Galerades

Elena de Borbón

2009-09-22T17:27:00.002+02:00

Ja que tenc aquest bloc —malgrat tenir-lo mig mort, adormit, inutilitzat o cosa semblant—, aprofitaré per donar el meu suport als Sonadors de Son Camaró en la polèmica creada arran de la cançó Elena. He de confessar que no havia sentit mai el grup fins a tot el merder, però la cançoneta la conec de fa molts anys. Resulta que és polèmica segons molts mitjans espanyols. És una cosa mala d’entendre. I ara, anys després que existeix i mesos després que està penjada al Youtube. Esperem que ningú en surti gaire escaldat, especialment en Joan, que és qui en té més nombres, per vocalista i —sobretot— per regidor de Maó.

Ja que hi som, i ja que donam suport, també caldria dir que no me mereixen cap respecte (per dir-ho de qualque manera) els diaris Última Hora ni El Mundo, així com el portal web de Telecinco (i segur que em deix qualque mitjà menyspreable), on he vist les notícies més malintencionades, i en molts casos malinformades (sí, mentides i errors per desconeixement —segons Telecinco en Joan és del PSN, per exemple—) i descontextualitzades. El problema és que estic donant suport al grup perquè aquesta gent que creu fer tasques periodístiques ,i no en té ni idea de què fa, ha provocat la polèmica, l’allau de crítiques i els insults i les amenaces que es poden llegir en fòrums contra els Sonadors de Son Camaró.

Horòscop

2009-08-16T02:06:00.003+02:00

Darrerament m'he enganxat a llegir l'horòscop. No sé exactament per què, perquè no hi crec, en aquestes coses (a més que sempre el llegeixo un dia abans i a l'endemà ja no recordo què vaig llegir). Però és divertit i interessant veure com fan pensar que alguna cosa racional preveu les decisions que hauràs de prendre, com un déu que t'adverteix de l'esdevenidor. La llàstima és que no es pugui triar: «jo avui preferiria ser lleó.» I els dies que em parla de la parella, ja no cal continuar llegint. De fet, l'horòscop no és més que aforismes, com el Llibre d'amic e amat de Ramon Llull.

Sense més, açò ho deia perquè avui volia col·locar un poema. Es diu Horòscop, és den Xavi Grimau (de Labatzuca), el musica Conxita i me n'havien parlat molt bé com a cançó. A mi no era de les que més m'agradessin d'aquest grup, però mica en mica... Res, aquí queda (i aquí la podeu escoltar i crec que descarregar). I si encara no coneixes Conxita, ja ho saps, et recomano aquest grup de «pop fúnebre» (un poc tristos, açò sí). «T'ho creuràs tot.»

HORÒSCOP

Seràs del senyor vent el seu esclau millor

seràs una riera, seràs la tramuntana

seràs els huracans, seràs la bèstia humana

seràs reina de copes amb llengua d’escurçó.

Demà vindrà la vida, viurem al paradís

també vindrà l’hivern, vindran salut i amors

vindran nens i pallassos, vindran herois i horrors

demà vindrà el demà i et portarà un pastís.

Demà tindràs un ram, un ram tot just collit

un món tot fet per tu, un món estraperlat

un món fet de rebaixes, un món immaculat

un món molt nou, però un món molt mal parit.

Demà vindran amors, rebuts sense instruccions

amors de contraban, cosits a mitja alçada

amors a contrapeu, camins que fan pujada

vindran fossats terribles, caigudes sense fons.

Vindran fuls i mentides, vindran noves històries

vindran histèries noves, vindran cavalls de troia

vindran amors de fira, amors en la tramoia

saltant muntanyes russes, saltant de dalt les nòries.

Tot, t’ho creuràs tot

la boira els hams, els vells futurs

gastats abans de temps

els futurs nous, futurs de barca,

futurs de rems

i vies d’aigua: un pam, dos pams, tres pams.

Els noms de fora poble fan anar de cul

2009-08-13T23:55:00.004+02:00

Fa temps, molt de temps, vaig comentar el tema de l’article salat o literari en els topònims salats (salats per la marinada, clar). I com que fa poc ho vaig veure, ara he pensat, un tema per parlar avui (avui o aquest trimestre, encara no ho sé)!

Ara, doncs, vull xerrar dels topònims estrangers d’alfabet llatí (els altres —de fet tota l’onomàstica—, millor deixar-los per a un altre dia), sobretot dels de llocs amb llengües minoritzades.

En principi, tots els topònims que tenen traducció catalana es fan en català, com ara Saragossa (no Zaragoza). Açò sembla clar en tots els topònims (tot i que nosaltres som especialistes a catalanitzar els noms estrangers i fer que els altres no ens tradueixin —malgrat sigui en castellà ens fa mal veure Lérida i Alicante—), però no ho sembla tant que hagi de ser Gran Canària i no Gran Canaria, ja que el problema arriba amb Las Palmas de Gran Canxria (no em mullo, vol dir la x). La traducció sol tenir un origen antic i amb tradició, així fem Lió (no Lyon) i no Nió (Nyon), per falta de tradició, tot i que és evident quina és la forma catalana de la ciutat suïssa. i sembli un poc incoherent I potser per falta de tradició la catalanització de topònims com ara Gran Canària pot ser contraproduent, a més dels casos ridículs de Càceres i Palència.

El que té més cua i encara ningú s’ha atrevit a fer completament (El Punt, parcialment) és utilitzar topònims de llengües minoritzades amb el nom d’origen. Per exemple, un cas en llengües romàniques, en català sempre s’han fet servir les formes castellanes dels topònims asturians i aragonesos. Per què hem de fer Oviedo, Gijón, Jaca i Ajaccio si són molt més properes a les pronúncies catalanes les formes pròpies Uviéu, Xixón, Chaca i Aiacciu? Les formes asturianes cal dir que són cooficials. I a més que aquestes formes no són passades per cap llengua superposada s’acosten molt més a la pronúncia catalana.

Com deia, El Punt sí que fa servir les formes occitanes pròpies, només cal veure les formes —diferents de tothom— dels pobles, colls i ports occitans per on passa el Tour. Amb tot, també apareix el problema de què fer amb les formes del francoprovençal, que a més que no està fixat ortogràficament la forma no queda clara si és pròpia, coincident amb el francès o amb l’occità. Un bon embolic, de fet.

L’altre gran problema amb els noms de llocs amb llengua minoritzada és el desconeixement. Sí que podem suposar que Kever és Quevert en bretó; ja costa més que Caerdydd és Cardiff en gal·lès; però com podem saber —sense saber, clar— que Cymru és Gal·les? Qui és el primer que s’atreveix a fer servir Roazhon —la capital de la Bretanya— en lloc de Rennes? Fer servir alguna d’aquestes formes és un acte de militància i suposar que el lector ho entendrà és un acte de fe.

Seguir un criteri fix és bastant difícil i mai es podrà fer tothom content, però en general és fa poc esforç per adaptar les formes pròpies minoritzades. Malgrat que genera un plus de feina, adaptar progressivament formes ens fa guanyar en credibilitat a l’hora de reivindicar les formes catalanes i no castellanes de topònims catalans en llengües terceres com ara l’anglès (en Viquipèdia, per exemple, surt Alicante en anglès, alemany, francès, italià, etc., excepte en basc, esperanto i occità). Això sí, xino-xano. Per començar, jo introduiria tots els topònims romànics en la llengua original —asturians i aragonesos inclosos, que a vegades sembla que no existeixin— i amb els no romanics s’accepten propostes.

Intentant cercar exemples he descobert el nom real de la capital del Paraguai. Prepareu-vos: La Muy Noble y Leal Ciudad de Nuestra Señora Santa María de la Asunción.

I hi ha eleccions, diumenge

2009-06-05T19:25:00.004+02:00

Aquest diumenge, eleccions europees; aquelles en què es decideix la configuració d’un parlament en l’àmbit europeu que, bàsicament, només té capacitat consultiva perquè les grans decisions les prenen els caps dels estats la Unió Europea. Sembla que hi haurà una pujada de l’extrema dreta a tots els estats (l’espanyol, també). Amb tot, però, no té importància, perquè no votarà ni Déu i açò que dèiem, que té una capacitat de decisió bastant minsa. Espanya, aquesta vegada, només escollirà 50 diputats, 5 menys que fa cinc anys. Les eleccions s’han plantejat en clau estatal i nacional i s’esperen els vots de càstig. Per tant, molts vots per al PP i per al PSOE —el PSOE n’hauria de perdre per denunciar la crisi (tot i que ells culpen el PP en la seva campanya) i el PP hauria d’augmentar, com a alternativa que es venen ells mateixos— i algun per a la coalició de Convergència, pocs per a Esquerra —també n’hauria de perdre per tota la merda interna i la submissió al PSC en el govern del Principat— i Esquerra Unida-Iniciativa —veurem a Catalunya com li afecta la gestió de Saura a Interior (Mossos!) i el fet que en Romeva (sembla que és molt vàlid) sigui el número 2 i no l’1—. Després haurem de veure què passa amb els casposos de Ciudadanos i UPyD i amb Iniciativa Internacionalista. La llista independentista té el suport de l’esquerra independentista i d’Arnaldo Otegi, que si la participació és molt baixa i els abertzales voten en massa... No han fet gaire campanya, però en Rubalcaba ja se’n va encarregar quan els va intentar prohibir per terroristes i no se’l va creure ni el Tribunal Constitucional.

Ahir pel Facebook vaig fer una espècie de porra i la meva aposta (sense diners, que enguany ja n’he perdut molts per culpa d’apostar sempre a favor del Madrid) va ser la següent: un 37% de participació, 23 diputats per al PSOE; 22 per al PP; 2 per a CiU i companyia (com es facin dir, ara que ja ens havíem après Galeuscat sembla que només vulguin embolicar-nos); 1 per a ERC i els altres; 1 per a IU-IC-V, i 1 per a Iniciativa Internacionalista (la meva gran aposta). Molt optimista, me veig...

I si sou del 63% que crec que no votarà, doncs molt bé, però almenys que sigui una acció meditada. Per açò, per ajudar-vos a decidir, penj dos vídeos de Youtube que incentiven a prendre una decisió. L’un, una nova versió en videoclip de La Bomba de King Africa que es diu Vota; l’altre, Vota idiota, de Manolo Kabezabolo (és la cançó amb imatges de fons de Zapatero i Rajoy; al final surt cosa que no saps ben bé que és —un ZP amb un símbol d’ETA pel mig—, i per açò me’n desentenc de la font). Jo ja he votat (per correu).

PD El Partit Carlí no s'hi presenta...

Quan la Mercè està contenta

2009-03-30T19:39:00.002+02:00

L'any passat per la Mercè, en Sisa. Enguany:

25/09/2009 - Virus Laics amb La Dic Emsembla per La Mercè. Pç.Catalunya (Bcn)

Encara m'acabarà caiguent bé n'Hereu...

I si no teniu espera:

23/04/2009 - En Solitari. A l'Institut Alexandre Satorra de Mataró.

Depenent de l'hora, podria demanar festa a la feina...

Cançó d'abril (Clementina Arderiu)

2009-03-17T17:54:00.003+01:00

Cançó d'abril

Hi tornarem, al sol solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin airet!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
—deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.

Arderiu, Clementina: Contraclaror: antologia poètica. Clàssiques catalanes 6-7. La
Sal. Barcelona, 1985, pàg. 170 (I musicada pel nét a De Riba a Riba, i es pot escoltar al web de Música de poetes).

Prèvia de precampanya europea: ein?

2009-01-30T20:37:00.001+01:00

S’acosten un altre cop eleccions: parcials basques i europees. Les eleccions de tres províncies basques, com sempre. Antidemocràtiques perquè no s’hi pot presentar qui vol, i enfrontaments entre defensors dels drets bascos i espanyols. Potser un dia a Madrid se n’adonin que ells no hi voten (bé, tenc entès que un quants, sí, que hi ha militantes que s’empadronen allà per votar el PPartido) i deixin de fer campanya, que sembla que se’n fa més des de Madrid que des de Vitòria i Bilbao juntes.

Les eleccions europees, també com sempre. Elegirem amb espanyols i companyia part d’un parlament que no decideix gairebé res i que molta gent no sap ni que existeix. Un vot és un bitllet a un desterrament luxós, una jubilació anticipada, un lloc on enviar la gent que ningú del partit vol veure prop ni en pintura. Una despesa inútil. Bé, per camuflar rere la democràcia les decisions unilaterals que prenen els caps d’estat, els ministres d’exterior i els lobbys econòmics més influents.

I amb tot açò, la qüestió és: quines opcions hi ha per votar? o, simplement, cal votar? La veritat és que fa poques ganes, però alguna cosa haurem de fer. Per part meva, les eleccions europees és la vegada que se m’obren més possibilitats. Poder votar el mateix que la gent del Principat obre un ventall de vot nacionalista que a Menorca no existeix.

L’opció més menorquina, el PSM, sempre sol anar-hi amb CiU (ells sempre diuen que ERC es nega a presentar-se conjuntament). Convergència, després que en Guardans hagi dit que votaria «no» a la independència i amb tota la feruma de la Casa Gran, n’han fitxat un que té bona pinta, en Ramon Tremosa, independent i independentista. Llàstima que el número dos segur que serà d’Unió... Per contrarestar, Esquerra ha atacat amb un historiador guenyo, n’Oriol Junqueras, que una època sortia per la televisió autonòmica del Principat. També independent i independentista. Amb la crisi del partit s’ha acabat l’aposta d’ERC per candidats no principatins. Però bé, al final era una aposta simbòlica, més que una aposta real per articular políticament els Països Catalans. A tant catalanisme s’hi afegeix segurament la CUP, el vot real de l’independentisme català, però sense cap possibilitat actualment d’aconseguir un eurodiputat. Però pot fer mal tal com estan les coses...

Tot, però, fa plantejar-se fer un vot de càstig a la política catalana i al sistema polític europeu en general —igualment les repercussions seran mínimes— i enviar el vot a candidatures com ara els Escons insubmisos o Ciutadans en blanc, que proposen buidar els parlaments; és a dir, es comprometen, si surten elegits, a no assistir mai al parlament i destinar tot el dineral que rebrien a una ONG. Clatellada! La darrera opció que es pot valorar a falta dels espais electorals dels matins en campanya (que després d’un parèntesi podré tornar a veure!!!), la més extravagant —evidentment—, és el Partit Carlí. Defensen un rei, sí, i Borbó, també; però quin rei! Els orígens de la dreta tradicionalista catalanista (i basca) més casposa s’han reformulat. I si algú ha de ser rei, que ho sigui com Déu mana: mascle, descendent de mascle i de sang totalment noble (per una tasca que tenen, almenys que la compleixin, no?) És el cas de Carles Hug de Borbó i Parma —descendent de Carles V—. Un dels seus llibres, La vía carlista al socialismo autogestionario (1977) (malgrat que només conec el títol), fa que la cosa prometi: nacionalistes, socialistes (de veritat, no dels d’ara) i monàrquics. A veure qui regala més bolis i encenedors...

Parlem del Madrid?

2009-01-16T21:36:00.004+01:00

Eva González (ex d'Iker)

Elisabeth Reyes (den Sergio Ramos, però crec que ja han tallat)

Arancha de Benito (la den Guti)

Raúl González i Mamen Sanz

Sylvie van der Vaart

Cannavaro de jove

Miguel Torres

Bé, per aquesta setmana potser no cal parlar-ne gaire més, del Madrid, no? Només dir que ara el senyor Vicente Boluda Fos, un home nascut ric a València (l'Horta) de família tradicionalment del Llevant, ara n'és el nou president.

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any (II)

2008-12-21T03:49:00.002+01:00

Hi he tornat. Aquest cop acompanyat. La meva primera sorpresa, veure que el local no està ple, però que hi havia molta més gent que el dia abans. La segona, la més espectacular, la més guai, el toc realment diferencial; que no hi havia cinc mortimers, ni sis, ni set; vuit mortimers!!! Açò fa que la cosa encara soni molt millor, tot i que amb la bateria el paper no s'escolta tant (ni amb el cridar ni el parlar pel mòbil de la parella del darrere, una gent odiable), però molt més bé. Si ahir estava encantat, avui molt millor. Hi havia el mortimer Moi, que fa que el so de la panxa tingui un digerir dur, i tot plegat, ha fet la cosa molt més engrescadora encara que ahir. També té mèrit, però, que ahir amb tres menys ho fessin sonar tan bé.

Com que venia de treballar, vaig arribar vint minuts tard, però per sort només vam perdre l'intro general (tot i que va començar abans que divendres, hauria pogut ser al revés!!!). La resta, tot bo i gairebé tot millor. El problema és que per més que m'hi fixo no sé com fan volar la melòdica.Ho hauré de continuar investigant, el problema és que ara ja, mirant el calendari, aquesta temporada no hi podré tornar.

Si ja no ens alimenten molles (ja volem el pa sencer), si ja no volen un Catalunya-Colombia ni un País Valencià-???, ni una Andorra (volem els Països Catalans jugant un mundial); volem les nadadales en DVD!!! Bé, volem volem... Jo ho vull. Què li darem en el noi de la mare?

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any

2008-12-20T03:43:00.004+01:00

A la una de la nit a la Muntaner. I allà era jo, amb ressaca, sol i només amb deu persones més, per veure i sentir les nadadales d'enguany. Sabia molt de greu que en un espectacle com aquest només hi hagués onze persones (i tècnics i sis músics). Com l'any passat, només que l'any passat hi vaig anar el darrer dia de Barcelona, el 10 de gener (i enguany el primer), i estava ple fins dalt, que gairebé no em deixen entrar. I l'any passat al Teatreneu; enguany, la Muntaner (que enguany he hagut d'agafar el metro i el nitbus). L'hora no era la més adequada, però valia la pena esperar fins tan tard.

De fet, l'espectacle va ser força semblant al del 2008, però amb petites novetats que donaven el toc de diferent i el repàs de l'any. A més, he pogut comprovar que el bis de l'any passat, com el d'enguany, era la Dansardana, la cançó preferida dels meus nebots de Menorca d'entre les que els he posat jo (i també una de les millors del disc Virus laics, que ja us en vaig xerrar). Amb tot, i parant-hi molta atenció, encara no he estat capaç de descobrir com fan el numeret de fer volar les melòdiques amb un globus (inflat a pulmó). Si demà hi torn (si algú s'hi apunta), que no ho descart, ho tornaré a intentar, a veure què.

Ara, quan anava de la Muntaner cap a casa, pensava «cony, haurien de fer un DVD, que amb el llibre-cd de l'espectacle de la primera edició no n'hi ha prou, i, a més, per internet no hi ha gairebé res de les nadadales». Doncs, DVD, no; però internet en va ple des de fa dos dies. Bé, ple vol dir tres youtubes (a més del número de les melòdiques, que ja hi era, tot i que mal gravat). Au idò, si voleu mirar-los, us els deix aquí. Per cert, enguany hem perdut mortimers, només eren cinc. Potser tenien son i es van quedar al camerino dormint...

Ah, ja estava tancant l'ordinador, açò ja estava editat, però m'he recordat de les coses dolentes, que també s'han de dir. Uns problemes tècnics amb l'electricitat, o cosa així, van molestar una bona estona. L'altra, que enguany no van repartir diccionaris que-te-lé / català com l'any passat, que fan que no hagis de pensar amb segons quins noms per retrocedir una vocal. Però bé, molta més cosa bona que dolenta.

Bones festes!

2008-12-17T01:35:00.000+01:00

Hola a tothom,

Us volia penjar un powepoint en català, però els que hi havia eren molt dolents i/o senzills. Així, que he escrit nadal en anglès per posar-vos un powerpoint de nadal en anglès, que segur que n'hi ha que estan bé, però no ho he fet bé i me n'han sortit en estonià. Amb filosofia menorquina del "ja que hi som...", me'ls he mirat i n'he trobat un amb molts dibuixets, i ben igual, no cal entendre res, ja que sempre es diuen les mateixes coses per nadal.

Doncs això, ja us ho dic en català: bones festes, no passeu pena pel sobrepès que en gener es perd tot una altra vegada i es deixa de fumar i la gent s'apunta al gimnàs i comença les col·leccions del Planeta d'Agostini; i si teniu betlem a casa o us agradaria tenir-lo, bon nadal i bon any 2009. Que hi hagi sort el dia de reis i/o que cagui molt el tió (papanoel, per als més cocacolitzats i/o nòrdics).

Cercant powerpoints també he trobat dos calendaris per al 2008. Crec que són la referència masculina per als calendaris del 2009. Jo me qued amb juny del primer i del segon calendari, tot i que si me n'aconseguiu qualsevol altra, jo no li faria un lleig.

| View | Upload your own

Les nostres seleccions

2008-11-30T03:36:00.002+01:00

Ara que al País Basc estan en plena guerra pel nom oficial de la selecció, Euskadi o Euskal Herria (a El 9 no afectarà gaire perquè li continuarem dient País Basc), en què, de fet, darrere d’un nom o de l’altre s’hi amaguen dues maneres de fer i d’entendre el país, aquí continuem a la nostra bola, o més ben dit, cadascú a la seva. Allà, almenys hi ha debat per definir el país; aquí, no. Segurament no interessa.

Així, tenim gent que oficialment és d’Espanya, de França o d’Andorra. Podem tenir jugadors en qualsevol d’aquestes seleccions oficials. Extraoficialment, en les costellades de nadal, tenim la selecció catalana, la valenciana, la murciana (ho dic pel Carxe, un dels grans oblidats nostres) i l’aragonesa (tot i que ha jugat tres partits en deu anys, dos dels quals contra Castella i Lleó i el darrer contra Xile el 2006). La selecció balear en va tenir prou amb una derrota contra Malta, entrenats per en Serra Ferrer, i ho van deixar córrer. Amb açò, quina és més selecció dels Països Catalans? Aquí ningú dubtarà a dir: Catalunya. Però per què? Què té la selecció de jugadors del Principat que no tengui la del País Valencià?

En cap moment s’ha pretès fer de la selecció catalana la selecció dels Països Catalans, de fet, s’han erigit amb lemes d’un secessionisme que gairebé cap perifèric s’atreviria a dir: «Una nació, una selecció.» Però quina nació? El Principat és una nació? Tortosa és el sud i Figueres el nord? En cada manual per ser un bon catalanista, nacionalista i independentista hi diu que s’ha de donar suport a la selecció del Principat. Catalunya, el nom ja ho diu tot. Igual que País Valencià: blaveros i botiflers. Doncs si jo sabés jugar a futbol no em deixarien jugar en cap de les dues.

Ja només pel potencial i la competitivitat de la selecció seria interessant una selecció nacional real (tot i que en bàsquet tenc un equip de la Supermanager d’ACB només de jugadors nacionals —i en Moss, un homenatge i una reivindicació—, i quina merda d’equip!!!). Jo us deix la meva proposta de llista de convocats per a un mundial i no fer el ridícul (i en Raül Agné de seleccionador —per tenir algú de la Franja— i mai en Reixach): Palop (*, açò vol dir titular), Valdés i Moyà; Puyol (*), Albiol (*), Lopo (*),Capdevila (*), Piqué, Fernando Navarro, Jarque, Oleguer i Bellvís; Pablo Hernández (*), Xavi (*), Cesc (*), Riera (*), Albelda, Vicente, Gavilán, Hèctor Font; Soldado (*), Sergio García (*), Verdú i Victor Casadesús (Tamudo està acabat i Bojan està sobrevalorat, és molt dolent, a més que a tots dols els agrada ser espanyols). I encara podem descartar jugadors com ara Jorquera, David Navarro, Ramis, Biel Medina, Gerard Autet, Belenguer, Bruno Saltor, Damià, Gabri, Sergio Busquets, Coro, Moisés Hurtado, Óscar Serrano, Crusat i Albert Luque. Sí, ens faltarien davanters de primer nivell, però tots sabem de la dificultat de progressar dels davanters de planter.

Bé, tornant al tema, jo també ja m’he cansat de dir «oh, que guais que són els bascos», però en aquest cas ens donen mil voltes (nosaltres tampoc ens hem molestat mai a mostrar-los quin és el nostre país i els permetem que ETA faci una treva a Catalunya —amb estelada de fons, els germans que lluiten i açò— i col·loquin una bomba a Santa Pola; i ningú diu res!) i juguen junts bascos de tots els racons, d’Urzaiz (Tutera, al sud [Tudela]) a Lizarazu (Donibane Lohizune, al nord [Saint-Jean-de-Luz]). Un exemple.

Estaria bé posar les cartes sobre la taula i veure realment on volem posar els límits. La gent no ho vol reconèixer i es camufla en posicions poc clares, però el secessionisme principatí és molt més important en quant a nombres que el valencià (i potser l’annexionisme espanyol tampoc no està tan lluny). I pot acabar fent més mal, però sota la bandera catalana tots som bons i no hi poden haver dolents si defensen Catalunya. I una merda amb patinet!

Antaviana

2008-11-03T01:59:00.003+01:00

.
I cada cosa, un nom. Un món per a un mot.
.

Un ull de la cara

2008-10-28T14:31:00.001+01:00

Luis Buñuel. Un perro andaluz, 1960.

I ara què xiula aquest?

2008-10-20T03:21:00.003+02:00

-----------------------------------------------
El bloc no és mort; de moment, està en càmera lenta, però ja tornarà a agafar el ritme.
-----------------------------------------------

Els àrbitres sempre aixequen controvèrsia en qualsevol esport, però els seus errors són els que donen més línies als diaris, cafès als bars i cigarrets d’indignació a les tabacaleres. Jo sempre m’he mostrat contrari al fet que els àrbitres tinguin televisions i repeticions, ja que perdríem una part molt important —potser la que més— d’esports com ara el futbol i el bàsquet: la subjectivitat i el fet de poder donar la culpa als altres. La part més humana, l’error. Tot i així, corres el risc de sortir-ne perjudicat.

Amb tot, hi ha una cosa molt clara: els equips grans i els locals sempre són els que surten més beneficiats de les decisions arbitrals i els errors són els que tenen més repercussió. Els del Barça sempre han dit que el govern de Madrid i Franco i no sé què més. I probablement tenguin raó quan parlen de fa més de trenta anys (tot tenint en compte que Franco no pintava res a Europa i el Madrid va guanyar sis copes d’Europa, i per qüestió d’ajudes econòmiques, el Barça també construirà al Miniestadi sense el vistiplau dels veïns —fins i tot més pisos dels que havia demanat el club, sembla—, i el Menorca Bàsquet viu de subvencions), el que no s’entén és que encara es neguin a veure que les ajudes són per a tots dos equips (i algun altre, clar, com el València, sempre que no s’enfronten a un altre equip gran).

Una de les coses que no vull creure, però que sempre em fa rodar el cap, és què passa amb els diferents governants de l’Estat, si tenen cap relació directa o semidirecta amb els resultats de la lliga. Quan governava Aznar, el Madrid va rebre més ajudes arbitrals que el Barça (a mi també em va fer vergonya aquell penal famós de Marchena a Raúl) —crec que és un fet—, però amb l’arribada de Zapatero tot va canviar i el Madrid va perdre la final de la copa del rei i no va aturar de perdre fins fa dos anys (esportivament, els zidanes, que ja estan retirats, i els pavones, que són a segona). L’única cosa que no quadra en aquesta conspiració és que el Madrid ha tornat a guanyar, tot i que d’ajudes arbitrals en continua tenint més el Barça.

En la penúltima jornada de la lliga de Capello, per exemple, si el Madrid guanyava i el Barça perdia ja érem campions de lliga: doncs un error arbitral va fer que els culers no perdessin contra l’Espanyol i un altre que el Madrid no guanyés el Saragossa. Quina gràcia si haguéssim perdut contra el Mallorca. Seria interessant saber què hi ha darrere i per què el març del 2004 va marcar un abans i un després per als dos clubs...

Les cases d’apostes i les compres de partits per part dels mateixos equips també sempre han estat un tema que no és gaire clar. A Itàlia la cosa devia ser molt greu perquè es destapés (tot o part no ho sabem) i enviessin el Juventus a la segona divisió. Casualment, però, en Berlusconi no va estar directament relacionat amb tot el merder. Açò de comprar els partits no té res a veure amb rebre primes de tercers equips per guanyar. Un incentiu totalment lícit (el Tenerife, que no s’hi jugava res, va sortir molt motivat, fa anys).

No obstant açò, tots ens neguem a veure evidències que poden ser subjectes d’interpretació, pel simple fet que ho volem creure. Què faríem nosaltres si no poguéssim discutir per un penal, una expulsió, un fora de joc o un gol anul·lat? En un futbol objectiu, El As i El 9 Esportiu serien el mateix diari passat pel Comprendium (el traductor automàtic)? Us imagineu una màquina en lloc de Rafa Guerrero? No heu acabat estimant aquest personatge que te podia rebentar qualsevol partit? El recordeu? L’únic línier del món que ha rodat un anunci (de Renault) i es va retirar del camp plorant en el seu darrer partit. La injustícia i les diferents maneres de veure el joc fan el futbol més divertit, sempre suposant que la injustícia respon a errors humans i no a conspiracions de les altes esferes, de les cases d’apostes o de les compres de partits directament («¿De donde era el árbitro? ¡Ah!, catalán», Schuster dixit).

—Penalty y expulsión.

—¡Rafa, no me jodas! ¡Me cago en mi madre! ¿Y expulsión de quien?

Potser he començat la casa pel terrat, perquè ja xerraré un dia del meu madridisme i les relacions del futbol amb la política en el sentit d’identificació, però aquesta entrada no està feta per rebre comentaris que el Madrid és un equip de feixistes i tot açò. Per cert, dels darrers expresidents del Madrid, Fernando Martín està arruinat (Martinsa), Florentino Pérez calla, Lorenzo Sanz (exmilitant de Fuerza Nueva, com Del Nido) ha estat empresonat per corrupció i Ramón Mendoza va morir fa anys a una illa exòtica mentre una noia li feia un massatge (o cosa així). A veure com acaba en Calderón!

Tornem-hi? I en Pau Riba, clar!

2008-09-27T13:44:00.003+02:00

CANT EGREGORIÀ

qui té ànsia de la infància
que es despulli —amb elegància
però sense aires d'arrogància—
de les capes restrictives
de nefasta petulància
amb què el saber l'ha anat vestint
i que les llevi
primer l'una, després l'altra-
fins restar conill conill (és a dir, nu
petit i xic com un no res
insospitat en l'abundància)

qui té apetit de ser petit
que giri un dit, que descargoli
el cargolet que el fa erudit
i, alçant la tapa de l'olleta
on bull l'embull —nus d'espaguetis—
de les trames i els ordits
que deixi anar la bafarada
d'aus d'antull, afanys i llunes
que hi barbullen com mosquits
deixant-se vèncer pel delit
d'alliberar vols inhibits

qui té ànsia de la infància
que —vestit d'angelical bel·ligerància
i esgrimint l'indicador
de la freqüència i la impedància—
com bus busqui en el submón
car és aquí, sota el vernís
de la més fàtua jactància
on rau el temps de la fanció
(d'on tot s'exfància
s'extravia en laberints d'erudició

fins que, per fi, de nou s'infància)

Pau Riba, Virus laics, 2008. (Ja va ser publicada al cd Transnarcís, 1986, però passada de revolucions, i al llibre Lletrerada, 1998, Proa.)

Segons en Pau Riba (Al·lòlalia, 1999), egrégor és un derivat de GREX (de ramat, i que se'n deriven gregari, agregar, disgregar, etc.) que no surt als diccionaris i significa l'entitat espiritual d'una congregació entesa com un sol individu, o l'ànima el cos de la qual el formen els individus d'una congregació —o societat— determinada. Així, qualsevol societat, sigui del tipus que sigui, forma un egrégor.

En en Sisa és més normal les referències a la infantesa per tornar a l'estat primitiu de la vida (Voldria fer una cançó, Marrec a la pastisseria, Com un nen petit, Un noi del barri, El fill del mestre, etc.). La llibertat de la ment, la innocència,la felicitat i tot açò. I en aquest cas, s'hi ha posat en Pau Riba, que no és tan freqüent. Deu ser part de la hiparxiologia den Francesc Pujols? Ja ho investigaré.

Estimem el Senyor com ell ens estima a nosaltres

2008-09-26T03:03:00.004+02:00

.

Isaïes 3,16-3,26

Contra les dones de Jerusalem

16 Diu el Senyor:

«Les dames de Sió són altives,

caminen molt tibades,

miren amb ulls seductors,

passegen a passos menuts

fent dringar les anelles

dels turmells.»

17 Per això el Senyor

les omplirà de tinya

i les farà anar amb el cap pelat.

18 Aquell dia, el Senyor arrencarà a les dones totes les seves gales: anelles dels turmells, collarets de solets i llunetes, 19 arracades, braçalets i vels, 20 turbants, cadenetes, mocadors de pit, talismans i amulets, 21 anells, anelles del nas, 22 vestits de festa, capes i xals, bossetes de mà, 23 robes de gasa i de lli, mocadors de cap i de coll.

24 Llavors, en lloc de perfum

hi haurà tuf de podrit;

en lloc de cinyells, sogues;

en lloc de trenes i rínxols,

el cap rapat;

en lloc de vestits fastuosos,

faldars de sac;

en lloc de bellesa, marca de foc.

25 Els teus homes, Jerusalem,

moriran a la guerra;

els teus millors soldats

cauran en el combat.

26 A les teves portes

se sentiran planys i sanglots;

seuràs a terra

com una dona que no té ningú.

Bíblia Catalana Interconfessional
Bíblia en català. Edició interconfessional
Edició bàsica.
1993 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides

La migdiada nacional. I en Pau Riba, clar!

2008-09-11T01:36:00.008+02:00

M'han dit que diu en Pau Riba que avui [11 de setembre] celebram la migdiada. Al principi, vaig pensar, una altra cosa de les seves. després vaig entendre que és perfecte:

1. Quatre surten al carrer a demostrar consciència nacional i una milionada es queda a casa fent la migdiada. És així.

2. La diada és un dia en l'any i la migdiada es pot fer cada dia que vulguis. Cada dia es pot segar cadenes i fer tremolar l'enemic. Només cal voler-ho. Com diu en Sisa: «Quan es fa la revolució? Cada dia n’és el millor.»

3. La migdiada és la diada de mitja nació; és una mitja diada. Jo sempre he criticat el PSM per uns adhesius que hi posava que el 17 de gener és la diada nacional del poble de Menorca. El cas és el mateix, però, en canvi, «17 de gener, migdiada nacional, del poble de Menorca», és una altra cosa, no?

Per cert, si la diada nacional hagués de ser un sol dia, podria ser Sant Joan o el 25 d'abril, l'inici de la derrota, fa 301 anys. El 1714, Xàtiva ja estava cremada i més cosa. L'Onze mai podrà ser una diada nacional, com tampoc el 17 de gener; igual que la selecció autonòmica (que no nacional) i la televisió (tan autonòmica és tv3 com Canal 9), res de tot açò és nacional.

Lligant ribades i migdiades, avui surt oficialment el darrer disc den Pau Riba (jo ja el tenc) i el presentaran a Vic al festival de Música Viva. El cd, Virus laics, és una mescla de la majoria d'estils que ha tocat en Pau Riba. És boníssim i només es pot criticar, igual que el darrer den Sisa, Ni cap ni peus, que és massa dispers, és a dir, que hi ha música recitada, raps, música popular i rock. Sent crítics podem dir que cada cançó és boníssima però que en conjunt falla. Només cal dir que l'ha gravat amb tres grups diferents... En Sisa, que el va gravar amb en Joan Miquel Oliver, li passa el mateix, però cada vegada que l'escolt m'agrada més. El den Pau Riba, encara l'estic descobrint (amb una mitjana de dues vegades per dia des de fa tres setmanes, encara hi estic descobrint els detalls), però de moment és boníssim.

Un enllaç que no sé d'on és. Si ens el diu el cd, serà bo:

I finalment el vídeo de presentació dels Virus laics. Amb l'estona que fa que esper que es carregui, esper que no sigui el mateix...

A la nit ja fa fresca (interludi)

2008-09-09T02:49:00.009+02:00

.

S'acosta Nadal, eh!

I d'aquí res, Sant Joan una altra volta.

Cada vegada dóna més voltes que cops.

.

Els qualques amics de la A a la L (Enllaços 2.1.)

2008-09-03T11:18:00.003+02:00

Ep! Ja he tornat de Menorca i torn a tenir connexió a internet. El bloc torna a la vida. Ha estat estrany, perquè de fet, durant tot l’estiu, tots els blocs han estat ben morts. A veure què passa el setembre. Jo he tornat sense cap idea per al bloc, però aprofitaré les que tenia abans de partir. I quan s’acabin, n’hauré de pensar de noves (llei de vida).

D’aquí a quinze dies farà un any que el bloc existeix. Va ser una tarda a la biblioteca de Mundet. Tenia molta feina i poques ganes de fer-ne. Una de les primeres entrades que vaig fer va ser comentar els blocs que tenc enllaçats, amb no més de tres línies. Ara, la família d’amics ha crescut (només hem perdut el den Tóbal, crec, que el va fer desaparèixer) i la idea d’ara era fer el mateix que fa onze mesos. He dubtat fins al darrer moment si fer-ho en una o dues tongades. Al final m’he decidit per dues, que n’hi ha molts. Us els recoman tots, tot i que n’hi ha que visit més i menys (és normal), però poc temps que tenc i blocs que hi ha, podria passar mitja vida llegint i comentant blocs. Tornem-hi per l’ordre en què apareixen, que no és alfabètic perquè no reconeix accents —eh, Àlex i Òscar!—. Au idò!

Atka Kevlarsjäl: Aquest és un pseudònim en hinuït. El seu bloc, Lullaby in black & white, és tipus aquest, un plat combinat, hi cap tot el que no cap en cap dels altres blocs ordenats que té (Fonent el gel és el més guai, tot i que potser mori, però la versió en anglès continuarà).

Carlos: Pensament Racional-Emocional és un bloc, també bastant divers, que sol conduir a la reflexió, normalment a partir de bons textos d’altres autors. També es nodreix del Youtube (que faríem sense això!).

Dan: Actualitza poc les Bandarrades, però quan ho fa ho sol fer amb unes vinyetes ecologistes molt divertides que no sé d’on surten.

Escriure, llegir i regar el jardí: És un bloc d’autor indeterminat que volta pel món, normalment entre Catalunya i Galícia. Per açò el bloc està tant en català com en gallec.

Fotos de la capçalera: tot i que les hem de canviar, són tretes d’aquí (totes les que he tingut). També és de l’Atka. Per cert, ja toca canvi...

Gemma: El Diari d’un cap verd és una novetat de bloc. A veure com va (dos dies, quatre entrades; comença amb força).

Irene i Nàdia: És un bloc temporal per contar les aventures de les dues nenes que se n’han anat a fer un mes a Dublín a l’aventura. Ara ja han tornat, però encara no sabem quin futur li espera al bloc.

Jesús: Aquest és l’únic senyor que no sé qui és.

Joan Melià: Actualitza poc, però més que un bloc és un web. Si feu recerca, hi podeu trobar coses ben diverses.

Jordi: Notes de lletres és el millor bloc sobre literatura que conec. Seriós, rigorós i tot açò. Si us agrada la literatura, llegiu el Notaire!

Josep: El bloc den Josep no és gaire seriós, s’hi pot riure molt amb aquest bloc, és un festival de l’humor, normalment absurd, és bo per evitar l’avorriment. Tot i que darrerament ja no fa tantes entrades com abans, encara és un gran productor.

Labatzuca: És el myspace del grup den Xavi. Paraules i música. Darrerament reciten Bartra, però en principi és poesia recitada den Xavi Grimau. Escolteu-ho un poc un dia que tingueu temps.

Laia: Karkinyoli és el bloc en què es poden fer lectures diverses, sempre des de la perspectiva de la triple revolta: dona, de classe treballadora i poble oprimit.

Deixem-ho aquí per avui. D’aquí a uns dies, de la M a la Ò (passant per la X).

Els futbolistes més odiables

2008-08-18T20:25:00.004+02:00

En la meva llista negra de futbolistes i exfutbolistes més odiats n’hi ha entrat un de nou: Sergio, que es col·loca en la tercera posició. Una bona entrada en la llista. Un poc més i prest serà el número 1. La llista no segueix un criteri fix ni racional, l’odi no es tria. A veure com està la meva llista:

En el número 5 d’aquesta llista hi ha el senyor Francisco Narváez Manchón, des de sempre més conegut com a Kiko. Si ja era un tipus molt odiable quan jugava a futbol —amb el Cadis, l’Atlético i l’Extremadura (amb qui va baixar a segona B)—, ara que té «de todo menos caspa» encara ho és més. Tot i així, crec que tampoc té gaires llumetes al cap.

En el número 4 hi ha el senyor Raúl Tamudo. Aquest és una persona normal de Santa Coloma que es nega a jugar amb la selecció catalana, misteriosament sempre té una lesió. També s’ha de dir que va baixar un lloc en la llista el dia que va repassar el Barça al Camp Nou. Hi ha gent que li atribueix a ell la lliga del Madrid del 2007.

En el 3 hi ha entrat directament Sergio González, del Dépor i exjugador de l’Espanyol. A una revista o un diari del Dépor de dia 10 d’agost de 2008 va fer aquestes declaracions: «El catalán es un dialecto. No es un idioma, como el gallego. Es como el asturiano. Eso no son idiomas. Yo creo que son dialectos, no los considero idiomas.» Aquest senyor és un crack. I no es nega a jugar amb la selecció catalana. O no s’entera de res o és un poc cabró. Quina tela i quins ous!

En el número 2 hi ha en Xavi Hernández, del Barça. Té una cara d’imbècil que no se l’aguanta, està sobrevalorat, se li han pujat els fums al cap i les sospites sobre el seu espanyolisme es van confirmar a Madrid amb aquell «viva españa» (sense aquesta confirmació seria el tercer). Però com és del Barça té tota la impunitat del món per ser el que vulgui i dir-ho i tot açò. Fos de l’Espanyol ja l’haurien insultat tots els catalanistes, però no, que és del Barça, té una cuirassa protectora que li permet fer el que li doni la gana. (Per cert, quants barcelonistes van celebrar al país la victòria de la selecció espanyola en l’eurocopa? Segurament més que madridistes, però el problema dels catalanistes som els madridistes, no els milers d’espanyolistes del Barça, aquests no compten ni molesten. Au, va...)

En el número 1, l’única persona de la llista que insultaria si me trobés pel carrer, hi ha un tal Luis Enrique Martínez García. Ara és un entrenadorot de la segona divisió B, però fa uns anys va fer el quart gol del 5-0 al Barça de l’any 1995 (el 5-0 del Madrid, no el del Racing, que també va ser bastant patètic) i dos anys després no va voler renovar (tot i que en Capello el volia). Per imbècil va canviar tres copes d’Europa i dues intercontinentals per alguna copa del rei. Se li diu ser ase i no saber anar pel món.

Tot i aquest top-5, no penseu que no hi ha més jugadors odiables, futbolistes com Salva Ballesta, David Güiza, Fernando Gómez Colomer, aquell italià feixista que no record el nom, Javi Navarro, Diego Tristán, Leo Franco i Albert Luque també hi són en la llista. No penseu que no hi ha madridistes, també hi ha en Butragueño, en Santi Cañizares, en Martín Vázquez, en Sandro, en Tote, n’Aganzo i en Ze Roberto.

El somni de la TV pública: un malson

2008-08-12T19:56:00.002+02:00

Açò del Facebook és una cosa bastant inútil, però a vegades també serveix per (re)trobar gent amb qui fa anys que no parles ni en saps gaires coses i així pots conèixer de primera mà coses que no saps ni què estaven passant ni res. De fet, darrerament estic molt desconnectat del que passa a Menorca i amb tot açò, fa poc em va sobtar tot el que m’han explicat sobre IB3. Vaig fer uns correus de «uep!, com estem?», i açò és el que em van dir. Bé, més que sobtar crec que la paraula és més indignar o emprenyar. Perquè els treballadors sempre són els que la paguen, ja siguin de les drassanes, de la Seat, de Radio 4 i, ara prest, d’IB3.

Sí, ja ha arribat l’hora de retallar el personal d’IB3 —o tornava econòmicament viable o es feia un canvi en la dinàmica, o era previsible— i, evidentment, no s'ha fet ni l’una ni l’altra i els més perjudicats seran els treballadors perifèrics: els de Menorca i els d’Eivissa (com sempre; també previsible). El senyor Antoni Martorell, director general, diu que s’ha de reduir el pressupost d’IB3, perquè el deute que té ja és inassumible, que és de 218 milions d’euros. El problema és que no comença retallant les quantitats que paga cada any al RCD Mallorca i el Menorca Bàsquet, entre d’altres equips; sinó la mateixa plantilla d’IB3. Retallaran part dels que cobren directament d’IB3, és a dir, caps, administratius i editors; perquè el canal mallorquí ho té pràcticament tot externalitzat a empreses privades. En plantilla pròpia d’IB3 només hi ha els directius i els caps. La resta, depenen de productores. Fins i tot els informatius, que és gravíssim, perquè són la columna d’una cadena, i a més pública! Una gran manera de fer tele pública.

Però el que és més fort de tot és que dissabte passat, en ple mes d’agost, van treure al BOIB un nou concurs per externalitzar una altra volta els informatius, amb un contracte de quatre anys. No sé si ho sabíeu, però, tal com deia, el model de televisió que va crear en Matas és que tot estigués externalitzat. Açò vol dir que una empresa privada tornarà a ser l’encarregada de fer els telenotícies d’IB3. També significa que els que tant havien criticat el model quan no governaven ara el continuen des del govern balear. Havien dit com a promesa electoral que internalitzarien els treballadors i que refundarien IB3. Tornen a treure contracte per externalitzar els informatius. Per tant, contradiuen una promesa electoral en ple mes d’agost i donen només vint dies per presentar ofertes. Ja no te’n pots fiar de ningú, i menys d’un govern que no té un cèntim per la crisi.

El contracte d’ara retalla un 10% el pressupost que tenia fins ara la cadena. I, a més, tal com m'explicaven, en el plec de les clàusules especifica que a Menorca només s’ha de fer una desconnexió diària de 15 minuts aproximadament (ara n’hi ha dues). Per altra banda, de la ràdio no s’especifiquen per enlloc les desconnexions que s’han de continuar fent.

Es veu que els periodistes estan que treuen foc pels queixals. A Palma ja hi ha hagut reunió entre el comitè d’empresa i l’SBT, l’empresa que té ara els informatius i que és propietat den Sinto Farrús (Canal 4, un amiguet). Amb el nou contracte, si guanyessin (que sembla que té totes les opcions de guanyar), hauran d’assumir també el personal de Menorca i Eivissa, a més també dels tècnics, que ara són d’una altra empresa. En fi, que si ara sumats tots són 400 treballadors, amb la retallada de pressupost se n’hauran de fer fora 160. És a dir, el 45%. I a Menorca i Eivissa, segurament, seran els que més ho patiran, perquè es passarà a un model encara més centralitzat tot des de Mallorca, sense programació pròpia ni informatius de cadascuna de les illes. I així, com sempre, els treballadors són els primers perjudicats de les (males) decisions polítiques.

Per cert, ara sembla que per TDT ja es pot veure Canal 9 des del Principat. Ara veurem fins a quin punt és real la reciprocitat. En fi, per ara qui ho tenen millor són els menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, que poden veure els quatre canals i mig autonòmics (no ens enganem, cap és nacional) en català fets des de Barcelona (Tv3 i 33), València (Canal 9 —el mig català— i Punt2) i Palma (IB3). A veure si per tot és igual i s'hi afegeixen els 3/24 i altres canalots de TDT, el fet és poder triar.

Que en són d'estranys, els murcians!

2008-08-04T20:09:00.006+02:00

He descobert un web molt interessant, www.llenguamaere.com. És un lloc que defensa que la llengua murciana és una llengua —no un dialecte del castellà amb influència catalana—. La diferència amb molts webs d’aquest tipus, com ara els que defensen la llengua càntabra http://usuarios.lycos.es/aicionpolcantabru/, és que aquest està molt aconseguit, és a dir, que té un pressupost que deu ser impressionant i fa que tot sigui creïble. Fins i tot citen en Ramon Muntaner, que «escribió en su Crónica (1330) que “en cibtat de Murç y seu regne parlaban del plus bell catalanesch del mon”», i també regalen música, tant tradicional com uns punquis o així que es diuen Er Tabardillo. Descarregueu-vos-ho, que és gratis!!!

El lloc està muntat per una associació que es diu L’Ajuntera: «L’Ajuntaera pritende ricuperar er llenguaje murciano, esturriallo po tos los cornijales y po tos los medios dimponibles, y’escarcullar to lo remaniente ar mesmo y surtirllo a cualsiquier presona que lo precise y’esté interesao en’ello. Y to ello con la enza e concenciar a nuestro poeblo e que su plática no es argo qu’esté po ebajo e lo que se pué considerar “platicar bien”, que lo qu’aquí se charra no es argo qu’esté peor platicao que lo que se charra en’otros roales e la Pinínsula, qu’es sencillamente destinto.» Aquesta associació es va fundar el 1989 i, a diferència dels aragonesos, no mencionen —crec— Espanya per cap banda (si de cas empren l’eufemisme Pinínsula).

Una de les contradiccions que s’hi troben és que escriuen coses en castellà i coses en murcià, com si acceptessin aquesta diglòssia o dialectalització. Així, però, accepten el català com a llengua unitària, tot i que a vegades alternen entre catalán, valenciano i catalán-valenciano. Així, cit un fragment en què reconeixen la unitat de la nostra llengua i es reafirmen que la seva també ha de ser tractada igual:

En teoría la diferencia entre lengua y dialecto es sencilla: el dialecto es una forma local que procede de una lengua matriz con suficientes peculiaridades para poder ser identificado por parte de hablantes de otros dialectos, que provienen del mismo tronco y que tienen particularidades diferentes. Por ejemplo son dialectos del catalán, el valenciano, mallorquín, ampurdanés, perpiñanés.

Parece ser que la gran polémica del murciano estriba solamente en determinar cuál es su verdadero marchamo: ¿Lengua? ¿Dialecto? ¿Habla? Este afán de querer instalar la peculiar forma de hablar de los murcianos dentro de una categoría convencional, ha retrasado la investigación y por tanto ha favorecido la pérdida de vocabulario, de desarrollo literario, de fomento antropolingüístico que nos llevara a conocer mejor, hechos y matices de tipo intercultural.

Para nosotros el murciano es una lengua. Una lengua minoritaria. Porque no hay lenguas cultas o vulgares. Es el hablante que las utiliza el que muestra si es culto o es vulgar.

En esta valoración tomamos como aliada a la lingüista ucraniana Karina Maistrenko, colaboradora de nuestro libro Diccionario Popular de nuestra Tierra y que, después de haberlo estudiado minuciosamente, fue concluyente y tajante en su postura diciendo: «El Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua contiene unos cuatrocientos vocablos de origen murciano, lo que conforma que dicha lengua existe, a pesar de que todavía no haya un reconocimiento formal de ella».

Sembla que podem entendre, però, que el murcià és una llengua minoritària però no minoritzada, és a dir, que el que ells parlen és murcià i no castellà, però es refereixen al que parla tothom, no al que parlen quatre vells com en els casos de les llengües minoritzades. Tot i així, la globalització, TV-1 i tot això, s’estan perdent els trets i, consegüentment, la llengua que «se ha ido reduciendo progresivamente su uso, tendiendo hacia un castellano normativo». Així també, la denúncia és la diglòssia, ja que parlen murcià i escriuen castellà. Tot i així, ells també cauen en el mateix parany.

Segons ells, el murcià, que no panocho —és un dialecte («Es el dialecto o variante del murciano originario de las comarcas de la Vega Media, la Huerta de Murcia y la Vega Baja (panocho-seseante). A pesar de que se desconoce el origen de este término, tradicionalmente se ha dicho que nació en la ciudad de Murcia en el siglo XIX como una forma de desprestigiar, parodiar y vulgarizar el habla de las gentes de los pueblos del Segura.»)—, s’estén de la part oriental d’Almeria, passant pel sud d’Albacete fins a les zones castellanoparlants del sud del País Valencià —el Baix Segura (diuen que Oriola és Origüela), el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó—. Tot i això, reconeixen el català (en aquest cas valencià) del Carxe.

Així, el que és interessant d’aquest web —a part de concursos literaris en murcià i molta informació d’activitats relacionades, encara que segurament d’autoconsum— és que ofereix uns apartats molt complets sobre les característiques de la llengua, com ara lèxiques, morfosintàctiques i el sistema vocàlic. Si les dades són certes i no es basen el murcià que es parlava en el segle XVIII o que s’escrivia en l’època medieval, poden ser bastant útils i per tenir en compte. Són ben rares totes aquestes coses, però millor que els murcians es dediquin a aquestes coses que a votar el PP, com malauradament fa la immensa majoria.

Finalment, açò m’ha fet plantejar molts problemes poc previstos per la dificultat, poca probabilitat i llunyania de la possible trama: Què hem de fer quan siguem independents? Català única llengua oficial o també hauríem de reconèixer amb caràcter plenament oficial l’occità —Vall d’Aran i la Fenolleda—, el castellà —les comarques interiors del País Valencià (xurro)— i si aquests tenen raó el murcià? Potser encarà és tot massa llunyà, però la manera i la concepció de l’estat que volem crear la hauríem de tenir prou clara. Tot i que potser és ser massa agosarat tenint en compte que encara no tenim clars ni els límits del país.

Per què dir-li crisi si parlem d'economia?

2008-07-20T03:24:00.002+02:00

Excepte en Canimas, que continua dient que el que hi ha és molt de morro, tothom està d’acord que hi ha crisi, fins i tot en Rodríguez i en Solbes, que són els principals responsables de la situació actual. Jo no sé si ho compartesc del tot ni sé què pensar, però hi ha coses que no em quadren, no ho veig clar i hi veig contradiccions.

Per començar, no té molt a veure, però fins ara ens deien que havíem d’estalviar energia, que es contamina molt i no és bo, que hem d’utilitzar el transport públic, que la benzina omple de porqueria l’atmosfera Açò no obstant, ara resulta que, com que no consumim, Repsol i Campsa tenen suposats problemes econòmics i ara és igual la contaminació. Quin és el criteri? Tal vegada és que deien que no contaminéssim perquè sabien que ho continuaríem fent. Així ens han enganat tot aquest temps, des del govern mateix, que ara està preocupat perquè la gent no consumeix benzina, i açò que ens proposaven i ens venien l’ecologisme. Queda molt bonic dir-ho, molt progre, però l’ecologisme, si passa per reduir el consum, no interessa al sistema.

Després, també ha estat divertit això dels pisos. Semblava que es volia actuar per aturar que els preus continuessin pujant, però ara que ja s’ha aconseguit, és una catàstrofe nacional, només cal mirar les notícies per Antena 3. De fet, els preus no han baixat, però no sé quantes immobiliàries i constructores han tancat. Què volem? Perquè els constructors estiguin contents hem de continuar comprant pisos i l’habitatge ha de pujar encara més de preu. Un dia havia de parar, si els sous no pujaven al mateix percentatge que el metre quadrat...

També hauria de parlar de les hipoteques, però no sé què dir. Ho deix en l’aire per si algú vol comentar res.

Finalment, si fa més de deu anys que els preus del sòl augmenten desmesuradament, si des que ens van imposar l’euro (sí, imposar, tot i que si ens ho haguessin demanat hauríem estat prou babaus com per acceptar-ho, com la constitució europea) tots els preus han crescut de manera clara, per què no s’ha parlat de crisi fins ara? No fa anys que estem igual? Quan ha pujat més la cervesa, durant el 2002 —el primer any de l’euro— o durant el 2008? I la benzina? I el metre quadrat d’habitatge? Idò...

Potser els mitjans de comunicació fan creure el que volen i ara toca dir-li «crisi» (i amb això crear el pànic col·lectiu) i «abans pujada de preus». Fa deu anys que el problema econòmic afecta les classes baixes i mitjanes, però, de crisi, només se’n parla quan ha arribat a les altes esferes. La situació no és pitjor, però ara li diuen així i tothom s’acollona: «És que ho diuen per la tele!» (Deix una entrada pendent al bloc sobre els mitjans de comunicació i el poder de modificar pensaments i conductes.)

Tot i que açò és un peix que es mossega la cua —si consumim menys, ells pugen els preus per equilibrar, nosaltres consumim menys, ells tanquen les empreses, els treballadors al carrer i deixen de consumir—, estic segur que ho tenen tot controladíssim. Era tan previsible que aquesta situació insostenible tenia límit que uns governants mínimament eficients ja haurien de tenir-ho tot preparat per solucionar l’assumpte. Fins i tot és possible que aquesta sensació de situació límit l’hagin provocat i tot. Potser serveix d’alguna cosa tot açò. Sigui com sigui no crec que la cosa sigui com per aconseguir cap canvi en el sistema, ans al contrari, per refermar-lo. Açò sempre passa en economia. I que li diguin com vulguin, és la mateixa merda de sempre, no fa ni falta que li posin nom, ni que ens ho diguin per la televisió.

En David Hasselhoff també sap cantar i ballar

2008-07-12T12:16:00.003+02:00

Darrerament per City TV, que ara li diuen Canal 8 (TeleGodó, també li podrien dir), tornen a fer Los vigilantes de la playa i podem veure na Pamela Anderson de jove passejant amb biquini per la platja. El seu cap, però, en Mitch Bucanan, també és una persona espectacular. Bé, no en Mitch, que és un gran vigilant (el millor), sinó en David Hasselhoff (ho deuen saber dir els espanyols que no saben dir Josep Lluís?), que a més de tenir problemes d'alcoholisme i de fer Los vigilandes de la playa, Los vigilantes de la noche i El coche fantástico, és un music com una casa. Aquí el teniu en un videoclip de Hooked on a feeling i es posa molt en el paper. No us ho perdeu, balla molt bé. En David és un artista en tota regla!

El vídeo me'l va recomanar n'Esteve el 20 de maig de 2006 i l'altre dia, remenant correus elecrònics antics, el vaig trobar i continua sent igual de bo que el primer dia. Per fer-vos una idea del videoclip, us puc dir que n'Esteve és l'amic den Pere que me va recomanar la Droja en el colacao i el senyor ahí-está-la-puerta-de-alcalá. No us penseu que no sap fer recomanacions normals, però aquestes són prou divertides. Ah, i ja m'està bé, açò, a jo. Ja m'està prou bé. Idò no me queixaré, perquè si ja m'està prou bé no me queixaré.