El bloc d'en Jordi Martí

Passejant entre plataners.

2009-07-06T17:54:00.003+02:00

Fa uns quants dies em vaig parar a mirar les obres que s'estan realitzant al c. Escoles i al c. Nord. Entre tanta runa, hi destaquen els plataners.

Si us he de dir la veritat, no sé quants anys tenen, però la imatge em va semblar magnífica. Net de qualsevol paret, el carrer té un altre aspecte. Us convido a imaginar-vos aquest espai sense runa, sense màquines treballant-hi i amb el carrer molt millorat.

Sense cap mena de dubte, els plataners convertiran la vorera en un gran passeig arbrat per on arribar al nou accés de l'escola. Un espai comunitari on pares, mares i mainada podran arribar amb comoditat i sense risc a l'entrada del col·legi.

La creació d'aquest nou espai públic serà la culminació d'unes obres que juntament amb l'inici del pavelló han estat llargues i feixugues. Una vegada acabades, podrem gaudir d'un àmbit radicalment diferent del que retenim a la memòria.

Els plataners hi donaran la majestuositat que l'espai es mereix. Imponents, passaran a formar part d'un nou imaginari col·lectiu, especialment el dels més menuts, que recordaran aquest indret perquè quan eren petits arribaven caminant a l'escola a través d'una llarga vorera plena de fulles caigudes, tot deixant enrere una placeta que els veia passar.

Probablement aquest record no se'ls esborrarà mai. Probablement a mi tampoc.

Els nostres imaginaris aniran canviant i els plataners, espero que ningú els arrenqui mai, quedaran. Gent gran, joves i menuts, cadascú observant-los i entenent-los a la seva manera, se'ls aniran fent seus fins a formar part del paisatge quotidià de Sant Pere.

Fem un cosa? Us proposo tancar els ulls i imaginar-vos aquest espai cadascú a la vostra manera. Sigui com sigui, tots hi haurem sortit guanyant.

Fermesa com a clau de la governabilitat.

2009-06-18T18:00:00.002+02:00

Avui que sembla que els polítics tenim la culpa de tots els mals, més que mai hem de saber transmetre confiança i fermesa. Hi ha qui aprofitarà situacions conjunturals per fer política de baixa volada i criticar-ho tot. El temps posa cada cosa al seu lloc.

La crítica és legítima i, sovint, fa moure fitxa. No deixa que t'acomodis i et fa caure el tel que podem tenir als ulls. Ara bé, de voler fer passar el clau per la cabota ni parlar-ne. D'arguments i de raons tothom en té, però allò important és que el que s'explica sigui veritat. A partir d'aquí tot és discutible.

Per sort o per desgràcia, d'informació en té tothom, de bona i de dolenta, de primera mà o d'adulterada. Malauradament no tothom fa un filtre per destriar una de l'altra i hi ha gent que manipula intencionadament.

No us preocupeu, continuarem aplicant la mateixa recepta de sempre: treball, treball i treball i que la gent valori quan toqui. Amb això i la consciència ben tranquil·la, cada nit me'n vaig a dormir sabent que a mi no em manipularà ningú, que em sento orgullós d'un equip de govern que hi està deixant l'ànima i que si per alguna cosa destaca és per tractar a tothom de manera justa, propera i sense sectarismes.

Fermesa senyors, fermesa. La clau de la governabilitat està aquí.

Paisatge.

2009-05-20T18:17:00.005+02:00

Per tal que no hi hagi malentesos, vagi per endavant que sóc fill de pagès i membre la Junta rectora de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, en qualitat d'Alcalde de Sant Pere Pescador.

La pagesia, però també la ramaderia i la pesca, ha permès portar una vida digna a moltíssima gent de Sant Pere i, en particular, ha permès donar-me una formació que avui en dia puc portar a la pràctica.

Sant Pere és conegut per la qualitat de la seva fruita dolça, d'on en destaca la poma golden, que forma part de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Poma de Girona, una de les més reconegudes de Catalunya, si no vaig errat.

L'espai agrícola i, per extensió, l'espai agrari és un dels elements indestriables de la identitat del poble. Algú em pot dir que les identitats són canviants i dinàmiques, no estàtiques, i jo respondré que hi estic completament d'acord.

Precisament per aquest motiu, a poc a poc el poble ha vist conviure durant moltíssims anys els camps amb un potentíssim sector turístic representat per càmpings de reconegut prestigi internacional. Pels que no ho sàpiguen, mai de la vida hauria estat possible assentar en un territori com aquest 7 càmpings si no hagués estat pel fràgil equilibri entre el medi natural existent i l'atracció que això representava pels campistes en busca d'un tipus de vacances en llibertat, per dir-ho d'alguna manera.

Els camps florits són part del paisatge de la plana empordanesa, un element identificatiu més de la comarca, tal i com també ho són les construccions de pedra seca a l'Albera o al Cap de Creus. Els uns són patrimoni agrari natural, els altres patrimoni cultural i arquitectònic. Els primers, com a mínim, formen part d'un paisatge que ens ha vist créixer a molts i que forma part de la nostra infantesa i, segurament, d'una forma de ser lligada a la terra com a patrimoni que cal defensar.

Suposo que el més fàcil és anar contra el més flac. El sector primari no passa per bons moments, però tampoc és just que només pel fet que encara queda quelcom a preservar, al terme municipal de Sant Pere tothom hi vulgui dir la seva. Amb tanta normativa, al final serà impossible aclarir-s'hi. De tants informes que s'hauran de demanar, serà inviable fer-hi res, que pel que sospito és allà on es vol arribar.

Un exemple. Des de l'Ajuntament s'està tramitant un Pla especial de masies i cortals per regular el creixement d'aquestes edificacions i els usos complementaris als ja tradicionals de la pagesia i la ramaderia (entre els quals el turisme rural). Què passarà si s'aprova l'avantprojecte del Pla especial dels aiguamollls? Doncs molt senzill, a poc a poc ens diran quin tipus d'agricultura es pot fer i quin no, alhora que ens impediran substituir l'activitat agrària per cap altra que no sigui la que ells consideren tradicional, és a dir, les closes, les pastures i els arrossars.

Així doncs, ara hi ha qui ens vol imposar que el paisatge és una altra cosa. Un paisatge entès des del que alguns creuen que hauria de ser i, dissortadament, pensat a moltíssims kilòmetres del territori. Ens equivoquem sempre allà mateix i no n'aprenem.

És cert que el paisatge del que us parlo ha estat transformat per l'home. I què? Què hi ha de dolent en això? No oblidem que hi ha qui viu al territori gràcies al territori. De què carai ha de viure la gent sinó? Segurament no tenim memòria històrica, però que no recordeu que encara queden espais per protegir gràcies a la ferma voluntat de la gent que en el seu moment va apostar per no desenvolupar urbanísticament aquests indrets? Així és com els paguem la seva integritat?

Què volem ara, crear sortides a la natura a través de reserves sense tenir en compte la gent que fa anys que es dedica a mantenir els camps nets en finques de la seva propietat? Fins on hem arribat?

Potser sóc agosarat, però em temo molt que l'avantprojecte de Pla especial del medi natural i de protecció dels aiguamolls de l'Empordà va en aquest sentit i, d'aquesta manera, només generarà rebuig i més rebuig.

Com es pot plantejar una proposta que afecta 16 municipis sense haver-los consultat abans? Hi ha algú que s'hagi adonat d'una vegada que la immensa majoria dels veïns dels municipis afectats no hi estan d'acord?

Encara es pot rectificar, tot i que em temo molt que no ho fareu. La vida al territori també mereix el seu reconeixement perquè a molts ens ha permès ser el que som i com som. Una manera honrada de guanyar-se la vida i de crear paisatge que no té perquè acceptar ingerències de gent que no coneix el territori o que creu que la seva opció ha de ser la bona per a tothom.

Aquesta vegada s'ha anat massa lluny. Quan tardareu a prohibir les xarxes antipedregada perquè els ocells i les aus s'hi poden quedar enganxats? Quan tardareu a prohibir activitats en les Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA)? Quan tardareu a prohibir els productes fitosanitaris que permeten competir als productors en condicions similars a les dels altres productors arreu? I el que és més preocupant, quines alternatives doneu? Ni tan sols sou capaços de permetre l'activitat de turisme rural en aquelles explotacions que es dediquen a l'explotació agrícola per complementar els cada vegada més a la baixa ingressos obtinguts.

Mostro els meus respectes a la figura del Parc Natural com a eina de protecció del medi natural i per aquest motiu des de l'Ajuntament de Sant Pere col·laborem en projectes de regeneració dunar a les platges com no s'havia fet mai abans, alhora que mostro el meu rebuig més enèrgic a un avantprojecte que només té en compte una part petitat de la població (crec que no majoritària) que vol imposar la seva visió del paisatge a la resta.

No, no i no. No ens quedarem plegats de mans i braços.

Sant Pere es mou.

2009-05-11T17:22:00.003+02:00

Som tossuts, d'això no n'hi ha cap mena de dubte. Estem entestats en programar una oferta estable d'activitats i d'actes que amb el temps es consolidin i captin l'atenció dels veïns i dels nostres visitants. Conferències, xerrades, festivitats, celebracions, etc. que siguin prou atractives perquè la gent s'apropi a Sant Pere d'una altra manera.

No n'hi ha prou amb dir que al poble la gent no participa. Això no és cert, hem de ser capaços d'oferir prou qualitat per estirar la gent. Que no recordeu la Festa dels Reis?

Si entre tots fomentem la participació segur que ho aconseguirem. Només tres exemples recents:

En primer lloc, el campionat assolit pel F.C. Sant Pere i l'ascens a 2a territorial. Sense romanços, han guanyat perquè s'ho han merescut i perquè tothom ha empès en la mateixa direcció.

En segon lloc, la Diada de Sant Jordi d'enguany recordant la mort de la Maria Àngels Anglada. Pels que no hi vau assistir, us prometo que feia goig veure la 1a planta del Casal Cultural plena de gom a gom. Sempre es pot comptar amb la gent de la coral Les Veus del Fluvià.

En darrer lloc, la XI Trobada de corals celebrada el passat diumenge a benefici de la lluita contra el càncer. Guuuaaauuuu! Cada any el nivell és més esplèndid. El mèrit? De qui voleu que sigui? De la coral Les Veus del Fluvià. Conjuntament, la seva direcció i els seus membres.

Ja us aviso que treballem en diverses idees per eixamplar aquesta trobada de cant coral. Tot al seu temps, ja us en mantindrem informats. Però si reeixeix alguna de les iniciatives que s'estan rumiant, no en restareu indiferents. Atents a les novetats.

No perdem mai el nostre horitzó de vista. Sense pressa i sense soroll, però de manera constant i serena. Sant Pere es mou.

A poc a poc continueu fent poble.

Gràcies a tots.

La meva particular línia recta.

2009-05-08T18:30:00.005+02:00

Resulta curiós com n'és de fàcil buscar referents. A mi m'ha passat fa poc, sense voler-ho, gairebé per casualitat.

Sense pràcticament saber-ho, ella sempre és allà, esperant quieta que hi arribi, la miri, marxi i torni a mirar-la la propera vegada.

Sense plantejar-m'ho s'ha convertit en un objectiu, un compromís, una fe. Recta, impoluta, com una doble contínua que no pot ser trepitjada ni envaïda per ningú, em serveix de guia i marca el camí fins al final. Em recorda que, per sobre de tot, cal fer les coses com les sents, ser un mateix i mantenir el criteri fins al final.

És de color blau, molt silenciosa, gairebé imperceptible. Però tothom que la mira sap que hi és per alguna cosa, que ens porta pel camí adequat per no desviar-nos. Ens serveix d'estímul i, sense dir res, ens indica que cal continuar, que l'arribada s'acosta, és a prop, però que, per damunt de tot, no deixem d'avançar, que no hi ha altre camí que el que es fa caminant.

A poc a poc, sense diàleg, m'ajuda a tirar endavant i em recorda que els camins es tracen a mesura que els anem dibuixant, que tot està encara per fer i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Sense estralls, a cada esguard m'adono que em parla més i més sense dir absolutament res. Ella hi posa l'escenari, jo el contingut. Ella hi posa l'escena, jo el guió. Així és fàcil entendre'm-hi. Millor, deu pensar ella, un que parli i l'altre que escolti.

Ella és la meva particula línia recta, blava, d'un blau fosc marí agradable, que convida a seguir-la mirant. Quan perdo el rumb, ella apareix i silenciosament em retorna al bon camí.

És la meva particular línia recta, d'un blau ple d'esperança.

La primera idea és la bona (mea culpa).

2009-05-02T11:43:00.003+02:00

La política comporta una alta dosi de responsabilitat i això fa que les decisions hagin de ser molt meditades, sovint, massa meditades. El que hom espera dels gestors municipals és que actuem bé i ràpid, conceptes aparentament irreconciliables a l'administració pública.

Inevitablement, estem condemnats a treballar per a majories perquè malgrat voler arribar a abastar l'opinió de tothom, si ho fem, això condiciona moltíssim la nostra presa de decisions. Us sona d'alguna cosa la famosa frase "no es pot fer content a tothom"? Tenim més informació, sí, però cal fer-ne un bon filtre per aplicar el nostre criteri i decidir entre diferents alternatives.

Tot això que sembla tan complicat -i ho és- es pot corregir si apliquem el criteri de coherència a l'hora de fer les coses, carregar-nos de raons -que no vol dir raonar massa- i arguments per fer les coses sempre de la mateixa manera.

A tall d'exemple, en el dia a dia funciona molt bé seguir la màxima que predica que la primera idea és la bona. Difícilment podem tenir tanta agilitat en la política, cal debatre, dialogar, consensuar propostes entre diferents persones que busquen un mateix objectiu però que tenen diferents maneres, ritmes, òptiques i prismes des dels que cadascú entén les coses.

Aquest matí, mentre decidia què posar-me damunt la samarreta -he optat per una jaqueta amb cremallera-, he vist una dessuadora i he pensat que tampoc era una mala alternativa. L'he agafada i me l'he posada. Llàstima que hi havia una taca immensa al mig del pit. Segurament ha estat casualitat, però la meva primera idea era la bona i canviar-la només m'ha provocat una pèrdua de temps.

Doncs bé, en política canviar sobre la marxa tampoc és un exemple de bones pràctiques. Moltes més vegades del que ens pensem, la primera idea és la bona perquè el nostre subconscient ja ha fet la seva feina, ha destriat la informació segons els paràmetres de cadascú. En fi, que som racionals per defecte, però que l'excés de racionalitat ens pot conduir a l'equívoc, vull dir.

Una mica més d'agilitat no ens aniria malament a tots per tirar endavant projectes. Si, a més a més, som capaços de ser eficaços en la gestió d'aquesta celeritat i assolim els objectius fixats, tothom ho agrairà. Aquesta és la nostra feina.

Entre tots hem de portar el dinamisme amb el que fem les coses en la nostra quotidianitat a l'àmbit públic. Ara més que mai, els veïns ens demanen que actuem ràpid i bé, que siguem eficients i eficaços.

Si fins ara no ho hem fet així caldrà entonar el mea culpa i progressar adequadament, ja que els exàmens finals comencen a treure el cap i només ells ens diran si hem fet bé els deures...

Millorem els serveis públics al Mas Sopas.

2009-04-17T20:30:00.003+02:00

Em fa especial il·lusió poder explicar que ja s'han iniciat els treballs de millora de la depuradora de la urbanització Mas Sopas.

Aquesta és una reivindicació dels veïns que ve de lluny i que té una problemàtica accentuada durant la temporada d'estiu i l'època de fortes calors.

Per tal de fer un petit resum podríem dir que la instal·lació ha quedat petita pel volum d'aigües residuals que cal tractar. O dit d'altra manera, les aigües residuals que cal tractar estan sobredimensionades per la depuradora existent.

Al seu moment, quan es van recepcionar les obres de la urbanització Mas Sopas per part de l'Ajuntament, el número de parcel·les edificades i el número d'unitats d'acampada del càmping L'Àmfora no eren les que són ara. Naturalment, la depuradora té uns dèficits difícils de solucionar si no és mitjançant la construcció d'una depuradora nova.

No obstant, en un context de futura connexió a l'Estació Depuradora d'Aigües Residuals (EDAR) de l'Escala, projecte que amb tota probabilitat començarà aquest estiu i que significarà la connexió de la xarxa de sanejament del nucli urbà de Sant Pere i urbanitzacions, sense comptar-hi els càmpings (excepte els càmpings L'Àmfora i El Riu, que ja estan connectats a les xarxes existents), crec que és comprensible la inviabilitat econòmica de construir una nova depuradora a càrrec de l'Ajuntament.

Ara bé, sempre he defensat que els serveis públics bàsics són irrenunciables i que, per tant, calia fer inversions per millorar la instal·lació abans fins i tot de l'entrada en funcionament del nou sistema de sanejament.

Així, després de moltes reunions entre els serveis tècnics municipals, el càmping L'Àmfora i l'empresa Hidràulica Catalana de manteniment, vam arribar a un acord per fer front als dèficits i mancances de la instal·lació des d'un triple vessant:

1) Reduir les males olors dels residus sòlids exposats al sol.
2) Reduir el soroll provocat pel treball del motor.
3) Millorar el rendiment, la qualitat de l'aigua tractada i evitar el vessament d'aigües residuals.

A dia d'avui, ja s'han iniciat aquests treballs. Concretament, ja s'ha instal·lat una caseta metàl·lica que evita l'exposició al sol dels residus sòlids i, per tant, reduirà notablement les males olors patides per veïns, clients del càmping Las Palmeras i usuaris de les platges, com a conseqüència de la seva propagació a través del vent.

De cares a les properes setmanes, s'instal·laran els equips airejadors submergits formats per 4 bombes, la qual cosa significarà reduir el soroll i que, a més a més i en cas que algun d'aquests equips s'espatlli, la instal·lació encara continui funcionant amb la resta de bombes.

En darrer lloc, s'instal·larà un dipòsit auxiliar que evitarà el vessament d'aigües residuals en franges horàries puntuals de la temporada d'estiu. Tots aquests treballs aniran acompanyats d'una substitució de la tanca exterior de la depuradora i d'una millora del camí d'accés. Es preveu que les darreres obres estaran enllestides a principis del mes de juny.

Val a dir que, tot i ser una instal·lació municipal, la despesa d'inversió anirà a càrrec del càmping L'Àmfora, sobretot perquè s'ha tingut molt present que és qui més aigües residuals aporta a la xarxa de sanejament.

Penso que els veïns tenen un motiu per estar satisfets, tot i que probablement aquestes millores arriben amb molt retard.

Continuem pensant que els serveis públics són fonamentals i no escatimem cap esforç en aquest sentit, alhora que som conscients de la precarietat d'aquests serveis en altres urbanitzacions del municipi.

A poc a poc i bona lletra.

Molta vergonya i sense patinet.

2009-04-10T18:12:00.004+02:00

Potser massa sovint cometem l'error de pensar que estem preparats per afrontar qualsevol situació. Tot i que jo sóc dels que pensa que mai te'n vas a dormir sense haver après alguna cosa nova, l'altre dia vaig quedar totalment descol·locat i pràcticament sense paraules.

Si la feina m'ho permet, tinc la costum de fer el cafè en alguns bars del poble, sobretot per esbargir-me una estona i aclarir les idees. Normalment no m'hi solc estar més d'un quart d'hora o vint minuts, el temps just per fullejar els diaris i parlar banalment de coses no massa transcendents amb el personal o clients del local.

El dimecres però, em vaig trobar en una situació que podria ser del tot normal si no fós per qui es va dirigir a mi i per la forma com ho va fer.

És bastant habitual que els veïns s'adrecin a mi per fer-me alguna pregunta o consultar-me qualsevol dubte fora d'hores de feina -si és que n'hi ha- i m'ho prenc com una cosa que va lligada al càrrec. M'ho prenc amb filosofia, per dir-ho d'una altra manera.

El que no m'esperava és que un nen es dirigís a mi amb tota la solemnitat del món i acompanyat del seu pare, que tot expectant prudencialment es situava un parell de metres al darrere seu amb una postura protectora i els braços plegats, em demanés que si us plau arreglés els forats dels carrers del Bon Relax II per evitar que cap altre nen caigués i no s'obrís el llavi com li havia passat a ell.

El que va passar a continuació ja no té importància, senzillament vaig fer el que vaig poder, és a dir, vaig intentar justificar-me dient que tenim un projecte previst que esperem que es tiri endavant aquesta primavera i bla, bla, bla.

Més enllà de si el que vaig dir és cert o no -que ho és- vaig sentir vergonya. Molta vergonya.

No estava preparat per una situació d'aquesta mena i espero no estar-ho mai. Espero tenir la suficient humanitat per sentir vergonya quan les coses no es fan com s'haurien de fer.

Aquest nen, que a cop d'ull tenia una edat indeterminada entre els 5 i els 10 anys, em va fer tocar de peus a terra de cop, i la patacada hauria pogut ser més grossa si no s'hagués adreçat a mi amb la senzillesa, educació, innocència i generositat que ho va fer.

Agraeixo profundament al seu pare que li digués al seu fill d'explicar a l'Alcalde el que li havia passat i estic content d'haver estat en aquell lloc en aquell moment i haver-me hagut d'enfrontar amb una situació d'aquesta mena. L'agraïment és doble per haver gosat fer-ho amb aquesta naturalitat.

Suposo que, en el fons, hi som una mica per això. Mai hauria imaginat que la mala gestió municipal pogués provocar que un pare prohibís al seu fill anar amb patinet per por que es fés mal.

En qualsevol cas, ho sento.

Sé que ho repeteixo sovint, però el primer sempre són les persones.

Tòpics.

2009-03-23T19:06:00.008+01:00

Fa anys que Sant Pere es mou entre dues aigües. En essència, podríem dir que el municipi té dues grans ànimes: l'agricultura i el turisme de càmping.

Massa sovint s'ha sentit a dir que l'existència d'una suposava la negació de l'altra. Si aquesta és la situació, mala peça al teler.

Si bé és veritat que els orígens del poble són eminentment rurals i lligats al treball del camp, no és menys cert que el turisme de càmping ha trobat en les platges i l'entorn natural de Sant Pere un indret privilegiat que l'ha convertit en un motor de l'economia local degut, en part, a l'enorme prestigi i qualitat de les seves instal·lacions.

Ja fa temps que penso que els tòpics hi són per trencar-los. La realitat és tossuda i s'entesta a demostrar-nos que allò que fa precisament atractius els nostres càmpings és precisament l'incomparable medi natural que els envolta: el Mar Mediterrani, el riu Fluvià, i també els conreus de fruiters que ensenyen camps nets i arbres florits, segurament molt abans que la influència que exerceix en aquests turistes el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Casualment, l'altre dia algú vinculat directament al món del càmping em comentava que un estudi indicava que gairebé el 40% del PIB del poble provenia de l'activitat de càmping. Si aquesta dada és certa, no s'hauria de desmerèixer.

No sé si ha estat un tòpic que ha servit per crear un enfrontament inexistent, però crec que entre tots hauríem de començar a donar un tomb a aquesta situació. Naturalment, m'agradaria que molta més gent del poble en situació d'atur trobés feina (encara que només sigui de temporada) als càmpings i que no haguessin de treballar en condicions precàries en altres llocs més llunyans i amb pitjors retribucions econòmiques. També seria recomanable millorar la mobilitat entre un costat de riu i l'altre. Els comerços, bars i restaurants ho agrairien. Tot és millorable, ho reconec.

Durant anys els càmpings han servit de locomotora econòmica en un país on l'entrada de divises com a conseqüència del sector serveis, sobretot turístics, va permetre que, mica en mica, s'anés equiparant el nivell de vida amb el de la mitjana dels països europeus.

Amb això no vull pas dir que tot el que s'ha fet des del món del càmping sigui immaculat. Només vull constatar que al cèsar el que és del cèsar. La dinamització econòmica que comporta el turisme de càmping transforma Sant Pere de soca-rel durant els mesos que dura la temporada. Un municipi que amb prou feines supera els 2.000 habitants passa de sobte a vetllar per una població estacional que supera els 15.000 habitants i que, d'una o altra manera, són responsabilitat municipal encara que exerceixin el seu veïnatge de manera especial i esporàdica.

Anys enrere, quan el planejament urbanístic permetia convertir els espais ocupats pels càmpings en zones residencials, l'estratègia empresarial de la gran majoria de càmpings va ser optar per mantenir l'activitat i renunciar a convertir el turisme d'acampada en un turisme basat en el totxo. Tot i que és cert que aquesta estratègia obeïa fonamentalment a criteris estrictament econòmics, és a dir, que als càmpings els sortia més a compte mantenir a llarg termini l'activitat, sempre es podia haver actuat sota criteris d'immediatesa pel que fa als ingressos i beneficis econòmics (el famós pa per avui i gana per demà). Això, tal i com ja he dit abans, majoritàriament no va ser així.

Algú s'ha preguntat què i com seria Sant Pere Pescador si mentre això va ser possible s'haguessin anat construïnt urbanitzacions? Quina seria l'alternativa al que som ara?

A dia d'avui, el poble tindria una població que difícilment baixaria dels 10.000 habitants i un munt de problemes al damunt de la taula: manteniment de carrers, mancances urbanístiques arreu, nuclis aïllats amb forma de taca d'oli assentats al territori de manera irregular, una identitat diferent o múltiples identitats, etc.

El poble ha après a conviure d'aquesta manera i ha trobat el seu encaix en aquesta doble realitat, la d'un poble que gaudeix d'un ambient tranquil durant els mesos d'hivern i que veu transformada la seva quotidianitat dues vegades a l'any: durant la recollida de la fruita dolça (estiu i mes d'octubre) i durant la temporada de càmping (de la Setmana Santa a finals de setembre).

El camí més difícil és el que ja s'ha recorregut. No és per res, però crec que no tenim res a envejar a d'altres models turístics existents a la Costa Brava. Qui podria dir en veu alta que en el seu terme municipal conviuen l'agricultura i el turisme de càmping amb aquesta naturalitat?

Si estem d'acord en això, som-hi! Donem el valor que es mereixen les coses. La nostra feina és posar en valor el patrimoni de què disposem. Per una banda els nostes conreus, les nostres platges i el riu, el patrimoni agrícola i natural, el noste territori i el nostre paisatge, també el litoral, que és verge. Sense oblidar la cultura i la nostra cuina. Per altra, un sector càmping potentíssim que ha creat un micromercat capaç d'entomar millor que altres sectors turístics (els hotels i els apartaments) la situació de crisi econòmica i que es manté en uns índexs d'ocupació acceptables.

Qui sap si d'aquí a uns quants anys la posada en valor i descoberta del territori, incloent-hi el camp i el mar i els oficis tradicionals, serà també una font de negoci i d'ingressos bàsica per les famílies de Sant Pere. Tant de bo això pugui ser complementari a l'activitat agrícola o, com a mínim, compatible amb el manteniment de les activitats del sector primari: agricultura, ramaderia i pesca (turisme rural, visites guiades lligades a la producció del camp, als arts de la pesca, a les dunes, als oficis tradicionals, al patrimoni cultural, agrobotigues, etc.).

Mentrestant, convivim com fins ara, respectant les nostres dues ànimes i animant-nos a trobar punts en comú i sumant esforços. Cal que la promoció econòmica i turística del municipi casi els nostres recursos lligats a la terra, el riu i el mar i les nostres potencialitats amb les demandes dels turistes que ens visiten per tal d'oferir paquets i ofertes atractives. Si tenim certa estructura, cal dotar-la de musculatura.

Qui sap si en aquesta estratègia hi ha de participar el sector públic i el privat, bé sigui a través d'un patronat de turisme, o bé a través d'una mena d'oficina de promoció i desenvolupament econòmic a l'abast de les nostres modestes possibilitats.

El futur va per aquí.

Temps al temps.

La llar d'infants és sinònim de futur.

2009-03-09T19:12:00.005+01:00

Aquest matí ha arribat la notificació de l'acceptació de les al·legacions presentades per l'Ajuntament de Sant Pere Pescador a la planificació del Pla únic d'obres i serveis de Catalunya (PUOSC) 2008-12 pel que fa a la subvenció per construir una llar d'infants municipal.

El Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya ha acordat el canvi d'anualitat demanat per l'Ajuntament i l'obra podrà ser començada aquest any 2009 en lloc de l'anualitat 2012, que era la inicialment concedida.

No cal dir que des d'un punt de vista estratègic és una de les obres més importants d'aquesta legislatura, per no dir la més important (amb el permís de l'obra d'ampliació del pont -que també és estratègica però per altres motius, bàsicament de mobilitat- i descomptant el pavelló poliesportiu municipal, que era una obra ja començada), sobretot perquè té efectes sobre un segment de població especialment sensible, el dels més menuts, i perquè té una incidència directa en la conciliació de la vida laboral i familiar dels pares, tot millorant la seva qualitat de vida també.

Així, la construcció de la llar d'infants sobretot haurà de permetre que els veïns no es vegin obligats a desplaçar-se a d'altres municipis per tenir a l'abast un servei de llar d'infants com déu mana (penso en l'inexistència d'un servei de menjador a l'actual casalet), alhora que generarà un dinamisme i una revitalització claus des d'un punt de vista educatiu i de cohesió social, de fer poble per entendre'ns.

Ara tot just comença la feina: enllestir el projecte constructiu, quadrar el pressupost necessari i assegurar les fonts de finançament, pensar en la forma de gestió de l'equipament, licitar les obres, executar-les, equipar-lo, preparar un reglament de funcionament...buf!

Prefereixo ser prudent i dir que espero que l'entrada en funcionament sigui una realitat abans del final de la legislatura.

Us puc ben assegurar que aquest projecte és dels que fa una il·lusió especial. Espero encomanar-vos aquesta il·lusió, que el projecte bé s'ho val.

Riu Fluvià (II).

2009-02-27T20:15:00.003+01:00

Després de la reunió mantinguda amb el subdelegat del govern de l'Estat, sr. Francesc Francisco-Busquets, i el cap del Servei Provincial de Costes a Girona, sr. Enric Girona, aquest dimarts passat, podem començar a aclarir alguns dubtes pel que fa als efectes de l'atermenament del riu Fluvià i del rec Sirvent:

1) En primer lloc, no hi haurà una duplicitat de dominis. Això significa que l'Estat col·locarà les fites fins allà on considera que arriba l'aigua salina i, per tant, el domini públic maritimoterrestre. En aquest tram, doncs, no hi haurà domini públic hidràulic i l'Agència Catalana de l'Aigua no hi serà competent.

2) En segon lloc, la Llei de Costes del 1988 deixa una porta oberta per tal que l'expedient d'atermenament s'adapti al planejament vigent.
La servitud de protecció que preveu la Llei és de 20 metres per al sòl urbà consolidat (cas d'algunes cases del Nàutic Parc -Club Nàutic-, per exemple, i de 100 metres per al sòl no urbanitzable (majoritàriament sòl d'alt valor agrícola o bé d'especial valor natural i paisatgístic -Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà-).
Per a les cases del Club Nàutic afectades, cal veure quin règim d'atorgament de llicències d'obres se'ls aplica, tot i que és més que probable que la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat hagi d'informar preceptivament abans que l'Ajuntament pugui donar cap llicència d'obres en aquestes cases.

El que no diu la Llei és què succeeix amb el sòl urbanitzable però encara no desenvolupat. En aquesta situació s'hi troben el SUS-3 (Els Joncars, davant de l'escola) i la UA-13 (baixada a l'escorxador des del pont), i malgrat que ambdós àmbits ja preveien unes cessions d'espais lliures molt importants i l'adaptació potser serà menys problemàtica, intentarem fins al final que l'afectació sigui mínima. La interpretació que fa el Servei Provincial de Costes a Girona de la Llei considera que la servitud de protecció hauria de ser la mateixa que per al sòl no urbanitzable, és a dir, de 100 metres, la qual cosa suposaria que l'Ajuntament hauria de modificar aquests àmbits del PGOU per adaptar-los a la Llei de Costes.

Ara bé, com que en el moment de l'aprovació del text refós del PGOU el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí no va fer-hi cap al·legació, sembla que com a municipi se'ns obra la possibilitat de negociar amb el Servei Provincial de Costes l'encaix de la Llei de Costes amb el PGOU actual.

A la pràctica, això significa que haurem de mirar cas per cas i negociar en cada àmbit que entri en conflicte amb la Llei de Costes quina serà l'afectació de la servitud de protecció del domini públic maritimoterrestre en el sòl no urbanitzable esmentat. En cap cas significa que per al municipi de Sant Pere es farà una reducció general de la servitud de protecció, però sí que negociarem cas per cas per intentar que aquesta afectació es redueixi i respecti al màxim l'actual PGOU.

3) Per altra banda, la navegabilitat del tram baix del riu des del Club Nàutic també és un element a tenir en compte per considerar aquest espai de domini públic maritimoterrestre. El fet que l'autorització per obrir de bocana s'hagi de demanar a la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat i que s'hagi traspassat a aquesta mateixa Direcció General la gestió de la renovació de la concessió administrativa de la instal·lació del Club, i no a l'Agència Catalana de l'Aigua, ens dóna una pista de fins on arriba el domini públic maritimoterrestre.

A títol personal crec que molt probablement l'autorització per a la navegabilitat en aquest tram també l'acabarà donant la Direcció General de Ports, Aeoroports i Costes de la Generalitat, depenent del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Em costaria molt de creure que l'Agència Catalana de l'Aigua, organisme autònom presidit pel conseller de Medi Ambient i Habitatge, presentés cap mena de batalla jurídica per conservar el domini públic hidràulic sobre aquesta zona, sobretot per no entrar en una pugna amb un altre departament de la Generalitat.

4) En contra del posicionament de l'Ajuntament de rebutjar l'atermenament hi juga el fet que existeix el precedent del riu Ebre, que té una afectació del domini públic maritimoterrestre que arriba fins a la ciutat de Tortosa.

En qualsevol cas, estem pendents d'organitzar una xerrada amb els veïns per tal d'assessorar-los tècnicament i jurídica del que representa l'Acte de fitació que tindrà lloc el 29 d'abril a les 9 h. al 1r pis del Casal Cultural de Sant Pere Pescador, situat al c. del Forn, 2.

No dubteu a posar-vos en contacte amb l'Ajuntament per a tot tipus de consultes o aclariments.

Ballar al so que toca.

2009-02-23T19:34:00.004+01:00

La pitjor pedregada que recorden els més grans del poble, la llevantada més forta dels darrers 40 o 50 anys, la crisi de les crisis (i suposo que en diuen així perquè encara no saben exactament d'on ve), la mort del treballador més pencaire de tot l'Ajuntament (segurament l'únic imprescindible), una multa per abocar les aigües residuals del nucli del poble al riu Fluvià, dues més per abocar les aigües residuals del Mas Sopas al rec, el futur Pla Especial del Parc Natural que vol regular el Fluvià Marina, l'àmbit marí i restringir definitivament l'accés dels vehicles a les platges, l'Estat que vol afectar el riu Fluvià i el rec Sirvent com a domini públic maritimoterrestre (de costes, per entendre'ns), reiterats episodis de furts a l'interior de vehicles i inseguretat dels veïns...

I mentrestant el projecte de connexió a la depuradora de l'Escala-Albons que no acaba d'arribar (cosa que, mira per on, provoca que s'aboquin durant més temps les aigües residuals al riu), les lleres del riu brutes (d'això ningú se'n recorda), els tamarius de la platja fets un cristo (d'això alguns tampoc se'n recorden), mancança d'efectius del cos de Mossos d'Esquadra (fan el que poden, però és poc, massa poc), inexistència de pressupost per enretirar la sorra que ocupa l'aparcament de la platja del Cortal de la Vila abans que comenci la temporada d'estiu (i com si d'un acudit dolent es tractés, penseu que a alguns els pagaran altra vegada un passeig marítim nou)...

No sé ni si val la pena afegir cap altra cosa, però segur que me'n descuido alguna perla. Davant d'això però, estic segur que estem preparats pel que hagi de venir, que per força han de ser temps millors.

Tampoc sé si les administracions estem en crisi, en fallida tècnica i ni si un pla de xoc ens redimirà a tots plegats. El que sí que tinc clar és que la imatge que estem donant els qui tenim càrrecs de responsabilitat no és bona. Potser fa falta una mica d'autocrítica.

Com que no tinc la recepta màgica, apel·lo a l'ètica del treball i al sentit comú per tirar endavant. I fermesa, molta fermesa per fer les coses bé.

Ens en farà falta una bona dosi.

Potser no ho sembla, però Sant Pere es mou.

Tingueu confiança.

El riu Fluvià i el rec Sirvent: per una política de dignificació de la vida al territori diguem no a l'atermenament!

2009-02-18T19:41:00.009+01:00

Sense embuts: l'Ajuntament de Sant Pere Pescador amb el consens de tots els grups municipals que formen part del consistori s'oposa a l'atermenament del riu Fluvià i el rec Sirvent com a domini públic maritimoterrestre.

Ho fem per diversos motius, tot i que a títol personal expressaré la meva opinió sobre els que considero més rellevants:

1) En primer lloc perquè creiem fermament que d'acord amb la Llei de Costes del 1988 no és d'aplicació el domini públic maritimoterrestre als cursos del riu Fluvià i el rec Sirvent. Per a la nostra defensa jurídica haurem d'aportar proves pericials que demostrin el perquè de la intrusió d'aigua salina al riu Fluvià, tot i que és fàcil entendre que no podem admetre que aquesta intrusió es degui a les marees o a les onades dels temporals.

Per què no formulem la pregunta al revés? Per què no ens preguntem quina administració pública té la responsabilitat d'haver autoritzat dragar el riu Fluvià i quins efectes va tenir això pel que fa a la intrusió d'aigua salina al curs fluvial?

Més enllà de tot això, el sentit comú ens porta a pensar que en cap cas un curs fluvial pot ser afectat com a domini públic maritimoterrestre i que això obre una caixa de pandora difícil de tancar.

2) En segon lloc perquè creiem que la raó de ser del domini públic maritimoterrestre és preservar un territori i un entorn litoral del desenvolupament urbanístic i no pas afectar el sòl no urbanitzable que es troba a uns quants kilòmetres riu o rec amunt del mar i l'activitat agrícola com a mitjà de vida que l'ús d'aquest sòl porta aparellat.

3) En tercer lloc perquè la Generalitat de Catalunya ja té competències al riu Fluvià i al rec Sirvent mitjançant el domini públic hidràulic que ve donat per la Llei d'Aigües del 1985. Si no vaig errat, l'Agència Catalana de l'Aigua és competent en aquest espai, així com també ho és la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat després dels darrers traspassos competencials Estat-Generalitat. Per tal de donar un exemple, la gestió de les autoritzacions i de les concessions administratives ha estat traspassada a la Generalitat i l'ocupació d'espais com la desembocadura del riu Fluvià per part de l'Escola de vela Fluvià-La Gola i la renovació de la concessió administrativa del Club Nàutic sembla ser que corresponen a aquest departament.

A més a més, el riu es troba dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, entitat que s'encarrega de la seva custòdia i que, per tant, també haurà de dir-hi la seva.

4) En quart lloc perquè ens preocupa i molt que les administracions es dediquin a posar traves als ciutadans quan aquests ja tenen prou dificultats per tirar endavant dia a dia. No n'hi ha prou amb un excés de normativa que ho complica tot. Per acabar-ho d'arreglar, l'Estat arriba i ho embolica tot. Si un malpensa, arriba a la conclusió que l'única intenció que té l'Estat és la d'afectar aquests espais amb un afany recaptatori, o el que és el mateix, per tal de cobrar una taxa d'ocupació similar a la que anualment paguen els ajuntaments per l'ocupació de les platges a través del Pla d'usos de temporada de les platges.

5) En cinquè lloc perquè trobem inconcebible que ençà de la Llei de Costes del 1988, vint-i-un anys després l'Estat pretengui afectar com a domini públic maritimoterrestre espais que res tenen a veure amb la costa i que molta gent s'ha encarregat de mantenir nets i en perfectes condicions perquè eren el seu mitjà de subsistència, com és el cas de l'agricultura. Des del territori també tenim el dret de viure en pau sense ingerències contínues de les administracions.

El que encara és més paradoxal és que se'ns digui que caldrà veure quins efectes tindrà aquest atermenament sobre tot aquell sòl que ha canviat la seva classificació des del planejament municipal que hi havia vigent en el moment de l'entrada en vigor de la Llei de Costes del 1988. Significa això que aquell sòl que amb el planejament municipal del 1984 era sòl no urbanitzable i que va canviar de classificació amb el planejament municipal del 2003, passant a ser sòl urbanitzable, es veurà afectat?

6) En darrer lloc perquè la funció de l'administració pública és facilitar els tràmits als veïns i no dificultar-los la vida. Què passarà amb els conreus a tocar del riu Fluvià i del rec Sirvent? Què passarà quan un propietari d'un sòl no urbanitzable amb un ús agrícola vulgui construir un cobert per a fer la funció de magatzem d'eines o fer una caseta amb un motor per bombar l'aigua per a regadiu? Què passarà si hi ha sòl urbà consolidat afectat per aquest atermenament, es podran concedir llicències d'obres en la zona de domini? Quina administració les concedirà? En qualsevol cas, imagineu-vos quin panorama si per demanar una llicència d'obres o d'ús en un terreny de propietat privada afectat pel domini públic maritimoterrestre cal fer-ho a la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat.

Ja em sembla sentir molta gent que riu...

A dia d'avui, molts d'aquests interrogants encara no s'han aclarit. Demà dijous a la tarda hi ha una reunió a la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat amb el director general, sr. Oriol Balaguer, i la subdirectora general, sra. Rosa Maria Busquets, per saber quin és el posicionament oficial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Creiem que la postura més digna és la de fer una defensa jurídica conjunta contra l'expedient d'atermenament. Encara ens queda saber quin serà el posicionament de l'Agència Catalana de l'Aigua en tot aquest tema. Per prudència, prefereixo esperar.

Per altra banda, el dimarts vinent hi ha una altra reunió amb el subdelegat del govern de l'Estat a Girona, sr. Francesc Francisco-Busquets, i el cap del Servei Provincial de Costes a Girona, sr. Enric Girona, per mirar sobre plànol quins són els efectes d'aquest atermenament sobre el planejament urbanístic municipal vigent.

Aquesta setmana passada, el diputat d'ERC al Congrés de Madrid, sr. Francesc Canet, va formular una pregunta oral sobre aquest tema al Secretari General del Mar, sr. Juan Carlos Martín Fragueiro, que va obtenir una resposta tan vague com que l'Estat ha realitzat l'atermenament al 85% del litoral espanyol i només resta el 15% per concloure. En breu, es formularà una pregunta escrita al Congrés per tal de rebre una resposta més rigorosa al respecte.

Sigui com sigui, us mantindrem informats.

Capitalitzem esforços al voltant de l'esport.

2009-02-02T20:11:00.011+01:00

Durant la darrera setmana he anat fins a tres vegades a visitar el futur pavelló poliesportiu. Sentiments contraposats. Per un costat, el projecte arquitectònic és fantàstic, d'una qualitat fora de dubte. Per l'altre, una enorme incertesa. La de tenir entremans la responsabilitat de la gestió del manteniment i la dinamització de l'equipament més gran del municipi, escola al marge. Això és responsabilitat, molta responsabilitat.

Davant d'això, cal tenir unes quantes coses clares. L'esforç per tirar endavant amb aquest projecte ha estat i és tan gran que la seva culminació ens ha de fer reflexionar a tots. Potser ha arribat l'hora d'acabar amb inèrcies del passat i que el pavelló sigui un nou punt de partida. Més enllà de la discussió sobre la seva idoneïtat, ara ens toca posar-nos a treballar de valent: tenim instal·lacions, però ens manca contingut.

El primer que caldrà decidir és com gestionar-lo adequadament. Un reglament d'ús de la instal·lació és del tot necessari, així com la comprensió per part de tothom que l'accés al seu interior no pot (ni ha de) ser lliure, ni mancat de planificació. Posteriorment caldrà fer una aposta ferma i valenta pel foment de l'esport al municipi, sobretot el de formació. Només així hi haurà la base sòlida necessària per tal que a través d'aquest treball en puguin sortir clubs esportius estables. El camí serà de llarg recorregut i haurem de tenir paciència, però no tenim pressa. Tot arribarà.

Comptem amb tots els veïns del poble perquè, a poc a poc, us apropeu a un equipament que heu de saber fer-vos vostre i alhora deixar de mirar amb recel. Tant de bo la pràctica esportiva del municipi augmenti notablement i tant de bo això sigui com a conseqüència de disposar d'una instal·lació d'aquesta mena. Si és així, benvingudes siguin ambdues coses.

La proximitat de l'escola ens hi ajudarà perquè des de que tinc ús de la raó sempre ha estat un bressol i un viver de nous esportistes. Aquesta vegada no serà diferent. La resta és feina nostra i per això hi estem treballant de valent. Estic segur que, entre tots, no decebrem a ningú. S'ha acabat fer les coses pel boc gros. Aprofitem l'oportunitat que se'ns obre al davant. Mai l'esport haurà tingut unes instal·lacions com les d'ara. Un cop s'enllesteixi la construcció dels vestidors del camp municipal d'esports i el pavelló sigui una realitat, ja no valdrà mirar enrere. Siguem positius i serem capaços de capitalitzar l'esport del poble i dels pobles veïns més pròxims, tal i com ja s'està fent, i amb molt d'encert, per part del club de futbol, treballant des de la proximitat a la gent i la inversió en el futbol de base.

Que el pavelló hipoteca les inversions municipals dels propers anys? Doncs a treballar per treure'n el màxim rendiment i ser capaços de generar negoci -per petit que sigui- al seu voltant. Parlem d'esport, però també del dinamisme comercial i el benefici econòmic que comporta.

No val a deixar-nos emportar per la desesperança. Jo no tinc desesperança ni cap mena de dubte que arribarà el moment en què mirarem enrere i, sense adonar-nos-en, el pavelló ja formarà part indestriable de la nostra vida quotidiana com a poble, tot i que el camí serà llarg i farragós. Espero que sigui per bé.

Us imagineu tornar a tenir un club de voleibol com el que va emigrar a Castelló d'Empúries? I d'handbol? Alguns de vosaltres potser no ho sabeu, però Sant Pere va disposar d'un equip femení d'handbol escolar que va ser l'enveja de tot Catalunya, arribant a disputar el campionat d'Espanya.

Ara que moltes de vosaltres sou mares, ens ajudareu a tornar-ho a fer realitat? Per aconseguir-ho no hi sobra ningú, tots hi esteu convidats.

Comenceu a escalfar-vos, que d'aquí a molt poc entrarem tots al terreny de joc.

Prioritats.

2009-01-29T20:41:00.006+01:00

Ahir llegia un article d'en Joan Barril al diari El Periódico de Catalunya i em vaig parar just després de llegir la primera frase. Venia a dir que massa sovint les coses urgents no ens deixen veure les coses importants.

Hi estic bàsicament d'acord. El problema apareix quan hi ha tantes coses que són importants que es fa difícil destriar què és prioritari i què és simplement urgent. Massa absorbit pel dia a dia de la feina, un pot pecar de no saber distanciar-se en la justa mesura per tal de separar allò superflu i allò que realment té certa rellevància.

Però, què passa quan hi ha tantes mancances que no saps ni per on començar? No hi ha ni recursos econòmics, ni recursos personals, ni paciència, ni -potser allò fonamental- bona predisposició i voluntat per tirar endavant amb el que hi ha.

Des de la meva manera d'entendre les coses, els projectes interessants són aquells que afronten les situacions problemàtiques des de tots els punts de vista, que intenten donar una resposta integral i que pensen les coses com un tot, una suma d'esforços. Si tens aquesta idea, aleshores no pots renunciar a fer cap de les coses que saps del cert que donaran forma a aquesta idea de conjunt. Això sí, calen mitjans i moltes, moltíssimes ganes, dedicació, sacrificis personals, enrabiades, discussions, etc. per arribar a concretar aquest projecte.

Si del que es tracta és de tenir un projecte de poble, no val només l'anar fent i el qui dia passa any empeny. O dit d'altra manera, qui pensi així s'ha equivocat de projecte. A mode de resum: cal intervenir en l'espai públic millorant els accessos al municipi, reurbanitzant les zones més degradades, rehabilitant el nucli vell, fent els espais comuns més agradables per a tothom. Això només per posar uns quants exemples. Feina en sobra.

I sí, els detalls també compten, perquè quan no hi ha massa mitjans per fer tot això que he enumerat, hom fa mans i mànigues perquè les coses més senzilles estiguin a la vista de tothom, encara que només siguin unes simples jardineres de fusta amb flors, portar papereres a urbanitzacions que no n'havien tingut mai, fomentar el compostatge casolà -a un preu simbòlic, per cert- entre els veïns, o col·locar unes plantes a l'entrada del Casal de la gent gran.

Potser hi haurà algú que ho trobarà ridícul, però les petites coses també sumen, que és del que es tracta. Durant el dia a dia, es tracten projectes grans i importants i coses molt petites que passen desapercebudes per moltíssima gent.

Els primers no són un problema, tothom hi està d'acord i són fàcilment identificables per a la gent. Els segons, en canvi, són minúsculs i inapreciables per als veïns. Aquests darrers, però, sovint mantenen el pols del poble, perquè sense ells hi hauria gent que no podria passar per la vorera com déu mana i altres no podrien entrar a la porta de casa perquè tindrien el morro d'un cotxe a tocar de la seva entrada. Tinc molt present el seu benestar i la petita millora en la seva qualitat de vida que aquestes mesures representen.

Què és prioritari? Gastar-se molts diners per tirar endavant un gran projecte o ser capaços d'augmentar la participació de la gent en activitats subvencionades o gratuïtes?

Per al primer cas, en Josep Lluís Núñez va fer servir un símil molt encertat: amb molts diners fins i tot la portera fitxa bé.

Per al segon cas, la cosa ja es complica. Per què? Perquè no llueix prou i cal posar-hi molta imaginació i esmerçar-hi molts esforços que no tothom està disposat a invertir. En la situació actual, no n'hi ha prou amb ser-hi i fer-ho. Cal ser-hi -si pot ser ser-hi més-, fer-ho, fer-ho bé -si pot ser molt bé- i treballar per fer més coses molt ben fetes i a un cost molt baix o zero.

S'ha de ser eficient -el màxim resultat amb els mínims recursos- i eficaç -aconseguir els objectius- i si no, malament rai!

Cadascú tindrà la seva opinió personal del què és prioritari, tot i que probablement trobar el punt d'equilibri entre una i altra cosa és ideal. Però us puc assegurar que el que no val és tirar la tovallola. Cal una reflexió més profunda del que és l'administració pública i per a què serveix. Jo ho tinc molt clar: treball, treball i més treball. Que ens equivoquem? Treballar per no equivocar-nos altra vegada.

En el llibre de memòries que porta per títol Oda inacabada, l'expresident Pasqual Maragall diu que en política el més important no és assolir el que un es proposa sense desviar-se de les seves creences inicials sinó que els resultats aconseguits siguin dignes del que un s'ha proposat en els inicis, encara que sovint canviïn els punts de vista i els plantejaments defensats.

Què ens fa dignes? La satisfacció de saber que, passi el que passi, alguns hi hem treballat amb totes les ganes del món.

Qui no entengui això ho tindrà complicat perquè demà tornaré a treballar amb les mateixes ganes per tenir i guanyar-me l'oportunitat de continuar treballant. Qui vulgui que pugi al carro, qui no encara és a temps de baixar. No vull llastres ni gent que hagi perdut la fe, perquè crec tenir un projecte i vull tirar-lo endavant i perquè s'acosten moments importants en què caldrà fer-ho molt bé i molt millor. Ara més que mai cal sumar tots els esforços i una mica més. El nostre esforç ens dignifica i dignifica el projecte, no a l'inrevés.

Jo tinc clares les meves prioritats...i vosaltres?

Marxar contínuament.

2009-01-19T18:35:00.000+01:00

Què vol dir marxar contínuament? Difícil pregunta.

Podria molt ben ser un mètode d'autodefensa per protegir-se d'allò desagradable que vingui en el futur, podria ser cobardia o podria ser simplement una fugida endavant. Cap de les tres coses és especialment una virtud, però tothom ha d'aprendre a conviure amb si mateix i trobar un cert equilibri.

Bé, no sé la resposta, però en qualsevol cas és com estar de pas i no en el sentit de tornar-se irresponsable o menfotisme. Suposo que això té coses positives i negatives alhora. Positives? Que mai t'arribes a creure del tot allò que estàs vivint i el que fas, ho fas amb entusiasme. Crec honestament que aquest és el meu cas.

Negatives? El risc que tant anar i venir t'allunyi una mica del punt just de distància que convé tenir davant cada situació, cada moment. El que a la cuina seria el punt just de cocció, per entendre'ns. En resum: com que saps que tard o d'hora marxes, t'allunyes i te'n vas, no ho gaudeixes del tot.

Encara hi ha un altre aspecte a destacar. Disposar d'un realisme gairebé gèlid -a vegades ofensiu i cínic, ho reconec-, el de saber que tots juguem un rol determinat en un moment determinat de la nostra vida i que la felicitat és efímera i caduca. Malgrat tot, en línies generals fins ara he estat una persona raonablement feliç. No em puc queixar.

Sovint, creus tenir altres plans i tendeixes a no adonar-te del que passa al voltant de la teva vida. I et vas allunyant més i més...cada vegada més.

Aleshores, succeeixen coses i ja no ets a temps d'abastar-les. El tren ja ha passat. L'has perdut. Has marxat.

Potser tenen raó els que defensen viure amb un ritme de vida més tranquil. I si provo a viure slow? Bé, no sé si amb un ritme de vida slow marxaré contínuament, ni si al final aconseguiré arribar a la meva Ítaca particular, superant lluites amb ciclops gegantins i la fúria d'algun déu, però el que sí que tinc clar és que, per si de cas, no tinc pensat anar massa lluny.

M'imagino a l'andana de l'estació mentre miro l'horari de trens, tot esperant que el darrer encara no hagi marxat...

Cavalcada de Reis 2009.

2009-01-09T18:11:00.002+01:00

Ras i curt: l'arribada dels Reis mereix una valoració altíssima. No només per l'esforç per part de tots i totes les que d'una manera directa o indirecta hi heu ajudat, sinó pel fet d'elevar-ne any rere any el nivell.

Aquesta festa creix al mateix ritme que s'enforteix la musculatura del poble, cada any que passa som més poble perquè participa més gent i gent més diversa. Pel que fa a la projecció, Sant Pere es situa i posiciona al nivell que li correspon pel que fa a l'organització d'actes festius i culturals. No és estrany que cada any siguin més els visitants que gràcies al boca-orella vinguin atrets per la qualitat de la cavalcada de Reis. I aquest és un mèrit exclusiu vostre.

L'arribada a través del riu dignifica i descobreix davant nostre el medi natural que ens envolta, alhora que apropa la gent a una realitat sovint desconeguda pels propis veïns de Sant Pere: el tram baix del riu Fluvià. Un riu amb un alt valor ecològic i un dels pocs rius verges que queden a Catalunya.

Quin goig poder-lo gaudir la nit de Reis, no us sembla?

De cares a l'any vinent només ens queda marge per fer-ho encara millor. Estic segur que no decebrem a ningú, perquè aquí, a casa, quan ens proposem fer les coses bé, les fem com enlloc. Malgrat nombroses dificultats, som capaços d'organitzar activitats i som -en realitat sou- capaços de fer-ho molt bé. Si us plau, us animo a superar-vos i us demano que no abaixeu el llistó.

Quan tots bufem en la mateixa direcció Sant Pere hi guanya, hi guanyem tots.

Dono les gràcies a aquells i aquelles que davant les nombroses adversitats, fatalitats, incidents, malentesos, discussions, retards i anècdotes, durant la mateixa nit de Reis ja estàveu pensant en com fer-ho millor l'any vinent. Sense vosaltres res d'això hauria estat possible.

A poc a poc, continueu fent poble.

Aquest és un reconeixement per a tots i totes vosaltres.

De converses i raons.

2008-12-30T19:08:00.005+01:00

Des de fa un temps ençà trobo a faltar cada vegada més tenir una bona conversa amb la gent. Un bon cafè, una taula, una lectura ràpida a la premsa, un ambient agradable i parlar, pel senzill i simple plaer de discutir en el sentit més ampli de la paraula. Donar arguments, polemitzar, escoltar -assignatura a vegades suspesa per voler parlar massa-, consensuar, dialogar, utilitzar la psicologia i, per damunt de tot, disposar de l'empatia suficient per saber posar-se a la pell de l'altre quan s'estan defensant postures aparentment contràries, i, si cal, riure's d'un mateix. Riure? Efectivament, tot això queda més ben amanit si s'acaba entre rialles i somriures.

Ara em ve al cap haver escoltat a la ràdio una frase que em va fer pensar de valent i que m'ha acompanyat des d'aquell moment. Parlant sobre l'època en què Josep Tarradellas va ser el president de la Generalitat de Catalunya, un dels seus assessors d'aleshores explicava el que el president li havia dit abans d'entrar a una reunió i que, més o menys, ve a ser el següent: "Si abans d'entrar en una reunió penses que l'altre té part de raó, ja hi has guanyat alguna cosa".

És tota una declaració d'intencions. Emfatitza tot allò de predisposició i bonhomia -valuosa, diria jo- que hi hauria d'haver en una negociació (les discussions massa sovint tenen quelcom de malícia i competitivitat per tenir la raó, per jugar, per guanyar...), però per damunt de tot demostra respecte per l'opinió dels demés, fuig dels dogmatismes i ens apropa a una voluntat de pacte. No busca vèncer, ni convèncer. Talment com si només converséssim o enraonéssim.

És curiós com, a vegades, frases i paraules agafades al vol omplen de sentit petites parcel·les de la nostra vida fins a teixir una trama: conversa, reunió, negociació, psicologia, empatia, respecte, raó, pacte, acord, consens, etc.

Tant de bo no les oblidi.

Mentrestant caminem a poc a poc, però amb pas ferm.

2008-11-17T18:11:00.000+01:00

És ben veritat que, tot sovint, alguns canvis són inapreciables per a la gent. Com qualsevol veí, el que ens preocupa més és posar remei a allò quotidià que ens afecta a la vida diària i, sobretot, que és visible. Per posar alguns exemples: tenir els carrers nets i més papereres a prop.

Tenim tendència a valorar molt allò palpable: les obres, les grans infraestructures, etc. i, contràriament, donem poca importància a un senyal de trànsit substituït o a un mirall que ens permet un millor accés a la carretera des d'una cantonada.

Des del punt de vista municipal ambdues coses són fonamentals perquè ens ajuden a millorar els serveis que oferim a la gent i, en definitiva, la qualitat de vida de tothom.

Malgrat tot, hi ha altres canvis més profunds que no tenen a veure amb allò que és visible sinó amb vèncer resistències, modificar comportaments i actituds i, en definitiva, fer pedagogia perquè les rutines siguin unes altres. Aparcar bé, fer un bon ús dels contenidors, mantenir nets els espais públics, etc. en són una bona mostra. Aquests darrers són molt més complicats i requereixen un recorregut més llarg.

És complex aconseguir que aquests canvis es produeixin immediatament. El més important és fer les coses amb criteri, al ritme que requereix cada actuació, no fer-les ràpidament. La gent sap perfectament quan una proposta és sincera i agraeix el tracte proper. No es deixa ensarronar i sap distingir quan es fa demagògia i quan no.

L'eficàcia amb la que es fan les coses cal mesurar-la en funció dels resultats obtinguts en la gestió municipal i en això hi ha ben poca cosa a dir, cada quatre anys la gent escull l'opció que creu més convenient per tirar endavant aquesta gestió.

L'equip de govern sorgit de les darreres eleccions municipals va fent el seu camí d'una manera serena i constant, sense fer fressa però sense pausa. Des de les aportacions individuals de cadascun dels regidors i amb una forma de treballar que premia el pluralisme d'opinions i n'extreu allò que entre tots plegats considerem la millor decisió de les possibles.

Naturalment, en política la discrepància és legítima, sobretot la que ve des de l'oposició, però sempre des d'un punt de vista de responsabilitat i sentit comú i, el més important, des de la veritat. Segurament hi ha qui està més d'acord o més en desacord en com fer i en com fem les coses, tot i que particularment sóc dels que penso que és important valorar la intenció amb la que aquestes coses es fan i no fer interpretacions esbiaixades que busquen confondre o desinformar als veïns.

Aquest és un Ajuntament obert a tothom que fomenta la participació a través d'un ventall més ampli d'activitats i alhora busca fer-la més diversa, atansant-se als diferents col·lectius -joves, gent gran, dones, etc.- i comunitats -també els nouvinguts- que integren el municipi. A més a més, mai ningú podrà negar que tenim la mà estesa a l'oposició. Si això no fos així, com s'entén el consens de tots els grups municipals al voltant dels projectes presentats al PUOSC (Pla únic d'obres i serveis) el passat 2007, o el consens i la defensa unànime de la totalitat dels nou regidors electes de la corporació de la proposta de modificació del PGOU (Pla General d'Ordenació Urbana) en una xerrada informativa davant els veïns?

Desgraciadament, pel que fa a aquest darrer punt cal explicar que s'han presentat 135 signatures de veïns en contra del projecte i que l'acord de Ple del passat 29 d'octubre va acordar estimar parcialment les al·legacions presentades o, el que és més important, no tirar endavant la modificació del PGOU. Quina és la conclusió? Tot i pensar que la reserva de sòl per ubicar la llar d'infants i el dispensari mèdic al costat del centre cívic és i era una bona proposta d'acord amb la mancança de sòl que patim, també penso que cap projecte pot fer-se passant pel damunt de la voluntat d'un nombre tan important de veïns de la zona. Tenim el deure d'escoltar.

Amb poc més d'un any, el full de ruta està traçat i la línia a seguir es consolida dia a dia d'acord amb el programa electoral: l'ampliació del CEIP Llagut i la construcció d'una llar d'infants municipal i d'un dispensari mèdic formen l'eix programàtic de l'equip sobre la base del compromís per oferir més serveis, en especial els serveis bàsics d'atenció a alguns dels col·lectius més sensibles, per exemple la mainada i la gent gran, i millorar la qualitat dels ja existents. Si no ho recordo malament, projectes també compartits pels altres grups municipals.

Ara bé, els projectes cal anunciar-los quan estan ben lligats, no abans, i en aquest sentit la legislatura es preveu feixuga durant els primers anys, no per una qüestió electoralista o partidista, sinó de manca de recursos econòmics com a conseqüència de molts factors.

Al final, la veritat és obstinada i sempre surt a la llum. Nosaltres, l'equip de govern d'Independents per Sant Pere-Acord municipal que encapçalo, mentrestant caminem a poc a poc, però amb pas ferm. Sense perdre de vista el que vàrem prometre i sense entrar en debats estèrils. La nostra responsabilitat és governar i això fem, donant la nostra opinió, de cara i sense soroll.

Ja ho sabeu, hi ha qui pensa Sant Pere d'una altra manera.

Manchester United 5-Stoke City 0.

2008-11-15T19:06:00.013+01:00

Viatjar t'obliga a obrir la ment. Nova gent, altres cultures, altres llengües, etc. Viatjar sol encara t'hi obliga més. En certa manera, un viatge en solitari t'obliga a enfrontar-te a tu mateix, a les teves mancances i punts febles. El més positiu de tot és que és l'única manera de fer-hi front perquè no comptes amb ningú de la teva plena confiança al voltant per ajudar-te.

No sé què en penseu, però arreu hi ha gent molt hospitalària i agradable, gent que et fa adonar que amb educació i un somriure es pot anar pertot. També t'adones que viatjar no és un concepte inequívoc, que hi ha moltes i variades maneres de fer-ho. Massa acostumats a tota mena de luxes sense els quals ens seria difícil viure, hi ha qui, en canvi, opta per prioritzar el carregar-se una motxilla a l'esquena i conèixer món d'una altra manera. Ni millor, ni pitjor, senzillament diferent.

Tampoc és veritat allò que viatjar és car. De fet, m'equivoco. Sí que n'és de car, perquè tot val molts diners. Però hi ha moltes formes d'estalviar diners viatjant, tot i que això significa renunciar a algunes coses.

Quan fa estona que no converses amb algú, s'agraeix molt el contacte i el calor de les persones. N'hi ha prou amb un comentari intranscendent per saber com ha acabat aquest o aquell partit de futbol o, fins i tot, amb rebre un sms o una trucada d'un amic que et tregui d'aquell estat d'abstracció en el que et trobes. El millor de tot és que depèn on vagis això ho podràs fer en una altra llengua.

Sense anar més lluny, avui mateix la pregunta Do you like football? m'ha servit per conèixer millor al meu company d'habitació, supporter del Manchester United, tal i com m'ha confessat ell. De fet, si us he de dir tota la veritat, ja ho havia esbrinat perquè porta l'escut del Manchester a les pantunfles i avui aquest matí quan hi he passat pel costat no he pogut resistir la temptació de mirar quin escut era i què hi posava.

Més tard a la tarda, mirant la televisió, a TV2 retransmetien en directe el partit de futbol Arsenal-Aston Villa (que ha acabat 0-2) i en Greg (la primera vegada havia escrit Craig però com que tenia dubtes del meu understanding en anglès li he preguntat per assegurar-me'n -com Gregorio m'ha dit- i he hagut de córrer a canviar-ho un cop ja publicat!) se m'ha atansat i m'ha ofert biscuits, és a dir galetes. Veient que m'estava empassant l'última mitja hora del partit m'ha preguntat si a mi també m'agradava el futbol. Li he contestat que sí mentre la fèiem petar sobre la premiership, la lliga espanyola i la nacionalitat de l'entrenador -manager en diuen ells- de l'Aston Villa, en Martin O'Neill:

-Martin O'Neill was the trainer of Celtic Glasgow. He is scottish -li he dit jo entre l'afirmació i la pregunta-.
-He is from northern Ireland -m'ha corregit ell-.

Cada vegada estava més content perquè al televisor i als seus auriculars -primer a aquests darrers- anaven arribant notícies de la contundent victòria del seu Manchester United contra l'Stoke City (5-0).

Viatjar té aquestes coses, sempre pots conèixer algú que t'inspiri per escriure un post. En Greg -per a mi serà sempre en Craig-, mentrestant està assegut al meu costat, utilitzant internet igual que jo, aliè al fet de ser el protagonista inesperat del meu relat.

Can Martinet.

2008-10-14T17:37:00.005+02:00

És curiós observar com, a vegades, la vida dóna tantes voltes. Aquest dissabte passat vaig oficiar un casament civil al mas de Can Martinet, ara conegut com Mas del Mar, i m'ha estat impossible esborrar del cap que en aquest mateix lloc molts anys enrere els meus besavis i el meu avi varen viure-hi com a masovers.

Cada vegada que hi penso em ve al cap que la història és cíclica i que, amb el temps, tots tornem al lloc d'on hem sortit. I si és cert allò de roda el món i torna al Born?

Reflexions a part, em pregunto quants d'aquests indrets han canviat el seu nom mentre nous propietaris hi han entrat a viure. Els motius i els topònims també són un patrimoni cultural que hem de preservar per tal de no caure en l'oblit -com a mínim en la nostra memòria!-.

Em consta que els nous propietaris han tingut un reconeixement a l'antiga denominació i, malgrat el nou nom, el vell també hi apareix com "antic Mas Martinet".

Gràcies.

Sempre plou sobre mullat.

2008-09-29T15:33:00.005+02:00

Poques vegades recordo tanta intensitat emocional en un mateix mes. D'ençà de la Diada de l'Onze de setembre els esdeveniments s'han anat precipitant un rere l'altre. Començant per la pedregada i acabant per la pèrdua de persones amb un fort arrelament a Sant Pere que ens han deixat a tots mig commocionats.

En fi...poques paraules per expressar moltes coses. Potser millor així. En qualsevol cas, experiències personals difícils de pair i la confirmació que deu ser veritat la dita: "sempre plou sobre mullat", mai millor dit. Ja vindran temps millors. Estic segur que ens en sortirem.

Ganes i esforç no ens en faltaran.

Un món de cultures.

2008-09-03T14:14:00.006+02:00

El proper cap de setmana celebrarem la fira Un món de cultures al parc del Riu. Aquesta iniciativa neix amb la voluntat de donar un enfoc nou al fenomen de la immigració a Sant Pere, per assolir una major cohesió social des d'un vessant molt més actiu i participatiu.

Un món de cultures inclou, entre altres activitats, una exposició de la tècnica d'estampació Batik, del 27 d'agost al 7 de setembre, la projecció d'una pel·lícula sobre el tràfic de drogues de Colòmbia als Estats Units el dia 2 de setembre, i un documental i col·loqui sobre la violència sexual i el virus del sida a Costa d'Ivori el 5 de setembre.

La novetat, però, és la projecció al parc del Riu del curtmetratge titulat Un món de nens, on joves santperencs d'origen immigrant parlaran de la seva realitat quotidiana. Aquesta activitat es farà el dissabte 6 de setembre a les 21.30 h. Us la recomano especialment.

Sou molt benvinguts els dies 6 i 7 de setembre al parc del Riu i us convido amablement a participar amb nosaltres d'aquest mercat gastronòmic, artesanal i musical que us proposem.

Contes, henna, artesania, sardanes, danses zíngares, africanes i hip-hop us hi esperen. Apropeu-vos-hi!

Retalls d'estiu.

2008-08-23T20:17:00.004+02:00

Encara recordo quan a la tornada de les vacances d'estiu a l'escola se'ns demanava fer una redacció de com havien anat les vacances: "Expliqueu-nos què heu fet i on heu anat!" espetava el mestre o la mestra de torn.

"Ara que l'estiu es va apagant a poc a poc, que el dia s'escurça i els turistes van a menys, crec que és un deure fer una valoració de com ha anat la temporada i extreure'n algunes conclusions.

L'experiència del mercat artesanal té una doble lectura. Per un costat, veure que com a municipi hi ha activitats que som capaços de tirar endavant sense complexos i que poden tenir una bona acceptació per part dels visitants. Per l'altra, fer compatible aquesta activitat amb el descans i repòs dels veïns del carrer Major, la plaça Major i els carrers que hi conflueixen.

En aquest sentit és tant important recolzar aquelles iniciatives que ens sembla que poden ser atractives i un reclam turístic per als negocis del poble (sí, però per a tots!), com l'obligació de vetllar perquè això no suposi un greuge als veïns que han de suportar les molèsties (sorolls sobretot) que pot generar aquesta iniciativa.

La temporada vinent és evident que caldrà corregir diversos aspectes que aquest any, en ser la primera vegada que es tirava endavant un mercat setmanal diari, no hem sabut preveure a temps. La freqüència del mercat és un d'aquests aspectes que millorarem, bàsicament perquè correm el risc d'esgotar la proposta poc després d'haver-la començat (i si no que ho preguntin a les parades que han aguantat més d'un mes sense fer ni cinc de calaix!), així com el número d'actuacions i activitats a la plaça Major, excessiu al meu entendre. És necessària la col·locació de dos inflables gegantins que en lloc de ser un atractiu per a la plaça conviden a sortir-ne per ofegament?

L'ocupació de la via pública a la plaça Majór és un altre tema que cal considerar. Si bé gairebé tothom està d'acord que l'estiu a Sant Pere és molt curt i que cal aprofitar-lo al màxim, no és menys cert que les terrasses han de complir amb l'ocupació de via pública que s'acorda amb l'Ajuntament i que això no significa fer un ús lliure i indiscriminat d'un espai que és de tothom i no només dels negocis que en uns moments determinats en poden fer un ús intensiu i, el que és més important, amb ànim de lucre.

Aquest any l'experiència no ha estat bona, com tampoc ho va ser l'any anterior. I val aclarir que en cap cas ha estat com a conseqüència de la inactivitat de l'Ajuntament, per manca d'interès o per no voler buscar el consens amb els restauradors. Contràriament, els acords adoptats amb els titulars dels negocis no s'han complert per una manca de voluntat, la deslleialtat i la deshonestedat per part d'aquests envers els acords verbals arribats amb membres de l'equip de govern al voltant d'una taula en els propis despatxos del consitori. I com podeu suposar, de tot el que dic n'hi ha un bon testimoniatge.

Us imagineu si tots els restauradors o responsables de bars del municipi decidissin lliurement que volen ocupar més espai del que se'ls ha permès? La via pública és de tothom i, encara que sigui veritat que de plaça Major en un poble només n'hi ha una, també és veritat que el deure d'un Ajuntament és treballar perquè tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats de negoci quan s'està utilitzant un espai que és comú. En aquests casos, no s'hauria d'arribar mai a una situació on l'Ajuntament exerceixi les funcions de policia -ingrat paper!-, però serveixi d'avís que no es tornarà a repetir un estiu en què la plaça sigui una política de fets consumats i del mentrestant "qui dia passa, any empeny".

L'altre dia un veí de la zona, ja gran tot i que amb bon criteri, penso jo, em va comentar que la plaça Major havia deixat de ser de la gent del poble, que l'Ajuntament afavoria la col·locació de taules i cadires per als visitants -cosa que ben entesa no té res de dolent- però, en canvi, continuava ell, s'hi han perdut les voreres, els bancs, l'ombra i els veïns no hi van a passejar perquè no se la senten seva.

Amb alguns matisos, però en essència estic totalment d'acord amb ell."

Ja estic senyoreta! -crido mentre escric les últimes paraules, li entrego la redacció i penso que per a l'estiu vinent cal progressar adequadament...-

No hi ha manera de tornar a casa.

2008-08-11T19:40:00.007+02:00

Hi ha qui es passa mitja vida perseguint un somni, alguns l'assoliran i altres es quedaran a mig camí en la seva recerca. El més important de tot és que, mentre ho fan, aquest és l'al·licient de les seves vides, allò que els omple el dia a dia d'il·lusió i d'un coratge difícil d'entendre.

Viatjar és, en certa manera, buscar permanentment. Alguns ho fan per aprendre del que es desconeix, altres simplement pel plaer de viatjar en si mateix. Hi ha viatges que són físics i altres, més difícils d'explicar, que són mentals. Aquests darrers ens transporten a situacions complexes que ens obliguen a repensar les nostres vides, a adaptar-nos contínuament i, el més important de tot, a sobreviure.

Com tot, hi ha una cara i una creu. Aprendre sempre és positiu, però malgrat tot, no tothom està preparat per aprendre. O, més ben dit, no tothom ha arribat a un punt prou madur de la seva vida per preguntar-se si està preparat per aprendre. Per què? Perquè allò que s'apren sovint no agrada i ens obliga a enfrontar-nos a pors i temors.

Quan es viatja el pitjor és la tornada. Per diversos motius: tornada a la vida rutinària, horaris, compromisos, maldecaps, etc. Hi ha altres viatges, però, que deixen una cicatriu més profunda, que no et permeten tornar mai del tot.

Els anglosaxons utilitzen una frase que resumeix perfectament aquest estat: there is no way to go back home, o el que és el mateix, quan s'inicia algun d'aquests viatges no és possible tornar mai més a casa. Quan tornes, ja no ets el mateix i casa teva mai tornarà a ser el que era. Què ha canviat? Vés a saber...

El risc d'emprendre algun d'aquests viatges és saber on et portarà, i per damunt de tot, saber si durant el trajecte serem feliços. Viatjar té aquestes coses, sabem l'origen i el destí però casa nostra no tornarà a ser mai la mateixa i nosaltres potser tampoc.

I malgrat tot, continuem viatjant, continuem aprenent i continuem intentant ser feliços sense adonar-nos que no hi haurà manera de tornar a casa.