Antena Perica

Espanyol 3 – Malaga 0

2009-06-01T06:18:00.000+02:00

De tres en tres

Diuen que val més tarda que mai. Però sembla ser que els blanc i blaus s’estan començant a acostumar a la xifra del 3. Fer tres gols torna a ser habitual entre nosaltres. La xifra 3 ha deixat tal marca, que fins i tot ha madurat al subconscient del capità. Portava tres gols fins a la darrera jornada, i com mai havia fet tres gols en un partit, va decidir fer-ne tres el dia que els club s’acomiadava de dotze anys de lloguer a la muntanya màgica.
De màgica ho ha estat, però tots esperem que la màgia arribarà a Cornellà i de la mà de Pochetino i el seu equip renovat.

No es pot dir que el Màlaga mostrés en cap moment intenció de disputar el partit. Possiblement l’empenta amb la que les blanc i blaus van sortir al camp els ho va impedir. Es molt segur també que el fet de no jugar-s’hi res i de comptar amb valuoses baixes, va fer del Màlaga un equip força vulgar. L’Espanyo també presentava dues absències que desconec perquè eren. Sergio Sanchez i Ivan Alonso LM.
Un seguit de combinacions, moltes d’elles al primer toc, va ser una mostra deliciosa de bon futbol en els primers minuts del partit. Un futbol total que alminut set culminava Raul Tamudo amb el seu retrobament amb el gols, després d’una passada de Luis Garcia, que hauria signat el mateix de la Peña en veure la gran desmarcada del de Santa Coloma.

Garcia assistance

I l’empenta encara va durar cinc minuts més en que el partit ja podria haver quedat resolt. La festa es va anar diluint. De nou una gran assistència de l’altra Garcia, David, de “Garcia assistance SA”, va tornar a trobar un Tamudo que s’anava retrobant amb el gol. I després del 2 a 0, el partit encara es va anar tornant més avorrit.

Només els homenatges a alguns del jugadors claus de l’equip van fer més suportable el futbol de la segona part. Primer va ser Moisés. Després de la Peña i finalment Tamudo, després de culminar els seu primer hat trick amb la samarreta del primer equip perico. En aquest cas de penal. Un penal del que va ser objecte ell mateix, després de ser assistit per un defensa, que desconec si es deia Garcia, que havia estat desequilibrat prèviament per Nené.

Cornellà

I aquí s’acaba tot. Entrem de nou en aquell espiral estiuenc que s’inicia amb rumors al voltant d’altes i baixes, ja abans de les vacances. La tornada amb foto oficial i confirmació de fitxatges, l’estatge (esperem que sigui a Navata, per tot el significat i eficàcia) i els partit des tornjos estiuencs. Però aquest any hi ha l’afegit de la inauguració de l’estadi a primers d’Agost contra el Liverpol. L’equip més gran.

I el gran avantatge de comptar amb un gran entrenador. Que es confirmi.

Es parla d’altes i baixes. Ho deixaria tot en mans de Planes i Pochetino. I que siguin en gran part els jugadors, els que decideixin si volen seguir formant part de “la força d’un sentiment”. I buscar grans jugadors que hi vulguin també estar vinculats. Com els jugadors del segon equip, que sense fer soroll, han pujat a segona B.
Es parla de Márquez, Verdú, Nakamura i Estrada. Noms de gran jugadors, per fer un gran equip.
Sense la periodicitat de cada partit oficial,procurarem seguir en contacte des d’aquest Blog. Arreveure!

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

1,2,3...salvats!

2009-05-25T09:56:00.000+02:00

Almeria 0 - Espanyol 3

D’aquesta manera tant breu i senzilla, definia Oriol Vidal el pas de la piconadora de Pochetino per Almeria. I li haurem de fer cas. Per la confiança que li tenim i perquè, del tot del tot, no ho vam poder veure en la retransmissió televisiva. En un excés de “professionalitat” algú va preferir fer-nos mostrar 60 minuts d’un partit intranscendent, mentre ens en deixava veure només 37 d’un altra de decisiu pel futur de l’esport català.

Salvats. Era el que importava. També estava per veure fins a quin punt l’Almeria s’ho prendria de manera seriosa. Ningú podrà dir, que els andalusos estaven ja de vacances. En el primer quart d’hora havien fet 11 faltes, per quatre l’Espanyol. No cal dir res més.

Terra santa
Al llarg del partit David i Roman van provar l’abast dels tacs de les botes dels andalusos. L’Espanyol tornava a jugar amb un seguit de baixes, molt importants. Sánchez i Pareja la darrere, Ivan i Raul davant. Algú comentava dies enrere que a la LFP només haurien de valdre les jornades en què ha jugat Ivan de Peña. L’Espanyol estaria de la champions cap amunt. Però cal recordar, que sense ell, l’equip també ha sumat punts i ha jugat bons minuts. Sobretot des de l’stage de Navata. Espai sagrat per a l’espanyolisme. Terra santa. El Sarrià de l’Empordà.
I de una major insistència en jugar a l’ata i de una major xifra d’oportunitats van arribar els tres gols. Ivan Alonso LM, reivindicava una vegada més l’encert del seu fitxatge. Coro tornava a ser un dels símbols vivents d’aquest equip. Kameni no fallava gens.

Pitonisos
I quan se juga així i es goleja amb facilitat, poc importa el que passi en els altres camps. Poc importa que d’altres equips regalin punts. Que grans dissenyadors “inventin” la ratlla prima a la samarreta. Que la televisió no ens deixi gaudir amb el nostre equip. Que els mitjons d’algun equip, confirmin allò “del único representante español vivo en la fase final de la champions”. Que els Pitonisos fallin més que les escopetes de fira. Que cançons i politons, juguin també a fer futurologia. Que les noies guapes es pintin les galtes blaugrana (quin mal gust!).
Encara queda un partit. L’amic Joan em feia memòria de tantes coses que han passat als darrers anys. I em deia, si guanyen diumenge, l’Espanyol de Pochetino i els altres dos (Màrquez i Mané, que també deuran cobrar prima. I Herrera), haurà acabat la lliga només amb un punt menys que després de la magnífica i rara, temporada passada. Si ajuntessin la primera volta de l’any passat amb la segona d’aquest any, tampoc vull imaginar quina mena d’adjectiu mereixeria l’equip, ni a quin objectiu hauria arribat.

Quan anem a sopar? Poche
Recordo també la clarividència de l’amic Èric, quan a la mitja part del Camp Nou em va dir que guanyariem i ens salvaríem. I la del meu amic Pedro Wang, que amb seva saviesa oriental em deia mentre es jugaven els darrers minuts contra el Real Madrid, a Montjuïc, l’Espanyol se salva segur. Una saviesa i una seguretat que per moments van il·lusionar a un pessimista de mena. Gràcies i Felicitats a tots. I bons aguris. Mai m’havia trobat en la situació actual. És a dir, acabar una temporada amb el convenciment que a la següent tindrem un gran entrenador a la banqueta. Gràcies, Pochetino. Quan anem tota la penya a sopar?

Escrit per l'Eugeni Rius

Alea iacta est

2009-05-18T17:39:00.002+02:00

Espanyol 1 - Athlètic de Bilbao 0

Ja sé que les matemàtiques encara ens podrien fotre una bona putada, però tinc la sensació que la cosa s’ha acabat i bé. És evident que contràriament al que havia pressuposat no serà possible salvar-se amb 39 punts, però amb 41 podria ser que si. De fet tots els pronòstics dels pericos hem trencat amb la presumpta fama del Pitoniso Pito. No reivindico que mirem ja al futur donant per fer que la cosa s’ha acabat. Però, tot ho marca.

Per si no us hi heu fixat, el temps passa tant ràpid que ja sembla que estem en època de pretemporada i tornejos d’estiu. Si no, expliqueu-me que era allò que ahir es jugava a Son Moix. El ciutat de Palma. I a la Corunya d’aquí quinze dies es juga el Teresa Herrera. Perquè si no és així, el que ahir es jugava a Palma era un “tongo” com una catedral. Segurament el Mallorca, per por, fa dos mesos que va canviar un penal per els tres punts que preveia més que imprescindibles a dues jornades de la fi del campionat. Històries brutes, d’aquelles que afecten al futbol. Afortunadament el nostre equip se’n ha sortit sense necessitar favors aliens.

“Entrada cotxina”
Contra l‘Athlètic, tot semblava indicar que seria bufar i fer ampolles. Un equip rendit, sense opcions, ressacós, fora de forma, sense ganes de fotre cosses...bla, bla, bla. Per començar el seu jugadors més dur, Gurpegui, i que no va jugar la final de la Copa, i el seu home de més talent, Susaeta, que tampoc ho va fer dimecres, sortien a l’equip inicial. Un equip que se suposava “de circumstàncies”. Circumstàncies delictives, diria jo. Mentre Nené i de la Peña van ser al camp, els va ser impossible fer dues passes amb la pilota als peus. Al minut catorze de la segona part és va produir una jugada, que ben bé podria entrar a la història del futbol. Podria figurar com “entrada cotxina del ximple” per excel·lència a l’enciclopèdia del futbol. La cosa va anar més o menys així. Entrada de Iraola a Nené, suposadament per prendre-li la pilota. Amb la cama dreta caça la cama esquerra de Nené, i en no aconseguir res, automàticament llança la cama esquerra a la caça de la dreta de Nené. La situació esperpèntica és tan acrobàtica, que Iraloa cau lesionat.
Hem posa de mala llet sentir als culers queixar-se del joc brut de l’Atlètic. Del joc bruts d’alguns equips del nord d’Espanya, no se’n pot queixar ni el Barça ni al Madrid. Ells van l’assegurança d’un àrbitre que a la primer de canvi ensenyarà targeta. Això ho peteixen la resta d’equips, i el de diumenge a Montjuïc en va ser un exmeple.

Bona lectura
I de futbol, no n’hi va haver massa. Com tantes altres vegades, en les bones passades avançades de Ivan. Unes passades que tenen ja ara un altra jugadors que les llegeix força bé. Callejón. Una bona aposta de futur a la davantera blanc i blava. Només li fa falta afinar més la punteria. De fet, ara Tamudo te l’escopeta encara més desajustada. De la primera part en destacaríem només dues clares lectures de Callejón, sense final feliç. Les males arts dels bilbaïns (vils veïns). La lesió desafortunada de Sergio Sànchez, que va haver de deixar el camp a canvi de Chica.
Només començar la segona part Luís Garcia va tenir una altra gran oportunitat, que va semblar marcar una millora en el joc blanc i blau. Certament va existir millora, si bé tampoc res de l’altra món.
De la segona part també en van destacar la facilitat rematadora de cap de Llorente, que va responde bé Kameni. L’entrada ja esmentada de Iraola. Ell i Nené, van ser substituït. I va sortir l’home de la grans jornades. Ferran Corominas, tant oblidat per Pochetino, va tornar al camp per ser decisiu. I gairebé ho va ser quan amb massa gana de pilota va entrar a l’àrea driblant uns quants jugadors, sense fer gol. Però dos minuts després, va txocar a l’àrea amb un defensa. Que voleu que us digui. Possiblement era penal. Però els equips modestos no acostumen a trobar àrbitres que els xiulin penals així a favor.

A menjar-s’ho tot!
D’aquí, era el minut 23, fins al final, unes ganes de sentir el xiulet final.... Fins que es va sentir i ens vam sentir alleugits.
I ara, de nou, cal prendre la calculadora i buscar de quina manera ens toca patir menys. Si ho fem com altres, que esperen guanyar una lliga amb l’entrebancada del rival, ens estaríem equivocant. No sé de quina manera ens esperaran a Almeria, però si que sé de quina hi han de sortir els homes de Pochetino, sense Tamudo, Pareja, De la Peña, Sergio Sanchez.... encara que hagi de vestir-se de curt en Dani i el seu vibrador. A menjar-s’ho tot. Tal com va sortir Coro.

Escrit per l'Eugeni Rius

Athletic 3 - 2 Espanyol

2009-05-11T08:07:00.002+02:00

Que bo que és Forlán!

Quin ens havia de dir que a 3 partits i mig del final de la lliga ja estaríem salvats.... I no només ho estàvem, si no que tot pintava de collons. Haurem de confiar en la poca necessitat dels nostres dos pròxims rivals, per veure com sumem el tres punts que ens fan falta.

L’Espanyol tornava a presentar un equip amb Chica al lateral esquerre per substituir l’absència de David Garcia. La presència de Chica resultaria quasi decisiva en el partit. Un partit que havia començat molt “sosset” i que va acabar més que emocionant.
Un principi molt negatiu per a Raul Tamudo, que sense punteria ni velocitat, veia escapar dues clares ocasions de gol, una d’elles amb un més que possible penal del que en sortiria lesionat. Roman el substituiria.

40 manotazos, i dos gols
Però al minut 31 arribaria la jugada decisiva. Perea, al més pur estil Pepe, li etzibava un cop de puny a Chica, que l’àrbitre no dubta a decidir l’expulsió del Colombià. En aquesta jugada es va tornar a veure la parcialíssima, i típica locució dels periodistes del canal plus. No havien vista gran cosa i a la jugada següent Jarque li tocava el pit a Simao, i deien que havia estat una jugada similar a la de Perea. Vergonyós.
I al minut 36 Pernia li feina un penal, que segons el canal plus no ho era, i l’àrbitre si que el veia. Nené l’executava amb magisteri. 0 a 1. Tenim llançador de penals i dels bons.
I tres minuts després, i també amb ofici, Nené executava una falta que Jarque rematava amb els collons, o una mica més avall. O a 2.
Tot apuntava bé, tret dels locutors del plus que en la seva parcial impotència, van veure “40 manotazos” en una entrada de Jarque a Aguero.
Nene encara marcava el que podia haver estat el tercer abans del descans, si no fos per un xiulet de l’àrbitre, que començava a semblar que volia compensar als matalassers pel penal, l’expulsió i el poc encert, fina aquell moment.

La gasosa
A la segona part, després d’uns moment en que es podia seguir somniant, amb una rematada de cap fallada per Sergio Sanchez a boca de canó, l’ Atlètic es va comportar com una gasosa. En destapar-se va començar a fer un futbol que semblava que juguessin amb 15.... i que bo és Forlan i que imprevisible es Agüero.
Ens van clavar dos gols en un quart d’hora, en la que Chica va haver d’abandonar definitivament, encara grogui de l’atropellament de Perea.
Com els passa a les gasoses, una vegada destapades s’esbraven. Però tot i això, i la superioritat numèrica, jo ja hauria signat l’empat. No perquè no confiés en els jugadors blanc i blaus. Era perquè em temia molt que l’àrbitre xiularia un penal en contra de l’Espanyol. De fet d’aquí al final hi va haver més futbol d’atac de l’Espanyol que no pas de l’Atlético, que es veia sovint interromput per un linier que només veia fores de joc.
I de penal no n’hi va haver cap. Si però hi va haver una falta a semicercle de l’àrea. Es van viure moments de nerviosisme quan Hettinga i Agüero van molestar Kameni en la col·locació de la tanca defensiva, sense que l’àrbitre digués res. Em va semblar inversemblant. No ho havia vist mai. I l’àrbitre passant de tot. Sort que el xut de Forlán no va entrar. Hi va haver diverses ocasions de perill a l’àrea blanc i blava. A la matalassera ho aturava el linier, fins que en una altra gran jugada d’atac Forlán posava el 3 a 2 final, ja en temps de descompte.

Una derrota que ha de servir per a seguir tenint els peus a terra. Per pensar en que cal guanyar diumenge vinent. I el més important, no ha d’afectar la moral dels jugadors, la classificació es manté gairebé intacta. Tot segueix igual i queda menys. Llàstima de segona part

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

Espanyol 3 – València 0

2009-05-05T09:52:00.001+02:00

Pibes, que bueno que vinisteis!

Ostres, nens i nenes, que grans que som! Que grans ens hem fet!
Des del dia que es va contractar Pochetino que una cosa estava clara: Es lluitaria fins l’extenuació. Per avisar els més incrèduls, de la Penya ho va assegurar als que no ho creien, després de l’stage de Navata. L’aportació de Pochetino (que ja presideix en forma de pòster l’habitació del meu fill) i la de Pareja i Román, només es pot resumir en l’agraïment etern que li podem tenir al futbol argentí, com en altra temps al futbol paraguaià.

La visita d’un dels aspirants a guanyar la lliga a principi del campionat, i encara aspirant a jugar la xampions, no ens podia deixar indiferents. A la por justificada s’hi podia afegir algun altra detall com la preocupació que suposava a la banda esquerra de la defensa, l’absència de l’incombustible David Garcia (un altra dels símbols de la recuperació perica) i la tornada de Joaquín. Jo recordo Joaquin en la seva època Bètica, anul·lat per David. Bé, per David i alguna ajuda defensiva coordinada (ADC), que ha recuperat amb tanta eficàcia el sistema defensiu espanyolista.
I els primeres jugades del partit ja van tenir en el Espanyol, un equip atacant. Descaradament atacant, que es va anar diluint, fins arribar a un conservadorisme exasperant. Una exasperació que es pronunciava cada vegada que combinaven Silva i Villa a la vora de l’àrea. Dos jugadors massa perillosos per un equip en estat cardíac, camí de la recuperació definitiva.
També em va posar cardíac Clos Gómez, quan en una jugada de Luis Garcia per l’extrem dret va fer una falta, desprésd’0haver-ne rebut tres de consecutives del seu defensor. No hi ha dret!
Una primera part tàcticament travada.

Moltes ocasions
I la segona part va seguir força travada en els primers minuts, fins que l’equip va recuperar aquesta descarada vocació atacant que té des de Navata. I es van començar a succeir les oportunitats de gols. Moltes i diverses, amb el porter César de protagonista, i una gran oportunitat de cap de Villa, fruit de la gran mobilitat atacant dels homes punta de València.
De nou, un gran desgast físic. Amb una víctima. La de sempre, els darrers partits. Un home que es deixa la pell, fins i tot en ADC’s (ajuda defensiva coordinada). Ivan Alonso LM, que es va retirar asfixiat. I va entrar Roman. Per a mi, el canvi esperat. De la Peña avançava la posició i Roman al mig centre. Un mig centre amb molta arribada. I no van passar ni cinc minuts. Va arribar l’esperada ATP (assistència al trenca-pilotes).I collons com la va trencar! Una combinació per l’esquerre entre Chica i Nené, va acabar en l’ATP a un Roman que arribava embalat i trencava la bola amb l’esquerra. Patapam!

Morientes i Vicente
I l’equip no s’hi va conformar, i de nou més ocasions. El València intentava reaccionar, i a mi el que més m’espantava era el que passava a la banda. Morientes i Vicente (letal en les seves corredisses per l’esquerra), estaven escalfant, i van acabar entrant per substituir un central i mig campista. Això també era vocació d’atac.
Tamudo, també asfixiat donava pas a Callejón. Tot quedava encalmat al minut 37, quan Pareja executava de manera magistral una falta des del mig-cercle de la frontal.
El mateix ofici evidenciat al mes d’abril segueix al Maig.
I mentre passaven els minuts, es produïa un altra fet paradoxal. Kameni, aquell porter que ens posa tant sovint de mala llet i que molts com jo l’hauríem assegut a la banqueta, quan vam tenir clar que no tenia cap intenció de renovar pel club blanc i blau. Kameni, batia un récord de imbatibilitat. A mi no m’hauria fet cap angoixa, que Villa ens marqués un golet... als darrers minuts. Més que res per baixar els fums als culers i al seu malcarat davanter centre. Però, no. Lluny de tot això Luís Garcia era objecte d’un penal d’aquells que mai ens xiulen, i Nené executava el 3 a 0.

Ai el finançament !
Es diu que calen 42 punts. Ara ja és més fàcil. Jo creia que amb 39 en tindríem prou. El més important és el missatge de Pochetino després del partit: Encara no està decidit. En els meus càlculs, molt diferents que els del Pitoniso pito. Hi ha els punts de l’Almeria i els del Bilbao,i que el Màlaga i l’Atlètic de Madrid no es refiïn. Anem embalats!
Com aniran també d’embalats els que ens volen fotre els calers, perquè després del 2 a 6 de la vigília, Madrid ho té fàcil per justificar un pèssim finançament. Haurem de posar Pochetino a la Plaça de Sant Jaume.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

La “Feria de Abril”, per a l’Espanyol

2009-04-27T08:41:00.003+02:00

Espanyol 2 – Betis 0

L’abril de l’any passat, els catalans el van viure col·lectivament “acollonidos” per allò de la sequera i les poques ganes de ploure. El d’aquest any, molts catalans el vam començar a viure de la mateixa manera. Només una successió de bons resultats que es resumeix amb un esquemàtic 13 de 15, ha fet possible un mes d’abril, més que increïble.

La visita del simpàtic equip andalús (em semblava simpàtic abans del partit, i després, m’ho sembla més encara), no deixava indiferent. Tot i la bona ratxa dels blanc i blaus, no les tenia totes. El Betis, com l’Espanyol, és un equip dels que considero que competeixen en una lliga on més del vuit equips, diria que més de 14, sóc clarament inferiors, i ves per on, són a la part baixa. Un equip també necessitat de punts, i en ratxa ascendent. Cap bicoca.

Qué bonic és el futbol
Només començar, als 40 segons de joc, Sergio Sanchez cedia un córner que encara no m’explico. En definitiva, la cosa feia mala olor. Però com en els darrers partits va ser agafar la pilota, i zas! Combinació Ivan AlonsoLM – Nené, la pilotar arriba a De La Penya, que veu la desmarcada de Luís Garcia, i patapam! Gol! El 50 de l’asturià vestit de perico.
Encara no era un quart de 6 de la tarda. I l’Espanyol, guanyava, i el Getafe i el Recre, “palmàven” . Qué bonic és el futbol!
L’equip estava tornant a plantejar un partit a l’atac (amb 5 davanters verticals), seriós i ordenat. Pressionava des dels 70 metres, i incomodava al rival. La comoditat del gol només començar, els va tornar certament conservadors. Però sobre la gespa, hi havia un equip molt superior a l’altre, que només era intimidat per alguna decisió arbitral totalment incoherent com la injusta targeta groga sobre Ivan Alonso LM, per saltar ensenyant els colzes. Fernando Hierro i Busquets petit, estarien eternament sancionats.

Garcia’s
De la primera part, es podria destacar una altra oportunitat del mateix Luis Garcia, després d’una gran jugada de David Garcia, que sembla reviure una segona joventut. I encara li busquen substitut. Aquest xicot és com el vi. De vell millora sense aturador. Ningú ja no enyora Capdevila, Toledo, Torres-Mestre, Ochoa i Verdugo. Incomparable.
I de la part bètica una elèctrica jugada d’atac d’Oliveira, que es va resoldre gràcies a una ADC (ajuda defensiva coordinada) protagonitzada per Jarque, que li va robar la cartera quan era a punt de marcar, a prop de la mitja part.

Aquest abril, la pluja ja no és una urgència, després d’un hivern molt humit. Quina sort! Perquè només començar la segona part Mark Gonzàlez, feia una mena de misto clavant la bota a terra quan era tot sol davant de Kameni. Podia haver encès l’Estadi Olímpìc. Però la jugada d’atac del Betis va ser només un miratge, perquè en qüestió de 10minuts, Alonso LM i Tamudo haurien pogut marcar de nou, abans que Pochetino prengués quan decisió decididament conservadora, de fer entrar Roman per Tamudo.
S’havia anunciat alguna cosa així com que el perill podria venir de les botes d’Emanà. Que voleu que us en digui? És un d’aquells paquets del futbol mundial a qui de tant en tant li’n surt una de rodona. Tret de llançar córners amb certa intencionalitat, no li vaig veure res més. També vaig trobar a faltar Mehmet Aurèlio. Diuen que està lesionat.
A la segona part, el Betis va estar un pèl més perillós. Però no tant com l’Espanyol. Als minuts 21 i 22, Luís Garcia hauria pogut tornar a marcar un gol amb cada cama. Però no les teníem totes. Com va quedar demostrat, la llarga estona que Moisés va retirar-se a la banda per canviar-se la samarreta, deixant l’equip amb 10 homes. La grada es va posar seriosament nerviosa, quan va veure que l’arbitre trigava una eternitat a deixar reincorporar Moisés.

ADC i AT-P
És allò que passa sempre amb un raquític 1 a 0....quina por! Més encara quan Emanà lesionava Sergio Sanchez, que sortia amb llitera del camp. Quan faltava un quart d’hora, Moisés intervenia en un altra ADC, de manera decisiva. Miosés, Jarque i Pareja, els reis de l’ADC. Ja porten quatre partits sense rebre un gol.
I de l’ADC a l’AT-P, (Assistència al Trenca-Pilotes). Quedaven menys de 10 minuts,i Alonso LM feia una jugada per la banda dreta en què va arrencar a lo “Alonso, Fernando”, i quan era a punt ser objecte de penal va frenar en sec i va assistir a un Roman Martínez, que arribava desbocat i preparat pera engaltar una canonada, d’aquelles vam veure a l’estiu passat al YOTUBE, quan es va confirmar el seu fixatge. Assistència al trenca-pilotes.

D’aquí al final, dues oportunitat més de gol. I d’aquí al final d’Abril, quatre dies. Quina llet ha tingut el Barça de no trobar-nos un any més al més de Maig, en el seu calendari. Que maig en faci oblidar també el 14 mesos de desgràcia que ja són història! No ens refiem, que el futbol dona moltes voltes, i d’això es sabem un munt els pericos.
Compte amb l’optimisme desfermat com els dels pericos irreductibles del TNComarques, que feien aquesta fila dissabte passat, en la celebració dels 20 anys del programa informatiu de TV-3, que 24 hores abans ja celebraven el partit guanyat.

Escrit per l'Eugeni Rius

Sporting G 0 – Espanyol 3

2009-04-24T00:11:00.000+02:00

La pólvora ja és eixuta

El futbol ordenat, i decisivament a l’atac, que l’equip practica des dels “exercicis espirituals” de Navata i les peregrinacions vàries a Montserrat, ha posat a prova la mullena que envaeix la pólvora dels nostres canons. Vista la batalla del Molinón, la pólvora ja és del tot eixuta: Artillers amunt!

Tornava de la Peña a l’equip inicial. El miracle muscular es complia, i l’equip sortia al camp amb confiança. Ja en el tanteig inicial es va veure que l’equip avançava decidit aquesta vegada cap una victòria. Abans Kameni no va tocar una pilota, amb un futbol ordenat i decidit, l’Espanyol ja disposava de dues clares ocasions de gol.

La conducció de la pilota topava de tant en tant amb la duresa de la reraguarda local i del mig centre asturià Lora, un cap pelat que faria conjunt amb el nostre. Imagineu un mig camp amb ell, De la Penya i Moisès? Amb dues boles de billar! Semblarien una setrilleres, o fins i tot una altra cosa...

Nené, o no

Contra el Racing, el retorn de Luis Garcia, havia quedat marcat per una disciplina en el posicionament d’extrem. Amb l’assortiment de pilotes des del costat dret. I així va arribar el primer gol. Luis centra a dins de l’area i la pilota arriba a peus de Nené. I Nené, no va fer de Nené. Va demostrar que també pot jugar al primer toc. I al primer toc rematava al fons de la xarxa de Lafuenta (ja els planyo, aquests asturians).

D’aquí al final de la primera part, l’Espanyol va marcar el tempo i va comptar en dues noves ocasions de gol. Només les frivolitats de Kameni amb la pilota als peus, van donar alguna opció als asturians.

El Vila-real i el Recre empataven a 1, després d’un gol inicial dels andalusos.

Va se a l’inici de la segona part, als 20 segons, quan Kameni va tenir l’única intervenció compromesa. Si bé 5 minuts després el defensa Neru, va rematar a fora una altra oportunitat del Sporting.

No podia ser. L’equip blanc i blau no podia renunciar a la pilota i al joc ben dirigit de la primera part. Pochetino, conservador en l’aspecte muscular, no volia arriscar la salut de De la Peña, i va fer entrar Roman Martínez. L’equip va encaixar el canvi de manera excel·lent. Com més endavant ho va fer amb el canvi de Callejón per Tamudo.

Les coses es posaven bé a Gijon i a Vila-real, perquè els de la Plana feien el segon gol. El Recre ja quedava darrere nostre.

I en una juagada en què Luis Garcia va fer de Nené, renunciant a rematar a la primera i a la segona opció, endarreria una pilota des de l’àrea petita, que Roman rematava al fons de la xarxa. El partit era nostra.

Mister assistance

I per si això era poc, Luís Garcia, ja definitivament convertit en “Mister assistance”, feia una centrada en profunditat,com aquella que l’any passat en partit de copa li va rematar Jonathan a San Mamés. Ara rematava Callejón, exercint de Tamudo. No està malament Luis, tres assistències, tres gols.

D’aquí al final, una exhibició física, amb una de brillant per sobre de tots. Com corre Ivan Alonso ML! És d’admirar la despesa física del nou “tamudín”.

La jornada de dimarts-dimecres-dijous ha estat rodona! Ara, toquen dos diumenges seguits a Montjuïc. Volem sis punts!

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Astúries mon amour.

2009-04-20T15:28:00.001+02:00

Espanyol 1 – Racing S. 0

Si les ganes, la lluita i la concentració que els jugadors blanc i blaus hi ha posat en els dos darrers partits a casa, s’haguessin posat a Pamplona i Soria, ara ja estaríem parlant d’altra manera. Si ho haguessin fet molt abans, estaríem a dalt. No ho dubteu. I si al Molinón es torna a sortir a guanyar, amb grapa i una davantera carregada d’efectius. Si a més a més hi ha un miracle muscular, i de la Penya pot jugar, es podria somniar amb la salvació. Somniem, encara hi som a temps.

I no va jugar de la Penya....Però com a la primera part a Soria, el joc de l’equip no va ser caòtic. Se’l va trobar a faltar. Sempre se’l troba a faltar, i per fer passar aquesta angoixa, Pochetino no el va deixar a la grada. El va fer seure a prop seu. I sense tenir molt clar si Ivan estava en condicions de jugar, va fer volar la imaginació.

A mi,personalment, la visita del Ràcing em feia molta por. És d’aquells equip incòmodes, sobretot quan t’hi enfrontes a la part final de la temporada. És un equip d’aquells fet amb quatre canyes, i quatre gran jugadors que relliguen les canyes. Particularment considero Garay, Munitis, Zigic i Colsa, quatre elements per muntar un equip respectable al seu costat. Amb un bon entrenador, com Marcelino Toral la temporada passada, amb aquests equip es va anar a la UEFA. La gran troballa d’aquest any al lateral dret blanc i blau, Sergio Sánchez, era suplent en aquest equip.

Al minut tres, Zigic va estar molt a punt de marcar. Hauria estat un desastre. Però va ser molt ben controlat la resta del partit, per la defensa blanc i blava, que va jugar un dels seus millor partits. Només va caure en la trampa de fer un excés de faltes a la vora de l’àrea i cedir corners sense pensar que és la millor arma d’atac per un equip que juga amb Zigic, Crouch o Ibrahimovic. Ni amb l’Atlètic de Bilbao, òbviament.

Concentrat

Tornava Luis Garcia a l’equip. De nou a l’extrem. Un lloc on perd capacitat i on sovint ell es perd literalment, mentre busca per altres posicions. Però des de primer minut, Luis va estar molt concentrat en el seu espai i va fer jugades i centrades de cert mèrit, que podrien haver acabat en gol.

Abans però Ivan Alonso, un jugador que només fa 10 partits que juga amb l’equip, però que hi posa una voluntat només comparable als millors dies de Tamudo, havia estat objecte d’un clar penal. Una jugada que una vegada més podria haver marcat negativament , com en tantes altres ocasions.

Partit virtual

Tres clares ocasions de gol a la primera part, i cap gol. Calia buscar amb més insistència encara la porteria visitant. I Pochetino va començar el seu partit virtual. Se’n feia il·lusions i va posar a escalfar a de la Penya. En començar el segons temps.

I se’n va continuar fent il·lusions, i va caminar per la banda fins anar a parlar amb ell. Semblava que junts intentaven resoldre un partit de la PLAY STATION, quan “tamudin” Alonso va rematar a l’estil Zigic, una falta ben excutada.

Com em deia l’Eric en un sms, hauria d’haver acabat el partit. Si, acabar per no haver de patir. Ai! Quina por... cada vegada que centraven pilotes sobre l’àrea de Kameni. Però, no. No van intimidar gens. I és que som patidors de mena. Només un xut de Colsa, va accelerar el cor al més cardíacs.

Setmana Santa

La nostra setmana santa ja ha començat. Dijous sant partit a el Molinon, i diumenge la processó de “la puñalà”. No es podia trobar millor rival, el Betis de Lopera i del “Cristo del Gran Poder”. Confiem en el gran poder dels Ivans i de la resta . El poder dels partits virtuals. I la sort. Que d’una vegada arribi la sort. La necessitem. De veritat.

Escrit per Eugeni Rius

Numància 0 – Espanyol 0

2009-04-13T11:22:00.000+02:00

La primera de primera, i la segona....

Pel seu nom, el camp dels “pajaritos”, hauria de resultar molt més avinent pels nostres colors. Des de l’apostasia i el més profund agnosticisme he contemplat amb bona cara les peregrinacions a Montserrat, Vila-real, Pamplona, Soria, les paraules de “Lo Pelat” i les alineacions amb 5 davanters. Tot plegat significa una confiança en què és possible el “yes we can” de l’Eric i en Barak.

Però el que es vullgui, només es podrà fer si és pren una actitud de primera,com la que va exhibir l’equip blanc i blau a la primera part dels “pajaritos”. Quan l’equip s’aletarga, torna a ser de segona.

La meva irrenunciable afecció pel ciclisme, em va fer entrar amb més d’un minut de retard a la retransmissió, i em va fer practicar zapping durant uns minuts. Joan Antoni Fletxa i Tor Hushvod, anaven entre els escapats a la Paris-Roubaix, i tampoc m’ho volia perdre. Les llambordes va tirar pel terra les aspiracions d’aquests dos catalans d’adopció. Una llàstima.

Tot plegat no va evitar que perdés detall, i me’n adonés de seguida que des del triomf la temporada passada, a Mestalla, que l’equip no donava una imatge tant prometedora sense comptar amb de la Peña. Això passava durant tota la primera part. 45 minuts de domini territorial, al llarg dels quals l’equip va avisar seriosament la porteria contrària en set ocasions, quatre d’elles els darrers cinc minuts. Entre les ocasions un gol de Sergio Sanchez, anul·lat no sé ben bé perquè, i una pilota treta sota els pals amb les mans (no era penal, però...)

Goria, Goitia, Goitom...

La primera part havia transcorregut amb un bon joc, com tants poques parts aquesta temporada, i amb mala sort com tantes altres parts des de fa molt temps. Reflexionant sobre aquest fet, cal assegurar que l’Espanyol només ha guanyat els pocs partits en què la mala sort no hi ha intervingut amb malícia.

Una part que per lògica podria haver acabat 1 a 3, acabava 0 a 0. I encara sort que no acabés 1 a 0, en altres ocasions havia anat així. Perquè no vull oblidar de dir que el Numància va tenir una gran ocasió a peus de Goiria, i que Kameni n’havia fet una de les seves. I fa escola. Perquè, al matí havia vist un partit del Torneig Internacional de Mediterrani de Palamós, en què l’equip perico cadet s’hi havia imposat, sense que el porter imités en una de les seves sortides al gran Kameni.

La segona part va tornar a se avorridota. L’Espanyol li va donar la pilota al rival. Baixava el pistó. El Numància picava els primers corners del partit. I Kameni intervenia amb gran encert en tres ocasions. Amb tot i això, l’Espanyol comptava de nou amb immillorables ocasions, com una de Jarque, en què de nou la sort li donava l’esquena a l’equip. També l’àrbitre, Mejuto (germà d’Artur Mas?) donava l’esquena, i donava pel cul a l’equip com tants altres àrbitres, en no voler veure dos clars penals a l’àrea castellana. Ja està bé! Si Guardiola fos a la banqueta blanc i blava, no acabaria cap partit. Segur.

S’allunyen

De nou, els darrers minuts van ser els més intensos, i que podrien haver donat fruit. Però no.

Al marcador simultani, de fredes i de calentes. Osasuna, Betis i Getafe s’allunyen. Sporting, s’acosta. El cap de setmana vinent, rebem la perillosa visita del Racing. Fa cinc anys quan l’equip semblava sense aturador a la recta fina de la lliga, amb el “mashote salvador”, el Ràcing va interrompre a Montjuïc la prometedora marxa. Cal guanyar, si o si.

Yes, we can

2009-04-07T09:45:00.002+02:00

Espanyol 3 Deportivo 1

La permanència, o la il.lusió de la permanència, començava dissabte a les 8 del vespre. Faltaven 10 jornades i l’Espanyol i els pericos ja vivim d’altres partits. Com si fos la última jornada de lliga, coi!
La ràdio avança un penal a Huelva. A veure si és a favor del Sevilla, o més ben dit, contra el Recre. Gol de Kanouté, bé. Molt bé ! Que s’acabi ja ... i podrien ser 5 punts. Betis i Numància juguen i quin desgavell de gols. Què vull? Empat, victòria del Betis, del Numància ...... Mentre ho analitzo i assumeixo que el “Betis es musho Betis” va i empaten. Bon resultat.

Els maleïts 8 punts
Enfilo la muntanya de Montjuïc amb els números de la classificació al cap. Els hem de reduir a 5. I Pochettino vec que és valent, molt valent i deixa Luis García a la banqueta. Un senyal més que la cosa està molt i que molt malament. Solucions dràstiques a situacions molt crítiques. Estem en el punt que qualsevol cosa (dins l’esportivitat i la legalitat per ser políticament correctes) és bona si ens salvem. Llegeixo una pancarta “No nos rendiremos jamás” que sobrevola constantment en les nostes ànimes i, espero, en la de tots els jugadors, tècnics i directius.

La bogeria: mans i tot canvia
I començat el partit s’obre una finestra a la permanència, o la il.lusió de la permanència. La jugada comença en unes discutibles mans de la nostra defensa que origina un contraatac dirigit, bojament, per lo Pelat. Pim, pam, rebot dolç d’Aranzubia i gol, gol d’Ivan Alonso. Gràcies. Moltes gràcies i que s’acabi el partit ja.
Minut 39. Falta en una de les cantonades de l’area i Nené sembla que la tirarà de rosca i potser Jarque o Pareja la ficaran de cap. Apareix , una altra vegada, lo Pelat i mantè una petita conversa amb Nené. La meva mirada està concentrada en el diàleg, però no els sento. Hagués frisat per escoltar què es deien. Voldria saber, vull saber què li diu l’Ivan perquè tot seguit es produeix una altra bojeria. Gol, gol. Moltes gràcies. Espectadors i, segurament jugadors, s’esperaven una altra acció i el boig de l’Ivan ens sorprèn ..... M’encanten, com sempre, les seves bojeries!
Quan tots ja miravem el rellotge per trobar el descans, va i la nostra defensa es torna, per enèsima vegada, de vidre. Quin contraatac de llibre i quin desengany en el nostre cor. 2 a 1 i a patir, collons.

Descans amarg
El descans em serveix per continuar jugant i des de la ràdio ens arriben notícies negres, molt negres. El simpàtic Osasuna, l’estimat Rifle Pandiani, encarrila una victòria inesperada al Calderón. La puta i maravellosa magia del futbol .....

L’alè
I la segona part comença estranya, sense benzina. Als 19 minuts intueixo que la bola entra suau, tendra, tranquila a la porteria del Depor. Com li agrada a Tamudo. Però no, el remat de cap de Jarque el treu un defensa gallec. Però els pericos continuem jugant, cridant, animant a la il.lusió de la permanència. Senyors i senyores, quin espectacle està donant aquesta afició. Acollonant.

Yes, we can.
I el punt i final amb el Lopo perico i el Rufete viu. Moltes gràcies ... per si de cas 2 gols de diferència a segons del final ens van servir per respirar. Respirar a fons. 3 punts al sac, però la ràdio ens amargava el desenllaç amb la victòria final de l’amic Camacho i companyia. Als pericos ens quedava un altre partit a seguir ... baixant de Montjuïc sento que algú diu,: gol del València. Bé. Molt bé. Que perdi el Getafe si us plau. I ara ens toca guanyar, guanyar, i guanyar per passar de la il.lusió de la permanència a la permanència. Dels 8 als 6. I continuarem restant, segur. Però ho farem passet a passet. Dia a dia. Entrenament a entrenament i treballant, com diu Pochettino. Treballant.
Yes, we can.

Escrit per l’Erik van Hooft
PD: L’amic Eugeni Rius, com d’altres pericos, està de vacances.

Ai Pitoniso!

2009-04-01T18:40:00.001+02:00

Cada any per aquesta època Ricardo Pastor, Pitoniso Pito, prèn notorietat pronosticant com acabarà la lliga de futbol. TV-3 i altres mitjans, omplen espais esportius amb les prediccions d’un home que no es pot dir que sigui infalible, ni tant sols bruixot.
Ja d’infant, recordo resseguir els seus pronòstics al “Diario Dicen”. De llavors tinc ben present, que encertava més resultat de la quiniela jo amb 5 o 6 anys, que no pas ell.
No cal remuntar-se a aquesta època de la “prehistòria”, només cal recordar com fa dos anys va pronosticar un final molt diferent al que va proporcionar el famós “Tamudazo”.
Serà que s’equivoca quan hi ha els colors blancs i blaus en mig del pronòstic?
Esperem que si, tot i que quedar tercer d’últim, no és un mal resultat pels pericos donada la situació actual, ja que si només un equip ha de baixar per motius econòmic o delictius, l’Espanyol ja se salvaria.

Escrit per Eugeni Rius

120.000 euros per Jurado i alguna cosa més

2009-03-25T15:35:00.000+01:00

Com cada temporada, a mesura que s'acosta el final de la lliga de futbol, es van veient coses, molt allunyades de l'esperit que hauria de dominar l'esport.

La compra i venda de partits, sobretot a la part baixa, existeix i ha existit sempre. N'hi ha però, de més vius i de menys. La maniobra del Mallorca, és de "chapeau". A més d'haver aconseguit la cessió d'un gran jugador, Jurado, resulta que pertany a un dels equips a qui s'havia d'enfrontar en aquest tram final de la lliga, l'Atlètic de Madrid. I amb una clàusula segons la qual si el jugador el volien fer servir per jugar en contra del seu equip d'origen, calia pagar una clàusula. L'excusa permet la circulació de maletins sense que ningú investigui. Algú sap per a quin concepte el Mallorca, va pagar 120mil euros a l'At de Madrid. Algú pot assegurar que hi havia 120mil euros? Abans del partit l'entrenador mallorquí declarava "los tres puntos valen mas de 120mil euros".

Mentre tant, els pericos seguim observant amb "el ciri a la mà" com sempre, la caiguda en picat del nostra equip. De dret a segona.

Ni la mala actuació dels àrbitres, ni l'afer dels maletins, pot justificar del tot la situació. Se l'han guanyat a pols.

Veient l'actuació d'equips com Numància, At Bilbao o Osasuna, per posar exemples d'equip de la part baixa de la classificació, que com a mínim hi posen un "parell d'ous", cal puntualitzar que tots els punts que s'han perdut contra equips inferiors, ha estat per això. Precisament no posar-hi collons.

Dels partits jugats contra el grans, millor ni parlar-ne. Han estat les millors actuacions dels blanc i blaus, i si les repassem amb lupa, direm que tret el partit del Camp Nou, a la resta sempre l'àrbitre ens ha manegat. Al Bernabéu, a casa i a fora amb el Sevilla i el Vila-real. L'atracament de Mestalla. Només l'Atlètic de Madrid se'ns va "follar" amb legalitat i mereixement. I si li haguéssim pagat 120mil euros?

Això només hi pot posar solució una intervenció de Baltasar Garzón investigant maletins, i fent baixar a segona B els clubs endeutats. Perquè la tàctica Baltasar, d’anar a Montserrat a pregar per un miracle, ja està molt gastat i als agnòstics ens fa certa urticària.

La casualitat va voler que Pochetino es trobés a Dusko Ivanovic a Montserrat. Ves per on...

Escrit per Eugeni Rius

Ja ens fem el càrrec

2009-03-23T19:52:00.000+01:00

Osasuna 1- Espanyol 0

Hi havia temps per adreçar la pèssima trajectòria. El temps s’esgota. Hi havia ganes per remuntar posicions. N’hi havia. L’esperança és el darrer que es perd. L’hem tingut. Les matemàtiques es van fer per tenir una constatació numèrica de la realitat. I per tenir fe del que és impossible.

A més d’esgotar probabilitats, estaria bé començar a valorar si té algun avantatge prendre’s un perillós any sabàtic.

Pochetino segueix fent pinya, i cada vegada és més a prop de fotre’s una pinya. I és que no n’hi ha prou en fer pinya. No n’hi ha prou en esperar al minut 85 per començar a buscar la porteria contraria. I es busca amb ansietat.

No sé si per dibuixar una alineació guanyadora cal col·locar a Luis Garcia a la dreta. Se’n havia parlat molt de la possibilitat de deixar-lo a la banqueta. Posar-lo a la dreta va ser una operació molt semblant a deixar-lo a la banqueta. Sergio Sánchez tornava a la posició del sancionat Moisés i Chica al lateral. Als primers compassos del partit, donava la impressió que hi havia ganes de imposar-se. Amb el domini al mig del camp. Amb un Nené, a qui semblava que el gol de la setmana anterior li havia pujat la moral. Tot plegat facilitat per un Osasuna, un rival que ja em perdonaran Pandiani i Juanfran, però que sembla un equip de segona B. Un segona B amb Camacho a la banqueta, cosa que té el seu puntet.

Rifle i Punyal

No sé perquè, la graderia insultava contínuament a De la Peña. En els primers compassos del partit, De la Peña intervenia en un parell de jugades de mèrit. Una d’elles amb la col·laboració de Tamudo, que davant quatre defensors era a punt de tirar a porta.. Poc després Sergio disparava amb força un falta de molt lluny i Luis Garcia era objecte d’un penal, d’aquells que mai ens xiulen a favor. I aquí s’acabava tota l’ambició d’un equip que diuen que fa pinya, a la primera part.

L’Osasuna no havia fet pas més. A banda de demostrar que per més que intimidin noms com Punyal o “el Rifle”, els que són molt perillosos per a la integritat física, són Josechu i Nekunan.

Nekunam

La segona part es va desevolupar de manera similar. Tret d’un parell d’ocasions de Pandiani i una de Nekunan, el futbol va ser eixut i L’Espanyol no va dominar ja tant al centre del camp. Només als minuts 85,86 i 87, l’Espanyol va tenir tres grans oportunitats a les cames de Tamudo, Callejón i Ivan AlonsoLM .Ivan havia entrat per De la Peña i Callejón per Luis Garcia. Però va ser en el descompte, quan Nekunam, lliure marca, rematava la centrada d’una falta inexistent. Possiblement “Nekunam!”, acabi convertint-se en un renec d’alleugement blanc i blau.

L’ansietat va tornar a envair el joc blanc i blau, els segons que quedaven. Si la decepció i l’ansietat són tant grans, no sé ni si val la pena fer càlculs de probabilitats. Si hem de ser realistes, cal preparar ja l’any sabàtic, sempre que no hi hagi alguna possibilitat que el reglament faci baixar de categoria els equips en clara desfeta econòmica.
Escrit per Eugeni Rius

Espanyol 3 - Mallorca 3

2009-03-18T07:59:00.003+01:00

Empat enrevessat

Decididament, si a algú se li acudís fer una tesi futbolística, no podria prendre l’Espanyol com a referència, sempre que no fos per a protagonitzar l’excepció, que sempre confirma les regles. Possiblement altres teories que res tenen a veure amb el futbol se li podrien aplicar. Com aquella que busca una causa més o menys significant, per a responsabilitzar-la de tot un seguit de fets que es desencadenen. Fets no sempre negatius, es desencadenen després d’una decisió arbitral, encara que sigui en contra. A la primera part van desencadenar el caos. A la segona una mena de reacció només possible en el món del futbol, quan les ganes i la ràbia es donen de la mà per mostrar el millor d’un mateix. Una experiència que segurament va deixar sense paraules al més mediàtic de tots, el senyor “hohaveuvist?”

Paciència i esperança.

El partit s’havia venut com una final. Una de les finals. De les moltes finals. El ser o ser d’un equip que no s’acaba de trobar. No es reconeix ni en el mirall, perquè des de la darrera vegada que es va veure bé ja fa gairebé 15 mesos, no s’ha tornat a identificar.

Per facilitar aquest retrobament, Pochetino tenia l’oportunitat de fer l’alineació que li donés la gana, perquè per fi podia comptar amb tots els seus efectius. Que no és poc.

La pilota no entra

Esplèndid! L’èxit semblava més a prop que mai. Amb tot i això, els primers compassos del van mostrar un Mallorca mossegador, i amb un Jurado molt actiu que feia anar de corcoll la defensa blanc i blava.

Molt aviat però, els blanc i blaus començaven a demostrar que si, que estaven al 100/100. Al minut 13 Tamudo es retrobava amb el gol. Un gol d’aquells que només li anul·len a l’Espanyol. Només aquest any al Barça, ja n’hi he contat 12 com aquest. Un orsai posicional molt lluny de l’àrea, invalidava un gol molt ben executat.

L’equip carregava,segurament en excés, a la banda del “fondon” Rufete. De tant en tant s’entrava pel centre, i en qüestió de 12 minuts, Tamudo en tres ocasions i després Rufete, erraven clares ocasions de gol. La sort havia donat l’esquena als blanc i blaus, i el seguit de despropòsits culminava amb el 0 a 1, quan Arango clavava una falta a la porteria d’un Kameni que feia la mitja estàtua.

Callejón

L’ansietat s’apoderava dels homes de Pochetino i d’aquí a la mitja part no feien res de profit. Només la lesió de Rufete i l’entrada de Callejón es podia interpretar com un símptoma de reconduir el partit.

La segona part va començar encara molt encallada. Sergio Sànchez no demostrava la punteria d’altres vegades. I Tamudo, conscient de la seva mala sort, va fer un control llarg a mig camí de Callejón que el va aprofitar per empatar el partit al minut 11 de la segona part. Dos minuts després Pochetino feia un canvi sorprenent. Posava Lola per un desencertat Luís Garcia, i paradoxalment a la jugada següent la defensa badava per facilitat el 1 a 2 a Kleber.

Collons

El partit es tornava a esbojarrar. Tamudo era objecte d’un penal, que l’arbitre no veia. Si que veia mala intenció en un salt angelical de Moisés, i el fotia al carrer. Semblava l’estocada final. No, l’estocada la posava Jurado, el millor del partit. Al minut 60, 1 a 3.

Però amb 10 i tota la ràbia en el joc desordenat, l’Espanyol aconseguia dos gols posant-hi collons. 3 a 3 final.

Un altra punt de no res, per esperar una altra final. A veure si a Pamplona ens disfressem de braus i superem “l’encierro” amb els tres punts que han de començar ja la remuntada si o si.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

En mans d’un mentalista

2009-03-09T08:44:00.002+01:00

Vila-real 1 – Espanyol 0

No n’hi ha prou en lluitar en contra d’impediments habituals. Que si el rival és superior, que si l’arbitre els afavoreix, que si tenim mig equip lesionat, què si no sé què, que si no se quant....el dia que tenim tot això assumit, i diria que superat, en surt un de nou. El porter rival és una mena de David Coopperfiel, que no prou content de fer jocs demans amb Claudia Schiffer, ha de venir a tocar el que no sona i impedir de manera miraculosa que l’Espanyol puntuï. Això és la lliga.

El penal que Diego López va aturar a Raul Tamudo al partit d’anada, no era un referent suficient per considerar al porter del Vila-real el principal obstacle a superar per aconseguir puntuar,o fins i tot guanyar dissabte al Madrigal. Tothom coneix les seves aptituds. La seva agilitat, la seva alçada o la seva envergadura. Les floretes que li llança Pichi Alonso. En resum un bon porter. Però els equips que van al Madrigal, hi van avisats. Que si Nihat és un puta. Que si Senna Organitza. Que si la darrera passada de Ibagaza. Que si Capdevila remata córners. Que si Rossi fa molts gols.

Tot plegat, res assequible a qualsevol equip que hi vagi a fer futbol i crear ocasions. L’Espanyol hi anava amb il·lusió i amb l’empenta de més de dos mil afeccionats que aprofitaven la convidada dels herois de Sutton.

Un Espanyol, amb una única baixa. Prou important l’absència de Moises, però Pochetino va pensar en el gladiador Sergio Sánchez i Lola, per reforçar el mig del camp.

L’Espanyol va fer un partit seriós des del primer minut. Amb la tàctica apresa, possessió de pilota i amb Tamudo. Una equació que ja no és sinònim de gol. Com a mínim ja no ho és davant Diego López.

David Coopperfield

I al minut 14 en vam tenir la primera prova, quan en una jugada còmica que només podia acabar amb el gol tonto de la jornada, Diego López va fer un joc de mans que podria haver signat David Coopperfield. No sé encara com s’ho va fer per fer-se passar la pilota per la màniga, en moviment i sobre la ralla de gol, sense que entrés. Us diria que tinc tant clar que la pilota no va entrar, com que si tot això arriba a passar a l’altra àrea, hauria estat considerat gol.

La sort del Vil·lareal, no s’acabava així, ja que només cinc minuts després, en un córner era Kameni qui feia el gag còmic i relliscava, deixant porteria buida, per tal que Fuentes rematés sense problema el que seria el 1 a 0 definitiu.

Mentre els locutors de la Sexta, es declaraven una i altra vegada enamorats de Nené –ja se’l podrien confitar- l’Espanyol intentava traduir el seu domini en gol. El gol no va arribar. Poc abans de la mitja part, Luís Garcia, feia una centrada “mortal de necessitat”, com hauria dit Juan José Castillo, que no va trobar assassí rematador.

Reglament a la mà

La segona part, amb dues aparicions de infart de Kameni, que no van acabar malament com la de la primera meitat. Però l’Espanyol va seguir amb el seu domini posicional, territorial i organitzatiu, que es podria haver traduït en gol per tres vegades en els primers 19 minuts. Ni Luís Garcia amb el cap, ni Tamudo sol davant “el mentalista”, ni Luís Garcia un minut després de ser substituït Tamudo per Alonso LM, quan ho tenia tot a favor. A la primera volta del campionat hi va haver una campanya mediàtica en contra de Tamudo després que Diego López li aturés un penal. Com al minut 19 ja no era al camp, en ser xiulat un penal a favor de l’espanyol, no hi havia cap dubte. Luís Garcia,l’havia de xutar. Va agafar carrereta, i amb el porter ja batut la va clavar al travesser. Quina llàstima!

No més dues coses a comentar al voltant d’aquesta jugada que hauria transformat fins i tot Panenka amb una copa de més. Godin, autor del penal havia d’haver estat expulsat, ja que en fer caure a Nene, era el darrer defensor. I també amb reglament a la mà, quan el “germà de David Coopperfield” va començar a saltar i invocar la “màgia potàgia”, es movia escandalosament, com prohibeix rigorosament el reglament.

Crua derrota

D’aquí al final, Pochetino va voler calmar la pena de Luís García , substituint-lo per Coro. L’Espanyol va seguir dominant i va poder empatar, però ni era el dia, ni Diego López volia. Un excel·lent incorporació en atac de Jarque, rematant de cap una centrada de De la Peña, va estar l’ocasió per fer-ho, però no. Ni Raducanu, ni el seu fantasma, ni cap altra possibilitat esperada, van canviar el resultat d’una nova derrota. Crua derrota.

I ara comença la lliga de veritat. Una lliga molt especial que comença amb -7. Tot en contra, tret d’un equip que juga cada vegada millor. Desenganyem-nos. Tots sabíem que l’Espanyol de Pochetino començaria a existir quan tots els jugadors estiguessin a punt. Ara ja ho estan. Ara cal centrarse en cada partit. I per sobre de tot els que ens enfronten als rivals directes. El que ve és contra el Mallorca, i el següent contra l’Osasuna. Ens hi posem?

Escrit per Eugeni Rius

2009-03-03T08:16:00.001+01:00

Espanyol 0 – R.Madrid 2

Mala experiència a tres bandes

La plasmació de dues de les jugades més típiques del billar, van marcar la capvuitada del gran carnaval. Un “misto” d’Alonso a al primera part, va ser contestat per una “carambola” de xurra de Guti. I el 7 del Madrid va acabar fent un set al tapís de Montjuïc. Cal cosir a corre cuita. Sense temps a descansar el cap de setmana que ve l’anunciada excursió. Si aquella de “Que buenos són los farreros del Sutton....que buenos són nos llevan de excursión”

Els culers ens havien posat més pressió, de la que habitualment sotmeten als seus porter. Si els seus porters, els nostres amics, Valdés, Bonano.... L’Espanyol va sortir al camp l’actitud ja habitual de l’era Pochetino. I sense complexes. Sense més complexes, que la de no tenir només jugadors que prenguin automàticament decisions, comés l’exemple de Sergio “gladiator” Sanchez, “Mariscal” Jarque, “Magic Pareja, Déu la Penya, o “matador” Tamudo. I és que el dubitatiu Nené,em continua posant dels nervis....En definitiva futbol i bones intencions. Només va faltar una mica de sort per tal que una pentinada de Roman, no tingués un final feliç, un final d’orgasme comparable al que es practica en algunes perruqueries. Una sort que tampoc acompanya a Ivan L M Alonso (algú sap que vol dir L M?), ni en fer el misto del minut 24, ni la rematada del minut 39.

Sábado de Ramos
Una sort que estava més del costat dels madrilenys, que sense deixar passar els perceptius 40 dies després de carnaval, es van muntar un “sabado de Ramos”, de dos dels Ramos que més odio. Això si, amb el permís de l’arbitre Artur Mas-Mejuto Gonzalez, que va perdonar l’expulsió del lateral madrileny, després bufetejar Alonso. La sort més gran va venir en una carambola de Guti, que va fer rebotar la pilota en la ma de Kameni, el pal i de nou la mà del camerunès, abans d’entrar a la porteria.

Després mentre l’atac blanc i blau intentava trobar forat, amb Tamudo inclòs, Raul Gonzalez va sentenciar. Per més bona voluntat que hi posessin De la Penya i sobretot un Pareja bolcat en la creació, no hi va haver manera de fer cap gol a un Casillas, segur com sempre.

Lleig
Ara només queda esperar a recuperar l’ànim per a l’excursió de Vila-real. La convidada dels jugadors, fa preveure un important desembarco de Pericos dissabte a la Plana. Migdiada, a l’autocar, campanada al Madrigal i sopar de fideuà, pot ser un bon plan per aquest dissabte. I posats a esperar, esperar una nova cagada dels culers, ara només preocupats en fitxatge de Ribery . Difícilment s’equivocaran. Difícilment en poden fitxar un de més lleig i equivocar-se com van fer en fitxatges tant gloriosos,com en cas dels Hierro, o el Touré, que es va equivocar de germà, dels Keita, que també van fitxar el Keita dolent(lo puto Keite),o en escollir entre Aimar i Saviola.
Escrit per Eugeni Rius

2009-02-24T09:38:00.002+01:00

Barcelona 1- Espanyol 2

La premonició de Spamalot

Si en el seu dia, sense voler veure la realitat, van criminalitzar una gran actuació blanc-i-blava batejant-la com a “tamudazo”, ara els culers intenten trobar una nova denominació a lo de dissabte. “penyassu”, “ivanassu”, “calbot”... Mai se’ls podrà acudir que el que els va passar fa dos anys, va ser després d’un excés verbal del bocamoll Eto’o. Els excessos verbals del bocamoll, s’han tornat a produir, i aquesta vegada no s’ha quedat sol. Laporta, Busquets i Piqué, utilitzen la mateixa arma. A veure si els passarà com ara fa dos anys....

L’Espanyol necessitava i necessita punts de manera urgent. Ho sap Pochetino i ho sap tothom. Segurament Pochetino és els dels pocs que sap com fer-ho, i dissabte al Camp nou en va ser una mostra.

Brigada anti-Messi

Que aquest Barça dels rècords no és res sense Messi, ho sap un nen de teta. Si a més no hi és Inesta, cal actuar amb intenció. I d’aquesta manera, a més de la marca fixa de David Garcia, per defensar la banda esquerra va posar un dispositiu d’emergència, que convertien a Alves i Messi, en una parella més “verbenera” que “Las grecas”.

Amb tot això, Yaya Touré es convertia en millor jugador del mig camp blanc-i-blau. I és que també els nens de teta, saben que a banda de grans jugadors, el Barça té autèntics totxos com Yaya, Keita, Gudjonsen o Busquets. Això vol dir que es pot fer servir una “brigada anti-Messi” sense por a deixar forats oberts a altres homes perillosos.

Dit això, la cosa més perillosa del partit, i de la retransmissió televisiva, era el continu bombardeig d’estadístiques que vomitava el “canal Roures”. Un seguit d’estadístiques que podia amb la moral de l’Alcoyano. Totes favorien al Barça sense excepció.

Gràcies Guardiloa

Si a tot això, hi afegim un seguit de despropòsits “made in Guardiola”, se’n podia preveure el resultat. El cert és que en no poder jugar a futbol, al seu futbol, els blaugranes van haver de dedicar-se a altres coses. Així, els abductors d’Abidal no li van aguantar un passos de ballet. “Lo puto Keite”, es posava de jardiner, i en passar la segadora sota Moisés, pujava de categoria a Neskens, que el els seus anys de jardiner, segava amb suficient anticipació. Però com si d’un Déu grec es tractés, De la Peña va aturar el partit per fer notar al jutge la necssittat d’expulsar Keita. L’expulsió, no era del tot mereixedora. L’expulsió de Keita, perquè Xavi, Alves i algun més en van fer veritables mèrits. Els locutors del “canal Roures” es van passar mitja hora lamentant l’expulsió i preguntant-se el perquè. Ningú va demanar el motiu real de la targeta a Jarque. Tampoc cap dels culers que es queixen de l’actuació d’aquest àrbitre, que semblava el germà bessó d’Ezquerro, em sabrien dir perquè només davant Barça els àrbitres rectifiquen una targeta assenyalada, quan s’equivoquen.....

Tots els canvis que va fer Guardiola, van ser a favor de l’Espanyol. Posar a Puyol de lateral esquerre, quan l’espanyol no feia por per aquella banda, era anul·lar la perillositat que podien suposar les centrades de Silvinho. Alhora de buscar el gol, feia entrar dos centrecampistes dels de perfil “totxo”, a canvi dels golejadors. Gràcies Guardiola.

I va arribar el millor. En una d’aquelles jugades de “Nené ves a cagar”, el barsiler es va torejar mitja defensa blaugrana per posar un pilota a la calba de De la Peña, que no li va fer angúnia tocar-la amb el capi posar-la dins. I poc després aprofitava un regal de Valdés, per posar el 0 a 2.

Campanya Audi

I a partir d’aquí, la campanya publicitària més barata de la història de l’automoció. A Audi ja es freguen les mans. Que si A7, A6, A4.... Tot plegat per posar-li nom al canguelis que els ve ara, amb els punts que li porten al Madrid.

Però el partit no havia acabat, encara van passar coses insòlites. Com que el gol de Touré, que venia d’un rebot fos batejat de golazo a “canal Roures”. Com que al minut 36 entrés Laporta al camp. O millor dit, l’esperit Laporta. O és que ningú se’n recorda, que els blanc-i blaus va tirar una pilota a fora per atendre una lesió d’Alves, i els nois d’en Laporta no la van tornar? L’entrada de Tamudo al camp va ser un altra moment estel·lar de la nit. Psicològicament parlant, la imatge de Tamudo és un trauma al Camp Nou.

En resum, i per més que la tàctica Pochetino, algú l’anomeni anti-futbol. L’Èspanyol va fer un bon partit: Kameni, bé; Sergio, amo de la banda dreta; Jarque i Pareja, reis en anticipació; la “brigada anti-Messi, excel·lent; Luis Garci i Nené, molt treballadors; Alonso, igual de lent, però un 10 en lluita; de la Penya el desitjat; i Coro encertat i recuperat.

La darrera sensació de la nit la va protagonitzar TV-3, en un homenatge a la festa de l’Alzheimer, quan va oblidar de fer un “el vestidor” en el qual teniem ganes de sentir parlar a Eto’o, Laporta, Piqué i Busuqets. De fet, ja planyo al pobre Pasqual Maragall treballant per una causa digne, en una llotja rodejat de cervells plens de serradures.

Faria bé, l’altre equip de la ciutat de documentar-se i esbrinar si a l’Olimpique de Lió hi juga algun Ivaneau o Ivanot, perquè després de l’experiència amb Ivanovic i Ivan, el passat cap de setmana, podrien tenir alguna sorpresa.

La resta de resultats de jornada, no va ajudar massa, però quan es guanya això no fa tant de mal. Ara s’ha confiar en el equip i demanar que lesions no minvin a l’equip al tram final i decisiu. A veure si ens acostumem a guanyar, i rematem la feina amb el Madrid, per bé de la publicitat d’Audi.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

NOU CAMP: lider-1,colista-2

2009-02-22T15:27:00.005+01:00

Érase una vez un joven de 19 años, corría el año 1982, presenció en directo como su equipo ganaba 1-3 al líder Barça en campo propio. Ese mismo joven, hace escasamente una hora, ahora junto con su mujer y sus dos hijos, ha vuelto a ver de nuevo en directo como su equipo ganaba 1-2 al líder Barça en campo propio. Las dos veces la misma emoción y alegría,......quizás ahora mejor al poderlo disfrutar en familia. Gracias Victor por las entradas. Estábamos en la última fila del Gol Norte, la más alta del Nou Camp,.......la más cerca del cielo, glups, me estoy poniendo sentimental.
¿Tardará ese joven otra vez 27 años (tendrá 73 años) en volver a repetir la escena?¿estará con sus nietos?. ¡¡¡¡¡ NNNNNNNOOOOOOOO !!!!!!!. El año que viene les volveremos a ganar !!!!!!!!

[mail de José Luís P. a Victor B., en agradecimiento por el regalo -en forma de entradas- que le hizo para el día de este gran Derby]

Espanyol 0 – Sevilla 2 (jornada 23)

2009-02-15T23:43:00.002+01:00

Perdre de mala manera
Les derrotes no arriben mai en un bon moment. Ni tant sols quan hi estàs tant acostumat. Ni quan les coses es compliquen. Ni quan jugues contra els millors. Ni quan jugues amb de ni quan et fa un gol il·legal. Segueixen sent igualment derrotes. Però se’t posen molt malament.

La tarda no es presentava per tirar coets. La semi-recuperació de Tamudo i De la Peña, es veia francament descompensada pel KO total d’altres homes tant bàsics com Jarque i Moisés. L’única cosa que es podia exigir als homes que van saltar al camp, era que fessin el poguessin per fer oblidar als seguidors el mal gust de boca que havia deixat l’episodi del Sutton.

Davant ratetes perilloses com Navas i Capel, no era la millor oportunitat. Pochetino, va tornar a confiar en David Garcia. I l’equip no va fer un mal partit. Fins i tot s’hauria haver pogut posar al davant només començar si no fos per la ja preocupant, mala punteria de Luís Garcia o la por arbitral de xiular unes mans dins l’àrea.

Ves a cagar!
L’equip va fer un considerable i meritori desgast físic. Llàstima doncs d’aquestes circumstàncies negatives i de la lentitud d’homes com Nené i Alonso, que no van desbordar. El cert és que a la mitja hora de joc, Nené va fer una de les seves demostracions conduint una pilota a prop de l’àrea, amb un regat de més com sempre, que va fer sortir de la meva boca una expressió que es deuria sentir per tot el veïnat: Ves a cagar! Repeteixo que la imatge no era dolenta i els més optimistes somniàvem amb una segona part amb molt de Ivan i Tamudo.

Ivan va entrar a canvi d’un Roman que relliscava contínuament, però que jo hauria mantingut, ja que la targeta groga de Lola feia presagiar el pitjor. I abans que arribés el pitjor al minut 19 de la segona part, el partit es va poder posar a favor. Tot sigui dit, a favor i en contra, ja que tots dos equips van tenir clares ocasions. Cap tant clara com la doble de Coro al minut 18. El de Banyoles, sense posar-se nerviós va controlar una pilota que havia desviat Palop, però a l’hora de xutar, va apuntar per dues vegades el cos de defensor que hi havia sota els pals, tapant a la desesperada l’enorme forat de la porteria. El pitjor que havia arribat era evidentment l’expulsió de Lola.

De mala manera
Fins que no van avançar-se al marcador, els sevillans ens van fer un gran favor, mantenint sobre el terreny un mig camp, en que Fazio, Romaric i Renato, es comportaven com autèntics totxos. Els 10 blanc i blaus, es van esprémer a fons, i en aquest capítol cal destacar per sobre de tots Luis Garcia, que si bé no està encertat en el tema punteria, va demostrar que ell si que hauria pogut anar al Sutton, sense deixar rastre.

Els sevillans van començar a posar pilotes als pals i tot feia pensar en el pitjor, o fins i tot, en el bon gust de boca que deixaria un empat en aquelles circumstàncies. El gol va arribar de mala manera. Kanouté va fer caure a terra Pareja, abans de rebre un servei de Navas, i es quedava tot sol per afusellar Kameni.

Kameni va estar el millor de la tarda-nit. I això ja diu molt. De tota manera, una vegada més l’Espanyol no mereixia perdre. Va entrar Tamudo, que en set o vuit minuts va fer més perill que Alonso en 90. va venir el 0 a 2, i bona nit i tapat.

Un somriure encara més gran
La resta de resultats de la jornada va servir per afegir punts al rivals immediats a la classificació, i l’Espanyol ja és l’últim. Està clar que qualsevol reacció, ja no es pot desvincular del miracle. I per això, cal invocar a Sant Coro, Sant Tamudo, Sant Ivan, Sant Pochetino, o tot el santoral futbolístic blanc i blau a la vegada. I si el miracle arriba dissabte que ve, encara millor. Arriba la pròrroga dels darrers 15 minuts de la Copa del Rei. A veure si aquesta vegada podem dibuixar un somriure més gran.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))
((Foto: Andreu Dalmau - EFE))

2009-02-10T08:45:00.002+01:00

Getafe 1 - Espanyol 1

Quan l’empat és una estafa

Des que es va implantar el sistema de puntuació dels tres punts per victòria, que se sap que l’empat és un resultat gairebé intranscendent, només valorat quan es combina amb una victòria en el partit següent, el que s’anomenava mitja anglesa. Una mitja de gran valor en la lliga de dos punts i que segons els aritmètics podia assegurar un campionat de lliga, en temporades normals. L’Espanyol ha canviat les derrotes pels empats, fins al punt que els empats ja comencen a semblar derrotes perquè mai venen seguides d’un triomf.

No era fàcil. El Getafe cada vegada sembla més un equip de primera. Només cal analitzar l’alineació de mig endavant, per veure que enfrontar-s’hi no és cap ganga. A l’espera de la reintegració de De la Peña al futbol actiu entre cotons, Pochetino va presentar una alineació amb cinc novetats. Li’n calien més. El “petit Poltrona” suplia l’expulsat Kameni. A la defensa, la baixa gripal de Pareja es cobria amb un Torrejón que encara no està a punt. La reforçava però, amb un home que feia línia defensiva amb ell al gloriós Espanyol de Mestalla, David Garcia. Nene escalfava banqueta, en favor de Coro. I finalment Ivan Alonso, amb look de Curro Jimenez, encarnava l’esperança blanca. Cal recordar que com si d’època de guerra es tractés, l’Espanyol continua amb un grapat de baixes. Quan fa que l’entrenador (els entrenadors) blanc i blaus, no pot/den fer jugar els onze homes desitjats?

Apali Curro!

El look de Curro, amb gruixudes patilles, no era gratuït. Ivan Alonso tenia al davant el Cata Díaz. Us imagineu un defensa formada per “tios” amb pinta de delinqüent? Alves, Cata Díaz, Roberto Carlos...quina por. Tots meritoris per jugar al “Dinamo 4 camins”.

Alonso hi va posar morro i decisió. Al minut 7 aprofitava una errada de Jacobo, San Jacobo, el porter que ha substituït dues garanties sota l’arc, Ustari i Abondanzieri. El gol del 0 a 1, ja havia estat precedit per dues cagades de Luís Garcia dins l’àrea. L’asturià, no passa tampoc el seu millor moment.

No havien passat gaires minuts amb el marcador a favor, que la meva dona em va dir “no li ser veure l’Espanyol, vestit de vermell....”, la meva resposta va ser “doncs jo no li sé veure, guanyant....”

Deu minuts més tard, Jarque amb l’ajuda de Granero també va ser a punt del 0 a 2, al remat d’un córner, com sempre...Va ser una manera fàcil de perdonar, abans d’encaixar l’empat a la jugada còmica del partit. La jugada Kameni, sense Kameni. Cristian “Poltroneta” Àlvarez, havia estat un pèl nerviós fins el moment. I ho va estar del tot amb unes mans toves que van deixar morta la pilota. Una pilota que Torrejón no es va atrevir a xutr, per por a colpejar el cap d’en “Poltroneta”. I Soldado, viu com sempre, va aprofitar-la. 1 a 1.

El “multiusos”

El marcador, no es mouria ja fins al final. Si bé, el marcador simultani, l’altra que ja interessa tant com el propi, començava a mostrar resultats no gaire positius. L’Almeria s’avançava a Màlaga. El Mallorca superava el Depor. I el Numància empatava al Madrigal.... tot feia presagiar que “palmaríem”.

A la segona part, Sergio Sanchez, que a banda de ser l’home més en forma de la temporada i la gran sorpresa, es convertia en “chico para todo”. Passava al mig de camp per apuntalar la feina de Lola, i minuts més tard per fer d’escuder de Ivan de la Peña, que tornava amb ganes. Però aquí no s’acabava la feina d’aquest “multiusos”. Abans de complir-se 20 minuts, Torrejón era expulsat per passar-li pel costat a Soldado. Soldado feia mèrit per a un Òscar a Hollywood. Sergio passava a la defensa per ajudar a Jarque, i suportar el temporal. El Getafe va aprofondir en atac, i va poder marcar en més d’una ocasió. L’encert d’en Poltroneta i el desencert dels madrilenys, van evitar una nova derrota.

Canya al simultani

La presència de Ivan va servir per la seva particular reinserció, i només entrar va estar a punt de ser decisiu, si de nou Luis Garcia, hagués encertat. Els 25 minuts jugats amb 10 homes, van estar més que acceptables. Sobretot s’hi hi afegim el simultani, perquè, el Màlaga remuntava, el Depor empatava al Son Moix i al Madrigal el Vila-real s’espavilava.

En resum, cal guanyar un fotimer de partits, per ajustar la trajectòria de l’equip a alguna cosa que s’assembli a la “mitja anglesa”. Ara arriben els enfrontaments difícils amb Sevilla, Barça, Madrid i Vila-real. L’únic consol és que acostuma ser davant els grans equips, quan l’equip mostra un nivell superior. La llàstima és, que tot i mostrar aquest nivell, tampoc els guanya. A veure si l’esperit Pochetino, unit a les reincorporacions de Kameni, Pareja, Moisés, De la Peña, Valdo, Tamudo, i algun altra que em descuido, permet sumar 6 dels pròxim 12 punts, com a mínim, i a veure com va el simultani......

((Contracrònica: Eugeni Rius))

2009-02-06T10:47:00.002+01:00

Espanyol 1 – Huelva 1

Horror a la muntanya dels encantats

No hi ha manera que la pericada arrenqui el vol. Amb la il·lusió que va fer abandonar l’estadi del tanatori de Les Corts amb una pudor de merda impressionant, de tota la diarrea que els va agafar als culers al darrer quart, no podíem imaginar que els homes de Pochetino perdessin empenta. L’afició havia respost, però l’equip es va tornar a mostrar com una colla d’encantats, un viu retrat d’una directiva immòbil, que no reacciona, ni aprèn, després de l’enèsima hòstia.

Tots en som de conscients. Tot sabem que la només pot canviar de veritat amb el retorn de De la Peña i Tamudo, si tots plegats hi posen ganes. La feina de la directiva era procurar-nos alguna il·lusió en forma de fitxatge, mentrre no tornessin els cracks. Fa temporades que se sap d’on va coix aquest equip, i no es prenen mesures ni a darrera hora. Perquè la incorporació del tal Ivan Alonso, em temo que serà la del clàssic totxo que serveix de ben poc. Perquè després de “triomfar” en companyia de l’altra perla de l’equip, Nené, a l’Alabés enviant-lo a segona, del tal Alonso només recordo que l’any passat ens va rematar en una de les fotudes tardes a que sovint ens tenen acostumats Kameni i els seus. Perquè per a rematar córner de cap ja tenim Moises, Sergio, Roman, Jarque i Pareja.

Contra el Recre, a la muntanya de Montjuïc es va tornar a veure el de sempre. Les absències dels “golejadors” Sergio i Moisès, ens deixaven prou desemparats. Pareja, va ser qui va desembussar el canó. De nou un defensa va sortir a l’auxili de l’atac més inofensiu que deu existir actualment a l’hemisferi nord.
Malauradament lo de dijous va tornar a ser un miratge i Montjuïc va estar un lloc idoni on arrencar punts. Encara que fos als darrer minut, de penal i amb Pareja a la porteria.

Un futur gens prometedor. L’actuació de Cristian (el germà petit de Tortell Poltrona) el dijous no ens fa tenir esperances en el pròxim partit. Ja se sap que el Getafe no és res de l’alatra món, i que en aquell camp hi hem aconseguit bons resultats, però no hi ha cap pista clara que ens faci pensar que podem reaccionar. Pot ser, si vestissin de blaugranes, confiaríem en una reacció dels nostres. El temps s’esgota i no sé apel·lar a l’esperança, que diuen que és el darrer que s’ha de perdre. Segurament els encantats dels directius deuen esperar algun miracle en forma de Coro. I encantats de conèixer-se com estan, dubto que se sentin responsables de res.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Valladolid 1 - Espanyol 1 (Jornada 20)

2009-01-26T09:52:00.003+01:00

Gairebé igual

Si bé el resultat no es pot considerar del tot negatiu. La tarda a l’estadi de la pulmonia va estar prou nefasta. Futbol carrincló (com sempre), tres lesionats i un seguit de resultats que ens enterren més avall a la classificació.

No es pot discutir, que en certs moments, com en el primer i darrer quart d’hora l’Espanyol va tornar a ser l’equip lluitador i que tantes esperances va obrir entre l’afició perica dimecres passat. Però a la resta del partit, el pessimisme s’imposava. Les clares ocasions que van desaprofitar Goitom i Sesma a centrades de Pedro León (un home a seguir), feien presagiar el pitjor.

Una petita reacció blanc i blava amb una falta amb picardia llançada per Luis Garcia i un clar penal que va rebre l’asturià sense que Medina “Catalejo” se’n assabentés,només van ser un miratge, abans del gol castellà.

Suec
Si ja és prou paradoxal que el tal “catalejo” no les vegi de lluny, ni de la vora, una altra paradoxa de la natura ens va colar el gol. Un suec negre. Goitom. 1 a 0. Amb tot això, Moisés s’havia lesionat i al descans Pareja va patir un mareig, esperem que no estigui embarassat i que dijous, tots dos estiguin a punt pel derbi coper. Això suposava que tot el segon temps calia afrontar-lo, sense dues de les peces claus de l’equip. Si ja no en tenim prou amb les absències de Ivan i Tamudo, a la segona part calia suportar els nervis i armar la reacció amb Lacruz al darrere. Els nervis anaven en augment en veure al minut 10 a Kameni, fer-ne una de les seves.

Sergio Sánchez
Poc a poc, les coses anaven canviant en mig de dificultats com la lesió de Valdo. Entrava Rufette, l’altra perla de l’equip. Una vegada més, va ser en un córner. I de nou el golejador del 2008-09, Sergio Sánchez, el jugador més regular aconseguia l’empat. I d’aquí a la fi, van estar més apunt de sumar tres punts, que no pas de perdre. Esperem la ràpida recuperació dels lesionats. Ja no pel partit de dijous. Diumenge que ve es juga un d’aquells partits que cal guanyar si o si, i possiblement ja podrà jugar Ivan.

Finals
Sens dubte, serà amb Ivan i Tamudo quan es podrà veure de totes totes, el que pot donar de si L’Espanyol de Mauricio Pochetino, un home amb el qual hi estem posant tota la fe. Un entrenador i un psicòleg a l’hora que ha de canviar-li el xip a l’equip, sigui quin sigui el resultat del dijous. Si dijous, aquell dia que el Bar$a juga un de les seves primeres finals.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

2009-01-19T16:44:00.000+01:00

Malaga 4 - Espanyol 0

El preu de la inoperància

Un dels molts tòpics que envolten les reflexions als voltant dels resultat futbolístics, assegura que quan un equip perdona la vida al contrari, sense possibilitat de perdó, carrega amb totes les conseqüències.
Quatre vegades van perdonar els atacants blanc i blaus a la primera part.Posteriorment i quatre vegades, va acabar entrant la pilota a la portria de Kamen. Un nou desastre.

Mané, que ja fa dies que dona la impressió de no saber què fer, ens tornava a sorprendre amb l’alineació que presentava a la Rosaleda. Una sorpresa agradable i possiblement arriscada, era situar a Oscar Sielva al migcentre creatiu. Una altra de molt més arriscada i ja assajada per altres suïcides com Valverde i Màrquez, era situar a Mari Lacruz al centre de la defensa. Ja sabíem que Torrejón es en procés de recuperació, però sempre es millor un rossinyol que una garsa.
Kameni, com el N’Kono dels millors temps i ell mateix, sortia amb calça llarga. Des que el transplantament de gespa és habitual al futbol professional, que no havia vist una àrea petita tant erosionada com la de la Rosaleda. Bé valia la pena salvar els genolls.
Com en d’altres enfrontaments contra equips que vesteixen blanc i blau, com espectador, em va costar una estona acostumar-me al partit. A Màlaga més, ja que les ratlles són força semblants. Els nostres anaven vermells.

Vermells

I els vermells van començar fent un partit acceptable, on el mig camp de Moises i Sielva, controlava després del tanteig inicial, tot i que hi havia força imprecisió a la passada. Però la primera passada bona va deixar sol davant de la porteria rival a Luis Garcia, que va fer una errada “garrafal”. Una, i una altra dos minuts després, en una nova passada precisa que el deixava tot sol. I minuts després Moises i Roman tampoc marcaven en jugades menys clares. Quatre errades. Quatre perdons.

I quan semblava que l’Espanyol s’estava apropiant descaradament del partit, perdonant i perdonant, va arribar el primer gol dels malaguenys. Un combinació de la davantera en què, va semblar que Moises i Sielva, no estaven del tot encertats en les ajudes defensives, es va inaugurar el marcador.

Com a Mallorca

Quedaven deu minuts de la primera part i tota la segona. Però l’Espanyol ja no va tornar a manar. El Màlaga, com va passar jornades enrere amb el Mallorca es va trobar amb una plàcida victòria sense buscar-ho.

L’Espanyol tornava a donar la seva pitjor imatge. Gairebé sempre la mostra contra els equips més fluixos. L’Espanyol del Lacruz “fallón” , del Rufete “fondón”, del Nené que toca i toca cinquanta mil vegades la pilota abans de no fer cap genialitat. I a més L’Espanyol, en què ni Luis Garcia marca davant del porter tot sol. En definitiva l’Espanyol que encara en té per dies de disposar de De la Peña i Tamudo.

Que tremoli l’enemic

Recuperem l’optimisme pensant que encara podem sumar entre 25 i 30 punts d’aquí al final de lliga. Possiblement caldrà buscar un nou entrenador, perquè Mané sembla insegur i sense confiança en els seus jugadors. I si hem de ser optimistes pensem que a més de salvar la lligar, es pot guanyar la copa. Amb el Madrid i el Barça, pràcticament eliminats, és una competició molt oberta i assequible. Voleu més optimisme? Que tremoli l’enemic.

Espanyol 2 - Almeria 2 (Jornada 18)

2009-01-12T09:41:00.002+01:00

Desgavell, esforç i mal menor

Segurament el que els aficionats entenem al voltant de les jerarquies ,les graduacions i els càrrecs en el món del futbol, no tenen res a veure amb la realitat. Si no, expliqueu-me com és possible que el secretari tècnic o com n’hi vulguin dir, hagi pogut estar “marejant la perdiu” durant totes les festes nadalenques al voltant d’un centrecampista mexicà com el salvador del joc avorrit i inoperant del nostre equip. Si resulta que el tal Gerardo Torrado és un migcampista defensiu, com tants d’altres al centre del camp blanc-i-blau.

Expliqueu-me també, com un home amb aquesta responsabilitat, pot haver suportat que durant el ball de fitxatges d’estiu, jugadors com Ibagaza, Luque, Llorente,, Sergio Garcia o Aduriz, hagin canviat de club sense que arribés a acudir-se-li que qualsevol d’ells podia ser un dels homes creatius, puntes o de banda esquerra, que fa mesos que persegueix el club.

Els mals resultats, i segurament tot un seguit de reflexions d’aquest estil, han preocupat als seguidors blanc-i-blaus aquestes darreres setmanes. No sembla el millor moment per a començar a decidir si l’equip podrà salvar la categoria, ni seguir endavant a la copa del Rei. Els fets però, esdevenen ara i el partit a cara o creu amb l’Almeria, s’havia de guanyar, si o si.

Tarda fosca
L’Espanyol va viure una d’aquelles tardes a la que ens té acostumats, en les quals a més de donar la pitjor imatge, les coses no se succeeixen de la manera més favorable.

Sense temps per poder apreciar si l’equip era un altra de ben diferent del que va tornar a fer el ridícul a El Egido, en el llançament d’una falta que s’havia produït de manera semi-còmica, Uché rematava de cap en quedar desaparellat en el marcatge defensiu. Chica va fer caure des de terra, i sense voler un atracant visitant. Encara que involuntària, la falta existia. Com sempre, la punta de mala sort. Sempre mala sort. Quan la tindre a favor?
Seria el gol, o que on no n’hi ha no en raja, però l’equip va quedar com petrificat sense cap poder de reacció. Una sensació gèlida que es va mantenir tota la primera part.

Conjurats
A la segona part, quan l’equip va sortir conjurat, i reforçat amb Roman Martínez, va tronar a rebre una gerra d’aigua glaçada en una rematada, de nou, d’Uche, en una precisa passada i excel·lent jugada de Crusat (si Albert Crusat, aquella rateta en banda esquerra que mai hauria d’haver abandonat Montjuïc).

En aquest cas, la reacció de l’equip va ser quasi magnífica, oblidant fins i tot que no sap jugar a l’atac. Les oportunitats es van succeir i els gols no van voler entrar. Hi havia més voluntat de qualitat. Més corredisses que precisió. I de nou, la visió d’un equip enfonsat.
Em quedo amb la imatge de Rufete. La imatge d’un home amb l’aspecte de veterà, sense una qualitat que despunta i com s’arrossega per una banda inoperant.

Pitjor impossible
L’increïble Pareja, va aconseguir l’empat en el descompte i l’equip va acabar el partit amb una mica més de moral que els darrers sis partits. Però, sincerament creieu que val la pena seguir endavant a la Copa del Rei? Ens aportaria quelcom de positiu “cremar-nos” davant el Barça a dos partits? Si ha de suposar un plus, un rellançament de l’amor propi prescindint del resultat, com ho va ser el malaurat partit de lligat, endavant. Endavant, queda mitja temporada i és de suposar que una millora arribarà, perquè pitjor no es pot anar.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

Mitja hora de futbol, a canvi d'un punt

2009-01-05T14:28:00.000+01:00

Alhètic 1- Espanyol 1

Anar a San Mamès i guanyar un partit fent servir l’arma preferida dels locals: pilota a l’olla i rematada de banya, cap i/o pota, hauria estat gairebé impensable. Una situació del tot impensable. Tant estranya com anar al Bulli a afartar-se frankfurts, anar a missa i acabar repartint hòsties, anar al zoològic i acabar engabiat, anar a eurodisney i pujar al dragon kahn, o anar a un prostíbul i beneficar-se la madame de franc. Segurament tan increïble com que un entrenador biscaí hi vagi de visitant i ho aconsegueixi.
Molt difícil, però hi van estar a punt.

La visita a Bilbao venia marcada per l’entrada de l’any nou, després d’un nefast 2008. La resta de circumstàncies podien quedar en un segon pla, sense oblidar-les del tot. Les darreres temporades, les visites a Bilbao, Pamplona o Àlava (Bilbo, Iruña o Gasteiz) s’havien convertit en una manera de rebre hòsties sense demanar tanda. Calia no arrugar-se. A la porteria visitant hi trobaríem un home difícil de superar. I al front un equip en ratxa, on hi destaquen Llorente, Susaeta(cal seguir-lo), Iraola i Yeste, un home que ja li havia fotut a Kameni algun gol de “pissarrí”.
En front Mané, tornava a posar l’equip amb Chica al lateral esquerre (perquè tenim Beranger?), sorprenia mantenint Roman a la banqueta i feia l’encertada prova de posar Coro acompanyant a un Luis Garcia disfressat de punta.

La imatge de l’equip a la primera mitja hora de partit va ser molt fluixeta. Només el va salvar que com ja vaig comentar la jornada passada, que l’Athlètic és un dels sis equips del campionat clarament inferior a l’Espanyol. Una pilota al pal i poca cosa més van fer els biscains, tot donant temps a què els blanc-i-blaus s’anessin recuperant. I ho van fer amb un gol al minut 36. Un gol inesperat, si comptem que es va fer de la mateixa manera que li agrada executar-los als de San Mamès, a la sortida d’un córner. Amb tres homes per sobre de 1’90 cm, l’ordre del cos tècnic blanc-i-blau, era pilota al primer pal. Allà les esperava Moisès, i en el cas del córner del minut 36 la va rematar amb una magnífica girada de coll de 160º, que només podia ser barraca. Una rematada, que hauria estat l’enveja dels grans executors dels anys 50, 60 i 70, inclòs Santillana.

Un cigne

El gol va estar, com una píndola miraculosa que va iniciar un procés de metamorfosi d’un aneguet coix i lleig, en un cigne orgullós i dominador que va marcar la pauta en el joc, al llarg dels següents 30 minuts. Un equip, que ja podia haver eixamplat la diferencia acte seguit del gol, quan Luis Garcia, va llança un falta des de mig camp que va buscar la badada de Gorka, i a punt ho va estar. I dos minuts després, en un altra córner al primer pal, en aquest cas per terra.

La metamorfosi, havia estat aquell somni de Nadal del periquitos, aquell desig de l’any nou..... i va durar un bona estona més, després del descans.

Pessimista de mena, i una vegada més, hi va haver un seguit de indicadors que em van fer creure que tot acabaria tant malament com a València. El festival de targetes grogues, la majoria de les quals exagerades per un àrbitre de “caserio” (d’aquest caseriu nu me’n fiu) ens feia més vulnerables. L’entrada d’Etxebarria al minut nou, em va refrescar la memòria d’aquell partit de finals del segle passat, en que després d’un 0 a 1, com el de diumenge, el Bilbao va emparat-nos un partit amb un gol d’Etxebarria, assegut al terra i remtanat amb la mà, com un vulgar Messi.

Més córners

Els biscains, però, no feien massa por. Ho intentaven de la seva manera. Amb córners i pilotes penjades, si bé en el seu repertori actual, hi ha una banda dreta amb molta qualitat amb Iraola i Susaeta, que va passar a l’esquerre amb l’entrada de l’esmentat Etbevarria. Però va ser en un córner, quan Kameni va haver de fer la pífia de cada partit, deixant morta a l’àrea una pilota que va acabar al fons de la xarxa, després d’una rematada acrobàtica de Iraola, en funcions de golejador al minut 35.

D’aquí al final,només cal destacar, l’altra cara de Kameni quan va fer l’aturada del partit al minut 40.

En resum, una metamorfosi que cal ressuscitar i fer-nos creure a tots plegats que hi ha fusta per cremar, que som capaços de molt més i que l’any nou realment ens portarà un equip amb més orgull i pilota. No com d’altres que continuen depenent de la benevolència dels liniers pers aixecar els partits, com al 2008.

Setmana almeriense

Diumenge l’Almeria serà una altra història. Una història que només es pot escriure amb el domini de la pilota i els tres punts al sarró. No sé si el control de la pilota ha de venir donat per Gerardo Torrado, o si ja valen els homes que tenim. Abans la Copa del Rei, que ha d’acompanyar el nostre regal de reis, ja destapat en forma de cigne a San Mamès.

Contracrònica: Eugeni Rius