el bloc de'n joanet

Viatge a Gal·les (i VIII): Retorn a Bristol

2009-06-03T19:57:00.007+02:00

Les nostres passes s'encaminen ja cap al final del viatge. En aquesta darrera data visitàrem la zona sud dels Brecon Beacons on trobam l'animada ciutat ramadera de Abergavenny. Es tracta d'una ciutat molt agradable, de petit tamany que té un castell normand del segle XII excessivament fet pols. Hi has de posar molta imaginació per fer-te una idea del que fou d'antuvi!

Respecte la ciutat, com vos deia és petita (com Manacor per exemple) però per la seva ubicació central en una vasta regió ramadera, te un ambient animat i un gran mercat. Al contrari que Rhayader, a Abergavenny han tengut bon gust a l'hora d'arreglar el centre i pots passejar per carrers peatonals plens de comerços i restaurantets. Noltros vàrem dinar asseguts en unes tauletes d'un restaurant al carrer.

Com podeu apreciar en les fotos, les ovelles són el centre d'atenció del poble, fins i tot fan xocolatines en forma de mè.

Abandonarem Abergavenny després de dinar per dirigir-nos ja de tornada a Bristol, a Anglaterra, però abans ens quedava un darrer punt d'interès.

El riu Wye divideix, en aquesta part sud, Gal·les d'Anglaterra. Tota la ribera del riu, a ambdós costats és molt verda, plena de bonics i espessos boscs. Segons vérem, hi ha nombrosos camins senyalitzats per fer excursionisme a peu o en bicicleta per aquesta zona. Al respecte, dir que encara hem d'aprendre molt dels britànics en aquest sentit. Qualsevol indret d'interès natural i paisajístic (i a Mallorca en tenim també molts) està profusament retolat i les facilitats per als que vulguin explorar-los, són totals (mapes, guies i centres de recepció on molt amablement informen de les possibilitats de rutes a fer sovintegen).

Però com anava dient, ens encaminàrem cap al riu Wye per resseguir-lo al sud fins a arribar a l'abadia de Tintern. El llegat medieval de les illes britàniques (i també de la zona oest de França) està farcit de restes de les guerres religioses, i Tintern Abbey són un altre exemple. Ja no ens va sorprendre tant com la primera vegada que passejarem per unes ruïnes d'aquest estil (potser fou a les ruïnes de la Catedral de Sant Andrew's d'Escòcia) però aquests llocs sempre tenen quelcom de màgic. A Tintern s'afegeix el fet que es tracta d'una zona frontenera. De fet, el bosc que veieu al darrera del ventanal de la fotografia és Angleterra, mentre que l'abadia es troba a Gal·les. Al mig, només hi ha el riu Wye.

Finalment abandonàrem Gal·les pel mateix pont pel qual hi havíem accedit i ens n'anàrem cap a Bristol on havíem de fer nit per agafar després un molt matiner vol cap a Palma. No va ser aposta, sinó pura sort, que uns vells amics nostres, els Redlands Palomino Company, tocaven aquella nit a Bristol, i vàrem aprofitar l'oportunitat. Quan els Redlands ens visitaren a Mallorca ja ens varen contar que tenien intenció de mudar-se fora de Londres per poder tenir una vida més "country". I aquesta vida l'han trobada precisament a la terra natal de Hannah Elton-Wall, que és, mira per on, Gal·les. En aquests anys des de 2005, hi ha hagut alguns canvis en la formació dels Redlands, però segueixen al front els entranyables Alex i Hannah. Qualque dia els tornarem tenir per aquí.

I amb això donam per finalitzat el viatge i la nostra crònica. Esper que us sigui amena i, sobretot, útil si planificau visitar aquest petit país.

Viatge a Gal·les (VII): L'atac dels moscards assassins

2009-06-02T19:19:00.002+02:00

Com vos contava a l'anterior post, Rhayader no té res destacable, però a escasos cinc quilòmetres es troben una sèrie de valls ocupades per embassaments anomenades Ellan Valley. La zona té el seu encant, especialment cap al final, on un brusc canvi de paisatge, d'un monòton bosc cap a una zona amb diversitat de vegetació i petites colines ondulades, ho fa encara més bonic. De tota forma, el nostre objectiu del dia era seguir cap al sud i entrar a la famosa àrea de Brecon Beacons, l'altre parc nacional gal·lès.

Arribats al poble de Brecon vàrem passar pel que seria el nostre apossent de la nit a deixar els trastos i partir a fer una excursioneta per la contrada. Brecon, sense tenir res d'especial, és un lloc molt més amè i vitalista que Rhayader. Es nota que per aquí passen visitants perquè hi ha comerç, restaurants i es veu vida als carrers.

Per cert, una altra vegada vàrem topar amb un bon B&B. Potser no fos tan espectacular com algun dels anteriorments comentats, però va ser un lloc prou agradable i els hostes són molt simpàtics. El lloc es diu The Grange i el vos recoman decididament.

El nostre objectiu de l'horabaixa era fer una excursió en bici des de Brecon fins a una presa anomenada Talybont Reservoir. Hi ha una ruta que parteix de Brecon i arriba fins a Cardiff (una ruta de quasi 100 km dita Taff Trail) i la passejada -molt més curta- que volíem fer és el primer troç d'aquesta ruta. Malauradament els comerços de lloguer de bicicletes tancaven a les 17h (quan hi ha sol fins a les 20h a la primavera!) i no vàrem poder llogar bicis. Al final anàrem en cotxe fins a l'embassament per recorre'l a peu. Vàrem començar a caminar i quan portaríem uns 45 minuts (per cert, d'un paisatge tampoc no gaire espectacular), de sobte ens atacaren niguls de moscards! Quin desastre, ja ens tens fent volar les mans i correcuita de tornada cap al cotxe (que tenia els vidres també plens dels voladors atacants).

Total que tornàrem al poble, voltàrem una estoneta pels carrers i vàrem acabar el dia comprant el sopar en un restaurant hindú on un cambrer ens interrogava sobre l'islam i la seva presència històrica (Al-Alandalus) a Espanya. Les preguntes eren prou incissives com per dir-li adéu tot d'una que ens varen servir la comanda.

Viatge a Gal·les (VI): Snowdonia

2009-06-02T18:28:00.003+02:00

Snowdonia és una regió situada al nord-oest de Gal·les. Aquest era el dia en què arribàvem més al nord al nostre viatge. Lamentablement hi ha alguns llocs del país que vàrem renunciar visitar per no tenir el temps suficient.

Començaré, des de l'ignorància doncs, animant-vos, si teniu més temps que nosaltres, a visitar la península de Llŷn (especialment la costa nord i la minúscula població de Porth Dinnlaen, que sembla que ha de ser un lloc preciós per deixar passar les hores embadalit mirant la mar en aquest lloc paradisíac; les ciutats de Caernafon i Conwy, a la costa nord del país, semblen també llocs que val la pena visitar amb els seus impressionants castells; i, finalment, l'illa d'Anglessey, que sembla que hagi de ser un lloc de màgica pau.

Però a Snowdonia també val la pena dedicar-li prou temps. Potser nosaltres no en vàrem tenir molt, però crec que l'aprofitàrem a bastament. Vàrem defugir l'opció més evident que podria ser pujar el pic més alt de Gal·les, l'Snowdon, en el tren creamallera -i atracció turística- que el puja. Per sort vàrem trobar un lloc web molt explicatiu del parc nacional d'Snowdonia on s'expliquen moltes possibilitats. Ens vàrem decidir per una excursió light als voltants d'un llac, i la decisió no podia haver estat més encertada (aquí la podeu veure)

Gràcies al GPS del cotxe va ser senzill arribar al punt de partida, i només el camí fins allà ja fou tot un espectacle. Aquesta zona és una part realment muntanyosa. El conglomerat rocòs que conformen el pic Snowdon i la resta de pics alts modelen un paisatge abrupte on les valls estan farcides d'arbres i llacs i les parts altes de roca pelada i supòs que de neu a l'hivern. El dia però era fenomenal un altre pic i vàrem gaudir de l'excursió i de tot.

Va ser fàcil reconéixer el lloc de partida de l'excursió perquè estava ple de cotxes aparcats a la carretera. El lloc en concret és punt de partida de molts camins que pugen a les muntanyes. Hi ha una caseta amb bar i banys al lloc d'inici, on també s'exposen fotos que documenten com Edmund Hillary venia aquí precisament a entrenar-se per a la seva expedició a l'Everest. Je je, no era la nostra intenció precisament!

Certament pujar fins al llac Idwal és una excursió molt senzilla. En només un quart d'hora des del parquing s'hi arriba. Després vas voltant-lo en un camí que, sense deixar de ser una excursió fàcil, té l'atractiu d'anar canviant de perspectiva de l'entorn i, fins i tot, un pas una mica compromès per passar per una mena de torrentera. Per sort tot va discòrrer sense més complicacions i vàrem passar uns moments de veritable relax en aquest bonic indret. Als voltants del llac hi ha un impressionant circ de muntanyes que ha ser ben bonic de pujar, però no era el dia adequat.

Per cert que unes cabres de muntanya ens varen sortir al pas i ens feren un espectacle digne del National Geographic amb xoc de banyes inclòs!

L'horabaixa ens disposarem a començar la ruta al sud que ens havia de portar aquella nit a Rhayader. Era el principi del final i no vaig poder evitar sentir una certa tristor en abandonar aquells bonics cims d'Snowdonia.

Rhayader és un poble de pas que no té cap atractiu especial i que vàrem seleccionar per la seva ubicació geogràfica. El nostre B&B va ser correcte sense més, però no especial com els dos anteriors on havíem estat.

Nota: Les aparences enganyen: aquí m'estava congelant els peus!

Viatge a Gal·les (V): Volta per Mwnt

2009-05-02T13:39:00.005+02:00

Aquest dia era un dels llarguets de cotxe perquè el nostre objectiu era pujar cap al nord del país, fins a la regió coneguda amb l'evocador nom de Snowdonia, però primer volíem estirar una miqueta les cames i aprofitant un altre resplendent dia i un fulletó sobre rutes a peu que hi havia al B&B vàrem sortir, berenar i motxilla, a fer un camí circular que va de Ferwwig fins a Mwnt i tornar.

Mwnt és un lloc molt bonic de la costa. Hi ha una platja, una muntanyeta i una aïllada capella. El camí, molt agradable, transcorre entre granjes i colines a l'interior i es precipita cap a la mar esdevenint un sender de terra quan ens acostam a Mwnt. El parell d'horetes que ens va dur anar i tornar de Ferwig a Mwnt varen ser les més agradables del dia.

Després partírem cap al nord, aturant a la concorreguda població turística de Aberystwyth. El lloc té una mena de passeig marítim vora la mar on munts de turistes ciculen i menjen gelats. No ens va conquerir aquesta zona molt més humanitzada i amable, i potser menys autèntica. Així que, a banda de aturada tècnica, seguirem cap al nord fins a Harlech.

Hi ha un punt, potser quan passam Machynlleth en que el paisatge canvia de sobte. Aquest seguit de colines, vaguades i acantillats, deixen lloc a un paisatge de muntanya. Tot el que va des d'aquest punt fins a Dolgellau -un poblet molt agradable i animat- són les estribacions d'una de les muntanyes altes de Gal·les: el Cadair Idris. Les muntanyes i els boscs són un canvi brutal del paisatge i l'avantporta de Snowdonia.

Arribàrem al nostre B&B de Harlech a punt per a la posta de sol, així que sense més dilació deixarem les maletes i baixarem fins a la llargíssima platja a disfrutar de la despedida del sol. El nostre B&B de Harlech, la bonica casa victoriana de Pen Y Garth, va resultar un lloc també genial, amb uns hostes molt amables i amb un únic error: no hi ha internet!

Viatge a Gal·les (IV): El dia celta

2009-05-02T10:26:00.014+02:00

El nostre tercer dia estava dedicat a explorar la regió de Pembrokeshire, a l'extrem més sud occidental de Gal·les. És de tot el país la que concentra més punts d'interès cèltics. Mentre vaig posant una foto del paisatge típic que es podia veure des d'una colina propera a la mar a Pembrokeshire -en un altre afortunat dia assolellat-, aprofit també ara per comentar un parell de coses.

Ni na Marga ni jo sentim una especial atracció per la cultura celta, i pens que són els paisatges i les gents de llocs com Escòcia, Bretanya o Gal·les el que ens atreu, no especialment el "rollo celta". A Gal·les , a més, es dóna un curiós fet. Sembla que els originals pobladors celtes i pagans varen ser força romanitzats i realment adoptaren les lleis, trets culturals i la religió que venia de Roma. D'aquí que quan els invasors bàrbars saxons invadiren les illes britàniques, els celtes cristians originals, hereus de la cultura romana, foren els defensors dels principis religiosos i protocavallerescs. És en aquesta època de la que es conserven pocs documents escrits, -segles VI, VII- en que se suposa que va viure el rei Artur i els seus nobles cavallers. Un rei de llegenda i una història tan trista com evocadora. Aprofit l'apunt per recomanar la versió de la història que feu un inspirat John Boorman en aquella màgica Excalibur (1981). Despreciau algunes revisions del mite com la barroera El rey Arturo (òstia, ja val de "desmitificar", collons és tot lo contrari lo que volem!).

Tornant al viatge. Dir que la pràctica totalitat de la costa de Pembrokeshire està protegida en forma de parc nacional i això ha permès que aquesta successió d'acantilats i platges es mantingin pràcticament verges.

Bé, aquest dia visitàrem la platja de Manorbier amb un castell prop de la mar i amb els suferos a tope aprofitant les ones (atenció, si teniu alèrgia al rollo surfer, vos avís que en tota la costa sud de Gal·les us en trobareu a muntanyes). Després anàrem precisament a visitar un lloc d'interès artúric. En un lloc allunyat de qualsevol població, al bell mig d'uns acantilants es troba l'antiga capella de Saint Govan. Aquest sant local diu la història que va caure per l'acantilat mentre era perseguit per uns pirates i que miraculosament no es va fer mal i l'acantilat el va amagar dels pirates que no el trobaren. Aquí va erigir una modesta capella (segurament no la que hi ha ara) on va viure retirat del món la resta de la seva vida. I on és l'interès artúric? Doncs que la llegenda no-oficial diu que en realitat aquest tal Govan no era altre que Sir Gawain, retirat després de la dissolució de la taula rodona.

Després partítem a visitar Saint Davids, un altre lloc d'interès de Pembrokeshire on es troba la catedral més gran de Gal·les en un poblet molt petit de l'extrem occidental del país. Pel camí ens aturàrem a la platja de Newgale, una llarga i extensa platja d'arena on, de nou, els surfers, els voladors d'estels i la gent en general, aprofitava per passar el dia. Quant a saint Davids, el sant en qüestió és el patró de Gal·les i hi ha devoció al país per visitar el lloc. A banda de la catedral el que més em va sobtar va ser que aferrada a ella hi ha les dependències de cal bisbe i, a pesar del seu estat ruinós actual, crida molt l'atenció pensar que originalment competien -si no superaven- en luxe i espectacularitat, a la pròpia catedral. Com si el bisbe volgués que casa seva fos més important que la casa de Déu. Curiós.

D'aquí ja partírem cap al nord tot seguint la costa i passant per diversos llogarets costaners ben agradables i fent aturada en dos llocs que vos recoman: Pentre Ifan i Nevern (ambdós molt propers al poblet de Newport). Pentre Ifan és un dolmen impressionant, situat al bell mig del camp. La zona aquesta propera a Newport i a Cardigan me va encantar. Empinades i arrodonides colines verdes plenes d'ovelletes i granjes li donen al paisatge una autenticitat especial. En xerraré més endavant al proper capítol.

Després del dolmen visitàrem Nevern, un llogaret famós per la seva esglèsia i el que l'envolta. Per començar, l'esglèsia de Navern es troba situada just a la vora d'un riuet que baixa de la colina. És un d'aquests indrets que desprèn màgia per la seva ubicació com a protegint l'entrada d'un petit bosc, potser llar de fades i gnoms. És una esglèsia típica a Gal·les, on el seu campanar realment és una torre de defensa que ens permet imaginar que a banda de la funció de parròquia, aquesta mena d'esglèsies també eren fortaleses per protegir les gents del poble en temps més violents: esglèsia-castell. I al petit cementeri que l'envolta hi ha dues curiositats més: una és la impressionant creu celta del segle X, i l'altra, el bleeding yew (el teix sagnant), un arbre que té astorats als botànics perquè raja un líquid vermell. La llegenda diu que l'arbre seguirà rajant aquesta "sang" fins que un gal·lès no assumeixi el tro de rei de Gal·les (em pens que seguirà rajant per moooolt de temps!).

Finalment, defugint les carreteres principals vàrem optar per arribar fins a Cardigan per les petites sendes rurals i va ser tot un encert. Des de Cardigan, ciutat ubicada a la desembocadura del riu Teifi i magnífic port natural, vàrem partir directament cap al nostre B&B. I ens vàrem enamorar. Llygad Yr Haul està situat al cim d'una colina abans d'arribar a la petitíssima població de Ferwig. Tota aquesta contrada està beneïda per una naturalesa exhuberant i uns colors magnífics. En arribar a la casa ens va rebre la seva única habitant humana, una dolça amfitriona anomenada Diane que ben aviat ens va conquerir per la seva hospitalitat... i pel seus pastissos!!! Després de deixar-nos discretament acomodar-nos a casa seva (per cert, amb la millor habitació, el millor bany i la millor wifi del viatge) ens va convidar al saló a prendre tè i pastisos. Mmmm, quina passada! I també vàrem conéixer els seus "boys" (el negre Guinness i el blanc Lewelyn), dos labradors que se l'estimen amb locura i que se posen nerviosos si la perden de vista. Diane és una dona orgullosa de la seva terra, gal·lesa parlant i que et fa sentir realment a gust. És per experiències com aquesta que val tant la pena escollir B&B com a opció d'allotjament. Particularment, la nostra estada a Ferwig em va recordar molt la també entranyable experiència de Plouezoc'h a la Bretanya francesa.

Viatge a Gal·les (III): El gran castell

2009-05-01T18:09:00.008+02:00

El nostres objectius del dia eren tres: el castell de Caerphilly, la segona ciutat del pais -Swansea- i finalment Tenby, un poble vora la mar molt guapo a les fotos que havíem vist.

Al contrari del nostre primer dia a Gal·les, aquest va ser un dia fosc, plujós i ventós. Una llàstima.

El nostre primer objectiu era doncs el castell de Caerphilly, un poble uns 10 km al nord de Cardiff, cap a l'interior del país i, va resultar ser la visita més interessant del dia. El castell és enorme, de fet el més gran de Gal·les. Com la majoria d'aquesta mena d'indrets, està bastant en ruïnes, només algunes dependències han estat restaurades. Allò que resulta més interessant del castell és la imatge de gran fortalesa que encara conserva. Els obscurs murs envoltats d'un gran fosat ple d'aigua són molt fotogràfics. També crida molt l'atenció una de les torres que està mig derruïda i que s'aguanta amb una inclinació exagerada.

Sembla que a l'estiu se fan demostracions de com se duien a terme les batalles a l'edat mitjana (ballestes, catapultes, torres d'assalt, etc). Ha de ser interessant de veure.

D'aquí ja partírem cap a Swansea. És una part del recorregut en la que conscientment anàvem deixant algunes coses interessants de veure però que, entre la distància que havíem de fer i que es va posar a ploure per la carretera vàrem sacrificar visites com el museu a l'aire lliure de la vida gal·lesa o el castell de Carreg Cennen, que sembla que ha de tenir unes vistes espectaculars.

Bé, el cas és que arribàrem a Swansea, segona ciutat i primera gran decepció del país. Swansea és lletj i provincià, i segurament sota la pluja tot això s'accentua. Potser el més interessant va ser que vàrem trobar un lloc molt agradable per dinar, ben aferrat a la plaça del castell (castell que no té res a veure amb la impressionant fortalesa que havíem vist al matí, ja que d'aquest no en queda més que una petita murada, ni tan sols un recinte).

Així que tornàrem a agafar cotxe per partir cap al que seria el nostre segon B&B: La Ponterosa (amb "t") a les afores de la petita població de St. Florence, a propet de Tenby. Passat Swansea el paisatge comença a canviar. Les autopistes estevenen carreteres i tot en general es torna una mica més pintoresc. Per arribar a St. Florence la carretera ja deixa de ser una carretera normal per convertir-se en un estret camí per on hi cap només un cotxe i que als dos costats té paret de terra (curiosa versió dels nostres "marges" que a Gal·les són de terra compactada i folrada de vegetació). A La Ponterosa ens va rebre el moix més vell que he vist mai. Aquest felí té 20 anys! Fa un miular greu i et segueix amb una parsimònia cansina. És com conèixer l'avi de la Coca-cola. La Ponterosa està bé i la nostra habitació tenia vistes a un bonic jardi.

Després d'haver reposat una mica del llarg camí vàrem voler anar a Tenby. De veres que és un poble molt maco, però no era el millor dia. Feia un fort vent i una mica de fred i no es veia ningú pel carrer. Ateses les condicions del dia vàrem fer-nos la foto de rigor i després cercàrem un pub on poder estar a gust. La missió va ser complicada perquè tothom era dins dels pubs! Al final trobàrem un lloc on vàrem estar molt a gust, una terrasseta mig coberta d'un pub amb estufes d'aquestes exteriors tipus làmpara i practicament sols (a dins del pub estava ple però allà estàrem a la glòria).

No puc evitar fer un darrer comentari sobre aquest segon dia. Diuen que les rotondes les varen inventar al Regne Unit. Potser, però n'hi ha que són abolutament ridícules, i a Tenby hi ha la més absurda que hagi vist mai. Per començar només hi surten tres camins, a més no hi ha espai material per fer la corba, ja que bàsicament es tracta d'un punt blanc posat al bell mig d'un carrer. Vàrem estar-hi una estona per veure com els conductors locals prenien la rotonda. La conclusió final: la ignoren. Hi passen per damunt sense complexes com si no hi fos. Fan la part de cedir el pas i prou. Com no, vaig fer-me una foto!

Viatge a Gal·les (II): Croeso i Cymru

2009-05-01T14:49:00.011+02:00

Arribats al petit aeroport de Bristol vàrem agafar el cotxe prèviament reservat per internet. Hi afegírem el complement d'un GPS i au, cap a Gal·les.

Sortint de Bristol cal travessar el llarg estuari del riu Severn per accedir a Gal·les i això es fa a través d'un llarg pont. Tot d'una entrats a Gal·les jo tens una cosa ben clara: ets a un país amb una llengua pròpia: el gal·lès o cymraeg. Tota la retolació oficial al país està en bilingüe (anglès i gal·lès), per la TV i per la ràdio hi ha emissons en gal·lès i una bona part de la població el parla. És una llengua molt més viva que d'altres de la mateixa família (l'escocès o el bretó).

Hi ha expressions molt senzilles que podeu aprendre si voleu visitar el país. "Bore da" (pronunciat borei-da) vol dir "bon dia" i "Diolch" (pronunciat "diolj") vol dir "gràcies". Podeu informar-vos més sobre aquesta llengua a la Viquipèdia.

El viatge entre Bristol i Cardiff és plàcid. Una bona autopista mena directament a la capital del país mentre travessa prats verds plens de vaques. En arribar ens adreçarem directament cap al B&B: Preste Gaarden. Es tracta d'un B&B molt típic: casa victoriana, empinada escala de fusta, etc, etc. Se me va oblidar dir en el post anterior que sempre cercam una certa comoditat en els allotjaments on anam i dues coses fonamentalment: bany dins de l'habitació i internet (wifi). La primera de les dues coses és imperativa, amb la segona som més flexibles.

Preste Gaarden a part de complir amb els mínims està molt ben situat. Una vegada allà només cal una caminadeta de quart d'hora per trobar-nos al centre de Cardiff, a més una caminadeta per una barriada molt agradable, plena de cases victorianes (moltes d'elles B&B també).

El lloc d'interès més interessant de Cardiff és el seu castell. No és que sigui un extraordinari castell, més aviat és un conglomerat d'edificacions defensives de moltes èpoques diferents (des dels romans en endavant) que conformen un ample recinte amb un gran jardí interior. És un lloc agradable de passejar, però no té la magnificència del castell d'Edimburg, per posar un exemple. En general, i això és una de les conclusions del viatge, Gal·les és un lloc agradable i plàcid, però molt menys espectacular que el seu contrapunt del nord: Escòcia.

A banda de visitar el castell, el que visitàrem de Cardiff fou el centre de la ciutat (una àrea petita als voltants del sud del castell). Es tracta de carrers peatonals en la seva majoria, carrers de cases baixes que li donen una aparença més de poble que de capital europea, però molt agradables de caminar.

Finalment, anàrem a passar l'horabaixa a Cardiff Bay. Per arribar-hi agafarem cotxe, perquè la façana marítima de Cardiff està un parell de quilòmetres al sud del centre històric de la ciutat. Cardiff Bay és una zona totalment moderna que recorda una mica als passejos marítims de les ciutats nordamericanes amb restaurants, atraccions, grans centres lúdics i comercials, museus, etc.

Viatge a Gal·les (I)

2009-05-01T14:00:00.004+02:00

Fa eons que no escric al bloc. Pas de posar-me a cercar els motius, però he tengut una idea que potser fos interessant, escriure sobre el darrer viatge que na Marga i jo hem fet i posar moltes dades pràctiques per si algú s'anima a fer-ho.

Comencem doncs!

Na Marga i jo som molt aficionats a les illes britàniques i, fins ara, no ens han decebut mai. Una regió que no havíem visitat encara era Gal·les, així que ens decidirem per visitar-la.

Vos explic primer el tipus de pla que ens feim: aprendre una mica sobre el país, informar-nos sobre els llocs més interessants a visitar, possible ruta a seguir, etc. En el cas de Gal·les i tenint en compte els dies que teníem (una setmana exacta) era complicat fer el país sencer, ja que es tracta d'un país amb una forma molt allargada i que té coses interessants en els dos extrems (Cardiff és al sud, mentre que a l'extrem nord hi ha l'illa d'Anglesey). Conclusió: Havíem de sacrificar alguna cosa. Sempre ens queda allò de dir, "hi tornarem!".

Més detalls: És frustrant que no vàrem ser capaços de trobar una guia de viatges de Gal·les. Les úniques que trobàvem eren o de Gran Bretanya o Anglaterra i Gal·les, i sempre el capítol dedicat a Gal·les era molt petit... Al final ens haguérem de conformar amb una mini-guia en anglès que vàrem demanar per internet al lloc web http://www.visitwales.com (lloc web que té versió en català!).

Una altra cosa. El nostre rollo en aquesta mena de viatges és llogar cotxe i reservar prèviament l'allotjament (Bed & Breakfast o Guest Houses). Hi ha gent que hi va sense tenir-ho reservat confiant trobar lloc en arribar a la ciutat que sigui. Això té l'avantatge d'oferir-te major llibertat a l'hora d'anar viatjant, però se corr el risc de que costi molt trobar lloc i que es perdi molt de temps en trobar un lloc. Per evitar-ho, noltros preferim tenir-ho tot reservat abans de partir.

Bé doncs al final l'itinerari escollit fou aquest: Palma - Bristol - Cardiff (nit 1) - Swansea - Tenby (nit 2) - St. David's - Cardigan (nit 3) - Harlech (nit 4) - Snowdonia - Rhayader (nit 5) - Brecon (nit 6) - Abergavenny - Bristol (nit 7) - Palma.

Al mapa podeu veure el detall de l'itinerari, fins i tot amb les aturades que vàrem fer pel camí.

Mostra un mapa més gran

D'aquí...

2008-11-08T13:49:00.003+01:00

...a aquí.

És una frase d'un anunci, no record de quin (això em passa sovint amb els anuncis, record qualque cosa, però no la marca o el producte que anuncien...).

Bé, només volia posar dues fotos.

La primera és de l'estiu de 2007 al petit poble de Peebles, on l'atracció rockera de l'estiu era que el visitaven The Hazey Janes. Només unes 20 persones entre el públic... i ens varen encantar!

La segona és del cap de setmana passat. A Lloseta. Hi surten The Hazey Janes al complet, més My Dear Flotsam també al complet. Exitarro (170 persones) i concertarro.

I és que els somnis, se poden fer realitat.

La canera d'Inca

2008-10-11T19:21:00.004+02:00

La meva dona (com m'agrada dir això!) té nova feina. Ara torna a fer de veterinària, però enlloc de clínica, ara està en un lloc "diferent" que potser coneixeu: la Fundació Natura Parc. A Natura Parc, a part del zoo en sí (us recoman la visita, és molt xulo) hi fan un fotimer de coses més. En concret na Marga està al Departament de Control de Fauna, i una de les seves feines principals és la gestió de la canera municipal d'Inca.

Avui horabaixa hem anat a fer una visita.

No sabia si m'afectaria o què, però he tornat molt content perquè els cans i les cusses que hi ha són molt simpàtics. Estan dividits en tres recintes: una per als mascles, una per a les femelles i una altra pels menuts. He ajudat una mica na Marga a fer net en terra dels recintes i se pot entrar tranquil·lament. Els més atrevits te vénen a ensumar i a que els facis cas i els més tímids s'amaguen dins de la casa coberta que tenen.

A un Yorkshire molt eixerit amb xip de qui estan cercant l'amo que se diu Fleky me l'he duit a fer una volta per defora mentre érem allà.

Sé que per a na Marga i els seus companys de feina, cada vegada que un d'aquests animals abandonats troba nous amos és una gran alegria, perquè els pobres estan allà perquè altres propietaris amb pocs escrúpols els han abandonat o han renunciat a fer-se'n càrrec.

Estaria molt bé que si coneixeu gent que vulguin tenir un animal, els animàssiu a anar a la canera d'Inca perquè allà hi ha veritables monades com la cussa de la foto. Vaja, que molt millor que cerqueu a les caneres municipals o a la protectora abans que comprar-ne.

Na Marga ha obert avui un bloc on anirà actualitzant les fitxes dels cans i de les cusses que són adoptables. Visitau-lo i donau-lo a conèixer: http://canerainca.wordpress.com

El millor grup del món

2008-08-29T12:13:00.002+02:00

Attic Lights encara no han tret el seu esperadíssim disc de debut (tot indica que aquesta tardor) però són el millor grup del món i els va portar, orgullosament, Pecan Pie.

Els estim!

"Wendy"

"God"

"Never Get Sick Of The Sea"

"Bring You Down" (versió antiga)

"Bring You Down" (nova versió)

"Late Night Sunshine"

Moltes coses i res en concret

2008-07-13T11:25:00.005+02:00

No volia que na Marga fos s'única que penjàs fotos des nostre moixet Tomeu, àlies Panxito quan se porta bé i Dimonió quan ens fa desastres.

Vàrem tenir unes noces molt xules. Vàrem tenir els nostres amics, els nostres estimats, vàrem tenir una cerimònia emocionant (tant na Marga com jo quasi vàrem plorar en algun moment), vàrem tenir un sopar a la fresca en el lloc que volíem, vàrem tenir rock'n'roll amb The Nash, vàrem tenir el millor DJ del món i els nostres dos germans mos varen donar sorpresetes: en Ferran se va currar un Powerpoint que mos va emocionar i fer riure a parts iguales i en Pep se va animar a dedicar-nos una cançó i a dir-nos que ens estimava als dos. Lo que no sap ningú és que, de matinada, quan tothom havia partit, amb tots els llums apagats, aprofitant la nit benigna i la llum de lluna na Marga i jo mos preparàrem uns Malibús amb pinya, agafàrem dos troços d'ensaimada i mos donàrem un bany a la piscina i a la fi vàrem estar només l'un amb l'altre. Si poguéssim crec que haguéssim aturat el rellotge en aquell moment.

Ai, no sé que més contar-vos. He perdut pràctica amb això del blog.

Mentre estic escrivint sona a casa el CD edició de luxe del clàssic de Whiskeytown "Strangers Almanac". Hi ha moments capturats que són màgics i aquest n'és un. En Ryan encara no havia espenyat aquesta aura de nin prodigi del country alternatiu i era capaç de signar un clàssic rere altre: 16 Days, Somebody Remembers The Rose, Losering, Inn Town, etc, etc. Els extres (amb un bon grapat de directes a l'estudi) són un testimoni d'aquell estat de gràcia.

Aquest dijous anàrem na Marga i jo a pegar-nos una panxada de música en directe com feia estona. Vérem tres grups al concurs Rec Play en directe: John Tirado i la seva nova banda amb en Toni Toledo i els germans Tejedor, My Dear Flotsam i Melancholy Mechanics. My Dear Flotsam encara no els havíem vist i ens varen agradar molt. Abans l'horabaixa havia quedat amb en Carlos Tejedor per anar a veure el pati d'ARCA i parlar una mica amb en Xisco Vich de com sonoritzar el proper concert de Pecan Pie (que ens retrobarà amb en Gabe Minnikin, i acompanyat per na Ruth). Cont això perquè pareix mentida com amb això de muntar conciertillos cada ics temps he pogut conèixer molta gent interessant i que aviat els he agafat apreci personal. Els germans Damià i Carlos Tejedor són els darrers exemples d'una llarga llista, vaja dues persones més amables i bona gent... i quin talent que tenen els nous temes de'n Carlos. Tant Abatidos com Con Ansia són molt bons, i me fa molta il·lusió que en Carlos hagi acceptat obrir pels Minnikins a ARCA.

Després anàrem a veure L'Espinale, el grup de'n Pep a Tunnel i cada vegada m'agraden més. Trob que aquesta nova versió d'ells mateixos amb n'Àngel ocupant-se al mateix temps de la guitarra rítmica i les veus els ha fet sofrif una mutació més profunda del que pot parèixer en principi. Encara no se'l veu molt còmode, però entreveig que el canvi està portant el grup cap a un territori un xic més hard-rocker en el sentit clàssic i un cert desferrament d'altres etiquetes més "juvenils". Crec que estan creixent com a banda. El show va tenir alguns moments realment brillants com quan varen recordar els temps de Freakin' Las Vegas amb en Javi Trestrece a la guitarra o quan varen interpretar Unlikely Answers, un dels seus nous temes, un tema impressionant per la seva força, juntament amb The World From Above els seus millors temes. Ja que estic, i esper que en Pep o qualsevol altre de la banda ho llegeixi, els vull fer dos retrets:

Que no toquin molt més sovint en directe, ho consider un pecat i una ofensa pels que disfrutam de la seva música. Un show cada dos o tres mesos no estaria mal.
Que no editin aquests enregistraments que tenen penjat al MySpace. Tenen material per fer un EP collonut i donarien una alegria als seus fans que podríem ficar-nos la música a l'iPod i flipar pel carrer.

Al final mos n'anàrem a jeure supertard (pels meus paràmetres) i quasi puc dir que em va deixar invàlid per tot el cap de setmana (ja tenim una edat).

Bé, havia començat amb la intenció de parlar d'altres coses, com per exemple d'Spiderman, però me deixat dur. Ho deixam per altre moment doncs? :-)

A 60 valents / Adéu s'altraweb

2008-04-01T09:54:00.004+02:00

Si fa no fa (uns quants més si comptam convidats), 60 valents varen decidir véncer totes les barreres que Pecan Pie i el destí els posava al davant i varen anar a veure en Danny & The Champions Of The World, a Eek i a un convidat sorpresa al teatre Sa Societat de Calvià.

Normalment empr aquest espai per a les cròniques alternatives als concerts, per a les reflexions més personals i menys musicals. Ja que hi som, aprofit per dir-vos que no cerqueu a s'Altraweb la crònica oficial perquè no sortirà. He pres una decisió, tancar s'Altraweb. No ho faig amb tristesa, és senzillament el més lògic que puc fer perquè en els darrers temps no he sigut capaç de dedicar-li el temps que es mereix i perquè abans s'Altraweb era una web independent on deia tranquil·lament si un concert m'havia semblat genial o una merda. Darrerament no estava tan tanquil de dir-ho. Si deia que un concert de Pecan Pie era genial (que ho són sempre, je je), aleshores era defensable que ho feia per afavorir-me a mi mateix, si deia que un concert de Fona o de Waiting For Waits havia estat una merda, aleshores em trobava perjudicant a amics i potser també era defensable que ho feia interessadament. Per tant, entre una raó i l'altra, feia mesos que em rondava pel cap la idea de deixar s'Altraweb.

Però no vos penseu que deixaré de donar-vos la tabarra amb grups que no coneix ningú o que deixaré de fer d'altaveu quan se faci un concert que trobi destacable. Però li donarem una altra forma. Vaig estar compartint amb na Marga aquests pensaments i al final hem arribat a veure una sortida: una nova web per a Pecan Pie. Hi haurà tot lo relacionat amb els concerts que facem (al nostre ritme tranqui, no penseu que ara ens posarem en pla empresa) i llavors hi haurà espai per "Pecan Pie recomana" on podrem parlar de discs i de concerts que se facin per aquí que ens vengui de gust recomanar.

I m'he desviat de la qüestió. Tant que crec que ara faré més curt lo que volia dir. Aniré al bessó. Volia agraïr als 60 valents que divendres varen escollir venir al concert de Danny & The Champs enlloc d'altres ofertes del mateix dia, i esper que sortissin satisfets d'haver-ho escollit, crec que fou així. Hi ha uns 40 "habituals" que no varen comparéixer i la veritat és que desconec si optaren per Satellites o per no venir a Calvià perquè els queda lluny de casa. El teatre Sa Societat és un lloc preciós pels concerts però Calvià no és Palma (els palmesans ja sabem que si podem evitam sortir de Ciutat) i tampoc no té la "centralitat" de Lloseta (punt mig entre Sa Pobla i Palma).

Si la venda de CDs és una mostra, dir que Danny & The Champs varen vendre 23 CDs (gairebé un cada 3 persones que varen venir al concert) i això ja els suposava un cost de 20 euros. Crec que són molt bones xifres considerant que, per exemple, Dolly Varden varen vendre 26 CDs i hi havia unes 100 persones a ARCA.

En l'apartat de records personals, me qued amb aquests:
- Haver conegut a en Carlos i en Damià Tejedor. Han estat dues persones encantadores i molt molt càlides.
- Assistir a l'assaig de Alberto i Carlos a Lloret. Tota una experiència!
- Veure en Danny, en Joe i en Ben ficar-se la gent d'Ona Mallorca a la butxaca i després posar-se a fer basking (que, atenció, vaig traduir per antena com a "jugar a basket") al carrer dels Oms.
- La nit abans al Cultura Club amb en John Tirado convidant en Danny a cantar i la nit següent en Danny tornant-li fent pujar en John a l'escenari del teatre.
- El final de festa del concert amb els Champions convidant a l'escenari a en Damià, n'Alberto i en Carlos que se va marcar un solo de guitarra a lo Neil Young totalment improvisat.
- I el dinar de dissabte tots junts a Es Tast menjant tapes, costelletes, patates braves, etc (total que ja torn a estar oficialment a règim!)

I donar les gràcies a la gent del departament de Cultura de l'Ajuntament de Calvià, a en Miquel i a en Juan, però sobretot a na Catalina Caldentey. Pensau que pel gener se'ls va presentar un desconegut a les oficines demanant per veure el teatre perquè volia fer un concert allà... i m'han ajudat en tot per fer-ho realitat.

I no me puc estar de maleïr el dia en què per alguna manca de comunicació s'han solapat els concerts de'n Danny i el dels Satellites. Per la meva part intentaré que no torni a passar perquè sé ben cert que unes quantes persones varen veure's forçades a decidir entre dos concerts que els hagués agradat veure... i només en varen poder veure un.

Per acabar, transmetre que crec que les cançons que està composant ara Alberto Santolaria com a Eek són molt bones, són brillants. En directe li manca rodatge i divendres el poc que va tenir per a la prova de so va ser un handicap, però crec en el que està fent i no és per ser amic, sinó per les cançons. M'he apropat a ell perquè m'agrada com composa i no al revés. Si confiau una mica en mi donau suport a Eek o als Melancholy Mechanics anant als concerts, comprant els discs perquè no quedareu decebuts. I el projecte d'Eek donarà que parlar amb poc temps (Alberto, hem d'explicar un dia lo del nom? Com i quan va sortir?).

Au, ja basta... fins a la propera!

MySpace + PayPal combinació mortal

2008-03-24T18:58:00.005+01:00

Crec que ja diverses vegades he explicat per aquí que estic molt enganxat a MySpace. És tan senzill escoltar música, navegar de grup a grup, etc, que de vegades em pas hores voltant per allà. Doncs no fa tant de temps (uns mesos) que vaig obrir-me un compte de PayPal, una passarel·la de compra on-line que ofereix una forma segura (o això esper) de comprar coses a persones que no tenen una tenda on-line pròpia. Es podria dir que amb PayPal qualsevol que vulgui vendre per internet ho té molt senzill (i comprar no vos cont lo fàcil que és!). Registrar-se a PayPal dur un parell de minuts i pels compradors és gratuït.

Bé, doncs ara que duc uns mesos de paypaler he de dir-vos que per a mi (dins dels meus paràmetres d'austeritat) la combinació MySpace + PayPal ha resultat explosiva.

Cada cop em motiva menys comprar la música dels grups establers, i, en canvi, poder comprar els treballs de petites bandes que ni tan sols tenen una pàgina web amb tenda electrònica s'ha convertit en una afició. Gairebé cada una o dues setmanes cau alguna coseta. Vos cont algunes de les meves adquisicions:

"Turning Circles" de Dropkick va ser la primera joieta que vaig adquirir i el motiu d'obrir el compte de PayPal, ja que era la forma més senzilla d'aconseguir el disc. A més varen tenir el detall de regalar-me el "Turning Circles Bonus CD" de gratis i és que com que amb PayPal tractes directament amb l'artista, la veritat és que quan arriba un paquet pots tenir alguna sorpreseta la mar d'agradable.

"Field Mouse Carnival" EP dels Parson Red Heads i l'split de Flashing Red Lights i Day Of Lions va ser la segona adquisició a través de la web de Yukon Records, la discogràfica independent d'aquesta colla de bons artistes.

"Where The Bungalows Roam" del canadenc Jim Bryson va ser la següent adquisició. No és el seu millor disc. Sincerament l'única gran decepció d'aquestes compres.

Després vaig comprar el primer disc dels Hymns, un "Brother/Sister" que està entre els meus discs preferits de 2007 i encara roda per dins el cotxe. Ja he comanat el seu segon disc, "Travel In Herds" i me mosseg les ungles de ganes de que arribi.

També vaig picar amb dos discs de la discogràfica Grass Roots Records, en concret el de Lee Bob Watson "Aficionado" i "Stickeen" d'El Capitan. I vaig aprofitar per fer-me amb una camiseta de Lee Bob supervirguera amb una imatge que pareix treta d'un spaguetti western.

Rulant per MySpace vaig descobrir que Lee Bob i Rusty Miller (líder de Jackpot) col·laboren amb un grup que es diu Golden Shoulders que té dos LPs i un EP i en una nit de gallet fàcil vaig comprar-los tots tres amb el PayPal! I estan superbé, el millor l'EP "Kin".

També amb PayPal vaig poder comprar el single dels Attic Lights que només ha sortit en digital (una pena, a mi m'agraden els CDs amb la portada, el llibret...).

Me va fer una il·lussió tremenda comprar l'EP dels també escocesos The Wynntown Marshals. Tenia tanes ganes de col·laborar amb ells que vaig comprar el kit complet (CD, camiseta i pin) i el bo de'n Keith me va ficar de gratis una còpia dels dos CDs del seu anterior grup The Sundowns (és a dir el magnífic "Calabasas" que ja tenia i "The Merchant House Tapes", un CD del que no sabia ni que existia).

Vaig repetir ara fa poc per fer-me amb el nou EP de Dropkick, "Killing Time" que conté un parell de temes de pop explosiu com Donder Song, del millor del seu catàleg.

També m'he comprat els dos EPs de The Weather Underground, un grup de Los Angeles que no me cans de repetir a tothom que seran grans i que jo els vaig conéixer primer (je je, sóna infantil, no?).

I lo darrer que he comprat, i estic esperant, és l'EP d'un altre grup de L.A., es diuen The Breakups i són molt virguers. Fan un pop molt contagiós! Encara estic esperant que arribi...

Crec que lo proper que caurà serà el darrer EP dels Monolators (L.A. again) i el llarga durada "Do The I", una altra vegada els prolífics Dropkick que no paren de publicar i publicar.

Ha estat un repàs bastant exhaustiu del punyetero vici en què m'ha ficat MySpace (per conéixer música nova) i PayPal (per comprar-la).

Com a conclusions:
- Sóc menys pirata que fa un any.
- M'he tornat més pop.

Serà la felicitat?

Sopoooor

2008-02-01T12:53:00.000+01:00

Ara estava rellegint unes notes preses en una conferència molt *professional* a la que vaig assistir. D'aquestes en què a les transparències els diuen "slides", als objectius els diuen "targets" i a les dates límit els diuen "deadline" (oops, ara no estic molt segur si és així o algo semblant).

Bé, doncs al bell mig del sermó (més que ponència) que ens feia l'orador no vaig poder evitar de prendre nota d'aquesta frase que pot en cursiva i centrar perquè s'ho mereix. Per favor llegiu a poc a poc, no us accelereu perquè podríeu perdre la poesia intrínseca en el paràgraf:

"definimos una estrategia
y la llevamos a cabo
desde un punto de vista
más estratégico"

Ho havia d'escriure perquè em va semblar molt bona. Crec que l'empraré la propera vegada que hagi de parlar del que sigui al meu director.

València: l'escapada

2008-01-22T13:55:00.000+01:00

M'aprofit del famós eslògan andorrà per contar-vos que aquest cap de setmana na Marga i jo hem estat a València a ca la meva madrina per estar un poc amb ells i per desestressar-nos una mica. L'objectiu s'ha acomplit totalment i hem passat un cap de setmana molt entretinguts i amb bona companyia... potser la única cosa que me sap un poc de greu és que he menjat massa, però ara que ja som de tornada intentaré fer bonda.

Anar a València a passar uns dies, un cap de setmana, és una cosa que vaig començar a fer de molt petit. Me'n record a l'aeroport amb allò penjant que posen als nins que viatgen sols, de cóm plorava quan me n'anava de Palma, de lo simpàtiques que eren les hostesses amb mi i quan arribats a València no em deixaven fins que arribava la meva madrina i els cosins. Aleshores solia ser per Falles, l'única època, a part de l'estiu, en què veia als meus cosins.

De més gran vaig seguir anant a València i les falles me segueixen agradant, però vaig començar a aprofitar per coincidir amb algun concert (record un antològic de The Jayhawks a la sala Roxy i un altre bastant bo de Camper Van Beethoven).

Amb els anys, gràcies als meus cosins, a la meva madrina i al meu tio Jaume vaig començar a estimar la ciutat que està plena d'espais fantàstics: el Jardí Botànic, els Viveros, passejar pel centre, el barri del Carme, l'IVAM i el MOVIM, el FNAC, les llibreries de segona mà com París Valencia, el Nuevo Centro (de petit me pareixia la bomba amb la piràmide musical i lo gran que era), el cauce del riu, etc.

En realitat, lo millor de tot era, i és, estar amb ells. Compartir estones, xerrar de còmics, de llibres, de pel·lícules i de la vida.

Segur que n'Andrés me sabria donar una explicació científica a perquè les coses de la infància queden tan fermament impreses en la memòria afectiva de la vida adulta. I en veritat he de dir que moltes de les imatges d'infància i adolescència que tenc al meu cap són d'instants que tenen lloc a València amb ells. Només donaré algunes paraules potser indesxifrables fins i tot per els meus cosins: el fill de Godzilla, Titanes Planetarios, petards a les obres del Metro, caniques a la taula rodona, "videojoc" de tenis a la tele, el renou dels nins a Sant Agustí, llibres i més llibres, el projector de pel·lícules dibuixades casolanes

Han passat els anys i estic supercontent de mantenir el contacte amb ells i també estic molt content perquè a na Marga li agrada tant com a mi anar a veure als "valencians". El que cada vegada costa més és fer que ells venguin a Mallorca, però enguany no els quedarà més remei que venir a la nostra boda.

És molt reconfortant mantenir l'afecte a pesar de la distància.

PS- Na Marga ha ajudat en Pedro a obrir un bloc. Si voleu saber el que és el friqui model en què tots els altres es poden emmirallar guaitau-lo bé. Abuelito rules!

Traducció de la felicitat

2008-01-15T14:49:00.000+01:00

Sóc conscient que sovint escric en aquest bloc de veritables bajanades, que no sempre xerr amb el cor a la mà. Abans de conéixer na Marga hi havia molts més apunts que parlaven dels meus sentiments, sensacions i... decepcions.

Crec que un dels efectes de la felicitat de viure amb ella i de tenir una companya vital és que ja no necessit ser tan comunicatiu en aquest mitjà perquè puc ser-ho presencialment. Hi ha altres raons com que ara no se tracta de la meva intimitat, que pel cas només m'afectava a mi, sinó que ara és la intimitat de la parella i per tant he d'anar més alerta.

Però mai no m'havia guardat tant de temps una notícia d'aquest estil com ara! L'apunt potser serà llarg així que si algú llegeix això, que se prepari!

Tot va començar l'estiu passat quan havia de ser dos anys que sortim junts. Tenia la idea de fer-li un regal especial i ella havia deixat caure una pista: li feria ganes tornar a veure als Attic Lights. Per internet vaig veure que tocaven a Edimburg el mes d'agost (encara faltaven dos mesos), així que vaig pensar que seria un bon regal d'aniversari el viatge a Edimburg i les entrades per veure als Attic Lights dins del marc del festival d'arts escèniques Fringe.

Li donava voltes a una altra cosa, ja que li faig el regal, que segur que li farà moltíssima il·lussió, a lo millor seria el moment propici com per demanar-li de casar-nos. La idea va aparéixer dins el meu cap de sobte, no és que dugués temps pensant-hi. És senzillament que estava (estic) segur de que vull viure amb aquesta dona tota la vida. Potser el matrimoni sigui una institució antiga i desprestigiada, però me fa il·lussió poder dir "la meva dona" i no haver de dir "la meva al·lota" i, en el fons, desig una mena de reconeixement social entre les nostres amistats i família.

Va arribar el dia del nostre aniversari i li vaig donar el meu regal: a veure els Attics! Però la notícia se va quedar en stand-by fins a ser-hi allà. Encara faltava un mes i vaig aguantar com vaig poder. Érem al Jardí Botànic d'Edimburg, havíem fet una volta molt xula per allà i feia un preciós dia d'estiu escocès (sol i gens de calor) i vaig trobar que enmig de tanta bellesa era el moment. I li vaig demanar. I me va dir que sí. Si voleu que vos digui la veritat no vaig ésser molt romàntic i potser hi havia maneres més imaginatives... crec recordar que li vaig dir que m'agradaria molt que ens cassàssim i li vaig demanar si també ho volia... i sí, sí que volia :-)

Mos vàrem passar la resta d'horabaixa pensant com volíem fer-ho, i quines coses ens feien més il·lussió. Al vespre vàrem anar a l'actuació dels Attics i tot d'una que ens trobàrem va ser molt especial: ells seguien essent un encant, na Marga tot d'una els va donar la notícia i ens varen felicitar com si fossin grans amics nostres, després durant l'actuació ens varen dedicar una cançó i varen explicar al públic que ens havíem compromès aquell dia. Serien les emocions acumulades durant la jornada i la felicitat a flor de pell, però la veritat és que unes quantes llàgrimes em varen rodolar per les galtes en aquell moment.

Han passat uns quans mesos des d'aquell dia que sempre recordaré i estic més content que mai de que ens casem. En aquests mesos hem passat per les corresponents anunciacions a la família i als amics, hem programat la data i hem donat forma a la nostra il·lussió (no sense haver de superar algunes dificultats). No volia publicar res aquí abans d'haver-ho dit a algunes persones molt properes.

En els darrers temps hi ha hagut dues persones que lo que han dit m'ha arribat al cor. Una va ser en Joan Cabot que quan li vàrem donar la notícia va dir que coses com aquesta li permetien seguir creient en l'amor. Lo primer que he de dir és que en Joan mos estima molt als dos, i lo segon és que darrere una cuirassa d'home dur, en Joan és un romàntic i un tímit, i un home d'enhorabona també. L'altra va ser la meva madrina Ana que m'ha ajudat a superar una tonta dificultat i que em va fer una reflexió que ja havia oblidat i és que m'ha fet recordar com estava jo abans de conéixer na Marga i m'ha fet tornar a apreciar la sort que tenc d'haver-la trobada i lo molt que l'he de cuidar.

Encara ens queden molt preparatius del que volem, per damunt de tot, que sigui una festa per a les persones que més ens estimam.

Ai la música!

2008-01-08T22:18:00.000+01:00

Acab de pispar aquest vídeo que veieu del bloc de'n Pep Toni Ferrer, àlies Oliva Trencada. Veient-lo me n'he adonat que la cosa que més satisfacció m'ha donat de ficar-me a fer coses en el petit redol dels amants de la música ha estat conéixer persones.

Algunes d'aquestes persones són les que apareixen en el vídeo. En Joan Cabot sempre serà el number one. Fa ja un grapat d'anys que em va cridar un dia perquè una persona (que a la llarga ha esdevingut la persona més important de la meva vida) li havia recomanat una web on se parlava de concerts a Mallorca. Crec que el 2007 ha estat un any catalític també per en Joan i li enví els meus millors desitjos pel 2008, perquè no faci sinó augmentar la seva felicitat.

Els altres protagonistes del vídeo: Xisco Vargas, Joan Vich i Xisco Vich, al que fa molt menys que he conegut, són també entranyables i gran gent.

Segur que algú em deixaré però és imprescindible que parli de'n Tomeu Gomila, inspirador, amic i més fidel del que em meresc; per no xerrar de'n John Tirado, en Lluís Segura, en Xisco Lladó, na Mònica Borràs, en Biel Ferriol, n'Alberto Santolaria i en Joan Tomás.

I si pens amb els artistes, m'ha quedat una excel·lent relació amb molts d'ells i amb alguns la mantenim molt present: en Gabe, n'Alex i na Hannah, en Tim, els Attics, na Julie, na Diane i n'Steve i en Hayden, són amics en la distància.

No sé que passarà d'ara endavant, pens que no serà fàcil mantenir el llistó, sobretot perquè pareix fàcil però vos assegur que aconseguir que artistes de la talla dels que us he comentat, venguin a Mallorca per quatre duros no és fàcil. Requereix d'obrir molts molts fronts, estar molt inspirat a l'hora de vendre la moto i aprofitar l'oportunitat quan es presenta. Ja veurem quin balanç sóc capaç de fer d'aquí a un any, però per ara, no he pogut resistir-me a afusellar el vídeo de'n Pep, potser no tant pel que diuen sinó pel que aquests amics signifiquen en la meva vida.

Tele (i ràdio) tubbies

2008-01-04T20:21:00.000+01:00

Una d'aquelles xorrades de les que se m'ha acudit escriure és que, supós que vos haureu fixat, els noticiers (ja siguin televisats o per la ràdio) cada vegada que presenten una notícia ho fan amb el mateix format: un presentador introdueix el tema a tractar, un segon presentador (habitualment el "corresponsal") explica amb més detall el tema i, finalment, dóna pas a un vídeo o àudio amb el protagonista de la notícia.

Per exemple (i és inventat com veureu):

-Presentador: "I ara parlam d'economia. Avui el ministre Solbes ha presentat els pressuposts de l'Estat pel 2008 i aquests es caracteritzen per una reducció en la inversió en les obres públiques i un augment en els capítols de subvencions culturals i inversió en investigació i I+D, no és així Miquel?"

- Corresponsal (el tal Miquel): "Doncs si Pep, efectivament avui el ministre Solbes ha presentat en un acte públic els pressuposts i com tu bé deies, a part de que per primera vegada l'ha presentat en una web pública que podran consultar els internautes, el més important és que la inversió en iniciatives culturals i investigació científica ha crescut de manera important mentre que es redueix ostensiblement el capítol dedicat a obres públiques. Escoltem el ministre Solbes."

- En Solbes: "Como pueden ver en los gráficos, los capítulos de obras públicas e infraestructuras pasan este año de XXX millones de euros a YYY millones de euros, reducción que se explica por la finalización de las obras del AVE, en cambio se aumentan de forma muy significativa las partidas dedicadas a las actividades culturales y a la investigación, dado que tenemos un compromiso con los jóvenes que se dedican a la ciencia y la tecnologia"

A part de que la notícia és superinventada, no vos sona aquest esquema? Vos heu adonat que s'ha repetit 3 vegades exactament el mateix amb només alguna matització petita i poc significativa? Hi ha qui dirà que sóc un exagerat però vos jur que m'exaspera escoltar fins a 3 vegades lo mateix. Pens que ens tracten com si fossim curts i incapaços d'entendre una cosa si no ens la repeteixen vàries vegades. Preferiria una mica més de profunditat en els temes i menys tractar-nos de nins petits. Per això lo de tele (ràdio) tubbies, al manco aquesta excel·lent producció televisiva està adreçada a un públic que té el cervellet verd i quasi sense estrenar, però lo dels noticiaris és de jutjat de guàrdia.

Ah! La primera vegada que vaig mirar els teletubbies vaig veure'm transportat a un altre món. Record que lo que més me va sobtar va ser que sortien els colorits personatges i feien les abraçades i tot allò i aleshores donaven pas a un vídeo on veiem com era la vida d'un nin a una granja amb els seus pares, tot explicat pel mateix infant que mostrava els animals que tenien i tal i qual; llavors tornaven a sortir els teletubbies i deien "una altra vegada! una altra vegada!" i tornaven a passar el mateix vídeo! El mateix! I atenció... després tornaven els teletubbies i tornaven a dir "una altra vegada! una altra vegada!" i el punyetero vídeo amb el nin de marres i els seus animalons tornava a passar! Al·lucinant! Psicodèlic!

Doncs això ens fan als telenotícies i a la ràdio cada dia. Puaj!

El bloc més inútil de la història

2007-12-12T08:57:00.000+01:00

O un dels més inútils, és el que vaig començar ahir en un moment d'inspiració (per dir algo). Se diu "penyores" i està a http://penyores.blogspot.com
Ja vos avís que no s'actualitzarà gaire ;-)

Pecan Break

2007-12-10T11:56:00.000+01:00

A les 5AM m'he aixecat avui per portar en Hayden a l'aeroport. Quina jornada li esperava! Intensa: Palma - Barcelona - Brusel·les - Londres - Toronto. Com arribarà a casa el pobre! El darrer concert de 2007 que hem organitzat ha estat el cartell doble del grup madrileny Richter i el cantautor canadenc Hayden.

Les sensacions a dia d'avui és de sentir-me molt content de la feina feta i molt honorat d'haver conegut una gent tan amable i amb tant talent com la banda madrilenya i l'artista canadenc. Hem afegit més bones experiències i records al nostre llibre personal.

No coneixíem Dany Richter i els seus companys David Quinzán i Mamen Rodrigo, però la veritat és que ha estat un gust tenir-los per aquí, va ser fantàstic poder tractar amb una gent tan amable i bolcada en la música. En Dany té molt talent i és un artista superprofessional. A banda de què la seva va ser una actuació que va engrandir i donar vida al seu disc, el cert és que de no ser per ell podríem haver tengut algun problema amb el so. Va ser molt afortunat poder tenir-lo al teatre per conseguir que la cosa sonàs bé, tot aprofitant les seves capacitats de tècnic de so. Vistes les limitacions del personal del teatre quant a aquest tema, mos ho apuntam per a no tenir una mala sorpresa en futures ocasions.

Tenia por de la resposta al teatre, por de que semblàs molt buit. Encara no sabem quanta gent va venir però me supós que seríem entre 110 i 130 persones, i estam més que satisfets. A més se varen vendre encara més CDs dels artistes que el dia de Dolly Varden, cosa que pareixia difícil. Supós que la política de mantenir els preus de les entrades baixos ajuda molt a que la gent s'animi a comprar els CDs. I parlant del teatre. És una llàstima que apliquin als concerts de música contemporània les normes típiques del teatre, com per exemple el fet de tancar la taquilla i no deixar entrar ningú quan el concert ha començat. Això va donar algun disgust a part de l'audiència més avesada als concerts de rock que no contemplen aquests formalismes. Però no tot, ni molt manco, han de ser emperons al teatre, que és un lloc còmode amb unes instal·lacions supermodernes (quins camerinos!). Sobretot vull donar l'enhorabona a la persona que se va encarregar de l'il·luminació. Molt bona feina que va contribuir a donar-li al fred teatre un ambient càlid i a fer més curta la distància emocional entre públic i artistes.

I què dir de'n Hayden. No només és un dels cantautors més purs, talentosos i emocionals que hi ha sinó que en tot moment ha estat una persona propera, amable i amb un punt de divertida i sana ironia respecte al món i a ell mateix. Ens ho hem passat molt bé na Marga i jo amb ell, quines rialles que hem fet aquest cap de setmana! Em sap greu si en molts moments l'hem taladrat amb en Tim Easton, però és que tant artísticament com humanament ens l'ha recordat molt.

A la foto podeu veure un dels moments de relax del dia després fent un aperitiu en un bar del Passeig Marítim on Dany i Hayden (amb un pensatiu David al bell mig) se varen posar a conversar sobre una de les seves aficions: els estudis d'enregistrament. Ni na Marga ni jo mos enteràvem de res però ells estaven enfrascats en una intensa conversa i gaudint del sol de Mallorca.

Crec que després de dos concerts una mica massa propers en el temps Pecan Pie es donarà una mica de descans i ja l'any vinent començarem a mirar què se pot muntar per seguir oferint la música que ens agrada. Ben segur que trobarem motius (musicals) per continuar. Ara, a descansar un poquet fins que el cuquet ens torni a demanar marxa...

Pecan Pie #8. Què més se pot demanar?

2007-11-02T20:20:00.000+01:00

Ja duim vuit concerts muntats na Marga i jo, pareix mentida, i la veritat és que hem tengut una sortada cada vegada. Totes i cada una de les actuacions han tengut els seus alicients i algunes han estat realment espectaculars per la gent que hem pogut conéixer (per exemple els Redlands, els Attics o na Julie) i aquesta vegada hem tornat a trobar una gent fantàstica: n'Steve, na Diane i en Mike de Dolly Varden.

Des del mateix moment que trepitjaren Mallorca tot ha estat fantàstic, el cel, el paradís, superagraïts d'haver-los convidat a venir, etc. I lo millor de tot és que ens han compensat amb una actuació brillant. Encara no deixa de sorprendre'm que hi hagi entre 80 i 90 persones que s'animin a anar a un concert d'un grup que no és gaire conegut (per no dir gens). Crec que la gent que va venir s'ho va passar molt bé. Si l'índex de venda de CDs és un bon indicador, aleshores els concerts que hem muntat on la gent s'ho ha passat més bé han estat el de Swearing At Motorists i aquest (no podem contar amb Attic Lights que varen oblidar dur CDs -ai Kevin Kevin!-). Dolly Varden varen vendre 26 CDs, això fa 1 CD per cada 3 persones i mitja, i considerant que hi havia moltes parelles, me pareix una bona marca. De fet ells mateixos ens digueren que de tota la gira que els ha duit per Escòcia, Anglaterra i Gal·les, a Mallorca ha estat on han tengut més èxit de públic i venda de CDs.

La foto que veieu és de després del concert, quan cansats però contents, mos n'anàrem tots al Diner a recuperar les forces perdudes amb una bona hamburguesa i un pastís de poma :-)

També recordaré aquesta actuació perquè m'ha permès conéixer dues persones molt interessants, per una part en Xisco Vich, líder del mític grup La Búsqueda, que ens ha fet el so i que ha estat en tot moment un cavaller i un home tan ple de talent com de modèstia i educació. El concert va sonar genial gràcies a ell. I per l'altra a na Mònica Borràs, periodista musica tan mítica com en Xisco que està tan lligada a la música des que feia aquell gran Local d'Assaig enyorat per molts. Na Mònica per fortuna ha tornat a l'illa després d'un llarg període a la península i li vull expressar l'agraïment per haver contribuït a fer tot això més especial (des de l'entrevista i el mini-concert acústic a IB3 com el fet de voler enregistrar-lo i engrescar-se tant amb el concert), però sobretot sobretot per la calidesa des del primer moment ens transmès a tots: als músics, a na Marga i a mi.

I al capítol d'agraïments no puc evitar posar als dos Joans (Vich i Cabot) que com sempre estan ahí per ajudar (sou molt valuosos!!!) i a ARCA per facilitar les coses.

La feinada de muntar els concerts és espectacular, hi ha tantes coses a haver de fer! I no només hi ha la feina, sinó també els nervis que passes els dies abans perquè tot surti bé, per procurar que els músics estiguin a gust i tota la responsabilitat que et tires al damunt. Tot plegat bastant estressant, us ho assegur. Sincerament, pens que és un miracle que fins ara no ens n'hagi passat alguna, però bé. La qüestió és que tot aquest muntatge val la pena si al final les coses surten com han sortit aquesta vegada: hem conegut nous amics a Mallorca com na Mònica i en Xisco, hem conegut uns altres amics que ja ens han dit que si algun dia pegam per Chicago tenim casa i hem organitzat un concert de puta mare (que a més està enregistrat!). Què més se pot demanar?

Lazy sunday afternoon

2007-10-28T20:59:00.000+01:00

Tenc depressió.

Cada diumenge em passa.

Sol començar cap a les cinc de l'horabaixa, just després de la siesta, i em dura ja tot el que manca de cap de setmana. Se nota com una mena de formigueig a l'estòmac i, de sobte, arriba un apatisme d'allò més insistent. Si dóna la casualitat que hi ha futbol a Son Moix (no li pens dir mai Ono Estadi) arribarà més tard, quan ja som de tornada a casa.

La millor manera de passar el temps a partir d'aleshores és duent a terme un procés d'aïllament del món consistent en llegir còmics, escoltar futbol amb els auriculars, omplir la banyera d'aigua molt calenta i ficar-se a dins, navegar per internet sense rumb fix (o combinant diverses d'aquestes activitats). Ja sé que no sóna gens fashion, però és talment us cont. Si intent de fer alguna activitat que suposi més contacte amb el món que m'envolta aleshores em pega una angústia mala de suportat. El tema està en què no ho pas malament, de fet em satisfà aquest estat de recolliment (jo dic que em pos en modus estalvi d'energia com els portàtils). Llavors també me n'he d'anar prest a jeure (sense separar-me dels auriculars, tot escoltant els resultats i tertúlies esportives).

L'endemà, dilluns, quan sóna el despertador, no sol quedar rastre de la depre i em convertesc en l'ésser que sóc normalment (amb les meves pereses i tal, però res comparable a una depressió).

Encara hi ha un altre cosa a contar. Si per casualitat, ja sigui sortit de mi o forçat per les circumstàncies, em distrec enormement diumenge horabaixa (anant al cine o sortint a sopar amb amics o etc) aleshores hi ha un efecte secundari molt desagradable i és que dilluns al matí em costa un horror aixecar-me i anar al curro. Em trob anímicament pel terra.

Amb els anys he après a viure amb això i, com us deia, ho duc bé sempre que pugui estar en pla "vegetal", però a na Marga li costa perquè, sense entendre que està passant, de sobte em torn una mena d'ermità amb vot de silenci. Entenc que és una putada i li (et) deman disculpes.

Tardor tardor

2007-10-11T20:40:00.001+02:00

Mirau com són les coses que era dia 26 de setembre a les 8 i busques quan anava cap a la feina (escopetat com sempre) i de sobte la representació perfecta de la tardor se'm va presentar davant els ulls.

Per sort aquests aparells mòbils d'avui en dia serveixen per telefonar, escoltar la ràdio i capturar el moment.

Un instant de melangia em va recórrer i vaig pensar que estava en el moment ideal per escriure després de molt temps i contar quatre o cinc coses en aquest bloc. Emperò va ser arribar a la feina i l'acaparador dia a dia no em permeté realitzar el desig.

I des d'aleshores a ara ha passat mig mes (i un cap de fibló).

Aquell apunt que volia fer sobre que comença un altre curs i tal i tal ja ha quedat ben caducat. Ja estam ben bé dins la voràgine; oblidat l'estiu i de plè en noves, i no tan noves preocupacions (a la feina en tenc un cabaç darrerement, però no tenc esma de contar-vos-les, avui no).

Però hi ha coses magnífiques a la vida. N'hi ha una que per ara no la puc desvetllar i n'hi ha d'altres que sí. Per exemple: Heus ací en Tomeu:

Un preciós moixet de "pura raça mallorquina" i nou rei de la casa sobre el qual podeu saber una mica més si mirau aquí i aquí. És molt petit, pensam que no té encara un mes. Només fa dos dies que és amb nosaltres. El primer dia estava assustat però avui ja s'ha passat el dia correguent per tota la casa i estirant cables, pujant-se a les taules i mossegant el que se li posa per davant. Ens donarà distracció!

Una coseta més és que Pecan Pie torna a rodar. El 31 d'octubre Dolly Varden i el 7 de desembre Hayden. Com tots fins ara me fa una il·lussió tremenda. Steve Dawson, cantant de Dolly Varden ha estat tot un gentleman ajudant a muntar el viatge, retrassant un dia la tornada als USA. Per si encara no coneixeu el "rollo" de Pecan Pie només dir-vos que portam els artistes que més ens agraden del món mundial (sinó res de res) i Dolly Varden faran un concert extraordinari, n'estic tant segur com ho estava de'n Tim Easton per exemple. I de Hayden no en parlem. Hem tengut una sortada de poder muntar aquests dos concerts abans d'acabar l'any.

I pel 2008 ja tenim una altra moguda en marxa. Se tracta d'una altra banda escocesa, els Dropkick. Na Marga "encara" no està tan il·lussionada com jo, però el darrer disc d'aquests al·lots és molt bo i la presència de Ross Taylor, ex-The Sundowns (un tio collonut que està moguent-ho tot i donarà alguna sorpresa al públic), els hi ha acabat de donar la força que per ventura no tenien sense ell.

Us deix amb una altra foto. És d'un roure centenari que es troba als afores del bonic poble de Sant Boi de Lluçanès. Per a mi Sant Boi i el "brunch" són sinònim de l'amor que sent per la meva al·lota. El seu preciós paisatge, aquell relax, aquell aire pur, em fan sentir més enamorat.

Unes recomanacions musicals

2007-08-30T21:09:00.001+02:00

Avui m'han amenaçat per no escriure al blog, la qual cosa, ho he confessar, m'ha omplit de satisfacció.

Com que el meu nivell de concentració és ara mateix escàs, he pensat posar unes recomanacions musicals. Resulta que en els darrers temps estic enganxat a això que se diu MySpace. Navegar per aquesta immensa xarxa plena d'artistes és com estirar un fil d'Ariadna infinit. Tant que he arribat a suplicar-li al meu bon amic Joan Cabot que muntem una sessió DJ d'indie-americana, però no hi ha manera, ell està ara ficat en el "hip-hop" i per ara no hi ha qui el tregui.

Bé, a lo que anàvem. Les recomanacions. Posaré una breu frase sobre cada una.

- The Parson Red Heads. Grandiosos. Súper bon rollo, bona música, sol de califòrnia. El líder és n'Evan Way, però té enrolada tota la família i amics en aquesta banda que arriba a posar fins a nou músics sobre l'escenari. Atenció perquè podrien fer-se grans!

- The Broken West. Uns altres que "tela". Mig de bromes mig en serio jo dic que el seu primer disc "I Can't Go On, I'll Go On" és el millor disc de Wilco d'enguany. Per provocar un poc però no hi ha color amb el gris "Sky Blue Sky" dels de Chicago.

- The World Record. Jo mai he estat molt amant de l'indie indie però aquesta gent tenen una marxa i un optimisme molt contagiós. Estic enamorat del seu tema "We're #1".

- Hymns. Amb aquest grup he descobert els successors per dret propi del so dels primers dos discs de Golden Smog. Frescura, rock, pop, arrels, tot ben barrejat. Al seu disc hi ha com a mínim 5 o 6 temarros del copón.

- Great Lakes són un altre descobriment feliç. Combinen amb molta frescura aquell to entre glam i grandilocuent del Bowie dels primers setanta, tocs de brit-pop, tocs de folk i algun ramalasso progressiu.

- Lee Bob Watson és un outsider de San Francisco. Té tota la pinta de ser un inestable, un arrogant i un tímit, i té un encant especial. No arriba a ser Doug Sahm però voldria, conserva quelcom d'un passat que s'albira punk i admira a Frank Sinatra.

- El Capitán és una d'aquestes bandes de les que n'hi ha tantes als USA. Bones melodies, bones veus, bon rock'n'roll, ideals per un bar d'una carretera interestatal que travessi Arizona. Un encant.

- Goldrush són l'excepció. Són britànics, no americans. I es nota molt. No sol ser el tipus de banda que més m'atreu però tenen alguns temes com "Can't Give Up The Ghost" o "We Will Not Be Machines" que m'encanten i els pos sovint a l'MP3 o al cotxe.

I per ara crec que m'aturaré perquè encara faria un post illegible. Esper que almanco algunes de les propostes musicals siguin del vostre agrat. Si algú vol deixar algun comentari o aportació més seria fantàstic.