Petxina

Cosetes de Cambridge

2009-04-25T12:08:00.006+02:00

I res mes aixi important. Nomes dir-vos que quan fa un dia bo, i el cel esta despejat, veus un color blau distint, i els núvols són tan blancs que semblen bocates de còmic... que dius “Dios me habla!”. Que de vegades, sobretot al principi, estàs a un bar, a una tenda... i pareix que estigues en un listening que mai acaba! Que aquesta ciutat, és la ciutat “dels empollons”, on se fan acudits irònics, sí, però també d’eixos que són tan de la elit dels empollons, que no tenen gràcia (com que exactament 3, ni dos ni 4, ni casi 5 ni mes de 1... i ahí 3 hores ...). Que ací el soroll dels carrers és el soroll dels pardalets i de bicis rodant, i si escoltes una moto algun dia, de sobte te trasllades a qualsevol ciutat espanyola; i la gent és hiper educada, i ni en el tren, ni la tenda, ni la cantina, escoltes jaleo... i tens una sensació contínua de pau i tranquil•litat. I que les weles modernes duen el monyo tipo Guillermo Tell. I que encara esta oberta Cristine Pastisserie, on fan les millors baguettes de cheddar i pernil dolç fumat, i la millor tarta de formatge (cosa que vaig descobrir jo l’any passat, i ara esta de moda comprar-se el menjar ahí en el departament).

I enguany he descobert, que pitjor que la pluja, és el vent (tots els dies agafava otitis i plorera al vindre en bici), i que ara encara que parega un pitufo maquinero, quan fa fred vaig amb guants, gorro de llana i ulleres (les de pera!! De ahí lo de maquinero...jeje). I he descobert que alguns tios, per tirar-te els trastos, en lloc de xiluar, toquen el timbre de la bici quan passes pel costat ?, o que dir-li a una xica “que té ulls de rabbit” és un complit!

I del paisatge, què dir? Que en el centre de la ciutat, tot es de pedra i color ocre quan arriba la nit, color de les faroles, i que pel dia les tendetes de té i dolços, tan colorides i plenes de cosetes que t’enduries a casa, t’alegren el camí cap al curro... i que quan travesses qualsevol dels ponts sobre el riu, si és després del migdia i fa sol, l’aigua sembla un mirall, també de color del te ... i al sol, la gent llig tranquil•lament en els banquets, els iaios passegen en bici, els ànecs i els cignes passegen grandiosos per la ciutat a sus anchas... i si plou, doncs pots sentir l’olor a terra mullada dels carrers. I pots vore com la ciutat cobra vida, i cada pont sembla que siga una petita amarra que impedeix que el riu no s’escape de la ciutat.

I que tornar a Cambridge, ha sigut com tornar a anar en bicicleta després de molt de temps... que sí, que al principi costa un poc entendre la gent, les costums, parlar i pensar en anglés, aprendre’t de nou els truquillos que ja sabies... però de seguida, i sense adonar-te’n tot roda, i li pilles el tranquillo a tot, al treball, al menjar, a l’ambient... a tu en soledat, a tu trobant a faltar a la gent, a tu pensant en les coses que contaràs a la teua gent en aquests posts mega-llargs que en Castelló series incapaç d’escriure... I em senc més productiva, més competent i més contagiada per la ciutat a cada pedalejada que done, com si els carrers m’impregnaren de saviesa... i me cundeix el treball com mai... se m’ocorren idees per a tot...

Però gent, açò és com la muntanya russa... al principi tens por de deixar a tothom i començar de nou, després sents eufòria per estar ací descobrint món i donant gràcies per l’oportunitat que tens, i després, un dia, tornes a caure quan les coses potser no van com tu volies... Però de nou, un altre dia, una frase, un objecte, una persona et fa sentir bé, i de nou et tornes a sentir agraïda per estar ací. O almenys, així és la meua vida ací.

Bé, ja toca despedir-me. Supose que abans de deixar Cambridge, tornaré a donar parte... I no sé a qui voré quan arribe, donat que la setmana següent me’n vaig a Lyon i l’altra a Turin a dos congressos... així que fins Maig, potser no em vegeu. I quien quiera más, me te pel facebook, el msn i l’skype!!

Me and the others...

2009-04-21T23:29:00.014+02:00

Vida social?

Si he de ser sincera, no esperava gran cosa de la vida social que anava a tindre ací... vull dir, l’any passat ja vaig tindre l’experiència de que si no et coneixen bé, els anglesos no et conviden a fer res. Així que, com ja estava mentalitzada, tot el que m’ha anat venint, ho he viscut amb alegria! Ole ole ole! Jeje

Entre setmana no solc fer res especial, però m’agrada tornar a casa per rutes distintes amb la bici, uns dies per la ciutat, altres pel riu, per on entrenen els equips de curses sobre el riu. És prou curiós, com una persona, com si fos el sergent de l’exèrcit, va amb un micro marcant el ritme dels remos... L’any passat quan ho vaig decobrir, de tant de mirar, em vaig sentar damunt d’una ortiga!!! Jajaja. I eixa part del riu és molt diferent a la turística, perquè pots trobar també petits vaixells allargats “aparcats” en les vores. I sempre estan decorats d’una manera graciosa, o tenen macetes, o un gat que hi viu dintre. Altres dies, si isc prompte, intente anar descobrint raconets que no havia vist, com un carrer peatonal just al costat de ma casa que vaig descobrir la setmana passada, que està ple de tendetes i paraetes de hot dogs, flors, etc.

I altres dies, m’entretinc anant a comprar als supermercats (que per cert, les galetes que me viciaven l’any passat ja no les venen!! Això és roïn , però bo... perquè no en menge!!), que mai deixa de ser sorprenent tota la quantitat de guarreries de menjar que tenen, i no deixe de ser incapaç de comprar com una burra i no poder tornar a casa amb la motxilla i la bici petada (fins el manillar)!!

La veritat és que com l’any passat vaig vore tot açò a saco, enguany em trobe un poc gossarra per tornar a vore els Colleges o anar pel riu si no és amb companyia. Així que el que he fet també és proposar-me treballar al màxim en la tesi i eixes coses de les quals hui per hui, en Castelló no puc fer, com ara cuinar, llegir, dormir... i mirar pelis com una descosida!! Jajaja. Enguany m’he pulit les series de Como conocí a vuestra madre, Lost i Mujeres desesperadas... a més de totes les pelis de la categoria “comedia” de peliculasyonkis (sí, eixes que te fan la vida més fàcil...).

Però clar, encara que intente autoconvencer-me de que tindre tempsper a mi esta wai, etc etc... no m’ajuda res encendre el facebook perquè sou tots i totes unes males persones! I no hi ha dia que algú no puje fotos de Magdalena, o de Falles, o del Beneyto, o dels aniversaris varios ... però bueno, pareu JA!! Que jo intente no pensar en tot el que em vaig perdre... aish... jeje... en realitat m’encanta vore-les i riure’m, perquè és un poc com tindre-vos propet...

Tanmateix, sin quererlo ni beberlo, he eixit de festa!!!!! Primer, el divendres eixe amb la gent del congrés, i després, Nafsika i Napoleon feren un sopar per l’aniversari d’ella i va convidar a uns quants del departament (quasitots grecs i amb noms impronunciables tipus “aristopopulos”). Vam anar a sopar a un lloc que estava al costat del riu, quasi sobre l’aigua, que estava molt il•luminat. I amb la gent grega me pixava de risa, perquè són molt molt molt mes escandalosos que nosaltres!! I el grec és per a mi, com escoltar una mescla entre àrab i japonés... I no paraven de demanar Chardoney com a xurros... i jo ahí suant i pensant com dir a estes persones adultes i “serioses” si se podia dividir el conte i pagar amb targeta la meua part, o me quedava a escurar fijo... perquè duia nomes 30 pounds... Això sí, vam sopar molt bé. Hi havien “fried calamari”, ossiga calamars a la romana (5 calamars, 7 pounds!), i els grecs deien que la paraula “calamar” era seua!! I vam estar discutint un bon rato... I al final, Napoleon va dir que els entrants i la beguda les pagava ell, així que només me vaig gastar 10 pounds!! I no era qüestió de dir “no no... esto entre todos...”. Ah! I Napoleon, va voler fer una gràcia parlant castellà i va dir “si, Nafika es cumple ANOS... que cumplas muchos más ANOS”... i clar, m’entrà la risa típica... i li vaig explicar la diferència entre anyos i anos... i a un anglés li haguera paregut “rude” i haguera canviat la cara del embarrassment que li haguera entrat... però ell se va riure en una super carcallada i va continuar amb la jarana... i eixa nit, vaig estar imaginant-me la boda grega i el folklore de l’illa de Rhodos... On ja m’ha dit el que hem de visitar, les millors illes per fer un creuer, i fins i tot que podem llogar una moto per anar per la illa!!!!!!

I res, un altre cap de setmana, quan ja m’havia fet a la idea de no fer res en el finde: no querias plan, toma 3!! Per un costat me criden les cambreres espanyoles per sortir divendres i dissabte de nit. I per un altre, Paula, la xica portuguesa de l’any passat, m’escriu un mail per vore si tenia pla per a eixe finde, perquè a ella li abellia anar de compres i a lo loco per Londres! Bien!!! Compras en Londres Siempre!!! Total, que divendres no vaig ixir, perquè el dissabte vaig quedar amb Paula i vam estar per Londres tot el dia, i en tornar, vaig quedar amb les cambreres per sortir per ahí. La que m’ha fallat es Ana, l’altra portuguesa de l’any passat, perquè diu que te molta feina i venen sos pares a visitar-la.

Però Londres en Paula va ser genial! Vam quedar en trobar-nos en Covent Garden. I des que el tren va començar a entrar a la ciutat (tot s’ha de dir... un bitllet de 26 pounds per un hora de trajecte... un ronyó i un ull...) me va entrar de nou una espècie de sensació de “reviscolament” interior... els edificis grisos alts mesclats amb les casetes unifamiliars de colors, un Mc Donalds enmig de cada barri, un pont del Thames... I a l’estació de King’s Cross, només xafar el metro, de nou eixa sensació de gent, apilotament, estrés, dissabte amb més gent, el vagó a rebentar, ... se’m feia fins a agradable!! Com quan tens un deja vu, i somrius.I tornar a Covent Garden, un dels meus llocs preferits, amb la gent actuant al carrer, la tenda de té de les finestretes roges, olor a café, la tenda de dr. Martens plena de botes de colors, gent que esperava a gent en eixe cantonet tan màgic... I ahí estava Paula. I vam tindre un dia típicament londinenc, amb 5 minuts de sol, 5 minuts de pluja, i així consecutivament, paraigües dins, paraigües fora. I vam xarrar de tot, del Phd, de la gent de l’any passat, d’un altra Clara de Granada que havia passat també pel seu departament, ... i tot això, de tendeta en tendeta, i de market en market!

I va ser un dia tipus Pretty Woman, provant-nos des de vestits de calaveres i roses a tendes de Psychobilly del Soho, com vestits de princessa en les tendes més pijes de Picadilly. I vam trobar carrers peatonals nous amagats,on les portes, les finestres i les façanes eren de colors distints, i vam descobrir que no has de preguntar mai a ningú com arribar a un lloc determinat en Londres, per dos raons: primer, perquè allí no trobaràs a ningú que siga d’allí (de 10 vegades que vam preguntar com anar a algun lloc, 9 ens van dir “sorry, i,m not from here”) i segon, perquè si trobes a eixe 10%, t’ho indicaran malament!! Jeje... però amb sort, descobriràs coses pel camí. I així em vaig comprar uns guants a ratlles roges i blanques per 3 pounds (que necessitava urgentment per conduir la bici pels matins...) o una tenda de formatges gegants que empestusava tot el carrer. I vam dinar a un Pub hamburgueses i creïlles amb “alioli”... que jo vaig estar tota la vesprada cagant-me en l’alioli... i Paula se reia quan li vaig demanar un xiclet i li vaig dir que era un “el garlic killer”. Jeje. I es que Paula segueix igual, i això m’encanta d’ella. Vam acabar el dia en el Starbucks, fent-se un caputxino i una magdalena de triple-xocolata! Mmm I la vaig convèncer per a que se’n vinguera un cap de setmana a Cambridge, que la duria a fer punting, a vore colleges, a sopar al japonés i a ballar The killers!! Però al final no va poder vindre per un problema que té de vèrtigos... una peneta...

Ah! I despres, quan vaig arribar a Cambridge, sobre les 9 de la nit, vaig dir: encara que estas cansada, aiguada i gossarra... vas a fer un esforç i vas a sortir de festa!! I així ho vaig fer. Vaig cridar a “la Almu” (la cambrera de Castelló) i me’n vaig anar de festa amb ella i alguns companys de treball. Me va dir que aniríem a la inauguració de la casa d’un xic que li dien Victor, que treballava a un College també, i després a una festa d’ambient. I jo vaig pensar, de puta mare!!! Però la cosa se va traduir en que vam arribar a casa del tal Victor a la 1 quasi, i allí eren tot espanyols!! De Castelló, Burriana, Leon, Madrit, Salamanca, Badajoz, Barcelona... almenys 20 persones, on només hi havia una polaca que dia que volia ser espanyola, i un xic de l’Alger que sabia cantar Joselito (a little spanish boy singing years ago..deia ell). Imagineu el percal i les risses. I clar, vam estar allí fins les 4 de la matinada, i com ací tanquen tots els pubs a les 3, uns quants van dir d’agafar dos taxis de 7 persones (sí! Existeixen!) i anar a una Rave als afores. I jo, com anava a fer el que fera la Almu (perquè viu al costat de ma casa i tornàvem juntes), vaig dir que bé... ja que era això, o me tornava sola en un taxi a casa... Total que arribem a la Rave, després de marejar al pobre taxista per caminals estranys... i no hi havia res!! Ens vam clavar per un camping, per més camins en olor a vaca... i res!! Jajjaa... Vam decidir tornar a cridar als taxis, i que ens dugueren de nou a casa. I bé, és gent molt maja, gent acostumada acollir i desprendre gent... en el sentit, que tots han passat pel que es arribar a un país que no és el teu, i trobar que no tens amics... i que potser demà tu, que ara eres super amic, te’n tornes cap a casa. Així que són la mar d’oberts, i de seguida em van fer bromes com “i ahí en castelló, hi ha llet?”... pq Almudena, Teresa (la de burriana) i jo, érem baixetes... I el millor va ser quan un parell d’ells em preguntava “i tu, per què eres important?” i jo no entenia res... fins que vaig vore que Almudena, com me va conèixer servint-me vi en el sopar del congrés, els havia dit que jo estava ací investigant i era important! Jajaja Que il•lusos!! I em contaven també, com és quasi impossible fer-te amics anglesos, perquè ells són molts amics de tots els colleges, i només hi ha una xica anglesa en el seu grupet.

El mes graciós va ser la tornada, que ells van anar a casa Victor de nou (perquè havien cridat a Tele Cervesa!! No m’estranya... si tanquen tan prompte els pubs...) i jo vaig dir que em deixaren a casa, perquè ja eren les 7. I clar, obric la porta.... i Rachel que estava en el sofà!! I se n’anava a currar... i em va mirar com “esta perturbà d’on vindra a le 7 del matí??”... jjajaja.

Després un dijous vam anar al pub The Anchor a sopar, perquè es veu que en aquesta ciutat de saviesa suprema, els dijous universitaris se diverteixen anant al pub i ... jugant a concursos de preguntes!! “The quiz game” ... ejem... Sí. Tu vas ahí amb el teu grup d’amics, i concurses contra altres grups contestant preguntes sobre curiositats com “Quan van posar el 1r semàfor” i altres coses de cultura general. Clar, Chris estava més que nerviós de que anàrem tots... I jo pensava, “com no faça d’animadora”, no sé jo el que sabré de cultura anglesa... Però lo millor va ser que no van fer el concurs!! I Chris... tot despagat, se’n va anar a una màquina de trivial tàctil a jugar!!! Per favor, això sí que és “mono” del saber! Però jo em vaig alegrar, perquè així vam estar parlant d’altres coses més absurdes com que Cat havia d’anar a una festa de disfresses on el tema era “el que volies ser de major als 6 anys”.... i vam estar diguent el que volíem... ballarina de vallet o dibuixant de Disney volia jo!! Que fort... lo de ballarina me pega tanto... I també vam xarrar de la pel•lícula dels Simpsons... que jo vaig dir que se resumia en l’escena de Spidercerdo... i clar... algú va començar a tararejar la cançò... i un altre me va preguntar... com era la cançò en castellà... i em demanaren que la cantara... I jo, tota roja... ante los ojos expectantes de 8 persones, vaig cantar la 1a estrofa... i a ells els va fer gràcia, i començaren a repetir-la!! Amb el matís de que no poden pronunciar la “r” i la “d” seguides... i la cosa quedava com un “spideg-cegdo...” , però ells ahí, tots feliços... q bo!

Després també el s vaig ensenyar a dir butanero! Jajajaja... Perquè va sorgir alguna broma on inclogueren la figura de “the Milk Man” (com a icono de la infidelitat femenina quan l’home no està a casa... rollo... “el xic és pelroig perquè és fill del lleter...”). I jo, els vaig dir, que per a nosaltres el lleter no té eixe valor (bàsicament perquè no en tenim), i que l’equivalent seria “the butano man”... i se morien... els va fer tanta gràcia, que quan ja se m’havia oblidat, tornaven “clara... how was it? Butttanieeeroo”. I és curiós, com sobre les 12 entre setmana, per a indicar que és la darrera ronda, en el pub fan sonar una campana!

I res, el darrer cap de setmana vaig anar a Egham perquè havia quedat amb Courtenay, la professora de l’any passat. I de pas, vaig passar el diumenge amb Paula, que estava maleta de lo dels vèrtigos. El seu novio estava a Portugal i venia eixa nit, però ella (encara que diu que sempre cuina ell) em va cuinar un Bacallao au Bratz (amb creïlla, ceba, ous...mmm) apostes, perquè el vaig tastar quan vaig estar a Lisboa i ella volia fer-me algo especial. La veritat, é que la casa feia una olor a bacalao considerable... que si no saps que l’estan cuinant pots pensar de tot! Jajja. I vam estar intercanviant grups musicals, perquè a ella li agraden coses una mica frikis, però que no se’n van... com un cantant japonés que es pareix a Johny Deep. És més bonica... i em vaig copiar 6 receptes distintes d’una revista portuguesa de com cuinar l’abadejo, i després vam mirar DVD’s com a loques... Breakfast in Tiffany’s i una de Kung Fu que ella dia que era de risa, però que jo no parava de pegar cabotaes... I va arribar el novio, i com també és més majo que majo, es va posar a fer-nos pancakes amb melmelada a les 12 de la nit!! I va portar un fardatxo de mona de pasqua!! (que la veritat, que donava un poquet de grima tastar-lo...).

I ahir vaig estar dinant amb Courtenay, Sara i Sharon, i Courtenay va portar a Rowan la seua filleta... la que estava dins la panxeta quan jo vaig vindre a Egham l’any passat. I vaig menjar un cus-cus amb pebre i espinacs super bo (que jo ho vaig mesclar tot a trocets, i la cambrera me va dir que “well done” que no havia vist mai a ningú menjar-se el cus-cus així... i que li pareixia una idea genial... pozi). I vaig provar el “custard”, que es com una mena de crema anglesa, que molta gent diu que dona fàstic, però a mi em va agradar. I Courtenay em va proposar fer-li uns dibuixets per a unes tasques sobre Eye Tracking amb nens autistes, i que em pagarà!! Bien!! NO hi ha com mesclar dibuixar amb la meua feina... Estic molt contenta, la veritat. I de Egham, què dir? Que em sembla una merda merdosa comparat a Cambridge... i caminar pels 4 carrers que té no em va reviscolar res de res..

Engreixant el cervell

2009-04-20T00:14:00.008+02:00

Napoleon i el congrés

En el tema laboral, tot molt molt bé. Napoleon, tant enguany com l’any passat, sempre m’ha fet sentir còmoda, intenta pagar sempre quan anem a dinar o al pub, se preocupa de que estiga bé, etc. I això s’agraeix. De vegades preferiria viure al departament i no haver de pedalejar els 20 minuts de rigor cap a casa...

I com descriure’l? És molt divertit, és la classe de persona que te fa sentir que és de la teua terra, fet de la mateixa pasta, i que no tens que fingir ser “el mas irónico del lugar” per a fer una simple broma. La veritat és que en les seues històries te pixes... Com una en la que una lingüista, li va dir que parlava “com un pakistani”... jajajja.. i és veritat! A mi me diu “clará” i a salva el coneix com “salvo”. El tio du ací mes de 8 anys i pronuncia com quan acabes d’aprendre una paraula... jajaja. I un altra història, on dia que al principi de vindre cap ací, sa mare li donava carn de corder en Grècia perquè dia que ací en Anglaterra no hi havia de bona qualitat... total, que per a que no se fera malbé durant les 8 hores de vol, a la dona no se li va ocórrer un altra cosa que posar-la envoltada d’ampolles d’aigua que prèviament havia congelat!! (ossiga, carn envoltada de botelles). I ell ho duia com a equipatge de mà! I la història és que, durant el viatge, se veu que unes hores després de despegar, va notar com li caien gotes d’aigua al cap... i quan es va mirar la mà, era de color rosa!!!!!!!!!!! Era la carn que gotejava.... jjajajja... me moria quan ho contava. Però mola, perquè no te “reparos” en contar aquesta classe d’històries i anècdotes, on de vegades quedes com a babau i no com al més listo, i que me sonen com a “casa”.

I m’encanta sobretot perquè tant ell com Nafsika valoren molt el meu treball de Phd (doctorat), i sempre m’estan elogiant i flipen amb les coses que tinc (almenys fan com si fliparen, però a mi me motiven igual...). Cosa que agraeixo, i més de gent pròxima al meu treball... i sobretot, quan dus 3 anys qual esclava de tu trabajo renunciant a moltes coses bones de la vida... i això, te puja la moral, i te dona ànim per treballar mes si cap!

I ara va la bomba... sabeu el millor de tot??????? (bé... alguns i algunes sí... ). Doncs que aquesta meravellosa parella es casa!!!!!!!!!!! Nap & Naf!!!!!!! I m’han convidat a la boda!! En Rhodos!!! Grècia!! Deu meu... una gran boda grega com toca, de divendres a diumenge... fent opa, opa! Trencant plats!! NO m’ho perd per res en el món, vamos... i va ser graciós quan m’ho van dir, perquè abans de vindre jo ja sabia que se casava, però dubtava que em convidara (jo que sé, potser era algo més privat i familiar...)... i eixa nit me diuen ell i Nafsika: “ohhh clara... totes les nits me’n vaig a dormir i pense: li tinc he d’enviar a clara la invitacio de boda!!”. I jo, tota commocionà pensant (ostras... a vore si és l’efecte del xoriço i la salsitxa ibèrica que els he dut...), és cert açò?? I mentre jo assimilava, ells insistint: “sí... perquè has de vindre, perquè ja voràs que xula és la illa...” com intentant convèncer-me!! Jajjaja... i jo pensava... si no fa falta que insistiu... si el primer “sí quiero” va a ser el meu!! Però com una catedral!!!!! I la veritat que els tipets s’ho han currat de lo lindo... en lloc d’una invitació convencional, ens han enviat un mail amb la direcció d’una pàgina web creada per a la seua boda apostes! Amb informació sobre Rhodos, sobre com arribar, sobre que fer, sobre els hotels!! Encara que aquests dies he estat mirant jo hostalillos més barats... i he trobat un que se diu “Marikas”!!! Sí!!! I resulta que li pregunte a Napoleon, evidentment, i me diu que és un nom de dona.

Bé, i sobre el congrés del meeting COST, també ha sigut gracioset. La veritat que quan vaig arribar, jo pensava que assistia com a “ponent” explicant els meus datos i tal. Però Napoleon me va demanar que ajudara també en l’organització, és a dir, en enregistrar a la gent, posar cafés i galetes en els coffee breaks, donar factures dels pagaments... etc. I clar, jo vaig dir que per suposat (que per cert, por estas manitas van passar quasi 15000 pounds!!... però a la resta d’estudiants de doctorat que també ajudaven, no els va fer massa gràcia la meua broma de “ara es quan me’n vaig a ma casa amb tot açò...”... raros i avant). I gracies a això, vaig descobrir un efecte prou curiós en la gent quan va de congres... Resulta, que fins al divendres, jo no havia d’exposar el meu treball, i per tant, la gent nomes em coneixia com a “cambrera” o “asafata de congreso”. I eres com invisible, perquè la gent parla entre ells sense adonar-se’n de que estàs, i que fins i tot portes un pin d’eixos amb el teu nom... Tanmateix, el dia que vaig exposar el meu treball davant de tothom... premio! Tothom interessat en el meu treball, i venien i em deien: “hola, soc nosequi... nice to meet you! And you are...??” I jo pensava, però si soc la mateixa que durant 2 dies ha estat posant-te café!! Cara soca!! ... I també vaig descobrir que la gent de congrés menja com a egües... i que si lis poses menjar en un coffee break mig hora després d’haver dinat, també mengen. I si lis posares un bou, també se’l menjarien... això si, la fruita pa tu tia!! Soles biscuits, biscuits...

I bé... Eixe dia, a la nit, teniem el sopar del congres en el Newnham College... que ens va costar 30 pounds!! (una amanida i dos mini-trosos de corder...). Això sí, la gent va beure vi fins les tranques (jo no, que havia de conduir... la bici ). I me va encantar vore a la gent tota desinhibida parlant en tothom. Me van proposar treballar en 2 experiments més per a anys propers, amb gent de Polònia, de Chipre, i d’aci d’Anglaterra. Després vaig estar en Gina, que es una de les “deeses” del meu tema, i lo millor es que se’n recordava de mi d’altres congressos i va estar tot el rato prop de mi. Recorde que vaig fer una friki-broma per a impressionar-la sobre el moment i vaig dir “yes... with two cups of wine more, I will become SLI too...” (que ve a ser, que amb dos copes de vi jo també tinc problemes de llenguatge com els que tenen els meus nens...). I ole!! Tots ja ja ja ... Q reina me vaig sentir. Ara, vos faig eixa broma a qualsevol de vosaltre i me tireu una sabata al cap... però en aquesta ciutat plena d’empollons, és lo que se lleva!!! I gràcies a Gina vaig conèixer a unes cambreres espanyoles!! I una d’elles era de Castelló (Almudena). Així que Gina lis va explicar que jo no tenia amigues ni amics i que ens podíem donar el mòbil per quedar algun dia. I així ho vam fer. Per cert, me va encantar el moment Gina presentant-me a nosequi i diguent-li tota convoianta “sí... ella és de Castelló, i ahí parlen molt bé el castellà, perquè d’ahí ve el nom de la llengua...” (jo, per no interrompre-li el moment de glòria, no li vaig explicar que Castella no és Castelló... però va estar graciós).

I després del sopar, alguns anàrem al B-Bar, que és un dels pubs mes “trendy” de Cambridge (això dia Napoleon), i la gent ja anava super xufa!! Primer, una francesa que me parlava en anglés, i que volia que jo li parlara castellà perquè fa anys havia fet classes. Després, una alemanya que sabia castellà però que tenia accent mexicà (imagineu la mescla...). I vaig acabar comentant-ho tot amb una xica grega molt maja, el nom de la qual és impronunciable (algo com Adzinà). També va ser curiós com la gent sap que ets espanyola a primera vista! Perquè un xic va passar i me va dir: “spanish, a que si?”... i jo pensava “serà perquè no duc minfalda fins a les orelles?”... jo supose que és un indicador.

I eixe dia, encara que jo duia dormint eixa setmana molt poc, perquè també havia entregat un article pal congres de Itàlia, no me vaig poder perdre el següent nivell: la discoteca. Només entrar ens van posar un cunyo després de pagar, cosa que me molesta, i se m’ocorre dir tota ofesa “when they do this, i feel like a cow”... i Napoleon se pixava com si haguera escoltat el xiste de la seua vida!! I vinga a repetir “oh... like a cow... jajjaa... like a cow...”.

I en la pista, allò era tot un espectacle: imagineu un rogle on, un polac pel-roig madurito feia uns balls entre wela i hombre desactualizado (tot i que la música era moderna, rollo techno, r&b, i coses d’eixes...) i feia moviments que jo he batejat com “el ascensor”, “el egipcio”, “el bucejador” o “l’escala”... Després una de les angleses, li va donar per fer una exhibició de passos de “flamenc” (flamenc... per catalogar-ho d’alguna manera...) fins i tot en cançons de Blur... amb una asincronia... i mentre tant, la francesa joveneta, ballava una espècie de reggeton... i Napoleon, tot desmelenat, fent salts a la pata coixa creuant el cercle de persones... I penses: sí, aquesta gent és la que jo llig en articles i que considere Deus!! I sí, ara que veig que s’ho passen bé i tot, més que mai!! jajaja

Però a la 1, s’acabó lo que se daba, i vaig tindre que tornar a casa conduint la bici amb dos copas de más!! Jajaja. I com no hi ha controls d’alcoholèmia ciclil, doncs anava la mar de tranquil•la, mirant com els anglesos són com els bous al carrer quan ixen de festa... els encanta demostrar que saben pegar-se... i ahí anava jo esquivant borratxos com si esquivara girasols, perquè, en contra del que passa a Castelló, els cotxes te respecten molt i donen més por les persones... i anava pensant en les meues coses, tota feliç quan de sobte, me’n vaig adonar de que estava pensant en anglés!! I dius “fucking!!” i te’n rius sola... i el camí a casa se’m va fer mes curt que mai.

I després del congrés, Napoleon va morir. Pobre... estar en l’organització també li va exigir dur a la gent a vore Cambridge durant dissabte i diumenge, fer tot lo protocolari com caminar pels Colleges o fer lo de la barqueta... i recorde que me va dir: “vindràs el diumenge a les 11?”... i li vaig dir “va a ser que preferisc quedar-me dormint”. I me va dir “... I hate you”... jajaja. Però mira si és majo, que el dilluns següent, a tot el mon que vam ajudar, ens va regalar una caixa de bombons de Lindt!!!!!!

Sobre el departament

A partir de la segona setmana, les coses van ser un poc distintes també pel que fa al treball. A part de que ja havia enviat l’article al congrés d’Itàlia, me sentia super-productiva i tots els dies anava al departament a les 9 i sortia allà a les 7, encara que ací a les 5 ja comença a escampar tothom... Però com Napoleon va morir durant 3 dies... me vaig sentir un poc sola en quan a anar a dinar i això. Però bé, al final els cambrers del Selwyn College (on vaig a dinar) ja me coneixen, i fins i tot parlaven en mi! I anar a dinar soles m’agrada cada volta més, perquè seus en eixes taules llargues amb més gent a la que no coneixes de res, baix la mirada fixa dels personatges dels personatges importants dels quadres penjats per totes les parets del menjador (que dona un poc de respecte...). I un dia, per exemple, me vaig sentar al costat de dos xics aficans que estaven parlant de la religió en Africa, i un deia tot eufòric “que la religió era un medi dels rics per manipular als pobres”, però ho deia com si ho acabara de descobrir!

I me mira a mi, menjant ahí tota sola la meua potato-salad, i me diu: “tu eres religiosa?” “de quin país eres?”... jajaja... i jo sols li vaig dir: “en el meu país són majoritàriament catòlics, però jo no... jo no practique cap religió.” I me va dir tot emocionat: “veus?? Xoca esos 5!!”. I el seu amic li dia que era algo completament normal en aquestes generacions... però ell, com si res, com si estiguera descobrint el món!

Cal dir que acò ara esta una mica desèrtic per les dates que són, ja que ací la Pasqua és un mes sencer de vacances (i Nadal també...), i bé, només queden els estudiants de doctorat i els professors dels departaments. I com no... no me conviden a fer res de res mai de mai de los nuncas....

Primer esta Cat, que ja la coneixia de l’any passat perquè és la estudiant de doctorat de Napoleon, i me va dir que enguany me duria per ahi a “llocs”. I me cau molt bé, fins i tot me va demanar consell per elegir vestits de boda així originals (d’una tia que cus a un mercat de Londres...). Però res... encara estic esperant a que se decidisca a dur-me a algun concertillo o a fer una birra... En el departament se riguem molt, però ahí queda tot.

Després esta Chris, que és un xic que he conegut enguany. El xaval es així com jo de baixet, Jo al principi pensava “ai... que graciós”, perquè tothom se riu quan ell parla (amb ell, no d’ell). Resulta que és el típic super irònic, que només sap que parlar amb sarcame i li encanta demostrar les seues habilitats per a la retòrica... i quan tu fas un acudit “dels teus”, te mira com diguent “pss...”. I això me mata... Crec que li caic bé (crec!), però fa coses una mica estranyes, com no esperar-se per a tornar junt al departament després de pagar el dinar al bar, i deprés un altre dia pagar-me ell el dinar.

I finalment hi ha un tal Daniel... que el conec de otra raresa inglesil de la vida... perquè ve la secretaria (que aquesta sé és graciosa i simpàtica) i me diu que un xic que se dia Daniel, dels estudiants de doctorat, havia anat a preguntar-li eixe matí, si jo tenia e-mail. Dato: el meu despatx està porta en porta amb el de la secretària, i jo duia ahí tot el matí amb la porta oberta... I penses: per què no ha tocat a la porta i m’ho ha preguntat directament a mi?. Weno, pos li dic que sí, i ella se queda mirant-me com amb complicitat i me diu “ai... no se per a que el voldrà, si no vols no li’l done...” I jo, pa mis adentros, sabia que la història no anava a tindre relació amb algo morbós, sinó més bé amb algo patètic.. I sí.. tenia raó. El xaval volia el mail per a preguntar-me un dubte sobre el castellà que es parla a Espanya, perquè ell estudia el castellà que es parla a Gibraltar. Se veu que en Gibraltar mesclen paraules angleses com “heavy” en contextos distints al nostre. Per exemple, diuen “habla inglés heavy bien”, o “eso vale 1000 euros, es muy heavy (caro)”. I volia saber si nosaltres també fèiem el mateix ús de la paraula. Doncs bé, jo vaig pensar “primer, estic al costat de la secretaria, i segon, aquests dubtes és millor que te’ls expliquen oralment, i no escrivint-los, no?... perquè me va tocar explicar-li com nosaltres sols emprem la paraula per a catalogar un tipus de música o per a dir “que fort!”... i el millor exemple que se’m va ocórrer va ser “està embarassada amb 14 anys... q heavy!!” ... i li ho hauria explicat mil vegades millor cara a cara... pos no, aixina son... i lo millor que en el seu mail me dia “disculpa si els motius pels quals volia el teu mail eren confusos...” jajjaja ... sí clar, jo sabia molt bé que abans moren que fan algo així per “ligar”, i que l’explicació acabaria en algo tan estupid com la incapacitat de tocar a la porta i dir “te puc preguntar un dubte?”... això sí, per a les secretàries era el més interessant que havia passat en tota la setmana, i s’havien muntat una pel•lícula soles...

Però porta alguna cosa dolça per menjar, oblida-la al costat del microones...i ja voràs com ahí ningú té reparos en jalar-s’ho com a rates!! I ningú envia un mail per preguntar si es teu o de ta tia!!

Bé, he de dir que hi ha un xic que me cau molt bé que li diuen Andrew. És pèl-roig a tope i és l’únic que un dia me va buscar per dir-me “ei, te’n vens a dinar!”... i jo li vaig dir un “YES!!!!!!!” com diguent “yes, i go everywhere with everybody” (avui li ho contava a Napoleon i se descollonava!!). Imagineu-se... havent dinat 4 dies sola... :-P I recorde que vam parlar de que els divendres tots els Colleges incloien “fish and chips” en el seu menú... a lo que jo vaig preguntar: “te saps els menús de memòria?”... i ell me va dir que no, que era com una espècie de tradició que els divendres serviren això ... i que sabia que era per algo relacionat en Pasqua, però que no sabia exactament el motiu... I jo vaig caure: clar!! Es la quaresma!! I vaig quedar de super-culta en amunt explicant-li que creia que era perquè els catòlics dos mesos abans de Pasqua, cual penitencia, no mengen carn els divendres. Oyoyoy... jo que no sé massa sobre religions, i descobrint per que feien fish & chips tots els divendres a un autòcton!! Si és que qui no se fa listo en Cambridge, és perquè no vol!

I bé, també està Ann, una japonesa molt majeta que té 34 anys però aparenta 22... I això, amb ells és amb qui més parle, però de sortir de festa... nanai!

Els flatmates,sempre una categoria a part...

2009-04-13T10:35:00.011+02:00

El dia que me’n vaig anar, alguns ja ho sabeu, era en plena Madalena... no podia canviar les dades d’anada perquè el meeting amb la gent del COST Project començava el dia 18 de Març... així que muy a mi pesar, vaig deixar que la gent s’emborratxara sense mi i me vaig perdre a los Chichos (això sí que me dol...). I amb eixe dolor de cor, deixant de nou a tothom enrere, vaig agafar l’avió des de València... La veritat que enguany, estava més tranquil•la, perquè com ja sabia (físicament y material) on anava, amb qui, i fins i tot el paripé de llevar-me tot el metall de mi cuerpo en l’aduana.... Ja no era fer plans sobre coses abstractes, persones fictícies i zones que no coneixia. Ara en l’avió ja anava pensant en la ciutat, els atajos que descobria amb la bici, els llocs on m’agradava comprar la verdura, els carrers que tenien més pendent, la gent que tornaria a vore... Però encara així, vaig tornar a cometre els mateixos errors de novata total, com haver de tornar a pagar diners de més per l’equipatge (30 euros per dos kg!!!!!!!!!!), que me recordava a l’any passat quan vaig tornar d’ací feta un cristo per estalviar-me pagar l’excés d’equipatge... no tinc fotos del moment, però anava amb 3 faldes, uns vaquers, 2 vestits, 3 samarretes de tirant, 2 de manega curta, una de llarga, la jaqueta, la gorra, la motxilla petada amb el portàtil, les botes camperes, i tot el que més pesava... I era a final de Juliol! Recorde que no podia suportar-ho i enmig del parking de l’aeroport vaig començar a llevar-me roba fins que em vaig quedar pelà com una sardina (només tenen eixa imatge de mi ma tia i ma wela, q van vindre a arreplegar-me i quan em van vore, no paraven de dir “uuuuu” i de pixar-se de la risa...). Però així sóc en la roba... no sé abreviar tampoc, i pense que tot em fara falta.

Doncs res, ja en l’avió, i un poc feta merda, nostàlgica i arrastrant la poca resaka madalenera que vaig poder acumular, la primera cosa desprès d’unes hores que em va fer somriure va ser tenir el luxe de tornar a vore els Pirineus des del cel. Sobretot, si fa bon temps, és de dia, i pots vore com sorgeixen d’entre la capa densa de núvols, com una mar blanca i compacta, tota una cordillera de pics nevats lluents... preciós. Com si foren unes illes màgiques. Un regal per a la vista! (un caramelito, que diria Jose...). I res, quan vaig arribar a Cambridge va ser un poc com connectar amb records dormits (el parc on aparquen els busos, els carrers...), la única cosa que no coneixia, era amb la gent que anava a viure, perquè la de l’any passat ja no estava ací. Enguany, havia acordat amb una dona per e-mail que me quedava una habitació per 85 lliures a la setmana (que la lliura ara esta a 1,08 euros! Bé per nosaltres, mal per ells... però jo no pare d’anar l’H&M...) en una zona que m’agradava més, perquè era un poc “més viva” i menys residencial. Total, que vaig pillar un taxi d’un sr. indio, en olor a curry que te cagues (el cotxe i el senyor), i me va dur a un destí que era 3 minuts... Incredible! 5 punds!! Però anava carregada com un burro i no era pla de caminar...

Com imagineu, jo no puc tindre experiències “normals” amb els flatmates, i enguany no anava a ser una excepció. De fet, si haguera escrit açò la 1a nit que vaig passar a Cambridge, s’haguéreu assustat ...

Resulta que abans de vindre, la dona amb la que vaig contactar a través del web d’accommodation, em va dir que a la casa només hi viuríem la seua filla (que treballava de cambrera a un dels Colleges) i jo. Però en arribar, me va obrir la porta una tal Rabea, una estudiant alemanya que fa un màster en Biologia, que també es quedava per a 6 mesos. Així que la Rabea m’ensenyà la casa (molt boniqueta, rollo de fusta i victoriana) i comence a desempacar tots els meus atuendos en la meua nova habitació, ubicada en la planta baixa. Total, que després d’un hora, escolte que obrin la porta i pense “serà Rachel, vaig a saludar-la, presentar-me i tal” .... i jo ahí preparant-me protocolariament per a un “how are you??” i algo més elaborat (penseu que el meu cervell encara no estava funcionant en anglés)... quan de sobte veig davant de mi a una peaso tiaca de 2 m d’alt per 1 m d’ample... i, assombrada, li dic “hi... i’m clara, the new tenant...” (i més coses tota accelerà pels nervis del moment, ja sabeu). I ella, se’m queda mirant fixament, no diu res durant 5 segons, i de sobte em solta amb una cara totalment neutral “do you have all what you need?”. I jo vaig pensar... ui... què parca en palabras i què poc “anglesa” que és... res de “nice to meet you”... ni un somriure de “que bien me parese todo lo que me cuentas”, ni res... i li vaig dir “yes, all is ok”... i res, se va pirar com si acabara de parlar amb la màquina de tabac. Així que el primer que em va vindre al cap va ser: dios meu.... dios meu... que tia mes rara rara rara ma tocao... i damunt inexpressiva... pa tot un mes!

Però això no es tot, mentre acabava de desempacar, vaig escoltar pul•lulava per la saleta, que està al costat de la meua habitació, i va estar sentant-se al sofà i pujant amunt i avall durant hores i hores. Jo, després del moment uni-frase inicial incòmode, estava fent temps esperant que se gitara a les 11 o així, i eixir pa fer-me algo de ràpid de sopar, però no!! No es gitava... I durant tota eixa nit, els sorolls de petjades d’ací cap allà no van parar (i com que aquestes cases són de fusta, el soroll era tan fort que realment pareixia que anava a entrar a la meua habitació!), i venien mesclats amb sorolls de respiració una mica estranys (eh... vos ho jure... m’entra risa, però és que eren com orgasmes!... deu meu... no hi ha un altra manera de definir-ho), i lo pitjor de tot, és que els sorolls no paraven a mesura que s’acostaven les 4 i les 5 del matí.

Doncs imagineu-me allí jo la 1a nit “dando rienda suelta” a la meua imaginació: cansada, amb jet-lag dels collons, la nostàlgia i sa mare, sense haver sopat, sense tindre menjar en la nevera que poder mamprendre ràpidament i tornar a l’habitació rauda i veloç... i per suposat, acollondadíssima perquè no entenia res del que estava passant... ni el per què dels sorolls freqüents, ni la seua manera de mirar-me i parlar-me... i lo pitjor és que en la meua porta no hi ha forrellat!! Total, que a les 5 del matí jo estava com flipant... va arribar un moment que me vaig empotrar al llit tapada fins als ulls, amb la companyia del portàtil (que almenys feia soroll i llumeta), i com que cada volta que m’aconseguia dormir, me despertaven les petjades com si anaren a entrar a la meua habitació, pensava tota amarmotada “a vore si entra a la meua habitació i me mata!!! I en lo gran que és... fijo que si vol, me mata...” (que dius... no... no és gens racional... però, què sabia jo d’ella, de la seua família, i de res?? I recordava quan lliges als periòdics: nosequi mata a tota la família perquè se li va creuar un cable eixe dia, els va soterrar al jardí, i a las 6 estaba en casa para tomar leche con galletas...). I vos jure que vaig tindre un somni súper real, com els de les pelis, d’eixos que t’imagines exactament que estàs dormint on realment estàs, i ella entrava a la meua habitació, jo m’assustava i treia la cama del llit pegant-li una patà volaora que la deixava erta... i ella després deia “I only wanted to give you a drink”... jajjaja... per favor, que me vaig despertar i tenia caticardia suprema...i vaig estar un minut deliberant si havia sigut real o no... així que me vaig amarrar al cable del portàtil, que era la única arma que tenia! I així vaig dormir unes horetes.

Al dia següent, només em vaig alçar, vaig anar cap al departament, que havia quedat en Napoleon, i no vaig poder evitar contar-li-ho tot i que potser haguera de buscar un altre pis... Que soles me faltava estar sense la meua gent, sense amics ací i arribar al pis on havia de passar la majoria de temps, i estar incòmoda... i clar, Napoleon se creia que era de conya... com quan dius “ai... es que està mal del cap”... i va tardar quasi 10 minuts en processar que el que li estava diguent era de veres... I vaig passar un dia super mal... pensant en qui me manava a mi vindre ací quan tothom estava en Madalena, i en quina mala sort tenia sempre vivint en gent estranya... Però eixe mateix dia, tot va anar millor.

De la por, vaig passar a un intent de auto-convenciment. Vaig pensar en que racionalment, almenys, havia d’esperar uns dies per vore com anava la cosa... i que havent dormit, segur que veia les coses d’altra manera. Total, que quan Rachel va arribar a casa, vaig proposar-me parlar en ella rollo “en quin college treballes”, etc. per vore com era el diàleg amb ella!! I ahí va ser quan em vaig adonar... i me vaig sentir un poc malament amb mi mateixa. Si unies alguns trests de la seua cara, amb la raretat de la seua comunicació i del seu comportament ja estava: deu tindre una deficiència mental lleugera. I ara pensareu “ala, no te passes!!”. Pos no! Ho dic literalment, perquè és veritat... i realment, això em va donar més tranquil•litat, perquè ja trobava un motiu racional per al seu comportament.

I sí... no es poden emetre conclusions a partir de 1 frase i un sorolls després de les 2 de la matinada. Clar, la realitat que estudie dia a dia i que predique en les classes sobre educació especial és que aquestes persones han de tindre una vida el més normalitzada possible, ja que per exemple, Rachel és totalment autònoma. I m’està encantant poder vore-ho en primera persona.

I poc a poc, m’he adonat de que m’encanta viure en ella per distints motius. Primer, perquè quan la coneixes i li dones conversa (perquè ella no et diu res si no li dius res... i clar, això no és perquè siga estúpida amb tu, sinó perquè no et vol molestar) és súper atenta i se sent feliç ajudant a la gent. Un dia, estava jo cuinant, i li pregunte si tenia un all... i me diu que no. Doncs al dia següent, me diu “mira, he comprat una cabesa d’alls, jajjaja”. I se’n riu... que dius, míra-la, és com si li fera feliç fer-me feliç. O li demane una pinça d’estendre per posar-la a un paquet de papes, i al dia següent ha comprat un paquet sencer de pinces. Inclús per a Pasqua em va regalar un Ou de xocolata ple de Smarties!!! I si te fixes, tota la casa està plena d’interruptors (de gas, de llum, de forn...), de llistats amb números d’emergència... i està tota molt abastideta de trastos, ja que té plats, tasses i bols per a tot (per posar salsetes, de colors...). I ella i sa mare s’encarreguen de que no falte cap cosa de la casa, i és més, ve una xica a netejar tots els dimarts!! Lo nunca visto... aquesta és amb diferència la casa anglesa més neta i proveïda en la que he estat.

I el “problema dels sorolls” inicial, al que ara ja m’he acostumat, ja no és un problema, perquè ara sé que Rachel torna de treballar i es queda al sofà de baix. Té una habitació dalt, però prefereix dormir baix. I els sorolls “orgàsmics” són ronquits!! Jajjaa... i els sorolls de petjades són deguts a que menja com Sangonereta... i cada dos per tres fa viatges a la nevera! Un dia em vaig alçar a pixar a les 7 del matí, i ahí estava ella, tota espatarrà en els seus calcetins a ratlles i la falda fins als peus (l’uniforme del College), roncant com una mala cosa... jajaja... i se va despertar, s’alçà i se’n va anar a treballar tal qual!! Amb la roba del dia anterior!! Sí... això no canvia en cap anglès... Se veu que li encanta estar cara la tele i el portàtil en mà, jugant a jocs com el Pinball durant hores i hores... però és una mica trist, perquè la seua vida és això: treballar, menjar, dormir al sofà, i treballar...

I, ara, jo parle mogolló en ella, més que amb Rabea, que es tanca a la seua habitació. I de vegades, se’t queda mirant en una cara com quan els xiquets menuts se queden en els ulls entre-oberts pensant com intentant comprendre't... I crec que des del dia que em va vore cridar per l’Skype, fer carasses i sorolls estranys a la meua família amb la webcam, i tal... ara és ella la que me té una mica de por a mi!! Jajjaa... I dia a dia, he descobert per exemple, que és vegetariana des del 14 anys, i té tota la cuina plena de llibres de cuina vegetariana. I em va explicar que “veggie” és distint a “vegan”, perquè el vegan és el que no menja tampoc ous ni lactis (que en els restaurants, ja no és que tingues plats vegetarians, també tens vegans!!! Ací en això són tot un prodigio...). Encara que jo crec que Rachel és galetariana, perquè només s’alimenta de cookies de xocolata blanca i frambuesa i cola light. Ella se suposa q dina i sopa al college, però “cuando arribe a casa...” a jalar galetes. Ella arriba, se lleva les botes (això sí, com a bona anglesa li canten els pinreles a cheddar i stilton que te cagues... olor típic també en algunes discoteques curiosament), se tomba al sofà i mira els dibuixos fins al dia següent. I fa un parell de dies, vaig sortir a la cuina a per aigua, i ahí estava ella dormida (açò no m’ho estic inventant), tota espatarrà literalment... i clar, els ulls se me’n van arnar directes a on no volia (acte reflexe totalment) i em va donar la risa q te cagues... i es va despertar, em va mirar durant 3 segons, va tornar a tancar els ulls, i enlloc de reaccionar tancant les cames... ale... a seguir con el viento fresco. Me moria... Es que si ho penses, és com una xiqueta... ni pudor, ni na... i un altre dia, mentre jo estava al menjador parlant per l’Skype, ella va fer com que pujava les escales i se va quedar a meitat (que jo veia la meitat inferior del cos!!), i ella ahí, com si jo no me n’adonara... jejej.

I amb Rabea m’ha passat al reves, creia que faríem coses juntes i aniríem per ahí, i na de na. El primer que em va sobtar d’ella és que està casada!! Amb 24 anys... Perquè un dia parlant, me diu “because my husband...” i jo “espera espera... has dit husband??”. Doncs sí, té un husband i un cavall. I el primer cap de setmana que va a Londres, va i la tia se’n va a montar a cavall amb la seua germana (de lo milloret que pots fer en Londres, vamos...). En teoria anava a sortir amb elles el dia que va vindre la germana ací, però volien quedar a les 7 de la vesprada el dissabte (ja havent sopat!!) per a una “quick drink” i vaig pensar que això violava tots els esquemes d’un dissabte a la nit...

I com a alemana que és, sempre es deixa els llums enceses, i sempre em boicoteja l’entrada i sortida de la casa. Perquè té la mania de quan se’n va (hi haja qui hi haja a casa) tancar la porta principal en clau, quan arriba (siga l’hora que siga, perquè ella arriba a les 5 de la vesprada), també tanca tot com si ja no anara a vindre ningú... i un dia que plovia mogolló i jo volia entrar la bici per la porta de darrere (que dona un poc de por, perquè per a arribar has d’entrar per una espècie de passadís secret i estret), era de nit, i jo anava carregada... i vaig estar 20 minuts de rellotge intentant obrir la porta... i sentint-me inútil perduda (fins l’extrem de parlar sola) perquè no entenia com si havia llevat el cadenat, la porta no s’obria... així que la vaig cridar al mòbil, perquè sempre és la 1a en arribar a casa, i li vaig dir que vinguera a socórrer-me que me sentia tonta de no poder obrir... i ella, baixa,... obri... i me diu tota tranquil•la “oh, sorry... es que havia passat el forrellat de dins...”. Que dius! Mala pécora!! (con perdón) No saps que Rachel i jo hem de vindre també?? No veus que la meua bici no està?? ... Però bé, llevat d’això és bona xica... però ja dic, que com un moble més perquè no parlem quasi.

I de la casa, nomes dir que m’encanta la meua zona. Ja la vaig buscar apostes per ací, perquè la de l’any passat era massa tranquil•la i tal, però totalment desèrtica en quan a pubs, llocs per anar, etc. Ara tinc un centre comercial enfront, un ristro considerable de kebabs, restaurants xinesos, kentuky fried chicken.. i 2 o 3 supermercats per comprar menjar. I tinc una porta roja, i una bici blava. I la meua dutxa és un perill, perquè parec un dàlmata de les hòsties que m’he pegat durant aquest mes... La primera i la segona, eren com “ui... q mala pata...”, però a la 4a ja estic sentint-me patosa total... Però clar, es que està feta per a gegants!!!

Per què Cambridge i no Sòria?

2009-04-09T01:35:00.012+02:00

Qui no ho sàpiga, jo ja vaig estar a Cambridge l’any passat durant el mes de Juliol fent la darrera part de la meua “estada d’investigació”. No sé si s’enrecordeu, però havia estat 2 mesos a Egham (Londres) i com la meua supervisora d’aquella uni estava super-prenyadíssima, em va enviar a Cambridge el 3r mes amb un col•lega seu: Napoleon. Yes!! Napoleon, tal como suena y se lee.

Doncs Napoleon és el millor del món. Resulta que és un professor jove, d’uns 32 anys, del departament de Lingüística de Cambridge (RCEAL), edifici que va inaugurar fa pocs anys la reina!!! Ohhh!! Pots vore pel corredor un parell de fotos amb tothom amb el somriure d’orella a orella mentre ella saludava amb la típica mà còncava (o convexa, segons es mire...). Resulta que Napoleon, que tota la vida ha estudiat semàntica i pragmàtica en xiquets “normals”, ara està interessat en provar les seues tasques en nanos amb problemes de llenguatge, i ahí entre jo en els meus xiquets de Castelló. Doncs bé. Abans d’anar-me’n, em va proposar que avaluara als meus nanos amb una tasca de Quantificadors (per avaluar si tenen la noció de “tots”, “alguns”, “la majoria”, etc.), i me va dir que enguany (al 2009) s’ajuntaria gent de molts països que havien passat eixa tasca en distints idiomes, per posar les dades en comú. I me preguntà que si volia participar amb els meus xiquets amb problemes de llenguatge (ja que seria la única amb mostra patològica i això enriqueix les conclusions), i jo, evidentment, li vaig dir “sí quiero”. Així que a l’octubre, vaig demanar una ajuda al COST Project (crosslinguistic...nosequé), me van donar uns eurets i ací estic, de nou amb el grec anglo-afrancessat i la seua colla.

Abans de tot, sé que escoltar una vegada i altra Napoleon (ací pronunciat Napóleon), és un poc estrany. Arriba un moment que t’acostumes, però clar... no deixa de ser graciós (i no és un malnom que li haja posat jo perquè tinga cara d’emperador o de mero... que tan bord no sóc). Així que explicaré l’origen del seu nom (del qual em vaig assabentar fa pocs dies...). Primer de tot, Napoleon és grec. Igual no és raó suficient, perquè realment el nombresito és un poc més francès que grec... Així que la explicació que em donava jo mateixa al principi era que els grecs estan com una col i posen eixa classe de noms als seus fills quan se lis acaben els noms “típics” d’allà... que els noms dels Déus estan molt vists enguany, pos ara... emperadors... Però no!! Un dia, parlant de que em resultava curiós que els anglesos tingueren mania als pèl-rojos, ell em va explicar que a les escoles, de petits els insulten mogolló (rollo com quan estàs gros, prim, etc. o fins i tot més... tant que els nanos ho soles passar molt molt malament). Total, que ell, a modo de broma me va dir, “sí... és el mateix que et pot passar si et diuen Napoleon...”... i ahí no ho vaig poder evitar, i li vaig preguntar per què sos pares el castigaren d’eixa manera... Total, que se veu que en Grècia, els fills barons hereten el nom dels avis (el 1r fill el de l’avi patern, i el 2n fill el de l’avi matern). Napoleon és el 2n, total que li tocava el de sa welo matern... al qual, li deien Napoleon. Però, per què?? Doncs se veu que els pares del seu avi, tenien ja 2 fills més que havien heretat els respectius noms, i amb el 3r fill tenien com una espècie de “llibertat d’elecció”... i què van fer?? Posar-li el nom d' “un filòsof”: Napoleon... Perquè creien que en acabar en “on”... supose que per Platón... jajajaja... pobre gent, després van descobrir que estaven equivocats... però Napoleon ja va pagar el pato... menys mal que no els va donar per posar-li nom de caudillos!!!!

Doncs res, l’any passat només arribar, ja me va dir que Nafsiká (la seua “prometida”, que també és grega, maja i jove, i també treballa al mateix departament com a speech and language therapist = logopeda) em deixaria la seua bici!!! Gratis, clar. Una bici blava amb cistelleta q te cagas!! My freedom, my legs... my all... que li dic jo... i que enguany tinc el plaer de tornar a conduir! Així que me vaig passar el mes recorreguent Cambridge, normalment sola amb la càmera, el riuet, tots els ponts, els Colleges... sentint-me part de la ciutat i lista como ninguna! jaja. A més, vivia en una espècie de casa-acudit-típic: un francès, un alemany, un anglès, un nova-zelandès, una hongaresa i jo. Només diré que el francès es pixava en el cotxe de l’anglès quan tornava de festa, a modo de venjança quan l’altre li deixava notetes en lloc de dir-li les coses que li molestaven a la cara... sí... Per cert, l’any passat no vaig contar res en cap mail sobre açò perquè, després de deixar Cambridge, me’n vaig anar a Edimburg a un congrés i em vaig foradar la cama intentant saltar la balla del cementiri d’una església quan tornàvem del Loch Ness. I ja no tenia ganes d’escriure, lògicament (estava tement per la meua vida i la gangrena!!). Però això, es un altra història.

Ara faré una explicació sobre la Universitat. Cambridge és una ciutat universitària molt antiga, com Oxford (ací està la càtedra de Newton!), però les facultats estan desperdigades per la ciutat, rollo com la Universitat de València. Però el més bonic de Cambridge no és la universitat en ella mateixa, sinó els Colleges. Els colleges, per a qui no ho sàpiga (com jo abans de vindre), no són escoles ni facultats, sinó el lloc on se queden els universitaris i els professors a viure mentre estudien o investiguen. Hi ha uns 10 distints, i cadascun té l’estètica d’un castellet, amb jardins i patis interns, capelles (on la gent fa bodes de vegades), menjadors tipus el de Harry Potter (de fet diuen que es van inspirar en el Trinity College... encara que el van copiar d’un de Oxford)... i els més grans són el King’s College, el Trinity i el St. Johns. A més, cadascun està dividit pel riu Cam, i per tant, per a passar d’una part del College a un altra, has de creuar uns pontets super xulos, i pots vore la gent fer punting (que és com una mena de gòndoles, que pots conduir tu o que et duguen... encara que alguns dies veus a grupets de gent jove que lloga una barqueta, i fa botelló dintre!! Però amb vi de botella... clar... que ací són mu fisnos...).

Total, que si tens la sort de que t’agafen en un College, has de pagar com uns 15.000 pounds a l’any!! Encara que donen moltes beques. I a cada College, el que fan és que “reparteixen” el tipus de gent, és a dir, han d’haver 10 persones que estudien Física, 10 de Psicologia, 10 de Biologia, etc.; 4 professors de Química, 4 de...; 10 estudiants de doctorat...; etc. I depenent el College, també tens més o menys prestigi.

En realitat, després de viure en una zona menys universitària i més “normal”, m’he adonat que açò és un poc com l’Antic Règim però en lloc de rics i pobres, estan els “literats” i els “no literats”... de fet, em van dir que un dels parcs que creue tots els dies i que té una farola enmig, va ser batejada per un escriptor que vivia a Cambridge com una mena de “check point” que separa “els estudiants” de la resta de la ciutat. De fet, hi ha una inscripció en la farola on ho posa. I de fet, els estudiants van vestits amb toques rollo tuno negro, com marcant la diferència... la veritat és que pel centre es respira “alfabetització”... però també diuen que és de les ciutats on més autistes hi ha! I és cert, cada dia veig almenys una o dues persones parlant soles pel carrer, o fent moviments estranys amb el cap... i és que clar, la intel•ligència, la vida solitària i l’autisme connecten en cert punt.

I sobre el paisatge, he de dir que de camí al departament m’encanta anar mirant la quantitat d’arbre que comencen a florir en travessar els parcs. I les ràfegues de vent, et porten olor a primavera. Perquè com ací no hi ha fum de cotxes ni soroll de motos. I quan arribe al centre, m’encanta vore les tendetes de té, els escaparates de productes de Cambridge, ... i finalment, quan travesse el pont de Silver Street, sempre hi ha grups de turistes, pels matins normalment són autobusos escolars o d’instituts, i si tens sort, algun dia pots vore grups de xiquets i xiquetes d’infantil, seguts en una manta gegant sobre la gespa i prenent l’esmorzar. I per les vesprades, sempre trobes un grup de japonesos que fa foto a la gent que fa punting. I bé, sembla que el sol i el bon temps tornen a seguir-me en els meus viatges! Perquè només va fer fred una setmana, i ací la gent és com els caragols, que surten al solet després de la pluja... i la ciutat reviscola i pren llum. Sí, enguany he conegut la primavera a Cambridge.

Ah! I remarcar que tots els dies, en la plaça central (Market Square) hi ha un mercadillo de carpes multi-colorides on venen de tot... des de verdures i fruites, peix, hamburgueses d’estruç (puaj!), menjar xinès per a endur ... a collarets, samarretes pintades a mà, cinturons... I els diumenges, venen tenderos distints, i pots trobar coses més rares. I si tens sort, potser algú està tocant cançons pel voltant i la música t’acompanya com si estigueres un poc en la fira alternativa.

Ni muerta, ni de parranda...

2008-11-13T21:50:00.004+01:00

Pos no, no estic morta.

I desgraciadament, tampoc de parranda.

El meu silenci bloguil no es deu a cap depressió, ni morritos de "ahora no escribo para que la gente me diga que escriba", ni a res en especial.

El meu silenci es deu a una vida de 14 hores fora de casa, 6 de dormir, 1 de menjar, ... i avore, falten 3... 1 h conduint, i 2 hores mirant la tele i fent més feina en casa.

Total que visc dividida entre tesis, docència i passar proves a xiquets. I això esgota... i eclipsa tota la meua energia per escriure al blog... i pa escriure coses com açò, pense... ja trobaré un rato el cap de setmana. Però arriba el cap de setmana, i després de tancar el ppt, l'aula virtual, el sociograma, el cmaptools, i xufes vàries... m'avellix tancar l'ordinador i gaudir de la vida no virtual.

Però estic feliç. I això em fa pensar que quan reprenga el blog, ho faré amb més ganes. I ara tinc un llibret de Haikus co-publicat, como caido del sielo... que pot ser el regal estrela dels Nadals :-)

Ale, ara ja he escrit un bon pessiguet... i ja me senc reforçada per seguir sense escriure una temporada més... o no! Qui sap, igual dins d'un hora vos parle de Bandura, Gagné i Skinner, mis amigos más recientes.

No, no seré tan (friki?) de parlar del que no pare de parlar durant hores... Però, estic tan pagà :-) Me siento más lista, más fuerte i más todo... Però a ratos, me senc tan sola, tan cansada i tan ocupada... que mientras tanto, veo mi vida passar, de la mà, amb Alaska. I vaig a fer 26... i solo me falta el hijo, q me diuen últimament.

Encara tinc pendent alguna història que m'agradaria contar, de cambridge i edinburgh... però me fa tanta mandra... que preferisc parlar pel messenger, penjar una foto al facebook i mirar Sin tetas, complint així amb les meues dosis de sociabilitat internetil.

Un bes. Dos besos. I 3 pimientos del padron... que unos pican, i otros NON :-)

No, no soy la tonta del pueblo. Esque me gusta darle a la húmeda (o a la sin hueso) amb mi mateixa.

Especial <--> Quotidià

2008-07-23T12:43:00.027+02:00

Holes i Adeus

Com deia abans, Juny no ha sigut un mes exempt de visites! En primer lloc, va vindre Salva (si, otra ves...). Alguns pensareu “que wai”, altres “que pesao”... pero jo pense q penseu el q penseu, pa mi les seues visites han sigut sempre com un “xute” d’energia. Pq amb ell, m’agrada descobrir les ciutats, pam a pam, bes a bes, els 2 sota un paraigues. I clar, quan se’n va es una merda... pq he de retornar a autoconvencer-me q m’agrada aquesta “solitud”, q si... potser m’agrada, pero crec q nomes m’agrada pq se q d’aci un mes ha acabat. La diferencia es q quan esta ell soc felis d’una manera incoscient... i quan no esta, he de fer esforsos per ser-ho.

El dia q va arribar, vaig anar a Heathrow a per ell. Clar, Salva preferia q estiguera ahi, esperant-lo... i a mi no m’importava. Lo unic es q el viatget Egham-Heathrow es fa en un bus urba q para en mil llocs, es pugen welos i weles (retardant soberanamente el trajecte, pero ole per ells! Ja m’agradaria vore a ma welo sent independent i pujant a un bus...)... i la guinda va ser, q el autobusero era novel i es va perdre! En el propi aeroport! Dioz meu... Val q hi ha 5 terminals, pero esta mes senyalitzat q el mon! Jeje... Be. Vaig arribar una mica tard, pero el vol de Salva venia amb un poc de retard... i ahi estava ell! Va ser un cap de setmana llarg i super-intens.

- El divendres vam anar al Windsor Great Park (on havia estat amb Priya), pq necessitava mostrar eixa meravella del mon a tothom q passara per Egham. Vam fer un itinerari distint, bordjant el llac (de mes de 7 km) per la dreta. Jo vinga a fer fotos, com una loca... a mi estilo... i va i de sobte... se me trenca la targeta de 2gb!!!!!!!!!!!!! AHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH!!! Quina rabia... i no me deixava formatar ni na de na... No sabeu q es aixo si no sou fotografs-adictes... Pero be, tenia 2 de 128 mb... i amb aixo he tirat... Eixe dia vam acabar sopant (de nou) al Pizza Hut... pq crec q salva si no, mor... nomes feia q fer cara de peperoni... i alli vam anar a pegar-se la farta padre.

- El dissabte, vam anar a London. Aquesta vegada volia ensenyar-li Notting Hill. Crec q vam passar tambe un molt bon dia al Portobello Market... encara q Salva estava un poc fins als coquis de q jo me parara a mirar collars... AH!! I me vaig adonar q les coses se mouen! Misteriosament!!... El vaig dur a la tenda de roba rara q vam descobrir Ana i jo, q estava dins d’una especie de teatre... i quan vam arribar, eren collars, bolsos, pastissos... vaig quedar com una loca! Jajja... I jo “te jure q aci, hi havia fileres i fileres de roba...." Increible! Se veu q son com espais rotatoris. Una pasa.

Tambe vam descorbrir q el mercaillo era mes llarg del q havia vist amb Ana! Molt mes... fins i tot, incloia una part un tant “sospitosa” (de coses manguaes, vaja). Era tan llarg q, pa tornar, no sabiem d’on agafar un metro i ens va tocar seguir una wela com si forem espies, pq haviem vist q preguntava per ell. I parlant de metro, Salva no feia mes q repetir “Mind the gap” (la frase q te diuen abans d’obrir-se les portes).... jeje... la veritat es q marquen un monto les “d” i es wai... i ahi anavem els dos “mind the gap, mind the gap...” cuales parrots. Ens vam equivocar unes quantes vegades de linea, estavem com atrapats en la Circle Line, sense poder sortir... i clar... aixo acaba en desfases mentals i me va vindre a la ment “la mierda la sole”... encara m’estic partint... pq nomes arribar a casa, vam busar el video al youtube... “quien ha sio? Sole... q mierda eres sole...”... jajaja. Vam descobrir tambe q sota un dels ponts del tren, hi havia una peaso pista de skaters on feien filigranes d’exies per l’aire. Pero a Salva, el q mes li va impactar, va ser un punky de conductor d’autobus.

Despres vam anar a intentar dinar... intentar, pq no ens voliem gastar pasta, ni voliem entrar a tancar-nos a un lloc... total, q vam acabar entrant a un Boots (q son les farmacies d’aci) i sentats al Green Park. Va estar genial, pq al Green Park (com a tots els parcs de Londres) la gent va a dinar o a prendre el sol, i els caps de setmana sempre esta ple. La gespa es com la sorra de la platja: grups d’amics, pares i mares amb els seus bebes, gent amb traje i corbata rollo executius... tots units per la voluntat d’un trosset d’espai verd i a l’aire lliure. Em va pareixer una gran idea per escapar de l’estres del treball. Com quan ixes al jardi de la UJI a dinar si fa solet... pero en gran, i en mes gent! A mes, si et quedes sentat una estona, pots vore desfiles de personatges interessants: unes lolitas, uns tios raros en traje fent fotos a la gent disimuladament, jipis fent bambolles de sabo, rabinos... jo q se. De tot. I d’ahi ens vam anar a fer el tour “tipic” de Londres... com el Buckingham Palace, el Big Ben, etc. El q mes em va agradar va ser el passeig q hi ha del Buckingham Palace al Big Ben, pq has de travessar el St. James park. Un altre parc gegant amb llacs, signes, gansos, ponts, verdor, gent passejant... i esquirolets domesticables!! SI!!!!! Estan tan acostumats a la gent, q no fugen! I tot aquest passeig, acompanyat d’un soft icecream (eixos q te ixen a xorro)... mmm... meravellos!

I per acabar el dia, encara q plovia a ratos, vam decidir acomplir la nostra promesa a Dios: sortir per Camden per la nit. I aixi ho vam fer... no molt, pq el tren sortia a les 11.30, pero tenint en compte q la gent comensa a mamar-se a partir de les 5 de la vesprada... no va estar mal. Vam anar a un lloc anomenat “The end of the world”. Una pasada... era un lloc en dos pisos, pero el de dalt era mes rollo balco. A mes, hi havia gent de tot tipus mesclada: punkis, pijos, skins, heavies, gothics, emos... jo q se, pero tots de bon rollo. Igual te veies passar a un en una gavardina negra de inspector gatxet fins als peus, q a un en un polo i nautics. Me va encantar q aixo no fora motiu de no estar tots en el mateix pub. Pero lo millor va ser la musica! Posaven Madness!! I altres grups q a Salva el trastornaven i comensava a enviar sms a la gent pa contar lo q estava sentint i donar enveja cotxina... Ens vam fer 2 o 3 pintes i ens vam anar... (jo me volia quedar mes i empalmar pillant el tren del dia seguent, pero Salva se va rajar... ahi queda eso). I nomes afegire q, de torna en el metro cap a Waterloo (q esta comprovat q sempre algo ha de passar...), va pujar un tio vestit com el de la naranja mecanica... amb les pestanyes pintaes i tot... pero no pareixia una “disfressa”... mes be, pareixia el seu look... Clar, no vaig poder evitar fer-li una foto amb el mobil... pq lo millor es q anava amb els ulls tancats i cantant!

- El diumenge pel mati, despres de tot el trote, vam decidir descansar. Com el nostre sinyor. I per la vesprada vam agafar el tren amb tranquilitat, i vam anar a Windsor. Todo ello aderezado amb un soparon al Nando’s... el lloc eixe de pollastre i creilles portugues... On hi ha 4 nivells de picant... Jo, pensant q a Salva li agrada, vaig triar el nivell 3... Mal... Molt mal... pq despres encara s’afegirem salsa peri-peri (q tb hi havia de diferents nivells de picant), i la cosa era inmejable! Menos mal q pots beure tota la coca-cola q vulgues... pq si no, directament mors. Pero Salva ahi estava, plorant i menjant, mes felis q una regalis.

- Finalment, el dilluns vam tornar de nou a Londres. Primer el vaig dur a la meua universitat 2 horetes pel mati, pq jo havia quedat en la meua supervisora pa acabar unes histories, i aixi vaig aprofitar per ensenyar-li el meu castellet. Quan arribarem a London, jo tenia molt clar el q tocava: London Eye. Per qui no ho sap, el London Eye es una noria gegant, des de la qual pots vore la ciutat des de dalt... com un catamaran, pero en forma de noria. El viatget dura uns 45 minuts... i val 15 pounds... pero va valdre la pena. No es algo q s’haja de fer precis si vas a London, pero si tens temps, pos esta wai. Lo millor va ser q te fan una foto en un punt determinat del viatge... com en Portaventura... i nosaltres vam fer una performance especial per a eixe moment... no dire mas... mireu la foto adjunta!

I del London Eye, vam anar al London Bridge... o millor dit, a tota la part de ponts consecutius i distints q hi ha prop del Tate Modern (un museu molt xulo per fora, pq esta ple de grafitis gegants). En eixe passeig pel riu, ens van passar coses prou gracioses: perimer, unes ties se van posar en salva fent una gracia per a apareixer en la foto amb ell (quan lo q estava fent jo era posar l’automatic...), despres, li demane a un xic fotograf q ens fera una foto amb el pont mes bonic de fons (pensant... buah... si es fotograf, ens fara una foto de puta mare), i en fer la foto ens trau sencers a nosaltres, i un tros de pont! Q dius! Jo no vull ixir sencera!!!!!! Jo soles vull ser part del paisatge i q ixca el pont... i tu eres fotografo? Jeje... Pero lo millor va ser q vam coneixer a Sandro! Jajaja... En realitat, no m’enrecorde com li diuen al xic. Era un tipet sudamerica q se’ns va apropar i me va demanar q li fera una foto amb eixe pont, pq s’havia deixat al camera a l’hotel, i despres em va donar la seua tarjeta per a q li la enviara per mail. I el vaig batejar com a Sandro, pq tenia cara total de Sandro.

Despres pa dinar, Salva volia de nou anar al Boots. Q dius... ja esta be! Pero a ell li agrada anar sobre segur... Aixi q vaig fer un fifty fifty, i vam compar un sandwich al Boots, i un altre al Subway (de peperoni! Jo sabia q el peperoni l’anava a seduir...)... i ara ja no sap si boots, nandos, pizza hut o subway... su estomago se debate... jeje. Vam dinar seguts a les escales de Trafalgar Square, on esta la National Gallery, i vam descobrir q MAI li has de tirar res a un colom londinense... pq despres de la primera molla, te ataquen! Quieren mas! Son assassines totals... i se piquen entre elles... I clar, despres vam entrar a la National Gallery a vore els girasols de Van Gogh... q dius... esto es todo? Jo m’esperava tant i tant... q me vaig quedar despaga. Vale, estan xulos, pero no se... es la meua opinio, pero me van impressionar molt mes alguns altres quadres q vaig vore (“anem a vore els de guerres”, deia salva...). Finalment, despres de fer patir un poc a salva en la tortura dels museus, caminant vam anar a Carnaby Street, on estan totes eixes marques cares de Merc, Ben Sherman, etc. I salva va carregar com una cosa mala! No una, dos coses se va comprar! Un polo i una camiseta. La veritat q eren tendes super xules, pero tambe molt cares. I clar, despres me tocava a mi... el vaig dur a Oxford Steet (el carrer de shopping per excelencia), i vam entrar a H & M... “ara me toca a mi... te vas a entarar!”. I clar... ahi el pobre ja no podia mes... i ens vam anar directes a casa carregaets de bolses.

El cap de setmana seguent, previsora de q era el meu darrer cap de setmana conmigo misma, men vaig anar sola a Camden a passar el dissabte, a despeir-me de les tendes lolita-punk-gothic, dels noodles, etc. jo sola. Per poder comprar o no, provar-me coses o no, jo sola. Sense agoviar a ningu, i sense q ningu m’agoviara a mi. I va ser genial: la camera i jo. I les tendes i jo. Em vaig recorrer tooootes les tendes, totes! sobretot comprant regalets. I bueno, com a anecdota d’eixe dia contare q un tipet d’una tenda, provant-me una falda nepali (o noseq), m’estava ajudant a nugar-la per darrere i me diu “oh.. where are you from?” “espanyola” “oohhh, nice... yo tb ser espanyol” ... y resulta q va naixer en salamanca. I me posa la falda i me diu “oh... culo grande”... i jo el mire pensant (seras fill d puta!), i li dic “aixina no vas a aconseguir q te la compre...” i me diu “q?? Como?? ... grande no es great? Nice?” i jo “no!!! Eso es bonito,... bonito.... grande es big” i el xic, tot apurat, q havia volgut fer una gracia en espanyol... i li havia ixit el tir per la culata... Pero clar, em va vore q jo em partia de la risa, i q no m’havia ofes, i tb se posa a riure. Me pixava, i damunt de dir-me culo gordo, va i li vaig comprar la falda! (q despres la vaig vore mes barata, per cert...).

Visita 2: mi jefa!

Resulta q un dia, de sobte rep un mail de la meua jefa en espanya... “voy y nos vamos a ver el miercoles o el jueves”. Ala... Se preguntareu si va vindre apostes a vore’m, no? No. Havia vingut en la gent de la universitat per a majors de la UJI a fer uns cursos d’angles a London, i de pas, va vindre a vore’m. Jo vaig pensar: la dure aci, la dure alla... No. “me da igual, no quiero ver nada. Solo quiero ver la universidad y lo q haces”. Bueno... pos aixo vam fer. La vaig arreplegar de l’estacio de trens d’Egham, vam vore la universitat, ens vam posar al dia, i se va quedar flipada de totes les coses q havia fet durant aquests 2 mesos. Diu q, normalment, no te fan “tant de cas”. Pero jo en cap moment m’he sentit sola en la universitat, al reves. I clar, se va quedar contenta... i jo mes, de no haver-la “defraudat”, q sempre vaig en eixa por.

I per ultim vaig tindre una 3a visita! Aina, la meua cunyaaaa. Va vindre en el q era el meu ultim cap de setmana en Egham.

Aina estava super-ansiosa de vindre. Tots els dies, des de que va comprar el bitllet feia un mes, me dia “eh... q ja estic ahi!” jajjaa... i al final, aci va estar. Jo havia preparat dos dies de activitats incesantes, pero la veritat es q me vaig passar un poc... i la pobre va acabar agotaeta.

- El dijous vam anar, de nou, al Windsor Great Park (q tb se li diu Virginia Water Park). I si vinguera algu mes a vore’m, el tornaria a dur, pq val la pena. Aquesta vegada, vam fer el recorregut per l’esquerra del parc, pq jo havia vist q hi havia com una especie de restes romaniques i volia voreles. Tambe vam descobrir unes cascades amagades molt boniques, on jo em vaig dedicar a trepar com una cabra i Aina patia per si me pegava un bac! El passeig es va allargar, pq jo volia arribar a les restes, i se’ns va fer super tard... eren vora les 9 de la nit, i si voliem tornar, ens quedava un pateig de mes d’una hora. Aina estava ataca per el fred, els bitxos i la pluja... i vaig pensar de buscar un bus q estiguera propet de la part del parc on estavem... pero l’ultim bus havia passat a les 6! I eren les 9... Total, q vem una gasolinera, i pregunte on estava l’estacio de tren (pq tb hi ha un tren egham – virginia water park), i me diuen q a 5 minuts caminant. I alla anem, amb fred i banyaetes, comencem a caminar. Aina se parava, pq li picaven les cames i creia q se moria... i jo nomes volia q arribar a algun lloc segur (pq anavem per una carretera on no hi havia quasi cases...). I al final, quan ja anavem a pegar la volta pq creiem q eixe no era el cami (duiem mes de 15 minuts cominant...), un welet amable al q adorare sempre, va passar pel nostre costat i ens va dir q ens duia en cotxe. Com q no estavem en situacio de posar moltes pegues i el welet pareixia amable i decent, vam acceptar. I ens va dur a l’estacio. Despres, com q Aina volia sopar a algun lloc especial, la vaig dur al Nando’s (esta vegada demanant el nivell 1 de picant...), i despres vam tornar a casa caminant.

- El divendres vam matinar un poquet i vam anar a Londres. Vam tindre mala sort, pq va ploure molt eixe dia, pero be... vam anar a Camden i a vore el Big Ben. En Camden, vam dinar noodles amb pollastre, ja q Aina se moria per provar-los. La veritat es q estan tan bons... i despres vam pegar unes voltetes, on Aina va quedar flipa de les pintes de la gent! Jaja. “Una xina en tatuajes!”. Sobre les 4 vam tornar a casa, pq jo havia quedat en la gent del departament per a fer un sopar de despedida en Windsor. Total, q se dutxarem, se mudarem i pillarem el bus cap a Windsor (un bus on unes loques no paraven de cantar, mal... molt molt mal..., i se van sentar unes dones davant de nosaltres q feien una peste impressionant... de les de bossera...). I be. Jo estava molt emociona, pq va vindre mes gent de la q creia. Vam anar a un oriental super bo, q resulta ser una cadena (Wagamama), i de la fam, Aina i jo comensarem a jugar amb els palillos... Despres vam anar a una discoteca (club, q se diu aci) q coneixia Siobhan, q se dia Liquid. El lloc en questio valia 5 pounds (sense consumicio!), i en l’entrada hi havia un matxaca d’estos mono-neuronals, q a Sebastian no el volia deixar passar pq la seua jaqueta duia caputxa!!!!!! Se pot ser mes borinot?? Bueno, pero vam entrar pq feia fred i ningu sabia d’un lloc millor... El lloc estava un poc buit al principi, pero va ser molt gracios. En la pista nomes hi havia 2 ties, ballant com si s’acabara el mon (en el limite de lo sexy y lo rebuznante...)... i clar, tothom les mirava rient-se. I de sobte, tiren un xorro de fum d’eixe de discoteca sobre elles, i una se pega un bac de cul, q se va quedar espatarra en terra... jo creia q me moria de risa... pero esq Aina estava encana... va estar almenys 15 minuts partint-se i senyalant-les. Quan ja se va omplir un poc, vam anar a la pista... i be, tot era musica q jo no coneixia (nomes la de umbrella ella ella e e e ... jeje). Cristiwisti anava en el seu gorro de cocodrilo dandee, i pareixia Pocholo fiesta Ibiza... tota desinhibida vinga al ballao... va estar be. Aina estava un poc feta pols i no ballava massa, pero despres ens vam canviar a la pista de la musica dels 80 i alli ja ens ho vam passar millor. I van posar la de “Build me up Buttercup!” ... ahi si q va estar wai. I res, despres tornarem a casa en el taxi mas caro del mundo... pero a mi me va valer la pena.

- El diumenge, en un intent d’aprofitar al maxim la estada de Aina, vam tornar a Londres. Esta vegada ens va acompanyar Cristiwisti. Vam anar a Notting Hill, on vam dinar un hot dog gegant sentades en un portal, i despres vam anar a Hyde Park. Jo encara no havia estat a eixe parc, pero la veritat es q es xulissim. Es molt mes gran q Green Park o St James Park. I te dos llacs: un completament rodo ple de signes i pardalets varios, i un altre mes llarg. Ens vam ajocar en diverses parts del parc, fins i tot prop del monument de Lady Di. Aina va provar el soft icecream i despres ens vam anar a casa pq Cristina i Aina estaven molt cansades. Casi vam vore mes metro q ciutat, pq no lis avellia molt caminar (super-pixeres, super-canseres, ... de tot). Jo volia mostrar-lis Covent Garden i despedir-me d’eixa zona de la ciutat tambe, pero no va poder ser. De cami a casa va passar algo gracios: primer, en la parada del bus hi havia uns xiquets serrils (d’uns 9 a 12 anys) vinga a fumar, de fer vandalisme i a morrear-se alli... a les 10 casi de la nit d’un dissabte, q es com les 12 a espanya... i clar, Aina tenia por! Pero no parava de mirar, i un dels xiquets ens va tirar una llauna de birra contra el mur de la parada del bus... i jo li vaig dir “come here, come here”... pero no van vindre... I despres, en l’autobus, el busero (q ja el coneixia de vista de varies vegades, i es al q li la vaig liar en el bonobus la 1a setmana) ens va preguntar si Aina i jo erem germanes, i jo li vaig dir q no. Despres me diu “ella es mes guapa” (senyalant a Aina), i li dic “clar, pues be”... i li diu a Aina “es pa posar-la celosa” (i aina, q no entenia res d’angles, va fer cara de “je je”). Res, pugem, i al baixar, me diu “ella es guapa, pero tu eres gorgeous”... i va, i me regala una barra de xocolate Mars!!! Jajaja. Q bonico el busero.

El diumenge que se’n va anar Aina, despres d’acompanyar-la a l’aeroport amb l’autobus de la muerte, vaig quedar amb Cristina per vore el partit de la final eixa Espanya-Alemanya. A mi el futbol me la bufa prou... pero tb volia fer algo “especial” amb Cristina abans d’anarme’n, i un diumenge per la vesprada no hi ha res obert... total, q anarem a The Crown a vore el partit. Al principi erem les uniques espanyoles del bar, pero em vaig adonar q tothom suportava a Espanya... nomes un grup d’erasmus alemanys xicotet suportava a Alemanya... pobrets... tots seriets. I va ser prou entretingut, rodejades de tiacus super grans, pelats, de pintes fins al cul, q animaven a Espanya i q damunt, ens felicitaven a nosaltres! Jaja... I me dien “si... espanya se mereix guanyar pq ha jugat millor... patapim patapam...” i jo, q no tinc ni idea de si jugaren millor o pitjor, me sentia alagada i tot. A mi Espanya me la bufava un poc, estava mes concentrada en els natxos i la pinta... pero tothom venia a dir-nos coses de sobte. I li vaig preguntar a un xic, q per que tenen tanta mania els anglessos als alemanys, i me va dir q es per la guerra! Toma ja! Esq son lo pitjor... com si tots els alemanys foren nazis... me va pareixer tan trist. Pero be, Espanya va guanyar i vam descobrir q hi havia una xica espanyola mes al bar, camuflada entre els erasmus alemanys. Resulta q estudiava al Royal Holloway, pq com son 3 anys de carrera nomes..., i era super-mega-wai... i su papi estava en el campo, pero ella no habia podido ir pq no habia vuelos... (a tot aso els pares vivien en Sud Africa at the moment... propet de Viena...). I res, despres tb vam decobrir un 4o pasajero, un xic mantxego q feia un master alli. Una vesprada entretinguda... pero la tipeta esta plorant i cridant a tothom, com sis’acabara el mon...

Despres s’havia fet tard... i vaig pensar... taxi o john? I com eren vora les 11 i a John li venia de pas, me va arreplegar... pero me va dir en el sms “tu i ningu mes”... i jo no li havia dit res! Pero me va contar q li havia passat q de vegades, l’havien emprat de taxista... Pobret... esq es mes pobret...

I el dilluns, q ja era el meu ultim ultim ultim dia... vaig amaneixer en depressio matutina. Sabia q algo m’havien preparat en la uni (pq Sara es poc discreta i a Ana tb se li va escapar algo). Aixi q volia fer unes muffins i gastar part del menjar q no me volia endur darrere... pero no podia. No tenia ganes de res... Nomes de pensar q m’havia d’acomiadar de la gent, i tornar a comensar de 0 en un altre lloc, i ara nomes pa un mes... Pero bueno, me vaig alsar i me vaig dutxar sense ganes, i tot va cobrar un altre color. Era eixa sensacio de caminar cap a la universitat, o cap a casa, sabent q les coses q veus potser no les tornes a vore, el gat gros i cansat, el color de les fulles a les 8 de la vesprada (no les 9), etc. Com fotografiant amb la mirada tot allo que, uns dies abans, passaves desapercebut com un fons mes, i q ara se torna digne de memoritzar. Com l’olor de les flors quan plou i camines sola.

Vaig tindre l’ultim dinar en Cristina en l’edifici del castell, i com no, em va convidar... pq sabia q estic en les ultimes de diners (pq entre la vida aci, les visites, els regalets, etc. m’he deixat un pasteron!). Tambe va ser un d’eixos dinars de “ara o nunca” q deia abans... ens vam volcar l’una en l’altra, i vaig descobrir q ella tampoc ha suspes res mai en la vida! Jajaja... q fort... salva q se dedica a humillar-me amb aixo, i ara hi ha mes gent com jo!

I despres del dinar, va vindre la festa “sorpresa”. Sara havia fet la seua tarta especial de xocolata, ja habitual i famosa en les tea parties del departament. Hi havia molta gent! Tots diguent-me adeu, q torne, etc. Sobretot pa mi va ser trist... pq sabia q potser, encara q torne, eixa gent ja no estara alli. I me van firmar una postal entre tots i despres cristina em va donar una d’ella sola (pq ningu li havia dit res de la festa... pobra...) i ara ja en tinc 4 postals firmades! Toma! I de sobte... entre la gent, apareix Courtenay en la seua panxa super-embarassada i l’home!! Q jo creia q ja no la voria des del dia d’Oxford i havia vingut de sorpresa per a la meua festa... I el millor de tot va ser q em van convidar a tornar en Octubre a passar una setmana, pq faran com unes jornades, i tothom es va oferir para albergar-me en su morada... q wai! Pq aixina si q mola! Barat i bo!

I despres d’alguna llagrimeta i molts abrasos, vam continuar la “festa” de la meua 3a despedida en The Crown, pa no canviar costums. Nomes vam anar 6, pero me va servir de transicio per a no anar-me’n capa casa com alma en pena... Vam pendre unes pintes, uns natxos, unes creilles amb toppings, tot sa... i despres cap a casa. Jo creia Jason, per exemple, voldria anar a sopar tots junts per dir-me adeu. Pos no senyora. No sols no me va fer ni puto cas, sino q quan creia q m’anava a dir “q pena q ten vages, o q te vaja be, etc.”, me va dir “fragaras la cuina, veritat? Pq basicament eres tu la q l’has utilitzat”. Ala! Ja has perdut el viatge a Espanya... Li vaig dir q si (encara q no era jo q l’havia embrutat, pero me donava igual, pq estava prou neta), i lo millor va ser q el dimarts Simon, el novazelandes, l’havia netejat!! Jajaja...

I s’acabo. Pq he de parar ja... q duc escribint este mail uns dies... pa q tinguera una continuitat. I nomes dir q soc felis aci, si, pero crec q ho soc pq se q ahi hi ha molta gent esperant-me i q vol q torne... i m’encanta pensar en el dia q vos torne a vore a tots i totes.

I mentre continue acumulant SKYPE moments amb la familia, amb salva i amb qui te un ratillo. Es molt gracios quan parle (tots els dies! En la mami i jose). I puc vore a la iaia Eusebia (q no diu res, jo creia q em parlaria com li parlava a la tele...), i al iaio Jose, q me fa el parte de tots els seus nous dolors, i ma mare xilla cada vegada q me veu conectada, ignorant q darrere hi ha mes persones q la escolten! I es molt gracios “no veo nada, no oigo nada...” pq te els altaveus apagats i jo no he conectat la camara. O si tinc pressa, me diu “quieres q suba a tu tia?”... fent caso omiso de la meua pressa. O quan no estic connectada “te he llamado, y no estabas!”... pq pensa q encara q no estiga, me sona el mobil o un busca q me diu “tu mare te llama!”.

I aixi, lo quotidia es torna especial. Pq ho veus des d’aci, i t’entra un “noseq” de voler estar ahi q t’emociona, i aixo es lo mes especial del mon. I de sobte, oblides q estas a un lloc especial, perque lo especial es torna quotidia... i passes de mirar-ho tot amb admniracio i considerar-te afortunada a cada moment per estar coneguent un altre territori, a saludar amb complicitat a la dona q te dona un Latte tots els dies o a fer bromes a l’autobusero i s’enrecorda de tu.

Dies de pel·lícula

2008-07-21T00:35:00.012+02:00

Pos no me puc queixar de visitar llocs en aquest juny...

Crec q no he descansat cap cap de setmana! Primer, vaig anar a Notting Hill amb Ana, la portuguesa. Va ser un dia “de pelicula”... jeje. Primer Notting Hill i despres vam vore Sex and the city! Me va encantar tambe, pq vaig coneixer a Ana. Ana es molt dolceta. Quan la vaig coneixer sabia q ens duriem be. Quan arribarem a Notting Hill, lo primer q vaig pensar es “fa olor a merda...”... jaja... no es molt bonic, quan t’esperes un idilico lugar de personatges famosos o algo. Pero si, feia olor a merda. Vam anar a Portobello Market, un mercat que comensa en un carrer i pareix q no vaja a acabar mai... Esta molt xulo, ple de coses antigues (tot es victoria i de l’any de catapum... aixo te diuen pa q compres!), ple d’espanyols (nomes escoltava parlar castella... i me vaig adonar de com me molesta quan els turistes parlen en alt com si ningu els entenguera, considerant q els tenderos son subnormals o algo... les tipiques ties maries q se creuen q ho saben tot i parlen mal a la gent q esta ahi currant... q rabia!).

I el q mes em va agradar, es q de vegades hi ha musica pel carrer... osiga q tu vas comprant, i escoltant grupillos tocar musica en directe. Aixo acompanyat de les casetes de colors, les flors al balco, l’olor a llibres de segona ma, etc. fan de Portobello Market el lloc de Notting Hill q mes m’ha encissat. Despres, des del carrer principal, pots accedir a una especie de galeries q comencen en una porta q sembla la d’una tenda normal, pero q amaga quantitats de tenderetes per dintre. Magic! Ple de collars, de quadres, de tot... Vam trobar una q era de roba super xula, i tenia un provador comu! Amb un espill gegant... i alli estavem sin complejos ni rollos, vinga a provarse cosetes... clar... carregades vam ixir...

I tambe me vaig enamorar d’un collar... pero era una mica car, i m’ho vaig voler pensar... i quan vaig decidir “si, lo quiero”, estava tancada la tenda! Vaig tornar en 2 ocasions (primer en salva i despres sola), i la dona estava de vacances... Jo no m’ho podia creure... pero al fin, fue mio! I es mes bonic q un sol! I no l’ensenye, pq lo querreis!

I no se, mil llocs i moments xulos d’aquell dissabte per a recordar. Com la tenda escocessa on me vaig provar mil gorros tipics, i Ana se va adonar q me faltava un rego... O quan vam descobrir lo bons q estan els sandwitchos de tonyina en panis i maionesa, sentades sota una porta morada d’una casa de color verd, i escoltant de fons “My girl”... (i cantant, per supost!)

I clar, la guinda del dia, va ser vore juntes Sex and the city. Sols dire q al cine, les xiques de totes les edats, anaven vestides com les protagonistes! Sobretot en vestits d’eixos de maripili amb un peaso cinturo a les costelles... Si, i servien Manhatans d’eixos q se fan les xiques en la serie... pero jo passava de beure abans de la peli. Ja vam cridar prou l’atencio esperant a fer-nos una foto en una tele d’eixes on apareixen els cartells! Alli vam estar, entre peli i peli rulant, pos una mig hora pa fer 2 fotos! Jajaj.. La peli va estar prou be, clar, a mi m’encanta la serie... q voy a desir... pero Ana va plorar i tot! No de risa, de lo sensible q es! I comentavem en com te fa pensar la peli en situacions de la teua vida, en q no te sents “soles amb la teua locura”.

I de cami a l’estacio de Waterloo, en el metro, ens va passar de tot... Ja ens havien passat coses durant el mati: primer, una dona (prou gran) i el seu home (tb prou gran) estaven sentats amb una patxorra immensa mentre arribava el seu desti... clar... quan se decidiren a moure, les portes es tancaren, i el peu de la dona es va quedar enganxat, i la sabata es va quedar dintre... i ells fora. Total, q la senisienta sen va anar sense sabata a fer turisme per Londres! Per patxorra!... jaja... Despres, nomes acabar la peli, va i ens clavem en la Circle Line (de les linies de metro mes antigues) i resulta q estava ple de gent bevent com a serdos! Com si fora una festa emmig del vago... i vam preguntar, i resulta q era l’ultim dia q es podia beure en el metro! I protestaven posant-se tots cegos durant eixa nit... deu meu! Casi morim... entre l’olor a sobac, cervesa i les cansons q pareixien cantar... jajaja... La cara de Ana, q es molt formaleta, era un poema... I si no teniem prou, quan canviarem de linia de metro, se sentem en el vago i ana me mira com diguent “mira eixos”... i es q resulta q teniem un grup de gent tirant bambolles de sabo por doquier... i ella me diu “es gay”... jajaja.. com si fora algo raro en Londres!! I lo millor va ser quan va vore q al costat no tenia una dona, q era un tio! I amb sabates de Manolo Blahnik! jajaj

Un altre finde vaig anar a visitar a Aneta a Leeds. Ella pobre me dia “no tinc temps per a ensenyar-te la ciutat...”, pero jo nomes volia q ixir a pendre algo en gent! Per la nit! A beure pintes i escoltar musica... Aixi q me va dir “tranquila, q d’aixo en tindras molt...”. I asi fue. El viatge va ser un poc merdos: 1 hora de tren (q casi perd per pronunciar mal “Vauxhall”), un metro (on vaig descobrir q es mes car anar de parada a parada, q comprar una travel card pa tot el dia) i 4,5 hores d bus! Un bus conduit per un tio psicopata q no devia sentir el fred... Pq tenia l’aire condicionat a tope.. i anavem tots en jaqueta i amb els dits dels peus com una rata... Pero bueno, va valdre la pena pq despres alli m’ho vaig passar pipa! i quico! Vaig coneixer un monto de gent molt maja, sobretot erasmus espanyols i italians. I es q resulta q alli, Aneta i els colegues, eixen de festa a un lloc q es diu “Viva Cuba” i on es pot beure San Miguel. El divendres, hi havia un grupillo de reagge molt animos... i be, despres era regueton i salsa, i tota la pesca... pero bueno, en lo contenta q estava jo d’estar en un lloc en gent ballant i en una birra en la ma, me donava igual q me posaren a Antonio Machin. Va ser una nit molt divertida: primer un amic de aneta erasmus de no se on, un tal Ronnie, q ballava salsa molt be, se va empenyar en fer-me ballar... jo li dia “I dance like a duck”... pero crec q eixe simil no l’antenia... i dale q te pego, li va donar per donar-me voltes sobre mi eje... i al final li vaig dir: “mira... veus q no puc? Q no es una excusa?”... i pobre xic, encara me dia q li mirara als peus i copiara els passos... Oioioioiiii... No tenia ganes (ni habilitats) d’esforsar-me per ballar, ni per mirar al terra, ... total, q al final li’l vaig endolsar a ana, en un paso de baile habil... I despres tambe vam coneixer a “Fito”, un home meiat amb una boina i una camisa a ratlles, q dia q era de l’ira... i anava mes mamat q mamat, abrasant-se a tot cristo... i aneta i jo li cantavem: “fito, fito! Fito, fito!”... jajaja.. pero pa Braulio no va ser tan wai, pq diu q li dia “Yo, si quiero, saco la pistola i te mato”. I q despres se tirava a riure. I despres se posava serio de repent.

Vam estar fins a les 5 del mati bambant... ja desconeixia eixe plaer! Jeje.. I la nit va acabar en casa de unes asturianes q se n’anaven cap a casa (pq era l’epoca de tornada dels erasmus a sus casas) ensenyant-li a un angles a cantar “Adios con el corazon”... i lo unic q vam aconseguir va ser “Adios, con el... coneho....”.

Al dia seguent, vam quedar en casa d’uns amics erasmus valencians. Coincidencies de la vida, el xic havia jugat en el mateix equip de basquet q Salva... Ens van convidar a dinar rissotto i creppes.... mmm... i despres, ens esperava la “Odly run”. Resulta, q en Leeds no hi ha dijousos de nit de sortir de festa universitaria... Sino q tots els dies, a totes les hores, pots sortir de festa universitaria. I la Odly run consisteix en disfrassar-se i quedar al principi del carrer Odly, i beure una pinta en cada pub q en eixe carrer s’ubiquen... Mes de 20 pubs... Clar, despres de la nit del divendres, vam beure nomes en 3 o 4... Jo pensava, that if you want rice Catalina... Anavem vestides d’enfermeres porno... enfermeres pq havien quedat en vestir-se “d’oficis” i porno... pq lo q duiem no es podia dur sense roba baix. Eixa nit tb va ser molt graciosa, i vaig coneixer mes erasmus, sbtot italians (q parlaven castella). Un italia, l’avi del qual era mafios, me va dir “congratulaciones por tus ojos”... i jo m’escollonava. Un altra italiana la va liar, pq es va amorrar a un surtidor de birra a un pub, i clar, els matxaques d’Anglaterra estan adiestrats pa evitar tot comportament “rude”... i la va tirar casi a pataes...

I res, acabarem en el Viva Cuba... on de nou, un xic me ve i me diu “quieres bailar?”. I jo “no!!!!!! NO SE!!”... collons en el ballar, esta sobreestimat en els salons de salsa... i jo no se seguir el ritme... no se... no se... i no se! Pobre xic, no tenia la culpa... i el meu tajant NO... crec q el va deixar super xafat... pero lo millor va ser q va resultar ser el cossi de Ronnie!!! El ballaor de la nit anterior!! I jo, en un intent de fer sentir millor al pobre xic, vaig i li dic a Ronnie: “Ronnie, fes el favor de dir-li al teu cossi q es veritat q no se ballar... a q si?”... i Ronnie “si si... no sap, de veritat”... jajaja... era una situacio un poc humillant pa mi, pero esq me sabia mal pel pobre xic . I finalment, la nit va acabar en un karaoke xino... no dire mas... subtitols en xines i cansons en angles/xines... I Aneta i jo en arribar ens vam amfitar de sandwitch de salsitxa iberica q li havia dut son pare... pq ella tornava a Espanya dos dies despres.

I la tornada va ser pitjor, si cabe, q l’anada... pq el bus, en lloc de gelat, estava bollint! Despres, en el metro hi havia vaga... i quan vaig arribar finalment a Egham, el bus de l’estacio a ma casa ja no passava pq l’ultim era a les 18.30... i eren les 20.00... I no hi havia taxis... aixi q me vaig pirar caminant... tota brava... i vaja merda! Calor, cansa, ningu als carrers, i els cotxes avorrits me dien coses i jo m’acollonava... I quan finalment arribe a casa, despres del dur trajecte, John tenia ganes de xarrar... i es d’eixos moments q no escoltes res, q nomes vols pixar, llevar-te la jaqueta, deixar la motxilla i morir al llit... i John contant-me pirules d’ell... sense l’empatia necessaria per saber q si no li mires a la cara i li dius “ui... q cansada estoy”... vol dir q te deixen de parlar...

Pero jo a John li aguante lo q siga i passe de fer-li un lleig. I mes de vindre a l’estacio a per mi un dia a les 11 de la nit, pq el meu oculista va decidir canviar de pensament! Resulta q vaig a Oxford a la meua ultima visita per lo de l’ull... i el xic, tot majo, me diu q si vull quedar-me a sopar (despres de 3 invitacions anteriors, i 3 desinvitacions anteriors pq tenia massa treball). Total q li dic q si, pero q he de vigilar l’hora q es fa pels trens, pero ell me diu q no me preocupe, q ell me duria en cotxe a casa (i jo pensava, q majo...). Aixi que anem a un bar, i prenem algo... I mentre estavem xarrant, me diu “te vols quedar a sopar?”... i tu penses (no estic aci por ello? Lo he sonyao?)... i dubtant si se tratava de una malaltia contagiosa de les lagunes de Priya, li dic “ah, sssi...” (com si pa mi tb fora una noticia nova). Total, q me diu, “tu tranquila, q jo te dure a ta casa despres” (jo pensava... aso ja ho he escoltat abans...). Total, q estem sopant... per cert en un lloc molt xulo, rollo arab, amb cortines, taules petites i taburets... amb una habitacio sense sostre, molt xulo. I demana ell, pq jo no tenia ni pajolera del q se menjava alli... I va demanar distintes “tapes” (q eren mini racions... pq despres a casa vaig tindre q resopar!), pero be. I va i una era de cigrons en comino!!!!!!!!!!!!!!!! I jo no soc alergica, pero el comino me dona bossera instantania... i ell “mm... menja d’aso, q esta molt bo”... i jo “mmm... q rico... mmm”... Total, q acabem, entre comino i comino... i me diu de sobte “clara, saps a quin hora t’ix el tren?”... i jo pense: ara si, ara si q este tio te un problema de memoria. Pero no m’havia dit q me duria a casa?? Pero clar, en realitat no podia dir-li “ei, tu no m’havies dit q me duries?” pq seria tirar-li morro... aixi q tota xafa li dic “supose q cada mig hora... pq no tinc apuntats els trens de despres de les 9 de la nit..." (clar, jo havia apuntat trens, per si no me quedava a sopar, q arribaren com a molt tard a Egham a les 9! Pero no q sortiren d’Oxford a les 10!!). I entonces vi la lus: el xic me va dir q tenia q fer les maletes pa no se quin congres, i q no li venia massa be dur-me... pero q me duia a l’estacio... (oh... grasias...).

Total, q vaig pillar un tren a les 10 i vaig arribar a Egham a les 11.30 passaes... I, desesperada pq no podia caminar de nit (massa perillos) i el taxi me podria costar la friolera de 8 o 9 lliures... vaig pensar en enviar-li un sms a John, pq ell ix de currar a les 11. I alli estava ell, puntual com una rata, va vindre a x mi. Per aixo, i per mes coses, John pa mi es intocable.

Despres d’aixo, he tornat a Oxford dos vegades mes... pq clar, com no, tinc la sort de q quan ja estic be de l’ull i no he de tornar al metge, la meua supervisora pilla la baixa i me convida a sa casa. I ale, a gastar-se los dineros. Pero les sessions en Courtenay van ser molt wais... una va ser la de la despedida, pero abans d’eixa vam quedar un dia les dos soles. I vaig descobrir q encara l’admire mes del q creia. I em va presentar a Ray, l’home, i em van convidar al seu Cafe preferit, on feien un pudding de taronja i xocolata q te mors!!! (per cert, pudding aci es qualsevol postre... la paraula “dessert” se veu q es com pija... posh...). Ray me pregunta si era vegetariana... i li vaig dir q ser vegetaria en Espanya es molt dificil pq dir q no al pernil es un pecat. Deu.... com trobe a faltar el pernil, les rosquilletes, la mallorquina i la orxata!!!!!! Per cert, eixe dia anant a Oxford van pujar al vago un monto de persones considerable: elles amb sombreros d’eixos horteres i ells amb smokin. Primer vaig pensar “sera una boda...” pero clar, qui va a una boda en tren? I van baixar en Ascot. Resulta q eren els dies de la Royal Racing de Ascot... on la gent s’ha de mudar i despres s’emborratxa considerablement... pq de tornada, la mateixa gent va entrar en el vago, i l’olor a alcohol q feien juntament amb els crits de la desinhibicio anglessa... era un panorama digne de vore. I el record mes disgusting es una tia (jove) amb un vestit morat (lleig)... i sense sujetador... amb les mamelles apuntant a les 5 menos vint... lleig. Va ser molt lleig. I ella vinga al bot enmig del tren.

Beers and byes

2008-07-18T02:33:00.018+02:00

He descobert q no m’agrada la carn de corder picada...

...mes be me dona bossera instantania... Pq un dia, per equivocacio, vaig comprar “minced lamb”... creguent que era “minced beef”... i el pudor q feia la cuina mentre cuinava, era considerable... jo creia q la carn estava passada o algo... i no! Esq era de corder... La vaig tirar al fem ipso-facto! Pero no tenint prou, un dia, veig en the Hub “moussaka” per a dinar... i jo mmmm.... la vaig agafar sense dubtar. I qual fue mi sorpresa, q tb duia carn de corder! Jo creia q era de verdures! Nooooooo Noooooo... ajjj....

I un altre dia, havia de dinar soles en la uni, i me vaig dir “hui toca wok!”... i ale, vaig invertir 5 lliures en un plat de noodles amb verdures i pollastre... mmm... i el xic q m’ho estava preparant me diu “do you like spicy food?” (usease, picant)... i jo “ah... si”... craso error!!!!!! NO! Lo q jo crec q es picant en espanya, aci no es res. No digues mai q si a l’spicy food, pq ahi estava jo, sola, en la cantina, en el meu plat de noodles, i plorant com una malaena... pq picava tant, q ja no notava la boca, la llengua i part del nas. Pero jo ahi, com una campeona, m’ho vaig acabar quasi tot.

Parlant de calors... ací quan mes fred fa, mes descoca va la gent. Les xiques van en vestidet d’anar a la platja, pq lis agrada ensenyar carn a la menor oportunitat... i jo mes arrupida i mes tapada, com una weleta...

Pero passant a sentiments mes personals, si en el pis ja em sentia comoda, en la universitat molt mes. La gent de la meua oficina, i fins i tot del departament, ja va passar de ser “un mero companyero” a gent en la q compartir coses. Perque quan no tens mes q un ordinador per a dir coses a la gent q estimes, necessites algu suport emocional en forma de persona a la q palpar i sentir prop. I clar, jo agafe carinyo fins a una pedra d riu... i lo meu m’ha costat ara despegar-me pa vindre a Cambridge.

Dios! I en una d’eixes converses personals, me vaig enterar q Paula ixia en un xic punk-gothic! PQ??? Pq me va dir que volia un corpinyo de Camden! Q ella, tota xicoteta i modeseta q la veus ara, abans era gotica!

A primers de Juny vaig decidir lansar-me a la piscina, i proposar-li a Ana, la Phd portuguesa, d’anar al pub “The Crown” amb la gent del departament (ja q m’havien dit q era la costum de tots els divendres a les 5 p.m.. I quina va ser la meua sorpresa que en arribar, estava mes de mig departament alli. Tot mesclat: professors, becaris d’estiu, estudiants de doctorat, de post-doc... me va encantar eixa vesprada de divendres. Vam arribar a les 5.30... i ens vam alsar d’alli vora a les 11!! El pub se diu “The Crown”, i entre pinta i pinta anavem jalant natxos amb salsetes, creilletes amb toppings de formatge i bacon... tot sa, ja sabeu. Jo vaig ser capas de veure’m 2 pintes i mitja. La mitja va ser pq Ana, va dir q no volia mes q un suc de taronja, i li van dur un gintonic... aixi q vaig pensar, millor mitja pinta... I es q aci van a rondes (de les quals no em van deixar pagar ni una!)... Un dels estudiants alemanys, me va contar, q abans d’arribar aci no bebia mai... i que aci “hi ha molta pressio”... i ara veu com un cosaco!! Home... ell se’n faria perfectament 5 o 6 pintes... i anava com un rei.

Un altre descobriment va ser Adrew Meso... quin personatge. Ens va contar que va anar a un congres a EUA i, de rebot, va acabar en Las Vegas en un tipet q va coneixer a un dels sopars. I que es va gastar la pasta del congres en un casino, mentre el amic havia fet uns altres “amics” super raros, i jo q se... soles recorde q pa contar 10 minuts, va estar 2 hores! I que a un dels personatges li dien “as seen on tv”... ossiga, q eixe es el nom q posava en el seu DNI.

Tambe va ser gracios un dels professors, q en dir-li q era de Valencia, me va preguntar “oh si... coneixes a Manuel Perea??”... (clar q no... pq es de la universitat de valencia), pero mentre jo dia q no modestament, andrew i l’alemany es petaven de la risa i li dien tots cabrons: “si clar... es com si jo te dic a tu... coneixes a Dave Smith??”... i jo no podia aguantar-me la risa al vore-li la cara a l’altre pobre... tot xafat... aish... Pero ja veus, estudiants post-doctorals, fent-li bromes a un professor, de igual a igual. I es q en Royal Holloway regnava un bon rotllo increible... fins i tot volien fer un viatge junts...

El millor de tot va ser quan ja erem pocs, i les converses comensaren a desfasar, i parlavem de algo de fotos, i jo els vaig ensenyar una foto d’un conill q vaig poder fotografiar en sortir de la meua oficina... i de sobte, en una de les meues canviades de tema habituals de mi mundo, dic “pos nosaltres en la paella posem conill”. I Andrew, me mira i me diu: “oh oh oh... en esta conversa falten pasos... no me pots dir q has fet una foto a un conill, ahi tota tendra, i despres dir q els mates i tels menges!”... jajaja me descollonava. I tambe despres, quan li vaig dibuixar en la seua agenda els territoris on es parla el catala en Espanya... fent un poc de pais, i ell q no m’acavava de creure...

La tornada a casa no va ser tan graciosa... primer haguerem de deixar a Andrew i a Collin alli... pq no se volien menjar... i despres Nicoleta, la grega, me va dur en cotxe i ens vam perdre... i pa un carrer recte i despres girar a la dreta, va tindre q posar el GPS!!! Jajjaa... pobreta... mig hora q vam estar. Pero es molt maja. Me va dir q tenia una bici a Cambridge q me regalava. Ella treballa en l’oficina de Ana, la portugesa. Ana es la millor... li he pillat molt de carinyo. Me diu que el meu accent es “lovely”... jaja... i aixo q la meua professora de l’EOI me dia q havia de canviar l’entonacio... pero Ana diu q no, q li encanta escoltar-me parlar pq se sent “en casa”. I ara, fins i tot jo dic “lovely” (tambe una india en un badulake un dia me va dir “espanyola?” i jo... “si, com ho saps?” i diu: “per la manera q t’expresses i mous les mans...”... clar, els anglessos son menys expressius q una taula de planxar...).

En l’oficina hem arribat a ser 6... Jo creia q Sara, l’anglesa, es moriria d’un infart. Lo de Sara es molt estrany, pq es com si s’haguera obert al mon de les emocions nomes amb mi. En lo seria q pareixia... jeje... encara q jo la tenia cala des del primer moment. Pero en ningu mes. A Kieren, un xic nou, i Siobhan, la xica nova, els tenia calats. Primer la cadira q li la furtaven, i despres va pillar a Kieren usant el seu ordinador... I esq Kieren, no para de parlar! Es Kieren ruiditos. Jo me pixe, pero es la tipica persona q necessita fer ruidets cada 5 minuts... pa mi es com una radio. I de sobte, te parla en guatemalo i te diu “como esta usted?”, pq va passar 5 mesos alli on casi l’assassinen (es prou gracios quan ho conta)... I me diu “Sara me odia, que jo lo se”... jajaj.

Home, jo entenc a Sara, pq ella i Paula son les “fixes” d’eixa oficina... i bueno, el q va passar es q els darrers dies q vaig estar alli, no va vindre molt pq preferia treballar a casa. Pero he tingut mes bons moments amb ella, alguna de les meues “claraes”... com per exemple, quan li volia contar lo del xic q no esta be del cap en l’autobus, el q no parava de tirar-se rots... I clar, pense “eructo... serà eruct... eructing... no va a ser rotting...”. I li conte la historia del xic eructing... i ella me diu “oh, i love the expression erupting...”... clar, eixa no es la reaccio q jo esperava! Pero esq ella pensava q jo dia “erupting” (q es entrear en erupcio, com els volcans, pero q tb pots expressar quan algu explota)... i ella entenia q el xic xillava i tal... i despres no sabia com fer-li entendre q no, q rotava! (pero jo no volia fer el soroll i q se me catalogara com a serda)... i quan ho va entendre, ja no li va fer tanta gracia! Jajjaa... Jo creia q era una historia graciosa... pero weno, el humor angles no accepta eructes en les seues histories! Too much rude!! Lo bo, es q ara se q eructar es burp o belch... vocablos utiles donde los haya.

De Siobhan tambe m’he encarinyat al final... Vam passar una setmana prou unides, pq li vaig ajudar a fer uns dibuixos per a una tasca de auto-presentacio, i li vaig ensenyar a emprar el photoshop... en espanyol! Pq nomes el tenia en el meu portatil, i clar, ella dia que ja sap espanyol “cortag, pegag, capa!”... jeje Esq es molt bona, el humor irlandes no es com l’angles! Un dia dinant, va passar un tio molt mudaet, pero amb un jersei de pico (pero molt de pico, fins a l’altrura dels mugrons!) i ensenyant tota la pitera peluda ... i jo me vaig quedar mas q anonadada de semejante exposicio publica del seu pecho-lobo... i clar, ella no tant. Se va riure, pq les pintes del pijet eren de riure, pero no massa. I clar, li vaig preguntar com estava l’assumpte de q els xics en Anglaterra es depilaren... i me va mirar en cara de “que dius?? Te referixes a l’esquena, no???” i li vaig dir q no, q jo tenia amics q se depilen cames, axiles, etc... i me va dir q aci no, q aixo es “gay thing!” jajjaja... I es veritat, aci, si eres un xic (i no eres de cap “tribu urbana”) van molt mes naturals, sense metxes ni depilacions... i les xiques (repito, si no son de cap tribu urbana), van de mari puris! Amb vestits de campana i flors... Pero al final Siobhan tampoc estava a la meua oficina... la van canviar pq “algu” va protestar de q erem massa... i ella diu q vol tornar pq es l’oficina dels “restos de festa”! jajaj... pq tot el q sobra de les tea parties (galetes, papes...), va a parar alli... i en el despatx on esta no hi han biscuits...

I despres esta Sharon, la summer student de Courtenay (la meua supervisora). Tb es molt maja, i pal seu cumple Courtanay se va currar una festa i va fer una tarta casera (amb frambueses, crema i xocolata.... dios! Q bona estava...). Pq aci qualsevol excusa, es un motiu per fer una tea party... ja podrien aplicar-se la mitat del rollo en la Uji... me rio de janeiro... segur q me posen la tesi pal dia del meu aniversari!

He d’explicar q el motiu de q estiga en Cambridge ara, es pq Courtenay esta embarassada i pillava la baixa per maternitat la darrera setmana de Juny. Aixi q, Sara i jo, amb una excusa mes q excusada, li vam preparar una tea-party sorpresa per a dir-li adeu el seu darrer dia. Bueno, no va ser molt sorpresa pq la secretaria del departament, li va enviar el mail convidatori tambe a ella ... jeje... i la dona ho negava, pobra, pero si se va entarar pq abans del mail, no podia quedar eixe dilluns, i despres del mail, va dir q si, q claro q podia.... Jo eixe dia vaig fer muffins (malaenes en valencia) casers de poma, canella i anous! Toma ja! Q bons... van triomfar com un egua! Vaig fer uns 30... (transportats en el bus en una caixa prestada dels invents de Jason...) pensant q sobrarien... i no! Els q van sobrar, la gent s’arrimava a mi disimuladament i me dia “me puc endur un parell a casa?”... i jo “home clar!”... i en tant home clar, home clar, ... me va quedar una pa mi :-) Pero jo estava tota satisfeta... a mes hi havia un rollo pique Sara-Jo, pq ella havia fet una tarta de xocolata i jo els muffins... i tothom deia q el millor de la festa eren els muffins!! Jajjaa... i quan ho va dir la ultima persona, jo vaig fer un “toma ja!” de brazo... i Sara me va mirar en odio (pero de conya...). Ah! Tambe li vam fer regalets no menjables... jo li vaig dibuixar una postal q posava “Wellcome new mum” amb abelletes i animalets, i la gent ho va signar. Sara li va comprar joguets pa la nena, i tal. Va ser prou emotiu... pero nada de abrazos y besos!!! Tot verbal i molt lovely. El cap de departament, Johanes, me va dir si jo havia dibuixat aixo, i en dir-li q si, me va dir “t'hauriem de fitxar aci, q eres molt polivalent, dissenyes postals i tot”... jo, sonrojada pel comentari, nomes se m’ocurreix dir-li “clar, en tots els departaments de psicologia fa falta una dissenyadora de postals”... menos mal q li va fer gracia! I es q Johanes, tampoc es angles... es alemany :-)

Despres de la festa, Courtenay un dia, me diu “this is for you, my dear”... i era un sobre... jo vaig pensar (diners? Un cd en fotos de la festa??) i no! Era una “Thank you Post-card!”... jajaj... Esq son tan complidors... era la seua manera d’agrair-me haver colaborat en la prepararcio de la seua festa. Ja veus! Es bonico, pero el q nosaltres expressem en un abras, o un bes... ells ho fan per escrit. Son formes distintes, igualment valides, per supost, pero distintes.

Gracies a Ana, vaig coneixer tambe a la gent del seu despatx: Nicoletta (grega), Sebastian (alemany), Afshin (india), Helen (xina)... me van convidar a anar en ells a sopar a un italia un dia. I com no, me van donar el facebook!! Pq aci, si no tens facebook, no eres nadie. Eixe dia me vaig adonar q tenia un monto de plans! I q mola molt estar en contacte en gent del mateix departament, pero de diferents arees de coneixement... pq parles, t’ajudes, te dones idees, etc. Fins i tot participen en els seus propis experiments... jo vaig fer el de Nicoletta, de reconeixer expressions facials, i me va dir q ho vaig fer perfecte! Toma ja!

I per ultim, la ultima adquisicio de la meua oficina: Cristiwisty! Jeje... va ser molt gracios... quan ja creiem q estavem petats de gent en l’oficina, un dia arribe i hi havia una xica rubia nova... I jo li dic tota correcta (donant la ma, mai dos besos!)... “Hi, how are you? I’m Clara” i ella “oh, I’m cristina, nice to meet you”... i jo li dic “eres espanyola?” i ella “si...”... jaja.... Total, q era de Madrizzzz, nada mas i nada menos. Ha resultat ser un gran recolzament pa mi i jo pa ella en les 2 darreres setmanes. Al principi me va donar pena, pq me sentia identificada en com se sentia, pq jo havia estat igual les primeres 2 setmanes (en una residencia en q la gent no parlava, sense saber on anar a comprar...)... pero ella estava un poc mes verda q jo! Se creia q una lliura eren 2.5 euros! I despres d’estar discutint mig hora, i vore q no, q jo tenia rao, va descobrir q tenia mes pasta de la q se pensava! Ella q estava comensant a pensar q el banc l’havia timat... i resulta q en volta de 70 bitllets de 10 pounds, tenia 70 bitllets de 20 pounds! Es la tipica xica q tot li sembla be, i es super-happy! Te 33 anys, pero sense reparos de fer el loco i plantar-se un gorro de cocodrilo dandee un dia de festa... jeje. Molt be en ella, me va contar q fa bici en la filla major q ixia en Medico de Familia, i q era amiga de Rebeca Loos, la de Beckam!! Jajjaja... era super raro... pq quan acabavem el curro, anavem a pendre una cervesa... i ens contavem histories, i ella me contava lo de la rebeca loos com si jo li contara la historia d’amor d’una amiga meua... i jo ahi “claro... claro...”. Pero be... tambe va ser gracios que ella estiuejava en la platja de Piles!! (Piles beach, com apareix al google maps...) i anava al Oliva-va, i enten el valencia perfectament. No el parla, pero l’enten. I es molt bonica, pq un dia arribe i m’havia comprat la meua cookie preferida i un cafe.

Pos Cristina venia com jo, a passar 4 mesos, pero al final nomes s’ha quedat fins a q jo me n’he anat... pq dia q no aguantava mes. Ella i jo se quedavem les ultimes, anavem a pendre algo, i aixo li omplia el dia. Q per cert,... se va estranyar quan vaig demanar una pinta “sancera”... diu “ui.. todo eso te bebes? Debes de estar acostumbrada...” jajaj... no lo sabe ella bien. Pero ara diu q se trobava sola i s’ha tornat a Madrid. I es que la universitat donava un poc de asquet la segona quinzena de Juny... primer van tancar The Hub (q dius... millor... fuera tentasion de cheese-lemon-cakes i cookies...) i no tenies on anar a menjar... despres cada dia tancaven la uni mes pronte!! Home!! Un dia, ve el tipet de seguretat a les 6.30, i me diu, ale fora... Al dia seguent a les 6... i l’ultim dia a les 5.30!!! I eixe dia, a mes, el tipet de seguretat va intentar lligar en mi cual casanova...: 1) eres espanyola, de q zona? 2) q estudies? (grata pregunta estant a l'edifici de psicologia... 3) fas algo "especial esta nit"? (dioz! q “I miss the bus!! a lot! Bye!”).

I clar, amb tota esta mandanga de gent i petits detalls, i dia a dia, m’ha costat un munt despedir-me... I me dien q no volien q me n’anara, q vindran a vore’m a Cambridge, o q farem viatges als paisos dels quals cadascun som... pero ja se sap, q aixo moltes vegades queda en paraules... pero mes val aixo q res! I aixi, la meua despedida de la gent d’alli, ha sigut com una boda gitana... casi una setmana de esdevenimientos multiples:

Primer, vam fer la despedida oficial en casa de Courtenay ( a Oxford)... mes q una festa, era una reunio on contar-nos diferents coses del treball: sara va fer una exposicio de la seua futura tesi, sharon va parlar del q fa amb courtenay i jo vaig exposar el poster q presentare a Edinburgh. Molt wai, pq ens vam donar idees les unes a les altres, tot entre te i te... Vam comensar amb te i brownies (fets per mua!) a les 12, vam fer exposicions, vam dinar un super menjaron vegetaria (pq Sara no menja carn i Sharon no menja peix) consistent en ensalada de col, quitche de carabassi i tomaques seques i creilletes al forn amb oli d’oliva... vam acabar les exposicions... no sin un poco de vino... i al final, pa sanjar l’acte, ens vam menjar un pastis q era gloria bendita... xocolata, mascarpone i maduixes gegants... Oh my god! I en eixe moment, va i me donen un regal i una targeta... jo no m’esperava res, donat q encara quedava una setmana pa anar-me’n... i me vaig posar mig a plorar, tota figa... Era una bufanda de la universitat (q pica com un deu... pero la posare a l’habitacio) i una targeta firmada... Quin dia... al dia seguent estava tota “insolacionada” pq de tant de te en el jardi, me vaig cremar un poc... (possible, burned in England??)... i trista, pq no tornaria a vore a Courtenay i s’ha portat la mar de be en mi.

Un mes més de flatmates

2008-07-13T22:33:00.009+02:00

Hola gentola!!!

(avance q no tinc ni accents ni “c” trencada... tampoc “enye”, pero no me fa cap falta... es curios com cada teclat en cada pais li dona una importancia a uns simbols com £ $ % ^ & ... o fins i tot tinc ~ ... la cosa eixa que en espanya te toca traure apretant mil coses a la vegada i al final la traus passant el dit fent rollo piano en la fila de dalt!)

Be, ja tocava un mail. Dios meu... no m’enrotllare en aquesta petita introduccio on demane perdo de “davant-ma” (exisiteix?) per la longitud del mail. Aço realment va naixer com una consecucio dels mails que enviaven les meues amigues i gent q conec, contant el que fan, el que veuen... pero elles i ells tenen capacitat de sintesi. I jo no. Sé que molts heu arribat a la conclusio de “llarg” (andreu es el xivato, q lo sepais), pero ja sabeu q no cal llegir-ho tot. Encara q sols per dir aixo, segur q se piqueu i continueu llegint...

Ditxo esto, aci va un fascicle mes de les meues aventures londi-egham-nieneses. Com realment aço no te sentit, li donare l’estructura habitual per parts, perque si. No se. Con fotos incluidas, oiga.

Primer dire que ja no estic a Egham, ara ja estic a Cambridge, en la meua fase final de la visita (en menys d’un mes estic ahi!! El dia 6 d’agost definitivament!). Pero d’aixo ja parlare en un altre mail, anem per parts...

Jo creia que el mes de Juny seria tranquilet, pero no... no he parat, i cada dia he acumulat coses que vull no oblidar.

PIS

En el pis les coses van canviar molt. Primer de tot, Priya se va canviar a viure a la residencia universitaria. Li donaven una habitacio 5 o 6 vegades mes gran que tenia en la nostra casa... A mi em va entrisitir molt, pq justament era el meu unic recolzament “verbal” en casa.

L’ultim cap de setmana em va dir d’anar a fer algo juntes el diumenge, i ens vam anar a descobrir el Windsor Great Park. A mi m’havien dit que era un parc molt xulo i tal... pero el meu concepte de “parc” es el Parc Rivalta! O la Glorieta de Sagunt... total... que alla que anem. Be, primer anarem al seu nou pis (q per cert, havia de compartir en 15 persones i feia una olor a brut considerable...) a transportar algunes cosetes. Com a propina, me va deixar unes quantes coses de legado: la tele (la qual ja li vaig tornar a la setmana seguent pq no la veia), caramels i bombons, una bossa de fruits secs rarissims i lo millor, un potingue que va fer son pare a base de chilly i all, que quan afegeixes mitja culleradeta a les salses, pica com un dimoni!

Me va agradar molt eixa vesprada. Tot va ser un poc com magic a la par de sorpresiu, com si pensarem “o ara o mai”, i ens vam posar a coneixer-nos molt mes pq t’entra la cosa eixa de “potser a esta persona ja no la veja mai mes”. Primer de tot, li vaig preguntar sobre la seua religio, pq sempre m’havia intrigat. Ella es hindu, i per aixo principalment no menja carn. “te puc fer una pregunta sense ser “rude”?” me va dir... i jo pensant (a vore q me solta...)... “tens la regla?” (immediatament, el meu cervell es va colapsar, pq no se m’ocurria un desencandenant a eixa pregunta). Resulta que te un santuari (dins d’una caixa) que no pots tocar si tens la regla!! Un santuari format pel Deu Ganeisha (eixe q es un elefant amb moltes mans) al que tots els dies li ha de posar aigua i fruita, i beure’s l’aigua al final del dia. Bueno, el d’ella es mes wai... perque com no te sempre fruita, normalment li posa galetes de xocolata! Jaja, me va fer gracia la “modernitzacio” de la costum, i dic “pos un altre dia li poses un whisky i un perrito caliente”... se va riure, pero no molt...

De cami al parc, la meua atencio estava absorbida per la quanitat de verdor que hi havia al meu voltant, els arbres gegants, l’olor de les flors... i al mateix temps m’indignava de pensar en com en Espanya se carreguen qualsevol zona verda per construir un marina d’or o sucedaneos. I li ho vaig contar... i debatiem de temes politics i socials, i ens donavem la rao, i be. I de repent, la pregunta: “i tu, q opines sobre la vida després de la mort?”. Toma moreno! Jo per a eixir del pas, pq no volia ofendre a la teoria que hauria de tindre ella (sociologa, hindu, fent un master) amb una resposta com “res”. Total q me vaig decantar per algo, q es veritat, q espere q hi haja algo mes, pero q no tinc proves de ello, oye. I res, ella me va contar q creu q tots estem interconnectats per un estat de subconsciencia... (imagineu com me sentia jo)... i va acabar diguent que la seua familia era de mediums! I que ella havia vist com en sa tia resucitava una alma... Jo no sabia que dir... ella estava tan seria i trascendental... aixi que no se com, vaig comensar a parlar d’autistes. I a otra cosa, mariposa.

A tot aso, el Windsor Great Park es una preciositat. Es com un d’eixos parcs q veus a les pelis d’EUA amb llacs, arbres gegants, signes, anecs, etc. Increible, va ser tot un descobriment. A Priya li va donar per saltar tots els bassals de fang, i a mi per la fotografia... clar... I sorprenentment, emmig de tanta bellessa natural, hi havia un tottem d’eixos i un camio dels gelats! Q aci es super tipic... en la musiqueta de les pelis quan el pallasso sadic va a matar a la xica... I jo volia un gelat... pero estava massa lluny... I pa acabar, vam vore uns quants xiquets borratxos al cementeri... ja veus, tot un bosc i lis dona per beure en els morts! Cada qual...

I a Priya, abans de vindre’m aci la he vist sols un parell de voltes. Una, vam quedar pa pendre un cafe en la universitat, i me va demanar q la acompanyara a casa a canviar-se de roba (pq anava en l’uniforme de correus de la uni). Total q anem, obri la porta principal, i jo anava davant. I de sobte me pare davant de la seua habitacio per a q ella obrira en la clau, i me diu tota blanca “com sabies quina era la meua porta?” ... al principi jo creia q era una broma, pero no! Ella creia q estava tenint una experiencia trascendental d’eixes on haviem connectat i jo havia sigut capas de saber quina era la seua habitacio sense haver estat alli. Ho vaig sentir molt, pq li podia haver seguit el joc... jajja... pero li vaig dir: “deixa de fumar, q tens lagunes! No recordes q la setmana passada vaig vindre a ajudar-te en la mudansa?”... jo creia q en aixo tindria prou... pero la tia no s’enrecordava!!! I jo “si tia, q vam anar al parc.... i tu vas fer hueco en la nevera...” ... i si, deia q se’n recordava del parc, pero no de q jo haguera estat ahi!!!!!! Jaja... I despres, la ultima nit q vaig passar en Egham, van vindre ella i Nicola (la novia), a dir-me adeu... va ser un poc trist... pero vam quedar en visitar-nos, i per que no, fer un viatge a la India algun dia!

Amb Jason les coses van canviar prou. Durant aquest darrer mes era com si li molestara no ser ell l’unic que me duia a fer coses. Com si estiguera “perdent” el seu bitllet de vacances a Espanya. La seua ex continua igual de estupida... un dia va i me saluda a mi, i a Priya no (q duia mes temps en el pis!). Raros... Un altre dia, va i Holly (en la seua filantropia per acumular merda) duia 2 setmanes sense escurar, i ho anava deixant apilat al costat de la pica... Que fa Jason? Va i li escriu un sms al mobil!! Tot funciona molt politica i correctament de cara, pero quan ocorren coses, notes i sms...

Amb John, en canvi, ha sigut diferent. He descobert una molt bona persona en ell. Des que vaig arribar, crec q soc la unica q li va fer cas. I clar, abans de mudar-me a Cambridge, tots els dies em dia “I’m going to miss you a lot”. Tots els dies. Es la tipica perona q li agrada fer coses per la gent, a canvi de res. A canvi, potser, d’un poc de cas. Que trist... i en una casa on nomes falta cagar per sms, qui li feia cas? Un dia, li vaig comentar q volia fer un tour per Londres, i al dia seguent tenia un mini-mapa desplegable sota la porta. Un altre dia, m’havia deixat preparat el dinar per endurme’l al curro, i m’havia posat dos tomaquetes cherry i una floreta damunt. Un altre dia me conta que s’ha apuntat a un curs de vi en Windsor (q li costa 300 lliures!), i q vol q me quede una botella de les q fara. Jaja. Diu “com eres espanyola, m’interesa saber la teua opinio de la qualitat del vi”... jeje... i jo pensant q la meua cultura del vi es basa mes en el calimotxo i el cason historico, q un altra cosa... Pero ja veus... q bonico. A mes, esq es tan gracios... estava jo en la cuina en el portatil, i de sobte veig 2 rabossetes en el jardi, i comence “look! 2 foxes! (menos mal q no vaig dir bitches, q se me va passar pel cap...) i m’ix en una tovalleta de la dutxa i correguent com un conill, pq no sabia q passava. I despres me diu: “vine, q te vull ensenyar una cosa”. I jo... a vore q me depara ara l’habitacio de John II... pos me va ensenyar una montona de caixes plenes de botelles de vi, i hi havia un Rioja. I ell tot pagat diguent-me “rioua”...

... i al final he pogut saber el misteri del seu matrimoni. Una de les meues ultimes nits, en les q ell aprofitava per contar-me coses (p.e. q te el monyo casi afro i per aixo se’l rapa... jo me l’imagine com un querubin!; o q en Anglaterra els pel-rojos xics son vists com horrorosos... les xiques no, les xiques son lovely...), me vaig atrevir a preguntar-li si estava divorciat o q. I resulta q no... q ell viu en una casa i la seua dona i la filla en un altra, pq (resumint) la dona va acceptar diners de la seua germana per a la hipoteca de la casa amb la condicio de q ell no visquera alli. Fort, no? I damunt, no saben q ell va tots els dies a vore a la dona i de vegades se queda a dormir. Jo no podia escoltar com justificava les raons de la seua dona per a consentir aixo... pero tampoc podia dir-li “estas capoll...” pq es la seua vida. La historia es mes llarga, pero no necessiteu saber mes. Sols q es una persona entranyable a la q la gent li dona l’esquena no saps pq, inclus Jason, pero jo no... pq de sobte un dia se te queda mirant i te diu “you have eyes like saucepans” (de grans... no per fregir ous q es l’acudit facil aspanyol i camioneril...) o “you’ve got a funny bottom” (pq duia el cul ple de farina fent els muffins).

Despres de Priya, va ocupar la seua habitacio Simon, de Nova Zelanda. Fa aikido (clar, esta quadrat), i John diu que li ha promes q li ensenyara. J Simon es un tio molt majo. Tambe te uns 40 anys, pero res a vore amb Jason. Este me feia bromes i xarrava pels colzes, cosa q ja trobava a faltar! Me va preguntar un dia si estava “engaged” (prometida! Com la princesa! jeje), i li vaig dir q aixo en Espanya no s’estilava. Q potser algunes parelles molt conservadores si, pero q estar “promes/a” es basicament quan estableixes la data de la boda (corregidme si me equivoco... pero eixe es el meu concepte de estar promes/a). I emmig de la meua super-explicacio de la nostra cultura, m’interromp i me diu “ui... pos tu ja no tens edat per a perdre el temps!”. Ala! Toma hachasso! Jajaja... Menos mal q sabia q tot era una broma, si no me’l menge ahi!! Jo pensant, si ara tothom te diu q eres jove pa comprometre’t, q etc q etc... i este tio me diu q amb 25 anys ja se mesta pasando el arros... jajaja... de la risa, no li vaig insultar. I li vaig dir: “a vore... tu estas divorciat, no? A quina edat et vas casar?” i me diu “als 32”... i jo... “ah... muy bien... aleshores a mi me queden 7 anys!”.... i quan ja creia q l’havia vensut me diu: “no, esq les dones perdeu la forma abans i despres vos costa mes trobar un marit”. AHHHHHHHHHH!!! Ja vos dic, no era rollo masclista, pero buscar-me les cusquerelles si...

I a partir d’ahi sempre m’ha fet mes bromes, com clavar-se en la meua estatura (q no arribe al microones), en la meua “morenor” (q dec ser adoptada i no espanyola)... i al final me dia q me n’anara ja... q ell volia la meua habitacio. Pero aso es algo q trobava a faltar tant... pq nomes me digueu eixes coses els meus amics en Espanya! I clar... era com, “ala! M’estan putejant! Q wai!!”... pq els anglessos son incapasos de fer bromes sobre la estatura, o bromes en el limit de lo “politicament correcte”, ... pq seria una ofensa tan gran... Pero Simon no. A mes, es un tio super cult i ha viatjat molt. Algunes nits q estavem avorrits ens ensenyavem fotos dels viatges q teniem en el portatil. Jo li ensenyava llocs on no havia estat ell, i ell llocs on no havia estat jo, com Japo (pq la seua novia es d’alli), Escocia (pero aixo se solucionara en 3 setmanes...) o sa casa de Nova Zelanda. I com tenia un Big Mac (aixi vaig batejar el seu ordinador Mac de taula), posava musica japonesa i era com transportar-se alli.

Ara ell s’ha quedat en la meua habitacio... i me dia “a vore si te’n vas ja... q me vull canviar...” jjeje.. cabro. Pero m’ha enviat un mail diguent-me q vol despedir-se de mi abans q me’n vaja.

I Holly? M’agradaria dir q ja no es tan serdicola, pero seria enganyar-me a mi mateixa. Fins i tot John la critica!! I Jason li escura coses quan sembla q algo va a brotar entre les culleres... Aixo si, ara es mes sociable!!! Increible! Es el sindrome del q parlavem jo i Priya: abans q jo arribara, a Priya no li dia res, i quan vaig arribar, va comensar a parlar en ella. Amb mi ha passat igual! Ara q ha vingut Simon, me parla!!!! Una nit, estava jo a la cuina davant del portatil (pa variar...). Arriba ella, i se senta enfront de mi. I comensa a parlar! Jo vos promet q creia q estava parlant pel mobil o algo... pero no! Era a mi! Aixo si, un poc de olor a alcohol si q feia, pero bienvenida sea su conversa!! Vaig pensar. I aixi, vaig descobrir que no es una modelo de corpinyos de talla gran. Es una “pinup girl” (algo com una xica de calendari “sexy”), i q se dedica a fer una web sobre aixo. Vaig estar cotillejant-la en ella, i ix en un corpinyo que li fa unes petxugues com dos melons d’alger! Deu meu!! Despres me va ensenyar una caixa en sabates de pinup girl, q anava a enviar a EUA pq se’n van de gira! I despres a mes paisos... La realitat sempre sempre, supera la ficcio.

Despres d’eixa nit, els “hi” i “bye” es van allargar a 3 o 4 paraules. Fins i tot, cada vegada q cuinava algo especial, ella baixava i me dia “mmm... smells very good!”... i clar, jo li donava a provar... un dia cigrons amb xorís (revilla!)... un altre pasta a la carbonara... i el dia q li vaig donar un tros de brownie amb anous vaig pensar: ja me kiere!

Windsor i London. Dame más London!

2008-06-09T15:57:00.007+02:00

Després, a part de Londres, també he estat a Windsor.

Windsor és bàsicament 2 carrers amb un gran castell (15 lliures pa entrar... jajja... així q vaig decidir q ja he vist prous castells per dins en la meua vida). És una ciutat que se definiria com “pintoresca”, apegada a Ethon, on se veu q hi ha una universitat d’alt prestigi (rollo Prinston en EUA), i obliguen als estudiants a anar de tunos negros SEMPRE (neve o ploga). Windsor té un parc prou curiós, que és un camí recte on pots vore el final (com 2 km)... però ja està... jo me vaig quedar un poc despagà després de caminar en línia recta i no trobar na de na... només vistes boniques al castell. Per cert, quan la família real està al castell, pugen la bandera, i així la gent ho sap. I particularment, el que més em va agradar de Windsor va ser el passeig pel riuet Thames i el pont. Pots passejar per un camí ple de cignes, gansos i ànecs diversos... i clar, com no, jo me tenia q apropar!! M’encanten els cignes! Són super divertits! I intentaven picar-me la càmera, o el cul quan estava d’esquenes esperant a q Jason me fera una foto! I m’encanta quan pesquen, pq se posen totalment en vertical, amb la cua fora, i s’assemblen a un gelat de nata. I també m’encanta quan giren el cap qual ninya de l’exorcista, o quan obrin les ales i pareixen un cor blanc i brillant...

Jajaja... I me diu Jason “si tinguèrem pa, vories com vindrien”... i la meua flamant idea va ser “ah! Jo duc caramels al bolso!!”... (pensant q era la única cosa menjable q portava...). I Jason me diu “no creus q se poden ofegar un poc?”... dioz! Quasi haguera matat un cigne!!! Però lo pitjor és que se veu que tots els cignes de Windsor són propietat de la reina, i si mates algun, vas a la pressó!

I cal fer menció especial, a quan va vindre Salva a vore’m!

Un poc nerviosa perquè no sabia exactament molt de Londres i sus alrededores, i un poc limità pel temps q teníem, vaig confeccionar un cap de setmana un poc a l’aventura. Quan va arribar el divendres, Jason i el seu fill Charlie me van acompanyar a l’aeroport de Stansted a per ell (q està als collons de mango ... a 1 hora i pico en cotxe...), a canvi jo li pagava la gassolina... (jo vaig pensar,q majo... així m’ixirà més barat...). Pos... 25 lliures de petrol dels collons! Més 25 lliures del pàrking pq ens vam passar 3 minuts... Aish.. quin dolor... Així q ja vos avise... si algú ve a vore’m, és més barat al cap i a la fi anar a Heathrow (encara q lo que és el vol, siga més car)... q total, el bus fins on jo visc són 3 lliures. I res, quan va arribar, vam repetir les passes del meu 1r dia ací, i anàrem a provar la Pizza en borde de Pepperoni i formatge al Pizza Hut.

I després, al dia següent, va tocar un tour per un lloc q me moria per anar de Londres: Camden Town. I les meues expectatives, van quedar superades amb creces. Només sortir de la boca del metro dius “ostia!”... Camden és bàsicament un carrer, ple de tendes rares que en les façanes dels edificis tenen ninots gegants en relació al que venen ahí (p.e. un drac gegant en un xinès, unes botes gegants en dr. Martens, una creu gegant a una tenda Heavy...). Salva diu que li van dir que si vols canviar radicalment de “tribu urbana” o look (a qualsevol de ells), ho pots fer en un dia a Camden. Però de vegades eixes tendes, no són una tenda, són un com un mercat on hi ha vàries tendes amb diferents amos... i la 1a d’eixes a la q vam entrar... després de 1 minut... salva me diu “no te és familiar aquesta olor??” i sí... era l’olor de una cotxera després de cap d’any. I clar, ens vam fixar i el recimpte era com una discoteca, i el sòl era de fusta... se veu que de nit ahí és un pub, i de dia és tenda...

A part de tendes rares, també hi ha gent de tots els tipus q pugues imaginar. I les crestes més variopintes. I homes-anunci. I de tot... Però lo millor de Camden, crec, no són les tendes del carrer principal. Són els mercadillos interconnectats i inacabables que desemboquen en eixe carrer, on venen de tot... El millor és el mercat de la Puça... on ja dius “no tinc prou dia per a vore tot açò...”. És un mercat cobert que inclou paraetes i també tendes amb roba de tot tipus (sobre tot heavy... no sabia q hi havia tanta devoció ací), també roba de 2a mà, collars, mocadors, pintures, menjar (sobretot xinès i de diferents cultures... i te donen a provar coses quan passes... així ens van enganxar a nosaltres als noodles en pollastre, en un tros de petxuga punjat a un palo!)...i així dinàrem, de peu i sota el paraigües! Pq ens va ploure a ratos. Però vam seguir descobrint tendes rares. La més rara de totes va ser Cyber Dog... mare meua... era com de roba espacial! I fluorescent... la pena és q no deixaven fer fotos dintre (com en la majoria de llocs), però hi havia des de vestits morats amb colls rodons i aros en la falda, fins a malles grogues fosfi en campanes amb aros de diferents tamanys...jo que sé... i roba de crios també!... Increïble. Ah... i no era barata!

Després, en un intent de fer de guia, vaig dur a Salva als llocs on sabia anar: Soho i Covent Garden (on vam descobrir que al metro hi ha un ascensor un poc claustrofòbic). I casualment, ens vam trobar en mig de China Town! M’encanta... tots els lletreros en xino, i jo per ahí en el meu paraigües fent un poc la xinesa. I així, vam passar el nostre primer dia a Londres. I clar... jo volia dur-lo a prendre pintes per Egham o algo... però estàvem tan morts q vam estar descansant fins al dia següent... i ell finalment va marxar. Però torna en 2 caps de setmana!!! I ja estic preparant una ruta mejorada i más completa. I espere descobrir Camden per la nit!

I ja acabe. Només dir que estic molt feliç perquè tinc plans. Crec q quan tens coses q fer, no et pares a pensar en quan trobes a faltar a la gent, o el que podries estar fent a un altre lloc. Ara ja estic acomodà i feliç: feliç al pis pq faig coses en Jason i Priya, i me senc més “en casa”; feliç a la universitat, pq els companys ja es van convertint en amics i gent en les q fer coses els caps de setmana (fins i tot ja tinc la sensació de q no me queden caps de setmana lliures fins q torne!); i feliç en mi mateixa, perquè estic coneguent una jo de la que ja quasi no m’enrecordava: una jo no pendent de la gent i que pot passar un cap de setmana sola i estar feliç; que no té la sensació de ser imprescindible per a ningú, que dorm per les nits sense interrumpció, que sap aprofitar els caps de setmana durant el dia i no s’agovia per no eixir per la nit.

I ja no tinc la sensació de ser al•liena ací, ni de voler que passen ràpid els dies que me queden ací. Ja he passat la fase d’inhibició, i me tire a la piscina a parlar com un loro passe lo q passe, sent jo en anglés, i ho sé pq sóc capaç de fer bromes i q la resta riga amb mi i no de mi solament!!

Però sé que gran part d’aquesta felicitat que sent també és degut a que sé que molta gent de la que esteu ahí me vol, i m’espera. I saber que m’esperen i me volen, me dóna més forces i ganes de fer més coses per contar-vos lo feliç que estic!!!!!!!!!!! I lo que vos vull jo també des d’ací!!!!!

I si me senc un poc melancòlica, me pose música variada i a ballar! Vos imagineu el percal ahir mentre cuinava, amb los Chichos i traduint-li a Priya lo que volia dir: “Porque todo lo que piensas tu... Són ilusiones... que más me daaaaaaaaaa...”

Oxford walks

2008-06-09T13:35:00.006+02:00

M’estic fent cada dia més addicta a les cookies (deu ser la mantega d’ací... no sé), als brownies, a les lemon-cakes, ... i a tot lo dolç, cosa q no m’havia passat mai!!! No és q abuse, però tots els dies en el tea time, me faig un trosset de algo... pq és inevitable vore el mostrador de The Hub (la cantina), i no pillar algo... La història és q no he engrossat... supose q és pq menge mogolló de verdura en el “vegetarian point” a l’hora de dinar... No ho faig apostes, però sempre fan coses super bones (creppes de feta en espinacs, lasanya de verdures, mussaka, fajitas de verdures, quiches, etc. I la veritat, abans q una hamburguessa o un tros de carn, ho preferisc. I està molt molt bo. Això sí, a les 4... fam... així, q me auto-premiant-me per un dia de treball, me regale un tros de tarta... (que durant esta setmana ha pagat Sara, pq anava tirà de pasta!! Me vaig negar a treure’n més del caixer, pq me van cobrar la friolera de 80 euros de comissió per treure 900 lliures!!). Bueno, ara ja tinc pasta... pq vaig trobar un banco Santander q no és tan mataor... però encara me fa mal tot quan pense en aquells 80 auros... q els cabrons soles diuen “esta operasion tendrá comisión...” ... q una cosa és comissió i un altra robatori!

Per cert, en un altre intent d’anglosaxonitzar-me, me vaig comprar té. I Priya me diu “això no és té anglés... això és herbs”... pos clar, el té és una herba, no?? Poz no.. pq el té anglés se pren en llet... o no sé q collons. Però el meu té està de puta mare, és de camamilla, vaenilla i mèl. Toma ja! I me senta super bé abans d’anar-me’n a dormir i vore Heroes (q ja m’he xuclat les 2 temporaes q tenia a causa de mi dèficit de vida social nocturna...)

Però no vos amoïneu!!! He anat a mil llocs i m’encanta. No m’importa no ixir per la nit els findes, pq pel dia no pare de vore coses i estic cansà... Vaig anar a les carreres de cavalls!!! I vaig apostar 2 lliures en cada carrera. Només vaig guanyar una vegà (de 3...)... 12 lliures! Menos és nada. Però me vaig fundir lo menos 8 vaig fundir convidant a Jason a una pinta i en les altres carreres. Jason sí q va guanyar, el cabró... Pq tu pots apostar dins (apostes petites) o fora (apostes grans). És totalment legal, i jo no sé quant va apostar ell (pq me sabia mal preguntar-li), però vaig vore un fajo de bitllets prou considerable. Ja vos dic, fijo q és ric. Després, pa celebrar la victòria, ens vam jalar una hamburguesa gegant en el descans... i va i cancel•len les 3 carreres q faltaven!! Ara q m’anava a aventurar a apostar per 2!!!! Pq me debatia entre el meu número preferit (el 2... q havia guanyat 3 vegades consecutives) i un q duia el nom de la meua germana... i eran senyales divinas! Per cert, l’origen de anar a les carreres de cavalls (horse racing) també és graciós... pq quan Jason m’ho va dir jo vaig entendre “horse ridding” (montar)... I me dia “en espanya no és típic?” i jo “en els pirineus i això... però no...”,i quan va dir d’anar, jo pensava, fijo q este és un expert i jo me caic... i li dic “però, si no eres expert, passa algo?” (me referia a un instructor)... i ell, clar “no home, ... si vols, només pots apostar 2 lliures"...). I ahí vaig vore la magnitud... vaig pensar “ok... cavalls... apostar... no van a apostar a q no me caic...”. I sí, era horse racing.

Una mala notícia és que fa unes 2 setmanes, vaig notar q el meu ull empitjorava, lo qual me va causar several ansietat. En vore que en 2 dies la cosa no canviava, i després de buscar al google els símptomes que notava (i interpretar-ho mal... pq no sóc metge...) vaig cridar a mon pare, per vore si tenia un desprediment de retina, por ejemplo. Clar, mon pare me va dir q no té res a vore lo meu, amb allò. Però quan estàs loca i hiper-hipocondriaca en un país on ningú te pot ajudar escoltant les teues manies de loca hipocondríaca, pos has de posar fi a això d’alguna manera. I així me van donar el telefon del fill del meu oculista en Castelló, q també és oculista, i fíjete tu... viu a Oxford. I per premiar-me un poc de la meua misèria (això ho faig a sovint amb cookies i tartes, però està vegada era més serio), me vaig pillar el dia lliure, i ja que havia d’anar, me vaig passetjar tot Oxford abans d’anar a l’hospital. Sola amb la càmera, què més demanar?? La ciutat ja ho posa tot.

I clar... sobre Oxford, què dir??? Preciós i acollidor. Jo m’imaginava que seria una ciutat més gran, en una zona d’universitat... però no, és una ciutat universitària, i de vegades, incrustats estan els carrers i les parts de la ciutat. Comences a caminar i veus edificis flipants, carregats d’història, de cultura! Però esque ja no pares de veure’n més!! Facultats per ací, facultats per allà, parcs immensos, passadissos entre parcs i facultats, gent vestida de tuno negro, més bicis que persones... incredible. I és millor dinar seguda en un banc qualsevol, al costat de una desconeguda qualsevol, un sandwich de Marcs and Spencer, the tuna with sweet corn, mirant com la gent passa, els busos, les bicis... i sense soroll de cotxes, ni fum asfixiant. Només el necessari. I sempre me pregunte... com en un lloc tan net (pq no hi ha papers ni merda pels carrers), pot ser tan difícil trobar una paperera? És xungo eh? He de guardar els envoltoris, tickets... de coses tot el dia, fins q me canse, ho amolle dins del bolso... i clar, al final del dia (o de la setmana) puc trobar de tot.

Un altra cosa q he aprés en Oxford és les estratègies per fotografiar-te en un lloc quan vas sola, per tal d’evitar fer les típiques fotos cutres que te fas amb el braç allargat on el paisatge ix desenfocat, i tu fijo q ixes amb la papada q nunca quisite tener... Així que les explique: 1) Penjar la càmera d’un pal o deixar-la sobre qualsevol superfície plana, i posar l’automàtic (patixes un poc per si ve algú i te la roba... però se passa). 2) Tirar-li morro, i al 1r que passa preguntar-li... total, ni te coneix ni te tornarà a vore... Així vaig conèixer a una xica japonessa q també anava soles pel castell d’Oxford (on per cert, no hi ha res, és un timo! Qualsevol facultat li dona mil patades).

I bueno, cal afegir que el meu oculista és la mar de simpàtic, i sempre diu q me té que cuidar, pq coneix a mon pare etc... i lo millor és q , el 1r dia q el veig, me quede en eixe trance que te ve quan algú s’assembla a algú... i clar, enmig d’un hospital... i és q és clavat al Dr. Macizo de Anatomia de Grey! Dioz mio! Jo esq abans d’Heroes, me xuclava Anatomia de Grey pa dormir (no per roïn, és q m’ajuda tindre algo pa deixar de pensar). I bueno, no és per lo de macizo, però lo q és el perfil i el monyo, és prou semblant. I com és amable i simpàtic, l’aborde a preguntes q mai li podria fer a son pare, pq és prou menys parlador, i resulta, que la causa principal de que l’herpes m’haja tornat després de 3 anys... és... l’estrés!!! Jajjaa... Como tu por aquí Charlie Brown??... i clar, ja ato cabos... pq abans d’arribar ací, anava en un estat d’estrés i preocupació superior.

Els Royalenses

2008-06-09T12:38:00.011+02:00

Pos ja haureu vist lo preciosa que és la meua Royal. Que pareix un castell. Que és una passada... Si. Però jo estic en un aula prefabricà amagà entre els matolls, on tots els matins fa un fred q pela!! Però la veritat, m’encanta. Pq l’altre dia escolte un soroll, mire per la finestra i era un conill!! Si. I també hi ha un munt d’esquirolets, i si se dixen lis faig fotos. I els dimarts hi ha un mercadillo de verdures on pots comprar com al mercat del dilluns, triar les verdures, somriure a les creïlles enanes, menjar-te una mora i sentir-te com Amelie.

En l’oficina ara som 4, perquè ha vingut una xica nova el nom de la qual no sóc capaç de pronunciar, però sé com s’escriu!! Pq estic intentant apréndre-me’l com siga. És un nom irlandés Siobhan ( i se pronuncia com /xo: vaen/). Total, que jo li dic “yeee” i prou. Jeje. És molt maja, però clar, esq és irlandesa... jejej. És una summer student (que en espanya seria l’equivalent a una beca de col•laboració d’estiu). Però me vaig quedar flipà parlant en ella de les vacances q tenen ací... 4 mesos pa estiu, pq els exàmens els fan en septembre ( juny, juliol, agost i septembre), i jo pensava “serà pq nosaltres tenim més vacances pa Nadal o Pasqua...”... els collons! En nadal tenen 4 setmanes i en Pasqua 4 més! Més els “banks holidays” (dilluns de festa pq sí...). I Psiclogia se fa en 3 anys... I van a classe presencial una mitja de 10 hores per setmana. Un shock total. Anonadada me quedé de lo treballaors q som els espanyols.

Després està Sara, q és l’anglesa. I també m’encanta. Som les q més hores passem juntes, i al principi ella me feia bromes en lo dels dies de sol, però ara me conta quan té problemes i tot. Lo wai és que també va al congrés d’Edinburgh en Agost, i me va demanar consell pa parlar en públic i fer la presentació! Dioz mio! Vol assajar en mi abans d’anar! I no sé com dir-li q jo assage en el llit la nit d’abans d’exposar... Mola molt la Sara, i sempre s’ofereix a dur-me a l’estació o va cridar a la farmàcia per mi quan necessitava unes gotes (q en una farmàcia no me van voler donar, pq dien que “era posar-los en problemes” i jo pensava... collons, m’han donat cocaïna pa l’ull o que?). Hui per exemple m’ha regalat un llibret de receptes anglesses caseres, pq un dia li vaig dir q m’agrada cuinar i tinc molt de temps lliure... i que havia provat a fer “cookies de xocolate”... i se va convertir en una gran massa apegà al paper de plata... (però ahí estàvem Priya i jo rascant com a rates... pq de sabor estava bo...). I Sara tota atenta, m’ha regalat això...

I de vegades, quan estem al despatx 1 o 2 hores sense parlar i concentrades en el curro, se m’ocurreix pensar “què passaria si ara, enmig del silenci, se li escapara un pet?” jajja... Esq hauríeu d’estar ací pa entendre-ho... pq crec q de les coses q ells poden percebre com “roines”, algo com que se li escape un pet, podria ser letal!!! Jajjaja... (no ho dic per serdo, però, seria un descentre tan gran en tot lo correctes i lo “sorrys” i “please” que són... ). Si un dia... estàvem dinant, i jo tenia el ull prou inflamat, i no veia molt borrós la part dreta (com si m’hagueren posat un mur entre ull i ull).... i m’alce pa agafar servilletes, i tota torpe se m’enganxa el peu en la cama de la taula i la cadira (no sé com...) i me pegue un fostió enmig del bar de la universitat!!! Jajjaja.... Pos ella, en volta de aguantar-se la risa o riure, enseguida estava “estàs bé? Etc...”... pq ells no se riurien mai d’això! Si de fet, jo mateixa m’estava pixant de risa, pq ací tot és silenciós (els pubs, els restaurants...) i jo, mentre caia, vaig soltar un “UUUUUUU”... i tothom se va girar.

Sobre Paula molt wai també. Pq el 2n cap de setmana me va convidar a anar a Londres en els seus amics de Portugal. Vam estar al British Museum (immens! i gratis!), al Soho (ple de “private clubs...”), a Covent Garden (on actua la gent al carrer i se fan uns mega-rogles d’expectació... pots passar la vesprà en un gelat i sentà en una escala gaudint dels espectacles perfectament), als mercadillos, al pont sobre el riu Thames (on pots vore parts de la ciutat empetitides i lluminoses)... tot un tour. Acabàrem en un pub anomenat “White heart” bevent pintes i creïlles en xoriço (xoriço a preu de caviar!). A tot açò, havíem dinat en Nando’s, que és un fast food super famós ací (més popular q el Mc Donalds) on menges pollastre i creïlles bàsicament, q és portuguès!... i lo millor és que ells diuen q això no és menjar típic portuguès. Sol passar...

Ah! I també anàrem a una tenda enorme de còmics i frikaes varies q se dia Forbidden Planet (com un Mercadona de 2 pisos, on baix era tot còmics Manga, versions rares, DVDs de totes classes de Manga, en dibuixos d’eixos porno i tot, llibres...; i la part de dalt disfresses, ninotets (fins i tot de rockie! I de Prison Break!!), bola de drac, star wars...). Coses super cares, he de dir... que me van dur a pensar que no és friki quien quiere, sinó quien puede!! O almenys hi haurà un 1r estat de frikis q se compra un ninot , i la pleve... jajaja. La història és que un dels amics de Paula, q per cert, eren molt molt majos, era frikiman! Ho he de dir... pq si no rebente... però era clavat clavat al de Carinyo he encogido a los niños! I super emparrat... el pobre... en el British museum el perdíem cada dos per tres per emparrat... i va estar mig hora davant d’una armadura japonesa de les antigues (com a bon frikiman), i quan el tornàvem a perdre... ahí estava de nou!

Per últim, Courtenay, q és la meua supervisora ací, és un sol. M’ajuda mil, i en 4 paraules d’ella, ja ho tinc tot clar. Estic construint un sistema de categories qualitatives molt wai... i més coses, q passe d’explicar pq ja és prou llarg açò. Soles diré q vaig parlar en un seminari sobre el meu treball, una exposició q havia de durar 20 minuts (en anglés!) i vaig estar parlant 45! Però pq estaven molt atents i interessats... lo qual és prou recomfortant... Però més recomfortant va ser les tartes i café en acabar el seminari! Tarta de carlota (q no estava mal...). Pq ací el lunch time, tea time i les reunions acompanyades amb té/caffé i dolç, són sagraes!

A més he de dir q Courtenay està super-prenyada!! (frase q li vaig dir el 1r dia q la vaig vore... “you’re super-pregnant”... quan o estàs, o no estàs però volia plasmar la meua impressió de q estava ja de molts mesos!) i deixa de vindre el 13 de juny. Li hem preparat una festa sorpresa, i jo faré cookies i magdalenes de poma i canella. Volíem fer-li un regal, però jo m’he deixat els bártulos de pintar a Castelló, i no puc fer-li un dibuixet pa la nena... Així q algo idearem d’ací a allà!!

Pos això, sempre dina en nosaltres com una més. I de vegades també venen altres professores. I hi ha una q és pèl-roja i pàl•lida com la paret, deu ser irlandesa o algo, molt wapa, però la tia menja super raro! Rollo: una amanida i una safanoria (crua i sense pelar) o un tros de pa en coses seques dins, una safanoria i batxoquetes crues!!! Supose q deu ser super sà... però jo no puc evitar pensar q estic dinant en front d’una espècie de cavall! Jajja.

I, no ve a cuento, però sabeu que els xinos se canvien el nom quan venen ací?? Si!! Una xica del departament, Helen, té un nom super-xungo... i me diu Ana (l’altra portuguesa), “no, Helen és el seu nom anglès”. I és que els obliguen... me pareix super fort q no respecten els seus noms pq “són difícils de pronunciar”.

També tinc històries varies que contar sobre el bus... M’ha passat de tot. L’he perdut més de 4 vegades pq els autobusseros no paren a no ser q estigues de peu i els fages una senyal. Les 2 coses, eh?? I tu penses, “però si plou!!!” o si estàs més de 20 minuts esperant, i t’assentes... pos no. A la mierda. I després tarden mitja hora més en passar. Per a més inri, jo volia comprar-me un bono-bus, però no sabia com dir bonobus en anglés (q és weekly pass), i el vaig comprar pa una zona q no era... i tots els dies q pujava, me tocava dir “sorry” fer cara de pena i esperar q no me cobraren la diferència... I no sé, hi ha un xic deficient q treballa en la cantina de la universitat, q sempre pilla el mateix bus q jo, i va ser super graciós pq sempre du una ràdio (de les grans!) en lloc de un mp3, i repetix frases i tal, però lo q també fa és tirar-se rots!! Jajjaj I totes les weles del bus escarotaes, i ell vinga a rot... jajjaja... me moria. I de pillar-lo tots els dies, m’he fixat en el perfil de conductor: d’uns 40, rapat, tatuat i bonot. Com diu Salva, deuen estar tatuats pq ells eren joves i punkys o lo q vulgueren en els 70... i clar, London és molt London... I te veus q un dia els sona el mòbil, i duen un poli-tono de ska.

Jumanji

2008-06-02T23:17:00.006+02:00

Sobre els flatmates i el Chiki chiki des d'Egham

Açò és tota una jungla... de La princesa Prometida he passat a Jumanji!!... la veritat és que ara m'ho passe bé i tot, emprant mis habilidades psicosociales cabroniles, tractant-los de definir com a personatges de conte. Del meu conte. Al principi ja vos vaig dir q feien la seua vida, rollo habitació poli-valent, no?? Pos ha resultat més que això! Resulta que Holly, és tot un cas. Quan ja havia arribat a la conclusió de q era simplement tonta i q li molesta q li parlen, de repent, me n'adone q no!! Q lo q passa és q està loca com una xota!!! SI sinyors. Resulta q un dia, la 2a setmana, se veu q se va acabar el paper del WC i no en quedava pa repostar. I la senyora, en volta de dir-me-ho directament a mi les 4 o 5 vegades q me la creue día (literalment, cual caragol silenciós i cabizbajo), va deixar una nota en la taula del menjador on posava "when the WC paper is finished, you are supposed to buy more". Lo millor és q jo no sabia res... i va ser Priya la q me va dir "has vist la nota de Holly?" (pq anava dirigida a ella també), i jo, més feliç q una regaliç, ni m'havia enterat (segurament l'havia tirat pensant q eren paperorios...). Pos no acaba ahí!!! A més de loca i comunicar-se a través de notes, és serdícola!! Sí!!! Resulta q va vindre una xica a mesurar les habitacions de la casa (pq està en venda), i quan van entrar a la seua habitació, Jason va tindre q dir-li "You don't want to see that..."... me va contar q era una mescla entre muntanyes de roba (neta, bruta), menjar (bo, podrit) i coberts /bols/plats apilats i tirats per terra (bruts i sols bruts). Usease merda, i més merda... q al xic li va donar vergonya q vera la tasadora! Així q, com la xica només se comunica per notes, Jason va deixar una nota en la cuina rollo "on están tots els bols i culleres?" (se nota lo correctes q són.. pq si l’haguera escrit jo, un spider-cerdo sobre la nota fijo q haguera caigut...). I de sobte, por generación espontanea, van aparèixer 4 bols, 10 culleres, 4 o 5 plats.... Oh my god! (va pensar el meu cervell en anglés...), jo q creia q eren austeros i sensillos, i que tenien de tot poc... i resulta q ho tenia segrestat en l'habitació!

... i dius, pot haver més?? Pos SI! jajaja... q fort... és q me pixe només de pensar-ho. Resulta q la meua habitació està apegà al quart de bany (suerte la mia), i per la nit a partir de les 11 escoltava sempre els mateixos sorolls: 1) John dutxant-se... la qual cosa és rara però normal... i 2) El xorro de la dutxa intermitent... com si s'estigueren llavant els peus... o el cos per parts, o jo que sé :-) Però NO! Dins de les explicacions "versemblants" (i mireu q la meua ment és abstracta) q hi havien, resulta q va ser la més rara i serdícola suprema de totes: Priya va pillar a Holly ESCURANT en la dutxa!! Como lo veis?? (escuuuuuro en el waaater... xan xan xan...). Pos si, se veu q els catxarros tenen tanta merda i està tan reseca, q abans de baixar-los a la pica de baix, els renta ahí, on jo me dutxe!! Diu Priya q va estar 1 hora netejant el percal q va deixar l'altra... q, todo hay q decirlo, a part de ser informàtica en una tenda i dur una revista on-line, és modelo de corpinyos de dones amb talla gran. Clar, ara entenc pq sols s'alimenta de popcorns i congelats varios (un dia se va descongelar una safata de pollastre sec, i el va mesclar en mantega, ous i ketchup! en lo fàcil q és comprar-se una petxuga...). El seu estant no té ni una verdura! Soles el moho q creix en els catxarros de la seua habitació!!!!!!!!!! Ai ma mare com patix quan li conte estes coses...

Bé. Ara parlaré de Priya, el gran descobriment. Des de q vaig arribar, sempre ha sigut en la q més complicitat hi ha. Ella és diferent, i en ella puc comentar las raresas varias de la gent de la casa... Mola perquè com sempre me passen coses rares i clavaes de pata, li les conte i se pixa de risa!! I de pas xarrem, i sempre me diu "nice one..." que supose q vol dir "molt bona eixa...". Gràcies a ella tinc un mòbil nou barat i bo! Un número anglés pa no deixar-me els ronyons cada volta q me criden des d'Espagna (per cert, el xic de la tenda on vaig desbloquejar el mòbil, me diu “per 20 lliures te’l desbloqueje, te canvie la bateria i te pose una carcassa...” i després me diu “com tardarà 30 minuts, torneu després.. i jo te posaré la carcassa q m’agrade més a mi, la q crec q més te va...”. Jo vaig pensar, ok... arriesguémonos... ja q el pobre xic volia fer una gràcia... pos bé, quan torne... no podia ser de otra manera: carcassa rosa pàlid! Rosa lleig!! ... així q li vaig pregar q per favor, me posara un altra de qualsevol color menys rosita... Al final és roig . De totes formes, li vaig dir 1000 vegades “sorry”... pq me sabia molt mal... però Priya me dia q de res, q me la canviara. I pense jo: pq collons me pega a mi el rosa??

De fet, la relació amb Priya va crèixer una bonica nit, q era dissabte, i jo me moria per ixir a prendre algo (però, en qui??). Total, q ella baixa i se senta en mi, ixim al jardí, se fem unes birres... i clar, això que dius, li hauré de preguntar coses (pq ells no tenen cap problema en estar sentats un al costat d'un altre, i no dir-se res!). I a la casa del costat, uns welos estaven fent una Barbacoa... des de les 2 a.m... i ja eren les 8 p.m... i la música ja estava rebossant el límite del bien i del mal... era com escoltar sense parar una versió anglesa de Luis Aguilé, Contxita Piquer, Gorgie Dann... i res, comentàvem lo torturador del moment. I a mi se m'ocurreix preguntar, q en què consistia el seu màster de sociologia mèdica... craso error! Pq començà a parlar, i no entenia res... entre la música, el marejol de la cervesa, el ull q se me tancava per la claretat i ella tota emocionà parlant ràpid, jo soles dia "yes... yes... interesting... yes ... yes... really??". I clar, ella se'n va adonar de q no li feia ni puto cas :-) Així q me, afortunada de mi, me pregunta que de què feia jo la meua tesis!!!! jajjaja... pos si no podia escoltar, menos podia parlar de coses series! I res, entre paraules trabaes i parauleixons inventaes, li vaig explicar.

Però pa arrodonir el moment... baixa la sra. Holly i se fa el sopar. I dius, ala, si sí que parla!!! Però com parla??? Pos si està de cul, parla mirant al menjar q està fent, mai contacte visual. Si ix de l'habitació, no te mira pa dir "ye!" o "adeu"... i res... després de acomplir la seua missió i omplir una gran safata en unes 12 tostaes en cremes d'allò més grassient jamàs visto, se'n va cap a dalt. Al minut, baixa i li diu a Priya. "Corre! corre! tanquem les finestres! corre! corre!!" i jo "què passa?? dioz mio!!". I ningú me dia res... les dos ties amunt i avall, corre-corre, i jo dic "pos tancaré tb la meua"... I sense dir-me res. Total, q jo pense, ja està.... com de vegaes hi ha abelles i avespes assomant els morros a la finestra, un atac de abelles fijo! Total, q jo tota taquicárdica, com un gosset q espera sota les escales a q els amos li diguen algo, mig hora mirant a vore si m’informaven, pq me sabia mal agoviar-les o algo. I res. Així q al final puje... i me veig a John (q duia dormint la siesta des de la 1) en el WC fent ruidos. Total q pense, "ah... serà q s'ha embossat el WC? I l’aigua se’n ix per les finestres?... però, pa q volen les finestres de les altres habitacions tancades?"... i després escolte com arcades i pense "i si va borratxo?? i està ahí bossant???” ... però estava dormint... i a no ser q estiguera acompanyat pel sr. JB, era un poc impossible (q tampoc seria d’estranyar, pq si dinen i sopen en l'habitació, pq no se van a montar un festival??). Total, q quan passa mig hora... i ja desubicà tractant de trobar una explicació a lo q passava, dic: "pero què collons passa?" (bé, l'equivalent en anglés)... i me diuen: "Ah! Esq John té migranyes... i de la música del costat, s'estava trobant cada volta pitjor... i per això havíem de tancar les finestres". Total, q jo, ja més tranquila i tota certa dic "ah!!! I thought it was a beer attack" (BEER!!!!!!!!!!!!! ossiga, birra!!! birres volant???? jajjaja... ) i enseguida, al vore sus rostros de "comor?" dic: "no no sorry... I thought that was a BEE's attack"... però les cares no van canviar... I quan ho pense m’encane de risa... Però a vore, si tu veus a dos ties loques amunt i avall, xillant "close the windows..." de sobte, què penses??

Clar, després d'açò, Priya m'ha pillat carinyo. I sempre me pregunta "how was it today?", i me mira en cara de saber q la meua resposta va a incloure coses rares. I ara se senta en mi a sopar, i de vegades se crea efecte dominó i també se senta John o Jason, i parlem!! (Holly no, q li podria causar una commoció!). Com en una casa cualquiera de persones convisquent! Com el dia d'Eurovisió (sí... era el meu millor pla per al Satuday night...), que vam estar sopant en la cuina i Priya va baixar la seua tele pq en el meu ordinador hi havia mala senyal. I va molar, pq de lo indignats q estaven de que UK quedara la última, no vaig tindre la oportunitat d'ensenyar-los el xiki xiki... pero todo se andarà :-D Jason dia que, si el 60% de la música mundial ix de UK, era indignant q passara això... etc.... etc... i jo "si si"... i el seu fill pobre, q també estava, ahí animant fins a l'últim segon al seu país...

Lamentablement, Priya se'n va aquest diumenge :-( Se muda al campus de la Universitat, però anem a seguir en contacte.

I John?? aish... que bonico és. Un dia, me desperte i tenia un paquet en la porta. John m'havia deixat un sobre ple de coses que fer (tríptics, llistats de restaurantes...) ,pq un dia me va dir, q me faria un llistat de coses (rollo me llamo Earl) que havia de fer abans de deixar Anglaterra. Sorpressivament, la meitat dels pamflets són de Castells a fer la mà on te pots disfressar de medieval! jajja... Res per ací prop. Però wai, el xic és molt majo. Això sí... Jason ja me va dir que parlava molt. Jo creia q exagerava, que només era un xarrador més com puc ser jo. Però un dia, estàvem sopant xinès Jason i jo a la cuina, i de sobte ve John. Ipsofacte, Jason canvià la cara i me va dir q acabàrem de sopar en un altra habitació pq John és molt pesat... Jo vaig pensar "collons, pobre xic..." (pq clar, després tornaria i voria q no hi havia ningú a la cuina...). Un altre dia, estava jo en la cuina mirant la tele a través del portàtil (q ja és la meua 2a habitació... pq sóc la única q cuina i la única q sopa allí), i Priya estava en mi. De sobte, la porta (a les 11 sempre arriba John de l’hotel), i Priya me diu: "sorry... " i se'n va correguent!! I jo... flipant. I m'he adonat, q si dic "q viene John" és com si diguera "q viene el coco"... i se crea un efecte donetes invertit... i la gent desapareix!! Priya diu q tb li sabia mal al principi, però q ell no escolta,només parla parla i parla... Tanmateix, a mi me dóna igual :-) A mi me parla, i jo estic ahí "yes... yes... yes..." i no entenc ni papa, pq parla com una moto. I ell està feliç, i jo com no m'entere, també. I, quan me'l creue ja no me solta el rollo pq sap q no l'entenc :-) :-) jajja... i sempre me somriu al meu smoriure, i me diu "lovely to see you". De fet, als 10 dies d'estar ací, me ve en una noteta en el seu número de telèfon i e-mail, i me diu: "tin, per a que quan te'n vages, no t'oblides de mi"... jajja.. i li dic "però si me'n vaig dins de dos mesos!!", i diu "yes, but I will miss you a lot" (tot serio i xiconino...).

Però lo millor de John va ser un dia, que me va dir tot emocionat: saps q tinc una bandera de Gales gegant en l'habitació i Jason vivint en mi 3 anys ni s'havia adonat? (i jo "ahh... si? ah..."). I seguix... "si... jajaj (ell soles partint-se)... i saps què més tinc??" (i jo... pensant q Jason m'havia dit q havia sigut miltar durant uns anys... a pesar de vindre'm pel sobac a mi, pense, no sé una escopeta o algo aixina rollo patriòtic...)... i diu: "tinc estreletes fluorescents! jajjaja de les q se veuen quan apagues la llum!" (tot il•lusionat com un xiquet... jajjajaja...). I tu penses "comor??Vaja contrast!"Pos un dia, ens diu a Priya i a mi "entreu entreu..." i apaga les llums i tanca la porta... i jo pensant "ai mare..."... i si! té el sostre ple d'estreles fosfis. I com si ens ensenyara un descapotable nou... I la cabrona de Priya després me va dir "eres tu la q m'agafava la mà?" ... però era broma. I pa acabar de definir al sr John, diré que està casat en una dóna q viu en un altra casa i té una filla de 4 anys, i queden els caps de setmana. Pq no parava de parlar de Mrs. Morgan per ací... i per allà... i jo "qui és?" i m'ensenya l'anell tot pagat, i diu "my wife". Total, així és John.

I finalment Jason. Millor dit, la ex de Jason! Dios meu!! És com les mares dels anuncis de cereals de Amèrica (rubia, en vestits a llunars, davantals i en menys cervell q res...). Jo crec q Jason és ric... i per això se pot permetre viatjar, anar a dinar a llocs bons, etc. i treballar fent "funny presents". I la ex és la típica q deixa a les dones com come-hombres-ricos-i-a-vivir... Un dia baixe a desdejunar i allí estaven Jason, el fill i ella estirà al sofà (q ja és raro q una ex-dona estiga ahí tota tirà en el sofà, com si fora sa casa). I ella, tota maja, me diu q me sente en ells. Però ja d'entrà dius... "ui... q maja...". I quan me pregunta "què fas ací?" i li dic "part del doctorat"... me diu "uuuuu"... com diguent "seràs calculin bitxo-raro". Jo crec q ella és de les q pensen q les dones no cal q estudien.

Sols que vagen sempre arreglades pa q se lliguen a un tio ric. I com no podia estar callà... (pobre Jason no sabia q dir-li) me diu, "ui... q wapa eres... te pareixes a Penelope Cruz" (i jo pensant "sí... en el cagar" q diria m'awela), pq de les actrius espanyoles (i mundials) q existeixen, crec q amb la Pe no tinc ni una facció en comú. Però crec q ella era la única actriu espanyola q se sabia i volia omplir conversa, i Jason diu a ella li encanta lo de traure pareguts (malgrat no hi hagen!) . Lo millor va ser el xiquet, que la mira i li diu "no... q va... ella és més baixeta" ... jajjaa... Q cabró el nano!

La princesa prometida

2008-05-20T12:58:00.002+02:00

Ací estic, en Egham. Ja duc 17 dies! Qui ho diria... però passe de contar res, copiaré i pegaré l'e-mail que vaig enviar a tothom, per tindre consciència algun dia d'allò que vaig patir... aissss... poor thing I am...

Ja tocava un mail pa explicar un poc com ha sigut la meua arribada a la Great Britain. Pos com no... great, great... si he de dir la veritat, tal i com vaig sortir per la terminal 3 de Heathrow, me n'haguera pujat al 1r avió... rollo... 'oiga, q no...q me lo he pensado mejor...'

Primer de tot, vaig haver de pagar excés d'equipatge (per a qui no ho sap,en iberia, 10 euros x kg q te passes...), però clar, com havia de resumir en 20 kg roba d'hivern-estiu-joyas-etc. pa 3 mesos?? Així, que podeu imaginar el tamany de la meua maleta. A això sumeu ara, una motxilla d'equipatge de mà (petada de roba... sobretot interior!, 2 xoriços i 1 tros de formatge q m'havia posat ma mare), una bossa en entrepans (tb detall de la mami) i el portatil. Més o menos com Paco Martinez Soria, pero en volta de Madrid en Londres. Pos pa acabar, només sortir de recollir l'equipatge, se trenca la maleta del portatil a punt de pujar en el bus cap a Egham...

Ja estic en el bus. Ningú m'ajuda a pujar una de les 7 accesorios gigantes q duia... I res, me sente, i me n'adone de que ja ningú parla valencià o castellà. Me'n volia tornar ja... ni sabia qui m'esperava en la casa, ni en la universitat... no sé, la sensació eixa de 'no, no me vull enfrontar a res nou...'. I en el bus no avisaven les parades, ossiga q tenia q començar ja a parlar anglés. Menos mal, q al final eren majos i casi me duen fins la direcció en bus. Però no coneixien el carrer... i me van parar al costat de un taxi... i així, vaig arribar a Hythelfield Ave. Que és un cul-de-sac (carrer sense sortida). Que per cert, els ha fet molta gràcia saber el significat de 'cul'... jeje. Cul del carrer, jaja... y se parten. ellos solos... anglessos...

Hi ha algunes fotos,però encara no moltes pq no he fet massa turisme.

I ara passe a coses més explícites:

- La casa: pos és una casa. Ací no hi ha edificis, és tot molt rollo villes. Clar, tens la sensació que la ciutat aquesta és gran, però no! Supose que si poses tots els habitants en un àrea amb edificis de pisos, pos no és tan gran. I clar, com no estic prop del centre, quan surt al carrer, només trobe cases, nens en bici, i poc més. Però això sí, és super-tranquil i dorc un montó de hores... cosa que me feia falta!

- Egham: pos no és un barri de Londres, com imaginava. Està a 40 minuts en tren fins al centre de Londres (que no és molt, pq creuar-te Londres ja costa més o menys això en tren).

- Els companys (flatmates): pos som 5. És un poc com viure en la peli de la Princesa Prometida... Primer està Jason (varón, 39 años). Jason és amb qui vaig contactar, i és el 'vigilant' de la casa. El vigilant pq la casa és d'uns amics que estàn a Nova Zelanda i no tornaran... i ell viu ací, i lloga les habitacions pa ells. Treballa a casa, fent 'funny presents' i proveeix a tendes de diversos països, com ara fundes de les taules de planxar on hi ha un tio nuet amb un tapa-rabos. I quan passes la planxa pel lloc de la xufa, pos el tapa-rabos desapareix, com en els calendaris ixos q duen les weles!!! També fa altres coses, però no són tan gracioses. A més té 2 fills, un dels quals ve prou per ací. Després està Priya (mujer, 24 años), que és una xica india que fa un màster a la Universitat on estic jo. És molt maja, però curra tot el dia a correus de la uni, i no para per casa... i si bé, està sempre tancà en l'habitació estudiant o donant-se el lote en la novia. També tenim a Holly (23 anys). És més rara que un gos verd... només me la he creuat 2 vegades...i sembla que li molesta que li parlen. VIu/menja en la seua habitació, i crec q treballa en una empresa de informàtica. I per últim està John (Johny!!!!!! jejej). John té 33 anys, i treballa a un hotel pijo q hi ha a prop. La veritat que acabe de parlar en ell esta nit per primera vegada, i és super majo. Això sí, és més baixet que jo! I en el sentit literal... jeje. És super gracioset i parla molt ràpid.

La veritat és que és un ambient un poc raro, pq fins i tot els més simpàtics, fan vida a la seua habitació. Ací tothom se respecta, està tot molt net, etc. però no interaccionen massa. Lo justet. Ja dic, l'únic q m'ha tret és Jason amb el seu amic Rich. Els 2 divorciats i amb fills adolescents... era graciós... pq després me tocava parlar a mi... i era de 'i tu, quants fills tens?'

- La universitat: és de puta mare. És precisosa, com un castell. En les fotos ho podeu vore. La professora anglesa (amb qui vaig contactar pa vindre) és molt maja, i tots els estudiants de doctorat també. Inclús me van fer una recepció (amb vi i papes a les 4 de la vesrpà!) pa que coneguera a tots els estudiants de doctorat. És molt intercultural, pareixíem un xiste... som: una espanyola, 2 portuguesses, un alemany, una sueca... i crec q la resta anglesos, però és graciós. Compartisc despatx amb Paula (portuguesa) i Sara (anglesa). Paula parla amb petits sons i... se passa el dia xarrant! Però és d'agrair, perquè com en casa no parla molta gent!! I Sara és molt irònica,m'encanta! L'altre dia bromejàvem pq des de que he arribat, no ha plogut, i fa super sol... molta calor. I jo deia q era q m'havia seguit el bon temps des d'Espanya. I ara Sara tots els dies em dona les gràcies per un dia més de bon temps :-) La veritat és que ací la gent és com els caragols... quan hi ha un poquet de sol,ala!!!! a llevar-se roba, i a sunbathing, i a tot... i jo, mentre, en la jaqueteta...pq pa mi, pos no és tan fiero el león como lo pintant!

- El meu curro: pos és molt interessant. La tia esta sap mogolló, però com està prenyà, només ve 3 dies a la setmana. Jo vaig tots els dies, però no passa res si falte algun (de moment no he faltat, eh?). Entre sobre les 10 i acabe sobre les 5. A les 12 parada obligada de tothom pa dinar... dioz... el primer dia lasanya a les 12... però ja m'he acostumbrat a dinar pronte. Això si, sopar no sope antes de les 9! Por mis huevos! jeje. I res, de moment he estat llegint-me la tesi de la dóna esta, q és super interessant i molt molt relacionada amb el que jo faig. Estic adaptant tasques al castellà per passar-les als meus xiquets quan torne. I també estic analitzant videos de nanos i adolescents autistes, pq diu q vol q entrene les habilitats observacionals (oh!). I el dia 20 he de fer una exposició pa tot el departament ... això sí q serà xungo... pq clar, evidentemente, ha de ser en anglés.

- L'anglés: de puta mare!!!!! El 1r dia me sentia inútil perduda. Veia com se m'escapaven les idees del cap sense ser capaç d'expressar-les... pq a mitat frase necessitava una paraula, i oblidava la resta q anava a dir... me sentia frustrà... però de sobte, vaig despertar al dia següent, i parlava com un loro! I cada dia més... a més, ells com q ho valoren molt, pq se consideren uns 'vagos' per no saber més idiomes. Tenen a espanya i als aspanyols idealitzats!!! Fins ara, tots els q m'he trobat love Spain and think Spanish people is very friendly!... i tots acaben diguent q volen visitar espanya... i és quan m'he de fer la longuis... pq per mi, invitaria, però clar... si s'apunten tots els q ho diuen, flipa! I això, ja he fet cagaes de les meues, rollo comprar mal un bono-bus, veure'm un got de concentrat de suc de prèssec sense mesclar-lo amb aigua (pq pensava q era suc...), i poc més. El dissabte per la nit, Jason i un amic me van traure a beure pintes i jugar al billar un ratet (de 8 a 12...), i me van ensenyar el bad language... però era tarde, señora! pq jo ja venia en un bon bagatge de paraulotes aprés... i se reien molt... supose q igual q fem nosaltres amb els guiris... aish... lo millor va ser quan vaig dir 'ah... that is like mother fucker' com si res, i tothom en el pub se va quedar callat!!!!!! (però weno... és q els pubs d'ací són super silenciosos... res comparat amb qualsevol cafeteria aspanyola).

- Vida social: pos no molta... la trobe a faltar tant! Pq clar, partint de q no tinc amics ací, q en la universitat duc 3 dies i encara no tinc confiança pa acoplar-me, i els meus companys de pis van al seu rollo... pos pocs plans socials tinc. Però bé, Jason ja m'ha dit que me farà un tour per Londres, després John diu q me durà del seu hotel informació de llocs per a anar (m'han dit q Windsor és preciós!! aniré este cap de setmana crec...), després a Paula li venen uns amics portuguesos este finde i me pegarà un toc per anar a prendre algo el dissabte, i a més, Melanie (una xica francesa a la q no conec, però va contactar en mi per mail pq també està ací sola en Egham) m'ha dit que està lliure per fer coses este finde. Segurament, no faré res... i me tocarà anar-me'n a soles amb la meua càmera, en qualsevol tren/bus, ... però m'és igual, també m'agrada. M'encanta fixar-me en la gent, lo seria q aparenta ser... però després no ho és. En les cases, totes iguals (blanques i de fusta, amb cortines de ganchillo, un tros de jardí), però amb un distintiu (una lluna, flors violetes,unes bicis).

- El menjar: és un poc asco... però soles si vols. JO me compre el menjar i me cuine per la nit. En la uni no, pq no me dona temps... i a més, disfrute en el self-service q hi ha... és com distints selfs-service: un de amanides a tu gusto (rollo amb els ingredients per separat... hui hi havia fins a natxos i amanida de col!), un de menjar calent (hamburguesses de pollatre i de ternera, amb creilles), un de wok (si!!!!!!! te fan noodles o arroç en les verdures q tu vols, i a l'instant!), un de paninis, un vegetarià i de menjar més tradicional(q és d'on més agafe jo... mmm... hui lasanyade de formatge feta i verdures, i pebrera farcida de cus-cus i verduretes... ja te digo rodrigo..) i un de beguda i tal. MOlt be, pero molt car... (pensant q la gassolina va a 1 lliura/litre (1.30 euros)... no m'estranya). M'estic deixant un ull... espere q m'ingressen pronte la beca... però fijo q me dixe part del meu sou... només l'habitació ja me costa 450 lliures al mes! I el transport 3 lliures al dia!... però bueno, no me privo de na! Pq en el supermercat hi ha un montó de marques rares, i productes encara més raros... sobretot, de coses pre-cuinades (lasanyes, canelons,) i menjar indio. Me vaig comprar salsa dipas rara, cookies de xocolate gegants, sopes de llauna, mogolló de chedart i stilton (formatges super bons), i no sé.. però avui he sopat una trutia de creilles, i un tros de xoriço... q ja me feia falta.

I res més. Que clar, les rotondes es fan per la esquerra! I les vegades q he anat en cotxe, sempre me pose en la porta del conductor a esperar... i me diuen 'què, condueixes tu?' :-) Se m'ha desfet molts prejudicis. Creia que els anglesos pensaven q érem paletos, com alguns francessos ho pensen, i no! som lo millor pa ells! very friendly, very happy, i love /cabeza/ (cerveza), i love corisó (xoriço), no problemo, como está usted. jeje. Després creia q eren més serios i estupids, però no, de moment m'han tractat molt bé (els q m'han tractat!). I creia q ací plovia i feia fred q te cagues... i no! Tothom va en mànega curta i ensenyant garres. I m'havien dit q eren warros, però la casa està impecable. I bueno, no sabia ja com era un món on els adolescents no paregueren riki martins i revelde way en miniatures, sinó persones normals i no-escandaloses; on la mitat de la gent va en turbant al cap (rollo fakir... mai saps si te van a escopir una espasa per l'esquena!) i convuen mil cultures en harmonia; on els carrers estan nets i es comença a beure birra a les 4 de la vesprada; on es beu una tassa te té per a anar-se'n a dormir, fins i tot quan vens de 'festa' fins al cul de pintes; on has de tindre compte en donar 2 bessos... pq és millor shake hands and say 'nice to meet u'; i no sé, coses mil a les q m'estic adaptant i me comença a agradar. Però no canvie lo meu per res, eh??

Vos trobe a faltar a tots molt. De qui no me vaig despedir, q sapigueu q estava malalta de l'ull. He tingut q aprendre a explicar lo q és un 'herpes al nervi òpic' mil vegades... Pos això, q casi no me'n vinc per culpa del puto ull. Però ja estic casi bé... me tape l'ull de vegada en quan, però evite llocs en fum (de totes formes, no se fuma en cap lloc... tabaco a 7 euros señores!).

Molts b7s a tothom, i si algú vol escriure'm, serà d'agrair!!!!!! Q necessite calentoreta social x dios!

Clara.

Ole tus huevos!

2008-04-24T19:19:00.007+02:00

Ole tus huevos!!!

M'encanta esta frase! Per què? Perquè si... no sé, me senc satisfeta quan li la dic a algú. Se m'ompli la boca. Ole tus huevos! jajaja. Potser estiga relacionat en la meua genètica o infància claril.

Principalment, crec que m'agrada emprar-la en 2 contextos... un positiu i un negatiu. El pol nord , i el pol sud de l'ou.

El brikindance... no. Va seria. Si clar... jajaj (clara, deixa de parlar en tu mateix en públic.. encara que siga de manera asíncrona).

Corramos un tupido velo.

Quan algú fa algo super difícil, que quasi ningú més ho podria aconseguir. Com quan gires la truita o un crêppe a l'aire! O no pilles el semàfor en roig per mil·lèsimes de segon (o això vols pensar...). O eres un viciat al WOW (jo no, eh? q he aprés a pronunciar-ho fa poc... però els tinc respecte i sobretot ... a prop! jeje) i consegueixes un drac d'eixos passant tota la nit enganxat. O tonteries mil més, que dius... ole tus huevos! I a la persona q li ho dius, se sent dios.

Lo mateix però al revés: la típica persona q pareix q s'esforce per fer mal les coses quan... i al final, sent super fàcils i simples, les acaba fent mal, i no es para a pensar en les conseqüències dels seus actes. Com quan un cotxe aparca en bateria i ocupa 2 o 3 llocs, o quan una wela se te cola gens disimuladament en mercadona o en la cantina qualsevol dimarts o dijous per la vesprà, o jo que sé... I eixa persona per dins se diu a ella mateixa "ole mis huevos..." tota satisfeta per ahí caminant, sense saber el que els espera en la ment de la resta.

Pos això, pa mi ja és una frase més que integrada en el meu bagatge. I la dic de sobte, pa conseguir un somriure. U dos. Pq m'ho va pegar la cosa. Així que un ole tus huevos positiu pa mi hente, pa la que me fa sentir bé, com avuí q tinc un prou bon dia, i un ole tus huevos positiu també, pals demés, pa vore si lis ballen un poc els ouets així (ole, ole, ole) i s'espavil·len.

Ah! Sobre el dibuix: crec q és la representació literal en el meu cap d'un ole tus huevos. Se podeu fer samarreta en cas de que vos agrade fins la sacietat i la despesperació, però l'orginal lamentablement és un post-it. Sí.. un post-it, mi fiel amigo i companyero. Perquè a més, què més es pot fer mentre el SALT tradueix 27 pàgines i no tens ningú per parlar al despatx, i veus que un post-it verd fosforit atractivo y vigoroso t'obliga a plasmar amb un meravellós super-mega-ràpid pilot negre, tus brillantes ideas a les 8 d'un dia-complet-uji-angles-spss-reglil?? Potser no farieu el mateix... aleshores.... Ole mis huevos! I mis ovarios! Que ja ha acabat el SALT i me pire al treatro.

Facturant records

2008-04-22T14:00:00.004+02:00

Segurament, no em deixen passar aigua. Ni líquids. Ni parlar pel mòbil en la terminal. Segurament, em faran llevar-me "mis joyas" (ixes q un dia mis amigas me robaron) i ocupar 4 safates en el control. Segurament, me tocarà tornar-me loca durant aquesta setmana pq és impossible resumir la roba pa 3 mesos en 23 kg...

Però no podran evitar que facture aquestes imatges, records, fotos de mòbil, i demás. I encara que sóc més dramàtica que la mare que va, m'ha encantat poder acomiadar-me de tota (o quasi tota) la gent a la que estime. Aish...

... Lluïsa... encara no he llegit les notetes! So perra! Que això no es pot fer a una cotilla postmoderna!

Where do you go?

2008-04-09T15:52:00.003+02:00

Where do you go when you're lonely...?

Where do you go when you're blue...?

Where do you go when you're lonely...?

I'll follow you.

When the stars go blue.

Encara no he desfet les maletes del viatge pel temps a Portugal, i ja he de fer-les de nou per anar-me'n d'estrés a Londres. I continue sense temps, blue dabady dabadai, i feeling lonely, i tot el que les cançons de camí del curro a casa puguen contar i cantar-me. Els meus pensaments s'ho passen pipa dintre del parc d'atraccions i el dragon khan del meu cap, tenen un bono de temporà alta... per què no s'ajoquen i es mengen un contompèl rosa d'eixos que s'apega al paladar?

Where do you go when you're lonely?

Mònica Tamarit

2008-03-25T18:20:00.002+01:00

La màgia surt quan menys ho esperes...

... Mónica Tamarit en Mojàcar: "ahora están, ahora no están", "ja ja... zumo de gato willy".

I de nou, la màgia la trobes en les persones, com un manantial. Perquè hi ha vertaderes persones magues, que nacen y no se hacen. I puc riure fins tindre dolor de mandívula, que és el que m'agrada a mi!

Poc més a dir, el còctel de siempre por favor!: un poc decebuda, un poc expectant, un poc nerviosa... massa canvis per vindre, massa massa cerebral en funcionament pa ser vacances, i massa itineraris per fer i sense pagar... Tinc por, com sempre, als canvis, a deixar coses enrere, a soterrar-me del tot pel meu ritme de vida, a no deixar ni un caminet per oxigenar les capes de passat soterrat, o petit fil d'on poder tirar en cas d'emergència. Però, què hòsties! Jo sempre vaig deixant filets per ahí, com a bon sauce llorón, i qui vulga, també pot tirar i guanyar un trocet de mi o un perrito piloto... que com diuen the corrs: forgiven, not forgotten...

Winnie de Poh, necesito patinar! Que en Londres los coches conducen raro, y he de practicar frenado, giro y merienda :-)

Kabeza-lola

2008-03-07T13:14:00.005+01:00

Manolo Kabezabolo

En la Lola

... ballant el xiki xiki?

Magdalena 08

Pire a casa. És divendres. Una setmana dureta, però ja ha acabat! Bravo! Bravo i bravo! És dur reincorporar-se després de madalena al curro (amb aulletes cual esportista, però beoda). Però encar és més dur si has de donar 3 pràctiques de laboratori d'evolutiva 2, una conferència de iaios i NTIC, un speech en l'EOI sobre autisme, s'acaben els plaços per a l'estada a Londres (i la carta no arriba), s'acaben els plaços dels projectes, arriba una nova becària (a explicar...), no arriba l'altra nova becària (a buscar...) ... i gestió i més gestió.

... i coses, que en general, vos importaran ben poc, però acompanyades de vent por doquier (visc en un 14au - referesco memoria- en finestres leprosetes), ... i jo creia q en qualsevol moment moriria si venia un twister d'eixos (no per el temporal en qüestió, sinó per haver de baixar 4 pisos corrents... i col·lapsar l'escala junt amb tot el veïnat... i pensava en quines coses m'enduria així en 1/2 minut de rigor que ens deixarien els bombers... i molt seriosament: claus de ma casa de sagunt i del cotxe, càmera de fotos, targetes, algun mocaor i arracades, la gorra d'arale... I m'estressava pq cada res (obrint paréntesis com aquestos que no pare d'obrir ara, però en el cap... i uno i uno més incrustat en un altre...) rollo ((((((()))()(())))(()).. que ja no saps quan l'has de tancar...), i canviava d'opinió sobre el que m'enduria, i damunt sent conscient de que tot era una situació hipotètica). I a més he estat sola des del dimarts, sense gas butà (més d'1 setmana) alimentant-me de a) aire b) pizza/congelats alternats amb amanides c) qualsevol cosa crua o micoondil.

Total, que no he dormit quasi gens per estrés, vent i soletat; i amés, els 2 últims capítols de la 2a temporada d'Anatomia de Grey estaven defectuosos, i no podia començar la 3a...

...= menos dormir.

I he perdut una de les arracades de lluna

...= 2h rebuscant per coixins/sofa/etc. = menos dormir. Riiin! Les 8... a currar...

Però hui és divendres. I festejarem l'aniversari de la cosa, q ja és un vellet.

Coses rodones

2008-02-25T18:21:00.007+01:00

Coses reals, coses rodones

Aquesta imatge l'he treta de la pàgina de Clara Andrés, i de nou, sembla com una imatge que podria haver triat jo. I de nou, una imatge que parla de coses petites, d'eixes que tant ens agrada parlar. I segurament ara parlaré sobre coses que ja he dit, però no m'importa tornar a escriure, ni a la gent tornar-les a llegir. Perquè fan sentir feliç. Feliç i prou.

Estem de Magdalena, i jo amb dues angines com dos magdalenes :-) Però és iwal... anit ja vaig fer penitència, i avuí a la marxa! No pot ser. Una de les coses que més m'agrada de Magdalena és que durant el dia, en lloc de fer olor a vi i merda com en altres festes, fa olor a calamar! El calamar, com les coses bones, també és rodonet.

La cançò "Hui fa vent" (Clara Andrés, de la peli Dies d'Agost). És de les meues preferides:

"Hui fa vent

i corre l’oratge.

Li diu la roba estesa a les persianes.

I camine sense pressa,

camine sense pressa, larala,

sorpresa pel circuit d’alguna fulla seca.

Li pregunta qui passa el balcó a la maceta"

I això, camine sense pressa, encara que siga Magdalena. I intente no agoviar-me si la gent vol anar més ràpid. Perquè algun dia, quan ja estiga preparada, començaré a caminar més ràpid. Però només tal volta, perquè si ara tanque els ulls, i tracte d'imaginar què volia "ser" o com m'imaginava als 25, no atinaria en res! Però segur que si als 50, em torne a trobar en aquest pensament, tampoc atinaria en res. I això és el que m'agrada, no haver tingut una vida programada i quadrada, sinó en petites coses d'aquestes que caben en un cercle, en un café i un cendrer, en una cistella de roba, en un plat de cacaues i una cervesa. Eixes coses sempre formaran part de mi. Sense aristes, sense pics en els que fer-se mal, que puguen rodar i rodar i rodar... Rodonetes, petites i boniquetes.

Avuí estic un poc trista perquè en Magdalena he tornat a sentir la ràbia de no poder dividir-me més. Però bé, amb unes tapes al mesón tot se m'ha passat... Sóc super-fartó de tapes, no ho puc evitar... Per què no ens alimentem de tapes? (tapes també rodones, per cert): de ensaladilla, de calamars, de braves, de croquetetes, de tot! Aish... i de morro... que ací el morro és super difícil de trobar... Sempre allò bo, engrossa i és dolent per a la salut, i tal... però jo crec q una fartà de vegada en quan, és com qui fa puenting o trecking o merding... és com un risc (no?). Doncs jo m'ho prenc com un esport, l'esport de magdalena. I la paella, tan rodona ella? Jo no diria "concurs de paelles", això és una Olimpliada!

I com me'n ric soles i amb el frenadol... Després de tot, jo també sóc arrodonida, i m'encanta rodar i rodar i rodar.

Hortelana

2008-02-19T16:44:00.003+01:00

Petita i de la terra.

Així em trobe... com en un camp de fongs gegants, que encara que tenen forma de palau, són gegants. I darrere d'un, un altre... i un altre...

Tantes coses per contar, que no sé per on escomençar. Sols diré que gestionar vides paral·leles és molt complicat, però també molt fructífer i agraït. Que si me'n vaig a Londres tres mesos, trobaré coses a faltar, però com diu Inés, començaré a conèixer a un jo fora de casa. Però, quan no he estat fora de casa? O no... quan no he estat a casa? Perquè jo crec que ja m'he guanyat el títol de nòmada amb creces!

Evora - Londres - Edimburg

Ara me'n vaig a debutar: en 10 minuts done la meua primera pràctica de laboratori: com no, sobre teoria de la ment. Estic nerviosa... se fixaran q duc el pantaló carcomido por los bajos? I més nerviosa estic de pensar que el curs que ve seré responsable d'una assignatura sencera, tol melón pa mi!

I ara Madalena, un petit oasis en el meu mini-món... Però aprenc a columpiar-me per les branques... És una forma de viure, no?

Bueno, ara torne. És un ara dels meus, dels a-temporals, a-síncrons, i a-stupendos!

Adéu-cha!

2008-02-06T17:50:00.000+01:00

Les caques tenien vida pròpia!

Pego, 2008

Tornem una mica enrere?? Bien!

La del principi:

Ja està aquí, ja ha arribat Arale.

Tin ti tin... Oh, ¡que bé!

Poder jugar al cel, això és un amor,

i sentir el porc grunyir fort...

¡Això ja no, quin horror!

A la gran ciutat de pingüí anirem contents,

aplegats a jugar i per a fer invents.

Ens divertirem tots més si és junt al Doctor Slump.

Ja és aquí, ja arriba l'Arale.

Ja veieu quin espinguet, tota una revolució.

Amb el cap o sense el cap, un cicló.

A la gran ciutat pingüí hi han coses a fer.

Preguntar-ho tot ho podràs al doctor Slump.

És tot un geni, aquest senyor, com pots comprovar:

sempre pensant està en el que ha de fer.

Ens divertirem molt amb l'Slump i l'Arale.

Ja està aquí, ja arriba Arale.

Tin ti tin... Oh, ¡que bé!

Amb els meus amics jo sóc molt feliç aquí.

Som un grup de cinc i, amb mi, sis:

pastís molt divertit, ¡ha ha ha ha ha!

En la gran ciutat de pingüí hi anirem contents,

aplegats a jugar i per a fer invents.

Ens divertirem tots més és junt al doctor Slump.

En la gran ciutat de pingüí hi ha molt per fer.

Si vols aprendre bé, ja haig de començar,

prenguntant tot el que vulguis al bon Doctor Slump.

La del final:

Arale-chan, com ja sabeu,

és el meu nom, bum bum bum bum bum.

Mes, no sabeu: sóc un robot

que a la lluna vaig.

¡Ah! Ja sé que, amb les ulleres grans que porto, sóc

un bon espinguet a la més bella gran ciutat.

Entro aquí, i surto allà.

Bé, així que adéu-cha.

Bones nits i molts bons dies ple n'hi hauran.

Oh, ¡que bé! ¡Quin bon indret!

És la gran veritat.

Amb les sabatilles que jo porto

les galàxies misteriores puc recórrer

i explorar-les, sens més.

Benvolguts amics, amb harmonia

jugarem tots, en concòrdia, i sense plors

i amb bons somriures... Adéu-cha.

Arale-chan, com ja sabeu,

és el meu nom, bum, bum, bum, bum, bum.

Ara ho sabeu: sóc un robot

que a la lluna vaig.

¡Ah! Ja ho sé, tinc prou disfresses per poder jugar

i moltes paraules per poder jo inventar.

Sóc Superman, abella reial

i altres coses més.

Tenim un nou diccionari. Escolteu bé:

"o-i-u-i" vol dir "¡que bé!",

"adéu-cha" vol dir "adéu".

En la nostra gran ciutat de Pingüí

volem fer les frases curtes, mesurades,

ben concretes, sens més.

Si voleu passar unes grans vacances,

veniu, doncs, aquí, amb nosaltres,

on viurem amb les aventures adéu-cha.

Bo en la vida és gaudir de gran salut,

poder cridar com en Tarzan

i ser estimat per tothom.

Tenir per amics a diplomàtics,

policies, agutzils; fins i tot, si és possible

uns quants peixos grossos, millor.

No se sap mai en aquesta vida

de qui podràs tu malmetre...

Mai no t'oblidis de fer bons amics. ¡Adéu-cha!

Obviamente

2008-01-30T00:12:00.000+01:00

Últimament no hi sóc. Ni per ací ni per allà... No tinc temps ni per queixar-me de que no tinc temps. Per primera vegada s'ha acomplit (de conya) això de "anyo nuevo, vida nueva"... ara pense q avuí encara és gener, i no m'ho crec... se m'està fent etern. Etern, en el bon sentit, de cundidor i fecundo (com dien en Yerma), de quantitat de sorpreses i plans nous, de una agenda que s'ompli cobrant vida pròpia... Raspant l'esgotament també, clar.

3 destins i una pequenya dama (que per cert, pa dama, mi hermana Na Margarida). Marxe a portugal, edinburgh i (maybe) london... Sí, m'ha tocat assimilar-ho setmana a setmana, gota a gota... canviar els plans del cap, las estructuras mentales... i gestionar. I creure-me-ho! I gestionar. I creure-me-ho! I gestionar... :-)

Tema a part. Vaig a copiar i pegar un mail graciós, i lansaré una pregunta per a la discurrència personal: ¿quina és la diferència entre una PDI jove i una PDI no tan jove? (PDI: Personal Docent i Investigador)

Hola Clara:
El 12 de diciembre se te prestó la prueba WPPSI por un periodo de 2 semanas. Obviamente, el plazo ha pasado y te agradecería, que en la medida de lo posible, devolvieras la prueba en cuanto pudieras. Saludos.

Obviamente, si jo haguera sigut una professora més antiga, la xica esta (q me va vore, i ja dubtava si prestar-me la prova) no haguera escrit el mail així. Sempre q tens multes, la UJI te diu molt correctament "tens una multa de ..., i et preguem que tornes el llibre". Però la xica que obvia ha anat més enllà i ha fet ús d'adverbis gratuitament amb la creença falsa de que no sóc PDI. I això és un poc toca-petxinil. Perquè, ¿els alumnes mereixen un tracte pitjor que els professors? NOR! Crec que mai haguera escrit a NINGÚ un mail que incloguera el mot obviamente amb to pejoratiu, ni a un remitent conegut ni desconegut. És com "jo me senc superior a tu en aquests moments, i em permet parlar-te dèspotament, perquè eres una gossa que no has tornat el test..." (la 2a part, és veritat... me dona gossera caminar fins la biblio! necessite alguna cosa més a fer, com anar a la OCIT, per a q meresca l'esforç "la caminata"). Lo millor: la tipeta, era més jove que jo. Si ja ho dic jo... ve una generació de "joves-awelaes" que flipes, mentre q les nostres weles actuals són més modernes q mai. El mundo está loco.

Avantatges en el tractament persona-persona que implica ser un PDI reconegut en la UJI:

En la cantina no has de fer cua pa la màquina... vas a la caixa a pagar i t'estalvies una cua q te cagues...
En alguns serveis, et fan la pilota i et concedeixen allò que demanes sense posar massa pegues, i en un període de temps acceptable.
Per telèfon, té la màgia de fer canviar el to de veu de la persona q te contesta! Això sí, dis-ho al principi i seràs la reina.
I obviamente, si te passes de temps de tindre una prova al despatx NO TE DIUEN RES. Però a mi sí. Els professors tenen llibres als seus despatxos més de 10 anys... i jo me passe 2 setmanes i rep un mail obvio con rin-tin-tin.

Com díem al cole: No hay derecho que un niño de pecho se quede derecho como un berberecho. No. No hay derecho, pero ya está hecho.

Olor a vent

2008-01-16T18:14:00.000+01:00

Mala sort, no sóc un vampir.

Albarracin, últim dia de l'any. La càmera i jo vam explorar el poble pam a pam, mentre alguns jugaven al futbolí. En connexió amb l'aire pur, el cel blau com si fos retocat amb el photoshop, l'olor a vent, a fulles, a carrer de pedra, a la neu dels pobles del costat.

Va ser un cap d'any distint, entre bufandes, gorros i tot això q acumule com una loca i després no gaste quasi mai, per la falta de fred. I amb una estufa q s'alimentava de pa i ceba, de polvorons i collars de cotilló. I burret en volta de cava. I 3 dies en volta de 1. I gent bona, d'eixa q trobes sempre si busques bé.

M'haguera agradat estar en altres llocs a la vegada, però encara no he descobert la fòrmula. El festivern, els saguntins, les molis... Aish. Però estan ahí, en altres ratets.

Seguisc mirant el blau d'una foto q vaig fer al poblet aquest. Sembla mentida q m'encisse tant. Supose q no hi ha cap edifici o grua que el contamine, cap núvol atzarós en escena, i en canvi sí un sol d'hivern que el fa ser blau intens, com quan mires a uns ulls de color intens i ben oberts.

La càmera i jo: esto es el comienzo de una gran amistad. O malaltia... :-)