Bitàcola de Jordi Albarnoyés

La història ben explicada

2004-09-23T21:29:00.000+02:00

Una acusació típica contra els catalans és que ens hem inventat la història. I com que això es pot sentir i llegir aquí i allà, he acabat per tenir la sospita de que tenen raó.

En el fòrum que el diari valencià Las Provincias dedica al conflicte lingüístic, s'hi pot llegir una nova història de Catalunya. Allà hi podrem trobar que les Homílies d'Organyà no és el primer text en llengua catalana, que n'hi ha de molt anteriors escrits en caracters àrabs perquè aleshores a Catalunya només hi vivien àrabs i jueus i la perversió dels catalans moderns ho ha fet amagar per vergonya. Un correligionari li respon que te raó, que a l'actual Catalunya no es va parlar en català fins que Jaume I -que era aragonès- va arribar a València. I un tercer -professor d'Universitat- diu que el valencià es va estendre a l'actual Catalunya a travès de les terres lleidatanes. I, esclar, la senyera està robada als aragonesos, Catalunya eren quatre barraques sense rei, una província d'Aragó, mai va ser romanitzada sinó és gràcies als valencians, que mai no hi va haver indepèndencia i és absurd de demanar-la, etc. I els catalanistes estaven subvencionats per Franco i ara la Generalitat catalana paga a totes les Universitats i enciclopèdies del món per estendre la fal.làcia que el valencià és tan sols una varietat del català. I copien documents que ho demostren. I un encara diu que el valencià ja existia fa dos mil anys, just quan es començava a redactar la Bíblia.

I l'Aznar ens diu que el sagnant atemptat que aquest anys va patir Madrit és conseqüència directa de la rendició de Boabdil al 1492, quan Granada es va incorporar a la corona espanyola. I és que hi ha d'haver una continuïtat racial i cultural entres els que pintaren les coves d'Altamira i els que llegiu aquestes línies per poder entendre que fa mil anys els espanyols van decidir no pertànyer al món àrab, com abans d'ahir alliçonava l'expresident espanyol a la Universitat de Georgetown.

Tireu els llibres d'història, esborreu les vostres ments i escolteu-los. Aviat ens diran que els jueus es van suicidar col.lectivament a l'Alemanya nazi per expiar el pecat d'haver acabat amb Jesucrist.

Així que preparem-nos: la conquesta de Jaume I pot tenir una rèplica justificada per part dels blavers enderrocant la Sagrada Família, si cal. I després, anirem tots a fer esclatar el Coliseu de Roma per fer pagar als romans la invasió ignominiosa que vam haver de patir fa més de dos mil anys.

La força del lector

2004-09-10T06:21:00.000+02:00

El dimecres dia 8, en la seva habitual columna a la darrera plana de l'Avui, Desclot reproduïa el ja famós article sobre aquell suposat periodista que havia publicat un article sobre el burro català i publicat a La Gaceta de Salamanca, del que ja vaig parlar aquí en aquesta bitàcola.

Després de llegir-lo, em vaig afanyar a adreçar unes línies al diari esmentat per posar-los en coneixement de l'error. Ahir mateix Desclot rectificava en la seva columna amb aquest escrit:

Llegenda urbana? Glups!

El cronista supera avui les dosis habituals d'estupefacció. Potser faria bé de retirar-se, estabornit i desbordat per les noves tecnologies, la globalització i la tia de Michael Moore. Ahir es va publicar en aquesta columna un article amb un text que un parell de lectors, dignament ofesos, ens havien enviat, presumptament adjudicat a un columnista de La Gaceta de Salamanca. Com que l'impacte i el ressò d'aquest espai -he, he...- són poc discutibles, es va escampar la brama i un altre atent lector va enviar-nos un correu electrònic titulat Precipitació on ens deia que, en realitat, l'article del suposat columnista no havia estat més que una "llegenda urbana" difosa per Internet. Segons sembla, ahir la mateixa Gaceta va rectificar la notícia i va afirmar que "ni existeix el periodista esmentat, ni cap col·laborador amb aquest nom, ni aquest diari ha ofès els catalans amb al·lusions als burros". Molt bé i glups. El cronista se l'embeina i demana disculpes per fer un cas excessiu a un espai -el virtual- procliu a tota mena de festes. Cal dir, però, que durant bona part de l'estiu Internet ha estat un bull a l'entorn de l'articlet. I cal dir també que tampoc resultava tan estrany perquè respon a la línia habitual a què ens tenen habituats segons quins ciutadans individus i segons quins ciutadans mitjans de comunicació espanyols.I perquè no quedi com una excusa fàcil, reproduirem avui una part de la intervenció del vicedirector de la Real Academia Española, el calvosotelista Gregorio Salvador, que El País reproduïa dimarts passat. Segons Salvador, cal estar contra el "bilingüisme", perquè "hi ha gent que comença a parlar malament el castellà en determinades regions on el parlaven molt bé i l'escrivien molt bé. Hi ha persones que parlen una llengua barrejada o contaminen la seva i, així, acaben fent malbé totes dues". Tot és culpa dels "nacionalismes", que provoquen que una part de la població "perdi la seva llengua pròpia, que és el castellà". "Són menyspreables els mons petits generats a l'entorn de senyes d'identitat forçades i de falsedats històriques més o menys acceptades". Rebla el vicedirector: "No es pot abandonar la segona llengua del món per una altra de petita".El cronista no es pretén disculpar, però amb una fauna que és capaç de perpetrar aquestes barbaritats, ¿com no ens havíem de creure que algú escrigués tot allò del burro amb un to parafeixista, semblant al que fan servir tants i tants pretesos periodistes?

I no és maco això, que et puguis comunicar amb un dels teus columnistes preferits i n'obtinguis resposta?

L'Estat Catanyol

2004-09-09T02:21:00.000+02:00

La inesperada notícia del dia ha estat saber que existeix l'estat catanyol. Ho anuncia la plana web de l'estació d'autobusos a l'antiga Estació del Nord de Barcelona. M'he afanyat a guardar una captura de pantalla, el codi font, l'script adjunt, la fulla d'estils i el que faci falta per rememorar aquest històric moment. I he trencat una norma a l'enviar la bonanova a tota l'agenda de contactes. (El més matiner en respondre ha estat en Màrius Serra: "10-n'hi-do! Catanyols del món, uniu-vos!")

Harmonies familiars

2004-09-07T17:28:00.000+02:00

Una notícia breu entaforada en l'atapeïda secció de necrològiques a La Vanguardia d'ahir em va cridar l'atenció: una parella d'italians de pell blanca ha denunciat a un hospital perquè, de resultes d'una fecundació assistida, ha tingut una bessonada de nadons negres.

La informació completa sobre aquest succés la dóna el diari La Reppublica, i és encara més sorprenent que el breu del diari barceloní. La parella en qüestió ha decidit plantejar aquesta demanda quatre anys després del neixement dels bessons.
Responsables de l'hospital diuen que es tracta d'un error perquè al mateix temps estaven assistint una parella de nordafricans i asseguren que en algun moment es van intercanviar les provetes.

A part d'altres consideracions menors, el diari italià també s'atura en aquest punt. Durant aquests quatre anys aquesta parella s'haurà fet moltes preguntes. I el rebre, com en els acudits de mal gust, haurà recaigut sobre la dona. I si no ha estat el marit, si que el veïnat haurà furgat en suposades aventures extramatrimonials. Diuen que s'han donat casos d'algun gen recessiu en cas que algun parent fos de raça negra. Així, imagino els dos italians preparant biberons i refent l'arbre genealògic en busca del parent africà. Quatre anys després, els resultats de les investigacions els haurien dut a plantejar una demanda.

Però hi ha una altra cara de la moneda. Durant quatre anys, una parella d'africans de raça negra ha criat algun nadó de raça blanca. Enlloc se'n parla d'ells però hauré de suposar que encara tenen l'arbre genalògic a mig fer.

Nacions animals i animals nacionals

2004-09-04T20:26:00.000+02:00

Bertrand Russell

A mitjans del segle passat, el filòsof britànic Bertrand Russell va analitzar els estudis que s'havien fet sobre animals per arribar a la conclusió que les bestioles es comportaven d'acord amb el caràcter nacional dels investigadors.

L'alemany Köhler, atrapat a les Illes Canàries durant la Primera Guerra Mundial, va estudiar el comportament dels ximpanzès. Aquests eren sotmesos a un seguit de paranys que salvaven construint eines senzilles.

El nordamericà Skinner construia laberints que les rates transitaven un i altre cop fins que, després de repetits intents, arribaven a trobar la sortida.

L'anàlisi de Russell és concloent: els animals dels alemanys són reflexius, racionals, i davant d'un problema, troben la solució fent servir l'enginy mentre que els animals nordamericans actuen arrauxadament, són irracionals, i troben la solució després de continuats intents.

Ahir vam veure dues situacions que també són inherents al caràcter d'un poble: els russos entraven a sac en una escola de Beslan provocant la matança de més de tres-centes persones i uns set-cents hospitalitzats mentre que a Weimar centenars d'alemanys es coordinaven per salvar de les flames més de cent mil llibres del valuós patrimoni de la biblioteca local.

Tot decent

2004-09-03T16:45:00.000+02:00

Passejant per Girona he trobat una botiga d'objectes orientals on tot es ven a 0,60 €. La xifra és apta només per aquells europeus que hem desenvolupat una gran habilitat per multiplicar i/o dividir qualsevol quantitat per 166,386. De tornada a casa m'ha arribat el suplement Circuits del diari New York Times on, per aquelles casualitats, la columna principal tracta del costum de anunciar els preus a un cèntim més baix de la xifra arrodonida: en comptes de 1$, el cartell anuncia 0,99$, per exemple. En aquesta columna, David Pogue se'n fa ressó de les opinions dels seus lectors sobre l'origen d'aquesta pràctica. I n'hi ha de ben curioses.

La majoria de lectors apunten el mateix origen però discrepen sobre qui en va ser l'artífex. El cas és que un comerciant va decidir rebaixar en un cèntim els seus productes perquè els seus caixers fossin honestos: cada vegada que rebessin un dòlar havien d'obrir el calaix per tornar el canvi i evitar la temptació de posar-se'l a la butxaca.

Un altre lector apunta a que, el que David Pogue ha batejat com a centing scam, és una idea de qui més tard va ser el magnat de la premsa americana, William Randolph Hearst. Com que en aquells temps un diari valia tres centaus, Hearst va pressionar les grans cadenes comercials perquè els preus dels seus productes fossin números imparells i així assegurar-se que tothom tingués xavalla per comprar el diari.

Un botiguer afirma en la mateixa columna que ven més quan els seus productes acaben en 9, com si es tractés d'un número màgic. Diu que pot tenir uns pantalons a l'aparador per 23$ i doblar les vendes simplement pujant el preu a 29$. Un altre cas ben curiós és el d'un comerciant que venia uns rulls per embolicar pastissos a 0,33$ sense cap èxit. Com que el preu estava fixat d'origen, va demanar al seu proveïdor de fer-ne packs de tres rulls i vendre'ls a 0,99$: va haver de reposar vàries vegades la mateixa estanteria en un sol dia!

Per molt que el centing scam pugui ser una enganyifa l'èxit d'aquesta tècnica està ben demostrat. Qui sap si tindria èxit una cadena que s'anunciés com Tot a O,99€

Viatjaire, passejant...

2004-09-03T15:13:00.000+02:00

Viatjaire
Penjat per Albarnoyes.

Passejant he vist que estem molt a prop. Ha estat una gaujosa descoberta. Però és trist que essent una llengua germana, una cultura tan propera, no l'haguem pogut saber mai. Ni sentir-la. Sempre mirant allà on no pertoca.

El text, en occità, és del polifacètic Claudi Martí i es pot trobar a l'entrada de la llibreria que hi ha a la fortalesa de Carcassona. Cliqueu l'imatge per engrandir-la.

Frase del dia

2004-09-03T08:55:00.000+02:00

O blog liberta o Tarantino que há em cada um de nós

per Ginger.

L'ase salmantí

2004-09-02T11:04:00.000+02:00

Fa dies que corre per la xarxa un article atribuït al periodista Juan Carlos Espartero -que seria el pseudònim del madrileny José Romía de El Mundo- i que va ser publicat a La Gaceta de Salamanca. Espartero passa unes vacances per Girona, topa amb el burro català, li demana a un adolescent el significat, se'n riu d'ell de males maneres i constata que la campanya no ha tingut cap èxit. El text complet es troba aquí.

Quan el vaig rebre per primer cop, vaig passar de la indignació a la sospita: l'article està molt mal redactat i té incongruències internes impròpies de qui fa de l'escriptura el seu modus vivendi. Per exemple, Espartero diu que només un de cada mil cotxes duen l'adhesiu. Més endavant diu que va seure amb la seva dona en una terrassa de Platja d'Aro i cada vegada que veien l'ase xisclaven: "Ahí va otro burro". Si el percentatge és d'un u per mil, encara que només n'haguessin vist dos, haurien d'haver revisat els darreres de dos mil cotxes. I un tercer ase ja són tres mil cotxes. I això són moltes consumicions...

S'ha confirmat que es tracta d'un nou cas del que s'anomena llegenda digital. A l'edició digital del diari salmantí fa dies que hi ha penjada una aclaració on s'hi llegeix: "LA GACETA DE SALAMANCA nunca ha publicado un artículo firmado por Juan Carlos Espartero sobre los catalanes ni los burros catalanes. Se trata de un falso rumor difundido en Internet. Ni existe el periodista mencionado, ni ningún colaborador con ese nombre, ni este diario ha ofendido a los catalanes con alusiones a los burros, pese a la magnitud de la difusión de esta nueva "leyenda urbana".

Anteriorment li va tocar el rebre a l'Alfonso Ussía a qui es va atribuir un tendenciós i repugnant article sobre els homosexuals i l'Almodóvar. Tot i que Ussía va publicar de seguida una rèplica a La Razón lamentant la poca traça literària del seu plagiador, s'ha de dir que l'apòcrif anava en consonància amb les males arts del consentit periodista madrileny. També va córrer una carta publicada a El Mundo on un lector feia una esbiaixada lectura de la història catalana per arribar a la conclusió que al menys els bascos sí que els tenen ben posats. Malgrat les airades rèpliques que va suscitar aquella missiva, també es va saber que mai cap carta d'aquest estil va ser publicada en el rotatiu de la capital de l'Estat.

Rastrejadors ensinistrats

2004-09-01T18:04:00.000+02:00

L'empresa californiana Google, a part d'oferir el cercador a la xarxa més potent del mercat, té tot d'altres serveis més desconeguts pels internautes. Un d'ells és el poder inserir anuncis en una plana web. Un robot rastreja el text i, d'entre els anuncis que Google té contractats, ofereix els més adients pel context, sense intervenció per part del webmestre. De moment, els robots precindeixen del català i d'aquí que hagi penjat alguns textos en castellà per ser acceptat en aquest servei.

El fet d'abonar-m'hi ha tingut una doble finalitat. D'una banda, fer-me amb uns calerons doncs cada vegada que algú cliqui un d'aquests anuncis jo guanyaré alguns cèntims. Bé, alguns centaus perquè paguen en dòlars.

Però, d'altra banda, hi tenia molta curiositat en saber quins serien els anuncis que el robot de Google em seleccionaria. Dels texts que a hores d'ara hi tinc penjats en castellà, un parla sobre l'inexistència del caràcter català. Podria haver esperat un anunci tipus "Sepa actuar como un nacionalista catalán en unas pocas horas. Hot., Sab. sí, Visa no." La descripció dels patiments d'un brau en una corrida podia generar un com "Banderillas Martínez: Vd. sólo tiene que apuntar y ellas ponen el resto". Sobre els problemes de salut dels solters, "Banco Jones: Cásese con su hipoteca. Amplio muestrario". Aquest darrer, a part de la broma, lliga amb Bridget Jones.

I ja m'ha arribat el primer anunci seleccionat pel rastrejador: comiats de solter a Madrit!!! La selecció ha estat molt bona. Com que no hi ha caràcter català, tan li fa fer el comiat aquí o allà. Un dels entreteniments que ofereixen són capeas, clarament relacionat amb l'article sobre els toros. I, és clar, que si un article incita al casament, el robot, intel.ligentment, s'avança a la nostra decisió oferint-nos una empresa que prepara la festa que posarà punt i final al celibat.

Set pous són set gols

2004-09-01T17:15:00.000+02:00

Ahir, la ciutat israelí de Beer Sheba va ser la trista protagonista de les notícies perquè dos palestins van activar les bombes que duien amagades al cos en dos autobusos d'aquella ciutat, en un capítol més del sagnant estira-i-arronsa que pateixen aquelles terres.

El primer cop que vaig saber d'aquesta ciutat va ser arrel d'un enfrontament futbolístic. En la primera ronda de la Copa de la UEFA de l'any 1996, els joves del planter blaugrana coneguts indistintament com lleva del mini o lleva de lo pelat (Iván de la Peña, Celades, Velamazán, Jordi Cruyff, Òscar, Roger, etc...) van gaudir de la confiança de Johan Cruyff per accedir al primer equip. I van ser titulars contra el desconegut equip d'aquella ciutat, l'Hapoel Beer-Sheba.

Un periodista israelí va voler inspirar-se en una enciclopèdia per escriure la crònica de l'avant-matx. I va tenir una bona sorpresa: Barcelona i Beer-Sheba són correlatives en caracters hebreus i no hi ha cap més paraula entremig. Les influències de la Càbala van inspirar el redactor i, com que Beer Sheba en hebreu significa els set pous, la crònica que va redactar pronosticava un zero a set a favor dels barcelonins. I així va ser!

No n'he sabut mai més res d'aquell periodista, de qui no recordo el nom ni el diari en que escrivia, encara que sospito que ha canviat de professió. De ben segur que va tenir una nova crisi cabalística quan va saber que en el partit de tornada al Nou Camp, el FC Barcelona va tornar a guanyar per set a zero!

Casem-nos!

2004-08-30T23:15:00.000+02:00

Renee Zellweger
Autor: Chris Wahl

ESTUDIO EN EL REINO UNIDO
La mala vida en la soltería, tan peligrosa como el tabaquismo
Agencias (29/08/04, 22.09 horas) Periodistadigital.com
Ser un soltero -o soltera- a los treinta años a modo de Bridget Jones, puede ser tan peligroso para la salud como el cigarro. Según revela una investigación, liderada por el profesor Andrew Oswald, de la Universidad británica de Warwick, las personas que no tienen pareja tienden a llevar un estilo de vida poco sano que acaba por recortar su longevidad.

Igual que el personaje de Bridget Jones, interpretado por la actriz Renee Zellweger, las personas que no se casan beben más alcohol porque salen más frecuentemente con amigos, se saltan las comidas y trabajan más porque carecen de pareja que atender.

"El matrimonio te mantiene vivo y el efecto es considerablemente grande", dijo el profesor Oswald al diario "The Independent on Sunday", al subrayar que los riesgos de un soltero pueden ser "similares a los de un fumador".

El estudio se basa en el seguimiento de unos 10.000 adultos de más de 40 años durante la última década de su vida en el Reino Unido.

Seiscientas de esas personas murieron durante el período de investigación, y el equipo dirigido por Oswall comparó los diferentes índices de mortalidad de los hombres y mujeres que estaban casados, solteros, divorciados y viudos.

Los expertos descubrieron que los varones que nunca habían contraído matrimonio, los separados y los divorciados al comienzo del estudio tenían un diez por ciento más de posibilidades de fallecer en los siguientes ocho años de su vida.

Sobre las mujeres solteras, separadas o divorciadas, los investigadores encontraron que tenían un 4,8 por ciento más de probabilidad de morir, en comparación con el cinco por ciento atribuido normalmente a los fumadores.

El patiment del toro a la plaça

2004-08-30T08:17:00.000+02:00

A la zona més turística de Carcassona, a l'entrada principal de la fortalesa, vaig captar aquesta imatge l'agost del 2002. Els Anti-Corrida locals van llegir el seu manifest a corre-cuita perquè la pluja va espantar els turistes.
Autor: Jordi Albarnoyés

Un company del Fòrum del diari El Norte de Castilla m'ha fet arribar aquest esgarrifós correu en el que es disecciona la manera en que pateix un toro a la plaça:

El día anterior

24 Horas antes de entrar en la arena, el toro ha sido sometido a un encierro a oscuras para que, al soltarlo, la luz y los gritos de los espectadores lo aterren y trate de huir saltando las barreras, lo que produce la imagen en el público de que el toro es feroz, pero la condición natural del toro es huir, NO atacar. También se le han recortado los cuernos para proteger al torero. Le colgaron sacos de arena en el cuello durante horas. Lo golpearon en los testículos y los riñones. Le indujeron diarrea al poner sulfatos en el agua que bebió. Todo esto es con el fin de que llegue débil al ruedo y en completo desorden. Se le ha untado grasa en los ojos para dificultar su visión y en las patas se le puso una sustancia que le produce ardor y le impide mantenerse quieto, así el torero no desluce su actuación.

Los caballos de los picadores

Se eligen a caballos que ya no tienen valor comercial porque el animal muere en 3 o 4 corridas a lo mucho. Es muy habitual que el animal sufra quebraduras múltiples de costillas o destripamientos. Se les coloca un peto simulando que se les protege pero en realidad se trata de que el público no vea las heridas al caballo que con frecuencia presentan exposición de vísceras.

El trabajo del picador

Si el torero percibe que el toro embiste con mucha energía, ordena al picador hacer su trabajo, consistente en desangrar al toro para debilitarlo, clavándole en el lomo una lanza que destroza músculos (trapecio, romboideo, espinoso y semi-espinoso, serratos y transversos de cuello). Lesiona, además, vasos sanguíneos y nervios. Esto es para que el torero pueda brindar la expresión artística que se supone debe tener este espectáculo. Un solo puyazo podría destrozar al toro, por eso se hace en tres tiempos "para mayor goce de la afición."

Las banderillas

Las banderillas aseguran que la hemorragia siga; se intenta colocarlas justo en el mismo sitio ya dañado con los ganchos de metal. El gancho se mueve dentro de la herida con cada movimiento del toro y con el roce de la muleta. El peso de las banderillas tiene precisamente esa función. Algunas banderillas tienen un arpón de 8 cm., y se les llama "de castigo", a las cuales es sometido el toro cuando ha logrado evadir la lanza del picador. Las banderillas prolongan el desgarre y ahondamiento de las heridas internas. No hay límite al número de banderillazos: tantos como sean necesarios para desgarrar los tejidos y piel del toro.

"Demostrando valor"

La pérdida de sangre y las heridas en la espina dorsal impiden que el toro levante la cabeza de manera normal, y es cuando el torero puede acercarse. Con el toro ya cerca del agotamiento, el torero no se preocupa ya del peligro y se puede dar el lujo de retirarse del toro después de un pase especialmente "artístico", echando fuera el pecho y pavoneándose al recibir los aplausos del público, Cuando el toro alcanza este estado lastimero, el matador entra en el ruedo en una celebración de bravura y machismo, a enfrentarse a un toro exhausto, moribundo y confundido.

La Espada

El toro es atravesado con una ESPADA de 80 cm. de longitud que puede destrozarle el hígado, los pulmones, la pleura, etc., según el lugar por donde penetre en el cuerpo del animal. De hecho, cuando destroza la gran arteria el toro agoniza con enormes vómitos de sangre. A la hora de matar, si el toro corre, con un poco de suerte muere de una estocada, pero no como se piensa de una estocada al corazón si no que la espada penetra pulmones y diafragma, a veces una arteria mayor, y de ahí la hemorragia que se aprecia del hocico y de la boca. A veces mueren ¡¡ahogados en su propia sangre!!.

La Tortura sigue

El toro, en un intento desesperado por sobrevivir, se resiste a caer, y suele encaminarse penosamente hacia la puerta por la que lo hicieron entrar, buscando una salida a tanto maltrato y dolor. Pero entonces lo apuñalan en la nuca con el DESCABELLO, otra larga espada que termina en una cuchilla de 10 cm. A pesar de estos terribles tormentos, el animal no suele morir de inmediato por su gran fuerza, pero finalmente cae al suelo, porque la espada ha ido destrozando sus órganos internos. Lo 'rematan' con la PUNTILLA de 10 cm. con lo que intentan seccionarle la médula espinal, a la altura de las vértebras 'atlas' y 'axis'. El toro queda así paralizado, sin poder siquiera realizar movimientos con los músculos respiratorios, por lo que muere por asfixia, muchas veces ahogado en su propia sangre, que le sale a borbotones por la boca y la nariz.

El Arrastre

DESPUÉS QUE LE DESTROZAN LAS VÉRTEBRAS, EL TORO PIERDE CONTROL SOBRE SU CUERPO DESDE EL CUELLO HACIA ABAJO. SIN EMBARGO HACIA ARRIBA SE MANTIENE INTACTO, POR LO QUE ESTA CONSCIENTE DE TODO EL HORROR Y DE CÓMO ES ARRASTRADO FUERA DEL RUEDO.

No carácter catalán

2004-08-28T21:00:00.000+02:00

Per Xavier Bru de Sala

La Vanguardia (28 d'agost del 2004)

Tratar de explicar cómo son los valencianos, andaluces o sicilianos, por no decir franceses o ingleses, presenta muchas menos dificultades que hacerlo con los catalanes. Durante la dictadura franquista, en tiempos de travesía nacional del desierto, recuento y salvación de lo esencial, diversos autores escribieron sobre el asunto. Descartados los que fantaseaban sobre cómo deberían ser, con intenciones nacionalistas y reformadoras, sobresalen el filósofo Ferrater Mora y el historiador Vicens Vives, alejados ambos, y ya era mérito, del doctrinarismo catalanista imperante en la época (y en buena parte aún hoy, ¿por qué será tan doctrinario el nacionalismo catalán?). Las pocas briznas de realidad que atrapó el filósofo entre tanta humareda insustancial como contiene su libro no están presentes en los catalanes de hoy. Vicens era mucho más inteligente y perspicaz. Lo del seny i rauxa no es invención suya pero lo articuló y ejemplificó como nadie más sería capaz de hacer.
Todo es discutible, pero Vicens tenía al menos un propósito, evitar en lo posible un nuevo ataque de rauxa colectiva, con el argumento de que Catalunya siempre ha salido perdiendo con tales accesos. Aun así, no son los pensadores, sino los escritores quienes están mejor armados para retratar colectivamente a sus connacionales, y en este campo, el fracaso de la literatura catalana, salvando muy pertinentes pero parciales aproximaciones, es palmario, e incluye de igual modo a los autores que han escrito en castellano. De ahí las dificultades del cine, y las de los guionistas de todo pelaje, en componer personajes para el consumo reconocibles por el público como algo más que estándares internacionales de género que emiten sonidos parecidos a los de sus oyentes.
La culpa, insisto, es de la literatura mayor, de los novelistas en segundo lugar y de los poetas en primero. También de los géneros y las intenciones menores, aunque por ahí, escarbando entre menudencias, sacaríamos más provecho. Pero siendo éste un artículo serio, es de tesis o de hipótesis, como habrán presentido, no de análisis. Ahí va una meditada propuesta. Los catalanes, tomados en conjunto, no tenemos carácter, somos una nación que se diferencia de las otras porque donde las demás presentan cantos y protuberancias distinguibles, nuestro único perfil reconocible es el mapa triangular de Catalunya y aún no se sabe si incluye el Rosselló ni hasta qué punto existen los Països Catalans. Eso no dice nada en contra de nadie, y mucho menos de cada catalán, pues de uno en uno es evidente que todos tenemos nuestra personalidad. El problema aparece a la hora de sumar características que se repiten de individuo en individuo, hasta sobresalir de entre las particularidades y así subrayar las líneas maestras que nos llevan a distinguir entre unos y otros pueblos por su manera colectiva de ser. Más originales que nadie, los catalanes nos distinguimos por ser indistinguibles. El carácter catalán es un no carácter. Por eso nos adaptamos tan bien a cualquier otra realidad, y somos capaces de comprender por igual a tirios y troyanos. No sé hasta qué punto, para estar por casa, la ausencia de carácter nacional equivale a ir en delantal o bata y zapatillas, pero es indudable que para ir por el mundo resulta muy ventajoso, ya que, por así decirlo, el desvestido viste ropa ajena con mayor facilidad, si bien nunca la toma por la propia, a pesar de no tenerla.
Los ingleses han forjado, y forzado, una manera de ser que premia la contención, de modo que es inglés quien anda envolviendo un armazón interior, del todo artificial, que le han construido en la infancia y juventud a base de disciplina y orgullo. De ahí resulta asimismo una moral prieta y una disposición a la observancia de las normas. El alemán, en cambio, se disciplina por exaltación del espíritu tribal, como consecuencia del torrente que le viene del fondo de la historia y le lleva a ser como es hasta el final, sin cortapisas. El francés de Francia ha acertado tanto porque nunca ha pagado sus errores. Más humilde y vapuleado, el catalán sería aquel que se aguanta las ganas de fer el ximple. La definición entronca con el seny i rauxa de Vicens, pero en una versión más realista y modesta, si bien no menos cierta. En ausencia de armazones de todo tipo –nos ahorramos así el trabajo de deconstruir, inútil en lo no construido–, institucionales, ideológicos, mitológicos y hasta deontológicos, somos un pueblo por la antigüedad y la persistencia, formado por individuos bastante civilizados, pero incapaces de reconocer normas, y menos de reconocerse en ellas. Eso proporciona una tensión íntima, entre las ganas de fer el ximple y la contención, que nunca las suprime sino que las oprime y acumula. Tanto cacarear que seny i rauxa no tienen traducción, y resulta mucho más intraducible la ximpleria, el ximplet, fer el ximple. Para que duela menos puede tomarse por un mango satírico.

Aquest any si!

2004-08-27T20:24:00.000+02:00

La primera notícia que he llegit avui la proporcionava l'organització ecologista PETA (Persones per l'Ètica en el Tracte als Animals): els vegetarians funcionen millor al llit.

Una lectura més acurada de la versió que en donava l'Agència Efe no deixava dubtes: es referien al funcionament sexual. Els de PETA afegeixen que menjar carn obstrueix les artèries provocant disfunció erèctil. A més, el procés industrial que envolta la producció de carn diuen que és força més contaminant que la producció de vegetals. Per demostrar el potencial sexual que ofereix menjar vegetals, durant tot el dia d'ahir una parella en va fer una demostració a les Rambles de Barcelona. Però amb roba interior per no ferir susceptibilitats. Enlloc es parla d'efectes afrodisíacs i he de suposar que el millor rendiment es produeix quan un ja es troba en situació.

Els vegetarians pot ser que funcionin millor al llit i per això he decidit fer l'amor en altres indrets: a la cuina, a sobre de la rentadora, en un cotxe, contra la paret o en un amagatall del Passeig Arqueològic de Girona. Tot és vàlid per no quedar en evidència.

La notícia no incita a les dones a practicar el vegetarianisme ja que, que jo sàpiga, cap dona no ha patit mai de disfunció erèctil per molta vedella que s'hagi cruspit.

Sospito que aquesta suposada millora en el rendiment sexual ha de venir lligada a l'eufòria que li produeix al vegetarià saber-se defensor del planeta; l'imagino en plena activitat cridant: "Jo no malmeto el planeta, jo no malmeto el planeta". Encara que només sigui un cop cada quatre o cinc anys, el meu rendiment ha millorat al crit de "Hem guanyat la Lliga!".

La prova pública dels de PETA és força decebedora perquè l'han feta amb la roba interior posada. Esperaré a una nova demostració en un lloc on no es despertin susceptibilitats. De moment no he canviat els meus hàbits culinaris i avui he dinat verdura, si, però seguida d'un excel.lent bistec de vedella. Sempre queda la possibilitat de trobar una parella vegetariana perquè supleixi les mancances de la meva dieta amb una frenètica activitat sexual.