Pensaments, fets, experiències...

Llibres...

2009-07-14T12:51:00.005+02:00

Aquestes setmanes estic recuperant l'hàbit de lectura que tenia una mica, només una mica, apartat. El fet d'estar sola a casa i tenir jornada intensiva ajuda i aquests últims dies de descans a casa encara més.

Els dos últims llibres que he devorat han estat "Somnis des de l'harem" de Fatima Mernissi i "Un home a les fosques" de Paul Auster.

No havia llegit res de Mernissi, sí que n'havia sentit a parlar i ara espero que la facin honoris causa a la UOC per anar-la a veure. El llibre ens presenta un harem desconegut per nosaltres, on ella va viure durant la seva infància. Un llibre reivindicatiu i de fàcil lectura.

De l'Auster em llegeixo tot el que publica. En soc fan. I aquest llibre comprat ara fa uns mesos, me l'he llegit en un parell de nits. Extraordinari. Tot passa en una nit d'insomni d'un home gran. Ens fa plantejar moltes coses sobre les guerres, sobre els soldats que s'hi veuen obligats a anar o els que hi van per guanyar diners i sobretot és una forta crítica a l'administració d'en Bush. Molt recomanable.

Avui n'ataco un altre: "Un pacto de amor" d'Anna Ferrer. L'esposa del ja desaparegut Vicenç Ferrer ens narra la història de les seves dues vides unides per sempre més a l'Índia. Aquest llibre me'l va oferir algu per Sant Jordi amb qui tinc precisament això: un pacte d'amor.

Cançons que fan plorar...

2009-07-07T21:41:00.003+02:00

Hi ha cançons a la vida que ens fan plorar. Des que escolto els primers acords fins que se m'erissa la pell, passen pocs segons...

En tenia algunes de controlades des de fa anys:

- "Todos los patitos", no sé si es diu així però la llegenda familiar diu que en els meus primers aniversaris si em cantaven la típica cançó d'aniversari feliç em posava a plorar. Fa anys, molts, que això no passa però ara, quan escolto el "todos los patitos se fueron a nadar. Y el más pequeñito...", em desfaig en llàgrimes.

- "Amics per sempre". Ho sé, pot resultat ridícul. Una cançó de Los Manolos em fa plorar. Però per a mi l'estiu del 92 va ser un punt d'inflexió, un moment de canvi, viure experiències que mai oblidaré. Aquella cançó em porta directament a una nit de mitjans de setembre, entre mil·lers d'ateltes paralímpics i els que durant més de vint dies van ser els meus companys, els voluntaris. És inevitable, un "Amics per sempre" em fa brollar les llàgrimes en un tres i no res.

N'hi ha moltes més però aquestes dues són les que més podria destacar entre les cançons que em fan plorar. Ni grans obres mestres clàssiques, ni grans hits mundials... un parell de cançons "casolanes" que per a mi són especials.

Fa uns moments n'he descobert una altra. Crec que la tenia oblidada perquè ja havia plorat escoltant-la, però ho havia oblidat. Fa uns minuts intentant trobar algunes notícies he enganxat el moment final de l'homenatge a Michael Jackson. Molts cantants i familiars (els seus fills dels que mai havíem vist la cara també) cantaven el "Heal the world". I puf!!! els meus ulls semblaven les catarates del Niàgara!

Aquests dies però, com que estic especialment sensible, estic intentant evitar escoltar cançons que poden provocar més llàgrimes. Ja ho sé que és bo plorar, però potser no cal patir massa, oi? Així que, per raons de molt a dins, fa un parell de setmanes que ni Pastora, ni Facto, ni molt d'Antònia Font. Hi tornaré, no patiu...

En fi, si algun dia torno a fer un altre post sobre les cançons que em fan plorar, aquesta també haurà d'anar entre les destacades.

De totes maneres, seguiré pensant-hi, segur que n'hi ha alguna més.

Sense paraules...

2009-07-03T16:37:00.001+02:00

En Nika passa algunes estones últimament amb gest d'enyorança...

Les flors del meu jardí

2009-06-30T19:00:00.000+02:00

El temps passa.

El que eren unes llavors al principi de la primavera, ara són unes precioses campanetes liloses.

Temps fugit... heuresement!

Nicaragua turística

2009-06-29T20:19:00.000+02:00

Avui tornant cap a casa a quarts de tres, m'he quedat parada en un semàfor darrera un bus turístic. Una imatge m'ha fet saltar el cor i no estava segura de creure el que estava veient: la catedral de Granada, m'ha sorprés conduint i no m'ho podia acabar de creure.

Per primer cop, he vist una publicitat de Nicaragua. M'he quedat sorpresa, aturada... i per fi, he pogut reaccionar.

Nicaragua és un d'aquests llocs on els turistes fan d'això mateix perquè ja que hi són no volen marxar sense conèixer una mica el país. A Nicaragua no hi anem a fer de turista, a Nicaragua hi anem per recordar la revolució, per xerrar amb els sandinistes, per formar part d'una brigada, per intentar viure una de les històries més appassionants de llatinoamèrica. Fer de turista a Nicaragua, fins avui, era un petita part d'un gran viatge.

I a partir d'ara Nicaragua podrà rebre turistes de debó. D'aquells que van amb la càmera a tot arreu, d'aquells que agafen un avió d'anada i tornada per a posar una xinxeta de color en el seu mapa mundi de països visitats.

Potser és el primer d'aquests països pocs visitats per motius turístics que ara s'obren al món. El Salvador n'és un altre cas. Fa dos anys visitant les ruïnes de la Joya de Cerén, la Pompeia d'Amèrica (el nom ja ho diu tot) el guia que em va mostrar aquell increïble paratge em deia que tot el que hi havia sota els meus peus rodejats d'herbes, plantes i arbres era un poblat maya enfonsat sota les cendres del volcà Laguna el 595 DC. El guia em deia que el govern no té o no vol tenir diners per a seguir amb les excavacions i que si vinguéssin més turistes com jo ho era en aquell moment, segurament els treballs podrien continuar.

Potser en aquest cas l'entrada de turistes al país podria beneficiar l'economia salvandorenya, però avui que veia l'anunci de turisme de Nicaragua, egoistament he pensat que prefereixo una Nicaragua, Nicaragüita sense massa turistes, sense haver de reservar lloc per dormir a Ometepe, sense que perdi aquella "innocència" de ser un país encara verge pel turisme.

De tota manera, aquests país em té el cor robat i mai pararé de recomanar-vos una visita. Així que sigui de la manera que més desitjeu, no us perdeu l'oportunitat de conèixer el país negre-vermell.

Nova etapa

2009-06-26T12:36:00.000+02:00

Ahir al matí em va dir "Aprofita aquests sis mesos. A la vida en tenim uns 160 o 180 només d'aquests períodes" i després va pujar al tren.

Aquest primer dia d'aquesta etapa que pot arribar a ser de sis mesos ha començat amb la rutina diària d'anar a treballar. A la feina tot eren mirades per trobar la meva…

Després a casa, una tarda qualsevol i un vespre d'enyorança. Va ser quan va marxar el sol, asseguda al sofà vermell acaronant el gat que va venir un petit diluvi… arranjat per un petit missatge al móvil des de París.

I sí, aquesta nova etapa, l'aprofitaré i tant! Al juliol un curset de reflexologia podal, a l'agost el viatge a l'Índia, al setembre la fira de teatre de Tàrrega, la Mercè, els 33, a l'octubre començo el curs de flors de bach... i tot això rodejada com sempre d'amics i amigues que mai em deixen sola.

I és amb alguns d'ells que avui marxem a la Cerdanya, a Ur per passar el primer cap de setmana d'aquesta nova etapa junts.

Nova etapa sí, però amb ganes de que comenci ja la següent. Amb ganes de veure't.

Fins aviat

2009-06-24T21:19:00.000+02:00

Falten molt poques hores pel comiat a l'estació. Menys de dotze i ja arriba l'enyorança.

Haurà d'acabar la primavera, passar tot l'estiu i la tardor per a tornar-te a abraçar.

Demà comença una nova etapa. A l'estació comencen sis mesos dins un iglú descongelat.

Avui no és un dissabte qualsevol...

2009-06-20T12:27:00.000+02:00

Em llevo quan la pluja acaba de mullar els carrers, agafo la moto i marxo cap a la feina. Avui, com cada semestre, em toca fer guàrdia d'exàmens fins a la una. Però avui no és un dissabte qualsevol.

Aquest dissabte em planteja un retrobament entre amics de la facultat, un trobada de comunicadors. Algunes cares les vaig deixar de veure fa 11 anys, d'altres hem anat seguint-nos la pista o ens hem retrobat inesperadament en els carrers de Barcelona, però per coses del destí, amb molts pocs ens hem vist en tots aquests anys. Avui sembla que ens ajuntem una vintena. El migdia promet.

I perquè fem un dinar? Doncs perquè algunes d'aquestes velles amistats ara són pares i mares i pels horaris dels nens anava millor fer un dinar. Serà estrany... tinc ganes de veure els meus companys que vaig deixar amb 21 anys, aquells amb els que sortíem cada dijous, divendres i dissabte durant 4 anys, reconvertits en pares i mares de família.

Avui no és un dissabte qualsevol... perquè és l'últim dissabte que ell està aquí. Per passar un altre dissabte, o un diumenge, o un dilluns... caldrà esperar uns quants mesos. El seu viatge s'acosta, només queden sis dies i el rellotge de sorra del meu cap va esgotant els grans de sorra.

M'agraden els dissabtes que no són com qualsevol altre dissabte.

Un pensament per Vicenç Ferrer

2009-06-19T10:58:00.000+02:00

Aquesta matinada ha mort Vicenç Ferrer.

Ha mort i serà enterrat a Anantapur, on ha passat 50 dels seus 88 anys de vida.

Un pensament per a ell.

Ara cal que entre tots seguim posant granets de sorra al seu gran somni.

Dies estranys...

2009-06-11T17:40:00.000+02:00

Aquests últims dies són ben estranys.

Tenim el cap a les vacances, en els grans i llargs viatges, i deixem el present una mica de costat per a viure en aquest futur gairebé immediat.

I després?

7 mesos, 1 mes, 6 mesos...

2009-05-25T12:45:00.000+02:00

Tenim la sensació que el temps passa depressa o a poc a poc depenent de que estem vivint, de com ho vivim, del que sentim, del que ens passa.

Aquests últims set mesos han passat molt depressa. Un principi amb incògnites, amb dificultats, un viatge a la fi del món pel mig, unes festes de Nadal, un cap d'any sorpresa a Colliure, dos pisos per a viure, caps de setmana a la muntanya i a la platja, alegries i disgustos -molt més dels primers que dels segons-... 7 mesos, 210 dies...

Avui falta un mes pel gran viatge. Tu marxes a recórrer món, a viure experiències fascinants, a conèixer gent, a pensar, a escriure, a veure, a VIURE!! Només un mes, que passarà ràpid, entre els preparatius, entre nervis, somriures i alguna que altra mirada trista.

I d'allà en endavant sis mesos, 180 dies, moltes, moltíssimes hores... per a fer créixer aquest projecte que tenim entre mans. Sis mesos de mails, d'skype o messenger, de postals des de l'altra punta del món, de viatge a la India mentre tu estàs al Japó, d'enyorança i d'alegria per cada 1 teu a la safata d'entrada del correu.

El temps, sempre el temps... sempre corrents, tic-tac, tic-tac!

Pensar, dir, fer

2009-05-18T15:42:00.000+02:00

Per quina raó a vegades és tan difícil posar en pràctica aquests tres verbs en moments simultanis?

Pensar és un moment íntim, on sovint decidim allò que volem fer posteriorment. Aquest pas és el més fácil de tots. El nostre cap està pensant moltes hores al dia. Pensar, somiar...

Dir és verbalitzar allò que hem pensat abans.Ens ajuda a comunicar-ho als altres, ens ajuda a convercer-nos a nosaltres mateixos de la decisió presa.

Fer és el més complicat. Podem pensar, decidir i explicar però fins que no actuem, tot queda en un possible acte mai realitzat.

Pot ser difícil en algunes situacions el "fer" però aquest és l'últim pas, aquell que farà visible el nostre "pensar". Aquell que ens farà sentir feliços o desgraciats fent-lo. Però mai ens hem de quedar sense fer res del que hem pensat i decidit.

Amigues

2009-05-14T10:53:00.000+02:00

Reconforta saber que tens amigues disposades a presentar-se a casa amb el sopar sota el braç per veure el partit de Copa, el dia que tu no estàs massa animada per a sortir a un bar.

Gràcies nenes!

S'ha apagat l'Antonio Vega

2009-05-12T13:26:00.000+02:00

L'Antonio Vega ha mort avui... sempre ens quedaran aquelles cançons com La chica de ayer o El sitio de mi recreo...

Detalls

2009-05-11T12:24:00.000+02:00

Cada persona és un món. Això ho sabem des de molts anys, a base d'experiència, d'observació o del que ens diuen els altres.

I cada persona considera detalls, simples tonteries o assumptes d'importància màxima algunes de les coses que ens passen diàriament.

Hi ha persones que donem molta importància -potser massa?- a un mail, sms, trucada que ens costesten. Quants cops no hem pensat davant una ràpida resposta que ens aprecien, que pensen en nosaltres, que no tenen més res a fer que contestar-nos -la velocitat també és un plus-. I, quan ens comencem a posar nerviosos? Quan passen més de vint minuts sense tenir noticies... i després de la mitja hora ja ho donem per perdut?

Hi ha d'altres en canvi que no li donen cap mena d'importància a aquests detalls. El complicat és doncs, saber com és cada persona i què pensa o com reacciona davant d'aquests detalls. Detalls o coses cabdals depenent de cada un.

I n'hi ha moltes més de coses que ens passen en les relacions amb els demés: Qui no ha patit una bronca grossa amb una amic al que li havies deixat no se quins llibres i ara per a tu el més important és recuperar-los? Aquells que hem trencat algun cop una relació, sabem com n'és de dolorós recollir les coses personals, però encara ho és més, repartir aquelles coses "dels dos". Perquè ho eren i són dels dos... però quan "els dos" s'acaba, bé n'hem de fer alguna cosa de tot allò, no?

Aquests només són alguns exemples per a alguns sense importància, per d'altres al contrari... coses que ens fan reflexionar sobre com són les persones que ens envolten, que ens fan reaccionar fins i tot diferentment de com reaccionaríem naturalment si no fos perquè sabem com ho viu l'altre.

Què complicats que som tots plegats!

Per fi!

2009-05-06T10:24:00.001+02:00

Ja el tinc entre les mans! No sabeu la ilusió que fa...

El 14 de maig ja estarà a les llibreries i de moment es pot comprar online a EdiUOC

Un vespre

2009-04-22T09:50:00.000+02:00

Arribo a casa a quarts d'onze de la nit, després d'estar ballant flamenc durant més d'una hora i mitja; em trobo la porta tancada sense clau; només una tènue llum ilumina la casa; una olor de crepe surt de la cuina; m'hi acosto i allà està la persona a la que estimo cuinant alguna cosa després d'haver jugat amb el gat...

Ahir no podia desitjar res més.

La febre de Sant jordi

2009-04-21T16:15:00.001+02:00

Ahir a la tarda vaig anar al FNAC a aprofitar un 4 per 3 en llibres que tenia des de fa temps... semblaven els dies previs a Nadal!

Tots els passadissos, estands i caixes eren ben plenes de gent... i això que hi ha crisi ;)

Aquest any he decidit no passejar pel centre de Barcelona, ja fa alguns anys que m'atabala tanta gent que hi ha i aquest any em quedaré a la ciutat on visc per passejar per la seva rambla. Ja us explicaré què tal.

De moment, us deixo amb els llibres que em vaig comprar ahir:

La guia del nord de la Índia, pel viatge d'aquest estiu; un còmic, "Kiki de Montparnasse"; una biografia, "Junto a mi pueblo, con su revolución" i uns contes, "Los más bellos cuentos zen" :

Un pensament

2009-04-20T16:22:00.000+02:00

Sovint no es qüestió de generositat o d'egoisme sinó de ser justos.

I sovint ho oblidem...

Dies de relax a Menorca

2009-04-14T17:26:00.000+02:00

Una illa, el mar per tot arreu, el vent de Favàritx, les flors grogues al costat de la carretera, les vaques i els bens pastorant, dos cotxes, deu amics, uns dies meravellosos... Menorca!

Així he passat aquests dies de vacances, entre amics i riures, entre sol i pluja, entre partits de futbol i bàsquet, esmorzant carn i xua i formatge, comprant abarques, menjant ensaimades... sis dies de bon humor i felicitat.

Ara ens queden mil i una anècdotes, bromes, records, fotografies comentades al picassa o al facebook, i moltes ganes de tornar a viatjar junts.

Per a vosaltres, un somriure.

Elena-na

2009-04-07T12:55:00.000+02:00

M'acaben de recomanar una cançó i el seu videoclip: ">

Uau!!

Lunes

2009-04-07T10:53:00.000+02:00

Torno a estar enganxadíssima a Pastora, si és que algun cop m'hi he desenganxat.

Avui us deixo amb Lunes.

Si el amor se contara como se cuenta el tiempo
Si mis besos se sumaran a tus besos un momento
Si fuera posible eternizar tó lo que siento…

No habría ni un despertar con intriga en mi vía contigo
No habría esperanza de hacerlo más grande, estaría parao.
-y estas cosas no se pueden parar-
no habría dudas ni broncas, ni perdones romanticones
no habría eso que adoro, que es mi tesoro,
despertarme y encandilarme cada mañana de ti.

Si el amor dibujara paisajes en mi cuerpo
Estaría bañao con tu imagen en cada surco, en cada puerto.
Si fuera posible descifrar to los misterios…

Diumenge de rams, cafè amb llet i l'Oliver

2009-04-05T16:27:00.000+02:00

Aquest diumenge he despertat sota el sol. Mitja hora abans havia obert els ulls enroscada en els llençols però, ha estat quan he sortit al feble sol de la primavera que ja comença, que he despertat del tot.

Amb el diari sota el braç, he segut a la terrassa de la cafeteria que més m'agrada de la plaça ara que, de nou, ha obert les portes fins la tardor. "Un cafè amb llet i un troç de coca, si us plau".

I mentre llegia, la plaça s'ha anat omplint de gent de mil colors, tots ells amb un semblant element a les mans: les palmes, palmons, o llauré. Arremolinats a l'escenari de la plaça han esperant la sortida dels sacerdots de l'església. Aquest diumenge assoleïllat de rams, beneiríen la palma sota el mateix sol que m'escalfava la cara.

Mil·lers de records de diumenges de rams passats m'han vingut a la ment. Cambrils, les onades, la mare mudant-me per l'ocasió, el pare acabant de decorar la palma, els avis fent fotos, la benedicció de la palma i la passejada pel port... dues llàgrimes m'han fugit dels ulls.

I tornant a casa, pensant en les properes vacances a Menorca amb un bon grapat d'amics, he volgut escoltar les magnífiques cançons d'en Joan Miquel Oliver.

I aquí estic, viatjant dins el seu univers... potser fugint una mica del meu.

Manuals de vida

2009-04-01T17:03:00.000+02:00

Quants cops hem sentit a una parella que acaba de tenir un fill preguntar-se on és el manual d'aquella cosa tan petita, tan delicada i que tant depen d'ells? Segurament és aquest un dels manual més reclamats en veu alta, però n'hi ha molts d'altres que es reclamen en veu baixeta per que els del nostre costat no se n'enterin molt.

Manuals d'adolescència, manuals d'enamorament, manuals de convivència, manuals de separacions, manuals per aprendre a perdre els nostres grans, manuals per tractar a un incòmode company de feina, manuals de...

I com no n'hi ha cap d'aquests manuals, hi ha moments, hi ha situacions, on no podem controlar res, i com a solucions hi ha els consells dels qui tens a prop i el mètode "assaig-error". Segur que n'hi ha més, però crec que aquests són els més utilitzats.

Els consells dels amics, de la família, de les persones que ja han passat per allò, ens els hauríem de prendre com un test d'usuaris. És a dir, davant d'un mateix problema veure i saber com reaccionen els demés i d'aquí, extreure'n conclusions i aplicar-ho a la nostra experiència.

El mètode assaig-error, és potser més arriscat. Però si s'és ràpid de reaccions, si els errors no t'afecten tant com per tornar-ho a provar, també pot ser un mètode vàlid.

Ningú ens ensenya a fer moltes de les coses que ens trobem durant el camí de la vida. Ho hem d'experimentar, patir, fruir, nosaltres solets. I molt sovint ens equivoquem, però cal saber reaccionar a temps i prendre una nova iniciativa.

Quan hi ha sentiments barrejats pel mig - i on no n'hi ha?- encara es complica més i, sovint la por a fer mal a l'altre ens fa ser més prudents a uns i més kamikaces als altres. És en aquestes condicions que un nou manual ens aniria bé, un manual que ens pogués explicar com fer les coses que desitgem sense que afectin massa a aquella persona o persones estimades.

Perquè molts cops l'eqüació no és de segon grau sino de tercer, i hi ha més gent implicada. I quan un dels elements balla, els altres dos o tres o mil també ho fan.

Dóno gràcies a que no existeixen aquests manuals de vida, amb ells, la vida seria massa simple, sense emocions, sense camins amb diferents sortides...

Un viatge monstruós

2009-03-13T10:20:00.000+01:00

Del 8 d'agost al 5 de setembre marxo a la India.

Ja està decidit i el bitllet comprat des d'ahir a la tarda. Ara només fa falta preparar TOT el viatge.

Ara ens toca a la Gemma a la Mercè i a mi, començar a llegir llibres, guies, revistes, articles... tot allò que ens ajudi a preparar aquest viatge monstruós.

Anirem al nord o al sud? ara mateix creiem que al nord, per veure el Taj Majal, la regió del Rajastán i potser una escapadeta al Tibet... qui ho sap?

Tot està per decidir, tot està per planejar, però des d'avui mateix tinc un dit del peu allà.

India...