Amu Daria

Rudyard Kipling: If-

2008-08-12T08:27:00.006+02:00

Joseph Rudyard Kipling (1865-1936) ha estat un dels escriptors en llengua anglesa més populars, tant en prosa com en vers, a les acaballes del segle XIX i a principis del segle XX.

Nascut a l'Índia, Kipling es coneix avui dia fonamentalment pels seus llibres com El llibre de la Selva (1894), Kim (1901), L'home que va poder regnar (1888) o els seus poemes com Mandalay (1890), Gunga Din (1890) o If- (1895):

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Aquesta versió és la traducció de Francesc Parcerisas en el llibre "Poesia anglesa i nord-americana" (Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985).

Entrades relacionades:

L'Home que va poder regnar

Els viatges d'Ibn Batuta

2008-07-27T10:52:00.018+02:00

Amb el naixement de l’Islam, al segle VII, els viatgers són respectats i mantinguts per mecenes i per la resta de la població, en una incipient civilització que anhela el coneixement i on el viatge és la forma més eficaç d’obtenir-lo. La llegendària hospitalitat del món islàmic té el seu origen a l’Edat Mitjana. Una coneguda tradició del profeta Mahoma obliga a acollir el viatger durant tres dies i tres nits consecutives i aquesta generositat traspassarà tot el relat del tangerí Ibn Batuta.

Al segle XII apareix la “rihla”, el relat de viatges com a gènere, conreat per àrabs occidentals: andalusins i marroquins i que és conseqüència del viatge preceptiu que tot musulmà ha de fer, almenys, un cop a la vida, a la Meca.

És per aixó que Ibn Batuta (Shams ad-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Luwati at-Tanyi), conegut com el Marco Polo àrab, va recórrer l’Orient musulmà, Crimea, va seguir la Ruta de la Seda, l’índia, la Xina, i de tornada Granada i Tombuctú. Són vint-i-nou anys, 44 països i 117.000 quilòmetres de dades històriques, geogràfiques, folklòriques i etnogràfiques, de costums llunyans, successos meravellosos i esdeveniments heroics (una mena de cosmografia popular, precursora del conte fantàstic), impregnats tots ells de I’Islam omnipresent com a forma d’entendre el món com podem consultar en aquest mapa interactiu.

La vida i viatges d’Ibn Batuta es desenvolupen en un moment greu de la Baixa Edat Mitjana a l’àrea mediterrània: Al-Andalus, reduïda a les actuals províncies de Málaga i Granada i a part de Cadis, Almeria i Jaén, pateix constantment la pressió dels cristians i dels corsaris, la Pesta Negra de 1348 arriba fins a Síria i n’explica els estralls, l’hegemonia comercial i l’expansió econòmica són en mans dels europeus (catalans, venecians i genovesos); i més enllà l'Iraq cau en una gran decadència, especialment Bagdad, i a l’Índia, el nord i el centre, és sota domini de conqueridors musulmans (lbn Batuta ens explicarà com ell és nomenat cadi de Delhi i com a les illes Maldives s’enamora del seu clima i de la sensualitat de les dones, maridant-ne quatre).

Té 21 anys quan decideix pelegrinar a la Meca i es relacionarà amb reis poderosos i soldans. Exerceix de pelegrí, jurista, cortesà, místic, vagabund, diplomàtic i explorador i al seu país se’l coneix com el Príncep dels Viatges.

A l’any 1325 parteix de Tànger almenys amb la intenció de pelegrinar com a bon musulmà cap a la Meca. La seva primera escala es va produir a Alexandria, el gran port d’Egipte i des d’allà va anar a El Caire. Fascinat pel Nil, va decidir quedar-s’hi un temps per explorar-lo, però els enfrontaments entre egipcis i nubis fan que es decideixi a marxar cap a l’Àsia Menor. Un cop allí visita Gaza, Jerusalem i Beirut.

Arriba a Damasc al 1325. Després es dirigí cap a Basora a l'Iraq i a Meshed i es va endinsar al regne de Isfahan en direcció a Tabriz, després a Medina i finalment a la Meca, ciutat que visitaria en tres ocasions més. Va estar-se tres anys a la ciutat santa i després es va dirigir al Iemen a on va visitar totes les ciutats.

Es va embarcar al Mar Roig en direcció al regne d’Abissínia a les costes orientals de l’Àfrica, lloc a on va tenir l’oportunitat d’explorar i estudiar les tribus africanes i les cultures del lloc.

Al 1332 visita la Meca per segon cop, lloc des d’on va partir cap a les regions poc conegudes de l’Alt Egipte per tornar a El Caire. Va continuar per Síria i Jerusalem posant rumb a la península d’Anatòlia (Turquia), que un cop explorada, abandona per dirigir-se a la Mar Negra.

Al delta del Volga, coneix la ciutat de Astrakàn, lloc a on Ibn Batuta, va tenir l’honor d’acompanyar la dona del Khan i filla de l’emperador de Constantinoble, la princesa Bailún, qui “...viatjava amb una escolta de 5.000 homes i una mesquita portàtil que aixecaven a cada etapa”.

Després de travessar els deserts del Turquestà, Jwarizm i Herat a l'Iran i l'Afganistan, a més dels massissos de l’Àsia central, inicia l’etapa més sorprenent del seu viatge, que el conduiria a l’Extrem Orient. La seva oportunitat arribà en trepitjar Delhi a la Índia. Allí coneix al sultà, un cabdill tirà i dèspota, però que sembla que es va entendre amb Batuta, ja que el va nomenar ambaixador a la Xina. S’hi dirigir amb una escolta de 2.000 homes que van ser atacats per rebels de la zona, caient presoner.

Va aconseguir escapar-se i un cop a Delhi, el sultà organitza una segona expedició, aquest cop naval, que passà pel sud de la Índia, Ceilà (Sri Lanka), pujaren pel golf de Bengala per tornar cap al sud per la península Malaia. Finalment arriba a la Xina a la ciutat de Hangzhou i es probable que visités Pequín.

Al 1347 torna a l’Índia i després a Egipte, per tornar a la seva terra natal, a on va arribar un any més tard. Al 1349 després d’una breu visita a Granada, va creuar el Sàhara i va visitar Mali. En arribar a Tombuctú, ciutat en la que s’hi havien establert persones de llocs tant remots com la Península Ibèrica o Alexandria, hi resta un temps. Utilitza el riu Níger fins l’actual Gao, com a via de comunicació.

A la seva tornada, després de vint-i-nou anys de viatges, s’instal.la a la ciutat de Fes al 1353 on dicta el seu relat a un granadí culte, emigrat, Ibn Juzayy, per a respondre a l’encàrrec del soldà meriní d’aquesta població. Aquesta obra coneguda com “A través de l’Islam” i que Ibn Batuta titula “Regal de curiosos sobre peregrines coses de ciutats i viatges meravellosos” és potser l’obra més important del segle XIV en informació geogràfica i etnogràfica.

I cal recordar que totes aquestes aventures i viatges tenen el seu origen en un somni que va tenir a Alexandria, camí de la Meca, i que, en fer-li la interpretació un místic sufí, el va empenyar a viatjar per tal de trobar tres santons, dos a l’Índia i un a la Xina, que en desentrellaran el significat:

«He somiat que viatjava sobre un immens ocell que volava en direcció a la Meca, llavors canvià de rumb cap al Iemen i, finalment, féu un llarg vol cap a l’est i es posà en un camp verd i obscur. Allà em deixà.»

Alguns paràgrafs d’aquesta entrada són un extracte del llibre “Profetes, califes i princeses. Antologia de textos arabigomusulmans” (Ed. Proa, 2004) de Gemma Astasud.

Entrades relacionades:

El cant del sol de Rûmî

Marco Polo a Badascan

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

Dur les sabates a les mans

2008-07-21T01:47:00.004+02:00

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.

Entrades relacionades:

El conte de les sorres

El cant del sol de Rûmî

Els tres viatgers

Timur Zulfikàrov, l'eloqüència tadjika

2008-07-12T01:16:00.003+02:00

"Oh futur amic meu ! El meu descendent que per a mi ja no té nom !
Oh cobreix enjonca la meva tomba oblidada amb les herbes russes mel·líferes beneïdes irascibles que fan olor de mel,
Oh! Senyor! A l’estiu rus inmensurable dolcíssim de setí de malaquita de paó,
Oh ! jo era només un abellot daurat xuclador de mel damunt la xicoira blava i l’escabiosa lila,
Oh Senyor! Oh, qui plorarà? Qui pregarà per aquest abellot ? Qui pregarà ? Qui pregarà ?
Oh les meves visitacions terrenals joioses d’abella de borinot ! Separacions ! departences ! esperances,
D’una trobada celestial eternal immortal…"

"Al descendent" de Timur Zulfikàrov (Тимур Зульфикаров)

Timur Zulfikàrov és dramaturg, guionista, prosista i, sobretot, poeta. Nascut a Stalinabad (nom de la capital de la República Socialista Soviètica del Tadjikistan en homenatge al lider comunista i l'actual Dushanbe) al Tadjikistan el 1936, va llicenciar-se a l'Institut Gorki de Literatura de Moscou. Ha publicat més de vint volums de prosa i poesia, amb edicions que superen el milió d'exemplars. Algunes de les seves novel.les més famoses tenen com a protagonistes grans personatges, com ara Nasreddin Hodja, Omar Jayyam, Amir Timur o Ivan el Terrible.

Als països occidentals Zulfikàrov és anomenat «el Dant de la literatura russa». Ha estat traduït a més de dotze idiomes i ha obtingut també diversos premis nacionals i internacionals com a guionista de cinema, documentals i teatre. Zulfikàrov, que té certament el do de l’eloqüència, sorprèn per la seva creativitat desfermada, la seva anàlisi radical i la seva amplitud de registres.

"El savi mai no fa coses grans..."

2008-07-05T12:39:00.004+02:00

"Interveniu sense intervenir en el curs de les coses, dirigiu sense dirigir, tasteu allò que no es pot tastar.

Considereu el gran com a petit, el molt com a poc; responeu a les intrigues amb el de. Projecteu allò que és difícil a partir d'allò que és fàcil, feu allò que és gran a partir d'allò que és menut; els afers difícils del món s'han de resoldre mentre encara són fàcils, els afers grans del món
s'han de dur a terme mentre encara són menuts.

El savi mai no fa coses grans, d'aquesta manera pot fer grans coses. El qui promet a la lleugera no mantindrà la seva paraula, el qui pensa que tot és fàcil trobarà moltes dificultats. El savi preveu les dificultats, d'aquesta manera acompleix la seva tasca sense dificultat."

Fragment 63 del Daodejing (道德經) de Lao Zi

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

Entrades relacionades:

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

Els albercocs de la llarga vida

2008-06-23T01:42:00.008+02:00

Diuen que els habitants de la Vall d’Hunza són els més longeus del món. És habitual, com demostren alguns estudis internacionals, trobar-hi un nombre elevat de persones que arriben als cents anys i més, i és així com es creu que en aquesta vall (igual que succeeix en d’altres de l’Himàlaia) han nascut les llegendes sobre Shangri-La i el paradís de l’eterna joventut.

No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l'època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.

Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.

Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s'assequin - a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.

En observar els rostres d’una parella d’ancianes mentre els estenen al terra em pregunto, distret, assaborint la flaire dels albercocs: i no seran aquests fruits el secret de l’eterna joventut...?

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Baltit Fort: Un palau a tocar del cel

Rawalpindi: Art sobre rodes

Khiva, un oasi entre deserts

2008-06-18T20:09:00.009+02:00

Tot just havent creuat la porta Ota-Darzova de les muralles mil·lenàries d’Ichan-Qala a Khiva, Nadir, un jove artesà del coure, em va rebre amb el seu millor somriure. Durant tres dies, cada matí ens trobàvem una bona estona a la porta de la seva botiga i deixàvem passar la brisa del desert acompanyant-nos de la frescor d’una saborosa síndria mentre les mesquites i madrasses del voltant lluïen els seus ardents colors.

Els records d’aquells instants, les llegendes i històries que en Nadir em va ensenyar, els podeu trobar a la Revista Fronteras de Papel - una apassionada iniciativa de dos grans viatgers: la Mercè i en Joan- amb el títol “Khiva, un oasis entre desiertos”. Espero que us agradi...

Entrades relacionades:

Capvespre a Khiva

La Ruta de la Seda

2008-06-13T17:01:00.001+02:00

I per què la Ruta de la Seda...?
Per moltes coses... i per una música i unes imatges:

Marco Polo a Badascan

2008-06-03T01:24:00.012+02:00

Marco Polo va néixer a Venècia el 1254, fill d’una important família de comerciants. Amb 17 anys d’edat, acompanyà a son pare i el seu oncle en un viatge que sortint de Laiazzo el 1271, va travessar Armènia i, per Acre, arribaren al Golf Pèrsic. Des de Pèrsia passaren pel Pamir i el desert del Gobi - regions ignorades pels europeus - i arribaren, a través de les vastes estepes asiàtiques, als confins de Catai (Xina) i, finalment, a Pequín (1275).

Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.

Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.

El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:

XLVI. De Badascan

“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.

En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.

En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.

Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).

Els tres viatgers

2008-05-28T01:34:00.013+02:00

Rûmî explica que tres viatgers caminaven plegats i tenien gana.

Algú els havia donat unes quantes monedes petites de plata. Es preguntaren què era el millor que podien comprar per apagar la set i calmar la gana.

L'un va dir que volia comprar "uzum" - raïm en grec-, un altre, "israfil" - raïm en turc- i el tercer el que, per a ell, era "inab", raïm en àrab. Els tres homes es van posar a discutir: "No, jo vull comprar això i cap altra cosa".

Un viatger que passava els va demanar: "Vaja, què us passa ?".

L'un va dir: "Jo vull comprar uzum, i ell israfil, i l'altre inab".

En sentir això, el viatger respongué: "Però si el que l'un i l'altre voleu comprar és la mateixa cosa !".

Més i més gra pel poble...

2008-05-23T01:22:00.006+02:00

"Aquestes terres no tenen preu.

Any rera any

hem de conrear

més i més gra pel poble"

Cartell de V. Livanova (1954) que fa referència a una campanya de conreu a tota la Unió Soviètica i a l'aparició del tractor "Stalinet-80".

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

2008-05-20T01:21:00.011+02:00

L'Atles Català és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, però gràcies al registre que figura al calendari que l'acompanya es pot situar la data de producció a l'any 1375. Es considera el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París.

Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.

El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).

El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.

Així, tenim una representació del riu Amu Daria que neix a les muntanyes del Pamir i flueix envers la Mar d'Aral, i de la serralada que destaca més al nord, que correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan, on es pot apreciar una caravana que ens indica la Ruta de la Seda de camí a Catai. Cap el sud, Delhi crida l'atenció així com altres ciutats i indrets que destaquen amb força per les seves explicacions com La Meca, Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan.

La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo, de les informacions de Benjamí de Tudela (un rabí espanyol famós per les cròniques del seu viatge de catorze anys per la Mediterrània, Pròxim Orient i Persia i recollides en el seu llibre "Sefer Maasaot" ) o de la crònica de viatge del missioner catòlic francès Jordan Catalani (primer bisbe de la diocesi de Quilon, que enmarcava el territori dels actuals estats de l'Índia, Pakistan, Afghanistan, Sri Lanka, Bangladesh i Birmània).

Per acabar, el sisè full és conegut com el Mapa de Catai i és el que va alimentar més la curiositat dels europeus de l'època. La seva manca d'informació geogràfica detallada queda compensada per una rica ornamentació, on destaca per sobre d'altres referències Chanbalech, la ciutat del Gran Khan, actual Pequín. El riu Indus marca el límit de Catai, i tal i com recollia la tradició, neix en una vall de muntanyes de gran magnitud, en una possible al·lusió a l'Himàlaia.

Més enllà de la seva bellesa, l'Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra, una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra com a una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmogràfica i humana.

Caravanes de paraules

2008-05-15T08:46:00.009+02:00

Avui, el bloc Amu Daria està de celebració...

Primer de tot, per l’aparició, fa unes setmanes, del llibre “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan. Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.

És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts. Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...

El segon motiu és la presentació del llibre “La Catosfera Literària” (Ed. Cossetània, 2008), una primera antologia amb cent textos procedents de blocs literaris (en sentit ampli), amb pròleg de Biel Mesquida. Fa uns mesos, en el marc de les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers es va fer una crida als blocaires per tal de fer un llibre pioner: un llibre coral en català amb una selecció (entre tots aquells qui es van presentar) de les cent millors entrades (posts) relacionades amb la literatura.

Tots els blocs seleccionats són ben diversos tant en temes com en procedències: pura literatura, poesia, assaig, crítica literària, activisme cultural, grans lectors i lectores, o persones que utilitzen el bloc com a espai literari, ja sigui de ficció ja sigui com a dietari.

I entre aquestes cent entrades es troba “Osh: L’obertura Larsen”, un dels meus mini-relats viatgers més estimats publicats l’octubre passat a l’Amu Daria, i és clar, em fa il·lusió.... Tinc el plaer de compartir les pàgines de “La Catosfera Literària” amb alguns/es dels meus blocaires preferits/des com El llibreter, Verba Volant Scripta Manent, Centpeus, Llum de dona i d’altres que, gràcies a aquesta iniciativa, he anat descobriment aquestes darreres setmanes. Us recomano la seva lectura... Per cert, el proper dissabte 17 es fa la presentació. Esteu convidats !!!

I el tercer motiu d’alegria és que amb aquesta entrada Amu Daria arriba a la número cinquanta. Potser no semblarà massa, però compartir el relat dels aprenentatges que vaig tenir la sort de viure a la Ruta de la Seda i a Àsia Central fa uns anys ha estat un apassionant, senzill i difícil alhora, camí viscut en aquests darrers mesos. Escriure per estimar, escriure per viure...

I a més, he tingut el plaer de descobrir blocs i blocaires amb qui compartir l’interès i l’estimació per les terres d’Orient com en Lluís i la Núria de Més enllà, com l’Olivier de Bukhara a Tashkent en bicicleta, com l’ Anne-Laure Py de La vida dels artesans d’Àsia Central, com en Carlos de La Ruta de la Seda online, com en Dan i el seu Viatge en Trabant, com en Xavi de Trans-Tadji, com en Jordi i la Sheila de Lluny.net, com el Fonamental de La gran Travessa, com la Laura de El Transsiberià, com en Joan i la Mercè de la revista Fronteras de Papel, com en Xavi de Soviet Russia, com l’Oscar de Turkestania Club, o tants d’altres que de ben segur m’oblido... Us recomano la seva lectura, imprescindibles per preparar i gaudir del viatge: són una meravella...

També el món blocaire m’ha permès gaudir i compartir les emocions o esperar delerosament les noves entrades de persones poc o molt conegudes (malgrat sentir-les properes) com l'Eva, com la Miranda, com l’Eduard, com la Teresa, com en Francesc, com l’Oriol, com l’Humbert o com en Guillem. En resum, opinions, reflexions i emocions molt i molt interessants.

Ufff... i ja acabo per avui aquesta celebració: fa uns anys un bon amic, el millor, em va descobrir una nova màgia. El secret més ben guardat. Aquell que en somnis tothom vetlla, com guardians acovardits a l’espera de la llum que ens aboqui al dia. Em va descobrir la màgia de les caravanes de paraules. Mot rere mot s’encadenen l’un rere l’altre, amb sensual harmonia, deixant-se acaronar suaument pels tons i pels ritmes... Caravanes de paraules, de camells i de tresors creuant els deserts oblidats a la recerca del desconegut. Intercanvi de colors, de somnis, de poemes, de revolucions, de riures... Avui, anys després, quan escric i recordo els viatges, recordo les seves caravanes de paraules... Celebrem-ho...

La mirada riallera de Garm Chashma

2008-05-08T16:40:00.003+02:00

La veritat és que no me’n recordo del seu nom, fins i tot, crec que no vaig saber ben bé mai com es deia. A casa, tres anys després, li diem amb afecte: “la nena de les dents de conill” i la seva foto ocupa una part destacada de la paret blanca del menjador.

Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.

Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.

A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.

Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.

Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...

(veure mapa de la zona)

Les paraules rectes semblen tortes

2008-04-25T13:39:00.006+02:00

“En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que pugui alterar-la. La flexibilitat venç la rigidesa, la suavitat venç la duresa. Al món no hi ha ningú que ignori això, però ningú no ho posa en pràctica.

El savi diu: ‘només el qui pot acceptar la vergonya del seu país es pot dir cabdill; només el qui pot acceptar la desgràcia del seu país es pot dir rei del món’. Les paraules rectes semblen tortes”.

Fragment 78 del Daodejing de Lao Zi (traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El conte de les sorres

2008-04-17T07:43:00.014+02:00

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

Una nit a la disco...

2008-04-11T15:32:00.011+02:00

Després de tot un dia de caminar entre museus, parcs i mesquites, els vespres a Tashkent, la capital de l’Uzbekistan, eren dedicats a la conversa relaxada i a un àpat suau abans d’anar a descansar. Tanmateix, un dia un amic uzbek, en Habid, em va proposar d'anar a una discoteca i fou una sort acceptar la invitació i gaudir d’aquella nit.

Perquè Tashkent, a més de trobar-se enmig d’Àsia Central, és també una gran ciutat de quatre milions d’habitants on es barregen modernitat i tradicions i especialment, els estils asiàtic i islàmic amb el comunista i l'europeu.

La música va ser indubtablement el més interessant de la vetllada, tant podíem ballar amb peces de música tecno occidentals (malgrat les paraules en rus que hi apareixien esporàdicament) com amb melodies que em semblaven una barreja entre uzbek i rus, com ens trobàvem dansant amb melodies exòtiques que em recordaven la música oriental i els balls d’increïble sensualitat de les "hurís" en el paradís islàmic. A més, com que feia mesos que no ballava, vaig experimentar intensament la gran descàrrega d’energia i la barreja de sensacions i d'estímuls... Era màgic sentir la llibertat del meu cos entre les notes i els ritmes, observar els cossos de les dones i dels homes que m’envoltaven i compartir aquesta intensitat amb tants desconeguts d’unes altres cultures i llengues.

Fou la nit on vaig descobrir les cançons de Se Tanho, un trio femení de synthpop amb arrels espirituals; de Shahzoda i de Ziyoda, totes dues destacades representants del pop comercial o d’Abduvali Rajabov, un cantant melòdic que crea càlids ambients.

Em vaig deixar seduir pels moviments de Feruza i vaig sentir per primer cop la música del grup rus Ruki Vverh i el seu Aj, Aj, Aj que em va acompanyar (i se'm va repetir insofriblement) durant tot el viatge per Àsia Central, una melodia que encara conservo a la meva ment i que em transporta a les imatges d’aquella nit...

Pd. Aquesta entrada està dedicada a en Kim que tot just acabar d'arribar de la seva Ruta de la Seda i compartim la passió per la música uzbeka. I per a qui estigui interessat per la música d'Àsia Central els recomano el Turkestania Club.

El cant del sol de Rûmî

2008-03-31T11:37:00.036+02:00

Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana ("el nostre Mestre"), va néixer el 1207 a Balkh (Afganistan) i va morir el 17 de desembre de 1273 a Konya (Turquia), és el més gran poeta místic de l'Islam, a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags, cèlebres per la seva dansa còsmica circular.

El sufisme és el misticisme islàmic. La veu deriva de l'àrab tasawwûf [tassàwuf], paraula formada a partir de l'arrel sûf, 'llana', al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els sufís com a mostra d'humilitat. L'islam no va encoratjar mai en excés el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i al coneixement de Déu directament, i no per mitjà de l'única revelació de Déu, continguda en l'Alcorà. El sufisme, a partir de l'Iraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran i l'Àsia Central fins a l'Índia, i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Àndalus.

Rûmî és un dels noms claus del sufisme i, sens dubte, una de les figures més rellevants i influents de l'espiritualitat universal. La seva força creadora, així com la seva irradiació espiritual, no va quedar confinada a l'àmbit islàmic ja que va gosar denunciar i, més important encara, transcendir amb una passió desenfrenada qualsevol límit que la rigidesa dogmàtica religiosa volgués imposar-li.

Abandonà molt jove el seu país natal, amb la seva família, fugint de la invasió dels mongols. Després d’un llarg viatge, arribaren a Anatòlia, on el soldà seljúcida els convidà a instal·lar-se a la seva capital, Konya, perquè el pare ensenyés teologia en una madrassa, magisteri en el qual fou succeït per Rûmî el 1230.

Havia heretat la saviesa dels grans savis del moment, especialment d'Ibn Arabí a qui havia tingut ocasió de conèixer durant la seva estada a Síria. En aquells temps, ciutats com Damasc, Alep o Konya eren els grans centres filosòfics i religiosos, i fou en aquesta darrera població on la seva existència es va veure trasbalsada per la coneixença que va fer, l'any 1244, d'un estrany personatge: Shams Tabrîzî. Existeixen moltes versions sobre aquesta trobada, però sembla clar que Rûmî va trobar en ell el mestre que necessitava i "aquesta imatge perfecta de l'Amat diví, que ell cercava des de feia molt de temps". A més d'ésser l'introductor de Rûmî en la "sama", la dansa dels dervixos (també coneguts com a tariqa).

El ritual de la dansa dels dervixos és complexa i d'una profunda religiositat. El camí i l'objectiu de tot dervix és trobar la bellesa de Déu, un camí interior a través del qual es barreja sovint la dansa, la música i la pregaria. La "sama" és coneixement i és amor, és un ball místic relacionat directament amb el moviment giratori del món i dels planetes i en connexió amb Déu.

Rûmî i Shams visqueren estretament units durant prop de quatre anys, fins al 1247. La doctrina flexible i oberta dels sufís, que resulta tolerant i que mai no busca topar contra el dogmatisme d'altres religions, la fa pròxima a la població, per contra el dogma, la regla, l'ortodòxia islàmica topava directament amb el sufisme. Així fou com aquest va caure en desgràcia en diferents moments de la història, i actituds vitals com les de Shams incompreses i rebutjades per l'ortodòxia religiosa: un fred dia d'hivern Shams fou assassinat.

La desaparició de Shams (nom persa que significa Sol) enfonsà Rûmî en un terrible dolor, i el va portar a escriure Diwan-e Shams-e Tabriz-i , on es retroben els crits d’una desesperació constantment present. Tanmateix, no només aquesta obra és dedicada a la memòria de l’amic desaparegut, sinó que Shams és, en l’esperit de Rumi, l’inspirador; el poeta només ha intentat traduir a mots allò que el seu mestre li ha transmès. En poques ocasions la nostàlgia del diví s’ha expressat amb tanta força com en aquests cants d’amor i de dol:

"Oh sol de Tabriz !

Jo era neu, em vaig fondre amb els teus raigs,

la terra em begué.

Boira d'esperit,

m'elevo vers el sol."

Pd. Val la pena recordar que el nostre místic per excel·lència, Ramon Llull, confessa, en la introducció al seu "Llibre d’amic e amat", que s’havia inspirat en les obres dels savis sufís per escriure un llibre que estimulés l’amor diví.

Entrades relacionades:

Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

Dur les sabates a les mans

El conte de les sorres

Marco Polo a Samarcanda

2008-03-22T15:46:00.008+01:00

Capítol LI. Di Samarcan.

"Samarcan è una nobile cittade, e sonvi cristiani e saracini. E' sono al Grande Cane, e sono verso maestro. E diròvi una maraviglia ch'avenne in questa terra.

E' fu vero, né no è grande tempo, che Gigata, fratello del Grande Cane, si fece cristiano, e era signore di questa contrada. Quando li cristiani della cittade videro che lo signore era fatto cristiano, ebbero grande alegrezza; e allora fecero in quella cittade una grande chiesa a l'onore di san Giovanni Batista, e cosí si chiama. E' tolsero una molto bella pietra ch'era dei saracini e poserla in quella chiesa e miserla sotto una colonna in mezzo la chiesa, che sostenea tutta la chiesa. Or venne che Gigatai fu morto e gli saracini, vedendo morto 'l segnore, abiendo ira di quella pietra, la volloro tòrre per forza; e poteallo fare, ch'erano 10 cotanti che gli cristiani. E mossorsi alquanti saracini e andarono a li cristiani, e dissero che voleano questa pietra. Li cristiani la voleano comperare ciò che ne voleano; li saracini dissero che no voleano se non la pietra. E alott[a] l[i] signoregiava lo Grande Cane, e comandò a li cristiani che 'nfra 2 die Ii rendessero la loro pietra. Li cristiani, udendo lo comandamento, funno molto tristi e non sapeano che si fare. La mattina che la pietra si dovea cavare di sotto dalla colonna, la colonna si trovò alta di sopra a la pietra bene 4 palmi; e non toccava la pietra per lo volere del Nostro Signore. E questa fue tenuta grande meraviglia e è ancora; e tuttavia v(i) stette poscia la prieta.

Or lasciamo qui, e diròvi di un'altra provincia ch'à nome Carcam."

Extracte de la versió italiana del Llibre de les Meravelles (1271-1295) de Marco Polo, que fa referència a la seva visita a la ciutat de Samarcanda.