Petxina

Windsor i London. Dame más London!

2008-06-09T15:57:00.007+02:00

Després, a part de Londres, també he estat a Windsor.

Windsor és bàsicament 2 carrers amb un gran castell (15 lliures pa entrar... jajja... així q vaig decidir q ja he vist prous castells per dins en la meua vida). És una ciutat que se definiria com “pintoresca”, apegada a Ethon, on se veu q hi ha una universitat d’alt prestigi (rollo Prinston en EUA), i obliguen als estudiants a anar de tunos negros SEMPRE (neve o ploga). Windsor té un parc prou curiós, que és un camí recte on pots vore el final (com 2 km)... però ja està... jo me vaig quedar un poc despagà després de caminar en línia recta i no trobar na de na... només vistes boniques al castell. Per cert, quan la família real està al castell, pugen la bandera, i així la gent ho sap. I particularment, el que més em va agradar de Windsor va ser el passeig pel riuet Thames i el pont. Pots passejar per un camí ple de cignes, gansos i ànecs diversos... i clar, com no, jo me tenia q apropar!! M’encanten els cignes! Són super divertits! I intentaven picar-me la càmera, o el cul quan estava d’esquenes esperant a q Jason me fera una foto! I m’encanta quan pesquen, pq se posen totalment en vertical, amb la cua fora, i s’assemblen a un gelat de nata. I també m’encanta quan giren el cap qual ninya de l’exorcista, o quan obrin les ales i pareixen un cor blanc i brillant...

Jajaja... I me diu Jason “si tinguèrem pa, vories com vindrien”... i la meua flamant idea va ser “ah! Jo duc caramels al bolso!!”... (pensant q era la única cosa menjable q portava...). I Jason me diu “no creus q se poden ofegar un poc?”... dioz! Quasi haguera matat un cigne!!! Però lo pitjor és que se veu que tots els cignes de Windsor són propietat de la reina, i si mates algun, vas a la pressó!

I cal fer menció especial, a quan va vindre Salva a vore’m!

Un poc nerviosa perquè no sabia exactament molt de Londres i sus alrededores, i un poc limità pel temps q teníem, vaig confeccionar un cap de setmana un poc a l’aventura. Quan va arribar el divendres, Jason i el seu fill Charlie me van acompanyar a l’aeroport de Stansted a per ell (q està als collons de mango ... a 1 hora i pico en cotxe...), a canvi jo li pagava la gassolina... (jo vaig pensar,q majo... així m’ixirà més barat...). Pos... 25 lliures de petrol dels collons! Més 25 lliures del pàrking pq ens vam passar 3 minuts... Aish.. quin dolor... Així q ja vos avise... si algú ve a vore’m, és més barat al cap i a la fi anar a Heathrow (encara q lo que és el vol, siga més car)... q total, el bus fins on jo visc són 3 lliures. I res, quan va arribar, vam repetir les passes del meu 1r dia ací, i anàrem a provar la Pizza en borde de Pepperoni i formatge al Pizza Hut.

I després, al dia següent, va tocar un tour per un lloc q me moria per anar de Londres: Camden Town. I les meues expectatives, van quedar superades amb creces. Només sortir de la boca del metro dius “ostia!”... Camden és bàsicament un carrer, ple de tendes rares que en les façanes dels edificis tenen ninots gegants en relació al que venen ahí (p.e. un drac gegant en un xinès, unes botes gegants en dr. Martens, una creu gegant a una tenda Heavy...). Salva diu que li van dir que si vols canviar radicalment de “tribu urbana” o look (a qualsevol de ells), ho pots fer en un dia a Camden. Però de vegades eixes tendes, no són una tenda, són un com un mercat on hi ha vàries tendes amb diferents amos... i la 1a d’eixes a la q vam entrar... després de 1 minut... salva me diu “no te és familiar aquesta olor??” i sí... era l’olor de una cotxera després de cap d’any. I clar, ens vam fixar i el recimpte era com una discoteca, i el sòl era de fusta... se veu que de nit ahí és un pub, i de dia és tenda...

A part de tendes rares, també hi ha gent de tots els tipus q pugues imaginar. I les crestes més variopintes. I homes-anunci. I de tot... Però lo millor de Camden, crec, no són les tendes del carrer principal. Són els mercadillos interconnectats i inacabables que desemboquen en eixe carrer, on venen de tot... El millor és el mercat de la Puça... on ja dius “no tinc prou dia per a vore tot açò...”. És un mercat cobert que inclou paraetes i també tendes amb roba de tot tipus (sobre tot heavy... no sabia q hi havia tanta devoció ací), també roba de 2a mà, collars, mocadors, pintures, menjar (sobretot xinès i de diferents cultures... i te donen a provar coses quan passes... així ens van enganxar a nosaltres als noodles en pollastre, en un tros de petxuga punjat a un palo!)...i així dinàrem, de peu i sota el paraigües! Pq ens va ploure a ratos. Però vam seguir descobrint tendes rares. La més rara de totes va ser Cyber Dog... mare meua... era com de roba espacial! I fluorescent... la pena és q no deixaven fer fotos dintre (com en la majoria de llocs), però hi havia des de vestits morats amb colls rodons i aros en la falda, fins a malles grogues fosfi en campanes amb aros de diferents tamanys...jo que sé... i roba de crios també!... Increïble. Ah... i no era barata!

Després, en un intent de fer de guia, vaig dur a Salva als llocs on sabia anar: Soho i Covent Garden (on vam descobrir que al metro hi ha un ascensor un poc claustrofòbic). I casualment, ens vam trobar en mig de China Town! M’encanta... tots els lletreros en xino, i jo per ahí en el meu paraigües fent un poc la xinesa. I així, vam passar el nostre primer dia a Londres. I clar... jo volia dur-lo a prendre pintes per Egham o algo... però estàvem tan morts q vam estar descansant fins al dia següent... i ell finalment va marxar. Però torna en 2 caps de setmana!!! I ja estic preparant una ruta mejorada i más completa. I espere descobrir Camden per la nit!

I ja acabe. Només dir que estic molt feliç perquè tinc plans. Crec q quan tens coses q fer, no et pares a pensar en quan trobes a faltar a la gent, o el que podries estar fent a un altre lloc. Ara ja estic acomodà i feliç: feliç al pis pq faig coses en Jason i Priya, i me senc més “en casa”; feliç a la universitat, pq els companys ja es van convertint en amics i gent en les q fer coses els caps de setmana (fins i tot ja tinc la sensació de q no me queden caps de setmana lliures fins q torne!); i feliç en mi mateixa, perquè estic coneguent una jo de la que ja quasi no m’enrecordava: una jo no pendent de la gent i que pot passar un cap de setmana sola i estar feliç; que no té la sensació de ser imprescindible per a ningú, que dorm per les nits sense interrumpció, que sap aprofitar els caps de setmana durant el dia i no s’agovia per no eixir per la nit.

I ja no tinc la sensació de ser al•liena ací, ni de voler que passen ràpid els dies que me queden ací. Ja he passat la fase d’inhibició, i me tire a la piscina a parlar com un loro passe lo q passe, sent jo en anglés, i ho sé pq sóc capaç de fer bromes i q la resta riga amb mi i no de mi solament!!

Però sé que gran part d’aquesta felicitat que sent també és degut a que sé que molta gent de la que esteu ahí me vol, i m’espera. I saber que m’esperen i me volen, me dóna més forces i ganes de fer més coses per contar-vos lo feliç que estic!!!!!!!!!!! I lo que vos vull jo també des d’ací!!!!!

I si me senc un poc melancòlica, me pose música variada i a ballar! Vos imagineu el percal ahir mentre cuinava, amb los Chichos i traduint-li a Priya lo que volia dir: “Porque todo lo que piensas tu... Són ilusiones... que más me daaaaaaaaaa...”

Oxford walks

2008-06-09T13:35:00.006+02:00

M’estic fent cada dia més addicta a les cookies (deu ser la mantega d’ací... no sé), als brownies, a les lemon-cakes, ... i a tot lo dolç, cosa q no m’havia passat mai!!! No és q abuse, però tots els dies en el tea time, me faig un trosset de algo... pq és inevitable vore el mostrador de The Hub (la cantina), i no pillar algo... La història és q no he engrossat... supose q és pq menge mogolló de verdura en el “vegetarian point” a l’hora de dinar... No ho faig apostes, però sempre fan coses super bones (creppes de feta en espinacs, lasanya de verdures, mussaka, fajitas de verdures, quiches, etc. I la veritat, abans q una hamburguessa o un tros de carn, ho preferisc. I està molt molt bo. Això sí, a les 4... fam... així, q me auto-premiant-me per un dia de treball, me regale un tros de tarta... (que durant esta setmana ha pagat Sara, pq anava tirà de pasta!! Me vaig negar a treure’n més del caixer, pq me van cobrar la friolera de 80 euros de comissió per treure 900 lliures!!). Bueno, ara ja tinc pasta... pq vaig trobar un banco Santander q no és tan mataor... però encara me fa mal tot quan pense en aquells 80 auros... q els cabrons soles diuen “esta operasion tendrá comisión...” ... q una cosa és comissió i un altra robatori!

Per cert, en un altre intent d’anglosaxonitzar-me, me vaig comprar té. I Priya me diu “això no és té anglés... això és herbs”... pos clar, el té és una herba, no?? Poz no.. pq el té anglés se pren en llet... o no sé q collons. Però el meu té està de puta mare, és de camamilla, vaenilla i mèl. Toma ja! I me senta super bé abans d’anar-me’n a dormir i vore Heroes (q ja m’he xuclat les 2 temporaes q tenia a causa de mi dèficit de vida social nocturna...)

Però no vos amoïneu!!! He anat a mil llocs i m’encanta. No m’importa no ixir per la nit els findes, pq pel dia no pare de vore coses i estic cansà... Vaig anar a les carreres de cavalls!!! I vaig apostar 2 lliures en cada carrera. Només vaig guanyar una vegà (de 3...)... 12 lliures! Menos és nada. Però me vaig fundir lo menos 8 vaig fundir convidant a Jason a una pinta i en les altres carreres. Jason sí q va guanyar, el cabró... Pq tu pots apostar dins (apostes petites) o fora (apostes grans). És totalment legal, i jo no sé quant va apostar ell (pq me sabia mal preguntar-li), però vaig vore un fajo de bitllets prou considerable. Ja vos dic, fijo q és ric. Després, pa celebrar la victòria, ens vam jalar una hamburguesa gegant en el descans... i va i cancel•len les 3 carreres q faltaven!! Ara q m’anava a aventurar a apostar per 2!!!! Pq me debatia entre el meu número preferit (el 2... q havia guanyat 3 vegades consecutives) i un q duia el nom de la meua germana... i eran senyales divinas! Per cert, l’origen de anar a les carreres de cavalls (horse racing) també és graciós... pq quan Jason m’ho va dir jo vaig entendre “horse ridding” (montar)... I me dia “en espanya no és típic?” i jo “en els pirineus i això... però no...”,i quan va dir d’anar, jo pensava, fijo q este és un expert i jo me caic... i li dic “però, si no eres expert, passa algo?” (me referia a un instructor)... i ell, clar “no home, ... si vols, només pots apostar 2 lliures"...). I ahí vaig vore la magnitud... vaig pensar “ok... cavalls... apostar... no van a apostar a q no me caic...”. I sí, era horse racing.

Una mala notícia és que fa unes 2 setmanes, vaig notar q el meu ull empitjorava, lo qual me va causar several ansietat. En vore que en 2 dies la cosa no canviava, i després de buscar al google els símptomes que notava (i interpretar-ho mal... pq no sóc metge...) vaig cridar a mon pare, per vore si tenia un desprediment de retina, por ejemplo. Clar, mon pare me va dir q no té res a vore lo meu, amb allò. Però quan estàs loca i hiper-hipocondriaca en un país on ningú te pot ajudar escoltant les teues manies de loca hipocondríaca, pos has de posar fi a això d’alguna manera. I així me van donar el telefon del fill del meu oculista en Castelló, q també és oculista, i fíjete tu... viu a Oxford. I per premiar-me un poc de la meua misèria (això ho faig a sovint amb cookies i tartes, però està vegada era més serio), me vaig pillar el dia lliure, i ja que havia d’anar, me vaig passetjar tot Oxford abans d’anar a l’hospital. Sola amb la càmera, què més demanar?? La ciutat ja ho posa tot.

I clar... sobre Oxford, què dir??? Preciós i acollidor. Jo m’imaginava que seria una ciutat més gran, en una zona d’universitat... però no, és una ciutat universitària, i de vegades, incrustats estan els carrers i les parts de la ciutat. Comences a caminar i veus edificis flipants, carregats d’història, de cultura! Però esque ja no pares de veure’n més!! Facultats per ací, facultats per allà, parcs immensos, passadissos entre parcs i facultats, gent vestida de tuno negro, més bicis que persones... incredible. I és millor dinar seguda en un banc qualsevol, al costat de una desconeguda qualsevol, un sandwich de Marcs and Spencer, the tuna with sweet corn, mirant com la gent passa, els busos, les bicis... i sense soroll de cotxes, ni fum asfixiant. Només el necessari. I sempre me pregunte... com en un lloc tan net (pq no hi ha papers ni merda pels carrers), pot ser tan difícil trobar una paperera? És xungo eh? He de guardar els envoltoris, tickets... de coses tot el dia, fins q me canse, ho amolle dins del bolso... i clar, al final del dia (o de la setmana) puc trobar de tot.

Un altra cosa q he aprés en Oxford és les estratègies per fotografiar-te en un lloc quan vas sola, per tal d’evitar fer les típiques fotos cutres que te fas amb el braç allargat on el paisatge ix desenfocat, i tu fijo q ixes amb la papada q nunca quisite tener... Així que les explique: 1) Penjar la càmera d’un pal o deixar-la sobre qualsevol superfície plana, i posar l’automàtic (patixes un poc per si ve algú i te la roba... però se passa). 2) Tirar-li morro, i al 1r que passa preguntar-li... total, ni te coneix ni te tornarà a vore... Així vaig conèixer a una xica japonessa q també anava soles pel castell d’Oxford (on per cert, no hi ha res, és un timo! Qualsevol facultat li dona mil patades).

I bueno, cal afegir que el meu oculista és la mar de simpàtic, i sempre diu q me té que cuidar, pq coneix a mon pare etc... i lo millor és q , el 1r dia q el veig, me quede en eixe trance que te ve quan algú s’assembla a algú... i clar, enmig d’un hospital... i és q és clavat al Dr. Macizo de Anatomia de Grey! Dioz mio! Jo esq abans d’Heroes, me xuclava Anatomia de Grey pa dormir (no per roïn, és q m’ajuda tindre algo pa deixar de pensar). I bueno, no és per lo de macizo, però lo q és el perfil i el monyo, és prou semblant. I com és amable i simpàtic, l’aborde a preguntes q mai li podria fer a son pare, pq és prou menys parlador, i resulta, que la causa principal de que l’herpes m’haja tornat després de 3 anys... és... l’estrés!!! Jajjaa... Como tu por aquí Charlie Brown??... i clar, ja ato cabos... pq abans d’arribar ací, anava en un estat d’estrés i preocupació superior.

Els Royalenses

2008-06-09T12:38:00.011+02:00

Pos ja haureu vist lo preciosa que és la meua Royal. Que pareix un castell. Que és una passada... Si. Però jo estic en un aula prefabricà amagà entre els matolls, on tots els matins fa un fred q pela!! Però la veritat, m’encanta. Pq l’altre dia escolte un soroll, mire per la finestra i era un conill!! Si. I també hi ha un munt d’esquirolets, i si se dixen lis faig fotos. I els dimarts hi ha un mercadillo de verdures on pots comprar com al mercat del dilluns, triar les verdures, somriure a les creïlles enanes, menjar-te una mora i sentir-te com Amelie.

En l’oficina ara som 4, perquè ha vingut una xica nova el nom de la qual no sóc capaç de pronunciar, però sé com s’escriu!! Pq estic intentant apréndre-me’l com siga. És un nom irlandés Siobhan ( i se pronuncia com /xo: vaen/). Total, que jo li dic “yeee” i prou. Jeje. És molt maja, però clar, esq és irlandesa... jejej. És una summer student (que en espanya seria l’equivalent a una beca de col•laboració d’estiu). Però me vaig quedar flipà parlant en ella de les vacances q tenen ací... 4 mesos pa estiu, pq els exàmens els fan en septembre ( juny, juliol, agost i septembre), i jo pensava “serà pq nosaltres tenim més vacances pa Nadal o Pasqua...”... els collons! En nadal tenen 4 setmanes i en Pasqua 4 més! Més els “banks holidays” (dilluns de festa pq sí...). I Psiclogia se fa en 3 anys... I van a classe presencial una mitja de 10 hores per setmana. Un shock total. Anonadada me quedé de lo treballaors q som els espanyols.

Després està Sara, q és l’anglesa. I també m’encanta. Som les q més hores passem juntes, i al principi ella me feia bromes en lo dels dies de sol, però ara me conta quan té problemes i tot. Lo wai és que també va al congrés d’Edinburgh en Agost, i me va demanar consell pa parlar en públic i fer la presentació! Dioz mio! Vol assajar en mi abans d’anar! I no sé com dir-li q jo assage en el llit la nit d’abans d’exposar... Mola molt la Sara, i sempre s’ofereix a dur-me a l’estació o va cridar a la farmàcia per mi quan necessitava unes gotes (q en una farmàcia no me van voler donar, pq dien que “era posar-los en problemes” i jo pensava... collons, m’han donat cocaïna pa l’ull o que?). Hui per exemple m’ha regalat un llibret de receptes anglesses caseres, pq un dia li vaig dir q m’agrada cuinar i tinc molt de temps lliure... i que havia provat a fer “cookies de xocolate”... i se va convertir en una gran massa apegà al paper de plata... (però ahí estàvem Priya i jo rascant com a rates... pq de sabor estava bo...). I Sara tota atenta, m’ha regalat això...

I de vegades, quan estem al despatx 1 o 2 hores sense parlar i concentrades en el curro, se m’ocurreix pensar “què passaria si ara, enmig del silenci, se li escapara un pet?” jajja... Esq hauríeu d’estar ací pa entendre-ho... pq crec q de les coses q ells poden percebre com “roines”, algo com que se li escape un pet, podria ser letal!!! Jajjaja... (no ho dic per serdo, però, seria un descentre tan gran en tot lo correctes i lo “sorrys” i “please” que són... ). Si un dia... estàvem dinant, i jo tenia el ull prou inflamat, i no veia molt borrós la part dreta (com si m’hagueren posat un mur entre ull i ull).... i m’alce pa agafar servilletes, i tota torpe se m’enganxa el peu en la cama de la taula i la cadira (no sé com...) i me pegue un fostió enmig del bar de la universitat!!! Jajjaja.... Pos ella, en volta de aguantar-se la risa o riure, enseguida estava “estàs bé? Etc...”... pq ells no se riurien mai d’això! Si de fet, jo mateixa m’estava pixant de risa, pq ací tot és silenciós (els pubs, els restaurants...) i jo, mentre caia, vaig soltar un “UUUUUUU”... i tothom se va girar.

Sobre Paula molt wai també. Pq el 2n cap de setmana me va convidar a anar a Londres en els seus amics de Portugal. Vam estar al British Museum (immens! i gratis!), al Soho (ple de “private clubs...”), a Covent Garden (on actua la gent al carrer i se fan uns mega-rogles d’expectació... pots passar la vesprà en un gelat i sentà en una escala gaudint dels espectacles perfectament), als mercadillos, al pont sobre el riu Thames (on pots vore parts de la ciutat empetitides i lluminoses)... tot un tour. Acabàrem en un pub anomenat “White heart” bevent pintes i creïlles en xoriço (xoriço a preu de caviar!). A tot açò, havíem dinat en Nando’s, que és un fast food super famós ací (més popular q el Mc Donalds) on menges pollastre i creïlles bàsicament, q és portuguès!... i lo millor és que ells diuen q això no és menjar típic portuguès. Sol passar...

Ah! I també anàrem a una tenda enorme de còmics i frikaes varies q se dia Forbidden Planet (com un Mercadona de 2 pisos, on baix era tot còmics Manga, versions rares, DVDs de totes classes de Manga, en dibuixos d’eixos porno i tot, llibres...; i la part de dalt disfresses, ninotets (fins i tot de rockie! I de Prison Break!!), bola de drac, star wars...). Coses super cares, he de dir... que me van dur a pensar que no és friki quien quiere, sinó quien puede!! O almenys hi haurà un 1r estat de frikis q se compra un ninot , i la pleve... jajaja. La història és que un dels amics de Paula, q per cert, eren molt molt majos, era frikiman! Ho he de dir... pq si no rebente... però era clavat clavat al de Carinyo he encogido a los niños! I super emparrat... el pobre... en el British museum el perdíem cada dos per tres per emparrat... i va estar mig hora davant d’una armadura japonesa de les antigues (com a bon frikiman), i quan el tornàvem a perdre... ahí estava de nou!

Per últim, Courtenay, q és la meua supervisora ací, és un sol. M’ajuda mil, i en 4 paraules d’ella, ja ho tinc tot clar. Estic construint un sistema de categories qualitatives molt wai... i més coses, q passe d’explicar pq ja és prou llarg açò. Soles diré q vaig parlar en un seminari sobre el meu treball, una exposició q havia de durar 20 minuts (en anglés!) i vaig estar parlant 45! Però pq estaven molt atents i interessats... lo qual és prou recomfortant... Però més recomfortant va ser les tartes i café en acabar el seminari! Tarta de carlota (q no estava mal...). Pq ací el lunch time, tea time i les reunions acompanyades amb té/caffé i dolç, són sagraes!

A més he de dir q Courtenay està super-prenyada!! (frase q li vaig dir el 1r dia q la vaig vore... “you’re super-pregnant”... quan o estàs, o no estàs però volia plasmar la meua impressió de q estava ja de molts mesos!) i deixa de vindre el 13 de juny. Li hem preparat una festa sorpresa, i jo faré cookies i magdalenes de poma i canella. Volíem fer-li un regal, però jo m’he deixat els bártulos de pintar a Castelló, i no puc fer-li un dibuixet pa la nena... Així q algo idearem d’ací a allà!!

Pos això, sempre dina en nosaltres com una més. I de vegades també venen altres professores. I hi ha una q és pèl-roja i pàl•lida com la paret, deu ser irlandesa o algo, molt wapa, però la tia menja super raro! Rollo: una amanida i una safanoria (crua i sense pelar) o un tros de pa en coses seques dins, una safanoria i batxoquetes crues!!! Supose q deu ser super sà... però jo no puc evitar pensar q estic dinant en front d’una espècie de cavall! Jajja.

I, no ve a cuento, però sabeu que els xinos se canvien el nom quan venen ací?? Si!! Una xica del departament, Helen, té un nom super-xungo... i me diu Ana (l’altra portuguesa), “no, Helen és el seu nom anglès”. I és que els obliguen... me pareix super fort q no respecten els seus noms pq “són difícils de pronunciar”.

També tinc històries varies que contar sobre el bus... M’ha passat de tot. L’he perdut més de 4 vegades pq els autobusseros no paren a no ser q estigues de peu i els fages una senyal. Les 2 coses, eh?? I tu penses, “però si plou!!!” o si estàs més de 20 minuts esperant, i t’assentes... pos no. A la mierda. I després tarden mitja hora més en passar. Per a més inri, jo volia comprar-me un bono-bus, però no sabia com dir bonobus en anglés (q és weekly pass), i el vaig comprar pa una zona q no era... i tots els dies q pujava, me tocava dir “sorry” fer cara de pena i esperar q no me cobraren la diferència... I no sé, hi ha un xic deficient q treballa en la cantina de la universitat, q sempre pilla el mateix bus q jo, i va ser super graciós pq sempre du una ràdio (de les grans!) en lloc de un mp3, i repetix frases i tal, però lo q també fa és tirar-se rots!! Jajjaj I totes les weles del bus escarotaes, i ell vinga a rot... jajjaja... me moria. I de pillar-lo tots els dies, m’he fixat en el perfil de conductor: d’uns 40, rapat, tatuat i bonot. Com diu Salva, deuen estar tatuats pq ells eren joves i punkys o lo q vulgueren en els 70... i clar, London és molt London... I te veus q un dia els sona el mòbil, i duen un poli-tono de ska.

Jumanji

2008-06-02T23:17:00.006+02:00

Sobre els flatmates i el Chiki chiki des d'Egham

Açò és tota una jungla... de La princesa Prometida he passat a Jumanji!!... la veritat és que ara m'ho passe bé i tot, emprant mis habilidades psicosociales cabroniles, tractant-los de definir com a personatges de conte. Del meu conte. Al principi ja vos vaig dir q feien la seua vida, rollo habitació poli-valent, no?? Pos ha resultat més que això! Resulta que Holly, és tot un cas. Quan ja havia arribat a la conclusió de q era simplement tonta i q li molesta q li parlen, de repent, me n'adone q no!! Q lo q passa és q està loca com una xota!!! SI sinyors. Resulta q un dia, la 2a setmana, se veu q se va acabar el paper del WC i no en quedava pa repostar. I la senyora, en volta de dir-me-ho directament a mi les 4 o 5 vegades q me la creue día (literalment, cual caragol silenciós i cabizbajo), va deixar una nota en la taula del menjador on posava "when the WC paper is finished, you are supposed to buy more". Lo millor és q jo no sabia res... i va ser Priya la q me va dir "has vist la nota de Holly?" (pq anava dirigida a ella també), i jo, més feliç q una regaliç, ni m'havia enterat (segurament l'havia tirat pensant q eren paperorios...). Pos no acaba ahí!!! A més de loca i comunicar-se a través de notes, és serdícola!! Sí!!! Resulta q va vindre una xica a mesurar les habitacions de la casa (pq està en venda), i quan van entrar a la seua habitació, Jason va tindre q dir-li "You don't want to see that..."... me va contar q era una mescla entre muntanyes de roba (neta, bruta), menjar (bo, podrit) i coberts /bols/plats apilats i tirats per terra (bruts i sols bruts). Usease merda, i més merda... q al xic li va donar vergonya q vera la tasadora! Així q, com la xica només se comunica per notes, Jason va deixar una nota en la cuina rollo "on están tots els bols i culleres?" (se nota lo correctes q són.. pq si l’haguera escrit jo, un spider-cerdo sobre la nota fijo q haguera caigut...). I de sobte, por generación espontanea, van aparèixer 4 bols, 10 culleres, 4 o 5 plats.... Oh my god! (va pensar el meu cervell en anglés...), jo q creia q eren austeros i sensillos, i que tenien de tot poc... i resulta q ho tenia segrestat en l'habitació!

... i dius, pot haver més?? Pos SI! jajaja... q fort... és q me pixe només de pensar-ho. Resulta q la meua habitació està apegà al quart de bany (suerte la mia), i per la nit a partir de les 11 escoltava sempre els mateixos sorolls: 1) John dutxant-se... la qual cosa és rara però normal... i 2) El xorro de la dutxa intermitent... com si s'estigueren llavant els peus... o el cos per parts, o jo que sé :-) Però NO! Dins de les explicacions "versemblants" (i mireu q la meua ment és abstracta) q hi havien, resulta q va ser la més rara i serdícola suprema de totes: Priya va pillar a Holly ESCURANT en la dutxa!! Como lo veis?? (escuuuuuro en el waaater... xan xan xan...). Pos si, se veu q els catxarros tenen tanta merda i està tan reseca, q abans de baixar-los a la pica de baix, els renta ahí, on jo me dutxe!! Diu Priya q va estar 1 hora netejant el percal q va deixar l'altra... q, todo hay q decirlo, a part de ser informàtica en una tenda i dur una revista on-line, és modelo de corpinyos de dones amb talla gran. Clar, ara entenc pq sols s'alimenta de popcorns i congelats varios (un dia se va descongelar una safata de pollastre sec, i el va mesclar en mantega, ous i ketchup! en lo fàcil q és comprar-se una petxuga...). El seu estant no té ni una verdura! Soles el moho q creix en els catxarros de la seua habitació!!!!!!!!!! Ai ma mare com patix quan li conte estes coses...

Bé. Ara parlaré de Priya, el gran descobriment. Des de q vaig arribar, sempre ha sigut en la q més complicitat hi ha. Ella és diferent, i en ella puc comentar las raresas varias de la gent de la casa... Mola perquè com sempre me passen coses rares i clavaes de pata, li les conte i se pixa de risa!! I de pas xarrem, i sempre me diu "nice one..." que supose q vol dir "molt bona eixa...". Gràcies a ella tinc un mòbil nou barat i bo! Un número anglés pa no deixar-me els ronyons cada volta q me criden des d'Espagna (per cert, el xic de la tenda on vaig desbloquejar el mòbil, me diu “per 20 lliures te’l desbloqueje, te canvie la bateria i te pose una carcassa...” i després me diu “com tardarà 30 minuts, torneu després.. i jo te posaré la carcassa q m’agrade més a mi, la q crec q més te va...”. Jo vaig pensar, ok... arriesguémonos... ja q el pobre xic volia fer una gràcia... pos bé, quan torne... no podia ser de otra manera: carcassa rosa pàlid! Rosa lleig!! ... així q li vaig pregar q per favor, me posara un altra de qualsevol color menys rosita... Al final és roig . De totes formes, li vaig dir 1000 vegades “sorry”... pq me sabia molt mal... però Priya me dia q de res, q me la canviara. I pense jo: pq collons me pega a mi el rosa??

De fet, la relació amb Priya va crèixer una bonica nit, q era dissabte, i jo me moria per ixir a prendre algo (però, en qui??). Total, q ella baixa i se senta en mi, ixim al jardí, se fem unes birres... i clar, això que dius, li hauré de preguntar coses (pq ells no tenen cap problema en estar sentats un al costat d'un altre, i no dir-se res!). I a la casa del costat, uns welos estaven fent una Barbacoa... des de les 2 a.m... i ja eren les 8 p.m... i la música ja estava rebossant el límite del bien i del mal... era com escoltar sense parar una versió anglesa de Luis Aguilé, Contxita Piquer, Gorgie Dann... i res, comentàvem lo torturador del moment. I a mi se m'ocurreix preguntar, q en què consistia el seu màster de sociologia mèdica... craso error! Pq començà a parlar, i no entenia res... entre la música, el marejol de la cervesa, el ull q se me tancava per la claretat i ella tota emocionà parlant ràpid, jo soles dia "yes... yes... interesting... yes ... yes... really??". I clar, ella se'n va adonar de q no li feia ni puto cas :-) Així q me, afortunada de mi, me pregunta que de què feia jo la meua tesis!!!! jajjaja... pos si no podia escoltar, menos podia parlar de coses series! I res, entre paraules trabaes i parauleixons inventaes, li vaig explicar.

Però pa arrodonir el moment... baixa la sra. Holly i se fa el sopar. I dius, ala, si sí que parla!!! Però com parla??? Pos si està de cul, parla mirant al menjar q està fent, mai contacte visual. Si ix de l'habitació, no te mira pa dir "ye!" o "adeu"... i res... després de acomplir la seua missió i omplir una gran safata en unes 12 tostaes en cremes d'allò més grassient jamàs visto, se'n va cap a dalt. Al minut, baixa i li diu a Priya. "Corre! corre! tanquem les finestres! corre! corre!!" i jo "què passa?? dioz mio!!". I ningú me dia res... les dos ties amunt i avall, corre-corre, i jo dic "pos tancaré tb la meua"... I sense dir-me res. Total, q jo pense, ja està.... com de vegaes hi ha abelles i avespes assomant els morros a la finestra, un atac de abelles fijo! Total, q jo tota taquicárdica, com un gosset q espera sota les escales a q els amos li diguen algo, mig hora mirant a vore si m’informaven, pq me sabia mal agoviar-les o algo. I res. Així q al final puje... i me veig a John (q duia dormint la siesta des de la 1) en el WC fent ruidos. Total q pense, "ah... serà q s'ha embossat el WC? I l’aigua se’n ix per les finestres?... però, pa q volen les finestres de les altres habitacions tancades?"... i després escolte com arcades i pense "i si va borratxo?? i està ahí bossant???” ... però estava dormint... i a no ser q estiguera acompanyat pel sr. JB, era un poc impossible (q tampoc seria d’estranyar, pq si dinen i sopen en l'habitació, pq no se van a montar un festival??). Total, q quan passa mig hora... i ja desubicà tractant de trobar una explicació a lo q passava, dic: "pero què collons passa?" (bé, l'equivalent en anglés)... i me diuen: "Ah! Esq John té migranyes... i de la música del costat, s'estava trobant cada volta pitjor... i per això havíem de tancar les finestres". Total, q jo, ja més tranquila i tota certa dic "ah!!! I thought it was a beer attack" (BEER!!!!!!!!!!!!! ossiga, birra!!! birres volant???? jajjaja... ) i enseguida, al vore sus rostros de "comor?" dic: "no no sorry... I thought that was a BEE's attack"... però les cares no van canviar... I quan ho pense m’encane de risa... Però a vore, si tu veus a dos ties loques amunt i avall, xillant "close the windows..." de sobte, què penses??

Clar, després d'açò, Priya m'ha pillat carinyo. I sempre me pregunta "how was it today?", i me mira en cara de saber q la meua resposta va a incloure coses rares. I ara se senta en mi a sopar, i de vegades se crea efecte dominó i també se senta John o Jason, i parlem!! (Holly no, q li podria causar una commoció!). Com en una casa cualquiera de persones convisquent! Com el dia d'Eurovisió (sí... era el meu millor pla per al Satuday night...), que vam estar sopant en la cuina i Priya va baixar la seua tele pq en el meu ordinador hi havia mala senyal. I va molar, pq de lo indignats q estaven de que UK quedara la última, no vaig tindre la oportunitat d'ensenyar-los el xiki xiki... pero todo se andarà :-D Jason dia que, si el 60% de la música mundial ix de UK, era indignant q passara això... etc.... etc... i jo "si si"... i el seu fill pobre, q també estava, ahí animant fins a l'últim segon al seu país...

Lamentablement, Priya se'n va aquest diumenge :-( Se muda al campus de la Universitat, però anem a seguir en contacte.

I John?? aish... que bonico és. Un dia, me desperte i tenia un paquet en la porta. John m'havia deixat un sobre ple de coses que fer (tríptics, llistats de restaurantes...) ,pq un dia me va dir, q me faria un llistat de coses (rollo me llamo Earl) que havia de fer abans de deixar Anglaterra. Sorpressivament, la meitat dels pamflets són de Castells a fer la mà on te pots disfressar de medieval! jajja... Res per ací prop. Però wai, el xic és molt majo. Això sí... Jason ja me va dir que parlava molt. Jo creia q exagerava, que només era un xarrador més com puc ser jo. Però un dia, estàvem sopant xinès Jason i jo a la cuina, i de sobte ve John. Ipsofacte, Jason canvià la cara i me va dir q acabàrem de sopar en un altra habitació pq John és molt pesat... Jo vaig pensar "collons, pobre xic..." (pq clar, després tornaria i voria q no hi havia ningú a la cuina...). Un altre dia, estava jo en la cuina mirant la tele a través del portàtil (q ja és la meua 2a habitació... pq sóc la única q cuina i la única q sopa allí), i Priya estava en mi. De sobte, la porta (a les 11 sempre arriba John de l’hotel), i Priya me diu: "sorry... " i se'n va correguent!! I jo... flipant. I m'he adonat, q si dic "q viene John" és com si diguera "q viene el coco"... i se crea un efecte donetes invertit... i la gent desapareix!! Priya diu q tb li sabia mal al principi, però q ell no escolta,només parla parla i parla... Tanmateix, a mi me dóna igual :-) A mi me parla, i jo estic ahí "yes... yes... yes..." i no entenc ni papa, pq parla com una moto. I ell està feliç, i jo com no m'entere, també. I, quan me'l creue ja no me solta el rollo pq sap q no l'entenc :-) :-) jajja... i sempre me somriu al meu smoriure, i me diu "lovely to see you". De fet, als 10 dies d'estar ací, me ve en una noteta en el seu número de telèfon i e-mail, i me diu: "tin, per a que quan te'n vages, no t'oblides de mi"... jajja.. i li dic "però si me'n vaig dins de dos mesos!!", i diu "yes, but I will miss you a lot" (tot serio i xiconino...).

Però lo millor de John va ser un dia, que me va dir tot emocionat: saps q tinc una bandera de Gales gegant en l'habitació i Jason vivint en mi 3 anys ni s'havia adonat? (i jo "ahh... si? ah..."). I seguix... "si... jajaj (ell soles partint-se)... i saps què més tinc??" (i jo... pensant q Jason m'havia dit q havia sigut miltar durant uns anys... a pesar de vindre'm pel sobac a mi, pense, no sé una escopeta o algo aixina rollo patriòtic...)... i diu: "tinc estreletes fluorescents! jajjaja de les q se veuen quan apagues la llum!" (tot il•lusionat com un xiquet... jajjajaja...). I tu penses "comor??Vaja contrast!"Pos un dia, ens diu a Priya i a mi "entreu entreu..." i apaga les llums i tanca la porta... i jo pensant "ai mare..."... i si! té el sostre ple d'estreles fosfis. I com si ens ensenyara un descapotable nou... I la cabrona de Priya després me va dir "eres tu la q m'agafava la mà?" ... però era broma. I pa acabar de definir al sr John, diré que està casat en una dóna q viu en un altra casa i té una filla de 4 anys, i queden els caps de setmana. Pq no parava de parlar de Mrs. Morgan per ací... i per allà... i jo "qui és?" i m'ensenya l'anell tot pagat, i diu "my wife". Total, així és John.

I finalment Jason. Millor dit, la ex de Jason! Dios meu!! És com les mares dels anuncis de cereals de Amèrica (rubia, en vestits a llunars, davantals i en menys cervell q res...). Jo crec q Jason és ric... i per això se pot permetre viatjar, anar a dinar a llocs bons, etc. i treballar fent "funny presents". I la ex és la típica q deixa a les dones com come-hombres-ricos-i-a-vivir... Un dia baixe a desdejunar i allí estaven Jason, el fill i ella estirà al sofà (q ja és raro q una ex-dona estiga ahí tota tirà en el sofà, com si fora sa casa). I ella, tota maja, me diu q me sente en ells. Però ja d'entrà dius... "ui... q maja...". I quan me pregunta "què fas ací?" i li dic "part del doctorat"... me diu "uuuuu"... com diguent "seràs calculin bitxo-raro". Jo crec q ella és de les q pensen q les dones no cal q estudien.

Sols que vagen sempre arreglades pa q se lliguen a un tio ric. I com no podia estar callà... (pobre Jason no sabia q dir-li) me diu, "ui... q wapa eres... te pareixes a Penelope Cruz" (i jo pensant "sí... en el cagar" q diria m'awela), pq de les actrius espanyoles (i mundials) q existeixen, crec q amb la Pe no tinc ni una facció en comú. Però crec q ella era la única actriu espanyola q se sabia i volia omplir conversa, i Jason diu a ella li encanta lo de traure pareguts (malgrat no hi hagen!) . Lo millor va ser el xiquet, que la mira i li diu "no... q va... ella és més baixeta" ... jajjaa... Q cabró el nano!

La princesa prometida

2008-05-20T12:58:00.002+02:00

Ací estic, en Egham. Ja duc 17 dies! Qui ho diria... però passe de contar res, copiaré i pegaré l'e-mail que vaig enviar a tothom, per tindre consciència algun dia d'allò que vaig patir... aissss... poor thing I am...

Ja tocava un mail pa explicar un poc com ha sigut la meua arribada a la Great Britain. Pos com no... great, great... si he de dir la veritat, tal i com vaig sortir per la terminal 3 de Heathrow, me n'haguera pujat al 1r avió... rollo... 'oiga, q no...q me lo he pensado mejor...'

Primer de tot, vaig haver de pagar excés d'equipatge (per a qui no ho sap,en iberia, 10 euros x kg q te passes...), però clar, com havia de resumir en 20 kg roba d'hivern-estiu-joyas-etc. pa 3 mesos?? Així, que podeu imaginar el tamany de la meua maleta. A això sumeu ara, una motxilla d'equipatge de mà (petada de roba... sobretot interior!, 2 xoriços i 1 tros de formatge q m'havia posat ma mare), una bossa en entrepans (tb detall de la mami) i el portatil. Més o menos com Paco Martinez Soria, pero en volta de Madrid en Londres. Pos pa acabar, només sortir de recollir l'equipatge, se trenca la maleta del portatil a punt de pujar en el bus cap a Egham...

Ja estic en el bus. Ningú m'ajuda a pujar una de les 7 accesorios gigantes q duia... I res, me sente, i me n'adone de que ja ningú parla valencià o castellà. Me'n volia tornar ja... ni sabia qui m'esperava en la casa, ni en la universitat... no sé, la sensació eixa de 'no, no me vull enfrontar a res nou...'. I en el bus no avisaven les parades, ossiga q tenia q començar ja a parlar anglés. Menos mal, q al final eren majos i casi me duen fins la direcció en bus. Però no coneixien el carrer... i me van parar al costat de un taxi... i així, vaig arribar a Hythelfield Ave. Que és un cul-de-sac (carrer sense sortida). Que per cert, els ha fet molta gràcia saber el significat de 'cul'... jeje. Cul del carrer, jaja... y se parten. ellos solos... anglessos...

Hi ha algunes fotos,però encara no moltes pq no he fet massa turisme.

I ara passe a coses més explícites:

- La casa: pos és una casa. Ací no hi ha edificis, és tot molt rollo villes. Clar, tens la sensació que la ciutat aquesta és gran, però no! Supose que si poses tots els habitants en un àrea amb edificis de pisos, pos no és tan gran. I clar, com no estic prop del centre, quan surt al carrer, només trobe cases, nens en bici, i poc més. Però això sí, és super-tranquil i dorc un montó de hores... cosa que me feia falta!

- Egham: pos no és un barri de Londres, com imaginava. Està a 40 minuts en tren fins al centre de Londres (que no és molt, pq creuar-te Londres ja costa més o menys això en tren).

- Els companys (flatmates): pos som 5. És un poc com viure en la peli de la Princesa Prometida... Primer està Jason (varón, 39 años). Jason és amb qui vaig contactar, i és el 'vigilant' de la casa. El vigilant pq la casa és d'uns amics que estàn a Nova Zelanda i no tornaran... i ell viu ací, i lloga les habitacions pa ells. Treballa a casa, fent 'funny presents' i proveeix a tendes de diversos països, com ara fundes de les taules de planxar on hi ha un tio nuet amb un tapa-rabos. I quan passes la planxa pel lloc de la xufa, pos el tapa-rabos desapareix, com en els calendaris ixos q duen les weles!!! També fa altres coses, però no són tan gracioses. A més té 2 fills, un dels quals ve prou per ací. Després està Priya (mujer, 24 años), que és una xica india que fa un màster a la Universitat on estic jo. És molt maja, però curra tot el dia a correus de la uni, i no para per casa... i si bé, està sempre tancà en l'habitació estudiant o donant-se el lote en la novia. També tenim a Holly (23 anys). És més rara que un gos verd... només me la he creuat 2 vegades...i sembla que li molesta que li parlen. VIu/menja en la seua habitació, i crec q treballa en una empresa de informàtica. I per últim està John (Johny!!!!!! jejej). John té 33 anys, i treballa a un hotel pijo q hi ha a prop. La veritat que acabe de parlar en ell esta nit per primera vegada, i és super majo. Això sí, és més baixet que jo! I en el sentit literal... jeje. És super gracioset i parla molt ràpid.

La veritat és que és un ambient un poc raro, pq fins i tot els més simpàtics, fan vida a la seua habitació. Ací tothom se respecta, està tot molt net, etc. però no interaccionen massa. Lo justet. Ja dic, l'únic q m'ha tret és Jason amb el seu amic Rich. Els 2 divorciats i amb fills adolescents... era graciós... pq després me tocava parlar a mi... i era de 'i tu, quants fills tens?'

- La universitat: és de puta mare. És precisosa, com un castell. En les fotos ho podeu vore. La professora anglesa (amb qui vaig contactar pa vindre) és molt maja, i tots els estudiants de doctorat també. Inclús me van fer una recepció (amb vi i papes a les 4 de la vesrpà!) pa que coneguera a tots els estudiants de doctorat. És molt intercultural, pareixíem un xiste... som: una espanyola, 2 portuguesses, un alemany, una sueca... i crec q la resta anglesos, però és graciós. Compartisc despatx amb Paula (portuguesa) i Sara (anglesa). Paula parla amb petits sons i... se passa el dia xarrant! Però és d'agrair, perquè com en casa no parla molta gent!! I Sara és molt irònica,m'encanta! L'altre dia bromejàvem pq des de que he arribat, no ha plogut, i fa super sol... molta calor. I jo deia q era q m'havia seguit el bon temps des d'Espanya. I ara Sara tots els dies em dona les gràcies per un dia més de bon temps :-) La veritat és que ací la gent és com els caragols... quan hi ha un poquet de sol,ala!!!! a llevar-se roba, i a sunbathing, i a tot... i jo, mentre, en la jaqueteta...pq pa mi, pos no és tan fiero el león como lo pintant!

- El meu curro: pos és molt interessant. La tia esta sap mogolló, però com està prenyà, només ve 3 dies a la setmana. Jo vaig tots els dies, però no passa res si falte algun (de moment no he faltat, eh?). Entre sobre les 10 i acabe sobre les 5. A les 12 parada obligada de tothom pa dinar... dioz... el primer dia lasanya a les 12... però ja m'he acostumbrat a dinar pronte. Això si, sopar no sope antes de les 9! Por mis huevos! jeje. I res, de moment he estat llegint-me la tesi de la dóna esta, q és super interessant i molt molt relacionada amb el que jo faig. Estic adaptant tasques al castellà per passar-les als meus xiquets quan torne. I també estic analitzant videos de nanos i adolescents autistes, pq diu q vol q entrene les habilitats observacionals (oh!). I el dia 20 he de fer una exposició pa tot el departament ... això sí q serà xungo... pq clar, evidentemente, ha de ser en anglés.

- L'anglés: de puta mare!!!!! El 1r dia me sentia inútil perduda. Veia com se m'escapaven les idees del cap sense ser capaç d'expressar-les... pq a mitat frase necessitava una paraula, i oblidava la resta q anava a dir... me sentia frustrà... però de sobte, vaig despertar al dia següent, i parlava com un loro! I cada dia més... a més, ells com q ho valoren molt, pq se consideren uns 'vagos' per no saber més idiomes. Tenen a espanya i als aspanyols idealitzats!!! Fins ara, tots els q m'he trobat love Spain and think Spanish people is very friendly!... i tots acaben diguent q volen visitar espanya... i és quan m'he de fer la longuis... pq per mi, invitaria, però clar... si s'apunten tots els q ho diuen, flipa! I això, ja he fet cagaes de les meues, rollo comprar mal un bono-bus, veure'm un got de concentrat de suc de prèssec sense mesclar-lo amb aigua (pq pensava q era suc...), i poc més. El dissabte per la nit, Jason i un amic me van traure a beure pintes i jugar al billar un ratet (de 8 a 12...), i me van ensenyar el bad language... però era tarde, señora! pq jo ja venia en un bon bagatge de paraulotes aprés... i se reien molt... supose q igual q fem nosaltres amb els guiris... aish... lo millor va ser quan vaig dir 'ah... that is like mother fucker' com si res, i tothom en el pub se va quedar callat!!!!!! (però weno... és q els pubs d'ací són super silenciosos... res comparat amb qualsevol cafeteria aspanyola).

- Vida social: pos no molta... la trobe a faltar tant! Pq clar, partint de q no tinc amics ací, q en la universitat duc 3 dies i encara no tinc confiança pa acoplar-me, i els meus companys de pis van al seu rollo... pos pocs plans socials tinc. Però bé, Jason ja m'ha dit que me farà un tour per Londres, després John diu q me durà del seu hotel informació de llocs per a anar (m'han dit q Windsor és preciós!! aniré este cap de setmana crec...), després a Paula li venen uns amics portuguesos este finde i me pegarà un toc per anar a prendre algo el dissabte, i a més, Melanie (una xica francesa a la q no conec, però va contactar en mi per mail pq també està ací sola en Egham) m'ha dit que està lliure per fer coses este finde. Segurament, no faré res... i me tocarà anar-me'n a soles amb la meua càmera, en qualsevol tren/bus, ... però m'és igual, també m'agrada. M'encanta fixar-me en la gent, lo seria q aparenta ser... però després no ho és. En les cases, totes iguals (blanques i de fusta, amb cortines de ganchillo, un tros de jardí), però amb un distintiu (una lluna, flors violetes,unes bicis).

- El menjar: és un poc asco... però soles si vols. JO me compre el menjar i me cuine per la nit. En la uni no, pq no me dona temps... i a més, disfrute en el self-service q hi ha... és com distints selfs-service: un de amanides a tu gusto (rollo amb els ingredients per separat... hui hi havia fins a natxos i amanida de col!), un de menjar calent (hamburguesses de pollatre i de ternera, amb creilles), un de wok (si!!!!!!! te fan noodles o arroç en les verdures q tu vols, i a l'instant!), un de paninis, un vegetarià i de menjar més tradicional(q és d'on més agafe jo... mmm... hui lasanyade de formatge feta i verdures, i pebrera farcida de cus-cus i verduretes... ja te digo rodrigo..) i un de beguda i tal. MOlt be, pero molt car... (pensant q la gassolina va a 1 lliura/litre (1.30 euros)... no m'estranya). M'estic deixant un ull... espere q m'ingressen pronte la beca... però fijo q me dixe part del meu sou... només l'habitació ja me costa 450 lliures al mes! I el transport 3 lliures al dia!... però bueno, no me privo de na! Pq en el supermercat hi ha un montó de marques rares, i productes encara més raros... sobretot, de coses pre-cuinades (lasanyes, canelons,) i menjar indio. Me vaig comprar salsa dipas rara, cookies de xocolate gegants, sopes de llauna, mogolló de chedart i stilton (formatges super bons), i no sé.. però avui he sopat una trutia de creilles, i un tros de xoriço... q ja me feia falta.

I res més. Que clar, les rotondes es fan per la esquerra! I les vegades q he anat en cotxe, sempre me pose en la porta del conductor a esperar... i me diuen 'què, condueixes tu?' :-) Se m'ha desfet molts prejudicis. Creia que els anglesos pensaven q érem paletos, com alguns francessos ho pensen, i no! som lo millor pa ells! very friendly, very happy, i love /cabeza/ (cerveza), i love corisó (xoriço), no problemo, como está usted. jeje. Després creia q eren més serios i estupids, però no, de moment m'han tractat molt bé (els q m'han tractat!). I creia q ací plovia i feia fred q te cagues... i no! Tothom va en mànega curta i ensenyant garres. I m'havien dit q eren warros, però la casa està impecable. I bueno, no sabia ja com era un món on els adolescents no paregueren riki martins i revelde way en miniatures, sinó persones normals i no-escandaloses; on la mitat de la gent va en turbant al cap (rollo fakir... mai saps si te van a escopir una espasa per l'esquena!) i convuen mil cultures en harmonia; on els carrers estan nets i es comença a beure birra a les 4 de la vesprada; on es beu una tassa te té per a anar-se'n a dormir, fins i tot quan vens de 'festa' fins al cul de pintes; on has de tindre compte en donar 2 bessos... pq és millor shake hands and say 'nice to meet u'; i no sé, coses mil a les q m'estic adaptant i me comença a agradar. Però no canvie lo meu per res, eh??

Vos trobe a faltar a tots molt. De qui no me vaig despedir, q sapigueu q estava malalta de l'ull. He tingut q aprendre a explicar lo q és un 'herpes al nervi òpic' mil vegades... Pos això, q casi no me'n vinc per culpa del puto ull. Però ja estic casi bé... me tape l'ull de vegada en quan, però evite llocs en fum (de totes formes, no se fuma en cap lloc... tabaco a 7 euros señores!).

Molts b7s a tothom, i si algú vol escriure'm, serà d'agrair!!!!!! Q necessite calentoreta social x dios!

Clara.

Ole tus huevos!

2008-04-24T19:19:00.007+02:00

Ole tus huevos!!!

M'encanta esta frase! Per què? Perquè si... no sé, me senc satisfeta quan li la dic a algú. Se m'ompli la boca. Ole tus huevos! jajaja. Potser estiga relacionat en la meua genètica o infància claril.

Principalment, crec que m'agrada emprar-la en 2 contextos... un positiu i un negatiu. El pol nord , i el pol sud de l'ou.

El brikindance... no. Va seria. Si clar... jajaj (clara, deixa de parlar en tu mateix en públic.. encara que siga de manera asíncrona).

Corramos un tupido velo.

Quan algú fa algo super difícil, que quasi ningú més ho podria aconseguir. Com quan gires la truita o un crêppe a l'aire! O no pilles el semàfor en roig per mil·lèsimes de segon (o això vols pensar...). O eres un viciat al WOW (jo no, eh? q he aprés a pronunciar-ho fa poc... però els tinc respecte i sobretot ... a prop! jeje) i consegueixes un drac d'eixos passant tota la nit enganxat. O tonteries mil més, que dius... ole tus huevos! I a la persona q li ho dius, se sent dios.

Lo mateix però al revés: la típica persona q pareix q s'esforce per fer mal les coses quan... i al final, sent super fàcils i simples, les acaba fent mal, i no es para a pensar en les conseqüències dels seus actes. Com quan un cotxe aparca en bateria i ocupa 2 o 3 llocs, o quan una wela se te cola gens disimuladament en mercadona o en la cantina qualsevol dimarts o dijous per la vesprà, o jo que sé... I eixa persona per dins se diu a ella mateixa "ole mis huevos..." tota satisfeta per ahí caminant, sense saber el que els espera en la ment de la resta.

Pos això, pa mi ja és una frase més que integrada en el meu bagatge. I la dic de sobte, pa conseguir un somriure. U dos. Pq m'ho va pegar la cosa. Així que un ole tus huevos positiu pa mi hente, pa la que me fa sentir bé, com avuí q tinc un prou bon dia, i un ole tus huevos positiu també, pals demés, pa vore si lis ballen un poc els ouets així (ole, ole, ole) i s'espavil·len.

Ah! Sobre el dibuix: crec q és la representació literal en el meu cap d'un ole tus huevos. Se podeu fer samarreta en cas de que vos agrade fins la sacietat i la despesperació, però l'orginal lamentablement és un post-it. Sí.. un post-it, mi fiel amigo i companyero. Perquè a més, què més es pot fer mentre el SALT tradueix 27 pàgines i no tens ningú per parlar al despatx, i veus que un post-it verd fosforit atractivo y vigoroso t'obliga a plasmar amb un meravellós super-mega-ràpid pilot negre, tus brillantes ideas a les 8 d'un dia-complet-uji-angles-spss-reglil?? Potser no farieu el mateix... aleshores.... Ole mis huevos! I mis ovarios! Que ja ha acabat el SALT i me pire al treatro.

Facturant records

2008-04-22T14:00:00.004+02:00

Segurament, no em deixen passar aigua. Ni líquids. Ni parlar pel mòbil en la terminal. Segurament, em faran llevar-me "mis joyas" (ixes q un dia mis amigas me robaron) i ocupar 4 safates en el control. Segurament, me tocarà tornar-me loca durant aquesta setmana pq és impossible resumir la roba pa 3 mesos en 23 kg...

Però no podran evitar que facture aquestes imatges, records, fotos de mòbil, i demás. I encara que sóc més dramàtica que la mare que va, m'ha encantat poder acomiadar-me de tota (o quasi tota) la gent a la que estime. Aish...

... Lluïsa... encara no he llegit les notetes! So perra! Que això no es pot fer a una cotilla postmoderna!

Where do you go?

2008-04-09T15:52:00.003+02:00

Where do you go when you're lonely...?

Where do you go when you're blue...?

Where do you go when you're lonely...?

I'll follow you.

When the stars go blue.

Encara no he desfet les maletes del viatge pel temps a Portugal, i ja he de fer-les de nou per anar-me'n d'estrés a Londres. I continue sense temps, blue dabady dabadai, i feeling lonely, i tot el que les cançons de camí del curro a casa puguen contar i cantar-me. Els meus pensaments s'ho passen pipa dintre del parc d'atraccions i el dragon khan del meu cap, tenen un bono de temporà alta... per què no s'ajoquen i es mengen un contompèl rosa d'eixos que s'apega al paladar?

Where do you go when you're lonely?

Mònica Tamarit

2008-03-25T18:20:00.002+01:00

La màgia surt quan menys ho esperes...

... Mónica Tamarit en Mojàcar: "ahora están, ahora no están", "ja ja... zumo de gato willy".

I de nou, la màgia la trobes en les persones, com un manantial. Perquè hi ha vertaderes persones magues, que nacen y no se hacen. I puc riure fins tindre dolor de mandívula, que és el que m'agrada a mi!

Poc més a dir, el còctel de siempre por favor!: un poc decebuda, un poc expectant, un poc nerviosa... massa canvis per vindre, massa massa cerebral en funcionament pa ser vacances, i massa itineraris per fer i sense pagar... Tinc por, com sempre, als canvis, a deixar coses enrere, a soterrar-me del tot pel meu ritme de vida, a no deixar ni un caminet per oxigenar les capes de passat soterrat, o petit fil d'on poder tirar en cas d'emergència. Però, què hòsties! Jo sempre vaig deixant filets per ahí, com a bon sauce llorón, i qui vulga, també pot tirar i guanyar un trocet de mi o un perrito piloto... que com diuen the corrs: forgiven, not forgotten...

Winnie de Poh, necesito patinar! Que en Londres los coches conducen raro, y he de practicar frenado, giro y merienda :-)

Kabeza-lola

2008-03-07T13:14:00.005+01:00

Manolo Kabezabolo

En la Lola

... ballant el xiki xiki?

Magdalena 08

Pire a casa. És divendres. Una setmana dureta, però ja ha acabat! Bravo! Bravo i bravo! És dur reincorporar-se després de madalena al curro (amb aulletes cual esportista, però beoda). Però encar és més dur si has de donar 3 pràctiques de laboratori d'evolutiva 2, una conferència de iaios i NTIC, un speech en l'EOI sobre autisme, s'acaben els plaços per a l'estada a Londres (i la carta no arriba), s'acaben els plaços dels projectes, arriba una nova becària (a explicar...), no arriba l'altra nova becària (a buscar...) ... i gestió i més gestió.

... i coses, que en general, vos importaran ben poc, però acompanyades de vent por doquier (visc en un 14au - referesco memoria- en finestres leprosetes), ... i jo creia q en qualsevol moment moriria si venia un twister d'eixos (no per el temporal en qüestió, sinó per haver de baixar 4 pisos corrents... i col·lapsar l'escala junt amb tot el veïnat... i pensava en quines coses m'enduria així en 1/2 minut de rigor que ens deixarien els bombers... i molt seriosament: claus de ma casa de sagunt i del cotxe, càmera de fotos, targetes, algun mocaor i arracades, la gorra d'arale... I m'estressava pq cada res (obrint paréntesis com aquestos que no pare d'obrir ara, però en el cap... i uno i uno més incrustat en un altre...) rollo ((((((()))()(())))(()).. que ja no saps quan l'has de tancar...), i canviava d'opinió sobre el que m'enduria, i damunt sent conscient de que tot era una situació hipotètica). I a més he estat sola des del dimarts, sense gas butà (més d'1 setmana) alimentant-me de a) aire b) pizza/congelats alternats amb amanides c) qualsevol cosa crua o micoondil.

Total, que no he dormit quasi gens per estrés, vent i soletat; i amés, els 2 últims capítols de la 2a temporada d'Anatomia de Grey estaven defectuosos, i no podia començar la 3a...

...= menos dormir.

I he perdut una de les arracades de lluna

...= 2h rebuscant per coixins/sofa/etc. = menos dormir. Riiin! Les 8... a currar...

Però hui és divendres. I festejarem l'aniversari de la cosa, q ja és un vellet.

Coses rodones

2008-02-25T18:21:00.007+01:00

Coses reals, coses rodones

Aquesta imatge l'he treta de la pàgina de Clara Andrés, i de nou, sembla com una imatge que podria haver triat jo. I de nou, una imatge que parla de coses petites, d'eixes que tant ens agrada parlar. I segurament ara parlaré sobre coses que ja he dit, però no m'importa tornar a escriure, ni a la gent tornar-les a llegir. Perquè fan sentir feliç. Feliç i prou.

Estem de Magdalena, i jo amb dues angines com dos magdalenes :-) Però és iwal... anit ja vaig fer penitència, i avuí a la marxa! No pot ser. Una de les coses que més m'agrada de Magdalena és que durant el dia, en lloc de fer olor a vi i merda com en altres festes, fa olor a calamar! El calamar, com les coses bones, també és rodonet.

La cançò "Hui fa vent" (Clara Andrés, de la peli Dies d'Agost). És de les meues preferides:

"Hui fa vent

i corre l’oratge.

Li diu la roba estesa a les persianes.

I camine sense pressa,

camine sense pressa, larala,

sorpresa pel circuit d’alguna fulla seca.

Li pregunta qui passa el balcó a la maceta"

I això, camine sense pressa, encara que siga Magdalena. I intente no agoviar-me si la gent vol anar més ràpid. Perquè algun dia, quan ja estiga preparada, començaré a caminar més ràpid. Però només tal volta, perquè si ara tanque els ulls, i tracte d'imaginar què volia "ser" o com m'imaginava als 25, no atinaria en res! Però segur que si als 50, em torne a trobar en aquest pensament, tampoc atinaria en res. I això és el que m'agrada, no haver tingut una vida programada i quadrada, sinó en petites coses d'aquestes que caben en un cercle, en un café i un cendrer, en una cistella de roba, en un plat de cacaues i una cervesa. Eixes coses sempre formaran part de mi. Sense aristes, sense pics en els que fer-se mal, que puguen rodar i rodar i rodar... Rodonetes, petites i boniquetes.

Avuí estic un poc trista perquè en Magdalena he tornat a sentir la ràbia de no poder dividir-me més. Però bé, amb unes tapes al mesón tot se m'ha passat... Sóc super-fartó de tapes, no ho puc evitar... Per què no ens alimentem de tapes? (tapes també rodones, per cert): de ensaladilla, de calamars, de braves, de croquetetes, de tot! Aish... i de morro... que ací el morro és super difícil de trobar... Sempre allò bo, engrossa i és dolent per a la salut, i tal... però jo crec q una fartà de vegada en quan, és com qui fa puenting o trecking o merding... és com un risc (no?). Doncs jo m'ho prenc com un esport, l'esport de magdalena. I la paella, tan rodona ella? Jo no diria "concurs de paelles", això és una Olimpliada!

I com me'n ric soles i amb el frenadol... Després de tot, jo també sóc arrodonida, i m'encanta rodar i rodar i rodar.

Hortelana

2008-02-19T16:44:00.003+01:00

Petita i de la terra.

Així em trobe... com en un camp de fongs gegants, que encara que tenen forma de palau, són gegants. I darrere d'un, un altre... i un altre...

Tantes coses per contar, que no sé per on escomençar. Sols diré que gestionar vides paral·leles és molt complicat, però també molt fructífer i agraït. Que si me'n vaig a Londres tres mesos, trobaré coses a faltar, però com diu Inés, començaré a conèixer a un jo fora de casa. Però, quan no he estat fora de casa? O no... quan no he estat a casa? Perquè jo crec que ja m'he guanyat el títol de nòmada amb creces!

Evora - Londres - Edimburg

Ara me'n vaig a debutar: en 10 minuts done la meua primera pràctica de laboratori: com no, sobre teoria de la ment. Estic nerviosa... se fixaran q duc el pantaló carcomido por los bajos? I més nerviosa estic de pensar que el curs que ve seré responsable d'una assignatura sencera, tol melón pa mi!

I ara Madalena, un petit oasis en el meu mini-món... Però aprenc a columpiar-me per les branques... És una forma de viure, no?

Bueno, ara torne. És un ara dels meus, dels a-temporals, a-síncrons, i a-stupendos!

Adéu-cha!

2008-02-06T17:50:00.000+01:00

Les caques tenien vida pròpia!

Pego, 2008

Tornem una mica enrere?? Bien!

La del principi:

Ja està aquí, ja ha arribat Arale.

Tin ti tin... Oh, ¡que bé!

Poder jugar al cel, això és un amor,

i sentir el porc grunyir fort...

¡Això ja no, quin horror!

A la gran ciutat de pingüí anirem contents,

aplegats a jugar i per a fer invents.

Ens divertirem tots més si és junt al Doctor Slump.

Ja és aquí, ja arriba l'Arale.

Ja veieu quin espinguet, tota una revolució.

Amb el cap o sense el cap, un cicló.

A la gran ciutat pingüí hi han coses a fer.

Preguntar-ho tot ho podràs al doctor Slump.

És tot un geni, aquest senyor, com pots comprovar:

sempre pensant està en el que ha de fer.

Ens divertirem molt amb l'Slump i l'Arale.

Ja està aquí, ja arriba Arale.

Tin ti tin... Oh, ¡que bé!

Amb els meus amics jo sóc molt feliç aquí.

Som un grup de cinc i, amb mi, sis:

pastís molt divertit, ¡ha ha ha ha ha!

En la gran ciutat de pingüí hi anirem contents,

aplegats a jugar i per a fer invents.

Ens divertirem tots més és junt al doctor Slump.

En la gran ciutat de pingüí hi ha molt per fer.

Si vols aprendre bé, ja haig de començar,

prenguntant tot el que vulguis al bon Doctor Slump.

La del final:

Arale-chan, com ja sabeu,

és el meu nom, bum bum bum bum bum.

Mes, no sabeu: sóc un robot

que a la lluna vaig.

¡Ah! Ja sé que, amb les ulleres grans que porto, sóc

un bon espinguet a la més bella gran ciutat.

Entro aquí, i surto allà.

Bé, així que adéu-cha.

Bones nits i molts bons dies ple n'hi hauran.

Oh, ¡que bé! ¡Quin bon indret!

És la gran veritat.

Amb les sabatilles que jo porto

les galàxies misteriores puc recórrer

i explorar-les, sens més.

Benvolguts amics, amb harmonia

jugarem tots, en concòrdia, i sense plors

i amb bons somriures... Adéu-cha.

Arale-chan, com ja sabeu,

és el meu nom, bum, bum, bum, bum, bum.

Ara ho sabeu: sóc un robot

que a la lluna vaig.

¡Ah! Ja ho sé, tinc prou disfresses per poder jugar

i moltes paraules per poder jo inventar.

Sóc Superman, abella reial

i altres coses més.

Tenim un nou diccionari. Escolteu bé:

"o-i-u-i" vol dir "¡que bé!",

"adéu-cha" vol dir "adéu".

En la nostra gran ciutat de Pingüí

volem fer les frases curtes, mesurades,

ben concretes, sens més.

Si voleu passar unes grans vacances,

veniu, doncs, aquí, amb nosaltres,

on viurem amb les aventures adéu-cha.

Bo en la vida és gaudir de gran salut,

poder cridar com en Tarzan

i ser estimat per tothom.

Tenir per amics a diplomàtics,

policies, agutzils; fins i tot, si és possible

uns quants peixos grossos, millor.

No se sap mai en aquesta vida

de qui podràs tu malmetre...

Mai no t'oblidis de fer bons amics. ¡Adéu-cha!

Obviamente

2008-01-30T00:12:00.000+01:00

Últimament no hi sóc. Ni per ací ni per allà... No tinc temps ni per queixar-me de que no tinc temps. Per primera vegada s'ha acomplit (de conya) això de "anyo nuevo, vida nueva"... ara pense q avuí encara és gener, i no m'ho crec... se m'està fent etern. Etern, en el bon sentit, de cundidor i fecundo (com dien en Yerma), de quantitat de sorpreses i plans nous, de una agenda que s'ompli cobrant vida pròpia... Raspant l'esgotament també, clar.

3 destins i una pequenya dama (que per cert, pa dama, mi hermana Na Margarida). Marxe a portugal, edinburgh i (maybe) london... Sí, m'ha tocat assimilar-ho setmana a setmana, gota a gota... canviar els plans del cap, las estructuras mentales... i gestionar. I creure-me-ho! I gestionar. I creure-me-ho! I gestionar... :-)

Tema a part. Vaig a copiar i pegar un mail graciós, i lansaré una pregunta per a la discurrència personal: ¿quina és la diferència entre una PDI jove i una PDI no tan jove? (PDI: Personal Docent i Investigador)

Hola Clara:
El 12 de diciembre se te prestó la prueba WPPSI por un periodo de 2 semanas. Obviamente, el plazo ha pasado y te agradecería, que en la medida de lo posible, devolvieras la prueba en cuanto pudieras. Saludos.

Obviamente, si jo haguera sigut una professora més antiga, la xica esta (q me va vore, i ja dubtava si prestar-me la prova) no haguera escrit el mail així. Sempre q tens multes, la UJI te diu molt correctament "tens una multa de ..., i et preguem que tornes el llibre". Però la xica que obvia ha anat més enllà i ha fet ús d'adverbis gratuitament amb la creença falsa de que no sóc PDI. I això és un poc toca-petxinil. Perquè, ¿els alumnes mereixen un tracte pitjor que els professors? NOR! Crec que mai haguera escrit a NINGÚ un mail que incloguera el mot obviamente amb to pejoratiu, ni a un remitent conegut ni desconegut. És com "jo me senc superior a tu en aquests moments, i em permet parlar-te dèspotament, perquè eres una gossa que no has tornat el test..." (la 2a part, és veritat... me dona gossera caminar fins la biblio! necessite alguna cosa més a fer, com anar a la OCIT, per a q meresca l'esforç "la caminata"). Lo millor: la tipeta, era més jove que jo. Si ja ho dic jo... ve una generació de "joves-awelaes" que flipes, mentre q les nostres weles actuals són més modernes q mai. El mundo está loco.

Avantatges en el tractament persona-persona que implica ser un PDI reconegut en la UJI:

En la cantina no has de fer cua pa la màquina... vas a la caixa a pagar i t'estalvies una cua q te cagues...
En alguns serveis, et fan la pilota i et concedeixen allò que demanes sense posar massa pegues, i en un període de temps acceptable.
Per telèfon, té la màgia de fer canviar el to de veu de la persona q te contesta! Això sí, dis-ho al principi i seràs la reina.
I obviamente, si te passes de temps de tindre una prova al despatx NO TE DIUEN RES. Però a mi sí. Els professors tenen llibres als seus despatxos més de 10 anys... i jo me passe 2 setmanes i rep un mail obvio con rin-tin-tin.

Com díem al cole: No hay derecho que un niño de pecho se quede derecho como un berberecho. No. No hay derecho, pero ya está hecho.