en brut

jocs florals de bcn 05

2006-05-15T23:52:00.000+02:00

Aquesta tarda s'han celebrat els Jocs Florals de Barcelona. No conec l'obra del guanyador (ni la premiada, per suposat, ni l'anterior) i per tant no puc dir-ne gaire res. Però voldria fer uns comentaris.

L'esdeveniment d'aquesta edició han estat els canvis que per indicació de Sam Abrams s'han fet. D'entrada, els tres premis s'han convertit en un. No passa res; allò de l'englantina i la viola era una mica tronat. I ens han estalviat la lectura consuetudinària del resum de l'any poètic. Millor. És d'agrair. Ara el donen escrit i si vols ja t'ho llegiràs.

Aleshores, per fer una mica de festa, s'han empescat una mena de minifestival: la lectura d'una dotzena llarga de poemes dels llibres més importants de l'any (segons Abrams, se suposa). Els lectors eren Jordi Buixaderes, l'actor, excessivament histriònic i afectat, cosa que desmillorava notòriament alguns poemes, i Susan Buzzi (no sé com s'escriu ni qui és), que a més conduia l'acte (ara de presentar en diuen conduir), i que ha llegit diguem-ne correctament. La tria dels poemes ja és mes discutible. N'hi havia alguns de lamentables. Un del David Castillo (era preceptiu que hi fos, suposo) on no hi havia ni una línia sense un parell de tòpics previsibles i de taller de poesia; un del Margarit, de jutjat de guàrdia, un de la Rosa Font molt pobre... i alguns altres de força lamentables.

Mentre, l'alcalde Clos llegia papers, i anava fent la seva.

Tampoc és estrany, perquè el Saló de Cebt pot ser molt bonic, però la instal·lació de so és més deficient que el de la parròquia del barri.

Després (i m'agradaria saber per què) Gerard Quintana, l'ex-sopa de cabra, ha sortit acompanyat d'un guitarra a llegir un poema de W. Szimborska (que no s'ha entès de res) i a cantar un poema de no-sé qui (força poca cosa), un del Casasses i un (ai las!) del Margarit. El so: més deficient encara.

Mentre, l'alcalde Clos llegia papers i anava fent la seva i quan la gent aplaudia, aixecava el cap i feia una cara de veritable satisfacció.

I em pregunto: ¿per què la gent aplaudia després de cada poema o cançó del Quintana i no ho feien després de cada poema dels d'abans? Misteris. Deu ser l'atracció del rock&roll.

Mentrestant, les iaies començaven a marxar i l'alcalde Clos mirava papers o comptava mussaranyes.

David Castillo parla del premi i dels Jocs Florals, amb aquella parla tan acurada i aquella fonètica tan nostrada, per venir a dir que allò important és la setmana de poesia, i els Jocs Florals en són un apèndix. I per posar-se encara més medalles a partir d'aquest chiringuito que té muntat amb la setmana de poesia; allò de: "jo et convido a Barcelona i tu em convides al teu país", i que fa que el senyor Castillo es passi mitja vida viatjant i llegint els seus textos tan bonics i representatius de la poesia que es fa aquí.

Al final de tot es dóna el premi al Jordi Valls (sí, el de la Catalònia), Ernest Farrés en fa una breu glossa i Valls llegeix tres poemes, amb una introducció tot emotiva on revindica la seva condició de proletari fill de proletaris.

Després, "Els segadors"; i les iaies que quedaven, corrents a endrapar canapès allà en una sala del fons.

El cronista ha marxat i no sap què més ha passat, pero ja se suposa: moltes felicitacions i etc. etc.

I encara li queden més dubtes: posats a canviar, per què no canviar-ho més? Si ho volem modern? per què al saló de Cent, amb urbans amb plomalls i banda de música i tant protocol?

Ah! un dels canvis a partir d'ara és que el guanyador és nomenat "poeta de la ciutat" i el faran passejar tot l'any per biblioteques i "equipament culturals" a llegir i a parlar. Més que un premi, és un càstig.

Ah! en el seu discurs l'alcalde Clos ha dit 10 vegades més la parauleta "equipaments culturals" que la paraula "poesia" o "cultura". Aquesta és la política i la sensibilitat d'aquesta mena de gent. "Equipaments culturals"! Les parets del Saló de Cent tremolaven.

ah! I els serveis de lingüística de l'ajuntament, que comencin a treballar ara mateix per tal que en la sessiò de l'any vinent no es colin tants errors de lèxic, de morfosintaxi, de fonètica... Que en una festa de la poesia, no queda bé destrossar la llengua. Però, de fet, la llengua i la poesia per a molts eren el menys important en aquesta sessió.

gairebé un mes (mascarell - manzano)

2006-05-11T23:49:00.000+02:00

Ja fa gairebé un mes que vaig donar un senyal d'alerta, com un crit d'esbafament davant l'anunci o el rumor que Mascarell seria Conseller de Cultura. És el post que hi ha a sota d'aquest.

Després va venir el nomenament d'Emili Manzano per l'Institut Ramon Llull. Un cas flagrant de desmuntar una cosa que funciona per muntar una incògnita d'èxit dubtós.

I ja tenim els primers fruits. Mascarell que implícitament i explícitament aposta per la "cultura catalana en castellà"; pels grans esdeveniments, per la "projecció" i no gaire res de sòlid ni políticament seriós. Manzano, comissari de la presència catalana a Frankfurt, afirmant sense cap rubor que la "literatura catalana en català" no és més que el fruit d'una política de subvencions de la Generalitat i que no es pot prendre seriosament; que aquí la bona literatura és la que es fa en castellà.

Perfecte. Deu ser el que volien.

I la Setmana de Poesia de Barcelona? On és la presència de poetes que escriuen en català? I sobretot: Quina importància se'ls dóna? Quin paper hi juguen? A quina divisió juguen?. Agafeu el programa i mireu-ho. És la seva política. Deuen estar contents. Però més contents estarien, potser, si no s'haguessin d'ocupar d'aquest llast pesat i emprenyador que deu ser per ells el fet que aquí hi hagi una altra llengua "residual" i "pesadeta". Que fàcil els seria tot si en Franco s'hagués sortit amb la seva! (i no ho dic en broma).

Aquests són els polítics que tenim. Els que dirigeixen la cultura del país.

De la Setmana de Poesia, un altre dia.

S.O.S. Mascarell a cultura????

2006-04-19T23:36:00.000+02:00

Fa mesos que no escric aquí, però el que acabo de sentir m'ha esfereït, i no són hores de trucar els amics per esbafar-se. O sigui que ho faig aquí.

Estic mirant un debat a TV2 i es dóna per fet que demà s'anuncia un recanvi de govern d'uns quants consellers. Entre ells, faltaria més, la de cultura.

Però... Ai las! Tot apunta que el substitut de la Mieras serà l'ínclit Mascarell. Del foc a les brases.

El Mascarell, que ha demostrat abastament que és un pijo excel·lent i ha demostrat més abastament si cal que és la cosa més inoperant, contradictòria, sectària i nefasta per la cultura.

El senyor Mascarell, que l'ha espifiada anant i tornant. Com se li premia? Doncs amb la Conselleria de cultura. Anem bé.

El problema és que es pensa que en sap molt. I així com la Mieras deixava fer, aquest hi voldrà actuar, intervenir, manar... I ja l'haurem fotuda.

Que ens emparin sant jordi la mare de déu de montserrat.

Algú va dir que a cada canvi de conseller de cultura perdem un llençol. Em sembla que ara ja ens toca perdre el llit i tot.

I diu que faran conseller de treball a Jordi Valls, alcalde de Manresa. És un molt bon alcalde. Però em fa por allò de la llei de Murphi: anar ascendint els càrrecs que ho fan bé fins que estan en un lloc on són ineficaços. Aquest cas podria ser un d'aquests (i en els governs de la Generalitat no seria el primer, ni el desè)

Que ens agafin confessats (i extremaunciats)

caterina mieras / joan manuel serrat

2005-10-21T17:10:00.000+02:00

T'aixeques de bon matí i sents per la ràdio que el President té pensat el nom de Joan Manuel Serrat com a Conseller de Cultura, en substitució de Caterina Mieras. Quedes glaçat (i això que la dutxa és calenta). No som el dia dels Innocents ni és costum de fer bromes en aquest Haloween que ens pren Tots sants i la castanyada.

Serà possible??? Sí. Senzillament, sí. Aquest és el concepte de política i de política cultural que té el qui ens mana. Esperem que els seus consellers li treguin de cap, el mateix cantant tingui seny, i tot quedi en un acudit. Però no ens hem de prendre en broma aquesta filtració; aquesta idea és realment significativa de com es pensa a la casa gran.

Si el Partit deu coses al Serrat, que segur que li'n deu, que li paguin d'una altra manera, però no a costa de destruir encara més la política cultural. Algú va dir que des dels inicis de la Generalitat d'ara, amb Max Cahner, cada Conseller de Cultura ha estat pitjor que el que hi havia abans; i que sempre tothom ha anat creient que no n'hi podia haver de pitjors, i sempre se'n troba un que ho fa pitjor. Sisplau, no fem bona aquesta cita.

Ara bé, si l'alternativa a la Mieras no és el Serrat però és el Ferran Mascarell, o el Juan Ínsua, o el Ramoneda o l'Argullol o qualsevol dels àulics consellers, ja estem bé com estem. No cal canviar per anar a pitjor.

I no vull dir que aquests que cito siguin més curts que la Mieras, però com a Consellers de Cultura el canvi seria pitjor: aplicarien al País les idees que han aplicat als seus dominis i acabarien de desmuntar les poques infrastructures que amb aquests dos anys s'han creat -i que no es van muntar amb els vint-i-tants anys de CiU. Necessitem un polític, És tan complicat? Un polític. I no un cantant ni un pseudofilòsof ni un periodista ni cap altra cosa. I necessitem seny. I intel·ligència.

Què hem fet per merèixer tan desastre???

marsé / janer

2005-10-16T21:53:00.000+02:00

Entenc molt bé Juan Marsé, “obligat” a llegir-se desenes de novel·les que busquen fama i diners.
Entenc molt bé que li sortís la rabieta i que digués d’una vegada que tot allò era no-res, pàgines de lletra i prou.

I va la Maria de la Pau Janer i diu (TV1, ho tradueixo del castellà): És bo que hi hagi polèmica, i si el premi no és per unanimitat, és que hi ha algun membre del jurat a qui no ha agradat la novel·la, i aquest cop ho ha manifestat amb molt de soroll. Però això és l’anècdota; l’important és que he guanyat el premi ...

Senyora Janer: No podria ser al revés: que l’anècdota sigui que vostè (o qui sigui) ha guanyat el premi, i l’essencial és que tot el que es presenta al premi és molt fluix?

Després (TV3) veig una polèmica breu entre Marsé i Janer, Quan Marsé li diu que no s’equivoqui, que ell parla de literatura, i ella de vida literària, la Janer diu que no, que no s’equivoca, que l’errat és el Marsé. I penso en l’entrevista anterior on Janer parla tothora de “seduir” els lectors, però mai de convèncer, d’agradar, de “tocar”.
Senyoreta Janer: em sembla que és vostè la que s’equivoca. Si parlés de literatura no parlaria de seduir, sinó de coses més serioses i profundes.

Planeta ja ha aconseguit el que volia: ara descaradament ha associat la figura de l’escriptor a la figura mediàtica. Aquest any sí. Aquest any, premi i finalista són dues figures de ràdio, televisió, premsa i revistes de xafarderia. Jugada completa.

Ha de ser dur ser un novel·lista de talla com Marsé i veure com aquestes figuretes de sucre candi que amb prou feines saben posar una lletra rere una altra, esdevenen els grans novel·listes del moment. “I per això he escrit i he patit tant?”, deu pensar Marsé.

El que no entenc és perquè Marsé es presta a fer de jurat del Planeta. És clar que deu estar molt ben pagat, i no sé com van les finances dle senyor Marsé, però per poc que pugués hauria de deixar-ho córrer. El seu cor delicat li agrairà.

I nosaltres, més arguments (de xafarderia, de vida literària i, quan surti el llibre, de literatura) per a suportar cada dia menys aquesta pava (Maria de la Pava Janer, que diu un amic)

(Si algú ha trobat a faltar aquesta pàgina, ens sap greu. Hi ha coses incontrolables, i van com van. Provarem de ser més fidels --però no sabem a qui ni a què.)

son

2005-09-25T03:15:00.000+02:00

Son.

Escoltant Mahler.

Me'n vaig al llit.

I no puc deixar d'escoltar-lo

anar i tornar

2005-09-22T00:44:00.000+02:00

Abans, anar a l'estranger era sinònim d'adonar-se que hi havia uns altres països més lliures, més cultes i més feliços. Més educats, més nets, amb una premsa diferent, amb unes televisions diferents, amb unes societats diferents...

Ara, anar a l'estranger és adonar-se amb tristesa, ràbia i desesperació que a tot arreu mana la mateixa ignorància, les mateixes dictadures, les mateixes tristors, les mateixes pors... Que a tot arreu hi ha la mateixa estultícia i els mateixos abismes irreversibles.

I fa por.

de la caixa? un altre dia

2005-09-14T01:22:00.000+02:00

Primer de tot: gràcies a la gent que ha comentat la nota sobre l'article de Sebastià Alzamora (aquí sota mateix). Sé que no és a causa de mi sinó a causa d'ell, però a un, que va dient el que lisembla a estones perdudes, a vegades li va bé saber que hi ha gent que se'l llegeix, que ho comenta i que fins i tot hi està d'acord; i que també n'hi ha que no hi està d'acord (llàstima que esgrimeixin arguments tan nuls).

Segon: un dels comunicants es demana per què l'Alzamora no critica "La Caixa", que només sap programar poetes i cultura en llengua castellana i algun català per cumplir quota.

M'agradaria un dia comentar la política de "La Caixa". Ho faré. Però un altre dia. De fet, no caldria, perquè es comenta sola. Però l'Alzamora no ho deu poder fer, no li convé. No se sap mai de quina mà hauràs de menjar i, per tant, val més calcular bé quines mans mossegues.

Si tots els esforços que esmercen els imparables a llençar invectives ençà i enllà sense saber què diuen ni a qui ho diuen, els esmercessin a construir, a fer, a criticar qui s'ho meriex de debò, a fer servir la influència que diuen que tenen per tal que canviïn actituds i conductes que ens fan més mal que bé (com la de "La Caixa"), potser no serien esforços llençats ni boomerangs contra la cultura que diuen defensar, ells que es vanten de ser els constructors del nostre demà.

I així ens va. I així els va. I així anem.

l'alzamora i la música

2005-09-10T20:07:00.000+02:00

Si fa unes setmanes el Bofill es va dedicar a insultar Toni Sala, els seus llibres i bona part de la gent que es dedica a aquests afers, ahir (09 09 05) li va tocar a l'Alzamora d'insultar i donar garrotades de cec, també des de les pàgines de l'Avui (a la secció "Diàleg"; ironies de la vida).

Sembla que com que ara dels imparables ja no se'n parla i per això ja estan paradots, els cal fer-se notar arremetent furiosos, irats i insultadors contra el que sigui. L'article de l'Alzamora no té pèrdua. Com el del Bofill, no pot estar-se més de quatre línies sense insultar (i mira que són curtes les del diari!). Com si això li donés raó.

Resulta que va anar a un concert i no li va agradar. Però, ai las!, el concert era de l'SGAE, hi participava l'Ajuntament, hi havia uns artilugis fets i pensats a la Fabra... i això al noi el va destarotar. I aquí va trobar-hi el filó de la seva crítica. Amb un argument tan sòlid com aquest: he anat a un concert, no m'ha agradat gens, m'ha semblat una presa de pèl, hi estaven implicades les institucions, Ergo: Les institucions són una pura desgràcia que es dedica a patrocinar concerts de merda de gent mediocre. En essència l'article diu això. Després, per rentar-se la cara diu que convindria un bon debat. Però anem bé si el debat s'ha de començar amb un to i uns criteris com els seus.

Cadascú té els seus gustos, la seva educació musical i cultural i les seves afinitats estètiques. Està bé que el senyor Alzamora no combregui amb aquesta música, però un imparable hauria de saber reconèixer els que són encara més imparables i que corren quilòmetres per davant seu. A l'època de les avantguardes clàssiques, i ara tan museïtzades, també hi havia "imparables" que els llançaven improperis i se'n reien. Vigila, Alzamora, que això és així.

No sintonitzar amb una manera de fer, que no t'agradi un tipus de música o d'estètica o de tradició o el que sigui, no dóna carta de naturalesa per dir que quina merda això i quina merda aquestes institucions que ajuden aquestes coses. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que qualsevol dels que organitzaven aquell acte, o hi assistiren, podria escriure un article exactament igual que el seu, queixant-se que les institucions patrocinin i acullin estètiques i expressions com la dels imparables. L'Alzamora, que no és ruc, hauria de saber que no ha donat cap argument, cap, cap, cap. Que s'ha limitat a dir: "no ho entenc, no m'agrada = és una merda".

Es tractava de l'acte inaugural de la 31a edició de la International Computer Music Conference 2005 (ICMC), organitzada per l'ESMuC, la Fundació Phonos i la UPF, en col·laboració amb la SGAE, l'Auditori i la Sala Metrònom, encontre que se celebra per primera vegada en una ciutat de l'estat espanyol, i que acull prop de 400 especialistes en música per ordinador, investigadors i compositors d'arreu del món, els quals presenten més de 200 xerrades científiques, demostracions, tallers pràctics i debats, sota el leitmotiv del free sound. ( http://www.laportaclassica.com/web/noticies.php?cat=actualitat&id=567 )

L'Alzamora, que no és ruc, hauria de pensar que si la cosa era això, no deu ser cap bagatel·la ni cap banalitat. El més normal és pensar que un no hi entén, que un no ha estat educat en aquestes estètiques, i procurar aprendre'n alguna cosa. Ara, quan un té un rei a dins, el més fàcil és pensar que tot el món està equivocat menys ell. Però si vas a un concert de la ICMC en uns actes dedicats al free sound, has de saber on vas. I després no et queixis.

El que m'emprenya més és la sobèrbia i l'arrogància. I també com maltracta un dels personatges més intel·ligents i versàtils d'aquest país: Josep Manuel Berenguer. Només cal haver-lo escoltat en alguna conferència o en algun curs, o anar a veure el seu currículum ( http://www.accompositors.com/compositors/berenguer/Berenguer.html ) per adonar-se perquè l'Alzamora només el pot insultar. Al costat de Berenguer l'imparable és un mamelló estult i poca substància que no sap gaire més que sumar i restar i les cinc vocals.

Em sap greu, senyor Alzamora, però és així. Un altre dia deixi reposar els articles al calaix. I si vol que es parli de vostè, o de vostès, facin coses ben fetes i bones.

v.a.e.

2005-09-07T22:18:00.000+02:00

NOVEL·LA

La nit pujava
lentament per l'escala;
i l'escoltàvem,
amb pànic, en silenci,
per veure on s'aturava.

Vicent Andrés Estellés (L'incert presagi. O.C. Vol 2)

llegint thoreau

2005-09-07T00:13:00.000+02:00

Diu Thoreau a Walking:

L'home i els seus afers, l'església, l'estat i l'escola, el tràfic i el comerç, les manufactures i l'agricultura, i fins i tot la política -el més alarmant de tots-, em complau de veure el poc espai que ocupen en el paisatge.

...Era 1862

renúncia

2005-09-06T20:30:00.000+02:00

Tothom sap que les paraules canvien, que hi ha corrents que poden fer que una paraula canviï de significat, o que un objecte canviï de mot designant, i que la publicitat és un factor molt important per aquests canvis. Tots hem vist com paraules castellanes han desplaçat paraules catalanes quan alguna casa comercial n'ha escampat l'ús en la publicitat.

Doncs bé. Ara teníem (potser) l'oportunitat de fer un canvi a la inversa; que un nom d'ús català passés a designar un objecte a totes les Espanyes. Però no. La casa comercial que podia fer-ho ha renunciat a la nomenclatura catalana i ha optat directament per la castellana.

Hauria estat difícil, sí; però no impossible. Els castellanoparlants s'ho haurien agafat com una marca, o com una broma, però hauria pogut, quallar; si no en el genèric, al menys pel producte de la fàbrica en concret.

A la catalaníssima comarca d'Osona, Casa Tarradellas (abans "Can Tarradellas", cal notar-ho) acaba de treure uns "bikinis" congelats o precuinats, i els ha posat el nom madrileny: "Mixtos". Tan bo que hauria estat que a tota Espanya els "mixtos" de "Casa Tarradellas" fossin coneguts com "Bikinis"!

I és que estem tan acostumats a perdre, que ni ens presentem a la palestra.

I és que, ja se sap: el calé és el calé.

que bonic!

2005-09-03T18:47:00.000+02:00

Ahir vaig sentir per la ràdio que el govern del senyor Zapatero acaba de destinar una colla de milions d'euros per a apujar el sou dels funcionaris de l'excèrcit.

Magradaria veure la cara (i les idees) dels funcionaris de sanitat, d'ensenyament i de justícia davant d'aquesta notícia. I els de benestar social, i els investigadors, i els aspirants a beques, i...

Ara ja comencem a saber quines són les prioritats i les hipoteques d'aquest govern tan progressista.

I així anem fent.

antoni clavé

2005-08-31T20:24:00.000+02:00

Un altre que ens deixa,
plens de la seva presència
eterna.

uff !!

2005-08-30T00:30:00.000+02:00

Obro el llibre que m'han portat uns amics. Pàgina 52. Llegeixo:

Aire de dol, dalla de plata

Si el teu nom com el bèlit
traça un vol de silenci
a l'aire endolat de l'Acròpolis.

I tiren l'acer a la sala buida
removent la rossor de la tenebra

I degollen el cabridoi
a l'ara colrada
del llindar de la tuta.

I al camp ras que fogueregen els nòmades,
el més isard commòs erra
tenyit del seu roig,
on muda el temps.

I dic: "Ufff!!!".

I obro la 46:

Fui a la tuta

Mos ulls fits al cenotafi.
La pau armada de la nit hermètica
s'engola, vacil·lant el cer,
transmigrant la muda demora
a la paüra del paisatge.
Abismat lo temps.
Llevat lo fat.

I dic: "UUUFFFFF !!!"

Però miro la solapa del llibre. I llegeixo:

...poemari de luminiscències en l'obscur i fulguracions en el buit, monodia de vertígens, veus i visions, l'autor submergeix l'univers sentitològic del jo en un espai de percussió amb la fenomenologia extàtica i insomne de la matèria. Lloc on empelta els fragments aurífics de l'imaginari mític i simbòlic que constitueixen l'herència de l'origen, la legitimació heroitzada".

I dic "UUUUUUUUFFFFFFFFFF !!!!!!!!"

I entenc per què hi ha gent que odia la poesia i els poetes. Jo no odio la poesia ni els poetes, però no suporto els mals poetes ni la pedanteria, ni la pseudointel·lectualitat, ni tanta farsa, ni tants despropòsits junts. I penso que això sí que fa mal.

encara més

2005-08-29T00:52:00.000+02:00

QUINA MANDRA !!!
ENCARA
Uf !

QUINA MANDRA!!!

2005-08-25T16:59:00.000+02:00

(La veritat és que entre una carta d'amor i una aportació a aquest blog, no m'ha costat gens de decidir-me. I ara que ja podria dir coses en aquest aparador, em fa una mandra total, absoluta, còsmica. I més me'n fa anar a treballar.)

llegint sòria

2005-08-19T20:12:00.000+02:00

Tot i que les vacances ja queden lluny, el costum fa que encara em dediqui a les lectures d’estiu. Entre els “llibres-que-ja-havia-d’haver-llegit-i-que-si-no-ho-faig-ja-no-ho-faré-mai” hi ha els dietaris d’Enric Sòria, La lentitud del Mar. Ahir, per curiositat, vaig agafar el fragment de fa exactament deu anys (19-VIII-1995):
.
Sòria troba en una llibreria de Frankfurt a Anaclet Ferrer, traductor al castellà de Hölderlin. Viu a Bad Homburg en “una casa que l’administració posa a disposició dels estudiosos”, i els hi convida uns dies.
Algú s’imagina l’Administració catalana posant una caseta (amb espai per a acollir-hi invitats) a disposició dels estudiosos de March, Llull, Riba, Foix o Rodoreda?
.
Diu Sòria: “Al contrari que molts traductors, Ferrer té una orella molt fina per a la música interior de la poesia”.
Algú s’imagina a Sòria posant de costat les diverses traduccions al castellà i al català dels fragments que lloa de Empèdocles de Hölderlin per constatar això? Doncs no. No ho fa. I és una pena, perquè aquesta afirmació (que podria compartir fàcilment) sense demostrar-la li queda gratuïta. Llàstima.
.
Parla amb Anaclet Ferrer de la traducció que amb Marc Granell van fer de Les històries de senyor Keuner, de Brecht. Recordar aquest llibre m’ha fet venir un somriure als llavis. I ganes de desempolsinar-lo de la prestatgeria. Demà.

Senyor Sòria: És necessari que ens expliqui que després van estar amb A. Ferrer bevent vi del Rin i “conversant sobre les dispars trajectòries dels il·lustrats i els romàntics davant la revolució francesa”? No, No calia. Aquí li surt la vena pedanteta i s’acosta perillosament als insuportables quaderns Susannians. Vigili, que els impulsos de fa deu anys ara ja els podria controlar.
.
Una pàgina després, cita a Hannah Arendt: “Memòria i fondària són la mateixa cosa: més ben dit, la fondària només es pot atrapar per mitjà del record.”
I després d’això, no puc fer altra cosa que callar.

diuen de carner...

2005-08-14T00:15:00.000+02:00

Diuen que una cosa bona de la poesia de Carner és la senzillesa, l'elegància poètica i de llengua, la justesa en el vers i l'expressió i totes aquelles coses que a vegades (a vegades) no volen dir res. I diuen que això ho aplicava de meravella en els temes intranscendents, cançonetes i filigranetes, i que això fou un gran avenç i una gran aportació a la poesia catalana. Diuen, i diuen més.

Potser sí, però avui, llegint Francesc Fontanella, he trobat uns versets i uns poemets que no fan sinó ensenyar que a la segona meitat del XVII tot això ja estava fet i refet, i llegit ara se'ns mostra potser encara més modern i més ajustat al seu tenps que molts dels versets de Carner. Quina aportació deu fer Carner en aquesta línia si Fontanella va escriure moltes coses com la que ara transcric? Fontanella m'ha fet dubtar encara més de Carner i tota la parafernàlia amb què l'adornen.

A GILETA (1)

Dono, petita Gileta,

ab finesa no petita,

un ramet que vos imita,

pus sou tota una perleta.

Però, com sou tan perfeta,

resta la còpia menor,

i així vos dóna l'amor

perles i flors oloroses,

perquè sou perla entre roses

i, entre les perles, flor.

I no en copio més, que té un munt de peces així. A mi aquesta poesia no m'interessa gens ni gaire. Però, posats a fer, defensaria Fontanella i aquests poemes amb fe i amb convicció, cosa que no podria fer de les bagatel·les carnerianes, que no sé com justificar ni sabria amb quina mena d'arguments defensar (arguments que jo em cregui, naturalment; que de retòrica i comèdia tots en sabem fer).

Vull dir que... Què diuen de Carner?

e em fuig açò

2005-08-13T00:20:00.000+02:00

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aixi masseix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Jordi de Sant Jordi, Cançó d'opòsits (estrofa 1)

també en tenen prou

2005-08-11T01:32:00.000+02:00

Al desmesurat desplegament publicitari de la imparabilitat (imparabilitat provisional, com totes) l’ha seguit un degoteig constant d’aparicions i notícies per recordar-nos que encara existeixen i que encara no s’han parat. (Si ells ho diuen...)

El temps que ha passat ha servit per moltes coses. Per exemple, per veure com d’imparables (ja ho sabíem) hi ha els mateixos que el primeríssim dia (quatre com a molt) i que la resta són comarses per “fer bulto” i creure’s i fer-se creure generació. I també perquè algú s’adonés d’algunes veritats, com l’ocupació totalitària dels espais per part de la generació dels 70 (una generació no gaire il·luminada, certament), la necessitat d’un relleu generacional o la legitimitat de l’opció de manifestar-se sense complexos.

També ha servit per a reaccions de tot tipus. Algunes de ben galdoses, oportunistes i patètiques; tots les hem llegides i escoltades. Però d'altres, més amagades, encerten prou.

Acabo de llegir aquesta tarda un article antic sobre la qüestió, escrit per gent de la mateixa generació des imparables. Crec que no hi ha gaires textos sobre la imparabilitat escrits per co-generacionals. I aquest m’ha semblat emblemàtic i simptomàtic. Malgrat tot, i malgrat totes les modernitats, com sempre ha estat, la història s’acabarà escrivint a partir de les declaracions pomposes i de les pàgines dels diaris i la TV. Però la realitat és la que és, i cal anar-la a buscar allà on és. Aquest escrit ens n’assenyala un bon tros.

És un article de la revista digital “El tacte que té"

http://www.eltactequete.com/ , escrit a partir del lamentable espectacle del “combat” entre Casasses i Roig per un cantó i Forcano, Bofill i Alzamora per l’altre. A part d’una veneració que no m’agrada per les figures de Roig i Casasses, s’hi diuen coses ben encertades i, sobretot, és una bona mostra del que pensen gent de la seva mateixa generació.

A ells no se’ls donaran pàgines diaris ni espais als mitjans. Ningú no se’n farà ressò; però són tan part de la realitat com els altres. I és possible que el futur es jugui realment en aquestes modestes catacumbes i no en els oripells il·luminats. La realitat sempre està més amagada que la falsa aparença. Si no, mirem qui realment està fent coses de debò en el món de la literatura i de la cultura en aquest país: no en parla ningú; només s’omplen la boca i els papers parlant de l’anodinitat, la vulgaritat, els epígons, els oportunistes i els favorits dels reietons.

Tornem a l’article. http://www.eltactequete.com/default.asp?pg=ganyotes&idGany=6 . En copio el final, prou clar:

L’última dels Imberbes és un llibre que es diu Dogmàtica imparable, amb un monstre de tres caps a la portada estil pel·lícula del Harry Potter.

I EN CANVI NOSALTRES ESTEM CONTRA QUALSEVOL DOGMA

El manifest dogmàtic diu que s’han de “desmantellar tòtems”, que cal un “canvi de déus” i que “el galop dels cavalls porta el ressò d’una nova alba, la nostra”

I EN CANVI NOSALTRES DIEM QUE VOLEN DESMUNTAR TÒTEMS PER TOTEMITZAR-SE ELLS, QUE SÓN MÉS ARROGANTS QUE ELS DÉUS QUE VOLEN SUBSTITUIR I QUE “EL GALOP DELS CAVALLS...” ÉS UNA FRASE RÀNCIA I D’UN ESTIL PÈSSIM.

I NOSALTRES, DE LA MATEIXA EDAT QUE ELLS PERÒ MAI DE LA MATEIXA GENERACIÓ, JA EN TENIM PROU DE SENTIR COLLONADES.

Marina Espasa, Carles Gilabert, Cesc Martínez, Bego Ricart, Victor Verdú

lectures d'estiu

2005-08-10T00:14:00.000+02:00

Per què hi ha tants i tants llibres publicats d'autors que es pensen que escriure poesia és dir qualsevol cosa amb paraues estranyes, desconegudes i inusuals (i encara les usen malament)?

Per què ens presenten com a poesia qualsevol cosa escrita amb ratlletes curtes?

Per què hi ha tants llibres publicats d'autors que escriuen poesia com si no n'haguessin llegit mai?

Per què hi ha tants llibres publicats d'autors que es pensen que escriuen poesia i no n'han llegit mai?

Per què hi ha tants i tants llibres de narrativa d'autors que es pensen que ja n'hi ha prou amb una mínima imaginació que els permeti inventar històries adotzenades de personatges plans i sense res més que un nom?

Per què els editors són tan cínics de vendre porqueria com si fos literatura?

Per què els "crítics" i articulistes parlen de la vulgaritat i la mediocritat com si fos excel·lència?

Per què una persona que ha mig escrit un llibre, que li ha acabat d'escriure el corrector, s'autoanomena i es proclama "escriptor" sense cap vergonya ni rubor?

Per què es publica tant quan hi ha tan poc de digne i publicable?

Per què, dia rere dia, encara som uns quants que caiem en aquestes trampes?

avec léo

2005-08-09T01:17:00.000+02:00

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie le visage et l'on oublie la voix.
Le cœur quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie,
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard,
entre les lignes, entre les mots et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit.
Avec le temps tout s'évanouit.

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
Même les plus chouettes souvenirs, ça t'as une de ces gueules.
A la galerie j'farfouille dans les rayons de la mort,
le samedi soir quand la tendresse s'en va toute seule.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre à qui l'on croyait, pour un rhume, pour un rien.
L'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux,
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous,
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens.
Avec le temps, va, tout va bien.

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas, les mots des pauvres gens:
Ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.

Et l'on se sent blanchicomme un cheval fourbu
et l'on se sent glacédans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul,peut-être, mais pénard
et l'on se sent floué par les années perdues.

Alors vraiment,
avec le temps on n'aime plus.

Léo Ferré

p n c

2005-08-07T10:39:00.000+02:00

Trobo que dels Premis Nacionals de Catalunya se n'ha parlat ben poc. Potser perquè ens ha agafat en plenes vacances, potser perquè encara no s'ha fet l'acte, amb pompa i honors (quan sabrem fer actes d'aquests?), o potser perquè hi ha coses que més val no remenar-les massa (com diu la cançó).

Si ho hagués de comentar tot, un a un, no sabria com fer-m'ho, però hi ha unes quantes coses sobre les que sí que tinc ganes d'escriure una mica.

D'entrada, m'estan molt bé. Tots. O gairebé. Però hi ha coses que no entenc. Per exemple, que a Jordi Balló se li doni per la direcció d'un master de documentals de creació. Jordi Balló ha fet prou coses importants, i moltes de més importants que aquest master. M'imagino que el jurat ha pensat que ja era hora de reconèixer la seva feina i que aquest 2005 "li tocava", però al 2005 no havia fet res d'imporant (cap llibre...) i han trobat això al seu currículum. Molt bé. Però és una pobra justificació i no és ni de tros cap de les tasques grosses per les quals es mereix el premi (que se'l mereix).

O Emili Manzano, pel seu Saló de Lectura, que és un saló on el català no té pas cadira de luxe i des d'on es propugna implícitament i es privilegia implícitament i explícita la literatura escrita en castellà. No em fa mal de fetge el premi; se'l mereix, penso, per fer un programa de llibres modest, sense grans declaracions de principis i sense gaires pretensions i que funciona, i que, aquest sí, arriba a la gent i la gent es mira. Però el Premi Nacional hauria de mirar altres coses, i em sembla que el saló de lectura un saló tendenciós cap a l'altra nació.

O Toni Sala. Rodalies és el millor llibre del 2004? O el mateix any Feliu Formosa no va publicar la seva obra? Es veu que com que li van donar el Premi d'Honor, ara no li tocava. I com que ja li van donar un Premi Nacional de teatre (o de traducció, no ho recordo), doncs tampoc no podia ser. Quins arguments són aquests? Això és un jurat? Si un escriptor és bo i cal reconèixer-li la vàlua i la feina, se li reconeix, i prou. Que en un any tingui tres premis, o quatre? I què? Si s'ho mereix no hi ha arguments per dir que "ara no toca".

De tota manera, repassant la llista de llibres publicats el 2004, ha de ser fàcil trobar-ne una dotzena de més qualitat, més ambició, més projecció, més pes en el panorama literari i d'autors de més trajectòria i més mereixedors d'un Premi Nacional que aquest de Toni Sala. Diuen que si la Dolors Oller és en un jurat, el premi serà per ell. És veritat? També diuen que és una manera de dir als imparables que hi ha altra gent que no pas ells i que es vagin posant a ratlla. No ho sé... Però objectivament no crec que Toni Sala sigui qui mereix més el premi.

També m'han dit que els arquitectes que han rebut el premi d'Arquitectura (RCR Aranda, Pigem i Vilalta arquitectes, per l'Escola Bressol Colors de Manlleu) estan al·lucinant, perquè l'escola aquesta té milers de problemes i l'Ajuntament del poble, Manlleu, ja no sap què fer perquè funcioni. Que hi ha qüestions elementals de funcionament d'una guarderia que no han estat resolts, ni plantejats, que és un edifici per sortir a les revistes d'arquitectura però no per funcionar al dia a dia; que els nens es couen com pollastres al forn, que l'entrada, que era molt bonica s'ha hagut de refer perquè era molt poc còmoda, que no hi ha lloc per guardar-hi els cotxets (qui hagi estat usuari de guarderia, sap què dic), que els materials no són pràctics, que els mestres han d'anar adaptant els espais al les necessitats reals, que contínuament hi ha operaris arreglant cosetes, que que s'han hagut de fer molts i molts pegots i pedaços sobre la marxa... El jurat no deu haver anat a parlar amb els usuaris de l'edifici. Però es veu que és molt bonic, això sí. És el que passa amb els jurats: des d'una taula el món és diferent.

Val la pena de felicitar Softcatalà, una empresa pionera i altruista, una mena de servei públic fet per mans privades i diner privat, que ha aconseguit sobreviure fins a poder veure com les institucions (la Generalitat, en aquest cas) li premiaven la feina i la tenien en compte. Són tantes les iniciatives dignes de Premi Nacional que han mort a mig camí per inanició, ignorància i menysteniment de les institucions que després han plangut la seva desparició!

Segurament hi ha més a dir. Si algú s'hi vol afegir...

la neige d'abbas

2005-08-04T18:54:00.000+02:00

Un poulain blanc
sort du brouillard
et disparaît
dans le brouillard

Il neige
il neige
il neige
le jour s'achève
il neige
la nuit

Les pas d'un homme dans la neige
Qu'est-il allé chercher
Reviendra-t-il
par le même chemin

Le cimetière
tout entier
recouvert par la neige
Seule a fondu
la neige sur trois tombes
toutes trois jeunes

La neige
fond vite
et bientôt s'effacent
les traces des passants
petits et grands

La blancheur de l'oiseau
se perd dans les nuages blancs
un jour de neige

(Abbas Kiarostami. Avec le vent. Traduit du persan par Nahal Tajadod et Jean-Claude Carrière. POL editeurs)