El que no pot ser és això

Setmana a Canàries (3a part)

2005-04-27T14:42:00.000+02:00

Amb una forta ressaca em vaig dirigir cap al meu hotel, on vaig arribar-hi a les 3 de la tarda. Només arribar em van comentar que haviem quedat amb uns argentins per jugar una patxanga.

El cas és que després del partidet, ja no hi havia ganes de res més que no fos banyar-se a la piscina i anar al llit fins que arribés l'hora d'anar a sopar i sortir de festa en la que seria l'última nit a Tenerife. El plan va ser anar a La Laguna (zona universitària), on vam sopar en un restaurant típic de la illa, per després comprovar l'ambient nocturn dels universitaris canaris.

Els pubs estaven plens de gom a gom, amb un ambient molt interessant, però la discoteca on vam anar posteriorment, no era res de l'altre món. Al final de la nit, ja només desitjava trobar-me amb el llit per refer-me del cansament acumulat.

L'endemà al matí haviem de preparar les coses per agafar l'avió al migdia, però la sorpresa va ser que la grua s'havia emportat un dels nostres cotxes (amb vòmits d'un dels nostres a dins), i em va tocar acompanyar al responsable del cotxe fins al dipòsit.

Tot i això, vam arribar a l'aeroport amb temps, per donar finalitzada la nostra aventura.

contrastos amb olor a kebab

2005-04-26T18:24:00.000+02:00

Tenia moltes ganes d'anar-hi; de fet, Istanbul era la meva prioritat com a viatje de final de carrera. Tenia ganes d'apropar-me a la porta d'Àsia i empapar-me de lleus espurnes d'una cultura tan diferent a la nostra. En realitat, a Istanbul vaig poder-hi apreciar innumerables contrastos; es tracta d'una ciutat que reuneix l'essència, en declivi, de la cultura musulmana, intentada aniquilar pel creador de la pàtria -un Kemal Atatürk omnipresent- amb una brutal allau occidentalitzadora. Pels carrers caminen de costat la senyora encoberta de negre que només se li pot veure el nas amb la noia amb piercing i vestida a l'estil més modern dels carrers de la vell Europa.

Diuen que Turquia és com l'Estat espanyol, que tothom és catòlic però ningú va a missa. Doncs allà es veu que passa igual amb l'Islam. Ara bé, això no deixa que hi hagi unes mesquites precioses. A banda dels grans monuments arquitectònics i dels impressionants palaus dels sultans, la màgia d'Istanbul es troba en els seus aspectes culturals intrínsecs. Els kebabs, les pastetes dolces, els banys turcs, el nargile -la catximba d'aquí- i l'encidador Basar, d'on és impossible sortir-ne amb les mans buides. Llestos com ningú, els comerciants tenen apreses quatre paraules en català i parlen meravelles dels catalans, excepte quan veuen que no se'ns pren el pel que diuen que el català és "duro". Sempre t'intenten enradar i és pertinent l'art del regateig, perquè allò que comença valen 65 lires t'ho pots acabar quedant per 20 tranquil·lament.

Istanbul, l'antiga Constantinobla, és una ciutat que viu del petit comerç; tot són botiguetes i tothom té alguna cosa per vendre, i els carrers resten segrestats pels venedors ambulants i els cartells comercials omplen totes les façanes. A l'estanger sempre l'intenten prendre el pèl però val a dir que mai vam passar moments d'angoixa. I això que vam fer intents de sobres perquè ens passes quelcom...

Vam anar a veure la universitat d'Istanbul i em va donar força bona impressió. Salvant les diferències, tenia una retirada amb l'Autònoma. Em va agradar.

La influència d'Occident és immensa. Pels vestirs, per la música, pels hobbies importats; però en anar a un barri residencial religiós veiem l'altre Istanbul, el que a les 5 de la tarda, hora d'oracions, no hi ha ningú als carrers i només se senten els crits de les pregàries. Allí, malgrat mantenir la pervivència del petit comerç, els grans cartells comercials han deixat pas a l'austeritat i els carrers hi trobem moltes més senyores vestides de negre.

La nit abans de tornar, la ciutat vivia emocionada pel derbi entre el Fenerbaçhe -equip de la part asiàtica- i el Besiktas -d'un barri de classe mitja de la part europea moderna-; la victòria a domicili per 3-4 per l'equip blanc-i-negre. Per cert, vam poder comprovar la universalitat del Barça i en un bar prop de Taksim vam presenciar la segona part del Barça-Getafe. Aquesta Lliga no se'ns escapa!

Setmana a Canàries (2a part)

2005-04-19T23:40:00.000+02:00

L'endemà ens vam aixecar, no sense cert cansament, disposats a donar la sorpresa davant la universidad de La Laguna. El partit va ser molt igualat, però un escàndol arbitral ens va privar de la victòria. Després de passar aquest mal tràngol, vam dinar i vam poder gaudir d'una tarda lliure, on mentre uns jugaven a la play (sense comentaris), altres vam preferir anar a voltar i fer la compra per l'apartament hotel.

A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!

A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.

(Continuarà)

Setmana a Canàries (1a part)

2005-04-18T21:05:00.000+02:00

El dilluns passat vaig emprendre la meva aventura en el món dels viatges pagats. El destí era Puerto la Cruz (Tenerife), i el motiu els campionats d'Espanya universitaris.

L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.

El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)

El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.

Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.

La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...

(Continuarà...)

"4 funerales i 1 boda"

2005-04-08T13:25:00.000+02:00

Va acabar la setmana santa, i en comptes de ressurrecció, estem veient una desfilada de mítics personatges difunts.

El primer va ser Juaquín Luqui, aquell entranyable personatge radiofònic que s'encarregava de dur-nos la millor música a les oïdes, altament conegut per la seva frase "besitos para ellas y abrazos para ellos".

Acte seguit el Papa, donant pas a una febre mediàtica incessant, fins al punt que vaig rebre el

següent SMS: "Esta noche concentración a las 12 delante de la catedral para pedir que resuciten al Papa y podamos ver algo en la tele. PÁSALO." Un SMS que em va semblar genial, perquè duu entre línies varis missatges molt interessants i divertits.

Seguidament, va morir en Rainiero, que la veritat que voleu que us digui. Ser el màxim mandatari d'un "país" de poc més d'un quilòmetre i mig de llargada, no és la meva il·lusió.

Ja tenim 3 funerals, i per fer la fàcil broma cinèfila, manca un funeral per completar la frase "4 funerales y una boda", ja que en Carlos i la Camilla es casen. La veritat és que podriem anomenar-ho "5 funerales" directament... Això sí, desitjo ferventment que no es decideixin a tenir un fill, ja que pobret ho tindria magre (La meva imaginació arriba a uns límits, i aquests no comprenen una barreja Carlos-Camilla.)

Però parlàvem de funerals, i el quart funeral esperem que sigui el diumenge al Bernabéu, quan el barça guanyi al prepotent conjunt blanc. De fet, Florentino Pérez, amic de la faràndula mediàtica podria haver exigit avançar el partit per avui, i d'aquesta manera enterrar a tots els de blanc junts. És la borma fàcil, però com el Madrid perdi, el retruc dels diaris de Madrid, serà similar (almenys en titulars) a la mort del Papa.

I ja per acabar amb aquest incisiu escrit, demanar a l'església catòlica que canvii l'anomenació de Papa. Perquè l'home que triaran no és ni el meu pare ni el de ningú. Així que la denominació és absurda.

s'apropa el Clàssic

2005-04-07T21:54:00.000+02:00

En tinc unes ganes... com m'agradaria guanyar al Madrid al Bernabéu, amb un gol d'Eto'o a l'últim minut! Potser és cert que el fútbol és l'opi del poble els nostres temps perquè quan rodi la pilota a partir de les 7 el diumenge tot es paralitzarà i l'endemà les portades de tots els diaris, sigui el resultat que sigui, dominaran els colors blanc, blau i grana. Oblidar els problemes quotidians i introduir-se en un món de passió i nervis, i amb aquest Barça, comença a ser habitual l'alegria i la diversió.

A vegades no sé què guanya, si l'amor pel Barça o les ganes que el Madrid fracassés. O potser sí que ho sé; abans, el Barça dels últims temps -el dels Gaspart, Van Gaal, Kluivert, Overmars i companyia- generava poca confiança en les possibilitats de l'equip i havíem de consolar-nos sempre amb les penes del Madrid, perquè els nostres no ens podien donar alegries. Masses vegades m'havia hagut de sentir de la Juventus, del Deportivo, del Mónaco... Però ara això ha canviat. Torna a haver-hi il·lusió i molta confiança en aquest equip. Podem tornar a saber una alineació de memòria, vibrar amb els jugadors, confiar en remuntar i sobretot saber que el Barça pot guanyar a qualsevol i que aquesta vegada serem nosaltres qui derroti a l'equip de Florentino. En definitiva, hem recuperat l'orgull amb l'equip, perquè l'amor pels colors sempre el portarem al cor. (buff, m'estic posant tonto)

De cara al clàssic de diumenge, preocupa la baixa de Deco -jugador imprescindible- però sort de recuperar el kàiser de Mitxuacán, que està realitzant una temporada increïble. Confio també que jugui Puyol i Ronaldinho que es posi Dodotis si cal però ha d'estar al camp, fent companyia a Xavi i un Eto'o que ha de silenciar el Bernabéu i fer pujar els colors a Florentino. Sense oblidar-nos de Valdés, us n'adoneu que avui d'aquest Barça podem destacar-ne un munt de jugadors, mentre que anys enrere tan sols podíem presumir de Rivaldo?

Ja parlaré dels fitxatges de cara a la propera temporada un altre dia. Només comentar la notícia del pressumpte interès del Reial Madrid per Mourinho. Us asseguro que abans que sortís a la premsa ja ho havia comentat; la mescla de l'entrenador portuguès i el club blanc no se'm fa gens difícil d'imaginar. És l'entrenador més odiós per l'aficionat blaugrana, seria un revulsiu per començar una nova etapa i té cert glamour, com agrada al president blanc. Aquest tiu encaixa a la banqueta del Bernabéu i, a més, és mediàtic. Si no aquest any, més endavant; però deixem-li temps al temps i veurem el portuguès al capdavant del Madrid.

Abans d'acomiadar-me una proposta esportiva per aquest cap de setmana, i per anar fent boca pel derbi. El dissabte a la tarda el Barça d'handbol juga al Palau la tornada de les semifinals de la Copa d'Europa contra el Celje eslovè. Partidàs assegurat. Seguiu el duel entre aquests dos homes: Iker Romero pel Barça -Laporta, pel que més vulguis, que no marxi al Ciudad Real l'any vinent!- i Rutenka per l'equip eslovè. L'anada va ser un partit preciós. I la tornada ho serà de ben segur. Hem de remunar tres gols de desavantatge. Difícil, però possible.
Els partits del Barça d'handbol els dissabte a la tarda pel 33 és una de les propostes esportives que més m'atrauen. És un espectacle i un gust veure aquest esport: ràpid, vibrant, estratègic, tècnic... no us ho perdeu, creieu-me!

empapats

2005-04-06T17:39:00.000+02:00

Poc a poc el condol mediàtic va deixant pas a l'expectaciò pel conclave. Admeto que és fascinant el misteri que envolta aquesta cerimònia per escollir el cap espiritual de l'Església catòlica i el cap d'Estat del Vaticà. Un país d'allò més particular: molt petit (es troba dins d'una ciutat) i molt ric, tot ell és un museu d'art i un centre de poder immens. El seu sistema d'elecció, proper al d'una aristocràcia o una plutocràcia, amb la fumata negra i la fumata blanca, s'havia popularitzat amb la novel·la del pagà Dan Brown Àngels i Dimonis, així com la figura del camarlenc, que vés per on és un espanyol.

Molt s'ha parlat aquests dies sobre la figura del Papa Joan Pau II, que ja l'han començat a anomenar "El Gran". A mi particularment m'agrada més el qualificatiu de Joan XXIII, "El Bo". Malgrat tot, del polonès Karol Woyjtila n'és innegable la seva dimensió, encara que no crec que arribi a poder ser considerat el personatge més important del segle XX. Però això és tan subjectiu... Tan se val, el fet és que s'ha parlat molt d'ell aquests dies. N'he llegit moltes opinions. Els devots n'estan molt d'ell, només s'ha de veure les multituds de gent concentrades a la Plaça de Sant Pere d'aquests darrers dies. En destaquen, a banda de la seva doctrina moral, els seus esforços per fomentar el diàleg interreligiós i el seu bagatge viatjer -quina enveja...- arribant a tots els fidels d'arreu del planeta.
També s'ha destacat la seva oposició frontal al comunisme i el seu paper en la seva caiguda. Per cert, del tot desproporcionades les paraules d'Angelo Sodano l'endemà de la mort del Papa igualant el comunisme amb el nazisme; en tot cas hauria d'haver dit estalinisme. Igualment, s'ha fet ressò la premsa aquests darrers dies de les moderades crítiques del Papa al sistema capitalista.

Però aquests dies s'ha trobat a faltar potser un major pluralisme quant a les opinions al voltant de la figura del Papa. O no han parlat, o les veus crítiques s'han silenciat. En aquest sentit, cal destacar l'oposició del Pontífex a la Teologia de l'Alliberament i els impediments des de la Cúria vaticana al desenvolupament a Amèrica Llatina d'aquesta manera d'entendre el cristianisme. Tampoc en aspectes socials el Pontificat de Joan Pau II ha fet grans esforços per actualitzar als temps i les necessitats d'avui els postulats catòlics.

En definitiva, molta feina per al nou Papa. El meu pronòstic sobre qui sortirà elegit, d'entre tots els noms que han sortit a la llum pública darrerament, és el Cardenal de Sao Paulo Claudio Hummes. Ja veurem...

A tall d'humor, i per acabar, va fer-me gràcia un sms de l'estil Pásalo, que tant agrada a Rajoy i companyia, que em va ensenyar un amic i que deia "Concentració a la Catedral de BCN per exigir a Déu que ressuciti al Papa i puguem veure algo per la TV".

D'exàmens i xancletes

2005-03-29T13:10:00.000+02:00

Un cop passada la Setmana Santa, torna la santa normalitat. Per a mi, no és tan normal com podria perquè entro de plè en època d'exàmens. Avui he fet el primer, que confio s'haurà superat. He fet un exàmen d'aquells que deixen triar una pregunta d'entre dues opcions. Quan això em passa, i s'hi suma que de les dues sé pràcticament el mateix, em poso molt nerviós i perdo molt de temps valorant quina opció escollir.

Sempre trigo molt a començar a respondre, i quan tothom ja porta mitja pàgina, jo tot just començo a escriure les paraules clau que no vull oblidar-me de posar. Penso en trivialitats diverses, observo la gent del voltant i llavors, quan me n'adono, ja ha passat mitja hora. Per això dec ser sempre dels últims a sortir.

A banda, les preguntes d'avui són d'aquelles que requereixen estar inspirat per omplir dues cares amb un parell de conceptes bàsics. Això, que se'm sol donar bé, m'esgota moltíssim psíquicament. Acabo els exàmens fet pols. I m'és impossible el mateix dia posar-me seriosament a estudiar el pròxim.

Per cert, avui ha arribat l'estiu a la Pompeu. "Que taxatiu!", pensareu. Ja sol ser tradició que comenci en acabar la Setmana Santa -aquí ens mengem la primavera- però veig que aquest any va de debò. Les erasmus han inaugurat l'estiu; han recuperat de l'armari aquelles xancletes que se subjecten tan sols pel dit gros i llueixen uns tops que maregen el personal.
I així, ja hem donat la benvinguda a l'estiu, quan si no m'equivoco tot just fa escasses setmanes que hem acomiadat l'hivern.

I quin paper jugo jo en aquesta onada de calor repentina? Doncs avui, tot atabalat per l'examen, no se m'acut res més que estrenar un jersei que em va comprar una meva tia. Un jersei que, tard, m'he adonat que és gruixudíssim! Quina calor! Ara, és clar, ja està fent companyia als apunts a la motxilla, i ajudant a preprarar futurs problemes d'esquena.

Abans d'acabar, que parlava de les Erasmus, a la Pompeu n'està ple! La majoria segueixen un mateix patró: estudiants nord-americanes, la majoria rosses, morenes de pell, que vesteixen i parlen igualíssim totes. Aviat la Pompeu semblarà l'Universitat de Stanford en petit o, això sí que no, la de Georgetown.

Timofònica

2005-03-28T10:14:00.000+02:00

No soporto a la companyia de telèfon espanyola per excel·lència, la Timofònica. Ja em queia malament abans, amb el seu monopoli i tarifes elevades, o posteriorment amb l'amic Villalonga, que va pujar les tarifes abans de la privatització per fer-nos creure que els seus preus baixaven després.

Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.

Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...

Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.

Andorra, la vella?

2005-03-26T11:09:00.000+01:00

Porto moltes hores sense poder asseure ni un sol moment per escriure el que he anat fent. Comencem pel principi. Abans d'ahir vaig anar a Andorra amb l'Anna, una petita escapadeta per desconnectar de l'estressant vida d'estudiant.

Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!

Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.

Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.

Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.

Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.

Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.

Va de cine I

2005-03-23T00:54:00.000+01:00

Que quedi clar que em cauen bé tant en Bardem com l'Aménabar, però això no significa que no cregui que se n'ha fet un grà massa amb Mar Adentro. És una bona pel·lícula, ben feta, però ja està. Passa amb els elogis a Mar adentro com amb les crítiques a la teledeixalla. Tothom en parla però pocs ho pensen. Personalment, de pel·lícula estrangera em va agradar més Los chicos del coro.

Però tot això no treu que em sembli magnífic que amb el cinema s'aprofiti per tractar temes socials com ha fet el recentment oscaritzat director.

El fet és que avui he vist Milion dolar baby. Molt bona, i a falta de veure El aviador i Entre Copas, encertada l'elecció de l'Oscar d'enguany; una història d'entrega cega per assolir més que un somni, l'únic alicient a la vida de la protagonista -Hilary Swank-, més un parell d'actorassos -Clint Eastwood i Morgan Freeman- que regenten un gimnàs i viuen de la seva passió per la boxa.
El més rellevant és que m'ha semblat que tractava el tema de l'eutanàsia molt millor que Mar Adentro. Planteja més bé el dilema moral els darrers trenta minuts de la pel·lícula, que Mar adentro amb dues hores. Els sentiments pels quals passa l'entrenador al final del film i la manera d'expressar la voluntat del malalt, i fins i tot l'opinió de l'Església, em sembla més encertat en la pel·lícula d'Eastwood que en la d'Amenábar. Per cert, un tema aquest de l'eutanàsia, que darrerament està de màxima actualitat, tant pel tracte en les dues pel·lícules premiades als Oscar, com pel cas de Terri Schiavo.

Avui però, he vist una altra pel·lícula: Descubriendo el Nunca Jamás. Preciosa! Un film fantàstic amb una interpretació boníssima de Johny Deep i Kate Winslet. Una oda als somnis i a la imaginació. Un crit a l'optimisme i a l'alegria. Imprescindible, i més havent vist també Milion Dolar Baby.

Dies de descans

2005-03-21T17:34:00.000+01:00

Per fi he trobat de nou una estoneta per escriure. En tenia ganes. Gràcies al sistema intensiu per trimestres de la Pompeu, aquest curs m'han fet la broma de posar-me exàmens després de les vacances de Setmana Santa, amb la qual cosa això de les vacances m'ho han aigualit de mala manera. Per aquestes alçades del curs, sempre anava bé una escapada per alliberar tensions i conèixer una mica de món. Però aquest any m'haig de satisfer mirant l'Atlas de la Vanguardia i fent les meves cabòries sobre què fer aquest estiu.

Per abans de Setmana Santa tenia les entregues i presentacions dels nombrosos treballs que ens fan fer a la carrera de Polítiques. Han estat dies intensos, amb força feina i un nivell considerable d'agobiament. La sensació de que s'apropa el dia d'entrega i no s'enllesteix la feina és una tortura!

Per això, un cop enllestida la part de treballs, m'he agafat uns dies de repòs a Girona. L'afecte dels pares, la comoditat de casa, el caliu familiar, els bons àpats... A banda, una estona per poder quedar amb amistats amb qui tens ganes de quedar-hi; moments per a la lectura la música i per fer una mica de sofà amb televisió.
També he aprofitat per anar a la piscina i per fer un partidet de bàsquet (que vam jugar contra dos pares i els seus respectius fills, dignes d'un estudi psicològic!).
I gaudir una mica de la meva petita Girona, i de les coses que només poden passar-me aquí. Avui he trobat la mare d'un amic de la infància, amb qui he perdut una mica el contacte. En preguntar-li per ell, la mare tot decepcionada m'ha dit que no en sabia gaire res perquè havia marxat de casa. Total, una petita relliscada -de les quals en sóc un especialista- que només em poden passar a Girona.
I per petiteses immenses, quan vaig anar a buscar el tortell -preciosa tradició- a casa d'una meva tia, una de les meves àvies, tot innocència, em va etzibar un "encara estàs solter?". Entre rialles vaig encaixar aquesta onada de sinceritat.

Però aquests dies de distracció i d'absència de maldecaps aviat s'acaben. Dimecres cap a Barcelona per anar prenent contacte amb la matèria. brrrrr

Bones Notícies

2005-03-21T12:31:00.000+01:00

Sembla mentida com passa el temps de ràpid, porto practicament 3 setmanes sense escriure res, i no per manca d'anècdotes, sinó per vagueria pura.

La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.

Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).

Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!

Silenci

2005-03-14T18:14:00.000+01:00

Quan preguntes per injustícies passades, sobre corrupcions, sobre negligències, sobre errors... sempre et trobes el silenci com a resposta. El silenci és un flagell a la veritat. Diuen que la ignoràcia fa la felicitat; si més no, la ignorància del poble permet la felicitat dels poderosos i la ignorància del poble l'aïlla de la dura realitat.

Quan es beneficien de la mateixa malifeta, dos es posen d'acord, callen i continuen aprofitant-se de la situació. Si s'investiga i es dóna llum a la veritat, tothom en sortiria escaldat, per tant, millor silenciar-ho tot. El problema és quan en Maragall patina i se li escapa, després es genera un enrenou que convé amainar quan més aviat millor. Ràpidament es posa l'estractor per absorvir tota la fumarel·la, i aquí no ha passat res.

Això del silenci no és cap broma. Allunyant el ciutadà de la veritat, simplement no dient-li allò que mereix saber, se l'aïlla en un món irreal, treient-li tota capacitat crítica i reduint-lo tant sols a la funció de consumidor. Propaganda enlloc d'informació, publicitat enlloc de comunicació, eslògans enlloc de notícies, manipulació enlloc de transparència, silenci enlloc de reconeixement, de justícia, de veritat.

Poder significa impunitat. Els anys posteriors a les dictadures, tant a Amèrica Llatina com en l'Estat espanyol, ha dominat la Llei del Silenci, l'oblit de les atrocitats. En nom de la por, s'ha optat per l'estratègia de fer veure que no ha passat res i passar pàgina. Enterrar les injustícies i els assassinats.

Qüestió de justícia històrica és reconèixer les víctimes i condemnar els botxins. Però la justícia topa amb el silenci. I llavors, el silenci esdevé injustícia.

Diu Eduardo Galeano que el poder té arrels més profundes i estructures més duraderes que els governs que entren i surten al ritme de les eleccions. Té raó. Es canvien les cares però els privilegis i els vicis del poder es mantenen. I mentrestant, els ciutadans no tenen res a dir-hi. A callar. Tampoc poden queixar-se, perquè no se'ls explica de la missa la meitat.

En temps de dictadures, es produïa la humiliació civil enfront del poder militar; avui, la força de les armes ja no governa però la humiliació civil continua. Es prohibia i es prohibeix recordar, s'impedia i s'impedeix investigar.
Per molt que vulguin destruir la memòria i la veritat, la història és tossuda i amb el temps, deixa cadascú allí on li pertoca.

Enlloc del silenci, memòria i veritat. Qüestió de justícia.

24 Hores

2005-03-05T12:44:00.000+01:00

El dijous, coincidint amb el partit que havia de jugar amb la UdG a Barcelona, vam decidir fer-hi una llarga estada fins l'endemà a la tarda. Un total de 24 hores a Barcelona en les quals van passar moltes coses.

En primer lloc, partidet a futbol, més aviat una costellada. I cap a les 5 de la tarda dinar, amb un litre de cervesa per les meves venes. Encara hi era tot, però ja començava a sortir alguna tonteria de les meves paraules.

Posteriorment vaig anar amb un amic a Plaça Catalunya, que romania plena de gom a gom, esperant la nostra arribada, que tenia com a objectiu fer temps fins l'hora de sopar. Vam entrar en un supermercat a comprar unes pizzes, whisky, Ron Brugal, refrescs i també una Xibeca que ens permetès aguantar el tipus mentre passejavem.
Amb tot això ja eren les 9 del vespre, hora d'anar a casa d'en Narcís a sopar les pizzes.

Un cop al seu pis, vem conèixer a en Felipe, un dels dos companys de pis d'en Narcís, un andalús amb salero. Vam sopar mirant el Barça - Madrid (gran victòria blaugrana.), i bevent ron. Posteriorment vam baixar fent l'animal cap al centre en cotxe, cantant "soldadito marinero" a grans decibelis.

La nit acabava ràpid per en Narcís, a qui no li va entrar gaire bé el ron, però la nit era llarga, fins i tot més que la meva memòria, ja que només recordo entrar a una discoteca amb dues companyes de pis de la meva xicota i uns amics, i estar per allà fins les 6 del matí.

L'endemà, tren cap a Girona havent dinat i a entrenar. La veritat és que quan vaig agafar el llit, vaig quedar dormit a l'instant.

Enyorament Bachatil del tonto

2005-03-02T21:32:00.000+01:00

Avui estic de bon humor, porto una setmaneta molt relaxada, i això es nota en la disminució de freqüència en els meus escrits. La veritat és que no em puc queixar.

Ara mateix davant de l'ordinador, sense cap preocupació estic escoltant de la millor música que tinc al disc dur. De tant en tant, sona alguna bachata que em desperta la nostalgia i les ganes de viatjar, en especial de tornar a la Dominicana. Haig de reconèixer que aquest setembre no creia que les ganes de retornar esdevinguéssin tant intenses, però m'acabo de sorprendre buscant vols d'anada i tornada a Santo Domingo per aquest agost.

Alguna màgia envolta a aquest país, que tothom en queda enamorat. Jo penso que la gent hi fa molt, però el clima i el colorit són factors molt importants. Però en aquesta ocasió són les ganes de retrobar-me amb amics que vam deixar allà. Oh! i ara sona una bachata a l'ordinador...ja em veig a la plaza prenent un jugo i tararejant les músiques que envolten la terrasseta. M'anyoro massa, algú s'apunta a fer una escapada?

El segon esvoranc

2005-02-25T18:57:00.000+01:00

Amb la tragèdia del Carmel com a escenari de fons, ahir es va escenificar el que els articulistes s'han afanyat a titular com la fi de l'oasi català. El que ahir va succeir al Parlament constitueix un cataclisme de grans dimensions en la vida política catalana. El greuge de les acusacions, certes o no, de Maragall a CiU és immens. L'expressió del "3%" ha generat un esvoranc menys tràgic que el del Carmel però d'una magnitud semblant. Però en aquest cas el forat està pel camí de generar unes ferides molt difícils de cicatritzar.

La fiscalia ja ha anunciat que investigarà l'afer. En cas de ser cert, suposaria un flagell tant als govern de CiU com a la democràcia en general, deteriorant encara més l'opinió de la ciutadania devers la política i posant a l'ull de l'huracà la federació nacionalista. Si en canvi no són certes les acusacions de malversació de fons públics, el President hauria comès un error imperdonable.

Les declaracions de Maragall insinuant el cobrament de comissions dels governs de CiU per l'adjudicació d'obres públiques són una temeritat. En cas de ser certes, l'obligació del President seria denunciar-ho a la Justícia i no pas utilitzar-ho com un argument partidista en el debat sobre l'enfondrament del Carmel. A més, se'l podria acusar d'ocultar aquesta informació, constitutiva de delicte, en haver retirat posteriorment l'acusació. I si no són certes, Maragall hauria comès una injúria en majúscules, una "maragallada" de les que ens té acostumats, però que aquest cop n'hauria fet un gra massa.

Per la seva banda, Convergència i Unió tampoc pot estar orgullosa. Se l'acusat de corrupció, un rumor extès en l'oasi però que mai s'havia expressat en públic. Si és certa l'acusació, el fet seria molt greu i suposaria una ombra molt grossa per la gestió dels 23 anys de CiU. En tot cas, la reacció de Mas ahir va ser vergonyosa. Va amenaçar el consens per l'Estatut i va fer un xantatge a Maragall, prioritzant els interessos del partit als del país.

Aquesta legislatura no estarà marcada pel cas Carod, com en un principi va semblar. El cas del Carmel i les seves conseqüències polítiques -els "danys col·laterals" que es diria en llenguatge bèlic nord-americà- marcaran el que resta de legislatura, si és que aquesta arriba al seu final.

L'oasi català trontolla. Sembla que penja d'un fil la política catalana. La manera de fer política, els seus protagonistes, la relació de forces, els temes de debat, els secrets a veus i els repartiments de poder.

Sabrem alguna vegada la veritat? Els ciutadans ens la mereixem, com ens mereixem uns millors polítics. I els veïns del Carmel es mereixen saber la veritat del primer esvoranc i, sobretot, es mereixen respecte i no passar aviat a l'oblit i ni al silenci.

Enlloc, arreu

2005-02-23T19:53:00.000+01:00

Creuar fronteres, conèixer cultures. Descobrir indrets desconeguts. Passejar per un lloc nou, infiltrar-te en la rutina dels altres sense haver de demanar permís.
Deixar enrere els maldecaps del dia a dia. Deixar preocupacions, dedicar-te a aprendre, conèixer. Conèixer tradicions, llengües, somriures, històries... persones. Particularitats alienes que esdevenen temporalment costum.
Carrers amb anys d'història. Pedres escenaris de mil i una cançons. Per un instant, protagonista d'una crònica llunyana, avui propera.
Un tren, un destí.

No m'agrada gens

2005-02-19T14:44:00.000+01:00

- no m'agrada com s'ha fet. A partir d'una Convenció d'escàs valor democràtic, no sorgida d'un procés constituent per part de la ciutadania europea. En la seva redacció, el Parlament hi ha pintat ben poc.

- no m'agrada que, per aprovar-se, no sigui preceptiu convocar referèndum als diversos països i siguin els estats qui decideixin si ratificar el Tractat constitutiu o no, sense haver de tenir en compte al ciutadà.

- no m'agrada gens la campanya de propaganda i desinformació del govern estatal. El govern ha evitat un debat seriós sobre aquest Tractat i ha optat per enradar al ciutadà amb cares mediàtiques que citaven articles que no són més que pura literatura.

- no m'agrada el repartiment de poder a la Unió. Les cireres es remenen al Consell Europeu, als Consells de Ministres i, sobretot, a la Comissió. El Parlament, únic organ d'arrel democràtica, té reservat un paper secundari i no hi pinta res.

- no m'agrada, i em fa por, el paper que tindrà el Banc Central Europeu. Els Estats de la zona euro han cedit plenament la sobirania en política monetària a una institució completament al marge de qualsevol control democràtic. Ni els seus membres tenen procedència democràtica, ni han de justificar les seves decisions davant ningú. El BCE està al servei del poder financer. I el pitjor, el text constitucional defineix com al seu objectiu únic objectiu la contenció de la inflació, i no la creació d'ocupació ni el creixement econòmic. Molt menys, la justícia social.

- no m'agrada perquè allò que distingia Europa i que la feia el mirall de referència, l'Estat del Benestar i les seves polítiques socials, es posen molt en perill. Aquest Tractat no tan sols no assegura el manteniment de l'Estat del Benestar, sinoó que deixa via lliure a la liberalització dels serveis socials.

- no m'agrada que aquesta "Constitució" té una clara orientació ideològica, la neoliberal. Aquest Tractat obre la porta a la flexibilització al mercat laboral i posa tots els instruments al servei de les grans corporacions i del poder financer. L'Europa dels drets socials passa a ser una economia "social" de mercat altament competitiva.

- en relació a això que s'omplen la boca a tothora dels Drets Fonamentals, no m'agrada el perillós llenguatge que practica la Unió de promoure i reconèixer drets, però no d'assegurar-los. Em ve al cap la Carta de DDHH de les Nacions Unides que tots els Estats subscriuen i que parla, per exemple, del dret a l'autodeterminació; i jo, no veig per enlloc que es compleixi. No és més que pura literatura que sol quedar en paper mullat.
I continuant sobre drets, enlloc fan referència als drets dels immigrants, evidenciant que els consideren ciutadans de segona. I un altre aspecte que no m'agrada, és que en la "Constitució" no prohibeix del tot la pena de mort.

- no m'agrada perquè demana un augment encara major de la despesa militar, fet que evidencia que s'aposta pel model dels EUA de resolució de conflictes. La UE no aposta per la pau i el diàleg. A més, admet l'ús de la força militar en casos preventius (sona això de guerra preventiva?) i se sotmet en política militar als dictats de l'OTAN, per extensió, dels EUA.

- no m'agrada gens perquè no em reconeix com el que sóc, com a català. És una Europa dels i pels Estats, i no reconeix Catalunya, no ja com a nació sinó ni tan sols com a poble. I amb aquest Tractat és encara més difícil el dia de demà la possibilitat legítima de la independència d'alguna de les nacions sense estat que la conformen.

- no m'agrada perquè no em puc identificar amb una entitat que no permet que la meva llengua, i l'oficial d'entre 7 i 10 milions de persones més, tingui caracter oficial. Suposa la negació de la meva llengua i, per extensió, de la meva cultura i la meva personalitat nacional.

- no m'agrada que un cop aprovat, sigui gairebé impossible tocar ni una coma del que allà hi ha escrit, i que per tant consagra tot allò del que ja m'he queixat: una Europa dels Estats, militarista, insolidària, neoliberal i, sobretot, poc democràtica.

Per tot això, ho tinc clar, NO a aquesta Constitució. I em considero tan europeista o més que tots aquells que votaran que sí. Perquè jo, a banda de voler una Europa unida, vull una Europa per les persones, democràtica i social. És una constitució que deixaria Europa lluny dels meus somnis i ideals; i és que aquí en sabem massa d'acceptar constitucions que no ens reconeixen o que no ens satisfan del tot. I no s'ha de tornar a cometre el mateix error.

M'imagino que d'entre els motius que he exposat, no n'hi ha cap que coincideixi amb les raons del NO de la néta de Mussolini o Le Pen; en canvi, precisament els motius del meu NO segurament deuen coincidir amb les raons del SÍ d'Aznar o Berlusconi. Què li sembla senyor Montilla?

I per acabar, també agrair els moviments i associacions que s'han mobilitzat per informar del que debò representa aquesta Constitució. Gràcies a ells, i no a Butragueño o el Loquillo, anirem a votar sabent el què se'ns demana votar.

Broques boges

2005-02-16T18:48:00.000+01:00

El temps no para, no perdona ni un minut. He mirat la darrera vegada que vaig escriure i d'això ja fa dues setmanes!

Com tot trimestre estic en aquells dies d'impàs en què m'atabalo. Tinc un munt de feina al tinter per fer, i em marejo en pensar-hi. I dit sigui de passada, estic fent poquet perquè es rebaixi la pila. Treballs, treballs en grup -encara pitjor, coincidir per quedar, posar-se d'acord...quin horror!-, pràctiques periòdiques, apunts que falten, matèries que no me n'entero i sóc incapaç de posar-hi fil a l'agulla...

A més, el dubte permanent al voltant del meu futur. A més, s'ha posat de moda i és el tema recurrent a 4t. Tothom en parla, tothom et pregunta... el pitjor és veure algú que ho té clar i penses Què pagaria jo per tenir-ho així de clar! No sé què fer!!!! No en tinc ni idea i ara mateix el meu futur és d'allò més incert.

I també hi ha l'estiu. M'agradaria fer moltes coses però els diners i el temps són limitats. Vull fer calaix, vull -o haig- aprendre anglès, vull conèixer món, vull desconnectar, vull passar-m'ho bé, vull conèixer gent... Algú m'ho sap ajuntar tot en una fórmula màgica?

Després també tenim l'estrès. Dinar en 20 minuts perquè haig d'acabar una pràctica, anar al metro sabent que arribaré com a mínim 10 minuts tard al meu destí, quedar amb tal i veure que ja havies quedat amb qual, haver d'anar a comprar faltant 5 minuts perquè tanqui el supermercat i l'estrella, el mòbil. Que si haig de trucar a "x", que si haig de respondre a "y"...

Tinc ganes de llegir tranquil a l'aire lliure; tinc ganes de veure una bona pel·lícula.

Amb tot, en aquesta espiral frenètica s'agraeix infinitament un somriure, un "bon dia", un "perdó", una història divertida, una entremaliadura d'un infant, una mirada d'una noia... sort dels petits detalls, la salsa del dia a dia.

PD: buff, al costat meu, a l'aula d'ordinadors de la universitat, hi ha un noi que des que ha arribat em té mig marejat. AXE tiu, que no costa res!!! (o el Nivea for men, que jo utilitzo i va de meravella!)

El meu dia (Inici d'una nova etapa)

2005-02-15T14:06:00.001+01:00

Aquest segon semestre tinc nous propòsits, entre els quals està com a número u, estudiar una mica cada dia. Serà complicat, donda la meva escassa voluntat, però jo crec que ho haig d'intentar.

En primer lloc he deixat la feina, que no em permetia anar al matí a la universitat, i he dissenyat un pla d'estudi per poder recuperar les hores de classe a les quals no puc assistir a la tarda. Per ser el primer dia, ha anat tot rodat. M'he llevat a les 8.30 i a les 9 ja estava a la universitat (On per cert, ja no hi ha ni la meitat de coneguts que hi havien altres anys.) per estudiar i passar apunts durant una horeta i mitja, que es el que marquen els cànons del bon estudiant. Per tant a les 10.30 ja havia finalitzat els meus objectius del dia, i a partir de llavors he pogut gaudir d'un matí universitari fins que a les 13.45 he arribat a casa.

Ara, havent dinat aprofito per fer aquest repàs al dia, perquè a les 15.00 haig de començar la classe d'àrab, fins les 17.00. Però com a les 17.00 començo classe a la universitat, marxaré un xic abans per tal de no fallar. Si tot va segons el previst, acabaré a les 21.00 (Normalment ho faig una hora abans per no saltar-me entreno, però al professor li ha donat per fer una classe presencial obligatòria). Sortiré pitant cap a Salt, per poder arribar a entreno. Un dia llarg, però ben aprofitat...

La constitució Europea

2005-02-10T16:41:00.000+01:00

S'acosta el dia del referèndum de la constitució europea, i cada vegada em dóna l'extranya sensació de que no volen que en assebentem de què va. Surten famosos a la tele que llegeixen articles, com els il·lustres pensadors moderns Emilio Butragueño i Johan Cruyff, reconeguts per la seva gran trajectoria en el món de la política, i especialistes en dret constitucional. Però més enllà de les paraules buides i les afirmacions de "Sí, perquè hem d'entrar a Europa.", ningú raona en quins aspectes ens pot beneficiar o perjudicar aquesta constitució europea. Només si ens busquem la vida i ens interessem pel tema, podrem veure les "trampes" que pot amagar aquest text. Però la majoria de gent no es prèn tanta molèstia. I els governants no semblen estar interessats en el coneixement per part del poble d'aquesta nova constitució.

Ja em perdonaran, però tanta culpa tenen els governants, com la gent que votarà amb desconeixença, moguts per la patètica propaganda política engegada per certs partits, que aspiren a aconseguir vots mitjançants cartells amb la foto del número 1 de cada partit al costat d'un monosíl·lab afirmatiu o negatiu. Em sorprèn que molta gent sàpiga de memòria tots els arbres genealògics dels famosos de la premsa rosa, que no pas els avantatges o inconvenients de la constitució europea.

Fins que no vingui un governant i ens prengui el pèl no aprendrem novament que el nostre vot és important, i que encara ho és més posseïr conscipencia política. Però com la nostra memòria històrica pateix d'Alzheimer, bombardejada massivament amb dades irrellevants, provinents dels mitjans de comunicació, sembla que no serveixi de res la lluita dels nostres avantpassats per assolir la democràcia.

Herois do mar

2005-02-09T09:10:00.000+01:00

Heróis do mar, nobre povo,
Nação valente, imortal,
Levantai hoje de novo
O esplendor de Portugal!
Entre as brumas da memória,
Ó Pátria sente-se a voz
Dos teus egrégios avós,
Que há-de guiar-te à vitória!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Desfralda a invicta Bandeira,
À luz viva do teu céu!
Brade a Europa à terra inteira:
Portugal não pereceu
Beija o solo teu jucundo
O Oceano, a rugir d'amor,
E teu braço vencedor
Deu mundos novos ao Mundo!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Saudai o Sol que desponta
Sobre um ridente porvir;
Seja o eco de uma afronta
O sinal do ressurgir.
Raios dessa aurora forte
São como beijos de mãe,
Que nos guardam, nos sustêm,
Contra as injúrias da sorte.

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Acaben Exàmens

2005-02-08T10:48:00.000+01:00

Han acabat els exàmens, han estat unes setmanes eternes, i tot i els mals resultats, estic content d'haver finalitzat el martiri mental que suposa haver d'estudiar amb el neguit de fer un examen.

Això sí, mentre altres universitats catalanes fan almenys una setmana de vacances, nosaltres ja hem començat el segon quadrimestre. Sembla mentida, però no tenen pietat. A més porta dos dies sense parar de ploure, i comença a ser avorrit. Almenys la pluja ha servit per permetre'm uns minuts per poder seure davant l'ordinador, i escriure unes quantes línies.

Vergonyós

2005-02-02T18:20:00.000+01:00

La imatge era deporable. Després es queixen del desencant i la llunyania de la població en relació a la política, el que els experts en diuen desafecció, però em sembla el més normal després de veure ahir la retransmissió de TVE (per cert, pèssima a nivell de so) sobre el debat entorn al Pla Ibarretxe.
Eren al voltant de les deu del vespre, a partir de quan va tocar el torn a Duran i Lleida, i a continuació els portaveus d'ERC, PNB, IU, ICV, etc. Les imatges que reflectien la petita pantalla parlaven per sí soles: un immens nombre de seients buits. Sí, la majoria de diputats havien deixat el seus respectius escons, principalment de les files del PP i del PSOE.
D'aquest fet se'n poden extreure dues lectures: d'una banda, una falta de respecte cap als ponents que es dirigien a l'hemicicle i, per extensió, als votants dels seus respectius partits. Es va produir la paradoxa que els diversos portaveus, i en especial Erkoreka, del PNB, es dirigien a Rajoy sense ell ser present als seients del Congrés, malgrat ser el cap de files del principal partit de l'oposició.
D'altra banda, és immoral que els representants polítics de la societat, que cobren importants quantitats de diners públics, no compleixin amb la feina per la qual els ciutadans van dipositar la seva confiança en ells. El debat sobre el Pla Ibarretxe va començar a les 16h i a les 22h el parlament espanyol estava més que mig buit. Si se sumen són menys de les vuit hores reglementàries. Aquests senyors no poden passar ni vuit hores asseguts en un seient còmode fent veure que escolten mentre hi ha personal mèdic que passa 24 hores seguides a la feina o personal de la constucció que es deixa la pell en la seva feina cada dia? Siusplau, és qüestió de tenir una mínima decència!
Però encara procupa més el tema si tenim en compte que això passava en un debat sobre un tema tan important a nivell mediàtic com el de reforma de l'Estatut basc. Això porta a pensar quin deu ser el grau d'absentisme quan es debaten qüestions com les prestacions socials als minusvàlids, per exemple, de gran importància pel benestar de les persones però de molta menys trascendència pública.
Les xifres d'absentisme són espantoses. És d'una falta de moral immensa. És deporable que aquells amb qui la ciutadania ha confiat perquè els representin i decideixin per ells en els afers d'importància general tinguin l'absència del seu escó com a norma general.
Últimament presenciem masses casos en què es posa en dubte la dignitat de la classe política. Em venen a la memòria les paraules de la portaveu de l'Associació de víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, criticant els polítics per utilitzar amb fins electorals el terrorisme i fer d'una comissió d'investigació sobre una barbàrie com l'atemptat de Madrid un circ on els representants polítics es tiraven els plats pel cap sense respecte cap als grans dagnificats, les víctimes.
És urgent i necessari que canviï la situació, fer de la política allò que exclusivament ha de ser, la gestió del poder públic al servei de la ciutadania.