tag:blogger.com,1999:blog-9011702.post-1139338112451887902006-02-07T19:46:00.000+01:002006-02-07T19:48:32.596+01:00Encara tremolo. <br /><br /> Venia jo contenta cap a casa, pensant en les meves coses. Passava pel mig del bosc. Com cada dia. No hi ha cap més forma d'arribar a casa. O passo pel mig d'un bosc o passo pel mig d'un altre.<br /><br /> De cop, he arribat a una recta. Una recta d'uns 200 metres, però la recta més llarga que hi ha a la carretera de casa. L'he vist. Allà estava. Al marge de la carretera, mirant cap a dintre el bosc. A uns 40 o 50 metres d'on estava jo.<br /><br /> Per sort, he estat bé de reflexes. He clavat el peu al fre. El senglar s'ha espantat amb els llums del cotxe, i com fan tots, s'ha dirigit cap al mig de la carretera. És una cosa que no he entès mai: si veus una llum que t'espanta, fuig, no et posis a mig camí! Però tots fan el mateix.<br /><br /> Ho reconec, no anava massa poc a poc. Però tampoc anava massa ràpid. Per allà acostumo a passar a 90 o 100.<br /><br /> He parat just perquè el senglar pogués acabar d'atravessar la carretera.<br /><br /> M'he quedat uns segons parada. <br /><br /> He tornat a casa a uns 30 o 40 Km/h la resta del camí.<br /><br /> No pensava que hi hagués senglars corrent pel bosc en aquesta època. Mai n'havia vist cap.<br /><br /> Era un senglar dels grossos.<br /><br /> Sort que he parat a temps. Si l'arribo a tocar, com a mínim adéu cotxe.<br /><br /> Encara tremolo.estranyanoreply@blogger.com