àgora vilanovina

Onzè Congrés

2008-07-23T00:22:00.001+02:00

Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat l’Onzè Congrés del PSC. Després de dos dies de finalitzat no puc comentar gran cosa, doncs fent una ullada ràpida per la blogosfera socialista, un se n’adona que hi ha molts companys i companyes que se m’han avançat en aquest resum del Congrés.

Us he de dir que era el meu primer Congrés i que fa molta il·lusió assistir-hi, llàstima que no hi vaig poder anar el divendres a la tarda per causa de força major. El debat, les converses, les tertúlies i el fet de veure com si mouen per aquests espais les persones més veteranes, resulta molt recomanable.

Respecte a la nova executiva, cal destacar moltes cares noves, on fa especial il·lusió veure-hi cares properes, com la del Joan Ignasi o la d’una companya de la JSC de Lleida, a més del nou president Isidre Molas, una persona amb un bagatge i uns coneixements que el fan ideal pel càrrec.

Com ja he dit, a molts altres blocs ja han parlat de tot això abans que jo. Recordo que em vaig animar a fer-me un bloc a la tardor de l’any 2004, després de llegir una notícia a la premsa, on deia que hi havia persones que seguien la campanya del demòcrata John Kerry, que actualitzaven al moment amb novetats i notícies. I em va semblar una idea i un invent fantàstic. I des de llavors, va néixer la meva història d’amor amb la blogosfera, i el meu bloc, que mai he abandonat, malgrat que han hagut èpoques més prolífiques en quant a escrits, però porto un temps en que prefereixo que tingui preferència la qualitat sobre la quantitat.

Com a anècdota del Congrés, voldria destacar l’ovació cap a en Josep Borrell. Vaig veure només dues persones al plenari aixecades, però no vaig pensar-m’ho dos cops al moment d’aixecar-me. S’ho mereix. Per tenir una posició netament esquerrana, per les seves capacitats i coneixements, perquè va ser capaç de vèncer unes primàries sense el suport de “l’aparell” del PSOE. Perquè va tenir la ètica de dimitir més endavant (tot i no tenir cap responsabilitat en la seva persona per unes operacions fraudulentes dels seus subordinats) i per haver votat darrerament contra una Directiva que em sembla força injusta.

Voldria destacar el discurs del President Montilla, on en cap moment li va tremolar el pols per fer les exigències que calia al Govern Central. En les darreres setmanes, després d’haver assistit a la presentació del llibre del notari López-Burniol, haver finalitzat el llibre sobre aeroports del Germà Bel i d’haver seguit minuciosament les declaracions del conseller Castells, m’he adonat que ara és hora d’estar alerta, i cal negociar amb Madrid un millor finançament. Sempre m’agrada recordar que els impostos els paguen les persones i repercuteixen sobre els territoris. Cal doncs que es destinin més diners a Catalunya perquè les escoles i hospitals públics puguin ser també de qualitat. I tot això es pot fer sense renunciar a la solidaritat, sinó que donant major responsabilitats a les CCAA en aquesta matèria. I està clar que un Aeroport del Prat no pot seguir amb el mateix sistema de gestió. Calen més vols, i sobretot intercontinentals, cal que no vinguin només turistes, sinó que vinguin inversors, i amb les infraestructures actuals d’Espanya, Madrid surt afavorida front la resta.

Quo vadis Italia?

2008-07-13T00:34:00.000+02:00

Ara resulta que a Itàlia volen tenir un cens de persones d’ètnia gitana, amb les seves emprentes dactil·lars i algun lloc on indiqui la seva procedència. Durant el mandat de Mussolini es van fer les conegudes lleis racials, on els hi passava quelcom similar als jueus. La casualitat es podria quedar en simple anècdota, si no fos perquè com aquesta han ocorregut al llarg de l’àmplia experiència d’en Silvio Berlusconi al poder. La base teórica del feixisme és molt semblant al socialisme, només que el primer hi afegeix una base nacionalist i excluient dels que no són d’allà o com ells. A data d’avui té una significança negativa, malgrat que amb el pas dels anys cada cop hi ha menys gent que se sentin molestos per ser titllats de feixistes, concepte que jo sempre havia entés com a insult.De fet l’ex-jugador de la Lazio, Di Canio, no tenia cap problema en celebrar els gols amb el braç aixecat, fet que es va repetir fa uns mesos, quan la gran masa celebrava el triomf del candidat dretà Alemmano, a l’alcaldia de Roma.

Més enllà del gest del braç, la dreta italiana fa temps que dóna cabuda a feixistes, neo-feixistes, post-feixistes o ex-feixistes, tot i que els hi és igual l’apel·latiu, perquè van a una quan es tracta de prendre mesures populistes contra la immigració.

A dins d’Itàlia, la figura d’en Mussolini no està tan mal vista o tan mal recordada, com ho són a Espanya o Alemanya les d’altres dictadors. Aquest fet em porta a reflexionar que, si bé és cert, que molts desitgem que la dictadura hagués acabat anys abans, potser el desenllaç hagués estat diferent. En un estat d’excepció com al que es va trobar Espanya del 1939 al 1977, fins i tot els més contraris a la pena de mort, haguéssim considerat legítim que matessin al dictador, i no només per allò que del porc s’aprofita tot, que també, sinó perquè en un moment al qual no hi havia democràcia, calia estar al bàndol pro-democràcia i tallar el problema d’arrel. Però la meva reflexió és que Mussolini va acabar penjat pels peus, mort, i la seva figura s’ha tendit a engrandir i magnificar.

Sembla mentida que hi hagi pares i mares fanàtics que facin que els seus fills no cursin Educació per la Ciutadania, quan veiem a pocs quilòmetres que encara els hi falta per aprendre tant d’aquesta matèria, i saber diferenciar la democràcia del totalitarime, i que tots som persones humanes.

El factor sort

2008-07-02T00:09:00.000+02:00

Diumenge llegia al “Magazine” de La Vanguardia un article de l’Andrés Trapiello, que hi ha una part molt important de la nostra societat que admira les coses antigues, alguns les guarden i d’altres fins i tot les compren. En alguns aspectes m’estic adonant que m’ocorre. No m’importaria restaurar un 2 Cavalls i cada cop prefereixo més revisionar programes antics al “youtube”, que els programes dolents que fan a data d’avui a la tele, salvant comptades excepcions. Estic veient els dvd de “Sí ministre” i “Sí primer ministre”. A internet es poden trobar els monòlegs del Quim Monzó al “Persones Humanes” o una mervaella que desconeixia de la TVE dels anys 90, “El peor programa de la semana”, que expliquen que van ser vetats per irreverents. La veritat és que en temps de la meva infantesa no gaudia tant dels monòlegs d’un geni com en Monzó. Fa dos dilluns vaig poder sentir cinc minuts a en Sergi Pàmies a Rac1, on fa una secció de crítica televisiva, i té un estil humorístic genial, molt semblant al d’en Monzó. Aquest cop em vaig fer un tip de riure amb l’extremisme dels comentaristes esportius. Deia que igual que en Luis Aragonés en aquell moment era un gran entrenador, si Espanya queia eliminada als quarts de final en comptes del “Sabio de Hortaleza”, aquests que ara l’admiren li haguessin dit el “Tonto de Hortaleza”.

Certament Espanya ha fet el millor futbol i ha estat una justa guanyadora de l’Eurocopa. I em fa ràbia llegir enquestes als diaris digitals tots aquests dies, que preguntaven xorrades com ara “trempes amb la selecció espanyola?” o “volies que guanyés la selecció espanyola?”. Doncs evidentment que sí, sens dubte, però només lamento que s’hagin volgut apoderar de les celebracions per un triomf tan maco, quatre feixistes que volien polititzar aquests actes causant desperfectes, gairebé com si es tractés de la celebració d’un títol del Barça. I vaig dir que no parlaria més de futbol aquí, però com que tots aquests mesos no he tingut gaire temps per a escriure a l’altre bloc de futbol que tinc, de tant en quan faig algun comentari.

Val a dir que ens oblidem d’un fet important. Si en Villa no hagués marcat contra Suècia a la última jugada del partit, el tercer partit de la fase de grups l’haguessin jugat els titulars, amb el conseqüent cansament que això suposava per rebre a Itàlia. Igual que si algun penal d’Espanya no hagués entrat o en Casillas no hagués parat algun penal. En definitiva, que Espanya ha estat justa vencedora però que, en moltes ocasions, ocorre aquella idea tan bona que ens donava en Woody Allen a “Match Point”, quan la pilota es troba ballant a la veta de la xarxa, i pot caure a un costat o l’altre del camp, es tracta d’una situació que ja no podem controlar i on el factor sort influeix.

Si ets d’un equip que, amb baix pressupost, ha aconseguit guanyar dos títols de Copa del Rei a la darrera dècada, ha jugat una final de la UEFA –on els penals l’aparten del títol, tal i com dèiem amb la xarxa-, i que ha construït un estadi nou, podríem pensar que s’ha gestionat molt bé. Ara, si tenim en compte que a la mateixa darrera dècada han sorgit jugadors de la cantera, ergo gratuïts, amb el que es podria fer un onze titular molt competitiu: Gorka, Bruno, Jarque, Lopo, Capdevila, Moisés, Sergio, Coro, Crusat, De Lucas i Tamudo, dels quals només quatre segueixen al club i que la majoria de la resta s’han malvenut o regalat i al soci no se li ha donat la màxima transparència (allò que deia de forma tant encertada en Núñez, que al soci no se’l pot enganyar). Si això li sumem els innumerables fitxatges de jugadors que no els hi arriben ni a la sola de la sabata al llistat que us he esmentat i el forat econòmic que hi ha a l’entitat, demostren que més que la influència del factor sort, el meu club ha estat gestionat, en moltes etapes, per amateurs, tant en l’àmbit econòmic com esportiu. Ara gairebé ningú ho veu però, si a finals d’octubre l’equip es troba en lloc de descens, tothom començarà a deixar anar aquestes reflexions. Altre cop ens trobem amb si la maleïda no vol entrar.

Al proper capítol us parlaré de la reunió d’avui Mas-Puigcercós, que trobo positiva en el sentit de democràcia (tothom pot parlar amb tothom), però desafortunada pel motiu que l’ha fet, i que genera inestabilitat al progrés d’aquest país que, encara que alguns no s’ho creguin, és molt important.

Economia i emprenedors

2008-06-24T23:07:00.001+02:00

Llegia avui l’article de l’Anton Costas, a la secció “Catalunya” de “El País”, on instava al President Zapatero a que reconegués la situació de crisi sense embuts. Alhora, l’editorial del mateix diari, reconeixia que s’havien propostes interessants, però que encara calia fer més per a revifar l’economia.

Val a dir que de les mesures que destacava “El País” que es van presentar ahir, hi ha una que, per la meva feina, veig com a propera i interessant, la línia ICO Pyme. Aquesta, a més de les línies ICO Emprenedors i Microcrèdits són molt útils per a empreses que s’han de crear o per a les que ja estan en rodatge. L’autoocupació és una bona resposta al creixement de l’atur.

Fa anys quan se’ns deia que una persona era empresària, l’imaginàvem amb frac, barret i un puro molt llarg, com els caracteritzaven fa anys. La veritat és que ara aquesta concepció ha canviat. Hi ha associacions empresarials com l’ADEG, que fan cursos i xerrades molt importants i que aposten decididament per la Responsabilitat Social Corporativa. Cada cop hi ha més petits empresaris, persones enginyoses i valentes, que tiren endavant un projecte, endeutant-se fins a dalt, intentant que els ingressos superin a les despeses mes a mes, fent exercicis d’equilibri. Són persones que mai assoliran l’èxit que comentava algun article enrere, però aconseguiran tirar endavant algun projecte, alhora que donar feina a d’altres persones del col·lectiu. Mereixen per tant un reconeixement, i un augment en dotació a la línia ICO Pyme, demostra que se’ls té en compte.

Yes we can (fer 65 hores?)

2008-06-16T00:09:00.001+02:00

Dues setmanes sense escriure, on han passat notícies bones, de no tan bones i de dolentes.
Finalment l’Obama serà el candidat demòcrata a la Casa Blanca. Espero que faci un gir a l’esquerra i després guanyi a en McCain.

En Berlusconi treurà, via llei, competències als jutges en quant a punxades telefòniques es refereix, deixant especial via lliure als corruptes. Una altra acció lamentable d’un govern que s’està caracteritzant per fer coses incorrectes.

Però m’agradaria fer especial èmfasi en la “Directiva de les 65 hores”. Si ho penso fredament, crec que cada persona ha de poder triar quantes hores treballa, i hi haurà que decidiran que més i d’altres que menys, depenent de les seves necessitats. Fins aquí cap problema, doncs el trobem quan es normativitza de forma regressiva. El dret a un treball digne el trobem a moltes normes i és bàsic. Si s’havia assolit un límit de 48 hores, fixar ara un límit de 60 hores, o 65 per determinats professionals, són unes xifres poc adequades, en quant al que el retall de drets suposa.

Penso que hi ha un problema de fons, i no és altre si hi ha suficients llocs de feina com a per a ocupar a totes les persones de determinats estats, treballant entre 60 i 65 hores a la setmana. Amb tota probabilitat no, i amb tota probabilitat seguirà havent-hi atur, per tant, ens interessa redistribuir la feina, i incentivar determinades contractacions per part de l’administració, en el sentit que a l’empresari li pugui semblar més interessant contractar a dues persones a raó de 30 hores a la setmana, que no pas contractar una sola persona a raó de 60 hores a la setmana.

En definitiva, veig com un increment del límit d’hores treballades a la setmana, no és la solució per a l’atur, no ho és tampoc per a la conciliació laboral i familiar, ni tampoc es demostra que aquest fet augmenti el rendiment del treballador.

Èxit o "exit"

2008-06-02T00:29:00.001+02:00

Sóc una persona optimista de mena. Dimarts tinc un examen d’una assignatura d’aquelles que tens la sensació que no t’aportarà res a la vida, on els optimistes, des d’una visió d’economia ambiental, són els que creuen que mai s’esgotaran els recursos naturals.
Molt interessant l’article d’en Vargas Llosa a “El País” de diumenge. Explicava un cas concret d’un home fet a si mateix (“self-made man” que diuen als EUA, que tant els agrada parlar d’aquests casos). Alhora, basava l’article per fer una defensa aferrissada del liberalisme, com a base per a permetre a aquestes persones complir amb el seu somni. Si mirem la situació de molts països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, el liberalisme entès com la llibertat de pròpia iniciativa, que requereix ser més forta degut a alguns dèficits democràtics i de llibertats, és comprensible.
De tota manera, i enllaço l’anterior paràgraf amb el primer, tot i ser optimista, m’avorreix de vegades que només se’ns expliquin les històries dels triomfadors. El somni americà, quan els EUA eren un referent de llibertat, el dòlar estava alt i la seva forma de vida era envejada pel món oriental i occidental, pel nord i pel sud.
Coneixem històries d’imperis empresarials creats per persones que van sortir del no res, que a base d’esforç han assolit aquests objectius. Coneixem als esportistes, als escriptors, als músics o cineastes que triomfen i porten una vida somiada per la majoria de la societat. Sens dubte és bo ressaltar el mèrit d’aquestes persones i demostrar a la gent jove, com les ganes, l’esforç i el treball donen fruits, però això no treu que de vegades calgui ressaltar la classe mitjana. El futbolista que en tota la seva carrera no passarà de tercera divisió i que compatibilitzarà l’esport amb una altra feina. El militant de base d’un partit, que mai serà ministre. L’escriptor que escriu a la intimitat i mai li han publicat res, persones humanes que també mereixen un reconeixement. Persones normals, que potser algun dia trobaran el component sort que en molts d’aquests casos també és necessari.

Els bio no són la solució

2008-05-25T21:12:00.000+02:00

Llegir la premsa les últimes setmanes s’ha convertit trobar un cúmul de pàgines avorrides sobre les lluites internes del PP i ERC, degut als seus mals resultats a les passades eleccions. En Jorge Moragas del PP responia molt bé a una entrevista avui: La lluita no és d’idees, sinó de poder.

Quan van sorgir els biocarburants, moltes persones van creure que s’havia solucionat el problema de l’escassetat del petroli però, el temps ens ha demostrat que no era d’aquesta manera.

A l’Atlas mediombiental de “Le Monde Diplomatique”, que us comentava la setmana passada, hi ha un article al respecte. Ens dóna unes xifres, que són que a escala mundial les superfícies agrícoles sumen 1.400 milions d’hectàrees. Aproximadament s’obté una tona de biocombustible per hectàrea. El consum actual de petroli és de 3.500 milions de tones. Amb aquestes xifres cal descartar que els biocarburants no poden substitutius dels carburants tradicionals, si més no, no poden ser els únics. A més d’això, cal afegir que és impossible agafar de cop aquests 1.400 milions d’hectàrees perquè els humans ens hem d’alimentar, també. Alhora val a dir que aquest ha estat un dels principals problemes que han comportat els biocarburants, doncs s’han creat camps de monocultiu s’han encarit alguns aliments bàsics, perquè la variació dels usos d’alguns camps ha generat una reducció de l’oferta.

Comenta també l’article, que els principals beneficiats serien països com Brasil o Indonèsia, perquè els seus costos de producció de biocombustibles són molt més baixos, donant especial rellevància a l’etanol creat via canya de sucre, i la facilitat de creació del mateix. Conclou per tant l’article que no es bo subvencionar a la producció europea perquè no poden competir, a més dels molts litres d’aigua que calen, i que cal injectar gairebé un litre de petroli per acabar produint 1,3 de l’equivalent en forma d’etanol de blat o blat de moro. Alhora la solució no és comprar aquest carburant al Brasil, perquè un creixement de la demanda suposaria la desforestació d’un país tan risc en selves i boscos com el Brasil.

Per una altra banda hi ha la fal·làcia estesa que els biocombustibles no emeten gasos d’efecte hivernacle. Això no és del tot cert, perquè, igual que ocorria amb l’aigua gastada per regar els cereals, aquí se segueix un procediment, on hi ha tractors i màquines que transporten aquests productes. Sí que diuen les estadístiques que els biocombustibles redueixen entre un 30 i un 40% les emissions netes respecte de la benzina, però no es té en compte el que a aquest article ens diu, que la desforestació de la selva per crema de la vegetació aporta el 25% de les emissions totals de CO2 mundials.

En definitiva, sembla que el petroli té una vida limitada –aproximadament 40 anys-, i no és la font més neta que hi ha. Els biocombustibles tampoc són la solució, ni cobriran la demanda. Cal incentivar una reducció del consum de carburants. Calen campanyes per part de les administracions incentivant altes tipus de transport, cal millorar en l’oferta de transport públic, però també caldrà buscar alguna via perquè, d’aquí a unes dècades, les rodes dels cotxes puguin girar.

Ciutats sostenibles i llei electoral

2008-05-18T17:37:00.001+02:00

M’he comprat aquesta tarda una revista anomenada “Atlas medioambiental” editada per Le Monde Diplomatique, en col·laboració amb Greenpeace. Es troba dividida en dues seccions i un annex, i he parat especial atenció en el segon capítol, dedicat a exemples de protecció del medi ambient, on les administracions públiques hi juguen un paper fonamental. Dins d’aquest secció hi ha un capítol anomenat: “Friburgo, Växjö, Güssing: ciudades en red”. Com que no sabia a que es referien, l’he llegit amb deteniment, i m’han demostrat que es tracta de bones pràctiques de diferents ciutats, de diverses procedències geogràfiques i mides.
En primer lloc, la ciutat alemanya de Friburg, amb un centre urbà de 220.000 habitants, que té sis aerogeneradors de 2 megavats cadascun, sis microcentrals hidràuliques de 9 a 260 quilovats es van instal·lar al llarg de sis cursos d’aigua, a més de panells solars fotovoltaics al sostre de l’ajuntament.
Växjö és una ciutat sueca de 77.000 habitants, on actualment les energies renovables cobreixen una quarta part de les seves necessitats energètiques, i es preveu que el 2010 ho facin del 50%. Gràcies a una xarxa instal·lada, el 84% de les calefaccions de particulars i empresess’basteixen de combustible de llenya, a més de fer ús de biomasa, biogàs, energia eòlica i solar.
En darrer lloc trobem el municipi austríac de Güssing, que té 4.000 habitants, i aviat passarà a formar part de les Energie-Cités, doncs en 17 anys s’ha tornat una ciutat autosuficient pel que fa a l’energia i fent només ús d’energies renovables.
Si voleu saber d’aquestes ciutats entreu a: http://www.energie-cites.eu/

El dossier d’aquest mes de la revista “Temas para el debate” tracta de la llei electoral. La majoria de comentaris i opinions s’han fet arran de l’irrisori resultat d’IU a les eleccions generals. La meva opinió és que fixar una circumscripció única per tot l’estat seria una involució que no ens podríem permetre. La única possibilitat que veig factible és passar de circumscripció provincial a autonòmica. De tota manera, l’Enrique Guerrero ho diu molt bé al seu article, doncs ha hagut vuit províncies espanyoles on s’han triat tres diputats, suposant un vot d’allà cinc vegades més que un vot d’un ciutadà de Barcelona o Madrid, en comparació entre població i nombre de diputats triats. Amb això vull dir que en moltes d’aquestes províncies petites IU hauria de multiplicar per 7,5 els seus vots per obtenir representació.

A mi m’agrada la Llei d’Hondt i no crec que se l’hagi de culpabilitzar dels mals resultats d’IU, que em sap greu perquè ha estat un partit molt important per la millora de la societat espanyola, però no em val l’excusa de que amb els mateixos vots CIU, el PNB o ERC poden tenir més diputats, perquè el partit es juga dins de la circumscripció. Per tant, la única solució que trobo al respecte és augmentar el nombre de diputats i diputades al Congrés i que els triats del 351 fins al número límit es triïn per d’una altra manera, però repeteixo no crec que calgui modificar el model actual.

Dir que volem

2008-05-12T00:29:00.001+02:00

Cap de setmana esgotador, però satisfet després de com s’ha desenvolupat la 1ª Escola de Formació de la Federació Penedès-Garraf. Més de 40 persones han passat al llarg de dos dies amb molta feina i també molta diversió.
Tots els ponents que van venir feien esment a l’article del President Montilla el dissabte a “El País”. Ens trobem en una situació de certa tensió, malgrat que cordial, entre el govern autonòmic i central.
El conseller Maragall ens deia dissabte que calia el ple desplegament de l’Estatut i jo ho veig així, més enllà del que digui el TC, Catalunya necessita d’un millor finançament , més autogovern i més poder de decisió. Han hagut canvis i cal invertir molt per oferir benestar a la població. Només apuntaré la dada que donava el President al seu article: A Catalunya hi ha tants pobres com habitants hi ha a d’altres CCAA.
La sensació que m’enduc és que cal negociar amb els companys de la resta de l’Estat, que Catalunya vol gestionar més coses, perquè siguin properes als ciutadans, i que necessita diners perquè hi ha una necessitat incipient d’inversió.

La transició militar

2008-05-03T23:18:00.003+02:00

Estic llegint el llibre del Narcís Serra “La transición militar” i hi ha un punt molt interessant que parla sobre la figura el ministre de defensa en concret i sobre les persones que han de composar l’esmentat ministeri. Explica l’exministre de la importància que el càrrec l’ocupi un civil, per demostrar la supeditació de l’exèrcit a la societat i a la democràcia. Per això és tan important alhora el paper jugat per la persona que tingui aquest càrrec. En el cas concret actual, confio en la bona feina que realitzarà la Carme Chacón.
Cal que 30 anys després l’exèrcit s’adapti als nous temps i comprengui que la seva tasca serà la de treballar per la pau. Continuen havent moltes mancances en quant a cultura democràtica es refereix i en Narcís Serra les plasma perfectament.
Seguiré informant dels avenços amb aquest llibre.

Què és l'art?

2008-04-27T21:32:00.004+02:00

Deia en una entrevista a “El País” d’avui el director d’estudis del PP, José María Lasalle, que seria dolenta la creació d’un partit a la dreta del PP, perquè suposaria feixisme i populisme. En termes generals m’ha alegrat llegir aquesta entrevista, perquè es tracta d’una persona influent en la línia ideològica del PP, que dóna arguments sòlids a les seves visions, fet imprescindible per allunyar al principal partit de l’oposició de la radicalitat que tant desprestigia a la classe política vers uns ciutadans que rares vegades s’interessen ple que es fa. L’ex-conseller de Justícia, Josep Maria Vallés, deia a una entrevista a “La nit al dia” farà unes setmanes, que l’estadística de persones que s’interessin per la política és molt petita, i que aquest estadística només s’eixampla gràcies al “Polònia”, posant de manifest el risc que existia de banalització de la política i de la classe política per part de la ciutadania. Admeto que m’agrada el “Polònia” però em sembla important aquesta reflexió. El problema és com contraatacar això. De fet hi ah el programa “Parlament” amb un format seriós, però que segurament el mirem quatre gats. Com a televisió pública et pots permetre el luxe d’emetre’l malgrat el seu baix “share”, però el problema és si s’aconsegueix que el vegi molta gent, i la resposta és negativa.

Tornant al populisme, que lamentable llegir avui l’entrevista a l’alcalde de la ciutat italiana de Treviso, que no és pas petita, amb els seus arguments populistes a l’estil Gil y Gil, els mateixos que van portar al triomf a Berluconi, i que van fer que incrementés el vot de la Lliga Nord. Itàlia és un país amb un gran diferència en allò referent a nivell econòmic entre nord i sud, a aquest còctel li sumes que hi ha una taxa elevada d’immigració i et surten populistes xenòfobs governant ciutats importants, com ara Treviso o Verona.

Per acabar una reflexió una mica profunda. Què considereu que és l’art? A la wikipedia, el primer pàragraf diu el següent: “Se le llama arte a las creaciones mediante las cuales el ser humano expresa una visión sensible en torno al mundo que lo rodea sea este real o imaginario. El arte usualmente expresa ideas o emociones a través de recursos plásticos, lingüísticos o sonoros.”

Vist això, tinc dubtes sobre fins a on podem ampliar el terme art. La pintura, la literatura o la música s’han considerat des de sempre art. Considero que en hem d’adaptar als nous temps i que la gastronomia hauria de ser considerada com a art. Un tipus d’art fungible però, en definitiva, art. El meu dubte és si un esport pot ser considerat com a art. És art que Diego Armando Maradona agafi una pilota, recorri tot un camp de futbol i faci gol? Són art els dribblings de Van Basten? És art quan De la Peña col·loqui una passada inverosímil allà on un altre cervell humà pensant en dècimes de segon una jugada que qualsevol altre cervell humà no pot veure? Heus aquí el meu dubte. Quins són els límits de l’art? Fins on es pot allargar el camp que abasta? Ens hem d’adaptar als nous temps? Us deixo l’enquesta perquè opineu.

Canviar el passat

2008-04-20T23:54:00.001+02:00

Aquest matí he estat a l’aeròdrom de Sabadell, a l’acte que ha organitzat la Secretaria de Memòria Històrica en motiu de l’aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, que va ser el passat dilluns. Ha estat una visita interessant on hem pogut veure el refugi antiaeri i fer un acte inusual per l’escenari on s’ha portat a terme, just a allà dins que, a tall d’anècdota, posteriorment a ser refugi, serví pel cultiu del xampinyó.
Coincidint amb aquestes dates, “la Sexta” va emetre un documental fictici el passat diumenge, respecte a com hagués estat tot si la república creada l’any 1931 hagués seguit des d’aquell moment. Apareixien anècdotes bones, com ara la simulació que en Manuel Fraga era un ministre demòcrata quan es banyava a Palomares.
Recordo que fa uns anys vaig llegir un llibre d’un historiador anglès que, si la memòria no em falla, es deia “¿Qué hubiera pasado si...?” amb un format similar al d’aquest programa.
Aquests fets, vulguis que no, et fan reflexionar, sobretot a aquelles persones que estem donant-li voltes al cap constantment, sobre com hagués estat tot plegat, si s’hagués donat d’aquesta manera. M’explico:
Espanya seria un dels països més avançats del món, l’estat del benestar no tindria res a envejar amb Escandinàvia, hagués estat un dels cofundadors del projecte europeu, el cap d’estat seria elegit pel poble, però, no cal extrapolar-ho d’aquesta manera, sinó que penso que cal veure d’altres factors. En primer lloc, penso en Catalunya. Una zona molt rica, molt industrialitzada però, realment haguessin vingut immigrants d’altres parts d’Espanya si amb la prosperitat econòmica de la República no hagués calgut? Us donaré la meva opinió. Tot i ser obertament republicà, no podem caure en l’argument fàcil de pensar que la República hagués solucionat tots els problemes de les persones doncs, hi hagi el govern que hi hagi, sempre cal afrontar problemes. Què vull dir amb això? Doncs que a Catalunya haguessin vingut immigrants d’altres parts d’Espanya però en menor mesura que amb el franquisme. Amb tota probabilitat el fenomen de la immigració dels països del Magrib que es va produir a països veïns, també s’hagués donat a Catalunya en aquella època. A més de l’Amèrica Llatina, però en menor mesura. Probablement el català seria una llengua que no caldria protegir, doncs no estaria prohibit i s’hagués ensenyat a les escoles.
Amb aquesta anàlisi molt breu, que podria ser molt més àmplia, pretenc reflectir un anhel clàssic de la nostra societat, que no és altre que voler canviar el passat, coses ja fetes, poder prendre una decisió que es considera que hagués estat millor. A qui no li agradaria haver estudiat una altra cosa de la que ha fet, haver comprat un altre cotxe, casa o roba, no haver-se barallat amb un amic, no haver passat per aquell lloc que li va caure un objecte al peu o haver-li dit a aquella noia el que senties per ella abans que marxés? Pensar en allò fet és un exercici de reflexió molt útil però, la majoria de vegades, cal girar full, i mirar endavant perquè no ens porta en lloc, estar pensant si una o altra decisió hagués estat millor.
En definitiva, la dictadura franquista fou regressiva pel progrés social d’Espanya i hagués estat millor per aquest país que no s’hagués donat mai, però és passat i encara no hem inventat una màquina del temps per enviar brigadistes internacionals amb l’armament més modern a exterminar als feixistes.
Com a última reflexió, “no hay mal que por bien no venga”. Cal reconèixer la importantíssima tasca portada a terme per persones vingudes a Catalunya d’altres indrets de l’Estat. Catalunya és pròspera i un model a seguir, gràcies a la tasca d’aquests. Persones que van arribar sense recursos, que s’han deixat la pell treballant, que han plantat arrels i que han fet de Catalunya un país amb futur.

Articles interessants

2008-04-16T09:58:00.002+02:00

No és habitual llegir els articles d'opinió de la premsa i trobar-ne tres d'interessants en un sol dia. Els comparteixo amb vosaltres:

"Importancia de los valores republicanos" (J.M. Terricabras)

"Guía de integración paisajística" (Oriol Bohigas)

"En busca de la responsabilidad" (Rodrigo Tena)

Nou govern

2008-04-15T00:51:00.001+02:00

Avui, o ahir dilluns, ha fet 77 anys de la proclamació de la 2ª República. Es tracta d’una data que cal tenir en compte pel que va suposar en avenços i perquè definitivament es tracta d’un model a seguir.

Precisament aquest cap de setmana hem sabut quin seria el nou executiu nomenat pel President Zapatero. A Catalunya es passaran unes setmanes intentant desacreditar a la Carme Chacón, pel fet d’haver estat anomenada Ministra de Defensa. I el més paradoxal de tot serà que ho faran aquells que no haguessin posat cap objecció a que Duran fos Ministre d’Exteriors (cap de la diplomàcia espanyola). Es tracta d’una tasca molt interessant, doncs al concepte defensa no se li ha d’aplicar una connotació bel·licista, com ocorria anys enrere, sinó que ara la seva tasca és més humanitària. Per tant, no feu cas d’aquells que vulguin relacionar la defensa amb un concepte carca i conservador. A més la Carme Chacón és el més exemple que cal acabar amb els tòpics en aquesta matèria.

Sentia al cotxe al “Hora 25” un debat sobre si les persones nomenades ministres eren els adequats. En especial parlaven de la nova Ministra d’Igualtat, que té només 31 anys. De vegades oblidem que els humans comencem a perdre memòria des que complim 16 anys. Però existeix la concepció que una persona amb l’edat de la Bibiana Aído no està preparada amb la seva edat perquè li recomanin diferents càrrecs. Si bé la paritat a les llistes electorals garanteix que es doni una igualtat en temps de desigualtat (la majoria de càrrecs directius de l’empresa privada són homes), penso que de vegades els joves som els grans oblidats de tot plegat. I aquí em trec el barret davant de la gosadia d’en Zapatero. No conec a la nova Ministra però estic segur que ho farà bé, tot i que ja hagi hagut de sentir crítiques per la seva edat.

Ahir vaig acabar “El viaje a la felicidad” del divulgador científic Eduard Punset, on acabava resumint que, en major mesura, la felicitat es dóna per l’absència de la por. Confio doncs que sigui una legislatura neta, on els de sempre deixin de tractar de colar l’element de la por als seus discursos. Si em demaneu tres desitjos per aquesta legislatura, us diré eutanàsia, autofinançament de l’Església Catòlica i que ETA abandoni les armes.

Una mica de tot

2008-04-06T22:14:00.001+02:00

Ahir llegia com la Soraya Saénz de Santamaría ha hagut d’aguantar al llarg de tota aquesta setmana crítiques i comentaris masclistes, especialment dels medis de comunicació afins al seu partit. Destacava també un fet, que a les dones polítiques se les sol dir pel nom de pila, mentre que als homes pel cognom. No m’ho havia plantejat mai, però em vaig adonar que ho faig, induït probablement per la denominació que els hi fan els medis prèviament. A partir d’ara, ho tindré en compte. Respecte al masclisme, recordo un qüestionari que ens va fer el professor fa molts anys a classe d’anglès. Una pregunta em va marcar: Dels últims 10 llibres que has llegit, quants estaven escrits per dones? Penseu-ho i us adonareu que involuntàriament ningú està exclòs d’una arrel masclista existent a la nostra societat. Malgrat que les coses van cada cop a millor.

Recomano la lectura de l’article de “El País” d’avui del Xavier Rubert de Ventós. Ve a dir que no som ni socialdemòcrates –entenent el terme com una solució light a ideologies més a l’esquerra però impossibles de portar a terme- en el sentit que en alguns aspectes personals preferim l’avantatgisme per davant de la igualtat. La meva opinió és que l’article és excessivament pessimista amb la societat i el futur, doncs aquest avantatgisme, que no crec que existeixi en molts casos, no desfà una igualtat d’arrel que es dóna a tots els individus via educació.

Islàndia és el millor país del món per a viure-hi. Es nota que no existeix la vegueria Penedès. Circular per Vilafranca és sensacional durant aquests dies, perquè veus cartells pro vegueria a molts i molts llocs. Ara faran una festa, al ple de l’Ajuntament de Vilafranca sempre fan soroll, etc. I conec a moltes persones que estan a favor de que existeixi una vegueria Penedès. I jo segueixo sense trobar-li sentit. Potser massa esforços i hores perdudes. Sens dubte cadascuna de les comarques que composarien la hipotètica vegueria tenen les seves singularitats i les seves característiques pròpies. Sens dubte el paisatge de l’Alt Penedès no és el mateix que el del Baix Llobregat i a mi m’agrada molt més el primer però, més enllà d’una simple qüestió paisatgística no li trobo sentit a la reclamació. Segueixo creient que pertànyer a Barcelona és molt més interessants pels ciutadans, tot i els cartells aquests de color verd que hi ha tot arreu que diuen el contrari del que penso.

Discussions normatives

2008-03-31T00:12:00.001+02:00

Corren temps de discussions normatives. I és que, de vegades, no valorem prou la tasca parlamentària, en el sentit que allà es fan normes que ens regiran la nostra forma d’actuar.

Arrel de l’assassinat d’una nena de Huelva, a mans presumptament d’un pederasta, s’ha obert un debat a la societat respecte a la convinença de la cadena perpètua per aquests criminals i per terroristes. La meva visió de les penes és que són un instrument per reinserir en societat a les persones que han comés un delicte, amb el temps necessari perquè s’hagin adonat que allò que feien no era correcte i per persuadir-los que reincideixin. No tinc cap estadística, però malauradament hi ha gent que torna a delinquir.

Recordo que a classe de dret penal sempre havia de defensa la meva postura contrària a la pena de mort, doncs molta gent, més de l que creiem, estava a favor que l’administració practiqués la llei del talió. De la mateixa manera rebutjo la cadena perpetua doncs si, la teva idea és que aquella persona no surti mai més de presó i no es reinsereixi, passem directament a la pena de mort, i aquella persona que no vols que es reinsereixi deixa de costar diners als contribuents. És que la mesura cadena perpetua em sembla estúpida pel que és, o bé una persona està a favor de la pena de mort, o bé estàs en contra, però això no és bona idea. Respecto molt a la gent que pren tallats, i en conec a molta, i no us enfadeu amb mi pel que diré, però jo comparo la cadena perpetua amb un tallat. O prens cafè sol o prens cafè amb llet però que és aquesta guarrada de barrejar-lo en tant petites dosis?

Val a dir que fa us mesos en Sarkozy va fer una proposta esperpèntica com era la castració química de persones relacionades amb delictes sexuals. A data d’avui, penso que cal tenir-la en compte, i amb això no vull dir que estigui a favor de la mesura, però cal tenir en compte que hi ha violadors i pederastes amb informes psicològics que demostren que no estan curats al carrer, i que això és perillós, no es pot negar l’evidència. No conec si té efectes secundaris per aquestes persones, però és una opció que no espot treure de sobre de la taula, i més quan al Regne Unit ja s’ofereix de forma voluntària. Cal veure com es desenvolupen aquests fets als països veïns.

Aviat es constituiran les cambres legislatives i una nova legislatura començarà. De vegades, aquesta feina que no fa soroll és la millor.

Us deixo esperant que plogui i buscant la manera que arribi aigua al Llobregat. Una opció és el Segre però sóc de l’opinió que la competència sobre aquest riu és estatal, i que el conseller Baltasar no pot decidir unilateralment, més enllà de la via arribar a acords.

Reflexions variades

2008-03-26T19:00:00.001+01:00

Després de més d’una setmana sense escriure, no hi ha grans novetats ni cap tema que em faci especial il·lusió per a escriure’n al respecte.
En primer lloc cal destacar que aquest migdia en Raúl Tamudo ha estat eliminat de la cursa per ser Català de l’any. Vista la mobilització perica al respecte només es pot ser escèptic davant d’aquest resultat. Seria d’agrair que TV3 i “El Periódico” fessin públics els resultats en vots perquè no ens deixin amb la sensació que ha hagut tongo. Un dia vaig dir que no tornaria a parlar de futbol en aquest espai, però no em sembla correcte el tracte donat pel programa “Els matins” al gran capità. De vegades sembla que pugui entrar urticària als periodistes dels medis de comunicació que han de reconèixer els mèrits d’un jugador català que no és del club que intenta monopolitzar tots els esports, i el seu president fa política.
Certament el món del futbol gaudeix de personatges de perfil molt baix. De vegades és curiós veure com es compleix la màxima de “cuanto peor, mejor”. Us poso l’exemple del Real Zaragoza. El seu President és Eduardo Bandrés, diputat socialista durant dues legislatures al Parlament aragonès, Conseller d’Economia i Hisenda d’aquella comunitat, catedràtic d’economia, que deixa el seu càrrec polític per ser prsident del Saragossa. Paradoxalment, el Real Zaragoza està fent la pitjor temporada des de fa molts anys tot i tenir a una persona de nivell al capdavant. Un altre exemple de persona que no mereix el seu càrrec és el President de la RFEFde forma quasi vitalícia, Ángel María Villar. No paro de llegir a fòrums d’internet i cartes a diaris d’aficionats de la selecció espanyola, indignats amb el tema d eles entrades per l’Eurocopa. Les han repartit arbitràriament sense fer cap mena de sorteig, ni fer públic el criteri, deixant a molts aficionats amb les ganes de veure un partit de la selecció a l’Eurocopa.
En el tema polític, tot són rumorologies i càbales sobre els ministrables. Només m’ho creuré quan ho vegi tot fet, encara que hi ha coses que m’agraden especialment, com el fet que soni una dona per estar al capdavant del Ministeri de Defensa. També agrairia a en José Bono que un moment tan important de les negociacions no faci declaracions com les que ha fet aquesta setmana, doncs s’està tirant pedres sobre la seva teulada.
Un altre aspecte interessant és veure la lluita fraticida d’ERC. La meva opinió és que, en aquests moments el que els hi cal és unitat. El fet que agafes e poder del partit qualsevol corrent crític tan sols els portaria cap a la via de la radicalització i l’extra-parlamentarisme. Penso que la reflexió que ha de fer ERC és que els mals resultats aconseguits per aquesta formació no es deuen al fet que l’actual direcció estigui esgotada o a que els candidats no fossin els adequats, de fet en Joan Ridao em semblava una persona molt preparada, sinó que la clau està més en el fons, i no és altre que a les eleccions generals a ERC li va bé quan governa el PP a l’Estat, per allò de la retroalimentació. Cal que facin un debat intern i s’adonin que han de madurar, que per portar a terme les seves idees han d’aspirar a pertànyer als governs que hi hagi, i que un govern d’esquerres és el millor per Catalunya, i aquest ha de ser el seu objectiu.
Adjunto foto de París, que hi he estat uns dies. Us recomano que visiteu la ciutat, però preneu roba d’abric!

Triomf i antenes

2008-03-15T18:24:00.002+01:00

Després d’haver assaborit el triomf, toca torna a començar i tornar a treballar per transformar a millor la societat.

Per part dels perdedors, les cares agries i increpadores van desapareixent, doncs s’han adonat que no són els seus millors actius. Sembla que vindrà una època de bones maneres i que als medis tan sols haurem d’aguantar les males maneres d’en Muñiz Fernández.

La pujada a Catalunya socialista ha estat lògica. “Si tu no hi vas ells tornen” deia l’eslògan del PSC, i la gent immediatament recordava el recurs a l’estatut català davant del TC, el trasvassament de l’Ebre, o l’artificial conflicte lingüístic, i se n’adonaven que calia votar amb totes les forces.

Els resultats a nivell estatal no han donat lloc a excessives sorpreses, destacant la divisió de colors per comunitats autònomes.

Ara toca fer travesses de possibles “ministrables”.

Estic preparant quatre treballs diferents, però tots relacionats amb la contaminació electromagnètica de les antenes de telefonia mòbil, heus aquí que no estigui aquí tant com desitjaria.

De moment no s’ha provat la relació entre antenes i malalties, ampliant la dificultat de l’estudi, tot i que és més interessant també per aquest fet, doncs hi ha més coses que veure.

Visca el socialisme!

2008-03-10T23:59:00.001+01:00

El cap de setmana us faré la meva anàlisi particular de les eleccions.

Visca la participació!

Trist final de campanya

2008-03-09T02:01:00.002+01:00

Passat el dia de reflexió, i a poques hores que s’obrin els col·legis electorals, després del tancament de campanya divendres, que va acabar abans, de forma sobtada per la irracionalitat dels de sempre. Una banda d’assassins que tenen la poca vergonya d’intentar justificar la mort d’un ésser humà, d’un innocent, d’un treballador, d’una persona que habita a allò que ells diuen “Euskal Herria”, per un suposat conflicte que creuen que existeix.
El més greu de tot és que hi ha un 5% o un 10% de la societat basca, els que siguin, qualsevol percentatge, per petit que sigui, ja em embla excessiu, de persones que són capaces de seguir votant a un partit que no condemna un assassinat cruel i covard.
Segueixo sense poder-me explicar com poden haver-hi tantes persones que defensin actes que van més enllà de les paraules? Voler la independència d’Euskadi em sembla molt legítim, però tenen partits com EA o Aralar que defensen la independència sense saltar-se les regles del joc, sense haver d’assassinar per a assolir els seus objectius.
Euskadi és una terra que m’encanta i és realment trist que aquests quatre animals convisquin en societat amb persones.
Demanem que no matin a ningú més, que acceptin que vivim en democràcia i que defensin les seves idees mitjançant les urnes, doncs assassinant persones escollides democràticament pel poble demostren que són uns totalitaris i uns feixistes.
Avui diumenge cal omplir les urnes de vots per dir a aquests actors no convidats a la campanya que n’estem farts, que som persones lliures i que no pot ser viure coaccionats, que fent servir aquests mètodes perden qualsevol mena de raó que poguessin tenir, que Euskadi no es mereix que la seva gent visqui atemorida per aquests matons, que és injust que una persona no pugui dir allò que pensa.

El meu més sincer condol per la família de l'Isaias. Un home lliure, una persona com qualsevol de nosaltres, que ha mort per defensar la democràcia i les seves idees.

Dijous vaig estar al Palau Sant Jordi. Impressionant. Adjunto foto que vaig fer des de la meva ubicació.

“Hoy puede ser un gran día...”

Si può fare (Yes, we can)

2008-03-01T19:15:00.001+01:00

Porto una setmana donant-li voltes a l’economia. Dilluns David Vegara a Vilanova. Certament, després de sentir-lo, un es queda amb la sensació que l’economia està en bones mans. Igual que ocorre amb en Solbes o en Castells. Vivim una època de recessió generalitzada i mundial, però crec que les coses poden anar endavant.

Avui llegia les dues primeres pàgines d’internacional, on es feia una anàlisi de la campanya del candidat a les presidencials italianes, Walter Veltroni. Hi he trobat pros i contres. Pros en que està impulsant un estil diferent, fet que és positiu quan la situació és com la italiana, on els governs d’esquerres han mostrat sempre tanta debilitat i desunió que pot ser molt complicat recuperar el desencís de l’electorat. També destaco la seva forma tranquil·la de fer política, omplint escenaris poc habituals, com ara teatres, no menyspreant ni insultant al rival. L’aspecte negatiu que li trobo és el fet que li faci por presentar-se amb la paraula esquerra, i no nega ser-ho, diu que els ciutadans estan per davant. Penso sincerament que, si bé el comunisme portat a la pràctica s’ha provat que era un fracàs, el fet de ser d’esquerres no t’ha de suposar cap motiu de vergonya. Vols un món amb justícia social, més solidari, més igual, més lliure i més pacífic, virtuts que crec no oblidar cap, i que destacava ahir en Francesc Vallès a Cunit, al sopar de JSC Comarques Tarragonines, dins de les qualitats de ser socialista.

El dimarts a classe de dret ambiental comparat, el professor ens va fer una exposició sobre la situació política i jurídica d’Itàlia al darrer segle. És un país intrigant enigmàtic i canviant, on els comunistes de vegades abogaven pel centralisme, i de vegades per la descentralització. I la dreta al revés. Espero que en Veltroni guanyi perquè les seves formes són més modernes i més justes, una mica en línia de l’Obama, que segueixo amb el seu llibre. No tinc molt de temps, però prometo acabar-lo aviat. Estic a la part econòmica. Competitivitat i allunyat dels postulats de l’esquerra clàssica. De tota manera, Veltroni i Obama tenen coincidències programàtiques en l’àmbit de l’economia que em semblen molt interessants. Són partidaris d’invertir en mesures d’estalvi energètic, educació i R+D+i. Està clar que, tot i donar gran llibertat al mercat, sens dubte el futur dels seus països pot ser prometedor si aquestes inversions es porten a terme.

Itàlia no mereix el retorn de Berlusconi.

Comença la campanya

2008-02-24T15:47:00.001+01:00

Setmana intensa. Ha començat la campanya. Dijous enganxada del primer cartell. Divendres, Carme Chacón a Vilanova. Demà en David Vegara. Enganxada de cartells, sopars, actes, reunions, dia d...Són més de dues setmanes que, quan es té militància activa política es viuen frenèticament però, alhora, és quan es disfruta de la política.

Demà debat Zapatero-Rajoy. Els dos candidats deuen estar estudiant de valent. Suposo que aquell moment de màxima tensió per a ells dos. El vertigen que es deu sentir pensant que qualsevol mínima errada, una frase o paraula mal dita poden ser claus, tenint en compte que molts indecisos els estaran veient.

De moment bany d’en Solbes a en Pizarro dijous. En Solbes va donar en tot moment la sensació al telespectador que l’economia espanyola està en bones mans, va impartir càtedra i no va caure en els intents de provocació demagògica d’en Pizarro.

L’Assumpta Baig ha penjat al seu blog resum i fotos de l’acte de divendres.

Aquesta setmana parlava per telèfon amb un company del curs de quadres del juliol del 2007, i patien per si omplirien la Plaça de Bous de València, perquè feia molts anys que no s’atrevien. A la nit llegia un correu que ens enviava un altre company del País Valencià i, després de veure les fotos que té al seu bloc, sóc realment optimista amb la tirada del PSOE. La victòria socialista està a prop.

El millor que he llegit a la premsa avui és l’entrevista de “El País Semanal” al filòsof francés André Compte-Sponville. A la pregunta “¿Usted como se define?” ha respost:
“Como liberal de izquierdas: de izquierdas porque he llegado a la conclusión de que el objetivo de la política es ayudar a los más débiles, a los més desfavorecidos; pero liberal, porque incluso para los más pobres, la economía de mercado es más favorable. Ahora bien, no se puede contar con el mercado para que haga justicia: es el Estado el que tiene que regular el mercado para conseguir que los más pobres también tengan su oportunidad. Creo que la economía de mercado ha triunfado, pero aunque sea fantástica para crear riqueza, nunca ha sido suficiente para crear una civilización, ni siquiera para crear una sociedad que sea humanamente aceptable. Necesitamos que el Estado se ocupe de lo que no es vender, es decir, de lo esencial.” Amén.

Petjada ecològica

2008-02-17T20:17:00.000+01:00

Ahir vaig estar a la Farga de l’Hospitalet, a un acte de pre-campanya que comptà amb quatre persones que han marcat o marcaran els destins del país, Montilla, González, Chacón i Zapatero.
Com a acte polític segueix impressionant-me en Felipe González, capaç de parlar l’estona que vulgui sense cap paper davant d’un recinte amb 8000 persones entregades. Alguns puristes potser em diran que acte d’aquesta mena no és l’addient perquè es diuen coses molt bàsiques, per l’heterogeneïtat dels oients, però cal dir que les lliçons magistrals que ens fa d’economia en Felipe, demostren que en sap del tema.
Sembla que es preveu crisi econòmica i que hi haurà una recessió, o això diuen els experts. De fet, si llegiu avui “La Vanguardia” sembla que vingui poc menys que l’apocalipsi. En Sala i Martín culpabilitza al fet de que s’hagi invertit només en construcció i turisme. Si realment és cert allò que diu aquest economista tan visionari i, diuen, que tan reputat, aquelles que patiran seran les CCAA de València i Múrcia, on s’ha construït a un ritme indiscriminat i preveient la compra de molts habitatges per part de persones d’altres països. La crisi econòmica prové dels EUA i ha afectat a d’altres països de rebot, per tant, el govern espanyol està fent de bomber i a sobre intenten tirar amb dard sobre aquesta matèria, cosa que fa de manera similar en Gabriel Tortella també a LV. Una possible solució hagués estat la de limitar les edificacions i controlar la seva proliferació i creixement d’aquest sector doncs, paradoxalment, no tenien suficients fonaments.
D’aquí dos dimarts tinc un debat al màster, i m’ha tocat defensar una postura contrària a les indemnitzacions als propietaris de terrenys afectats dins de l’ordenació dels espais naturals. La setmana que ve us faré cinc cèntims de com va la preparació.
Em sembla que era al “Magazine” de la La Vanguardia que hi havia un reportatge molt bo sobre les ciutats i l’afectació al medi ambient que causen. Hi ha una forma de mesurar això molt interessant, anomenada petjada ecològica, que consisteix en un indicador consistent en calcular les hectàrees necessàries de recursos naturals per a cobrir les necessitats que hi ha de consum per ciutadà de les urbs, tenint en compte també les emissions que produeixi. El que estic pretenent dir amb això és que, en la majoria d’ocasions, s’ha cregut en un desenvolupament econòmic sense tenir en compte el medi ambient, per a traçar un desenvolupament sostenible. Ara, a més de les conseqüències ecològiques, s’ha provat que el creixement descontrolat tampoc funciona per si sol.
Cal doncs prendre una posició prudent i apostar per allò que tenim però amb un creixement controlat. Ni decreixement, ni creixement indiscriminat. Cal tenir en compte alhora el cada cop menor poder adquisitiu de la població, fet que palpava molt bé en Trias de Bes avui a “La Vanguardia” quan ens parlava del fenomen “low cost”. Els consumidors tenen la tendència a reduir costos innecessaris, com ara als bitllets d’avions o al mobiliari, però no fan el mateix a l’hora de menjar o de comprar un automòbil. Són tendències que marca el mercat que cal tenir en compte, obligant a les empreses de baix cost que, a més de ser molt necessàries per aquelles persones que puguin gastar menys diners de les seves butxaques, que compleixin amb uns requeriments ambientals, que ens són i seran necessaris.

Imparcialitat judicial

2008-02-11T00:54:00.000+01:00

Avui he acabat de llegir el llibre del jutge Bermúdez sobre l’11-M. Potser no tinc la pell tant fina com aquells que han decidit apartar a la seva autora, Elisa Beni, com a directora de comunicació del TSJ de Madrid. No dóna cap dada confidencial, sinó que es limita a descriure una mica la vida del seu marit durant aquell judici, afalagant-lo en excés, i no trobant-li cap defecte en tot el relat. Potser aquest fet fa que sigui un llibre una mica pesat i que no m’hagi agradat com a referent del judici per les víctimes de l’11-M. Destacable la independència demostrada durant tot el judici per part d’una persona conservadora, com és el magistrat Gómez Bermúdez.
Està a punt de fer quatre anys d’aquella desgràcia. Encara recordo el meu ensurt quan vaig sentir les notícies. Encara recordo aquelles hores viscudes tan intensament.
A La Sexta han fet un documental aquesta nit sobre campanyes electorals a les eleccions generals durant aquests trenta anys, i veiem la professionalització que s’ha produït de tot això, fet que abans no passava. A l’acabar han esmentat la falta de carisma de l’actual generació de polítics, en comparació amb l’anterior. Potser avui dia es demanen d’altres virtuts, més enllà de pujar a un púlpit i fer un discurs o saludar a les persones que compren al mercat. La setmana passada llegia que en Pizarro va anar a Bellvitge i que un senyor li parlava de vostè i ell va respondre: “A mí llámame Manolo, que soy uno como tú”. Potser li va faltar acabar la frase dient: “aunque yo soy asquerosamente rico y mi chófer nunca me había traído a este barrio”. El que vull dir és que la societat espanyola està madura, i ja mira més enllà del líder saludant a un grup de gent pel carrer, i nouvinguts com en Pizarro ho desconeixen i fan espectacles. A les eleccions autonòmiques llegia que ERC feia reunions de “tupperware”, cosa que d’altres partits van fer posteriorment, on es reunien els líders en un grup petit de possibles votants a cases particulars, i allà sí que s’arromangaven la camisa, es treien la corbata i es permetien dir improperis, i no pas davant de les càmeres com pretenia l’inexpert Pizarro.
Aquest tema em porta a parlar d’un fet molt curiós. Hi ha una elit de la societat, ubicada al centre, allà on s’escapen del PP per l’esquerra, del PSC per la dreta o de CIU amb una visió més light del tema nacionalista. Podeu llegir articles o llibres d’en Pasqual Maragall, d’en Punset, d’en Miquel Roca o del Federico Mayor Zaragoza. Tots ells al seu dia van tenir militància de partit però ara, ja grans d’edat, opinen, diuen i ensenyen. Evidentment no sé si cap vol fer algun partit o seguir concorrent a eleccions, però cal dir que són uns referents, que a la propera generació sens dubte també trobarem, de gent que sembla preparada per a fer una política post-partits. Avui mateix llegia que l’alcalde de Roma es presenta per lliure a les eleccions italianes, és a dir sense el conglomerat de partits que no ha sabut gestionar bé els seus govenrs i que han portat irremissiblement al vergonyós retorn d’en Berlusconi, si en Veltroni no ho atura. El fet paradoxal és que aquest senyor no descarta un pacte de concentració. Quelcom similar passa amb en Barack Obama, però en el sentit que també té unes idees que en ocasions s separen del que podria ser l’ortodòxia del Partit Demòcrata.
En definitiva, em sembla molt bé que hi hagi aquests líders tan preparats però segueixo defensant l’existència dels partits en ple segle XXI. Ahir a Terrassa celebràvem una Conferència Nacional de JSC per a l’aprovació del programa per les Eleccions Generals d’aquesta organització. Amb una estructura de partit polític es trien uns ponents que redacten un programa, els militants esmenen i es treballa al respecte, creant-se uns documents treballats per moltes persones amb il·lusió i que pot servir per després demanar el seu compliment.

Cal tenir en compte que allò públic és més que una empresa i que, la majoria de vegades, aquelles persones amb una trajectòria política saben millor com actuar en segons quines ocasions, que persones independents, que passen de manera transitòria per la vida política, que potser no els agrada o no saben, que hi hagi un partit darrera, on moltes i moltes persones han treballat per a marcar-te unes directrius a la feina pública que has de realitzar. Un servei molt important que cal fer a la ciutadania.

Així doncs, no patiu, té sentit seguir sent d’esquerres avui dia, i més quan sents personatges com l’ex-ministre Cañete, en contra a la igualtat de les persones.

Altre cop els bisbes...

2008-02-04T00:09:00.001+01:00

Sembla que la jerarquia eclesiàstica segueix abstreta amb les seves cabòries. Quan la majoria dels seus membres van donar suport a un cop d’estat per acabar amb la legalitat de la II República, no volen condemnar aquesta ingerència a l’ordre democràtic però sí que, en canvi, es permeten demanar als feligresos que no votin a aquells partits disposats a dialogar amb terroristes. El meu dubte és, si la segona accepció de la definició terrorisme al diccionari de la RAE és: “2. m. Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror.” Llavors, aquells que amenacen i atempten contra clíniques on es produeixen avortaments i amenacen als seus tprofessionals no són terroristes?
Tots tenim molt clar qui són els terroristes i per quin partit volien demanar el vot aquests jerarques, però l’obligació de qualsevol govern és la d’acabar amb el crim organitzat i tots sabem que només amb l’actuació policial no es soluciona el problema d’arrel. Si la jerarquia catòlica està a favor del dret a la vida, i contra l’avortament i l’eutanàsia perquè atempten contra aquesta, em semblaria lògic que volguessin acabar amb els assassinats. Cada cop tinc més clar que cal fer amb el finançament de l’església. És inconcebible que la Conferència Episcopal tingui una emissora de ràdio on durant tot el dia es profereixi l’odi i insults a les persones que no pensen com els seus locutors. Per no parlar d’un pseudo-canal anomenat Popular TV que, amb molt bon criteri, els de Digital Plus ja han desconnectat del seu llistat. Encara bo de la sensatesa demostrada avui per l’Abat de Montserrat a les seves declaracions. Tinc molt clar que a la piràmide jeràrquica eclesiàstica, com més a dalt s’ascendeix, més de lluny es veu al poble.
Dimecres vaig estar a una tertúlia local de ràdio i el tertulià del PP intentava demanar el vot pel Partit Popular perquè es solucionaria l’economia, perquè en Pizarro seria un bon ministre i perquè els ciutadans tenen problemes per arribar a final de mes. Personalment rebutjo les tres opinions però incideixo especialment en la del final de mes, perquè estic fart d’incidir en el no al que diu l’oposició quan s’hauria de fer sí al que diu el govern. Durant aquesta legislatura ha baixat l’atur, els salaris van creixent, haurien de créixer més, però són força bons del que cap. I perdoneu aquesta lliçó d’economia d’un no economista. Si una persona va a comprar al súper o es vol comprar qualsevol bé, que sigui necessari no de luxe, el seu preu és accessible, de conformitat amb el seu sou. Per tant, l’únic problema està amb el preu de l’habitatge, que és desproporcionat amb els sous i la resta de preus del mercat. Cal actuar i potser fixar uns límits als preus seria una bona solució.