Galderich, no deixaràs mai de sorprendre'ns per la teva capacitat de fer de l'anècdota fets copsables i ben visibles.
D'un petit detall en fas històries meravelloses. Amb aliats com tu no fa por emprendre les aventures que calguin a la xarxa, mai que sigui anar a fer caure molins de vent.
Jo crec que és injust carregar en Amades un fet que cal recriminar a tots i cadascun dels integrants, individual o grupal d'aquella societat i que perdura des de fa molts segles.
Mitjan segle vint no era un bon moment per a la llibertat d'expressió, ni per a la llibertat de càtedra i menys si escrivies en català. Hi havia una dictadura ultracatòlica (més que el catolicisme que es pugui atribuir a Amades).
Penseu què seria de la cultura popular catalana sense Amades. Pregunteu a Google qui consulta i cita Amades (i ja no dic res dels qui el consulten i ni tan sols el citen).
A més serveix com a model per pensar que des de l'autodidactisme es poden bastir grans obres.
Gràcies per deixar el missatge al Piscolabis Libroum troncal perquè, com Joan Amades, l'apunt també és transversal i serveix per a tots dos. Era una llàstima soterrar aquest apunt nonés a l'Infern Bibliòfil si no contenia imatges que puguessin molestar a ningú, ni als de Blogger... crec! Toques aspectes molt interessants en parlar d'un s. XX bastant dur per a bastir res (i malgrat tot es va fer tanta cosa des d'una militància autodidàctica!). I què dir de la teva frase final sobre l'autodidactisme tant desprestigiat i alhora tant important per a la nostra Cultura. Potser sense els autodidactes ja no hi seriem. En una entrevista Pierre villar va comentar que una de les coses que més l'havien sorprès de Catalunya és que en els bars podia trobar discussions sobre història medieval i altres fets d'altres èpoques. La feina feta des dels ateneus populars i des de la literatura divulgadora per a autodidactes mai rebrà el reconeixement suficient per haver creat consciència de Poble.
I ja saps que és un plaer apuntar-me a un bombardeig (cultural!) quan calgui amb algú que sap dinamitzar una xarxa des dels seus 300.000 blocs...! o eren registres?
Si, el tema es que s'ha de remanar... i també que en voldríem més!
22 de febrer del 2010, a les 1:16
[Image] A en Lluís Bosch i als seus comentaris antiAmades com aquest: Celebro especialment que s'acabi la tabarra del Joan Amades. Penso que Amades és un tumor a la cultura catalana, ja que va destruir profundament l'imaginari popular a partir del seu pensament ultracatòlic. Més que homenatges, caldria dir clarament que fou un censor, un repressor i un genocida.
Això dels homenatges i commemoracions a les personalitats va bé perquè permet fer una revisió de la seva obra i de les seves virtuts, i perquè no dir-ho, també dels possibles defectes. D’entre de les commemoracions actuals, una de les personalitats que ha despertat més afectes ha estat la de Joan Amades, potser perquè en altres moments la seva tasca va passar per una espècie de purgatori intel·lectual en el qual es va qüestionar la seva feina, per poc acadèmica, entre altres crítiques.
[Image]Pàgina de la primera edició d'El Pessebre d'Amades amb el caganer com a El qui fa ses feines
En el cas de l’actual commemoració del final de l’any Amades, em va sorprendre alguns comentaris que Lluís Bosch va deixar en diversos apunts d’altres blocs, en els quals manifestava la seva indignació quan algú deia de portar una iniciativa col·lectiva dels blocaires a favor de la figura de Joan Amades, perquè considerava que havia estat un castrador de la cultura catalana popular i autèntica. Una mica en la línia dels que critiquen -no sense raó- la institucionalització i manca de pluralitat de la sardana com a dansa nacional perquè ha provocat que tota la resta de danses tradicionals, tant o més arrelades dintre de la diversitat del territori, siguin menystingudes.
[Image]Pàgina de la tercera edició d'El Pessebre d'Amades (2009) amb l'explicació del caganer com a El qui fa ses feines però amb la nota d'Albert Dresaire i Josepfina Roma explicant aquesta manera d'anomenar la figura
Segons Lluís Bosch i moltes altres persones, el conservadorisme de Joan Amades l’hauria dut a fet neteja dels vestigis més arrauxats (sobretot els referents al sexe i l’escatologia) i hauria dotat d’una pàtina de seny religiós tota la cultura catalana, que no era del tot certa, amputant o senzillament silenciant tots aquells aspectes que no passessin pel sedàs de la moral i el bon gust. Com que m’agrada la gent que fa plantejaments diferents i dóna noves visions del que hom pensa malgrat que tampoc ho justifiqui gaire, vaig canviar la idea inicial de dedicar aquest apunt al Costumari Català (1950-1956) de Joan Amades per a discutir sobre el sexe dels àngels a l’entorn de Joan Amades.
El primer exemple en l’obra Joan Amades que em va venir al cap per il·lustrar aquest aspecte fou la de la de la figureta del caganer, que púdicament en el seu llibre El Pessebre Joan Amades l’anomena com el qui fa ses feines. Aquesta imatge és la que en un primer moment confirmava l’afirmació de Lluís Bosch, i també és una de les imatges que ha donat la visió generalitzada d’un Joan Amades púdic que s’ha anat repetint. I ja se sap que una cosa repetida mil vegades acaba sent certa.
[Image]Pàgina del Costumari amb un cornut
Per aquest motiu he intentat fer una revisió panoràmica i en diagonal per falta de temps i dedicació (més algunes idees prèvies sobre el tema) del Costumari Català, la Biblioteca de Tradicions Populars i diverses monografies que tenia per casa i veure què hi havia de cert i què de repetició acrítica sobre el tema del pudor de Joan Amades i la seva presumpta capacitat capadora de la cultura arrauxada.
[Image]Interior d'un prostíbul amb la tarifa de preus on consta al final que El precio de una puñeta son dos reales vellon (Cercle d'Eusebi Planas, darrer quart del s. XIX. Barcelona, col·lecció particular)
Abans de començar hem de comentar que ben poca cosa ha arribat als nostres dies d’erotisme gràfic dels nostres avantpassats. De l’edat mitjana: uns dibuixos molt divertits realitzats sobre pergamí en llibres de notaria (n’hi ha a Girona, Mallorca...) i passada l’època medieval, encara en conservem menys cosa, per no dir res. El Concili de Trento va fer la seva feina a l’edat moderna i per exemple a Catalunya la Inquisició va prohibir (1782) l’obra literària del Rector de Vallfogona; també el bisbe de Barcelona, Josep Domènec Costa, el (1856) va fer capar (literalment!) l’escultura dedicada al Geni Català que hi ha a prop de la Llotja, o el cas de la frase anar a fer punyetes que ens ha arribat interpretada de moltes maneres però que en realitat volia dir que et masturbis, per posar només tres d’exemples prou eloqüents de la repressió oficial o intuïtiva contra el que es considerava mal gust.
[Image]Pàgina del Costumari amb una monstrua marina que serví de capçalera de romanç
La prova és que quan Xavier Domingo va voler il·lustrar el seu llibre d’Erótica hispánica (editat a París el 1966) gairebé totes les il·lustracions a què va recórrer són modernes, o en el recent llibre de Pep Vila d’Els sentits d’Eros (2008), dedicat a l’erotisme gironí, les il·lustracions provenen majoritàriament d’obres estrangeres. Això ens mostra el desert iconogràfic i literari que tenim en el nostre país sobre aquests temes, sobretot en època moderna.
[Image]Pàgina del Costumari amb l'Auca de La vida de Sant Antoni Abat amb les temptacions del dimoni
Si analitzem la figura concreta de Joan Amades veiem que era una persona d’origen obrer i popular, nascut en una família tradicional, en la qual la seva mare era la transmissora del coneixement tradicional popular. Ideològicament té dos vessants que em semblen prou interessants: un catalanisme proper de Torres i Bages i una gran vinculació amb l’esperantisme i el món dels ateneus populars. És a dir, es debat entre un catalanisme catòlic i conservador i una visió més o menys universalista i idealista del món. Ambdues visions, però, tendeixen cap al puritanisme per raons diferents; la primera per una qüestió purament de moral i castedat religiosa (és el moment de La lliga del bon mot o la Lliga antipornografia -en contra de les revistes sicalíptiques- i altres iniciatives semblants d’adoctrinament catòlic); en canvi la segona raó podríem definir-la com d’estricta moral laica.
[Image]Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines
Dintre dels ambients més idealistes de finals del s. XIX i principis del s. XX hom intentà superar el que es consideraven vicis (les partides de cartes i de dòmino, les begudes alcohòliques com l’absenta, la prostitució... en general tot l’inframon que convergia a les tavernes...) com una lacra del proletariat, per tal d’alliberar l’individu sobretot a través de la cultura. Per això els moviments més idealistes (esparantistes, ateneus populars, centres d’excursionisme, cors de Clavé...) intentaren redimir les classes populars per a fer-les més lliures intentant apartar els obrers dels vicis que es considerava que els esclavitzaven.
[Image]Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines
Si comprenem l'abast d'aquests dos condicionants personals (el catòlic i el laic) podrem veure que Joan Amades no era amo de les seves circumstàncies, ja que a més l’ambient del moment portava cap a una societat puritanista. Si a això sumamen les dificultats de censura que va haver de superar en determinats períodes (el cas d'El Pessebre és més que evident) observarem que difícilment Joan Amades podia escapar d’un cert pudor en el moment de parlar de certes temàtiques com veiem en el caganer del pessebre.
Malgrat això, l’actitud de Joan Amades la podríem qualificar de certa murrieria. En certa manera em fa la sensació (analitzant les seves obres com farem tot seguit) és que es tapa la cara amb la mà per no veure segons què, però que deixa el dits entreoberts per veure-ho tot... i el més important, mostrar-ho als lectors.
[Image]Llibre de Les rajoles catalanes de Joan Amades amb una il·lustració d'un nu femení
Per aquest motiu sempre que pot i el guió ho exigeix il·lustra els seus llibres amb els poquíssims gravats de temàtica eròtica (nus i poca cosa més) que s’havien conservat i que ell recol·leccionava. Així, si mirem el seu llibre sobre les rajoles catalanes ens adonem que reprodueix una rajola amb un nu. Aquestes rajoles són escassíssimes a Catalunya i moltes ens han arribat mutilades posteriorment per algun integrista. Entre els centenars de tipologies de rajoles que es conservaven... per què en tria una d’un nu si comptava amb prou varietat per poder il·lustrar el seu llibre?
[Image]Pàgina del Costumari amb la il·lustració a tot color de les invitacions per als balls de Carnestoltes amb la invitació de la disfressa eròtico-festiva
El mateix ens passa amb les invitacions de les festes de carnestoltes del darrer quart del s. XIX, de les quals coneixem aproximadament un miler llarg de models... per què en selecciona per al Costumari precisament una en la que apareix una disfressa de clar significat fàl·lic i genital i que ja en el seu moment fou considerat groller i xaró?
[Image]Pàgina del Costumari amb centaures femenins
Si a més de les il·lustracions que afegeix als seus textos repassem el que ha escrit, veurem que la seva obra va traspuant anècdotes (com les seves detallades explicacions del carnestoltes com el concurs de disfresses per veure qui anava més nu i que va guanyar el Dr. Letamendi, per exemple) que ens mostren un gran coneixement del que passava en dels ambients més xarons o llibertins de l’època. Això sí, són petites píndoles que ens va subministrant com aquell qui no vol la cosa, distribuïdes per la seva infinitat de llibres.
[Image]Pàgina del Costumari amb la dansa de fertilitat neolítica de Cogul
La dispersió de les dades que aporta dintre la seva magne obra ha provocat que passessin desapercebudes com a conjunt. Així, ens parla dels cornuts, de les infidelitats matrimonials i de canvis de parella, de Pasqües abans de Rams, del fet que dur roba interior no era costum entre de les dones d’abans, de paremiologia de dubtosa moralitat, dels versos atrevits i poc morals de les santantoniades, de personatges curiosos de la vida popular més alternativa, d’endevinalles escatològiques i sexuals, de mètodes anticonceptius tradicionals, de signes fàl·lics des de la prehistòria i la seva pervivència fins els nostres dies... tot sempre amb una certa contenció, amb discreció... però deixant-ho escrit.
[Image]Pàgina del Costumari amb el Ball dels Cornuts
Malgrat això, observant l’Auca de la Vida alegre Barcelonina podem lamentar que, sabent tot el que sabia, no deixés escrit un llibre sobre la sexualitat dels catalans que estigués ben farcit d’anècdotes, de tipus populars, de costums, d’informacions que avui ja no podem tenir... De fet, però, no només ell no ho va fer (que tampoc se li pot retreure!) sinó que ningú més va engegar un projecte que intentés ser una compilació de tots aquests aspectes. Només després de la mort del General Franco, quan la major part de les fonts directes (coneixedores dels costums i anecdotari del s. XIX) ja havien desaparegut i ja no les podrem tornar a tenir, hom ha intentat reconstruir el nostre passat més canalla. Només s’escapa d’això el bibliòfil i traductor cervantí al català, Antoni Bulbena i Tosell, qui el 1920 deixà un manuscrit (publicat finalment el 1982) sobre La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana (del que algun dia en parlaré en el bloc).
[Image]Auca de la Vida Alegre Barcelonina (1911) que Amades mai va publicar, que a mi em consti
Si hem de ser justos no podem acusar a Joan Amades de ser el capador sexual de la cultura catalana perquè precisament és ell qui més informació ens pot aportar i perquè quan ell va recollir la tradició i la cultura popular catalana a nivell oficial s’estava reforçant amb projectes seriosos (noucentisme, Mancomunitat i República, Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bernat Metge, Escola Superior de Bibliotecàries, Xarxa de Biblioteques i Museus...) que no admetien el que es considerava literatura menor o encara menys, literatura pornogràfica. Que en aquestes circumstàncies Joan Amades recollís tot el que recollí de cultura popular (i no d’elit) té un mèrit molt gran perquè precisament ell, entre altres però amb un protagonisme destacat, va fer valorar tota la imatgeria popular i els costums que sense ells no haguessin tingut valor i haguessin desaparegut sense deixar cap mena de rastre.
BIBLIOGRAFIA
VV.AA. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.
"Joan Amades i el sexe dels àngels"
4 comentaris -
Galderich, no deixaràs mai de sorprendre'ns per la teva capacitat de fer de l'anècdota fets copsables i ben visibles.
D'un petit detall en fas històries meravelloses. Amb aliats com tu no fa por emprendre les aventures que calguin a la xarxa, mai que sigui anar a fer caure molins de vent.
Jo crec que és injust carregar en Amades un fet que cal recriminar a tots i cadascun dels integrants, individual o grupal d'aquella societat i que perdura des de fa molts segles.
Mitjan segle vint no era un bon moment per a la llibertat d'expressió, ni per a la llibertat de càtedra i menys si escrivies en català. Hi havia una dictadura ultracatòlica (més que el catolicisme que es pugui atribuir a Amades).
Penseu què seria de la cultura popular catalana sense Amades. Pregunteu a Google qui consulta i cita Amades (i ja no dic res dels qui el consulten i ni tan sols el citen).
A més serveix com a model per pensar que des de l'autodidactisme es poden bastir grans obres.
17 de gener del 2010, a les 13:34
Víctor,
Gràcies per deixar el missatge al Piscolabis Libroum troncal perquè, com Joan Amades, l'apunt també és transversal i serveix per a tots dos. Era una llàstima soterrar aquest apunt nonés a l'Infern Bibliòfil si no contenia imatges que puguessin molestar a ningú, ni als de Blogger... crec!
Toques aspectes molt interessants en parlar d'un s. XX bastant dur per a bastir res (i malgrat tot es va fer tanta cosa des d'una militància autodidàctica!). I què dir de la teva frase final sobre l'autodidactisme tant desprestigiat i alhora tant important per a la nostra Cultura. Potser sense els autodidactes ja no hi seriem.
En una entrevista Pierre villar va comentar que una de les coses que més l'havien sorprès de Catalunya és que en els bars podia trobar discussions sobre història medieval i altres fets d'altres èpoques. La feina feta des dels ateneus populars i des de la literatura divulgadora per a autodidactes mai rebrà el reconeixement suficient per haver creat consciència de Poble.
I ja saps que és un plaer apuntar-me a un bombardeig (cultural!) quan calgui amb algú que sap dinamitzar una xarxa des dels seus 300.000 blocs...! o eren registres?
17 de gener del 2010, a les 22:56
Estic totalment d'acord amb tu: de sexe, violència i escatologia en va plena l'obra de Joan Amades, trobo que la crítica és injusta...
22 de febrer del 2010, a les 0:59
Si, el tema es que s'ha de remanar... i també que en voldríem més!
22 de febrer del 2010, a les 1:16