Sol de Mitjanit

Contacte amb tacte (versió 1.2)

2006-02-14T19:20:00.000+01:00

Quan a la gent li pregunten que farien si els toques la loteria normalment responen: taparia algun forat, faria un viatge, entre altres tòpics. I és això el que hauria dit en Lluís quan li va tocar una loteria molt especial. En realitat era una nova sensibilitat, una nova manera de percebre el mon que va tenir al sort de descobrir quan la seva novia el va deixar. Ara era capaç de preveure la futura relació sentimental de la persona que toques. Tan sols tocant una mà, un braç o l’esquena de qualsevol altre part d’una noia podria saber si a partir d’aquell instant sorgiria algun tipus d’amistat més o menys intensa, d’atracció física, o fins i tot amor. Quan va ser conscient d’aquesta nova habilitat va pensar que la incertesa s’havia acabat. Ja no patiria per saber si el seu amor seria correspost o no. Si era necessari invertir temps, esforços i sentiments cap a una noia que en el fons no sentia res. Ara si coneixia una noia sabria si nomes serien amics o si esdevindrien amants o fins i tot podria ser la seva futura esposa. És per això que va començar a buscar, trobar i conèixer tot tipus de noies. Anava a bars, biblioteques, botigues, cinemes, museus, teatres o universitats en recerca de noies. De vegades tenia sort i coneixia noies que el trobaven interessant. Com que ell ho sabia actuava en conseqüència. Segur de si mateix i del seu èxit molt sovint acabava als seus braços i al seu llit.
Com si del premi de la grossa de Nadal es tractes va començar a viatjar en busca de noies. Es va adonar que buscant per la seva ciutat natal estava limitant el camp d’acció. El món era molt gran i qui sap si ella, la noia ideal estava lluny de casa seva. També va aprofitar “per tapar algun forat”. Cada setmana estava amb una noia diferent. Amb algunes fins i tot s’hi estava mesos. Però al final totes les relacions tenien un final. I abans que fossin elles les que el deixaven, ell ho feia. Es va prometre a si mateix que mai més el tornarien a deixar.
Al cap d’un temps la passió de la recerca es va anar apaivagant. Cada cop tenia menys sentit aquella empresa. Quin sentit tenia si al final no era capaç de mantenir una relació estable. Si us diguessin coneixeràs una noia, guapa i simpàtica, us enamorareu però el vostre amor durarà tres mesos. Realment us implicaríeu o esperaríeu una nova oportunitat amb més possibilitat d’èxit. I és que en Lluís no en tenia prou amb una relació puntual. Necessitava més temps. Saber que la persona que estimes estarà allà quan la necessitis i que tu hi seràs quan ella et necessiti. Sinó quin sentit te confiar en algú. Diposites un sentiments i esperances amb la intenció de treure’n un rendiments emocionals satisfactoris. Sinó és una mala inversió.
Una altre persona hauria continuat amb aquesta vida desenfrenada i sense control. Deixant-se endur per la passió, encara que fos per un temps limitat. Però ell no podia. Era incapaç de gaudir del moment si sabia que al final acabaria malament. Per això, va tornar a la seva ciutat, a casa seva, per fer la vida d’abans. I de mica en mica es va anar tancant en si mateix, cada cop més. Feia els desplaçaments mínims necessaris per tal de sobreviure i passava la resta del dia sol a casa. Torturant-se amb els records feliços del passat. Fins que un dia va arribar una carta. Un rebut del banc. Quan toca el sobre sent una descarrega visual. La imatge difosa d’una noia es materialitza a la seva ment. No sabria com explicar-ho però sap que es Ella. La noia definitiva. Si la pogués conèixer seria immensament feliç per resta de la vida. Era una llàstima que la imatge de la noia fos tan poc nítida. Tanmateix estava segur que si la veia la reconeixeria immediatament. A partir d’aquell moment va decidir iniciar una investigació exhaustiva per saber qui era la noia que havia tocat aquell sobre. Va seguir el recorregut invers de la carta, és a dir, de casa al banc passant per correus comprovant per quines mans havia passat la carta. Però no va trobar res. La imatge de la noia era encara mes difosa que quan l’havia vist per primer cop. Aleshores va pensar que potser la noia que buscava havia tocat el paper amb que estava fet el sobres. Investigant va descobrir l’empresa que subministrava el paper per fer el sobre que tenia a les seves mans. Va visitar la fàbrica però tampoc estava allà i la imatge encara era més borrosa. S’havia equivocat de camí. Abatut va tornar a casa i just quan obria la porta de casa la veïna del pis de dalt va aparèixer per les escales.
-Hola, Lluís!
-Hola, senyora Maria.
La va mirar un moment. Semblava que li volia explicar alguna cosa. Era una dona gran però molt alegre que t’explicava un munt de detalls innecessaris abans de dir-te realment allò important.
-Com va tot? Bé, oi? Ah suposa que saps que me’n vaig. Vaja que em trasllado de pis. Me’n vaig a viure a prop dels meus fills perquè quan una arriba als 80 anys tot et fa mal i et canses per tot. Com ara pujar per aquestes escales. Per un noi tan alt i fort com tu no li costa gens però a mi...
Ah, per cert, l’altre dia el carter es va equivocar em va donar una carta del banc que era per tu..
En Lluís la va interrompre. Necessitava saber qui havia tocat la carta.
-Ah, si?- Va dir amb falsa despreocupació- I què en va fer?
-Doncs aprofitant que la futura propietària del pis em venia a veure li vaig demanar que poses la carta a la teva bústia.
-De debò? I com és ella? Potser es alta, de cabells castanys, amb ulls marrons?
-Sí, com ho sap?
-L’he vist fa poc. Per cert, quan m’ha dit que es trasllada?
-La setmana que ve.
-Si necessita qualsevol cosa només m’ho ha de dir.
-De res, maco, però no caldrà els de les mudances s’encarreguen de tot.
La senyora Maria es va acomiadar i en Lluís va entrar a casa. Per fi. Era ella. L’havia trobat. La nova veïna era la dona de les seves visions, dels seus somnis.

Tant que havia buscat i al final ella vindria a viure al seu costat.

Preguntes capcioses

2006-01-03T00:20:00.000+01:00

De vegades em preguntaves: Què no t’agrada de mi?
M’agrada tot de tu tret de que no m’escoltes.
En canvi, sense que jo t’ho diguès, tenies una gran llista del que no t’agradava de mi.
Potser per això, quan em vas deixar, per suavitzar el cop em deies: No soc perfecta. Segur que hi ha coses de mi que no t’agraden.

Sí, que no m’escoltes.

L'espera

2005-12-20T11:30:00.000+01:00

M’agradava poder compartir amb tu l’hivern. Gaudia tant amb l’interminable espera de treure’t les nombroses peces de roba que portaves per protegir-te del fred.

Interrupció

2005-11-30T01:47:00.000+01:00

En moments de gran dolor emocional desitjaria tan poder parar el sofriment que sento amb un simple interruptor. Seria tan pràctic. No demano res complicat. Tan sols tancar els ulls a la teva bellesa. Tapar les orelles a la teva dolça veu. Impedir que el teu perfum m’impregni. Deixar d’acariciar les teves mans i oblidar la tendresa dels teus llavis al besar-me.

Vudú Festival

2005-10-10T23:45:00.000+02:00

Un cop és accident, dos és coincidència, tres és conspiració. O en el cas que ens ocupa maledicció.
Tot va començar aquell vespre mentre passejava pel port amb uns amics. Una gitana grassa i lletja se li va acostar per demanar-li diners. El noi, amb el cap va fer que no. Ella va insistir agafant-lo del braç.
-Y si te doy un beso?
Amb més insistència li va dir que no. De sobte, es va enfadar i no se li va ocórrer res més que llançar-li una maledicció. Bé, en aquell moment no sabia que era una maledicció, doncs no feia res mes que cridar amb el que semblava la seva llengua natal. Probablement romanès. Més endavant va lligar caps.
Existeixen moltes malediccions però cap tant curiosa com la seva: totes les dones de les qui t’enamoris es diran Sara i aquestes et deixaran.
Primer la seva parella de tota la vida el va deixar. Va suposar un cop molt fort per ell. Es deia Sara. Va passar el temps, el suficient per refer-se del xoc. Per casualitat es va tornar a enamorar. Quan tot tornava a rutllar i al felicitat fluïa per les seves vens de nou ella també el va deixar. Es deia Sara. En aquell moment va començar a sospitar que les noies que portaven el nom de Sara no estaven fetes per ell. Tan mateix, això no va impedir que es tornes enamorar. No obstant, va prendre una precaució. Li va demanar a la noia nova amb qui sortia que no li digues mai el seu nom. Inicialment li va fer cas però un dia no va poder més i fent veure que havia sigut per accident li va dir el seu nom. A continuació el va deixar. Es deia Sara. Va ser a partir d’aquesta tercera noia que va confirmar les seves sospites de maledicció. Repassant mentalment qui li podia haver fet això va recordar l’incident del port. Tot era culpa d’aquella dona.
No es va quedar de braços plegat sinó que la va anar a buscar. Un parell de nits de recerca van ser suficient per trobar-la. I quan ho va fer ella va començar a córrer. Encara el recordava. La va perseguir tan ràpid com les seves cames el deixaven. Com corria la maleïda. Per sort es va mig entrebancar, moment que va aprofitar per atrapar-la. En veure’s agafada va començar a donar cops i puntades de peu. La va deixar anar però durant la baralla el mocador que duia al cap es va quedar a les seves mans. Se’l va guardar a la butxaca mentre la dona fugia. Tornat cap a casa un cartell de grans dimensions i cridaner va captar la seva atenció: VUDÚ FESTIVAL. Diumenge 21. En llegir el cartell una idea va passar pel seu cap. Ja sabia com resoldre el seu problema.
El dia 12 a les dotze de la nit un centenar de persones s’havien reunit a una antiga nau industrial reconvertida apropiadament en una mena de fira. Parades de tot tipus venien llibres, espelmes i utensilis relacionats amb el món del vudú. Els objectes més sol·licitats aquella nit eren les nines per fer vudú. Sense dubtar-ho un moment en va comprar una. A la nau industrial també hi havia lloc per exposicions, un bar que oferia begudes de tot tipus i al fons de tot havien habilitat un escenari on el gran mestre ensenyaria als assistents la pràctica del vudú per aplicar-la contra aquella persona odiada. A les 12 en punt el gran mestre va sortir a l’escenari. Acompanyat de música de tambors ens va explicar com elaborar correctament el ninot. Tan sols havíem de col·locar un tros de roba que hagués entrat en contacte amb la víctima sobre la nina de vudú. Un cop tothom va tenir la seva nina apunt el ritual va començar. El gran mestre va procedir a carregar espiritualment totes les nines de la sala. Quan va haver acabat la seva tasca, una gran sirena va donar la senyal de sortida. En aquell precís instant totes les persones del seu voltant van sotmetre la seva nina a diferents tortures: cremades amb espelma, punxades amb agulles, desquartització. Ell es va limitar a ofegar la seva nina en un pot d’aigua. Quan es va acabar tot va tornar a casa amb taxi. Al cap d’uns dies va llegir una noticia al diari: Trobada una dona morta a la platja. Se sospita que la mort va ser per ofegament. En acabar de llegir la noticia algú va trucar per telèfon.
-Sí?
-Hola, soc la Sara. Vols que quedem aquesta tarda?

Falsa Sinceritat

2005-09-04T21:35:00.000+02:00

Hoy sé que tú ya no me quieres y eso es lo que más me hiere que tengo la camisa negra y una pena que me duele.
Mal parece que solo me quedé y fue pura todita tu mentira que maldita mala suerte la mía que aquel día te encontré.

'La camisa negra', de Juanes

Deixeu-me que us expliqui una història que va passar fa molt de temps. Els protagonistes son dues persones. En Miquel i la Marta. Tots dos joves i formosos que formaven una parella perfecta. S’estimaven amb bogeria l’un a l’altre (de fet era en Miquel qui estimava més a la Marta). Com la majoria de les parelles que s’estimen es van prometre a cau d’orella amor etern. Mai no ens deixarem d’estimar. Van viure d’aquesta il·lusió feliços (de fet, en Miquel més que la Marta) durant un llarg període. Un dia sense previ avis en Miquel va rebre una trucada de la Marta:
-Miquel, hem de parlar.
Fatídiques paraules per un diumenge tranquil i seré de primavera. Aquella tarda la Marta el va deixar. Aclaparat per les emocions en Miquel va demanar explicacions. Sense semblar estar preparat la Marta li va oferir tota una bateria de respostes. La raó principal deia ella era que l’havia deixat d’estimar i a continuació afegia altres arguments que se li van quedar gravats a la memòria.
Després d’aquella trobada va passar una setmana abans no es tornessin a veure. Simplement per retornar-se els objectes personals que s’havien quedat a casa de l’altre respectivament. Finalment es va dir adéu. Però aquesta no va ser l’última vegada que es van trobar.
Un cop van coincidir a l’interior d’una estació de metro. Ella pujava per un canto de les escales i ell per l’altre i es van trobar al bell mig del replà a la vegada. Ell no la va voler saludar però hi va haver una cosa que li va cridar l’atenció: ella havia pujat per les escales mecàniques. Ell per les “manuals”. Des de que la Marta l’havia deixat, en Miquel ja no pujava per les escales mecàniques. Ho feia perquè ella li havia dit que no volia estar amb un home que pugés per les escales mecàniques.
La següent trobada va ser a dalt d’un tren. Ella es despedia d’un altre noi, probablement el seu novio actual. Tot i que li havia dit que no hi havia ningú altre quan el va deixar sabia que per altres fonts que al cap de dos mesos ja estava sortint amb un noi. I el més curiós de tot es que ella li havia dit: vull estar un temps sola i lliure i pensar només amb mi. No haver d’estar pendent d’algú altre. No se si tornaré a tenir novio algun dia.
Va passar força temps fins a la següent trobada. Es van trobar en una cafeteria. Ella estava canviada. Ja no portava roba, com deia ella, de “penjada” és a dir, “hipiosa”. Portava un vestit elegant de línies suaus, el cabell llis i recollit i el més important de tot: un anell de casada. Ella que havia renegat de l’església i dels sermons del mossèn de les misses on assistia de tant en tant. Que fins i tot havia dit que mai es casaria ni per l’església ni pels jutjats. Ara semblava feliçment casada amb un home que vestia amb jaqueta i corbata.
La penúltima trobada va ser a un parc. Passejava arrossegant un carretó amb el seu nadó de set mesos dins. Ella que havia dit, en deixar en Miquel, que no volia tenir fills. Ho havia dit com si en Miquel li hagués demanat algun cop, cosa que no havia fet mai. Tan sol li havia dit que no descartava la opció de tenir fills algun dia.
L’última trobada va ser al cap d’uns vint anys al passeig de la platja. Ella anava acompanyada d’una filla de 20 anys que li havia sortit rebel i okupa. Tot i que quan sortien i venia a veure’l després d’una discussió amb la seva mare li jurava amb llàgrimes als ulls que ella no seria tan controladora. Ella donaria la llibertat al seus fills que la seva mare li havia negat.
En passar pel seu costat no el va reconèixer. Però va poder sentir com discutien sobre el nòvio que acabava de deixar la seva filla i per la seva manera de vestir. Era necessari que anés tant deixada?

Fugida

2005-08-15T19:56:00.000+02:00

Tan sols vull fugir. Ben lluny, cap al nord fred i gris. Escassament il·luminat, escassament poblat. Arribar a l’illa ancestral, agafar un brúixola, i deixar-se guiar. Sempre cap al nord. Finalment, quan al meu voltant estigui rodejat de paisatges salvatges i desoladors començar a cridar fins els pulmons es buidin de l’aire més pesat: la teva absència.

Principi

2005-07-01T19:08:00.000+02:00

Ha passat molt de temps però encara et recordo. No obstant últimament he observat com el teu record amb lentitud es va fent borrós. La nitidesa amb que recordava cada detall de les nostres vides compartides va disminuint. I això em preocupa. Al final tan sols recordaré una part del que vam ser. Tanmateix sempre recordaré quan em vaig enamorar de tu. Va ser en un petit restaurant italià. Una “tratoria” que en diuen. No cal que us digui que la seva especialitat era la pasta italiana. Em vaig enamorar de tu quan em vas explicar la historia del plat de pasta que havia demanat: uns fusilli amb salsa gorgonzola i nous.
-Saps quin és l’origen de la pasta que t’estàs menjant?
-La Xina?
-No em referia això. T’has preguntat perquè els fussillis tenen aquests tres colors: vermell, verd i grogòs? Vaig estar investigant i un bon dia en un llibre sobre la segona guerra mundial va aparèixer la resposta. Durant la meitat del segle XX el nacionalisme va ressorgir amb força a arreu del mon. A la Itàlia feixista de Mussolini per glorificar la seva bandera van fer una pasta que representes els seus colors. El verd de les verdures, el vermell de la carn i el groc de la blat representen la bandera tricolor italiana que tots coneixem. No et sembla curiós?
És probable que aquesta historia sigui falsa però me la va explicar tan bé que encara avui me la crec.

Pensaments

2005-06-02T21:03:00.000+02:00

Busqueu una persona extremista i trobareu un enamorat.

En Somnis

2005-05-25T17:37:00.000+02:00

-Saps una cosa Trevor?
-Diga’m Robert.
-Avui he tingut un somni.
-Eròtic, potser?
-He somiat amb la meva ex-novia.
-Ah.....(sospir), el mateix tema de sempre. Va, explica’m el que recordis (resignat).
-Ens trobàvem enmig d’una carretera comarcal. Ella anava amb una moto (de la marca Harley-Davidson) agafat a un altre home, amb el casc posat i sense rostre. En canvi, jo anava amb cotxe. Era una situació curiosa perquè jo no se conduir i ella estava estranya en una moto. Creus que te algun significat?
-Creus que te algun significat?
-Molt hàbil (somriure).
-Al trobar-nos proferia tota mena d’insults que després em sabia greu haver-li dit. Saps que només jo em sento autoritzat per insultar-la? Em molesta que algú altre la insulti per mi.
-I a continuació què passa?
-Aquí el somni es torna confús. Tan sols recordo com procedíem a fer les paus. Bé, en realitat era jo el qui feia les paus amb ella. Ha passat molt de temps però encara no li he perdonat que em deixes.
-Saps que és tot això? Un reflex de la pau amb tu mateix que necessites. És tan cansat estar permanentment enfadat.
-És que em sento tan trist pel que he perdut. No estic dient que sigui irreemplaçable. Al contrari. Però trobo tan a faltar aquella sensació de felicitat. De vegades em pregunto quí va ser més lladre. Si ella per robar-me la felicitat o jo per robar la seva joventut durant els dos anys que vaig passar al seu costat?

Coses que no et vaig dir mai

2005-04-25T12:33:00.000+02:00

Per l'Anna SP

Finalment ha passat un any. I per recordar-ho en comptes de escriure unes paraules meves prefereixo citar un fragment d’una escena de la pel·lícula: “Coses que no et vaig dir mai” d’Isabel Coixet. En la qual la protagonista es sincera davant una camera de vídeo.

"Oh, que difícil. Però em sembla que encara és més difícil guardar-m’ho tot a dins. I crec que és per això que ho faig. Tu sempre em preguntaves en quin moment vaig començar a estimar-te. Et vaig començar a estimar exactament quan em vas trucar per dir-me que em deixaves. De fet, va ser just en aquell moment que vaig oblidar l’amor que sentia abans. Vaig oblidar la tendresa, el sexe, i la teva llengua. I em vaig adonar que... allò que sentia abans no era més que un simple reflex del que és l’amor. De sobte vaig pensar en aquella tortura que feien antigament a França. Saps que feien? Lligaven les extremitats d’una persona a quatre cavalls i els feien córrer en quatre direccions diferents. És així com em vaig sentir. És així com em sento. I ara ja se que és estimar. T’estimo amb aquell tipus d’amor que havia pregat per sentir quan era adolescent. I que ara prego per no sentir. Mai més. No ho se. Només vull que sàpigues com em sento. I no et pensis que vull que tornem a provar-ho. Només vull que sàpigues com em sento. No vull que continuïs fent la teva sense saber com em sento. No ho suporto. En fi crec que ja està".

Ann

Signes i Presagis

2005-03-29T12:15:00.000+02:00

De vegades em pregunto perquè no vaig veure-ho venir. El camí que conduïa cap a la separació estava ple d’advertències. Incapaç d’interpretar-les vaig seguir endavant, com si no passes res. En destacaré tres perquè us en feu una idea.

1. Conversa al cotxe de camí a l’últim sopar. Mentre escric aquestes línies m’adono que el darrer sopar amb ella és a un restaurant de la comarca acompanyat de la seva família: pare, mare, germanes, avia i cunyats. Durant el breu trajecte m’explica una conversa que ha tingut amb una amiga seva. Aquesta noia li ha insinuat que vol deixar el seu novio actual i em demana la meva opinió. Tan hàbilment com soc capaç desvio la resposta perquè aquest es un tema delicat.
Interpretació: t’explico aquesta historia de la meva amiga (en l’actualitat dubto que fos certa) perquè jo vull fer el mateix però no se com fer-ho.

2. Conversa telefònica: Aplaço la cita que tenia amb ella perquè haig d’anar a buscar amb el meu pare un llit de matrimoni nou per l’habitació dels convidats. Aquesta habitació la fèiem servir de tant en tant quan ella es quedava a dormir. El curiós del cas és que el llit pròpiament no existia. Dormíem pràcticament al terra: hi havia una fusta i sobre el matalàs de matrimoni. Em sorprèn la qüestió que em fa per telèfon. Em pregunta si comprem el llit per ella. Que si és així no ho faci. Curiosament te un atac de modèstia que no havia manifestat fins avui.
Interpretació: ja cal que el llit sigui pels convidats perquè sinó ningú el farà servir.

3. Sant Jordi 2004: Com una parella més passegem per les Rambles de Barcelona mirant i remenant els llibres de les paradetes. Tot i que ella no ha tingut massa afició per la lectura busca un llibre en concret: "Cuina per solters" d’Ismael Prados.
Interpretació: Cal que sigui més clar?

Nota: la negreta és meva.

L'Arribada de les Ombres

2005-02-24T19:28:00.000+01:00

Gotes d’aigua desde les entranyes dels núvols es precipitaven bruscament sobre les lloses del carrer. Una noia, la Marta, s’ho mirava des de la finestra de la cuina. Va mirar el rellotge de la paret. Faltaven cinc minuts per les vuit del vespre. En pocs instants arribaria en Miquel. Va tornar a fitar per la finestra. El carrer era fosc, no hi havia cap fanal encès. Feia poc que algun descontrolat els havia trencat tots a cops de pedra. De sobte, un llamp va il·luminar el carrer. Durant uns segons li va semblar veure una figura familiar que creuava el carrer sense paraigua. El tro va entrar en escena al mateix temps que el timbre de la porta. En Miquel ja era aquí.
Arrossegant les soles de les sabatilles d’estar per casa es va afanyar en arribar a la porta d’entrada per obrir-la. En va treure les cadenes i els candaus.
-Marta. He vingut tant de pressa com he pogut.
-Miquel, endavant si us plau.
Es va treure l’abric mullat perquè ella l’agafes. El va penjar sense fixar-se gaire en el que feia.
-Com està en Josep Maria? Segueix igual? Em sap greu no haver vingut abans. Estava de viatge a Paris.
-Està tancat a la seva habitació. Fa dos dies que no en surt. Ho he intentat tot per fer-lo sortir però no em fa cas. M’ha dit que tan sols deixaria entrar a una persona: a tu. Per això t’he fet cridar.
-Porta’m-hi.
Tots dos van pujar amb intensitat les escales que conduïen al primer pis on hi havien totes les habitacions de la casa. Tan sols dues d’elles estaven ocupades en aquell moment. La del Josep Maria i la de la Marta, la seva germana.
Quan van ser davant de la porta en Miquel va donar un parell de cops a la porta amb el puny de la mà.
-Josep, que em sents? Soc jo, en Miquel.
No es va sentir cap resposta. Ho va tornar a provar. Aquest cop van sentir com es movia alguna cosa. En Miquel va provar d’obrir la porta però no va poder. Semblava que en Josep hagués colocat algun moble al davant.
-Miquel, ets tu de debò?
-I es clar que sí. Que no recordes la veu del teu vell amic?
En Josep no va respondre però si que van sentir com arrossegava un moble feixuc.
-Pots obrir. Només vull que en Miquel entri, d’acord Marta?
I així ho va fer. En obrir la porta no va veure res ni ningú. L’habitació estava completament a les fosques. En Miquel va entrar a poc a poc. Encara no s’havia acostumat a la poca claror que atorgava la llum del passadís quan va sentir la veu d’en Josep. Va localitzar d’on venia el so però tan sols va poder veure una silueta. Estava amagat darrera l’armari que tapava la porta.
-Miquel, tanca la porta.
Tan bon punt la porta es va tancar en Josep va arrossegar al moble fins a col·locar-lo al bell mig de l’entrada de tal forma que ningú més pogués accedir a la cambra. Tornaven a estar completament a les fosques.
-Josep, puc obrir la llum?
-No. Estem millor així.
-D’acord. Diga’m com estàs?
-Estic millor del que et penses. No m’he tornat boig, encara. Se que et preguntes que fem aquí tancats i a les fosques. Per això t’he fet venir. Per explicar-t’ho.
-Endavant, t’escolto.
-Tot va començar fa un parell de dies. Em vaig despertar a mitjanit amarat de suor i amb molta set. Vaig anar fins a la cuina per apaivagar el meu assedegament amb un fred i llarg vas d’aigua. Quan estigué saciat vaig tornar cap al llit. A mig camí em vaig notar cansat. Però no era son el que tenia. Em notava pesat, feixuc, com si el cos em pesés més del compte. Com si hagués d’arrossegar un sac de ciment a cada passa que donava. Finalment vaig arribar al llit. Un cop tancades les llums la son no va trigar gaire en tornar ja que estava exhaust. Somnis notablement estranys vam circular pel meu cap. Conspiracions i plans malèfics per dominar el mon s’atansaren a la finestra del meu inconscient. Però en desvetllar-se el sol la consciència va enterrar aquests pensaments al pou profund dels records inabastables. I aquí és on va començar el malson.
-Que et va passar?
-Se que et resultarà molt estrany però vaig sentir una veu fosca i profunda des d’algun lloc de l’habitació.
-I que et va dir?
-“Et sents sol? Et sents sol?” Va preguntar-me dues vegades.
-I que li vas dir?
-No vaig saber que dir en aquell moment. Encara estava mig adormit. I a més estava sol a casa. La Marta no havia vingut a dormir aquella nit. El que havia sentit no tenia raó de ser. Però curiosament en encendre el llum de l’habitació la veu em va tornar a parlar. Aquest cop més clara i nítida.
-“Et sents sol, et sents sol. Ho se”
- No se que em va aterrir més si reconèixer l’enigmàtica veu o saber d’on provenia.
-Digues! Qui era i d’on provenia? No em deixis sense resposta.
-Era la meva pròpia ombra. Que feia servir la veu de l’Anna per dirigir-se a mi.
-“Et sents sol. Et sents sol. I tens por. Plores per l’ahir. Que ja no tornarà.”
-La teva ombra? L’Anna? Però si ella esta....
-....ja ho pots dir. Està morta. En aquell tràgic accident.
-Del que tu vas sobreviure miraculosament. Però això no te cap mena de sentit. La teva ombra no et pot parlar. I menys amb la veu de la teva dona. Segur que no t’ho vas imaginar?
-I es clar que no! Per què et penses que estem aquí tancats? Creus que m’agrada rodejar-me de foscor?
En Miquel no va respondre. El silenci es va escampar per la sala. En Josep va continuar amb la seva història.
-Em vaig encarar amb la meva ombra per preguntar-li si era l’Anna. Em va contestar el següent:
-“Sí, Josep. Soc jo. He tornat perquè tenim una conversa pendent.”
-Anna, ets tu de debò?
-“Que ja no recordes la veu de la teva dona?”
-I es clar que sí però no em negaràs que això és molt estrany. Estic parlant amb la meva pròpia ombra. I a sobre em contesta.
-“El que et diré no t’agradarà: Josep, hem de parlar”
-Parlar? De què?
-“De la nostra relació”.
-Això no m’agradarà.
-“Recordes el dia de l’accident? Et vaig acompanyar amb cotxe a la feina i després ens vam dir adéu. Durant el viatge et vaig comentar que una amiga meva, la Cristina, volia deixar el seu novio perquè ja no se’l estimava”.
-Sí, ho se. Per cert, encara continuen junts.
-“Volia saber la teva opinió. Saps perquè? Perquè si hagués estat prou valenta a continuació també t’ho hauria dit a tu. Però no ho vaig fer. Lamentablement ja no vaig ser a temps de dir-t’ho. De camí a la meva feina un cotxe va xocar amb mí, i em vaig morir”
-Què? No puc entendre el que em dius. Que em volies deixar? Però perquè? No ho entenc. Tornàvem a estar bé. Després de les vacances de setmana santa pensava que ho havíem superat.
-“Em vas dir que canviaries. Però no ho vas fer”.
-Per això estàs aquí avui? Per dir-m’ho i poder marxar.
-“En certa manera sí.”
-Però perquè? Perquè em volies deixar? Jo encara t’estimo. Ho saps? No t’he oblidat. Tot aquest temps que has estat morta. Exactament deu mesos
-“Ja t’ho vaig dir en el seu dia. No hi ha una raó. Simplement t’he deixat d’estimar”.
- Perquè em fas això? Sempre et vaig respectar. Et vaig estimar com mai havia estimat a ningú més. No em vaig portar mai malament amb tu. Al contrari, em podria considerar un marit exemplar. Recolzant-te quan calia. Corregint-te en el moments adequats. En definitiva, t’estimava....
-“Res del que et digui et servirà...”
L’Anna no va acabar la seva frase perquè en Josep va tancar el llum. L’ombra va desaparèixer en mig de la foscor. A partir d’aquell instant en Josep ja no va tornar a veure la llum del dia o qualsevol altre llum artificial. Es va tancar a la seva habitació en la foscor absoluta temorós de veure la seva ombra. No volia parlar amb ella. De res li servirien les seves explicacions. Va reflexionar i medità en la foscúria. Estava enfadat amb l’Anna. Perquè l’havia de deixar? Però aquesta ira no va durar gaire. Aviat va dirigir la còlera cap a ell mateix. No era prou bo per l’Anna. Va continuar donant voltes a l’assumpte i finalment va prendre una determinació. Volia parlar amb el seu millor amic. Només ell el podria entendre.
-I per això estàs aquí, Miquel. Que haig de fer?
-Si el que dius és cert només hi ha una solució. I no t’agradarà. Has d’encendre la llum, parlar amb ella. I el més important. L’has de perdonar. A ella i a tu mateix. Només així podrà marxar definitivament de la teva vida. No pots viure permanentment enfadat amb ella. L’odi i la ràbia contra el que no pots canviar no et servirà de res.
En Josep va meditar una estona el que havia acabat de sentir. Finalment va emetre el seu veredicte
-Tens raó. Endavant, encén la llum.
L’ombra d’en Josep es va fer visible i immediatament la veu de l’Anna es va fer present.
-Anna?
-“Si, Josep?”
-Tens rao. Hem de parlar.
-“Me’n alegro. Finalment has fet el pas que calia.”
-He estat parlant amb en Miquel sobre això nostre. I m’ha fet obrir els ulls. Diu que t’haig de perdonar. Sembla tan fàcil, dit així. Però no ho és. Tu ja no tornaràs al meu costat. I encara que fossis viva res canviaria. Sempre havies estat una persona de blanc o negre. Estàs amb mi o contra mi. Incapaç de veure la gamma de grisos de la vida.
-“Josep...”
-Anna, és tan difícil perdonar-te.
-“T’ho demano perquè es bo pels dos”.
- No em pots demanar que et perdoni. No em pots demanar que t’oblidi. Anna, vulguis o no sempre formaràs part de la meva vida.
-“Havia vingut per ajudar-te. Perquè superessis la meva absència. Però ja veig que encara és massa aviat. Algun dia quan pensis amb mi no estaràs ple d’odi pel que vaig fer. Ara marxo. Deixaré de comunicar-me a traves de la teva ombra. Pots tornar a la llum”.

Em Condemnés a l’Infern, Doncs en Faig el meu Paradís

2005-01-31T12:30:00.000+01:00

No viuré mai més del que les meves mans enyoren,
mai més...No viuré mai més del plaer de destrossar-me els llavis dient el teu nom
(obrir les venes del crit i vessar-m'hi)
Mai més.

“Ecomana’m la nit” d’Aquitamxé

Visc atrapat pel passat. Incapaç de recordar que no et vull tornar a recordar. Però així i tot apareixes. Fugaç, instantània i irrepetible. Del no res sorgeixen fragments de tu mateixa en els cossos d’altres persones. Passejant per la ciutat observo uns cabells morens, arrissats i llargs com els teus que voleien gràcies al vent. Estan agafats al cap d’una altre noia que parla a la cara d’algú altre amb el teu somriure més gran. Sí, aquell que mostrava totes les teves dents i del qual estaves tan poc orgullosa. Caminant pel poble veig el teus ulls verds afegits a la cara d’una altre noia. Els seus ulls em retornen una mirada de desconcert. No em reconeixen però jo a ells sí. Fugint pels carrers d’algú que vesteix com tu (pantalons acampanats i samarreta sense mànigues amb ratlles de tres colors) acabo topant amb alguna cosa desconeguda. Ets tu però a la vegada no ets tu. És una altre noia. Te una aire agradablement familiar combinat amb quelcom desconegut i interessant de descobrir. Finalment ho sé. Ha arribat el moment de lliurar-me del jou del passat que m’atormenta i tornar al present. Lliure de fantasmes a la fi.

Escena al Metro

2004-10-20T00:15:00.000+02:00

L’estudiant entra per la porta del vagó de metro i s’asseu al primer lloc buit que troba. Al seu davant seuen dues noies que aparenten tenir una edat semblant a la seva. La primera d’elles està asseguda al costat de la finestra mirant més enllà del propi vidre. L'altre noia seu amb el cos inclinat cap a la dreta per veure la cara de la seva amiga. Elles el miren un instant i tot seguit retornen a la posició inicial.

L’estudiant es fixa una mica més en les noies que te al davant. La noia de la finestra és maca. Sens dubte. No obstant, la seva cara està trista. Desconeix si ho ha fet expressament però el vestit concorda a la perfecció amb el seu estat d’ànim. Porta una combinació de peces de roba grises i negres.

L’altre noia, menys atractiva i amb roba més alegre, sembla preocupada per la noia de gris. La mira constantment. Parlen en veu baixa. Discuteixen per alguna cosa que l’estudiant no pot acabar d’intuir. De sobte, l’altre noia posa una mà sobre la cama de la noia de gris al mateix temps que li fa una pregunta. Ella deixa de fitar a través del vidre, se la mira i respon. Tot seguit, torna a mirar per la finestra. L’altre noia deixa la seva posició inclinada i mira cap a endavant, amb cara de desconcert. Cap a mi.
En aquell instant, tot i no haver sentit cap de les paraules creuades entre les noies, només a traves del llenguatge corporal és capaç d’haver comprès l’escena. O almenys parcialment. Li sembla que la noia de gris vol deixar la relació amb l’altre noia. Ho sap perquè quan ha mirat a la seva companya ha posat una cara inconfusible. Una cara que ja havia vist. No és la simple cara de tristesa o decepció. És la cara de l’abandó. És la cara d’algú que en mira a una altre després d’haver fet alguna cosa malament i no poder evitar corregir.
La resta del viatge transcorre com al principi. Ella mira a traves del vidre, intentant fugir però a la vegada amb la recança de deixar algú estimat, en certa manera. I l’altre noia la mira a ella. Posa al cap a la seva espatlla però en fuig breument. A la fi arriben a la seva parada. Totes dues baixen com si res no hagués passat. L’estudiant les veu marxar andana avall dubtant si realment estava segur del que havia vist en la cara de la noia de gris.

Propera Parada

2004-10-14T01:34:00.000+02:00

Per la Judith,

Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però ara sols tornen les barques
carregades del teu buit.

(tradicional, himne cristià libanès)

"Perque tornis amb mi" de Relk.

Encara recordo quan la vaig trobar anys enrera a l’andana de l’estació de metro de Chatelet. Carregada amb la maleta vermella a una mà i el mapa del metro de Paris a l’altre posava una cara de senzilla confusió. Com un navegant que s’orienta mirant les estrelles havia alçat el cap buscant una senyal que l’indiques la sortida. Però en comptes d’això va trobar els meus ulls verds.

Sempre que havia intentat avançar-se al seu destí aquest l’havia trobat a ella abans. Havia fet un llarg viatge per trobar la resposta a una pregunta que feia temps que buscava, però en comptes d’això, va trobar la resposta que esperava de la mà d’una altre pregunta. La maleta vermella cridanera i pesant l’acompanyava en la seva recerca.

D’entre tota la gent que fluïa per l’andana va decidir aturar-me a mi. Amb un francès marcadament estranger em va preguntar:
-La Défense?
Em vaig dirigir a ella amb un correcte francès, car portava tres anys vivint en aquella ciutat a la qual havia arribat impulsat per l’amor que sentia a la meva parella. Li vaig indicar la línia que havia d’agafar però no em va semblar entendre.

Perquè havia de ser tan complicat orientar-se en aquesta ciutat? S’estava preguntat mentre intentava entendre el que aquell francès d’ulls enigmàticament verds li indicava. No sabia que l’havia fet acostar-se a ell i no a una altre persona però quan el va veure una sensació de confortable familiaritat la va impregnar. Quan va haver acabat de parlar li va dir que no l’havia entès.

Per a fi havia reconegut aquell accent. Era catalana. Li ho va preguntar i la seva resposta afirmativa va ser acompanyada per la barreja de alegria i alleujament que expressaven tots els músculs de la cara en reconèixer quelcom familiar i agradable. Amb el seu català mig rovellat li va indicar la direcció. Quan va haver acabat a més es va oferir voluntari per acompanyar-la.

Agraïda per indicar-li la direcció es va deixar acompanyar per aquest desconegut. Es va preguntar si l’únic motiu perquè l’acompanyaria era el fet de ser dona o bé simple amabilitat. Ja que havien de viatjar junts es van presentar. Intercanvi de noms, dos petons, i un petit silenci abans de decidir qui ha de començar a explicar qui son i que fan. Va decidir començar ella.

La raó que l’havia portat a Paris no era gaire diferent de la seva tres anys enrere. Venia a veure a la seva parella per proposar-li que anessin a viure junts. Portaven tres anys de nuviatge i havia decidit aprofitar les seves vacances per venir-lo a veure. Treballava a una de les moltes empreses allotjades al complex financer i empresarial de la Défense.

Aprofitant que ella s’havia sincerat ell va decidir fer el mateix. Li va explicar com tres anys abans havia seguit a la seva noia a Paris per poder estar a prop d’ella. Va trobar una feina del seu sector, un pis confortable on van viure junts i feliços fins feia poc temps. Un mes abans de la fi del seu contracte laboral ella la va deixar. Ara estava en una època de transició emocional.

Finalment van arribar a la seva destinació. La va ajudar a portar la maleta fins a la boca de sortida del metro on van poder contemplar la plaça més gran que havien vist mai. Rodejada d’edificis imponents unes escales blanques conduïen cap al Gran Arch. Una enorme construcció en forma d’arc que en contacte amb el terra recordava una finestra. Sota aquest marc incomparable es van dir adéu.

Cap del dos sabia que uns anys més tard es tornarien a trobar al metro d’una gran ciutat: Londres. Aquest cop qui li va indicar el camí va ser ella. I molt amablement es va oferir voluntària per acompanyar-lo a la seva destinació. Durant el trajecte es van posar al dia de la seva situació. Ella continuava buscant la resposta afirmativa de l’home equivocat, ja que l’home de Paris va rebutjar viure amb ella. I ell marxava de la ciutat perquè novament s’havia quedat sense feina i sense parella tot i que durant tres anys n’havia tingut en abundància.

I és així que cada cert període de temps es van anar trobant a les entranyes de les ciutats més populoses del mon: Nova York, Berlín, Madrid, Praga, Hong-Kong, Atenes, Tokio, Haifa, Roma, Vancouver, etc... per explicar-se les seves victòries i les seves derrotes.
Moltes vegades s’havien preguntat per què cap d’ells no convidava l’altre a sopar o prendre alguna copa cada vegada que es trobaven però en el fons sabien la resposta. Preferien les seves trobades a les profunditats de les ciutats.

Finalment, el que cap del dos s’atrevia a fer el metro va fer per ells. Com a conseqüència d’una apagada general de la ciutat es van quedar atrapats dins d’un vago. Asseguts al terra es van resignar esperar que es restablís l’energia. En mig d’una foscor aparent, tan sols il·luminats per una llum d’emergència, es van explicar tot el que durant anys els havia succeït. El que va començar com una conversa intranscendent es acabar convertir en una agradable sorpresa. Van descobrir afinitats que ignoraven i coincidències sinceres.
En tornar la llum es van agafar de la mà, sortiren del metro i es quedaren a viure en aquella ciutat.

Llibres

2004-10-07T13:41:00.000+02:00

A l’Anais.

Així dos cossos que s'estimen
i no coneixen altra força
que la bellesa dels seus actes,
així mateix jo també prego:
que l'amor ens torni a fer lliures,
que l'amor ens torni a fer lliures.

"Albada de Sao" de Relk

Quan compti fins tres vull que imagineu un futur possible lluny del present on us trobeu.
Un, dos, tres.
Molt bé. Ara, centreu-vos en una ciutat europea. Qualsevol que sàpiga combinar el seu passat històric amb la magnificència d’alt edificis d’oficines. A continuació observareu com dos homes ben vestits surten de treballar d’un d’aquests grans edifici de parets de vidre amb un dubte per resoldre.
-Què fem avui, Sam?
-No ho sé, Pol.
La resposta provindrà d’un aparell que molt intel·lectuals amb tendència a filosofar opina que apropa els que estan lluny i allunya als que estan aprop.
-Anais! Des d’on truques?
Sentiu una jove veu dolça i tendre a través d’un mòbil encara que les ones sonores no tinguin cap d’aquestes propietats.
-Estic a la feina. D’aquí una hora hauré acabat. Ens podem veure amb el Pol al bar de sempre?
-No et preocupis. T’hi esperem.
Veieu com en Sam penja el telèfon i li comunica la noticia al seu company que ha acabat d’encendre un cigarret.
-Hem quedat amb l’Anais al bar de Ca la Susan d’aquí una hora.
-Una hora? I que fem mentrestant?
-Hi podem anar a peu.
Us pregunteu perquè si esteu al futur, on tot és tecnològicament més avançat, no podeu veure com agafen un vehicle altament sofisticat per arribar a la seva destinació. No vulgueu saber la resposta i escolteu de què parlen mentre s’encaminen cap a la cita.
-Tinc ganes de veure l’Anais.
-Li diràs avui el que sents per ella?
-No!
-Per què?!
-Perquè no val la pena.
-Estima una altre persona potser?
Escolteu el silenci. En un món ple de sorolls veieu que ha escollit un mal moment per deixar d’emetre sons. Quan respongui el temps que ha deixat en blanc haurà fet augmentar les expectatives que la resposta a la pregunta inicial és alguna cosa realment sorprenent.
-No vulguis saber qui és.
-En tinc prou en saber que és algú que no ets tu.
Aquesta és una frase amb un significat doble. Per una banda podeu veure com en Sam lamenta que la dona que el seu amic estima no el correspongui i per l’altre se n’alegra. Sap que en el moment en què tingui un parella deixarà de tenir-lo al seu costat per gaudir de la seva amistat.
-Vols que canviem de tema?
-Si us plau, però res de feina.
-Em sembla perfecte.
-Molt bè, saps on som?
-Per què?
-Per que jo no.
-Em pensava que tu sabies per on anàvem!
-Per on anàvem? Però si jo t’estava seguint a tu.
Observeu com apareixen les situacions còmiques. En fets simples, situacions quotidianes, accions banals amb desenllaços inesperats.
-Podem, preguntar algú que ens indiquí el camí.
Veieu el que ells veuen. Un carrer absolutament buit. Ple de portes tancades i locals de persianes baixades. Ja és de nit, i bufa un lleuger vent que arrossega les fulles dels arbres malalts i diaris de dretes.
-A qui vols preguntar? Però si no hi ha ningú.
-Continuem caminat potser trobem algú.
-Mira! Allà hi ha una botiga oberta.
De més aprop la botiga resulta ser una llibreria. Veieu com hi entren decidits. Una campana repiqueteja a l’obrir la porta. Senyala que potencials clients acaben d’entrar.
-Hola?
-Que hi ha algú?
Silenci. Al mostrador on hi hauria d’haver la figura del llibreter està buit. De la mateixa manera que la resta de la llibreria. D’un tamany considerablement més gran del que s’intueix desde fora està plena d’estanteries carregades de llibres amb les cobertes de tots els colors i estils.
-No hi ha ningú. Marxem
Quan veien que es disposen a marxar senten el soroll d’un peus que baixen unes escales i una veu d’una persona gran en edat
-Un moment si us plau. Ara baixo i els atenc amb molt de gust.
Us trobeu en una d’aquelles antigues botigues on els comerciants viuen al pis de sobre de la pròpia botiga.
L’ancià, venerable en algunes cultures, s’acosta lentament als dos homes.
-En què els puc servir?
-Si es tan amable d’indicar-nos on és el carrer central? Es que ens hem perdut.
El rostre de l’ancià expressa aquella comprensió que només poden transmetre les mares pels seus fills i els professors pels seus alumnes preferits.
-El carrer central? No hi ha cap problema. Tan sols han de seguir recte fins que trobin una plaça amb dos arbres. Agafen el carrer de la dreta i segueixen recte fins...
L’ancià canvia l’expressió de comprensió per la de desorientació
-Que sap on és?
-Em sembla que sí. Sap que farem? Aniré a buscar la guia de carrers. Si es volen esperar un moment. Poden donar un cop d’ull a la botiga mentrestant.
-Gràcies.
Veieu com el Sam segueix el consell de l’ancià. Primer passeja per la botiga, després s’atura i agafa un llibre a l’atzar. Se sorprèn, lleugerament. N’agafa un altre i un altre i la sorpresa va en augment. Ara sabreu perquè. Abans, però, en Pol llegeix quelcom importat.
-Has vist que hi diu aquí? "S’escriuen llibres a mida: d’aventures, de misteri, romàntiques....Trií el tema que més li agradi i en una setmana el rebrà a casa seva."
-Pol, els llibres d’aquesta botiga estan en blanc!!!!
La resposta a tots el enigmes baixa les escales de nou amb una guia de carrers a les mans.
-No anava mal encaminat: recte fins a la plaça, a la dreta fins al final de carrer i a la dreta ....
En Pol i en Sam no el deixen acabar. S’acosten al mostrador intrigats.
-Li haig de preguntar una cosa. Perquè la seva llibreria és plena de llibres en blanc?
-Perquè puguin escollir el model que més els hi agradi. Després d’explicar-me les característiques del llibre que haig d’escriure, es clar.
La cara d’incredulitat envaeix el rostre de tots dos homes.
-Aleshores, es cert que escriu llibres a mida?
-Absolutament. En vol un?
Veieu com en Pol dubta un moment però després respon afirmativament.
-Abans de res, a qui va dirigida?
-A una noia d’uns 25 anys, secretaria, alegre, simpàtica, amable, adora els animals, li agrada ballar, escoltar música, anar de compres i xerrar amb les amigues.
-L’essència de la originalitat, pel que veig
-Eh...?
Sarcasme que faríeu sense ell? En especial els homes. Ja que les dones en general hi son poc aficionades.
-I digui’m te alguna idea del que vol?
-Més o menys. Voldria una historia d’amor, amb una mica de misteri i humor. Que estigui escrita amb un to impersonal. Sense gaires personatges i un final cíclic.
-Alguna cosa més?
-Sí. Dediqui el llibre a l’Anais. Per cert, quan el tindré llest?
-D’aquí una setmana. Si em deixa la seva direcció.
-Es clar- I li entrega una targeta.
Després de pagar observeu com es disposaven a marxar però l’ancià els atura amb la veu:
-Un moment, si us plau. Encara ha de triar el format del llibre, les cobertes i el tipus de lletra.
-Voste mateix. Nosaltres tenim pressa. Hem quedat.
-D’acord.
No us espanteu, si un fons negre us tapa la vista. L’escena s’ha acabat. Novament torneu a veure. Aquest cop només hi ha una persona. És en Pol. Assegut a casa seva obre un paquet de color ocre.
-És el llibre!!!
Ara es el moment del "flasback". A continuació tot és en blanc i negre. Veieu en Pol i l’Anais assentats al sofà d’un bar eclècticament il·luminat. Un parell de cerveses taquen la taula mentre dura la conversa.
-Per mi ets com un amic.
Això es un error. Voler quedar bé amb algú després de rebutjar-lo. El que s’ha de fer és ser desagradable. Així hi ha un motiu per odiar el que t’ha rebutjat. D’aquesta manera el camí inevitable de l’odi és més ràpid i la recuperació també. L’ajudeu més així que intentar ser delicat.
-Però i si et dic que vull alguna cosa més?
-Jo ja estimo una altre persona.
Perfecte. Aquest és el camí. Remarcant el "jo" per deixar clar que és ella la que tria i el "ja" per marcar temporalitat. Massa tard. El temps ja ha passat.
-Qui? En Jan? Ell no t’estima de veritat. Ningú et pot comprendre com jo. Se el que t’agrada, el que et fa riure. Et conec des de fa molt anys. Dóna’m una oportunitat. Si us plau.
Veieu uns ulls que dubten i un bri d’esperança a l’altre parell. Però de sobte la transformació. El dubte evoluciona a determinació i l’esperança es consumeix com un foc d’encenalls.
-Perquè no m’ho vas dir abans? Per que? Ara ja és massa tard.
Veieu com agafa les seves coses i marxa del local. En Pol es troba sol però de seguida arriba el seu amic Sam des de la barra. El mira, l’observa i s’asseu. Agafa la cervesa d’ella i l’alça per fer un brindis:
-Per les dones, que venen i van!
-Pels amics, que són per sempre!
Clink del brindis i final del flashback. Torneu a veure assegut en Pol al seu sofà. Amb molta cura obre el llibre. Llegeix la primera pàgina. Hi ha el nom de l’ancià de la llibreria, el títol del relat i una editorial desconeguda. Passa la pàgina i observa durant una estona el que hi ha escrit: A l’Anais. També hi ha una petita nota que diu:

Així dos cossos que s'estimen
i no coneixen altra força
que la bellesa dels seus actes,
així mateix jo també prego:
que l'amor ens torni a fer lliures,
que l'amor ens torni a fer lliures.

En aquell moment una llàgrima cau lentament pel seu ull. S’eixuga i passa pàgina per començar a llegir:
Quan compti fins tres vull que imagineu un futur possible lluny del present on us trobeu.
Un, dos, tres.

Obra mestre

2004-09-30T20:20:00.000+02:00

Finalment en Roc està estudiant per l’últim examen de la seva carrera. És un examen molt important. Si no l’aprova no obtindrà la titulació necessària per exercir la feina que una empresa de prestigi li ha ofert quan al juny acabi els exàmens. Avui és l’últim dia per fer la darrera repassada. Està cansat de tant estudiar ja que porta unes tres setmanes sense pràcticament sortir ni fer vida social. Això no és nou per ell, perquè és el que fet durant pràcticament tota la seva vida. La vida estudiantil és la seva única forma de vida. Es passa el dia assegut al seu despatx amb els llibres i apunts necessaris per assimilar-ne els conceptes. De sobte sense que en sigui conscient ha deixat de llegir el que amb tant d’èmfasi estava memoritzant per recordar l’argument d’un relat curt del seu autor preferit. Li havia comprat la Marta, la ex-novia amb la qual havia viscut els millors i pitjors anys de la seva vida, i que ara treballava per la competència de la seva futura feina. Mira el rellotge. Són les 19:40. Sospesa si és un bon moment per fer un descans. Mira la matèria que li queda per repassar. Quasi bé la meitat. Per a ell fer la última repassada abans de l’examen és molt important. No li serveix de res estudiar dies abans. Sempre ha assimilat els conceptes a l’últim moment. Tot i això, decideix que sí. S’aixeca i es menja un iogurt. Mentre hi posa sucre recorda un fragment del relat curt del seu autor preferit. Era realment excel·lent la reflexió que en feia sobre la puntualitat. El relat en sí a més gaudia de frescor i originalitat i el llibre on es trobava aplegat era, sens dubte, la millor selecció del seus relats curts. Tot i saber-ne l’argument no aconseguia recordar quin era el títol del relat curt. Tant mateix sap que el relat es troba en un llibre titulat: Pedres. Decideix actuar i busca el llibre en qüestió a la seva llibreria. Un cop el troba, el primer que fa es fullejar-lo per si l’atzar l’ajuda i troba el fragment que està buscant. Res. Veient que l’atzar no li és favorable decideix buscar-lo d’una forma més racional. Busca l’índex del llibre i llegeix un per un els títols del disset relats. Cap d’ells li resulta familiar. Aleshores comença a llegir l’inici de cada relat per veure si un d’ells és el que busca. No els llegeix en diagonal com certs amics sap que fan quan no tenen ganes de llegir un llibre o molta pressa per acabar-lo. Ell al contrari gaudeix en tornar recordar el que havia llegit i fins hi tot acaba algun relat dels curts. Ho fa tot i sabent que cap d’ells és el que busca. Distret amb l’apassionant lectura, sense saber que les agulles del rellotge es mouen endavant amb el sentit de les agulles del rellotge, el temps passa. Al cap d’una hora acaba tancant el llibre amb un resultat nul. “No pot ser!” diu murmurant per sí mateix. Hauria jurat que el relat cercat es trobava en aquell llibre. Pot ser s’havia equivocat. Aquell no era l’únic recull de relats curts. En tenia un altre anomenat: Roques. Pedres, Roques. Tot és el mateix. I si tampoc no es trobava en aquell altre hi havia 4 reculls de relats curts més i dues novel·les. En total set llibres per revisar si volia continuar buscant. Va mirar el rellotge de nou. Era quasi bé l’hora de sopar i encara li quedava la meitat del temari per repassar. Va desar el llibre a la llibreria, es va col·locar a la cadira per iniciar de nou els estudis i el van cridar a sopar. Sense pensar-s’ho dos cops hi va anar. Necessitava distreure’s. Durant el sopar va intentar oblidar que no havia trobat el que buscava però va resultar impossible. Després de sopar va decidir mirar la televisió. Igualment la mateixa idea no marxava del cap. On era el relat que buscava? És possible que no hagués llegit mai aquell relat? I si s’ho hagués inventat tot? No. Recordava haver-ne parlat amb la Marta. A ella com sempre no li havia semblat tant interessant com a ell aquella reflexió sobre la puntualitat. Tenien uns gustos literaris tant diferents.
En un esforç impropi en ell es va obligar a oblidar l’assumpte i continuar estudiant. L’examen era demà. Només un dia més. Un cop l’hagués acabat tenia temps de sobres per buscar el que volgués. Tot i que aquesta reflexió era molt racional una faceta de la seva personalitat no en tenia prou amb això. Necessitava trobar aquell relat. Ja!
Es va posar a estudiar de nou. Va llegir unes quantes línies però al cap d’una estona va haver de parar perquè no havia assimilat cap de les paraules que havia llegit. Era inútil continuar. Havia de posar fi a l’assumpte. Va agafar els set llibres i un per un va començar a buscar el relat curt. Les hores van anar passant i cada vegada se sentia més cansat. Finalment s’adormí sobre la taula. Es va despertar a l’endemà sobresaltat. Amb l’esquena i la coll adolorit s’adona ara que per culpa d’aquell relat ha perdut el temps inútilment. Amb gran celeritat es renta, vesteix i esmorza. A les deu fa l’examen. La concentració que dedica a l’examen no és total. Aquell pensament recorrent el segueix a tot arreu. On és aquell relat?!Finalment contesta l’última pregunta de l’examen. L’entrega amb el convenciment que no aprovarà. Ell és un d’aquells alumnes que sap si ha aprovat o no al sortir d’un examen amb total fiabilitat. Mai li ha fallat aquesta sensació des de que va a la universitat. I avui no serà menys. Amb un odi creixent cap a ell mateix, l’autor del llibre i la Marta, per haver-li regalat aquell llibre, surt de la facultat i torna cap a casa seva. Sense saludar a ningú de la seva família entra a l’habitació on encara hi ha estesos el apunts i el llibres per l’examen. Els llibres del seu autor preferit també estan escampats per sobre la taula. Amb un cop de ràbia ho tira tot a terra. Mira l’escampall i només un llibre resta obert amb les pagines cara amunt. La resta de llibres està tancat o amb les fulles cara avall. L’agafa amb molta cura i se l’acosta cap a la cara per llegir-ho amb calma. Sí, certament és el títol del relat curt que buscava. Sense asseure’s el comença llegir. Lentament va recordant l’argument del llibre i fins i tot anticipa algun dels esdeveniment. Finalment arriba al fragment en que l’autor reflexiona sobre la puntualitat. Medita una estona el que acaba de llegir i pensa: Tampoc era tan excel·lent.

Secrets

2004-09-23T17:45:00.000+02:00

El cel era fosc. Tan sols unes poques estrelles destacaven per la seva brillantor. A nivell de carrer l’únic que destacava era el rètol de llums de neó del restaurant que tenia davant seu. L’hora de sopar era pròxima, el menú adequat i el preu assequible. Quan va entrar s’adonà que aquell raonament ja l’havien fet altres persones, doncs el local estava ple des de la barra grandiosa fins a la taula més petita. Decebut es disposava a marxar però en girar el cap va trobar una taula per dos persones ocupada per una de sola. Sense dubtar-ho, per evitar la desagradable idea de buscar un altre lloc on menjar, va decidir preguntar-li a l’altre persona si podia seure amb ella per menjar quelcom. Afortunadament no va posar-hi pegues. Va descarregar el feixuc cos sobre la cadira robusta i immediatament va fer una senyal al cambrer perquè s’acostés. Però com que estava molt ocupat va trigar una estona en venir. La suficient perquè pogués presentar-se davant l’amable persona que havia cedit part del seu espai a taula.
-Em dic Max-va dir mentre li feia dos petons- Moltes gràcies per deixar-me seure aquí.
-De res. Jo em dic Marianne.
-Aquest és el cinquè restaurant que visito. Els altres quatre quasi be no hi he pogut entrar de la gent que hi havia. Sembla que aquesta ciutat s’hagi tornat boja. Tothom ha decidit sortir aquesta nit. No li sembla?
-Ja ho pots ben dir. I tracta’m de tu si us plau.
-D’acord.
En aquell moment aparegué el cambrer. No va trigar gaire en marxar, ja que havia decidit a la porta quins plats volia.
Marianne en un moment de gosadia i motivada per la seva curiositat es va decidir preguntar-li una cosa que havia sospitat desde que havia començat a parlar.
-Si em permets l’atreviment, oi que no ets d’aquí?
Amb la cara d’aquell a qui li han vist una bona mà enmig d’una partida de pòquer va respondre afirmativament amb el cap.
-És cert. M’has descobert. Com t’ho has fet? No m’ho diguis. És per l’accent, oi? Ho sabia. No crec que pugui dissimular el meu accent alemany. I mira que porto set anys vivint a Estrasburg.
-Ja saps que diuen d’aquesta ciutat: Que és Estrasburg? La ciutat francesa més alemanya o la ciutat alemanya més francesa d’Europa?
-Ha!Ha! Tens tota la raó.
-Tanmateix no t’has de preocupar. En certa manera, es podria dir que som compatriotes. Vaig néixer a Frankfurt però el meu pare es va traslladar a Paris quan tenia deu anys. Per motius de feina.
-De Frankfurt? Jo també soc d’allà. Quina casualitat, no trobes?
-I tant.
-I es pot saber que t’ha dut fins aquí?
-El Tribunal.
-Eh? –vaig dir amb cara de sorprès.
-El Tribunal Europeu dels drets humans. Soc traductora. Com ja t’he dit per motius familiars domino amb fluïdesa l’alemany i el francès. I com que sempre m’han agradat els idiomes m’hi he acabat dedicant professionalment. A més d’aquest dos idiomes se una mica d’anglès, castellà, català, i italià.
-Ah! Ho veus? Jugues amb avantatge. No m’estranya que hagis detectat el meu accent.
En aquell moment van servir els primers plats.
-Si em permets m’agradaria convidar-te a una a una ampolla de vi. No tots els dies puc sopar amb una compatriota tan encantadora.
-I tant que sí.
I abans que pogués dir res la Marianne va cridar al cambrer.
-Cambrer, una ampolla de Bordeus
Em vaig quedar bocabadat. I amb les paraules a la boca.
-No t’importa que hagi triat jo, oi? Creu-me si et dic que soc una experta en bons vins.
I va ser així. Poques vegades havia provat un vi tant bo com aquell. No se si va ser aquell vi, o el menjar o l’ambient del restaurant. El fet és que vam passar una vetllada encantadora. Inicialment estàvem tots dos una mica cohibits. Molt comprensible si parles amb desconeguts però de mica en mica ens vam anar obrint i gaudint de les histories i anècdotes que explicava cada un. Durant els transcurs del sopar ens vam explicar els nostres estudis, la nostra feina, la parella amb qui estàvem casats, gustos i aficions, els viatges que havíem fet arreu del mon. I cap al final del sopar, a l’hora dels cafès, va ser el moment oportú per fer sortir a la llum les intimitats.
-Et ve de gust prendre alguna cosa quan sortim d’aquí?
-Deixa’m veure quina hora és? Ui, comença a ser una mica tard. No trobes que et trobaran a faltar a casa? Ja saps que no tinc cap problema, el meu marit està de viatge i no tornarà fins dimarts. Però i tu?
-La meva dona, la Michelle, ja sap que arribaré tard avui. No tinc cap problema.
-Això em fa pensar una cosa. Si la teva dona està a casa, que fas sopant tot sol. Bé, amb mi. Ja m’entens?
-Tenia un sopar de feina que al final s’ha cancel·lat.
-Ah, està bé, però això no explica perquè no has anat a casa. Semblaves molt enamorat quan m’has explicat coses d’ella.
-I ho estic, però es per una altre raó. No se si t’ho hauria d’explicar.
-Si em dius això és perquè en tens ganes.
-Tens raó. Haig d’explicar això algú d’una vegada.
-T’escolto.
-Tot va començar fa tres anys. Era un dia com avui, un dijous vint-i-tres de setembre. Estava a casa preparant el sopar per la Michelle i jo. Ella encara no havia arribat perquè havia anat de viatge a Frankfurt un parell de dies per qüestions de feina. Quan ja ho tenia gairebé tot a punt va aparèixer per la porta. Carregada amb les maletes vermelles va obrir-se pas fins al vestíbul. Les va deixar allà al terra, i amb un graciós moviment de mans es va apartar els llargs cabells castanys de la cara tapada. En aquell moment es va produir un fet transcendental. El seu rostre va quedar descobert. Però era un rostre desconegut per mi. No era la cara de la Michelle. Tanmateix tenia un aire molt familiar. Era com la versió 1.1 partint d'una teòrica 1.0 que ja coneixia. Me la vaig quedar mirant una bona estona sense dir res mentre ella s’estava traient la roba de carrer per estar més còmode. Em va donar un peto i va començar explicar coses. Em sembla que era sobre el viatge però no ho recordo. No estava escoltant. Estava massa sorprès. El petó que m’havia donat no semblava seu. Era lleugerament diferent del que coneixia. Tota ella era una versió lleugerament modificada de la Michelle original.
-I que vas fer? Li vas dir alguna cosa?
-Doncs, no. Vaig sopar amb ella com si no passés res. És que en el fons era ella. Només que la veia amb uns altres ulls.
-Però havia canviat de caràcter, de comportament també?
-Una mica sí, però molt poc. Per exemple. L’escarola li havia agradat sempre desde que la conec. I aquell dia em va dir que no li agradava. Que mai li havia agradat. Em va dir: “me’n vaig dos dies fora i quan torno ja no recordes el que m’agrada i el que no. Si marxo massa temps ja ni em reconeixeràs quan passi per la porta.” I va somriure.
-Increïble. I que vas fer?
-Comportar-me normalment i a l’endemà vaig començar a investigar. Inicialment vaig mirar les fotos que teníem per casa. I quina va ser la meva sorpresa en veure la nova Michelle a cada foto. L’antiga Michelle havia desaparegut. Vaig mirar totes les fotos de la casa, els àlbums, els carnets. Tot. I a cada foto apareixia ella. Sorprès com estava necessitava posar remei a la bogeria que patia. Afortunadament teníem un dinar amb uns amics. Estava segur que ells també veurien el canvi.
-I va ser així?
-Desgraciadament, no. La van reconèixer de seguida. Tot era ben normal per ells.
-I que vas fer?
-Adaptar-m’hi. Tampoc va ser tant difícil. Havia canviat molt poc. I si t’haig de ser sincer, era una mica més guapa i tot. I els canvis en els gustos, el caràcter, de personalitat eren interessants en el fons. Era com un nou repte. Descobrir coses noves de la parella amb qui vius i coneixes de fa temps no deixa de ser interessant.
-Llavors, de què tens por? Que esperes per anar-la a veure?
-El canvi no ha parat. Cada vint-i-tres de setembre de cada any la Michelle es transforma. Tant el seu físic com el seu comportament varien lleugerament. S’ha transformat tres vegades desde que estem aquí. Tinc por que si això continua arribarà un dia que viuré amb una desconeguda.
-I avui és vint-i-tres de setembre.
-Marianne, no se que fer?
-Ara et diré que has de fer. Escoltar-me amb molta atenció. Fa sis mesos unes amigues em van convidar a un sopar d’una associació pro-europa. Érem una vintena de persones. Allà vaig conèixer força gent. Però hi va haver algú molt especial. Una dona em va explicar com el seu marit un dia concret de l’any canviava el seu aspecte i la seva manera de ser. Aquesta dona era la teva dona. El consell que ara et donaré és el següent: parla-hi.

Efecte Substitució

2004-09-17T18:27:00.000+02:00

Estimada tu,

Els metges diuen que estic malalt. Tot va ser per culpa d’aquell accident. Just el dia que ens vam conèixer. Tornant cap a casa en cotxe, un inconscient, va xocar amb mi després de saltar-se un semàfor en vermell. L’únic consol que em queda és la seva mort. Es veu que no va sobreviure a l’accident.
Tornant a la malaltia, el meus metges no s’acaben de creure el que m’està passant. Es veu que els hauria de recordar, però no puc. També hi ha moltes altres coses que hauria de recordar i en soc incapaç. Tu ets una d’elles. Ara et preguntaràs si no puc recordar-te perquè em dirigeixo a tu? La resposta és senzilla. He trobat una carta escrita per mi i dirigida a mi que em parlava de tu. Es veu que havíem sigut parella. Durant força temps: tres anys. Els suficients per haver tingut bons i mals moments. Però per alguna raó ho vam deixar. A la carta em demanava a mi mateix acabar un assumpte pendent: explicar-te l’actual situació i finalitzar d’una vegada per totes la nostra relació. A continuació t’ho comunico.

Els meus metges els sorprèn la naturalesa de la malaltia. Te una forma curiosa d’actuar. Segons m’han explicat soc capaç d’emmagatzemar records com una persona normal tres anys de la meva vida. Però un cop han passat aquests tres anys, comença un nou cicle de tres anys més i cada dia que passa esborra i substitueix un dia dels tres anys inicials. Espero hagi quedat prou clar. Per si de cas, t’ho explicaré amb un exemple personal:
Tu i jo ens vam conèixer quan tenia vint anys. Just el dia que vaig tenir l’accident. Vam compartir habitació a l’hospital i a partir d’aquest fet ens vam fer molt amics. Amb el temps l’amistat es va convertir en alguna cosa més. Vam començar a sortir, a passar estona junts, fins que al final vam acabar com a parella. El primer dia a l’hospital és l’inici del compte enrera. Aquest acaba tres anys després, o si ho vols d’una altre forma, uns 1095 dies més tard. Durant aquest període soc capaç de recordar les coses com una persona normal. Però quan acaba aquest període els nous dies signifiquen substituir-los pels primers del cicle de tres anys.
En aquests tres anys puc recordar moltes coses. De tu recordo el teu somriure, les nostres primeres converses al llit de l’hospital, del menjar que t’agradava i del que no, la primera vegada que em vas agafar de la mà, del nostre primer petó, i de molts altres primeres coses com a parella.
Recordo també com evoluciona el nostre amor. Com és habitual els primers mesos són molt intensos. Tot és nou i meravellós. Bàsicament es pot reduir a parlar i a diferents formes d’expressar la sexualitat: petons, carícies, abraçades, mirades, i òbviament sexe explícit. Un cop se supera aquesta fase embriagadora apareixen els compromisos: família, amics, feina, etc... I aquí és on comença l’inici de la rutina. Els nous esdeveniments són cada vegada més intercalats. Va passant el temps i un dia, de sobte, decideixes que t’has cansat de tot. Ho vols deixar. Es veu que portaves molt de temps intentant-m’ho dir però no t’atrevies. Et sabia greu per mi. Perquè sabies que t’estimava amb bogeria. I que em faries mal.

El que més indignació em provoca és la incapacitat per preveure que això succeiria. Hauria trobat raonable en un context on sempre estiguéssim discutint que volguessis deixar-ho. Però sense aquestes senyals i amb l’agreujant que sempre semblaves feliç al meu costat l’avís de ruptura em va sorprendre massa.
El dia que feia tres anys o 1095 dies del final del compte enrera coincidia amb els dos anys i onze mesos que havíem estat sortint junts (el primer mes vam estar flirtejant). Justament aquell dia vas decidir deixar la relació. Per mi aquell dia va ser terrible. Emocionalment parlant. No recordo haver tornat a experimentar un dolor emocional tan gran. Els dies que van seguir foren horribles. D’una tristesa i una desesperació desproporcionats. Com aquell dia que mirava les noticies i em vaig posar a plorar sense cap mena de sentit. Més endavant patia d’una ira incommensurable cada vegada que veia una parella agafada de la mà o fent-se un petó. I si a sobre la noia s’assemblava a tu era molt pitjor.

Enmig d’aquesta desgracia un setmana més tard de la ruptura algú em va fer recordar l’accident i l’estada a l’hospital. I jo vaig contestar amb tota naturalitat: Quin hospital? No recordava la setmana que havia estat a l’hospital recuperant-me de l’accident. Havia perdut el record per sempre més. Òbviament també havia perdut el record de la meva primera setmana al teu costat.
Els dies van anar passant i la situació es va anar agreujant. Cada vegada era més evident de la pèrdua de memòria. No recordava els doctors que m’havien atès i havien donat el seu vist i plau a la recuperació. Fins i tot encara que els tingués davant meu era incapaç de recordar-los. Vam visitar altres metges, especialistes nacionals i internacionals però no va servir de res. Al final m’hi vaig resignar.
Lentament els dies van anar passant, concretament 1095 dies més, plens d’experiències, i vivències sorprenents. Però a la fi els tres anys s’han succeït i amb ells han fugit els moments que vaig passar al teu costat. Substituïts tots ells, ara tan sols ets una cara bonica en una foto sense record. El dolor de la teva absència ha desaparegut. No pots trobar a faltar el que no recordes haver estimat. No ho creus així?

Firmat: M.

P.D: Si ens tornem a trobar i m’enamoro de tu novament, em sabràs perdonar?

Serf

2004-09-06T00:20:00.000+02:00

Sentiment obliqüo, és l’amor.
Emoció desviada de la font inicial,
Recull l’aigua que vessa
Fugint de la reiteració.

Obliquar: Desviar-se de la perpendicular.

Crisàlide o La Fi De La Forma

2004-08-30T21:13:00.000+02:00

Canviar, transformar, alterar. El poder d’esdevenir una altra cosa està present en nosaltres mateixos. Segur que heu sentit moltes vegades aquesta frase. Estic convençut que enteneu el seu significat però s’aprecien millor les coses quan s’experimenten en primera persona.
-Em vas dir que canviaries, i tot continua igual -va pronunciar abans de deixar-me.
He arribat a la conclusió que un dels objectius de les dones és canviar d’alguna forma el comportament dels homes. La creació està en elles mateixes i fora d’elles. Sinó aconsegueixen la satisfacció que creuen que els hi correspon es veuen defraudades. I davant d’aquest objectiu inassolible es plantegen dos opcions: continuar insistint o defallir. En el meu cas ja havia insistit suficientment. Havia gaudit d’una segona oportunitat per canviar però la vaig desaprofitar. Per tant va defallir.
La curiositat és el motor dels ignorants, empeny a les persones a preguntar el que potser no desitgen conèixer. En el meu cas, vaig voler saber el motiu de la ruptura. És un error freqüent pensar que hi ha un únic motiu. Fals. El més probable és que aquest motiu només sigui el desencadenant. I per ella quin era aquest motiu? L’absència de canvi. No m’havia convertit en el que ella desitjava. I que desitjava? Tot el que jo no era. Irada es va entretenir a enumerar cada una de les coses que considerava prou important per merèixer canviar. Com si les virtuts i els defectes es poguessin pesar en una balança va decidir colorar-los en platets. A continuació va deixar actuar la gravetat fent que el platet del defectes caigués més avall. Davant de les proves va decidir deixar de compartir al seva vida amb la meva.
El més difícil d’entendre quan es trenca una relació és perquè els bons moments passats junts no serveixen per continuar endavant. Si tot hagués sigut sofriment i desgràcia ajudaria a comprendre la necessitat del canvi. Però en absència d’aquests perquè deixar-ho tot? No tinc la resposta a aquesta pregunta.
No obstant se una cosa: el què va passar desprès que ella em deixés. Lentament i sense ser-ne conscient el meu comportament va anar canviant. Vaig patir un procés de maduració. Hi va haver un moment per la ira, per la negació, per la despreocupació del meu entorn. Però finalment la sortida a la desesperació es va produir. En aquell moment tota una sèrie de transformacions en mi es van fer permanents. Tots els canvis que ella hauria desitjat veure en mi es van produir. Però ara ella no els podria observar perquè el temps ho havia separat tot. Es curiós com sense la ruptura els canvis no s’haurien produït. I produïda l’escissió creant tot el que ella desitjava la reunificació és del tot improbable. No és irònic tot plegat?

Viratges

2004-08-26T22:02:00.000+02:00

Com el sol que il·lumina cada contrada amb intensitat diferent, la llum del teu amor provocava una reacció distinta a cada persona. Podies ser tan càlida com la llum del mediterrani o apagada com en el nord humit. Vas entrar des de ben avall, per l’est de la meva vida, després d’una fosca nit tacada d’estrelles sense escalfor. Il·luminant els fruits d’esperança del meu gira-sol personal em vas fer créixer, fort i sa. Al teu costat em creia invencible, indestructible. Però em vas enganyar.
Vaig seguir el teu camí cegament fins que núvols de tempesta torrencial et van cobrir. Van descarregar en forma d’aigua el simple reflex de la teva ràbia continguda cap a mi i els que eren com jo. Passada la tempesta vas tornar a aparèixer. Però res ja va ser com abans. Et vas mostrar menys calorosa indicant, sense dubte, defalliment. A la fi vas desaparèixer. I no per previsible va ser menys trista la teva escapada. La teva absència em va fer flaquejar. Dèbil, i malalt d’enyorança tan sols em quedava l’abatiment. Les meves llavors es van despendre com llàgrimes en un solc de desesperació. De nou la nit es va apoderar del sostre vital. Freda, llarga i solitària va ser la vetlla d’una nova llum. Arribaria tal vegada el nou dia?