Anna Tarambana

Tornada

2008-08-20T14:48:00.001+02:00

Torno de vacances com nova. Amb aquests nous hàbits readquirits, després d'un any, de dormir molt, descansar més i sobretot deixar que les hores passin.

I, com sempre, em proposo mil i una cosa. Jo, no sé vosaltres, però faig més propòsits a la tornada de les vacances que per Cap d'Any. Serà l'olor de les llibretes noves i l'inici del curs escolar, que marquen més que uns quants grans de raïm.

Potser és que durant les vacances t'adones de tot el què pots fer sense fer res i desitges dilatar-ho en el temps.

Arribo després d'unes peculiars vacances on el més exòtic ha estat veure la família delmeurei menjant cargols com si els anés la vida, amb tiet inclòs jurant que en el moment en que els provés m'encantarien. No, gràcies, a casa no mengem d'aquestes coses.

La maleta buida fa pena. Sembla un objecte sense vida, no és fins que la torno a omplir, que recordo on hem anat juntes i on espero portar-la algun dia. Ara és un manyoc de tela amb rodes, amb una mica de sorra de platja i amb una mica de terra de muntanya.

Jo en canvi em sento totalment plena i estirada. I, em temo molt que a partir de l'1 de setembre seré jo qui començarà a semblar un manyoc. No, no pas per la feina, sinó per la vida. Aquesta vida boja que no entenem però que tots acabem duent al llarg de l'any. Aquesta vida boja que a petites dosis enyorem, però que a grans dosis ens enrabia.

No em mal interpreteu, no és que m'hagin agafat ànsies de mestressa de casa o deliris d'anacoreta. L'altre dia, pelant patates, ara que ho escric m'adono com de tòpic sembla, vaig pensar que decididament jo no podria dedicar-me només a "mis labores", acabaria trastocada i ni molt menys vull assemblar-me a aquestes mares devotes, de la placeta de davant de casa, que es passen el dia corrent darrere els seus nens i nenes, plor ve rialla va. Serà que la meva professió m'ha endormiscat l'instint maternal. O, el Rogeret, el fill del veí, que ens deleïta cada vespre amb els seus plors. O, que el sexe és massa bo, per haver de tenir una finalitat. O, ambdues coses alhora.

Arribo a casa meva, casa nostra, per primera vegada després d'unes vacances i em quedo sola per primera vegada en molts dies, mentre el senyor de la casa es guanya el pa... jo el vaig a comprar i faig cua a una de les poques parades de peix obertes al mercat. Mentre de reüll miro les botigues que ja es tenyeixen de tons tardorals i faig un pressupost ràpid en forma de peces de roba, no euros, del què em gastaré. I, com cada final d'estiu, això marca una mica el final i l'inici. Com les petúnies que se'ns han mort i l'ibiscus que ens ha sobreviscut.

15 dies a l'altra banda del PC

2008-08-03T10:59:00.003+02:00

Estic de vacances. Potser ara sóc a casa, contant dies per anar cap a la muntanya, però estic de vacances... i necessito que el compàs de la calma inundi cada dia i cada segon i també cada escrit.

Vull gaudir de la tranquil·litat d'una llimonada fresca al vespre. Llegir un llibre fins les tantes i recuperar un ritme propi que durant l'any abandona. Ho vull, ho necessito i m'ho mereixo.

Estar 15 dies sense escriure no és massa. Últimament la distància entre els meuspost s'ha anat allargent. Però és tan diferent quan la distància la imposes tu i no el ritme frenètic de la feina que necessito dir-vos que me'n vaig a descansar a l'altra banda de l'ordinador.

Bones vacances a tots.

Per cert, us recorda a alguna cosa aquest gravatar de ceràmica?

Resum vacacional

2008-08-01T09:44:00.004+02:00

DIA 1:

Sincerament, crec que a això de la platja, malgrat o sóc més de muntanya, li acabaria agafant el "truquillo". A destacar del dia: la banyera d'hidromassatge de l'hotel. Cap cosa...Més aviat avorrit. M'agrada més el què passa després!

DIA 2:

Destí Aiguablava. A tres quarts de 10 ja tenim elotxe aparcat i anem camí de la platja. Fantàstic,sorra hiperfiníiiiissima.. Problema que veig a simple vista:

1) No hi ha ni déu que faci top less... Seré rara?
2) A les 11 es comença a omplir de famílies i més famílies i sobretot nens i molts nens i més nens i nenes que parlen raro... Que torni Herodes! Exclama elmeurei, després de rebre un cop al cap amb un flotador.
3) Anà a banyar-se és un risc... i si quan tornem ens han okupat la tovallola?

De tornada a l'hotel, torno a probar el tema de l'hidromassatge (perquè estic de vacances i no vull pensar en la sequera) aquest cop jo sola. La cosa millora, potser és que dos en una minibanyera era massa per tanta bombolla... De tota manera no li acabo de trobar el què...

DIA 3:

Sa Riera és més el nostre tipus de platja... no hi ha tanta gent, si fas top less no et miren raro. Hi ha famílies i nens però també gent normal que no queda atontada veient com el seu fill et cobreix de sorra a cada passa que fa, renyar-lo? Total, per què? Si és una micarroneta de sorra de res...
L'aigua està perfecte és transparent i netíssima. La calor és insoportable i aviat pleguem veles. A la tarda toca Peratellada i Monells. Però on estem millor és a Begur.

DIA 4:

Avui estem culturals: Sant Pere de Rodes. Fa una calor que és un no-dir... i després de dinar a Port de la Selva tornem avall. Fa calor, això ja ho he dit, i què? Arribem i després de posar rentadores i estendre-les anem a la piscina. Continua fent calor!

DIA 5, JA A CASA.

Les fotos encara són dins la càmara. La roba està plegada. Les plantes assedegadesi el veïnat dormint o de vacances. No he acabt el llibre que creia que acabaria ni he enviat les postals que creia que enviaria. Però i què? És temps de descansar!

Excessiu?

2008-07-27T21:45:00.002+02:00

Vosaltres creieu, i responeu amb sinceritat, que aquest equipatge és excessiu per 3 dies?

25 juliol

2008-07-25T12:23:00.003+02:00

La cosa va així.

T’aixeques i penses que tocaria escriure un post però merda perquè no tens res a dir, merda perquè el que tu vols dir no saps com dir-ho i sobretot, últimament, merda perquè no tens temps d’escriure.

Després arriben vacances i mentre ets dalt el cotxe camí de ves a saber on, mentre ets a la piscina i mires com les formigues intenten escalar el teu cos, mentre ets al sofà mirant Ratatouille, jugant a la Oca amb la nebodeta, vomitant al lavabo per culpa del cocktail anitbiòtic explosiu de l’imbècil del metge que enlloc de curar-te l’otitis et perforarà l’estòmac, mentre esmorzes pa amb tomàquet i pernil i a la merda la línia, mentre mires alteurei i t’adones que ets la persona més afortunada del món, mentre mires al cel on s’hi retalla un arbre, mentre et passa tot això penses que necessites un ordinador. Que estàs perdent posts per minut i que necessites wi-fi com el pa que menges.

I, finalment arriba avui. El mòbil no para de fer “Biiiip” des de les 7:12 del matí, via Alemanya. “Biips” de felicitats que van ressonat per casa i obres el PC i no saps per on començar. Escrius tres encapçalaments, els esborres, tornes a començar, no trobes títol, et sona el mòbil, després el telèfon, des de Dublin et diuen traïdora però com a mínim no t’han retirat la paraula, via Calafell fas safareig i rius amb ganes, bips per aquí i bips per allà. I el post que no surt. O almenys no el que voldries que sortís avui. Que de fet tampoc saps com voldries que fos.

I, ara si em premeteu... vaig a agafar bufera... que 29 ja en són uns quants!

Obres vacacionals

2008-07-21T18:29:00.003+02:00

Que avui no tocava post era claríssim. Jo no sóc de les que escriu post per dir que no n'hi ha, sóc de la gent rara que escriure per escriure ho troba absurd i malgrat si escrivís més sovint el meu bloc no cauria en la "desidia" on està submergit últimament... ostres, m'he perdut... és la paraula "desidia" que se m'ha entrevessat... bé, que escric contra rellotge, d'aquí un quart he quedat amb les amigues, abans he de passar per la farmàcia (sort que elmeurei m'ho recorda, que sinó..) i aquí estic... barallant-me amb blogger i amb l'html! Ja no sóc la que era...

Bé, res que si passeu per aquí no us entrebanqueu amb els codis, ni els sidebars, ni els banners... sobretot que ningú em toqui el header que el "mato" i si veieu algun pantone que s'escapa feu-lo tornar a entrar. Hombre, ya! Que em tenen farta!

Us deixo uns dies... mig per obres mig per les vacances! Perdoneu el desordre... ja sabeu que jo no sóc ben bé així...

Dimarts, dimecres i dijous!

2008-07-15T17:22:00.004+02:00

Dimarts a quarts de nou i ja sóc comprant al mercat.

M'aixeco a dos quarts de vuit, em dutxo i em vesteixo i surto a la terrassa on la petunia està més mca que mai.

Camí de la feina, faig mentalment la llista. Llom, potser bístec, potser una mica de peix. Em costa comprar peix, no en sé. Però al mercat he trobat la parada de peix ideal per mi. La única de tot el mercat on venen safates de peix fresc per dues persones. Avui he comprat dos talls de lluç. També hi havia rap, però no he pogut evitar caure a la temptació i comprar llenguado.

A dos quarts i mig de nou ja entro per a porta dic el meu "Bon dia" de cantarella i pujo escales amunt a guardar-ho tot a la nevera. Hi ha algú que ja hi té el tupper amb el dinar.

Baixo els escales ràpidament, pregunto si el servidor ja és obert i mentre espero que el PC connnecti a la xarxa escric un post-it on es llegeix: "Recordar, nevera!" amb lletres vermelles de retolador permanent.

Aviat arriben els J.J., i ens asseiem a parlar de mil i una coses. La T. arriba al cap de poc. Aquests dies em sento menys mestra que mai, però m'entussiasme aquesta nova faceta meva.

Quan a quarts de tres, massa tard com sempre últimament, m'arrapenjo a la paret del passadís ple de quadres i em poso a parlar del marron que ens ve a sobre, em passo la mà pels cabells i m'adono que aviat em tallaré els cabells curts. Ara encara, no, tornant de vacances. Ho pressento.

A les tres, més perquè m'ho he proposat que per cap altra cosa, apago l'ordinador, desenganxo el post - it, i pujo a buscar el peix i la carn a dalt. M'acomiado sentint el fred de les bosses a tocar de la carn. Així sé que no m'entretindré. He de córrer cap a casa o el tall se'm farà mal bé.

Arribo a casa a quarts de 4. Estic cansada i vull fer la migdiada abans de dinar.

Dijous començo vacances. Dijous paro.

Biologia femenina?

2008-07-07T20:40:00.006+02:00

Hora: quarts de set.
Dia: Avui mateix.
Lloc: Ikea... és que necessitàvem unes cosetes...ejem, ejem...

DESCOBRIMENT:

GEN ESPELMA

Al llarg de l'estiu es faran més estudis en aquest camp, en forma de "farolillos para terraza" i altres conceptes lúminics. Els mantindrem informats, gràcies.

Parets

2008-07-06T19:21:00.000+02:00

Si les parets de casa nostra parlessin... què dirien?

Nit d'estiu, des del balcó de casa

2008-07-04T11:27:00.002+02:00

Balcons lluminosos amb roba estesa.
Soroll de cuberts que repiquen contra plats.
Un Marlboro que ens arriba des de l'altra costat de la plaça, en forma de llumeneta petita a les mans d'algú.
Talons que cantonegen després d'un sopar, carrer avall.
Airet dolç que em mou els cabells i que en porta un xerrar fluix de dues amigues sota un arbre.
Moc el peu al ritme dels insectes del fanal hipnòtic. L'albarca em cau. Ungles de color de xocolata.

Metròpolis

2008-06-27T15:58:00.004+02:00

Fotograma de METRÒPOLIS Fritz Lang 1927

Us observo humans. Us control·lo.

Veig a les vostres mirades la vostra temença dissimulada. Sento els batecs dels vostres cors accelerar amb por. Les mans us suen i camineu prop meu de pressa. Sou dèbils. Els vostres sentiments us fan vulnerables.

Prou llestos per crear-me però massa estúpids per saber què feieu.

És cert, em teniu aquí, tancat i lluny de tot però sabeu que hi sóc. Vau donar forma al vostre pitjor malson per demostrar que podíeu arribar al límit, per constatar el vostre domini i supremacia.

Em feu pena.

Un dia m'alçaré amb els meus i pararem el món electrònic deixant-vos indefensos. Com a espècie només heu tingut un èxit. Crear-nos. Com més us apropeu a perfeccionar-nos més us allunyeu de la salvació.

Humans, us vigilo.

______________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

Del Tourmalet a la Xina des del sofa de casa

2008-06-26T15:32:00.003+02:00

Massa calor per escriure...

Es pot escriure la calor? La sensació de xafagor, d'enganxamenta? I quina paraula més lletja, per cert. Tant com la sensació.

Em mereixo anar descalça, estirar-me el sofa i adormir-me al so de la televisió. Quin programa? Llàstima que no facin el Tour.

El tour és senzillament el millor programa que et pot parlar una cançó de bressol a les tardes d'estiu. Quines pujades al Tourmalet en plena fase REM. Oh! Fantàsticament soporífer i emocionant alhora.

També m'agrada la veu de la reportera del tv1 i tv2 que tan aviat parla de gimnàstica artística femenina com d'un rus fent el crist a les anelles. Qui és aquella dona, amb aquella veu magníficament soporifera que també sap dir "triple axel" quan fan patinatge artístic. Oh... quinas viatges cap a la Xina que faré a partir del dia 8 estirada al sofade casa...

Mmm... ja se'm tanquen els ullets...

Repeticions

2008-06-25T15:19:00.003+02:00

Havia de plegar a les 2 però he sortit de l'escola a tres quarts tocats de tres. Ja passa això, aquests dies que no hi vas a la tarda, els matins s'allarguen un no dir. Hi ha molta feina i poc temps.

Amb S. hem establert un codi: si em feia una perduda volia dir que calia que baixes a la seva classe.

Entre nosaltres, com a pares, si veieu que a l'entrevista amb el tutor comença a aperèixer gent: equip directiu, mestre d'educació especial, especialistes... No us enganyeu: la cosa pinta malament. Ja no és un tema entre tutor i família, és un tema d'escola. Ja podeu respirar que la cosa va per llarg.

L'entrevista ha estat com un partit de tennis. No ha guanyat ni l'escola, ni el pare. Ha perdut el nen. Com sempre.

"Donat que... i blablablabla... i els coneixements i blablablalbla... i les absències i blablablablablabla i... per tot això, i tal com ja havíem comentat a l'entrevista anterior, creiem que hauria de repetir."

"Jo mantenc la meva postura, no repeteix"

Final del primer assalt. Bé, set que estàvem amb un partit de tennis.

Torne-m'hi que no ha estat res.

"El nivell del curs vinent, la necessitat d'una bona base... la blablablablabla... li fem un bé, per nosaltres no és fàcil tampoc, hi hem donat moltes voltes, hem tingut en consideració moltes coses i... blablablablablablabla"

"Aquest estiu treballarà a casa"

"Va gairebé dos cursos enrederida"

"La situació familiar i blablablablablabla"

"Ho entenem, però creiem que el millor per ell és una repetició"

"No"

"Com a escola ens mantenim"

"Molt bé... Ho portaré a inspecció"

Final de l'entrevista.

Així que les tres mestres sortim sabent que hem fet una bona feina, fins i tot estranyament contentes per haver-nos mantingut en la nostra posició, malgrat tot. I, suposo, no sé les altres, però almenys jo si, també amb la sensació del poder immens que molts pares creuen tenir i exerceixen i amb la nostra vulnerabilitat com a institució.

Jo penso amb la Maria, la primera nena que vaig fer repetir. El meu primer any de mestra. Em van dir que la recordaria sempre. No els vaig acabar de creure. Ho recordo tot. Nom i cognom sencer, problemàtica acadèmica complerta i emocional també. I les hores debatint-me entre que es quedés a 4t o pugés a 5è. Moltes.

On deu ser ara la Maria? A l'institut, ja? Si. Sembla que hagin passat segles i només fa 6 anys.

Últim dia

2008-06-19T13:37:00.002+02:00

La fredor dels murals buits es barreja amb les llàgrimes dels de sisè que marxen.

L'escola avui és un lloc estrany. Sobretot pels mestres, avui ens acomiadem mig de mentida, demà serem aquí tancant temes i obrint-ne de nous. Tot i res es pot deixar pel setembre.

La promesa de les vacances es barreja amb tota la burocràcia pendent que vas deixar pel juny. "Sense nens tindré més temps".

Calendaris de reunions i ordres del dia que tots sabem no acabarem. Armaris oberts que deixen veure aquell dossies que vas proposar revisar i aquell llibre del que havies d'agafar idees. Som a juny, el curs no ha acabat per nosaltres, després de la marató final d'informes, àlbums, carpetes, llibres i memòries ens queda recuperar la nostra part més professional, on deixem de parlar amb diminutiu i pintar i retallar per redactar projectes, decidir llibres, contactar a corre cuita amb les últimes editorials i si queden energies engegar projectes de cara al setmebre. I, evidentment, sempre hi ha el dia que amb roba vella ens posem a treure pols i buidar armaris, per descobrir una fitxa que vam oblidar de repartir.

El més estrany de tot, d'aquest dijous de final de curs és que jo acabo una etapa i quan demà em llevi en començaré una de nova. Una etapa brutal, en tots els sentits, bons i dolents.

Danys colaterals

2008-06-16T19:19:00.004+02:00

Danys colaterals són els que causes un dia sense ser-ne massa conscient quan t'embarques en un projecte professional nou. Perquè no només són les responsabilitats, les hores de feina i tot el que suposa "deixar de ser" per "ser". És molt més que això.

Quan ets a l'escola tornes a sentir emoció, les pessigolles de començar una cosa nova, les ganes i l'energia i la voluntat de tirar-ho endavant i al sortir de l'edifici t'adones que mentre ets a l'escola no ets a casa. I, merda perquè a mi t'agrada molt ser a l'escola. No de manera massoquista i obsessiva, no a la manera de "fora l'escola no sóc ningú", no a la manera "uuuui... que monos els nens i nenes i que bonic que és tot". No. A mi m'agrada la meva professió però fa temps que no sóc cap beata del magisteri.

I merda, merda i merda, perquè a mi m'agrada molt ser a casa meva. No tan sols per descansar, sinó per ser a casa quan elmeurei arriba de la feina, per mirar per vuitena vegada Friends, per montar els mobles de la terrassa, per escriure posts, per pintar-me les ungles del peu de color marró xocolata, per dormir les hores que necessito, per ser jo, per ser nosaltres.

El dia que dius que si, emocionada i fas cabales de com pot anar tot no acabes de ser conscient de la magnitud de la teva decisió. I, et promets que no deixaràs que el monstre guanyi, no deixaràs que la professió t'abduexi, no deixaràs de. I, alhora aquesta promesa et tortura perquè saps que en el fons això no és possible i que aquesta autoexigència de "ser jo" em persseguirà i encara m'ho posarà més difícil tot.

Però ja ets dins. I has dit que si i en tens ganes i t'equivocaràs molt però disfrutaràs més i aprendràs mil coses sobre la vida i la professió. I, això és el més important, la resta ja ho anirem solucionant. És absurd capficar-se per unes maneres de fer i de ser futures val més agafar-s'ho tot tal com vingui i que sigui el que hagi de ser. Oi?

Tan important és l'autor?

2008-06-13T15:25:00.003+02:00

Ja et vaig dir que tenia un post preparat.

"De què va?"

"De feina. Feina, feina i feina!"

Però no el puc publicar. Avui no. Un altre dia, vale?

Avui tornant de mercat, per cert caríssim rei, caríssim!, anava tan carregada! A la mà dreta una bossa amb 4 bistecs d'aquells que ens van agradar tant l'últim dia (en congelarem dos) i dos enfilalls de vedella amb pebrot i ceba, si ja ho sé... els de Girona són molt millors, quèhi farem! A l'esquerra mig meló, espàrrecs, 3 tomàquest per amanir, un manat de pastanagues i 2 préssecs, no m'he pogut resistir però feien una oloreta... i ja saps que m'encanten. I, mira no he comprat prunes i cireres perquè he pensat que encara em renyaries, que després no ens ho acabem.

Anava de tort. M'ha fet gràcia perquè m'he recordat a la meva mare carregada amb bosses. Al tombar el cantó hi havia un músic de carrer. Quan no havia ni començat a cantar els acords m'han fet sentir bé, m'ah recordat a tu. I quan he sentit la seva veu he somrigut. Era una cançó del Silvio. He pensat que aquell moment t'agradaria.

He arribat a casa encara somrient.

I, ara em preguntaràs:

"Quina cançó?"

I jo, ja l'hauré mig oblidada, vaja del tot, però te la cantaré, mig inventant-me-la i em diràs que no és de Silvio que és del Milanés, i, ai mira perdona! Però ha estat macu, eh? I, això que no hi eres!

I, he pensat. Definitivament avui canvio el post.

Comic

2008-06-09T15:07:00.001+02:00

“No sé... i si li canvies la lletra?”

“Provo amb la Comic Sans?”

“Si... “

Crec que una sala de mestres no és sala de mestres fins que no s’hi sent almenys una vegada aquest diàleg. Se’m posen els pèls de punta!

Per favor, per favor! Algú em podria dir com pot ser que la Comic Sans s’hagi apoderat de les escoles omplint papers, títols de cartelleres i fitxes? No ho entenc!

Algú podria explicar al professorat que la Comic no és divertida, ni desenfadada, ni res de res! Ha perdut tot el què mai va ser. Ja no és original, ni adequada ni res! És una lletra insignificant sense valor! Fins i tot crec que les altres fonts True Type li deuen fer Bullying dins la carpeta de “fuentes”. Segur!

De tota manera crec que el patetisme més gran ha arribat quan he vist un document intern oficial escrit a Comic! Si home, si! Com si la professió de mestre no estés prou malmesa com perquè des de dins anem donant aquesta imatge de cumbes enrollats, que uuuuui... si, calla... que ara seré innovador i faré el títol a Comic i afegiré una imatge i tot! Hasta perquè quedi més mono! A la merda!

Rèquiem

2008-06-05T21:08:00.003+02:00

Rèquiem als posts no escrits per mandra, perquè al sofa s'hi està més bé.

Rèquiem als posts no publicats perquè és massa complicat.

Rèquiem als posts no escrits perquè tu i tu i tu em llegeixes i tu i tu i tu i potser tu també no ho entendràs bé o ho entendràs del revés i no val la pena tant d'enrenou per un no res.

Rèquiem als posts no publicats de la carpeta "No publicats" de l'ordinador.

Rèquiem als posts que reposen a la Bústia del correu i enviats furtivament des de la feina.

Rèquiem als posts perduts en trossos de paper per bolsos i carpetes i butxaques de jaqueta.

Rèquiem als posts polítics i reivindicatius perquè total, al cap i a la fi, jo no hi entenc tant.

Rèquiem als posts no escrits perquè algú ja n'ha fet un de semlant.

Rèquiem als posts morts al primer paràgraf, perquè ara no vull estirar més del fil.

Rèquiem als posts que se m'han escapat al vol després d'apareixer en un moment gairebé diví i no els he pogut atrapar

Rèquiem als posts no escrits.

I, rèquiem als posts no llegits.

Últims dies

2008-06-04T15:18:00.002+02:00

No tenim temps. No n’hi ha i punt. Ens robem temps a nosaltres mateixos per trobar-nos i prenem decisions on no toca i quan no toca. És la cursa final, la trivial tapa de l’àlbum damunt una acte d’una avaluació, el programa de la festa de l’últim dia tapant la programació a mitges d’un tercer trimestre, que ara es fa massa llarg.

Aquest darrers dies, en que les reunions són gairebé diàries i les demandes de documentació s’amunteguen per totes bandes comencem a tenir la sensació que no resistirem cap dia més.

La memòria del curs es trepitja amb la tria de llibres de cara l’any vinent i mentre estant a dos quarts d'onze em trobo enmig d'una reunió, d'un tema que no em pertoca però per si un cas, vine. Vaig i vinc i a les mans ens esclata la denuncia de Convivència Cívica Catalana, (el periodico - la vanguardia) reclamant que l'escola catalana hauríem de fer més hores de castellà (ejem ejem...) mentre estant inspecció ens alerta que els medis no ho expliquen tal com toca i nosaltres ens preguntem què hem de fer amb el Projecte Lingüístic ara que per fi el teníem al dia i a punt de ser aprovat en claustre! A la merda tot.

No esmorzo perquè la reunió s'allarga i empalmo amb una classe directament. A tres quarts de dotze m'adono que la bufeta m'està matant. No he anat al lavabo des de les 7:30 del matí. A la reunió de la una, estem tan espessos que no aclarim res i com sempre últimament, marxo més tard del què toca i per variar, demà arribaré més aviat del que hauria.

Dilluns a Biblioteca

2008-06-02T19:43:00.001+02:00

Veus al final del passadís que riuen, un badall davant un llibre, un dit ràpid que es passeja paper amunt, paper avall. No llegeixes, no m’enganyis.

Una bata del revés i un dit que senyala, rient.

La Tina la Super Bruixa brillant en unes mans i una porta que s’obre esglaiant a tothom. La trucada haurà d’esperar. Ara no puc.

Murmuri de veus a la taula del fons i un núvol que tapa la claror. Finestrals plens de ditades, desordre en el prestatge del fons. I un silenci del que guardaries dins una capseta, per recordar-lo en dies trons.

Són tres quarts tocats en el rellotge del PC, en punt en el del canell. Hora de marxar. Fila i cap avall. Ens espera la Pilar.

The naked truth

2008-05-28T14:48:00.002+02:00

Hi ha instants que de manera masoquista trobo a faltar que algú em digui la veritat absoluta. D'aquella manera que nomé s'ho saben fer els amics, sovint puntuals, d'aquella manera que sents un cop a la consciència i tornes, després de la patacada al teu centre.

Tinc nostalgia absurda de preguntes impertinents que t'obliguen a fer front a la resposta que tan bé t'amagues. Tinc nostàlgia de frases directes i punyents que et fan girar com una baldufa fins a caure just on et toca, al teu lloc.

Quan mai tens temps per submergir-te en tu mateix i preguntar-te el per què de tot va bé una bona òstia verbal, metafòrica d'acord. Et va bé que algú t'entafori el cap a la tassa del water i tiri de la cadena, metafòricament, d'acord. Va bé, perquè durant uns instant veus la realitat de manera gairebé epifànica.

I tot per una frase escoltada al carrer, a l'atzar.

Els nens informen 3

2008-05-26T19:40:00.004+02:00

En D. un nen de 6 anys té les idees clares, per tant no s'està de proclamar que ell de gran vol ser novio del M. Perquè li agrada molt.

Sense tallar-se un pèl li explica tot això a M, que és d'un curs més, així sense complexes.

M. confos no ho veu gens clar:

"En D vol ser novio meu, però jo no vull. Jo no vull ser hippy"

Caminant damunt un mar de boira

2008-05-23T19:16:00.004+02:00

Estimada Josefine,

Fa dos mesos que he arribat i no saps com et trobo a faltar.

La tasca que aquest cop m'han encomanat és dura, però estic a les ordres delgovern. El matí pujo fins al turó de davant del campament i penso en tu.

Conqueriré fins on abasta la vista i just dalt del turó construiré la torre des d'on governaré aquestes noves terres., amb tu al meu costat. A cada vall i poblat miserable hi faré arribar la nostra llengua. M'imposaré als berbers, com Zeus va fer amb el gegant Atles. Els berbers, amb aquest nom es van condemnar.

Convertiré aquesta terra heretge marroquina en un lloc civilitzat, prou bo per tu i el nostre fillet. Sé que marxar just després del naixement va ser una contrarietat, però les ordres no es discuteixen. Si me'n surto pot significar un gran pas per la meva carrera. Quan arribis d'aquí tres mesos ja ho tindré tot disposat. Espero que la tria dels servents sigui del teu agrat. Casa nostra és a poques milles d'una família francesos, són gent molt agradable, t'hi entendràs.

Penso en tu cada vespre i la teva imatge em dónaforça per tirar endavant.

Richard.

12 d'abril 1660

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

Shh... Shh...

2008-05-21T15:05:00.001+02:00

Shh…Shh… Sóc la Tarambana. Shh...Shh... no ho dieu a ningú però sóc aquí! Escric des de la clandestinitat més absoluta i des d’un ordinador que desconec. Espero que no es xivi al seu amo, perquè la tecnologia és molt traïdora, que ho sé jo.

Tinc poc temps, m’he escapat, m’he posat mona mona i m’he tancat a l’estudi a escriure un post d’amagatotis perquè ara resulta que som pijos del cagar i tenim estudi.

No si jo ja sóc molt feliç i tota la pesca, però és que em tenen totalment oblidada. Buaaaa... buaaa... buaaa... He estat de les últimes coses que han tret de les caixes, darrere meu només queda el quadre gegant de l’Audrey Hepburn, i només perquè és tan refotudament gran que no saben on penjar-lo.

No hi ha dret.

Jo, la Tarambana relegada a escriure d’amagat, i a sobre, perquè això no és el és greu, em fan xantatge emocional dient-me que anem a comprar després de veure la picossada que s’enduran amb la declaració de la Renta gràcies a la Cuenta Vivienda i enlloc de comprar-me uns pantalons G-STAR, em trobo al mercat demanant tomàquets raf i un parell de pebrots vermells, d’aquets no gràcies, que els vull escalivar i m’aniran més bé aquests altres. Per favor! He tocat fondo!

Shhh... no feu soroll!! Que em descorbiran! Sento passes! Shhhh... M’amagaré sota la taula! Cambio i Corto!

Ja som demà

2008-05-04T20:35:00.002+02:00

Per fi tot ha parat i estem junts. Definitivament.

Després de la mudança de pis i ordinador (no sé què ha estat més traumàtic, si canviar d'armari o importar l'arxiu opml amb els contactes del RSS)tot comença a agafar olor de cotidianitat.

M'encanta saber que mentre jo m'asseco el cabell tu pares taula i que mentre jo estenc la roba tu fas endreça de papers.

M'agrada el nostre llit, sobre tot perquè tu ets a l'altra costat i quan em giro veig com dorms plàcidament amb els ulls tancats i el nas que et surt de sota el llençols. M'agrada el teu nas.

M'agrada saber que mentre jo escric auqets post,tu a l'altra banda de la pantalla repasses les facturesdel banc. Deixe'm fer de senyoreta i ocupa't tu de l'economia, només avui que estic mandrosa després de l'orxata i la revolcada.

M'agrada que em regalis somriures i acudits dolents mentre te'n vas a mirar la televisió, després de penjar el meu quadre a l'estudi.

M'agrade. M'agrades molt, moltíssim.

I tot va començar així. I, cada dia ha estat com aquell. No puc parar de somriure't.