Des de Vila-real

CENTENARI DE LA MORT DE FRANCESC TÀRREGA

2009-12-15T08:42:00.004+01:00

Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea va nàixer a Vila-real (21 de novembre de 1852) i va morir a Barcelona el 15 de desembre de 1909, és a dir, avui és, exactament, el centenari del traspàs del vila-realenc més universal, del que va enlairar la guitarra a instrument de concert, de l'autor del politon de mòbil de Nòkia més conegut (el Gran Vals), de l'autor de melodies tan versionades com els Recuerdos de la Alhambra (per Mike Olfield, per exemple, etc.), d'un personatge tant il·lustre amb el que, des de Vila-real, sempre estarem en deute...

.......................................................................................................................................................................

INDEPENDENTISTES DE LA DEPENDÈNCIA

2009-12-14T00:14:00.005+01:00

País Valencià, Canàries, Múrcia, Madrid, Balears i Extremadura suspenen en l'aplicació de la Llei de Dependència, davant d'Andalusia, Castella-La Manxa i País Basc, que obtenen un notable alt, segons el IV dictamen de l'Observatori Estatal per a la Dependència.

En l'escala d'avaluació de dades oficials disponibles l'1 de desembre passat sobre l'aplicació de la Llei de Dependència, el País Valencià i les Canàries obtenen 0,5 punts, Múrcia només 1, Madrid 2, Balears 3 i Extremadura 4. Aproven amb un cinquet (5) Astúries, Catalunya i Galícia, mentre Cantàbria aconsegueix 6,5, Navarra i Aragó 7, i Castella-Lleó i La Rioja 8,5, segons la nota de premsa emesa ahir per l'Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials.

L'Observatori, reunit a la ciutat d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real), considera «molt preocupant» que una tercera part de la població espanyola viu en comunitats autònomes en les que hi ha «falta de voluntat institucional» d'implantar el sistema, i cita en aquest cas a la Comunitat Valenciana, Canàries, Madrid i Múrcia.

En el capítol de despesa autonòmica per habitant i any, la diferència màxima es situa entre els que van per dalt com ara La Rioja amb 71,47 euros o els 71,42 de Cantàbria, mentre que per baix destaquen, negativament, els 4,01 euros de Balears o els 5,18 de Múrcia. Per sobre de la mitjana (30,7) estan Astúries (36,87), Aragó (37,96), Castella-La Manxa (42,14), Andalusia (50,09) i Castella-Lleó (57,85). Per sota, Galícia (27,01), Catalunya (25,84), Extremadura (24,15), Madrid (20,64), Comunitat Valenciana (19,65 euros/habitant) -penúltims!- i Canàries (11,9).

Mentre al Nord demanen la independència i d'altres se manifesten per la dependència, en terres valencianes triomfa l'autocomplaciència i l'autosuficiència, és a dir, l'independentisme respecte a la Llei de Dependència perquè -com en quasi tot- "som Comunitat Valenciana", som UNA VERGONYA també en atenció a les persones dependents!
===================================================

GAS NATURAL I LA CIMERA DE COPENHAGUEN

2009-12-11T18:19:00.008+01:00

Aquest matí de divendres, concretament a les vuit en punt, ha fet una setmana que seguim sense gas a la meua comunitat de veïns, al tipus de vivenda B de la meua escala per a ser exactes.

Com els senyors de Gas Natural m'han jurat i perjurat -no sé si altra vegada abusant del fals testimoni- que, encara que siga a les dotze de la nit, vindran avui a solucionar-nos el problema, he pensat fer una mica de temps contant-vos que no hi ha mal que per bé no vinga... i també per distraure'm de la poca fe i convicció que tinc, darrerament, amb les "grans" paraules de les "grans" companyies de serveis... de serveis financers per escurar-nos les butxaques cada mes? Perquè altra cosa...

De tota manera sóc optimista perquè, al final, sempre ens queda l'opció al pataleig i a canviar de companyia, ja que els clients sempre acabem tenint la raó però, això sí, cap mecanisme per fugir del servilisme oficial cap a les "grans" companyies que, al capdavall, són les que es serveixen realment de nosaltres amb la permissivitat i connivència de les institucions oficials que tantes facilitats els donen a l'hora de foradar els nostres carrers, infiltrar-se a les nostres cases i al nostres comptes corrents. Potser, la majoria de lectors sabeu de què parle.

Des que visc en la vivenda actual, ara fa més de 14 anys, m'he donat de baixa d'un canal televisiu de pagament, he canviat de companyia telefònica i de servidor d'internet, també m'he canviat de contracte i d'operador de telefonia mòbil, he canviat l'assegurança de l'automòbil, de la llar, he revisat vàries vegades les hipoteques (en plural), he canviat de banc a l'hora de cobrar la castigada nòmina (cada dia més estressada degut a l'acossament d'Iberdrola, Gas Natural, Telefònica, ONO, Orange, Vodafone, Hidroelèctrica, Hisenda, l'Ajuntament... perquè seguir amb el llistat?)... com diuen els de casa, només me falta canviar de parella, de sexe i fer-me del Real Madrid!

No obstant això, sóc optimista de mena. Penseu, per un moment, si tots els Senyors de Copenhaguen hagueren copiat el meu comportament higiènic i domèstic durant els 7 (ja 8!) darrers dies. Sí, és veritat, els companys de feina em rebutgen, els alumnes cada dia ocupen els llocs més endarrerits de l'aula, els veins de l'escala del costat s'arrimen a la porta d'entrada a la finca habillats amb bates blanques i mascaretes sobrants de la minvant Grip A, com si fórem apestats, les tendes ens envien els queviures per correu i ens han prohibit l'entrada a les botigues... són els inconvenients de no frequentar la dutxa freda, ni el menjar calent, ni tampoc la calefacció central, però heu pensat en el canvi climàtic?

Si el senyor Obama ha estat mereixedor del Premi Nobel de la Pau pel que puga fer en el futur, un servidor reclama, com a mínim, un Premi Local a la Sostenibilitat en la propera edició de 2010... Si Obama, el president de la Xina, tots els càrrecs (electes?) del Partit Comunista Xinès, el president Zapatero, el president Camps, el president Fabra, l'alcalde Rubert, tots els regidors de l'Ajuntament de Vila-real es passaren una setmana dutxant-se amb aigua freda -en ple hivern- arribarien a la mateixa conclusió: quines quantitats industrials d'aigua (i de gas!) se poden estalviar amb un rentat ecològic, és a dir, 30 segons al cap més trenta segons al cos i a córrer...

El servei d'urgències de Gas Natural porta una setmana corrent... davant nosaltres, els clients d'una societat de serveis contra-natura.
==============================================================================

PLENARIS MUNICIPALS

2009-12-09T08:50:00.004+01:00

Aquest cap de setmana, a banda de certes rutes d'investigació (Villaviciosa de Odón, ja us contaré) i/o gastronòmiques (Vilafamés, ahir on, per cert, hi havia tot Vila-real i més), he fet una mica el gos, tirat al sofà, i m'he dedicat a fer zàping pels canals televisius analògics que passaran d'aquesta vida a l'altra el proper 14 de desembre, assassinats per la TDT. Entre una exposició de xarcuteria de tota mena, vaig trobar, finalment, la retransmissió en diferit del darrer Ple Municipal de l'Ajuntament de Vila-real.

La meua curta experiència en aquest escenari, més burocràtic que polític (sis mesos escassos), ja em va deixar molt decebut: tenen alguna utilitat els plenaris municipals quan hi ha algun partit amb majoria absoluta i cap predisposició a explicar les decissions adoptades prèviament? Modestament, pense que ni tenen utilitat política (només legal), ni pedagògica (perquè no posen en valor la democràcia, ni el pluralisme, ni la oratòria, ni l'educació), ni artística, ni lúdica (qualsevol cosa és més entretinguda que un engorrós plenari municipal)... Veient el darrer plenari a la televisió local de Benicàssim -si no recorde malament- vaig pensar que les coses no havien canviat massa els darrers dos anys: mal rotllo entre els portaveus dels tres partits polítics amb representació municipal, males cares i, el pitjor de tot, molt poca transparència i encara menys voluntad d'aparentar certes ganes de donar explicacions... Com passava ara fa dos anys, quan vaig ser un debutant en el que pensava hauria de ser l'àgora de les inquietuts locals, el partit en el govern continua escudant-se en el "Ja li contestarem per escrit", el principal partit de l'oposició continua sense trobar quasi res positiu en la tasca de l'equip de govern i, els tercers en discòrdia, és a dir, "els meus", que voleu que us diga... potser abans massa enganxats al PP, potser ara massa a remolc del PSOE, potser buscant una línia identitària entre el blanc i el negre, entre tant de gris?

Conclusió: no vull ser dur amb ningú, sinó objectiu, però si no heu presenciat mai un plenari municipal, no us perdeu res... almenys a Vila-real. El partidisme -per no dir el bi- com a eina de lluita contra l'atur, està acabant, definitivament, amb la política i l'ètica democràtica.
==================================================

QUAN L'ÈPICA POT MÉS QUE LA TÀCTICA

2009-12-07T01:55:00.009+01:00

Vila-real, 9 - Getafe, 15... Amb nou jugadors va acabar el Vila-real, anit, al Madrigal després de guanyar, merescudament, un equip com el Getafe que va crear més problemes dels que s'havien previst ja que, a banda de ser un bon equip, va jugar durant els 95 minuts efectius (1+4 afegits) amb 15 jugadors, sense comptar els canvis. I és que, de vegades, els àrbitres confonen l'arbitrarietat amb la imparcialitat.

El pitjor Vila-real dels últims vuit anys va començar voluntariós però, això sí, a la primera de canvi, despiste defensiu i gol del Getafe (0-1). A la segona de canvi, Soldado (un gran davanter que vol substituir El Follonero en Salvados), en clar fora de joc, perdona quan es trobava sol, com un mussol, davant Diego López. El públic protesta la jugada i el partit comença a calentar-se ben prompte: açò promet -pensem-, un davanter follonero, un àrbitre que vol ser protagonista i, per suposat, una afició disposada a fer front als atracadors a domicili.

Després, gol de Crackdevila amb la col·laboració del porter argentí del Getafe i, de moment, que el partit s'encarrilava... Però, passen els minuts, la pilota no entra, Nilmar sí que ho fa, però dins de l'àrea, cau, l'aficció del Gol Nord reclama penal, per la ràdio diuen que sí que ho sembla a la repetició televisiva i l'arbitre que mira cap a un altre cantó... No deu ser fàcil assenyalar penal quan el partit va tant igualat -tornem a pensar. Mentrestant, Senna rep una targeta groga a la primera falta que comet, els jugadors del Getafe tenien carta blanca. El Vila-real pressiona la porteria contrària amb cert desordre, però la primera part acaba amb un esperançador empat a un.

Comença la segona part i, una altra vegada a la primera de canvi, gol del Getafe, però aquesta vegada de penal... inexistent? Torna a ser a l'àrea del gol Nord, però deu haver estat molt clar quan l'àrbitre, des del mig del camp, corre ràpidament cap a l'àrea del Vila-real per assenyalar el punt de penal, treure la roja directa a Cani i quedar-se més ample que llarg. Però els aficionats de casa no ho veuen de la mateixa manera i, a partir d'aquest moment, se protestaran totes les decissions arbitrals... A poc a poc, comencen els primers símptomes de pesimisme perquè el Getafe se tanca, malgrat l'avantatge numèric, i espera el Vila-real a la contra: pinten bastos!

Cazorla que substitueix Pirés tira el primer baló que toca dins de la porteria contrària marcant l'empat a dos. Ha tornat la màgia al Madrigal! Comença la remuntada èpica, 10 contra 15 (els 11 del Getafe més el quartet arbitral), però els 10 grocs tenen 20.000 veus al darrera, l'afició apreta, és possible el somni. Mentrestant el Getafe perd temps, el Soldado s'ha fet recluta a base de teatralitzar cada puntada pròpia al contrari o, a l'inrevès, cada càrrega que rep (quin gran provocador). Bruno se multiplica, Joseba Llorente i Jonatan Pereira aporten un poc de velocitat i, sobretot, molta pressió sobre el porter i la defensa contrària, el Vila-real obre el joc per les bandes, Senna no pot amb l'ànima però assaja el xut des de fora de l'àrea... després d'un córner, però, arriba el miracle.

Gol de Crackdevila i victòria merescuda per un Vila-real que, ahir sí!, va posar tot el que s'ha de posar damunt del camp si aspira a consolidar-se en una posició tranquil·la de la taula classificatòria. 5 minuts abans del xiulit final, l'àrbitre sense nom -perquè tampoc mereix que el recordem- expulsa Àngel per doble amonestació i es guanya -açò potser que si que s'ho mereixia- acabar el partit sent vitorejat per l'afició groga amb noms d'animals diversos, xiulits i altres divertiments que comporta l'emoció i l'èpica de la victòria.

L'èpica és el que vam vore anit al Madrigal (un partit emocionant dels que te retornen l'afició al futbol), la tàctica s'haurà de seguir assajant per millorar-la... perquè diumenge que ve ja no ens esperen soldats, sinó generals ultramaris molt coneguts en terra ferma (Agüero, Forlán, Maxi). Un búnker defensiu, una línia Maginot, un refugi anti-gols... o s'entrena o se compra al mercat d'hivern, però és hora de mantenir la porteria a zero. Endavant, Vila-real!
========================================

A LA PURÍSSIMA DE VILA-REAL

2009-12-06T10:07:00.004+01:00

Quan el sol tardoral ja declina
i la llum dona pas a la nit,
tot el món de bon cor s’imagina
que el batec de les fulles dels arbres
va sembrant-te un tapís d’enramades,
vers i cançó, pregàries cantades...
tradicions que venen des d’antic.
La teua puresa és l’enveja de l’aire,
del mar i la terra i l’aigua del riu,
que canten a cor un vers de tornada
a la Immaculada del vell paradís...

Quan el sol tardoral ja declina
i la llum dona pas a la nit,
la teua bellesa encega l’artista
que tracta de fer-te un retrat al pinzell,
una escultura de marbre, una talla de fusta
i tothom espera Ortells al cisell.
La teua quietud desorienta el poeta,
un laberint de paraules, un vent desbocat
fa impossible llançar la sageta
que capte l’instant de l’eternitat.
Ets la llum que cercava Giotto,
la taronja més dolça d’un verd taronger,
la pau de París i el protocol de Kyoto,
l’esperança dels pobres, el pit i el bolquer.
La teua puresa és l’enveja de l’aire,
del mar i la terra i l’aigua del riu,
que canten a cor un vers de tornada
a la Immaculada del vell paradís...

Quan el sol tardoral de la Vila
fa cap al Raval de Sant Pasqual,
tots els ulls de blau cel il·lumina
d’amor a la Puríssima de Vila-real.

Antoni Pitarch Font (2007)

.......................................................................................

P.D.- Dedicat a totes les purissimeres en general i, en especial, a les de casa: Rosario (+), Rosarito i Rosarín, així com a les Conxites i a Conxín...

.
==========================================

EL SOROLL NOSTRE DE CADA DIA...

2009-12-02T23:29:00.009+01:00

De tant en tant, recorde amb certa nostàlgia els sorolls de la infantesa i l'adolescència. No per cap desig freudià de retorn a l'úter matern, ni molt menys, supose, sinó perquè eren un sorolls pre-moderns, naturals i, potser, no gaire contaminants.

Als matins, al clàssic ring-ringrejar del despertador li prenia el relleu la ràdio; mentre, des del carrer, penetraven els clinc-i-cloncs de les ferradures de les últimes haques que encara migraven, cada matí, buscant el tros. De sobte, el timbre d'una bicicleta aturava la percussió d'una senyoreta a ritme de tacons; l'acceleració a destemps de la motocicleta donava pas al clàxon del motocarro que, a tall de salutació, esquivava la furgona de les llimonades o gasoses que, aparcades al cantó, remataven la cançó amb un repic coral de campanetes ofegat, com a punt final, pel baríton clam d'una desfilada de maquinetes de raure... i, de tant en tant, un camió (de Guarque... encara!). Sí, sempre ha estat sorollós el carrer de l'Ermita, però als ulls d'un infant totes les coses tenen un especial encant.

Les velles melodies agrícoles, a poc a poc, foren silenciades pel rock dur de la industrialització i el heavy metal de la terciarització de l'economia: obres i més obres, forats i canalitzacions, fibra òptica, clavegueres -i quan plou tot un femer-, fer i desfer, la feina del matalasser... L'arribada de la contaminació acústica afectà, fins i tot, l'Ajuntament de Vila-real: llàstima que la contaminació corrupta, fins ara, no haja estat perseguida amb la mateixa rapidesa...

Un informe de l'Institut Nacional d'Estadística situa Espanya com l'estat més sorollós del món després del Japó i, naturalment, ja en territori peninsular -no podia ser d'altra manera- el territori valencià com el més sorollós amb diferència de totes les autonomies hagudes i per haver. Parafrasejant Fran, és a dir, Cesc el del camp -sí, home sí, Paquito l'Elegant, el que sempre va amb traje i corbata-, seguim sent líders en tot i més...
========================================

TORNA L'EUROPA LEAGUE

2009-11-30T19:49:00.006+01:00

Després de la ressaca de la Fira de Santa Caterina, on la llonganissada de dissabte ens va fer oblidar les fabes con almejes i les cares de fava que se'ns quedaren als vila-realencs després de 90 minuts de turisme futbolístic pel Molinón de Xixón, i de l'enèsim partit del segle Barça-Madrid (un autèntic espectacle de futbol total entre davanters caríssims i centrals molt barats si mirem la relació preu-qualitat de, per exemple, Carles Puyol... Valverde: passa'ls el vídeo del partit als nostres defenses!), torna per la porta gran l'Europa League.

Cada competició té la seua història. El Vila-real de la Lliga no acaba de funcionar, però queden molts partits pel davant. En canvi, en les competicions eliminatòries pot fallar qualsevol però, això sí, sense temps per rectificar (després de confirmar-se el Baló d'Or per a Messi aquesta matinada, estarem pendents del Sorteig de vuitens de la Copa del Rei). El Vila-real Club de Futbol s'enfronta al Levski de Sofia (dimecres, 18,55h. Canal+), la ventafocs del grup, és a dir, un equip que encara no ha puntuat, encara no ha marcat cap gol en aquesta competició i que, per tant, ho podria fer aquest dimecres si apareix el mateix Vila-real de dissabte... Valverde no pot seguir esperant Godot, ha de rectificar i posar sobre el camp hòmens disposats a menjar-se l'herba seca o l'herba mullada, si plou...

El Vila-real, un equip modest per fora i per dins en el passat, és ara mateix un equip amb l'aureola de gran que, malgrat no funcionar com voldríem, sempre és esperat amb totes les precaucions pels contraris que, normalment, sempre ens regalen el baló... La diferència és que, ara mateix, els nostres jugadors no saben què fer amb ell: la defensa presenta moltes mancances, davant falta pegada però, tal vegada, el problema principal és el centre del camp. La premsa subratlla, darrerament, el gran paper de Bruno perquè s'ho mereix, però si Bruno -que no és un estoper defensiu, ni un organitzador internacional- destaca és, probablement, perquè Eguren no és el que era i Senna, de moment, tampoc.

El Vila-real ha crescut molt de pressa en la darrera dècada. Cada temporada s'han assolit reptes impensables durant l'anterior: salvar la categoria, classificar-se per jugar UEFA, guanyar la Intertoto, classificar-se tercers per jugar Champions League i arribar a Semifinals amb un Bota d'Or (Diego Forlan) i, fins i tot, arribar a ser Subcampions de Lliga durant la temporada 2007-08. En quant al planter, el nivell dels fixatges també va anar creixent: Moisés, Gica Craioveanu, Víctor, Anderson, Palermo (el davanter que més ha fet pel Vila-real fora del camp!), Reina, Sorín, Riquelme, Forlán, Marcos Senna, Cazorla, Capdevila, Diego López... A partir de l'estiu de 2008, després del segon lloc a la Lliga de les Estrelles, el Vila-real ja no ha superat cap repte assolit amb anterioritat: la darerra participació en Champions, després de ser eliminats altra vegada per l'Arsenal -però ara en quarts de final-, va vindre acompanyada de la mala sort amb les lesions de Cazorla i Senna, després en Lliga se va aconseguir una plaça per l'Europa League que no és poc, però sembla que aquest Vila-real s'ha tornat conformista i comença a iniciar cert descens en la campana de Gauss...

Potser Valverde ha llegit Jostein Gaarder (El món de Sofia) o no, però l'important, ara mateix, és recobrar la sapiència futbolistica amb energia cinètica, és a dir, en moviment. Si no se posa més intensitat i no se lluita cada pilota, l'energia potencial arriba a ser com el valor: només això, una suposició dels altres que ja és hora de demostrar sobre el camp.
===========================================

UNA NACIÓ, UNA CONSTITUCIÓ

2009-11-27T01:53:00.007+01:00

Espanya: un estat, una constitució... Catalunya: una autonomia, un estatut... però un estatut amb el text íntegre i, per suposat, sense la reafaitada anunciada, entre d'altres, per Alfonso Guerra (un dels benefactors del primer Estatutet valencià atorgat al poble en honor al meninfotisme secular de la millor terreta del món per escurar) és el que demanava ahir l'editorial unànime dels dotze diaris catalans.

Aleshores, si tots els diaris catalans pensen de la mateixa manera així com totes les forces polítiques catalanes no minoritàries (el PP i Ciutadans, un partit que a València seria extraparlamentari per no superar el cinc per cent)... això vol dir que Catalunya és una nació? Una nació, una selecció... Una nació, una constitució?

Per una altra banda, si els catalans tenen 12 diaris, molts valencians ens preguntem: i quants en tenim ací en aquesta comunitat de veïns de la soca, forasters, ultramarins, centreuropeus i ultramontans? Tenim diaris valencians? I la resposta, naturalment, és no.

Al País Valencià només hi ha diaris provincians: Mediterráneo (de Castelló), Levante (de València), Las Provincias (de Valencia), Información (d'Alacant, perquè La Verdad... de veres que és de Múrcia) i després hi ha les variants del Levante (Levante de Castelló) i de Las Provincias (de Castelló i d'Alacant), així com tots els diaris madrilenys que se venen (als quioscs) i se regalen (a les escoles i instituts amb els diners dels impostos de tots els valencians) com ara ABC o La Razón i d'altres com El País o El Mundo (que també ha posat basa en l'assumpte de l'Estatut, en la gravetat de l'assumpte i, sobre tot, en el perill que s'acosta d'imminent pèrdua de la llengua castellana, única espanyola i, per tant, obligatòria perquè, a més, és l'única que parlen un alt percentatge d'habitants d'autonomies monolingües).

En resum, és Catalunya una nació? En això estan perquè -aproven l'Estatut amb o sense retalls- així ho senten els catalans. És València una nació o, simplement, una colònia d'Espanya? Potser, a dia d'avui, hi ha una gran majoria de valencians que triarien com a resposta la segona part de la pregunta... al cap i a la fi, ens han atorgat dos estatutets (el segon amb la clàsula del no-res o Clàusula Camps), ens han encolomat una Llei Electoral injusta amb una barrera del 5% que obliga els partits menuts a fer pactes amb el diable -encara que porte trages de Prada (mai de Milano)-, un finançament d'expoli fiscal que ens col·loca a la cua amb les autonomies amb menor renda per càpita de l'estat però, això sí, al capdavant en menfotisme, fracàs escolar i, el que és pitjor, en atur...

Una nació, una Constitució. Una Comunitat, una barbaritat...
==============================================================

JEROGLÍFIC REAL (s'accepten comentaris)

2009-11-23T18:36:00.004+01:00

S'accepten comentaris... (però tingueu clar que a primeries de maig de 2011 tot estarà "enllestit", el qual no significa "pagat" ... i Jaume I emigrat, a la força de l'absolutisme democràtic, del cor de la ciutat que va fundar un 20 de febrer de 1274).
===============================================================

UNA DOTZENA DE CINECULPABLE

2009-11-21T07:06:00.004+01:00

Definitivament, podem afirmar sense dubtes que el Festival de Curmetratges de Vila-real s'ha consolidat i, a més (Cultura + a +) a més, ha esdevingut un referent que trascendeix el territori valencià i peninsular -com va afirmar Carme Juan, actriu, directora de l'edició d'enguany, nascuda a Onda, amiga de Parreta, és a dir, del promotor del primer festival que, per cert, tindrà que justificar la falta d'assistència i, en definitiva, ànima mater del solemne lliurament de premis que vam viure anit, a l'Auditori de Vila-real com sempre de gom a gom però, això sí, amb la presència d'un bon grapat d'actors i actrius de l'Alqueria Blanca... amb els protagonistes principals, especialment els més joves que, realment, són més guapos i guapes encara i, sobretot, molt més joves del que aparenten en pantalla, posats en el paper, com ara la mateixa Carme quan fa de tendera...

La vetllada va acabar al Café de la Comèdia -al 1800 hauria estat lleig, potser- on poguérem saludar els premiats i, fins i tot, saludar Carme Juan tot recordant un sopar amb ella i Parreta als Lluïsos on, per cert, es va presentar vestida de carrer i, per tant, no tant impressionant com aquesta mateixa matinada. N'hi ha festival de curmetratges per dar i vendre. Felicitats!
.......................................................................................

ESCOLARITAT OBLIGATÒRIA FINS ALS 18 ANYS?

2009-11-16T17:16:00.009+01:00

Des que el senyor ministre del ram -sí, el germà del Gabilondo de Cuatro- va llançar el globus sonda, tothom es fa la mateixa pregunta: escolaritat obligatòria fins als 18 anys? Però, potser, molt pocs es fan la següent, per a què?

- Per a reduir les escandaloses taxes d'atur (encara que els joves, actualment, són carn d'atur no comptabilitzat per no remunerat, de treball sense contracte i, per tant, de remuneració molt inferior al salari mínim interprofessional: el que no conega cap jove menor de 30 anys en aquesta situació és que no ix mai de casa o que, per sort, no en té cap pul·lulant per casa)?

- Per acabar de col·lapsar el sistema educatiu (des de 1990, quan se decidí allargar l'escolariat obligatòria mitjançant la LOGSE, mai s'ha aconseguit -fins ara- encabir tot l'alumnat en aules tradicionals o de parets de formigó, sinó en -no vull dir camps de concentració perquè sona molt malament- espais urbans perifèrics molt airejats i dotats d'excepcionals aules prefabricades que, després de molts anys, han deixat de ser efímeres per esdevindre barracó o habitacle definitiu per més d'una generació d'escolars, almenys a Vila-real -ciutat natal del conseller valencià del ram-, a la comarca de La Plana, al País Valencià i a bona part de la geografia peninsular i Balear... ja que mai he tingut el plaer de visitar les Canàries)?

- Per acabar amb l'actual ensenyament comprensiu (amb l'educació va acabar la LOGSE! -deien els professors tradicionals a finals de la dècada anterior... i, ara, pensem que, potser, amb tota la raó) i implantar, definitivament, la LLei de Guarderia i Retenció de Joves Que Tan Molesten als Pares al Carrer i al Corral (les sigles de la qual vénen a ser aquestes: LEGIREJOQUETAMOPACACO)?

La majoria de mortals, pares i professors -més professors que pares en exercici-, pensem que no ho saben ni ells. Una cosa és l'excusa europea per harmonitzar els sistemes educatius (Pla Bolonya, per exemple) i una altra la manca d'un pacte per l'Ensenyament (no entre PP i PSOE només!) i la vergonya que comporta certa pressió sobre el professorat i els centres educatius per implantar tal o qual ideari polític (Epc en anglès?), tal o qual mesura populista i, per desgràcia, sempre consistent en augmentar les hores de permanència de l'alumant, però a cost econòmic zero i sense cap augment de la qualitat de la formació de l'alumnat, ni dels mitjans, ni del prestigi professional que es mereix el dòcil -almenys el valencià!- i sofert professorat actual (Pla Èxit o Pla Fracàs?).

La quantitat, la qualitat, els pressupostos educatius, les infrastructures, la col·laboració dels pares, de les institucions públiques, dels mitjans de comunicació, de la societat en general... el que passa dins d'un aula (prefabricada o tradicional) no hauria de ser el reflex del que passa al carrer, sinó del que tots voldríem que passara al carrer(educació, sociabilització, neteja, llibertat, civisme, alegria, seguretat, cultura...). Aquesta frase en negreta, en principi, és meua, però igual és fruit d'una lectura oblidada o d'un plagi subconscient, però -modèstia a part- pense que m'ha quedat bé... (si ho llegira Don Olimpio o la madre Aurora!).
==============================================

SOSTENIBILITAT PER A LA GALERIA

2009-11-13T01:13:00.004+01:00

L'Ajuntament de Vila-real, amb l'equip de govern al front, continua sent reincident en fer apostes temporals per la sostenibilitat: aquest mes de novembre arriba, per cinquena vegada consecutiva, la paradoxa del Mes de la Sostenibilitat. En principi, alguns ciutadans poden pensar que val més poc que no res, però, precisament, resulta que, per definició, no hi ha res més insostenible que la temporalitat en les accions.

Un eslogan, una campanya mensual, una frase feta o les paraules en general no són sostenibles perquè se les emporta el vent, és a dir, una força energètica molt sostenible amb la qual podríem enllumenar, per exemple, tots els carrers de la ciutat per al Nadal. Per què l'Ajuntament de Vila-real (i molts d'altres) no s'han plantejat mai la instal·lació de generadors d'energia eòlica, plaques solars i d'altres energies renovables dins del terme municipal? L'actual legislació ho permet i, per tant, això sí que seria apostar per un consum d'energia renovable que, a més, revertiria en les sofertes butxaques dels contribuents vila-realencs.

Si volem exercir la sostenibilitat, evidentment, s'haurà d'emprendre tot un conjunt d'accions integrals que afecten tots els factors i aspectes de la vida urbana, és a dir, les activitats econòmiques, les activitats domèstiques, els desplaçaments, el consum d'energies renovables i, per tant, sostenibles, el nou Pla General d'Ordenació Urbana... Per cert, qui va dir que Vila-real s'havia de planificar per acollir més de 100.000 habitants? És sostenible el creixement demogràfic per sí sol? Pot una ciutat mitjana, sense apenes infrastructures per a res, suportar uns increments de més de mil habitants a l'any?

Vila-real necessita zones verdes on hi ha saturació d'asfalt, carrils bici on hi ha el vici d'anomenar carril bici a qualsevol ratlla pintada de verd... Vila-real necessita un servei de bicing i no quatre bicicletes noves (per fer-se una foto de cara la galeria!) que no se recullen per les nits i, per tant, desapareixen a la primera de canvi. Vila-real necessita la sostenibilitat de la citricultura i el foment de l'agricultura biològica, comptar amb informació actualitzada dels nivells de contaminació de l'aire, una contaminació que, per cert, ha baixat moltíssim el darrer any i no precisament per les campanyes municipals de sostenibilitat... i és que l'incontrolat creixement de la indústria del taulell a la comarca de La Plana tampoc ha estat, precisament, sostenible.

Per acabar, Vila-real necessita una congelació de les elevades contribucions municipals, és a dir, uns impostos més sostenibles i menys campanyes per a la galeria de les contradiccions.
========================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 13 DE NOVEMBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
.........................................................................................

Pellegrini el Republicà

2009-11-11T07:33:00.006+01:00

El Vila-real s'ha classificat per a la següent fase de la Copa del Rei, després de la victòria d'anit contra el Puertollano (de Segona B). Vista la trajectòria dels darrers anys a la Copa, aquesta és una notícia extraordinària i més després de la lògica eliminatòria del Real Madrid gal·làctic davant l'Alcorcón (també de Segona B). Però és que Pellegrini sempre ha estat un entrenador republicà...

Si hem de fer paral·lelismes entre l'actual Vila-real i l'actual Real Madrid, salvant totes les distàncies, hem de dir d'entrada que el Vila-real és un equip ric ja que, a dia d'avui, no té uns números rojos tan abultats com els blancs, tot i reconeixent que la capacitat de generar ingressos o de vendre samarretes siga, evidentment, molt menor. El Vila-real continua jugant malament al futbol, el Real Madrid també.

El Vila-real té un planter descompensat (falta un central de garanties, un estoper o migcentre que talle balons i un distribuidor de joc davant l'absència reiterada de Senna, Cazorla i Ibagaza... encara que no ens haguera vingut malament un Negredo al capdavant de la davantera, al Real Madrid tampoc), el Real Madrid també (problemes en defensa, manca d'un organitzador del joc, etc.).

Pellegrini no ha fitxat cap jugador del planter (li'ls han fixat entre Florentino i Valdano), Valverde tampoc (li'ls han fixat entre Roig i Llaneza). Però Valverde no té cap pressió mediàtica (ans al contrari, ens volen vendre que alguns jugadors han costat no sé quants milions... ¿?..., però ningú s'ho creu), Pellegrini, incomprensiblement, la té tota (els directius -no Pellegrini- volen vendre que jugador car igual a rendiment segur i, fins ara, tothom s'ho havia cregut).

És la grandesa del futbol i, sobre tot, de la Copa del Rei on, encara, els Davids continuen donant disgustos als Goliats perquè els rics també ploren...
===================================================

LES VEUS DEL PAMANO

2009-11-08T08:36:00.007+01:00

Una de les grans produccions de TV3 per a aquesta temporada és l'adaptació a televisió de la novel·la Les veus del Pamano de l'escriptor Jaume Cabré que, a més, ha estat un entranyable professor per molts vila-realencs als anys iniciàtics d'adoslescència, consciència nacional i lingüística, transició i democràcia (sí, a la Televisió de Catalunya que, encara, podem veure a les comarques de Castelló... fins el dia que Camps acabe de posar portes als camps audiovisuals en la nostra llengua, malgrat que, ara mateix, qualsevol televisió del món pot visionar-se per internet: TV3 en directe a qualsevol hora del dia).

Es tracta d'una minisèrie ambientada a la vall d'Àssua, de dos capítols de 90 minuts, que explica la història del mestre d'escola Oriol Fontelles quan, després de la Guerra Civil, es trasllada a viure a un petit poble del Pirineu català amb la seua dona, embarassada.

Crònica d'uns anys amargs, la trama es desenvolupa al voltant de la troballa d'un diari que recull una història d'amor, por i engany. Les veus del Pamano, d'ençà de la seua publicació al gener del 2004, ha esdevingut una de les novel·les en català més llegides, recomanades, difoses i traduïdes (de moment a set llengües) dels darrers anys, amb un èxit indiscutible a la Fira de Frankfurt.

Ara tenim la possibilitat, dilluns i dimarts de la setmana següent (16 i 17 de novembre), de visionar-la a l'única televisió del món en la nostra llengua, és a dir, l'única que emet durant les 24 hores del dia, únicament, en la llengua de catalans, valencians i balears, l´única que ha estat perseguida pel PSOE (recordeu Barrionuevo?, és clar, a Catalunya hi havia hegemonia política de CIU) i pel PP (recordeu Camps?, és clar, els catalans hi eren governats per un tripartit... diran les veus del pamano valencià als cronistes que narren aquest present, encara, de censures, dubtes i renúncies), l'única que emet ací, a l'autonomia del costat, però, sembla -o volen que parega- un canal de televisió estrany, per a mestres, professors, nacionalistes i gent rara en general... perquè allò més normal, i bla, bla, bla, el castellano se podria poner en peligro i tot allò encara...
...................................................................................

DE LA PARTITOCRÀCIA A L'ESCEPTICISME

2009-11-05T13:21:00.010+01:00

De la dictadura vàrem passar, ràpidament, durant la transició, a una democràcia de partits que, a poc a poc, ha esdevingut una Partitocràcia on -com va dir Alfonso Guerra- el que es mou no ix a la foto... o li tallen el coll (Costa, Cobo: qui serà el següent en parar el coll? Rajoy i Aguirre fan de Robespierre, mentre Camps se fa el suec). Els polítics, ara mateix, estan menys valorats que mai, però s'ho han guanyat a pes: hem passat de la il·lusió democràtica -d'una transició esperançadora i mal tancada- a l'escepticisme actual.

En una democràcia de partits, les persones que es dediquen a la política (regidors, diputats, consellers o ministres) són els portadors de les idees i les problemàtiques que interessen als ciutadans, al poble, perquè s'exerceix una representació política i territorial. En la Partitocràcia sempre se posa, en primer lloc, l'interés electoral d'un partit concret que, al capdavall, es presentarà en llista tancada segons els interessos d'una minoria majoritària que controla el partit i certs mitjans d'informació per explicar allò que els interessa, internament, i no el que interessa als ciutadans en general.

Aleshores es quan se fabriquen falses polèmiques per mantenir entretingut el personal, que van des de la sequera, i la manca de pluges degudes a un canvi climàtic que ens ha portat des d'una conjuntura mediterrània a unes estadístiques pluviomètriques pròpies del desert (cosa que mai s'han cregut ni els propis votants d'aquestes fal·làcies) a la suposada implantació del dret a l'avort (després de 25 anys... i com si l'estat espanyol poguera permetre's tenir una legislació tant diferent a la resta de països de la Unió Europea). Mentrestant, continua creixent l'atur ocasionat per la voracitat constructora dels diferents governs i oposicions que hem tingut en la darrera dècada, així com per les escasses o nules mesures per fomentar la contractació i els llocs de treball.

Com el líquid -no l'aigua!- escasseja a les arques municipals, provincials, autonòmiques i estatals se busquen els euros allà on calga, però sempre s'acaba apostant per pujar uns impostos que, sempre, hem pagat entre les rendes del treball i l'economia productiva, mentre l'economia submergida -mai desapareguda a l'Estat espanyol- continua repuntant i l'economia especulativa es manté a l'aguait, tot esperant una nova conjuntura.

És per això que, ara mateix, quan tothom parla de l'excel·lència d'una nova mesura fiscal -com s'ha presentat la de pujar els impostos als futbolistes estrangers d'elit- la veritat és que, novament, em torna a entrar un atac d'escepticisme... Què voleu que us diga? D'entrada no em sembla malament: que paguen els que, oficialment, més guanyen i paguen també els que guanyen molts diners per baix mà... però també és veritat que l'existència d'un règim fiscal especial influeix en les companyies estrangeres a l'hora d'invertir... i, a més, qui se creu que això perjudicarà els jugadors? Això perjudicarà, únicament, els clubs, a més que seguirà sent un parxe perquè no s'ataca l'arrel del problema del frau fiscal. I els esportistes espanyols d'elit, ho declaren tot? Vinga, home, ... si a les Olimpíades de Barcelona del 1992 quasi tots els espanyols abanderats -sí, els que portaven la bandera- estaven empadronats, fiscalment, a Andorra...

Menys partitocràcia i més treballar per l'interès general de la classe treballadora, de la joventut més preparada i pre-aturada de la història i, sobretot, per fomentar l'economia productiva no especulativa... Però, això només pot fer-se, des de l'honradesa, la capacitat i les llistes obertes...
======================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 6 DE NOVEMBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
.........................................................................................

5.0: EL DESPERTAR DE LA BÈSTIA GROGA?

2009-11-01T20:28:00.009+01:00

Mentre José Luis Oltra, tècnic del Tenerife, comentava hores abans del partit d'avui que el Vila-real C.F. era com un monstre futbolístic que seguia dormit però que podia despertar en qualsevol moment... potser per curar-se en salut; els aficionats acudíem al camp amb la mosca darrere l'orella pel vist, millor dit, pel no vist fins ara...

De tota manera, hi ha gent molt pessimista que parla de lluitar per salvar la categoria, pels precedents d'equips amb millor planter que l'actual del Vila-real (Betis l'any passat, Saragossa fa dos anys, Atlètic de Madrid, Celta, etc.) i altres qüestions que comporta el pessimisme. Evidentment, aquesta victòria no ens ha de fer llançar les campanes al vol, ni molts menys, sinó ser realistes i convéncer els jugadors que hi ha molts equips pitjors que aquest limitat Vila-real... i dic limitat perquè, bàsicament, es tracta del mateix equip de fa quatre i cinc temporades, a més de les baixes fonamentals d'ara mateix (Cazorla, Senna, Ibagaza) que ens han fet perdre el centre del camp i el famós, en el passat, futbol de toc.

Però, per fi, el Vila-real s’ha trobat a sí mateix davant el Tenerife, endosant-li una maneta de cinc en, a penes, sis minuts: tot el que no s’havia marcat des de l’inici de Lliga ha arribat de la mà d’un esplèndid Llorente que, tot sol, s’ha fabricat dos gols (el primer de la vesprada a la primera part i el 4-0 tot guanyant l’espatlla a un defensa i per velocitat al porter), d’un elegant Pirés (gràcies a una passada magistral de Rossi), d’un mà a mà de Rossi tot sol davant el porter que, aquesta vegada, no perdona i celebra amb ràbia i, per últim, un gol de Cani com a premi al seu treball constant al centre del camp.

A l’altra/l'oltra serà! -haurà pensat el tècnic de l’equip de les illes (ex de Castelló i Llevant), avui desafortunades, ja que Tenerife avui ha estat seguro de gol... Molt haurà de treballar, per salvar la categoria, un equip que, pràcticament, presenta el mateix planter que la temporada anterior a Segona. I aquesta, precisament, ha de ser la tranquil•litat d’un nerviós Vila-real fins la segona part d’avui quan ha arribat la Valeriana en forma de 2-0, després de perdonar l’imperdonable a la primera part, i això que el baló ha estat quasi completament del Tenerife durant els primers 45 minuts.

A poc a poc, la falta de treball a la porteria groga ha serenat un nerviós Diego López, Marcano va agafant minuts i assentant-se, davant l’absència d’un desconegut Gonzalo (el millor central d’Europa abans de la darrera lessió) i la seguretat que li dona la companyia d’un magnífic Godín, d’un treballador incansable com és Javi Venta, a més de Crackdevila (l’amo de la banda esquerra). Primera part per oblidar, un centre del camp horrorós i, en canvi, a partir del 2-0 la seguretat d’Eguren i l’atreviment de Bruno (l’estàvem esperant feia mesos!), ben assessorat per Cani i Pirés, portaren els balons endavant perquè un inèdit Llorente començara a sumar de dos i Giusseppe Rossi tornara, per moments, a recordar-nos al bambino de l’àrea de temporades anteriors...

Això era una bèstia groga, un drac alat dormit dins d'uns submarí que anava rovellant-se per moments, que, de sobte, saltà sobre la gespa d'un gelat Madrigal per emergir des de les profunditats de la taula classificatòria cap a aigües més tranquil·les on el comandant, Ernesto Valverde, pot agafar aire i, el que és més important, el timó de la nau: s'ha de reforçar el centre de la defensa i el centre del camp, s'ha de seguir corrent i treballant per afinar la punteria de cara a la porta contrària (sempre no serà Tots Sants!), però hi ha un excel·lent Vila-real B que, de moment, pot reforçar l'equip davant compromisos reials copers i, per què no?, saltar al camp en competicions europees. Més endavant, però, sempre ens quedarà el mercat d'hivern.
................................................................................

HALLOWEEN MADE IN SPAIN

2009-10-31T00:37:00.008+01:00

Ja m'ho deia el meu avi: passar del Totsants al Kalovín només ens portarà la desgràcia més roïn... Això d'importar americanades, papesnoels, santvalentins i halloweens sempre m'ha paregut una cosa pròpia de gent sense personalitat, de pobles sense identitat, sense autoestima, sense el respecte degut als nostres avantpassats, a les nostres tradicions, la nostra llengua, la nostra història, la nostra cultura, mil·lenària, sí, la que ve del nord, la que del sud, de terra endins, de mar enllà.

Precisament, quan més se desconeix la llengua pròpia i més ens tanquem a obrir-nos a l'ètica i les llibertats pròpies dels països més democràtics, més ens abandonem abraçant espectacles importats per grans multinacionals del consum (l'home gros de la Coca-cola substituïnt els Mags d'Orient, la carabassa anglosaxona com a substitut del fanalet de meló d'Alger de l'estiu, les disfresses gòtiques del Halloween reemplaçant el Carnestoltes... la setmana blanca de vacances escolars substituïnt Setmana Santa i Pasqua? No passaran!!!).

I així ens va: Spain is diferent, però ara encara més. La Festa de Difunts que seguirà al diumenge de Tot Sants serà (a més d'un recordatori pels més pròxims i més estimats que ja ens han deixat), sobre tot, la festa de la substitució de la transparència per l'ocultisme, del pluralisme per l'opacitat de les majories, de l'ètica per la plutocràcia, de la dignitat pel patetisme... Sí, sí, ja sabem que tots els polítics no són iguals, però la merda va escampant-se a nivell global i a nivell local...

Què significa Ja li contestarem per escrit quan un regidor de l'oposició pregunta a un plenari municipal? Què vol dir començar les sessions dels plenaris municipals de Vila-real a la una del migdia i acabar-los passades les sis de la vesprada? Què vol ocultar l'equip de govern municipal amb aquesta falta de transparència davant tot el poble de Vila-real i, sobre tot, davant els representants electes dels partits de l'oposició? És veritat que alguns regidors locals estan rebent classes d'oratòria per si de cas tenen que apretar-se el cinturó (gürtel) i tractar d'explicar-ho sense perdre la respiració?

Si mai heu sigut regidors de l'oposició, ho haurieu de provar una miqueta, encara que només foren sis mesos -com jo mateix- i vorieu com, també, potser, us entrarien ganes... d'apretar a córrer o de comprar-vos una careta per al Halloween. Enguany n'hi ha molt per a triar: Ric Costa, Camps, Rajoy, El Bigotes, Correa, Garzón, Zapatero, Millet, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Bartomeu Muñoz...

Per cert, el dia que esclatà el cas Pretoria a Catalunya, la TV3 -eixe canal televisiu que tant li agrada... tancar a Camps- va dedicar-li al cas exactament 35 minuts, és a dir, molt més del que, fins ara, li ha dedicat Canal9 (televisió PPalenciana) al cas Gürtel-costa-costamolt-hihaquevoreelquecosta-ferdimitir-a-Costa...

Difunts polítics:
- Dona'ls, Garzón, el descans etern (res de temporal!)...
- I brille per ells la llum perpètua.
.....................................................................................

DARRER DIUMENGE D'OCTUBRE

2009-10-26T11:46:00.008+01:00

Amb el bon regust de la victòria dels aldeans (B) sobre els capitalins (A), dos vila-realencs matinaren ahir diumenge, després d'aprofitar l'hora que, legalment, ens regalaren els amos dels rellotges oficials.

El darrer diumenge d'octubre ha estat un diumenge redó, solejat, de viatges amb tren (Vila-real/València, El Puig/Vila-real), a peu (de l'estació del Nord a les Torres de Serrans i d'ací, amb el cotxe de Sant Ferran -una estona a peu i l'altra caminant-, fins els Monestir del Puig de Santa Maria), de reivindicacions nacionals (País Valencià demà sobirà, In-indi-indiferència institucional i mediàtica, evidentment, etc.). Bon dinar, millor companyia, molt de sol, nivea a puntapala, parlaments, salutacions i l'actuació del gran -gran desconegut per Canal 9, res de nou fins ací- Pep Gimeno Botifarra i el seu grup.

Entre d'altres amics i coneguts, vaig compartir conversa amb Carles Arnal (ex-diputat d'Esquerra Verda, vila-realenc i company d'aventures acadèmiques a l'institut Francesc Tàrrega) que, després de Capdevila (autor del gol de la victòria contra el Màlaga) -si voleu-, va ser el vila-realenc protagonista del dia.

Resulta que, en arribar a casa i assabentar-nos de la bona notícia de la primera victòria en Lliga de l'equip d'Ernesto Valverde (de moment, ha salvat el coll -cosa que ens alegra) i sopar i d'altres temes domèstics, vaig engegar la caixa tonta on, a més de visualitzar el primer gol de Nilmar i la genialitat de Joan, l'internacional de Tàrrega, vaig retrobar-me amb Carles Arnal que ara xarrava amb el Follonero, Jordi Évole, al programa Salvados...

Entre d'altres coses, va explicar-li la seua renúncia personal, com a diputat autonòmic en la passada legislatura, a un televisor de plasma, una PDA i un finiquito de 23.000 euros al maig de 2007 que, evidentment, paguem tots els contribuents valencians. Tot un exemple, per als que trinquen i, fins i tot, per als simpatitzants de La Trinca... Au, vinga, vinga, vinga, que torna la trinca, trinca, trinca, per salvar la humanita-a-at... La festa continua però, a partir d'ara, res serà igual si al poble li sap mal...
===========================================================================

ACÍ NO PAGA NI DÉU...

2009-10-22T07:11:00.006+02:00

Aquest títol tant teatral de Dario Fo, constata i retrata la realitat d'un estat espanyol submergit, des de sempre, en la picaresca. Segons dades oficials de la darrera campanya de la Renda, Espanya ha estat l'únic estat de la Unió Europea on els empresaris guanyaren menys diners que els seus empleats durant el 2007 (13.000 euros bruts anuals de mitjana els de la patronal per 18.000 dels currantes honrats que, som, evidentment, els que no podem amgar ni un euro de la nòmina).

Després de tant de rifi-rafe al Congrés dels Diputats, per aprovar uns Pressupostos que no se creu ningú, l'economía submergida continua sent el vertader cavall de batalla a nivell local, autonòmic (per què els pobles valencians presenten un estat tant lamentable i, en canvi, quan viatges per tota Espanya, resulta que la majoria de llogarets, pobles i ciutats fan el doble o el triple de goig que els nostres) i, sobre tot, estatal. L'activitat submergida representa, segons alguns estudis (submergits, invisibles?), entre el 19 i el 25% del PIB (240.000 milions d'euros) i- segons diverses fonts- entre 55.000 i 90.000 milions d'euros en impostos no cobrats per IVA, IRPF i societats, és a dir, entre 9 i 5 vegades el que se pretén aconseguir amb l'actual pujada d'impostos que pagarem (A pagar-ho, pebrereta!) els pebreretes de sempre i, a més, entre un 46 % i un 66% més del que la Hisenda espanyola recapta anualment.

A tot això, els especialistes tenen clar que l'augment impositiu de 2010 portarà, evidentment, a l'increment de l'activitat submergida... És el que conta, més o menys, Josep Martí Font (no, no és el germà d'un prestigiós pintor vila-realenc, ni tampoc és cosí meu) a la seua secció de La Vanguardia, El capitalismo en evolución.
..............................................................................................

QUINA LLÀSTIMA, PERÒ ADÉU VALVERDE...

2009-10-18T19:08:00.005+02:00

Fa quinze dies, després del lamentable empat contra l'Espanyol en El Madrigal, va comentar-me un amic vila-realenc que l'única solució per canviar la dinàmica futbolística, segons ell, era tirar al carrer a Valverde, l'entrenador del Vila-real. Jo li vaig preguntar el perquè. I la seua resposta va ser que, encara, no havia sabut imposar el seu estil de joc... Vaig replicar-li que, naturalment, els resultats manen, però que l'estil de joc tampoc no l'havia imposat Pellegrini al Real Madrid, perquè un procés d'aquesta magnitud costa -si no ets un fenomen tipus Guardiola- quasi una temporada sencera.

Després de la derrota humiliant d'aquesta vesprada a Jerez (ho escric amb la llengua oficial d'aquella ciutat, el castellà), s'ha de buscar un revulsiu i no és qüestió d'enviar a tots els jugadors que, fins ara, encara no han aparegut: Diego López (el de les mans mortes), Àngel (l'amic dels davanters cristians), Marcano (un jove defensa amb cognom difícil), Gonzalo (un aspirant a central de primera), Godín (el desconegut), Bruno (un creador aliniat en tasques defensives), Senna (un internacional que encara no s'ha centrat en l'equip que li paga), Rossi (un tilular per reial-decret) i Nilmar (el jugador més car de la història del Vila-real en quant a la relació preu-eficàcia golejadora).

Els aficionats estem dolguts per veure el Vila-real com l'últim de la fila però en comptes de dedicar-li a Valverde una cançó amb la veu de Manolo García i música de Quimi Portet -que igual són de l'Espanyol- preferim aquesta més "moderna" de Julieta Benegas.

La pilota està al teulat de la S.A.D., però una cosa és la política empresarial del club, els interessos econòmics dels que manen, i una altra la solució quirúrgica que necessita un planter de jugadors massa acostunmats, als darrers anys, a jugar tots juntets, a poc a poc, lents, previsibles, i al toca-toca, amb una tàctica pellegrinista que, des de l'any passat, ja no sorprén ningú. Valverde ha volgut imprimir-los velocitat (que fa molta falta), que pressionen als contraris durant 90 minuts (no ho han fet mai), que òbriguen el camp (ja tocava jugar per les bandes)... però no ha aconseguit res d'això.

Si s'aposta per canviar d'entrenador, que s'obliden de Paquito (amb tots els respectes per un senyor que és història del club), de Luis Aragonés i del gol de Marcelino contra Rússia... Vila-real és una ciutat jove, el Vila-real no és club per a veterans, la Lliga no és una competició per a jugadors lents acomodats en la desídia. Tal vegaga, el president, Fernando Roig, ja ha arribat a hores d'ara a la conclusió que no és suficient amb pegar un cop damunt la taula, perquè les decisions -si no estaven preses prèviament al partit- s'han de prendre, sempre, serenament.

El perfil de "jugador del Vila-real" -que, fins ara, ens ha anat bé, però també convindria revisar-lo, per allò de renovar-se o...- als darrers anys sempre ha estat el d'un jugador "moll" (1), com una mena d'homenatge a l'escàs caràcter de l'aficionat vila-realenc i a la tradicional forma de ser dels valencians en general. Aquest pitjor Vila-real de la història en Primera -resultats canten-, necessita un cop de timó. Només canviant d'entrenador, tal vegada, tampoc serà suficient, perquè els problemes psicològics i tàctics són, en principi, molt més difícils de solucionar que la baixa forma del 99 per 100 dels jugadors.

Sr. Valverde, que la vida li porte la sort que es mereix i que no ha pogut trobar a Vila-real!
..........................................................................................
(1) El 1582, Ximénez de Reinoso, Inquisidor de València, afirma que “la gente desta tierra es blanda de lo suyo”. Més endavant, el 1626, el Comte-duc d'Olivares es va atrevir a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana degut a què, segons ell, “tenemos a los valencianos por más muelles” en comparació amb la gent del Principat de Catalunya i la del Regne d’Aragó. Aquestes observacions tant coincidents, segons l'inoblidable Joan Fuster, es fan més des de l’exactitud objectiva que des del menyspreu (els jugadors són molt bons i molt artistes, però els falta pegada, intensitat, força física i, ara mateix, mental).
================================================================================

PREMIS, CÀSTINGS I CÀSTIGS

2009-10-16T07:07:00.010+02:00

Dijous passat, la Comissió de Penyes distingia l'amic Leandre Adsuara amb el premi "Fester de l'Any" per tot un itinerari vital arrimant el muscle perquè les festes de Vila-real siguen, cada vegada, més obertes i participatives.

El dimecres, el mateix Leandre, així com Pasqual Batalla (president d'APAVAL) i tota una legió de paranyers, d'arreu de les comarques del País Valencià, rebien de les Corts Valencianes tot un premi, per ells, al reformar-se la Llei de Caça que obre les portes a la legalització del parany.

Ahir, dijous, però, la cosa se multiplicava, ja que si, pel matí, el regidor de Cultura, Héctor Folgado, explicava en roda de premsa el fallo del jurat del Certamen Literari Ciutat de Vila-real -on, diuen, que el Premi d'Assaig li va recaure conjuntament a Domingo J. Font i a un cosí seu- , per la vesprada es celebrava -al Teatre Principal- la Gala anual de Onda Cero amb el lliurament de premis als protagonistes de l'actualitat de Castelló de la Plana... per tancar-se la nit, brillantment, a Barcelona, on Angeles Caso rebia el prestigiós Premi Planeta de novel·la.

Els premis, diguen el que diguen, sempre agraden més als premiats que a la resta dels que han participat, però és impossible que agraden a tothom perquè, a banda de l'afectivitat cap als premiats, sempre poden desvetllar-se les misèries humanes, aparéixer les diferències de criteri i, per suposat, que els polítics adopten mesures legals populistes o que el fallo d'un jurat acabe sent, precisament, això, un fallo, una errada.

Darrerament, però, s'ha posat molt de moda anar a la recerca de premis. Potser, els èxits de Santiago Segura, sumats a la lacra de l'atur, han predisposat els joves a participar en tota mena de càstings televisius amb l'objectiu d'aconseguir allò que se'n diu, d'entrada, unes perretes fàcils de guanyar i que, a la llarga, acaba sent un calvari on abunden el frikis, els crims culturals i, fins i tot, els càstigs físics... O és que no heu vist, encara, Curso del 63?, el programa d'Antena-3 on s'emula l'escola franquista amb uns malcriats ignorants de més de 18 anys (molt maleducats) de la generació Ni-ni (ni estudien, ni treballen) fent d'alumnes, mentre els seus permissius pares (de la generació Si-si?, és a dir, mai els han nit NO a res) tracten de jusficar l'injustificable (mentre els fills se semblen criatures del parvulari).

De tota manera, deixant de banda els buscapremis i els buscavides, la sort sempre t'ha de sorprendre treballant o comprant paperetes de loteria (abans o després del sorteig!, -vull dir), perquè descobrir un escriptor que visca, només, dels llibres que publica és més difícil que trobar un citricultor valencià que puga subsistir, únicament, d'allò que li paguen per la collita.

Els funcionaris -la classe social més envejada en aquests temps de crisi, però mai abans- que, de tant en tant, guanyem algun premi que suposa un plus damunt la nòmina habitual, ja sabem que després del premi, literari, sempre sol arribar el càstig, fiscal: a un país on mai s'ha incentivat l'agricultura autòctona és comprensible que encara s'incentive menys la literatura o la investigació històrica de les coses de casa... Malgrat tot, enhorabona Peretona!
===========================================================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 16 D'OCTUBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
...........................................................................................

CINTURÓ (GÜRTEL) D'EMERGÈNCIA

2009-10-14T07:17:00.005+02:00

Campistes, zaplanistes, fabristes, aguirreristes, gallardonistes... i els rajoyistes, què diuen? Els polítics del PP s'han posat el cinturó d'emergència a tota costa: el cas Gürtel promet, a més de traure molta merda -segons alguns actors populars, això equival a sort a les urnes com al teatre- a la llum, escenificar les diferents corrents que, des de sempre, hi ha hagut dins del principal partit de l'oposició -no caldria oblidar-ho- a nivell estatatal, així com qüestionar el lideratge de Mariano Rajoy, si més no...

De tota manera, com ha dit Carlos Fabra i amb raó (¿?), sempre són el governs (municipals, provincials, autonòmics o estatals) els que contracten i, per tant, de res val tallar colls dins de l'organització interna del partit si la trama ve de l'executiu o, fins i tot, si és de la magnitud que, presssumptament, diu la premsa.

Aquesta situació, a banda de provocar el deteriorament de la imatge dels principals líders conservadors, pot venir bé, políticament, a tothom: en primer lloc, als mateixos polítics populars honrats que, tot aplicant la pressumpció d'innocència, també en deuen d'haver, a banda que generalitzar és molt lleig; en segon lloc, a la democràcia en general, ja que -cada vegada hi ha molta més gent que ho té clar- l'estructura piramidal dels partits polítics i les llistes tancades són una rèmora per a l'escassa qualitat democràtica d'aquesta segona restauració partidista de la Història d'Espanya (la primera, la del cop d'estat de Martínez Campos a Sagunt, tot imposant Alfons XII al 1874, va ser la del caciquisme pur i dur) i, en tercer lloc i per acabar, pot venir bé a la sempre subvencionada premsa privada espanyola en general -ja que la pública continua sent manipulada, malgrat tot-, perquè si alguna cosa li falta a la -encara- jove democràcia espanyola és un poc de transparència per part de tothom.

A Vila-real, per exemple, durant les passades Eleccions Municipals de 2007, el BLOC va demanar tres préstecs personals de 6.000 euros cadascun -no sé si ho ha contat, públicament, Maria Gràcia Molés- per portar endavant una austera, quan no miserable -econòmicament parlant- campanya electoral on, com sempre, va haver-hi una macrodiferència pressupostària entre allò que invertiren, gastaren o malbarataren els dos partits grans (P.P. i P.S.O.E.) i el que féren els partits menuts i/o els deixaren fer.

A Maria Gràcia Molés se l'ha pot acusar de moltes coses, potser amb raó, però entre moltes altres virtuts sempre ha conreat la de l'honestedat i l'honradesa, cosa que puc afirmar -sense por a equivocar-me- perquè ens coneixem de fa molts anys... És per això, que no estaria gens malament que, alguna dia, els senyors José Benlloch (PSOE) i Juan José Rubert (PP) -als que també conec, personalment, però menys- ens contaren amb quants diners comptaven en la passada campanya electoral, d'on els van treure i com els van invertir. Mentrestant, la festa -la infinity party?- continua, però la vida (política), en democràcia, sempre és efímera malgrat els cinturons d'emergència...
=================================================================

ÀGORA

2009-10-11T17:05:00.014+02:00

No, no vaig a escriure-vos sobre la plaça major -des de fa uns mesos amb minúscula- de la ciutat de Vila-real, òrfena de l'estàtua del seu fundador, Jaume I -retirada pel fonamentalisme iconoclasta, com una runa de pedres, a un racó invisible del pati de l'Ajuntament, sinó sobre l'Àgora d'Alejandro Amenábar, una pel·lícula històrica que, en definitiva, ve a demostrar-nos com el món canvia però, això sí, no tant de pressa com voldríem alguns...

La pel·lícula, naturalment, m'ha agradat, i molt!, encara que, en principi, acudia amb el vell prejudici de quedar decebut davant les amples espectatives del gran llançament comercial que l'ha acompanyada però, fins i tot això, potser, també és bo. Per una altra banda, em reconec amenabarià i hooligan del cinema històric, fins i tot del dolent, és per això que, d'entrada, açò vindria a ser un avís als navegants -que, tal vegada, espereu una espècie de crítica cinematogràfica- perquè sapieu que no és el meu propòsit contar-vos la peli, ni molt menys atorgar-li cap tipus de qualificació subjectiva. De tota manera, quan Josico -que és un entés en la matèria- me confirme que també li ha agradat, us la recomanaré encaridament...

L'argument és atractiu perquè tracta una època, tal vegada, poc cinematografiada ja que sempre s'ha fixat més l'atenció en la Roma imperial dels primers anys d'August i del cristianisme clandestí (el lleons i el pa i el circ) o, pel contrari, la part final de la decadència quan els pobles germànics ho arrosseguen tot. Al segle IV, Egipte era una província de l'Imperi Romà. La seua ciutat més emblemàtica, Alexandria, s'havia convertit en l'últim baluard d'un món en crisi, confús i violent. L'any 391, les revoltes de carrer van assolir la seua institució més llegendària: la mítica Biblioteca. Atrapada, portes endins dels seus murs, la brillant astrònoma Hypatia (Rachel Weisz), filòsofa i atea, lluita per salvar la saviesa del món antic, sense percebre que el seu jove esclau, Davo, es debat entre l'amor que li professa en secret i la llibertat que podria aconseguir unint-se a l'imparable ascens dels cristians...

Veient l'Àgora -d'Amenàbar-, no solament vaig recordar aquelles primeres vesprades de cinema, amb sessió contínua, al vell teatre d'ELS XIII -al Real Cinema, exacte Jotapé- on, per quinze pessetes de l'època -si anaves a butaca de senyoret, perquè també hi havia l'amfiteatre a 11 peles i la cassola que només en costava 8 i, per tant, podia deixar-te un superàvit setmanal de 7 per comprar-te bissontes al quiosc, pesseta a pesseta, i fumar ros, com un ric / rec / Rik, durant tota la setmana-, vaig fer un màster de cinema històric, millor dit, de cinema bèl·lic nordamericà (La batalla del Alamein, Objetivo Birmania, Los cañones de Navarone), mentre descobria, entre d'altres, una tal Raquel Welch que va presentar-se, davant meu, amb un mini-sort de pell i envoltada de dinosaures...

Enhorabona cinèfils de la història! Aleluia alexandrins! ...Felicitats, Alex, per un nou èxit i, sobre tot, enrecorda-te'n de disculpar-me davant la teua actriu protagonista per portar, encara, al cervell, aquella vella imatge d'una jove Raquel Welch dels seixanta-setanta, la qual m'ha fet buscar Rachel Weisz a la vikipèdia.
============================================================================

NOU D'OCTUBRE DE BIGOTS...

2009-10-08T16:15:00.016+02:00

Els actes del 9 d'octubre d'aquest Annus Horribilis Populusquorum -perdona, Merxe, però éstà en llatí gürtelià- que, precisament, comencen aquesta vesprada de dijous a València Cap-i-Casal venen marcats per una qüestió de bigots (o de bigotis, com diuen més al nord ...on tampoc lliguen els gossos amb llonganisses però, almenys, entre millet-i-bitllet poden gaudir d'un ample ventall partidista -si més no, ideològic- que propicia l'ètica que sol acompanyar el pluralisme democràtic): sí, l'anomenada trama valenciana del cas Gürtel de la que han opinat i escrit tots els mitjans de comunicació durant les últimes setmanes i que s'ha intensificat, darrerament, per alçar-se el secret del sumari dels informes policials.

De moment, malgrat la pressumpció d'innocència de tothom, ja ningú podrà evitar que tot el País Valencià, la comunitat autònoma valenciana i tot el territori de l'antic Regne de València s'òmpliga de comentaris de bigots fins la mateixa senyera...

La cúpula dirigent del PP està sent víctima del seu lent sistema judicial, propiciat, als darrers anys democràtics (en dictadura, per definició, mai hi ha hagut separació de poders!), juntament amb el Partit Socialista. La primera víctima de la lentitud judicial és, sens dubte, Don Carlos Fabra Carreras -president de la Diputació de Castelló-, ja que, d'haver estat jutjat de tot allò que se l'imputa, a hores d'ara ja tindria clar el seu futur personal, com a polític i com ciutadà... perquè els vots, en principi, només són útils per seguir en el poder executiu, influir amb més o menys força en el legislatiu, però mai per controlar el judicial o absoldre d'imputacions penals... La segona víctima, indubtablement, és el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Don Francisco Camps Ortiz ja que, en democràcia, no se pot entendre com hi ha un "jutge amic" en territori valencià i, en canvi, s'espera un "jutge enemic" en territori castellà o espanyol...

De tota manera, una cosa és regalar, una altra rebre regals i, per últim, una tercera i més mal vista pel poble pla -el populatxo que dubta de l'aplicació de la separació de poders de Monstesquieu a molts règims democràtics occidentals- és auto-regalar-se amb diners públics, és a dir, contractar, per exemple, una obra de cost 5 pel doble, és a dir, 10 i després repartir-se 2,5 amb l'empresari encarregat, públicament i amb diners públics, de fer la malifeta... De polítics que fan aquestes coses, evidentment, no només n'hi ha al Partit Popular, sinó també a tots els partits importants i menys importants que toquen poder i diners... però com tots els polítics no són iguals (la majoria són honrats, evidentment), s'han d'aclararir les coses políticament i judicial quan més prompte millor.

Per tant, seria molt bo per a la salut democràtica dels valencians -i dels espanyols en general- establir per llei que tots els polítics imputats, per causes derivades del càrrec que ocupen o no, estiguen obligats a dimitir fins l'execució d'una sentència esculpatòria... El més paregut, en democràcia, al caciquisme, no és solament la "compra" de vots mitjançant "entrepans", grans "events" o grans "obres"... és, sobretot, l'obcecació malaltissa de molts polítics repetidors per romandre, patèticament, al silló dels flaixos, les lloances interessades i les crítiques gratuïtes.

Tirar balons fora és una acció que també practiquen els pallasos i els malabaristes de tots els circs del món on, precisament, mai s'ha vist créixer els enans perquè són persones que xafen terra (amb tots els respectes pels baixets de cos, però amb altitud de mires).
============================================================================