he gaudit tan o més de l'exposició aquí que no pas al museu Picasso. Potser perquè aquí no hi havia gent que m'anava fent fora de cada dibuix :) i perquè no he hagut de veure els d'en Picasso. Gràcies, com sempre un post excel·lent :)
Clídice, No siguis tant dolenta amb en Picasso que té moltíssima qualitat el que passa que els seus interessos eren uns altres... Amb el tema de la gentada tens raó, a vegades les exposicions es fan un pal per culpa de nosaltres mateixos, els visitants!
per cert que he trobat a faltar la imatge del "pop com animal de companyia" ;P i, si no recordo malament, n'hi havia una d'un trio: dues dones i un home.
Clídice, La del pop és una de les meves imatges preferides. Algún dia que ens veiem pels móns que no siguin virtuals i que deixen rastre t'explicaré una anècdota. Els gravats reproduits són tots del mateix llibre shunga i no n'hi ha cap de l'exposició perquè no vull tenir problemes legals amb els hereus del Picasso. Per això no n'hi ha cap de l'exposició.
Molt-molt interessant. És curiós com els genitals centren la imatge i tot el que hi ha al seu voltant assoleix un grau tan gran d'abstracció, com si fos un núvol de color.
Trabajos muy hermosos y representativos del shunga, siempre he creído, que la gran afición de los japoneses por colocar extensos manuales en todos sus productos -y leerlos- tiene mucho que ver con estos manuales. Saludos.
Shunga es una arte muy particular de los japoneses, que contiene como todos su otros manuales una filosofía rellena de orientalismo. Este libro pleno de hermosura es una muy buena imagen de esta arte (¡erotismo es arte no la pornografía!) Saludos.
Rui, Què és erotisme i què és pornografia no està clar i és un debat etern... Sempre comento que al meu avi cap els anys 20 o 30 del s. XIX li van posar una multa per escàndol públic a Sitges quan sortint de les casetes de bany s'estava cordant el tirant del banyador! Que són una obra d'art està fora de discussió, com a mínim per a mi!
El teu avi cordant-se el tirant del banyador ha esdevingut el meu súmmum d'erotisme (espero que succeís al segle XX i no al XIX, com dius, perquè sinó començaré a pensar que ets parent de "La Mòmia").
Glups, tens raó, el s. XX! És curiós però amb els segles em passa el mateix que amb els euros. Encara no m'he acostumat a que estic al s. XXI i que el segle passat és el s. XX. Per mi el segle passat encara és el s. XIX... vaja, un ball de xifres! Llàstima que el meu avi no va conservar la multa perquè sinó seria una peça de museu!
Ha, ha... el mateix vaig pensar jo. Malgrat tot està molt ben conservat si tenim en compte de l'època que és. Els nostres llibres pornogràfics acostumen a estar pitjor i mancats d'il·lustracions...
Aquest comentari de RSM m'ha fet pensar en els llibres de col·lecció La Piga d'editorial Pòrtic: "La Col·lecció per a llegir amb una sola mà", s'anunciava.
Ja veig que això del sorteig et va agradar i vols repetir com la Clídice. Et recordo que has de ser bruixa i com a bruixot no passes, no tens prou categoria!
Sobre els llibres de la Piga va ser un intent de fer una bona col·lecció però... no va tenir prou èxit per aguantar una col·lecció. Malgrat tot ja tens el "Bocavulvari català" per entretenir-te!
30 de novembre del 2009, a les 23:53
Comentari eliminat
L'autor ha eliminat aquest comentari.
30 de novembre del 2009, a les 23:53
[Image]
Arran de l’exposició que se celebra al Museu Picasso d’Imatges secretes, Picasso i l’estampa eròtica japonesa, que podeu veure fins el 12 de febrer, analitzarem un d’aquest llibres de gran erotisme. El nom que van rebre aquestes joies de l’erotisme i de la impremta japonesa fou el de shunga (festa de la primavera), mahura-e (imatges dels sons de l’orella), warai-e i higa (imatges secretes, d’aquí el títol de l’exposició). Els noms que han fet més fortuna són higa i sobretot shunga.
[Image] Shunga (春画) és el terme que va fer més fortuna per anomenar tot el seguit d’estampes eròtiques que es van publicar durant el el seu període Edo (1603-1867) i que és una de les produccions més característiques dels ukiyo-e conjuntament amb temes com els actors de kabuki, les cortesanes de Yoshiwara, escenes de vida quotidiana, paisatges , animals... entre d’altres. Els shugues, però, es publicaren majoritàriament a la ciutat d’Edo (Tòquio) en comptes dels altres centres impressors com Kioto o Osaka.
[Image]
Malgrat que les il·lustracions shunga fossin molt populars van passar per certs períodes de prohibició i això fa que siguin estampacions majoritàriament sense signar. Tots els gravadors d’ukiyo-e es van dedicar a aquest tema ja que reportava més diners que les altres estampacions, ja que es venien més cars. A més, a diferència de les altres estampes els shunga es publicaren majoritàriament en format llibre (anomenats enpon) més que com a il·lustració individual. Aquests llibres tenien usos ben diversos que anaven des de la seva concepció com a manuals de sexualitat per a adolescents fins a llibres pornogràfics per a l’excitació sexual individual o en parella. Dintre d’aquest gènere hagué edicions més luxoses o d’altres de baix cost, més de batalla...
Aquest és el cas del llibre d’avui (18 x 12 cm.), que correspondria al taller d’Utagawa Kunisada (1786-1864), que alguns shunga va signar amb el pseudònim de Matahei, en una segona impressió realitzada els anys 50 del s. XIX. Com tots els llibres japonesos es llegeix de dreta a esquerra. La tapa és acartronada i els fulls interior són de paper d’arròs molt fi que obliga (com tots els llibres d’aquesta època) a imprimir només una cara i plegar el paper per la meitat perquè sinó la tinta transparentaria a l’altre plana. Així, la part no impressa queda al mig i la impressa és la que veiem. Els extrems dels fulls són el que van a parar al llom i el que es relliga amb fil pel lateral, com si fos una grapa però amb estètica...
[Image]
L’estampació dels gravats són realitzats en xilografia a partir de diverses planxes per als diversos colors. En total, en aquest llibre hem pogut detectar la utilització de 9 planxes diferents per gravat. En ser un tiratge una mica posterior els colors són molt més saturats i una mica estridents que com havia de ser l'edició original. Com a shunga recull la característica de combinar il·lustració amb text. Les il·lustracions, en aquest cas concret són a tot color en la primera part del llibre i a la darrera ens les trobem només en negre amb un toc de color rosat pintat de l’època en els òrgans sexuals.
[Image]
La divulgació que tingué el shunga va propiciar que els artistes que treballessin aquesta temàtica ho fessin amb el mateix interès estètic que les altres produccions, és a dir, amb una gran qualitat. Els artistes apliquen l’estètica de punts de vista distorsionats i perspectives forçades (picats per dalt i per baix) que són tant característics dels japonesos així com el contrast entre les mínimes línies per marcar els rostres dels protagonistes i dotar-los d’expressió i la utilització de color exuberant en els vestits (mireu els seus estampats) i l'entorn de l'escena.
[Image]
Sobre l’especificitat dels shunga hem de comentar que la majoria de les escenes succeeixen a l’interior d’habitatges i que les parelles són presentades en les postures més acrobàtiques per a poder representar els òrgans sexuals en ple coit, forçant cames, braços i cos en general fins a les filigranes més inaudites. Els òrgans sexuals també tenen la característica que se’ls representa desmesuradament grans per a que la idea central es vegi ben bé, sense problemes.
[Image]
Els seus protagonistes, però, són gent corrent (no s’acostumen a representar bordells ni les tòpiques geishes) en plena acció sexual. Els destinataris dels shunga tant són els homes com les dones i representen els hàbits sexuals més comuns amb les pertinents exageracions però sense distincions de sexe. Les imatges no deixen escapar alguns casos de comicitat ben explícits a través dels textos que les acompanyen ja que els shunga es fonamenten en el gaudi del sexe com a font de bon humor. Els únics tabus que hi ha, i que escassament es representen són les felacions, els cunningulis i l’homosexualitat.
[Image]
Les estampes japoneses dels ukiyo-e, i entre elles els shunga van ser col·leccionades per molts artistes del s. XIX que quedaren meravellats davant aquestes obres d'art, com Audrey Beardsley, Edgard Degas, Henri de Toulouse-Lautrec, Gustave Klimt, Auguste Rodin, i Pablo Picasso. N’aprengueren nous punts de vista, noves formes de colors... i un no acabar de nous plantejaments estètics com es pot observar a l’exposició. Malgrat tot, els artistes occidentals miraren els shunga des d’un punt de vista no oriental i per això se’ls escapà la sensualitat de les estampes i es quedaren en les evidències genitals més que en l’ambient i la passió... la subtilitat!
[Image]
Per això els gravats i dibuixos de Picasso, com molt bé observa la Clídice en la seva fantàstica crònica, els falta subtilesa i sensualitat. Els occidentals, i generalitzant, en aquell temps tenien el sexe com a tabú i només la prostitució podia complir certes expectatives sexuals fora de l'àmbit matrimonial. Per això, dels shunga, Picasso en va extreure la part més superficial i plàstica i no va entrar al fons de la qüestió.
[Image]
En definitiva una molt bona exposició per gaudir i reflexionar, més si tenim en compte que després del període Edo al Japó amb l'arribada de la fotografia (i també la pornogràfica) aquest món anà desapareixent perquè s'imposà una sexualitat no tant sensual sinó més física, més directa... però això ja són altres qüestions que s'escapen d'aquest apunt... De moment teniu aquest llibre shunga perquè l'aneu fullejant i anant fent boca per visitar el Museu Picasso.
"Un shunga (1850 aprox.) de l'escola d'Utagawa Kunisada, llibres i sexe japonesos"
19 comentaris -
he gaudit tan o més de l'exposició aquí que no pas al museu Picasso. Potser perquè aquí no hi havia gent que m'anava fent fora de cada dibuix :) i perquè no he hagut de veure els d'en Picasso. Gràcies, com sempre un post excel·lent :)
27 de novembre del 2009, a les 9:24
Clídice,
No siguis tant dolenta amb en Picasso que té moltíssima qualitat el que passa que els seus interessos eren uns altres...
Amb el tema de la gentada tens raó, a vegades les exposicions es fan un pal per culpa de nosaltres mateixos, els visitants!
27 de novembre del 2009, a les 9:42
No sé ben bé quins són els meus d'interessos, però de segur que cal que m'espavili, faci i busqui feina.
La indecència està per part meva en quedar-me enganxada a la pantalla llegint tot el que has publicat, amb verdader delit!
Felicitats, noi !
27 de novembre del 2009, a les 10:31
Carme J.
Suposo que deus parlar dels interessos laborals i no dels interessos d'aquesta pagina, que tenen més fàcil solució.
Celebro que t'agradi i no ho consideris indecents ja que ells no ho feien.
Sort en la vida fora de la pantalla!
27 de novembre del 2009, a les 10:39
per cert que he trobat a faltar la imatge del "pop com animal de companyia" ;P i, si no recordo malament, n'hi havia una d'un trio: dues dones i un home.
27 de novembre del 2009, a les 10:40
Clídice,
La del pop és una de les meves imatges preferides. Algún dia que ens veiem pels móns que no siguin virtuals i que deixen rastre t'explicaré una anècdota.
Els gravats reproduits són tots del mateix llibre shunga i no n'hi ha cap de l'exposició perquè no vull tenir problemes legals amb els hereus del Picasso. Per això no n'hi ha cap de l'exposició.
27 de novembre del 2009, a les 10:47
Molt-molt interessant. És curiós com els genitals centren la imatge i tot el que hi ha al seu voltant assoleix un grau tan gran d'abstracció, com si fos un núvol de color.
27 de novembre del 2009, a les 12:17
Allau,
Justa la fusta!
27 de novembre del 2009, a les 12:30
Trabajos muy hermosos y representativos del shunga, siempre he creído, que la gran afición de los japoneses por colocar extensos manuales en todos sus productos -y leerlos- tiene mucho que ver con estos manuales.
Saludos.
27 de novembre del 2009, a les 21:06
Marco Fabrizio,
Ha, ha... molt bona aquesta dels manuals! Se m'havia escapat en els comentaris! Gràcies per l'aportació.
27 de novembre del 2009, a les 21:08
Shunga es una arte muy particular de los japoneses, que contiene como todos su otros manuales una filosofía rellena de orientalismo.
Este libro pleno de hermosura es una muy buena imagen de esta arte (¡erotismo es arte no la pornografía!)
Saludos.
27 de novembre del 2009, a les 23:45
Rui,
Què és erotisme i què és pornografia no està clar i és un debat etern... Sempre comento que al meu avi cap els anys 20 o 30 del s. XIX li van posar una multa per escàndol públic a Sitges quan sortint de les casetes de bany s'estava cordant el tirant del banyador!
Que són una obra d'art està fora de discussió, com a mínim per a mi!
27 de novembre del 2009, a les 23:50
El teu avi cordant-se el tirant del banyador ha esdevingut el meu súmmum d'erotisme (espero que succeís al segle XX i no al XIX, com dius, perquè sinó començaré a pensar que ets parent de "La Mòmia").
27 de novembre del 2009, a les 23:56
Glups, tens raó, el s. XX! És curiós però amb els segles em passa el mateix que amb els euros. Encara no m'he acostumat a que estic al s. XXI i que el segle passat és el s. XX. Per mi el segle passat encara és el s. XIX... vaja, un ball de xifres!
Llàstima que el meu avi no va conservar la multa perquè sinó seria una peça de museu!
28 de novembre del 2009, a les 0:08
Vull pensar que el llibre està en l'estat en que està per l'us que s'en va fer. Devia ser un manual molt "manipulat".
Salut. R.
30 de novembre del 2009, a les 9:27
Ha, ha... el mateix vaig pensar jo. Malgrat tot està molt ben conservat si tenim en compte de l'època que és. Els nostres llibres pornogràfics acostumen a estar pitjor i mancats d'il·lustracions...
30 de novembre del 2009, a les 10:03
Aquest comentari de RSM m'ha fet pensar en els llibres de col·lecció La Piga d'editorial Pòrtic: "La Col·lecció per a llegir amb una sola mà", s'anunciava.
Jo vull participar en el sorteig...
30 de novembre del 2009, a les 23:50
Puigmalet,
Ja veig que això del sorteig et va agradar i vols repetir com la Clídice. Et recordo que has de ser bruixa i com a bruixot no passes, no tens prou categoria!
Sobre els llibres de la Piga va ser un intent de fer una bona col·lecció però... no va tenir prou èxit per aguantar una col·lecció. Malgrat tot ja tens el "Bocavulvari català" per entretenir-te!
30 de novembre del 2009, a les 23:53
L'autor ha eliminat aquest comentari.
30 de novembre del 2009, a les 23:53