batecs del tEmps

Quan et miren a l'escot...

2008-07-22T21:49:00.007+01:00

Les 7:30 del matí, a un bar d'aquells típics de camioners i treballadors de la construcció. Una noia pren el seu cafè amb llet de rigor abans d'entrar a la feina. Davant seu un home li explica el seu cap de setmana. Converses disteses, difuminades pel soroll de la cafetera, els crits d'aquells que ja comencen el dia entonats i la veu del presentador de les notícies que parla sol des d'aquella televisió penjada que massa sovint s'espatlla. Son, rialles i mirades entre cigarreta i cigarreta. De sobte ella nota que els seus ulls cauen i es recolzen "accidentalment" en el seu escot, que aquell matí resulta ser més provocatiu que de costum.

- Hoy estás escandalosamente sexy...

Malgrat semblar descaradament ofensiu, aquell home té el do de resultar natural i ella se sent afalagada. No és la primera vegada que es troba en una situació semblant i ha après a no sentir-se incòmoda davant aquest tipus de comentaris. Coneix la inevitable afició masculina de buscar amb la mirada qualsevol indici de sensualitat que pugui despertar el seu cos i sap que és inútil enfadar-se o pretendre canviar-la. És conscient que no n'hi ha per tant, que qualsevol home s'emociona al davant d'una noia jove. Ella sempre ha tingut molts complexes i el seu pit no brilla precisament per la seva abundància, per aquest motiu aquella mirada es converteix en una onada d'autoestima. No és que busqui aquest tipus de reaccions en els homes, simplement se les troba, i no per aquest motiu creu que les hagi de rebutjar.

Parlen del tema i ell li pregunta si s'ha sentit ofesa, però la comoditat camufla aquell comentari en un instant més de la conversa, fent-li perdre la importància que potser altres persones li atorgarien. S'acaben el cafè i arriba l'hora d'entrar a treballar. Es despedeixen amb un somriure i es desitgen un bon dia. Ella sap que aquell joc mai sortirà de les quatre parets d'aquell bar ple d'homes i de fum, per aquest motiu es permet gaudir d'aquells petits instants que fan que el dia comenci d'una forma diferent.

Demà es tornaran a trobar al bar, com cada matí.

Sobre allò que no es pot dir...

2008-07-20T12:04:00.009+01:00

Tots tenim secrets inconfessables que ens avergonyim d'explicar, tots tenim records de situacions en què ens hem comportat de manera contrària al que creiem que és lo correcte. Tots hem fet coses lletges, tots hem fet mal i ens hem fet mal, tots tenim un dimoniet que ens dicta anar pel que considerem el mal camí. Sovint, segons les circumstàncies personals de cadascú, escoltem més atentament aquesta part i actuem sense pensar en les conseqüències que tindran els nostres actes, ja sigui en els altres com en nosaltres mateixos. Parlo de ser egoista, de no pensar en les necessitats alienes, de regir-se tant sols per la satisfacció instantània del moment. Tots ens podem veure enmig de situacions que, observades fredament des de la distància del temps, podem titllar de desafortunades o poc encertades. Tots ens hem equivocat moltes vegades, tots tenim impresos els records de situacions que hem volgut oblidar. Fer una mirada honesta cap enrera implica trobar-se cara a cara amb tot allò que no es pot dir i que només un mateix coneix. No sóm perfectes, potser no sóm tot lo bones persones que volem ser. No és cert que estiguem orgullosos de tot el que hem fet a la vida, sempre hi ha actituds i moments en què aquells valors que lluitem per matenir i reafirmar sembla que s'hagin oblidat, empesos per la força de circumstàncies que massa sovint no podem controlar. Sóm culpables, sóm responsables de tot el que fem, tant les bones accions com les no tant correctes. No podem fugir de tot això i creure que sóm uns àngels perquè aniriem errats. Siguem una mica més honestos i reconeguem que hem fet mal i que ens hem equivocat.

Evidentment no us explicaré tot allò que no es pot dir... perquè d'això es tracta, de no dir-ho però sí de saber-ho i assumir-ho. Una dosi d'humilitat sempre va bé.

Cicatrius

2008-07-16T15:07:00.008+01:00

Senyals i marques, cicatrius que s'endinsen en el fons de la nostra pell i que ja mai més en tornaran a sortir.

Creixem, aprenem, sentim, patim... i tot allò que vivim es queda clavat, en algun indret del nostre inconscient que massa sovint no sabem localitzar. No estem inmunitzats contra les experiències traumàtiques, no estem vacunats contra el sofriment, no tenim medicaments pel dolor emocional. Tenim una gran capacitat per fer front a situacions difícils i sovint sóm més forts del que ens pensem. Tirem endavant, continuem caminant i lluitant per fer-nos un lloc en aquest món d'incerteses i per trobar-nos a nosaltres mateixos... però quan menys ens ho esperem s'obra una ferida que creiem haver cicatritzat. Ràfagues d'antics records punyents brollen com la sang arterial i la por es fa mestressa de les nostres emocions. Tenim impregnada la memòria del dolor i del patiment, no podem negar allò que hem viscut i que ens conforma tal i com sóm. Són marques que portem gravades a la pell, marques de circumstàncies que potser ja són inexistents però que ens han deixat l'herència de les seves seqüeles.

El tEmps és com l'aigua que poleix les roques del riu, però el tEmps va lent. Cal aprendre a conviure amb aquestes cicatrius, cal aprendre a estimar-les i a curar-les. Però el que no podem fer és recrear-nos en el dolor que desprenen ni obsessionar-nos amb la seva presència. Formen part de nosaltres, això no ho podem evitar... de la mateixa manera que no podrem evitar el patiment que vindrà. Ens hem de fixar en les marques d'aquelles experiències que ens han fet somriure i viure la joia de la il·lusió, també formen part de nosaltres, també estan impreses en el nostre ser. Sóm un tot, un conjunt de cicatrius i marques... algunes ens desperten sensacions agradables i altres sensacions que voldriem oblidar. Però no oblidem, el cos no oblida, la ment no oblida... tant sols emmagatzema en el fons del nostre cor.

Llàgrimes de felicitat

2008-07-07T22:03:00.003+01:00

M'agradaria cridar als quatre vents que sóc feliç i que el meu cor somriu. Avui he plorat, he plorat d'emoció, d'alegria i de felicitat. Per primera vegada en molt de temps puc experimentar el que significa estar bé i la veritat és que aquesta sensació és genial. Sento que alguna cosa ha canviat dins meu. Miro endavant i em sorprenc a mi mateixa quan me n'adono que hi veig llum, que hi veig un camí, que hi veig moltes possibilitats... que la foscor que m'oprimia ha desaparegut. Miro enrera i sento una gran tristesa, però la meva és una mirada càlida que intenta envolcallar el passat amb carinyo. Em mereixo viure intensament, sóc massa important per mi mateixa com per no lluitar per ser feliç. Ara me n'adono de lo malament que he estat i de tot el que he arribat a patir. No vull tornar a estar així mai més, ara és el meu moment... ara em sento capaç de fer-me càrrec de la meva vida i d'encarar-la amb il·lusió. Estic escrivint aquestes paraules i no m'ho acabo de creure, sembla increïble que finalment pugui sentir tot això! Sento que he superat una gran prova, que he passat un nivell en el joc que és la vida i em veig amb més forces per encarar els pròxims passos. Em sento orgullosa de mi mateixa i crec que em mereixo viure una vida satisfactòria... perquè fins ara no estava vivint, no em permetia viure, tant sols navegava enmig de la desesperació, el caos i l'engany. No puc contenir l'emoció que sento al veure com he sigut capaç de tirar endavant i de sortir d'un pou tant fosc com el que estava, i això em dona molta força i confiança. I com no, em resulta impossible no fer-vos partíceps de la meva alegria perquè heu estat còmplices del meu patiment i m'heu donat la mà en els pitjors moments de la meva vida. No vull que us penseu que aquesta felicitat és deguda al que us explicava al post anterior perquè allò tant sols és un motiu més per estar contenta, tant sols ha estat una gota que m'ha ajudat a veure la quantitat d'aigua fresca que puc arribar a beure! Ha estat un cúmul de moltes circumstàncies, i més que circumstàncies diria que són coses internes, que sóc jo que he canviat, que he evolucionat i he crescut, que he après del dolor i que he apostat per la vida enlloc de deixar-me arrossegar per la destrucció. Només m'agradaria dir a tothom que intenta sortir del seu pou particular que és possible arribar a la superfície i que veure la llum del dia després d'estar tant de temps sota les tenebres és la cosa més increïble del món!

12 hores

2008-07-06T16:14:00.004+01:00

No em vull fer il·lusions, no vull avançar-me als esdeveniments, necessito evitar que el meu cap comenci a donar masses voltes. El que he viscut en 12 hores, durant tot un dia, ha saccejat alguna cosa dins meu. He sigut capaç de deixar-me portar pel moment, de poder gaudir del que m'ofereix la vida i em sento contenta de mi mateixa. He pogut traspassar les barreres que massa sovint m'han deixat aïllada del món i la realitat i he viscut sensacions i emocions que creia esborrades. He conegut a una persona, a una persona que comença a ser especial i interessant, una persona que m'està despertant sentiments oblidats. Però tinc por, em fa por la incertesa de la situació, em fa por el que pugui arribar a sentir, em fa pànic que ell no correspongui als meus desigs. Sé que és massa d'hora per pensar en tot això i que el que he de fer és viure el present i a mesura que vagin sorgint les coses anar actuant. Però és inevitable anar més enllà perquè sento que se'm desperta la possibilitat de poder començar alguna cosa. No vull deixar-me enlluernar per aquests sentiments, mantinc el cap seré i intento valorar i actuar en conseqüència, sempre caminant amb peus de plom, però el cert és que s'ha obert una clariana i un raig de sol m'il·lumina la cara. No sé què passarà, no tinc ni idea de com continuarà tot plegat, és impossible predir el futur i a vegades em costa no poder-ho controlar tot. En certa manera ara m'he tornat a amagar rera aquest vidre a on em sento protegida, però no és una fugida com altres vegades sinó més aviat una mesura preventiva i de cautela. Necessito no perdre'm i retornar al meu espai intern, pensar i païr aquesta experiència en solitari, poder ser sincera amb mi mateixa per poder-ho ser amb els altres.

"lo prometido es deuda"... Canadà!!!

2008-06-24T13:41:00.020+01:00

Bé, em sembla que començo a no tenir perdó... aquestes fotos fa masses dies que s'esperen. Us demano disculpes pel retràs i també us dic que he perdut la paciència d'esperar que es carreguéssin totes les fotos que jo us volia mostrar (perquè la conexió a internet que tinc és la cosa més lenta que s'ha vist mai) Així és que de moment us deixo amb aquest petit tast del Canadà i us prometo que de tant en tant n'aniran caient de noves!

... i torna la rutina...

2008-06-18T20:27:00.003+01:00

Ja sóc aquí, finalment he arribat! Dic finalment perquè aquest viatge de tornada ha sigut una autèntica odissea. Quan ja portavem dues hores de vol va i ens diuen que tenim un problema amb l'avió i que hem de fer mitja volta perquè hi ha perill de que es rebenti una de les finestretes. Va sortir el capità de l'avió i tot a tranquilitzar els passatgers i a donar explicacions. El fet és que la finestra en qüestió devia estar mig esquerdada, entre vidre i vidre havia quedat aigua i al enlairar-se l'avió s'havia congelat i la pressió del gel i la pròpia pressió admosfèrica feien perillar la seguretat de l'avió. Doncs apa, tornem cap a Vancouver, ens diuen que ens hem de quedar a dormir allà i que fins demà no ens poden dir quan marxarem. A quarts de 4 de la matinada ens posavem a dormir... això sí, a un hotel estupendíssim pagat per la companyia amb piscina i tot! Esmorzar i dinar a l'hotel i a la tarda sant torne-m'hi cap a l'aeroport. El que més em va agradar és que vam volar amb la mateixa tripulació, que eren la amabilitat personificada. Em vaig ben enamorar de tots ells, del tracte que van tenir amb nosaltres... si fins i tot em vaig fer una foto amb alguns d'ells! Van ser moltes experiències intenses compartides amb gent desconeguda i al final vam acabar creant una certa amistat i complicitat molt especial.

I res, que ja sóc aquí i demà començo altre cop a treballar i a aixecar-me a les 5 del matí i... buf!! la rutina ja és aquí. Us prometo un post amb fotos del Canadà, és que encara no les he pogut passar... i de mica en mica ja m'aniré posant al dia dels vostres blogs, m'he d'anar centrant que encara estic mig descol·locada!

una abraçada a tots i gràcies pels vostres comentaris!!!!

Vacances!!!

2008-05-29T12:54:00.005+01:00

Esgarrapo un moment per comunicar-vos que avui començo vacances i que demà marxo de viatge a.... CANADÀ!!! Sí, encara no m'ho crec. Anem a la part de l'oest de Canadà... a la zona de tots els parcs naturals. Estaré uns quants dies fora (fins el 17 de juny) i aquest blog, sense la seva mestressa, no sap funcionar... així és que ell aprofitarà per dormir durant tots aquests dies. Us ho dic per si entreu i li dieu alguna cosa, no us estranyi que no us contesti... no és que sigui tímid o s'hagi enfadat amb vosaltres, és que sense mi no és capaç de fer res, el pobre. No li tingueu en compte. Bé, dit tot això només espero que aquests dies per aquí tot segueixi igual o inclús millor, que us trobaré a faltar i que feu bondat... aviat tornaré a estar per aquí, amb noves experiències de què parlar-vos!

Una abraçada molt gran i m'en vaig a acabar de preparar maletes... quin estrès!!! jejeje...

Caminant damunt un mar de boira

2008-05-26T00:09:00.003+01:00

Sabia que allò no ho era tot, sabia que el que veien els seus ulls era tant sols una ínfima part de la realitat. Anhelava poder, algun dia, copsar la totalitat de la seva existència i entendre el sentit de la seva vida i el de la resta dels seus companys, que vivien enterrats sota un mar de boira espessa. Ella sempre havia estat una noia desperta, inquieta i curiosa. Era inconformista i no parava mai de preguntar el per què de totes les coses. Aquells que la coneixien li deien la visionària... perquè sempre estava predicant esdeveniments futurs i tenia una peculiar manera d'entendre el món. Estava convençuda que, més enllà d'aquell mar de boira opressor, hi havia alguna cosa més, una nova realitat, una oportunitat per comprendre, ser i saber més. Ella veia, impotent, com tothom al seu voltant vivia resignat i en certa manera conformat. No podia entendre com era possible que ningú es preguntés sobre el més enllà. Cada nit somiava amb l'home de la gavardina.... aquell home tenia el privilegi de poder veure el seu món des de les altures, de poder caminar damunt el seu mar de boira. Imaginava com s'aturava cada dia damunt aquella roca punxeguda i com se'ls mirava a tots, amb una barreja de tendresa i comprensió. Ell tenia el secret del sentit de tot plegat. Només l'havia vist en somnis, havia intentat parlar amb ell per nodrir-se de la seva visió, per impregnar-se un xic de la veritat que posseïen els seus ulls... però tots els intents havien estat fallits. Tanta era la seva obsessió que cada dia, a trenc d'alba, aixecava el cap per mirar al cel i el seu desig dibuixava una petita silueta entre aquella boira impenetrable. Potser eren imaginacions seves, potser tot plegat no era més que una fantasia, un miratge provocat per la desesperada recerca de sentit, però el que estava clar és que aquella esperança la mantenia viva.

El que no sabia ella era que l'home de la gavardina cada dia s'aturava damunt la roca punxeguda i observava aquell dens mar de boira espessa sense entendre res de res i preguntant-se si hi hauria algú allà baix que posseís alguna resposta a tantes preguntes.

Una nova proposta de Relats Conjunts

Assetjada

2008-05-22T20:40:00.004+01:00

Les 6 del matí, el tren arriba a la via, encara és mig fosc. S’obren les portes i ella s’asseu al costat de la finestra per poder recolzar el cap i aprofitar el trajecte per recuperar hores de son robades. Al seu davant hi ha un noi jove que sembla dormir. Es treu la jaqueta, la plega i se la col·loca a les cuixes. A sobre hi posa el bolso, que agafa amb els braços creuats, com sempre. Els seus genolls topen accidentalment amb els genolls del noi del davant i se’l torna a mirar. Ell obra els ulls, se la mira i comparteixen un tímid somriure de complicitat. Acte seguit tornen a aïllar-se en els seus respectius móns però el contacte de les cames els manté units d’una forma estranyament seductora.

Ell es mou i acaricia les cames d’ella amb les seves. Una esgarrifança recórrer tota l’esquena de la noia, que és incapaç de respirar amb normalitat i un somriure nerviós i incontrolable se li escapa dels seus llavis. Ell se la mira de nou, es treu el jersei i el col·loca sobre les seves cames, tocant els genolls d’ella, que se’l torna a mirar. És un noi francament atractiu. És jove, moreno, té els braços forts i la pell terça, però el que realment l’atrau és la seva mirada... una mirada penetrant, dura, imponent i extraordinàriament passional.

Les seves cames no paren de jugar sota els jerseis i ella es manté quieta, sense saber com reaccionar. Llavors ell canvia de posició i recolza el peu al seient d’ella, entremig de les seves cames, sota la seva jaqueta, de manera que ningú pugui veure què passa allà sota. I aquell peu descarat comença a avançar lentament... accelerant el pols i la respiració d’ella. La situació comença a ser violentament intimidant i el que havia començat com un joc de seducció s’està convertint en un espiral incontrolable de sensacions contradictòries. Ell no para d’insistir i ella cada vegada està més nerviosa. Li tremolen les cames i no sap què fer ni què dir... només desitja fugir, però és incapaç de moure un sol múscul del seu cos. S’ha quedat paralitzada. Ell la controla amb les seves cames, ell la domina, l’acorrala i no té intenció de parar. Ella no es pot creure el que l’hi està passant... assetjada al tren per un noi increïblement interessant i morbós. Aquests estan sent, sense cap mena de dubte, els 45 minuts de trajecte més llargs i intensos de la seva vida. Es debat entre el desig i la por i no pot reaccionar.

Finalment, quan els moviments d’aquell peu amagat són tant violents i trasbalsadors que esdevenen insuportables, ella l’aparta amb la mà i creua les cames. Però ell no es rendeix i continua fent força per separar-les-hi de nou. Ella intenta fer veure que està dormint però els dos saben que no és així. Ella nota la seva energia, la duresa i potència d’aquell contacte aparentment imperceptible als ulls de la resta d’ocupants del vagó. La por va creixent en el seu interior i tot el seu cos comença a reaccionar tremolant. Ell se n’adona, somriu per sota els llavis i comença a tocar-li la cama amb la mà.

De sobte, quan la situació ja és insostenible, sona el mòbil de la noia. Ella el despenja, com qui s’agafa al salvavides enmig d’un oceà tempestuós, i comença a parlar sense entendre les paraules que surten de la seva boca. És incapaç d’escoltar el que l’hi estan dient, només pot pensar en la fortuna d’aquella trucada tant increïblement oportuna. Falten pocs minuts per arribar a l’estació a on ella baixa cada dia i aprofita la ocasió per aixecar-se i sortir d’aquell seient. Quan passa pel seu costat, es miren i ell li diu adéu. El tren obra les portes, ella baixa a l’andana i s’escapa com un mocador empès pel vent. Ell se la mira impotent però satisfet, amb un somriure maliciós als ulls.

Ulls entelats

2008-05-18T10:29:00.005+01:00

Em miro al mirall...

no m'agrada el que hi veig.

Els meus ulls estan encegats,

s'han quedat entelats per la boira de pensaments inoportuns i desgarradors.

On és aquella innocència?

On s'han quedat les flors d'aquell tEmps?

Desitjaria poder viure de l'aire,

poder nodrir la meva ànima amb paraules escrites i somnis compartits...

Desitjaria no haver de cuidar ni estimar el meu cos.

La vida terrenal és dura, complicada i plena d'obstacles.

Limitacions, frustracions, canvis, decepcions...

ànimes que ploren, encallades dins una presó sense reixes.

Em miro al mirall...

detesto el que hi veig.

On m'he quedat?

En quina part del camí m'he perdut?

La realitat és relativa, modulable segons la meva visió...

es transforma, es crea i es destrueix a cada nou pas que faig.

Tot depèn dels ulls del pensament.

Què els ha passat als meus ulls,

que no poden veure la imatge que un dia van copsar en mi?

Em miro al mirall...

només puc veure un cos trepitjat.

... amor ...

2008-05-15T21:10:00.003+01:00

Busco, desitjo, espero... crec que el meu cor necessita més del que em penso. M’he refugiat sota una carcassa de dures parets, aparentant seguretat i independència... i m’he arribat a creure la meva pròpia mentida. En el fons estic cagada de por, sóc com una nena petita que crida desesperada... sense poder arribar a ningú. El silenci m’ha segellat la boca i ara em costa horrors parlar. Sento una gran barrera, un rebuig irracional cap a tenir una relació de parella autèntica i madura, una negativa que em manté aïllada dins un món tancat, conegut... però asfixiant. Davant de qualsevol possibilitat d’aproximar-me a l’amor, per ínfima que sigui, fujo corrents. No sóc capaç de suportar l’acostament, el contacte físic sincer... el meu cos reacciona en contra quan la meva ànima i els meus ulls estan implorant una carícia. Fa massa temps que ningú m’abraça, fa massa temps que no em deixo abraçar, que no permeto que ningú em conegui del tot... que no m’obro. Estimar no és tant dolent oi? Estimar significa donar i rebre, significa arriscar-se, guanyar... però també perdre. I suposo que això és el que m’espanta... perdre o no rebre, i sentir-me vulnerable, feble i que em facin mal. I llavors és quan em dic que no vull tenir parella, que no la necessito, que sola estic millor i continuo caminant fent cas omís a aquests sentiments. No tinc ni idea del que realment desitjo i masses contradiccions m’estiren per tots costats, però el cert és que fa dies que em noto toveta... com un osset de peluix abandonat al mig del carrer per la duresa d’un pensament intransigent.

c@ts ja és aquí!

2008-05-12T12:09:00.007+01:00

Estimats amics, aquest és un post de presentació. Tal i com ahir ja va anunciar en XeXu, hem donat a llum al nostre petit fillet. A tots els que hem participat en la seva creació ens fa especial il·lusió la seva entrada al món blogaire i volem fer-vos partíceps d'aquesta bona nova. Esperem que aquesta iniciativa tiri endavant i ara això només depèn de tots vosaltres. c@ts és un blog comú, un espai de reunió i discussió a on tothom hi té quelcom a dir. Així és que des de la meva humil posició us demanaria a tots que en féssiu un gran ressó i que us animéssiu a participar i a donar la vostra opinió. Us deixo l'enllaç perquè hi aneu a fer un cop d'ull i perquè us l'afegiu a la vostra llista de blogs... (si voleu, és clar... jeje)

http://premiscat.blogspot.com

Nous tEmps a batecs

2008-05-08T22:42:00.002+01:00

El tEmps fluctua, passa, es transforma... ens acompanya i ens modula. No podem restar indiferents al seu pas, no ens podem resistir al canvi de la seva melodia fugissera.
tEmps aturat és pèrdua, és deixar de respirar l'espontaneïtat de la vida.

...deixa'l fluir...

El sol

2008-05-05T15:54:00.004+01:00

Es necessiten poques coses per respirar tranquil... per sentir que estàs de vacances, per descansar, desconectar, carregar piles i tocar l'harmonia de la felicitat instantània. No sé vosaltres, però jo només necessito una mica de sol i una platjeta o un prat a on estirar-me. Tancar els ulls i notar l'escalfor d'uns raigs que t'acaronen i et relaxen, descalçar-te i sentir la suavitat d'una sorra fina o d'una herba tendre, escoltar el silenci de les onades del mar o del cant dels ocells, no haver d'estar pendent del tEmps, del rellotge ni del mòbil, no haver de parlar amb la persona que tens al costat ... Són aquelles petites coses que no trobes a faltar fins que les tens, que no enyores fins que les retrobes. Estàs acostumat a viure en el frenètic i caòtic dia a dia de la ciutat, tancat en bars, sales, edificis, metros, trens i carrers estrets i et sembla la cosa més normal del món, fins i tot pots arribar a creure que no existeix res més que allò. Però quan tens la oportunitat de sortir, d'anar més lluny, d'entrar en contacte amb un món que viu a un altre ritme... te n'adones de la necessitat de visitar-lo més sovint.

Relats Conjunts- El Drag

2008-04-28T13:56:00.004+01:00

El restaurant estava a reventar, era l'hora dels dinars i el preu tant assequible d'aquell establiment feia que cada dia s'omplis de gom a gom. La Mariona feia estona que estava callada i removia la forquilla entre el menjar d'un plat fred d'arrós tres delícies. Al seu davant el Marc la interrogava amb un llarg silenci i amb una mirada penetrant. La tensió es podia notar entre el xivarri d'obrers i famílies que compartien rialles i converses disteses. El diàleg havia derivat cap a temes delicats i el que havia començat com un simple comentari havia acabat en paraules dures clavades en uns cors dolguts. Els ulls de la Mariona no podien apartar-se d'aquell quadre, d'aquella imatge, d'aquell drac. No volia veure els ulls del seu company, no obtant l'agressivitat d'aquell dibuix la turmentava. Era com si, a través de les corves d'aquell drac, li arribessin totes les paraules que el Marc era incapaç de dir. Les ungles afilades, els ullals desafiants i la obscuritat d'aquelles formes la mantenien hipnotitzada. Es sentia atrapada en el temps, aturada en la immobilitat d'un moment que es reflectia en aquell quadre. L'amenaça d'un atac era inminent i la seva respiració era feixuga i descompassada. No entenia com havien arribat a aquest extrem, com s'havien deixat fer mal d'aquella manera. Era com si una mena de monstre semblant al ferotge Drac del quadre del restaurant s'hagués infiltrat en la seva relació i no trobessin la manera de matar-lo. Cada paraula era un malentès, cada confessió un motiu més d'allunyament, cada silenci una confirmació més de l'odi que els minava la confiança.

- No se telmina el alós señolita?

Una proposta de Relats Conjunts

La vella escola

2008-04-21T17:00:00.002+01:00

Tots sabem que la gent gran està feta d’una altra pasta, està criada en un altre moment i amb uns altres valors. Crec que ha de ser molt dur pels que encara viuen entre nosaltres, ser testimonis de la quantitat infrenable de canvis que ha experimentat el món, conviure amb altres generacions i trobar el seu lloc. Intento fer l’exercici de posar-me a la seva pell i intueixo que s’han de sentir marejats, des ubicats i desconcertats. Imagineu-vos que, per un moment, tot allò que us han ensenyat deixa de tenir valor i els comportaments, pensaments i actituds de la gent del vostre voltant dista molt del que creieu que és allò correcte i sensat. És normal que la gent gran s’escandalitzi al veure el que està passant al món avui en dia, s’esparveri al assabentar-se de lo molt que corre el jovent en les relacions de parella, de la quantitat de separacions que es produeixen i de mil situacions més que no cal esmentar.

Faig aquesta reflexió arran d’una conversa telefònica entre la meva àvia i la meva mare que vaig tenir la bona o mala sort de sentir, en què els nervis, davant tanta intolerància i pessimisme, em van sobresaltar. Treballo cada dia amb gent gran i crec que començo a conèixer una mica com era aquella vella escola a on tots van créixer, però sentir certs comentaris en boca de la meva pròpia àvia em va fer mal. No obstant, crec que tots plegats hem d’aprendre a respectar una mica més a la gent gran, aprendre a tenir paciència, a acceptar la seva visió, a deixar-los opinar per més que els seus pensaments ens semblin antiquats o fins i tot ens puguin arribar a doldre. No en saben més, són com criatures orfes perdudes enmig de la selva.

Temporal de premis

2008-04-20T09:45:00.011+01:00

Últimament la blogosfera s'està convertint en un anar i venir de premis, en una allau de felicitacions i reconeixements. En pocs dies he rebut ja tres premis de diferents persones i com que he estat un pèl desconectada no he pogut seguir la roda ni agrair-los com es mereixen el fet d'haver pensat en mi i en el meu blog.

Però la veritat és que si us he de ser sincera no tinc intenció de continuar la cadena ja que aquest temporal de premis m'està començant a marejar. No és que hi estigui en contra ni molt menys, i sóc la primera que arrenco un somriure quan algú em premia... però no tant pel premi sinó per les quatre paraules que ha escrit exclusivament per mi. El problema, crec, és que la proliferació de tants premis, premiats i premiadors acaba desvaloritzant l'essència d'allò que en un principi era especial i únic. Ara ja no té massa gràcia rebre un premi, o dos, o tres... és relativament fàcil perquè aquest món és molt petit i tots més o menys tenim afinitats semblants respecte als blogs que seguim. Reps un premi i et sents amb la obligació moral de donar-lo a 5 persones més (dic 5 perquè és el que acostuma a ser) i si no ho fas sembles egoista ( a casa meva això de "rebre i no donar" sempre s'ha vist amb mals ulls, què voleu que us digui...). Però això és un cercle viciós que cada vegada es va fent més gran. Comenceu a fer càlculs de la rapidesa amb què s'extenen els premis que es mouen a través d'aquesta metodologia d'entrega! De la majoria no en sabem l'origen, de sobte han aparegut a través del vent i han entrat a les nostres cases, passant entre finestres, de porta en porta.

Jo ho aturo aquí, tanco les finestres a aquest temporal però em quedo amb la intenció, amb la il·lusió, amb el reconeixement personal de les persones que, amb l'excusa d'un premi, m'han fet arribar la seva estimació. A tots vosaltres, gràcies!!!

- Cesc: http://escritsperduts.blogspot.com/

- Anna: http://cosesialtrescoses.blogspot.com/

- Shadow: http://naixentcadamati.blogspot.com/

(I disculpeu si m'he deixat algú que m'havia premiat... no és la meva intenció excloure a ningú, és que he estat poc atenta a aquesta ventada de premis)

Buit existencial

2008-04-19T20:18:00.004+01:00

Sento un gran buit existencial en el meu interior... un buit que no sé com omplir. Intento buscar desesperadament la manera de tranquil·litzar aquesta angoixa que m’oprimeix la respiració però no me’n surto. He arribat a límits insospitats que mai hagués imaginat, he trencat promeses internes, he destrossat somnis i he fet mal a aquells que més estimo. No ha de ser tant complicat, en el fons segur que tot és més senzill... però la meva obstinada i obsessiva ment complica tot allò que faig, sento i penso. Hi ha persones que viuen el dia a dia sense més preocupacions que el què faran demà, sense donar tantes voltes als problemes i a la seva vida. Sento una certa enveja per aquestes persones perquè són capaces de viure de forma més senzilla.

Reconec que sóc una persona complicada, amb un dens i turbulent món interior, amb una ment que sovint em puteja i amb un caràcter reservat, esquerp i selectiu. Tinc molts defectes i em costa veure les meves virtuts. M’amago rera una façana d’aparença afable i sobrevisc, massa sovint arrossegant-me. Em tanco en mi mateixa i m’ho empasso tot, no comunico, no dic... tant sols callo i m’obligo a somriure. Per què? No ho sé, suposo que no vull ser pesada, no vull fer patir, no vull preocupar. A vegades m’agradaria desaparèixer, marxar ben lluny, a algun lloc que ningú em conegués i a on no hagués d’esforçar-me a estar bé pels altres. Els veig i em sento culpable, i això em destrossa... no es mereixen tenir algú com jo al costat. Algú que no s’estima i que li costa tant estimar i deixar-se estimar. Tinc ganes de plorar i no puc, em passa massa sovint. Em sento cansada, m’adormo a on no toca adormir-se, no recordo les coses, estic “torpe”, tot em cau, em dono cops per tot arreu... el cap em bull i el cor em batega massa de pressa. Em costa pensar amb claredat i tot em pesa, fins i tot el meu cos... un cos humiliat, jutjat i trepitjat. Sento que alguna cosa s’està desbordant i no sé què és. M’aguanto amb pinces, sobre una corda fràgil a mercè del vent... d’un vent capritxós que bufa inesperadament i em fa anar d’aquí cap allà. Segurament no hauria de publicar aquests pensaments ja que m’havia promès a mi mateixa no tornar-me a mostrar així davant de tots vosaltres per pròpia dignitat, per no fer-vos patir i per demostrar-vos que sóc forta i continuo lluitant... però com he dit al principi, he trencat ja masses promeses internes. Avui som diumenge, diumenge al vespre... el temps corre massa de pressa, jo no em puc agafar a res i sento com tot es mou i el meu cap dona voltes.
Aquest és el segon post d’avui. L'he datat a dia d'ahir perquè no passés per davant de l'altre, ja sigui per vergonya o per prudència... però avui necessitava escriure i posar paraules a aquest buit que sento, i aquest espai és l’únic lloc a on puc ser jo mateixa, sense traves, sense judicis, sense restriccions. Sento que ho hagueu llegit... no cal que em comenteu. Tant sols són reflexions en veu alta.

Ho sento, no puc ser perfecte

2008-04-13T19:25:00.003+01:00

El pas del temps et modifica, et modula... tot segueix el seu curs, rera un compàs rítmic que no pots escoltar.
Les experiències que vius et construeixen, les emocions que sents deixen petjada en la teva esquena, els somnis que no atrapes et persegueixen, aquells qui ja no caminen amb tu et segueixen acompanyant...
Quantes nits sense dormir, quants pensaments erronis que t’han conduït a decisions equivocades, quantes paraules mal interpretades, quantes baralles innecessàries, quants silencis punyents que hauries d’haver omplert...
Reflexions sota la llum de la intimitat, preguntes existencials que no et deixen respirar, dubtes i pors que t’enfosqueixen el camí, instants eterns de sentiments inabastables.
Busques respostes, cerques solucions, intentes lluitar per arribar a ser tot allò que un dia vas creure possible... Expectatives, esperances, projectes, il·lusions de grandesa que s’esfumen entre els teus dits. La realitat es presenta més dura i a mesura que van passant els anys te n’adones que tot és més complicat del que creies quan eres un infant. T’endinses en un món dens i a vegades t’ofegues enmig del plor d’un esperit innocent que no entén res.
La vida són limitacions, són barreres, són parets infranquejables... la vida són lliçons, exàmens i proves constants. La vida és aprenentatge continuo, és creixement personal, és caure i tornar-se a aixecar.
I arriba un moment en què veus que no et queda més remei que acceptar les teves limitacions, les teves pors i els teus pensaments. Cal aprendre a conviure amb tot allò que et fa mal, cal aprendre a estimar els teus defectes, cal somriure cada matí encara que no surti el sol.
Els batecs del temps et sacsegen i et fan trontollar, és impossible restar indiferent al pas de la vida... però tu continues respirant al compàs d’aquella melodia que no pots deixar d’escoltar. No pots pretendre l’infinit, no pots arribar a tocar el cel, no pots fer de la realitat un somni.... no pots ser perfecte, però sí que pots intentar viure millor. Tot està a les teves mans.

I us deixo amb una cançó de Simple Plan: Perfect

Fulles caigudes

2008-04-09T15:32:00.006+01:00

Records d'un temps passat.
Nostàlgia.
Imatges borroses, desdibuixades, emboirades.
Present confús.
Buscar paraules, trobar silencis.
Incertesa.
Intentar entendre, comprendre, saber.
Tot és caos.
Control, descontrol, desequilibri.
Pensaments, obsessions, emocions complexes.
Aire contaminat, respiració feixuga.
Submissió, apatia, desànim.
Rellotge aturat.
Soledat, tristesa, incomunicació.
Batecs descompassats, arrítmics, irregulars.
Estancament.
Canvis que no arriben, llum que no s'encén.
Fracàs constant, somriure perdut.
Callar, no dir, esperar.
Fulles caigudes.

Sense idees...

2008-04-06T12:29:00.006+01:00

Fa dies que tinc ganes d'escriure un nou post i no trobo cap tema interessant. M'he quedat sense idees? no ho crec, però sí que és cert que hi ha dies que la inspiració no t'acompanya i et sents estancat. M'agrada escriure, m'encanta... i m'agrada molt escriure al blog. Però avui no tinc idees... si fins i tot he rebuscat vells escrits a veure si algun em feia el pes però cap ha tingut èxit. Així és que avui em temo que no parlaré de res en concret. Tinc ganes d'escriure però no sé per on començar. Relats inventats? Reflexions? Descripcions de sentiments que em preocupen? Alguna cançó especial per ambientar aquest blog? No sé, res em crida el suficient com per arrencar-me les paraules i endinsar-me en el frenesí impuls de redactar el que em surt de dins. M'agrada la sensació que tinc quan escric, quan brolla la inspiració i els meus dits no donen l'abast, s'entrebanquen i s'equivoquen de tecla, de tant ràpid que va el meu cervell en el dictat de les paraules. Però perquè això succeeixi s'ha de donar el clima adient i avui no m'acompanya. Normalment tinc clar el que vull dir i divago sobre un mateix fil conductor, però el post d'avui em temo que és un reguitzell de paraules inconnexes que s'estampen sense ordre en una superfície poc concreta. I això em passa perquè tinc masses pensaments dins del meu caparró, tants sentiments i idees que no sóc capaç d'ordenar-les i de centrar-me en una d'elles per poder-li treure tot el suc que es mereix. Però no pretenc fer endreça, que avui és diumenge. Avui em puc permetre no tenir idees per escriure, o tenir-ne tantes i no ser capaç de desxifrar-ne cap. Ni tant sols penso revisar el que he dit fins ara (cosa estranya en mi). De tant en tant va bé apropar-se a l'espai buit d'un "paper" en blanc i deixar-se endur pel moment, plasmar el primer que et ve... malgrat es repeteixin paraules i expressions, malgrat el text no tingui coherència, malgrat no en treguis cap conclusió.. va bé. I ara me n'adono que al final sí que he acabat parlant d'un tema: del fet de no tenir idees. I caram, ara veig que en el post d'avui, enmig del caos de la desprogramació, s'amaga una estructura subtil, que dedueixo innata en la meva manera d'escriure, suposo. I jo, que m'enfilo per les branques ja de natural, només em falta començar a escriure sense prèvia organització!! En fi, que avui estic sense idees... i les paraules volen, com quan bufa el vent i s'endú les llavors d'aquesta flor tant especial que no recordo com es diu.

Somni (Relats Conjunts)

2008-04-02T20:02:00.000+01:00

Aquell dia l’aire era més fresc, més pur que de costum. El sol banyava d’escalfor la cara i tot el cos de la Danaia, submergint-lo en un mar de suor càlida. Tenia els ulls tancats però podia veure més enllà de les parpelles aquell intens color blanc que tant la tranquil·litzava. Feia dies que els núvols havien retingut aquell escalf i tot estava impregnat d’una foscor asfixiant. Però aquell dia havia tornat, aquell dia el seu món tornava a ser normal i ella respirava amb tots els seus pulmons. Podia notar les carícies d’aquelles plantes que l’acompanyaven i la bressolaven, els cants d’aquella flauta celestial, el ronroneig dels seus guardians felins i el suau aroma d’aquelles flors silvestres. Aquell dia la Danaia havia abandonat les preocupacions, els maldecaps, els dolors i el món cruel que la oprimia ... aquell dia tot era pau.

A primera hora del matí el Doctor Garrido entra enfurismat a l’office d’infermeria i crida a la Raquel perquè l’acompanyi. Ella sap, malgrat no tenir ni idea del que es tracta, que alguna cosa ha passat i que una bona escridassada l’espera. Està nerviosa, és l’encarregada del torn de nit de la quarta planta des de fa dos mesos i encara no s’ha habituat a la responsabilitat que comporta un càrrec d’aquesta magnitud. Caminen els dos a pas ràpid pel passadís de la planta de psiquiatria fins que arriben a l’habitació 409. Llavors ho entén tot. Algú s’ha deixat la llum oberta, algú ha infringit una de les normes bàsiques establertes pel tractament de la pacient d’aquella habitació. La Raquel treu el cap a l’interior de l’habitació i veu a la noia estirada al terra, despullada, amb els ulls tancats i un gran somriure. La llum del fluorescent il·lumina la seva cara i al costat dels seus peus hi ha tirades les pastilles que s’hauria d’haver pres.

Una nova proposta de Relats Conjunts!!!

Addiccions: un refugi per la supervivència

2008-03-30T00:27:00.003+01:00

A quantes coses som addictes? Ens hem parat a pensar en el significat profund de les addiccions? A què respon estar enganxat a quelcom, no poder viure sense allò? Hi ha molts tipus d’addiccions i evidentment existeixen diferents graus... però actualment estan sorgint una quantitat incomprensible de patologies que tenen de base algun tipus d’addicció... l’alcoholisme és la primera que ens ve al cap en pensar-hi, però n’existeixen moltes altres. Addicció a la feina, al sexe, al tabac, a les drogues, al joc, a l'exercici físic, als fàrmacs, a internet... Totes són relacions destructives que mantenen a la persona completament lligada i esclavitzada. La motivació principal per enganxar-se a alguna cosa o activitat és la recerca de la satisfacció instantània, la promesa de la felicitat i el benestar. Però aquesta sensació és passatgera i completament falsa. Cada vegada es vol més i s’obté menys... i s’entra en un espiral desesperant de dependència que costa molt de trencar. Alguna cosa hi ha que els manca en la vida i que no saben reconèixer, un buit existencial que pretenen omplir amb l’addicció. Però és impossible apaivagar la set amb sorra... i la seva vida es converteix en una simple supervivència enmig d’un món fosc de desigs frustrats i esperances mutilades. Les addiccions són el refugi ideal per aquells que no volen o no poden afrontar les pors i els problemes del dia a dia, les incerteses del futur o els sofriments, en definitiva... la realitat. Tots els pensaments, totes les accions, tots els sentiments giren entorn a l’addicció i d’aquesta manera s’anul·la la capacitat de pensar i raonar sensatament, la oportunitat de viure, de decidir, de creure, de ser. Totes les esferes de la persona queden reduïdes a allò i ja res no té importància. L’addicte es refugia per no veure la realitat... una realitat que se li presenta massa dura. Però l’error és creure que el seu refugi és molt millor, estar convençut que així està més bé. I cada vegada que la caiguda sacseja la fragilitat de la seva calma aparent, el convenciment de que aquesta és la última vegada els fa creure que són capaços de deixar-ho. Però una nova excusa se’ls presenta i hi tornen, afegint més ciment als fonaments de la desesperança. Una roda, un cercle viciós de promeses i enganys que destrueix la fe, els somriures, l’alegria i la possibilitat de tenir una vida digna.
Parem-nos a pensar un moment... aquestes situacions no són tant estranyes i a vegades passen desapercebudes als ulls de qualsevol. Estic convençuda que hi ha més persones de les que creiem en el nostre voltant que estan morint en silenci, esperant inconscientment una mà que els ajudi a sortir del forat.

Com sóc o com em mostro?

2008-03-26T00:38:00.002+01:00

Avui escriuria un altre post d’aquells carregat de pessimisme, paraules buides i metàfores depriments. Però estic cansada de parlar sempre dels mateixos temes, de donar voltes i voltes i de mostrar només una part de la meva vida, de la meva persona. Em dona la sensació que la cantarella de les paraules aquí escrites comença a ser cansina.
El blog és un reflex relatiu de mi mateixa, un part, un bocí... és allò que jo plasmo, que deixo exposat, que mostro. Però, com em mostro? Últimament tendeixo a mostrar massa les parts més fosques de la meva persona, ja sigui per necessitat o perquè la creativitat és més agraïda quan s’arrenca del patiment. Me n’adono que estic enviant certs missatges que no tinc ganes d’enviar. Que estic fotuda? sí. Però que vull fer pena? no. Sóc un cúmul de moltes coses, sóc forta, sóc feble, sóc decidida i tinc por, sóc tímida i riallera, complicada, tancada i obsessiva, sóc sincera, sensible i emotiva. Sóc tot allò que vulgueu que sigui.
Però em pregunto, la imatge que es pot llegir entre línies es correspon a la realitat? No ho sé, segurament no, segurament tot és un maquillatge fruit de la intimitat i el recolliment que permeten aquest espai. Sinceritat? sí, davant de tot. Totalitat? se m’escapen masses detalls per mostrar-me tal i com sóc. Caldria observar-me en tots els meus entorns... i el blog és un món apartat de la realitat, un espai limitat. Segurament a partir de tots els bocins que deixo aquí us aneu construint una imatge de la meva persona, i segurament per cada un de vosaltres sóc una iruNa diferent. Només jo sé qui sóc, sé com sóc... o no. Existeixen gaires diferències entre com sóc i com em mostro? Per aquest motiu avui em pregunto... com és la iruNa de batecs del temps?