onamel

En blanc i negre

2006-10-22T00:02:00.000+02:00

El cost de la guerra

2006-03-21T12:39:00.000+01:00

El temps és or!!

2005-07-04T19:16:00.000+02:00

I si no veieu des de el dia ... ja ni m'en recordo, no escric al meu blog, aixó no pot ser !!!
Com potser que ens faltin hores ?
Jo em faig creus de que el temps , no em duri res. El dia per a mi tindria que ser de 48 hores, perquè sempre tinc coses a fer i deixo les coses que a mi realment m'agraden per l'ultim per tant no tinc mai temps per a aquells petits plaers, com ara llegir una mica, escriure el meu blog, fotografiar o passejar per la platja i tantes altres que em deixo, esclar.
Avui la Teresa Pamies en parla al seu article http://www.avui.com/avui/diari/docs/index4.htm
com administrar el temps, ella com jo i segur que vosaltres també li falta temps.
Potser hauriem de replantejar-nos la vida i començar, primer per a les coses que ens agraden, si més no intentar cada dia , dedicar un temps per a nosaltres, com si fos un remei per a la nostre salut.

Una alegria aquest matí

2005-05-25T09:03:00.000+02:00

Aquest matí m'ha arribat la revista Clandestina http://www.clandestina.com/ la veritat és que dona gust mirar-la. He descobert a Sacha Dean Biyan www.sachabiyan.com, fotograf te unes fotografies impressionants, és genial, val la pena !!

2005-05-20T18:56:00.000+02:00

polsera Països Catalans

Las pulseres dels països catalans

2005-05-20T18:24:00.000+02:00

Tothom porta les "polseretes dels nassos", de tots el colors, però ultimament en veig moltes de color vermell i esclar, a mi això em mosqueja, perquè no se si és , perquè qui la porta és anticatalà, antibarça, espanyolista fins a la mèdul·la, o per fotre sencillament.

És com el toro, donc apa, nosaltres enganxem "el burro català" o "el gat", jo porto els dos i el qui li piqui que es rasqui.

Arriba un punt que a mi això em cansa, cada dia as de donar explicacions, de que aquí som catalans, estem a Catalunya , estem els Països Catalans i que no sóm d'Espanya , ni de França.

Portem tant de temps dient el mateix que ja no ens fan ni cas, a vegades crec que és una lluita perduda i val més plegar veles, però de cop, m'en adono que de cap de les maneres hem de gira amb la cua entre les cames , sobretot quant veig que la meva filla, potser per la seva joventut, diu al mon sencer que ella vol l'independència pels Països Catalans i que ella no és ,ni d'Espanya , ni de França i només parla amb català, fins i tot, als nouvinguts que per cert la feliciten molts cops, perquè a ells, normalment, tothom s'els adreça amb castellà.

Be doncs, ara ja tenim polseres dels Països Catalans : http://racocatala.com/polseresppcc/
Jo ja he fet la meva comanda i les repartiré entre els meus familiars i amics, perquè així també podem demostrar com ells fan, que sóm solidaris també amb la nostre gent i el nostre poble, ja que ells no ho seran amb nosaltres.

2005-05-16T19:54:00.000+02:00

Agustí Barrera

2005-05-16T19:41:00.000+02:00

ACTE AL CENTRE CÍVIC LA FÀBRICA “ELS PAPERS DE SALAMANCA”

El passat dia 14 de maig, l’Associació Cultural Bullangues presenta el seu tercer acte a Cabrils, amb una xerrada sobre “Els papers de Salamanca” i amb l’intervenció de Agustí Barrera, historiador i membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat.

Estem molt contents del resultat de l’acte i de la participació dels veïns i veines de Cabrils.

Agustí Barrera ens va confesar que estava molt emocionat i que feia molt de temps que no disfrutava tant amb una xerrada.

Crec que tots vàrem aprendre coses aquest dia, les vivències personals dels que van intervindre, no ens van deixar indiferents.

I eren presents tres generacions: avis, pares i nets. I aquest fet és molt positiu , sobretot per les generacions més joves que no han patit , per sort , la “Guerra Civil” (1936-1939) i la posterior dictadura franquista, ja que de la veu pròpia dels més grans coneixeran un petit troç de la nostra història, però indubtablement, més viu que mai.

Els records dels nostres avis i pares han de fer que la nostre dignitat com a poble i nació no quedi en el oblit, tot el contrari, ens han d’explicar moltes més coses. Els nostres fills han de coneixer la història, és l’única manera de poder tancar ferides que els nostres grans ens en parlin.

Des de l’Associació Cultural Bullanges us convidem a participar en el nostre projecte i a fen-se arribar les vostres propostes pels propers actes.

Us hi esperem!!!

associacioculturalbullangues@hotmail.com

2005-05-13T18:07:00.000+02:00

Maresme.
L'Arborètum de Cabrils tanca per desavinences entre l'Ajuntament i l'entitat que ho porta

El parc que fa obrir fa 10 anys mostra 160 espècies autòctones d'arbres que es poden trobar a CatalunyaELENA FERRAN.

L'Arborètum de Catalunya que fa deu anys va obrir les portes a Cabrils ha anunciat que tanca. L'entitat Natura, responsable de la gestió del parc, que és propietat municipal, culpa l'Ajuntament de fer-la fora sense donar-li cap explicació. L'alcalde, Joaquim Colomer, assegura que l'Ajuntament no estava content amb el servei i es compromet a tornar obrir el recinte aquest estiu i «fer-ho millor». L'Arborètum està considerat una reserva natural on es poden contemplar totes les espècies d'arbres de tot Catalunya. El recinte, amb uns 2.500 arbres, ha estat visitat durant aquests anys per 25.000 escolars.

L'anunci del tancament de l'Arborètum de Catalunya a Cabrils ha agafat per sorpresa la comarca, que està pendent des de fa mesos d'un altre recinte singular com és el Parc de les Aus. El director de l'Arborètum, Oriol Bassa, lamenta que l'Ajuntament els faci fora sense donar-los cap raó. Segons explica, des de fa mesos miren d'esbrinar, sense èxit, quines són les intencions de l'Ajuntament després que no els hagin renovat la concessió per gestionar el recinte. El director del parc reconeix que les relacions amb el consistori mai han estat bones i que pleguen «fastiguejats».

Obrir a l'estiu

L'alcalde, Joaquim Colomer, coincideix a dir que mai hi ha hagut bona entesa amb aquesta entitat i sobretot amb el director. Tot i això, hi afegeix que l'únic motiu per no renovar el contracte és que no estan contents de la feina feta per aquesta entitat, amb qui assegura que no hi ha hagut manera de reunir-se des que els van comunicar que havien de plegar. Colomer va assegurar que el parc es tornarà a obrir aquest mateix estiu i amb un millor servei. Segons l'alcalde, és criticable que el recinte no estigués obert sempre, i que entre setmana s'hagués de reservar hora. «Volem que tothom pugui entrar quan vulgui a visitar el parc. S'han invertit molts diners i no s'hi ha tret prou rendiment», lamenta.Les arbredes monumentals que hi ha al recinte i tota la vegetació està protegida i es mantindrà intacta. El que no està tan clar és que es mantingui el mateix nom del parc. Segons l'alcalde, anomenar al recinte Arborètum de Catalunya era «molt agosarat» tenint en compte els serveis que es prestaven. La intenció és convertir el parc en un centre de natura. Es vol que des de dins el recinte es doni una porta d'entrada al parc Serralada Litoral.L'Ajuntament mantindrà amb l'Associació de Defensa Forestal el conveni perquè continuï ocupant un espai de la masia per fer-hi activitats com fins ara.

2005-05-09T01:22:00.000+02:00

L’Associació Cultural Bullangues organitza la xerrada-col·loqui: “Els papers de Salamanca” , a càrrec de Agustí Barrera, historiador i membre del Secretariat de la Comissió de la Dignitat.

L’acte tindrà lloc el dissabte 14 de maig a les 19 hores al Centre Cívic La Fàbrica de Cabrils.

2005-05-09T01:15:00.000+02:00

Els Papers de Salamanca

REFORMES ESTATUTÀRIES AMB SOSTRE CONSTITUCIONAL: VAL LA PENA?

2005-05-09T00:43:00.000+02:00

Autogovern, Competències, finançament, llengua, llei electoral... Aquests són alguns dels temes que ocupen l’agenda política des que els partits de Catalunya, el País Valencia i les Illes s’han decidit a reformar els seus Estatuts d’Autonomia. Es tracta de tres reformes que mantenen alguns punts en comú (el respecte al sostre constitucional, l’aprofondiment més o menys tímid de l’autogovern i una millora del finançament) però que es diferencien per la diferent composició dels parlaments i les conjuntures pròpies de cada territori. Tot plegat, massa reforma i massa poc esperit de ruptura. Analitzem el panorama.

CATALUNYA CONSENS EN LA CONTENCIÓ

CiU i ERC se senten com a peix a l’aigua competint en un terreny que els és propici, però també perillós, especialment per a ERC: el seu electorat pot percebre com a negativa la presencia dels republicans al Govern si no aconsegueixen que el text reflecteixi avenços significatius, alhora que es veuen en contradicció entre el seu discurs independentista i la seva pràctica autonomista. El PSC, al seu torn, fa equilibris per tal d’intentar fe viable la promesa electoral de Zapatero de respectar el text que surti del Parlament cátala.
Pel que fa al PPC, després d’haver amenaçat de no participar en la comissió parlamentària encarregada de redactar l’Estatut, intenta no convertir-se en un fre a qualsevol reforma, tot fomentat així el perfil moderat que vol encarnar Piqué. Finalment, ICV-EUIA no passa de recordar la seva proposta federal i el seu compromís amb l’autogovern cátala, mentre que Saura intenta trobar alguna ocupació a la seva cartera de Relacions Institucionals i Participació amb reunions aquí i allà, i amb propostes de cara a la galeria com el Bus de l’Estatut.

POC A PELAR DESSOTA EL SÈNIA

Al País Valencia, a més de l’avenç en l’autogovern i la qüestió del déficit, s’hi afegeixen temàtiques prou delicades i rellevants, com la unitat i denominació de la llengua o la barrera electoral del 5% establerta per l’actual Estatut.
Després que les Corts Valencianes hagin fet seva la iniciativa de reforma, promoguda pel govern de Camps, PP i PSPV semblen haver-se posat d’acord perquè el nou text no representi canvis significatius. EUPV emfasitza el seu interés perquè això no sigui així, i se situa al costat dels partits declaradament sobiranistes, entre aquests el BLOC.
D’altra banda, el paper d’ERPV no passa de ser residual, i el de l’independentisme revolucionari, testimonial.

EL CINISME DE MATAS

Finalment, a les Illes, la proposta de reforma estatutària ha estaat impulsada unilateralment des del Govern del PP, amb l’unica intenció d’obtenir més inversions i capacitat de finanançament.
D’entre els partits de l’opisició, el PSIB és lúnic que hi té alguna cosa a dir, ja que la reforma tan sols tirarà endavant si el partit d’Antich hi dóna la seva aprovació. De moment els socialistes resten a l’expectativa, recelosos de les intencions de Matas. A EUIB, Els Verds i PSM-Entesa no els resta cap altra possibilitat que limitar-se a pressionar per tal d’aconseguir la inclusió de qüestions com la defensa del cátala o la preservació del territori en l’articulat final.

Casal Popular Bullangues

2005-04-04T23:40:00.000+02:00

QUI SOM ?

L’assemblea per la creació del Casal Popular Bullangues neix fruit de la voluntat d’un seguit de persones de Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt i Cabrils vinculada a l’esquerra independentista i d’altres moviments socials que creuen que és necessària l’obertura d’un espai als nostres pobles que sigui punt de trobada, participació i sobretot treball.

PERQUÈ LA DENOMINACIÓ DE BULLANGUES ?

Prenem el nom de les revoltes de les classes populars esdevingudes a diverses poblacions catalanes entre els anys 1835 i 1843.
D’aquesta manera reprenem el fil d’aquelles reivindicacions, posant-nos com a fita el compromís social i nacional , impulsant iniciatives que fomentin la cultura popular, la identitat dels Països Catalans, així com el seu territori.

QUÈ FEM ?

El Casal disposarà d’un servei de barra, d’una petita biblioteca i d’entre d’altres, acollirà un munt d’activitats com ara:

Cinefòrums
Xerrades
Passis de vídeos
Tallers
Presentacions de llibres
Sopars-tertúlia
Actuacions musicals i teatrals de petit format
Exposicions de pintura i fotografia
Tertúlies literàries
I moltes activitats més...

El Casal hauria de ser un espai on tothom, amb inquietuds i crític, trobi el seu lloc de reunió on poder treballar i lluitar per totes les qüestions que ens afecten dins la societat : sexisme, feixisme, marginació social, drogodependències, treball i ensenyament precaris, especulació urbanística, individualisme, etc.
També volem ser el paraigües on s’aixopluguin les diverses inquietuds socials.

SÒCIES I SOCIS

Lògicament, el Casal Popular Bullangues pretén ser un ens autogestionat,
que es mantindrà principalment per l’aportació mensual de les quotes de les seves sòcies i socis.
Qui desitgi fer-s’hi, gaudirà de descomptes en totes les activitats que el Casal dugui a terme.
S’ha de tenir en compte que, sense la col·labració popular, aquest projecte difícilment podria haver-se fet realitat.

PARTICIPA-HI TU TAMBÉ!!
contacte@bullangues.org http://www.bullangues.org/

2005-04-04T23:38:00.000+02:00

Us hi esperem a tots !!
Posted by Hello

Any Andersen

2005-04-03T00:43:00.000+02:00

ACTUALITZEM ANDERSEN
En motiu del II centenari del seu naixement

Breu biografia

Hans Christian Andersen Odense, Fiònia 1805 - Copenhaguen 1875
Novel·lista, poeta, comediògraf i contista danès. De família molt humil, a 14 anys es traslladà a Copenhaguen, on, després de privacions i desenganys, aconseguí d’interessar a personalitats del país que s’ocuparen de la seva educació, que finalitzà el 1828. A més de novel·les, va escriure poesia i teatre, una autobiografia, Mit livs eventyr ('L’aventura de la meva vida', 1855), unes impressions de viatges —que emprengué subvencionat per l’estat—, com I Spanien (1863) i, sobretot, les diverses sèries de contes meravellosos Eventyr (1835-72). Aquests contes, inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell, es caracteritzen per una gran imaginació, humor i sensibilitat. Dota els arbres, flors, animals i coses —que en constitueixen sovint els temes— d’un antropomorfisme meravellós ple de colpidora veritat, segons Josep Carner. Alguns, com L’aneguet lleig, reflecteixen la seva vida. Traduïts a moltes llengües, se n’han fet nombroses edicions, i gràcies a ells es féu universalment famós, tot esdevenint un dels clàssics de la literatura infantil. Ha estat traduït al català diverses vegades, entre d’altres per Josep Carner (amb el pseudònim de Joan d'Albaflor) amb il·lustracions de Torné-Esquius (1918) i pel mateix Carner i Marià Manent, amb il·lustracions d'Arthur Rackham (1933).

Manuscrit original de Andersen

2005-04-03T00:40:00.000+02:00

Hans Cristian Andersen
Posted by Hello

Gràcies Petit Princep

2005-04-02T23:58:00.001+02:00

A esclatat la primavera !!!
Posted by Hello

El cas Estany

2005-04-02T01:09:00.000+02:00

L’“operació Estany”
El gener del 2002 setze ciutadans de Banyoles d’origen magribí van ser detinguts en l’anomenada “operació Estany” o també irònicament anomenada “operació Dixan”, perquè els pots que els van decomissar no eren de verí o de pòlvora sinó simplement de sabó de rentar.

Aquella “operació” va ser escandalosa en la forma però sobretot en el fons: a cap dels setze imputats se’ls va poder demostrar absolutament cap acte delictiu. Immediatament, però, el senyor Aznar va anunciar com n’era d’important aquella operació i ho va fer servir per “demostrar” que havíem d’estar sempre alerta i que també a prop nostre hi havia terroristes camuflats i perillosos. Collin Powell va esmentar les detencions de Banyoles davant les Nacions Unides quan els EUA pretenien obtenir el recolzament internacional a la seva acció armada contra l’Iraq. Aquella barbaritat va causar dolor i sofriment a moltes persones. Alguns dels detinguts van passar molts mesos a la presó. Finalment van ser excarcerats, sense que es demanés a ningú ni la més petita disculpa pel gravíssim error comès. Tot el poble de Banyoles va celebrar l’alliberament de manera pública i entusiasta. Això passava el 2002.

La causa, però, encara no estava tancada. S’estava a punt de fer, quan va tenir lloc el sagnant atemptat de l’11-M a Madrid. Durant els primers dies es va parlar oficialment d’ETA i el govern Aznar, per boca del senyor Acebes, deia que eren uns “miserables” els que opinessin el contrari. Els miserables, però, van tenir raó: al darrere de l’atemptat hi havia un grup sembla que vinculat amb Al-Qaeda. I llavors va començar una febre per l’altre costat: es van fer dotzenes i dotzenes de detencions de ciutadans àrabs i/o musulmans. El jutge Baltasar Garzón tornava a brillar amb llum pròpia. Va ser en aquesta onada de detencions que el 23 de març del 2003 es van tornar a detenir quatre dels ciutadans de Banyoles que ja havien estat empresonats prèviament. Les acusacions, vagues. Les proves, nul·les. I d’això ara ja ha fet un any. Encara són a la presó. Fins a quan? Amb quins càrrecs concrets? Per a quan el judici?

La restricció de les llibertats que es fa des de certa pràctica de la justícia és escandalosa, no solament a Espanya sinó a tot el món. L’excusa del terrorisme -que és real, però es fa servir d’excusa per a limitar les llibertats- resulta inacceptable. Com pot ser que un any després encara estiguin empresonades persones contra les quals no hi ha cap prova de pertinença a Al-Qaeda o a cap grup terrorista? Per què tots els detinguts són immigrants extracomunitaris? No som capaços els blancs cristians de cometre atemptats sagnants i horribles? Per què no ens detenen a uns quants? Potser perquè no hem fet res? És exactament el que han fet ells: res. Però ells són més fàcils de detenir: quan els innocents tenen poca força social, la seva detenció és molt més còmoda. Realment, la justícia espanyola està en hores extraordinàriament baixes.

Reflexió de Josep-Maria Terricabras editat al seu weblog de filosofia

2005-03-30T00:13:00.000+02:00

Una petita i bonica flor ens porta el despertar de la primavera on els colors neixen vius i nets i ens recorda la magia de la nostra petita existència.
Posted by Hello

2005-03-29T23:59:00.000+02:00

Neva!!!!!
Posted by Hello

2005-02-28T08:42:00.000+01:00

Des de les set del matí està nevant a tota la costa del Maresme i ho fa amb força, és un espectacle sorprenent ja que al costat de la platja no és gaire corrent veure caure tanta neu. Val la pena quedar-se amb aquest moment , ja que poder trigarem a tornar-lo a veure amb molt de temps.

tres quarts de set..

2005-02-20T23:28:00.000+01:00

....tres quarts de set, el despertador m'ha fet saltar del llit i pensava que feia tard a la feina.
Baixo les escales rapidament per anar a la cuina i escalfar-me una mica de cafè i per fumar-me la primera cigarreta del dia , sentada i mirant a través de la finestra com neix el dia.
Pero si avui és disabte i jo que pensava que feia tard a la feina!!
Doncs ara que faig ? No tinc ganas de tornar al llit. Vaig a donar-me una dutxa amb vestiré , agafaré la càmara de fotografiar i baixaré fins a la platja a fer unes quantes fotografies i com que sembla que farà un bon dia , fred, però bon dia ,faré el mandra a la platja.

Massa temps....

2005-02-13T23:34:00.000+01:00

Fa quatre mesos que no he fet res al meu bloc, no se que m'ha passat.
Mai trobava el moment, feina, reunions, l'ordinador sempre està ocupat, el sofà , s'hi està tant bé al sofà fent el mandra o llegint o mirant una bona pel·licula o fent una dormideta o abraçada a la meva gossa . La veritat és que ultimament estic bastant cansada i quedo sense esma de res quant arriba el vespre.
Avui és diumenge i estic recuperada per tornar a começar la dura i estresant setmana de treball, per això he vingut a petar al meu bloc que ja tocava!
A veure si desde avui mateix faig un esforç i escric una mica cada dia, o com a mínim cada setmana. Fer-se bons proposits està molt bé , et fan sentir viu, crec que estic molt viva perquè ultimament no tinc temps lliure per a res de res.
Per avui ja està be , demà serà un altra dia.
Bona nit!

La casa de papel

2004-10-15T09:21:00.000+02:00

Hay gente que no puede desprenderse de sus libros y aún peor llega a acumular tantos libros que ya no sabe donde meterlos y luego están los coleccionistas , que buscan ejemplares inéditos y recorren todas las librerias de viejo en qualquier callejuela de la ciudad, en busca del "Santo Grial" en forma de libro. Libros, apolillados, amarillentos y deshojados, no importa.
¿Será una forma de locura, la de acumular libros, o acumular cosas, guardarlo todo?.
Guardar, coleccionar, acumular , que más dada, tener , tener.....
Me gustaría que algún psicólogo me respondiera a esto: ¿porqué ese afán de tener y poseer? de no desprenderse de nada.
El otro dia se murió un familiar mio que guardaba todos los periódicos desde hacia 25 años desde el primer ejemplar del periódico, no puedo ni imaginármelo, donde guardaba tanto papel?, su mujer me lo contaba y pensaba en la cantidad de papel acumulado en una sola casa, como es posible?
El libro del escritor Carlos Mária Domínguez está relacionado con esta locura de acumular libros y también de la locura de leerlos, de lectores y coleccionistas convulsivos .

Título: La casa de papel
Autor: Carlos María Domínguez
Editorial: Mondadori
Precio: 13,90 €

Una pequeña joya la que nos trae este autor argentino residente en Montevideo (Uruguay); pequeña sólo por su tamaño, apenas 100 páginas de un leve, aunque cuidado, tomo. Un ejemplar de La línea de sombra, del gran Joseph Conrad, es el protagonista, viajero de los mares y cubierto por una pátina de polvoriento Pórtland, algo que despierta la inquietante curiosidad del narrador; una inquietante curiosidad que nos comunica desde el primer párrafo de la primera página: "En la primavera de 1998, Bluma Lennon compró en una librería del Soho un viejo ejemplar de los 'Poemas' de Emily Dickinson, y al llegar al segundo poema, sobre la primera bocacalle, la atropelló un automóvil". A consecuencia de ese atropello, Bluma Lennon, profesora de Lenguas Hispánicas en una universidad londinense, pierde la vida y el narrador, subjefe de departamento, debe sustituirla. Una mañana, llega un sobre desde Uruguay, sin remitente, a nombre de la difunta Bluma; el narrador lo abre y encuentra el ejemplar del libro de Conrad; en la primera página, una dedicatoria con letra de la fallecida profesora: "Para Carlos, esta novela que me acompañó de aeropuerto en aeropuerto, en recuerdo de los locos días de Monterrey. Lamento ser un poco bruja y haberlo advertido enseguida: nunca harías nada capaz de sorprenderme. 8 de junio de 1996".

Con esos elementos, a partir de esos escasos datos, Carlos María Domínguez inocula en el lector la tensión, sabiamente administrada con un pulso narrativo excelente y una escritura impecable, adecuadamente adaptada a un relato que muestra cómo los libros, esos objetos iconográficos, se convierten en protagonistas de historias al margen de ellos, fuera de ellos, eclipsando a los personajes mismos. Lleno de resonancias que reverberan encendidas página tras página, en este La casa de papel habitan Onetti, Borges, Cortázar y tantos otros; y, por supuesto, Joseph Conrad; habitan como cantos escondidos entre esas paredes configuradas por la historia literaria que el autor ha sabido llenar de dulce y peligroso misterio en esta narración de la que no vamos a decir nada más para no desvelar ninguno de los abundantes elementos de tensión narrativa que hacen de este relato un goce continuo.

Aunque nos duela no poderlo decir de la mayoría de los libros que se publican actualmente, en este caso lo decimos sin dudarlo: lo mejor es leerlo; es absolutamente recomendable para comprobar que todavía se escriben relatos interesantes e incluso apasionantes, que nos aportan conocimiento y placer, lejos de las estulticias impresas de Dan Brown y su cohorte de seguidores.

2004-09-03T15:58:00.000+02:00

Això de escriure el teu diari a la xarxa , no se és com tirar-se d'un barranc, no se és una mica estrany tot això.
Crec que escriure el teu diari intim, és una cosa més personal i que no deixes veure a tothom. Per tant dubto que la gent que tenim bloc , realment escribim el que realment sentim.
També veig que hi ha gent per a tot i també que hi ha gent que fa com als xats, ficar mala maror i mal rotllo, cosa que sincerament no puc entendre.
Per tant , jo a la meva com sempre i passo del tema i de la gent que prou complicada és la vida , com perquè vingui algú a ficar-se dins de les teves intimitats i les teves misèries, crec que és penós.
Per altra banda , m'agradan els blocs i m'agrada el meu, precisament perquè és com la meva casa, la meva habitació, m'hi sento bé i m'agrada caminar , jeure o mirar el sostre, és el meu espai i que duri molt de temps.