miralls

Tornen les veus

2007-05-13T20:37:00.000+02:00

Tornen de nit.
Són ara més subtils i quasi
inaudibles, però igualment fidels.
Em porten el teu nom i l'aire
molsa del vell pinar sense brossall.
Per elles sé que sóc i que ets en mi.
Veus de nosaltres,
com una mà.

Xavier Macià. Amb el temps a favor. Edicions 62

Treva

2006-10-08T23:14:00.000+02:00

Només pretenc un instant
per bressolar preguntes
i una espatlla on reclinar-me
sense fer-ne cap:
ni de qui és l’espatlla
ni d’on ve l’instant

Llum de claraboia, Cèlia Sánchez-Mústich

Gràcies, Bitxo!

Serenitat de cercles

2006-07-04T15:49:00.000+02:00

hem vist ja tants vaixells salpar.
a l'horitzó un velam pot ser un núvol
o potser l'estela d'un record.
però quin temps estrany ens creix a dintre.

tots els ports de totes les ciutats
tenen un nom.
secretament l'hem buscat
pels viaranys de la paraula.
secretament tu i jo,
al fons de la paraula
o entre la remor dels dies.

Anna Montero. Serenitat de Cercles. Proa (2004)

Suïcida

2006-06-26T23:23:00.000+02:00

TU, suïcida, coratjós covard,
tries el dia, l´hora i el segon.
Guanyes per mà l´Intrús; l´afer és teu.

Com un déu interí, però resolt,
dalles la teva sort, botxí de tu,
un caprici cancel.les de l´atzar.

Provoques a tot risc, per a tu sol,
l´anhelada ruptura del secret
que amb tant de zel preserven els de Dalt.

Pere IV

No et veuré més

2006-06-13T22:29:00.000+02:00

És la pell violeta d’una nit
que vam deixar pendent.
El teu silenci sona com un saxo
d’or negre al fons dels dies sense tu.
Com panteixa al teu pit el contrabaix,
i el flanc càlid de fosca
que sempre més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.
Músics en la penombra, instruments d’or
en les boques liloses: ja, la vida
mai més no em tornarà el que m’he jugat
al teu cos nu des que vas ser una festa.
Només queda, al piano, un negre cec,
el nostre amor.
Toca sol en aquest ponent de fosca
i el meu somni s’adorm en els seus dits.

Joan Margarit.

Sal oberta

2005-12-01T20:30:00.000+01:00

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!

Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!
Dixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!

Maria-Mercè Marçal

Cançó del desig farsant

2005-11-09T18:35:00.000+01:00

CAMINEM SOTA ELS ESTELS.
CAMINEM, MARIA...
JA HAN CALLAT TOTS ELS BRUELS.
JA S'HAN FOS TOTS ELS ANHELS
DEL DIA.

CAMINEM PELS EMPEDRATS
LLUNY DEL GRIS XIVARRI.
CAMINEM ENAMORATS
ENTRE EL PÈL DE TOTS ELS GATS
DEL BARRI.

JO JA SÉ QUE EL TEU INSTINT
VA SEGONS LES HORES.
QUE JO SÓC EL QUART O EL QUINT.
QUE ELS TEUS ULLS ESTAN MENTINT
QUAN PLORES.

JO JA SÉ EL PEUET LLEUGER
TOTS ELS PUNTS QUE ET CALÇA.
TAMBÉ SÉ QUE MORIRÉ
I, MARIA, TAMBÉ SÉ
QUE ETS FALSA.

MES AIXÒ NO HI FA CAP PES
A LES NOSTRES VIDES
I EN EL MÓN POC QUE HI HA RES
COM FILAR ENTRE BES I BES
MENTIDES.

NOSTRES VENES PER L'ENGANY
PODEN AJUNTAR-SE
I PEL TEU NEGUIT ESTRANY
SERÉ SEMPRE UN BON COMPANY
DE FARSA.

CAMINEM SOTA ELS ESTELS.
CAMINEM, MARIA...
JA HAN CALLAT TOTS ELS BRUELS.
JA S'HAN FOS TOTS ELS ANHELS
DEL DIA.

Josep Maria de Sagarra

Cementiri de Sinera (II)

2005-10-14T13:53:00.000+02:00

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

Salvador Espriu

Passeu, passeu...

2005-08-30T22:03:00.000+02:00

No sé per quin estrany motiu, potser "mal fario" o com deia Juan Ramón Jiménez: "A la minoría, siempre", no puc aparèixer a "Catapings" amb l'URL de sempre, és per això que, fins que no estigui arreglat el problema, haureu d'entrar per la rebotiga. "Yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos", que deia aquell. En fi...que sóc AQUÍ.

Naveguem, naveguem...encara.

Nit infinita

2005-08-15T22:47:00.000+02:00

I fujo esfereïda
com si un fantasma ignot em perseguís
per abocar-me al pou de les tenebres.
I no és pensar en la mort allò que em glaça:
Thànatos no pastura cap indret
no fecundat per l’hàlit de la vida.
Però la dansa fosca dels espais,
sense esperança d’albes ni crepuscles,
em feia cavalcar terrors sens nombre
damunt el marge tètric del no-res.

Esther Martínez-Pastor. Òrbita (1994)

La lune s'attristait...

2005-06-30T08:48:00.000+02:00

La lune s'attristait. Des séraphins en pleurs
Rêvant, l'archet aux doigts, dans le calme des fleurs
Vaporeuses, tiraient de mourantes violes
De blancs sanglots glissant sur l'azur des corolles.
C'était le jour béni de ton premier baiser.
Ma songerie aimant à me martyriser
S'enivrait savamment du parfum de tristesse
Que même sans regret et sans déboire laisse
La cueillaison d'un Rêve au coeur qui l'a cueilli.
J'errais donc, l'oeil rivé sur le pavé vieilli
Quand avec du soleil aux cheveux, dans la rue
Et dans le soir, tu m'es en riant apparue
Et j'ai cru voir la fée au chapeau de clarté
Qui jadis sur mes beaux sommeils d'enfant gaté
Passait, laissant toujours de ses mains mal fermées
Neiger de blancs bouquets d'étoiles parfumées.

Stéphane Mallarmé

Gralles

2005-05-29T23:26:00.000+02:00

No és bo que un home pensi massa
en les coses passades-el rierol
vora la casa, amb l'avinguda
de joncs i ridortes, i el remoreig
de l'aigua pel salt de la granota.
La tarda es pot tòrcer en qualsevol moment.
Si un ocell canvia brusc el rumb del seu vol
o un pètal tremola en el parterre del jardí,
pot ser que la vida s'aturi un instant
i ja res torni a ser el que era.

¿Qui ha dut fins aquí el so esquerdat
de les gralles?

Xavier Macià. Amb temps a favor. Ed.62

Sol cec

2005-05-21T14:02:00.000+02:00

Carles Camps.

Mira aquests arbres grocs
L'estesa de les fulles als seus peus.
¡La bellesa en mutació!

Som nosaltres els que ho veiem,
I no podríem ser res més que això:
Una mica de temps que veu el pas del temps
-el dolor transformat en sofriment.

¿Com vols, doncs, que trobem consol en res
si només som si som part del que fuig,
però tenim ànsia de durar?

¿O de debò creus que hem de tancar els ulls
i anticipar-nos resignadament
a l'extrema ceguesa que ens fa ser,
tot, un Sol Cec?

Ombres

2005-04-30T22:08:00.000+02:00

Sovint, en dies grisos, s'escapen cor i mans
per a burxar en les restes d'una vida
que han enrunat paraules
mal dites o mig dites.

I és hora
d'un sil.labari nou,
potser d'un nou silenci,
que ofegui al gorg d'un temps madur
les albes que envelliren
de cop, sense indulgència.

Perquè ens comença a tremolar la veu
en totes les mentides.

Ombres. Francesc Garriga Barata. Ed.Proa

Si el mar tingués baranes

2005-04-09T20:51:00.000+02:00

Sal oberta...

Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.

Si pogués alçar tanques
al jardí de l’amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

No ho sents? S’obren les portes,
portes i porticons.
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!

I és aquí on et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,

pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.

Maria-Mercè Marçal. Sal Oberta (1982)

Foc mort

2005-04-05T20:03:00.000+02:00

Vinyoli...

Com arribar a l'incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l'obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.

Joan Vinyoli. El Callat.

Poema amb saxo

2005-04-02T15:57:00.000+02:00

Ariadna...

Demanes whisky,
pels glaçons,
demanes gotes que ens colpegin
i ens besin els cops,
que ens amarin el sexe,
demanes balls dòcils,
ulls que cerquin ulls amb delit,
demanes amor a crits, i saxo i jazz,
apuges volums,
grapeges la fosca,
i demanes foc,
et regires,
puges i m'aculls
sota els teus dominis d'home
i, per demanar, demanes més.

Esther Albert. Ariadna i el senyor Q

Joan Fuster. Aforismes

2005-01-04T11:17:00.000+01:00

Aforismes.

Temeu l'home d'un sol periòdic.

I qui sap si, després de tot, el destí de Romeu era de ser cornut!

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Estat totalitari? No és això una tautologia?

Ah, si pogués triar les meves indignacions!

L'únic consol de ser mortal és que els altres ho són tant com tu, o més.

La por gairebé sempre és voluntària.

Joan Fuster. Aforismes. Ed.Bromera (2000)

A bocanit

2005-01-03T13:47:00.000+01:00

A bocanit.

S’han florit al calaix de la memòria
les fulles que portaven impreses a puny
tots els sotracs d’un viatge cansat i llarg
i es marceixen ara acolorint-se de groc.

Tantes coses havien tingut la vàlua de l’or
que, ara ennegrit, sembla el cruany de la fusta.
Tantes d’elles s’han perdut pel camí de l’oblit
que ara saps en dany que res no és important.

Totes aquelles espurnes de llavis cauen ara
com inconsistents busques que mai no acaben
d’arribar al fons, no se sap si ha estat realitats.
Al final del temps, tot és lleu i inconstant.

Marcel Maronas. A bocanit. Viena Edicions

En saber-ho

2004-12-11T15:02:00.000+01:00

Vaig aixecar la tassa de cafè
conduint-la
des de la taula als llavis com si res
i ni tan sols
em va tremolar el pols.

"M'alegro per tu",
(vaig dir-li mentre
un estrèpit de vidres
(que es trencaven
rodava dintre meu...

Jordi Cienfuegos

Interior

2004-12-06T01:34:00.000+01:00

Entren bocins del dia
per la finestra.
minuciosament dispose
els colors de l’íntima desfeta.
el blau de l’horitzó,
la finestra i el plec d’una veu
o l’ull que mira
i la llum
que entre cendres calla.

Serenitat de cercles. Anna Montero

Serenitat de cercles

2004-11-25T01:05:00.000+01:00

S'escola lent el murmuri dels mots,
l'aigua secreta
sota el bram del carrer
quan a poc a poc veus passar
els estranys i les hores,
i res no atura aquest corrent
incert o mineral,
la saba elemental d'una altra terra.

Serenitat de cercles. Anna Montero. Proa 2004

Tendresa

2004-11-22T20:06:00.000+01:00

Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...

Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop ... ve... la tendresa.

Ah!, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.

Lluís Llach. 9 (1998)

Bob Dylan plays love songs (II). Idiot wind

2004-11-21T13:28:00.000+01:00

...I can't feel you anymore, I can't even touch the books you've read
Every time I crawl past your door, I been wishin' I was somebody else instead.
Down the highway, down the tracks, down the road to ecstasy,
I followed you beneath the stars, hounded by your memory
And all your ragin' glory.

I been double-crossed now for the very last time and now I'm finally free,
I kissed goodbye the howling beast on the borderline which separated you from me.
You'll never know the hurt I suffered nor the pain I rise above,
And I'll never know the same about you, your holiness or your kind of love,
And it makes me feel so sorry.

Idiot wind, blowing through the buttons of our coats,
Blowing through the letters that we wrote...

Bob Dylan. Blood on the tracks. 1975

Bob Dylan plays love songs (Part I)

2004-11-14T10:47:00.000+01:00

When your mother sends back all your invitations
And your father to your sister he explains
That you're tired of yourself and all of your creations
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?

Now when all of the flower ladies want back what they have lent you
And the smell of their roses does not remain
And all of your children start to resent you
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?

Now when all the clowns that you have commissioned
Have died in battle or in vain
And you're sick of all this repetition
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?

When all of your advisers heave their plastic
At your feet to convince you of your pain
Trying to prove that your conclusions should be more drastic
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?

Now when all the bandits that you turned your other cheek to
All lay down their bandanas and complain
And you want somebody you don't have to speak to
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?

Bob Dylan. Highway 61 Revisited. 1967