.

Anuncio publicitario

2008-07-23T01:24:00.001+02:00

Se busca musa. Abstenerse flacas
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.

Cristina Peri Rossi

Què diu que què?

2008-07-09T00:12:00.006+02:00

Fa molts dies que estic mandrós, que no escric, que no et dic res, estimat Bròquil. I bé que saps que et penso, i et miro, i em dic: "va, escriu allò que avui pensaves...". Però no. Després no hi ha temps. Perquè és estiu. I l'estiu comporta molta platja, moltes terrasses, molta morenor de pell, i molta menys roba. I unes hormones alterades com els nens 10 minuts abans de sortir al pati... Marededéu.

Dit això, diré més coses (així, tal com em vagin venint al cap):

U) Per començar diré que el Manifiesto per una lengua común (i només he llegit el que sembla ser que diu, que no pas el Manifiesto en sí, tot arribarà) em sembla una presa de pèl digna de quatre manipuladors de merda que no tenen més feina que anar creant partits polítics absurds i fent la punyeta a base de sortir als mitjans de comunicació: lamentable Savater, manipuladora Díez, Pombo mentider. Ala. Queda dit. (Per cert, que en fonamental anuncïa que Telecinco s'uneix al putu Manifiesto dels cullons... Cap problema, seguiré sense veure-la -quan acabi Operación Trunyo, es clar-).

Dos) He viscut en primera persona l'alemana puntualitat i el perfecte funcionament de la Renfa. I pels publicistes aquí deixo el meu eslògan: M'encanta viatjar amb la Renfa, cada dia és una nova aventura.

Tres) Me la suen el Laporta, la seva mare en bikini fent surf, la moció de censura, l'Eurocopa dels pabrots, la Fórmula 1, Güimbeldon i el nou llibre del Ruiz Zafón (entre d'altres).

Quatre) Em posen "palote", em fan trempar, m'exciten (potser en diferents sentits, això sí):

Quatre punt u) L'Stefano Di Battista i el seu nou Trouble Shootin' (i per això viatjaré mil quilòmetres per a veure'l gratuïtament i acompanyat).

Quatre punt dos) La platja de l'Estartit i la paella de La Gola (Oh!! Si Epicur aixequés el cap...! Però aneu-hi jaaa, a què coi espereeeeeu!).

Quatre punt tres) La terrassa del Cata amb els Amics (som gent de bart, nosaltrus, eh, Llupe?)

Quatre punt quatre) Que a l'Ajo li hagin publicat l'article a l'Antiviral Therapy (perquè s'ho mereix, perquè mola, i perquè tot i que no ho demostri, és una mica més feliç avui... i el Pollastret, la Mossa i jo també...).

Quatre punt cinc) L'amistat que he après a tenir amb la Sarah. I no ha sigut fàcil. És encantadora.

Quatre punt sis) El vermut del Tomàtec, la conversa de l'altre nit amb el Tomàtec, les recomanacions del Tomàtec, la vida del dia a dia del Tomàtec, el Tomàtec en sí, el seu suc, la seva amistat amb sense dia ni hora ni data de caducitat.

Quatre punt set) Gana Sandra 5557.

Quatre punt vuit) La sensualitat infinita de la Rihanna, la Ri-hanna, la Ri-han-na, la R-i-h-a-n-n-a. Ho haveu vist? (no cal escoltar-la... pa qué?).

Quatre punt nou) Els acudits de l'Eugenio.

Quatre punt deu) Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas i la seva paranoia paranoide.

Apa, això ja quedaria dit. Així doncs, ens veiem ben aviat, que escriuré un post que em portarà a un èxit absolut i rotund, imparable.

Fins llavors, doncs.

P.D. del punt U) Estimats senyors del Manifiestu del raibols, només dir-los que aquest cap de setmana hem estat amb una amiga alemana a l'Estartit amb tres amics meus catalano-parlants. Resulta que l'alemana no parlava pas el català, però sí el francès i el castellà. Doncs bé, tots, i quan dic tots, vull dir tots, a més d'ensenyar-li paraules en català -perquè en tenia curiositat- hem parlat, sí, sí, (i ens hem entès!) en castellà... Donant-hi voltes, he conclòs que podria ser que a l'escola i a l'Institut, a més de, segurament a la Universitat, en més d'una i de dues ocasions, ens ensenyessin a parlar-lo i escriure'l. Però es clar, això només és una hipòtesi. I com que sóc imbècil, no cal que em facin massa cas. I ja sé què diran: "però és que hi ha un senyor en al nord de Girona en un poble de 230 habitants que no l'enten ni el parla, el castellà, i estem a Espanya i l'idioma comú és l'espanyol...". Queoscalleis, joder.

Professions que són una putada - 1a Entrega

2008-06-28T19:26:00.006+02:00

No sé si la calor o la desidia han fet que estigui molts dies sense escriure, com sense llegir ni comentar masses blogs. Bé, avui torno, amb el cap com un timbal, però torno per fer una reflexió absurda i menyspreable, típica del Bròquil, tot i què espero que sigui, com a mínim, divertida...

Missatge a tots aquells individus/es que han acabat la selectivitat i estant a punt de, o bé començar una carrera universitària o bé aprendre una professió de les de profit, de les de guanyar-se la vida amb dignitat (llegeixis manyà, fonatner, mecànic, fuster -una mica en desús avui dia, a resultes del monopoli IKEístic-, peixeter o barman):

- Ull, ull amb la professió que escolliu que algunes "las carga el diablo".

I això ho dic perquè l'altre dia vam estar fent la reflexió amb uns amics, a mitja tarda i entre cerveseta i cerveseta, de què, algunes professions són molt desagraïdes en el sentit de què, MAI deixes de treballar i la gent, els amics, els familiars, els coneguts i tot, no et deixen viure en pau i descansar i no pensar en el què fas. M'explico: hi ha professions que són una putada i de les grosses perquè MAI pots deixar de ser assetjat per a que col·laboris, i normalment, de forma gratuïtam es clar, en empreses de caire domèstic, fora de l'abast de les teves obligacions, però que si no fas, quedes molt malament i pots arribar a ser titllat de mala persona. Les frases "m'ajudes amb això..." o "em podries mirar allò altre" o "tú que saps de què va, perquè no em..." són les que introdueixen una conversa gens agradable per a (entrega 1):

1.- Informàtics: en bona hora se't va acudir fer-te informàtic. En època de Bill Gates, quan ell estava a la facultat de Informàtica de la Universitat de Massachutes, encara, perquè n'hi havia dos d'ordinadors i no eren precisament un PC o un portàtil com els d'ara... Però avui en dia, que tothom té, com a mínim, un ordinador a casa, si no és que en té 3 o 4 contant portàtils i demés bestioles... Com se t'acut??

- Escolta, Pere, tú que ets informàtic, em pots desintal·lar el Windows Vista i instal·lar-me el XP i de pas m'instal·les un antivirus com deu mana...? Clar que no el tinc l'antivirus, en téns algún tu??

O el clàssic:
- És que al Word em surt un missatge d'error raríssim i no em deixa fer res més... T'ho pots mirar?

- Ah, que téns un ordinador nou? No pateixis el meu fill és informàtic, ja li diré que passi i t'instal·li el Router inalàmbric, que t'obri un compte de correu i de pas que se'l miri i et digui quins programes et convenen...

- Hòstia, que em falla l'internet i em diu que és un problema d'IP... Saps què és això de la IP tu, Pere? Jo només ho relaciono amb Imbècil Perdut, que és el que sóc jo amb els ordinadors... jeje... (a sobre et surten amb brometes, saps?)

Quants informàtics hauran maleït fer-se informàtics només per deixar de tenir ocupades les tardes de dissabte fent feinetes pels amics, coneguts, familiars...

Un Pare Nostre i dos Ave Maries per tots ells.

Andreu, Daniel: us acompanyo en el sentiment.

Amén.

Sóc dèbil, essent fort

2008-06-16T19:34:00.005+02:00

Sóc dèbil. Això sí que ho tinc. Per molt que vulgui mostrar un cantó emocionalment infranquejable, intocable i insuportablement dur, mai podré ser així. Mai. I qui em coneix una mica, ho sap. Per això un Amic, amb majúscules, em deia: "ull, que prendràs mal...". Perquè ho sap. Sóc dèbil, dèbil com una mosca del vinagre, com un oòcit de Xenopus, com un gra de polen. I parlo d'emocions, d'Stendhal, de mirades, de dolors i olors inoblidables. Sóc dèbil, perquè gairebé sense adonar-me'n m'han fet mal. No una ni dues vegades. M'és de tres i més de quatre, en poc temps. I m'agafen ganes de plorar a estones. I vull però no puc. I puc però no vull. Que és el pitjor. Perquè li hagués dit: "sabes una cosa? eres preciosa, tienes la sonrisa más hermosa que he visto en mi vida". I no hagués mentit pas. Però no. No vaig voler. O no vaig poder. Perquè sóc dèbil, en el fons. Tot i que no ho vulgui reconèixer. I vagi de triumfador per la vida. Fent el pallasso. I sóc un cagat, un de pa-sucat-amb-oli, un titella. Em mouen uns ulls al ritme que volen. I uns malucs em provoquen insomni una setmana. I un somriure em té pendent del correu tot un dia sencer. No ho entenc. Tan bé que anàvem... i de sobte me n'adono que he escrit. I molt més que des de fa 4 mesos. Perquè el desig i l'emoció s'han apoderat de mi. No només les hormones. El desig. L'emoció, dic. Que no ho enteneu? Ho repetiré: el de-sig. L'e-mo-ció. Jo tampoc ho entenc. Però és que no vull pas que s'entengui. No vull que en treieu res. No vull que desxifreu com si això fos un maleït trencaclosques. Només vinc a dir això: sóc dèbil. Enamoradís.

D'un pà amb tomàquet que haurieu de tastar...

2008-06-09T19:45:00.003+02:00

No puc estar-m'hi. No puc callar. Perquè sóc un bocamoll. I una mica entusiasta. Us ho he de dir: ho he fet. He comès el delicte de fer blocaire a un molt amic estimat. Bé, no he estat jo sol. No he delinquit jo sol. Ell sol s'ha convençut de que havia de fer-ho. Diguem que ell també ha posat de la seva part... (de fet quan el vaig desemmordassar, vaig curar-li les ferides d'arma blanca de la cara i li vaig deslligar mans i peus i vaig apuntant-lo amb el revòlver, va accedir, que és tot un gest per part seva...).

Parlant seriosament (parlant com, diu?) us he de dir que ho feu: llegiu-lo. Ni vull que us agradi. Ni vull que us desagradi. Ni vull que l'estimeu. Ni que l'odieu. No dic ni que l'enllaceu. Només us dic que el llegiu i si us deixa indiferents tindré el diagnòstic per vosaltres: esteu morts. El tomàtec (aquest és el seu nom) és un paio peculiar com n'hi ha pocs i ben aviat sabreu el perquè. Només us cal visitar el seu N'hi ha que neixen estomacats i fer-hi una ullada! Proveu una mica del seu pà amb tomàquet i veureu que no n'heu provat un d'igual... per molt que en sapigueu la recepta...

I al tanto! Que tot just s'inicia i tant sols hi ha 2 posts per anar fent boca, però ja apunta maneres aquest jove... Ja li ho deien quan erem junts al bart: téns maneres, tu, però et sobren diatribes! Quin un el tomàtec, quin un!

I que consti que aquest post no ve subvencionat per cap empresa de pà amb tomàquet prefabricat, ni per cap bart, ni per l'amic en qüestió... Que em surt del cor, de la il·lusió de tenir-lo per aquí, de llegir-lo, de veure'l en cadascún dels mots que escriu, en cadascún dels versos que ens dóna. Em felicito per haver-lo convençut i li desitjo una feliç estancia en aquest plàcid (i no tan plàcid) món blocaire...

Abraçades broquil·lianes, amic tomàtec, i tan de bo gaudim per molts anys del teu pà amb tomàquet que jo hi poso el pernil de jabugu...

(Per cert, la història/histèria de la sabata extraviada és ben certa, que tot i que no hi fos en plenes facultats, hi era jo!)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Lingüísticament Esplèndits) del Món - Xiste #5

2008-06-08T19:40:00.004+02:00

Dedicat al Fonamental que em demanava prou

- Cómo te lo haces tu con tu nóvia?
- Yoo?? A la gandola...
- Y esoo??
- Sí, hombre, la mando flores, la escribo poesía, la llevo al cine y la preparo cenas románicas...
- Eso es alagándola, imbécil, alagándola!

(Aquí la gràcia està portar el laisme a la seva màxima expressió... i dir "cenas románicas" en comptes de "románticas", que és un Festival de l'Humor on els hi hagi...)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Ajarosus) del Món - Xiste #4

2008-06-08T13:54:00.003+02:00

- Doctor, doctor, em puc banyar amb diarreia?
- Home, si en te prouta com per omplir la banyera...

(Apunt importantíssim: dir diarreia i prouta, sinó l'acudit queda en no res...)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds) del Món - Xiste #3

2008-06-08T13:49:00.003+02:00

Un home truca a un timbre i diu:
- No hi ha neu a Saint Moritz.
I una veu diu per "l'interfonu":
- L'espia viu al cinquè, burru...

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts) del Món - Xiste #2

2008-06-08T12:15:00.003+02:00

- Doctor, doctor, auscúlteme...
- Ráspido, ráspido, debajo de la mesa!

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents del Món - Xiste #1

2008-06-06T10:18:00.006+02:00

Entra un senyor amb camisa i corbata (és crucial que se sàpiga això per la correcta comprensió de l'acudit) en un bar i diu:
- Han visto las talandas del metro?
I el cambrer: - Qué talandas?
I el sinyor respon: - Bien, gracias.

Xinpón.

Absurdes veritats absurdes i una reivindicació coherent

2008-06-05T11:02:00.009+02:00

1.- Les Absurdes Veritats Absurdes

Ahir, tornant de Montcada i Reixach amb la meva apreciada Renfa, em van venir al cap una sèrie de premises que, tot i ser aburdes, per ser conegudes per el 98% de la població mundial, no deixen de ser certes, i vaig dir-me: les hauria de compartir amb tothom al Bròquil, no sigui cas que algú se'm despisti i després vagi pel món ambsense saber-les. Són les següentes:

1.- En posició horitzontal les diferències d'alçada disminueixen, sí, però si ets tan absurd de tenir una estanteria plena de llibres a l'alçada del cap et clavaràs un cop un dia o altre.

2.- Sota els llits, sota tots els llits del món, hi ha un forat negre (i no penseu malament, malalts) que va i ve i que de tant en tant et fa la punyeta empassant-se objectes metàl·lics lluents (com fan una garsa si li deixes aprop d'una finestra oberta un objecte temptador, diuen) però que mai s'endú/empassa aquell pesat/da que, un cop acabada una relació sexual té ganes de parlar de l'hermenèutica i dels problemes de la sonda "Opportunity" en el seu viatge a Mart. (Últim fragment inspirat en "El Lado Oscuro del Corazón", pel·lícula francament recomanable).

3.- La Renfa és impuntual, mandrosa i desastrosa. Els FGC, tot i que més pijus, com a mínim, informen de quan ve un tren i de si arribaràs el mateix dia a la teva destinació.

4.-Hi ha molt fanàtic de la selecció espanyola que és estúpidament il·lús creient que pot guanyar alguna cosa més enllà d'un refredat en un entrenament a l'aire lliure. Que ho assumeixin: Espanya com a país està "desaccelerada" i com a selecció és una putíssima merda.

5.- Scarlett Johanson està boníssima, sí, però és imbècil. No, maca no, no saps cantar ni per adormir a un home brutalment ebri de whisqui. El disc de versións (res d'homenatge, eh? res...) de Tom Waits te'l podries haver estalviat, perquè primer, no aporta res, i segon, et fa perdre 150 punts en el rànking de les meves possibles futures esposes. I com a actriu... pfff...

6.- Tom Waits és Déu. Déu és avar. Espero que els 125 euros que he pagat (i els dos dies trucant a Telentrada amb la conseqüent lesió al dit índex de la mà dreta) me'ls recompensis amb un concert inoblidable. Perquè si més no "I'm gonna take it with me when I go..."

7.- Obama és negre. Obama és un home. Hillary és blanca. Hillary és una dona. Si s'uneixen en la campanya per a la presidència apareix la farsa del cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina. Jo vull un cafè sol, curt, intens i sense sucre.

8.- A Barcelona, a l'estiu, hi ha "uns quants" Festivals de Música. Ara, o demanes un prèstec al Banc Central Europeu o veus els reportatges pel 33. Jo, fugint de la dèria www.bcn.es, sóc partidari del Festival de Jazz de Vitoria, i aquest any més, que han guanyat la lliga de bàsquet! Aupa TAU!! (aquesta és la part provocadora del post).

9.- És més fàcil anar de Barcelona a París en transport públic que de Cerdanyola a Sant Cugat. Des de Sabadell l'últim tren cap a Sant Cugat és a les 23:17h. Si, posem per cas, quedes a les 22h a Sabadell i et trobes a les 22:15h. pel retard de rigor, téns 1h i 2 minuts justos per gaudir de l'amistat i d'un somriure. Gràcies FGC, gràcies Renfa, gràcies Generalitat.

10.- A Barcelona la música en directe aviat serà delicte i anirà purlupenal. A partir de les 12h. aviat no podrem ni parlar pel carrer. Jo, de moment, vaig fent els papers per l'exili (ja sigui a Ucraïna, a Les Galàpagos o a alguna illa del Carib), perquè de pas, i en el cas remot de que la selecció espanyola passi de quarts, no hi vull ser.

2.- La reivindicació:

Ei, ei, ei... Primer de tot, val a dir que, per sort, fa molt poc hi ha hagut un canvi de normativa municipal que permet als bars musicals de Barcelona oferir actuacions en viu. Això, es diu, comença a donar fruits. El cas és que fins fa pocs mesos els bars musicals a Barcelona només podien programar música enllaunada. Res de concerts. Ni que fos un senyor/a amb una guitarra cantant a Llach. Res. La música en viu de petit format (la millor, la més propera, la que se sent de debó), estava tocada de mort. A Barcelona, les denúncies dels veïns pels excessos de soroll van provocar el tancament de locals tan històrics com La Paloma o el London Bar. La música apareixia de nou com una font de conflicte. L'Ajuntament es va trobar llavors amb una forta resposta popular i mediàtica: la seva imatge no sortia ben parada. Gràcies a un canvi de rumb de l'Ajuntament, amb el seu moment àlgid en el plenari que va aprovar fa uns mesos la normativa municipal per permetre que els bars musicals poguessin programar música en directe. Encara però regna la prudència, en aquest sector.

Jo dic, muntem un bar musical, volem música en directe jaaa!!! Cada dia!!! Cada hora!!! A cada moment i a cada plaçaaa!!! I es clar que sí! Sembla ser que en poc temps des de l'aprovació de la nova normativa més de 10 bars musicals barcelonins que només podien oferir música enllaunada estan preparant ja una programació estable de concerts i d'actuacions en viu de petit format! Això, només això, és una raó per brindar durant tota la nit. I així ho farem.

I aquí enumero i celebro alguns dels vigents clubs/bars musicals on actualment es fa música en directe (sigui quin sigui l'estil) regularment:

Visca el Bubblic, el JazzSí, l'Inercia, el Harlem Jazz Club, el Jamboree, el club Mas i Mas (organitzen concerts de jazz i música clàssica de 30 minuts i fan tres passes al dia... això sí que és una proposta!), la Cova del Drac-Jazzroom, l'Heliogàbal, el Pepsi Club, el Best Seller, el Leounge, El Dorado, La Torreta, Línea 625, el Jala Jala, La Vaqueria, el Minusa Club, el Quilombo, el Pastís, el Club Mix, La Nau, Bar Mediterráneo, El Cangrejo, el Lunatic Pub, el Blue Monday i el Bublic, a més dels malauradament desapareguts London Bar (que obriran de nou aviat!) i La Paloma. Visca la música en directe, cullons!!

(ei, i que consti que no he estat ni de bon tros en tots aquests llocs -però hi hem d'anar!!-, que això ho extrec en part del reportatge d'Israel Punzano "Música viva" del Quadern del diari El País del 22 de maig de 2008).

Salut i molta música en directe!!

Anuncis musico-festiu:

Aquesta nit a les 21:30h a l'Estruch de Sabadel Manos de topo i, atencióóó: Love of Lesbian!

P.D. Si Tom Waits és Déu, Caetano Veloso és la verge Maria (sobretot quan fa falset). La verge Maria també és força avara. Val molts diners anar-lo a veure al Festival Jardins de Cap Roig el dia 30 de Juliol. El dia 13 de Juliol és el meu aniversari. Queda dit.

Propera estació: la incertesa

2008-05-31T19:39:00.009+02:00

"Siempre espera alguien en la puerta de tu sueños,
siempre hay alguien que convierte en oasis tus desiertos"
Yhosvany Palma, Alguien

Arribà amb la certesa de tenir-ho tot, de ser l'amo i senyor, de ser l'únic qui controlava la situació amb el permís, això sí, d'uns ulls i d'un somriure. Era un gurú, un messies, un il·luminat. I estava en un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt penjat.

I certament, gairebé sense adonar-se’n, se li'n va anar de les mans.

Primer, un dolç infernal remolí de pluja el dugué a mullar-se, enmig d'un desert més sec que de costum. Va deixar-se portar per uns camells a través de les àrides sorres del Gobi i un cop a l'oasi, va veure palmeres, aigua cristal·lina i va cantar amb l'arpa cançons de desamor i de passions prohibides. Era negra nit, però la llum d’una lluna molt plena i molt lluna, il·luminava tot allò que hi havia al seu voltant. Sortí del desert força cofoi, i a saltirons, anava pels carrers cantant i les places el saludaven al seu pas. Sabia que possiblement un dia o altre hi podia tornar a l'oasi, ni que fos tan sols a fer un xarrup d’aquella aigua tan fresca. Però potser s’equivocava.

Després, amb les retines feixugues, encegat i mal ferit per un raig de llum, sortí mig cec, ja dic, d’entre les runes d’una antiga fàbrica textil i va anar a parar al bell mig del mateix lloc: el desert, l’oasi, les palmeres. En prendre consciència d’on era però, no veiè desert, sinó selva. No veiè oasi sinó un riu que cabalós i espabilat avançava cap a la mar. No veiè palmeres sinó lianes infinites que s’embolicaven pels seus cabells i entre les cames i l’ofegaven una mica, i li oprimien les mans. I un bosc esponerós, taronja fort, lluent. Llavors pensà que potser la selva era tan sols un holograma, una mera invenció de la seva ment fantasiosa. Però no, resultà ser palpable i humida com un estiu a La Havana. I s'hi respirava un aire tan càlid i plàcid...

No havia pogut negar-se a recòrrer la selva amazònica amb humitat havanera. I no voldria haver-se mort de set al desert de Gobi. Tot i això, o precisament per això, va decidir que a partir d’ara quan viatgés ho faria sempre amb brúixola i amb una destinació fixada a priori. El que no va pensar és que avui ni volia anar enlloc ni tenia a mà cap bruíxola, que sapigués.

De sobte va sentir el so del tren on viatjava: Tin-ton-tin...

Propera estació: la incertesa.

Per l'Amic més Gran del Món

2008-05-26T14:30:00.008+02:00

Tinc un munt de posts pendents (o no...), entre d'altres els anuncis de dos concertassus que s'aproximen (i que m'estan fent pensar en obrir un blog agenda de concerts i events culturals, més que res per fer la competència directa al Diari de culturetes i així fer una mica la punyeta, de pas).

Però avui no. Avui no penso publicar res referent a concerts, ni a vivències bloggaires, ni a nits màgiques, ni a Baobabs, ni a crepuscles, ni a Xenopus. No. No puc. Ni vull.

Avui només tinc al cap que al Miquel, el meu. L'Amic amb majúscules, l'Amic més Gran del Món, fa anys... I això justifica que no parli de res més, que amb una son incalculable, només pensi en escriure sobre ell, tot i que no digui res. M'és igual. No cal dir res. Ell ho sap tot. No ens cal parlar.

I deu estar dormint, encara. Els seus horaris intempestius fan que no pugui gaudir massa d'ell els caps de setmana, que és quan un té aquella tranquil·litat com per gaudir dels amics, sense concessions. Però aquí li deixo aquesta petita part de mi.

Des d'aquí, des de l'altre racó, t'envio la més abraçada de les abraçades, el més petó dels petons, la felicitació més felicitació del món.

I un "crispolls aaaaaaaaaaaaaaats" que ressoni per casa tota la setmana.

I un "que no pongan nada", amb veu ridícula i esperpèntica.

I un Jarmusch. I un Beckett. I un Kerouac.

I un Margarit, un Fonollosa, i un Montero.

I un tais-cola. I un Faemino. I un Cansado.

I un Miguelele y Gerardele.

I un "qué bien lo pasemos".

I un "se salvará doctor?" (i el respectiu ...).

Per molts anys! T'estimo, Amic.

I aquí com a humil obsequi broquil·lià, una de les nostres infinites cançons:

No

2008-05-24T20:15:00.004+02:00

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.

No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.

Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.

Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Josep María Fonollosa

Fonollosa muere el 7 de Octubre de 1991 en Barcelona. Sobre su mesa, junto a varios borradores y un esbozo de testamento a lápiz, se encontró este poema.

Albert Pla, en 1995 musicó con su particular maestría una docena de poemas de Fonollosa lo que dio lugar a uno de los mejores discos, si no el mejor, de toda su obra: Supone Fonollosa.

En Supone Fonollosa Robe Iniesta le pone voz al poema "No", recitándolo.

Apa, siau.

Biblioteca a primera vista

2008-05-20T21:07:00.010+02:00

Un Cortàzar lila que s'entén poc.

Un Montero arc-de-Sant-Martí, imprescindible.

Un Bartra invisible.

Un Sales groc que crida des de la tauleta.

Un Savage rossegat que no va satifer a Lamitall.

Un Barbery cobert de flors que avança i se'm clava.

Un Wilde que embelleix, no envelleix.

Un Saroyan tendre.

Un Kerouac arribat de Frisco.

Un Camus que fou el primer home i que no em perdona.

Un Dostoievsky massa "plestupleniye" i poc "nakasaniye".

Un Bolaño detectiu i salvatge.

Un Fresán que corre i m'atrapa altre cop.

Un Céline que viatjarà per sempre a la fi de la meva nit, de la nostra.

Tornada a Catalunya (tragicomèdia en tres actes)

2008-05-18T15:59:00.011+02:00

I. Acte Primer - El comiat a Rürur

Nit de lluna creixent. Un cel d'un blau elèctric cau sobre els caps dels protagonistes, fent que tots els colors del món no valguin res. Només el blau. Un blau elèctric, ja dic. Una fumarada envaeix la terrassa. Els veïns, resignats, escolten a través de l'smog la veu forçada i la guitarra tremolosa d'un trovador que ha de partir a l'endemà cap a la seva terra natal. Calor, molta calor.

Al voltant de les cançons gent molt estimada, Amics amb majúscules, i d'altres amics que passen per allà, com per atzar i que són bons companys de viatge. Anades i vingudes. Ressò. Imatges nítides de nits, copes, balls, tardes. Pils. I una Weissbier de part de l'Ameba.

De sobte, un muntatge esperpèntic. Com si del comiat a un difunt es tractés, silenci absolut. Assegudes al voltant de l'habitació cares massa serioses i ulls vermellosos i brillants. Al centre un servidor intentant dissimular la vergonya i la difícil situació a base de bromes estúpides i pallassades habituals. Unes paraules en català del Millor Amic Del Món, trenquen el silenci, se li claven al cor i el fereixen de mort. Comença un terrabastall de sentiments i emocions a priori contingudes que s'esdevé, tot i que sincer, en un moment crític, en un pic humit de nostàlgia.

Abraçades, petons sincers, gairebé histèria entre el riure i el plor. Se n'adona quan estima i quan l'estimen. Se n'adona de com trobarà a faltar algunes ànimes alades de la sala. Sap del cert, però, i això el tranquilitza que es tornaran a veure aviat. Són aquí. És aquí.

Gintònics de comiat amb el Matts. I unes de les coses més boniques que li han dit mai. És quelcom que no oblidarà:

- Els meus dos millors amics són espanyols: un és gai i l'altre hetero. El primer és canari i viu a Barcelona. L'altre marxa demà cap a Barcelona.

L'endemà: ressaca d'emocions. Llàgrimes encara molles als llençols. Ulleres d'amistat a les parpelles. Ganes de tenir una maleta ben grossa per encabir-hi 5 Amics. Després: viatge de tornada humit i trist. Dolor petit.

II. Acte Segon - L'arribada a Sant Cagat i el gintònic fet poesia

Amb la sort de ser el primer que rep la maleta surt de l'aeroport entre rialles i bromes típiques de germans. El Ferran, la Yis, el papa i la mama són allà, més cofois que de costum. Feliços de tenir-lo aquí. Ell no sap ben bé on és. Però n'està segur: hi ha de ser.

Sopen a "La Flauta" i ell busca probar tot el peix i el marisc que no ha vist en un any. Son. Son i un gust de cervesa barruer, atípic. El metge li diagnostica mamitis aguda. Antibiòtic i avall.

L'endemà: matí amb el Miquel, amb Ruletas inclòs i dinar amb el Llupe i el Guim. Anècdotes petites. Apunts. Cases noves. Un gos Tro. Nostàlgia de Sarah. Nostàlgia d'Ameba. De Matts, de Klot i de Kato, nostàlgia. Però ganes d'aquí. Riures. Tarda tonta, fràgil.

Nit. Poesia a Barcelona. Somnis per arribar (i arribant). Montero, una pastanaga dolça, un altre i un mite irreal, s'ho valen. Oi tant que sí! "És que acabes d'arribar" es repeteix. Després es pregunta: "I?". S'hi encamina amb el Miquel, el seu. Amb el temps just, la plaça del Rei el saluda confosa. Uns ulls miops d'obsidiana el busquen des d'una taula en direcció oposada a cap on s'encamina. I se li claven entre dues costelles. Després de les presentacions una-mica-a-corre-cuita, un gintònic forçat, i un cambrer nigga amb un català de Consorci de Normalització Lingüistica els acompanyen cap al moment de conèixer l'atracció taronja d'una pastanaga amb un somriure sa i picardiós. Corrents cap al Marès. I una mà que va a parar a l'altre, i uns ulls a la seva interessant mirada neta, plena de respostes a preguntes encara no formulades.

Poesia, sobretot de la boca de Montero, però una mica de la de'n De Cuenca. Pessarrodona no et passis, que no tots hem llegit a Yeats, ni ens coneixem totes les anècdotes dels bars de Greenwich Village, però tots tenim dos dits de front i sabem apreciar la poesia. Deja pausas, hóstia. Castle, perfavó fes el què et demano: calla.

Afterwards, gintònic i poesia, amistat i gintònic, cambrer del Consorci i més gintònic. Una mica d'Elena León, amb més vista que un linx, i el Miquel, el meu, preguntant sobre el món dels blogs. Anècdotes, riures, complicitat de-la-de-tota-la-vida (...com diu la maria al seu pastanagues). Half pint, més riures i cap a casa, conduïts molt amablement pel cotxe d'un mite irreal que, avui, ha hagut de fer bondat. Gràcies lamitall!

III. Acte Tercer - "Amb sense" Fados, però amb tots els títols possibles

CCCCCCB. No hi ha lloc. Excusa perfecte. No hi ha Fados. Se'ls hi han acabat. Anem a Gràcia. Altre cop el quartet de l'Havana i una no-blogger que s'hi suma. I una festa d'un cinquè. Eufòric. Sociable. Tan "cultureta" com "parideta". Taula màgica. 4+1. Quatre quinines per un de malta. Desinhibició etílica. Riures. Cultura. Blogs a conèixer. Imoltstítolsperunanitllargaibona.blospot.com. Alguns d'ells, recopilats per algú altre, són aquí:

tincsinglotdeborratxa.blogspot.com
unwhiskytotalanit.blogspot.com
vatenyitoesnatural.blogspot.com
ungintonicnoseriapercombinarambbraves.blogspot.com
lalactosaesundissacarid.blogspot.com
jalihepagateltenyit.blogspot.com
eratotcomunbloggegant.blogspot.com
ambelpunttambetarriba.blogspot.com
queeslalefa.blogspot.com
noexisteixelmalsexe.blogspot.com
queagustirrininmehequedao.blogspot.com
lobuenodeestesitioesquesiemprehaypapelpasecarselasmanos.blogspot.com

I blogs a desconèixer. I no bloggers, o bloggers a mitges, amb ganes de triar un títol. I indirectes i directes i una falsa alarma d'embaràs. I el pare del porter d'Aquí no hay quien viva fent de cambrer i de porter a la vegada al HPLC (sé que no és així, i què?). I esaemaeses cap a l'àrtic. I un caminar cap aquí i cap allà. I no-podeu-entrar-perquè-dueu-bambes. I la Bet, que apareix del no-res. I gairebé perdo el pullover. I final de nit tonto asseguts a Revolució, sense fer-ne massa. Alguna cervesa corre. I alguns ulls de son que demanen a crits un llit. I una tornada a casa infinita. I un café, i una veu. La veu.

Epíleg

Amb ressaca de dues nits màgiques, plenes d'una complicitat creada a base de moltes línies llegides i de mails i de missatges instàntanis i alguna que altra foto. Amb l'olor, encara viva, de la primavera que arriba amb vosaltres. Amb la son de no dormir-vos. De no dormir-nos. Amb l'emoció a flor de pell. I les ganes, i l'ànsia de quin serà el proper vers.

Amb uns ulls miops d'obsidiana, un somriure taronja picardiòs i una mirada plena de respostes a preguntes no formulades.

Amb un Blas de Otero cridant "besas como si fueses a comerme, a dentelladas".

El vertigen de topar-se amb un àngel

2008-05-09T13:22:00.011+02:00

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel.

M'ha dit que acabava de sortir del metge. Li havia dit que estava ferit de mort. La ferida estava infectada. Només li ha pogut receptar antibiòtic... doncs no hi ha fàrmacs per curar unes ales.

No sap si podrà venir aquesta nit al Biergarten, al comiat multitudinari d'un servidor.

Jo li he dit que si segueix trobant-se tan malament que no es preocupi, però que el trobarem a faltar. I que la munió de querubins que es reuniran al voltant del dimoni no resplendirà de la mateixa manera.

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel. I ara sóc jo que estic ferit, patint la Síndrome d'Stendhal...I no puc treballar.

Sort que tinc l'antídot... i que aquesta nit se'm passarà el vertigen amb més vertigen.

Perquè, com sinó, un pot superar una sensació de sobreexcitació sinó sobreexcitant la sobreexcitació? Com sinó superar un vertigen sinó és pujant a peu la catedral d'Ülm i el que és el campanar de pedra més alt del món??

El vertigen es venç amb vertigen. Com la ressaca es venç amb un xarrup de güisqui, o una cerveseta fresqueta a la terrassa del Cata...

I ja que hi sóc, us adjunto referències alades:

Eso era el amor

Le comenté:
- Me entusiasman tus ojos.
Y ella dijo:
- ¿Te gustan solos o con rimel?
- Grandes,
respondí sin dudar.
Y también sin dudar me los dejó en un plato y se fue a tientas.

Ángel González

Odi a primera vista

2008-05-08T02:32:00.011+02:00

L’un, alemany. L’altre, búlgar. Els dos, amics meus. Un més que l’altre. L’altre més que l’un. Entre ells, enemics íntims, o millor dit: entre ells odi irracional. Diferents. Antagònics. Completament oposats. A les antípodes.

La qüestió que em resulta, si més no, curiosa, és que des del primer moment que es van veure (sí, sí, he dit veure, que ni tan sols s’han dirigit la paraula mai!) regna un odi irrefrenable, un odi, com deia abans, irracional, entre ells. I entenc algunes de les raons però...

L’un, l’alemany, és un molt amic meu d’aquí: el meu catalano-alemany preferit. I dic catalano-alemany perquè va estar a Barcelona d’Erasmus i parla, no només un castellà perfecte (clar que l’ha estudiat a la Universitat) però a més, una mica de català. L’enten força bé. O molt. És llicenciat en Filologia Alemanya, Francesa i Espanyola (això és una sola carrera aquí, si ho he entès bé… és a dir, no a Filologia no només estudien un idioma, sinó dos o tres). Puc deduir, de la seva manera de ser i de fer que és molt intel·ligent, un putu crack (com m’agrada dir a mi).

- Possibles fenòmens en contra pel búlgar: és homosexual –o bisexual, va a èpoques, perquè amb ell encara tenim pendent follar-nos sobre la barra del VIVAS a una amiga d’aquí de qui, millor no diré el nom… no sigui cas que llegeixi això-. És molt atractiu, (què dic atractiu! …és guapo, cullons, molt guapooo), és extremadament obert i sociable, i té pinta del típic alemany (és ros, amb els ulls clars i de complexió forta). Punt final: és molt elegant i fashion vestint. Però no necessàriament piju. Porta roba casual, d’aquella de “esto se lleva mucho en Barcelona” (com deia un andalús que va venir a veure a la Julia, la meva amiga sevillana). La seva jaqueta Adidas “I love Barcelona” amb dibuixos de la Pedrera de Gaudí n’és un clar exemple. Brutal.

L’altre, el búlgar és un altre amic meu, però un amic més com a company de festa i amb qui quedem sovint per dinar i riure una estona, però a qui no confessaria segons quins secrets i amb qui no parlaria massa de sentiments. M’estima molt, ho sé. Em valora. I a mi em cau molt bé. Però clar, se l’ha de conèixer. Estudia dret. Però no vol estudiar ni treballar, vol ser multimillonari. I passar de tot. Ara bé, és un tio molt espabilat. No té un pèl de burru. Però es clar, fa una pinta… (ve detallada als possibles fenòmens en contra per l’alemany). Té una facilitat pels idiomes brutal. Sense haver estudiat filologia parla perfectament castellà, alemany –fa dos anys que és aquí-, búlgar (per suposat) i anglès. A més, es defensa força bé amb l’italià i sap quatre paraules de rus i d’idiomes imprescindibles, com el català, per impressionar a les estrangeres quan surt de festa per aquí. Li vaig ensenyar a dir algunes frases cèlebres del meu germà per quan venia a visitar-me. I encara se’n recorda. I les diu amb un accent de poble que fot gràcia…

- Possibles fenòmens en contra per l’alemany: Té pinta de mafiós, però dels mafiosos que sempre pelen els primers a les pel·lícules. No té ni mitja hòstia. És tan prim, que si s’asseu de costat a classe, li posen falta d’assistència. És pseudo-pijo (li agraden les marques, però és hortera a més no poder vestint… els seus texans amb brillantets per la vora són simplement insuperables). La seva cara i els seus gestos són, si més no, estrambòtics. Va de guais. Extremadament de sobrat amb les dones. Va de matón. I se n’endú alguna, però no n’hi ha per tant. Ho sigui, l’eficiència de la seva caceria no sé si deu superar el 15%... i ell t’explica com si fos el Don Juan de Baviera. A veure, les coses al seu lloc: tampoc és això.

I això és tot. Es van veure i es van odiar. Diuen que existeix l’amor a primera vista. Aquest però va ser un odi a primera vista.

L’un perquè odia els alemanys i els gais –suposo- i l’altre coincideix que és alemany, té pinta d’alemany i a sobre és gai i una mica afeminat (poc, però ho és). Tenia tots els punts per a ser odiat.

L’altre perquè odia l’arrogància i encara més la mediocritat disfressada d’arrogància. No podia no odiar a un búlgar que va de sobrat per la vida, quan amb els seus 23 anys, no ha fet poca cosa més que venir a Alemania a començar a estudiar dret i a queixar-se de que Alemania és una merda i que odia als alemanys. Què hi fot aquí, doncs? - em pregunto.

En la seva defensa diré…

L’alemany: Si a aquestes alçades en calgués alguna de defensa, diria que és tremendament divertit, generós, carinyós – si ens donem pel cul, què passa…? M’he avançat al típic graciós de la brometa de sempre… - i dels millors amics que tinc aquí. I intel·ligent. Es pot parlar de qualsevol cosa amb ell. És el millor. I punt. Gràcies a ell tinc una mica d’oïda alemana (digue’m que entenc en un rang de 50-85% depenent de la conversa i dels interlocutors). He passat nits de festa amb ell i algunes amigues seves alemanes, entre elles, la senyoreta C, inoblidables… L’altre dia, sense anar més lluny, vam fer una festa de transvestits a casa seva. No, no penso posar fotos. Però us dic que va ser genial. Se’ns dubte, el trobaré a faltar… i molt… però aviat vindrà a veure’m a Barcelona, oi, M?

El búlgar: en la seva defensa diré que un cop el coneixes i li segueixes el rollo és un tio francament atent, simpàtic, amable, generòs… Realment s’ha portat molt bé amb mi, i sé que en alguns moment a Catalunya, el trobaré a faltar. Ara bé, quan s’ajunta amb un Canari homòfob, anticatalanista i estúpid que corre per aquí, i es posa en plan “me dan asco los alemanes, no quiero decir nada, me voy a sentar en esta silla y a beber y a echar miradas de odio”, no puc amb ell. Amb mi però, és un encant, ja us dic...

Saudade da Lua e Estrela

2008-05-01T17:19:00.004+02:00

Es pot conèixer algú que encara no has conegut?

Es pot associar una veu a una imatge? Quines regles regeixen el to i els matisos que tindrà la seva veu meva? Perquè ha de ser aquella veu i no una altra? Perquè la pensem així?

Es pot sentir l'excitació, el bategar frenètic, la tremolor i la suor freda de la química de l'amor en una trucada? I en una tarda estressant de feina, quan, inesperadament un simple "holaaa" arriba a la pantalla de l'ordinador que té un programa de missatgeria instantània instal·lat?

Es pot necessitar una altra cervesa per trobar la calma, no perquè el Barça perdi 1-0 a camp del Manchester en una semifinal de Champions, sinó per un després ple de dopamina i adrenalina?

Es pot enyorar algú que encara no has conegut?

Pendent de la resposta, i obert a qualsevol somni, amb el vostre permís, jo vaig fent les maletes, pensant en unes cerveses, en la sorra i el vent càlid de l'Estartit, en versos i cançons... en dies de Lua e Estrela.

Alles Gute zum Geburtstag!

2008-04-27T13:14:00.009+02:00

Tal dia farà un any que ens vam conèixer, estimat Bròquil, i tinc la sensació, més que comú, del si-sembla-que-fos-ahir. Tot i això, estant pel Rürur en concret i les Alemanies en general, la veritat és que han passat bastantes coses i he après i he vist i he sentit i he intuït. Per fer-ho més senzill al lector i perquè ho escric jo això, i no una tercera persona com a l'Ana Rosa, a continuació enumeraré algunes de les coses que he après i que crec, val la pena que conegueu, més que res perquè no us la fotin en el dia a dia d’anar per la vida:

1.- Les alemanes són en un 85.6% roses (o tenyides de ros) i no a totes els hi agraden els Bratwursts (si algú vol pensar malament, és lliure de fer-ho, però que tingui clar que la meva ment és neta… i que si he de parlar de sexe ho faré amb totes les lletres).

2.- A menys sol, més volum tetil. Aquesta és una teoria que, si no recordo malament (que podria ser), ja va ser exposada al Bròquil temps enrera. Val la pena saber-ho. Les alemanes no guanyen prou per sostenidors de tal tamanyu. Suyuru.

3.- Si una alemana diu nein, és que no. Realment, a Catalunya i a Espanya, un no té molts matisos. Moltes vegades, si prové d’una noia, un “no” és un “sí”, diuen. I després passa el que passa… Ara bé, a Alemania us ben asseguro que no hi ha grisos: o blanc o negre. I el negre es porta més.

4.- (me n’he adonat que només estic anotant l’aprenentatge en el terreny de les dones… vaig a dissimular) Per aprendre alemany necessites tres coses: un culló, un altre culló, i poca vergonya. De lo primer en tinc, concretament dos, però sóc força vergonyós, tot i que els que em conegueu quan llegiu això poseu el crit al cel. És cert, fins que no sé pronunciar bé alguna cosa, i sé ben bé com dir quelcom, no em llanço a parlar un idioma que no és el meu. I així vaig sempre amb la frase “kann ich meinem kind hier die brust geben” per bandera. És bona: gràcies Lonliplanet.

5.- Els horaris rars molen però fan que et surtin més canes –em diuen Clooney- i que les pupiles se’t quedin eternament dilatades (per allò de no veure el sol, eh? Aquí sí que us prohibeixo pensar malament…).

6.- A Italia es parla italià i l’idioma de la moda i els complements, a India hi ha 18 idiomes (com a mínim), els rusos no són tan freds com diuen i els turcs s’estan apoderant del món en base a crear puestus de Dönner.

7.- Si te la peles molt, no et quedes cec, però tampoc se’t cura la miopia. Ho sé perquè he vist molts bisbes i capellans, a Barcelona i aquí, i cap anava amb bastó i gos pigall.

8.- Si te la peles poc, no et quedes cec, però els somnis amb Scarlett Johanson, ex-novies, ex-empaitades, ex-convictes, i ex-traterrestres seran recurrents. I no és bo per l’artèria femoral i pots gafar lupus i el Dr. House no te’n salvarà perquè és un personatge de ficció.

9.- Déu no existeix, i si existeix, en porta unes quantes per setembre. (A veure, que ja ho sabia d’abans, però que ho he confirmat a Alemania: si existeix com és que no seia a la seva dreta algun dels àngels que he vist al Brauhaus els dilluns… ben ebris que anaven, i sense les ales!).

10.- El món dels blogs val la pena perquè pots conèixer o aprofundir en la ment (i el cos, si es dona la ocasió) de gent collonuda i ovàrica (perquè les noies de puta mare, són ovàriques, no collonudes, no?) com aquests: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13… (haurien de ser links, però ja sabeu quins són).

I res, això, que gràcies a tots per llegir-me, per comentar-me, per insultar-me a l’esquena, per tenir-me ràbia, per tenir-me admiració i apreci, per pensar que sóc un parameci (rimava amb apreci i la he colat, ho sento), per pensar que em mereixo el Nobel, per menysprear-me, per sobrevalorar-me, per niciós, per favor.

I per molts anys!! I s’ha acabat el Bròquil!!

P.D. Us preguntareu què hi fa aquesta rossa amb patints encapçalant aquest post de felicitació... Jo també m'ho pregunto. Ara bé, no em negareu que és una bona postal d'aniversari...

P.D.2: Atenent a la petició de la maria, he afegit per a totes les dones la foto del tio bo, que contraresta a la nena rossa amb patints, i fa d'aquest escrit un post en pro de la igualtat i la paritat... Diuen que el tamaño no importa, no?

De competi i superació personal

2008-04-21T15:43:00.003+02:00

La ciència és una puta competició. Sí. Ningú pot negar-ho això. La finalitat de la investigació és publicar: quan més millor, i quan més bona sigui la revista (més impact factor -IF-, tingui) millor. I això és tot. De vegades fa riure la cosa. Sembla, fins i tot, que tan és el què publiquis, què hi diguis a la publicació. Si publiques molt, ets bo. Ara bé, dic jo, anem a veure on publiques també... I què publiques! Perquè de vegades... tela... llegeixes cada cosa... I això sí, i li hauria d'entrar al cap a algun(a) que conec: tan és que el teu tema sigui súper novedós i aporti dades crucials per descobrir, per exemple, la vacuna contra la SIDA, si no ho publiques, no val per a res. I això és així. I punt. Malauradament, avui dia en ciència, si no ets al PubMed, és com si no existissis. A no ser que treballis a casa, per compte propi, construint el transbordador espacial que ens ha de dur a tots a Mart, un cop ens haguem carregat aquest planeta (i calculo que, a aquest pas, serà el dijous o divendres de la setmana vinent...). En aquest cas, et faràs famós de totes maneres, sense publicar i tot.

Que perquè us deixo anar aquest rollo? No sé. L'altre dia a la tarda hi pensava. I pensava també en una afirmació (crec que molt encertada) que va fer un dia el Professor Dr. Hermann Koepsell, l'eminència que dirigeix la meva investigació aquí a Alemania (dic eminència perquè així em dóna un punt d'importància, però no deixo de ser un pringat becari de Doctorat...): "en ciència un no pot ser humil". I això venia arrel de què una gent a qui els hi havia passat unes cèl·lules per a treballar li demanaven si volia aparèixer en un article seu i ajudar-los a millorar el manuscrit. Què havia de dir? Que no?? Que ell no havia contribuït a la feina com per aparèixer-hi?? Vaaaaa, homee, vaaaaa... És com si el Casasses escriu una obra de teatre la vol publicar i et demana que facis un pròleg. Què li diràs: "No senyor, jo no sóc digne de que entreu a casa meva, digueu res més de paraula, serà salva la meva ànima. Amén"? És una opció, la de la Biblia, com sempre la més estúpida.

En realitat, com en tot, el que hauríem de ficar-nos al cap, és que hem de competir amb nosaltres mateixos. Intentar superar-nos. Avançar. I sobretot: errar, errar. I tornar a errar. Fer més, i fer-ho millor. O no. No sé, tu veuràs. Però en un capítol de House, l'altre dia en Greg deia: "Si no hubieramos competido entre nosotros todavía seríamos seres unicelulares". House sempre ho sap tot. Té la veritat absoluta, ja sabeu. I sinó diu que és Lupus. I ja està. Ara, tampoc cal fer-ne una lluita a vida o mort, eh? Jo, quan em diuen allò de "susto o muerte", sempre trio "susto", perquè com a mínim estic segur que hi ha un després. Això sí, jo em supero cada dia: cada dia arribo més tard als puestus.

Aquest dijous em toca presentar davant de tot el laboratori els resultats que he obtingut en la meva estada a Alemania, que no són pocs. I avui, encara amb les idees un pèl inconnexes, m'adreço a vosaltres, fidels Broquil·lians, perquè em desitjeu sort... Anirà bé, d'això n'estic segur, però una mica de sort per a trobar la paraula adequada en el moment oportú, mai està de més, no? És en anglès, eh? No fotem, si fos en alemany, ja m'hagués fugat del país... fiju...

Ah, i per suposat, quan acabi els pocs experiments que em queden, em poso a escriure i a veure si puc afegir un treball a la llista no-massa-extensa-però-és-lo-que-iá d'articles d'un servidor i col·laboradors...

Laaaa-la-la-la... que diria Massiel. I després se senten queixes de la lletra del Chiki Chiki...

Fenya, fenya, fenya... algún gintònic per digerir el sopar, de tant en tant... això sí... i la versió del Rabo de Nube de Silvio interpretada per Charles Lloyd Quartet, això tambéé...!

Gràciiis!

Necesito un día finlandés

2008-04-19T18:34:00.013+02:00

Ahora mismo me iría contigo al Sáhara a vender corbatas y paraguas plegables,

o pondría un puesto de helados en la Antártida, si me lo pidieras...

Tu ya sabes de qué hablo. No nos hacen falta explicaciones. Ya no.

Necesito un día finlandés,
necesito un largo día finlandés,
tan largo como 40 días corrientes.

Quiero un largo día finlandés
para seguir hablando contigo;
tus palabras me ayudan mucho.

Te comenté algo del paraíso
y tú me dijiste: ten cuidado con el paraíso
el infierno puede estar allí.

¿Es posible cambiar de vida?
¿Cuántas veces se puede empezar de cero?
Tú eres mi amiga, te quiero.

El cielo de Finlandia siempre es azul
y en verano el sol parece una naranja,
y la luna lo mismo, otra naranja.

Quiero un largo día finlandés
con dos naranjas en el cielo,
quiero seguir hablando contigo.

Bernardo Atxaga
Canciones XI. "Poemas & Híbridos"

Perquè hi ha nits que voldries que no acabessin mai... perquè hi ha persones amb qui estaries parlant dia i nit, sense parar, sense presses, oblidant el menjar i el beure, obviant que el món mentrestant va fent de les seves (rotació-translació-rotació-translació-rotació-translació). Hi ha nits màgiques, hi ha sopars impagables, hi ha moments que queden gravats a la memòria, en algún racó de les meninges i mai més te'n pots desprendre. I suposo que per això tinc aquest mal de cap i aquest mareig avui. Estic ebri d'amor per una amiga. Ebri de la Grappa que ella em dóna. Ebri d'Ameba. Feliç de tenir-la. I no té cura. No té remei. I és tan plàcid...

10 conseqüències de la sequera a Catalunya

2008-04-14T01:26:00.006+02:00

Emulant-plagiant a José A.Pérez, de Mi Mesa Cojea
Dedicat a ell per la inspiració…

1.- Com a conseqüència de la sequedat extrema del sòl, les línies divisòries entre Catalunya, el sud de França, Andorra, Aragó i la Comunitat Valenciana, cada cop seran més prominents arribant a trencar-se i alliberant Catalunya de l’opressió física en què està sotmesa. Catalunya passarà a anomenar-se Illa Carod-Montilla però seguirà depenent de Madrid.

2.- Montilla, un cop havent-se assegurat que el seu nom figura a la nova Illa apareguda de l’escissió de Catalunya de la resta de la Península, haurà de dimitir degut a la tremenda pressió i les queixes dels ecologistes encapçalats per Imma Maiol, afectada de cirrosi. Com en Saura i molts militans d’Els Verds, en defensa de l’ecologisme i per pal·liar els efectes de la sequera, hauran deixat de beure aigua passant a prendre només begudes amb un percentatge d’alcohol del 40 al 70. La nova presidenta de Catalunya serà Carme Chacón.

3.- Un cop al govern, la primera mesura que prendrà la presidenta Chacón serà obligar a que totes les dones que hagin de trencar aigues tinguin cura de guardar-les en un pot i reutilitzar-les (a poder ser, diverses vegades). El seu lema? “M’ho ha dit el Jose”.

4.- Degut a que a les dutxes de les platges (incloses les del Segrià, el Pallars Sobirà o la Terra Alta) no hi haurà subministrament d’aigua, als bars i restaurants de primera línia de platja s’hi podrà, per llei, entrar en xancletes, banyador i samarreta de tirants aka “imperio” i/o sense samarreta. Els turistes alemanys i anglesos no notaran cap diferència. Amb la sorra acumulada a les terrasses dels bars, a més, els joves s’aficionaràn a la petanca que passarà a ser l’Esport Nacional, desbancant l’Hoquei patins.

5.- El riu Ter i Llobregat passaran a ser dos immenses pistes de half-pipe i degut a això el skate es posarà tant de moda a l’Illa Carod-Montilla que aquesta serà el destí predilecte dels estadounidencs amants d’aquest esport. Per fi, als E.U.A. se sabrà on és Barcelona, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Castellfollit de la Roca.

6.- La gespa del Camp Nou s’importarà cada setmana d’Holanda per a jugar la lliga el cap de setmana. Això costarà tants diners al Club que haurà de demanar un prèstec a Unicef. El Sr. Unicef estarà liat a l'Àfrica amb uns assuntus i no escoltarà la petició. Llavors el Barça es veurà obligat a vendre Messi, Bojan, Pujol i Xavi a preu de cost. Amb un presupost ridícul, Quico Pi de la Serra serà el nou President i Josep Maria Puyal, el nou flamant entrenador. Amb ell tornarà Urruti a la porteria i Aloisio a la defensa. L'equip quedarà vint-i-una vegades segon a la Lliga i serà eliminat de la Champions exactament vint-i-una vegades, quinze vegades pel Manchester United i per més de 6 gols en contra. Tot plegat ho narrarà per Catalunya Ràdio, i amb un estil més que peculiar, Quimi Portet.

7.- Misteriosament, molts aficionats al golf seran trobats morts en camps desèrtics de les afores de Barcelona amb el sand wedge clavat en l’orifici anal. El forense dirà que té hora al podòleg i que no pot encarregar-se del cas. La investigació resoldrà que no está el horno para “hoyos”.

8.- Mai més serà vist un mosquit tigre. A les oficines es parlarà de la seva extinció durant 5 o 10 minuts, després es tornarà al tema de conversa inicial: la 52ª edició d’OT.

9.- Viladrau i Caldes de Malavella passaran a anomenar-se Birradrau i Caldos d’aquella Vella, respectivament. Com el nom indica, la primera empresa dedicarà els seus esforços a produïr una cervesa que, tot i ser molt gustosa i apreciada, mai arribarà a poder fer la competència a les campanyes de màrqueting d’Estrella Damm (en altres paraules, mai sortirà en primer pla a El Cor de la ciutat al Bar del Peris a les 9 del matí, mentre l’altra gent pren cafè i croissant…). La segona, deixarà d’embotellar aigua del manantial de Caldes per a passar a fer pastilles concentrades pel caldo fent la competència directa a Avecrem que, aprofitant l’avinentesa, crearà una nova línia de pastilles amb gustos exquisits (com la pastilla de foie a les fines herbes).

10.- Per subministrar l’aigua de boca a la població de l’Illa, des del govern s’insistirà en el transvassament d’aigua del Roine. Sarkozy posarà com a condició que la Carla Bruni presenti el nou Telenotícies vespre. Tot i el vist-i-plau de Ramón Pellicer (a qui li brillaran els ulls quan coneixerà la notícia…), Chacón i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió s’hi negaran en rotund. Finalment, l’aigua es comprarà a través d'Amazon.com i arribarà dels llacs de Suècia i Noruega per Seur, un dilluns al matí. El dimarts al vespre s'haurà de fer una nova comanda.