La muntanya russa

Sobre la pervivència en el dolor (IV)

2008-06-03T00:18:00.007+02:00

I malgrat tot servem la vida com un tot
per sobre del patiment i l’alegria,
en un gest de penitència sorda,
emparats en un sentiment tant vital com la companyonia,
la responsabilitat cap a qui t’estima,
sense apreciar que aquesta absurda empatia desapareix
també en la fugida.
És doncs la covardia la que ens manté vius
i és la covardia la que vetlla per la nostra integritat.
Tal és estoic com epicuri
la mateixa cosa quan convenim que l’agitació terrenal és física.
La llegenda que em sobreviurà
sol•licita que deixeu de plorar per vosaltres i somrigueu per mi.

La Bagesfera vegeta, visca la Penedesfera

2008-05-29T20:19:00.005+02:00

Ja tinc reservats els propers 13 i 14 de juny per assistir a unes jornades, les de la Penedesfera, que prometen qualitat, compromís i diversitat per com, si més no sobre el paper, mostrar-se com a referent de les jornades locals i regionals que es van organitzant arreu del país. I dic això amb una certa agror a l’estómac, agror sens dubte egoista, per com la Penedesfera ha sabut treballar per a oferir actes del perfil 2.0 (o haurem de començar a parlar del 3.0?) combinats amb d’altres de promoció de la terra i de caire gastronòmic.

Es nota que els blocaires de la zona s’hi ha abocat i que han treballat amb temps, col·laborant, amb implicació i entusiasme i tot i que la majoria de la informació m’ha arribat a través de Daniel Garcia Peris és evident que la Penedesfera i les seves jornades no es poden entendre sinó és en una acció conjunta de la comunitat.

I és això, aquest compromís i aquesta implicació la que em provoquen l’agror que escrivia abans, aquesta enveja sana de veure com més d’una vintena d’empreses, organitzacions i institucions donen suport a les jornades i comparar-ho amb l’acció que es va dur a terme al Bages, potser de forma precipitada, que va derivar en un portal patrocinat, una promoció excel·lent pel que fa al grau d’implicació dels mitjans convencionals locals, però unes jornades que no van mobilitzar ja no el públic general, sinó més greu, van fer que blocaires que havien assistit a tertúlies radiofòniques a lluir la regidoria ni apareguessin en escena com a espectadors cap dels tres dies, d’altres que ja ni es van molestar a seguir-ho, per no parlar del grau d’implicació en l’organització que va derivar en que tant Joan com jo acabéssim esllomats, decebuts i sense ganes de fer gairebé rés més.

Creia honestament que malgrat l’activitat blocaire té molt d’onanisme i de tancament les jornades serien una magnífica oportunitat per a conèixer-nos i intercanviar experiències i coneixements. Però em vaig equivocar. Quan fa gairebé dos mesos de la darrera de les jornades puc dir que la Bagesfera vegeta. Que el portal funciona perquè s’actualitza automàticament. I que si hi ha noves incorporacions no són tant per pertànyer a una col·lectivitat sinó per a promocionar el bloc. A ningú se li pot exigir compromís ni sacrifici i és per això que aquests dos valors tenen la importància que tenen en la nostra societat. Des d’aquí vull felicitat els companys de la Penedesfera per un cartell d’actes que fa trempar i per la implicació que s’hi respira. Ens veiem a Gelida a mitjans de juny.

Plats trencats

2008-05-28T23:18:00.005+02:00

Si un dia entrés en un restaurant amb tres estrelles Michelin, o si només en tingués una, de que menys em preocuparia seria de quant nocius podrien ser els ingredients de la recepta que engoleixi. Creure per vici que allò natural és més bo per a l’organisme que els ingredients que contenen additius químics és alhora inexacte i sobretot perillós. Perillós per a la salut, perillós per a la salut pública.

Fins i tot molts aliments que es consumeixen frescs requereixen d’un estudi gairebé minuciós abans de cuinar-los o d’una bullida de seguretat o d’altres tractaments per a garantir la inexistència de paràsits o bacteris. Per això davant de qualsevol aliment que em trobi envasat, etiquetat i tancat al buit estic tranquil i si a més en la seva composició hi llegeixo algun que altre conservant, millor.

Santamaria ha advertit la costum dels altres cuiners tres estrelles d’afegir ingredients a les seves receptes que no són beneficiosos pel consumidor. I és cert que gastronòmicament parlant, o des del punt de vista de la nutrició, tot aquell element que no té com a objectiu la conservació del producte és innecessari, però en la cuina d’aquest nivell al sabor se li afegeix la textura, la composició i l’aroma. Anar a qualsevol d’aquests restaurants, inclòs el de Santamaria, esperant no emocionar-se és anar a perdre el temps i els diners.

Més por tindria d’haver-me de menjar una ració d’alguna de les tapes que es veuen en les vitrines d’algun bar que de sopar en un restaurant que té unes normes de salut pública rigoroses i uns controls sanitaris periòdics. Digueu-me confiat però prefereixo una mica de sabor de clor que un munt de larves de mosquit a l’estómac. Per cert, respecte a aquest tema llegeixo arreu articles sobre la cuina espanyola. I jo em pregunto, quina cuina espanyola?

Espanya guanyarà Eurovisió

2008-05-25T15:51:00.006+02:00

Després de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

Moció de censura a Baltasar (o quan els ateus resen)

2008-05-24T14:44:00.006+02:00

Jo no reso mai. Reflexiono, potser, intentant aïllar-me uns moments i pel cas és el mateix. Altres vegades intento fer una purga interior mantenint la ment en blanc. No reso, no perquè no cregui, sinó que no ho faig perquè no crec que serveixi de rés, més que com a teràpia de tranquil·litat interior que ja aconsegueixo reflexionant o mantenint la ment en blanc. Però respecto, i molt, qui resa convençut de fer bé i fer-se bé.

Aquest darrers dies de pluja i avui que fins i tot ha pedregat una mica a Manresa he estat pensant en les paraules que va dir l’ateu Francesc Baltasar, que sorprenentment encara segueix de Conseller, en plena sequera, sobre que ell també resava demanant pluja. Després hi afegia un somriure de complicitat amb la causa impiadosa. L’he recordat perquè també aquest dimecres passat el vaig veure en el programa de CQC que ara s’emet a la Sexta fugint d’unes preguntes incòmodes de la reportera sense respondre ni bé ni malament i mantenint una actitud arrogant i frívola talment com si en comptes de ser un servidor del poble fos una folklòrica a qui pregunten pel seu darrer amant.

Trist i compungit vaig quedar com a català quan vaig veure l’ateu Francesc Baltasar, Conseller de la Generalitat, el mateix que dóna permís per omplir piscines i regar camps de golf quan cauen quatre gotes, el mateix que amaga el transvasament del Segre abans d’uns comicis, el mateix que té una filla a Presidència a qui pugen (o enfilen) el sou sense tocar-li la categoria i el mateix que cada vegada que obra la boca, la vessa; deia que trist i compungit vaig quedar veient-lo fugir de la reportera de CQC quan aquesta en el moment de la sequera li preguntava per una fuita d’aigua potable que fa anys que vessa milers de litres diaris a la claveguera de Badalona i que ningú repara.

Tothom té dret a ser com vulgui. Francesc Baltasar pot ser ateu i alhora pocasolta per a riure’s de qui resa, pot ser arrogant i mal educat i alhora no encertar mai el temps de les seves declaracions, pot ser estratega polític per amagar informació a la població abans d’uns comicis i alhora no tenir gens de vista a l’autoritzar omplir piscines, pot ser ecosocialista, i a més ho pot ser de debò, i alhora permetre que a la seva filla li pugin el sou institucional quan ja era una de les periodistes més ben pagades del país. L’ateu Francesc Baltasar pot permetre’s aconsellar als dirigents del seu partit de les terres de l’Ebre que es donin de baixa si no estan contents, però l’ateu Francesc Baltasar no pot fer callar els catalans a qui governa. Molt lluny en la memòria hauria de recórrer per a trobar un Conseller que hagués reunit tants mèrits per a exigir la seva destitució.

Molt poca estima a la seva terra i molt poca dignitat ha de tenir qui aguanta així amb tot el que ha caigut. Si resant perquè plogués ha aconseguit aquestes formidables pluges, serà millor que no resi per mantenir la poltrona, no sigui que encara ens el trobem de President de la Generalitat. Però potser és el que ens mereixeriem en un país que està més pendent de la moció de censura al president d'un club de futbol que de la incompetència d'un servidor públic.

Sobre la pervivència en el dolor (III)

2008-05-23T23:25:00.007+02:00

Brèvola en ses mans de roure, no es coneix morta però

[cluca els ulls

i foragita els sentiments. Cau com canyes de sucre en moles

[d’espellofar.

L’endemà l’acompanyen tots els dies i les nits que ha viscut i

[un seguit de gent

desconeguda. Les cases es descrosten, la caixa apareix entre les mans i
s’enfila a les espatlles. Veuen la boca fosca com l’engoleix.

Els jardins es transformen en catifes inanimades. Les portes metàl•liques
es solden per sempre més. És la darrera vida abans de recomençar.

Sobre la pervivència en el dolor (II)

2008-05-21T00:24:00.002+02:00

Sempre he estat molt escèptic a l’hora de valorar la intel·ligència emocional destriada de la intel·ligència convencional. Crec sincerament que l’expressió intel·ligència emocional està definida sobre un concepte d’intel·ligència equivocat o, en el pitjor dels casos si assumim la paraula, l’argument que defensa no pot ser tractat d’igual a igual respecte a la intel·ligència convencional sinó com un element o com una part. Segurament per això quan fa mesos un company de feina em parlava amb fascinació, i pràcticament a diari, de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio l’escoltava amb educació però no parava massa atenció a un tema que sense conèixer, i per tant amb injustícia, considerava menor o, si més no, trivial ja que sense alliçonaments em veia capaç de ser bo, de ser positiu, de fer-me càrrec de les situacions alienes i de ser comprensiu amb qui considerava equivocat. Creia, i de fet ho continuo creient, que no hi ha més que la pròpia voluntat de ser i d’entendre i una bona dosi d’autoanàlisi.

Aquest enrenou de vides creuades ha provocat que de fa uns dies hagi conegut a través de correus electrònics i per La muntanya russa a Elisabet que és periodista i guionista de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Elisabet vindrà a Manresa, al Petit Parcir, el proper 7 de juny a fer la presentació d’un llibre que una mare mai desitjaria escriure, si més no a priori. El llibre és “Criatures d’un altre planeta” (La Magrana /Dèria edicions) i tracta sobre la malaltia neurològica de la Síndrome de Rett que pateix la seva filla Gina que ara té cinc anys. Gina no parla, no camina, no entén. El llibre va ja per la quarta edició i és possible que en poc temps es tradueixi al castellà. Els drets d’autor van a parar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona on hi ha una investigació encetada que avança molt lentament degut a la falta de finançament.

El meu company de feina sempre ha estat una meravellosa persona, fins i tot abans de descobrir el programa de ràdio i de devorar llibres sobre el tema, però ara a més s’ha creat la seva pròpia teogonia de butxaca i se’l veu sempre actiu i optimista. Potser sí que després de ser cristià i ateu (una cosa darrera l’altra) ara em toqui ser creient i creure de veritat que el patiment arranca la millor persona que hi ha en nosaltres.

Sobre la pervivència en el dolor (I)

2008-05-19T23:31:00.006+02:00

Llegint Agustí no puc més que admetre i assumir el sentit primer de la seva exposició sobre la vida i per extensió la de tot el cristianisme, més no sé si serveix de purificació aquest patiment, no sé si condueix a rés més que a gaudir del propi martiri com a prova de força. Vaig mirar de fit a fit el doctor i li digué: “no us cregueu déus allunyant el meu traspàs, més aviat ocupeu-vos de la meva boca i dels dolors persistents si em voleu ajudar, però no tracteu la mort com el pitjor dels mals ni la vida com el bé suprem, doncs anireu errats. No és terrible morir sinó la manera de morir, no és meravellós viure sinó la forma de viure”. I malgrat tot l’organisme està preparat a maldar per sobreviure arrossegant-se per atrapar un bri de salut que estiri trenta segons l’existència o que serveixi de pont fins un altre bri més llunyà; fins en la inconsciència.

El mal anomenat ateu Schopenhauer ullava aquesta maleïda voluntat de la matèria per persistir viva, per retornar de la mort fins i tot en un darrer intent per manifestar-se. Perquè l’existència més plena és més incòmode que la mort; perquè l’emoció, l’amor, la felicitat són menys completes que la no existència que no depèn d’unes sensacions alteradores. Arribats aquí però assetja el terrible dubte de si és possible la no existència, no tant des del punt de vista espiritual, que sens dubte no ho és de possible, sinó des del de l’existència material. Seria fatal ser un i ser tots alhora. Haver de viure eternament totes i cadascuna de les existències sí seria un patiment. Seríem Déu, Déu d’un dolor innecessari.

El PP que jo vull

2008-05-14T21:49:00.005+02:00

Tot i que pugui sorprendre qui em coneix, els Populars no són el partit que em genera més antipaties de tots els que estan representats en el nostre Parlament. Evidentment sí són, objectivament, els que tenen el discurs polític més llunyà al meu i seria difícil, per no dir impossible, que ens poséssim d’acord en temes rellevants, però no es pot negar que els conservadors (no pas lliberals) són els més coherents en el seu discurs sobretot quan conceptualitzen la seva Espanya i acostumen a ser molt sincers en l’externalització dels seus sentiments. Això per a un estudiant perenne de filosofia com jo (de 0, 1 o com a molt 2 assignatures per any) té la seva importància a l’hora de construir un diàleg basat en la construcció lògica perquè, errats sens dubte, estructuren el seu argumentari sense sorpreses, sense enganys, sense moderació, a partir d'un discurs ben organitzat.

A més per a un país com el nostre que necessita de motivació constant per a una mínima mobilització, que no pot construir una realitat en positiu sense ajut de contrari, que precisa de l’atropellament per a reaccionar mansament i que no s’entén sense la sensació de greuge, ni sense aquesta hipocondria perpetua; no tenir davant el simpatitzant, el militant i el dirigent Popular significaria la desaparició de les poques esperances emancipadores que a voltes demostrem. Si se’m permet el símil, seria com si el Barça competís a la Lliga espanyola de futbol sense tenir el Real Madrid com a rival. Imaginem sinó que Espanya fos un estat amable amb la diversitat, que a ningú molestés sentir altres llengües dins el seu territori, que fos just en el finançament i tolerant amb les diferències culturals. Que fomentés l’enteniment entre pobles i que fos realista amb la història. Si això passes seriem quatre els que quedaríem argumentant els beneficis de la sobirania i seriem quatre els que separaríem la simpatia al poble espanyol de la necessitat de ser independents.

Per això i davant els moviments que s’estan produint aquestes darreres setmanes tant a Barcelona com a Madrid a les entranyes del partit, jo prefereixo un PP sincer a un PP intel•ligent, prefereixo un PP visceral a un PP tàctic, prefereixo un PP cavernícola majoritari a Espanya (sinó, del resultat de les darreres eleccions espanyoles resteu els diputats de PSOE i PP a Catalunya i al País Basc) a un PP més modern i obert, prefereixo un PP conservador a un PP lliberal, bàsicament perquè tot i no votar-los podríem caure en l’acomodament després de creure una part d’aquest nou discurs inventat per Rajoy i amb tants pocs adeptes sincers entre la seva militància.

Paraules per aturar la psicosi

2008-05-10T12:56:00.003+02:00

El manual del bon empresari, o del gran empresari, indica que en una situació de crisi econòmica tots els discursos han d’anar dirigits a negar la màxima i atorgar-li la categoria de circumstancialitat per evitar que el pànic del petit emprenedor, el petit inversor i el petit consumidor propiciïn una aturada de la circulació monetària que empitjori la situació. I no els falta raó a Solbes, a Lara i a tot aquell que té interessos que el tremendisme pot perjudicar quan convenen que la crisi, igual que les baixades a borsa, depenen en més mesura de la importància que se’ls vulgui donar a nivell especulatiu que dels desencadenants reals que l’han iniciada.

L’estat d’ànim de la població pot fer que una petita onada es converteixi en un tsunami i tot i que és convenient que des de l’administració i des de l’élite econòmica s’intenti convèncer la ciutadania de que la crisi no és tant important com pot semblar, també s’ha de transmetre amb arguments propers, sense mitges mentides i explicant obertament com funciona el moviment macroeconòmic. Perquè si s’entesten a repetir sense arguments que no n’hi ha per tant, que en un any la situació estarà superada, que la crisi del 93 sí que va ser forta i la gent veiem el gasoil i l’arròs pels núvols, les immobiliàries tancant una darrera l’altra, els pisos amb cartells d’en venda com si fos un Sant Jordi d’ofertes i les obres parades o acabades però sense ocupar, creurem que ens enganyen, que el pitjor està per arribar i les inversions s’aturaran encara més i els estalvis es quedaran al banc i allà on compràvem tres llaunes de sardines en comprarem dos o cinc per no gastar més del compte o per por que d’un dia a un altra el preu augmenti.

És com quan jugues a futbol i et marquen un gol, que si abaixes els braços i no creus en la remuntada te’n poden clavar cinc més, però que anant tots a l’atac sense ordre ni concert i a la desesperada, també. Tant difícil és transmetre que la situació és preocupant però no ens queda més remei que seguir treballant i actuant sense pànics artificials?

Sant Ignasi, tard i malament

2008-05-08T00:51:00.008+02:00

Feia dies que no escrivia de la Plaça Sant Ignasi perquè volia donar un temps raonable a l’administració per a acabar d’enllestir la finalització de les obres que es van emprendre l’any passat i que tot i que Josep Lluís de l’Associació de Veïns de les Escodines m’ha anat dient que està previst de fer-ho no puc estar d’emprenyar-me per uns detalls, xics, que per això mateix és incomprensible que a hores d’ara no estiguin enllestits. En parlava el dos de desembre de l’any passat: s’ha donat accés als cotxes a una plaça per a vianants sense situar barreres naturals o arquitectòniques que evitin el poc civisme d’alguns conductors.

L’accés fins a arribar al carrer de Santa Llúcia és un aparcament particular on a peu de la Baixada dels Drets hi para tothom i a la cantonada de Caixa Manresa també. En les meves andanades contra l’intervencionisme de les forces d’esquerra he criticat moltes vegades les ànsies reguladores i sancionadores que apliquen sobre causes poc significants però ara m’adono que en algunes ocasions la mala educació d'alguns ciutadans justifiquen aquestes mesures correctores.

No puc entendre per molt que m’hi esforci com es pot deixar un cotxe enmig d’una plaça dissenyada clarament per als vianants, no puc entendre tampoc el benefici de fer malbé les plantes de les jardineres, però tampoc puc entendre què pensa l’Ajuntament quan encara no fa un mes ja va haver de tornar a cimentar les llambordes que saltaven d’una obra nova i encara menys puc admetre, perquè delata la seva concepció del model de ciutat que es vol per al futur, que una plaça que està dividida per una via de trànsit rodat hagi de suportar tres minuts de semàfor en vermell per als vianants que després han de córrer perquè els canvia de seguida. Vaja, en realitat, el que no m’entra en el cap és què hi fan aquells semàfors on hi hauria d’haver un pas elevat per a la gent que va a peu o, com a molt, dos passos de zebra sense semàfor on sempre hagués d’aturar-se el conductor.

La xenofòbia dels tolerants

2008-05-06T22:15:00.004+02:00

Ahir escrivia sobre si la immigració era un problema d’acord als resultats del baròmetre de el Periódico on s’assenyalava els simpatitzants de CiU i Esquerra com els més proclius a considerar-ho així. És evident que vaig escriure l’entrada sabent que provocaria reaccions contràries de qui llegeix qualsevol escrit com si fos un buscador automàtic dels serveis d’informació dels cossos de seguretat, d’aquells que quan en un mateix text hi conviuen les paraules immigració, problema i, per exemple, delinqüència, tot i que els arguments s’hagin treballat o s’hagin intentat mostrar sense complexos, de sobte els salta l’automàtic de la sospita de xenofòbia i l'ensenyen sense vergonya, presumint d’una educació de vocabulari que mai els faria situar aquestes tres paraules (o d’altres de similars) a menys de cinquanta mots de distància.

Ahir no va anar ben bé per aquí tot i que hi podria haver anat ja que el primer comentari va incidir en la parcialitat del meu criteri a l’hora de, segons ell, disculpar les preocupacions o problemes dels dos partits catalans quan en realitat no ho feia. És més, quan disseccionava el pollastre vaig admetre la possibilitat que aquest resultat fos realment producte de l’odi i de la irracionalitat i que si era així donava la raó als malvats que interessaven de relacionar nacionalisme (perifèric) amb xenofòbia. El comentari en qüestió em preguntava quin article hagués escrit si els més preocupats pel fet migratori haguessin estat els simpatitzant de Populars, Socialistes o ecoSocialistes i la resposta és tant fàcil com ràpida: donat aquest cas no hauria fet cap escrit parlant del tema, ni a favor ni en contra, perquè segurament no hi hagués prestat atenció.

Perquè a l’hora d’anar a fer un cafè al bar o a l’hora de compartir jornades de fàbrica amb votants i militants de Populars, Socialistes i alguna que altra rara avis d’IU la majoria de les reaccions sobre la immigració han estat negatives. Perquè a l’hora de fer una valoració objectiva sobre un fenomen com aquest la proximitat accentua les actituds maximalistes de qui diàriament ha d’anar adaptant els seus costums a la realitat quotidiana, però la distància, l’experiència de viure la immigració com un estudi teòric d’antropologia on el contacte esdevé experimental, on la supremacia de discriminar els judicis des de l’atalaia fa la relació llunyana amb l’immigrant, amb la única coincidència institucional, o pitjor encara, la proximitat forçada per qui pretén ser generós decidint el seu voluntariat per raó racial, esdevé un racisme igual que l’estàndard ja que en un cas jutja qui viu la relació diària i en l’altre cas el discrimina per no ser immigrant. Parlava d’Iniciativa? És estrany que ni en el bar ni en la fàbrica recordo haver-ne vist cap. Devien ser a l’ajuntament o a la gestoria sindical.

La immigració és un problema

2008-05-05T23:47:00.007+02:00

Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema de Catalunya ho són de CiU i ERC. A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant. Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.

Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala. Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra. Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.

Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no. I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a sis euros el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològicament qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.

Llista de medis pública

2008-05-03T17:10:00.002+02:00

Com que alguna vegada ja m’han demanat permís per a aprofitar els botons que hi ha a La muntanya russa tant de medis (que he actualitzat fins a arribar-ne a setanta-un) com de Casals Catalans a l’exterior poso a la distància d’un correu electrònic l’arxiu amb l’HTML tant d’una com altra filera de botons de manera que a qui interessi afegir-ho al seu bloc o web només m’ha d’escriure un correu sol•licitant un arxiu o tots dos i ho enviaré tant aviat com pugui. D’aquesta manera estalviarem una feina que és tonteria de repetir si ja l’he realitzat jo i ajudarem a millorar l’accés als medis. L’enllaç a La muntanya russa ja serà cosa de cadascú (és broma).

La muntanya russa vers Mediaclic

2008-05-03T01:02:00.004+02:00

Dimecres amb Marc vàrem trobar-nos amb Diego Arcos que és el President del Casal Argentí de Barcelona [i II] per a parlar de diversos temes relacionats amb la comunicació, la publicitat i Internet. Com a deferència vers nosaltres ens trobàrem a la Cerveseria de la Universitat ja que veníem d’una reunió propera i després havíem d’anar també per allà a prop a tancar una jornada que va semblar una gimcana per Barcelona. Diego és un argentí intel•ligent, educat (de fet, gairebé tots els argentins i argentines que conec ho són) i amb una loquacitat moderada pel temps que porta a Catalunya. A més d’ocupar-se de la feinada de representació i gestió del Casal té temps per fer virtual aquesta comunitat tant real al nostre país a través dels dos portals i també ho procura amb tots i cadascun dels grups estrangers que conviuen a Catalunya a través de l’Immi.cat.

De les visites que ens van ocupar el dia em va sorprendre comprovar que fins en tres ocasions va sortir La muntanya russa a la conversa amb un coneixement molt anterior a la preparació de la visita. Vull dir que no va ser la típica curiositat d’última hora de quan hom vol fer un informe de la persona amb qui t’has d’entrevistar a partir d’una busca ràpida al Google. L’Immi.cat a més de comptar amb les comunitats estrangeres de Catalunya també compta amb un apartat dels Casals Catalans a l’exterior (a més de les interiors però que no són governades per la Generalitat de Catalunya) i quina va ser la meva sorpresa quan vaig comprovar que per a fer aquesta secció es van fixar en el reguitzell de botons que tinc a la dreta del bloc a baix de tot per afegir-los al portal.

Més d’hora amb Marc havíem presentat Mediaclic a Jordi Iparraguirre i a Irene Cabrera, Director General i de Comunicació respectivament de la Fundació puntCat i ens havíem trobat que a l’hora de mostrar els catàlegs Jordi va confessar haver-ne vist la pre–impressió unes setmanes abans quan l’havia presentat il•lusionat a La muntanya russa. Tot i que a Joan, que és qui porta la imatge a Mediaclic, no li va semblar gaire bé que pengés el catàleg perquè diu que talla el factor sorpresa (cas de Jordi de la Fundació puntCat) crec que també està bé que els lectors del bloc que potser mai visitaré professionalment puguin compartir la nostra il•lusió pels petits avanços.

La tercera visita que per prudència no puc avançar encara es va produir en gran part (no tota) pel coneixement que tenien de mi a través de La muntanya russa. És innegable que La muntanya russa i Mediaclic s’aniran enllaçant en el futur i tot i que inevitablement hauré de ser més curós en algunes entrades que una vegada escrites em semblen un pèl vanitoses (aquesta mateix), no rebaixaré el to quan escrigui de política o de qualsevol altra cosa. Perquè al cap i a la fi que personalment pensi d’una manera no m’incapacita per a ocupar-me de la meva feina amb professionalitat, i ocupant-me de la meva feina amb professionalitat puc tenir una opinió personal de les coses.

Per cert, Marc és qui porta les consultories d'imatge i comunicació i qui s'ocupa d'assessorar en els temes contractuals.

Es digui Carretero, es digui Carod

2008-04-30T23:54:00.005+02:00

Avui he pogut estar una estona navegant i seguint el moviment blocaire afí als diferents candidats a la presidència d’Esquerra he apreciat que el meu escrit de primers d’abril sobre Carretero va tenir cert ressò entre quins defensen el discurs i el fer del metge ceretà. És comprensible que no estiguin d’acord amb mi i és desitjable que em responguin però seriosament i amb coherència doncs els arguments amb arguments es rebaten. Escric això perquè Josep Sort es va aplicar la vena abans de tallar-se i conscient de la fragilitat ideològica del discurs de Carretero va defensar amb exemples erronis la falsedat de l’afirmació que Carretero és de dretes. Fantassin ha replicat el meu escrit sobre Carretero a Facebook i al mateix bloc de Josep en forma de comentari i m’ha citat en el seu de bloc, si bé és cert que el seu discurs no ha estat tant en contra sinó de demostració de l’opinió que la gent té del polític pirinenc.

El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.

I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.

Preocupacions estètiques

2008-04-29T23:49:00.002+02:00

Fa unes setmanes que el vespre m’arriba de repent, de forma sobtada. Tot i que el dia és més llarg la distància de nit a nit la noto curta, com una anestèsia, com un descosit tornat a sargir. És la feina, sens dubte, però lluny de tranquil·litzar-me el fet de gaudir-la m’ennuega arribar al vespre sense gaire cosa més a explicar que els tràfecs del dia. No és que ja no llegeixi diaris ni volti una estona per la xarxa buscant articles interessants que ho faig i m’hi vaig obligar des del principi per no notar el fet de treballar la major part del temps a casa, sinó que durant el dia no paro atenció a madurar i pair tot allò que he llegit al matí. Ni ho puc fer, ni m’ho puc permetre, ni se m’acudeix de pensar-hi perquè quan a les nou en punt m’assec davant l’ordinador i el telèfon sempre hi ha alguna cosa més urgent que no pas buscar-li la volta a una notícia. O hi ha trucades a fer o pressupostos a preparar o visites a organitzar i si no són hores lectives, vull dir quan és el migdia, queda passar rebuts, enllestir factures o crear nous llistats de trucades a realitzar a la tarda o a l’endemà. Quan no, sempre hi ha coses que parlar amb Joan o Marc o qualsevol de les altres persones que ens donen un cop de mà amb la feina.

Hi gaudeixo però quan arriba el vespre i vull escriure a La muntanya russa em trobo amb moltes notícies però poca opinió. Evidentment no és qüestió d’escriure notícies ja que no sóc periodista ni crec que sigui la funció d’un bloc, ni del bloc d’un periodista però tampoc vull escriure opinió sense tenir-la ben desenvolupada. Més d’una vegada tot i pensar-hi m’he hagut de fer endarrere d’algun comentari equivocat, només faltaria que escrigués sense prestar-hi gaire atenció. Sempre he pensat que mantinc el bloc per l’ànim de ser llegit i per la teràpia que em significa escriure fins quan no en tinc ganes. És per això que aquests darrers dies he anat emprenyat més preocupat per l’estètica dels meus escrits que pel contingut de fons ja que sóc conscient que no hi he destinat el temps de maduració necessari. Espero que m’ho sapigueu disculpar.

La passió turca de Camprubí

2008-04-28T23:15:00.003+02:00

Aquesta setmana passada va ser notícia a Manresa la carta que l’ambaixador turc a Espanya va dirigir a l’alcalde Camprubí en resposta a l’aprovació en el ple de gener d’una moció en favor de l’autodeterminació del poble kurd. Va ser el mateix ple on els Socialistes van votar a favor d’aquesta autodeterminació i tres punts de l’ordre del dia més tard en contra de l’autodeterminació de Catalunya amb l’argument que a casa nostra no hi havia guerra.

Doncs més tard que mai l’ambaixador turc ha fet la feina de situar l’alcalde allà on li tocaria ser; o sigui, en un punt de l’espectre on la coherència fos el valor esperat d’unes persones que se suposa intel•ligents. Perquè fugint del discurs ideològic de fons i de si en la seva resposta l’ambaixador té o no té raó (el que sembla clar és que no té gaire feina) va bé que la oficialitat turca s’agermani en l’argument de l’oficialitat espanyola i, encara que sigui per omissió, recordi a l’alcalde Camprubí i al seu grup municipal, inclòs el Dr. Irujo, que des del mateix punt de vista si als espanyols els fa mal la possible independència de Catalunya i la menyspreen i la menystenen, no tenen autoritat moral per a opinar sobre la independència de cap altre territori del món perquè per molt que se’n vulguin fer a la idea mai viuran els processos com els mateixos protagonistes del conflicte.

Amb la rèplica l’ambaixador situa les motivacions turques al mateix nivell que les espanyoles i amb un atenuant que per a tots dos estats és important: el PKK dóna resposta bèl•lica, a Catalunya ningú respon amb les armes. Això els ha passat als Socialistes per voler quedar moderns i alliberats quan són antiquats i acomplexats. Això els ha passat als Socialistes perquè creien que ningú en faria cas d’una moció entre tantes d’altres i que els ajudaria a visualitzar que ells també estan a favor de la llibertat dels pobles quan aquests pobles tenen raó en les seves reclamacions. Turquia ha arribat i els ha recordat que són espanyols. Que es caça abans a un mentider que a un coix. Ara només faltaria que l’ambaixador anuncies la seva visita a la capital del Bages perquè des d’alcaldia s’anunciés el dia manresà de Turquia.

Trivialitats dominicals

2008-04-27T23:02:00.004+02:00

Feia quatre anys llargs que no agafava febre i aquests dos dies des del divendres fins ara mateix he anat arrossegant unes dècimes que m’han cansat més que incomodar-me. De fet la sensació de calor interna fins quan noto el blanc dels ulls vermell la sento com a signe de vivacitat i d’un cert erotisme, però tot i sortir a passejar i fer les activitats normals m’he trobat cansat inclús per a pensar. És una llàstima ja que aquest cap de setmana va replè d’excuses per a escriure a La muntanya russa, des de la suposada contrarietat d’Esquerra amb l’aigua (la mateixa que va fer servir Convergència durant vint anys quan li interessava i que encara utilitza ara quan li convé), fins els pirates somalis (encara no he escrit mai d’Àfrica i a aquestes alçades potser ja toca, però ja us avanço que no seré políticament correcte), passant per la gresca que tenen els Populars tant a Catalunya com a Espanya (Nebrera i Aguirre són les Clinton de la vora).

Rebaixant el nivell per a rematar la febre vull compartir com m’he aficionat al te ara que treballo a casa, com dimecres vaig anar al Camp Nou amb la dona (feia quatre anys, com la febre) a veure com el millor Barça de la temporada no marcava (no parlar més de futbol al bloc és una decisió volguda), com comparteixo la feina de despatx amb Mashka que és la gata que ens van portar de Pavlovski Posad aquest cap d’any i com actua més com a gos que com a felí, com tot i ser festa he treballat, com tot i treballar he gaudit. Perquè tot i que són les grans decisions les que ens marquen la vida, són les trivialitats diàries les que ens la fan suportable. Aquest apunt curt d’avui és forçosament personal, insubstancial, quotidià. És l’apunt que es reflexa del meu esgotament febril.

Autofàgia capitalista

2008-04-25T21:54:00.003+02:00

Tinc un amic de pagès i amb calés que fa temps em va pronosticar que la fi del capitalisme arribaria per la seva pròpia incapacitat d’autocontrol, perquè és un sistema que no es pot regular i depèn massa de les sensacions de la població. O sigui que tant si la situació és de bonança com de crisi el que mana és la sensació del consumidor amb la compra abusiva d’arròs o amb inflacions inabastables per les pròpies autoritats. Aquest amic berguedà és foll però no tant com a ell li agradaria creure. Fa anys, després d’unes fortes crisis d’angoixa el psicòleg li va donar dos consells: ser egoista i dir el que li passes pel cap i tot i que les seves reaccions poden sorprendre a qui no el coneix el cert és que ell es veu feliç.

Així mateix em va dir fa temps que al meu bloc havia de parlar més d’economia, que tant era que no hi entengués gaire que la majoria no ho apreciaria. I tot i que realment em fa mandra pensar en macroeconomia crec sincerament que ha d’existir la manera científica de determinar quin és el camí que li falta al capitalisme i com i quan es produirà la seva saturació. Perquè si la base del capitalisme és valorar la moneda de canvi a partir de la llei de l’oferta i la demanda, o sigui de la creació fins i tot artificial de necessitats, o sigui de les sensacions de la població, per a mi des de la ignorància més volguda i des de la ganduleria de fer elucubracions lògiques les sensacions que rebo són aquestes que em diu l’amic de pagès i amb calés.

Perquè si apliquem a l’economia el refrany xinès de la influència que pot tenir el moviment de les ales d’una papallona que vola entendrem que aquest flux econòmic constant, imaginari i especulatiu es basa en un equilibri molt fràgil que mal que pesi els poderosos es pot trencar amb la histèria de la població. Vaja, com he dit abans no hi entenc gaire d’economia i potser sóc un il•lús de creure que els cervells econòmics mundials no ho tenen tot controlat.

Majoria d'edat

2008-04-25T00:07:00.003+02:00

Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.

I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular. Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé (escric en primera persona perquè em refereixo a la generació dels 35 als 50) i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.

Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes. Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.

Jo proposo Seat Perejil

2008-04-22T23:58:00.004+02:00

Només des de la més absoluta ignorància algú pot creure que ofèn excloent Catalunya d’Espanya en una festassa europea d’aquelles de xampany i conyac. Des de la més absoluta ignorància o, vist el to, des del punt de vista de qui amb la boca calenta i l’agulla de platí margina Catalunya amb una gracieta d’aquelles que s’empren amb mal gust per marcar la superioritat sobre el moro, la dona o el gai. Perquè a l’hora de triar el nom de la nova berlina Seat no serveixen els topònims catalans que a banda de tenir una pronunciació difícil en alguns casos, es podrien trobar amb un boicot d’aquí a uns mesos quan es sol•liciti tornar a posar l’Estatut a referèndum un cop li hagin passat el raspall des del Constitucional. És més adequat, però, esperar el torn de paraules d’un àpat opulent per a insinuar que si Catalunya vol ser independent per a millorar el finançament també haurà de ser independent a l’hora de perdre’s les coses bones, o sigui al seu entendre, engrandir la llista de noms hispànics dels models de Seat.

Com sempre hi ha qui a Catalunya s’ha emprenyat i com sempre des d’Espanya, encara que sigui per omissió, ningú ha encertat a sortir en defensa de la seva comunitat autònoma. Seria ideal el missatge i les reaccions, o la falta de reaccions, si no fos que el comentari es va fer amb la intenció d’ofendre i això fa evident fins a quin punt tenen els espanyols la consciència de ser invasors a Catalunya, de ser tota una altra cosa no catalana, de ser subjugadors, de fer bulling al llest de la classe.

I tot i que el nom del model de cotxe que millor rendiment els ha donat era d’una població de la Catalunya insular no cal que facin més esforços de concessió. Ni tampoc cal que honorin una terra i un municipi que sistemàticament han hagut d’adaptar els impostos a les seves necessitats amenaçats amb el xantatge de la deslocalització. Vist a la distància poca cosa hauria de tenir a veure Martorell amb Còrdova, Toledo o Lleó i tot i que ens repugni el mode fatxenda que va utilitzar el President del Consell d’Administració de Seat per referir-se al nostre país hauríem de quedar-nos amb el missatge de fons, que és el nostre, i proposar que la nova berlina es digui Seat Perejil en honor a la darrera conquesta bèl•lica espanyola.

Catalunya amb les calces brutes

2008-04-22T00:06:00.003+02:00

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra. Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.

És per això que quan Castells i Mas i després Llansana clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat. Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se les calces.

Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb les calces brutes.

Servei a les capçaleres

2008-04-21T15:15:00.004+02:00

Tot i que aquests primers dies de treball a Mediaclic ens estem trobant amb moltes visites més de caire informatiu que no pas d’interès comercial comencem a notar simptomatologies que són pròpies d’alguns clients i que no afecten ben bé qui vol fer publicitat sinó qui acull la publicitat. Aquesta darrera setmana hem visitat sis mitjans informatius digitals que volen estructurar la seva activitat comercial. Evidentment no toca fer públic de quins mitjans es tracta no perquè sigui un descrèdit intentar vertebrar l’amortització de la inversió inicial i cobrir les despeses estructurals, oi més quan es pretén professionalitzar el servei per oferir una millor informació a l’usuari, sinó per discreció professional, però algun d’ells és prou conegut en el medi convencional.

En aquests casos Mediaclic ofereix als mitjans l’elaboració d’estudis de comunicació, imatge i marca digitals en forma de consultories de diagnosi i evolució, el treball i seguiment tècnic sobre mateix de l’edició digital fomentant les eines de control i seguiment dels baners per a oferir garanties i llistats als anunciants i finalment canals de promoció paral•lels i alternatius a l’anunciant tipus per a fomentar l’ús de la capçalera digital i augmentar-ne les visites.

Tot plegat s’ha de fer amb molta imaginació i creativitat però també cal una gran dosi de sistematologia tècnica, financera i comercial. Dues persones són les que s’ocupen de les consultories a Mediaclic. Una per les que afecten a la part comercial i de la comunicació i l’altra per les d’imatge i marca.

Xirinacs filòsof

2008-04-20T02:10:00.003+02:00

Divendres vaig anar a recordar i vaig descobrir un Xirinacs socràtic en la seva desaparició, en les seves vacances volgudament transcendents; messiànic fins i tot, recollint el testimoni del Plató més secretament pitagòric. S’ha ser valent per conduir l’escena fins el final, o racional, no tant per la mort que conscientment representa el descans de tant de tràfec i que esdevé més la plenitud que la més gran de les satisfaccions en vida sinó per oblidar-se de ser, per oblidar allò que durant setanta-cinc anys t’ha fet i ara deixes, de saber que no veuràs allunyar-se l’amistat sinó que es trenca no pas pels que quedem sinó per tu que fa anys vas descobrir que no ser no produeix estímuls.

I que egoista en la teva generositat, tant en la que vas tenir en vida com en la que vas oferir al final, com de tots vas intentar treure el millor per a sentir-te bé. Fent devots, fent seguidors de la teva paraula i obra, fent d’ambaixador d’un Gandhi vell, estoic, resistent i global amb l’ànima compartida. Per això no has mort, per això te'n vas anar convençut de perviure en nosaltres.