Bloc d'Alfred Abad i Gils

2009-04-23T10:32:00.001-07:00

A l'executiva local de Piera

Apreciats militants d'ERC de la secció local de Piera: No us conec personalment, i malgrat això, sempre tindreu obertes per la meva part les portes a la meva secció local per xerrar, conèixer-nos, intercanviar opinions, i per prendre unes canyes a la meva bonica ciutat que és Tarragona.
El motiu pel qual us escric és per fer ressó d'una resolució que heu tret a la llum pública, i que no us puc negar, m'ha sorprès i m'ha desagradat. Per les persones que no conegueu la història, us deixo l'enlllaç que s'ha publicat a la web d'ERC: http://esquerra.cat/locals/index.php?id_article=31060, que convenientment, pel que es veu, ja ha estat eliminat, malgrat en queden restes a pàgines web com racocatala.cat.

Des de la meva entrada a les JERC, l'any 2004 sinó recordo malament, si alguna cosa imaginava haver entès era que un clàssic del republicansime des dels anys 30, com era la discussió raonable entre les persones en base als seus posicionaments ideològics, i que havia portat a la pluralitat i a la confluència a un bonic partit que es fundà a un mes de les eleccions, que paradoxalment havia arribat a la majoria absoluta, era el camí que volia seguir ERC de cara al s.XXI. Ingenuament, devia ser massa jove pel que vec, ja que en aquest moment pareix que per intentar explicar poscionaments diferenciats en base a assolir la sobirania nacional i un finançament just és fer mal al partit de Macià i Companys. El vostre article declara excompanys dos militants del partit en l'actualitat, i per extensió persones que puguin simpatitzar amb els seus projectes. Sincerament, mai gosaré criticar persones de la vostra secció local, que no tinc el gust de conèixer, però em sorprèn que un diputat i un ex-conseller no puguin visitar-la, en base a que fan mal el partit segons les interpretacions de la vostra executiva local. Entenc igualment que, per ser militant de Reagrupament.cat tampoc sóc benvingut a Piera, el qual em dol, ja que sempre he cregut que qualsevol company que defensi la justícia social i la lllibertat nacional sempre tindrà un lloc a la meva secció local, i per extensió, a ERC. Definitivament, en pocs dies he estat convidat ja masses vegades a marxar, però si em permeteu, al marge d'advertir que de moment tinc la plena intenció de quedar-me per aconseguir que manin persones amb la llibertat per bandera, com a breu resposta al vostre comunicat, ja que jo no tinc els vostres coneixements ni la vostra experiència al capdavant d'aquesta organització, solament us demano que em deixeu acabar amb una frase d'un filòsof com Voltaire, que crec ens hauria de fer reflexionar a tots: Potser no estaré d'acord amb les teves idees, però moriria per què tu puguessis expressar-les. Salut i República, COMPANYS de Piera Alfred AbadMilitant de Reagrupament.Cat i d'ERC

10000 a Brusel.les

2009-02-17T10:39:00.000-08:00

Després d'un parèntesis forçat, reactivo amb més il.lusió que mai aquest bloc.

A Brusel.les anirà la representacó de la voluntat popular de llibertat, la representació del poble català en defensa dels seus drets, a favor de la pervivència de la seva llengua, per la millora de la seva cultura, per la defensa d'una forma de veure el món, que, en el fons, no fa sinó enriquir-lo.

Serem lliures, en la mesura que nosaltres ho creguem. Els projectes col.lectius són la resposta a l'individualisme exacerbat i manipulador.

Salut!!

131 gràcies...

2008-09-15T05:18:00.000-07:00

Gràcies a tots per escoltar-me, gràcies a tots per votar-me, gràcies a tots per donar-me encara més forces per seguir avançant en la lluita.

Ha valgut la pena l'esforç, val la pena seguir endavant, i és un orgull i una plena satisfacció ser el vostre representant al Consell Nacional.

Des d'aquí, el meu humil agraiment a tots els militants del Tarragonès que han fet possible que sortís, prometo el màxim esforç per ser el Conseller Nacional que espereu..

Salut i independència!!

Sobre el suposat perill dels nacionalismes...

2008-08-27T06:28:00.000-07:00

Un govern mundial, un ens dominat per les èlits empresarials i econòmiques ( que no intel.lectuals ) al servei d'interessos poc clars...

Aquest podria ser l'inici d'una història de butxaca, una novel.la amb fins entrentinguts i basada en principis absurds extrets de la lucidesa de l'autor de la mateixa.

La clarividència d'això, però, m'agradaria extreurer-la a les organitzacions internacionals que actualment existeixen:-En primer lloc, l'ONU, un organisme obviament plural, no subordinat a cap entitat estatal ( disculpeu-me la ironia, però això és una aberració ) i que ha de ser el punt d'agermanament de tots els pobles del món.

Quina utopia més bonica, amb ella acabaran tots els conflictes, com els de la 2na G.M, on per cert, ja existia la societat de nacions.

En segon lloc, el Consell de Seguretat, uns Estats que tenen la clau del món i que poden vetar qualsevol resolució ( evidentment, per això no hi va haver cap guerra a l'Irak ).

Tercer, el G-8, els països més industrialitzats del món més Rússia, ai las!, una potència democràtica on les hagi i que està molt bé que participì del joc internacional.

Un president dèspota i autoritari, una visió dogmàtica i centralista de la realitat, el president del genocidi txetxè, i que accepta negar el dret als pobles malgrat representin el 90%! de la població.

Finalment, en aquest petit resum exclusivament polític del món, m'agradaria finalitzar amb la benagloriada UE, una potència vinguda a menys en el panorama internacional, possiblement la més democràtica ( malgrat la gent li doni l'esquena en els pocs espais de decisió que té en els seus anhles d'avançar cap a convertir-se en una gran potència política ), tot resultant que li apareixen conflictes nacionals, en els quals la gent no sap entendre la visió del Nou Ordre Mundial ( aquesta paraula em recorda temps obscurs ) i els quatre vells que quedaven parlant llengües minoritàries i recordaven nacions oblidades han cedit el pas a un seguit de gent amb valors ferms i principis clars que combaten allò previst des de les altes esferes...

Estudiat el panorama mundial de manera objectiva ( els temes aquí tractats han sortit a la premsa internacional ) m'agradaria fer una petita valoració subjectiva de certs punts que considero de vital transcendència per tal de clarificar la meva visió de certes elits, i que poden ajustar una mica més la visió nacionalista de la història que propugno ( entesa la mateixa, òbviament, com que qualsevol nació cultural amb visió política pot esdevenir jurídica ).

No resulta que és molt més senzill controlar una única visió del món, proporcionada pels mitjans de comunicació ( total, si les èlits en tenen el control, és molt més fàcil apropiar-se de les masses si es considera que són manipulables ) que no pas milions de formes de veure el món, amb valors històrics al servei de les persones per triar si més no entre el cosmopolitisme i allìo que sempre s'ha viscut a casa seva?

La resposta la deixo a la vostre elecció, tot i que suposant que en el cas que fos afirmativa aquesta reflexió, si controlés els media i volgués controlar la ment de les persones, jo relacionaria els meus possibles enemics amb el feixisme ( sempre queda bé ), els insultaria i atacaria per totes bandes, titllant-los de ridículs, antiquats, poc pròxims a la nova realitat que està per venir, que segur serà millor...( materialisme? depressions? controls de seguretat?...en fi....).

Igualment, en el supòsit subjectiu del control de les masses que estic convençut busquen, en el cas que partís de la seva visió, en la qual en cada poble ha d'haver un Mc donald's, m'agradaria afegir-me a la visió que un dia va fer un líder nacionalista, que digué textualment que si un dia s'aixequé i tot el món estigués dominat pels mateixos principis, perdent el cromatisme de colors que dóna la diversitat, aquest món seria tan avorrit que no valdria la pena viure.

Però si vulgués tenir poder sota el principi cosmopolita i universalita, lligaria un darrer principi als abans esmentats, obviant de manera intencionada formar persones, fent que fossin esclaves al consum que tu busques, on de pas em forraria al ser propietari dels mitjans de producció, controlant encara més poder, evitant que joves de 15 anys coneguin el sentit de la paraula llibertat i on la seva ment t'evoqués a programes de televisió que ( en principi ) parlessin dels seus problemes.

Llàstima que tota aquesta realitat no sigui una història on els homes lliures puguessim riure una tarda de diumenge, sinó la cruel realitat del món que estem vivint....

Qui canviarà el món?

2008-08-26T07:15:00.000-07:00

Solament aquell que canvii la història, la seva pròpia història, i es faci digne de si mateix, serà possiblement capaç d' agafar els desginis del poder e intentar fer el mateix amb certs aspectes negatius de la societat.

El que vulgui el poder, primer de tot haurà d'haver après a ser manat, haver comprès la duresa dels esglaons més baixos de la societat, i haver sobreviscut amb soltura i respecte dels seus agregats i els seus superiors.

Posteriorment, haurà de tenir una idea suficientment forta, un nucli d'experiència i la certesa que el més possible és que vagin amb totes les forces contra ell.

Recordem que els dèbils i els ineptes sempre tenen la capacitat innata d'alinear-se per mantenir-se en uns càrrecs que, evidentment, per capacitats no haurien de tenir, convertint-se en paràstis insostenibles a llarg termini.

Finalment, un líder carismàtic ha de tenir totes aquestes virtuts per saber transmetre, convertint-se en quelcom especial per a la resta, que veguin tots els seus defectes com a miserables enfront la grandesa d'aquell que sobreviu a aquestes adversitats i es converteix en el més desitjat...

Diuen que diuen...

2008-08-22T17:23:00.000-07:00

Diuen que diuen que som espanyols, i que hem de celebrar les victòries de l'estat veí com si foren les nostres.

Es veu que som nacionalistes radicals, i que ells són, simplement, la normalitat.

Que diguin el que vulguin, que estem ben vius, i que aquí ens hem vingut per dues coses: quedar-nos, i vèncer el combat que ens han imposat des de fa 300 anys.

Mai seré espanyol, ni francès, ni xinès, ja que això és una elecció personal, i molts compatriotes no acceptarem mai les imposicions d'uns que vingueren i que intentaren arrassar-nos la nostra llengua i cultura...

Els seguim esperant, i d'aquí no ens mourem!

Visca la terra!

Estem ben vius!

2008-08-22T15:33:00.000-07:00

Passat per la companya Natàlia de Salou, sobre la politica i l'esport...

2008-08-18T06:55:00.000-07:00

Quantes vegades hem sentit allò de que "no s'han de mesclar política i esport"?

Ho hem sentit en boca d'autoritats esportives espanyoles, del govern espanyol, premsa, ràdios, televisions espanyoles, i fins i tot d'algun esportista -espanyol, és clar-.

Resulta que barrejar l'esport amb reivindicacions polítiques és nociu per al "bon nom" de l'esport. És anar "més enllà" del que "ha de ser" l'esport, només competició "sana", sense interessos polítics.Ho estem veient aquests dies amb els Jocs Olímpics de Pequín 2008.

La premsa espanyola ens està demostrant el que és no barrejar política i esport. Només cal fullejar o visitar la plana web d'algun mitjà esportiu espanyol -i no tant esportiu- per adonar-se que en cap cas mesclen política i esport.

Quan parlen de "los nuestros" o de "nuestras medallas", quan retransmeten en directe amb l'infumable "po-de-mos" o l'antiesportiu i dubtós "a por ellos!". Ho vam veure a l'Eurocopa de Futbol, quan els locutors espanyols aprofitaven la final de la competició per recordar que "este equipo nos representa a todos! Viva España!". Si això no és aprofitar l'esport per fer política, no sé pas què ho deu ser.El mateix concepte de seleccions "nacionals" ja és fer política.

Els Jocs Olímpics són en escència un enfrontament entre nacionalismes. Defensar la bandera de la pàtria (i de quina pàtria?) contra altres pàtries. Quan parlen de no mesclar política i esport, obvien l'escència dels Jocs Olímpics. Representants de federacions espanyoles competint sota una bandera espanyola, amb fans espanyols també amb banderes espanyoles animant-los. Política i esport? No s'han de barrejar. Ho diuen per quan competeix alguna selecció catalana. "Esteu mesclant reivindicacions polítiques amb l'esport!", ells també ho fan, però aleshores és "espíritu sano".Mesclar política i esport és el que fan tots els països del món.

La Xina ha prohibit les manifestacions "polítiques" durant els Jocs Olímpics. Què vol dir això, que Espanya i la resta de països no podran exhibir les seves banderes polítiques ni fer celebracions polítiques? No, vol dir que els "altres" com el Tibet (o els Països Catalans, o EuskalHerria) no podran fer manifestacions polítiques "extraesportives". Els altres, els oficials, sí que poden.

No s'ha de mesclar política i esportiu, diuen els mitjans espanyols, que alhora informen que el golfista espanyol Sergio García ha quedat tercer a l'US Open de Golf, sense ni tant sols mencionar qui ha quedat primer i segon. A qui li importa? L'espanyol ha quedat tercer, la informació deixa de ser interessant en aquest punt. Obrir un diari esportiu espanyol, o mirar la seva plana web, és quedar xop de política.

Un espanyol ha quedat 17è en marxa, dos espanyols passaran a la final de natació, Alonso ha quedat 8è als entrenaments -no cal dir qui ha quedat primer-, la "NBA" (!) només pensa a guanyar la medalla d'or de bàsquet als Jocs Olímpics, un espanyol queda tercer en motociclisme, en 250cc, tampoc no cal informar de qui ha guanyat. Vamos España! Banderes "rojigualdas" per tot arreu, celebracions, exaltació del nacionalesportisme espanyol.

Els anunciants se sumen a la festassa política "ser español no es un orgullo es una responsabilidad". Tela.

El cas més flagrant el vam poder veure i escoltar durant la retransmissió de la final de la Champions League de futbol d'enguany, entre el Chelsea i el Liverpool. A falta d'un "representant espanyol" a la final, amb qui anaven els locutors espanyols? Doncs amb el Liverpool... perquè tenia a les seves files dos o tres espanyols. Sublim. Són incapaços de gaudir d'un esport pel propi esport, necessiten analitzar qualsevol competició i deduir a qui han d'animar de manera que es beneficiï a Espanya.

Si al Liverpool hi juguen 3 espanyols, cal animar al Liverpool doncs, perquè quedi clar que Espanya està per sobre de ningu.Bons exemples d'això en són també la Fórmula 1 i la NBA. Qui seguia a l'Estat espanyol la Fórmula 1 abans que hi aparegués un espanyol amb opcions a guanyar? Ningú. Ara en canvi tothom se sap les escuderies els noms dels pilots i els circuïts.

Qui seguia la NBA abans que Gasol hi anés a jugar? Mentre en Pau va ser dels Grizzlies, ens vam haver d'empassar partits dels Grizzlies fins a la sopa, tot i que de fet perdien gairebé sempre. De cop i volta milers d'espanyols eren fan dels Grizzlies "porqué alli juega un epañó!". I res, quan se'n va anar als Lakers, doncs tots dels Lakers, cap problema, "hay que seguir al epañó!".

El que hauria de ser habitual, que quan no juga el teu equip puguis gaudir de l'esport i ser imparcial, per als espanyols és missió impossible, no poden. En cas que no hi participi un equip espanyol necessiten analitzar quina victòria interessa més a Espanya, per seguidament passar a animar sense reserves aquell bàndol. Ha de ser trist ser així.

Això és "no barrejar política i esport". És el mateix que deia el president de la Federació Espanyola de Patinatge, Carmelo Paniagua, a l'assemblea de la Federació Internacional (FIRS) de Roma, on es discutia si s'acceptava o no la selecció catalana d'hoquei. Ho deia amb el passaport espanyol a la mà.

Deia que els de l'hoquei català no podien tenir una selecció catalana "perquè" tenien passaport espanyol. No s'ha de mesclar política i esport, diuen.Ells ho fan sempre, però el que de debò volen dir és que som nosaltres, els de Salses a Guardamar, els qui no hem de fer-ho. No mescleu política i esport, afirmen, mentre es passen els anys parlant de l'orgull de lluir la samarreta espanyola, de defensar la pàtria. Les consignes contra l'enemic fan esfereir "A por ellos!!". Sona molt esportiu, molt de joc net. "A por ellos!!".

Quin punt en comú tenien les portades de la gran majoria de diaris espanyols -esportius o no- l'endemà que la selecció espanyola de futbol guanyés l'Eurocopa de futbol d'enguany? La frase "Viva España!!". No s'ha de mesclar política i esport, ha quedat clar.

La nena de Rajoy

2008-08-12T03:46:00.000-07:00

La nena de Rajoy fa por. Representa aquella Espanya contra la qual tantes generacions d'aquest país han lluitat desesperadament per evitar la seva força i la seva expansió.

El problema, en molts casos, és que en espanyolitat molts barons del PSOE la prefereixen a ella que a les legítimes aspiracions catalanes.

En el meu cas, jo no tinc una sola nena que representi res, sinó l'empemta i la veu d'aquells que seguim lluitant amb tots els nostres anhels per a l'alliberament nacional del nostre poble.

La llibertat i el dret a decidir de les col.lectivitats humanes sempre és el far que il.lumina les aspiracions democràtiques de la nostra nació.

I en aquestes estem, intentant deixar de ser una colònia expoliada d'una metròpolis arcaica, per tal d'assolir la volguda llibertat...

En els mals moments, surt el caràcter i la força dels guanyadors...dedicat als mediocres i a Espanya...

2008-08-04T04:52:00.000-07:00

En els bons moments, el fàcil és seguir, amb un somriure, contemplant com tothom segueix el curs d'allò natural.

En les dificultats, es quan es demostra la grandesa d'aquells que tenen una pasta especial, un carisma complicat d'imaginar i de menester en la societat com l'actual, reservat a una èlit que imagino forçosament ha d'estar feta per manar.

Evidentment, el curs de la mediocritat té un període de funcionament, però passat el temps està abocat al fracàs més absolut, les mitjanies es fonamenten ja en l'error en els seus períodes inicials, i a partir d'aqui inevitablement poden enganyar a part de la societat, més no per massa temps.

Arribat aquest punt, hem de lluitar, des del nostre front de combat, per què els més preparats retornin al lloc del qual mai haurien hagut de sortir. Preparats per seguir, fins al final per la llibertat!!

Breu reflexió sobre el nacionalisme...

2008-07-22T18:27:00.000-07:00

Kafka digué textualment que el nacionalisme era idiotisme, i Einstein, fent gala de la seva fina ironia ( perfectament plasmada en el seu llibre de conversacions amb Freud del Por que la Guerra, àmpliament recomanable per cert ) digué que a Alemanya seria reconegut com a jueu pel nou règim nacionalsocialista, i que a França seria sempre vist com a alemany, i per tant, enemic.

Tots els que em coneixeu sabeu perfectament de la condició no amagada de catalanista reconegut i del meu desig d'un país lliure crec, sincerament, que és molt possible que els dos autors ( únicament citats com a exemple ) tinguessin tota la raó, i que la meva opinió estigui fonamentada sobre principis erronis.

Cadascu és lliure d'expressar les seves opinions, i el fet de no ser una figura reconeguda no crec que hagi de deslegitimar els meus arguments.

No nego l'absurditat dels nacionalismes, com tampoc nego el fet que l'existència d'Estats posen de relleu la necessitat dels mateixos com a consolidació.

Segons Lenin, en la seva teoria en el llibre El Estado y la Revolucion, ja feia menció que l'existència dels mateixos posava de manifest la necessitat de l'existència de diferents classes per tal d'assegurar la pervivència d'aquests.

És a dir, els nacionalismes són una forma d'integració ( en el s. XX i XXI perquè no ), una forma de superació en el sistema capitalista de l'individualisme en el si d'una comunitat dirigida dels dels mitjans de control i manipulació? Possiblement si, per mi signifiquen un pas endavant en aquest sentit.

Segurament els autors contraris als nacionalismes es referien als punts incials, lligats als fenòmens de guerres i odis fratricides, per criticar el fenomen nacional com a tal.

Nogensmenys, oblidaven el factor de cohesió que tot individu necessita no a nivell estatal, sinó cultural, referent a principis històrics en absolut menyspreables, al fet de comunicació lingüística i sensació de proximitat que aquesta proporciona als mateixos.

En la societat globalitzada i de consum en la qual crec que malauradament ens trobem immersos, la manca dels principis sobre els quals es sustentavab uns principis identitaris fan que es tambalegin valors milenaris, i la seva pèrdua crec que és una pèrdua d'abast mundial.

Al morir una llengua i una cultura, plora i mor una forma d'entendre el món. Al contrari que Mill, crec que és precisament en l'acceptació de la diversitat que inicia el respecte i l'intercanvi entre les persones.

L'utilitarisme de la minoria podria ser una alternativa al seu pensament majoritari i excloent, totes les cultures tenen en essència un principi vàlid, perquè aporten una contraposició i millora als principis que han de regir l'ésser...

Sobre el manifiesto, intel.lectuals varis i l'espanyolisme...

2008-07-22T11:32:00.001-07:00

És curiós veure com els forts volen sempre aixafar els dèbils, sentir-los absolutament oprimits sobre la seva immaculada visió de les coses.

És divertit que, quan els preguntes, es fan les víctimes.

Intel.ligentment, en una operació molt digne i orquestrada brillantment per sectors interessats en una divisió real del país per al seu benefici, han arribat a la conclusió que, ai las!, la llengua espanyola es veu profundament amenaçada en uns territoris de la seva estimada Espanya, unes terres on es veu qeu ningu coneix el castellà, i on llengües que parlen aproximadament 7 milions de persones tenen la indecència de sobreviure i amenaçar de facto i realment l'existència de la gran llengua mare, que es veu deu ser la seva, amb més de 400 milions de parlants.

Signen cadenes de televisió com Telecinco, Telemadrid, cèlebre pels seus reportatges mundialment premiats per la veracitat en la seva informació personatges de la grandíssima talla com Albert Boadella, UPyD, C'S i insignes personatges del PP.

Realment, tinc la sort de no compartir vaixell, ni projecte de país i de nació amb aquesta gent, in firmo esperant que per pocs anys duri la nostra falsa i prefabricada ficció unitària...

A Oleguer Presas

2008-07-22T11:23:00.000-07:00

No et conec personalment, per mi ets un més que correcte defensor en un equip de futbol, i abandones el Barça per anar-te'n a un equip que va ser format en els seus inicis per jueus a Holanda.

Coses de la vida, mai has tingut el suport mediàtic de la Brunete, ni t'han perdonat que et neguessis a jugar un partit amb una selecció que no és la teva.

Podries haver callat, ser un més, un anònim que ha tingut la sort de guanyar molts diners fent allò que li agrada. Però has decidit no fer-ho, i malgrat és més que possible que discrepem en molts temes de caire polític i social, representes bona part d'una cada cop més àmplia part de la població.

Mai tindràs els Godó ni Prisa a favor, però humilment des d'aquest bloc, et desitjo molta sort, necessitem més patriotes com tu.

L'onada espanyolista imperant i la resistència numantina

2008-07-19T10:32:00.000-07:00

El nostre poble està amenaçat, d'això no hi ha cap mena de dubte. L'espanyolisme recalcitrant ha aprofitat un fenomen esportiu de masses per llençar una nova onada d'invasió vers la nostra terra.

Evidentment, la política i l'esport no han anat mai de la mà, i és per aquest motiu que l'Estat Espanyol permet la participació de Catallunya ( PPCC ) en qualsevol competició i en qualsevol modalitat que consideri oportu.

Éssent realistes, jo tindré dues seleccions ( la meva nació i qualsevol que jugui contra Espanya ) fins el dia que la darrera doni autèntica llibertat als nostres conciutadans per decidir el nostre futur en TOTS els aspectes que així desitgin.

Mentrestant, seguiran com sempre deslegitimitats, i jo seguiré sentint vergonya que gent de l'estranger em digui espanyol...

Valoracions de la situació interna d'ERC

2008-06-22T08:13:00.001-07:00

Després d'un silenci crec que suficientment prudent, i analitzant des de la distància els resultats electorals i el congrés d'ERC, crec que podem extreure un seguit de conclusions força interessants, i que poden ajudar a remarcar tan el difícil moment que viu la organització a nivell intern, i com les diferents ànimes que cohabiten dintre del partit s'han manifestat de manera clara.

Com a primeres conclusions, podem concloure que el continuisme ha guanyat amb un 60% dels vots, i que els crítics han obtingut el 40% aproximadament. Els militants han fet president amb només el 37% dels vots Joan Puigcercós, un resultat totalment legítim i respectable, pèrò que crec que s'allunya moltíssim dels resultats que hauria tret si s'hagués presentat només 3 anys enrere.

El líder alternatiu escollit per la militància ha estat Joan Carretero, amb un 27% dels vots i per sbore d'Ernest Benach, una persona amb un carisma fora de qualsevol sospita, com es demostrà al Congrés del partit, on realment féu un discurs memorable i es reconcilià amb bona part del partit.

Referent a Carod, segueix tenint la mateixa oratòria de sempre, brillant i enèrgic, contundent, però com sempre he dit a persones pròximes a ella, allunyat ( al meu entendre ) de bona part de la societat, i sobretot, dels nostres votants i, sobretot, exvotants.

Per EI, suposo que fou un moment difícil quedar últims, però ho contrarrestaren amb persones molt vàlides , cas d'Elisenda Paluzie i H.L.Bofill, el darrer dels quals però, crec que s'equivocà en l'anàlisis que féu dies després al diari Avui i les seves crítiques a Joan Carretero, acusant-lo pràcticament de por per no pactar amb Uriel Bertran. Això si, moltes de les seves esmenes parcials eren brillants.

Com he pogut comprovar amb militants que eren de la sintonia d'EI, és més que evident que existeixen diferències d'estratègia i ideologia dins del partit, i el més sensat per ambdues parts era presentar-se per separat i copsar quines sensibilitats eren més representatives i quines menys.

La situació és complexa, la direcció és monocolor, però tots estem al servei del mateix partit, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i sobretot, al servei del nostre país i la seva independència.

Que ningu dubti que jo, i qualsevol dels meus companys que comparteixen la meva visió del partit, ho donarem tot per assolir els nostres objectius.

Francesc Macià, la lluita continua!

2008-06-04T17:22:00.001-07:00

El 7 de juny donarem fins l'últim alè per a que els teus predecessors puguin tornar a lluir amb orgull les sigles d'ERC, i la proclamació de la República Catalana torni a ser objectiu primordial en la ostre acció política.

Catalans, sàpigueu fer-vos dignes de Catalunya! Ara toca canviar, ha arribat l'hora del reagrupament!

Què és per mi el meu país?

2008-05-30T07:57:00.000-07:00

Realitzo aquest post degut al fet que un immigrant em preguntà estranyat aquesta mena de lluita retro i contrària de cap on avança al món que mantinc, i que, després de reflexionar, m'ha conduit a la necessitat d'actualitzar la meva lluita. Curiosament, després d'explicar-li això, ara és votant republicà, malgrat diguin alguns que això no és possible...

Catalunya és el meu país, es la meva forma de viure, una concepció autòctona d'existència allunyada de qualsevol prejudici o odi vers d'altres.

Catalunya per mi simbolitza l'amor a cadascuna de les persones que m' acompanyen en el meu llarg viatge a Ítaca, a la meva cultura, a la meva llengua, a la meva gent, que en definitiva són el que més m'importa en aquest món.

I és que...quan ploro, quan ric, quan estimo i quan m'enfado, sempre ho faig en la llengua dels meus avantpassats, sense prejudicis i sense vergonya, en la llengua d'aquells que llauraren i visqueren en les mateixes contrades que jo ho faig ara.

I això tan obvi per a totes les persones amb Estat, per als que no en tenim, resulta una baralla contínua, havent d'assumir pel camí que alguns cada vegada et mirin malament, i hagis de justificar en el món la teva perteneixença com a quelcom natural, allunyat de les estridències i els radicalismes de certes persones que només criden i no saben escoltar.

I els pregunto, quan em miren amb superioritat manifesta, i mentalitat tancada:

Costa tant d'entendre que no sóc espanyol ni francès per mes papers que ho diguin, sinó únicament fill d'una terra mil.lenària, i que això no significa odi a ningu, sinó estimació cap allò que és meu?

A mi m'agrada el meu país, germà d'altres nacions amb qui m'agradaria conviure en llibertat, ensenyar els meus fills les arrels d'on un prové, únic camí per avançar cap allò que volem ser.

Tot i això, mentre hi hagi gent que ens vulgui suprimir i eliminar com a nació, sàpiga que amb la raó i la força de la paraula vencerem, que mai pensarem ni serem com ells.

Mentre hi hagi qui ens vulgui exterminar, nosaltres resistirem, i el burlarem pel món fent-ne gran sorna a tothom que ens pregunti de la seva ( que no nostra ) pàtria.

Mai el recolzarem en res fins que no reconegui el nostre dret a l'autodeterminació com qualsevol poble normal que l'únic al que aspira és a ser ell mateix.

I direm Adéu Espanya amb totes les forces, no a la contra, sinó a favor dels nostres drets...

Visca la Terra! Per la llibertat, en lluita fins al final!

P.D.: Igualment, m'agradaria fer una reflexió en cotnra l'afirmació de Joan Pugicercós al seu darrer llibre Generació.cat "El pitjor d'un enemic d'una Catalunya lliure és la Catalunya "pura":

La Catalunya que alguns anomeneu pura no és enemiga de la lliure, sinó un reflex d'una història i tradició que ha determinat el nostre fet diferencial en el si de la nostra nació, i això, en cap concepte, pot ésser enemic.

A tots els que vénen de fora, simplement, se'ls hi ha d'explicar el que som, ensenyar-los a integrar-se, parlar-lis amb la nostra llengua, fer-los partíceps del sentiment de perteneixencça pel fet de viure aquí, i del sentit de la nostra lluita diària.

Per tot això, molta gent segueix fent país i folklore nacional en base a la recuperació del nostre sentit com a persones i col.lectiu enfront la globalització existent, i seguim fent pedagogia entre els nostres que ens menyspreen, i els de fora.

I que sàpigues, a títol individual, que n'estic molt orgullós, company, de la meva història i dels que ens ha conduit a ser nació, i és el que em convida a seguir lluitant...

El canvi...al 7 de juny

2008-05-28T14:31:00.000-07:00

Cada cop queda menys per un dia que marcarà el futur d'ERC, i per extensió, del país.

S'ha de triar entre no avançar nacionalment i la il.lusió per recuperar els principis i valors del partit de Macià, els valors democràtics o entre la gent que vol eliminar l'assamblearisme com ja intentaren fer.

I depen de nosaltres, de cadascun dels més de 10000 militants triar entre seguir el camí previst per persones de la talla de Ramon Tremosa i Victor Alexandre i tornar a la marginalitat en representativitat, o canviar i lluitar per recuperar la dignitat nacional com a eix prioritari.

Com a republicà, per orgull i per dignitat, crec fermament en la capacitat de reacció de les persones, i per això crec que haurà canvi.

En conclusió, el dia 7 votaré per la ERC amb totes les seves paraules, i ho faré amb plena consciència, i sobretot, pensant en el país i la seva llibertat.

"Catalans, sàpigueu fer-vos dignes de Catalunya" Francesc Macià

Lliures com l'ocell que vola pels mars...

2008-05-11T14:06:00.001-07:00

Després un temps d'aturada del bloc, i en clara reflexió sobre el món que vivim, només puc exigir una cosa al lloc on estic en aquests moments anclat, un Estat que no reconeix les nacions del seu interior: llibertat.

Donar la paraula als pobles que conviuen amb una altre nació no ha de fer cap por, és un pas més cap a la normalització d'un mapa europeu que si volem estigui realment unit ha de representar totes les sensibilitats del seu interior.

Zapatero, el talante no és dir no al dret dels vascos a fer un referèndum, a expressar mitjançant les urnes el seu dret a existir en el món. No és això, company, no és això, callar veus dels pobles que conviuen en l'Estat no és pluralisme, sinó unitarisme en una Constitució que no recolzaren, i que molts de nosaltres no hem pogut votar.

El 2010 és més que possible que es realitzi un referèndum a Escòcia, ha hagut més d'una independència darrerament, i jo sols adverteixo als que ens vulgui callar, que potser no tenim la raó de la força, més no la volem, ja que tenim l'arma més poderosa: la força de la raó.

Catalunya i els PPCC estan en una anclada històrica, i el camí que marca el món i el seu voltant és molt clar.

Ha arribat l'hora de volar, ha arribat l'hora de ser un ocell i emprar allò que fa tants anys ens robaren, el dret a somniar...

La recuperació dels valors

2008-04-21T11:30:00.000-07:00

En qualsevol procés independentista com a consecució responsable del dret a l'autodeterminació d'una nació, el primer que cal tenir clar és qui som, el que volem i quin és el camí a seguir per tal d'arribar-hi.

En el cas de la nació catalana, hem d'assumir que som part d'una herència històricocultural molt forta que li dóna una legitimitat innegable a la qual no podem renunciar.

Igualment, formem part inalterable de dues variables molt importants que ens duen a la conclusió que la millor via per solucionar el nostre encaix en el món és un Estat propi, des de la vessant de la pèrdua de les nostres llibertats a través de la imposició borbònica que trencà qualsevol legitimitat a l'estat centralista de Castella, i per l'altre, la millora de l'Estat del Benestar que indubtablement representaria una millora pel poble, clar destinatari de les aspiracions nacionals de la nostra terra.

No és assumible, però, sota cap concepte, renunciar a la part cultural, lingüística i històrica per assolir la independència, seria un menyspreu i una falta de respecte a la nostra gent que abans de naltrus donà la vida per aquesta terra. No seria just no tenir-los presents, no seria digne per a la seva memòria una independència exclusivament econòmica.

Però el que, per sobre de tot espero, és que el president d'ERC tingui clar que som una nació en cada moment, no en funció del moment d'eufòria que passi, com digué dimarts passat.

Evidentment, la independència es farà amb gent integrada vinguda de fora, com vostè mateix o tants i tants, però el que els hem d'explicar és el pas que han de fer per integrar-se en una realitat nacional diferent, creient, obviament, que som una nació, i que no es deu a factors exclusivament econòmics o materials aquesta independència.

Necessitem de la valentia i l'èpica, necessitem recuperar els valors del 1714...

Qualsevol nacionalista té molt clar que el millor per aquest món és que les diferents sensibilitats culturals amb voluntat política esdevinguin Estat.

Estem fets per guanyar!

2008-04-05T16:06:00.000-07:00

Realitzo aquest escrit per rellançar la moral tocada de molts dels nostres militants i simpatitzants d'ERC arreu del Principat i dels PPCC.

Obviament, la caiguda ha estat de campionat, però considero, des de la fermesa ideològica i des del pensament positiu que necessitem de nous aires que condueixin a la tan ansiada renovació de càrrecs i, sobretot, d'idees.

El camí recorregut ha estat molt important, i la batalla de les idees està avançant a pasos de gegant en una societat cansada de tants errors. I no dubtem, a més, que prop de 2/3 dels nostres votants han optat per no votar cap dels partits que no representen l'independentisme, és a dir, no han emprès el camí de retorn a la casa regionalista i federalista.

En aquest sentit, i des de sempre, he cregut primordial recuperar la R i la C perdudes per uná nomenclatura buida de continguts com és la d'Esquerra a seques, sense referències republicanes ni nacionals, i replantejar la política d'aliances exclusivament a quan realment s'avançi en un camí nacional clar i sense embuts. Solament des d'aquí serà possible emprendre un punt de retorn a tota aquella gent desil.lusionada.

A partir d'aquest anàlisis previ, trobaria igualment positiu que es fessin debats entre els diferents candidats, tot demostrant la nostra ciutadania que comptem amb el suficient arsenal de projectes i formes d'avançar que comportin el progrés nacional.

Ha arribat l'hora de dir clarament que ningu podrà parar la nostra voluntat d'existir com a país en aquest complex món que ens ha tocat viure, i que estem fets per guanyar!

Visca la terra!

La visió macianista dins d'ERC

2008-03-29T07:30:00.001-07:00

Històricament, ERC ha estat un partit representat per la pluralitat dins de la societat catalana. La seva concepció originària d'agrupar diferents tendències en el seu si, confluents des de les visions històriques més independentistes ( cas d'Estat Català ) fins a les més federals i esquerranoses, van acabar amb dos líders que representaven en bona mesura els dos pols que havien representat l'ascens del partit en els anys 30: Per una banda, Francesc Macià, històric dirigent dels fets de Prats de Motlló i destacat independentista, i per l'altre, una persona més pròxim a les visions de l'esquerra en el seu sentit més tradicional.

Obviament, i malgrat la història ha mitificat els dos, i mereixen el més gran reconeixement i el nostre respecte, cal tenir present que aquesta divisió de procedència no va acabar amb la Guerra Civil, sinó que al retorn de la Transició es va accentuar amb els primers pactes d'Heribert Barrera amb Pujol, i que ha retornat des de 1996, on considero que per primera vegada des de la República vencia una visió més pròxima a Companys que als princips de Macià.

No obstant això, i malgrat jo em considero més pròxim als principis ideològics de l'originari Estat Català i al nostre avi, he de reconèixer que en un primer moment vaig quedar perplex de l'ascens que el nostre partit realitzava. i vaig donar un vot de confiança, per què era evident que ells tenien raó, que en aquell moment era el camí a seguir per tal de créixer.

Però de la mateixa manera que els cicles no són eterns, ha quedat demostrar que la marca esquerra per si sola no és suficient per tal de mobilitzar bona part de l'electorat que representa la R i la C, i que amb l'excusa dels PPCC no és suficient per camuflar els veritables interessos.

Ha arribat l'hora del debat, i estic convençut l'hora del retorn dels idearis macianistes, preeminentment nacionalistes al govern del partit. És el moment que les persones assumeixin les severs responsabilitats per tal de donar un nou aire, i en aquest sentit recolzo absolutament la proposta de l'actual president de renovació dins del partit, representat per l'ala que critica el que considero un dels grans problemes que ens ha conduit a la situació actual: El segon tripartit, i concretament, haver fet president un espanyolista de pro, que no va tenir cap problema en representar l'Estat amb la negociació de l'Estatut.

Camuflar que això és motiu suficient per desmobilitzar el nostre electorat és obviar una realitat.
No hem de ser un partit bisagra, sinó de govern, i aixìo estic convençut vol dir assumir etapes de govern i d'oposició, tenint molt clar que únicament des dels principis independentistes i assumint que només des de la construcció nacional creixerem ha de ser el nostre punt fonamental. No volem cadires, volem pàtria.

Ha arribat l'hora, l'independentisme creix. Torna el moment maciànic, i he d'estar preparats per un 2014 de debò!

Salut i independència!

Esperant el nou llibre de Maragall

2008-03-20T07:17:00.000-07:00

Realment tinc ganes de veure que es mou per dintre del PSC, i crec fermament que la transperència que s'està produint dintre d'ERC és bastant impensable en l'aparell organitzatiu del PSC-PSOE.

Que van fer amb l'últim que va intentar canviar Espanya des de la perifèria? És així com es paga a les persones que t'han portat al poder? És això la Catalunya optimista, dir si al Jose?

No cal que ens enganyin més, el federalisme està arraconat en la marginalitat més absoluta en el seu partit estàndart.

Per tot això, i per la unitat catalana definitiva,

Visca ERC ( que no esquerra )! i Visca Catalunya Lliure!

Salut!

L'hora de cares noves, l'hora del discurs renovador...

2008-03-14T06:47:00.000-07:00

A 14 de març de 2008, ens trobem en una encreuada històrica.

ERC té segurament un dels congressos més decisius en ls seva història, en la qual ha de decidir el seu futur com a partit.

Enfront tenim un dels pitjors resultats en els darrers temps, en els quals la dolça decadència sumia els militants en una latent incògnita, incàpaços d'entendre quina seria l'evolució de futur.

Això s'ha acabat, i és hora d'extreure'n conclusions. Jo en trec una de positiva, la immensa majoria de votants que el 2004 ens van fer confiança per un projecte independentista no han marxat cap a la resta de partits.

Al contrari que el que la Direcció Nacional propugna, és evident que solament una petítissima part dels nostres votants han marxat cap al PSC-PSOE o el CiU més regionalista dels darrers temps. I com es defensa això? A través dels números.

El PSC-PSOE ha pujat a Catalunya 80000 vots als resultats de Catalunya, CiU ha mantingut resultats ( els pitjors de la història igualats amb el 2004 ) i ERC ha perdut més de 300000. Alguna cosa no quadra, si a més tenim en compte que també hi ha hagut vot d'IC-V cap al PSC.

Per tant, a no ser que els votants d'ERC hagin apostat pel PP, està clar que tenim majoritàriament abstenció, vots en blanc, nuls i a altres formacions ( 44000 vots al PRC al Senat, aixo és esperpèntic!.). En definitiva, una massa independentista més que evident que no accepta rebaixes ni vendre's al mateix postor, i que un partit de govern no significa estar sempre al govern, sinó acceptar que a un li toca manar i estar a l'oposició en funció de les circumstàncies, i no alienar-se comstantment com un partit bisagra que sempre té el risc de ser engullit.

Igualment, assistim incrèduls a un creuament de declaracions entre Carod i Puigcercós, que defensen que tenen la mateixa visió de partit ( la mateixa que ens està conduint a la situació actual ) de govern, i que l'únic que els diferencia són temes personals.

Increïble, de debò, surrealista, sempre havia tingut en ment que els problemes es solventen a casa, i no als Matins de TV-3.

Puigcercós aplica per solucionar els problemes la solució de R.Cat, la de separar partit i govern, quan anteriorment se'ls havia titllat de tot, i el Carod defensa el paper de Carretero com a conseller de Governació.

Veure per creure.

A títol personal, he de dir-vos que va haver un temps en el qual confiava que l'equivocat estava jo, que l'estratègia del partit era la correcta, de fet mentre els resultats acompanyaven era evident que no s'havia de canviar malgrat jo tingués punts en contra, però ara això s'ha acabat.

Necessitem tornar a il.lusionar la gent que el 2003 i el 2004 ens va donar recolzament, aquella que esperava tant de nosaltres, la massa crítica i responsable que al contrari que en altres partits no dóna xecs en blanc.

Arriben temps de noves il.lusions i noves cares. Arriba l'hora del canvi, l'hora d'ERC i no solament d'Esquerra, la renovació és inevitable...

Salut i independència!

Reflexió electoral

2008-03-10T09:14:00.000-07:00

Després d'un dia de reflexió dels resultats, ha passat una cosa realment previsible, s'ha sumat un tsunami presidencialista a la percepció crítica de la immensa majoria de votants en algun moment d'ERC sobre la política de pactes i de governs que està seguint en aquest moment.

No cal ser més clar ni contundent, en certa mesura estic convencut que ens ho mereixem, a lo millor a la pròxima entenem que fer un president espanyolista no es el millor pel nostre país...en definitiva, a seguir lluitant per la llibertat del nostre poble...

Salut i independència!