Llegeixes o enriqueixes?

"Una dona incòmoda" Montse Banegas (proa)

2009-07-15T21:25:00.003+02:00

Protagonista rara, estranya, esquerpa i rebel. Malalties mentals. El fet de viure o deixar de fer-ho. Iniciació al món adult. La relació amb els pares, amics i la resta de gent que ens envolta. El poble, Barcelona i l'estranger. Enganxa. M'ha agradat molt. Seguiré properes entregues de la Montse Banegas. Us la recomano.

"Hi havia un ordre caòtic, l'ordre que llegir dóna a una vida i l'ordre que viure dóna al que llegim."

"I és que ma mare i jo compartim l'habilitat de comportar-nos com ho fa tothom encara que ho considerem ordinari, indigne i degradant; però és clar, aquesta capacitat té un límit."

"La força no sempre és alimentada per la virtut."

"La gent en abstracte està molt bé, com a concepte, però quan es tracta de concretar, més aviat destorben."

"No crec que l'esforç i el treball tinguin cap conseqüència moral. És absurd, les coses són massa arbitràries per creure's aquesta mena d'imperatius."

"L'últim home que parlava català" Carles Casajuana (planeta)

2009-07-15T21:02:00.005+02:00

Conflicte lingüístic, l'estat del català i el seu possible futur final, el fet d'escriure novel.les, la parella i la seva ruptura, l'especulació i el mobbing immobiliari i tot un premi Ramon Llull. Regular.

"Com tants principiants, el Miquel es pensa que les novel.les es fan amb idees. No. Es fan amb paraules, i posar una paraula rere l'altra sense que grinyolin demana paciència. Si a ell li resulta massa dur de rossegar, el que ha de fer és dedicar-se a una altra cosa. L'hi hauria d'haver dit clarament."

"És la mena de llibre ideal perquè el lector català es posi les mans al cap i, després, calmada la mala consciència i satisfeta la set de literatura autòctona, continuï llegint en castellà. La pàtria vol no vol ciutadans sinó màrtirs."

"només una corrua de petites banalitats domèstiques que van dibuixat com la il.lusió es dilueix a poc a poc en l'aiguarràs del tedi, com la confiança s'esquerda entre silencis espessos i paraules no dites. El Ramón diu que l'argument no l'interessa, però aquí el que val és precisament l'argument, la suma de petits grans de sorra de les arenes movedisses en les quals la parella es va enfonsant."

"Gènesi" Bernard Beckett (estrella polar)

2009-07-15T20:46:00.005+02:00

Més que una novel.la juvenil ambientada en el futur, enganxa, molt ben trenada, filosofia i certa acció amb sorpresa final. Tot un descobriment.

"La gent feia el que se li demanava perquè treballaven tots junts contra una amenaça comuna, contra un enemic comú. Però el temps passa. La por passa a ser un record. El terror esdevé una rutina, perd el seu poder."

"És prou llarga aquesta escala que ens ofereixen per ajudar-nos a sortir del pou on hem caigut?"

"És en els conflictes quan els nostres valors queden exposats."

"No sóc cap màquina. Què en pot saber, una maquina, de l'olor de l'herba mullada al matí, o dels plors d'un nadó? Sóc la sensació del sol calent damunt la meva pell; sóc la sensació d'una onada freda que se'm llança al damunt. Sóc tots els indrets que no he vist mai però que m'imagino quan tanco els ulls. Sóc el gust de l'alè d'una dona, sóc el color dels seus cabells."

UNA CANÇÓ: "La cafetera" The New Raemon

2009-06-06T12:36:00.003+02:00

"El viento ligero en Parma" Enrique Vila-Matas (sexto piso)

2009-06-06T12:24:00.006+02:00

"LES COSES PROFUNDES NO NECESSITEN ORIGINALITAT"

Sóc un fidel seguidor dominical a “El País” d’en Vila-Matas i la seva il•limitada capacitat connectar referències de la vida i la literatura, de la literatura i la vida, de descobrir personatges i localitzacions, reflexions i frases lapidaries.

És a dir, que un diumenge no es diumenge si no puc llegir-lo mentre esmorzo plàcidament en algun bar del meu poble. En conseqüència tingueu en compte, que aquesta meva devoció i entrega “enriquevilamatiana”, no em permet ser subjectiu en les meves paraules, el que si que us diré, millor dit recomanaré, es que llegiu aquet “El viento ligero en Parma”.

Llibre on la veritat no és necessariament el contrari de la ficció. On se us dirà que la vida no admet bromes encara que un somrigui. On descobrireu que qui va inventar la vida va inventar el refús. Com sempre una reflexió sobre el fet d’escriure, sobre la literatura, en definitiva sobre la vida.

No em deixeu sol entre gent plena de certeses, aquesta gent es terrible:

“Hay algún malentendido, y ese malentendido será nuestra ruina”

“Y la literatura, finalmente, trata de eso, del hombre, de la vida, de la muerte, del amor, de los celos, de la envidia, de categorías que pertenecen a todos”.

“Siempre me había dicho que si la vida no tiene sentido tampoco lo tiene leer”

“Soy consciente de que todo cuanto la literatura puede enseñarnos (creo que lo decía un clásico, no sé cuál) no son métodos prácticos, sino sólo las posiciones”

“cada instante era puro y pleno presente, sustentado en sí mismo, completamente dueño de su propio ahora, ajeno a cualquier antes y después, acabado y entero de por sí.”
“Lo suyo era un asfalto mojado por la lluvia, mirar cómo pasan los trenes y sentir el viento de sus voces no serviles.”

“porque escribir es corregir la vida –aunque sólo corrijamos una sola coma al día-, es lo único que nos protege de las heridas insensatas y golpes absurdos que nos da la horrenda vida auténtica”

"Verde Agua" Marisa Madieri (minuscula)

2009-06-06T11:44:00.009+02:00

"L’ESFORÇ DE CRÉIXER I LA PENA D’EXISTIR"

Novel•la d’exili, entrada en l’edat adulta i vida. D’aquelles obres on no passa res i on passen moltes coses, o millor dit passa tot. Novel•la que té la gran virtut de dir molt amb poc, d’una forma impecable, amb una prosa poètica.

Pàgines de nostàlgia del passat , del que va ser i és i no tornarà, por al futur incert, temor als canvis que ens te preparats la vida, resignació al fets inalterables, existència de pacient espera, fuga de la realitat en ens envolta a la força, la obscuritat dels fets, el consol en els altres i la serenitat com a protecció.

Un altra joia d’aquesta minúscula editorial, que no deixa de sorprendre’m per la qualitat de les obres que publica, pots comprar qualsevol de les seves obres sense referències prèvies, amb la certesa d’endinsar-te en gran relat.

Com diu l’autora, els anys passen despresa, però no tingueu por del temps que només s’endú per davant a les persones, les coses i el fets es mantenen:

“En cada palabra dada y recibida, en cada gesto y pensamiento, en cada fragmento incluso breve y casual de nuestra existencia y de la de los otros, hay algo de precario y algo de ineluctable, de caduco y de indestructible.”

“Los miro y me parecen aún indefensos y quisiera poder asumir la carga de dolor que la vida les reserva, a ellos como a todos. De algún modo, me siento responsable de su felicidad y me pregunto si han recibido las armas y los instrumentos necesarios para hacer elecciones conscientes, para ser aguerridos en las pruebas, fuertes en las desilusiones, generosos en el éxito, para amar y vivir en el significado.”

“Retomé mi vida de siempre en el internado, hecha de estudio, de obediencia y de sombra. Tanbién de resignación, como si al fin hubiera entendido un antiguo secreto, que toda la vida era una larga, paciente espera.”

REFLEXIÓ 12:

2009-04-18T14:59:00.003+02:00

La fe i l'encant de la vida, malgrat tot.

"Un estiu a Mallorca" Llorenç Villalonga (club editor)

2009-04-13T16:22:00.008+02:00

"PASSIÓ I CINISME"

Aquesta ha estat la meva lectura de Setmana Santa, entre pluja, melancolia i una mona després. Uns dies d’obligat recolliment climàtic i puteig general, amb aquella sensació dels dies perduts.

Malgrat tot alguna cosa s’ha pogut fer, martinis i fideuà a la Barceloneta el dijous, dissabte passejada per Barcelona amb gintònic final a Casa Fuster, i més gintònics per la nit a les foques entre confidències amb les amigues, mentre a fora seguia plovent, visita a l’A i l’A a la Conca diumenge, però sempre em queda la sensació de tot el que em queda per fer de tot el que no he fet.

Amb “Un estiu a Mallorca” he retrobat molts anys després a en Llorenç Vilallonga, havia llegit “Bearn”, lectura de la que en guardo un gran record, i em va tocar llegir a COU, quantes Setmanes Santes han passat ja des de llavors, més val no pensar-ho però segur que unes quantes. Es un llibre entretingut, sobre una relació entre una poetessa madura, Sílvia Ocampo i un jove de l’illa de Mallorca, que fa trontollar la petita calma palmesana i fa aflorar totes del vergonyes, amors secrets i no confessats i intrigues d’aquesta petita societat illenca de principis de segle XX.

És un llibre que ens parla del dèbil equilibri que teixim al nostre entorn, del que pensem estable i inamovible molts cops penja d’un fil prim que en qualsevol moment pot ser tallat per enfonsar-ho tot, la nostra seguretat, i que res torni a ser el que era.

De la importància i falsedat de les aparences, de les rutines que ens imposem en societat perquè tot segueixi sent o sembli que sigui el que ha estat, quan tothom segurament, ho voldria canviar. Molt cops vivim vides que no son nostres, que no és la que voldríem viure i com ens molesta que ens ho recordin o facin veure:

"Amb els seus estirabots aconseguia, naturalment, que se li tanquessin moltes portes, però ella tenia a honor desagradar als estúpids, als filisteus, als provincians endarrerits.”

“però tu has volgut exhibir-les com si et divertís desafiar-los. No són pas les nostres relacions allò que no ens perdonen, sinó que les exhibim.”

“La tristesa enterbolí els seus ulls d’índia, tan bells: La seguretat, pobra de mi... Vostè té un palau amb tapisseries dels segle XVI, crèdit als bancs, reputació; però no té seguretat.”

“L’amor està bé si només és un graciós accident, la propina inesperada que us dóna la vida, la rifa que cau quan no hi pensem.”

UNA CANÇÓ: "De momento abril" La Bien Querida

2009-04-12T09:49:00.003+02:00

LA BIEN QUERIDA - De momento abril

UNA CANÇÓ:

2009-04-05T12:11:00.002+02:00

"Ni d'Eva ni d'Adam" Amélie Nothomb

2009-04-05T12:05:00.006+02:00

"DE SENTITS I SENSACIONS"

No em deixa de sorprendre aquesta escriptora belga nascuda al Japó de pares diplomàtics, cosa que la ha fet voltar per mig món.

Crec aquesta és la seva última novel•la, perquè un altres de les característiques de la Nothomb és la seva capacitat d’escriure llibres d’una forma gairebé compulsiva.

Les seves obres són breus, d’una literatura planera, directa, molt propera i amb un punt d’excentricitat que m’agraden molt i que confereixen un segell identificador propi als seus llibres, que els fan diferents de la resta.

“Ni d’Eva ni d’Adam” ens explica la relació sentimental entre la protagonista, professora de francès, i el seu alumne japonès, una espècie d’educació sentimental entre per sones de cultures molt diferents, i aprofita per passar llista, com a marc per l'historia, a la manera de ser japonesa, la seva cultura i tradicions, que tant sembla admirar l’escriptora.

És un llibre sobre els sentiments i les sensacions. D’allò que modifica la nostra manera d’existir i d’actuar. De com el cos sent i l’esperit experimenta. Les sensacions com a punt de vista orgànic o fisiològic (el menjar, els paisatge, el fred, la calor...) i els sentiments des de el punt de vista afectiu o psicològic (l’amor, el desig..). En definitiva, la sensació com a relació del nostre cos amb el món i els sentiments com una relació amb un mateix i els altres.

Un bon llibre que m’ha fet venir moltes ganes de visitar el país del sol naixent, pot ser aquest estiu hi faré cap:

“En un país on la gent s’ha de comportar bé tota la vida, sovint s’esdevé que al llindar de la vellesa s’enfonsen i es permeten els comportaments més insensats, sense que això impedeixi que les seves famílies se’n facin càrrec, seguint la tradició.”

“m’havia embolicat amb algú agradable i encantador. En cap moment n’havia ferit ni en acte ni de paraula. No sabia que existís, això.”

“abans d’adoptar un determinat comportament, fa falta observar-lo. La intuïció lingüística funciona fins i tot quan la competència encara no s’ha assolit del tot.”

“I durant aquella abraçada, que va durar deu segons, vaig sentir tot el que hauria de sentir surant aquells anys.”

Reflexió 11:

2009-03-29T20:02:00.012+02:00

Tenim que desfer-nos de la vida que havíem planejat per viure la vida que ens està esperant.

(Joseph Campbell)

"Khadjí-Murat" Lev Tolstoj (l'avenç)

2009-03-29T17:31:00.004+02:00

“HEROIS”

Petita sorpresa, d’una d’aquestes lectures que anomeno casuals, i es que aquest llibre venia amb no se quin número ni amb quin motiu de la revista l’Avenç i que vaig amuntegar de forma mecànica a la pila dels llibres per llegir.

La primera impressió quan el vaig tenir entre les mans i en vaig llegir el títol va ser de la més absoluta ignorància “Khadjí-murat”? no coneixia el llibre, per sort si em sonava l’autor Lev Tolstoj, encara que no n'havia llegit res fins la data, que em va ajudar a situar-lo en l’espai i el temps i plantejar-me la seva lectura.

Per altra banda, a la contraportada en Harold Bloom diu “Khaji-Murat és, al meu parer, la millor narració que s’ha escrit mai o, si més no, la millor que jo he llegit.”, bé jo no seré tant agosarat, i només m’atreviré a dir que el llibre està molt bé i que l’últim capítol m’ha semblat molt bo, sublim i que tanca de forma perfecta i impecable el cercle de la narració.

És un llibre que parla de les conviccions personals fonamentals i de les coses per les que lluitem les persones, en aquest cas, en Khadjí-Murat, guerriller txetxè atrapat entre dos focs i un fat que es preveu indefugible i que afronta sense planyiments, en Khadjí-Murat intenta sobreviure als dos bàndols per salvar el destí del seu poble, el destí de la seva família i s’aferra això amb totes les forces. Ja m’agradaria ser a mi una mica més com en Khanjí-Murat!!!:

“I vaig recordar un vella història caucasiana, de la qual jo n’havia vist una part, una altra l’havia sentit explicar a testimonis dels fets, i una altra me l’havia imaginat.”

“L’habitació estava impregnada d’aquella olor particular, àcida, de cuir, que fan els muntanyencs.”

“Els rossinyols, que mentre durava el tiroteig havien callat, començaven a refilar altre cop, primer un de sol molt a la vora, i després uns altres més enllà.”

"El silenci dels arbres" Eduard Márquez (butxaca 62)

2009-03-29T16:47:00.002+02:00

"PERDEDORS"

Feia temps que tenia aquest “El silenci dels arbres” a la pila de llibres per llegir, de fet l’havia començat i tot, però no recordo per quin motiu en concret el vaig deixat, segurament no era el seu moment i es que estic segur que per a la lectura, com a tantes altres coses en aquesta vida, tot té el seu moment.

Doncs bé, al reprendre aquesta obra ,aquest cop vaig quedar enredat en les seves línies i el vaig tenir que llegir d’una tirada. Ara si era el seu moment!. Amb aquesta obra l’Eduard Márquez passa a encapçalar la meva llista personal d’autors més llegits i preferits, i és que l’escriptor barceloní em sembla un autor impecable, d’una prosa molt treballada i unes histories colpidores, sensibles i d’una gran qualitat.

“El silenci dels arbres” és un descripció, una reflexió sobre les sempre difícils relacions sentimentals i en aquest cas, emmarcades o complicades per una ciutat aïllada (no diu el nom de la ciutat però podria ser Sarajevo perfectament) i afectada per la guerra, i com dins aquest escenari de terror, mort i destrucció l’ésser humà intenta estimar i ser estimat, recordar i ser recordat pels éssers estimats i més propers, en definitiva, viure, que és crec, el que cerquem tots o si més no la majoria.

I de com l’espècie humana se les empesca per sobreviure a les adversitats més adverses, en com s’inventa realitats més enllà de la que li toca viure per fer d’aquesta un món més acceptable. O simplement, malgrat les circumstancies, tancar els ulls i sentir el tacte i l’escalfor del cos de la persona estimada m’entres l’abracem amb totes les nostres forces per donar per un moment algun sentit a la vida.

Com diu al inici del llibre tot citant una frase de la poeta americana Elisabeth Bishop “L’art de perdre no és difícil d’aprendre”, pel que fa a mi en concret, en puc donar fe:

“T’has sentit mai atrapat? L’Ernest Bolsi deixa la gúbia damunt la taula i acarona la fusta amb la punta dels dits. Suposo que sí. Alguna vegada. Com tothom. Jo mai fins llavors. I no m’hauria imaginat que pogués ser una sensació tan anihiladora.”

“Voldria ser diferent. Ser capaç de viure sense tantes manies ni tantes pors. Veig les persones que m’envolten i les envejo. Tan decidides, tan convençudes del que fan... I jo sempre tan acoquinada. Tot em supera.”

“El que donaria perquè algú em vingués a treure d’aquí. Et puc ben assegurar que no faria res perquè es girés. Ni una paraula. I llavors, en sortir a l’aire lliure, m’hi abraçaria fins a oblidar-me de la por. Tant de bo fossis tu.”

REFLEXIÓ 10:

2009-03-26T22:35:00.004+01:00

"La amistad es una tela, una red muy fina, invisible. A lo largo de los años, esa red captura cosas, intereses, mezquinos, o disfrazados, ambición, deseos eróticos, halagos, críticas, silencios. Si la red sobrevive es un milagro, y se llama amistad."

(El País Semanal, 15.03.2009)

UNA CANÇÓ: "Miquel a l'acces 14" Mishima

2009-03-24T20:51:00.005+01:00

"Apenas necesitamos de un atisbo de la realidad, porque la imaginación hace el resto."

(Banville)

UN DISC: "Sa Roba Estesa" Delen

2009-03-22T11:16:00.007+01:00

REFLEXIÓ 9:

2009-03-22T11:08:00.003+01:00

Coincideixen en el suplements d’aquest diumenge en Javier Cercas al País i Angeles Caso a la Vanguardia” a comentar l’obra de Timothy W. Ryback sobre “La biblioteca privada de Hitler. Los libros que modelaron su vida”. El primer ens diu que Hitler llegia per no pensar, que ho feia per confirmar-se en les seves pròpies idees, jo algun cop també llegeixo per confirmar-me en les meves pròpies idees, i la segona que volem pensar que llegir ens fa se millors persones, lo llegeixo i no per això sóc ni de lluny millor persona. El que més em sorprèn, és que encara ens sorprengui la capacitat de barbàrie a la que es capaç d’arribar l’esser humà, i el que la fa més atroç encara, es que aquesta vinguí de persones com nosaltres, no de dimonis o essers d’altres planetes. Que aquesta barbàrie està tant encarnada en el fet i l’existència humana com l’amor o la resta de sentiments i accions de l’home, de que som capaços del millor i del pitjor. Segurament el millor que ens pots passar es que desapareixem com espècie i deixem tranquil el planeta i per extensió l’univers, total no ens estranyarà ni Deu.

PD: M’han dit “pajarraco” i m’ha agradat molt. Espero que algú, un dia d’aquest, em vulgui cloure i tenir cura a la seva gàbia.

"Nietzsche para estresados" Allan Percy (debolsillo)

2009-03-22T10:41:00.006+01:00

“MÉS NIETZSCHE I MENYS COELHO”

Així com la funció fa l’òrgan, suposo que la paraula deu fer o configuarar la situació, així doncs empès per unes de les paraules de moda dels últims temps; crisi, crisi, crisi!!!! Vaig anar a fer un euromillon d’aquest a veure si sortia de la misèria material, ja que per desgracia no sóc un d’aquest afortunats directius d’AIG que s’ha endut una sucosa prima per perdre una munt diners.

Com anava explicant, estava jo amb la butlleta de la possible i futura sort a la ma, fent cua per procedir a la seva validació a la màquina i pensant en que em gastaria el diners, quan els meus ulls es van topar amb la portada i títol d’aquesta obre de butxaca “Nietzsche para estresados”, i em va fer gracia tant la portada com el títol, amb el que al final vaig acabar pagant el quatre euros de “l’euromillon” (per cer no m’ha tocat amb el que segueixo, de moment, enfonsant en la misèria material i no em puc barrejar amb els directius de les primes millonaries) i els euros del llibre en qüestió.

És un llibre, d’aquest de butxaca que s'han posat de moda últimament, i que podríem anomenar d’autoajuda, que parteix de 99 frases que en teoria va dir Nietzsche i que l’autor Allan Percy comenta configurant així 99 breus capítols de no més una plana cada un. No es un llibre molt interessant, ni d’una gran transcendència, però no deixa de ser curiós i te alguna que altra cosa interessant per ser llegida, a més gràcies a la seva estructura de 99 capítols breus es pot deixar i reprendre la seva lectura sense problemes.

“Tal vez el secreto de la felicidad sea dejar de preocuparnos por factores y estadísticas que no dependen de nosotros, y hacer más el indio.”

“El contrario del amor no es el odio, sino la indiferencia.”

“Al dar a alguien nuestra visión sobre cualquier asunto, estamos revelando nuestras motivaciones y deseos más íntimos.”

“Como comenta el cocinero zen, aquel que come demasiadas hamburguesas es posible que acabe pareciéndose a una hamburguesa.”

“Los que se queja de la forma como rebota la pelota son aquellos que no saben golpearla.”

UNA CANÇÓ: "Feelings" Nina Simone

2009-03-18T20:58:00.005+01:00

Quan sobren les paraules i queden els sentiments!

"Esto es Nueva York" E.B. White (minúscula)

2009-03-15T11:55:00.003+01:00

"NYC"

“Esto es Nueva York” es un assaig breu sobre aquesta ciutat escrit al 1948, i un altre petita joia de l’editorial minúscula.

Fa dos estius vaig tenir l’oportunitat de visitar durant un setmana, temps infinitament insuficient, la ciutat de Nova York, o per se més exactes la illa de Manhattan, i com no podia ser d’un altre manera vaig quedar enlluernat i atrapat pel magnetisme i la pulsació que genera aquesta metròpoli. Segurament molts no compartireu aquesta visió, però ja sabeu allò dels gustos i els colors.

Doncs bé, aquest breu assaig, parla amb una prosa modesta i senzilla de Nova York, i dels sentiments i sensacions que deixa a la gen que hi viu i visita. La soledat, intimitat, aïllament que proporciona la ciutat i el romanticisme d’allò que ha desaparegut, d’allò que de forma ineludible canvia. De la febre essencial que desperta aqueta ciutat i la gent que la conforma.

Es un llibre escrit fa cinquanta anys però que només ha perdut actualitat en els detalls, la resta descriu de forma perfecta les sensacions i realitats que transmet, o almenys el que jo vaig sentir en visitar-la la capital del mon, allà on tot passa.

I una anècdota d’aquest llibre, la visió d'E.B. White, amb mig segle d’anticipació dels fet que van ocórrer l’onze de setembre. Un llibre molt recomanable pels que tingueu que visitat la ciutat o per aquells que ho vulgueu fer. Una lectura que no us farà perdre molt de temps i que segurament us servirà com la millor guia turística.

Com diu la frase “Sempre en quedarà Nova York” i és que hi ha cops que la millor manera de dir les coses és de forma breu:

“Tengo la impresión de que es un deber del lector, y no del autor, poner al día Nueva York, y confío en que hacerlo será más un placer que un deber.”

“Nueva York concederá el don de la soledad y el don de la intimidad a cualquiera que esté interesado en obtener tan extrañas recompensas.”

“Muchos de sus pobladores problamemente estén aquí para escapar de la realidad, no para enfrentarse a ella.”

“La isla de Manhattan es sin ningún género de dudas el mayor concentrado humano de la tierra, un poema cuya magia se hace comprensible para los millones de habitantes que residen en ella de forma permanente, pero cuyo significado completo siempre se nos escapa.”

REFLEXIÓ 8:

2009-03-07T19:17:00.002+01:00

Cel d’un blau profund, amb el regust salat de mar al paladar, la pell tirant i plena d’arena, els ulls mig clucs i encegats per aquest sol que em crema la pell, i que tot just entreveuen el verd de la mar, que amb el seu ritme m’acompanya. Un desig? Una decepció. Un somni? Una realitat. El que no ha de ser no serà per més que ho vulgui, per més que ho desitgi.

REFLEXIÓ 7:

2009-03-01T16:19:00.004+01:00

Impotència pel que no vaig poder fer, sentiment de culpa pel que no he fet o no he sabut fer i ràbia pel que m’han fet. Quin món aquest al que arribem plorant i del que marxem entre plors. Quin món aquest ple de Ciutats Juarez i altres “bromes” del Déu creador. Quin món aquest on no poder fer arrels en lloc perquè res dura eternament. Quin món aquest! Quin món aquest! Si algun dia llegeixes això només et demano perdó que no absolució ni oblit. (a MR)

UN DISC: "Music For Turists" Chris Graneau

2009-03-01T13:02:00.003+01:00

"La familia del meu pare" Lolita Bosch (empúries)

2009-03-01T12:49:00.004+01:00

"MIRAR ENRERE"

La última lectura d’aquest febrer, mes especial complicat i amb canvis vitals de profunditat, per sort sempre em resten el llibres, ha estat aquesta novel•la de Lolita Bosch “La família del meu pare”. Obra d’autoficció, escriptura personal i recerca d’identitat.

Novel•la que parteix de la màxima, oblidar és no haver estat, i semblar ser que aquesta sentència sigui el motor que empeny a Lolita Bosch a bastir aquesta obra, aquesta veritat personal amb estructura de ficció per no oblidar, per donar forma, volum i tacte a una geografia personal que no vol perdre, que necessita recuperar.

És un viatge dolorós cap al principi de tot plegat, de l’escriptura com a procés, inclús com a teràpia personal, l’escriptura com únic espai definit i segur que ens queda, i amb la capacitat que te d’aquest art de convertir-ho to en una cosa extraordinària.

L’autora inicia un treball de recerca de les seves arrels familiars per part de pare, amb la intenció de resoldre qüestions personals que no havien quedat resoltes al llarg del temps, per resoldre un misteri de nissaga, de tancar portes existencials per poder obrir d’altres, no podem tenir totes les portes obertes a la vegada, no? Massa corrent d’aire. I gracies d’aquesta recerca, com una segona derivada, tenim una interessant relació de fets i personatges que ens mostren un retrat històric del temps que va viure aquest llinatge.

Es tracta d’un exercici per superar l’amnèsia dels orígens, una idea terapèutica del fet d’escriure, per un cop explicat el que som i don venim poder entendre el que ens rodeja o si més no saber el que ens rodeja:

“el moviment íntim però fred d’aquesta novel•la és tan sols la pertorbadora necessitat de comprovar pas a pas una historia que va construir sense saber-ho la família del meu pare. Perquè aquí quedarà tancat un món que vagi heretar i de qual mai no me’n vaig sentir part.”

“perquè només és un lloc en el record, sense present. Una tomba. Un temps en què vam ser feliços o que ha desaparegut d’una manera absoluta. Com si no hagués passat mai.”

“I són fets com aquests els que em confonen. Les maneres com s’expliquen les coses quan s’expliquen les coses així. L’obligat silenci, la prohibició taxativa del llenguatge: la nostra intimitat més profunda, més valuosa, més nítida. La més dolorosa.”

“No un llibre sobre la paternitat, sinó sobre mi: la meva arrel. Encara que constantment la ciutat, el passat, el temps, m’expulsen amb ímpetu d’aquest llibre on jo provo, tota l’estona, d’ancorar-me.”