Publica un comentari sobre: & piscolabis librorum maioris

[Image]
Reconstruir la nostra història més secreta és una tasca més que difícil sobretot si parlem d’una reconstrucció de l’imaginari col·lectiu de temàtica sexual. Quan parlem d’èpoques passades, quan encara era més tabú que avui, la dificultat s’incrementa. Per això qualifiquem d’excepcional l’aparició al mercat de l’art d’una vintena de dibuixos originals de contingut eròtic. Si, a més, els dibuixos (datables entre el 1860 i 1870) pertanyen a l’introductor del realisme pictòric a la península, Ramon Martí i Alsina, i els podem trobar en una exposició organitzada per l’Albert Martí i Palau al Gabinet de les Arts Gràfiques tenim la combinació perfecta per poder-ne gaudir.

[Image]
Així doncs, una vegada més, el Gabinet de les Arts Gràfiques ens sorprèn amb una deliciosa exposició de dibuixos de Ramon Martí i Alsina (1826-1894). Els qui em coneixeu ja sabeu que una de les coses que més em captiven del món de les arts són els dibuixos fets per artistes plàstics, perquè és una tècnica molt més espontània que la pintura o l’escultura. El traç ràpid del llapis permet posar sobre el full la primera idea creativa. Quan l’artista passa aquest esbós inicial a pintura, el traç serà menys virtuós i més preocupat pel resultat final que per l’espontaneïtat i moltes vegades perd força.

[Image] 
Per això, la visita a aquesta exposició és un plaer, perquè veiem que Ramon Martí i Alsina controlava el dibuix de manera hàbil i molt moderna, i aconsegueix que el resultat no sigui en cap moment llepat. Ens trobem davant d’uns dibuixos excel·lents, corresponents a les diverses èpoques de la seva obra, amb temàtiques variades com paisatges de la zona del Vallès Oriental, retrats de familiars i amics, animals de zoològic..., el que la converteix en la primera exposició monogràfica de dibuixos de Martí i Alsina. Cal destacar els dibuixos dels lleons i el retrat postmortem de la seva filla adolescent, morta de tifus. Només per aquests exemplars ja paga la pena veure l’exposició.

[Image]
La qualitat dels dibuixos és espectacular. Són dibuixos molt àgils, a vegades fins i tot vertiginosos en el traç. No s’entreté en detalls superflus, sinó que busca l’essència de les formes i això els distingeix del dibuix que en aquella època gaudia de bona consideració com a producte artístic. El carbó i el llapis són els protagonistes, conjuntament amb l’ús moderat i intel·ligent del traç blanc que ajuda a ressaltar i a donar volum a formes només esbossades. En definitiva, és una lliçó en viu de dibuix personal, més enllà de l’interès comercial, perquè eren apunts personals de l’artista. I aquest és l’element que avui ens emociona i –contradictòriament- els fa més interessants per al comerç d’antiguitats.

[Image]
El nostre artista és un dels més destacats del s. XIX a Espanya i qui va introduir el realisme pictòric a la manera de Courbert. Tingué, a més, un bon reconeixement públic i un èxit comercial potser excessiu. Aquest èxit el portà a crear un taller que treballava a preu fet. Potser perquè els deixebles del seu taller produïren massa quadres de repertori i de retrats -als quals ell només aportava els tocs finals i la signatura- la seva bona fama quedà posteriorment una mica eclipsada. El que hem de fer és destriar l’obra de taller amb finalitats exclusivament comercials, de la pintura més personal -els quadres que realitzava realment com a artista- i que influí en bona part dels artistes catalans del s. XIX, des de Vayreda, Urgell, Galofre, Tusquets, Pellicer (qui arribà a ser el seu gendre), Torrescassana, Armet o Pahissa per esmentar només alguns dels més destacats de la pintura catalana de l'època.

[Image]
Els dibuixos de l’exposició corresponen a les carpetes que l’artista conservà de la producció personal, aliena al que es feia al taller de pintura retratística i de paisatge, més adotzenada. Tots els dibuixos duen l’empremta estampada d’un segell de goma amb la signatura de l’artista i la signatura a ploma del seu fill Ricard certificant l’autenticitat del dibuix, situat sempre a l’anvers del full, prop del marge del paper. Això, que avui ens pot semblar una aberració perquè la marca atropella lleument l’obra de manera indeleble (ens preguntem perquè no ho posaven –si tanta falta feia- al revers del paper), era molt normal a l’època i es feia quan s’havia de repartir l’herència d’un artista mort. En aquestes circumstàncies aquesta marca passava a ser el certificat de control testamentari. De fet, vam veure el mateix procediment quan Palau Antiguitats organitzà l’exposició de Marià Fortuny.

[Image]
Així, doncs, Martí i Alsina feu aquests dibuixos com a esbossos de taller, com a pràctiques de domini del llapis o –senzillament- com a divertiment personal. En el segle XIX ningú es preocupava pels dibuixos, ja que es consideraven assajos destinats a reforçar les tècniques nobles, encapçalades per la pintura de cavallet, considerada una art major. Quan el dibuix tenia algun interès, es tractava sempre de dibuixos ben pensats i completament realitzats, obres ben acabades i amb uns ombrejats ben travats.

 [Image]
En aquests dibuixos, però, Martí i Alsina utilitzava el primer paper que trobava, moltes vegades un retall esquinçat a mà. N’hi ha doncs de diversos gramatges, un xic arrugats o fins i tot de tan pèssima qualitat que actualment poden presentar clivelles. Amb posterioritat, algú els va enganxar sobre papers acartolinats per dotar-los de certa rigidesa i evitar que es deterioressin més. Tots aquests aspectes físics són els que ens denoten que foren concebuts com a proves particulars i no pensats per a què tinguessin una difusió pública.

[Image]Catàleg del Sexe i la rauxa... on per primera vegada s'oferien notícies dels dibuixos eròtics de Martí i Alsina
A més de la qualitat i raresa del conjunt, hem decidit comentar aquesta exposició al Piscolabis Librorum maioris per la vintena de dibuixos de temàtica eròtica que s’hi exposen. De Martí i Alsina i d’aquesta temàtica només es coneixien tres dibuixos que l’any 2005 s’exposaren a El sexe i la rauxa. Els artistes catalans i la sexualitat 1860-2005 en el Saló modernista de la Fundació Caixa de Sabadell. A més dels tres dibuixos exposats i publicats en el catàleg, ens constava que la mateixa col·lecció en tenia dos més i que l’origen era precisament el llegat a mans dels hereus de la família de l’artista vuitcentista. Cronològicament, representaven els primers testimonis de dibuixos o altres materials de temàtica eròtica a Catalunya, fets abans de l’eclosió que suposà la producció –ja amb voluntat comercial- que feu una mica després Eusebi Planas.

[Image]
La difusió ara d’aquest conjunt, també procedent del cercle dels hereus de la família, aporta una dimensió molt més gran a la història de l’erotisme a Espanya i demostra com els artistes, malgrat les prohibicions i repressions vàries, tenien els mateixos comportaments sobre el tema que els seus col·legues francesos, a qui visitaven força sovint, en nombrosos viatges a París. De fet, aquests dibuixos són contemporanis del famós Origen del món (1866) que pintà Gustave Courbert i que per pudor no s’exposà públicament fins el 1988, més de cent anys després d’haver estat pintat.

[Image]
En el cas dels dibuixos que comentem, per prudència, el seu fill Ricard afegí, al costat de la marca del segell de goma amb la signatura del seu pare, una anotació a llapis que deia Apunte especial para encargo de, però sense posar-hi cap nom a continuació. D’aquesta manera, si tenia cap registre -o els veia algú que no fos de màxima confiança- la memòria de l’artista no quedava tacada per uns dibuixos que hom podria considerar escandalosos, pornogràfics o pujats de to, ja que si la circumstància ho requeria es podia esgrimir que l’artista es veié obligat a dibuixar-los...

[Image]
En el text del catàleg, la historiadora de Ramon Martí i Alsina, M. Concepción Chillón, que en redacta la introducció, comenta que segurament dona representada en aquests dibuixos fou la seva model predilecta i amant, Dolors Oliva. La vida de l’artista, complint tots els tòpics, no devia ser d’allò que se’n diu molt adaptada a la moral convencional de l’època. En casar-se en segones núpcies, malgrat l’oposició familiar, amb Francesca Chillida l’any 1888 va escriure: he sido loco por la mujer. Locura era la mía desde muy joven, enamorándome continuamente. Si me faltaba un ser para mis ideales, era una desgracia para mi espíritu, que debía buscar otro.

[Image]
A diferència del que podria ser una acadèmia típica, feta d’un aprenent de pintura amb una model al natural, aquests dibuixos de nus tenen l’epicentre visual a la zona genital de la model, fins i tot negligint els pits. Si a més -per simplificar- acceptem que la diferència entre erotisme i pornografia en la representació de nus femenins estaria en la posició de les cames (tancades o obertes) i amb la presència o no del pèl púbic a la vista, cal considerar que aquests dibuixos s’ajusten als paràmetres que permeten que siguin titllats de pornogràfics i -en tot cas- van més enllà del que hom pot considerar moralment acceptable per a l’època. Això vindria confirmat, encara, per la nota que afegeix selectivament el seu fill Ricard, esmentant que es tracta d’un encàrrec, només als que segons el criteri esmentat encaixen en aquesta categoria. En certa manera, els podríem aplicar la nomenclatura d’ultracadèmies que l’historiador Raimon Casellas va crear per a les acadèmies més procaces d’Eusebi Planas.

[Image]
Aquest conjunt d’ultracadèmies conté una sèrie de nus en diverses postures, fets amb un traç molt solt, només esbossats. L’excepció n’és un fet amb tot detall i finor, que el converteixen en un exercici més realista que la resta i que sembla fet amb la voluntat de fer un dibuix completament acabat. Resulta sorprenent que els dibuixos semblen -pel seu detallisme gairebé científic- propis d’un tractat d’anatomia. No deixa tampoc de sorprendre’ns un primer pla d’una zona genital femenina, amb un dibuix secundari, de fons, d’una masturbació femenina. No és que Martí i Alsina només tingués models femenins, ja que en tingué també de masculins, sinó que la representació eròtica de l’època passava només per la representació del món femení, mai el masculí. A l’exposició, per exemple, només podem veure una figura masculina en escorç amb tors nu, però vestit amb pantalons. Correspon al quadre de Martí Alzina la Conversió de Sant Pau. Fora d’aquest cas, els models són sempre a dones... i totes nues.

[Image]
Així, doncs, posades en el context de la seva època, les ultracadèmies que avui presentem constitueixen el tret de sortida de l’erotisme a Espanya. Són també una mostra singular que ens permet intuir que la producció de molts artistes degué patir depuracions posteriors a la seva mort –seguint els criteris morals imperants-, fet que ens han pogut manllevar més obres de caràcter eròtic del que ens consta que s’hagin conservat. Per aquest motiu, el cas de Martí i Alsina, i malgrat l’apunte para especial encargo de, és una excepció que permet sospitar l’existència d’una producció de temàtica eròtica per part d’altres artistes contemporanis seus. Esperem que noves troballes d’aquesta temàtica ens facilitin més obres i, sobretot, més autors per poder escriure una història de l’erotisme hispànic.

[Image]

BIBLIOGRAFIA:


CHILLÓN, M. CONCEPCIÓN. Dibuixos de Ramon Martí Alsina (1826-1894). La passió del geni desconegut a "Ramon Martí Alsina (1826-1894). Dibuixos". Barcelona, Palau Antiguitats, 2011.

MAS PEINADO, RICARD. El sexe i la rauxa. Els artistes catalans i la sexualitat (1860-2005). Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, 2005.

[Image]