Una Catalana a Suècia

Dos de Juliol de dos mil vuit, vint-i-tres hores i vint-i-sis minuts

2008-07-09T02:56:00.000-07:00

Sóc una novata. Ningú m’havía explicat els secrets de la maternitat, perque la maternitat és això un secret del qual es pot parlar però que fins que no s’experimenta no se sap què és realment. He/hem llegit llibres, buscat informació per internet, preguntat a la gent que té familia, interrogat a la meva mare sobre els seus embarassos i parts, però tot això no ha estat suficient per a fer front a les dificultats del part i dels primers dies. Tot és una revolució. Revolució hormonal, revolució corporal, revolució vital. Els déus de la natura ( si és que foren ells qui ho decidíren) em van donar un Rolls Royce com a vehicle del fluid làctic... però l’ equip tècnic es va oblidar de posar-li el motor! M’ha costat una setmana engegar l’alletament. I encara no va bé. Tenim un nen preciós. Quatre kilos cent-cinquanta grams i cinquanta tres centímetres de llargada. I aquests no seràn per mi que jo sóc un tap de bassa!
S’assembla al seu avi matern i a la seva avia paterna. I és clar els cau la baba.
Dóna molta feina, menja molt i s’enfada quan està afamat i no té paciència (en això s’assembla a mi), també perque la vida segueix amb totes les altres necessitats: jo i el meu home també hem de menjar, dutxar-nos, arreglar coses... i la cessària és una gran putada. Sobretot quan no ho esperaves de cap manera. I també perque fa mal, fa mal quan et bellugues, quan t’alces del llit i quan t’ajeus. I cada dia a partir del naixement del meu fill en mirar-me al mirall despullada veuré aquesta cicatriu que em recordarà que ja sóc mare i que hauré d’anar descobrint els secrets d’aquest ofici impagat però impagable. Benvingut a les nostres vides Marcel.

No és una pregunta indiscreta. Quant guanyes?

2008-06-24T03:16:00.000-07:00

Una de les coses més vergonyoses d’aquest país és que els ingresos dels ciutadans són documents públics que qualsevol xitxarel.lo pot tenir la barra de voler consultar. Avui per tercer dia consecutiu s’han publicat en aquest diari sensacionalista una llista de persones privades i la quantitat de corones sueques que guanyen. El que és més esgarrifós és que no tots aquests noms són càrrecs públics i/o polítics, alguns d’aquests ciutadans són professionals que es guanyen la vida amb els seus propis mitjans: periodistes, cantants, escriptors... és a dir que aquestes quantitats publicades no són diners que provenen dels nostres impostos sino de la seva feina. A més quan es publiquen aquestes dades es veu que es venen molts més exemplars, sí nens, aquest és el nivell de safareig del suec standart, voler saber que guanya l'un i l'altre. Que consti que no he comprat el diari però he sentit la xafarderia a la radio. Algun dia arribarem a aquest nivell de transparència a Catalunya o a Espanya?

Homo sapiens sapiens versió 1.0

2008-06-19T03:02:00.000-07:00

Els humans som un producte de la natura realment arcaic. Envoltats com estem de noves tecnologies, aparells d’última generació, canvis i revolucions que ens afecten constantment i als que estem obligats a adaptar-nos... són tantes coses al nostre voltant que es transformen i evolucionen! Mentre nosaltres encara vivim i funcionem amb els mateixos components que quan viviem a la selva.
Portem 150.000 anys amb al mateix tipus de programació, disseny i mecanisme. No s’ha millorat la nostra versió, encara funcionem amb la mateixa base bioquímica que fa milenis, però al nostre voltant, el nostre medi no té res a veure amb el medi que teniem quan vam començar a existir.
A que ve tot això? Doncs com podreu comprendre estic llegint articles sobre el part i les circumstancies que afavoreixen el part, perque ja n’estic una mica fins el gorro d’anar esperant, oi?
Les teories científiques que es basen en estudis de mamifers i en estudis de dones en comunitats primitives diuen que les dues hormones que dificulten / faciliten el part són l’ adrenalina i l' oxitocina. L’adrenalina inhibeix el part, és la hormona que fa que davant el perill, l’estrés o l’angoixa es bloquegi totalment el procés del part per poder sortir corrents, fugir i protegir-se de l’aparent perill. Reacció i acció davant el perill.
L’oxitocina és l’hormona de la felicitat, l’hormona que dispara tot el procés del part i que fa que comencin les contraccions i els dolors, que no són perque sí, ni cap càstg dels déus!, són per obrir el cos, i ajudar el bebé a sortir. L’oxitocina és l’hormona de l’amor i el sexe, es segrega quan la ment està en calma, en tranquilitat i amb una sensació total de protecció i seguretat. Per això moltes vegades els parts s’inicien a la nit, quan la dona està al llit dormint o descansant, en un lloc que li inspiri seguretat i protecció.

Ens hem allunyat de l’entorn en que vam aparèixer, per qual estavem adaptats, i nosaltres hem transformat aquest entorn però no ens hem transformat a nosaltres mateixos, el nostre cos continua estant preparat per néixer i parir com quan erem a la selva, amb aquestes dues hormones com a únic però poderós mitjà), però en canvi mentre esperem el moment tenim estímuls constantment, ordinadors, televisió, música, partits de fútbol, telèfons mòbil, sogres que truquen per saber si hi ha novetats i marits impacients i nerviosos...
Ja no tenim un lleó que ens ataqui però tenim altes dosis d’estrés, així no hi ha qui pareixi, tu!

Recta final

2008-06-11T07:31:00.000-07:00

Final, Final, Final.... Fi de curs, fi de feina, final del curs a la universitat i final d’embaràs. La setmana vinent és el cumplemesos: 9 mesos, tot i que la data no és cap certesa, tan pot ser que el nen neixi abans com després ( hi ha un parell de setmanes de marge). Estic una mica massa enfocada amb el final de l’embaràs, sembla que tot s’acaba aquí però en realitat tot començarà a partir del naixement. M’hauré d’anar acostumant a que ja no som dos, sino que serem tres, i un d’ells absolutament dependent dels dos adults. El meu sambo em diu que ja fa molts mesos que hem deixat de ser dos, que la seva presència amb els seus moviments, i amb tots els preparatius que hem fet: que si bressol, cotxet, robeta, canviador, i trastos mils, és més que evident que ja som un més. I és veritat. Jo li he parlat molt i el seu pare també, fins i tot l’he renyat perque a vegades m’ha clavat unes puntades als organs interns que m’han fet saltar de la cadira del mal que fan, tot i els 13 quilos de més que porto bellament adherits a la part esfèrica del meu cos .
Divendres hi ha la festa de fi de curs que ja vaig explicar l’any passat. Em fa tanta il.lusió anar-hi perque alguns dels alumnes que s’en van els he tingut dos anys i són encantadors. Espero que no hi hagi cap novetat i pugui anar-hi. Aquestes últimes setmanes quan encara alguns companys em veuen per les escoles em mirem com dient ”aquetsa encara no ha parit?” Estarà embarassada eternament?, (i avegades també ho penso jo, al principi costa acostumar-s’hi però al final es fa tant normal que segur que em sentiré rara quan ja no tingui panxa, em semblarà que em falta algo). Tots tenen ganes de perdre’m de vista, amb aquesta panxa tan grossa, però que s’hi pot fer... no puc desaparèixer, només explotar algún dia d’aquests. Tindreu novetats, però no sé quan...¿?

Llamp de llamp!! Troglodites! Antropòfags! Trinxeraires!!

2008-06-04T04:41:00.000-07:00

Vaig tenir una lliçó ben especial la setmana passada amb els meus alumnes més grans. Ja els havia promès l’any passat que si eren bons fariem una classe sencera per aprenre paraulotes en castellà. I com era d’esperar estaven impacients perque arribés el dia que tractessim aquesta indispensable i importantíssima part del temari. Va ser divertidíssim, jo la que més vaig riure. I a més a més vaig poder constatar coses específiques de l’idioma, suec en contrast mab l'espanyol i el català . Per exemple que el castellà ( i també el català) és un idioma escatòlogic, sexual ( blasfema moltíssim sobre les parts intimes del cos i sobre l’acte sexual), escatològic a més no poder, mentre que el suec té una tendència a ficar-se a molt en temes de religió, especialment en malediccions, diables i dimonis. Bé cal dir que moltes vegades en el nostre idioma també esmentem a déu, cristo, el pa beneït i altres elements liturgics... però no amb el dimoni.
Però deu ser cosa de la religió luterana que els suecs insisteixen tan en les figures que representen el mal, la nostra la catòlica està massa emparentada amb els deus grecs i romans i és en resum molt més visceral (els deus de la mitologia greco-llatina estaven tots embolicats entre ells i els passaven coses molt més terrenals que no pas celestials: incestos, violacions, assassinats, concubinats, gelos, enamoraments..). L’església sueca no ha rebut tanta influència de la tradició clàssica però queden les despulles dels vikings, que creien en una natura divina i en la dualitat del bé i el mal, la tradició nòrdica es basa més en lo misterios i en lo sobrenatural. Nosaltres utilitzem la fantasia mitològica per explicar coses més semblants a la humanitat... vet aquí una altra vegada el racionalisme i el seny mediterrani enfrontat amb la rauxa o la passió celtibèrica, que jo conecto amb els que venien de nord enllà.

Set classes de pastissos

2008-05-27T09:51:00.000-07:00

Aquesta és la manera com mana ( o manava) la tradició a l’hora de convidar els amics i parents a fer el cafè. El cafè s’ha d’acompanyar de set menes diferents de galetes o pastissets. Així es demostrava al convidat que en aquella casa hi havia abundancia. Aquesta tradició ha deixat de trascendir, entre altres coses perque és completament absurda i fora de context avui dia, els convidats no van a jutjar la riquesa de l’anfitrió i molt meys ho farien per la quantitat de diferents tipus de galetes que es serveixen amb al cafè. Ho farien, en tot cas, observant el mobiliari, els aparells d’electronia domèstica, o el model de cotxe apartcat a la porta.

Algunes senyores grans però que continuen convidant a la tradicional fika, sembla que tenen encara una certa obsessió amb els pastissets i les galetes i segueixen fornejant i preparant delicioses menges per acompanyar el cafe i presentar-les a la taula amb l’orgull del “fet a casa”. El secret però és que és molt més fàcil avui dia oferir si no set (que és exagerat), tres o cuatre menes de pastes diferents, i es que quan les fan, en fan un futimé i les congelen i així van tirant i descongelant segons necessiten. Un avanç tecnològic que haria fet meravelles a l’época de les rebesavies sueques del meu home, que es passaven tot el sant dia a la cuina fent pastissets pels convidats, set menes diferents, no fos cas que els prenguessin per pobres o per garrepes.

Yoani Sánchez

2008-05-23T07:52:00.001-07:00

Darrerament he descobert un blog molt interessant. Fa uns quants dies fent un treball per la universitat buscava informació sobre l’actualitat cubana, i em vaig adonar de la quantitat de gent que escriu desde l’illa però sobretot desde fora ja que hi ha molts més mitjans tecnològics per fer-ho que no pas desde l’interior. Vaig anar a parar al bloc d’aquesta noia, i després vaig descobrir que la revista Time la va nomenar “una de les cent persones persones de la revista Time de l’any 2008” en la categoria de heois i pioners. El motiu: la lluita diaria desde Cuba que fa a través del seu blog. Sí, ella és una de les que s'atreveixen a dir el que pensa obertament de la seva situació personal i del què passa al seu entorn. Si teniu temps i/o curiositat per com van les coses pels qui viuen allà ( no pels turistes! ) us recomano que hi doneu una ullada. El blog està molt ben escrit i enganxa per la seva simplicitat i precisió a l’hora d’ilustrar una realitat més que vergonyosa. Sense ficar-me en política ni en ideologies varies, és llastimós que la gent d’un país tan excepcionalmemt ric en recursos (humans, naturals i agricoles) s’hagi de veure passant fam.

Estalvi

2008-05-14T06:40:00.000-07:00

Estalviar és una cosa que costa molt de fer. Sobretot l’estalvi econòmic per exemple de cara a comprar una vivenda o pensant en el bebé, en tenir un racó pel futur. Mil coses. Però també he estat pensant molt en el problema de l’aigua de Catalunya i de tota la Península Ibèrica. No hi ha aigua i la que hi ha està tractada de manera que quan arriba a les cases és dolenta. No per la salut però, és igualment dolenta. L’aigua a Catalunya té un gust horrible, la de l’aixeta no es pot beure, ( potser només és bona als poblets del Pirineu). Quan comparo l’aigua de l’aixeta que tinc aquí a casa, que surt fresquíssima, molt bona, realment inodora, incolora i insípida amb la mena de substància química blanquinosa i pudenta que surt de l’aixeta quan sóc a casa dels meus pares m’en faig creus. S’han passat tota la vida pujant garrafes d’aigua del supermercat cap el pis. Escales amunt i escales avall. A més he d’afegir que l’aigua envasada aquí a Suècia, practicament no existeix. Només és possible trobar aigua amb gas o amb sabors afegits ( ben variats per cert: llima, maduixeta de bosc, pera, nabiu, gerd..) . Però l’aigua mineral ... no té sortida, com que la de l’aixeta és excel.lent, ningu té necessitat de comprar-ne. És amb multitud de petites coses com aquesta que sé que viure a Suecia és un luxe, i no em refeixo als sabors de l'aigua envasada sino la de l'aixeta.
La manca d’aigua és una pérdua en qualitat de vida. I així és a molts llocs d’Espanya, on les fonts són seques i l’aigua corrent empudega. Les rieres són eixutes tot l’any perque hi ha un abús de consum i sobrepoblació. El govern encara vol que el nombre d’ habitants d’Espanya augmenti més i amb això el problema de la manca d’aigua encara serà més agut. Fins que s’arribi ala desertització.
Com es pot estalviar aigua en un país on no plou prou i cada vegada plourà menys i dic això quan desde casa m’han explicat que fa tres dies seguits que plou, amb l’esperança que els embassaments s’omplin i es pugui passar un estiu amb suficient aigua per a suministrar sense alertes ni racionaments. He llegit avui mateix l’esperpèntica noticia dels vaixells carregats d’aigua que envien desde Tarragona cap a Barcelona i la meva cara s’ha transformat en un immens interrogant ja que no he entès amb quina finalitat es feia una maniobra tan costosa. ¿? Les tones d’aigua transportada s’han consumit en questió de pocs minuts i tot plegat ha trigat dies i dies en dur-se a terme. Si es segueix amb aquests invents estranys el preu de l’aigua a Catalunya superarà el de l’or, els diamans i el del platí tots junts.
L’estalvi no és una solució en aquest cas, només una mesura de supervivencia temporal.

Trottis

2008-05-13T04:54:00.000-07:00

Que vol dir cansadeta. Es que tinc molta feina aquests dies. S’acosta el final de curs, alguns grups han de fer exàmens. Vull organitzar-me el millor possible per si he de deixar alguna cosa penjada per culpa del part. A més els meus estudis a distància exigeixen també la última dedicació en treballs a presentar i un parell d’exàmens. Si a tot això li afegiu un estómac i esòfag comprimits i aplastats per un bebé que ja pesa 2800g, entendreu perque no tiro.
Aquestes dues últimes setmanes ha fet molt bon temps. El diumenge vam arribar a 28 graus de temperatura que no és gens normal ni en aquesta época ni gairebé tampoc a ple estiu. La gent s’ha començat treure la roba, i es veien descamisats per la ciutat. A la que poden es despiloten tots. Sandalies, shorts, samarretes de tirants... i suecs suats.
Els alumnes no tenen ganes d’estar a dins i només em demanen per fer activitats a l’exterior. I a mi em fa una mandraaaaaaaaaaaaaaa. Que voleu que us digui, el meu cap ja és en un altre lloc.

El llevador

2008-05-06T09:23:00.000-07:00

No és cap acudit. Avui hem anat a visitar l’hospital on ens toca parir en Marcel i la persona que ens ha fet la visita amb totes les pertinents explicacions era un llevador. Si, un home que ha estudiat la carrera de llevadora, un “comadrono”. Digueu-me tancada, anticuada, passada de moda o carregada de manies i de prejudicis però encara em costa d’entendre com hi pot haver homes que vulguin dedicar-se a aquest ofici. No perque l’ofici en si no sigui maco, que em sembla estupendo: ajudar a les dones a dur un bebé al món!, una feina útil i a més generalment amb moltes alegries, però el que em costa d’entendre és que normalment les paridores no es trobaran gaire cómodes amb un home que els estigui mirant els baixos inflamats i adolorits durant unes quantes hores en un moment en que una no sap gaire el què es fa. Jo personalment no voldré tenir un home com a llevador en aquest meu primer part. Ja n’hi ha prou amb que tingui l’home al costat que farà alguna miradeta d’esquitllada de tant en tant. Amb això sóc tradicionalment i discretament pudorosa.
És el mateix amb els ginecòlegs. Fa anys encara eren majoria els ginecòlegs homes i hi havia poques metgeses, més que res perque la carrera de medicina estava força enfocada als homes, i ha estat fa uns 30 o 40 anys que han començat a sortir metgesses a punta pala de les facultats de medecina. La meva mare va tenir tota la vida ginecòlegs homes, fins que al final es van jubilar. I ara no ho sé, suposo que tindrà el que li toca a la Seg. Social i ja li està bé. Jo m’en alegro moltíssim que ara hi hagi més dones amb aquesta professió, ja que sento, penso i crec que estan més properes a la condició femenina que no pas un senyor per més que hagi estudiat. No em malinterpreteu, racionalment estic completament d’acord amb que són vàlids i boníssims fent la seva feina, professionals i absolutament preparats, però aquí hi ha una altra cosa que hi juga un paper important, la part sensible, emotiva i de confiança del pacient, i això senyors meus no es pot canviar. O que m’en dieu d’una metgesa que tingui l’especialitat d’urologia o andrologia? Sí, sí pot ser molt bona doctora però... quants homes preferirien que fos un profesional del seu mateix sexe a l’hora d’examinar material tan delicat?

Controls

2008-05-04T08:40:00.000-07:00

El viatge que vam fer el cap de setmana passat va resultar globalment molt positiu. L’ocasió era festiva i plena d’emocions, però ens va passar una cosa que vull explicar: el tracte rebut a l’aeroport de Lubeck, Alemanya, on vam fer escala a l’anada. Mentalitat prussiana amb disciplina militar del S. XIX. Res a veure amb l’aeroport de Baden Baden on també vam fer escala tornant i que és igualment territori alemany, però on demostraven molta més flexibilitat i amabilitat. A l’entrada del control policial, allí on has d’ensenyar: tarjeta d’embarc, passaport i bosses o equipatge de mà i informar si portes algun producte líquid, ens trobem un bulldog alemany de Ryan-air que ens atura i ens interroga sobre: el pes de les maletes (proveit d’una bàscula al costat per certificar fins l’ultim gram dels 10kg permesos), em mira i remira el xarop contra l’acidesa d’estòmac que jo mostrava amb una bossa de plàstic obertamenti explicant el que era. Em demana si tinc recepta i li dic que no perque es ven sense recepta, però que la llevadora me l’ha receptat. Insisteix en que si no tinc recepta no el puc entrar. (jo que no li faig cas i l’entro igualment, ja seran els policies en tot cas qui m’ho confiscaran). Al meu home que duia també en una bossa transparent un perfum de 75ml i un producte cosmètic pel cabell de 50ml també li diu que només pot entrar envasos de màxim 100ml...¿? I per acabar el va obligar a buidar la motxilla i ficar-la dins la maleta perque només es podia portar una peça d’equipatge. Jo duia el meu bolso i la maleta...i no em va dir res sobre això. Cap quadrat. Quan vaig passar sota el detector de metall, l’aparell va sonar... no m’extranya amb la de ferro que m’estic prenent aquests ultims mesos! Però la sorpresa no va ser aquesta, llavors una dona policia em va agafar a banda i em va fer pujar sobre una tarima. Allà, va rastrejar tot el meu cos amb un detector de metall manual, fent-lo passar per tot arreu, pit, esquena, cabell, cuixes, cames, braços, i el que va ser més humiliant de tot que passés una i altra vegada el merdós aparell per la meva panxa de set mesos, insistint i apretant en totes les curves com si hi portés una bomba amagada. Em vaig enfadar moltíssim i fins i tot li vaig dir que “I think it’s enough”. Una experiència molt desagradable. A cada aeroport europeu s’agafen la normativa de manera diferent, tot depen dels paios que et trobes als controls. Alguns es passen d’estrictes i altres que no miren res. Com poden haver-hi tantes versions diferents d’interpretar un reglament?

Quatre homes

2008-05-02T01:10:00.001-07:00

Només en falta un.

Un santíssim sacrament

2008-04-22T04:17:00.000-07:00

D’aqui a només tres dies marxem cap a Catalunya. Jo, la meva panxassa de set mesos i el meu estimat home. Anem de casori. La meva germana es casa el proper cap de setmana, i ens esperen uns dies de familia, festa grossa i sobretot de moltes i intenses emocions. Seran nomes quatre dies, és molt poc, però els espero amb candeletes. Vull que em vegin i vull veure’ls. És el primer casament a la meva familia, la meva familia nuclear de germans i pares, no de cosins, que d’aquests en tinc un futimé de casats, hipotecats i encanallats. Per cert potser cal fer un aclariment, jo no tinc marit. Tinc home però no marit, per això aquest serà el primer casori de casa (em demano si n’hi haurà algun altre tenint en compte que som quatre germans...??), i pel que sembla un casori amb tots els ets i uts. Els meus pares van atabalats, volen que tot surti molt bé, que el fotograf trobi una casa preciosa, que faci sol, que els fills facin goig... és tot un ritual amb el seu atrezzo i les seves collonades, no sé perque tant de compromis en un sol dia. Però en gran part m’agrada tot aquest teatre. No és gaire sovint que un es pot disfressar una mica amb les millors gales i trobar tota la santa parentela reunida. De fet són comptades ocasions en la vida i ho trobo divertit. Jo de gales poques, m’ha costat Déu i ajuda trobar un vestit de festa per a embarassada i que sobretot estigui a l’alçada de les exigències de la meva mare, que no perdonaría un fiasco en els meus atuells en un dia tan assenyalat. Encara no l’ha vist, però espero que l’aprovi. Amb la meva forma humana cilíndrica que ha perdut qualsevol cosa que podia assemblar-se a una cintura, no es podien fer gaires miracles tampoc, i el meu abdomen esfèric copçarà igualment totes les mirades. He assumit la meva condició, intentar ser graciosa i elegant amb una panxa de set mesos és quelcom força impossible. Opto per ser social i divertida, si més no fins que les sabates no comencin a torturar-me els peus. Fins la setmana que vé!

L’atmòsfera “mysig” i les avaluacions

2008-04-20T03:11:00.000-07:00

Un dels grups que tinc en una escola havien d’escriure l’altra dia el full d’autoavaluació. En aquest paper jo vaig preparar algunes preguntes que ells havien de respondre sobre el seu desevolupament de l’assignatura, si creien que milloraven, si treballaven bé amb els companys... i també podien fer comentaris generals de la classe o el professor. Una de les alumnes va escriure que jo era “mysig”. Aquest terme és un terme molt suec que s’utilitza en moltes ocasions per a decsriure més que tot un ambient, un espai, una sensació, pero jo encara no havia sentit mai que algú ho utilitzés per a descriure una persona! En català seria com “acollidor”,”càlid” , “íntim”, però és bastant difícil de traduir.
El que és més sorprenent de tot és que l’alumna pertany a un dels grups que han estat i continuen sent més difícils enguany. Per això s’em fa estrany que aquesta noia hagi pogut veure en mi aquesta “qualitat” ja que només entrar a la classe amb els energumens és com una lluita constant abans no es pot aconseguir una atmòsfera de pau i poder ensenyar-los quatre tonteries als joves. El que compta per a mi és que com a mínim l’adjectiu que m’ha posat és molt positiu i amb això jo ja em dono per satistefa.
Vaig observar en les seves respostes que la majoria dels nois que tenen un munt de problemes en l’aprenentatge, problemes del tipus que no retenen els coneixements, o que no saben treballar sense l’ajuda constant del professor ( Ep! que tenen 13 i 14 anys, no són nens de pàrvuls), o que no es concentren, no escolten o que es passen l’estona xerrant amb el vei, aquest són es que tenen millor autoestima, i els que tenen una visio de la realitat completament desviada. Els que als examens han tret pitjor nota, es a dir que no han aprovat, amb resultats penosos, responien que es posarien un excelent com a nota de curs. Toma ya! I en canvi, algunes de les noies que han tret notes absolutament brillants, amb excel.lents a l’examen, escrivien en la resposta que potser mereixerien un notable. Molta modestia per part de les noies, i molta xuleria per part dels nois. També hi havia noies que no han tret resultats molt bons però han estat sinceres i han respost amb el que quadrava amb la realitat, i algun dels nois que han tingut bones notes tambe. Però és realment curios com els que son un autèntic desatre es consideraven els reis del mambo equiparant-se amb alumnes que estan a anys llum d’ells, pel que fa a nivell de coneixements. El món està ple de fantasmes, i pel que sembla comencen ben aviat.

Automòbils i homes fugissers

2008-04-13T05:51:00.000-07:00

A finals de gener vam signar el contracte de compravenda. El concessionari ens comprava el meu cotxe i nosaltres compravem un cotxe nou més gran i més modern per a cobrir les necessitats que ens esperen proximament. Contents pel tracte fet, ja només faltava esperar les sis o vuit setmanes que ens van dir, per a que ens entreguessin el cotxe. L’automòbil ve fabricat de França, és un Peugeot (marca que per altra banda jo no li tinc gran estima perque a Catalunya quasi tots els quillos maquinorros van amb Peugeot, però afortunadament no és un 206, sino un 307 familiar), amb això podiem comptar doncs que la logística entre França i el nord d’Europa no seria una cosa massa complicada, res a veure si haguessim encarregat un cotxe del Japó o de Corea. Estem a mitjans d’Abril i encara no tenim noticies del cotxe. Bé, sabem que ha sortit de fàbrica i que en algun moment del mes de març el cotxe era dalt d’un vaixell entre Dinamarca i Suècia! Si no hagués estat perque hem trucat nosaltres demanant com anava el tema de l’entrega, encara seria hora de sentir alguna paraula per part del venedor. Em sembla molt malament aquesta falta d'informació, som clients, i no precisament clients que compren un quilo de patates... coglions! Que un cotxe val molts cales! Ens haurien de tenir com a minim informats. A més hem deixat de fer moltes coses durant tot aquest temps, tenim encara el petit Suzuki però com que està en pre-venda no podem fer més de un determinat número de kilometres, i ja ens hem passat del limit. Jo estic molt enfadada amb el tema però el meu home, (típic suec) , em diu que paciència, que ja arribarà, i que no podem fer-hi res. Quan el suec es posa suec és que no puc. Enlloc d’enfrontar-se al problema fuig del conflicte com de la pesta. Caguetes que són tots plegats! Brrrrrrrrrrrrrrrrrr!

Ser o no ser ... català/na

2008-04-08T05:18:00.000-07:00

Com que alguns heu escrit comentaris molt llargs en lloc d'escriure un comentari faig un nou post amb el que se m'ha acudit sobre el tema. Estic d’acord en moltes coses que dieu tant l'Anna com el Barrufet, per exemple que de llengua pròpia només n’hi ha una i que d’identitat també. Però el fet d’ignorar que entre Catalunya i Espanya no no hi ha res en comú, no em sembla tant evident. Desde l’estranger es veu un català molt més semblant a un espanyol no català que a quelsevol altre nacionalitat. I si no mireu com de similar és la societat catalana amb la societat espanyola no catalana. És el mateix estil de vida, la mateixa manera de pensar, el mateix tipus de menjar, d’horaris, d’organització familiar, gairebe de costums i tot. Som idèntics als espanyols en moltes coses. I en moltes coses també som molt semblants als habitants d’Amèrica llatina. Per exemple capacitat d’improvitzar, tenim families molt extenses, els joves que no acaben de marxar de casa, la vida gira a l’entorn dels àpats, individualisme: cadascú s’ha d’espavilar perque el govern no t’arreglarà la vida ( cosa que en molts altres llocs sí). Necessitat de comunicació i d’assertiment, a vegades no deixem acabar la frase a l’altre persona i li acabem nosaltres per “simpatia”, a les cultures nòrdiques això no es fa, fins i tot és de mala educació. Som fruit d'una meitat del pais rural i una altra meitat urbana amb molt de pes. Tenim una llarga tradició antiga que identifica el nostre pas per la història. Molts països són completament nous i no tenen una identitat històrica com nosaltres. Els americans (USA) per exemple la meitat dels ciutadans no saben o no volen saber d’on venen.
Pero jo volia trobar entre els lectors algunes idees que puguessin evidenciar què és el que fa ser català.
Haver nascut a Catalunya?
Parlar la llengua? em semblen coses molt accidentals. Un pot aprendre la llengua i no ser català i nèixer a Catalunya i no sentir-se gens català.
Però un individu que quan es fora de Catalunya sent parlar el català i automaticament se li desperta el sentit de pertanyer a aquell lloc, d’identitat… aquell potser és català.
Un fanàtic dels bolets, més de collir-los que de menjar-los, una persona que compren de manera natural l’escatologia de les festes de Nadal amb el seu caganer i el fer cagar el tió (això és una cosa que no compartim amb tot Espanya ni amb cap altre grup del món em sembla!). El que tan aviat és la persona mes assenyada del món com la mes arrauxada. El català de ciutat: l’home de seny, la dona assenyada ( que vol quedar sempre bé...), o el català de poble una mica atramuntanat o una mica beneita. Penso que som el poble per excelència que inclou aquests dos paràmetres del mediterrani: la serenor i la bogeria. L’equilibri i el caos. La raó i el sentiment descontrolat. Som la gent que en la vida barreja aquestes dues contradiccions i ens n’en sortim prou bé d’una combinació tan excèntrica.
Dali, Miró, Papasseit, Espriu, Pau Casals, Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Casasses... només per posar quatre exemples dels grans. Però n’hi ha molts més, de menys famosos els que cada dia fan de la seva vida una obra d’art a la catalana combinant aquests dos extrems que sonen tan tòpics però que jo penso que són tan veritat. El Barrufet n’és un exemple, escriu i pensa de manera ordenada i metòdica pero quan les deixa anar de grosses i divertides pot semblar un brau enfurismat o trastocat sense control de les seves emocions.
M’encanta pertànyer a un poble com aquest!

Què vol dir ser català?

2008-04-05T11:13:00.000-07:00

Quines són les coses que ens identifiquen? Què és el que podria ser inclòs en un suposat “univers català”?
Em faig aquetsa pregunta arrel del curs d’espanyol que faig a la universitat sueca on estem fent un debat sobre el “mundo hispánico” i intentem esbrinar què hauria de saber tothom que estudia espanyol sobre aquest suposat “món hispànic” si és que existeix. És molt interessant el que opinen els espanyols, els suecs o els llationamericans. Hi ha gent de molts països diferents que participen en aquest curs i és divertit llegir les seves opinions.
El que sol dir la majoria és que és la llengua castellana que uneix aquest concepte sota un mateix paraigües. I els llocs del món que tenen l’espanyol com a idioma comparteixen no només l’idioma en si com a eina de comunicació sino tambe com a forma de pensament, una manera de fer i un mateix tarannà. Això fa que el món es vegi d’una manera especial que no es veu si es parla japonès, anglès o l’inuktitut. Per exemple les persones que dominen molt bé diversos idiomes, estructuren el pensament d’una manera diferent quan pensen en cadascún d’aquells idiomes que dominen. És com si adoptessin una identitat diferent, es posen un vestit mental del francès, del rus o de l’espanyol. A mi em passa això. Parlo cinc llengues amb les que puc tenir converses i puc llegir revistes i diaris, (tot i que alguna ultimament la tinc mig rovellada per falta de pràctica, ja que aqui no tinc gent amb qui pugui parlar francès per exemple i quan em trobo algu, em costa fer la immerssio directa al francès i em surten paraules sueques entremig de les frases. Llavors barrejo el meu “pensament en francès” amb termes purament suecs). És molt estrany però així funciona. Quan parlo en anglès faig servir conceptes que en català serien dificils de traduir, es podrien explicar però l’explicació seria tant llarga que caldria fer servir altres termes molt més adecuats que els termes anglesos. El mateix en suec es clar hi ha coses que només existeixen aquí i que entre suecoparlants automaticament s’identifiquen, explicar-ho en català seria fer un munt d’aclariments previs.
Pero tornant al món hispànic, molta gent parla de que si un estudia espanyol cal conèixer certs personatges, artistes, músics, escriptors, monuments, fets històrics, en definitiva un cúmul d’elements culturals comuns entre la gent que pertany al món hispànic. Jo no sé fins a quin punt això es necessari perque per exemple, la majora d’espanyols, incloc aqui els espanyols de Catalunya, saben què és la Feria de Abril o Les Falles. Tant l’un com l’altre són un fet cultural que a Espanya tothom coneix, de d’un senyor d’Elx, fins a un de La Corunya, passant per la iaia de La Garriga fins al cambrer de Zarautz, però si li dius a un mexicà, a un cubà o a un argentí que vas a la Feria de Abril, o que t’en vas a Les Falles, potser no sabrà ni on és ni en què consisteix, i li hauràs de detallar. A nosaltres automaticament ens ve la imatge de Sevilla, amb les casetes, el vinito, les tapes i les senyores vestides de sevillanes dalt d’un cavall. El mateix passa amb personatges tant importanta al món llatinoamericà com Simon Bolivar, què en sabem els penínsulars d’aquest revolucionari llibertador que és aclamat a tot el continent com el pare de la independència d’Amèrica llatina? Res. A les escoles d’Espanya ni s’el cita. I el mateix passa amb algunes especialitats gastronòmiques o amb música. En molts casos estem completament desconectats i l’unic que ens arriba són els tòpics més tòpics i encara.
Potser ara amb la immigració Espanya serà una mica més oberta a conèixer aquesta part cultural conectada amb el mon hispànic, però tinc certes reserves ja que l’espanyol “tipic” és encara molt tancat a acceptar coses que vinguin de llocs estereotipats com a inferiors (estereotips fruit de la seva ment corcada i estreta). I els “reguetoneros” no són ben vistos pels quillos, tot i que són exactament la mateixa mena de gent... que ningú s’enfadi lo meu es ironia subtil. Jo penso que fins tot dels quillos i dels reguetoneros s’en poden aprendre coses.. ¿sí??
Acabo per avui amb el meu rotllo, i ho faig amb el títol del post. Què hauria de saber tota persona que estudia català, no només sobre la nostra llengua, sino també d’aquest suposat univers català? Quines coses, quines personalitats, quins fets històrics, o quins llocs? Que és el que ens fa ser catalans i no una altra cosa?

La natura és savia i el monopoli encara més

2008-04-03T09:48:00.001-07:00

Una altra cosa que em té desorientada és aquesta mena de por a les medecines. Gairebé mai recepten antibiòtics, i per suposat ni pensar-ho que un pot anar a la farmàcia i comprar-los sense recepta. Et podrien posar a la presó per traficar amb drogues! És broma, però hi ha una mena de consciencia-superstició com si un antibiòtic fos una cosa extremadament perillosa, una eina de destrucció del sistema inmunològic, que no sé jo fins a quin punt és certa. Potser sí que a Catalunya la gent n’abusa dels antibiòtics i de les medecines fortes, però a vegades quan el dolor és molt gran 250 mg de paracetamol no fan res. Creuen molt en que la natura és savia, que el cos fa el que ha de fer per lluitar contra la malatia. El dolor i el patiment no es veu tant com una cosa negativa sino com una cosa natural que et farà superar la malatia i a més et farà psicologicament més fort. En el meu cas, si de menuda no hagués pres antibiòtics ara ja seria morta, ja que estava constantment malalta a 40 de febre. Aquí a Suècia el meu home quan ha estat malalt ha hagut de passar més de 15 dies de vacances al llit fet pols i amb febre, potser amb una mica de medicació enlloc de 15 dies només haguessin estat 7. És necessari ser tant radical amb qüestions així? Ara quan es liberalitzi el negoci estatal de la farmacia “Apoteket” veurem si passa alguna cosa. No crec que en questions com els antibiòtics canvii gaire la situació, però potser hi haurà analgèsics genèrics que es podràn comprar amb més facilitat. El que jo veig a la farmàcia avui és que el que es pot comprar sense recepte són productes gairebé inoucus, que no treuen el dolor i no obstant molt cars. Llegiu el post de l’Anna sobre el tema. Que està molt bé.

El país dels Paganini II: Quin preu té la salut?

2008-03-31T10:32:00.000-07:00

Un altre sistema per a recaptar ingressos és amb el sistema sanitari. Aquí, com molts no podran entrendre, la salut no és universal i gratuita pèr a tothom, com a Espanya... no. És universal sí, perque tothom té accés a anar al metge, però no de manera gratuïta. L’usuari ha de fer front a una part dels costos que suposa una visita mèdica, una visita a l’infermer/a, o anar d’urgències. El servei sanitari està gravat de la seguent manera segons cada regió, per il.lustrar-ho una mica on visc jo la cosa va així:
Visita d’urgències a l’hospital 250 Corones, Visita del metge 150 Corones, Visita a domilici 200 Corones, fer proves 80 Corones, visita infermer 80 Corones, fer receptes 60 Corones. .. i la llista segueix segons cada coseta que un fa a cal metge.
Si un té la mala sort d’estar malalt sovint doncs s’ha de fer el càrrec que anar al metge li costarà uns centimets. Els catalans i els espanyols estem molt mal acostumats i moltes vegades creiem que als països més avançats els impostos ja donen com per cobrir totes aquestes coses. En part aquest cost que fan pagar per cada visita serveix per a desmotivar la gent que abusa d’aquests serveis, llegeixi’s això com tota la munió de jubitats que un es troba als Caps de Catalunya quan “de veritat” està malalt i necessita un metge i ha de fer una cua inacabable per culpa de la penya de jubilats van allà a fer-la petar amb el metge perque és l’únic que els escolta durant quinze minuts seguits sobre els seus ais i uis. Aquí a Suècia els pensionistes han de pagar fins a un punt, quan un ha arribat a gastar una quantitat x amb serveis de salut llavors ja no paga més. És a dir quan un está xungo de veritat, el tema ja no li costa més calés.
Com a mesura dissuassoria de les pràtiques abusives, no ho trobo malament. El sistema català s’en va en orris perque hi ha un descontrol total de les despeses, tot va a dojo, lliguem els gossos amb llonganisses, visca la Pepa. I tanta gent a Espanya que té una mútua privada ( que vol dir que ja paguen voluntaria i alegrement). Això sí que no ho entenc.

Però per altra banda una part de mi pensa que la salut, és tan, tan, important que hauria de ser gratuita per tothom. Que 25 euros no haurien de frenar a la persona d’anar al metge. No sé...
Una altra cosa és que els nens fins els 18 anys tenen l’assistència mèdica gratuita fins i tot el dentista, que és molt dir ja que aquí, com a Catalunya és caret caret.
Es pot veure per exemple amb la gent de menys de 50 anys que tenen una dentadura molt ben cuidada (generalment) i és d’ençà que va entrar el sistema de cobertura dental pels nens cap allà els anys 60. En canvi la gent més gran, que ara tenen 65 o 70 anys, si no són de families benestants, tenen les dents fetes un nyap, perque de petits no s’ho podien permetre. Devia ser cosa de rics això de l'estètica bucal.

El país dels Paganini I: Serveis i negocis

2008-03-28T02:15:00.001-07:00

Com és sabut Suècia és un país on els impostos són molt alts. Són altíssims. El percentatge que et graven al sou mínim és d’un 33%, a part de la seguretat social i els costos que té l’empresari per cada treballador. O sigui encara que cobris una merdeta, et treuen el 33% del sou. Aquest tant per cent va en augment progressiu segons el salari de cada persona. La gent que guanya molts diners poden arribar a pagar un 50% del seu sou en impostos. Però l’Estat no rep diners només dels impostos directes. Aquesta societat sueca està pensada d’una manera que l’estat s’endú una bona picossada dels ingressos de la gent gairebé sempre, sigui com sigui. Hi ha moltíssims impostos indirectes, per exemple el combustible, el tabac i l’alcohol. A més a més, impostos que no en dic "inventats" com la llicencia per tenir televisió, un impost anual que puja a unes 2000 corones, uns 200 Euros, que la radiotelevisió sueca s’embutxaca cada any amb l’excusa que les cadenes públiques de televisió ofereixen programes educatius i/o de qualitat sense publicitat (cosa que jo em qüestiono perque si la publicitat que fan només és d’ells mateixos, és alhora publicitat, propaganda i monopoli)... la famosa Radiotjänst, que seria la nostra rtve.
El que va ser de veritat ridícul i vergonyós és quan l’any passat una ministra va haver de dimitir perque no havia pagat aquest impost en més vint anys, cosa que ilustra que a molta gent, i no precisament la que té dificultats econòmiques, li porta fluixa el tema de segons quins impostos. He de dir però que la majoria de la societat troba molt malament que un es negui a contribuir amb les coses que són de tots. En aquest sentit sí que Suecia té consciència col.lectiva. Però les sangoneres no acaben aquí. Continuen xuclant del ciutadà a través d’altres serveis que ofereixen. M’explico. L’estat és accionista de moltes empreses, en menor o major part o en totalitat. Doncs sempre guanyen diners sigui com sigui. Per exemple durant els anys 60 i 70, l’estat va construir centenars de milers de vivendes noves. Pisos exteriorment lletjos però moderns i ben pensats funcionalment parlant. Aquestes vivendes són encara avui dia propietat de l’estat i son gestionades per empreses públiques o semipúbliques que cobren uns lloguers que no tenen res a envejar als lloguers d’Espanya. No diré Catalunya perque Catalunya ja sobrepassa el sostre de preus de lloguers fins i tot de Nova York, pero si de provincies d’Espanya on els lloguers oscilen entre els 400 i els 800 euros al mes per espais entre els 40 i els 100 metres quadrats. Això a les ciutats petites, perque a les grans ciutats com a Estocolm, Gotemburg o Malmo m’imagino que els preus són molt més elevats. Això sí, els pisos estan molt ben cuidats i sempre hi ha manteniment i millores per a que s’hi pugui viure directament en perfectes condicions.

Quaresma i Pasqua

2008-03-22T08:58:00.001-07:00

És Pascua, bé demà serà Pasqua. I jo ja he començat les vacances. M’esperen uns dies de tranquilitat sense escoles, sense alumnes, sense anar amunt i avall incrustada a una panxa que comença a a agafar dimensions considerables i que arriba als llocs deu minuts abans que jo. I ara, vès per on, ha arribat una ona de fred que no es pot comparar a les temperatures suaus que hem tingut tot l’hivern. Fa tres dies que cau neu, una neu de granet molt fi que no cualla, perque fa una ventisca gèlida que l’escombra i l’escampa pero no l’acaba de deixar mai al terra. I com he dit és Pascua.
Les tradicions en aquestes dates són ben diferents de Catalunya i molt diferents de les d’Espanya. Processons per exemple, no n’hi ha, i la gent sap que són més per haver vist reportatges a la tele que per experiència pròpia. El sentit religiós de la semana santa i de la Pasqua està completament oblidat. A Catalunya, també s’està oblidant, però d’alguna manera la gent encara ho té present. A molts pobles es fan processons, hi ha força gent que fa magre els divendres de quaresma (he de dir que el magre avui en dia però no suposa cap sacrifici com abans, ja que el peix va molt més car que la carn i, contrariament a la finalitat de fer magre, que volia dir estar-se de coses riques, proteiniques i luxoses i optar per àpats senzills com peix o ous, la gent es permet alguns bacallans, llobarros, lluços i llenguados, que no entrarien en el plantejament inicial del magre catòlic original. En resum que avui menjar peix és quasi sinonim de festa i abans era de pobre). El perque a Catalunya i a Espanya hi ha encara una consciència religiosa de la setmana santa, jo l’atribueixo al franquisme. El franquisme va representar un tancament de la societat tan gran que en molts coses es va tornar a la mentalitat catòlica, quasi conectada amb el món medieval, l’esglesia tenia el control, llei de l’església, llei per la gent. El control que feia l’església durant el franquisme era tan gran que qui no anava a missa era gairebé considerat un delinqüent, i els que no seguien al peu de la lletra les normes podien ser assenyalats amb el dit. Les tradicions religioses van arrelar de nou i molta gent que ha viscut en aquell ambient passen les tradicions de pares a fills, és normal. El meu pare m’explicava una anècdota una vegada que em va impressionar, fa molts anys, un divendres de quaresma en un carrer molt cèntric, el meu pare va veure un home, mal vestit, amb un abric mig estripat i brut, un home que segurament ni tenia casa, un pobre, vaja, que amb molta fam es menjava un tros de pa amb llonganisssa amb el delit de molts dies de no haver menjar res. En aquells moments passaven dues velles que veient com l’home mort de gana es cruspia aquell producte maleït, van començar a escridassar-lo i a insultar-lo davant de tothom i a dir-li de tot desde fill del dimoni, fins a pecador, cridaven ave maria santissima, i es senyaven amb el senyal de la creu. L’home va quedar ben guarnit, es va amagar la llonganissa i va marxar encongit per evitar més vergonya. L’home havia transgredit les lleis. No es podia menjar carn en un dia com aquell, era pecat!

Primeres necessitats

2008-03-14T08:18:00.000-07:00

No és que tingui ganes de ser grollera, ni de ficar-me en temes de dubtós gust, però fa dies que li dono voltes a una cosa. Recordeu com són/eren els labavos a les escoles i als instituts de Catalunya? Sabeu com són els labavos públics a les universitats de Catalunya, als restaurants, a les estacions de tren o d’autobusos? En un bar o una cafeteria? Per no dir res dels pavellons esportius o les piscines! O els lavabos portàtils deprés d'un concert o en un camping?
La idea que en tinc jo és que no saps mai què et trobaràs. No hi ha un standart. A vegades hi ha labavos que estàn molt bé, nets cuidats, amb paper, sabó, eixugamans eficients i fins i tot aigua calenta. En alguns restaurants estàn fins i tot molt renovats i amb dissenys moderníssims, però moltes moltes vegades hi ha labavos que definitivament decideixes no utilitzar: sense paper, sense baldó, amb les portes que no tanquen, sense sabó, sense aixugamans, bruts, molls, sense aigua calenta, amb aixetes que no es poden tancar del tot, piques trencades. El curiós d’això és que exteriorment no et pots fiar de quin local tindrà un bon labavo i quin el tindrà fet una calamitat. Quan vaig ser a l’institut de Berga, vaig retrobar-me amb aquest vell conegut. El lavabo d’institut. I vaig flipar lo cutres que eren, no és que no sabés, el meu institut i el meu cole de monges eren exactament igual. Un labavo on les portes eren obertes, vull dir que passaves pel passadis de les aules i podies veure si unes cames sortien per sota de la porta. Cap intimitat de res. Tres, quatre o cinc wàters de portes tallades a un pam i mig del terra. Les piques per rentar-se les mans trencades, sense sabó, sense paper higiènic, sense tovallola, paper secant ni ventilador d’aire calent, res de res, per eixugar-se les mans. Tan vells com de més de trenta anys. Tipus franquisme. Els nens de Catalunya ho tenien i ho tenen molt malament. Però lo més fort és que a Berga hi havia un labavo per professors. Un lavabo que tenia una clau i que no hi podien anar els alumnes. (Oh, Privilegi!) Lamentablement el seu estat era igualment desastrós. Vellíssim amb cadena d’aquelles que has d’estibar un cordill. El rotllo de paper per aixugar les mans queia per terra, i això en un institut públic. Però no és un fet aillat. Es que molts altres també estan així. A l’escola sueca els lavabos estan impecables tant els dels profes com els dels alumnes. Això de labavo col.lectiu ha passat a la història, és de camp de concentració, de presó, d’internat. On allà la gent no son individuus, son ovelles del ramat, tot igual i tots segueixen el que fa tohom. Aquí són lavabos individuals. Els alumnes tenen un munt de labavos repartits per tota l’escola, són unisex, i tenen un baldó que marca per fora si està lliure o ocupat. Tenen sabó, paper i paper per les mans i sempre aigua calenta. I mai els he trobat bruts.
Menteixo, només he trobat descuidats els labavos de l’escola d’adults on anem els estrangers a estudiar suec per a immigrants. Allà recordo que un dia em vaig trobar un labavo on hi havia anat algun home “de cultura del sud” es a dir: la tapa aixecada, pixum a la tassa i al terra i la cadena sense tirar. Olé!

Entrenament laboral

2008-03-11T07:00:00.000-07:00

He estat més d’una setmana sense escriure, no tinc excusa, ja ho sé, i a més he deixat un post negatiu aquí solet durant tants dies. La bona noticia és que una altra profe d’espanyol m’està ajudant amb els tres grups més dolents que tinc. És una noia nordamericana, casada amb un suec, i que resideix aquí desde fa unsja una colla d'anys. La història del perque m’està ajudant amb les classes és una mica trista. Resulta que fa un any i escaig els seus pares als Estats Units van morir tots dos de cop en un accident de cotxe. Un fet tan sobtat, tan lluny i que afecta tantíssim, va ser massa fort i ella no ho va païr. Ha estat de baixa per malaltía durant tot aquest temps. Aquí a Suècia hi ha una cosa que es diu “arbetsträning”, que seria una mena d’entrenament laboral, perque la tornada a la feina sigui més paulatina i la responsabilitat no li recaigui tota de cop, per anar-se acostumant mica en mica a la vida laboral activa. Jo penso que és fantàstic que hi hagi una cosa així, perque la feina mai es fa tant feixuga com quan has de començar de nou despres d’una baixa llarga, especialment quan potser anímicament un encara no està del tot bé. D’aquesta manera ella no té la càrrega de preparar les classes ni de fer exàmens, ni de posar notes, ni de decidir si un alumne es fa fora de la classe... ella és un suport per mi, m’ajuda a repartir fotocopies, quan els alumnes treballen amb els exercicis ella els dóna un cop de mà per una banda i jo per l’altra. Però en definitiva no és només que jo tinc ajuda si no que jo l’ajudo a ella a tornar al món escolar perque ella ho necessita. La seva arribada a la classe la setmana passada va provocar un rebombori bestial, i és que aquí a Suècia tot el que ve d’Amèrica provoca adoració, curiositat i extasi als adolescents. Són tantes les sèries, les modes, les coses que els arriben que només el fet de poder tenir una persona de California al davant ja els cau la baba a tots. Una de les preguntes que li van fer: Has estat mai a Las Vegas?

How cool is that, guys??!!

Mal dia

2008-03-03T08:41:00.000-08:00

Avui el dia ha començat malament. Arribo a les vuit del matí a l’escola (una de les escoles, perque treballo com a profe ambulant en cinc escoles del municipi) i la primera noticia que em diuen és que una professora del nostre equip de treball ha mort. D’un dia per l’altre la dona deixa d’existir. Una mort fulminant. Atac de cor i adeu siau. Jo la coneixia molt poc, ens creuavem i ens saludavem a la sala de profes i poca cosa més. Ella cobria la baixa de maternitat d’una altra colega amb qui jo si que he tractat més. La noticia ha caigut sobre mi com un mur de ciment i he esclatat en llàgrimes d’aquelles que no es poden contenir. Deu ser cosa hormonal perque normalment sóc molt més discreta. Finalment m’he refet i he pogut fer les classes que em tocaven. Al migdia que mirat el comentari que m’ha escrit el profe d’un treball de la universitat on estudio a distància, i m’ha matxacat de mala manera. Que he fet moltes faltes d’ortografia (o segons ell probablement de tipografia), que no m’he cenyit al tema... un desastre. M’he endut una decepció perque jo creia que era un treball de puta mare. Un treball sobre la historia de l’Espanya antiga, escrit desde la meva òptica de llicenciada en Historia, molt més profundament del que demanava el protocol de l'assignatura, endinsant-me en aspectes que el temari quasi ni tocava... i el tio va i s’el carrega. Per lo de les faltes amb raó, ho accepto, escric massa depressa i sense repassar. Que hi farem.
A la tarda he examinat els alumnes de 9è. És el meu grup preferit. Novè equival a quart d' ESO, i quasi la metitat dels alumnes ha fet l’examen en 25 minuts quan tenien el doble de temps per a fer-lo. No he tingut temps de corregir els examens encara, però els he llegit una mica per sobre i alguns alumnes han après molt però és frustrant veure com d’altres segueixen fent els mateixos errors que fa un any, continuen escribint exactament el mateix text i les mateixes coses que semblen empollades com un “parenostre”. I són alumnes que venen a classe cada dia, que teoricament tenen interés i que no són casos perduts. Quan llegeixo els seus examens arriba un punt que ja és un avorriment. No tenen res nou a oferir, no han incorporat al seu aprenentatge ni una sola paraula de tot el que hem treballat a classe en sis mesos. Encara estan utilitzant les fòrmules que van aprendre fa més d’un any, (simples, bàsiques, fetes amb desidia) i el pitjor és que repeteixen els errors que jo els he corregit mil vegades. Quan he tornat a la ciutat he anat a votar. Sí a votar per les el.leccions espanyoles, allò que diuen el vot per correu. He exercit el meu dret, però sincerament no estic gens contenta amb el meu vot. Gairebé m’en penedeixo i tot. No es pot estar content quan l’únic que es pot fer és votar pels qui “semblen” els “menys dolents”, que no és el mateix que dir els que són menys dolents, ( perque de ser a semblar hi ha un infinit). No es vota amb il.lusió, ni amb fe. És una mena de dret frustrat. Una mica com els meus alumnes a l’examen, sense ganes, sense entusiasme.Quan una té un dia així el millor seria haver-se quedat al llit.

Les tietes

2008-02-29T07:54:00.000-08:00

Les ties de la meva mare eren tres germanes, dues de solteres i una de vidua, tenien totes més de vuitanta anys i la que viu encara és la més gran de totes tres: noranta cinc i ferma com una roca! Tota la vida havien estat juntes, però ultimament sembla que el destí ha fet que la més velleta s’hagi hagut de quedar sola. Ara ja no són el trio de les tietes, ni el duo...
Les tietes han estat unes dones curioses i venerables. Presents a totes les festes familiars amb les millors gales i volent participar en tot. Amb mi sempre han estat carinyoses i jo les he tractat amb suavitat i respecte. La meva mare diu que de carinyoses ho han sigut més ara de grans que quan eren joves. El seu tema preferit de tota la vida ha estat la política, i les he vist en discussions enceses defensant les seves idees de manera quasi temible. Són catalanes “i de poble” de tota la vida i amb cognoms de nissaga d’alló més catalana fins a la mèdula però casumlolla, en questió de política són d’Ultra Dreta Espanyolista. Com hi ha món!
Admirables.
No hi ha cap explicació lògica per entendre d’on vé la seva tendència si no és perque eren molt de missa i perque van passar la guerra civil amb moltes pors i amb molta gana i presenciant crims horribles comesos pels de l’altra bàndol (El seu altre bàndol, no el meu). Riques no ho eren pas llavors. I se suposa que ignoraven de manera voluntaria els crims comesos pel “seu” de bàndol. O creien que amb la fe catòlica ja n'hi havia prou per a ser bon minyó i que no es podien cometre crims si un anava a missa.

Tot això de la prohibició del català i de la identitat nacional s’els en fotia. Ben simple. Quan el que et preocupa és menjar i sobreviure la resta són fotetes.

Quan la meva mare i la meva tieta eren petites van viure amb elles una temporada, una llarga temporada és a dir: dels 3 fins els 10 anys. Practicament la seva infantesa sencera. És per això que les han conegut bé i han tingut una relació estranya perque tot i haver conviscut tants anys mai han sigut com mares-filles, ni tan sols com a tieta-neboda molt propera. I és que de mare ja en tenien una, la meva avia. Els darrers anys les tietes s’han fet molt velletes però d’alguna manera que elles encara hi hagin sigut deprés que morís la meva avia ha estat com un vincle amb ella, al cap i a la fi eren les seves germanes.

El que em sap greu és no haver esbrinat aquest gran interrogant polític de la meva branca materna. Ara ja és massa tard per intentar buscar respostes sobre el perque de la seva tendència dretana, només en queda una de tieta per a preguntar i la seva facultat auditiva no està com per esperar-ne bons resultats de la conversa. Fa uns set o vuit anys encara hauria gosat ... Però que dic!!?? Ni parlar-ne, es que ja no recordo com s’encenien???!!!! I sincerament, no convenen pas més fronts oberts en aquest món. That's life!