Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (Schopenhauer)

Un any més...

2009-12-23T22:14:00.006+01:00

Frontal de Sta. Maria d’Avià, anònim, segle XIII

Museu Nacional d’Art de Catalunya

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)

/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\

Es ist wieder Weihnachten

Der Baum weckt Töne auf und der Wind schreibt

Lichtlinien auf der Haut des Wassers.

Alles ist Geheimnis und heller Schein.

Weihnachten kehrt wieder und mit ihm auch die Frage

Werden wir den Frieden verkünden mit Worten,

während mit der Geste wir den Krieg födern?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)

Desitjo per vosaltres unes festes com vosaltres les desitgeu:
felices o en família, sanes o insanes
Comencem un any 2010 millor per tothom,
tret d'aquells que no ho mereixen.

Conversa

2009-11-28T23:23:00.004+01:00

Vine, seiem i parlem, d'allò que et preocupa, que et fa sentir més del que voldries. Les darreres setmanes tens enganxada en el pensament una frase que vas llegir fa molt de temps. La dius perquè et crema en el més profund

-Els records fan la nostra vida més agradable, però és precisament allò que oblidem que la fa més soportable-

Ser llegir en el teu esguard que t'has passat els dies passejant-te per la casa de la memòria, per totes les seves estances, unes més lluminoses, altres més fosques, altres tancades en clau per sempre més. T'agradaria retornar a llocs antics, aquells que et van sensibilitzar a pensar i a viure. I reconeixes el sentit de tot plegat perquè ara saps que ha arribat el moment de preparar-te per acceptar la separació dels records, de deixar per a l'oblit, sense por, la tristesa i la impotència de les evidències que els han acompanyat.

per a Xavi

2009-11-15T22:34:00.000+01:00

13 de novembre de 2009

Immensament tristos,
ho esperàvem,
però no pensàvem que arribés aquest dia.
Enyorem no saber-te amb nosaltres...

Kölle Alaaf

2009-11-12T08:23:00.001+01:00

Com tots els anys,
l'11 de l'11
a les 11 i 11
comença oficialment
el temps de disbauxa...

Alaaf ! !

Retorn a Veere

2009-10-20T12:41:00.002+02:00

Quatre hores d'autopista, pluja i una agitada Anvers ens separaven. Creuar la frontera i veure com la pluja restava darrera mentre al meu davant el dia anava perdent-se.

Ara que ja m'acostava vaig tenir por, de retrobar-te, de sentir-te. Vaig aparcar el cotxe i em vaig endinsar dins la foscor travessant les dunes fins arribar a la platja. Era difícil veure el mar, sols reflectat per una inmensa catifa negra ben al fons però més present que mai amb els seus cants esferïdors. En la nit podia reconèixer el paisatge estimat, sentir com els joncs s'oferien al joc del vent del nord ballant entre les dunes. Necessitava sentir les primeres fredors de la tardor, preguntar-me i justificar-me si havia estat una bona idea acceptar la teva invitació després dels anys de silenci tàcit, tot just ara quasi davant de la teva porta, tot sabent que no ens havíem pogut oblidar.

En un darrer sospir vaig recollir les forces que em restaven i vaig decidir que ja era hora d'arribar a casa.

Tarda de lectures

2009-09-06T21:31:00.004+02:00

Hafenamt der Stadt Köln

Ha estat una tarda agradable i interessant. Per primer cop l'Associació d'Escriptors Alemanys, districte Colònia, ha organitzat dins del marc del „Boulevard del llibre“ una vetllada literària on s'han presentat tres autors catalans -Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Pinyol i Maria Barbal-, les obres dels quals estan traduïdes a l'alemany. El públic ha tingut l'ocasió de sentir les lectures en català i posteriorment en alemany d'alguns dels seus llibres. Després de la lectura s'ha establert un diàleg animat amb qüestions que interessaven els assistents.

I un cop més he constatat aquella sensació que sempre m'arriba quan veig la poca informació que alguns tenen sobre la condició del meu país i de la meva cultura, malgrat la fluïdesa d'informació, per altra banda no censurada que es pot trobar de manera fàcil a la xarxa. Explicar que pertanys a una cultura que no és la que ells pensaven trenca els seus paràmetres i se senten, en un primer moment, descol·locats i perduts. Alguns d'ells fins i tot mostren un cert tret d'ofensa per haver-los creat un malestar cultural. És una dinàmica que sols es pot entendre vist des de l'exterior.

Per això, no puc deixar de riure per sota al nas quan hi sóc a casa i sento les notícies que diuen i informen del fet que a Europa ja saben qui “som”, amb una component quasi metafísica. Dir que no en saben res seria mentir, perquè des de fa anys centres i casals catalans fan una tasca de forma lliure per a donar a conèixer la nostra cultura. És una tasca que va més enllà de la ballada de sardana i del berenar de pa amb tomàquet. Són activitats amb qualitat i exigència, amb restriccions del temps lliure i de la vida privada. Sí que cal dir, però, que tota aquesta informació arriba a una minoria que vol ser informada, que busca la resposta als seus interessos i se sent implicada en trobar-la i compartir-la. Lamentablement, la gran majoria segueix pensant que hi ha una unitat uniforme cultural i continua queixant-se quan tornen de les seves vacances dels rètols de les ciutats i dels carrers.

De totes maneres reconec que sento una mòrbida, maquiavèl·lica satisfacció, descol·locant cert tipus d'alemanys quan s'acosten a mi amb certes preguntes, fins i tot diria que m'encanta desestabilitzar-los, culturalment parlant, evidentment! No ha estat el cas d'aquesta tarda, on hem restat de nou la minoria informada o aquella oberta a noves perspectives culturals i amb ganes d'aprendre i conèixer nous horitzons.

Dia d'eleccions

2009-08-29T22:31:00.003+02:00

Uli Stein

Demà és la primera cita d'eleccions d'aquest anys. La primer i la darrera en la qual com estrangera puc participar-hi. Demà se'm dóna l'oportunitat de triar el futur alcalde d'aquesta ciutat que des de fa nou anys viu en una letargia perenne.

Vull correspondre al meu deure democràtic però no puc deixar de pensar en aquest dissabte de reflexió que cap dels partits que em tiren les floretes són per a mi una alternativa als tants problemes que ens envolten, ni espero l'obligació a la qual diuen sentir-se cridats per a resoldre's. Sóc de per sí molt difícil de convèncer, en qualsevol aspecte de la vida. Tampoc espero que ells ho vulguin aconseguir, perquè en el fons tota la parafernalia que s'instal·la en el període electiu no fa que treguin a passejar la condició d'il·lús, sinó la d'un cinisme i inoperància galopant amb els qual ells es guarneixen en els darrers temps. O potser sempre ha estat així...

Ni la cita d'en Joan Fuster "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" ha deixat d'animar-me, perquè fins i tot intentant fent política activa dins de moviments socials, culturals o educatius, els polítics de professió trepitgen amb una arrogància, acompanyada d'una ignorància, els drets i la voluntat establerta del qui els han triat.

Potser és cert que cada poble mereix els polítics que té; som nosaltres qui els triem. I si la mentalitat general és mediocre, què es pot esperar d'aquells triats pels comicis, els quals en altres llocs de la vida real no tindrien on caure's mort?

Ja fa molts anys que el dia de reflexió em porta el mateix resum al final de la jornada, i és escollir, un cop més, el partit que em suposi -com diuen els alemanys- das kleinste Übel, “la nàusea més petita”, traducció, tot sigui dit, que no pot ser menys gràfica vist el panorama polític estès davant dels meus ulls.

Estació meteorològica filosofal

2009-08-12T22:27:00.005+02:00

Landesgartenschau Leverkusen - Neuland Park

Objecte d'art trobat en una de les moltes passejades que faig per diversos parcs d'esculptures.

Per si voleu consultar el temps això sí heu de llegir amb atenció les instruccions d'ús...

Traducció:

Nur ein-Stein? Doch relativ genau

Aquesta pedra sensible al temps es va trobar a la vora del Weser
al seu pas per la ciutat del caçador de rates Hamelin.

La pedra està seca sol
La pedra està mullada pluja
la pedra és invisible boira
La pedra es mou vent
La pedra canvia el seu color tempesta
La pedra està blanca neu
La pedra està partida terratrèmol
La pedra penja cap a dalt final del món

No toqueu la pedra del temps! Si ho feu, canviarà radicalment el temps.

Monstres nocturns

2009-08-03T16:20:00.002+02:00

Per a combatre els monstres nocturns i altres malsomnis...

Tinc un monstre al llit
que em fa cusquerelles
i cada de matí
em porta roselles,
móres d'esbarzer
i versos d'abelles.

Empar de Lanuza
Versos al sol

Teekesselchen - Tetereta

2009-07-30T16:44:00.004+02:00

Aquest és un dels jocs preferits de la meva filla i meu. Es tracta d'explicar en forma d'endevinalla una paraula que té diferents significats, és a dir un mot homònim o polisèmic. Les regles del joc són molt fàcils i qualsevol lloc és bo per a practicar-lo. Un jugador pensa la paraula que serà el Teekesselchen dient a continuació la frase que vincula ambdos significats; d'aquesta manera l'altre jugador sap quin és el mot que ha d'endevinar. El joc té moltes possibilitats d'adaptació a diferents edats segons l'evolució de l'assoliment del vocabulari, en el nostre cas en particular té la variant de jugar-lo en els dos idiomes: català i alemany. És un joc d'agilitat mental, de saber associar i no cal dir que és força divertit.

Us poso un parell d'exemples:
“El meu Teekesselchen és per a seure i és per a treure diners”
Solució: banc

“El meu Teekessekchen existeix dos cops i es juga de dos a dos”
Solució: doble

Ara us poso com endevinalla el Teekesselchen que m'ha plantejat la meva filla:
“El meu Teekesselchen serveix per a escriure i pot caure dels arbres”
Quina solució li oferiu?

I vosaltres, ja heu pensat en algun Teekesselchen ?

Pina Bausch

2009-06-30T22:29:00.000+02:00

Pina Bausch

Recordant una gran ballarina i coreògrafa

Amic meu,

2009-06-06T23:55:00.001+02:00

arsvirtualis (tot just aquell mes que sabem)

saber que no es poden frenar els designis ja marcats i determinats, no fa que els fets siguin més fàcils d'acceptar. Saber que el temps està comptat i que ens regala un poder acomiadar-nos dignament, ho fa més i més difícil i complicat. Aquest temps teu tan preciós i valuós que s'esmuny mentre esperes que l'espai que ocupes ara quedi buit.

Saber viure amb incertesa de quin serà el dia de la teva partida, fa que algunes nits meves siguin més llargues i fosques que altres. Saber que et perdràs de tots nosaltres, té una difusa forma, que sols la realitat no volguda i plena de lluites embolcalla. Com s'estima en el passat? Els teus somnis de país restaran -com els meus- a les barricades que mai vam abandonar, ni tant sols en els moments enlluernadors.

De tu, llavors em quedarà el teu estimat record i amb ell, aquella intrínseca por de què algun dia pugui oblidar-te.

Com animar una tarda de diumenge...

2009-05-13T23:58:00.005+02:00

El meu fill només feia que queixar-se de mal genoll. Vaig preguntar-li si havia rebut algun cop perquè una hora abans havia tornat d'un partit d'hoquei herba. Però res de cop d'estic o de bola. Estava clar que es tractava d'una mena d'infecció i així ho va confirmar el pediatra. En resum, el nen va reaccionar al·lèrgicament a una picada de mosquit, la qual es va infectar i va provocar que no sols genoll sinó tota la cama s'unflés. Solució, dosi d'antibiòtic en vena amb reacció positiva i per tant podíem tornar a casa.

Amb aquesta tranquil·litat i pensant en passar un vespre agradable ens vam posar a preparar un bon sopar quan un crit ens va fer anar a la terrassa. Els meus ulls no donaven a crèdit: al jardí de sota hi era l'Ovidi amb cara d'espant i sense saber què fer. Havia “volat” des del tercer pis. Corro a buscar-lo i mentre està enganxat a mi veig que exteriorment no té res, tret del filet de sang d'una rascada al nas, i que el fet d'agafar-lo no li provoca cap dolor. Penso que hem tingut sort. Un cop a casa veiem que no pot caminar així que deixem les preparacions gastronòmiques, busquem una pizza congelada pels nens i marxem a la clínica veterinària. En resum: cap ferida interior però fractura dels tres dits de la pota davantera. Solució: operar o adormir-lo. No volen crear cap trauma ni cap drama així que triem l'opció d'operar. Ahir a la tarda ja va poder tornar a casa i a hores d'ara l'Ovidi ha de passar les properes tres setmanes en una mena de construcció que recorda una gàbia de conills. Això és tota una humiliació pel seu tarannà d'agosarat, encara que té poques ganes de marxeta.

I si pensàveu que la meva super-animada-sortosa setmana havia acabat us equivoqueu: A hores d'ara encara estic “meditant” sobre l'ensurt patit avui en l'accident de tramvia, en el qual hem estat ben sacsejats.

Vist el panorama, estic pensant ara mateix si no serà millor quedar-me demà al llit, com a molt sols podria caure del llit. Que consti que no he considerat cap terratrèmol ni cap esfondrament d'edifici. I és que l'optimisme em domina.

S.O.S. : A la recerca d'informació

2009-04-19T00:49:00.001+02:00

Qui em pot informar sobre editorials que publiquin audiollibres en català per a nens i joves?? Porto dies buscant per internet i les informacions que trobo -si en trobo- no són transparents. M'interessen adaptacions de clàssics de la literatura en aquest format o en cd. Gràcies.

(des)amors

2009-04-09T19:31:00.009+02:00

Codex Manesse, Kristan von Hamle

M'agraden les miniatures medievals. Observar els detalls, les possibles insinuacions, pensar la història o les històries que hi ha al seu darrera, intuir en les mirades, en els gestos, què podien sentir, pensar,voler, desitjar...

Fa poc va caure a les meves mans un llibre miniatures medievals en el qual s'analitzaven els missatges donats entre línies pels respectius il·lustradors. Una d'elles em va cridar l'atenció per la seva divertida i fins a cert punt original interpretació, en especial si recordem tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre l'amor cortès, sobre els amors secrets i sobre les fidelitats, sobre sacrifici d'aquell amor “vertader, pur i apassionat”.

La miniatura de la qual us parlo encapçala aquesta entrada. Es tracta de la il·lustració número 071 del Codex Manesse. En ella es veu la dama i el trobador, en aquest cas sembla que es tracta d'en Kristan von Hamle, Minnesänger (trobador) suposadament de la zona de Turíngia del qual no s'ha trobat fins avui cap crònica que donés constància de la seva existència malgrat haver-hi poemes signats amb aquest nom.

Si observem, podríem pensar que la dama en un moment de llibertat marital acudeix a la seva cita amatòria. En un acte de força, impensable en un ésser eteri com ella, facilita l'accés de l'estimat a la seva presència baixant la cistella que ha de retornar-la a la calidesa de l'abraçada desitjada.

Però vet aquí que l'autor del text que vaig llegir en feia una altra interpretació d'aquest amor que treia les il·lusions. Presentava el trobador com una víctima del desamor. L'autor s'aclamava a l'expressió “durch den Korb fallen”: L'estima declara el seu amor i com a resposta “es posat” dins d'una cistella. Aquesta cistella obre el seu fons i el cavaller cau o en el pitjor dels casos es queda penjat i exposat davant la multitud. Aquest era el gir originari medieval de l'actual “jemandem einen Korb geben” que traduït literalment ve a dir “donar algú una cistella” i que en català seria “donar carbassa”. En la tradició amatòria l'objecte de la “cistella” té un significat precís: un cavaller que presentava el seu amor a una donzella li feia la seva declaració oferint una cistella guarnida i plena de presents. Si la donzella la hi retornava, aquest segur que entrava en una depressió amorosa que el podia inspirar a (fer) escriure com a teràpia.

El desamor, en realitat, és un dels leitmotivs poètics i musicals que es repeteix i inspira als Minnesänger constantment. I és que ben bé podria ser una tàctica, perquè ja se sap que el ser humà reacciona amb més sentiment davant dels amors perduts, dels amors impossibles.

dia negre

2009-03-04T18:18:00.009+01:00

Bild: dpa/M: ksta.de

Més de mil anys d'història, de memòria en un instant perduts?
L'estat de shock continua...
Trist, molt trist...
No sé ni puc escriure res més...

P.S. Us deixo un parell d'enllaços:
ksta.tv (Kölner Stadt-Anzeiger)
Frankfurter Rundschau
FAZ
The Times

pensament alliberat...

2009-02-07T21:57:00.001+01:00

TORNA

Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me -
llavors que es deixondeix la memòria del cos
i que un desig antic revé a la sang;
llavors que els llavis i la pell recorden
i que senten les mans com si de nou toquessin.

Torna sovint i pren-me dins la nit,
llavors que els llavis i la pell recorden.

K. P. Kavafis

M'abellia alliberar-lo, simplement...

Silenci d'hivern

2009-01-08T22:31:00.002+01:00

Des de la meva terrassa un dilluns a 5 gener.

Saludant al nou any

2009-01-08T22:06:00.004+01:00

Nikolaus von Kaaden, rellotge astronòmic 1410
Ajuntament vell de Praga

Tinc el costum de fa anys de saludar-me cada any que comença amb una cita o un pensament dels autors que passejo. Aquest costum el vaig traslladar també al blog, simplement perquè volia compartir amb vosaltres allò triat per a mi com a punt de reflexió. No cal que digui que en la majoria dels casos depèn de la meva situació personal momentània. Per això aquests dies em rondinava pel cap una cita d'un autor que m'estimo, mestre en aforismes: Georg Christoph Lichtenberg.

Tenia en la memòria el seu contingut però no exactament la seqüència dels seus mots, així que abans d'escriure quelcom incorrecte vaig anar al meu estudi, prestatgeria: Autors Alemanys, lletra “L”.

Aquí us deixo un pensament -el qual podria signar sense que hagués de treure ni un mot- respecte a les bones noves que pot dur un any recent estrenat:

“Ich kann freilich nicht sagen, ob es besser wird, wenn es anders wird, aber soviel kann ich sage: Es muss anders werden, wenn es gut werden soll.”

Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799)

“En veritat no us puc dir si serà millor, en el cas de què arribi a ser diferent; però sí que us puc dir que haurà de ser ben diferent per a poder ser millor.”

Sobre la pau, el dolor i els oblidats...

2008-12-31T17:14:00.001+01:00

Die Siegesgöttin ist nach verlorenem Kampf ein Friedensengel.

Kurt Tucholsky, (1890 - 1935)

Pensant en amics d'ambdues nacions i en un nou any de principis vells...

Alle Jahre wieder...

2008-12-22T02:06:00.001+01:00

Uli Stein

Doncs això, que molt bones i tranquil·les festes,
que ja ens fan falta.

P.S. * spiessig: aburgesat

Ovidi

2008-12-05T20:14:00.001+01:00

Heus aci l'Ovidi.

Aquesta carona feia quan va entrar a la nostra família. D'encà ha viscut moltes aventures en el seu relativament reduït món i ha crescut, com era d'esperar i fins tot ha sabut perdre dignament la seva masculinitat sense que el seu tarannà patís considerablement.

Ovidi és un trapella de mena, potiner i molt curiós. És afable però no es deixa embolicar amb tendreses humanes quan no li vénen de gust. És un gourmet i ignora elegantment la golafreria de la seva germana. Menjar és una sensació plaentera. Aquesta virtut pot tenir aspectes negatius perquè ha de vigilar que la seva germana no l'empaiti i el faci fora del seu plateret. A hores d'ara ja sé qui té la primera i la darrera paraula, però ell no acota cap. Aquest fet porta situacions molt vitals i de moviment casolà.

Ovidi és el guardià de la casa. Quan algú truca ell surt disparat cap a la porta i s'espera al meu costat amb una barreja de sensacions que van de la curiositat per saber qui ha gosat treure'l dels seus pensaments com d'assegurar-se si em pot deixa sola amb l'intrús. Si ja coneix la persona marxa cap a altres llocs més interessants, però si aquesta és una estranya es manté ferm al meu costat fent acte de presència i sense perdre de vista les imatges observades.

Li encanta amagar-se darrera dels llibres que hi ha a les prestatgeries descansant el seu capet sobre algun dels llibres. No té preferències: és un gat eclèctic. O també seure damunt de les carpetes apilades a l'esquerra del meu escriptori mentre mira per la finestra fent-se el desinteressat pel que fa a la meva feina i a la meva persona. De tant en tant s'estira i s'acosta demanant la seva dosi de manyacs. I aquí hi és la seva dual contradicció.

Els vespres els passem meditant, ell i jo, cadascú a la nostra manera. La millor és jaguts al sofà embolcallats amb una flassada mentre veiem per la finestra com cauen els primers flocs d'aquest matiner hivern.

Lluna

2008-08-05T23:42:00.001+02:00

Us presento la Lluna.

La Lluna i el seu germà es van presentar a casa ara fa quatre setmanes i d'ençà la vida -i en especial la d'algunes de les meves plantes- ha canviat radicalment. Lluna és observadora, tímida, assenyada, dolça i independent. S'acosta i et mira amb els seus grans ulls rodons. La terrassa s'ha convertit en un escenari que convida a imaginar: selves denses de vegetació que fan el fet d'amagar-se més divertit. Després de lluitar apassionadament amb les plantes ve l'hora del descans. Té una debilitat especial per una jardinera on hi ha plantades una barreja de flors japoneses de tons blaus en la qual jeu els vespres quan la temperatura permet respirar després de la calor diürna i és clar, l'aigua de les regadores és un elixir irresistible.

Un altre lloc a atractiu és el meu estudi, una font d'inspiració amb tanta prestatgeria i fileres de llibres on amagar-se. Però sobretot és el meu escriptori el seu lloc preferit i en concret una de les safata situades a la dreta on hi reposa mirant i observant mentre jo faig feina.

La Lluna mai treu les urpes i sense protestar, es deixa agafar o portar a altres llocs, et mira i espera pacientment a què tu la baixis al terra per a seguir-te després al teu costat allí on hi vas. Al vespre, mentre llegeixes un llibre al sofà o mires una pel·lícula, ella et fa manyacs, acosta el seu nas al teu acaronant-lo i seguidament et mira girant el seu capet per a jeure després acoblada al teu cos i adormir-se serenament.

Les conseqüències de fer un pastís de maduixes

2008-06-29T22:11:00.003+02:00

Avui volia fer un un pastís fred de crema de maduixes. M'agrada molt potinejar a la cuina. He obert la nevera per treure els ingredients que necessitava i no sé perquè he mirat cap al calendari que hi és al seu costat. És llavors quan he vist que tot just aquesta setmana havia estat Sant Joan i el calendari em seguia delatant que Sant Pere i San Pau estaven passant per davant meu. En un primer moment m'he sentit com a trasbalsada pensant com la meva vida ha canviat de tal manera que festes de la meva infantesa tan entranyables com aquesta les oblidava... Viure fora del contexte passat comporta altres vivències que són les que modelen el meu present.

Aquesta sensació no m'ha abandonat mentre muntava la nata i la remenava després barrejant-la amb la compota de maduixes que abans havia fet i el formatge fresc per ficar-ho seguidament a la nevera per a refredar-se. Pels meus ulls ha començat a passejar una nit de les moltes de Sant Joan que he viscut.

Aquell dia era el darrer del curs i també de l'escola. Amb els meus ufanosos 8 anys havia rebut el meu butlletí de notes, l'escola tancava i jo hi aniria a una altra, però no era conscient del comiat, estava massa satisfeta de les meves notes i també perquè sortiria de revetlla amb els meus pares. També perquè la meva mare i jo aniríem plegades a comprar-me sandàlies i jo ja tenia molt clar quines volia. Les havia vist a l'aparador cada dia al tornar de l'escola: unes sandàlies de tires argentades que anirien molt bé amb el meu vestit blanc de tímides floretes blaves.

Després de sopar vaig ser la primera en estar enllestida i sortir al carrer, amb les meves noves sandàlies i el primer vestit convidat per les càlides temperatures de la nit. No volia seure a la vorera com tenia de costum per por a embrutar-me, així que dempeus observava com la gent treia les cadires per veure la foguera del nostre carrer i com d'altra ja anava cap a la plaça a vora riu on es faria el ball. Em vaig veure com en una obra de teatre on jo era l'única espectadora. Per un instant vaig sentir un equilibri que m'embolcallava, vaig tenir plena consciència de qui era, de la bona sensació que em donaven les meves noves sandàlies argentades i de la nit que anava obrint-se als meus ulls. Em sentia en pau amb tot el que m'envoltava i sabia cap problema ni preocupació podria fer-me mal o matar la meva energia vital.

Ha passat molt de temps des d'aquella nit, però de tant en tant encara s'acosten a mi sense invocar-los aquell record i sentiment. Amb un cert enyor reconec que poques vegades he tornat a notar aquella força que em va fer sentir per primer cop l'aproximació a l'estat d'harmonia absoluta.

la meva ciutat III

2008-06-17T22:33:00.006+02:00

Klüngel

“Relació que permet sense complicacions a certes parts amistades portar a terme negocis o rebre càrrecs, ajudar, fer-se favors, sent ambdues parts beneficiaries del negoci”

Aquesta és la definició meva particular del mot Klüngel, el sentit del qual es podria extrapolar a qualsevol comunitat social en la qual intervenen forces i interessos econòmics i de poder. Una altra cosa és quan aquest saber-fer es realitza a la meva ciutat, tant és així que pràcticament quan es parla de Klüngel es pensa ja en ella. No és d’estranyar doncs que dins del país aquest terme s’hagi ampliat i es denomini oficialment Kölner o Kölscher Klüngel. En el fons no deixa de ser un acte de nepotisme.

A Colònia l'origen del mot i el seu ús són profunds i estretament relacionats amb l’època de floriment econòmic i polític de la ciutat: l’Edat Mitjana. Amb l'aparició inflacionaria i santificació d'ossos, trossos de roba, fusta, despulles en general, la ciutat passa a ser un dels llocs de pelegrinatge més importants dins del món cristià. Aquest canvi comporta una transformació en totes les infraestructures urbano-socials. De manera primitiva podríem dir que som davant del naixement del turisme i de les primeres especulacions financeres.

I el Klüngel no acaba aquí sinó que s'institucionalitzarà. Les continues lluites entre l’església i els ciutadans, en concret entre l’arquebisbe i les famílies patrícies de la ciutat, faran que després de la batalla de Worringen (1288), aquests prenguin el poder i l’arquebisbe sigui desterrat de Colònia a Bad Godesberg. Sols va tornar a entrar per les portes de la ciutat un cop mort i per a ser soterrat a una de les capelles del cor de la catedral. Així doncs, i en plena força d'actuació, la burgesia menestral funda en 1396 els gremis i es redacta la Carta de la Confederació de Gremis, fet que els dóna poder de tenir accés directe a la vida política del municipi i determinar entre ells els alcaldes i regidors que han de ser anomenats. Aquesta situació es va mantenir durant els següents segles fins l’arribada de Napoleó y posteriorment dels prussians, els quals van determinar que pare i fill poguessin repartir-se un càrrec dins del consell municipal. L'explicació d'aquesta pràctica -no sé si qualificar-la d'innocent o cínica- residia en el possible desinterès d'aquells d'origen benestant que ocupaven un càrrec oficial per fer front amb fermesa la corrupció a la qual estaven exposats.

“Una mà renta l'altra”, aquí hi és l'art d'exercir aquest modus vivendi, això sí, mai es dirà que al seu darrera hi ha una corrupció eufemística en la definició y real en la seva aplicació.