Scala Hanníbalis

• Terrible malson d'estiu

2006-01-09T14:48:00.003-04:00

Fa un parell de tardes xafardejava, estirat de panxa enlaire en una platja del litoral català, les darrers notícies dels afers governamentals, els d'aquí i els d'allà, d'aquest meravellós estiu.

Deixant per un moment la meva ocasional companyia torrant-se bocaterrosament sobre la tòrrida sorra, em vaig decidir endinsar-me en les seves aigües marines. Sobtadament i esglaiosa vaig viure la llastimosa experiència de comprovar que centenars de diminutes moques (altrament dit meduses) empastifaven aquelles aigües, al mateix temps que m'arribava un alarit de dolor popular, emès pels escassos banyistes que potinejaven entre les petites esbotzades (altrament dit onades).

Els tentacles de les meduses tan sols m'havien regalat uns sensuals petons comparats amb les punyalades que aquelles cretines veïnes em propinaven sense mesura ni pietat.

La immers en la catàstrofe, vaig ser brutalment pessigat per aquests fastigosos éssers al llarg i ample de la meva decadent anatomia, fins que amb una mostra de malabar va poder retornar a la platja que mai hauria d'haver abandonat.

De bell nou a la sorra, em vaig sentir sa i estalvi. M'equivocava. Estitades imprudentment a pocs metres de la meva tovallola, unes noies, embossades en uns diminuts tangues negres d'harpies estiuenques, feien molta mofa contra la meva persona per allò que m'acabava de succeir una mica més enllà de la llongada. Inquiet, incòmode i novament afusellat, vaig arribar a pensar que els tentacles de les meduses tan sols m'havien regalat uns sensuals petons comparats amb les punyalades que aquelles cretines veïnes em propinaven sense mesura ni pietat.

Uns minuts després, en un inexplicable intent, d'allò més agosarat i esbojarrat -i mentalment mal calculat-, vaig atrevir-me a sol·licitar els sostenidors a la meva ocasional acompanyant, quan transcorreguts uns segons des de que m'acomodés l'aliena peça femenina, la ridiculesa més espantosa possible em va fer acte de presència en sentir, tot constatant la meva bufonesca imatge, “Pallassa! Antigalla!”. Foren els malsonants apel·latius que em dedicaren aquell grupet d'atrevides.

Ultra, per a més inri, la dona més entrada en anys i eixelebrada de totes potenciava aquell petit enrenou fent sonar un voluminós joiell àuric que li penjava d'una cadena sobre els seus desmesurats i atrotinats pits, on destacava una imatge virginal amb els trets peripatètics de la Verge de Montserrat.

Veient com anava aquella tarda, vaig pensar buscar la salvació en la fugida. Impossible. Un heterodox i robust bordegàs, arribat ves a saber d'on, havia convidat a la meva quimèrica amiga ocasional a compartir cert insinuant joc de pilotes, quan, ja histèricament encegat en veure tal lamentable espectacle, va voler la boja providència que al bèstia anteriorment esmentat li sortís un poderós instrument de dins el banyador.

Miracle! La bogeria, personificada en aquells cossos i ments femenines que m'abordaven, en veure el notable argument exhibit per aquell intrús va optar per ignorar-me, situant les seves ànsies en aquell exemplar que corroborava les teories evolutives del senyor Darwin. Per fi m'havia relaxat.

Però encara em vaig relaxar més en adonar-me que havia despertat d'un terrible malson. Vaig tornar a respirar. Eren les deu del dematí. Tenia el dia lliure. Aquell demetí, encara fastiguejat per la impertinència dels somins angoixosos de la nit, vaig pensar que era d'allò més prudent proposar a la meva companya habitual anar a visitar una exposició de pintura i acabar la tarda tot prenent un cafè en una confortable terrassa de la nostra plàcida i encisadora Platja de l'Escala.

(Butlletí municipal Llançà-2000)

• Pessigades de mar

2006-01-09T14:47:00.007-04:00

De bell nou ha arribat l'estiu i amb ell la calor i les vacances per a molta gent. Els banyistes i submarinistes tornen a emplenar les platges i la costa rocallosa de les nostres contrades. Aquestes platges mediterrànies, sensuals i acollidores, però, amaguen petits monstres de pessigada o punxada verinosa. Aquests peixos, abundants al litotal dels Països Catalans, no proliferen tan com abans però encara poden amargar una feliç estada a la platja. Són les aranyes, les rates i les escorpes, tots ells sedentaris, solitarius i de vida bentònica.

Aranyó (Echiichthys vipera)

De tots els peixos costaners el més maleït és l'aranya. D'entre ells, els que més s'acosten a la llongada són l'aranyó (Echiichthys vipera) i l'aranya fragata (Trachinus araneus). Les aranyes són uns peixos de color groguenc o grisenc i de cos allargat, proveït d'espines dentades comunicades amb unes glàndules productores de verí d'efectes neurotòxic i hematòxic.

Aquests peixos són carnívors d'activitat nocturna. Viuen soterrats a la sorra, a molt poca profunditat, des d'on vigilen les preses, sobresortint només els ulls, la boca i la perillosa aleta. Si per accident la trepitges, l'experiència passa a forma part automàticament de les inoblidables, atès el dolor intenssíssim que causa la seva pessigada. El verí actua sobre el sistema nerviós i la sang, però els seus efectes depenen bàsicament de la quantitat injectada i de l'estat fisiològic del ferit. Pot provocar febre, vòmits, descens del ritme cardiac i fins dificultats respiratòries, però molt rarament la mort.

Segons una vella creença amarada de mar, els pescadors creien que amb lluna nova el verí de l'aranya ara singularment metzinós i que, per evitar la mort, calia fer una oració especial, amb la barretina a la mà i el cap descobert.

Rata (Uranoscopus scaber)

Un altre peix temut pels submarinistes és la rata, parenta de l'aranya i semblant a aquesta i d’una sola espècie (Uranoscopus scaber). Les rates, de color gris marronós i amb el cap gros, tenen infernals fiblons, però en no disposar de glàndules verinoses no són tan perilloses. Aquests peixos s'ajuden d'uns òrgans elèctrics per localitzar les seves víctimes i d'un reclam per atraure-les. Són propis del fons sorrencs o fangosos, on resten soterrats, emergint els seus mòbils ulls, a l'espera de les seves captures.

L'escorpa -o escòrpora- és l'altre peix dels més perillosos de la nostra costa per la seva pessigada. Destaquen, per ser més comuns, l'escorpa roja o cap-roig (Scorpaena scrofa), més gran i més apreciat gastronòmicament, i l'escorpa vera o fosca (Scorpaena porcus).

Les escorpes són uns peixos de color vermellós o marronós, de cap voluminós i alot dorsal espinós connectat amb glàndules d'un verí molt tòxic (però menys que el de l'aranya), fins a l'extrem que el nom en llatí, Scorpaena, significa pròpiament "escorpí femella". Aquests peixos, que canvien les seves pells com les serps, viuen als fons de roques, als alguers i a les sorre fangoses. Són depredadors que, dotats d'un bon camuflatge, esperen immòbils les seves víctimes.

Escorpa cap-roig (Scorpaena scrofa)

La seva pessigada produeix un dolor persistent, vòmits, convulsions, febre i debilitat cardiaca. Les seves punxades són tan temudes que a Mallorca "S'escorpora, sa sogra i ses cunyades tenen pues metzinades", segons diuen els pescadors, mentre a cops de sàssola descarreguen sobre l'atordit peix el pes de la tradició.

A títol de prevenció i a fi de curar-se en salut es fa recomanable arrossegar els peus en caminar dins l'aigua per tal d'espantar l'enemic (l'aranya, especialmeent) i evitar-ne el contacte, però sempre serà més efectiu usar un calçat perquè mai se sap.

Altrament, les escorpes, rates i aranyes, desproveïdes del seu pessic verinós, tenen una carn fina i tan saborosa com la del rap. Són molt apreciats en la confecció de diversos plats mariners, com la sopa, el suquet, els arrossejats i tota mena de brous. I és que com em deia de l'escorpa un vell pescador: "per lleig i maleït que sigui l'escorpa , jo mai voldria a la sopa altra maledicció que la seva".

(L'Escalenc-2000?)

• Un escalenc en l'enigma de la mòmia del rei Jaume I

2006-01-09T14:46:00.010-04:00

El passat 2 de febrer de 2008 es complia el 800è aniversari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor. La contemplació de la seva tomba reial aquesta Setmana Santa a Poblet en ocasió de l’efemèride i una conversa amb l'escalenc d'adopció Pere Alberny m'han suscitat l'elaboració del present escrit.

El monestir de Poblet (fotografia de F. Bedmar cedida per Turisme de Catalunya) i el panteó reial amb el sepulcre del rei Jaume (fotografia de T. Vilarrubó), el cap momificat del rei en una imatge de 1856 (fotografia d’autor desconegut) i l’escalenc Pere Alberny.

Jaume I (Montpeller, 1208-València, 1276), personatge clau en la història dels territoris de l'antiga Corona catalano-aragonesa, moria el 1276 camí del monestir de Poblet. Havia decidit el 1232, segons ell mateix conta al 'Llibre dels fets' (XIII), que volia acabar els seus dies formant part de la comunitat religiosa cistercenca de l’abadia de Poblet i ser-hi enterrat sota terra davant l'altar de Santa Maria. Aquest monestir de la Conca de Barberà va ser, durant els segles XIV i XV, el panteó oficial dels monarques i infants de la Corona d'Aragó.

L'equip d'investigadors encapçalat per Mariona Ibars que fa anys que intenta analitzar les restes de reis de la Corona d'Aragó dipositades a Poblet pretén de nou, en ocasió del 800è aniversari, analitzar el contingut del sarcòfag del rei En Jaume. L'objectiu és concloure quin dels dos cranis (ambdós amb impacte de fletxa) que conté el sepulcre pertany a la resta de l'esquelet allí depositat i comprovar si l'ossada és realment la del Rei. Però l'estudi antropològic haurà d'evidenciar si es tracta d'ell o d'Alfonso II el Cast les despulles del qual també reposen a Poblet.

Aquests investigadors intenten també identificar un altre monarca enterrat a Poblet: Carles de Viana (1421-1461). Aquest primer príncep de Viana va ser, segons la teoria mallorquina, el pare de Cristòfol Colom. Pròximament compararan mostres d'ADN d’una seva rebesnéta amb les del Príncep. Aquesta investigació és l'aval per sol·licitar als monjos de Poblet l'obertura del sepulcre de Jaume I i comparar l’ADN amb algun familiar.

Aquesta incertesa sobre l'autenticitat de l'esquelet del Rei és producte dels diversos avatars pels quals han passat les seves restes des que el 1836 els sarcòfegs de Poblet, arran de la desamortització de Mendizábal i l'abandonament del cenobi, fossin profanats i saquejats a la recerca de tresors i que les restes de més de cent nobles quedessin escampades i barrejades. Un capellà les va recollir i les va traslladar, embolicades en sacs, a la seva parròquia. El 1843 les despulles van ser portades a la catedral de Tarragona on van romandre fins a l’operació propagandística del règim franquista en què va esdevenir el retorn de 1952 a Poblet.

Pere Alberny Castells (Peralada, 1930), resident a l'Escala des de 1970, m'explica que ell va ser un dels soldats de l’esquadra d’infanteria Ebro 56 que el dia 3 de juny d'aquell any va formar part de la comitiva que va traslladar des de Tarragona tres fèretres i sis petits armons amb restes reials fins al monestir de Poblet. "Els fèretres i els armons estaven a la catedral el dia de la vigília posats sobre un gran cadafal cobert d'una tela de vellut negre", recorda en Pere.

Segons va enregistrar el No-Do les restes que conté el sarcòfag del Rei són bicèfales, de la qual cosa discrepa en Pere, que assegura: "A la catedral de Tarragona el sepulcre es va tapar davant meu i jo hi vaig veure només un cap; el rostre de Jaume I mostrava l'aspecte de cuir vell i presentava una cicatriu al front i una altra darrere l'orella. Justament abans de tapar el sepulcre hi vaig ficar un pergamí amb el meu nom i la meva adreça. Referent a la problemàtica dels caps, el llavors encarregat de la biblioteca del monestir de Poblet, que era de Figueres, em diria més tard que millor no investigar res perquè hi havia interessos en joc".

Després d’una missa de difunts la comitiva sortia cap a Poblet. En Pere explica: "Obria el seguici, interminable i molt pompós, una companyia de gastadors amb armes a la funerala i a continuació l’esquadra d’infanteria i heralds a cavall i tot seguit ministres, cardenals, militars, dues centúries del Frente de Juventudes, una nodrida representació de la noblesa de l'antiga Corona d'Aragó i altres personalitats".

"El recorregut amb els tres fèretres i els sis petits armons presidits pel del rei Jaume es va fer des de Tarragona amb carros mortuoris i des de l'Espluga de Francolí tres quilòmetres sobre les nostres espatlles; va ser aquí on es va incorporar el dictador Franco sota pal·li. Jo vaig ser un dels vuit soldats que duien el sepulcre amb la mòmia atribuïda al rei Jaume i van posar-lo dins la tomba reial del monestir. Els soldats vestíem a la manera dels exèrcits dels reis catalano-aragonesos de l’època", conclou en Pere.

Joaquim Miret Sanz va escriure el 1902 al volum 9 de la Revue Hispanique la nota "La cabeza del Rey Jaime I de Aragón" on apareix una fotografia de la momia obtinguda el 1856 amb motiu del canvi d’emplaçament dins la catedral de Tarragona. La fotografia permet veure la cicatriu sobre la cella esquerra que correspondria a l'impacte d'una fletxa rebut el 1238 durant el setge de València. Segons el mateix rei Jaume descriu al 'Llibre dels fets': "(...) e balester sarraí tirà'ns, e de part lo capel de sol e el batut, donà'ns en lo cap ab lo cayrel, prop del front. E Déus que ho volch, no trespassà lo test, e exi'ns be a la maytat de la testa la punta de la sageta (...)".

Setmanes abans del trasllat un grup d'estudiants catalanistes encapçalats per l'activista Pere Figuera havia planificat l’Operació Ratapinyada: el segrest de la mòmia de Jaume I. Un cop contra el franquisme, que volia apropiar-se de la història de Catalunya i els seus mites, que va acabar en un no-res per discrepàncies internes. Havia de ser segrestada a la catedral de Tarragona i portada al monestir nord-català de Sant Miquel de Cuixà on els segrestadors havien de fer una conferència de premsa. Aquest intent de segrest va inspirar anys després a Màrius Carol la novel·la "El segrest del rei" (2003) basant-se en els comentaris dels implicats en el projecte.

(L'Escalenc-2008)

• La sardana, entre la curta i la llarga (1750-1850)

2006-01-09T14:45:00.005-04:00

Aquest escrit no és sinó el resultat de la curiositat que un dia em va despertar la lectura de la ressenya d'un llibre: "L'obra 'Córrer la sardana: balls, joves i conflictes' (2006) revolucionarà la història de la sardana perquè ens descobreix un ball que va ser tergiversat (...)". Aquest llibre, del qual faig una síntesi, editat per Rafael Dalmau i escrit per un col·lectiu dirigit per Jaume Ayats, potser no ha de revolucionar la història de la sardana però sí que d'una manera molt documentada aprofundeix més en elements seus poc coneguts.

El naixement de la sardana llarga està directament relacionat amb l'òpera italiana. Les estrenes operístiques italianes de mitjan segle XIX arribaven aviat als principals teatres de les nostres contrades i les cobles coetànies s'inspiraven en les àries d'òpera per consolidar la sardana llarga com a gènere musical.

Josep Pella i Forgas explica a la seva Historia del Ampurdán (1883) que malgrat que la sardana s'ha de formar amb homes i dones sovint ballen gairebé només homes tot i que l'autoritat procura d'impedir-ho. A les fotografies de sardanes a l'Empordà del final del segle XIX hi constatem aquesta presència majoritàriament masculina. D'altra banda, sabem que moltes sardanes abans duien títols d'òpera i també títols en castellà que ens suggereixen 'balls a la moda' més que no pas un ball antic. Cal admetre que des de l'actualitat no és gens fàcil entendre què significava ballar sardanes a l'Empordà de meitat de segle XVIII a meitat de segle XIX.

El contrapàs durava a les darreries del segle XVIII mig quart d'hora i en acabar es desfeia la cadena i es formaven diverses rotllanes amb parelles que es donaven les mans, una espècie de contradansa anomenada 'sardana'. Un cop acabat, recomençaven la successió contrapàs-sardana, fins que es feia fosc, i s'acabava recomençant perquè a aquestes diversions només solien acudir jovent d'ambdós sexes cosa que facilitava molt més els matrimonis. Per tant, era un ball de relació entre joves i la sardana semblava ser-ne el final animat. El contrapàs encarnava molt bé la coherència de la comunitat en temps de l'Antic Règim. Sovint era ballat per homes, amb un capdanser i un de cua que representaven l'autoritat municipal o religiosa.

Les sardanes curtes eren, a la meitat del segle XVIII, una de les últimes figures del contrapàs, formant un ball en rotllana que, en la part més alegre de les balles, segurament alternava amb el ball pla i les corrandes. Sembla clar que a l'últim tram de segle les sardanes es van començar a ballar independentment del contrapàs i que tenien molta acceptació especialment entre els joves. Els motius d'aquesta transformació és que les sardanes eren més alegres i divertides i era l'hora de la barreja i complicitat de nois i noies. A l'Empordà, a les dècades de la primera meitat del segle XIX, la pèrdua de pes social del contrapàs va aparellada a la puixant rellevància de les sardanes, primer de les curtes i des de mitjan segle de les llargues.

Durant el segon terç del segle XIX les sardanes van experimentar un progressiu augment de la llargada perquè no per atzar van coincidir amb l'ús de les llargues melodies de 'bel canto' de les òperes italianes d'inspiració romànica. Els balls -i a l'Empordà les sardanes d'una manera molt singular- són el resultat d'aquests canvis. Les sardanes llavors eren un ball de moda propi d'una època històrica i d'un entorn humà i geogràfic.

Sembla que a mitjan segle XIX els músics de cobla provenien d'una sòlida formació musical a les capelles de música aleshores en franca decadència econòmica a resultes de la I Guerra Carlina i les desamortitzacions. Això explicaria que les cobles modernes d'aquestes dècades haguessin sorgit a les principals viles, totes amb una capella de música consolidada, i des d'aquí a altres viles i pobles.

És conegut que el naixement de la sardana llarga està relacionat amb l'òpera italiana. No es tracta pas d'una anècdota, sinó que més aviat l'òpera va ser un element clau en la constitució i definició de la sardana com a gènere musical. Les antigues cobles començaren de seguida a incloure en les composicions elements musicals de les músiques de moda d'aquella època i, sobretot i en primer lloc, de les àries d'òpera. La tenora exercia el principal paper belcantista juntament amb el cornetí llavors principal instrument solistes a les bandes.

El fiscorn era l'instrument preferit per interpretar variacions o fantasies sobre melodies procedents de les àries operístiques; aquestes fantasies poden ser un dels principals camins de trobada entre l'òpera i la sardana. Les àries més famoses eren incloses al ball de festa com a expressió de novetat oposat a les danses de l'Antic Règim com el contrapàs. Les continuades novetats operístiques arribaven aviat a la regió gironina des d'abans de mitjan segle XIX un cop estrenades a Itàlia.

Quan la generació de Pep Ventura i els seus coetanis, nascuts el primer terç del segle XIX, van col·laborar a renovar la sardana, el context musical de novetat i modernitat tenia l'òpera italiana en el centre. Les primeres sardanes llargues es devien ballar a l'entorn de l'any 1840 però no consten documentades fins al 1850 perquè els anys anteriors el país va viure situacions militars que ho impossibilitarien. El 1855 les sardanes llargues encara eren considerades una novetat i els fragments de música que s'interpretaven per ballar-les eren les melodies operístiques que llavors triomfaven als teatre de Girona i Figueres.

El gust per les melodies llargues, que s'estiren per crear tensió dramàtica, fou una de les gran aportacions de l'òpera denominada 'belcantista'. I la interpretació d'aquestes triomfants melodies, en ser adoptades per les cobles empordaneses, va obligar a l'allargament de l'estructura musical conformant així la naixença de les sardanes llargues.

(Aplec-2008)

• L'Escala en el magnicidi d'Eduardo Dato

2006-01-09T14:44:00.019-04:00

A la memòria de Manel Vilà López

A l'Escala, durant la crisi de la Restauració (1919-1923), es convocaren vagues reivindicatives, explosionaren artefactes i es produïren disturbis. Era el temps del pistolerisme a Barcelona: el pistolerisme blanc va matar més de 200 sindicalistes de la CNT i la rèplica anarcosindicalista 20 entre la Patronal. A l'Escala la notícia del triomf bolxevic a Rússia de 1917 i la victòria aliada a la I Guerra Mundial el 1918 havien estat festejats entusiastament fins al punt que s'havia creat un brou de cultiu que féu arrelar en els joves més combatius que es movien a l'entorn de la CNT un forta convicció ideològica.

Aquest és l’estat que presentava el vehicle després de l’atemptat. Catorze de les més de vint bales disparades van impactar a la part posterior del vehicle on seia el president Dato; tres d’elles el van ferir mortalment.

El gener de 1921, Ramon Archs Serra (1887-1921), responsable dels grups de defensa confederal de la CNT, va decidir amb el 'grup del Metall' atemptar a Madrid contra el president del govern Eduardo Dato Iradier (1856-1921) per haver donat carta blanca al governador de Barcelona Martínez Anido. L'escamot estava format per Pere Mateu Cusidó (1898-1982), Ramon Casanellas Lluch (1897-1933), Lluís Nicolau Fort (1887-1039) i un quart que se'n va desdir. El 8 de març, els cenetistes, des d'una moto sidecar i armats amb tres pistoles, disparaven mortalment contra Dato.

Mateu seria detingut a Madrid i Casanellas havia sortit cap a la URSS. Lluís Nicolau i la seva companya Llúcia Forns (a) Joaquina Carlota, un cop escapats de Madrid, van ser amagats a Barcelona per Amor Archs (germana de Ramon Archs) i Lluïsa Padrós, ambdues amigues de Llúcia i membres dels grups de defensa, a casa de la primera. Després decidiren traslladar-les a l'Escala perquè aquí hi vivia Tonet Puig (1886-1960), amb qui s’havien relacionat anys abans a Barcelona, i perquè la població comptava amb un nucli organitzat de tendència àcrata i tenia tradició històrica de pas clandestí de fugitius camí de l'exili a terres franceses.

Segons el cenetista i faista Josep Peirats Valls (1908-1989), va ser el grup autònom d'acció conegut com 'els carboners de Calonge' (treballaven i feien vida a les Gavarres i solien desplaçar-se fins a Barcelona a replicar el pistolerisme blanc) qui des de Badalona i amb el tren de la costa van custodiar els fugitius fins a Blanes on els lliurarien a Francesc Isgleas Piernau (a) Panxo (1893-1977). Isgleas, nat a Sant Feliu de Guixols, havia de ser nomenat aquell maig membre del Comitè Regional de la CNT i durant la guerra conseller de Defensa de la Generalitat.

Isgleas havia explicat el juliol de 1974 a l'escalenc Miquel Dídac Piñero Costa a Suresnes (departament de Nanterre; prop de París) que fou ell qui des de Blanes els havia acompanyat un dia d'abril amb un cotxe de línia fins a Girona. Allí enllaçarien a la Porta de França amb una tartana que els traslladaria a l'Escala. Arribats a l'Escala lliuraria la parella, prèvia una contrasenya, a una vaileta que els esperava a l'administració dels cotxes de línia. Aquesta era Maria Callol Pascual (1910-1974) de can Maurici. Va ser ella qui va explicar l'estiu convuls de 1936 a la seva veïna i amiga Miquela Torres Bofill (1905-2004), àvia de M.D. Piñero, la seva participació en el cas Dato.

Maria els anà a recollir, sota l'observància de la seva mare Siseta Pascual, a l'administració de la placeta del Peix com a membre de la xarxa d'evasió però desconeixent la identitat dels arribats i el mòbil de la fugida. Els va portar cap als llavors estenedors a tocar el carrer Codolar i els va introduir a una casa vella propietat d'una dona d'edat molt avançada segurament familiar de Maria Pascual, àvia dels cosins germans Maria Callol i Batista Guillot. Miquela deia que la nit que hi havia moviment a aquella casa aquella dona vella anava a pernoctar a can Maurici.

Nicolau i la seva companya van ser portats fins a Portvendres des de l’escar d’en Bigarós. D’esquerra a dreta, els protagonistes: el president Dato i el magnicida Nicolau; Maria Callol i Batista Guillot, els dos membres de la xarxa d’evasió; Joan Sastre i Tonet Puig, el pescador i l’acompayant.

Aquesta casa servia de base d'operacions a Batista Guillot Pascual (1895-1966), llavors de tendència àcrata, tant per al pas clandestí de fugitius com per les necessitats del contraban; Batista feia els anys 20 contraban sobretot de tabac, seguint la petjada del seu pare Martí Guillot Bofill 'Martinet' (1865-1953). Durant la campanya de la Canadenca i les vuit hores, l'any 1919, Batista va repartir fulls reivindicatius per tallers i obradors escalencs. Ramon Guillot Salart, fill de Batista, em comenta que acabant-se el 1939 el seu pare, un cop tornat d'un breu exili, va tenir amagat uns dies a casa seva Francesc Maynou, membre del Comitè Central del POUM, fins que la pressió dels falangistes escalencs aconsellaren que fugis cap a França.

El dia i mig que van romandre amagats aquí Lluís i Llúcia els van passar entre el més estricte secretisme. A l'endemà al dematí un bot els estava esperant a l'escar d'en Bigarós (on encara hi ha restes d'on acabava la muralla carlina) des d'on salparen en direcció a Portvendres. El bot era remat pel pescador Joan Sastre Martinoy 'Pebres' (1890-1977), qui mesos després també passaria a través de l'Albera Andreu Nin acusat d'encobrir els magnicides en ser llavors secretari general de la CNT, i els acompanyaven Tonet Puig i la seva filla Pepita (a) Harmonia. Des de la localitat nord-catalana la parella es traslladà a Alemanya on es refugiaren.

Nicolau va ser detingut en companyia de Llúcia Forns el setembre de 1921 a Berlín i extradit un mes després a Madrid amb la condició de no ser executat i Casanellas va ser declarat en rebeldia en haver-se refugiat a Rússia. La vista de la causa contra contra Mateu i Nicolau es va celebrar a Madrid l'octubre de 1923 tot just iniciada la dictadura de Primo de Rivera i foren comdemnats a mort. Però el gener de 1924 se'ls commutà la pena per cadena perpètua i finalment foren indultats amb l'adveniment de la II República.

Els tres magnicides van tenir sort dispar: Casanellas patiria un sospitós accident mortal de trànsit el 1933; Nicolau moriria afusellat, en ple èxode republicà, per les tropes franquistes el 2 de febrer de1939 amb altres emboscats a les Heures de la Quar (Berguedà); i Mateu va viure fins la seva mort, el 1982, prop de Tolosa i de la seva gran amiga Federica Montseny.

AISA, Manel: "L'efervecència social dels anys 20", A.E.P. (1998).
CABRUJA, A.: Homes de la meva terra (1987).
IÑIGUEZ, M.: Historical Encyclopaedia of Spanish Anarchism (2001).
PEIRATS, J.: La CNT en la revolución española" (1952-1953),
VILÀ, M.: "Els anarquistes de l'Escala abans de la dictadura de Primo de Rivera", Festa Major (1992).
Informació oral de Miquela Torres facilitada pel seu nét M.D. Piñero.

(L'Escalenc, 2008)

• Hitler després de mort

2006-01-09T14:43:00.008-04:00

A la memòria del meu oncle Lluís Colomeda Flaqué 'Liso'

El 30 d'abril de 1945, al búnquer de la cancelleria de Berlín, enmig de ressons wagnerians i shakespearians i amb les tropes soviètiques a tocar, Adolf Hitler i Eva Braun, segons la confessió de testimonis presencials que també esdevé la versió oficial soviètica, es van suicidar i després els seus cossos incinerats i les seves cendres escampades per no ser sotmesos a l'escarni públic.

El suposat cadàver de Hitler el 1945 al búnquer de Berlín amb un mocador tapant l'impacte de bala just abans de ser incinerat.

Segons la URSS va comunicar el 1965, els mateixos cossos carbonitzats del Führer i Eva Braun que van trobar les seves tropes el 2 de maig de 1945 van ser enterrats tres vegades entre el 1945 i el 1946 i finalment, relata Antony Beevor a 'Berlin. La caída, 1945' (2003), destruïts i llençats al clavegueram el 1970 per evitar que algun dia fossin convertits en objecte de veneració. L'abril de 2000 els russos van voler impressionar el món mostrant en una exposició una minúscula peça craniana pertanyent segons ells a Hitler; ¿però no havien estat els mateixos russos qui el 1970 havien fet desaparèixer definitivament les seves restes?

Allò que és cert és que els russos al·legaren, al seu moment, haver descobert diversos cossos mig enterrats amb les característiques de Hitler, els denominats “doppelganger” del Führer. Però la incògnita de la no aparició dels cadàvers reals de Hitler i Braun i certes declaracions i moviments posteriors no van fer sinó incrementar els rumors segons els quals Hitler no havia mort sinó que s'havia refugiat en algun lloc. És coneguda una de les últimes converses de Hitler amb un oficial SS abans d'aquell 30 d'abril: “Mein Führer, per qui lluitarem ara? Per l'home que vindrà”.

El mariscal Gregory Zhukov, oficial major de l'exèrcit d'Stalin, les tropes del qual van ser les que van ocupar Berlín, va afirmar el mateix 1945 després d'una llarga investigació: “Nosaltres no hem pogut trobar el cos que pugui ser de Hitler”. El tinent general Bedell Smith, cap de personal del general Eisenhower a la invasió europea, va dir aquell octubre: “Ningú pot dir rotundament que Hitler està mort”. L'exsecretari de govern Jimmy Byrnes explica al seu llibre 'Hablando francamente' (1947): “Durant la conferència dels Quatre Grans a Postdam vaig inquirir al mariscal Josif Stalin sobre la sort de Hitler: Ell no està mort; ell ha escapat cap a Espanya o Argentina”.

La tendència, molt soviètica, de creure en obscures maquinacions es materialitzava en el mateix Stalin que, convençut de la no mort de Hitler, no feia més que escampar rumors: que havia arribat al Japó en un submarí; que s'havia refugiat a Argentina; que vivia a Espanya protegit per Franco sota el nom d'Adipulus i que havia mort l'1 de novembre de 1947 d'insuficiència cardiaca.

Una teoria explicada per Patrick Burnside a 'El escape de Hitler' (2000) assegura que la matinada del 30 d'abril Hitler va fugir amb un jet de Berlín en companyia d'Eva i dos homes amb destí a Noruega des d'on salparia un comboi de dotze submarins amb destí a la costa patagònica d'Argentina, moviment tolerat pels aliats perquè aquests tenien por de l'expansió de la URSS. També s'ha dit que es podrien haver refugiat a l'Antàrdida; l'almirall alemany Karl Doenitz havia declarat poc abans: “La flota de submarins està orgullosa d'haver trobat un paradís terrestre, una fortalesa inexpugnable per al Führer, en algun lloc austral del planeta”. El 1939, enginyers nazis havien comentat la construcció d'edificis capaços de suportar temperatures de 60 graus negatius.

“És molt possible, comenta Pablo Weschler a '¿Hitler en Argentina?' (www.elreloj.com, 13-XII-2006), que el Führer i una cinquantena de comandaments haguessin arribat en submarí a Argentina"; entre juny i agost de 1945, pocs mesos després de la fi de la guerra, es visionaren diferents submarins davant la costa argentina entre Bariloche i Río Negro, dos dels quals foren capturats amistosament al Mar de la Plata després d'un enfrontament el 4 de juliol amb destructors brasilers a tocar l'arxipèlag de Cap Verd.

La residència Inalco (ara restaurada) a la Patagònia argentina on es diu va viuré Hitler després d’escapar-se de Berlín.

El règim argentí de J. D. Perón (1945-1955) havia simpatitzat amb el nazisme i allí hi vivia una col·lectivitat alemanya important. Segons conta Carlos de Nápoli a 'Nazis en el sur' (2005), ja el 1934, l'aviadora estrella del nazisme, Hanna Reitsch (1912-1979), havia viatjat a Argentina per preparar un pla de sortida per si Hitler havia de fugir d'Alemanya, tot i que ella no en diu res a la seva autobiografia 'Volar... Mi vida' (1951).

Després d'una estada a la zona de Bariloche s'haurien traslladat per terra a la Patagònia interior; diferents testimonis així ho van declarar. Abel Basti diu al seu llibre 'Hitler en Argentina' (2006) que Hitler va passar els seus últims anys de vida totalment aïllat del món en un ambient bucòlic i en companyia d'Eva Braun, Martin Bormann i altres adeptes; també hauria estat vist a Còrdoba els anys 50. Ell, segons aquesta font, moriria al final dels 60 a la Patagònia i seria enterrat amb un nom italià.

Osvaldo Muray relata a 'Hitler vivió y murió en Chile' (2006) també l'itinerari seguit pel comboi de submarins, però, en canvi, situa el seu destí final més al sud, al “paradís terrestre” a que havia fet referència anys abans Doenitz i que no seria sinó l'illa xilena Friendship adquirida els anys 30 per un alemany. L'historiador paraguaià Mariano Llano, d'altra banda, sosté a 'Hitler y los nazis en Paraguay' (2004) que Hitler hauria mort el 1974 a terres guaranís protegit pel dictador Alfredo Stroessner en haver abandonat Argentina el 1955 després de caure Perón.

(L'Escalenc-2008)

• La Càbala i l'Escola de l'Ànima

2006-01-09T14:42:00.007-04:00

El passat mes de novembre de 2007 es va celebrar el II Congrés Internacional de Kabbalah a Barcelona organitzat per la delegació espanyola de la Kabbalah Society. La Càbala, com altres matèries ocultes amarades de misteri, ara torna a un primer pla de l'actualitat.

Quan Moisès va pujar al mont Sinaí, envoltat de núvols fantàstics, Déu li va lliurar les Taules de la Llei, segons descriu el Pentateuc o la Torà. “Moisès va ser l'escollit per acollir la revelació divina per als fins que li seran prescrits”, assenyala Alexandre Safran a 'La Cábala' (1972). Els cabalistes sostenen que també va rebre del cel coneixements perillosos i secrets: la Càbala. La Bíblia conté nombrosos passatges obscurs i misteriosos, bloquejats d'una manera inintel·ligible amb una clau que manté amagat el seu contingut. Seria doncs la Càbala qui en trindia la clau.

La Càbala, tradició mística que va nèixer de l'esoterisme del món rabínic jueu, és una doctrina secreta o compendi filosòfic que parteix de suposades revelacions que no formen part del cànon de les sagrades escriptures.

La Càbala (Kabbalah/Qabbalah/Qabalah) primigènia és la tradició mística que nasqué de l'esoterisme del món rabínic jueu (sense estar lligada a la religió jueva) que es transmet oralment i es justifica per un do. El nom 'càbala', segons Gershom Scholem a 'La cábala y su simbolismo' (1960), prové de l'arrel hebrea q-b-l i significa 'transmissió' o 'tradició'. Les seves arrels primitives es troben a la Torà, les escriptures sagrades del judaisme. A causa de la tradició oral centenària, la Càbala va incorporar diverses influències (gnòstiques, neoplatòniques, cristianes...).

Com tots els misticismes, la Càbala escapa als intents de classificació científica unívoca. Els estudiosos la defineixen com la ciència de les ciències. És una doctrina secreta o compendi filosòfic que parteix de suposades revelacions que no formen part del cànon de les sagrades escriptures; és una sabiduria que pretén aprofundir sobre l'origen i naturalesa de la vida i l'evolució de l'home i l'univers; és la filosofia del poder infinit de la paraula.

Els primers rabínics transmissors de la tradició cabalística sorgiren el segle I dC i els primers documents escrits són dels segles III-IV. El llibre Sefer Yezira conté la presència dels 10 Sefirot i de les 22 lletres de l'alfabet hebreu, materialitzat gràficament mitjançant l'Arbre de la Vida cabalística. Segons la versió clàssica de l'origen de la Càbala, de la divinitat va sorgir un raig de llum que té com a símbol una 'sefira' (esfera) que s'anomena també 'kéter', de la qual van sorgir nou esferes més que formen les diverses branques de l'Arbre de la Vida.

Als ss. XII i XIII, els centres del moviment cabalístic eren Provença, Renània i, sobretot, la comunitat jueva sefardita de la Corona d'Aragó amb l'anomenada 'càbala profètica' representada pel pseudomesies aragonès Abraham Abulafia (1240-1292) i per l'Escola de Girona. Es diu que les lleis lliurades a Moisés, que s'havien transmès oralment a través del temps, van ser consignades per escrit pel rabí Simeó Bar Yo'hai el segle II dC per por de perdre's per la dispersió dels jueus; aquests rotllos haurien arribat el s. XII a Isaac el Cec (1165-1235), el mític i primer cabalista originari de Provença (territori llavors sota administració catalana degut al matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença), qui reelaboraria les doctrines místiques. Llavors, jueus catalans estudiaven a les escoles talmúdiques de la Provença sota el seu guiatge.

Aquesta obra va interessar tant els cabalistes de Girona Ezra ben Salomó i el seu gendre Azrie que a les acaballes del s. XII Isaac el Cec fou cridat a Girona qui en companyia dels esmentats i de Mossé ben Nhaman, Jacoc ben Abraham, Jacob ben Sheshet... fundaria l'Escola Cabalística de Girona, coneguda també com l'Escola de l'Ànima, que unificaria i consolidaria els elements cabalístics peninsulars. L'estudi de la Càbala arribaria des de Girona a la resta de comunitats sefardites iniciant-se una fecunda tasca que culminaria al final del s. XIII amb l'obra mestra: el Zohar ('esplendor'). N'és considerat autor el cabalista castellà Mossé ben Sen Tob (Moisés de León), tot i que aquest va atribuir l'autoria del treball al prestigiós jueu del segle II Simeó Ben Yojai.

La figura clau de l'Escola de l'Ànima i de l'aljama gironina fou el rabí Mossé ben Nhaman (Girona, 1194-Eretz, 1270) més conegut per Nahmànides o Ramban i citat als documents cristians com Bonastruc ça Porta (el jueu dels quatre noms). Nahmànides, la primera figura cabalística de la seva època, va exercir la medicina i destacà com a filòsof, talmudista i cabalista. Va compondre un 'musta gab', la mostra més antiga de la poesia cabalística peninsular, per ser llegit el primer dia de l'any; també va escriure moltes altres obres cabalístiques.

Amb Isaac el Cec i Bonastruc, l'Escola Cabalística de Girona acumulà un prestigi reconegut arreu d'Europa conferint a la ciutat un paper destacat dins la tradició cultural hebraica. Però Bonastruc ça Porta va topar amb la intransigència eclesiàstica de la seva època i va haver de marxar de la seva terra amb 72 anys després d'una controvèrsia amb teòlegs cristians fins refugiar-se a Terra Santa on moriria; a la ciutat de Jerusalem hi té dedicat un carrer: l'Avinguda Ramban.

“Girona va ser i és, en paraules de Ramon Vidal a 'El retorn de Sefarat' (www.piacrozet-com/jtarres/isaac.htm), una ciutat iniciàtica, una porta oberta... que condueix a l'edifici Isaac el Cec, el primer centre cabalístic, ubicat al call de la ciutat, la història del qual va ser redescoberta, els seus secrests desentranyats... els anys 70 gràcies al coratge dels 'Amics del Call' encapçalats per Josep Tarrés (...)”. Isaac el Cec conté un lloc ideal per conèixer la Càbala en el seu bressol medieval: l'Institut d'Estudis Nahmànides del Centre Bonastruc ça Porta. Ha esdevingut des de llavors lloc de trobada d'estudiosos de la càbala d'arreu del món. El call de Girona, amb uns 800 habitants, va ser la segona comunitat jueva de Catalunya.

Després de l'expulsió el 1492 dels sefardites dels regnes de Castella i Aragó, l'escola cabalística es va estendre arreu i Galilea n'esdevingué el centre neuràlgic amb l'Escola de Safed. La Càbala era considerada la preciosa reina de l'Ocult, tan preciosa que la van amagar i es va perdre. Hi ha cabalistes, però, que conserven encara l'esperança de retrobar-la algun dia.

(L'Escalenc-2008)

• Els anys d'exili de Tonet Puig (1)

2006-01-09T14:41:00.009-04:00

Tonet, tot i passar bona part de la seva vida a l’Escala, allunyat de Barcelona, la capital europea de l’anarquisme, és un nom propi del santoral anarcosindicalista català i de la vida en roig i negre. El meu avi Jaume Sastre m'havia parlat tant d'aquest home que s’il.lusionà ideològicament amb la doctrina revolucionària que preconitzava una total llibertat de l’individu que anys després em vaig proposar saber de la seva sort d'ençà el fatídic 1939 resseguint l'estiu de 2003 el periple del seu exili.

L'anarquista escalenc Tonet Puig en una de les poques fotografies conservades.

Antoni Puig 'Tonet', l'escalenc gran teòric de l'anarquisme, hagué d'iniciar el 1939 el seu segon exili; mai més tornaria. Es veié forçat, com tants, a deixar enrere amb molta recança l'Escala i totes les seves pertinences. El camp d'Argelers, a la Catalunya del Nord, en va ser la primera etapa. Els cinemes, les masies, les escoles... foren requerides urgentment per tal d’allotjar els refugiats; després, els camps de concentració. En un primer exili, el 1909, arran de la Setmana Tràgica, s'hi havia refugiat acollit pels anarquistes francesos.

El camp d’Argelers era, en paraules del poeta Agustí Bartra (1908-1982), “La ciutat de la derrota”. Antoni Puig era un dels 43.000 refugiats d'aquest camp instal·lalt a la platja. Formava un rectangle de 550 per 226 metres i “tenia el mar de porta, el cel per sostre i la sorra de sòl”. Bartra, durant la seva estada a aquest camp, va escriure la novel.la introspectiva “Crist dels 200.000 braços”, de la qual un dels quatre personatges principals s'anomena Puig. Bartra havia conegut Tonet Puig a Barcelona i l'havia retrobat a Argelers.

El poeta fa dir a Puig a la novel·la: “Vaig nèixer i viure la meva infància en un poble de vent” i el descriu així: “Front més aviat baix i solcat per una gran arruga entre dues protuberàncies, nas de punta aplanada...”. Agustí Bartra va passar sis mesos en camps de concentració, repartits entre el d’Argelers i un dels tres d’Agde, el conegut popularment com el ‘Camp dels Catalans’. Segons diu Anna Murià a “L’obra de Bartra”: ““Xabola”, primera part de “Crist dels 200.000 braços”, s’erigeix com a símbol de l’amistat entre els quatre protagonistes: Tarrés, Roldós, Puig i Vives”. Pere Vives Clavé, que inspirà el personatge central de la novel.la, fou assassinat a Mauthausen l’octubre de 1941 amb una injecció de benzina al cor; tenia 31 anys.

Arran d'haver protagonitzat al camp d'Argelers en companyia d'altres interns un conflicte reivindicatiu, Puig va ser deportat l'any 1940 a Gurs, població de l'històric Bearn, situat al departament de Pyrénées-Atlantiques i a la regió d’Aquitània. Havia de tastar aquest camp; construït per espanyols, era el camp més gran de França amb capacitat de fins 18.500 interns: feia 1,7 quilòmetres de llarg i per 0’8 quilòmetres d’ample. Era d’extrema vigilància. Era el camp de l’aviació republicana i dels gudaris vascos. Tenia una barracaca per als “indesitjables” i una altra per als evadits d’Espanya. Albergà uns 23.000 republicans, 7.000 brigadistes, 120 francesos de la Résistance, 31.000 jueus i 63 gitanos molts d'ells camí d'Auschwitz: unes 61.000 persones. El cementiri, restaurat el 1962 pels israelites, conté 1.072 tombes.

Tonet va estar internat al camp de Gurs prop d'un anys i mig després d'haver estat expulsat del camp d'Argelers per unes actuacions reivindicatives en companyia d'altres.

“Puig i el seu germà Perico van deixar Gurs el 1941 formant part d’un contingent que s’oferí per anar a treballar a les mines de plom de la rodalia de Soulom i Pierrefitte-Nestalas que llavors explotava la companyia espanyola Peñarroya; els germans Puig s’establiren a Soulom”. Això m'ho explicava l'extremadament calorós estiu de 2003 Andrea Nava, exiliada navarresa de 78 anys vidua del fill de Sant Feliu de Guixols Arcadi Jordà i domiciliada a Pierrefitte. D’afiliació comunista, després de passar per algun camp d’internament primer va viure amb el seu home a Soulom i després a Pierrefitte; fou a Soulom que va tenir als Puig de veïns. Pierrefitte-Nestalas i Soulom són dues poblacions veïnes del departament d’Hautes-Pyrénées situades al sud de Lurdes.

Andrea Nava també tenia com a immediats veïns la família Zárate-Olivares (la parella, dues filles i la sogra). Ell, anarquista barceloní i pintor de quadres, havia estat abans exiliat uns mesos a Andorra. “Els Puig vivien en una caseta de propietat municipal i els Zárate en una casa més gran, tots darrera l’església i prop de l’Ajuntament. Els Puig feien els àpats a cals Zárate on Tonet era molt ben considerat. Aquest quasi sempre vestia amb una camisa blanca impecable. En Tonet tenia amb en Perico una persona molt servicial. Era un anarquista radical i un caràcter peculiar però es mostrava respectuós amb els d’ideologia diferent. Perico treballaba a la mina però també feinajava al menjador dels miners”, m'explicà Andrea Nava.

Tonet aviat deixà la mina al.legant que la seva professió era la de barber i va llogar a la veïna Pierrefitte una borda (casa de pedra destinada a guardar-hi l’herba tallada i el bestiar) a tocar la carretera, encara avui dempeus, on hi muntà una precària barberia que oferia els seus serveis als molts republicans que vivien a la contrada i treballaven a les mines. “L'any 1945, sobtadament, els germans Puig i la família Zárate-Olivares deixaren Soulom i es traslladaren a algun punt del departament de Gers. Zárate havia tingut problemes amb la justícia francesa”, va concloure la navarresa no sense entrar en detalls del que havia succeït.

Tonet havia reconvertit aquesta borda de Soulom, encara avui dempeus, en una precària barberia que oferia els seus serveis als republicans refugiats.

“Un dia de juliol de 1945 en Puig em va localitzar no sé massa com i em va trucar per demanar-me si els podia allotjar uns pocs dies; és així com van aterrar a la meva antiga residència i Tonet i jo ens vam retrobar”. Això m'ho comentava als seus 94 anys Miquel Canals Carreras (a) 'Miquel Pahí', fill de Torroella de Montgrí i exdestacat membre del Comitè Revolucionari d'aquesta població, a la seva nova casa de Saint Auni on moriria dos anys més tard. Aquell punt del departament de Gers on s'havien dirigit Puig i els altres que havia esmentat Andrea Nava era concretament Ju-Belloc, municipi format pels nuclis agrícoles de Ju i Belloc.

El 19 de juliol, acabat d'arribar a Ju-Belloc, Tonet va assistir a Tolosa (Toulouse) al primer míting en commemoració del 19 de juliol de 1936, dia de la resposta revolucionària a la sublevació feixista; en representació del MLE-CNT hi participà la seva gran amiga Federica Montseny. El 27 d'agost de 1944, recentment alliberada Tolosa de l'ocupació alemanya, Tonet s'hi havia desplaçat des de Pierrefitte-Nestalas per assistir al macromíting organitzat per l'alianza CNT-UGT. També assistiria aquell octubre, en un ambient d’eufòria, no només per la marxa de la II Guerra Mundial sinó també pensant en la possible caiguda de Franco, al primer ple de Regionals de la CNT amb la participació de 20.000 confederals exiliats.

“Quan jo havia d'anar a Barcelona a reunions del Comitè Regional de la CNT en representació del comitè torroellenc em feia acompanyar de l'escalenc perquè ell m'obria moltes portes”, recordava
Miquel Canals. Miquel, torner d'ofici, havia estat al taller mecànic de can Costa de Torroella primer un treballador considerat i durant la guerra home clau d'aquest taller col·lectivitzat dedicat a la fabricació de material de guerra. Refugiat anys després a Ju-Belloc s'havia instal.lat amb la seva dona Maria Planas Reynés, la seva mare Maria i el seu germà petit al ...plesbiteri o rectoria, un casa aïllada entre conreus propietat de l'Església. A França treballaria de mecànic en la construcció de ponts i camins.

M'explicà que “la família Zàrate hi va residir pocs dies (la seva filla Carmen viu actualment a la població de La Colle sur Loup de la Provença) però en Puig hi va romandre alguns anys. Puig era de gran formació intel·lectual i musical i es dedicava quasi exclussivament a passejar, a la lectura d'autors clàssics (Peius Gener, Renan, Sara Bernhard, Saint-Beuve, etc.) i compondre sardanes amb la guitarra. Res d'activista; a Ju-Belloc hi restava aïllat. La seva filla Pepita-Harmonia li enviava cada mes des de Catalunya entre 4 i 5.000 pessetes".

L'abril d'aquell any 1947 Miquel i Tonet s'arribaren fins a Tolosa per assistir a la Conferència Intercontinental del Moviment Libertari Espanyol, on es posaren de relleu dues tendències diferenciades; en el míting de clausura parlaren els dos grans amics de Tonet: Frederica Montseny (1905-1994) i Germinal Esgleas (1903-1981). Algun any després tots dos es desplaçaren fins a Lurdes on s'havien de trobar amb algú que havia d'aportar capital per convertir l'empresa del marit de Pepita Puig a Mataró en una fàbrica de bicicletes. "La filla Pepita tenia la intel·ligència del seu pare", va sentenciar Miquel.

(L'Escalenc-2008)

• Els anys d'exili de Tonet Puig (2)

2006-01-09T14:40:00.010-04:00

Comenta el torroellenc que una tarda va acompanyar Tonet a visitar Pau Casals a Prada de Conflent. Pau Casals vivia a una caseta de lloguer, la Vil·la Colette, convertida en un dels epicentres de la vida catalana a l'exili. La Vil·la Colette era un anar i venir de personalitats intel·lectuals i polítiques des d'on Casals va ajudar a molts refugiats amb els ingressos dels concerts benèfics. En aquella tarda de 1951 la conversa girà, com era natural, a l'entorn de la música i sobretot del violoncel, instrument que també tocava l'escalenc. Casals acabava de reaparèixer al Festival Bach de Prada després d'uns anys de silenci musical en protesta perquè Anglaterra havia decidit no lluitar contra Franco.

L'octubre de 1944, recentment alliberada Tolosa, Puig (al bell mig de la fotografia) assistiria al primer ple de Regionals de la CNT amb la participació de 20.000 confederals exiliats.

El febrer de 1953 Puig deixava Ju-Belloc cansat una mica de viure isolat i aïllat i es traslladava a Montalban (Montauban), capital del departament de Tarn-Garonne, per ampliar els contactes i disposar de més serveis. L'esperava la seva amiga de Palafrugell Rosa Laviña (veieu “Rosa Laviña” a L'Escalenc de juny de 2004 o a aquesta pàgina web) acabada d'enviudar; Laviña havia estat secretària a Palafrugell de les Joventuts Llibertàries i tenia amistats a l'Escala. Manuel Azaña, ministre de la Guerra i president del Govern els anys 1931-1933, ànima de la República i home pont entre l’esquerra burgesa i la marxista, hi havia viscut exiliat sota protecció diplomàtica mexicana fins la seva mort el novembre de 1940.

Rosa Laviña s'havia establert a Montalban (Montauban) el 1945 amb el seu home Pere Vaqué (a) 'Migreio', la seva mare i la seva 'germana' Pilar. Pere Vaqué impartia classes nocturnes d’esperanto als locals de la Bourse du Travail de Tolosa a les quals assistia Tonet des de Ju-Belloc. Pilar Espinosa era una nena aragonesa refugiada que la família Laviña havia recollit i afillat a Palafrugell durant la guerra. A Moltalban ocupaven la primera planta (tenia un balcó de punta a punta) de les tres d'un edifici gran de titularitat municipal al llavors carrer Saint Louis (avui carrer de la Resistance). Era l’única família que hi vivia i disposava de les tres plantes. L'edifici tenia a la planta baixa les dependències dedicades al cobrament de les contribucions indirectes i una sala de subhastes.

Rosa Laviña havia acollit altruistament Puig a casa seva. Fou vivint aquí que li diagnosticaren una angina de pit. A Montalban Tonet retrobaria antigues amistats i reemprendria, encara que a petita escala, la seva activitat política freqüentant actes commemoratius i alguna reunió tant aquí com a la veïna Tolosa. “Sempre que podia assistia a les activitats i espectacles culturals organitzats per grups àcrates o catalanistes i més esporàdicament a concerts de música clàssica a voltes en la meva companyia”, em diu Rosa.

Però principalment dedicava el seu temps a escriure sardanes; Rosa recorda, amb un somriure als llavis, que sovint Puig sortia de fosc de casa amb la guitarra i dues espelmes per anar a un parc proper de nom “Jardin des Plantes” a compondre sardanes (veieu “Tonet, l'anarquista que escrivia sardanes” al llibre-programa Aplec 2006 i a Scala Hanníbalis). Altrament, es polia la pensió que li passaven les filles en la compra de llibres; aquesta fou l'altra gran passió de la seva vida. De jove havia begut de les fonts dels grans teòrics (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Nievehuis, Rocker...).

Durant la seva estada a ca la Rosa va tenir ocasió de relacionar-se amb els maquis Massana i Vila. Aquests tenien un caràcter aventurer i idealista. Van romandre allotjats alguns mesos a aquesta casa espaiosa on els proveien de queviures per a les seves incursions. Marcel·lí Massana (1918-1881), individu baix i primet, va dir adéu a les armes el 1951; després de viure a Tolosa i altres indrets va morir el maig de 1981 a un mas de Bordes-sur-Lez, a l’altre costat de frontera de Montgarri. Ramon Vila Maroto o Caracremada (1908-1963) va renunciar com a lluitador antinazi a pensions i alts guardons com la Légion d’Honneur; havia confessat a Federica Montseny: “Avui o demà, ja sé que he de caure”.

Tonet passejant per Tolosa en companyia de la seva amiga palafrugellenca Rosa Laviña (al mig) i una altra refugiada.

Rosa Laviña es traslladà el 1954 a Tolosa (Toulouse), capital històrica del Llenguadoc i del departament d’Haute Garonne. Tolosa, amb 40.000 refugiats, fou la capital de la República a l'exili. Allí muntà una botiga de productes naturals i dietètics i un restaurant vegetarià amb el seu nou company Etienne Guillemau (president de Solidarité Antifasciste Internationale). A aquestes dependències també va acollir Massana i Vila. “Els Massana, Vila... no eren atracadors d’ofici, eren a la seva manera idealistes”, afirmà el cenetista i últim àcrata noucentista Isidor Casals Papi (1903-1997) refugiat al poble adoptiu nordcatalà de Tarascon. Llavors Rosa feia viatges clandestins a l’Espanya franquista per portar diners a favor dels presos polítics en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista.

Amb Rosa a Tolosa, Tonet continuà com a rellogat fins al 1956 al mateix edifici amb els nous llogaters, la Pilar Espinosa i el seu marit català de cognom Passamà. Llavors sovint es desplaçava a Tolosa. De vegades per visitar la Rosa, altres per freqüentar la parella Esgleas-Montseny i per arribar-se a la seu del MLE i també per assistir a les classes d’esperanto on coincidia amb Guillemau. Així mateix aprofitava per veure el seu exveí al carrer Major de l'Escala i llavors resident a Tolosa Virgili Brugnoli (Virgili de les cabres) i família; Tonet era el padrí del seu fill Hel.leni Brugnoli. I també la seva exdona Teresa Muntaner a la “rue de la Providence” (no massa lluny del canal i de la via del tren) que hi vivia des de 1939 .

La Casa Sindical Española de Tolosa, sita al número 4 de la 'rue Belfort', era la seu des de 1944 del Movimiento Libertario Español (MLE), moviment assembleari àcrata integrat per la CNT, la FAI i les JJ.LL., articulat el març d'aquell any, que es movia entre la tasca editorial i la lluita armada; s’encarregava d'organitzar les actuacions dels maquis (1945-1952).

Federica Montseny (qui havia de presidir durant cins dècades la cúpula de la CNT a l’exili des de 'rue Belfort') i Germinal Esgleas (líder de la FAI) vivien en un pis d'un modest edifici al número 19 de la “place des Salins” d’un barri obrer. Els seus veïns, tant aquí com al seu domicili posterior de la 'rue Gaston Phoebus', era Maria Matas i el seu marit de Sant Feliu de Guixols. El dia 10 de febrer de 1960, Tonet, vivint des de 1958 a una casa no identificada de Montalban on hi havia de deixar totes les seves pertinences (documents personals, llibres, partitures...), va desplaçar-se a Tolosa per visitar Maria Matas i Federica Montseny.

Certificat de defunció de Tonet Puig expedit per l'ajuntament de Tolosa i signat per l'exministra Federica Montseny com a testimoni de la seva defunció.

Fou precisament a les deu del matí d’aquell dia que Tonet va patir l'infart de miocardi fatídic al pis de la Maria. La nonagenària santfeliuenca Maria Matas m'ho explicava l'estiu de 2003, davant mateix del cementiri Saint Cyprien, al seu pis del carrer 'Gaston Phoebus': “Puig ens visitava sovint. Un dia de febrer de 1960 era a casa fent el cafè quan va patir l’infart. El meu company tenia la cama enguixada i per això haguèrem de demanar auxili al pis veí de la Federica on el traslladàrem i intentàrem en va reanimar-lo”. El menjador del pis de Germinal-Federica, freqüentat sovint per Tonet, tenia una prestatgeria en la que convivien pacíficament velles edicions d’Anselmo Lorenzo, Marx, Malraux, Federico Urales... publicats en català, castellà i francés.

Mentre Federica Montseny i Maria Matas reposen al cementiri de Saint Cyprien, Tonet descansa al cementiri de Terre-Cabade. Recordo els dos cementiri amb gran tristesa. Els vaig visitar aquell estiu, al capvespre, sota un cel de núvols liles i vermells. Però, sobretot, m'impressionà el de Terre-Cabade. L’entrada al cementiri s’inspira en l’Egipte antic (obeliscs, pòrtics...). Primer les supultures de jueus, cristians i maçons; després, muntanya avall, s’escalonen les vinyes i al seu entremig tombes d’ateus i lliurepensadors. Cementiris de Tolosa, tarda de malenconia. Els núvols lilosos es desplaçaven cap al sud, cap a la terra que un dia veié Tonet marxar per no tornar.

* Ignorat i repudiat pel règim franquista per la seva ideologia, Tonet Puig, qui amb la seva cabellera blanca i despentinada solia proclamar “els cabells han de ser lliures com el nostre esperit”, es mereix ser públicament reconegut a la nostra població per ser un escalenc de gran categoria cultural.

(L'Escalenc-2008)

• El conreu de l'arròs a l'Escala el segle XVIII

2006-01-09T14:39:00.000-04:00

Al terme de la vila d'Empúries i port de l'Escala, a mitjan segle XVIII, predominava en gran manera el cultiu de cereals, la majoria dels quals ja són citats a l'Edat Mitjana: el blat o forment, la civada, l'ordi, el mestall... La introducció del blat de moro s'esdevindria a mitjan segle i la de la patata a finals. Les vinyes ocupaven la part meridional del terme. També es conreava l'arròs, però molt especialment al pla de les Corts. Aquest veïnat, com d'altres del Port de l'Escala, participava en fornir Barcelona d'arròs, blat de moro... a través del transport marítim que operava al nostre port.

L'arròs ja es conreava a les terres comunals de les Corts a l'Edat Mitjana. La primera notícia que tenim sobre el seu conreu a l'Escala data de 1690. A les terres salades o mig inundades que s'estenien darrera el cordó del litoral, de Roses a Begur, l'únic cultiu possible era l'arròs, perquè aquelles grans extensions de terres excessivament salabroses i humides no possibilitaven altra mena de conreu.

En efecte, quan a l'inici del segle XVIII es pujava al cim del Montgrí s'observava com les llacunes i aiguamoixos formaven una franja de 4 a 5 quilòmetres d'amplada al llarg de la costa. Encara avui, en períodes de fortes pluges, els antics estanys es queden inundats i un pot fer-se càrrec de com devia ser el paisatge fa tres-cents anys. Bellcaire, Albons, l'Escala, Viladamat, Pelacalç, Montiró i Saldet eren els llocs més septrentionals on es conreava l'arròs.

Durant la primera meitat de segle van anar disminuint els estanys i els aiguamoixos del nostre entorn. El de Bellcaire ja es conreava en iniciar-se el segon quart de segle. La burgesias tenia interès en convertir-los en terres productives. Els molins i l'aigua eren propietat d'uns pocs senyors per concessió reial. A canvi d'aigua es quedaven amb el novè de la collita. El marquès de Ciutadilla era el propietari de l'aigua que movia el molí de Bellcaire. Ell i els Witts eren també els propietaris de les terres de l'estany de Bellcaire. A l'Escala, eren els Dou i altres forans els grans propietaris dels arrossars i disposaven de les aigües del marquès de Sentmenat. Salvador de Caramany monopolitzava el Baix Empordà.

La vila d'Empúries i els veïnats del Port de l'Escala -les Corts, els Rechs, Sinclaus...- conreaven arròs, però molt especialment Vilanera i les Corts amb “lo rech del molí” i la sèquia d'Albons com a sistema de regadiu. El 1766, any que el Port estrenà la capitalitat, es conrearen 800 vessanes al pla de les Corts de les més de 1.500 de tot el terme. Al port de l'Escala s'embarcava amb destinació a Barcelona l'arròs local i el conreat a la rodalia. El 'Diario Curiosos' , de 1762, cita els descarragaments que s'efectuaren a la capital catalana provinents de la nostra població. L'activitat arrossera també va influir en el fort creixement demogràfic que experimentà aquell segle el Port de l'Escala: dels 390 habitants el 1718 als 1.383 el 1787 (cens de Floridablanca).

De l'alta qualitat de l'arròs escalenc i empordanès parlava un comerciant barceloní: “La plana de l'Empordà -Torroella, l'Escala...- produeix un arròs excel·lent, més granat, més blanc i d'un gust més bo que el de Llombardia, el de Cullera o el de la Carolina, però és més car que aquest altres”. El preu: 14 lliures i 7 sous el quintar empordanès i 10 lliures i 11 sous el quintar importat. L'arròs empordanès era la competència de l'arròs valencià; els arrossars de l'Ebre encara no existien.

El conreu de l'arròs aportava un clar benefici econòmic. No tant per als poblets que, com Sobrestany, practicaven el monoconreu, sinó per a l'Escala en ser l'arròs un ric complementr de les seva economia -cabotatge, pesca, vinya...-. El cadastre reial de 1716 de Patiño -160 edificis al port de l'Escala i 5 a les Corts- testimonia els camps de conreu d'arròs que tributaven i el de 1757 enregistrà dos molins d'arròs. El funcionari i viatger Francisco de Zamora els citaria el 1790. La taxa del cadastre era particularment elevada per al conreu d'arròs, atès el superior rendiment que oferia aquesta activitat.

L'arròs sorprenia la mateixa empresa: acostumats els conreadors a una agricultura de subsistència veieren en ell un negoci. Unes rendes tan seductores compensaven amb escreix l'exposar-se als perills que suposava aquest conreu i la inversió en obra pública a partir de 1737 referida a l'activitat arrossera. Durant el temps de plantar i de la sega arribava gent de pertot arreu, de la rodalia i de la llunyania. Aquesta concentració de personal era una font de riquesa per al comerç local però també l'origen de molts desordres i conflictes. La seu del sindicat arrosser estava emplaçada a cals Saguer (avui plaça Víctor Català).

Tot i haver-se reglamentat a l'Empordà el conreu d'arròs al llarg del XVIII per raons sanitàries, fou molt discutit el fet de si realment amb aquest conreu hi havia més epidèmies, perquè l'increment de defuncions dins aquesta àrea en relació a altres va ser inqüestionable. De fet, l'aigua estancada ja era perillosa per si mateixa. A les basses hi havia larves dels mosquits anòfels transmissors del paludisme. També eren l'hàbitat de les rates d'aigua, molt perilloses perquè podien provocar la leptospirosi. Així, el conreu de l'arròs generava una gran polèmica, que periòdicament feia esclatar dures revoltes populars.

L'any 1838, en ple segle XIX, arran d'una fortíssima epidèmia de còlera que havia assolat el 1836 la comarca i havia provocat greus aldarulls a l'Escala i arreu, es va prohibir definitivament el conreu d'arròs. Més endavant, el 1909, el torroellenc Pere Coll obtingué permís per reiniciar el conreu, activitat que, acabada la guerra civil, encetaria una altra etapa d'esplendor de la qual en participà novament i intensa la zona arrossera de l'Escala, fins arribar al seu màxim rendiment a mitjan segle.

BARBAZA, Y.: El paisatge humà de la Costa Brava, I. Edicions 62. Barcelona, 1988 (1966).
CADASTRES de 1716 i 1757 de la Vila d'Empúries i port de l'Escala (AME).
ESTEBAN, M.: La Escala: un ejemplo de supervivencia. Serracanta. Sabadell, 1976.
LLIBRE d'Entradas i Eixidas de la Vila d'Empúries i port de l'Escala -XVIII- (AME).
SURROCA, J.: “El conreu de l'arròs a l'Empordà el XVIII”, EHA, 2. Curial. Barcelona, 1979.
VILAR, P.: Catalunya dins l'espanya moderna, II. Edicions 62. Barcelona, 1966.
ZAMORA, F. de: Diario de los viajes hechos en Cataluña (1785-1790). Curial. Barcelona, 1973.

(Apilar-1999)

• De l'Escala a l'Estartit

2006-01-09T14:38:00.000-04:00

Fullejant els llibres d'actes dels anys 50 a l'Arxiu Municipal de l'Escala vaig trobar un document que em va encuriosir. Es tracta d'una 'Memòria explicativa' de maig de 1958 del consistori en resposta a una circiular de la “Comisión Provincial de Servicios Técnicos del Gobierno Civil de Gerona”. Al document de l'Ajuntament consten com a necessitats més urgents de la població, a més de la construcció del port pesquer de refugi, del trasllat del cementiri i d'altres, la construcció d'una carretera turístca, aprofitant el traçat del camí ja existent, per connectar directament les poblacions de l'Escala i l'Estartit.

La pista forestal discorre per una zona absolutament suggestiva pel que té de salvatge, aspra i solitària.

Paral·lel i arran de penya-segats, aquest camí recorre la façana marítima de la Muntanya Gran. La Muntanya Gran, antigament motiu de polèmica entre escalencs i torroellencs, és un dels pocs paratges costabravencs encara íntegrament natural i immaculat, gràcies a quedar al marge de l'especulació urbanística i l'explotació turística i consegüentment de la febre desmesurada de la construcció. Tot i que a finals dels anys 60 algú va tenir la 'lluminosa' idea, sortosament no reeixida, de voler fer a la Muntanya gran un circuit de Fòrmula 1.

La Muntanya Gran, en arribar al mar, ofereix un paisatge abrupte i eixut. L'aridesa del sòl, la sortida brusca dels espadats de l'aigua i l'absència de grans cales han impedit l'establiment de petits ports pesquers com a la serra de Rodes. A tall d'exemple, en no existir el més petit degotall d'aigua dolça ni cap font, els pescadors que antany sojornaven alguns dies a cala Ferriol havien d'anar a cercar l'aigua al pou de la Torre Ponça. La costa, magestuosament esquerpa i escarpada, amb impressionants parets blaves i verticals (Miradones, Salt del Pastor...), llueix encara una virginitat admirable i és de mar i de terra estant una de les passajades més gratificants del litoral. El camí, rectilini i sobre el pla, és un passeig de pocs quilòmetres que delata amb molta franquesa un passat de selvatgia geogràfica i d'orgullosa terra de ningú.

Tot impressiona pel seu aspecte desolat, inhòspit. Nmés s'hi veu, com a única vegetació, alguna mata de fonoll marí i algun pi retorçat penjat en el penyal, i, més amunt, ja al pla, romanins raquítics, garrigues baixes i llistó mig sec. La fauna també hi és gairebé absent: cargols, petites sargantanes i algun conill escadusser. En canvi, la vida animal marina està representasa per peix de roca, crustacis i mol·luscs que gastronòmicament són de la millor qualitat.

El camí o pista forestal discorre per una zona absolutament suggestiva, pel que té de salvatge, aspra i solitària, tant com a lloc de pas com per gaudir d'algun dels seus íntims racons (cales Ferriol, Pedrosa...), ja sigui per ancorar-hi l'embarcació, fruir d'un bany o practicar immersió, assaborir-hi una dinada o fer-hi una acampada.

Anys enrere, la diada de Santa Màxima era tostemps aprofitada per molts estartidencs per gaudir de la festa major de l'Escala. Mentre la majoria es traslladava a la nostra població utilitzant les embarcacions de pesca, d'altres emprenien el camí de la muntanya i després de dues hores de marxa arribaven a l'hora d'inici de les sardanes de la tarda.

En produir-se als anys 60 el boom turístic s'intentà convertir la pista forestal en una via turística asfaltada, amb la natural millora en rapidesa i comoditat. Aquest projecte tenia partidaris i detractors, tant a l'Escala com a l'Estartit, però a aquella època les veus favorables a la nova carretera eren molt més nombroses que les opositores i només volien -o podien- intuir els molts aspectes decididament positius d'aital empresa. Veiem-los.

El més cabdal de tots era guanyar una via directe, ràpida i curta per comunicar ambdues poblacions, tenint en compte que, ja construïts els més difícils de la desena que quilòmetres que les separen, només mancava fer nous els tres o quatre del tram del mig, des del desaparegut destacament militar del Milà fins l'antiga estació nord-americana Loran per assolir una via sublim per damunt de la 'calma' de la Montanya Gran i molt a prop d'on els bruscs espadats moren al mar.

Una carretera així hagués estat un excel·lent mirador, des d'on gaudir d'una vista panoràmica esplèndida i contemplar un horitzó amb més de mitja circumferència on el cel i el mar es confonen. De dalt d'aquest planell i amb un cop d'ull es dominen les dues badies més impressionants de tota la Costa Brava: la de Roses i la de l'Estartit. Pel costat de mar s'albira des del cap de Creus al cap de Begur amb les Medes al mig i pel costat de terra s'agafa des de l'Albera a les Guilleries amb el Canigó al fons. En definitiva, una carretera turística i paisatgística de primera magnitud.

Altrament, com que la major part de la Muntanya Gran és propietat de l'Estat no s'haguessin hagut de pagar expropiacions de terrenys, ni calien ferms especials per sostenir el sòl ja que aquest és de constitució calcària, per la qual cosa l'obra no demanava massa inversió.

Malgrat tot, però, ens podem congratular que aquest projecte no s'hagi acabat materialitzant perquè, desenganyem-nos, el seu cost mediambiental hauria estat massa alt i irreversible. La crua realitat de bona part del nostre litoral ens demostra que amb la construcció de la carretera el seu entorn no s'hauria escapat de l'especulació i la disbauxa urbanística i de la seva consegüent degradació i destrucció.

Felicitem-nos-en! Continuem tenint un oasi de pau i placidesa.

(L'Escalenc-..2000)

• L'atzucac portbouenc de Walter Benjamin

2006-01-09T14:36:00.000-04:00

Aquest setembre de 2000 es commemora el 60è aniversari de la mort del filòsof alemany d'origen jueu Walter Benjamin (Berlin, 1892) a Portbou. Walter Benjamin va ser el més destacat escriptor i pensador de la seva generació, autor d'estudis d'una penetrant i anticipada lucidesa, dedicats a l'art i a la literatura.

Walter Benjamin va ser el més destacat escriptor i pensador de la seva generació

Benjamin era baixet i portava ulleres i bigoti. La seva obra filosòfica, atípica i inclassificable, recollida al Benjamin-Archiv de Frankfurt, consisteix segons diu el també filòsof J. Ferrater Mora (1912-1991) en una 'atmosfera' més que no pas en un sistema d'idees. D'ideologia marxista, era de tarannà melancòlic i polèmic. Havia estat pròxim a l'Escola de Frankfurt, corrent filosòfic nascut a Alemanya el 1923, tot i que no hi estava adscrit.

Exiliat a París des de 1933 procedent d'Alemanya es negà a acompanyar els altres frankfurtians al seu exili d'EUA en iniciar-se la II Guerra Mundial, però en ser envaïda França per l'exèrcit del III Reich fou internat en un camp per a pròfugs alemanys. De nou en llibertat, un embarcament fallit a Marsella el féu marxar cap a la frontera francoespanyola amb un salconduit sota el braç per agafar el tren que l'havia de portar a Lisboa d'on emigraria als EUA. Benjamin fugia dels nazis però alhora de la societat que l'envoltava i, més tard, també fugiria d'ell mateix.

L'arribada del filòsof a Portbou va estar envoltada d'un misteri absolut, com també ho va ser la seva mort, atapeïda de contrasentits. El dia 26, com que el règim de Vichy no concedia permisos de sortida de França als ciutadans alemanys, va decidir creuar clandestinament els Pirineus. Amb l'ajut de l'alcalde socialista de Banyuls Azéme i guiat per Lisa Frittko i acompanyat per Henry Gurland i el seu fill Joseph iniciaren la pujada fins contactar amb Benjamin que havia passat la nit anterior al ras esperant-los després del simulacre realitzat la vigília. Benjamin havia contactat amb Fittko el dia 25 a Portvendres; Fittko era una antifeixista apàtrida, una agitadora i propagandista austro-húngara.

Al cim del recorregut van coincidir amb altres tres fugitius encapçalats per Carina Birman. Després d'una duríssima caminada des de Banyuls de la Marenda arribaven a les sis de la tarda del dimecres 26 a Portbou després de burlar la vigilància dels perillosos “gardes mobiles” francoalemanys i seguir la 'ruta Lister', una dels camins ancestrals de les Alberes. Només mesos abans, aquestes muntanyes havien estat també testimoni primer dels bombardeigs i el setge de les tropes franquistes i més tard del pas al costat francès de milers de republicans.

Benjamin, llavors amb quaranta-vuit anys, va arribar extenuat i amb la seva maleta amb valuosos manuscrits. Tenia problemes de cor i combatia la seva malaltia amb morfina; també tenia un còlit en beure aigua estancada durant la travessa. A Portbou la polícia espanyola en col·laboració amb la Gestapo els barrà el pas en constar com a “sans nationalité” (apàtrides) i els manà tornar a França a l'endemà. Tres polícies els condueixen a la Fonda França -després Hotel Internacional- desesperançats; allí ell tindria una habitació individual.

Portbou encara oferia el setembre de 1940 un paisatge desolador amb les restes ben visibles de la retirada republicana de febrer de 1939. A l'esquerra de la imatge es pot observar el cementiri arran del penya-segat on es va sepultar Benjamin.

El filòsof havia estat considerat apàtrida pel règim nazi i el salconduit nord-americà fou invalidat. Tenia vint-i-quatre hores per abandonar l'Estat espanyol i tornar a la França ocupada. L'endemà, l'intel·lectual era trobat mort a l'habitació número 4 de la Fonda de França. Segons la tesi més acceptada s'havia suïcidat i segons la versió oficial la causa de la defunció va ser una hemorràgia cerebral, però hi ha qui discrepa i parla d'assassinat. Portbou s'havia convertit per al berlinès en un atzucac, en una via morta. Fou l'últim viatge d'un neuròtic viatger, d'un exiliat d'ell mateix.

Segons l'historiador Rolf Tiedemann, Henry Gurland, únic testimoni de l'agonia del pensador, va deixar escrit: “Benjamin em confessà que cap a les deu de la nit del dia 26 que havia ingerit gran quantitat de morfina i que jo devia presentar l'assumpte com producte d'una malaltia (...)”. Llavors va perdre el coneixement. Vaig trucar al metge, el doctor Gorgot, que va fer constar derrama cerebral”. La factura de l'hostalage pujava 166,95 pessetes i l'assistència mèdica 75.

Enterrat primer per error al cementiri catòlic de Portbou amb un nom equivocat i després en una fossa comuna, actualment s'ignora on reposen les seves despulles. Suïcidi, malaltia, assassinat... forgen a la coctelera de la memòria col·lectiva el mite, la llegenda. A hores d'ara les darreres hores de la seva vida continuen essent un misteri.

El pintoresc cementiri de Portbou és sovint visitat per alemanys i jueus per retre homenatge al filòsof d'ençà que es col·locà el 1999 un petit monòlit on es creu hi ha la tomba. També, des de 1992, es pot visitar, al costat del cementiri, el monument en record seu i de tots els exiliats d'aquells anys, el Memorial Passagen, ideat per l'israelita Dani Karavan i inspirat en la vida i el pensament de Benjamin. Emprant formes estractes i en íntima relació amb la natura, una escala de metall coberta, a manera de túnel, es precipita cap al buit fins xocar amb una paret de vidre que deixa veure el mar.

CANO, R.: El pasajero Walter Benjamin (2000)
BIRMAN, C.: Through the trapdoor (1986)
FERRATER, J.: Diccionari de filosofia (1979)
FITTKO, L.: Escape through the pyrenees (1985)
TIEDEMANN, R.: La línia de Porbou (1991)

(L'Escalenc-2000)

• Viatgers il·lustres a Empúries i l’Escala (ss. XVII-XIX)

2006-01-09T14:34:00.001-04:00

Entre els molts viatgers o rodamóns il·lustres tant peninsulars com extrangers que, impulsats per diferents motius, van recórrer Catalunya entre els ss. XVII-XIX només uns pocs van tenir la visió, la capacitat de deixar escrites les vivències personals dels seus recorreguts. Cada època tingué un determinat tipus de viatger que la caracteritzà: als ss. XV-XVI els viatgers solien ser homes d’església, al s. XVIII predominaren nobles i diplomàtics i al s. XIX els viatgers romàntics.

Il·lustres personatges com Pière de Marca, Antonio Ponz, Alexandre de Laborde, F. J. Jaubert de Paçà i altres visitaren el municipi atrets per raons culturals o d'inspecció. (Fotografies: Josep Esquirol -AME-).

Avui tenim constància que alguns d’aquests viatgers van vivitar el municipi de l’Escala, atrets molt especialment per les restes de l’antiga Palaiapolis. Amb els segles, el record d’Empúries, fins i tot la seva existència, s’havia gairebé perdut, fins que els estudiosos, dins el corrent renaixentista, es tornaren a ocupar de la seva existència.

A l’inici del s. XVIII no hi havia entre Perpinyà i Barcelona i entre Barcelona i Madrid cap servei regular de passatgers, exceptuant el reduidíssim servei de carruatges de posta i correu. Però si sortien setmanalment carros de Barcelona cap a Perpinyà, Madrid i altres llocs que a un baix preu encabien viatgers entre fardells i mercaderia. Altres cotxes amb sis mules de tir que feien una mena de trajecte regular eren sempre llogats per comerciants. Fins el 1827 no s’inicià un servei de diligències que enllaçava Barcelona i Perpinyà.

El trasport utilitzat pels viatgers depenia, naturalment, de l’economia de cadascun. Durant el ss. XVII i XVIII molts ho feien alternant trajectes a peu amb carruatges amb animals de bast com mules o burros. Els membres de sectors benestants es permetien arrendar traginers i vehicles. Ja al final del s. XVIII i inici del XIX el mitjà dominant seria el cotxe de posta i la diligència.

La majoria de viatgers, tant si procedien del costat de Perpinyà com del de Barcelona, utilitzaven com a ruta el camí ral. Un cop a Figueres o a Girona agafaven el camí carreter que conduïa respectivament a Castelló o a Torroella i després a través d’un camí ferradura fins Empúries o l’Escala. Un d’aquets itineraris és el que haurien fet els viatgers que s’arribaren fins el nostre municipi, atrets per raons culturals o d’inspecció, com són els casos dels sis il.lustres personatges que tot seguit referenciem de forma extractada.

El francès Pière de Marca (1594-1662) va ser un eclesiàstic, polític i jurista famós. Va exercir de ‘visitador general’ de Catalunya durant la Guerra dels Segadors, en els anys 1644-51, primer per intentar assegurar el poder francès en el Principat i després per recopilar documentació històrica que serviria per imposar els interessos de França en el Tractat dels Pirineus. El 1688 va escriure “Marca Hispanica sive limes hispanicus”. És la primera síntesi històrica sobre Empúries. Una erudita aportació sobre la història de la ciutat encara vàlida avui. Va recollir amb rigor totes les fonts antigües per tal de descriure l’Empúries grega i l’Empúries comtal.

El valencià Antonio Ponz (1725-1792) va començar a viatjar per encàrrec del ministre Campomanes. La finalitat del viatge era la voluntat de copsar les deficiències econòmiques i socials de la monarquia hispànica per intentar solucionar-les. El “Viaje de España en el que se dá noticia de las cosas...” (1787) elabora, en forma epistolar, també un inventari de monuments i una descripció de l’agricultura i el clima. Dedica dues pàgines al nostre municipi: “La Vila de l’Escala té una Església Parroquial nova. Poc distant té la famosa Empúries, avui indret despoblat, i el seu cèlebre port colgat. Es reconeixen alguns vestigis de temps remots, particularment del castell que defensava el port. En el lloc de l’antiga ciutat grega té un convent de PP. Servites”.

El català Rafael d’Amat de Cortada i de Senjust (1746-1819), cinquè baró de Maldà, va deixar el dietari “Calaix de sastre”. Dins el seu dietari, la sèrie “Miscel.lània de viatges i festes majors” explica que el diumenge 20 de maig de 1780, en ocasió d’un viatge a l’Empordà, va visitar la població d’Albons, on inspeccionà les seves propietats, i després s’arribà a la nostra població: ”A sas inmediacions de la Escala nos isqueren a rèbrer Anton Maranges y són net Rafel Ros y Maranges. Nos pasejàrem per los carrers de la vila y en dretura anàrem a la parròquia, mitg derruhida en son frontispici. Después encaminant-nos cap al convent de la mare de Déu de Gràcia, on un cop visitada Maria Santíssima de Gràcia lo pare prior ens agasajà ab lo berenar de dulces”.

El castellà Francisco de Zamora (1757-1812) viatjà a Catalunya per informar al govern de Madrid de la seva situació agrícola i comercial. Va deixar escrit “Diario de los viajes hechos en Cataluña”. Nomenat el 1784 alcalde del crim i després oïdor de la Reial Audiència de Barcelona va realitzar nombroses excursions per tot Catalunya entre els anys 1785-1791. El 29 de gener de 1790 arribà a l’Escala. Diu: “Dentro del recinto del castillo de Empurias hay 25 casas, que parecen un montón de piedras. Dentro de la iglesia se crían conejos. En La Escala se hacen muchas casas y hoy pasan de 500. Hay 18 embarcaciones y 60 laúdes, pescan mucha anchoa y poco coral; no hay pobres. El agua es salada y la beben. Comercian en Italia llevando vino y trayendo grano”.

El francès Alexandre de Laborde (1773-1842), diplomàtic fill d’un banquer d’origen hispà i estudiós de les arts i les humanitats, es va haver de refugiar després de la Revolució Francesa al sud del Pirineu. Va visitar Catalunya entre el 1794 i el 1797, dedicant especial atenció als monuments d’estil clàssic, àrab i gòtic. Al seu “Voyage pittoresque et historique de l’Espagne” (1806) explica: “A Empúries, a penes trobem restes de la seva existència. La moderna Empúries està construïda sobre una roca que anteriorment estava dominada per l’antiga fortalesa. La vinya ocupa tota la superfície de l’antiga ciutat. Les figueres estenen llurs branques sobre els paviments de mosaics, com també sobre medalles, urnes i altres fragments antics”.

El rossellonès Francesc Jaume Jaubert de Paçà (1785-1856), baró de Paçà, fou un remarcable jurista, historiador, agrònom i escriptor. Va escriure “Notice històrique sur la ville et le comte d’Empurias” (1822): “La població de l’Escala no es formà fins després de la guerra de Successió. El cabotatge va ser la punta de llança per a que la població s’arrelés. El comerç crida cada dia nous colons en el petit port de l’Escala; aviat la nova colònia tindrà rang de vila marítima”. Va descobrir unes ruïnes desconegudes que havien escapat del vandalisme dels pagesos que practicaven la recollida furtiva. Adquirí alhora restes arqueològiques que llavors venien els comerços de l’Escala. En un viatge anterior, el maig de 1819, havia mesurat el moll hel.lènic i la muralla de la Neapolis.

(L'Escalenc- 2004)

• Milicians escalencs a Colera

2006-01-09T14:32:00.000-04:00

«Los siete encausados, de buenos antecedentes, de ideas izquierdistas, prestaron servicios con armas a las órdenes del Comité de La Escala en la población de Colera (...). Si bien durante la permanencia de los mismos en Colera ocurrieron tres asesinatos, de las diligencias sumariales no se desprende que los procesados participaran directa o indirectamente en los mismos. Los hechos verificados constituyen un delito de Auxilio a la Rebelión Militar, (...) con la pena de doce años y un día de reclusión menor. Conmutándoles (...) por la de tres años de prisión menor. Sea aplicado (...) el artículo 550 del Código de Justicia Militar con prisión atenuada en su domicilio».

Aquests set escalencs van ser despalaçats a Colera com a milicians l'estiu de 1936 arran del cop militar del general Franco. Acabada la guerra van ser inculpats sense cap prova jurídica de la mort de tres persones a cala Rovellada, tot i que més endavant van ser exculpats en comprovar-se la seva innocència.

Així consta als expedients processals de data 7-V-1943 del fons de la presó de Figueres dipositats a l’Arxiu Històric Comarcal, derivats de la causa o procediment sumaríssim núm. 1806, contra els set escalencs que a l’estiu de 1936 feren de milicians a Colera. Per ordre alfabètic: Ferran Ametller i Surribas (1902-1970), Joan Bahí i Callol (1916-1982), Francesc Batalla i Vicens (1906-1986), Antoni Botella i Martinez (1906-1993), Francesc Garriga i Roura (1914-1994), Miquel Moriscot i Solés (1903-1985) i Joan Soler i Curós (1906-1991).

L’alçament militar feixista de 18 de juliol de 1936 va deixar la República sense exèrcit i va fer que les masses populars s’apoderessin del carrer. La Generalitat intentà canalitzar el poder popular creant el juliol el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), que organitzà les columnes que anaven al front i a nivell local els comitès antifeixistes i les seves milícies ciutadanes o patrulles de control dominades per CNT-FAI i POUM. Mentre els Comitès s’ocupaven de la supervisió i la seguretat, les Milícies de la vigilància i el control. Davant alguns assassinats indiscriminats comesos per milicians, la Generalitat dictà aquesta proclama: «Tots aquells que penetrin a domicilis sense autorització del CCMA seran executats». El CCMA va passar l’octubre a dependre exclusivament de la Generalitat i el març de 1937 era dissolt.

Aquell estiu de 1936 un ban de l’Alcaldia de l’Escala, seguint les directrius de la Generalitat, prohibia sortir a pescar pel perill de mines. Aquest atur forçós en el ram de la pesca i la crisi econòmica que s’arrossegava a l’Escala i arreu arran del crack de 1929 propiciaren que alguns escalencs haguessin de cercar la manutenció personal i familiar allistant-se a les patrulles de control. En aquelles circumstàncies, set escalencs -quatre d’ells pescadors- no deixaren escapar la possibilitat de guanyar les 10 pessetes diàries que suposava desplaçar-se fins Colera per realitzar-hi tasques de milicià.

Les patrulles de control es formaren a base de voluntaris, sense tenir en compte edat ni preparació militar. Anaven vestits amb granotes i armats amb fusells, mosquetons, pistoles. Els milicians escalencs de Colera depenien del Comitè de l’Escala. Sidon Pascual i Callol (1913-2002), llavors jove mestre i membre del POUM, era el responsable del Comitè. A Colera, els nostres milicians feien tasques de vigilància de la zona marítima, de l’estació del ferrocarril i de la carretera. Molta gent que abandonava la Catalunya Republicana ho feia per mar; els ports de l’Albera Marítima (Portbou, Colera, Llançà) eren llocs propicis des d’on escapar.

Els milicians a Colera estaven instal.lats en una casa pairal incautada on menjaven i dormien i solien freqüentar el Cafè Popular d’en Josepet Miàs i Can Corominas. Gaudien de bona reputació i eren coneguts com "aquells nois escalencs". La Lola Botella (de 92 anys), germana de l’Antoni Botella i llavors futura xicota de Joan Bahí, recorda una visita que realitzaren aquell estiu a Colera: «La Lluïsa Deulofeu, xicota de Paco Garriga, l’Anita Curós, germana de Joan Soler, i jo els anàrem a veure atès que ells no gaudien de dies lliures per venir a l’Escala». Simó Granollers (de 90 anys), nat a Llançà però veí de Portbou d’ençà que el 1933 es féu càrrec del restaurant de l’estació, em corrobora que els milicians escalencs de Colera deixaren bon record a aquesta població. (Simó Granollers és vidu de l’escalenca Teresa Camós i Hurtós, filla de Ricard Camós i neboda de Nonito Camós, qui fou alcalde de l’Escala i president del Pòsit). Sidon Pascual em diria l’any 1997: «Ells res no havien fet; els volien carregar els morts».

Acabada la guerra i a partir d’una denúncia que arribà de Colera contra un dels set, se’ls acusà a tots d’estar involucrats en la mort de tres persones l’estiu de 1936. Aquests tres havien estat titllats en ambients revolucionaris d’espies i confidents facciosos. Aquí començaria el calvari dels set i de les seves famílies. L’únic edifici existent a la cala Rovellada l’any 1936 era una casa de pupil.les (dita també ‘casa de senyoretes’) a la qual li va ser denegat el permís d’obertura. Foren assassinats per milicians forasters la dona que la regentava, l’home que convivia amb ella i un veí de Portbou assidu a l’establiment. Mai es va saber on es van enterrar els cossos ni cap familiar els reclamà.

El 27-VI-1939 ingressarien a la presó de Girona. Durant la seva vida penitenciària foren jutjats quatre cops en Consell de Guerra, «sense que de la documentació analitzada se’n dedueixin les causes», tal com expressa Rafel Bruguera en fer-hi esment al seu llibre "El Consell de Guerra de Josep Batalla i Vicens". El primer Consell de Guerra es celebrà el dia 21-X-1939 i se’ls condemnà a 12 anys i 1 dia de reclusió menor. El segon judici tingué lloc el 10 de novembre i els altres dos els 18 i 31 de maig del 40. Finalment, el 18-VIII-1941 foren traslladats de la presó de Girona al Jutjat Militar de Figueres. Abans, el 26-VI-1941, segons una fitxa de la presó de Girona depositada a l’Arxiu Històric d’aquesta ciutat, F. Ametller podria haver sortit en llibertat provisional (?). Lola Botella recorda que «tant a la presó de Girona com a la de Figueres els familiars, quan ens ho permetien, els visitàvem i els portàvem els queviures que podíem per mitigar la seva mísera alimentació».

Segons consta a la "Hoja disciplinaria" dels presos, el 8-VI-1942 sortien en llibertat provisional i el 26-VI-1942 tenia lloc l’extinció de la condemna. El 25-VIII-1942, ja en llibertat, se’ls conmutà oficialment la pena per tres anys de presó menor i el 13-XII-1943 arribaria el llicenciament. S’havien llicenciat d’un malson; però la seva ombra els havia d’acompanyar durant tota la seva vida.

(L'Escalenc-2004)