25 anys de MEM

Presentació

2025-03-05T19:06:00.013+01:00

El 25è aniversari del Moviment Educatiu del Maresme és una celebració molt nostra. És un aniversari que ens recorda que formem part d’un moviment que fa costat a tots els mestres, professors i educadors, i que potencia la seva tasca. Sabem que sempre està aquí organitzant formació, coordinant escoles d’estiu, propiciant debats sobre temes actuals -ja sigui la immigració, la cooperació, el compromís amb la societat educativa-, afavorint la relació amb altres moviments de renovació pedagògica... o preparant berenars “educatius”. I fa 25 anys que el MEM treballa d'aquesta manera! És per això que ens en podem refiar, és per això que podem fer camí amb ell. La celebració, però, no serà completa si només mirem enrere. Aquesta celebració té sentit si continuem parlant del moment actual de l’educació, si noves fornades de mestres entren a formar part del MEM i l’il·lusionen amb noves propostes, amb nous sentits crítics, amb noves ganes de moviments educatiusEn aquest 25è aniversari s’ha de dir: PER MOLTS ANYS, MEM.També caldrà que el MEM digui: PER MOLTS ANYS, MESTRES!

Ramon Llinés
1r President del MEM

Hi ha una il·lusió i un entusiasme contagiosos

2008-03-14T17:44:00.004+01:00

Hola, sóc la Isabel, la Isabel López i Anglada, que col·labora quan pot amb aquest grup de persones tan vitals.

Fa 4 anys, celebràvem els 25 anys de l’Escola d’Estiu i ara, l’any 2008, els 25 del MEM. El temps passa volant i nosaltres ens anem fent grans!

I sort que també és gran la voluntat d’aquest grup, perquè, sense ells, la base i el pilar de l’organització, tot i portar tants anys de feina, això no seria el que és. Hi ha una il·lusió i un entusiasme contagiosos i, encara que cansats, de vegades són una gent meravellosa, amb gran experiència i un molt bon saber fer.

Ànims i endavant sempre, sou genials.
Un petó a tothom.

Isabel

El MEM em va acollir com els de P5 acullen un company nou

2008-03-14T17:32:00.007+01:00

D’aquí a poc farà 20 anys que vaig arribar a Mataró. El MEM em va acollir com acullen un company o companya nou els nens de P5.

Jo en el MEM he estat un home bo en aquelles Escoles d’Estiu d’una escola per a tothom, en el grup de Treball per Projectes amb l’Anna, la Lola, del Cami del Mig, la Rosa i la Montse del Vista Alegre, en les jornades d’educació secundaria, discutint a "tope" amb la Conxita i amb en Jaume, ajudant en tot allò que he pogut en el màster de ciutadania i ara en els grups d’atenció als nouvinguts amb alguns d’incombustibles com l’Anna, la Juliana, en David, en Joan i l’Helena.

Crec que he pogut ser 20 anys un home bo, perquè el MEM és al mateix temps un home i una dona gran imprescindible, fet de molts homes i dones bons.

José Ramón Lago, “Moncho”

Han passat 25 anys?

2008-03-13T13:07:00.004+01:00

Han passat 25 anys? Mentida! Això, no és veritat! Potser, potser, 14 o 15. Com podeu dir 25 anys? Això és un quart de segle. No ha passat tant de temps. No, no i no!

Déu meu! O potser sí...

Però, jo em trobo de "puta mare", encara puc disfressar-me de porquet i fer "oing, oing". Encara puc passar-me tota la tarda fent titelles sense parar. Encara puc.... Bé, i moltes coses més.
Per tant, companys i companyes, no han passat 25 anys. Després de 25 anys un home madura, es fa gran, tot li fa mal, canvia de feina i passa a fer tasques politicoadministratives.
A més, collons, que jo tinc tot el pèl encara.

De tota manera, tot i que no hagin passat 25 anys, quants records: esmorzars, dinars, sopars, programes de televisió, sopars, viatges a París, programes de ràdio, dinars, sopars, balls, més viatges.... quantes hores invertides, què no faríem pel bé de la nostra professió.
Perquè les reunions fins a la matinada, muntar i desmuntar escoles d'estiu, telefonar a qualsevol hora, discutir-te contínuament amb els "califes"... això no pertany a l'inventari del MEM, no? No, això deu ser una altra associació. O no? Potser si.

Hòstia!, potser sí que fa 25 anys. Déu meu!

Pere Matallana

Ens movia la vocació, les ganes d'innovar...

2008-03-12T16:38:00.005+01:00

Recordo el MEM associat a aquells anys en què la professió ens feia il·lusió, en què defensàvem a capa i espasa la professionalitat, però en el fons el que ens movia era la vocació, les ganes d'innovar, de provar, de millorar; perquè érem conscients que teníem molt de camí per fer. I el volíem fer en grup, mai sols.

Aquells temps en què la carrera docent era només una amenaça en l'horitzó...
Ja continuareu informant. Records!

Mercè Porta

Bon fer, treball cooperatiu, compartir....

2008-03-06T08:15:00.002+01:00

25 anys són molts anys, i no han estat uns anys qualsevol, especialment per als que ja en tenim uns quants...

Iniciar una aventura costa, però tirar-la endavant fins a arribar allà on s'ha arribat necessita molta constància, dedicació, voluntat... i creure en el projecte. Un projecte engrescador, que tots, uns amb més força i altres amb menys, recordem amb bones vibracions.

Recordo precisament el bon fer, el treball cooperatiu, el fet de compartir...Són bons records. Per molts anys!!!

Ma. Rosa Masó

Rere la càmera, he viscut moments feliços, emocionants, enriquidors

2008-03-06T08:06:00.002+01:00

La meva relació amb el MEM durant aquests 25 anys ha tingut un caire audiovisual. En els programes de TV, en els projectes on-line, en les conferències dels popes de la pedagogia, o en qualsevol esdeveniment que necessités una plasmació gràfica, els meus ulls han estat darrere d’una càmera de fotos o de vídeo. A través del seu objectiu he viscut moments feliços, emocionants i, com en tot ensenyament, enriquidors (la de conferències que m’he empassat !!!).

Espero que compteu amb mi duirant els propers 25 anys que ens esperen. Diuen que el futur està en l’holografia, doncs no patiu… demà mateix m’hi poso.

Felicitats.

Albert Bou

Em feu sentir i viure la professió

2008-03-06T07:58:00.001+01:00

Vaig arribar relativament tard a aquest món de l'Ensenyament o de l'Educació i us vaig conèixer, com a alumna, quan encara no havia acabat el Magisteri.

Us he seguit cada estiu des de la meva feina a la Primària i a la Secundària Obligatòria. Finalment, només fa un any que m'heu permès de col·laborar en aquesta gran moguda que és l'Escola d'Estiu.

Puc dir-vos convençuda que em feu sentir i viure la meva professió, i que any darrere any, renovo amb tots vosaltres aquest vell impuls que ens allunya del desànim, el cansament i la monotonia.

M. Assumpció Zapata i Buxens

L'any de la bruixa

2008-03-06T07:37:00.003+01:00

De les Escoles d’Estiu, en tinc moltes imatges, moments, colors, cares, converses. Hi vaig començar a “treure el nas” a les EE cap als anys 1987 o 1988, acabada d’estrenar la meva plaça a Mataró. Des de llavors he participat en algunes i me n’he perdut d’altres per culpa d’altres feines. Durant tots aquests anys he acumulat records molt agradables, situacions d’intercanvi, d’aprenentatge, de convivència i també moments i fets dolorosos associats.

Una de les imatges que tinc més presents és la d’una EE quan es feien al Camí del Mig. El tema era al voltant de la màgia. A més del que apreníem als cursos (alguns d'ells molt innovadors i interessants), també hi havia un espai de trobada, de “fer conya” i de passar-ho bé tots plegats.

Doncs... a aquella EE va venir una bruixa a “tirar les cartes”. Primer tothom ho qüestionava, era una “tonteria”, una banalitat.

La gent de l’organització, com han de fer en moltes altres ocasions, van posar-se a fer cua “per no deixar la bruixa penjada i sense feina”. En sortir, tot era expectació, comentaris, preguntes. Era fàcil sentir als passadissos:

-Jo no m’ho crec, però hi aniré a veure què em diu.
-Què t’ha dit?
-A la feina m’anirà bé.
-I què t’ha dit de l’amor?
-M’ha dit que aniré de vacances a un lloc especial... i és veritat!
-Doncs a mi m’ha dit que de diners no me’n faltaran.

En aquesta ebullició de relacions, de converses, hi havia cada dia alguna diversió o algun joc: disfresses, sorpreses... També en recordo el dinar de cloenda, multitudinari, amb cançons, amb ball i alegria.

Aquesta és potser una de les EE que recordo més lúdica i divertida, potser perquè, pel meu moment personal, la vaig viure més intensament, però sé que cadascuna d’elles ha estat el resultat de molts esforços, molta imaginació, moltes hores de “trencar-se el cap”, de millorar, de buscar, de pensar, de superar el llistó de l’anterior, de conservar el que funciona i canviar el que ha de millorar.

Cada Escola d’Estiu és el resultat del treball de moltes persones que hi treballen a fons durant tot l’any. Cadascun@ dels organitzador@s i col·laborador@s hi donen el seu toc: reflexiu, teòric, seriós, compromès, divertit, detallista, original, internacional, i, per sort, la conjunció de tots aquests esforços sempre fan que el resultat sigui MÀGIC I FANTÀSTIC!

De vegades, com passa en moltes coses, els usuaris fixos o els autòctons no en som prou conscients. En ho estimem tant i ho vivim tan proper que només hi veiem les pegues.

Quan vénen gent de fora queden bocabadats amb els muntatges, amb les exposicions, amb la varietat d’activitats, amb la qualitat de les xerrades i cursos... La veritat és que ÉS UNA GRAN ESCOLA D’ESTIU QUE ES VA FENT GRAN. Els de casa estem molt orgullos@s i molt content@s perquè tenim UNA GRAN ESCOLA D’ESTIU!

Gràcies a tot@s els que esteu al peu del canó des de fa 25 anys, els que vàreu posar els fonaments, els que hi heu intervingut puntualment o continuadament i ... als que us hi esteu incorporant de nou! GRÀCIES A TOT@S!

Ara més que mai, la formació dels mestres nous i els espais de reflexió per als no tant nous, continua essent necessària.
PER MOLTS ANYS!

Anna Oliveras

Compartint experiències, amistat, afecte

2008-03-06T07:29:00.003+01:00

La meva participació a l’Escola d’Estiu va ser com a formadora realitzant cursets de cuina. A la cuina hi falta gent! La cuina és una de les meves passions i sempre m’ha agradat comunicar-la als altres i fer-los créixer la curiositat per embrutar-se les mans i gaudir d’allò que fem cada dia, menjar.

Recordo els participants manipulant, tastant i compartint les menges elaborades entre tots i gaudint dels plats un cop enllestits.

El dinar el cloenda de l’Escola d’Estiu, comptant sempre amb la inestimable ajuda de la Montse Dalmau, fent de “pinche” i totes les altres persones que en el moment de parar la taula i servir hi col·laboraven amb ganes.

I per acabar penso en els anys que amb els meus fills en Carles i en Marc vam portar el servei de bar de l’Escola. Les truites, els pastissos, els entrepans... Tot fet amb ganes I il·lusió, I sempre compartint experiències, amistat, afecte amb companys i companyes que feien, que fèiem possible que aquells primers quinze dies de juliol passessin com si res.

Núria Masafrets i Aymà

A fer de mestra, en vaig anar aprenent a les escoles d’estiu

2008-03-05T23:27:00.003+01:00

L’any 1977, el Ministerio de Educación y Ciencia, mitjançant un "Título de Maestra de Primera Enseñanza", em donà la facultat d’exercir legalment la tasca d’ensenyar a l’escola.

Però a fer de mestra, de debò, en vaig anar aprenent a les escoles d’estiu. Les explicacions de companyes i companys més veterans que jo, les lliçons de gent experimentada, els intercanvis d’experiències, els debats, les xerrades i l’animat ambient van anar configurant el meu tarannà de mestra.

L’assistència a diverses Escoles d’Estiu del Maresme em va facilitar trobades amb mestres propers; em va possibilitar discussions amb elles i ells i trobar punts de reflexió sobre la nostra feina: em va potenciar l'esperit crític i les ganes d’avançar assajant noves estratègies i tàctiques pedagògiques...

Pensar en les estones passades a les Escoles d’Estiu em produeix un bon regust. Realment en guardo molts bons records.

Núria Manté

Hem compartit experiències, èxits, fracassos, canvis...

2008-03-05T23:01:00.001+01:00

Parlar de l’Escola d’Estiu és com tornar a recordar una de les etapes més vibrants de la meva vida com a ensenyant.

He estat lligat a l’Escola d’Estiu quasi des del seu inici, participant-hi en totes les facetes possibles: alumne, formador, col·laborador, o simple visitant. Les sensacions, en cada cas podien ser distintes; però tenen en comú un únic fil conductor. Sempre l'he considerada com un punt de trobada anual imprescindible en la comunicació d’experiències entre ensenyants, pel lleure o per “plorar” penes comunes amb companys, per recarregar piles per al curs següent, etc.

A nivell personal, vaig esmerçar esforços per fer un lloc per a l’antiga secundària (FP, Batxiller) dins l’espai l’Escola, però va ser difícil aconseguir-ho.

Els temps han canviat la nomenclatura de l’ensenyament i l’abans escadussera participació de la “secundària” a l’Escola s’ha convertit en important. El temps quasi tot ho canvia, però sí que puc dir que no ha modificat les bones vibracions que sempre he sentit i m’han lligat a tot el que conforma l’Escola d’Estiu. Hem compartit experiències, èxits, fracassos, canvis... però amb una companyonia excel·lent, amistat i afecte.

L’estimo.

Víctor Ligos

Em vaig sentir molt acollida i generosament recompensada

2008-03-05T20:41:00.001+01:00

Recordar els anys en que vaig col·laborar en l’Escola d’Estiu és un plaer. En aquells moments feia poc que vivia a Mataró i coneixia molt poca gent. Em vaig sentir molt acollida i alhora generosament recompensada en gratitud envers la tasca que feia. Engrescar-me conjuntament amb d’altres en grans projectes, compartir les inquietuds pedagògiques i fer feina molta feina va ser molt gratificant i ho recordo amb enyorança. És una experiència que recomano a tots aquells que encara no l’han assaborit. Feliç aniversari a tots.

Anna Gallart i Canut

Compartir pessics de vida

2008-03-05T20:33:00.001+01:00

Estius, MEM, compartir
Estius, MATARÓ, calor
Pensar, imaginar, crear
Xafogor, MESTRES,
COMPARTIR, sentir, desitjar
Experiències viscudes, experiències futures
Gent, IL·LUSIONS
COMPARTIR pessics de la meva vida amb vosaltres m'ha estat molt gratificant.

GRÀCIES!!!

Fins aviat! Fins sempre!

Carme Dordas

Escola d’Estiu, per a mi dues paraules oposades

2008-03-05T20:28:00.003+01:00

Escola d’Estiu, per a mi dues paraules oposades.
Escola és treball, feina, maldecaps...
Estiu és descans, llum, festa...
Però, mira per on, al MEM les unim!

Com a organitzadora/col·laboradora d’algunes edicions de l’EE hauria d’escriure sobre la seva importància dins del nostre Moviment, de la necessitat de la seva existència, del paper jugat en la formació i el reciclatge a la comarca, de la feinada que genera, dels dubtes, de les angoixes...

Doncs no!

Probablement d’altres ho han fet i ho faran. Jo, malgrat sembli una valoració banal, diré el que ha representat per a mi.

Un espai d’il·lusió, de retrobada, de festa, de felicitat, de relació... Us sembla poc?!

Gràcies i un petó a tothom.

Visca l’escola i visca l’estiu!

Montse Dalmau

Retalls de records. Estius de 1984 a 1996

2008-03-05T20:22:00.004+01:00

Recordo que amb l’Empar l’estiu del 1987 estàvem les dues embarassades i tothom ens deia les bessones. Les dues col·laboràvem amb l’Escola d’Estiu i més d’un dia vam marxar a mig matí perquè la calor ens marejava o ens pesava la panxa . Jo vaig parir a les 3 setmanes i l’Empar un mes més tard.

Els dinars de cloenda m’encantaven. Cada any, en algun moment, em quedava mirant a la gent i sentia que estava rodejada de persones de molta qualitat humana. Molts dinars acabaven en ball. Sempre érem els mateixos els que suàvem la samarreta fins al final. També he de reconèixer que hi havia mestres que ballaven molt bé, com en Ramon Llinés o en Pep Sivilla que era incansable.

El que més em va omplir va ser el fet de treballar al costat de gent interessant . Molta gent em va impactar per motius diferents : la Cecília per la seva capacitat de treball i la seva fermesa i calidesa, la Montse Lluc per la seva rigorositat que no podia amagar una gran sensibilitat, l’Albert amb qui vaig riure molt i amb qui m’encantava treballar, en Pere Matallana que era com un nen gran entusiasta , noble i amic dels seus amics...

Un dels dies de l’Escola d’Estiu la Cecília i l’Àngel celebraven el seu aniversari. L’Àngel , que encara que no ho sembli és un sensible, sempre venia mosquejat a buscar la Cecília , perquè ella no trobava mai l’hora de plegar. Recordo que un dia va entrar a l’escola amb la moto a buscar-la , cansat d’esperar-la.

Els aperitius , els cartells, les exposicions, les xerrades, el bar... que omplien passadissos i estones no reglades , eren com una Escola d’Estiu paral·lela plena d’encants i retrobaments. Un petó per tots aquells amb qui vaig coincidir , i una abraçada pels que encara hi són. Per tots aquells que no conec , molt d’agraïment per permetre que any rere any es torni a obrir el teló.

Mercè Cervantes

Tota una colla del MEM vam anar a Koporó portar una bomba d’aigua

2008-03-05T20:07:00.001+01:00

L’estiu de 1991 quan va acabar l’escola d’estiu vam acabar de preparar els afers per anar a Koporó al país Dogon (Mali). Tota una colla del MEM hi anàvem a portar una bomba d’aigua.
A l’estiu següent en vam preparar una exposició amb tot una sèrie d’objectes per representar la vida quotidiana d’allà. També vam muntar un exposició fotogràfica i un vídeo.
Tots aquests records m’evoquen uns moments viscuts inoblidables amb el Rafa, la Rosa,... Tot aquell passat és present encara.

Fins aviat
Carme Calleja Garcia

l'Escola d'Estiu m'ha reportat dosis d'autoestima

2008-03-05T20:00:00.001+01:00

"Col·laborar amb l'Escola d'Estiu m'ha reportat dosis d'autoestima. I no per coordinar temes centrals d'Escola d'Estiu com "El benestar docent" o "La marxa dels centres", no. A començament dels vuitanta, convençut que l'expressió plàstica no era el meu fort (a Magisteri, els meus macramés i estampats no donaven per més) ens vam trobaramb la necessitat, un dia, de fer un rètol per a una d'aquelles activitats "diverses" de final del matí. No hi havia ningú més i vaig agafar retolador i cartrolina. A la primera, tu! Un rètol sense faltes i que a ningú va semblar malament (és clar que... dir que podria ser millor equivalia a fer-lo tu). Satisfet, vaig encarregar-me de tots els rètols (que em van deixar) de les "activitats diverses (que vol dir escriure de tot) durant uns anyets. Des d'aleshores visc la meva vida professional de manera molt més plena: sabent que porto un artista dins.

Gràcies EE Maresme!

Ricard Aymerich