Postes de Sol i caps de setmana

Tougher than the rest.

2008-07-21T15:00:00.004+02:00

“Well It's Saturday night you're all dressed up in blue I been watching you awhile maybe you been watching me too so somebody ran out left somebody's heart in a mess well if you're looking for love honey I'm tougher than the rest...”

Entre planes i turons...

2008-07-14T22:17:00.001+02:00

“Entre planes i turons fent parada a cada vila, explicava la Sibil.la mil rondalles i cançons. Cada dia els vilatans peparaven un beuratge que els donava molt coratge des dels xics fins als més grans…”

Finalment, sota un cel ple d’estrelles lluents, arribà l’hora d’explicar la darrera pàgina de la rondalla de la vila d’Urtx. Amb emoció continguda, hagueren d’anar a dormir per, l’endemà, despertar-se i adonar-se que tota aquella màgia havia arribat a la seva fi. Aquells inoblidables dies quedarien per sempre gravats en la seva memòria, esperant que fós una altra vegada estiu per retrobar-se amb la Trobadora Sibil·la i tots aquells vilatans que els havien acollit i estimat tant...

La rondalla d'Urtx.

2008-07-03T00:12:00.004+02:00

"Telephone singing ringing it's too early don't pick it upwe don't need to we got everything we need right here and everything we need is enoughjust so easywhen the whole world fits inside of your armsdo we really need to pay attention to the alarm?..."

Ja em disculpareu les possibles molèsties que això pugui ocasionar-vos, però jo tanco, no per enderrocament, ni tampoc per cap problema ocasional, ni tampoc per vacances, sinó que em reclamen per escriure la Rondalla d'Urtx.

Segona tanda 2008. La Trobadora Sibil.la ha perdut la inspiració i camina, sense rumb, de vila en vila. Com sempre, hosptitalaris empedernits, prop d'una seixantena de nens i nenes de tercer i quart de primària s'entestaran en ajudar-la fins a la darrera conseqüència a ella i al seu entorn. Les pregoneres Ginebra i Peronella, el Ferrer, el Forner, el Picapedrer, el Mercader, el Teixidor, el Peraire i l'escuder...Agremiats tots sota un mateix estendard, un fulard verd i blanc.

Temps era temps hi havia...

Parlar per no dir res.

2008-06-30T00:53:00.005+02:00

“I can’t sleep tonight everybody saying everythings alright still I cant close my eyes I’m seeing a tunnel at the end of all these lights. Sunny days Where have you gone? I get the strangest feeling you belong. Why does it always rain on me?...”

Per aquells qui sovintegeu les meves postes de Sol i els meus caps de setmana, per aquells qui creieu que és tard i vol ploure i que, per tant, cal estar atent a qualsevol estímul vital, us he de confessar, perquè la vostra fidelitat n’és mereixedora, que, quan vaig proposar-me obrir un bloc, va ser instintivament. Sabia que potser no tindria grans coses a explicar però que de les petites peripècies en fariem un espai de conviència, entreteniment i reciprocitat.

Fa dies que el tinc un xic massa descuidat. La precolònia és una època que absorbeix qualsevol minut sobrer, qualsevol estona morta. I avui, precisament avui, després d’un cap de setmana dens, ple d’emocions no domables i de lliçons de vida magistrals, pensava que, aquells qui manifesteu, explícita o tàcitament, un seguiment fàctic d’aquest petit racó de món desendreçat, i a voltes impertinent, us mereixieu una entrada, fins a la cuina, sense volta i amb solta.

Ara que ni jo mateixa entenc res del que he escrit, que la meva correctora es deu estar posant les mans al cap, que els lectors silenciosos continuareu callant i els meus socis indestriables vindreu a cridar ben alt i ben fort, us dic que tots sou ben vinguts, més que mai, i faig un cortoycierro abans de que aquí hi hagi un curtcircuit de cables verds i vermells, blaus i grocs i còrrer el perill que el Sr. McGuiver avui no mastegui xiclet.

I, de cop.

2008-06-23T00:29:00.006+02:00

“Ell va dar-li tot el seu amor, ella sols li va donar el seu cos. Ell va vestir-se molt a poc a poc, ella deia que allò no era més que un joc. Va baixar l’escala a pas d’amargor el carrer tant buit va glaçar-li el cor”

I, de cop, una casa buida, potser un pèl avorrida i llòbrega. I, de cop, arriben caixes, caixes i més caixes, totes en un continent minuciosament cuidat, totes amb un contingut útil que no es podia passar per alt.

I, de cop, lliteres plenes de pols finestres amunt i, de cop, taules i bancs morts de fàstic i, de cop, sembla que allà fes molt més d’una eternitat que no hi hagués més vida que la de l’animal de teranyina, que la de l’insecte volador. I, de cop, una carpa hermètica amb hàbitat propi i, de cop, una sala plena de sofàs atrotinats i flors seques, de cementiri.

I, de cop, una fusta, una fusta qualsevol que agafa forma de castell i una altra fusta qualsevol que agafa forma d’escut. I, de cop, robes de colors s’ajunten i fan unes enormes banderes i, de cop, un paper de seda que fa del menjador una festeta ben maca. I, de cop, un rotlle de paper d’embalar que acaba convertint-se en una postal de la vida quotidiana d’un cavaller medieval i, de cop, la casa ja no és buida…

I, de cop, desplegues un mocador de butxaca de forma triangular i l’agafes pels extrems i cargoles, cargoles, cargoles i, de cop, ja no és un mocador sinó un fulard de color verd i blanc. I, de cop, fas un nus que no desfaràs durant el que duri el viatge i te’l poses al coll.

I, de cop, tot comença a canviar de color i trobes a la Sibil.la i et dóna un petit saquet d’herbes aromàtiques i, de cop, les poses en un perol per fer un beuratge màgic i definitivament tot ha canviat de color.

I, de cop, tot és ple de trobadors, de joglars i de bufons, cançons de gestes viscudes i de somnis complerts. I, de cop, els gremis medievals fent la vida normal en una vila rústica i, de cop, viatjant a tavés de rondalles…

Fora rates!

2008-06-15T22:45:00.007+02:00

“La política i l’empresa prou procuren per la gent. Sempre que no els perjudiqui o els faci anar malament. El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen les finances, ara mana qui té l’or. I la història així s’acaba ja està llesta ja està vista. Això és el que explicava El retaule del flautiiiiista!”

Després de molts mesos de feina per aquells qui passaven a davant de tot d’aquest gran muntatge, després de molts dies de fer i desfer les músiques definitives, després de molts dies de tallar robes i sorgir cofietes, després de molts dies de fer un decorat frugal però minuciós, després de molts dies d’aprendre papers i cançons ... va arribar el catorze de juny de dos mil vuit. La Farsa estrenava El retaule del Flautista.

Tothom en tenia moltes ganes i això es va notar. Ahir, poca estona després de les onze del matí erem tots al Teatre Municipal per vestir-nos, després d'unes setmanes molt intenses, el mal de panxa era insistent. La Farsa al carrer! Acompanyats per la Xaranga del Casal Panxo, el Burgmestre, la filla i la serventa, el Flautista, els regidors i el gremi d'apotecaris i el de manyans, el reverend Grunding, el Ferrer i els seus milicians fidels, el Sabater i tots els vilatans i vilatanes de Pimburg es van passejar pels carrers de Berga. Les cases de la vila són un niu de rates! Burgmestre, dimissió! Fora rates! Schmid traïdor! Carregueuuuuuuuuuu!

Al vespre al teatre hi havia més de quatre-centes persones. Un gran èxit. Tots els de dalt de l’escenari vam disfrutar moltíssim, és clar que podia haver sortit molt més perfecte però nosaltres ja no en som de perfectes, simplement vam fer-ho de la millor manera que vam saber. Les més de trenta persones que sortíem a escena, els de darrere les bambolines, els del quadre de llums i so, tots, tots una pinya, tots gaudint de cada moment, tots intentant donar el màxim perquè La Farsa celebri cinquanta anys com es mereix i per intentar cridar ben alt i ben fort que això té força per continuar endavant.

Cal agraïr la paciència i bon fer del director de l’obra, i de tots aquells que l’han acompanyat en aquest primer camí. Jo només us puc dir ara mateix que ser la Peixatera de Pimburg ha sigut una d’aquelles coses que difícilment podré oblidar, una d’aquelles coses que et fan ser una mica més feliç!

Gràcies a tots aquells que ahir ereu a la plaça de la vila, a tots aquells que ereu dins del balcó de l’Ajuntament asseguts a la platea.

El retaule del flautista.

2008-06-14T00:16:00.000+02:00

"No ens n'anirem d'ací, no ens n'anirem, fins que ens treguin per la força, fins que ens treguin! Queda't amb el cul a terra, l'empedrat has d'escalfar, si t'agafen i et treuen un altre s'hi asseurà..."

Sol de justícia.

2008-06-08T21:41:00.002+02:00

“Hoy voy a empezar, hoy es el comienzo del final, el cocodrilo astronauta soy en órbita lunar y ahora todo es mejor. La lluvia de asterioides ya pasó no fue para tanto y desde aquí todo es insignificante, nada es tan preocupante, y el espacio es un lugar tan vacío sin ti…”

Tots sabem que mai plou al gust de tothom, per descomptat. Però el que si que sabem segur és que quan ja no plou al gust de ningú comença a ser un pèl emprenyador.

Després de ploure sense parar més d’un dia seguit (si la meva memòria no em falla) des del cap de setmana del 19-20 d'abril, hi ha hagut les primeres desgràcies. Berga, a mitjans de la setmana passada, semblava un riu desbocat. Camions de bombers per totarreu i brots d'aigua dels llocs més remots, pàrquings i plantes baixes inundats, horts xops i sobretot els cables de més d’un creuats, a punt del curtcircuit, a causa de l’humitat.

Aquesta mullena que pren el moll de l’os i relativitza els blancs i els negres per convertir-los en un gris goscomfuig objectivament lleig. Aquesta mullena que xopa el més pintat i fa que el mal humor aflori. Això si, els camps són més verds que mai, el pantà és ple fins a la bandera i les cascades que omplen els gorgs baixen que fan goig. Ara que tot sembla haver tornat al seu curs normal, només caldria una cosa: que sortís d’una vegada per totes el Sol, és de justícia!

Cinquantè aniversari de La Farsa.

2008-06-03T21:21:00.005+02:00

“It just ain't the same all ways have changed New days are strange is the world the insane? If love and peace so strong why are there pieces of love that don't belong nations dropping bombs chemical gases filling lungs of little ones with ongoing suffering as the youth die young, so ask yourself is the loving really strong?...”

L’Agrupació Teatral La Farsa fa cinquanta anys. Mig segle de vida, i per celebrar-ho què millor que una obra de teatre? Doncs això mateix se’ns va ocòrrer, i aquí ens teniu.

Sota la direcció de Jordi Torrabadella, reunint damunt l’escenari la majoria de membres actius de l’entitat (una trentena de persones vilatà amunt, vilatà avall), el proper dissabte 14 de juny, a dos quarts d’onze del vespre, al Teatre Municipal de Berga,

La Farsa presenta...

Una vegada hi havia a Alemanya una vila molt bonica, Pimburg, banyada al sud per les les aigües del riu Wester. Quan comença aquesta història, fa més de sis-cents anys, els pimburguesos i llur vila eren víctimes d’un terrible flagell: rates!

Així comença El retaule del Flautista (1968), de Jordi Teixidor, inspirat en el un conegut conte, es tracta d’un text lleuger i dinàmic, una posada en escena frugal i el retrat d’una realitat punyent, encara d’una vigència, a voltes esfereïdora que de ben segur no ens deixarà indiferents.

Una de les gràcies d’aquesta obra és la música. Original de Xavier Torrabadella i composta expressament per a l’ocasió. Els regidors de la vila, el burgmestre, el reverend, el cap de la milícia, els carcellers i soldats, i tots els vilatans i vilatanes de Pimburg garanteixen que l’espectacle està servit!

De la felicitat més absoluta.

2008-05-26T22:54:00.004+02:00

“Ells –Gegants i Nans, Guites i Àliga, Àngels i Dimonis–, herois de la història i de la tradició, retornen cada any. Hi haurà un any però que nosaltres no retornarem…”

La plaça buida, només les restes pròpies d’un camp de combat. Vidalba, llaunes, ampolles de plàstic. També alguna sabata trista, perduda del seu peu, o alguna sola desencaixada. Barrets i mocadors, un jersei i potser fins i tot el rellotge que ha caigut expressament de la mà d’aquell que el duia per intentar parar així el temps per sempre més en aquell instant. El cos ressentit, simplement les seqüeles pròpies de la Patum viscuda fins a l'última conseqüència. Les mans cremades, algun morat i un mal de braços persistent.

El fred, la pluja, un estat de forma no del tot òptim, i altres inclemències vàries no han pogut fer res en contra de la que jo diria que ha sigut un dels Corpus més grans de la meva biografianoautoritzada.

Fins aquí la meva monografia patumaire. Espero no haver-vos resultat carregosa, però si algun miracle obra en qualsevol berguedà original és que aquests dies només és Patum. Sense més complicacions ni càrregues afegides. Falta molt més d’un any perquè torni a arribar Corpus, però ja en tenim una altra a la butxaca dels grans records. De la felicitat més absoluta.

D'aquí a l'any vinent.

2008-05-25T19:30:00.005+02:00

Després de complir les frases fetes de "Pel maig cada dia un raig", "Si plou per Sant Pere regalat quaranta dies de ruixat" i companyia, fa una estona el radar del meteocat estava a punt de petar de tantes coloraines que hi havia damunt del Berguedà. Ara les taques hi són encara presents, de la mateixa manera que a la meva mà hi couen les cremades de maça que demà seran la prova més evident queseacaboloquesedaba!

Ha sigut una molt gran Patum. Esperem que l'estona que encara ens queda l'acabi de fer mes llegendària.

A mi m'espera el primer salt de nanos vells, si el cel, el cap, les espardenyes de set vetes i altres varis m'ho permeten el disfrutaré com si fós el primer, un dijous de Corpus del 1998, també plovia, força, l'aigua entrava dins del cap, i els músics em van fer el flac favor de tocar lesnenesmaques! La sensació és impressionant, inexplicable, el millor del món. Segur!

Mossén Armengou deia que: "Cada any, el diumenge de Corpus al vespre, arranquem un parrac de la nostra vida, enterrem un xic de nosaltres mateixos amb el darrer fuet de la Guita. Mentre el Tirabol fa els últims esparnecs els personatges de La Patum van desfilant l'un rere l'altre cap al seu repòs anyal. Els berguedans, joves i vells, els anem seguint amb la vista fins que han tombat la cantonada de cal Quim Serra i ens n'acomiadem amb recança. D'aquí a l'any vinent."

És tard i vol ploure.

2008-05-24T17:38:00.003+02:00

“The littlest things that take me there I know it sounds lame but it’s so true I know it’s not right but it seems unfair that thing’s are reminding me of you sometimes I wish we could just pretend even if only for one weekend so come on tell me, is this the end?...”

Després de fer el vermut de gràcia: és tard i vol ploure.

Aquesta seria una de les meves frases cèlebres que podria fins i tot fer certa gràcia si no fós que falten un parell d’hores perquè comenci el Passacarrers de DissabtedeCorpusdosmilvuit. El cel és més fosc del que hauria de ser ara mateix per l’hora que som, l’humitat es fica fins al moll de l’os.

Avui, en un embut ens hi ficarem tots. Todosjuntos, alltoghether! Saltarem al ball que toquin i certificarem una vegada més aquella meravellosa frase d’algun savi erudit que va sentenciar que el cel és un lloc on cada dia és Patum, allà però em penso que tenen l’avantatge que els núvols queden per sota i per tant, difícilment hi ha perill de lluviastorrenciales. El Sol acaba de fer una ullada. Ho salvarem això?

Continuo en la recerca de l’explicació raonable de què coi té la Patum que ens faci viure cinc dies en un món abstracte, totalment irreal. Continuo en l’experimentació que cada Patum és igual però cap té coincidència semblant amb l’anterior ni tampoc és un reflex de la hipotètica posterior. Penso seriosament que la Patum ens trasllada a un altre jo, una catarsi personal impossible de transmetre.

VISCA BERGA i VISCA LA PATUM i sobretot VISCA EL RECORREGUT DEL PASSACARRERS D’AVUI!

Visca!

Oh, no pixapins, pixapins, pixapins.

2008-05-23T18:40:00.002+02:00

"Este amor apasionado anda todo alborotado por volver, voy camino a la locura y aunque todo me tortura se querer. Lo dejamos hace tiempo pero me llego el momento de perder..."

Oh, no pixapins, pixapins, pixapins. Oh, no pixapins, pixapins, pixapins... cantava una multitud al centre de la Plaça a l’espera de que sortís un nou entremès, segurament desconeixien quin.

Els cantaires, d’orígen dubtòs, entonaven aquest goig en contra de la seva pròpia persona. Puc entendre que la plaça sigui plena, però el que no puc entendre és què hi ve a fer tota aquesta gent que no sap a on va, que no para ni despara.

Jo no recordo cap altre Dijous de Corpus així, multitudinari, ple de gent passada de rosca o si més no, tan ingnorant de la pròpia festa. No pretenc que la gent tingui màsters i doctorats de la fauna patumaire, simplement només que siguin coneixedors de les quatre normes bàsiques, d’un marc regulador mínim de comportament necessari que exclou entre d’altres supòsits la tinença de garrafes de cinc litres plenes de kalimotxo al centre de la plaça, de fumar cigars al clatell del de davat perillant d’una senyal no de foc patumaire, de cridar que se’n vagin els pixapins quan només hi criden ells mateixos, què volen dissimular?

Ahir vaig veure que la Patum s’està convertint en una festa de ressó, si ja ho era abans, ara encara sembla que la gent té més estona i mitjans per arribar-hi i que la majoria ve amb la mateixa frescor que es presenta a les Barraques de Girona per Sant Narcís, l’Aquelarre de Cervera o la Fira del Teatre de Tàrrega (sobretot que això no s’entengui com una depreciació d’aquestes altres festes sinó només com una reivindicació solemne de l’essència de la Patum). Jo no l’acabo d’entendre de la mateixa manera, jo no acabo de trobar-hi la semblança parcial o total per permetre que la gent entri a la plaça de la mateixa manera que podria assistir a un concert de rock o bé a una mostra de teatre al carrer.

Només prenent mesures cautelars es previndran possibles riscos innecessaris de còrrer, tan per la gent que va a la Patum, com per la Patum mateixa.

Què és la Patum? (III)

2008-05-23T16:28:00.004+02:00

"Berga, per Corpus, esbalandra el pit amorosament i ens mostra les seves intimitats... Corpus i Patum han tingut sempre quelcom de vibració anímica. Les virtuts racials dansen, vigoroses, en l'escenari ancestral de la bella al·legoria. És el geni d'una raça que es retorç a cada glop de fumera, o s'adorm blanament en els capricis joguinosos de la tonada popular. El Corpus ens mostra ben nua, i lliure d'anrdòmines postisses, l'ànima berguedana."

Ella s'ho pensa (DISSABTE).

2008-05-20T15:13:00.001+02:00

Ella s'ho pensa (DIMECRES).

2008-05-20T15:10:00.000+02:00

Què és la Patum? (II)

2008-05-19T21:16:00.003+02:00

“L´infern és buit, tots els dimonis són aquí: l´esfera gira, encesa, la ràbia del desig, i el ritu dels ancestres transforma l´aigua en vi, i l´ànima en la carn rostida pel capritx. La plaça és plena d´àngels, centaures, turcs i dol, que explota en el tabal, trencant a cops de maça, quan mor el mar d´orgies de l´últim tirabol…”

Això ja no s'aguanta. Com poden ser tan llargues només quaranta-vuit hores? Dos insípids dies. Diria que aquest dilluns i aquest dimarts previs són els dies més llargs i pesats de l'any, un mal de queixals. Ara mateix ja només volem Patum. Som bojos, segurament si, molt! I què?

Crònica d'un cel anunciat. Després de comprovar l’eficàcia i eficiència dels fuets de la Patum 2008, després de quedar xops per una pluja que no cessa i que de moment no ha fet cap declaració unilateral de treva, ja només resta esperar que arribi l’hora del judici final, de la setmana dels tres dijous. Dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge de Corpus.

I per tu la Patum què és?

"La Patum és una pàgina històrica que enlaira l’esperit, alliçona la memòria, il·lumina la intel·ligència i esperona la voluntat. És la història mateixa, embolcallada amb el mantell de porpra de la tradició i nimbdada pels núvols d’or de la llegenda…" Fragment extret de La Patum, d’Antoni Sansalvador.

Memorial Ricard Cuadra.

2008-05-15T23:41:00.002+02:00

“It's nice to know that you were there. Thanks for acting like you cared and making me feel like. I was the only one it's nice to know we had, it all thanks for watching as I fall and letting me know we were done...”

Que ja ho tenim a sobre és una evidència. No em digueu que no noteu alguna cosa estranya dins del pit, no em digueu que no xiuleu una melodia coneguda, que no camineu molt més lleugers.

Ahir, als volts del migdia, els brigadistes de l’Ajuntament penjaven banderes de Berga i senyeres a la Ronda de Queralt, els carrers ja en son plens! Avui potser ja han anat a collir vidalba, o potser han deixat a punt la Plaça de la Ribera. A hores d’ara al Canal Taronja, TVBerga, o com coi es digui (jo ja m’he perdut!), ja passen la Patum del 2007, a les bústies de Berga ja hi ha caigut el programa de mà i per fi la pàgina web de la Patum… Pròxima parada dissabte a les deu del vespre a la Plaça de Sant Pere:

El Memorial Ricard Cuadra.

Berguedà d’arrel, el Ricard (1951-1997), músic, professor, compositor… ens va deixar com a herència la seva impecable feina de rescatar de l’oblit les músiques de la Patum, reintroduint-les, exposant-se, com a conseqüència, a no agradar a tothom...

Aquest any la Banda del Memorial compta amb la Companyia Elèctrica Dharma, sense cap mena de dubte un cartell molt atractiu. Combinant, una vegada més, la part clàssica i que em penso que per més que la toquin menys podrem evitar començar a moure les cames intenant seguir-ne el compàs o buscant el contrapunt, amb una part d’innovació constant. Per la meva sorda oïda musical però apassionada al sentir qualsevol variació patumaire, una de les gràcies d’aquest concert és que resulta atrevit i un pèl visionari presentant anualment noves composicions, nous ritmes, noves patums.

No us ho perdeu!

Què és la Patum?

2008-05-14T15:00:00.003+02:00

“Missed the last train home birds pass by to tell me that I'm not alone, well, I'm pushing myself to finish this part I can handle a lot but one thing I'm missing is in your eyes. In your eyes... I'm missing is in your eyes 'Cause I find love In your eyes...”

Què és la Patum? És una pregunta fàcil. Tots en sabeu la resposta, oi? Diria que és una pregunta relativament senzilla quan l’has d’autorespondre. És clar que individualment tots (els que hi hem anat poc o molt o gens) sabem què és la Patum, però sabem projectar-la als altres?

Sobre la Patum tothom hi diu la seva. Totalment legítim, un fet natural. D’això en resulta la quantitat de llibres, audiovisuals, reportatges i un llarg etcètera de productes varis que ens intenten acostar un xic més a la gran teoria, a allò que de ben cert ningú sap explicar. És clar que de maneres de celebrar el Corpus berguedà n’hi ha moltes, i molt difents, és per això que jo em qüestiono què n’explica cadascú quan se li pregunta.

I per tu la Patum que és?

"Quin és el misteri de la Patum? M’ho he demanat tantes vegades… La Patum, l’antiga Bulla, és l’esclat de la festa que trascendeix la vida berguedana de cada dia, la de tots nosaltres, per a afegir-se a la celebració d’una realitat col·lectiva… La Patum és la superació de l’anècdota més simple, de la història més cruel i de la llegenda més pura. El resultat d’un feliç retrobament, una aliança magnífica. Èxtasi i agonia… El sagrat i el profà. El bé i el mal. Els àngels i els dimonis. Els moros i els cristians… Rigus pagans i litúrgia cristiana. Guerra i pau. Orgia i pregària. Al capdavall, però, tot és u. Ja no hi ha bons ni dolents, vençuts ni vencedors. Tot es retroba, se sublima i es redimeix fins a esclatar com un gran Sol (…)” Fragment extret del llibre Els ulls de la Geganta Vella de Jaume Huch.

www.onsortir.cat

2008-05-09T18:10:00.002+02:00

“Amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat. I caminem per poder ser i volem ser per caminar. Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, seran inútils les cadenes d’un poder sempre esclavitzant, quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas. I caminem per poder ser i volem ser per caminar...”

“Una realitat que construeix país. Turisme, oci i cultura. A través de la xarxa. Instruments potents de creació de territori…”. Això deien els que presentaven la seva iniciativa, la seva realitat. Probablement això és una veritat com un temple.

El passat dimarts es va presentar a Sant Cugat del Vallés el nou portal d’internet www.onsortir.cat. És clar que jo hi vaig ser, almenys una estona. Si ens hi havien convidat no hi podiem pas faltar, oi? A dos quarts de vuit en punt: www.onsortir.tv i esperant pacientment poder seguir l’acte en directe a través d’internet. Funciona!

El fet que els pares de la criatura siguin bojos coneguts no fara que en parli millor, simplement objectivament. Això promet! Celebro l’empresa i només puc dir que després de triar i remenar, de fer i desfer per aquest nou portal, autòcton i nostrat, pensat i acurat, segurament en podré dir alguna cosa més. De moment només puc convidar-vos a anar-hi a treure el cap si encara ara en desconeixieu l’existència: www.onsortir.cat.

Patum passada.

2008-05-05T19:58:00.002+02:00

“Vida moderna, temps actual, tu estàs de moda i jo estic fatal. Tu vius de dia i jo visc de nit, la vida moderna ens ha fet així. Digue'm què passa, esperit fatal, vistosa escletxa, camí infernal. Mira'm la cara, no, no tinguis por. Digue'm tu qui ets, digue'm qui sóc jo…”

No voldria ficar-me allà on no em demanen, Déu me’n guard! Però, tenint en compte que fa uns anys es va aconseguir el reconeixement per part de la UNESCO de la Patum de Berga com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat (continuo pensant que no serveix per res això, és una etiqueta amb conseqüències encara per determinar, però això ja són figues d’un altre paner i, segurament jo mai he volgut entendre’n l’essència); que ens omplim la boca de Patum com a projecció de la ciutat, com a temptació per venir i descobrir Berga, com a reclam turístic, com a font d’ingressos; que cal promocionar i vendre el producte arreu no només dels països catalans sinó també del mónmundial, doncs m’agradaria que anéssiu tot seguit a fer un tomb per la web de l’Ajuntament de Berga: www.lapatum.cat.

A 12 dies, 23 hores, 51 minuts … pels Quatre Fuets, com molt bé anuncia la capçalera de dita pàgina, encara hi trobem els Administradors de la Patum passada, els Títols de Patumaire i Patumaire d’Honor de la Patum passada, els recorreguts del Passacarrers de la Patum passada, el cartell de la Patum passada i el que ja considero que és vergonyant és que encara hi ha el programa d’actes de la Patum passada. És a dir, a hores d’ara, el què hauria de ser la font d’informació principal per aquells de fora que pretenguin venir a ensumar pòlvora, per aquells d’aquí que vulguin organitzar la seva vida o per qui només vulgui tafanejar què carai és això de la Patum, hi trobarà una web obsoleta.

Sí senyor!

Pa?um.

2008-05-04T23:24:00.001+02:00

“Des d´un racó sentia els gegants, la música acompanyava, unes llàgrimes galtes avall quan vaig tornar a la plaça. Potser va ser la màgia de la Patum, o la barreja de la cervesa, però aquell fet per a mi no va ser pas una sorpresa…”

I com sempre, es destapa el cartell, i com sempre: la caixa dels trons!!!

Després de dissertar sobre les bases i la necessitat de que hi surti la paraula "PATUM", hem arribat a la conclusió que és un joc d’aquells :

Quantes T hi veieu en aquest cartell???

Pa-tum, Pa-tum...Pa-tum-tum-tum...Pa-tum.

2008-05-04T17:54:00.001+02:00

"but if my life is for rent and I don't learn to buy well I deserve nothing more than I get cos nothing I have is truly mine while my heart is a shield and I won't let it down while I am so afraid to fail so I won't even try well how can I say I'm alive..."

Quatre de maig. Ple Extraordinari. Tres punts de l’ordre del dia:

1)Farem Patum? Si, si, si, si!

2)Administradors de l’octava de Corpus? Si, si, si, si!

3)Títols de Patumaire i de Patumaire d’Honor? Si, si, si, si!

És molt aviat, però hi ha qui diu que nodeixisperdemàelquepugisferavui, de manera que es fa Patum, per unanimitat, uns siiiis vigorosos i un visca berga i visca la patum. Visca. I ja hi tornem a ser. El compte enrere per Corpus. I ara què? El desfici és públic, notori i manifest...Sonen les primeres notes. El ball de l’àliga aconsegueix emocionar-nos una vegada més, quin sentiment és aquest? Les dotze en punt, l’etern batec del nostre cor si ens parem a escoltar-lo.

PERLERORNEQ.

2008-05-02T20:27:00.007+02:00

“When the sun begins to shine I hear a song from another time and fade away and fade away just close your eyes and Ill take you there This place is warm without a care well take a swim in the deep blue sea I go to leave and you reach for me. Someone said you tried to long, someone said we got it all, someone said we tried to long. Is there a place where I belong, so far so long, so far away, so far so wrong, so far away...”

Roc Casagran Casañes (Sabadell, 1980), al seu blog (http://in.directe.cat/roc-casagran) es presenta així: “Roc perquè cal ser durs amb el poder i llançar-hi tantes pedres com calguin. Casagran perquè ja deia en Sisa que casa-meva-és-casa-teva-si-és-que-hi-ha-cases-d'algú, i al meu cau hi cabeu tots.”

A la contraportada del llibre que em vaig autoembutxacar el dia de Sant Jordi hi diu que aquest xicot és Llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Contemporània per la UAB i que, a banda de dedicar-se a treballar per la llengua catalana en algun ens local, és poeta i escriptor. Si us he de dir la veritat no n’he llegit mai cap poema ni tampoc el seu altre llibre Camí d’Ítaca, d’autoria compartida amb l’UUUUU...Oleguer Presas. Només he llegit la seva última novel.la: Austràlia.

Com vaig arribar a Austràlia és una història llarga, potser difícil d’explicar, potser el més fàcil era entrar discretament a la llibreria i endurme’l cap a casa per a veure què hi passava i així ho vaig fer.

Sabeu que no sóc gaire bona llegidora, que els llibres acostumen a avorrir-me i que els deixo tots a mig fregir però aquest ha sigut d’aquells que quan l’agafes no el pots deixar estar fins que l’has acabat, fins que has arribat al final i que el final acaba caient damunt del meu cap arrissat com la galleda més freda del matí dels Elois, quan menys t’ho esperes una fredor...

De llenguatge col.loquial, fresc i dinàmic, Austràlia ens convida a conviure amb quatre personatges: el Calamarsa, el Còdol, l’Àgata i la Petra (noms de pedra, com el de l’autor, potser per parlar de la duresa de la vida si no aprenem a viure amb nosaltres mateixos?). Quatre persones reals, amb problemes reals i amb vides reals? Podriem ser qualsevol de nosatres, amb les nostres misèries i els nostres triomfs, amb les notres mancances i les nostres virtuds, amb pors i èxits, amb idees fermes i amb dubtes intrínsecs? Qui vol deixar-se estar de romanços i veure el món del revés? Ens podem ajudar a dur la motxilla si pesa, podem aprendre a portar a sobre el perlerorneq. Qui vol venir a Austràlia amb mi? Lluny de tot i de tothom, capgirant el món...

No us en puc dir res més. L’he acabat fa poca estona i he quedat parada, fascinada, o no sé, no sé què passa quan s’acaba aquest llibre, molt extrany...molt bo! Molt.

A la recerca d'un mateix.

2008-05-01T16:02:00.003+02:00

“Ahora si, parece que ya empiezo a entender las cosas importantes aquí son las que están detrás de la piel y todo lo demás.... empieza donde acaban mis pies después de mucho tiempo aprendí que hay cosas que mejor no aprender. El colegio poco me enseño.....si es por esos libros nunca aprendo a coger el cielo con las manos a reír y a llorar lo que te canto a coser mi alma rota a perder el miedo a quedar como un idiota y a empezar la casa por el tejado, a poder dormir cuando tú no estás a mi lado…”

Ahir en una conversa de barra de bar va sortir un tema que podria basar-se en un guió de l’Ibáñez Serrador de Historiasparanodormir… És que jo no me’n se avenir! Ho trobo tan divertit!

Bàsicament el què va començar amb un comentari innocent, que va tenir la mala sort de ser escoltat per mi, va desencadenar amb una sèrie de confessions i secrets de sumari per llogar-hi cadires, altrament dit, i perquè ens entengui tothom: it’s for renting chairs!!!

Total, total, total, que segons les tertulianes de la barra del bar (on la camarera va vestuida de perruquera) una de les coses més normals del món i que segons elles tothom fa és agafar l’ordinador, obrir internet i entrar al arxiconegut mundialment Google i buscar-te a tu mateix! Agafar el buscador on normalment s’hi busquen coses així curioses o d’interès i posar-hi el teu propi nom! Resulta que és una cosa normalíssima i que tothom un dia o altre, dient-ho en veu alta o no, ho ha fet! Què fort! A mi no se’m haguès acudit mai buscar-me al Google, hi hauria buscat la vida d’un rei de l’edat mitjana, la sinopsi d’una pel.lícula a punt d’estrenar o bé la lletra d’una cançó, coses, però a mi? Mai! És fort, eh! Molt greu.

Després de la commoció que va causar en mi que la majoria de les companyes de barT d’ahir s’haguèssin buscat al cercador més famòs i aparentment resolutiu del món (potser algun dia passarà a ser font del Dret!) he fet uns sondejos varis i la veritat és que la gent, si la burxes, confessa que s’ha buscat almenys una vegada a la vida…nou de cada deu dels enquestats (sort en tinc de que hi ha algú que és com jo de feliç!) ja s’ha buscat…Què esperen trobar-hi? Potser volen descobrir coses de si mateix que desconeixen? Algun disgust? O potser el negoci de la nostra vida?

A què esteu esperant? http://www.google.com/