L'esperança de la utopia

Cita

2009-07-12T20:24:00.002+02:00

"Y a todos nos falta algo; sólo que unos lo sienten y otros no. O hacen como que no lo sienten, y entonces son unos hipócritas"
Del sentimiento trágico de la vida. Unamuno

Etapas. Hesse

2009-07-10T22:13:00.002+02:00

Como toda floración marchita, y toda juventud
con la edad decae, así florece cada etapa de la vida,
florece cada sabiduría y cada virtud
a su tiempo, y no debe durar eternamente.
El corazón, a cada llamada de la vida,
debe estar presto a la despedida y recomienzo,
para entregarse con valor, sin luto,
a otras nuevas ligazones.
Cada comenzar está lleno de un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.
Hemos de atravesar alegres espacio tras espacio,
no depender de hogar alguno,
el espíritu del mundo no quiere atarnos ni angostarnos,
quiere levantarnos peldaño tras peldaño, ampliarnos.
Apenas nos aclimatamos a un círculo de vida,
y nos acostumbramos confiadamente, cuando ya amenaza el adormecimiento,
solamente el que está preparado al rompimiento y al viaje puede escapar del paralizador acostumbrarse.
Quizá todavía la hora de la muerte
nos envíe espacios nuevos,
nunca tendrá fin en nosotros la llamada de la vida…
¡Bien, pues, corazón, despiértate y sana!

PD: A vegades les casualitats poden marcar la vida sencera.

Wie jede Blüte welkt
und jede Jugend dem Alter weicht,
blüht jede Lebensstufe,
blüht jede Weisheit auch und jede Tugend
zu ihrer Zeit und darf nicht ewig dauern.
Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe
bereit zum Abschied sein und Neubeginne,
um sich in Tapferkeit und ohne Trauern
in and're, neue Bindungen zu geben.
Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben.
Wir sollen heiter Raum um Raum durchschreiten,
an keinem wie an einer Heimat hängen,
der Weltgeist will nicht fesseln uns und engen,
er will uns Stuf' um Stufe heben, weiten!
Kaum sind wir heimisch einem Lebenskreise
und traulich eingewohnt,
so droht Erschlaffen!
Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise,
mag lähmender Gewohnheit sich entraffen.
Es wird vielleicht auch noch die Todesstunde
uns neuen Räumen jung entgegen senden:
des Lebens Ruf an uns wird niemals enden.
Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

(Hermann Hesse)

El árbol de la ciencia

2009-07-05T21:28:00.003+02:00

Como si de un retrato en color sepia se tratase, con las palabras de Baroja vas entrando poco a poco y casi sin darte cuenta en un mundo que te parece algo extraño y ajeno; es España.
Al principio no entiendo la historia hecha fragmentos, me cuesta unir retales para encontrar un hilo común que, de pronto, aparece casi sin verlo, dejando así atrás las pinceladas sobre cada personaje, caricaturas de los madrileños del XIX.
Hurtado vive en su hastío, en una especie de angustia que le lleva a la absurdidad, jugando con los conceptos estoicos, las dudas sobre la moral, pero siempre utilizando estos conceptos como una excusa para fotografiar con palabras el entorno que lo rodea. La España seca, áspera, manchega, se presenta como un terreno yermo y duro que acaba siendo hostil para Hurtado, Madrid es sórdida pero guarda el pasado, reencontrarse allí con los personajes abandonados en la segunda parte de la novela es un modo de ver tanto el desarrollo del personaje, como la manera en que aquello que llaman lógica interna lleva a cada uno a ser lo que es.
Y a partir de aquí puedo ver de puntillas la felicidad de Hurtado, destinada a convertirse en desgracia, pero que a pesar de ello es vivida con plenitud por el personaje. Al final, sólo queda el abandonarse, enfrentar la idea de que lo único que podía sacarlo de su propia amargura ha desaparecido. Un personaje redondo, que se transforma a través de sus vivencias, los diálogos con Iturriaz; un hombre que, en el fondo, sólo pretende vivir en armonía, aunque eso conlleve aislarse de todo lo que le rodea. Hurtado es fiel a la imagen que crea en nosotros.

Porcel

2009-07-02T23:43:00.002+02:00

Anava tranquila al metro cap a les classes d'alemany quan de sobte se m'ha acudit mirar el diari d'un home que seia al meu costat. Baltasar Porcel ha mort. He llegit el titular i m'he espantat, ha estat com si em despertés de sobte i em donés un cop de cap contra la realitat. M'ha sabut molt de greu, he pensat en Cavalls cap a la fosca, que vaig llegir l'any passat, he pensat en la Vanguardia i la columna que sempre llegia, a vegades amb més delit, altres fins i tot amb ganes d'arribar a l'última paraula. I ja no més. El càncer ha acabat amb ell, i malgrat que ho sabia, m'ha sobtat i he sentit com un cop sord a l'estómac. Punt final.

Intent d'aproximació al Tractatus

2009-06-30T20:59:00.004+02:00

Wittgenstein ens parla del seu Tractatus com una escala que hem de llençar un cop haguem arribat a dalt, potser diu això perquè amb el seu text intenta dir allò que només pot ser mostrat i ell mateix va adonar-se que això faria que el Tractatus s'omplís de proposicions sense sentit, que segons les paraules del propi Wittgenstein, havien de quedar fora de tota filosofia.
Tot llenguatge és lògic perquè el pensament sempre es dóna dins dels límits de la lògica, no podem sortir de les seves regles i anar més enllà, és per això que Wittgenstein afirma que tot el que es pot dir pot ésser dit clarament. Amb el llenguatge creem figures del món, aquesta capacitat de figurar és el que possibilita que puguem parlar dels estats de coses* que es troben al món. El llenguatge només pot ser lògic perquè només podem parlar de figures possibles, figures que puguem imaginar, no podem figurar figures impossibles perquè no podem pensar l'impensable, tota figura és sempre figura lògica. Això no vol dir que tot allò que puguem figurar sigui real, que es doni al món; tot allò que podem figurar és possible, es troba dins de l'espai lògic, que és un espai de possibilitats, d'estats de coses que poden donar-se o no. Si l'estat de coses del qual parlem a la proposició es dóna, la proposició serà vertadera, mentre que si no es dóna, serà falsa.
La manera de funcionar de les proposicions depèn d'una forma completa de la divisió wittgenteiniana del món entre objectes, estats de coses, espai lògic... per això cal comprendre bé les proposicions que van des de la 1 fins a la 3 abans d'endinsar-se en la definició de nom, proposició o funció de veritat.

* els estats de coses són les combinacions d'objectes que es donen al món

Pride '09 BCN

2009-06-29T22:11:00.001+02:00

Fent un intent de reporterisme.
Concloc que això d'haver anant controlant la velocitat d'obturació m'està començat a tornar una mica boja.
Més a: www.flickr.com/espaitemps

Colors

2009-06-27T20:33:00.000+02:00

Pintar

I ara

2009-06-27T11:02:00.001+02:00

Canviem i anem deixant darrere nostre el rastre de tot allò que un dia vam ser. Vindran altres que ocupin un lloc semblant al nostre, seguirem caminant i ens trobarem aquells en qui ens emmirallem, ens buscarem a les seves mirades i llavors sabrem que tot va bé. Que aquest canvi és natural, que el que ells han estat és el que ens toca ara esdevenir a nosaltres. I no, no tindrem por de dir "hola" i començar de nou, aquest cop des d'una nova perspectiva, amb més maduresa i amb la seguretat d'una felicitat que ens espera. Anem-hi, caminem entre taules i desconeguts fins arribar al futur, que ja és part del nostre present en tant que imatge, esperança i il·lusió.

(avui estic publicant esborranys perduts i oblidats)

PD: del 27/5/09

Cementiri de Poblenou

2009-06-21T20:58:00.010+02:00

I això que no ens deixaven fer fotos, calia demanar un permís a Cementiris de Barcelona. Però no m'he pogut ressistir, era obvi jeje

Wittgenstein

2009-06-19T12:34:00.003+02:00

6.44 Nicht wie die Welt ist, ist das Mystische, sondern dass sie ist
o
6.44 No com el món és és el místic, sinó que és

Wittgenstein. Tractatus Logico-philosophicus

Aquest home no només és un gran filòsof, sinó que també escriu realment bé (malgrat que les proposicions i tesis del Tractatus només semblin pinzellades d'una gran obra amagada entre els Quaderns de molts anys d'estudi)
Crec que començo a albirar algun significat en tot plegat.

Annie Leibovitz

2009-06-16T21:31:00.005+02:00

Ella és capaç de treure la persona del personatge, aproximar l'espectador per fer-lo sentir part de l'atmosfera, fins que les impressions de la fotografia arriben a tocar la seva pell. I és aquesta llum que envolta cada imatge el que la fa especial, el control i domini sobre l'escena, la manera de captar allò que molts no sabríem descriure però que sabem que sentim. No es tracta només de tenir davant el personatge més famós, la dona més bella, l'home més interessant, sinó saber extreure tot el suc d'unes poques hores de trobada, veure què hi ha en ell que pugui traspassar el paper i la capçalera de l'article que acompanya el reportatge fotogràfic per fer-lo entrar per la porta més íntima de casa de l'espectador.
Això és el que Annie Leibovitz fa a cada treball, per això és una de les més valorades i re-conegudes. Ara ens mostra la seva cara més íntima a Madrid, a "Vida de una fotógrafa", on es mostren autoretrats i fotografies personals amb aquells qui l'envoltaven al seu dia a dia. Una llàstima no poder-la veure en directe.

Natàlia

2009-06-12T20:40:00.002+02:00

HI ETS O NO HI ETS, NATALIA?

L’hi havia vista i no hi era; l’hi veig encara però el cor em diu que no hi és. El paravent, amb garrotes i estrelles de mar pintades, és davant meu, allargat a l’infinit, amb centenars de bastidors on ella es muda i s’amaga o s’exilia –cep de tardor, cel vermell, vetes i estrats de negres torbadors, canya d’estiu dreta, i sibil·lina en el cant, arbre de pluja amb perles als turmells, falguera amb polsim d’alba i boira a les mans. Hi ets o no hi ets? ¿És que envernisses els armaris on amagues perruques de mig temps?¿Poleixes arrels amb tristeses de duna?¿Adobes porcellanes amb arbres desviats del camí? A cada bastidor del paravent, el teu nom juga amb els teus llavis recents, i els focs follets dels aiguamolls els il·luminen. Digues, Natàlia ¿qui és ara el qui, cada nit, cala focs a les platges tancades i en nodreix el flam amb tu?

Fotos

2009-06-10T23:50:00.003+02:00

Sentir que el cos es tensa i es fixa en un únic objectiu. Calcular distància i intensitat de la llum. Clic-clac.
Ho trobo a faltar... quan acabin els exàmens agafaré la reflex i em perdré per Barcelona

Exàmens

2009-06-09T22:11:00.004+02:00

Ja sé que és molt obvi, però per si de cas, aviso: d'exàmens. Queda un treball i un examen de moderna i un examen de llenguatge (Wittgenstein).
I aquest juliol: intensiu d'alemany.
Buscant feina

Autor o intèrpret

2009-06-01T21:10:00.003+02:00

Acabo Niebla per segon cop i torna a sorprendre'm el joc amb el tema de l'existència i la ficció, l'autoria dels textos i la configuració dels personatges. Penso en Gadamer i l'hermenèutica, en com aquest ens diu que els textos mai pertanyen totalment a l'autor, que també el lector els configura, de manera que queda sempre obert a noves interpretacions.

Cal tenir clar, però, que tot text té una estructura interna, l'autor intenta comunicar una idea concreta i no podem jugar completament ni amb la seva formulació ni el rerefons que amaga, no podem fer dir al text allò que el seu autor mai va imaginar, no podem buscar-hi allò que ningú hi ha volgut posar. Darrera de les grans obres sempre s'hi veu un immens imaginari elaborat i repensat per tal de fer arribar el que podriem anomenar l'essència de l'obra al seu lector - o intèrpret-, és per això que cal respectar-les i parlar-ne des del coneixement del context de generació i configuració del text, a més de tenir en compte les dades biogràfiques de l'autor.

Això no vol dir que calgui oblidar Gadamer i l'apertura dels textos, és clar que les noves mirades i perspectives ajuden a acabar de conformar el text i les seves idees bàsiques, però cal recordar sempre que això no ens autoritza a transformar-lo i oblidar el context en el qual ha sorgit. Prendre una certa perspectiva és molt útil per donar nova vida a allò que ja creiem antiquat, ja veiem com això passa al teatre amb les interpretacions lliures dels clàssics, però cal sempre que el tema de fons segueixi éssent el mateix com una forma de respecte a l'autor i d'afirmació que és seva la última paraula sobre la pròpia creació.

Demà

2009-05-31T23:24:00.003+02:00

En una espera contínua de l'endemà. Sí, es pot viure d'il·lusions i esperances vanes (i sense actualitzar també)

Tornar

2009-05-28T23:13:00.002+02:00

Cafès amb llet d'una hora, tornar a sentir que sóc jo. Somriure. Viure.

Sentir que en dos anys he crescut com si n'haguéssin estat vint, agrair cada segon de vida.

Sóc aquí.

La foto en qüestió

2009-05-25T22:54:00.002+02:00

Special dedication to Ferran, gran especialista en botànica

Rellegint Niebla

2009-05-24T21:54:00.003+02:00

"Los hombres no sucumbimos a las grandes penas ni a las grandes alegrías, y es porque esas penas y esas alegrías vienen embozadas en una immensa niebla de pequeños incidentes. Y la vida es esto, la niebla."
Niebla. Unamuno

Fugim d'allò que ens pot fer mal i ens amaguem a la quotidianitat, creem plans, ocupacions i projectes per tal de no pensar en el pes que ens angoixa avui i que potser demà desapareix sense que en tinguem consciència. Amaguem-nos, doncs, en una eterna espera del demà, perquè aquesta fe, que ara anomenem esperança, és la base que possibilita que demà torni a sentir que val la pena llevar-se i sortir del llit. Correm cap a l'endemà.

Canvis

2009-05-24T16:55:00.001+02:00

Ja tocava posar una foto nova al blog, feta a Girona, on sinó? espero que us agradin els canvis ^^

Leben

2009-05-22T00:13:00.001+02:00

Was machen Sie?
Nichts.
Ich lasse das Leben auf mich regnen.
Rahel Varnhagen

Què fa?
Res.
Deixo que la vida em plogui a sobre.

Viure el temps

2009-05-19T23:35:00.002+02:00

"Lo que se ha abandonado, se recuerda;
parece un paraíso lo habitual"
Mefistòfol al Faust de Goethe

Necessitem el distingir els dies normals dels extraordinaris, cal una quotidianitat que ens serveixi per saber que tenim un lloc on posar els peus i mirar ben amunt sense por de perdre l'equilibri. El calendari no és només històric sinó també vital, no només per la necessitat de posar dates a un principi i a un final, sinó perquè és a través del passar dels dies com comprenem el fil de la nostra vida.
Abans les estacions configuraven aquest devenir, ara preferim parlar de mesos, de vacances i ponts, però és exactament la mateixa necessitat de situar-se en un temps que cal comprendre com a estipulat, tallat a bocins fàcils de païr per a poder entendre la nostra història. L'hàbit és un refugi, malgrat que a vegades en defugim, en situacions de por i incertesa ens empara i ajuda a retornar a la calma perduda per la inestabilitat.
El dia a dia, el passar de les hores, ens atempera i alhora ens allibera de les angoixes i opressions que a vegades ens creem nosaltres mateixos. Cal doncs, viure com si caminéssim, no sobre un rellotge de temps aplanat i quantificat, sinó d'un calendari de temps qualitatiu que pinti un fons per entendre el món i la vida, un teló que ens configura i conhorta quan pensem que perdem el nord i ens cal trobar la brúixola.

Compte

2009-05-16T23:57:00.001+02:00

Ja tinc el compte Flickr : www.flickr.com/photos/espaitemps

Girona m'enamora

2009-05-14T23:13:00.004+02:00

Girona, Temps de Flors. Diumenge hi torno, aviat obro un compte Flickr perquè pugueu veure les fotos ^^

Dimoni '09

2009-05-12T23:53:00.004+02:00

Aquest any amb el Dimoni han cremat més coses de les que creia que havien de cremar, però el món segueix girant i Badalona segueix sent Badalona, amb el seu Dimoni i les Festes de Maig. Caldrà deixar enrera tot allò que, com els pescadors de fa un segle, he decidit oblidar o enviar al racó més amagat de la meva ment per tal que no es repeteixi aquest any i em serveixi per millorar. Seguiré llançant-me, doncs, al mar, amb la mateixa barca però nous sentiments.