Naixent cada matí

Un descans

2008-06-16T22:00:00.004+02:00

Hi ha moments de la vida que tot s'atura. Estic en un moment així. Degut a una parada forçosa per salut, s'ha aturat tot al meu voltant. I res... Feia dies que tenia pendent passar per aquí, he rebut molts missatges vostres que m'han fet companyia. Doncs això, que sóc aquí, que estic bé i que encara que no escrigui, hi ha dies que us llegeixo. GRÀCIES A TOTS I TOTES, UNA ABRAÇADA I FINS AVIAT!

...

2008-05-07T15:57:00.003+02:00

He suprimit el missatge que vaig escriure ahir. Porto gairebé dos anys amb aquesta angoixa-depressió que no em deixa viure, he buscat i rebo ajuda de metges, medicaments, tècniques més naturals, lectures sobre el tema, ... però no faig net. Segueixo amb aquesta muntanya russa emocional, estic mig bé i torno a caure des del capdamunt. Ara estic en plena caiguda i us agraeixo els comentaris que m'havieu fet al text que he esborrat però llegir el que m'aconsellaveu tampoc em feia bé .

Estaré uns dies sense escriure perquè necessito trobar-me, adaptar-me a aquesta situació d'estar tan baixa un altre cop i intentar posar-me millor. Us trobaré a faltar, podeu estar-ne ben segurs, però espero tornar i fer-ho més animada, més com jo sóc. Una abraçada a tots/totes els amics blocaires. Cuideu-vos molt.

No sé què tinc...

2008-05-04T20:34:00.002+02:00

No sé què tinc. No em trobo gens bé, ja fa un parell de dies. Tinc una angoixa terrible, m'ofega. No paro de pensar en el que no he de pensar, recordo coses que hauria d'oblidar, són dates que havíem celebrat, tinc tremolors, tinc molt mal als ulls (ja sé que no té res a veure però és tan molest...), tinc malestar a l'estomac i ganes de vomitar. No sé què és però fa dos dies que ho estic passant fatal. Espero que hagueu tingut un bon pont, el meu va començar amb tranquil·litat però acaba fatal, buf!

Desconfiança

2008-05-01T13:22:00.005+02:00

Estic decebuda i estranyada. Hi ha coses que no entenc i cada vegada són més evidents. Quan dones una cosa per suposada i comencen a tremolar els ciments, a mi personalment, em fa sentir tan petita i insignificant que voldria desaparèixer. No m'agraden les mitges tintes, els secrets mal amagats... I el més fort és que a mi aquesta gent m'importa i em fallen, i em fa mal, i em fa sentir-me una mica més sola. Apa, descarregada. Ahir no hi podia dormir i avui, almenys, ja fa menys mal (una mica menys).

Sentir

2008-04-29T18:42:00.004+02:00

Fa uns dies que no escric.

La setmana passada va ser molt agitada en la meva vida personal. I estic en plena autoavaluació sobre el moment que estic vivint, el que m'ha portat fins aquí... Divendres vaig anar a veure la Luz Casal en concert. Ella, la seva veu i les seves cançons sempre m'han agradat i em va encantar veure-la, notar la seva força i valentia. Van haver-hi molts moments emotius per mi però un dels que més va ser quan va cantar "Es por ti", amb la tonada en català del nostre estimat "Boig per tu", i va alçar les mans al cel, acabant amb una discreta però emocionant referència a la memòria d'en Carles Sabater.

La Luz va dir que havia composat la següent cançó a un noi que no creia en ell mateix, en les seves possibilitats. A mi, al moment em va venir el flaix d'alguns amics blocaires que, juntament amb una servidora, acostumem a desconfiar força en el que vindrà. També vaig pensar en uns amics que aviat tindran un nou motiu per somriure, encara que ara els hi costi de veure (B-- i A---, gràcies per ser-hi sempre!). Aquí us la deixo, escolteu bé la lletra. Cesc, Emma, Maria, Lluna, Iruna, Esther i altres blocaires que m'acompanyen: és per vosaltres.

SENTIR - Luz Casal

Abre la puerta
No digas nada
Deja que entre el sol
Deja de lado
Los contratiempos
Tanta fatalidad
Porque creo en ti
Cada mañana
Aunque a veces tú
No creas nada
Abre tus alas
Al pensamiento
Y déjate llevar
Vive y disfruta
Cada momento
Con toda intensidad
Porque creo en ti
Cada mañana
Aunque a veces tú
No creas nada
Sentir
Que aún queda tiempo
Para intentarlo
Para cambiar tu destino
Y tú
Que vives tan ajeno
Nunca ves más allá
De un duro y largo invierno
Abre tus ojos
A otras miradas
Anchas como la mar
Rompe silencios y barricadas
Cambia la realidad
Porque creo en ti
Cada mañana
Aunque a veces tú
No creas nada
Sentir
Que aún queda tiempo
Para intentarlo
Para cambiar tu destino
Y tú
Que vives tan ajeno
Nunca ves más allá
De un duro y largo invierno
Abre la puerta
No digas nada

Doncs sí, enyoro...

2008-04-24T22:47:00.002+02:00

Aquesta setmana farà 5 anys que ens vam conèixer. Recordo aquell temps amb un somriure, va ser una història prou original (algun dia podria inspirar-m'hi per escriure un llibre). Després, la relació. i va anar com va anar i va tenir aquell final tan patètic, fred i neuròtic.

Ara puc dir que t'enyoro: però no a tu, al xicot, a la parella. Enyoro a l'amic, amb qui ens cargolàvem de riure, amb qui ens agradava parlar fins les tantes amb el llum apagat enlloc de dormir. Enyoro com em feies sentir al teu costat.

No vull...

2008-04-23T13:14:00.004+02:00

Avui no vull roses. No vull paraules d'amor que ressonin buides a les meves orelles. No vull promeses que no s'acompliran. No vull somriures falsos ni carícies que no surten de dins.
Vull sentir-me viva, vull tenir il·lusions, vull oblidar l'angoixa i el patiment i obrir-me de nou a aquesta vida on jo mateixa i gràcies al teu rebuig m'he tancat. Vull que el dia passi aviat perquè hi ha massa coses que em recorden el que ja no tinc, el que vivia aquest dia. Vull que els meus ulls, abans tan expressius, recuperin la seva llum, la seva força. VULL SENTIR-ME VIVA!

Pell de gallina

2008-04-21T14:16:00.000+02:00

Una nit més

2008-04-21T08:27:00.003+02:00

Ja feia massa dies que havia regulat el tema del descans però suposo que mai es pot dir mai i aquesta nit ha estat horrible. Tombs i tombs al llit intentant relaxar-me i agafar el son, respiracions per intentar afluixar l'angoixa que m'ofegava. Ja començo el dia malament, estic cansada, no tinc ganes de fer res i em queda tot el dia per endavant, bufffff! I l'angoixa no afluixa, em fa nosa el coll del jersei, suspiro fort i seguit. Quin dia puc començar d'aquesta manera? Que arribi la nit, ja.

Una cançó

2008-04-19T19:13:00.003+02:00

El vaig veure per la tele: una entrevista al Manu Guix, que, com a bon admirador de Lluís Llach, ha volgut fer-li un homenatge amb un disc amb 11 versions. Em va semblar una persona molt agradable i al veure l'actuació que va fer despés, cantant en directe, he decidit que vull aquest disc! Es diu "11 Llachs". Aquí deixo el seu vídeoclip. Bon cap de setmana!

Gràcies a les 2!

2008-04-19T11:43:00.008+02:00

La Itzara de http://itzaraibz.blogspot.com/ i l'Anna de http://cosesialtrescoses.blogspot.com/ han pensat en mi amb aquests dos premis. M'afalaguen molt i em transmeten una dosi d'energia positiva. Moltes gràcies, noies! Una abraçada a les dues i fins aviat.

Malalt

2008-04-14T14:18:00.004+02:00

Està malalt. Va patir en silenci durant mesos, va rebre cops i menyspreus però ell aguantava perquè també estimava molt. Va aparentar ser fort quan havia d'aguantar el patiment del seu company. I quan ja estava a punt d'ensorrar-se va ser agredit amb força, sense miraments, amb violència. I va caure malalt. S'arrossegava, sospirava, plorava, s'ofegava sense ell. Van haver-hi mans que van venir a acaronar-lo, a donar-li escalfor dins la seva tristesa. Va necessitar de metges i especialistes. I ha anat passant el temps...

Ell segueix malalt, molt malalt. No vol estar sol però tampoc li fa cap bé envoltar-se de molta gent. La gent li recorda que tot ha canviat, que la vida ha continuat però que ell encara està malalt. Segueix amb els seus tractaments però, a la nit, quan s'amaga sota la manta, apreta les dents amb força perquè no el sentin plorar.

L'exterior

2008-04-12T20:41:00.002+02:00

Tinc la dolorosa sensació que tota la gent que m'envolta tenen una vida que els omple, que els fa feliços, que els il·lusiona i els fa sentir vius. Però no és el que jo sento. Em sento sola, molt sola, terriblement sola, tancada en mi mateixa, tan tancada que em fa mal qualsevol contacte amb l'"exterior" d'aquest món de mentida que jo mateixa he creat per no veure que no sóc feliç i no fa tant ho era i molt.

Avui he tingut un xoc inesperat amb aquest exterior del qual tant m'amago i m'ha deixat feta pols. Somriures, projectes, parelles, fills, mirades brillants... No vull viure el que m'està passant, ja no ho vull viure més, no puc.

Premi

2008-04-10T19:02:00.005+02:00

“La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. He tingut una sorpresa molt especial perquè l'Anna, de http://cosesialtrescoses.blogspot.com/, que ha arribat al meu bloc fa uns dies, ha pensat en mi i m'ha dedicat aquest premi per animar-me un xic. Li agraeixo moltíssim perquè m'ha demostrat que té uns sentiments nobles i un cor molt gran. Moltes gràcies, Anna!

Seguint aquesta línia, he decidit dedicar el premi a 5 persones que no estan passant un bon moment amb el més enorme desig de que surti el sol per totes i escapem d'aquesta boira que no ens deixa ser feliços. Així que, el vull dedicar a

- l'EMMA, http://lembruix.blogspot.com/

- la BOIRA, http://boirades.blogspot.com/

- la LLUNA, http://llagrimadelluna.blogspot.com/

- l'IRUNA, http://batecsdeltemps.blogspot.com/

- l'ESTHER, http://mybubbleripu77.blogspot.com/

A més, hi ha dues persones molt especials que sempre són al meu costat, virtualment parlant, i també els hi dedico el premi. Són

- la MARIA, http://maariieetaa.blogspot.com/

- i en CESC, http://sensefersoroll.blogspot.com/ (ens en sortirem, oi?)

Evidentment, haureu vist que no he acomplert això de regalar 5 premis i encara m'agradaria poder-lo dedicar a més gent que passen molt sovint per aquí i em donen les seves paraules per abrigar-me en la meva soledat, però potser ja m'estaria excedint (o no?). Gràcies a tots.

Fins que torni a sortir el sol

2008-04-08T13:53:00.009+02:00

Ella el va veure fugir d'aquella vida que havien anat construint en comú. No entenia perquè, no entenia quan ho havia decidit, no entenia perquè no en volia ni parlar. Va marxar amb les seves llàgrimes, amb la seva angoixa, amb els seus complexes, amb les seves preguntes sense resposta però, sobretot, va marxar pensant que s'ho devia merèixer, perquè ell li havia fet creure durant molt temps que ella no estava a l'alçada, en moltes ocasions.

I surt el sol sense ell, amb l'amarg rastre dels seus petons que ella inventa. Enyorarà el seu cos, buscarà la seva silueta al seu costat, on el necessita tant. I ell es despertarà, lluny però no massa, enlluernat per un altre sol, sota un cel diferent. I ella el recordarà però ell ni tan sols recordarà que un dia va compartir la vida amb ella, que s'ho passaven tan bé, que reien i gaudien de tots els petits moments.

I ella té el cor trencat. No té ganes ni il·lusions per res. Ni tan sols explicar el que sent, l'ajuda a sentir-se millor.

Gossos, 15 anys

2008-04-06T19:43:00.007+02:00

És graciós perquè els meus caps de setmana acostumen a ser de divendres a les 5 a dilluns a les 9, a dins de casa i en xandall o pijama, sense res a fer i massa temps per pensar. Però aquest ja es preveia diferent i realment ho ha estat (estic feta caldo!). I avui, dedicat especialment al Cesc i a la MAY (perquè trobo a faltar tantes coses i recordo amb molt carinyo aquell temps), aquest post-crònica del concert del 15è aniversari dels GOSSOS a l'escenari.

Divendres sortint d'escola, visita a l'esteticién pel casament de dissabte i com un coet cap a Barna. Vam aparcar el cotxe a l'Auditori i quan entravem sentim que diuen que falten 3 minuts per l'inici del concert, brrrrrrrrrrr! (eeeeeeeeeeeeeeeei, que jo he d'anar al lavabo!). L'ambient per sí sol ja era emocionant: darrera l'escenari, les bombolles que il·lustren la portada de l'últim disc dels Gossos, l'OXIGEN, sobre una cortina negra. L'Auditori estava ple a vessar, la gent estava nerviosa, corejaven els seus noms i de seguida es va apagar el llum i la gent va embogir a aplaudir i cridar. Des d'on estava situada, veia les seves parelles, pares, germans, sogres, amb un orgull preciós als ulls. Ells estaven radiants, sempre somrient, un xic emocionats en uns quants moments. Les paraules d'en Natxo, sempre tan encertades, van donar pas a un reguitzell de cançons velles i noves. Entre ells hi havia més complicitat que mai, i mira que és difícil! Potser vaig trobar a faltar alguns temes i d'altres els hagués tret. Com a bon concert aniversari, els Gossos van voler comptar amb col·laboracions de gent que ha cantat amb ells i ha compartit escenari en més d'una ocasió. Especial menció a Sopa de Cabra, els quals estaven representats per en Gerard Quintana i en Josep Tió, i que els van presentar com a "pares de tot això, amics, germans i mestres". UF, pell de gallina! També van sortir els Lax'n'Busto per interpretar una esbojarrada "Tinc fam de tu", entre en Salva i en Roger, quina descàrrega d'adrenalina! El productor Suso Saiz, la Beth i finalment, l'aparició d'en Dani Macaco, amb la cançó ja començada, just quan li tocava entrar, van ser la resta de col·laboracions. Abans dels primers bisos, la gent ja havia saltat de les seves butaques i corregut escales avall! L'Auditori en ple estava dret i cantant amb força aquelles cançons tan escoltades. Moments especials: molts! Sols, al mig de l'escenari i sense micro, suau so d'una guitarra marcant el ritme, amb un silenci general al públic, en Natxo, en Juanjo i l'Oriol, van cantar a cappella el "Helplessly hoping", quina emoció! Abans d'uns altres bisos, van sortir alguns dels convidats a entregar un ram a cada un dels 5 Gossos. La veu entretallada de l'Oriol donant les gràcies a tothom per aquests 15 anys de somni... Molts i molts moments. Tenint en compte que els hem seguit des de l'any 97 però ara feia 2 anys que no els havia vist, per culpa del que tots sabem, veure'm allà al mig, cantant, aplaudint, emocionant-me... em va fer sentir VIVA. Em quedo amb la cançó "Solstici", tot i que, vaig plorar tant que gairebé no la vaig sentir ;-) i amb l'emocionant "Corren" amb en Macaco.

Una nit genial, amb un final apoteòsic. Va tenir ocasió d'intercanviar 4 paraules, petons i fotos amb ells, recordar tants anys i tants concerts i agraïnt-nos que fossim allà. Us deixo una foto, van sortir força fosques. També he posat un vídeo del SOLSTICI a l'Auditori que tant em va emocionar divendres.
Gràcies per llegir-me.

Trencada

2008-04-03T16:10:00.005+02:00

Em vas trencar el cor amb un cop sec.

Durant aquest temps, estic passant de tot: moments dolents i moments més passables. Però aquest cop i la soletat que m'envolta, enfosqueix els meus dies i les meves nits. Fa dos dies que l'angoixa no em deixa. Ahir i avui l'angoixa m'ha atacat a l'escola i he necessitat el recolzament i les paraules amables dels companys. Gràcies per ser-hi, per l'afecte que m'heu demostrat i per la comprensió que heu demostrat amb mi.

Sentir-se de marbre

2008-04-02T23:40:00.006+02:00

Perquè són els Gossos i en dies com avui sento molt bé el que vol dir sentir-se de marbre. Perquè hi ha hagut un moment preciós de complicitat amb una amiga i companya de l'escola. Perquè el divendres aniré a l'Auditori a celebrar amb els Gossos els seus 15 anys damunt de l'escenari. Ells formen bona part de la banda sonora de la meva vida. I avui, més que mai:

EM SENTO DE MARBRE

Un Cheers per tu!

2008-04-01T23:57:00.005+02:00

A tu, la que sempre té un CHEERS! per fer-me riure: gràcies per haver aparegut a la meva vida i voler compartir coses tan meves, sense recança; per fer-me còmplice de les teves coses. Qui m'hauria dit que tan lluny de casa, em sentiria com a casa gràcies a tu. Gràcies AMIGA, i gràcies al husband que també forma part del pack. Us estimo molt!

100

2008-04-01T14:20:00.006+02:00

Aquest és el meu post número 100. Durant tots aquests mesos, he buidat molts sentiments i pensaments. Moltes vegades els meus escrits han estat plens de llàgrimes i angoixes degut al moment que estic vivint, però dins meu hi ha moltes ganes de sortir d'aquest pou, de tornar a gaudir de la vida, de somriure i ser la noia de sempre.

En aquest camí, s'han anat afegint espectadors, lectors que fidelment han anat passant i han buscat el costat positiu del que jo exposava per arrencar-me un somriure. No vull oblidar-me de les noves incorporacions, que han entrat fermament en aquest raconet. El bloc s'ha convertit en una part molt important del meu dia a dia, llegir-vos, escriure, contestar als vostres blocs... I a molts de vosaltres ja us considero "amics" perquè m'agrada pensar que som aquí per fer pinya i recolzar-nos els uns als altres. Bé, deixem els sentimentalismes i treiem les copes de capa i el confetti: salut i moltes gràcies a tots! Un petó ben gros

La màscara

2008-03-31T19:58:00.004+02:00

Sempre porto la màscara. És bonica, riallera, fa bromes i mostra complicitat. Però només això, una farsa. A vegades, es perd la seva mirada en l'horitzó, davant d'una parella o d'una mare amb el seu nadó. No vull ser jutjada perquè ENCARA estic així, no vull ser assenyalada com "la que no vol sortir-se'n", i no se m'acudeix una manera millor: ells tranquils i jo m'ho empasso sola.

La bombolla

2008-03-28T23:39:00.007+01:00

Hi havia una vegada una noia que vivia en una bombolleta. A dins només hi havia l'aire suficient per viure i ella es negava a sortir a buscar-ne noves alenades a fora per poder permetre's petits luxes com una bona rialla, una estona de conversa o una passejada. No sempre havia estat així. Un temps abans ella vivia, disfrutava, somreia i respirava. Ella tenia el cor molt gran, potser massa. Però va cometre l'error d'entregar-lo, sense mesura, sense temença. Durant un temps es va sentir embolcallada d'amor i d'aquell aire fresc que tant necessitava, que ell li entregava cegament. Però les coses van anar canviant. Hi havia retrets, gelosies i dolor. La noia pensava que no mereixia l'aire que ell li regalava i se sentia malament, petita i perduda. Però ella volia aquell aire, el necessitava per viure. S'havia convertit en la seva vàlvula de vida. Ell mai va avisar que volia tallar la via d'aire però un dia desagraït i fosc, unes enormes tisores rovellades van tallar el tub i la noia va començar a sanglotar, a convulsionar-se, buscava el contacte, cercava aquella mà amiga, aquell cor entregat que li donava l'aire, la vida. I ja no hi era. La noia va caure a terra, defallida, desmaiada de tan plorar, de tan patir. Cors amics van donar-li aire un temps. Ella va refer-se, va poder aixecar-se dempeus altre cop, però seguia notant el tall de les tisores lletges i sentia que aquell aire no era realment per ella, que no li pertanyia. No tenia cap dret de xuclar l'aire que altres personetes necessitaven. I va allunyar-se de tot i de tothom. I va crear-se la seva bombolleta, fosca, petita, estreta, amb l'aire just, just per sobreviure, just per no morir. Però tan menuda era la bombolla que a fora es van quedar els cors amics, les vies d'aire, les il·lusions.
I allà està encara la noia, panteixant, intentant no abusar del poc aire que té, plorant quan recorda les abraçades, els petons i l'AIRE que mai més tornarà.

M'ofego...

Que plogui...

2008-03-25T14:28:00.005+01:00

Tornada a la feina després de deu dies de vacances. Deu dies que no he aprofitat per dormir perquè no he tingut l'ocasió i ara mateix voldria que es posés a ploure. Donaria tot el que tinc per poder-me quedar a casa mirant com a fora plou i la pluja s'emporta el cansament, les desil·lusions, l'angoixa, les preocupacions... Vull passejar-me sota la pluja fins a quedar amarada d'aigua. Vull que plogui...

Tornada a la rutina

2008-03-23T23:05:00.006+01:00

Vaig tornar de la meva escapada a Brno. Van ser dos dies bonics, un canvi d'aires en el meu estat sempre s'agraeix. La ciutat és bonica, amb racons amb encant, però em movia quelcom més que fer turisme. Ens vam retrobar part de la colla que ens vam conèixer aquest estiu fent un curs a Anglaterra i vam anar a veure la profe, que és d'allà. És una tia genial, sensible, valenta, optimista, carinyosa... Va haver-hi un moment en que gairebé em desmunto quan em va preguntar com estava i tal, les dues vam compartir les nostres històries, amb els ulls plens de llàgrimes.

Van ser un parell de dies molt intensos: als matins vam estar a la seva escola, veient com donava la classe d'anglès i donat-li un cop de mà. És una escola molt diferent de les que coneixem per aquí, amb un mètode molt atractiu i em va agradar molt de conèixer ni que fos durant dos matins. A les tardes ens va portar a fer turisme i van ser moltes les xerrades còmplices entre el grupet, in English of course (sempre que podíem quèiem en el català, és clar).

Vaig riure, vaig sentir el fred a la cara, vaig veure i trepitjar neu, vaig parlar, riure i compartir, i a la tornada un altre cop la baixada.

Em sento sola. Sé que és difícil però ara mateix em fa mal que em jutgin perquè jo em sento així i no en sé més... Gràcies.

Demà me'n vaig

2008-03-16T12:55:00.008+01:00

Demà ben aviat comença la meva escapada. Me'n vaig un parell de dies i un parell de nits a BRNO, República Txeca. A l'estiu vaig fer un curs a Anglaterra amb una professora genial que era txeca i ara anem a fer-li una visita algunes de les seves alumnes. Em fa ànsia, no us penseu. Esperava aquests dies de vacances amb candeletes per poder descansar i fer el manta però ho hauré d'aplaçar per a partir de dijous.

Tinc ganes de veure la Sharka, tinc ganes de veure les companyes, tot i que trobaré a faltar a les que no venen :( Espero carregar-me d'energia positiva, riure molt, practicar el meu English i desconnectar. A la tornada ens retrobarem. Salut i fins aviat.