entomofília

Palma s'enfonsa

2009-11-02T02:47:00.006+01:00

Palma s'enfonsa. És l'hora del terror. Els edificis s'ensorren o els esbuquen. Els cruis s'estenen pertot i jo m'ho miro, impassible, menjant frit sense saber que és fet de cor, esòfag, pàncrees, pulmó, fetge i altres vísceres. Com a molt, de tant en tant, faig alguna foto. O escric articles tan grocs que fins i tot acaben a portada d'aquest color.

Canvi d'aires

2009-09-12T20:38:00.001+02:00

L'habitació amb vistes al carrer Gran de Gràcia, és buida. Ja no és meva. Tots els llibres en vuit caixes, tres de marrons i cinc de blanques, apilades en un racó del pis que deixo. Un terç de la roba que tenia, llençada; la resta, en una maleta i una motxilla o esperant-me a Barcelona. La resta no existeix.

He marxat de Gràcia per anar a viure a Palma, a tres carrers del mar i dues cantonades del barri vell. A treballar a l'únic diari en paper que es publica en català a les illes. A canviar d'aires.

Lars Von Trier, l'home que no estimava les dones

2009-08-29T21:11:00.006+02:00

Lars von Trier's Antichrist - Official Trailer from Zentropa on Vimeo.

Potser és millor que no llegiu això si penseu veure el film.

"Quan una dona plora, és que conspira" diu la protagonista d'Antichrist poca estona després d'aixafar els collons del marit, foradar-li la cama amb una broca i fixar-hi una pedra d'esmolar perquè no es pugui escapar. S'ha convençut que els milers de dones torturades i cremades a l'edat mitjana eren bruixes de veritat, que s'ho mereixien. I Lars Von Trier li dóna la raó: la fa una bruixa que tortura el fill de la manera més recargolada i que no fa res per a evitar que mori, que intenta matar el marit i és capaç de causar una pedregada.

Deixant de banda algunes escenes que fan riure per culpa d'un simbolisme simplista, obvi i ridícul, la major part d'Antichrist clava l'espectador a la butaca. La polèmica real del film no són les escenes de sexe explícit, ni l'ablació amb unes estisores rovellades, ni el sadisme tan cru i directe que sembla massa real. Això és només la superfície que fa callar tot el cinema i que aconsegueix que desenes d'ulls quedin atrapats a la pantalla, tothom amb la musculatura tensa. El fons de la pel·lícula és que Lars Von Trier és un misogin. La dona, a l'Edèn, la cabana on es refugia la parella per superar la mort del fill, acaba assassinada pel marit. Però el director justifica plenament aquesta mort. Encara que no serveix de res, perquè de dones n'hi ha massa.

Cadàver 1

2009-07-13T16:39:00.007+02:00

A qui se li acut
-desgraciat-
creuar l'asfalt
mirant
lletra impresa

Benaquisme

2009-07-09T03:06:00.002+02:00

2 m. Tendència d'un polític a adequar la massa corporal a l'amplada de la poltrona que ocupa. Normalment implica l'eixamplament de certes parts corporals, com el cul, fins a mides espectaculars.
1 m. Comportament polític que tendeix a l'acaparament d'honors i glòries innecessàries.

Crash

2009-04-29T15:48:00.001+02:00

CronenbergCrash.com

Un consell pràctic

2009-04-21T18:58:00.002+02:00

La fauna endèmica d'una ciutat normalment només ens movem pels mateixos llocs. Anem a la feina pel carrer de sempre, amb la línia de metro que tenim més que vista o amb la bicicleta que encadenem sota de casa. Comprem a les botigues que ja coneixem, ens quedem pel nostre barri i, com a molt, anem al centre i a pocs llocs més. Hi ha molts racons que no hem trepitjat mai. Llocs que no sabem ni que existeixen, carrers sense asfaltar on, de tan en tant, les nits de fred, encara hi crema algun bidó ple de brossa per a escalfar les mans d'algú.

Si ens estudiés un etòleg, aviat sabria on ha d'anar per trobar-nos a una hora determinada. I on no caldria que anés perquè no hi hem estat mai. Això sí, de tant en tant, si podem, agafem un avió barat i ens envolem ben lluny, a una ciutat que no coneixem, on parlen alguna llengua estranya i mengen coses diferents. Però tornem i aquí, fidels, tornem als carrers de sempre.

Ara, començar a caminar fins que res ja no ens soni pot ser una bona manera de conèixer el món real que ens envolta. I encara n'hi ha més: anar allà on no es pot anar, on ens prohibeixen anar. No us caldrà caminar gaire, ni tan sols sortir del vostre barri, per a trobar prohibits. Salteu-vos-els i descobrireu el món. Per si us hi atreviu, un consell que us pot ser útil:

Nou de cada deu detectors de moviments són detectors passius d'infrarojos. Són els més barats i tan sols retraten periòdicament el patró lumínic infraroig de la sala on són. En teoria, qualsevol moviment que hi hagués hauria de fer variar el patró de llum infraroja de manera que no cal que tinguin cap patró preestablert: si detecten cap canvi respecte la fotografia anterior, fan saltar l'alarma.

Els detectors passius d'infrarojos són més barats, petits i senzills que els d'altres menes però generalment funcionen igual de bé. Són força sensibles i, si els voleu enganyar, amb tàctiques de pel·lícula com passar silenciós com un ninja o intentar creuar la sala sense tocar el terra no us en sortireu. Fer baixar la temperatura del cos o tapar-se amb paper d'alumini tampoc no funciona, només semblareu bojos o aprenents d'astronauta.

L'única manera d'enganyar un detector d'aquesta mena és anar-hi quan l'alarma sigui apagada, quan l'edifici estigui obert al públic i, sense que ningú no us vegi, tapar-ne el sensor amb un objecte prim i opac, com un tros de fusta o de plàstic. Quan hi torneu el detector estarà massa ocupat retratant i comprovant el patró lumínic de l'objecte per a detectar cap canvi. És senzill, però funciona.

iReflexió

2009-04-14T23:43:00.002+02:00

Segurament aquest bloc seria una bona eina per a fabricar relats amb l'ajuda dels lectors. Com el de l'apunt anterior, que podria convertir-se en un bon principi. Bé, ho seria si no fos perquè, òbviament, no el llegeix ni déu. I no m'estranya, hi escric cada vegada que hi ha una eclipsi de Sol.

I, si finalment me'n vaig nou mesos a Cuba, com sembla que faré d'aquí a un parell de mesos, tampoc no ho podré arreglar fins que torni, això.

El lector

2009-04-03T16:03:00.001+02:00

Sent els crits tot pujant l'escala. No li ve de nou. Cada graó se'l pren amb tota la calma que pot amb l'esperança de veure un escarabat d'aquells vermells que de tant en tant s'enfilen pertot. Són divertits. Però, per lent que vagi, sap que ha d'arribar igualment al quart primera. No té clau, és a punt d'acabar la primària però diuen que encara és massa petit per tenir clau, o sigui que truca. I els crits callen, s'acosten unes passes i la mare obre la porta mossegant-se el llavi inferior, com fa sempre que la ràbia se la menja.

Un petó a la mare, un altre al pare; i a berenar a la cuina, que després ha de fer els deures. Poc a poc el riu de retrets torna a sonar al menjador. No entén què diuen, no ho vol entendre. Per a ell tan sols són una veu estrident, de plats trencats, i una altra que sona com un enderroc. Acaba el got de llet tan ràpid com pot i es tanca a l'habitació per fer els deures que no pensa fer. S'enfila a la prestatgeria plena de llibres i en tria un que no coneix ni havia vist mai que sembla que va de mitologia. L'obre i hi entra: ja no sent els crits dels pares, ara només sent sons guturals d'éssers submarins, frases en llengües que no han existit mai, crits de terror i de bogeria. No veu els deures, les hores que passen ni res que no siguin pàgines. És un llibre estrany i difícil de llegir perquè és fet amb frases que no s'acaben mai, plenes d'adjectius que no caldrien. Pensa que només el pot haver escrit un boig, i té raó; un boig de Nova Anglaterra. Però, tal i com li passa gairebé sempre, el llibre l'absorbeix i el món desapareix.

Dedicat als qui tenen la porra massa llarga

2009-03-24T13:49:00.001+01:00

Cock Shot from Invisible Engine on Vimeo.

"Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?"

2009-03-09T23:22:00.009+01:00

Entrevista a Joan G. Vallvé, pseudònim.

A què et dediques?
No és una bona pregunta, aquesta; on has après a fer entrevistes? No veus que jo no em dedico a res, a mi em dediquen! Sóc l'ombra sense rostre que no té dret de tria, un esclau a mercè d'un aprenent. Tan sols sóc un nom que figura allà on li manen, sense fer mai res més; ni descansar, ni menjar, ni beure ni dormir. Jornades de vuit hores? Ja m'agradaria!
Critiques molt, però no m'has respost.
Perquè és obvi, no? Sóc un pseudònim, firmo articles abandonats i dono la cara per notícies conflictives. Que consti que la meva, a més d'obligada, és una professió de risc i pensa que, a sobre, no cobro res de res. Fins i tot els especialistes i els dobles de cinema cobren! Però jo no. Sóc un explotat.
Com has arribat a aquesta situació?
Només recordo que vaig néixer el 2002 en una biblioteca i que des de llavors he servit per firmar contes, poemes, notícies, articles d'opinió i fins i tot fotografies. Ara, sí que sé que en som molts, en la mateixa situació. Des d'aquest racó aprofito per cridar a la revolta tots els pseudònims de la DIRECTA. Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?
Però vols dir que calen per a res, els pseudònims?
Escolta rei, però a tu com t'han criat? A base de cotó fluix i pel·lícules Disney, potser? Qui firmaria els articles més conflictius, els que poden posar en perill laboral l'autor o els que s'han fet amb dades confidencials? Escriure, si s'és valent, és una declaració de guerra. Encara que qui tiri la pedra amagui la mà.

Entrevista publicada al setmanari DIRECTA.

Actualització: Mal que em pesi, finalment l'entrevista es va publicar amputada. Hi ha gent que no té sentit de l'humor ni de l'autocrítica. Va quedar com podeu veure a la imatge (cliqueu-hi per llegir-la).

Vendre's l'ànima

2009-02-04T20:15:00.001+01:00

De primer van ser els blocs i els fotoblocs, on milers d'adolescents ventilen penes, somnis, borratxeres i detalls íntims sense sospitar que més d'un pare els espia silenciosament. Ara ja fa una temporada que, amb Facebook, els companys de primària que fa quinze anys que no veiem poden saber amb qui sortim, quan trenquem i què esmorzem. I a partir d'ara, amb Google Latitude, podrem vendre un tros més de la nostra intimitat: el lloc on som a cada moment. Perquè d'això es tracta, de vendre's l'ànima peça a peça. No només de ventilar-ho tot a tothom sinó, sobretot, de vendre allò que som a les grans empreses d'internet.

Alguna mèdium li hauria de dir a Orwell que es va equivocar, que el Gran Germà no ens l'imposarà cap règim totalitari, que no cal. A Fotolog els regalem les instantànies de festes, parelles d'una nit i postes de sol; a Blogger els sentiments i les metàfores barates; a Facebook els amics, els coneguts i els saludats; a Google, els correus electrònics, l'agenda, allò que cerquem i ara, fins i tot, el lloc on som. Que generosos que ens hem tornat; tot allò que som, ens ho venem per alimentar la xafarderia i l'ego.

És l'hora del mall

2008-12-09T16:15:00.005+01:00

Quan l'engany és la boira del capvespre, s'escampa, silenciós i omplint-ho tot. L'aire viciat es mastega més que no es respira i tota ombra obre la veda de la desconfiança. Els estels fugaços cauen a grapats, les eclipsis fan cua al cel i camins i carrers s'omplen de gats negres. Tot augura el desastre.

Quan la mentida ho corca tot només queda una sortida digne: arreglar l'esquerda amb dinamita. Cal enfonsar el sostre a cops de mall i ensorrar la casa fins que només en quedi runa. Que l'olor d'oblit i el gust de pols ho omplin tot, que no quedi res que pugui fer cap ombra.

Costumisme

2008-10-31T17:25:00.000+01:00

–Puja a la vorera i mira el cotxe que ve per darrere.

–Collons, què hi fa aquest trasto per aquí?

–No li he vist la cara però aquest tio ha de tenir molta pasta, molta pasta.

–Home és clar, era un Ferrari...

–Però és que a més era de color groc. Mira, quan veus algú amb un Ferrari de color groc o negre, que no sigui vermell, és que no és el primer Ferrari que té. Tothom que es compra un Ferrari se'l compra vermell. Un Ferrari ha de ser vermell, com a mínim la primera vegada.

L'estació dels adolescents perduts

2008-10-29T20:30:00.003+01:00

L'estació de Castellbell i el Vilar és un embut d'adolescents perduts. El poble no, tot i que la fàbrica amenaçadora de l'altra banda del riu no augura res de bo, però l'estació és un d'aquests llocs que trenquen el temps i l'espai.

Fa uns quants diumenges m'hi vaig haver d'esperar una hora, després de perdre el tren per ben poc però sense cap pena, perquè duia un bon llibre. Tot i que 2666 em tenia atrapat, aviat vaig deixar-lo de banda per mirar l'estació, un edifici immens abandonat a trossos, amb sis portes tapiades, sis de tancades i algunes finestres sense vidres.

La façana escrostonada de l'estació de trens de Castellbell té l'encant de les cases encantades de pel·lícula de Hollywood i ni tan sols el trenca l'hort que s'ha fet un veí a la part del darrere. Però el problema d'aquesta estació no és l'abandó, la fusta podrida ni les esquerdes del desús. Ni tan sols l'és la nau abandonada del davant, a l'altra de la via, amb una porta mal tancada on encara voleia inútilment una cinta de precinte de la policia local. Per saber què és aquesta estació cal llegir-ne les parets.

"El Santi i la Sònia vam estar aquí perquè ens vam fugar 9-10" és a la vista de qualsevol, escrit en tipex a una de les parets. Més avall: "Jo m'he fugat de casa tb! oct'06". A una porta tancada, el cartell mig arrancat d'un home desaparegut i tot just al costat, més a la dreta: "Avui dormo aquí i a casa no hi torno. Joan 2004". Entre les pintades de sempre, els insults i les frases dolentes no costa trobar pistes com aquestes. És l'estació dels adolescents desapareguts.

Amb l'ull al port

2008-10-16T15:56:00.001+02:00

Des del castell veig milers de capses metàl·liques de colors gastats amuntegades en ordre. La brisa del mar em duu l'ombra d'algun dels sons del port, però des d'aquí tot es veu i se sent petit. Els contenidors fins i tot semblen nets.

Quan pujo fins aquí dalt, sempre al vespre o quan ja és fosc, m'agrada mirar cap on no ho fan mai els turistes, cap al moll de càrrega. L'horitzó de Barcelona el tinc massa vist però el tràfec de vaixells i estibadors sempre m'hipnotitza. Miro els contenidors, plens de vés a saber què. Amb sort, els de la duana n'obren deu de cada cent i a tot estirar quinze o vint de cada mil s'escorcollen a fons. La resta són un misteri.

Els qui hi han treballat m'expliquen històries amb tota mena d'armes de foc, de suborns, de policies empresonats per tràfic de coca, de contenidors mal tancats amb carn podrida de mesos. I això és, només, allò que han vist. Amb sort, quinze o vint de cada mil.

Perill de mort

2008-10-04T14:35:00.002+02:00

Sapigueu que, si moro atropellat, serà culpa de Bolaño. Maleït escriptor mort. 2666 m'ha fet tornar a llegir mentre camino, com quan era adolescent. I això implica una mica més d'instint suïcida que quan anava en bicicleta en contra direcció.

També és culpa seva que tingui el bloc mig abandonat.

Destí

2008-09-28T17:00:00.000+02:00

La primera vegada tot eren crits, rialles i la música horrible de les atraccions. L'olor dels núvols de sucre i la dels xurros, mesclades, encara m'embafen només de pensar-hi. Nens corrent amunt i avall i el meu pare dient-me que agafés l'arma amb força i que pitgés el gallet amb suavitat i fermesa. L'escopeta era de fira, però el metall fred i la fusta vella pesaven massa.

Anys més tard m'acostumava a aquest pes i al de les armes de veritat, em reconfortava, em feia sentir home. Tot just en tenia setze quan vaig matar per primera vegada i aquella imatge em va quedar gravada a la retina. La sang regalimava per la carrosseria beix del Land Rover i s'acumulava damunt la roda; l'havien lligat al capó, una manera d'exhibir-lo. La bèstia tenia la boca oberta, el pelatge fosc, uns ullals immensos i la mirada morta injectada en sang. No n'havia vist mai cap de tan a la vora, fora d'un plat d'estofat.

Aquell mateix estiu, en una tarda de les que el sol deixa els carrers deserts, en Vicent me'n va ensenyar una de diferent. Només calia estirar el percutor cap enrere i pitjar el gallet. Costava apuntar i calia carregar-la a cada tret. Era un Frankenstein fet a casa amb la culata d'una Ruger SP101 de fogueig i quatre trossos de metall, però funcionava amb bales del calibre vint-i-dos. Aquell dia va descobrir que jo tenia més bona punteria que no ell.

Aviat vaig descobrir que la millor manera de poder dur una arma legalment, fora d'apuntar-me a un club de tir olímpic que no em podia permetre, era fer-me policia. Vaig passar les proves sense problemes; estava en forma, tenia bona memòria i era perfectament capaç de dir-los tot allò que volien sentir. Els tests psicotècnics i les entrevistes personals eren jocs de nens. M'entrenava a la galeria de tir i caçant tan sovint com podia.

Un policia tampoc no té gaires oportunitats de desenfundar, encara que ho feia sempre que me'n donaven l'excusa més petita. Però disparar era massa arriscat, mai vaig tenir una oportunitat que no m'hagués dut a dormir entre reixes. Em feia passar la frustració amb por i humiliació, sóc addicte a l'olor de la por. Omplia els dies de súpliques, tortures, ulls tremolosos i incontinència urinària. Darrere meu no quedaven persones, només desferres.Però no n'hi havia prou, jo volia matar.

La matinada plujosa en què vaig arribar abans que ningú a l'escenari d'un tiroteig mortal, vaig saber que havia d'aprofitar l'ocasió. Amb un mocador, per les empremtes, vaig prendre la Glock 21 de la mà d'un mort. D'entrada, decepció; em pensava que no quedava ningú que respirés, només sentia la pluja que ho netejava tot. Però tot just després, esperança: al fons, a sota d'un cotxe, hi havia un peu blanc que es movia. Un peu petit i jove enganxat a unes cames ben fetes, una minifaldilla massa curta i uns ulls immensos, d'adolescent que havia viscut massa. Era bonica i va morir aterrida.

Il·lustració: Jordi Borràs.

Sabiñánigo

2008-09-27T02:15:00.001+02:00

Quatre-cents quilòmetres per carretera a mi només em fan venir son. Molta son. És com si hibernés, desconnecto quan deixo Barcelona i obro els ulls a la vora d'Osca, a la carretera de Sabiñánigo, camí del no res. Entrada la nit aterrem a un poble fantasma, som els únics clients d'un hotel que només s'omple la temporada d'esquí. Un poble buit, amb cambreres sense veu i un bigoti inacabable a recepció.

Mentre sopem en un menjador buit i amb totes les taules parades ni tan sols sentim els cotxes que haurien de passar pel carrer principal, una carretera nacional. I és que no n'hi ha cap, els passavolants esquiven aquest lloc digne d'una novel·la d'Stephen King. Jo també ho faria, si fos d'ells. Sabiñánigo, un dijous a mitjanit, no és un poble de deu mil habitants. És un cementiri digne de les pel·lícules de George A. Romero en què et preguntes si el bàrman d'ulls deshabitats no t'arrencarà l'orella d'una mossegada.

Fauna

2008-09-04T15:36:00.002+02:00

Conec una versió nostrada d'en Flanders dels Simpson. És catòlic practicant, moderat en gairebé tot, geganter i nacionalista de barretina. Avorrit. Òbviament, és casat per l'església i viu feliç amb una dona de reconegut pedigrí catòlic. També té la mania d'acabar unes quantes paraules de cada frase amb el sufix -ot: importantot, modernot, avorridot, rapidot... li he arribat a sentir pronunciar desagradablot. De fet, fins i tot l'entonació que gasta em posa els pèls de punta. Em pensava que no podia existir ningú així, de la meva edat, al segle XXI.

Hormones

2008-08-20T14:04:00.004+02:00

A l'hora del pati l'institut és sempre gairebé buit. Els professors es tanquen a fumar al cau de la planta baixa i a les aules només hi queden els quatre penjats amb pocs amics. I avui, jo. Quan la gent surt m'escapo de totes les mirades i m'amago en un racó. Espero, nerviós, fins que no se senten veus. I vaig al lavabo. Però no on em tocaria, entro al de les noies. M’excito, i l’adrenalina fa el seu efecte; estic nerviós i el cor em va a mil per hora. Agafo la paperera de les compreses, però és de les de plàstic, de les més higièniques. La desmunto i en trec una, sense mirar. Ràpid, surto i em tanco al lavabo dels nois. Ja la tinc, encara nerviós però salvat.

  De qui deu ser? D’una professora no… tenen el seu lavabo. Només pot ser d’alguna noia del meu curs, tots fem classe al meu pis. M’és igual de quina, la majoria són boniques, i les altres també me les tiraria. M’imagino les més maques despullades i començo a trempar. M’abaixo la bragueta i me la trec, ja està ben dura. Obro la compresa, el meu tresor. Té taques vermell fosc, no gaires, i un color groguenc al centre. I l’olor… entre forta i amarga, però dolça. Deu ser aquesta, l’olor d’un cony? No ho puc evitar, em poso més calent, ha de ser d’una d’elles, de qualsevol, i tinc el seu cony a la mà. M’excito més i més i enganxo la compresa a la paret. La llepo com si fos pell de veritat, bavejo fins que em corro damunt la paret.  

Més relaxat, per fi, ho netejo tot amb paper de wàter. He anat ràpid i encara queden vint minuts de pati. Baixo les escales a corre-cuita amb una idea fixa, vaig a buscar la Marina, m'imaginaré que era seva.

Il·lustració: Jordi Borràs.

Com en un còmic

2008-08-19T15:57:00.002+02:00

La vida és més divertida quan tens un arxienemic i el meu és arrogant, com cal. També té barbeta de cabra, mirada ridícula i una ideologia extremista més aviat contradictòria. A més, em penso que m'odia profundament, cosa que trobo francament hilarant, perquè jo no me l'he pres mai gaire seriosament. Segons els cànons un bon arxienemic t'ha de causar un sentiment proper a la indiferència tot i que ell, per la seva banda, t'ha d'odiar més enllà de la mort, fins al punt de desitjar-te una tortura lenta i dolorosa que et permeti fugir a l'últim moment. Em penso que el meu té el tipus de ment incompetent i retorçada capaç de caure en un parany així. De fet, fa tres nits em va venir a ensenyar bíceps a les festes de Gràcia en un estat més aviat lamentable en què tenia problemes per esquivar el mobiliari urbà. Segur que es pensava que les papereres i els fanals eren els meus sequaços.

PD: Ja fa dies que he tornat de NY i que torno a treballar però l'estiu, les festes i la desídia em poden.

Desviat per vacances

2008-07-05T03:32:00.003+02:00

No, encara que escric poc sovint no tanco ni per vacances, però com ja vaig fer l'any passat, desvio els apunts durant el mes de vacances. Aquí podreu llegir tot allò que escrigui des de Nova York aquest mes de juliol, tot i que no puc dir si serà molta cosa o més aviat poca, ja ho veurem. Fins aviat!

Obsessió?

2008-06-20T02:39:00.002+02:00

Industrial New York, Undercity, Naked City Spleen, Opacity, Infiltration, Urban Exporation Ring, UE, Abandoned Places, Derelict London, Abandoned, Jinx Magazine, SubBrit, Dark Passage, Urban Explorers, Forbidden Places, Club CELA, Urban Travel, UER…

Requiescat In Pace

2008-06-14T11:36:00.000+02:00

Es veu que de petit hi va haver una època en què preguntava sovint per la mort, tot arrel de la del meu avi. No acabava d'entendre de què anava tot allò perquè no podia veure cap final a la vida. Aprendre què és la mort no és com aprendre a parlar o a llegir, no es pot fer escoltant i preguntant, només serveix la pràctica. I encara no sé què és, ni com funciona, però crec que llavors li vaig perdre la por.