*CORINT

Llevant III

2008-08-24T19:16:00.000+02:00

Uns quants dies allunyat de casa, pel llevant de la península Ibèrica. San Javier, Cartagena i Múrcia per començar, i després, Altea, Dénia, Xàbia i Gandia.

La sensació que el desastre és de proporcions bíbliques; la quantitat d’edificacions horitzontals construïdes en zona desèrtica que per índex de població MAI de la vida seran utilitzades és colossal. Quan un viatja a aquest inframón d’Espanya se n’adona de l’estafa que és viure en aquest Estat. Tanta gent que ha viscut de construir absurdament allà on no hi ha recursos, ni població, ni res de res! I encara volen aigua...

La hipocresia de la immigració; un només ha de passejar-se per Altea o per Xàbia per copsar que la immigració és un fet rotund. Però quina immigració? Anglesos, alemanys, russos, francesos... A aquests immigrants que tenen botigues només en la seva llengua, que estan convertint comarques senceres en guettos, no se’ls demana integració. Si fossin subsaharians ja els haurien cremat a tots, ja s’haurien promogut marxes i manifestacions en contra de la seva presència, si fos Catalunya, ja s’hagués posat el crit al cel per trobar botigues amb rètols en una sola llengua que no fos l’espanyola. Ah! Europa! Aquests immigrants no fan nosa. I per això perdem el cul per parlar-los en anglès o alemany a casa nostra, i per això no diem res quan pobles sencers són anglosaxons.

Dinar a Gandia amb uns amics. Fantàstica fideuà just davant del mar, a Casa Ramón –diuen que és el primer lloc on es va cuinar l’autèntica fideuà-. Parlem de tantes coses que, inevitablement, anem a parar a la política. Tristesa profunda pels meus amics valencians. Repeteixen sovint: -Això ja està perdut!- La constatació d’un fet, de l’esmicolament de València –del País Valencià-. L’anorreament d’un poble utilitzant l’excusa del pancatalanisme. Ai, de nosaltres, el catalans! Com si no tinguéssim feina! I el que és pitjor, ara ens toca a nosaltres.

En general, observo que les programacions culturals en aquestes poblacions són mínimes, insignificants. Es redueixen bàsicament als bous i focs de l’estiu i al ball. Res comparable a una programació cultural anual, on s’estimuli l’activitat, la sensibilitat, la reflexió del ciutadà. I el que és pitjor; em fa l’efecte que això és volgudament així. Com si intencionadament es volgués mantenir la població en un analfabetisme cultural, no fos cas que canviessin gaire les coses (deia en un article Vicent Sanchís que avui en dia –estadística en mà-, el País Valencià té menys consciència nacional que La Rioja o Múrcia!).

Em sento lluny, molt lluny d’aquest món.

Llevant II

2008-08-24T19:15:00.000+02:00

Hem arribat al punt de demanar poc, molt poc. Tan poc que, quan un exigeix certes coses que cauen pel seu propi pes sembla com si fos un ésser estrambòtic i radical. I com demanem tan poc, quan ho trobem ens sembla un petit miracle.

És tan difícil el silenci? És tan difícil uns mínims estètics de bon gust? És tan difícil una certa higiene? Són tan difícils unes certes formes?

Vora una platja de llevant, al capvespre, tot semblava indicar que podria gaudir de 10 minuts de calma. El mar davant meu i un suau ventijol. M’havia endut una Paulaner fresca i un got. Mirava només. Tan sols estava, existia.

I de sobte, la barbàrie; nens a qui no se’ls ensenya que anar pel món cridant és propi de salvatges; senyores amb un accent repulsiu i formes apatatades envaint el meu camp visual; joves lloros repetint consignes televisives...

M’he sentit envaït per un profund sentiment de decepció i de compassió per la dissort d’aquest planeta.

Llevant I

2008-08-24T19:11:00.001+02:00

Estic envoltat d’aquesta gent bruta que emet sorolls: toquen el clàxon perquè si, i criden per parlar, discutint per foteses. S’enorgulleixen de mostrar en públic com tota la seva vida ha sigut una cursa contra el temps per tal de posseir, finalment, un BMW.

Hi ha adolescents-anunci, amb roba de marca pertot, que s’enfronten per veure qui va fer més tard a casa la nit passada. Diàleg estúpid: “Jo a les 2”. “Doncs, jo a les 4”. Finalment, salta una altra: “Doncs jo no vaig tornar-hi”. I així tota l’estona, i jo al bell mig, com el Capità Cook a la Polinèsia.

Sensació única ahir en un quiosc de poble de costa llevantina. Hi ha l’Avui. El compro. Mirades d’estupefacció al meu voltant.

Al vespre, sopar a la fresca amb els pares d'ella. Més conversa ridícula i banal. L’evidència de l’odi entre dues persones que no se suporten. Discuteixen, fins i tot, per qui havia de dur la sal a taula. El retret és constant. Un exemple típic de la fatalitat d’una vida guiada per les formalitats.

Què carai foto aquí? Com pot ser que fugint cap a l’altra banda hagi acabat per arribar allà on no volia?

Temperatura

2008-08-04T20:40:00.001+02:00

Camino pels carrers de Lleida. Hi he baixat a primera hora del matí. Encara no fa calor però sé que aviat serà un forn insuportable. Miro una noia. En miro una altra. M'encanten les dones joves a l'estiu. Elles no em miren.

Entro a l'agència d'assegurances. La noia que m'atèn és simpàtica. Em parla amb cordialitat. La seva proximitat em fa endevinar que és una estratègia de màrqueting. Em parla de tu des del primer moment i repeteix sovint el meu nom. És només màrqueting, però m'agrada. Va picant les tecles de l'ordinador i no separa els ulls de la pantalla, mentre em va recitant els avantatges de la seva “polissa 10” per vehicles, i em parla de clàusules addicionals. Jo no separo els ulls del seu escot. Du una samarreta de color rosa, sense mànigues. De cairell es pot percebre el relleu dels mugrons. No du sostens. No és comparable a les noies jovenetes que desitjo pel carrer, però té alguna cosa. Com no hi ha ningú, dubto en proposar-li d'anar a esmorzar plegats: -Et convido a un cafè- diria. Però sóc poruc i no ho faig. També penso en anar directe al gra i demanar-li d'anar al lavabo de l'oficina a fotre un clau. Les probabilitats d'èxit són mínimes, però les probabilitats hi són. Marxo amb tres folis de pressupostos a la mà.

Al carrer la calor és ja insofrible. Lleida és en molts aspectes una ciutat horrible, però crec que en el pitjor de tots és en el meteorològic. Però com ja van veure els savis de l'antigor, allò dolent amaga allò bo i a la inversa; amb aquesta calor, les noies van mig despullades.

Passen tres noies que poden ser perfectament eslaves. Visca la immigració! Aquest és un dels factors que més positius trobo de la immigració: la quantitat de noies que han vingut de fora per apujar el nivell. Deuen tenir encara no 20 anys. Una d'elles vesteix una única peça blanca, que fa una malla als costats del seu cos. La faldilla és ínfima. En una altra època hagués tingut els nassos d'aturar-les i preguntar el nom, fer-me el simpàtic i provar d'anar-me'n amb alguna. Ara, però, em temo que em deuen veure com algú gran.

A la segona agència d'assegurances que visito també hi ha una dona. És més gran que la primera; deu tenir uns 40 anys, ben portats. També està sola a l'oficina, però al contrari de l'anterior, se la veu nerviosa, incòmoda. És una sensació que he viscut d'altres vegades: dones espantades quan no hi ha ningú més que jo. Poc a poc canvia l'actitud quan presento la meva millor pasta: faig alguna brometa, em faig l'interessat en les seves ofertes, pregunto dubtes... S'alça per agafar els fulls impressos dels pressupostos. Du una minifaldilla blanca i se li nota el relleu del tanga. Les cames són molt torrades, carn de solàrium o raigs UVA. El mateix tipus de color que el de l'escot. Excessiu.

Torno cap a casa sense pensar ben bé en res. Obro la porta. Em diuen que a la primavera seré pare. Entro a la dutxa: deixo regalimar l'aigua freda sobre el meu cap. Em sento definitivament com una contradicció amb cames.

Maldecaps informàtics

2008-07-21T15:02:00.002+02:00

Estic aprofitant l'estiu per mudar-me de Windows a Ubuntu i és una feinada (espero que compensi). Actualitzaré el blog quan pugui.

De totes les pèrdues de temps, les informàtiques són de les més terribles!

Bon estiu!

34

2008-07-10T13:38:00.000+02:00

Buff! Quin dolor!

La faula de l'eriçó

2008-07-07T19:09:00.004+02:00

Diu el mestre de Danzig que la condició humana és com la de l'eriçó a l'hivern: per protegir-se del fred, tots els eriçons es posen junts, però això provoca el dolor de les punxades que es fan mútuament.

Per evitar aquestes punxades, l'eriçó s'allunya dels altres, però això provoca el fred de la solitud.

Així, en aquest conflicte vivim, cercant aquella distància que ens permeti viure sense el dolor dels altres i sense passar massa fred alhora.

Sota el llit

2008-06-30T12:54:00.003+02:00

Amagadet sota el llit durant una setmana, o el temps que els mitjans necessitin per a esbravar-se. Demano clemència, tan sols, pels pobres incompresos que no som ni vermells, ni blaus.

"Manolodelbombitzar-se": gran verb engendrat per l'incomparable Iu Forn a l'Avui d'avui (disculpeu la polisíndeton).

Sembla com si obligatòriament ens haguéssim de manolodelbombitzar, i aquell que no es manolodelbombitzi -ai d'ell!- és una bèstia que no té sentiments patris com cal.

Banderes gallinàcies pels carrers de Catalunya. Jonathans i Jessicas a tort i a dret, cridant i enarborant ensenyes. Vergonya aliena que escou i, el que és pitjor, vergonya pròpia dels suposats "nostres" representants, d'aquells que tenen l'encàrrec de fer-nos sentir orgullosos de ser el que som.

Què feixuc és viure en aquest país, en el qual quan dius "aquest país" no queda clar d'on estàs parlant.

Desendreçaments

2008-06-24T14:04:00.003+02:00

Compensen els primers trenta anys pels quaranta /cinquanta que resten?

He de reproduir-me si ho considero tot un absurd?

Paga la pena plantejar-se això?

Estiu arribat

2008-06-23T00:56:00.001+02:00

Com el meu alter ego que aquí podeu observar, quan arriba l'estiu, les vacancetes, aprofito per dormir més que mai: després de dinar, mentre el company felí ocupa el sofà, jo obro una finestra del davant i una del darrere, baixo les persianes i amb la correnteta d'aire que em fa arribar l'aroma d'una figuera que hi ha a l'hort del davant de casa, m'estiro al llit i em trobo amb tota la pau de les migdiades d'estiu.

2008-06-16T17:00:00.002+02:00

Si puc allunyar-me una miqueta i esdevenir espectador, contemplo els coloms del parc que van i venen, sols o acompanyats, joves o grans, caminant parsimoniosament, divagant...

La C. que supera com pot la mort per sorpresa del seu fill. En V. a punt de jubilar-se va fent la viu-viu i deixa passar el temps entre sudokus i passejos pels passadissos. La S. que té nòvio nou i malgrat que no ho ha volgut dir, no se sap com s'ha fet públic i això ha suposat el desencís d'en T. i l'E. La R. que va més estirada que mai perquè amb l'arribada de les calors sap que tots els homes del centre la miren i remiren. En J. amb furgoneta nova.

Les vacances són imminents, però no em fan especial il·lusió.

M'envaeix una sensació de completa P E R P L E X I T A T.

Lobulus temptador

2008-06-10T20:33:00.002+02:00

Com m'agrada aquesta cançó del Pau Riba, que connecta procaçment amb molts desitjos ocults...

Et vull mossegar la orella

i he jurat que així ho faré,

però he jurat que no ho faria

sense el teu consentiment.

Et vull mossegar la orella

i sé de cert que així ho vull fer,

vull posar-t´hi una arrecada

punt de sang color vermell,

com un granet de magrana

senyalant la teva pell.

Quan la veig tant blanca i tendra

sento un bram d´allau al cor

i una urda dentallada

com la flaire d´un voltor.

Com ja saps, la teva orella

ja coneix les meves dents,

pero mai no l´han ferida

perquè mai t´ha semblat bé.

Si et vull mossegar la orella

vull que amb gust t´ho deixis fer,

fins i tot vull que ho demanis

i ho fare tant be com se´.

Foradet per l´arrecada

se que encara no el tens fet.

Et vull mossegar la orella

i he jurat que així ho faré,

però he jurat que no ho faria

sense el teu consentiment.

Si et fa rabia la ferida

fes que sigui precedida

d´un voraç penediment.

Si la por és per la sentida,

fes que el teu dolor perduri

i tindràs un record meu.

Et vull mossegar la orella

i he jurat que així ho faré,

però he jurat que no ho faria

sense el teu consentiment.

Després de la pluja...

2008-06-02T16:55:00.000+02:00

Troballa

2008-05-31T20:56:00.002+02:00

Com un supervivent de la gran guerra,
del sòl allambordat n'ha sortit un trèvol;
és feble i té una tija prima.

Penses que prendre'l seria injust
i profundament esgotador.

2008-05-29T23:19:00.000+02:00

Si el temps no hagués passat ni amb la meitat de la força amb que ha passat, que s'ha endut afanys, motivació i esperança, si aquest temps hagués deixat dempeus alguna cosa més que un trajecte atzarós i errant, sense fermesa ni convicció, si el temps no hagués erosionat l'ímpetu i la voluntat, el vigor del meu braç jove, si el temps no hagués estat mestratge de decepcions, si el temps, al capdavall, o bé la meva inusitada innocència, no hagués estat com ha estat, ara no seria una romanalla més, aquest bloc de pedra a l'estómac, aquests ulls de peix, aquesta pobresa rotunda.

Prohibit fumar

2008-05-22T12:08:00.001+02:00

Està absolutament prohibit fumar a l'institut. Tothom ho sap, i si no ho sap, hi ha múltiples rètols, enganxines, i panells informatius on es recorda aquesta prohibició.

Per això, quan tornava de consergeria de recollir unes fotocòpies i he sentit l'aroma inconfusible de tabac ros que sortia del lavabo de les noies, he entrat fet una fera sense pensar-m'ho dues vegades i he cridat:

-Qui està fumant??

Llavors, he sentit un xiuxiueig rere una de les portes. Encara més fort, com una tempesta, he dit:

-Surt ara mateix d'aquí dins o et caurà un parte com una casa de pagès, a part del que et caurà per fumar a l'institut!

La porta s'ha obert lentament i del darrere n'ha sortit l'Andrea, de 3er ESO amb cara de circumstàncies, vermella, sense dir res.

Mentre em disposava a endur-me-la cap a direcció, orgullós del meu paper de professor de guàrdia eficient, soldat de la petita disciplina interna del centre, la porta s'ha tancat de forma estranya, massa ràpid. Alguna cosa m'he ensumat i he decidit obrir-la un altre cop. I, ves per on, resulta que a dins de la mateixa cabina del lavabo també hi havia l'ínclit Arnau, de 4t d'ESO, abotonant-se els pantalons i amb la jaqueta pel terra.

Me'ls he acabat enduent tots dos però internament sentia que era un desgraciat per haver-los-hi tallat el rollo, m'he sentit també massa gran per ser jove i massa jove per ser gran, i en aquesta perplexitat, mentre avançàvem pel passadís, he pensat que si pogués jo també ho faria.

Corderet

2008-05-16T10:25:00.002+02:00

Parlem amb eloqüència sobre Nietzsche i la moral dels senyors i dels esclaus, mentre les mirades no es mouen, els ulls clavats mútuament en els de l'altre. I després, ja sols, ben a la vora aclarim dubtes, de forma personalitzada, i els nostres genolls es toquen, però no ens fa res, ens sentim bé i ho volem. Els cossos es vinclen l'un cap a l'altre i l'alè és molt proper, massa.

Em preguntes, llavors: - si la moral del senyor és la d'aquell que fa i segueix la seva voluntat, tu què ets?- I et responc, mig tremolós -qui ho diria!- que em temo ser un esclau, perquè reprimeixo conscientment la voluntat de besar-te.

El nivell universitari

2008-05-12T01:14:00.003+02:00

Per raons que no vénen al cas, una estudiant d'Educació Infantil em demana de respondre unes preguntes. M'envia el qüestionari i quan li faig un cop d'ull m'agafa un atac de cor només de llegir la primera frase. Començo a contar faltes d'ortografia. Em canso a la tercera pregunta (en portava més de 10).

No diré que jo sigui la reencarnació de Pompeu Fabra, ni que escrigui com Sagarra, ara bé, quan anava a la universitat hi havia una mínima dignitat intel·lectual que havia de ser respectada. No sé a què atribuir el desastre d'aquesta estudiant, si a la generació ESO, si al Baix Llobregat o si a la febre aftosa, la qüestió, però, és que probablement tants i tantes com ella acabaran de mestres sense tenir ni idea de què és un accent tancat, una dièresi o sense saber distingir em/hem.

Llegiu aquí sota:

Hola, sóc una estudiant d'Educació Infantil, i estic realitzant un treball de sintesi, i un dels apartas es realitzar una entrevista a un contacontes, realment més dificil trobar algu conegut, és per això que hem dirigeixo a vostés per saber si em poden contestar les seguents preguntes de la meva entrevista.

1.Quants anys fa que es dedicar a explicar contes?
2. Com li va començar agradar aquesta feina?
3. Durant els primers anys va tenir dificultats a enfrontar-se davant un públic? I ara?
4. Què més li agrada d’aquesta feina?
5. Quina és la metodologia que utilitza alhora d’explicar contes?
6. Utilitza material de suport o un altre tipus de material per explicar contes?
7. Quin tipus de contes sol explicar? Quin és el seu conte preferit?
8. Realitzar alguna tècnica de presentació o tancament, abans i després d’explicar el conte?
9. Té preferències alhora d’escollir grups de nens? (edat, sexe,...)
10. Combina aquesta feina amb alguna altre o aquesta és la seva única feina?
11. Té fills? En ells els hi explica molts de contes’
12. Té algun objectiu o alguna meta que s’hagi proposat dins d’aquest món?
13. Ha publicat algun llibre?
14. Què el més gratificant d’aquesta feina?

Agrairia molt la seva resposta. Moltes gràcies per el temps que m'heu presetat. Molt atentament xxxxxxx.

Paideia

2008-04-30T15:21:00.002+02:00

Terme grec que, encara que etimològicament significa educació dels nens, engloba un significat més ampli que comprèn tot procés d’educació o formació, i es fon amb les nocions de cultura o de civilització. En els seus orígens, l’educació a Grècia tenia un cert caràcter aristocràtic i es basava en la transmissió de coneixements.

Vaig amunt i avall dels passadissos i sé quina mirada busco. Però quan la trobo no la vull veure. Arriben els timbres i les corredisses, i entro i surto de les aules fins que arriba l'hora que conec tan bé, i és el moment de parlar i ser bo, i explicar, i actuar com ho faria un gall dindi que exposa el seu plomatge. I ja saps que entre els apunts i la xerrada els nostres ulls es troben. Saps molt bé que no puc exposar-me, i per això esperes cada vegada a l'acabar l'hora per demanar-me per aquell dubte, per aquell llibre, per aquell autor... I la classe següent comença i tu i jo estem sols al passadís parlant ben fort dels exàmens (no fos cas que algú sospiti), però més fort parlem encara amb els ulls plens de foc. Ens toquem lleugerament la mà amb un gest breu de companyonia, però és fals; aquest frec a frec, aquest breu contacte és només allò permés del que voldríem.

I torno com si res, amb l'ànim encès a la sala, consumit pel desig prohibit que farem brostar un cop i un altre.

Sum Vermis, de Verdaguer

2008-04-14T17:16:00.002+02:00

Errata: al post anterior he dit que el poema "Sum Vermis" (sóc un cuc) és del llibre Al cel. No és així: és del llibre Flors del calvari. El que si que és cert és que és un dels poemes més potents, crus, desgarrats de la literatura catalana.

SUM VERMIS

Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt y pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra á arrocegarme.
Fou mon breçol un grá de polcinera,
y un altre grá será lo meu sepulcre.
Voldría ser quelcom per oferirvos,
però Vos me voleu petit é inútil,
de gloria despullat y de prestigi.
Feu de mi lo que us placia, fulla seca
de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua
de les que'l sol sobre l'herbey axuga,
ó, si ho voleu, baboya del escarni.
Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;
vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.
Feu de mi lo que us placia; no'n só digne
d'anar á vostres peus; com arbre estèril
de soca á arrel trayeume de la terra;
morfoneume, atuiume, anihilaume.
Veniu á mi, congoxes del martiri,
veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers y palmes del Calvari,
si'm son aspres avuy, abans del gayre
á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.
Espina del dolor, vina á punyirme,
cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;
calumnia, al meu voltant tos llots apila,
miseria, vínam á portar lo ròssech.
Vull ser volva de pols de la rodera
ahon tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llançat com una escombraría
del palau al carrer, de la més alta
cima á la afrau, y de la afrau al córrech.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
será lo meu tresor, será l'oprobi
lo meu ergull, les penes ma delícia.
Desde avuy culliré los vilipendis
y llengoteigs com perles y topacis
per la corona que en lo cel espero.
Muyra aquest cos insoportable, muyra;
cansat estich de tan fexuga cárrega;
devórel lo fossar, torne á la cendra
d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre'l fullam de la morera's fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cánem de mes penes;
més , dintre aquexa fosca sepultura,
tornat com vos, Jesús, de mort á vida,
jo hi trobaré unes ales de crisálida
per volármen ab Vos á vostra gloria.

Roger Mas - Les cançons tel·lúriques

2008-04-14T16:56:00.004+02:00

M'ha faltat temps per comprar-me el nou treball de Roger Mas: Les cançons tel·lúriques.

He passat el cap de setmana posant el cd, un cop i un altre, i se m'esgoten els adjectius per descriure'l: brutal, sublim, místic, sensacional, emotiu...

Definitivament, Roger Mas és una altra cosa. No té res a veure amb la resta del panorama de casa nostra. És un cometa, un meteor que viatja lliurement per l'espai, d'una sensibilitat il·limitada i una veu incomparable. És un miracle només comparable a que de tant en tant tinguis el regal d'un Llach, d'un Raimon o d'un Riba (avi i net).

En aquest treball comença posant música i adaptant poemes del "princep dels poetes" (com va batejar-lo Torras i Bages), Jacint Verdaguer. En concret, del llibre Al cel. Només he trobat a faltar musicar el poema "Sum vermis", un dels poemes més crus i potents que mai he llegit i que crec que s'adiria molt amb la manera de fer de Roger Mas.

Després s'atreveix amb els "Goigs de la Verge del Claustre" de Solsona; els dóna una sonoritat propera als ragas orientals, amb tonalitats greus que es mantenen repetidament, i -sembla mentida!- però un es troba totalment ocupat per aquella lletra del pietisme cristià més ranci, als llavis un cop i un altre.

El treball que ha fet Roger Mas és absolutament personal i d'una qualitat indubtable. Ja frisso de pensar que el dia 24 de maig ha de venir a l'Slavia de Les Borges Blanques.

Pd: Per cert, ja li val a l'administració pública competent de tocar els collons a l'Slavia per no tenir permís per a fer concerts. Ha fet més l'Slavia per la cultura que tots els burócrates de la conselleria, ministeri i/o ajuntament.

Fins als collons, del Tibet!

2008-04-10T16:40:00.006+02:00

M'indigna profundament tota aquesta colla de sociates baratos, progres de postal i solidaris-amb-tot-el-que-es-belluga que surten de sota les pedres quan convé cooperar i solidaritzar-se amb causes llunyanes però no tenen collons de moure un dit per les properes.

Au! Ja teniu gent pel carrer amb samarretes de "Free Tibet" i polles amb vinagre similars. Quan el Tibet més proper el tenim sota els nostres peus i es diu Catalunya, i la Xina opressora, Espanya.

¿On era tota aquesta gent que marxaria a qualsevol racó del món per apagar la torxa olímpica quan el jutge Garzon tirava endavant l'empresonament de més d'un miler de suposats "terroristes" un mes abans de Carcelona 92?

Quan veig aquests eco-pijos, calçats amb sabates Dipner, conduint Volkswagen Transporters, que diuen lluitar contra la opressió del Tibet i en pro dels Drets Humans, em venen ganes d'escopir-lo. I si mai em preguntés per què ho feia li respondria que és la meva manera de solidaritzar-me amb la manca d'aigua.

Sobre el mal gust de les classes mitjanes (I)

2008-03-24T19:08:00.004+01:00

El món és ple d’exemples de l’analfabetisme estètic que ens assola. Encara més; el nostre país n’és ple.

Algú dirà que parlar de “classes” a aquestes alçades de la pel·lícula és com mantenir una perspectiva de la societat amb ulleres velles. Atorgo aquest punt. Tanmateix, la meva intenció no és tant analitzar seriosament la societat i els seus components com reflectir l’enunciat que dóna títol a aquest post i successius.

Fa vergonya aliena passejar-se per determinats llocs: allí on les classes mitjanes tenen el seu feu i poden mostrar, com un gall dindi, el plomatge ufanós del seu progrés material. Aquí és on rau el perill. Creuen que el progrés material és suficient i tot ho admet. I aleshores, sense complexos, exposen la seva ànima veritable, erma de tota formació que vagi més enllà d’aconseguir guanyar quatre rals a final de mes.

Per mostra, un botó: fa pocs dies vaig anar a la casa d’uns coneguts. Les parets del menjador estaven terriblement plenes d’obres com les que podeu veure. Havien sigut perpetrades per la mare de la família. Orgullosa del seu treball i veient els meus ulls astorats em va demanar què em semblaven els seus quadres. Vaig restar en silenci. Un silenci prou enganyós com per a que ella se’l prengués en el sentit d’un arravatament pel sublim de les seves creacions.

Evidentment, tothom té el dret que vulgui a pintar i deixar anar tota la creativitat que l’envaeix de la manera que vulgui. El problema és quan a aquesta efusió creativa se li posa un marc i es penja a casa. Llavors ja estàs entrant en el terreny del judici estètic. Posar un marc és dir “Mira’m. T’agrado?”. Cap compassió per aquests. Si no en saps, per què maltractes la sensibilitat humana? Quina culpa en tenim els altres?

Vaig fer-ne fotografies. L’exemple d’aquest post s’anirà enriquint amb d’altres que es troben escampats arreu. Convido el lector passavolant que digui la seva i faci aportacions.

Quin, per vosaltres és més horrorós? (els títols de les obres els he posat jo).

1. Marylin robot

2. Domino atòmic

3. Noia del barret

El somni de l'elefant

2008-03-19T14:02:00.002+01:00

Avui he tingut un somni. Però no ha sigut el somni del Luter King. Més aviat ha sigut un malson.

Anava a buscar el meu cotxe (els cotxes apareixen de forma recurrent en els meus somnis) i, per començar, no era el que tinc ara sinó un flamant Renault Megane de color blau. Quan m'hi acostava, un elefant daurat apareixia de darrere uns matolls i avançava ràpidament cap a mi. Jo volia arribar abans al cotxe per fugir, però l'elefant era estremadament ràpid. Gairebé m'enxampava, una, dues, tres vegades, i jo l'esquivava com podia. Era impossible defugir-lo i només aconseguia evitar el seu impacte a costa de correr i regirar-me pel terra.

L'elefant era el meu destí.

Si fos...

2008-02-23T11:23:00.002+01:00

La primera part del Discurs del mètode, de Descartes, comença irònicament dient, més o menys, alguna cosa com que "el talent és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom creu que en té."

No cal dir que he cregut molt de temps que en mi també es donava la corresponent ració de talent. Cal reconéixer que, efectivament, tothom té talent, per alguna cosa o altra, però què lluny estem del tipus de talent que voldríem!

Anava pensant en aquestes coses i he topat amb el diari: un col·lega i conegut ha guanyat un important premi de poesia. He recordat que l'últim cop que vam parlar em va animar molt a publicar, i va relativitzar bastant la cosa dels premis: "el talent és constància i paciència", em digué.

En fi, recordant-ho tot plegat m'ha vingut al cap la imatge de l'esmentat col·lega escriptor, pujat dalt d'un tren amb altres coneguts que per la finestreta em saludaven mentre el tren començava a avançar. I jo, en una estació rònega, saludava i em girava per tornar cap a casa un cop més sense bitllet per cap destinació coneguda.

El talent que tant em ronda pel cap ha resultat ser una altra cosa: una olivera que s'arrela en la meva ment.