Muntanya.net

Citació del diumenge

2009-07-12T20:28:00.003+02:00

"Els Pirineus són capaços de donar als Sants la nostàlgia de la terra."

Henry Russell

Citació del diumenge

2009-07-05T22:10:00.003+02:00

"Els veritables malalts són aquells que realment pretenen i creuen que quan més nombrosa és una excursió de muntanya, més agradable i útil és. Quina enorme heretgia! Es com si es digués que la millor manera de llegir un llibre, d'aprofitat-lo i disfrutar-lo, es fer la lectura en comú cinc o sis a la vegada, agafant-se de la ma i en veu alta. No seria això ultratjar al seu autor?"

Henry Russell

Pirineo / Pirineos

2009-06-25T23:05:00.005+02:00

Aquest dimecres de Sant Joan, quan mig país dormia i l'altra meitat intentava superar la ressaca de la revetlla, La Vanguardia dedica el seu suplement Culturas al Pirineu.

Dins l'estil d'aquest suplement setmanal, que vol ser original i “modelno”, en una concepció elitista de la cultura, basteix un monogràfic entre l'heterodòxia i el tòpic, amb algun contingut absolutament delirant.

Toca el paisatge al Pirineu, la geografia i la política, la cultura, literatura, lingüística, el record personal, els models de desenvolupament, l'arquitectura, el romànic, l'art, la música i el cinema. Trobo especialment interessant i lúcid l'article de Joan Ganyet sobre models de futur, sabut però didàctic el de Julià Guillamon sobre literatura, anecdòtic però real els records familiars del Xavier Antich, desaprofitat el de Miquel Molina sobre el pirineisme, confós el d'August Rafanell sobre lingüística, geografia i història, justa la lloança sobre el Centre d'Art i Natura de Ferrera, interessant i desmitificador la reflexió de Xavier Barral sobre el romànic pirinenc i del tot delirant i fora de lloc un text sobre casos de necrofagia d'aus pirinenques i una interpretació de la marca Pirineu. La iconografia és rica i variada, però massa sovint deslligada del text, i es fa l'esforç de crear una cartografia original.

El monogràfic és honest al reconèixer que no hi ha un Pirineu, sinó molts Pirineus. Fa l'esforç de fer una aproximació diferent, però el resultat és massa alternatiu, totalment urbanita i un punt sofisticat. El monogràfic comet l'error de treballar sempre amb els mateixos col.laboradors, i molts d'ells no tenen cap relació amb el món pirinenc, pel que els seus textos resulten massa forçats i purament especulatius. Trobo inexplicable la quasi absència de la cultura pirinenca i l'enfoc general, massa deslligat del territori.

Això és Pirineu, però el Pirineu no és només això. És molt més. Descuida aspectes claus, com el turisme, la neu, els balnearis o l'excursionisme, que han estat fonamentals en la creació de l'imaginari urbà del Pirineu. I novament es desaprofita l'ocasió per explicar que en bona part la imatge del Pirineu a Catalunya ha estat creada i divulgada per l'excursionisme, que neix amb el romanticisme català (la Renaixença) i s'oblida l'aportació fonamental de Verdaguer. Potser no queda modern, però si es vol ser rigorós caldria dir-ho.

Pels muntanyencs el contingut d'aquest monogràfic pot sorprendre, ja que fa una aproximació al Pirineu totalment diferent a l'excursionista. Tanmateix la potència dels Pirineus ho permet.

Cal agrair l'esforç d'un diari com La Vanguardia en dedicar tant espai als Pirineus, encara que si la mirada no fos tan endogàmica segur que el monogràfic hagués estat més ric i complet.

El meu jardi

2009-06-15T21:39:00.004+02:00

He tornat a Catllaràs, radiant i frondosa. Assegut arran de la font de Prat Gespador, revisc la caminada d’avui. Hem pujat als prats del capdamunt, hem passat pel Joc de Pilota i seguirem cap al mirador del Roc de la Lluna i el xalet per retornar al fons de la vall.

Ara només se sent l’aigua que raja, l’ocell que refila i el vent que s’escola entre els troncs ferms i verticals d’aquests boscos. Al davant un gran prat verd, que brilla intensament sota el sol, amb algunes flors, arbres a banda i banda i al fons retallats el Pedraforca i el Puigllançada.

Els minuts s’escolen però el temps sembla no transcórrer. I per uns moments tot sembla suspès en una alè de bellesa, d’eternitat, de perfecció. Si, aquest és el meu jardí, el meu petit paradís.

Ja ho va dir el poeta, "Per nosaltres, hagi existit el Paradís Perdut, existeixi o no el Paradís Promès, siguem creients o incrèduls, la felicitat assolible a la vida que portem, és la de contemplar o viure el Paradís Posseït."

Verd

2009-06-08T23:31:00.005+02:00

Com cada any per aquestes dates retornem Ripollès. El cim o la vall no és el més important. Allò que hi anem a cercar és simplement un color. Un color que ens infon serenor i placidesa, ens acosta a la bellesa i anuncia el rebrot de la vida a les pastures d'alta muntanya.

Enguany ens enfilem a la Serra Cavallera, per la banda d'Ogassa i Surroca. El dia ja es veu que no serà bo. Boires, núvols i fred. La llum és grisa i fosca, la perspectiva limitada.

Però la contrada no ens decep. El tocom sembla una catifa acabada de trenar, tenyida d'un color nou, intens, amb taques grogues de la ginesta que encara s'aguanta i de les flors que despunten. I aquí i allà les carreretes decoren la clapissa.

Quin verd! El verd intens, nou, tendre, ubèrrim, flonjo i humit de les grans pastures del Ripollès, un festival per la vista i els sentits. Ens hi passaríem hores i hores contemplant aquest verd. No cal anar a Suïssa, al Tirol o les Dolomites. El mateix verd el tenim al costat de casa, i a cops no el sabem veure.

Ecologia política

2009-05-25T17:57:00.004+02:00

Estem cansats de sentir parlar de la crisi dels models tradicionals dels Pirineus i de les incerteses sobre el seu futur. La ramaderia i l’agricultura es moren i sembla que les úniques alternatives siguin les estacions d’esquí i la construcció. Després d’un llarg passat agrícola i pastoral, aquest model ha fet fallida. Moren els vells models i els nous volen néixer. Desenvolupament o sostenibilitat? Imposició o negociació? Especulació o planejament? Estancament o renaixement? Quin camí seguir. N’hi ha molts. És important saber encertar. Els Pirineus s’han de reinventar. Sols, és a dir, des del territori, o ho decidiran des de Madrid, Barcelona, Saragossa o Paris?

L’abordatge purament ambientalista o simplemente economicista dels reptes de futur són insuficients. Cal una visió més amplia i a llarg termini. Aquí l’ecologia política pot esdevenir una eina útil.

L’ecologia polítca és una branca de les ciències socials que es centra en l’anàlisi de la interacció entre allò que és social i allò que és natural, és a dir, entre societat i medi. Intenta explicar el context social i polític de les decisions que afecten a la gestió i a l’ús dels recursos naturals. Interpreta els paisatges com una combinació inseparable de variables socials i naturals i vol superar la dicotomia que contraposa la natura amb la societat. L’ecologia política incideix especialment en la importància del procés polític implícit en la discussió alhora que relaciona la propietat i l’ús dels recursos naturals. L’ecologia política intenta situar-se a l’espai d’interacció de l’home i la natura, perquè l’ecologia i la societat estan subjectes a una relació permanent. Per això l’ecologia política estudia especialment aquelles variables amb una incidència directe sobre la natura i el paisatge, com la demografia, el regim de propietat, les pràctiques productives, etc.

Massa desapercebut ha passat aquest llibre. A partir de l’estudi d’experiències i realitats concretes dóna una mirada als canvis socials i econòmics dels Pirineus i les seves comunitats humanes els darrers cinquanta anys. Els recursos dels Pirineus tenen un potencial elevat d’ús i benefici i per això diversos grups socials, locals i externs, lluiten pel seu control. El llibre recull una dotzena de treballs que s’acosten a la complexitat del Pirineu des de múltiples vessants: la propietat comunal basca, el pastoreig, la normativa comunitària, els transhumants del segle XXI, pastors, centrals hidroelèctriques i estacions d’esquí, el tabac a Andorra...

I de tot plegat què en surt?. Una nova perspectiva i una nova manera d’abordar la realitat, més amplia i amb més matisos que el simple mirada biològica o econòmica. El futur no s’atura i el futur dels Pirineus té grans reptes al davant. Quan més elements hi hagi per fer una anàlisi més acurada millor es podran prendre les decisions.

Ecologia política en los Pirineos. Estado, historia y paisaje. Ismael Vacaro – Oriol Beltrán (editors). Co.Monografies de l’Ecomuseu de les vall d’Anèu, Garsineu edicions. Tremp 2007.

Natura verge?

2009-05-13T22:40:00.002+02:00

És possible parlar de natura verge al segle XXI? I encara més, a Europa resta cap racó que l’home no hagi transformat?

Aquesta és la qüestió que es va plantejar l’anglès Robert Macfarlane, l’autor de l’exitosa obra Les muntanyes de la ment. Per mirar de respondre-hi, va fer-se un mapa ideal d’uns illots naturalístics de Gran Bretanya (boscos, aiguamolls, valls, illes, costa) especialment ben preservats i va anar a recorre’ls per viure l’experiència de la natura verge, de la wilderness.

Abans de començar el viatge és probable que tingués la resposta. Evidentment que no resta natura verge al segle XXI a Europa. Però no hem de renunciar a gaudir-la de tant en tant, ja que la natura verge no és una propietat permanent del territori, sinó que pot ser una qualitat que un paisatge pot adoptar després d’una nevada o una posta de sol.

Però probablement no sigui aquesta la pregunta. No seria més sensat plantejar si l’home occidental pot acostar-se a la natura sense la visió de més de vint segles de cultura i civilització al darrera, és a dir, sense una mirada medial. Aquesta és la gran pregunta, especialment després de la hipertecnificació de la societat actual. Com es pot acostar a la natura l’home del segle XXI dominat per la tècnica que envaeix tots els àmbits de la vida.?

L’apropament a aquests illots de natura ben conservada, que no verge, el fa des de la consciencia que el paisatge es fa i es desfa a cada moment històric, es construeix amb cada civilització i amb cada cultura, i per això la natura no és ni pot ser aliena a la història o la societat. Però quan conclou el viatge té clar que així com l’home necessita la natura, aquesta no necessita a l’home. La natura verge té un absolut desinterés per l’especie humana.

I ell s’hi acosta recollint aquest llegat i oferint la seva perspectiva. Una mirada que bascula entre el plany d’un passat que no tornarà i la voluntat de viure, gaudir i aprofitar el que resta. I alhora preguntar-se. Una mirada possibilista, no catastrofica, ni milenarista, passada pel cedaç d’un alé poètic, d’una sensibilitat pregona per les meravelles de la natura, un bon coneixement científic i un evident talent per la literatura.

L’ensenyament final està clar. L’home no hauria de viure d’esquena a la natura, o si més no, alguns homes no poden viure sense la natura si volen mantenir una mica de seny.

Natura verge? No. Natura assetjada? Si. Natura necessària? Del tot.

Un llibre lluminós, clarivident i reeixit. Del tot imprescindible pels que estimen una posta de sol dalt d’un cim, una tempesta en ple hivern o un ocell volant sobre el mar.

Naturaleza virgen. Robert Macfarlane.Ed.Alba. Barcelona, 2008

Conversa a Madrid

2009-05-11T23:45:00.001+02:00

La lluna s'alça immòbil en la foscor de la nit. El panell informa que la velocitat és de 300 quilòmetres per hora, però la lluna no sembla immutar-se. Curiós contrast aquest de creuar la meseta castellana amb la modernitat i velocitat de l'AVE mentre la lluna sembla mirar-s'ho llunyanament amb un punt de sornegueria. Quina vanitat aquesta dels humans, que cada dia volen anar més depressa, pensa potser...

Després d'un intens dia de feina a Madrid a la tarda puc tenir una llarga conversa de prop de tres hores amb un dels principals personatges del món de la muntanya de l'estat espanyol dels darrers vint-i-cinc anys. Surt de tot a la conversa, ja ho veureu, però avanço 10 idees interessants:

1-. El món de la muntanya ha canviat molt, moltíssim, però continuen havent molt pocs alpinistes de qualitat. Això de l'alpinisme de veritat continua reservat als millors.

2-. Als anys vuitanta i començaments del noranta es va produir una veritable revolució en el món de la muntanya. L'escalada lliure, l'esportiva, els nous materials i una nova manera de fer va ser autènticament revolucionari. Ara no hi veig cap tendència de fons igualment revolucionaria. Ara hi ha una evolució ràpida, però en el fons fa 10 o 15 anys que res no canvia.

3-. Darrera de cada gran alpinista que he conegut he trobat una persona intel·ligent i amb molt carisma.

4-. Internet és formidable, però no aconsegueix substituir a una bona revista o llibre de muntanya.

5-. Conec pocs esports, potser cap, que siguin una forma de vida i una filosofia com la muntanya.

6-. A la muntanya hi ha massa purisme, massa seriositat i massa ganes de jutjar amb severitat als altres.

7-. Ara hi ha gent que pot viure de la muntanya, però fa vint-i-cinc anys era impossible. Això ha canviat moltes coses.

8-. L'excés d'informació actual no ens fa tenir més coneixement que abans.

9-. Això del conservacionisme no ho portem bé. Cal ser més coherents i combatius, però tots, no de cara afora, sinó de veritat.

10-. Ara no hi ha al món de la muntanya l'efervescència que hi havia als anys vuitanta. S'ha perdut una mica de passió.

Citació del diumenge

2009-05-10T08:00:00.003+02:00

Hi ha a la natura pirinenca una poesia extrema, una harmonia de formes i colors, de contrastos, que no he vist mai enlloc.

Henry Russell

Amitges

2009-05-09T13:03:00.002+02:00

Diuen que anem de cara a l'estiu, que cal guardar el material de neu i treure la samarreta de màniga curta. Potser si, però al Pirineu encara hi queda molt neu.

Aquesta és la imatge del refugi d'Amitges i dels Encantats del cap de setmana passat. Gràcies, Josep.

Mer de Glace

2009-05-04T23:38:00.003+02:00

Avui hem pujat a Montenvers.El dia no es gaire bo, però encara es pot contemplar el Dru, el que resta de la Mer de Glace, al fons les Jorasses. Hi ha tanta gent com sempre, però ara els japonesos han estat substituïts per àrabs i dones amb la burka. Me les miro intentant comprendre una cultura que no entenc.

Avui fem de turistes, i baixem a veure la cova al gel. Però en un revolt de camí els dic que vagin passant, jo prefereixo mirar. M’aparto uns minuts per intentar retrobar la calma i al costat d’un gran bloc trec el llibre que fa dies que m’acompanya en aquestes vacances alpines. Un recull de vint-i-quatre textos sobre les impressions que ha desvetllat a alguns escriptors la visita a la vall de Chamonix i la contemplació de les grans muntanyes del Mont Blanc: Goethe, Rousseau, Chateaubriand, Shelley, Hugo, Whymper, Rebuffat.

Hi ha de tot, declaracions d’admiració i testimonis de rebuig. És curiós observar l’evolució de l’estètica al llarg dels anys, però també les percepcions personals. Hi ha gent que se sent interpelats per les grans muntanyes i l’espectacle de la natura i d’altres absolutament imnunes als seus encant.

Mentre llegeixo sota la severa cara del Dru em pregunto quina paret estic veient. ¿La que em mostra els meus ulls o també la que la meva vista barreja amb el record de les lectures de Bonatti o Boivin a la mateixa paret? ¿Quina mirada tenim sobre la natura i la muntanya? ¿No ens pesen massa tantes lectures, tanta cultura, tanta història? A cops em dic que potser seria més saludable una mica més d’ignorància. Però llavors, ¿realment sabriem valorar la natura? Difícil dilema.

Sona un tró llunya. El dia definitivamt s’ha espatllat. Arriba la familia i retornem cap al fons de la vall. Però el cor i l’esperit resta encara unes hores per les alçades, amb les paraules d’aquests grans escriptors.

Perspectivas del Mont Blanc. AA.VV. Ed.Alba. 2008.

Nits difícils

2009-04-27T23:40:00.004+02:00

Què els ha passat a les meves amigues muntanyes? Només Déu ho pot saber. Faig examen de consciència. Potser les he tingut oblidades? Els he faltat al respecte? He oblidat ser-hi present les festes de precepte? N'he parlat malament als amics? He anteposat qualsevol altre bé o criatura de la terra al davant seu? Categoricament no. I així i tot la nostra relació ha canviat profundament.

...

Ara, en canvi, torno a pujar a la meva vall i, tot d'una, com tants anys enrere, en el mateix punt de sempre, allà dalt hi apareixen, com miratges, els cims dels campanars i dels minarets, i una mica més enllà s'obre la majestuositat de les grans muntanyes. Però és com si ja no em veiessin, com si no existís. Ja no em conviden. Ja no em criden amb aquella veu silenciosa que m'arribava a les entranyes. S'estan allà, immòbils, fredes, taciturnes, tancades en una suprema indiferència. Què ha passat? Per què m'he convertit en un estrany? Quin mal els he fet? O potser tot és cosa meva, per què l'amor s'ha apagat?

Dino Buzzati. Les nits difícils.

Déu i la bola

2009-04-20T20:54:00.002+02:00

Ja tenia la feina feta però li'n va venir una de darrere. Tant o més que les muntanyes, a Déu callat li plauen les valls rescloses, termenejades per muntanyes que no acaben de ser feréstegues. Així, d'un sol traç va fer el Cadí, amb el clot de la mà i sense gaire més feina li va sortir el Costafreda, guarnint-lo de pi negre i d'avets, com la molsa d'un pessebre, va crear la serra del Verd, altre cop amb el clot de la mà, però fent-li l'esgarrapada de la paret del Ferrús va fer l'Ensija i es va quedar parat. Tot el món callava mentre ell estava endevinant que en els segles dels segles algun dia foren vestides catedrals. I ves que se li va acudir fer la seva. Mirantt-s'hi com mai no ho havia fet, amb dos pollegons com torres i una tartera per enforcadura va fer la seva obra mestra.

I fou el Pedraforca.

Josep Maria Ballarín.

Aquí el text complet

Midi d'Ossau

2009-04-06T09:29:00.003+02:00

La temporada d'esquí de muntanya continua. Ara arriba el temps de fer alguns descensos especials. Hi ha encara molta neu, és estable i transformada, i per qui tingui coratge és el temps de canals, corredors i parets. L'amic Sylvio acaba de fer el descens integral del Midi d'Ossau per la via normal. Felicitats!

Citació del diumenge

2009-04-05T15:57:00.004+02:00

Sol enmig de la boira, amb quilòmetres de neu al meu voltant, amb abismes sota els peus, i els trons i la calamarsa damunt del cap, sentia que el meu cos s'estremia; però l'ànima s'engrandeix i s'eleva, sentint-se més forta que la tempesta i l'electricitat... L'home és més poderós que la natura.

Henry Russell

Objectiu infinit

2009-04-02T13:34:00.003+02:00

Dijous de la setmana passada assisteixo a la inauguració al CEC d’una exposició de fotografies d’Ignasi Canals. Tinc una especial vinculació sentimental amb aquest fotògraf, ja que estic rendidament enamorat d’una cèlebre fotografia. Fa anys vaig encarregar una còpia de la foto que tinc enganxada sobre la taula de treball, i la mateixa imatge havia de ser la capçalera d’una web de muntanya que mai no ha vist la llum. És un clixé pres al Montsaliente, amb 3 excursionistes dalt d’un bloc, mirant a l’infinit, mentre al fons es retallen muntanyes, carenes, crestes, entre núvols. Sempre m’ha admirat l’enquadrament, l’airositat i la profunditat de la imatge i he pensat que s’adeia amb una certa filosofia de muntanya que compartim.

Resto sorprès per la gentada que s’aplega a la sala d’actes del Cec, on no hi cap ni una agulla. Presentació brillant per part de Josep Maria Cuenca del personatge, de la seva obra, trajectòria i importància. En retinc tres aspectes que em semblen especialment destacables.

1-. Qualitat tècnica: no dubta a comparar Canals amb noms de gran prestigi, com Vittorio Sella. Déu n’hi do!

2-. Acte de justícia. Canals era membre de la colla de l’Estasen. Estasen fou el gran líder del muntanyisme català del primer terç del segle XX. Tingué una personalitat carismàtica, però també es cert que la seva carrera no haguera estat possible sense el concurs dels seus companys. Estasen és el nom que ha passat a la història i els companys no. Per això és de justicia començar a recuperar i prestigiar noms de la seva colla. Canals, Puntas, Herzog, Guilera...

3-. La importància dels fotògrafs es cabdal en la fixació d’un imaginari muntanyenc. Canals, Soler i Santaló i altres noms tingueren una importància més gran del que es pensa en l’apropament de la muntanya a un públic ciutadà i en determinar una mirada sobre el medi que ha condicionat molts comportaments i accions.

Seguidament s’inaugura l’exposició, on es reprodueixen algunes fotografies de Canals. Resto admirat davant algunes panoràmiques que desconeixia, especialment dels Alps. Extraordinàries. I també sobre altres imatges menors, però igualment notables. Una plàstica imatge de l’Estany Negre amb els Besiberris de fons, que sembla un quadre o un clixé del Duomo de Milà gairebé perfecte.

S’ha fet un llibre catàleg amb motiu de l’exposició que val la pena. Recull la biografia de Canals, la seva trajectòria, personal i muntanyenca. És un treball de recerca rigurós i acurat, que treu a la llum molta informació nova per primer cop i que distingeix al seu autor, Josep Maria Cuenca, i que també reprodueix els clixés escollits, que cal mirar detingudament.

Si teniu afició a la fotografia i podeu mireu de visitar l’exposició. No us decebrà.

Objectiu Infinit. Ignasi Canals i Tarrats. Josep Maria Cuenca – Ramon Barnadas. CEC. 105 p. Barcelona, 2009.

Volem la Calma asfaltada

2009-03-30T13:58:00.002+02:00

Quan van començar a arranjar la pista que puja al Tagamanent des del Congost hi vaig posar un bri d’esperança. Quan es va encimentar em vaig dir, ara si. I quan finalment es va arranjar la pista fins a coll Formic vaig pensar que era el primer pas per deixar les coses com Déu mana. Però no, com sempre en aquest país, ens hem quedat a mitges.

Per quina raó no s’asfalta d’una punyetera vegada aquesta pista i es converteix en una via ràpida.? Ara tot és pols, sots i basals i no hi ha manera d’agafar velocitat. I a més a més cada dos per tres et troben amb gent caminant i has d'afluixar. Pobres motos, pobres quads, pobres 4x4, s’embruten i destrossen els amortidors. Que hem fet per no merèixer-se un bon asfalt? Aquí s’hauria de fer una carretera com Déu mana, per anar ràpid. Potser no cal que sigui una autovia, però al menys puguem arribar als 100 per hora.

I no dic res sobre les possibilitats que tindria el Pla de la Calma fer a fer un parell de camps de golf i algunes urbanitzacions. No dic res perquè els ecologistes que ho enreden tot se’m tirarien al damunt.

Però una simple carretera, quin problema hi ha? Segur que és culpa d’aquests polítics que posen biòlegs com a directors d’un Parc Natural. Quan entendran que en determinats càrrecs de responsabilitat cal posar-hi gent preparada, no gent que es dedica a estudiar ocells i mirar floretes. Estic segur que si hagueren nomenat director a un arquitecte o un enginyer de camins ja estaria tot resolt.

Perque aquí ha d’haver una carretera amb tots els ets i uts. Res de mitges tintes, d’un quiero i no puedo. Ciment, asfalt, i si convé túnels i ponts. És molt bonic això de la Calma, però són encanteris del passat. Diuen que quatre excursionistes s’han queixat. Que es fotin aquests penjats! Que se’n vagin a empipar a un altre lloc! Aquí necessitem infraestructures modernes i ràpides si volem ser competitius.

Ja ho tinc, muntaré un grup al Facebook: Volem la Calma asfaltada ja!

Citació del diumenge

2009-03-29T08:08:00.009+02:00

Les altes muntanyes són el refugi sagrat de la saviesa, inclús de la santedat... Es allí que es veu allò que hi ha de més bell, de més celeste i de més infinit sobre la terra. La pau és més duradora i més preciosa que la felicitat.

Henry Russell

Comiat d'un president

2009-03-26T11:22:00.003+01:00

Ahir una cinquantena de persones ens vam aplegar en un restaurant de Barcelona per fer un sopar de comiat i homenatge a l'Anton Fontdevila, el darrer president de la FEEC que dilluns plegarà quan la Junta Electoral faci oficials els resultats de les darreres eleccions.

L'Anton Fontdevila ha estat un president important per la FEEC. Per una banda ha continuat amb encert el canvi de rumb que es va iniciar amb la presidència del Bernat Clarella ara fa 12 anys. I qui millor ho va resumir va ser el mateix Bernat Clarella ahir al vespre. En aquell moment hi havia poc més de 9.000 federats i ara s'està apunt d'assolir els 30.000.

Però més enllà de les xifres, importants, ha estat el canvi de mentalitat el més destacable. Des de la primera junta del Bernat Clarella es va veure que les estructures excursionistes necessitaven un aggiornamento i es va treballar decididament per modernitzar-les i actualitzar-les. La FEEC ha assumit amb pragmatisme que l'excursionisme avui en dia és una cosa molt diferent al que ens diu la història, perquè la societat ha evolucionat.

Ara els esports de muntanya tenen dos nous vessants claus que s'afegeixen als de tota la vida: la competició, a tots nivells (popular i alta competició) i la pràctica esportiva. La FEEC ha fet una aposta pel realisme i ha mirat d'adaptar-se a les noves demandes i realitats socials.

Perquè des de fa massa temps hi ha una falsa dicotomia. Es diu, la FEEC ha de ser una federació d'entitats o bé de federats? Això és un tòpic que no du enlloc.

Catalunya, per raons històriques i socials, fa més d'un segle que va optar per un model de centres excursionistes i entitats capil·lar. És a dir, enlloc de tenir poques entitats i fortes, en té moltes (ara més de 350) i escampades per tot el territori.

Tantes entitats petites no poden assumir determinats projectes per feblesa i per manca de recursos. Per això és imprescindible que existeixi un òrgan potent, la Federació, que actuï com a lobby envers les administracions públiques i el món econòmic i jugui el peper de donar servei, suport i tota la col·laboració possible a les entitats. Però alhora també als federats. Els federats volen serveis i prestacions i n'hi ha molts que no els podran donar mai una entitat, però si una federació. Aquest ha de ser l'eix de futur de la FEEC.

El debat no és entre una federació d'entitats o federats, sinó en fer federació d'entitats i federats plegats. La FEEC neix de les entitats i està sotmesa a elles, però la FEEC i les entitats només es deuen als muntanyencs, siguin socis o federats. La FEEC i les entitats treballen pels mateixos objectius, cadascuna en el seu nivell de competències, i l'eix de la seva relació ha de ser la col·laboració i entesa.

Però més enllà d'aquestes teories ahir va quedar clar els sentiments d'estima de molta gent per l'Anton Fontdevila. Els que el coneixen li atorguen un caràcter charmant, intel·ligent i lleial, i crec que durant aquests anys ha deixat una petja d'apreci i respecte per on ha passat.

Lluny de distincions oficials que ja arribaran quan toqui, ahir simplement una colla de persones li van voler agrair a l'Anton Fontdevila la seva tasca i testimoniar-li la seva amistat i estimació. La millor distinció que es mereix una persona.

Sobre el sentit de l'aventura

2009-03-25T10:18:00.002+01:00

Seguint els sempre savis consells del barman del cafè més famós d'Ocata arribo a Georg Simmel, un socioleg i filòsof avui mig oblidat. Hem discutit amb el patró del cafè sobre el sentit de l’aventura, el repte de d’incertesa i el desig humà de deixar enrere la seguretat i endinsar-se en móns de riscs i perills. Llegeix a Simmel, llegeix-lo, és qui millor ho ha pensat, em diu. I obedient amb els mestres ho faig, aturant-me en el seu assagi L’aventura dins d’un llibre especialment lluminós. El deixo parlar, ja que les meves maldestres paraules potser el trairien:

…una aventura: una part de la nostra existència, que es vincula directament cap al davant i cap enrere ... i que discorre al marge de la continuïtat , que és, en general, pròpia de la vida.

...l’aventura té principi i final ... és independent de l’abans i el després...és com una illa a la vida...

... hi ha una vinculació profunda de l’aventurer amb l’artista i potser també inclinació de l’artista cap a l’aventura.

...l’aventurer és l’exemple més ferm de l’home ahistòric, de la criatura del present. Per una banda no es troba determinat per cap passat i per una altra el futur no existeix per a ell.

...el que caracteritza el concepte de l’aventura i el distingeix de tots els fragments de la vida és el fet que quelcom aïllat i accidental pot respondre a una necessitat i tenir un sentit.

...per això hi ha un parentiu entre l’aventurer i el jugador.

...si el jugador pensa que en l’atzar hi ha un sentit, l’aventurer potser també ho pensa.

...l’atzar aporta un sentiment central de vida que s’estén mitjançant l’excentricitat de l’aventura.

...l’aventura és una vivència de tonalitat incomparable.

...a l’aventura ens trobem més desemparats

...el filòsof és l’aventurer de l’esperit.

...l’aventura és una forma de vida que pot realitzar-se en una gran varietat de continguts vitals.

...l’aventura constitueix una forma d’experimentar

...el que fa d’una simple vivència una aventura és una altra cosa: la radicalitat que se sent com tensió de la vida mateixa, com exponent del procés vital.

I tantes idees i sugerències per pensar. L’aventura de la muntanya i l’aventura de la vida, el nostre gran repte.

Sobre l’aventura. Ensayos filosóficos. Georg Simmel. Ed.Península 1988.

Excursionisme 2.0

2009-03-22T13:22:00.004+01:00

www.diaridebarcelona.cat

Excursionisme 2.0 en un mitjà 2.0

Què en penseu?

Citació del diumenge

2009-03-22T12:50:00.003+01:00

Tota la meva vida he estimat, anava a dir 'adorat', les muntanyes, escalant-les amb passió. Puc comparar-ne moltes, però per més que l'amor sigui cec, crec que encara tinc raó admirant més que mai els Pirineus.

Henry Russell

Eleccions a la FEEC. VI. Resultats

2009-03-21T14:07:00.004+01:00

Aquest matí finalment s'han produit les eleccions a la FEEC. Més d'un centenar d'entitats participants. Ha guanyat amb claredat la candidatura del Daniel Planas.

Avui s'ha de tancar una etapa. Deixar enrera totes les picabaralles i enfrontaments personals d'una campanya dura i mirar endavant. Guanyadors i perdedors han d'actuar a partir d'avui amb generositat i visió de futur i tot plegats encarar els reptes de futur dels esports de muntanya, de l'excursionisme i de les entitats amb cohesió, coratge i grandesa de mires.

Eleccions a la FEEC. V

2009-03-18T21:43:00.003+01:00

El passat dia 2 de març escrivia un apunt en aquest bloc sobre el sainet de les eleccions a la FEEC. Tal com estava la situació en aquell moment em vaig prometre de no escriure’n cap de nou fins a que s’haguessin celebrat les eleccions. Però com sempre la realitat supera a la ficció, i un cop més Kafka es va quedar curt en les seves novel.les.

Per a qui no ho hagi seguit el procés electoral de la FEEC de molt aprop segurament no entendrà res de la situació actual. De manera molt resumida, després de recursos, convocatòries anul•lades i impugnacions, el proper dissabte dia 21 s’havien de celebrar eleccions. Però avui s’ha confirmat per la web de la FEEC (a qui cal agrair que informi amb agilitat, neutralitat i transparència) un rumor que feia dies que corria, segons el qual la candidatura del Daniel Planas ha presentat un nou recurs davant el Tribunal Català de l’Esport (TCE). Tota la informació aquí.

Així que avui dimecres dia 17, ningú no sap si el proper dissabte dia 21 hi haurà eleccions i en quina situació està el procés electoral. La darrera reclamació de la candidatura del Daniel Planes segueix la mateixa línia argumental que ha tingut des del primer moment. Mantenen que al començament de tot la candidatura del Jordi Quera no complia tots els requisits i per tant no es podia presentar a les eleccions, així la seva ha de quedar automàticament proclamada com a guanyadora per ser la única que es va presentar en temps i forma.

La situació actual és absolutament kafkiana, desbaratada i no porta enlloc. Què passa realment? Quins interessos hi ha per bloquejar unes eleccions? A què obeeix tot aquest joc polític?

La situació actual és negativa de totes totes. Negativa per la FEEC, ja que continua en una situació de paràlisi. Negativa pel procés electoral, ja que només afegeix confusió i dóna la sensació que es vulgui guanyar des dels despatxos, sense passar per unes votacions. I negatiu de cara al futur, ja que segons com vagin les coses sembla intuir-se la possibilitat de no acceptar els resultats i judicialitzar el tema.

Hi ha entitats molt empipades tal com s’estan portant les coses. Aprofitant les reunions de vegueria d’aquesta setmana, alguna entitat volia proposar de fer un vot nul o en blanc per manifestar el desacord amb la manera de procedir i el menyspreu per les entitats amb aquestes martingales. Això és molt greu.

Sense ser ningú m’atreveixo a demanar a totes dues candidatures un acte de responsabilitat i compromís amb la FEEC i el col.lectiu excursionista. S’han d’acabar aquestes maniobres, celebrar eleccions netes i acceptar els resultats amb lleialtat. L’endemà tots a treballar plegats per la FEEC i el món excursionista. I punt.

Caldrà anar-ho seguint...

Primavera

2009-03-16T22:49:00.002+01:00

Fa dies que el sol escalfa i la llum de l'atmosfera guanya en intensitat. El cap de setmana pels que vivim a ciutat és el moment d'anar a veure la natura, com qui va veure la seva mare.

Al Vallès el verd treu el nas als camps sembrats. Encara tendre i feble, s'aixeca jove plançó amb ganes. Als marges i vorals algunes flors despunten timidament. Els arbres encara estan pelats, però els ametllers i fruiters mantenen la seva flor, cada cop més rosada. Al guanyar alçada la natura encara hiverna. Però en algunes branques s'insinua un nou vigor que anuncia el canvi d'estació. Avui la natura primavereja.

Asseguts al coll, mirant la neu que encatifa les muntanyes i que recorda la severitat d'un hivern dur, del no res apareix una papallona. Groga, molt groga, saltironeja d'herba en herba. De fons refila el cant d'un ocell que no sabem distingir. Mentre ganyipem a recer d'una gran roca, escalfant-nos amb el sol càlid del migdia, contemplem la papallona vital i juganera que amb el seu vol alegre anuncia la bona nova: la primavera ja és aquí!