El meu bloc

Sheldon Lee Glashow

2009-11-04T23:10:00.004+01:00

Com vaig comentar fa uns dies el mes de juny passat Sheldon Lee Glashow va visitar el notre país i va ser el principal protagonista d'una conferència a la facultat de Física de la Universitat de Barcelona. Fa uns anys ja va concedir una entrevista a la Vanguardia que podeu consultar a la seva hemeroteca.

Com ja he dit Lee Glashow va impartir una conferència que duia per títol: Neutrinos,Very Special Relativity... La conferència va ser, naturalment, en anglès.

Per part meva no exposaré en detall la conferència. Primer perquè no sóc en Glashow i segon perquè no recordo massa com va anar. De totes maneres, si hi podeu aportar o corregir coses ho agraïré.

Una de les coses que es va notar de seguida és que el Dr. Glashow havia fet moltes conferències i parlat en públic. Per trencar el gel en va tenir prou fent un cop d'ull al voltant, i trobat un logo de la universitat, la broma va trigar poc a arribar: "Jo vinc de lluny, de la Boston University, i he acabat a una altra universitat que també es diu UB..."

Al llarg de la conferència es van sentir altres frases amb un toc humorístic i apel·lant a certes qualitats dels físics. Tampoc van faltar les crítiques (dures) als qui segons ell no van pel camí correcte en el cas dels neutrins.

Com es dedueix del títol (tot i no ser trivial) la conferència va estar dedicada a dos grans temes, a la Very Special Relativity (VSR) (Relativitat Molt Especial) i als neutrins.

S'ha trobat que, si s'ignora la gravetat, la Teoria Especial de la Relativitat juntament amb un parell de simetries (les de Lorenz i Poincaré) és capaç de descriure l'espai-temps. Per la seva banda, un parell de físics Andrew Cohen i Sheldon Glashow, van adonar-se que hi havia una alternativa més simple.

Sheldon Glashow diu que des de sempre ha buscat apropar-se a la física d'una manera simple, amb simetries i petites matrius i una vegada ho ha fet. En l'article publicat el 2006 Cohen i Glashow anunciaven que hi ha subgrups del grup de Lorenz que impliquen la Teoria Especial de la Relativitat, és a dir que amb menys cosa també es podia explicar i a més a més pot portar a altres conseqüències (o si més no deuen ser més fàcils de veure).

I per altra banda tenim els neutrins.

Fa més de 70 hi havia molts problemes a la física de partícules (ara també) i un d'ells és que no sortien els número en determinats processos nuclears i per tal que quadressin els números Wolfgang Pauli es va inventar els neutrins (inicialment anomenats neutrons però amb la descoberta del neutró Enrico Fermi va rebatejar els neutrons de Pauli amb el nom de neutrins). Aquestes partícules van ser detectades per primera vegada 26 anys després.

Amb els anys s'han constatat una sèrie de característiques dels neutrins, segons sembla són sempre esquerrans (altra vegada els físics juguen amb paraules normals). Per dir-ho de manera entenedora (i poc acurada) quan un neutrí (esquerrà) se'ns apropa gira en sentit antihorari (es a dir la direcció de l'espin és la mateixa que la de la velocitat però en sentit contrari).

A més a més només les partúclues que no tenen massa poden ser dretanes o esquerranes mentre que les altres són ambidextres. I com no podia ser d'altra manera i per acabar-ho d'embolicar els neutrins tenen massa i fins al moment només se n'han vist d'esquerrans.

I què tenen a veure aquests dos temes?? La veritat sembla que poc però Cohen i Glashow apuntaven que la VSR podria ser una molt bona eina per la física dels neutrins i que fins i tot podria donar una explicació a la massa dels neutrins cosa que de moment porta molts problemes.

Després de la conferència si hi ha una cosa que em va quedar força clara és que la física teòrica de que es fa avui en dia sembla que sigui d'un altre món.

Fa cosa d'un any vaig sentir que en Dan feia servir una paraula que em va passar pel cap el dia de la conferència i ara a l'escriure això: física dura.

Un canvi en la càtedra

2009-10-24T17:01:00.004+02:00

Fa uns mesos es va anunciar que Stephen W. Hawking deixaria la famosa Càtedra Lucasiana de la Universitat de Cambridge. I aquesta setmana s'ha anunciat el seu successor.

Curiosament tot i ser una de les notícies de gran transcendència d'aquesta setmana els mitjans de comunicació catalans no ho han ni esmentat com a mínim als seus webs (ni el Periodico, ni la Vanguardia, ni TV3...). Per altra banda sí que ho han comentat diaris com el Mundo.

I qui és el successor? Doncs es tracta del físic teòric anglès Michael Green. Green és un dels pares de la Teoria de les Supercordes que els últims anys ha dut la física en un món completament diferent al que ens tenia acostumats, a una manera de fer física totalment diferent i que de moment queda lluny de qualsevol experiment.

Aquest últim factor, el fet de no haver fet comparacions experimentals, fa que molts físics (entre ells Sheldon Lee Glashow (de qui parlaré aviat)) no la considerin una bona via per assolir l'objectiu final de la física, fer un model precís, acurat i real de l'Univers.

Controvèrisa a part la Càtedra Lucasiana és una entitat amb un historial increïble que amb els anys ha anat passant de matemàtics a físics. Entre els Lucasians destaquen personatges de la talla de Newton, Babbage, Stokes, Dirac i Hawking.

Per acabar només voldria dir un parell de coses. La primera és que la cerimònia se celebrarà el dia 1 de novembre. I la segona que Carl Sagan va parlar una vegada de l'entrada de Hawking a la Royal Society.

A la primavera de 1974, un parell d'anys abans que la sonda Viking aterrés a Mart, jo estava en una conferència a Anglaterra organitzada per la Royal Society de Londres per devatre la qüestió de com buscar vida extraterrestre. Durant la pausa em van informar que hi havia una trobada més gran a la sala del costat, a la que vaig entrar encuriosit. Ràpidament vaig adonar-me que estava essent testimoni d'un ritual arcaic, la investidura de nous membres de la Royal Society, una de les organitzacions acadèmiques més antigues del planeta. A la primera fila un home en una cadira de rodes estava signant, ben a poc a poc, el seu nom en un llibre que conté a les primeres pàgines la signatura de Isaac Newton. Quan finalment va acabar, hi va haver una gran ovació. Stephen Hawking seria una llegenda a partir d'aquell moment.

El informe pelícano

2009-10-20T22:15:00.000+02:00

Després de veure que aquest llibre era recomanat pel propi Rajesh Koothrappali al tercer capítol de la tercera temporada de The Big Bang Theory. Vaig decidir-me per començar a llegir alguna cosa de John Grisham. I vaig començar precisament pel que havia agradat a en Raj.

El llibre (The Pelican Brief) ens situa als Estats Units a principis de la dècada dels 90. Un cop situats es produeix un parell d'assassinats. En una mateixa nit maten dos dels jutges dels Tribunal Suprem. Els morts són el liberal Abe Rosenberg qui també era el jutge més vell i el conservador Jensen, el més jove.

Després d'aquest cop l'Administració prova d'aprofitar aquesta crisi per fer pujar la popularitat del President qui té la reelecció a un any vista.

Amb tothom desorientat una jove estudiant de dret, Darby Shaw, després d'investigar els casos que podrien haver arribat al Tribunal arriba a la hipòtesis que els assassinats tenien per objectiu canviar una mica el Tribunal per afrontar un cas en concret. Darby entrega aquesta teoria al seu professor de dret constitucional, amant i incondicional de Rosenberg Thomas Callahan. Callahan fa arribar l'informe a un amic i ex-company de la carrera que treballa per l'FBI. A l'FBI arriba fins al director i aquest el fa arribar al President. L'informe relaciona de lluny a un magnat del petroli (responsable dels assassinats) amb el President.

El Cap de Gavinet del President, Fletcher Coal, l'home qui dirigeix al President decideix que si l'FBI segueix pel camí de l'informe la reelecció deixarà de ser possible. El President demana a l'FBI que deixi d'investigar i passa l'informe a la CIA.

Pocs dies després de passar l'informe a l'FBI el cotxe de Callahan explota, Darby se salva pels pèls. La hipòtesis ha estat confirmada i algú els vol fer callar.

A partir d'aquest moment, Darby Shaw comença amagar-se en diverses ciutats dels seus perseguidors.

Per altra banda, un personatge autoanomenat Garcia es fica en contacte amb el periodista del Washington Post Gray Grantham. Garcia sap alguna cosa dels assassinats.

Fa uns anys aquesta novel·la va ser passada a la gran pantalla amb Julia Roberts i Denzel Washington.

L'anomalia de l'aigua

2009-10-14T09:00:00.002+02:00

En ciència, especialment a les branques que es dediquen a estudiar els materials, hi ha una èina molt útil. Els diagrames de fases.

Aquests diagrames poden relacionar diverses variables termodinàmiques de les substàncies però possiblement els més coneguts són els que tenen en compte la pressió i la temperatura d'una substància.

En un diagrama d'aquests (com el que es pot veure une línes més avall) les línies marquen els punts d'equilibri entre dues fases, les fases són precisament les regions del diagrama de fases en què una substància té les mateixes propietats físiques. Lluny de la termodinàmica se les anomena estats de la matèria.

Aquest diagrama mostra el comportament general de la majoria de substàncies i inclou una línia verda discontínua, aquesta línia mostra una peculiaritat d'algunes substàncies; una de les quals és l'aigua.

De manera que donades unes condicions de pressió i temperatura (en aquest cas) podrem determinar en quina fase es trobarà la substància mirant el diagrama.

Ja fa unes setmanes el professor de termodinàmica ens va fer notar aquesta peculiaritat de l'aigua i va explicar algunes de les seves conseqüències. En la majoria de les substàncies podem veure que per sobre del punt triple la línia d'equilibri líquid-sòlid està inclinada de manera que a l'augmentar la pressió la temperatura de fusió de la substància augmenta, en l'aigua en canvi passa el contrari; si augmentem la pressió la temperatura de fusió disminueix. En altres paraules, si tenim gel podem fer que passi a líquid (per sota de 0ºC) augmentant la pressió. L'altre extrem el tenim en el punt d'ebullició si augmentem la pressió aquesta temperatura augmenta (ens és útil per les olles de pressió).

I a més a més ens va donar algunes idees. Algunes no les podré dur a terme per falta de pressupost (no m'és rentable comprar diamants per convertir-los en grafit (un tema curiós del que ja en diré alguna cosa)) però n'hi va haver una que em va agradar.

Es tracta de tenir un bloc de gel a uns 0 ºC, sabem que si s'exerceix suficient pressió la temperatura de fusió disminueix, per contra si deixem d'aplicar-hi pressió la temperatura torna a augmentar. I això pot donar lloc a un experiment curiós. Si fem passar un fil per sobre d'un bloc de gel i hi lliguem uns pesos, el fil farà una pressió a la superfície gelada que es transformarà en aigua líquda i el fil descendirà, un cop el fil ha passat l'aigua tornarà a passar a gel. De manara que amb el pas del temps el fil s'anirà obrint pas pel gel i alhora per sobre seu el gel l'anirà cobrint i així fins arribar al final. Amb la qual cosa haurem travessat el gel sense trencar-lo ni fer ús del famós efecte túnel.

El primer intent que vaig fer no va resultar massa bo. La pressió aplicada era d'unes 3 atm i el vaig fer al matí de manera que el gel es va fondre i caure d'on el tenia abans que acabés de ser travessat. Aquest dilluns vaig tornar-hi amb unes 5 atm i a la tarda, el resultat: positiu.

Aquí hi ha unes imatges del procés, la qualitat sé que no és massa bona però no res millor.

En aquesta primera imatge es mostren els aparells utilitzats.

Mitja hora més tard es veu com el fil ja ha penetrat una mica en el gel.

Al cap d'un parell d'hores ja es pot veure un bon avenç. Sí, no es veu massa bé...

Per pocs minuts m'he perdut la caiguda del dispositiu... I al cap de tres hores i quaranta minuts aquest era l'aspecte del gel, havia estat completament travessat pel fil.

Aquí hi ha els pesos (àlies ampolles amb aigua) amb el fil que encara les connectava.

I aquí hi ha el pobre gel que sens dubte ha passat per un bon trauma. Encara no sabia que minuts després seria mutilat amb una serra (amb proposits estrictament científics) i els fragments destrossats contra el terra (potser una mica més lúdics aquests...).

Un científic pioner

2009-10-11T22:50:00.000+02:00

Tot gran descobriment i revolució científica va associada amb un (o a vegades dos) personatges. Per exemple, si es parla de mecànica: Newton. Si es tracta d'evolució: Darwin. Si es química: Lavosier... I així amb els altres camps.

El que no s'acostuma a recordar són els visionaris, els pioners dels camps qui per falta d'eines o d'un ambient idoni no poden desenvolupar amb èxit noves idees.

Amb aquest escrit m'agradaria donar a conèixer (o simplement presentar) un d'aquests visionaris i pioners. Es tracta de Lewis Fry Richardson.

Lewis Fry Richardson va néixer avui fa 128 anys, és a dir l'11 d'octubre de 1881 a Newcastle (Anglaterra). Lewis era el setè fill d'una pròspera família quàquera.

Fry Richardson, la meteorologia i finalment caos

Fins aquell moment les prediccions meteorològiques es feien buscant patrons entre les dades mesurades i les històriques i llavors es feia una extrapolació. Per aquells temps alguns físics com el finlandès Vilhelm Bjerknes ja havien suggerit que havia de ser possible tractar-ho d'una forma més matemàtica, es a dir, hi havia d'haver algunes equacions que descrivissin el fet que els corrents d'aire flueixen cap on hi ha menys pressió, per exemple. Lewis Fry Richardson també ho pensava.

Richardson va viure la Primera Guerra Mundial al servei d'ambulàncies juntament amb altres quàquers qui per temes religiosos s'oposaven a lluitar. Mentre durava el conflicte va posar a prova les seves idees en forma d'equacions diferencials que tractaven la pressió atmosfèrica. Utilitzant unes dades preses a les 7 del matí del 20 de maig de 1910 va començar a fer números per saber com haurien d'haver anat les coses al cap de 6 hores. Després d'unes setmanes intenses va arribar al resultat. Les prediccions deien que la pressió hauria d'haver pujat més de 140 mbar. Què fallava? Segons sembla l'error estava en les dades inicials, eren massa inexactes i escaces.

Tot i aquesta decepció acabada la Guerra va publicar un llibre Weather Prediction by Numerical Process (Prediccions Meteorològiques mitjançant Processos Numèrics). Al llibre hi deia que fer prediccions podia ser viable però que hi havia un gran inconvenient: el gran nombre de càlculs requerits. Però va seguir imaginant. Imaginem que tenim 64.000 calculadors, cadascun amb una calculadora mecànica, i que a cada un se li assignen unes parts del problema. D'aquesta manera es podrien fer les previsions prou ràpid com per ser útils.

Al cap d'unes dècades ja era possible utopies, gràcies a les computadores fer milers d'operacions en poc temps ja era possible. I per demostrar-ho va aparèixer Edward Lorenz. Lorenz amb la idea d'utilitzar les matemàtiques per fer previsions atmosfèriques va donar a conèixer al món un parell de coses. La primera és que era possible. La segona va ser el Caos.

Fry Richardson, les fronteres i els fractals

Com ja va demostrar a la Primera Guerra Mundial Fry Richardson era un pacifista convençut. De manera que va tenir la intenció de tractar d'explicar els conflictes armats amb les matemàtiques. Entre les hipòtesis amb què va treballar la que el va portar a un resultat curiós va ser la que deia que els conflictes entre dos països depenien de la longitud de la seva frontera.

Per provar de demostrar la hipòtesis necessitava longituds de fronteres. I aquí va trobar la sorpresa, depenent d'on consultava la longitud de la frontera entre Portugal i Espanya oscil·lava entre 987 i 1214 km. Una barbaritat!

Què passava? Richardson va seguir investigant i va trobar que la longitud de la frontera depenia de les escales amb què s'havien pres les mesures, com més acurades eren les escales, més llarga era la frontera.

Anys més tard un altre matemàtic va reprendre aquest treball i en va sorgir una de les publicacions més famoses de Benoît Mandelbrot: How Long Is the Coast of Britain? (Quina és la Longitud de la Costa Britànica?)

A partir d'aquest moment les idees de Mandelbrot van anar evolucionant fins a convertir-lo en un dels màxims exponents del món dels fractals.

Fry Richardson, el Titànic i el SONAR

Després de la desgràcia del Titànic van ser molts els qui van mirar de trobar alguna solució pel problema dels icebergs i la navegació.

La primera patent d'un instrument submarí de rastreig d'eco va arribar al cap d'un mes de l'enfonsament i venia ni més ni menys que del matemàtic i físic anglès Lewis Fry Richardson. Amb els anys es van fer altres patents que van permetre el SONAR que utilitzen les embarcacions i d'altres aparells que funcionen seguint els mateixos principis.

Com ja he dit en més d'una vegada en Lewis era un pacifista convençut i una de les coses que el va doldre més va ser un ús que van trobar els militars pels seus estudis sobre l'atmosfera. Els militars van utilitzar les equacions dels corrents d'aire per fer més efectives les bombes químiques. Aquestes conseqüències van portar a Richardson a abandonar els seus intents d'explicar l'atmosfera i a destruir tot el que va poder perquè no se'n poguessin aprofitar els dissenyadors d'armes.

Com podeu veure és un personatge molt interessant que va treure el cap en diversos camps que amb els anys han estat molt importants i de ben segur que encara m'he deixat coses així doncs, si algun dia en trobo més coses ja les afegiré. Per acabar he trobat unes paraules d'aquest home que són molt interessants:

Big whorls have little whorls,

That feed on their velocity;

And little whorls have lesser whorls,

And so on to viscosity.

Dioses menores

2009-10-10T09:00:00.001+02:00

Per trencar una mica amb la rutina he canviat totalment de gènere.

Dioses menores (Small Gods) és el 13è llibre de la saga Mundodisco que ha fet mundialment famós a l'autor britànic Terry Pratchett.

El llibre tot i ser de gran entreteniment és una molt bona crítica satírica a les religions.

Al Mundodisco hi ha milers de Déus i tots tenen una cosa en comú: el seu poder depèn del nombre de creients que tenen. Un d'aquests Déus és Om, Déu d'Omnia. Per exemple un dels més poderosos és Io el cec, el Déu dels trons. Segons es diu al llibre qualsevol Déu poderós és capaç de fulminar qualsevol humà amb un llamp, però ha de subcontractar el tro.

Omnia és un país completament controlat per la religió Omniana que controla amb mà de ferro i gràcies als Quisició més de 2 milions de creients. Les bases de la religió s'han anat establint al llarg dels anys i dels profetes, un total de 7, que han anat afegint més i més normes divines. Els Omnians viuen sota una gran opressió d'idees. Segons els líders de la religió el món que habiten és esfèric, el Sol és esfèric, quina bajanada! Si fos esfèric els qui hi ha a la part de baix caurien!!

Quin és el problema? Senzillament la gent ha deixat de creure en el veritable Om i creu en una cosa artificial creada per una sèrie d'homes. Així doncs, en una de les seves excursions al món el gran Déu Om intentant prendre una forma digne del seu poder (un brau, per exemple) acaba transformat en una insignificant tortuga, només li queda un creient.

Com es mostra al llarg del llibre molts dels preceptes de l'Omnianisme són inventats:

Om seguia a la taula, mirant el meló.

—He estat a punt de cometre un acte terrible— va dir Brutha— He estat a punt de menjar fruita en un dia sense fruita.

—Això és terrible, terrible— va dir Om— I ara obre el meló.

—Però està prohibit!

—No, no ho està— va dir Om— Obre el meló.

— Però va ser menjar fruita el que va fer que la passió invaïs el món— digué Brutha.

—L'únic que causà fou flatulència. Obre el meló.

—M'estàs temptant!

—No, no t'estic temptant. T'estic donant permís. Una dispensa especial! Obre el maleït meló!

—Només un bisbe o un grau superior pot...

—Sí, exactament. I ara obre el meló. Si això et fa sentir millor declararé que és pa. Dóna la casualitat que jo sóc el Déu. Puc anomenar-ho com em doni la gana. Es pa, d'acord? I ara talla el maleït meló.

—La maleïda llesca— va afegir Brutha.

—Sí, això. I dóna'm una tallada que no tingui grana

L'únic creient és Brutha, un novici que té una gran memòria. Pensa amb gran esforç i lentitud i se li fa incomprensible la paraula oblidar. Després de veure durant un segon una habitació és capaç de descriure-la a la perfecció.

Brutha es troba amb la tortuga Om i junts emprenen un viatge cap a Efèbia, terra de filòsofs. A Efebia hi van sota les ordres del maquiavèlic exquisidor Vorbis que té una gran ambició de poder.

Efèbia és molt diferent d'Omnia, a Efèbia hi ha esclaus:

—Um...— va dir Brutha— Ets un esclau?

—Sí, amo.

—Deu ser terrible.

L'home es va recolzar a l'escombra.

—Teniu raó. És terrible. Realment terrible, sabeu que només tinc un dia lliure a la setmana?

Brutha, que mai havia sentit les paraules "dia lliure" va assentir vacil·lant.

—Per què no t'escapes?

—Oh, ja ho he fet— va dir l'esclau— En una ocasió vaig marxar a Tsort. No em va agradar massa. Vaig tornar. Però cada hivern m'escapo un parell de setmanes a Djelibeybi.

—Et tornen a portar aquí?— preguntà Brutha.

—JA!!. No, d'això res. Aristòcrates és un ranci. He de tornar amb els meus propis mitjans. Convèncer al capità d'alguna embarcació perquè em porti, aquesta classe de coses.

—Tornes??

—Sí. L'estranger està bé per visitar-lo, però ningú hi voldria viure. I de totes maneres, només em queden quatre anys més com a esclau i després seré lliure. Quan ets lliure et donen el vot. A més a més pots tenir esclaus. — El seu rostre es va tensar per l'esforç de recordar mentre anava comptant amb els dits— Els esclaus tenen tres àpats al dia, com a mínim una vegada és carn. I un dia lliure a la setmana. I dues setmanes de permís-per-escapar-se a l'any. I no faig ni forns ni aixeco coses que pesin, i les rèpliques sarcàstiques i enginyoses són estrictament per acord previ.

—Sí, però no ets lliure— va dir Brutha.

—Quina és la diferència??

—Doncs... que no tens cap dia lliure. I només menges dues vegades diàries.

—De debò? Llavors em sembla que passo de la llibertat, moltes gràcies.

En general és un llibre molt especial. Terry Pratchett fa unes comparacions increïbles, genera situacions hilarants i afegeix conceptes de la física molt ben escollits.

Una d'aquestes grans situacions és la següent, recordeu a Arquímedes...?

—Voldria una olla del número nou i una mica de cordill— Va dir l'ancià.

—Sí, senyor Legibus.

El terrissaire va ficar la mà a sota del mostrador i en va treure una tovallola. L'home nu la va agafar. Brutha va tenir la sensació que allò ja els havia succeït abans.

—I una palanca de longitud infinita i un lloc immòbil on recolzar-la.

—El que veu és el que tinc, senyor. Olles i trastos domèstics en genera, però vaig una mica curt de mecanismes axiomàtics.

—Bé, té una mica de guix?

—Me'n queda una mica de l'última vegada.

—L'homenet agafà el guix i començà a dibuixar triangles a la paret. Després va mirar cap avall.

—Perquè no duc roba?

—Hem tornat a banyar-nos, no?— preguntà el terrissaire.

—M'he deixat la roba al bany?

—Crec que ha tingut una idea mentre es banyava.

—Això! Això! He tingut una idea realment esplèndida per moure el món. Un simple mecanisme de palanca. Hauria de funcionar a la perfecció. Només s'han de resoldre uns detalls tècnics.

—Que bé, així a l'hibern podríem desplaçar-nos en un lloc on fes més calor.

El Poeta

2009-10-08T16:00:00.000+02:00

Després d'uns quants llibres que se centren en els casos del Detectiu Harry Bosch, Michael Connelly canvia totalment de punt de vista. Ara el protagonista és un periodista de Denver, Jack McEvoy.

El llibre comença després de la mort del germà de Jack McEvoy: Sean McEvoy. Sean era detectiu de la policia a Denver i va ser trobat dins del seu cotxe, sol. Tots els indicis apuntaven al suicidi.

Jack no és capaç d'acceptar aquesta atrocitat i fica el nas en el cas. Convençut que el seu germà no s'havia suïcidat viatja fins a Chicago on temps enrere hi havia hagut un suïcidi similar.

Un cop a Chicago troba una clara relació entre els dos casos. Ambdós detectius havien estat investigant, sense èxit, dos casos molt macàbres. A més a més, hi ha una cosa comuna en la mort dels dos policies: les notes que s'havien trobat al lloc del suïcidi eren ni més ni menys que un vers d'Edgar Allan Poe.

Havent vist aquestes relacions tan clares emprèn un viatge que el durà a visitar bona part dels Estats Units juntament amb l'FBI per perseguir un psicòpata, el Poeta.

Els nous Ig Nobel

2009-10-02T16:20:00.000+02:00

Fa cosa d'una setmana vaig anunciar la cerimònia que ha tingut lloc aquesta nit al Sanders Theater. Com no podia ser d'altra manera aquest matí m'he llevat d'hora per repassar els guanyadors i són els següents:

MEDICINA VETERINÀRIA: A Catherine Douglas i Peter Rowlinson— de la Universitat de Newcastle (UK)— per demostrar que les vaques que tenen nom dónen més llet que les que no.

REF.:"Exploring Stock Managers' Perceptions of the Human-Animal Relationship on Dairy Farms and an Association with Milk Production,"

A la cerimònia: Peter Rowlinson. La Catherine no va poder-hi assistir perquè fa poc que ha tingut una filla. Va enviar una foto d'ella, la filla disfressada de vaca i una vaca.

PAU: A Stephan Bolliger, Steffen Ross, Lars Oesterhelweg, Michael Thali i Beat Kneubuehl —de la Universitat de Berna (Suïssa) — per determinar, experimentalment, si és millor colpejar el cap amb una ampolla plena de cervesa o amb una de buida.

REF.: "Are Full or Empty Beer Bottles Sturdier and Does Their Fracture-Threshold Suffice to Break the Human Skull?"

A la cerimònia: Stephan Bolliger.

ECONOMIA: Als directors, executius i auditors de quatre bancs islandesos — Kaupthing Bank, Landsbanki, Glitnir Bank, i el Banc Central d'Islàndia — per demostrar que els bancs petits poden convertir-se ràpidament en bancs enormes i viceversa — i per demostrar que es poden fer coses similars amb l'economia d'un país.

QUÍMICA: Javier Morales, Miguel Apátiga i Victor M. Castaño — de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic — per crear diamants a partir de líquid — més concretament de Tequila.

REF.: "Growth of Diamond Films from Tequila"

A la cerimònia: Javier Morales i Miguel Apátiga.

MEDICINA: Donald L. Unger — de Thousand Oaks (USA) — per investigar una possible causa d'artritis als dits fent-se petar els dits de la mà esquerra, mai de la dreta, cada dia durant més de seixanta anys.

REF.: "Does Knuckle Cracking Lead to Arthritis of the Fingers?"

A la cerimònia: Donald Unger.

FÍSICA: A Katherine K. Whitcom, Daniel E. Lieberman i Liza J. Shapiro— Universitat de Cincinnati (USA), Harvard i Texas respectivament — per determinar analíticament per què les dones embarassades no cauen de cara.

REF.: "Fetal Load and the Evolution of Lumbar Lordosis in Bipedal Hominins"

A la cerimònia: Katherine Whitcome i Daniel Lieberman

LITERATURA: Al servei de policia irlandès (An Garda Siochana), per escriure i presentar més de cinquanta multes de trànsit al conductor més multat del país — Prawo Jazdy — que en polonès vol dir permís de conduir.

A la cerimònia: Karolina Lewestam, ciutadana polonesa que té permís de conduir, parlant en nom de tots els conductors polonesos, i expressant els millors desitjos pels policies irlandesos.

SALUT PÚBLICA: Elena N. Bodnar, Raphael C. Lee i and Sandra Marijan — de Chicago (USA) — per inventar uns sostenidors que en cas d'emergència poden ser ràpidament convertits en un parell de màscares de gas, una per la portadora i l'altra per algú proper a ella.

REF.: “Garment Device Convertible to One or More Facemasks” U.S. patent # 7255627

A la cerimònia: Elena Bodnar.

MATEMÀTIQUES: A Gideon Gono — governador del Banc de la Reserva de Zimbabwe — per donar a la gent un mètode quotidià per batallar amb un gran rang de nombres — dels més petits als més grans — a l'emetre bitllets que van des d'un cèntim fins a cent bilions (100,000,000,000,000).

REF.: Zimbabwe's Casino Economy — Extraordinary Measures for Extraordinary Challenges, Gideon Gono, ZPH Publishers, Harare, 2008, ISBN 978-079-743-679-4.

BIOLOGIA: A Fumiaki Taguchi, Song Guofu i Zhang Guanglei — Universitat de Kitasato (Japó) — per demostrar que les deixalles de la cuina poden ser reduïts, en massa, més d'un 90% fent ús de bacteris extrets de cares de pandes gegants.

REF.: "Microbial Treatment of Kitchen Refuse With Enzyme-Producing Thermophilic Bacteria From Giant Panda Feces" i "Microbial Treatment of Food-Production Waste with Thermopile Enzyme-Producing Bacterial Flora from a Giant Panda"

A la cerimònia: Fumiaki Taguchi.

Aquí podreu trobar el resum que en vaig fer l'any passat.

Al final hi havia d'assistir el d'XKCD però per problemes mèdics no va ser possible...

19ena Cerimònia dels Premis Ig Nobel

2009-09-24T18:00:00.001+02:00

Ja ens acostem a l'octubre i amb ell vénen uns dels premis més especials. L'1 d'octubre s'entreguen, al Teatre Sanders de la Universitat de Harvard els Premis Ig Nobel.

L'any passat ja vaig repassar els guanyadors. I aquest any intentaré fer el mateix.

Si hi voleu anar potser encara sou a temps de comprar entrades que valen entre $ 31 i $ 39. A més a més, en cas de ser més de 6 persones t'ofereixen la possibilitat de ser declarats Delegació Oficial i seran presentats en la presentació dels premis i per acabar-ho d'arrodonir, la Delegació que vesteixi els colors més vius desfilarà ostentosament pel teatre.

El tema d'aquest any serà: RISK. Això vol dir que alguns dels actes que es duran a terme durant l'entrega giraran entorn d'aquest concepte.

I la Cerimònia com anirà? Doncs, la veritat és que sempre es reserven alguna sorpresa aquella gent però en general serà:

Keynote Address (presentació de 60 segons): A càrrec de Benoît Mandelbrot, sobre el tema RISK.

The Big Bank Opera (L'Òpera del Gran Banc): Estrena mundial d'aquesta miniòpera de 4 actes protagonitzada per Maria Ferrante i Ben Sears i el pianista Branden Grimmett dirigida per David Stockton. Uns banquers elegants en un bar pijo de Wall Street expliquen la pujada i baixada explosiva de la banca i els grans banquers.

Risk Cabaret Pre-Concert: Un concert de pre-cerimònia especial a càrrec de The Penny-Wise Guys (Nick Carstoiu, Michael Ricca, Neara Russell, i una petita orquestra) que interpretaran cançons de cabaret sobre: risc, beneficis i Bernie Madoff.

Pre--pre-show: Concert de la Boston Squeezebox Ensemble.

Sembla que seran especialment càustics amb els banquers.

A més a més, comptaran amb la presència d'una sèrie de Premis Nobel que seran els qui entregaran l'Ig Nobel:

Rich Roberts (Medicina, 1993)

Sheldon Glashow (Física, 1979)

Wolfgang Ketterle (Física, 2001)

Dudley Herschbach (Química, 1986)

Roy Glauber (Física, 2005)

Frank Wilczek (Física, 2004)

Martin Chalfie (Química, 2008)

William Lipscomb (Química, 1976)

Les lectures 24/7: un parell de lectures per cada conferenciant. En la primera disposa de 24 segons per fer una descripció tècnica completa del tema. I la segona un resum de 7 paraules que el pugui entendre tothom.

Aquest any tindran l'honor de fer-les:

Wade Adams: director de l'Institut Richard E. Smalley (Nanoscale Science & Technology) de la Universitat de Rice. Tema: Nanotecnologia.

Stephen Wolfram: creador de Wolfram Alpha i Mathematica, i autor del llibre A New Kind of Science. Tema: Genialitat.

Deborah J. Anderson: Professora de ginecologia i microbiologia de l'Escola Universitària de Medicina de Boston i guanyadora de l'Ig Nobel de Medicina el 2008. Tema: Anticoncepció.

Concurs per guanyar una cita amb un Premi Nobel: L'any passat va ser amb William Lipscomb, a veure a qui li toca aquest any. En Glashow??

Com sol passar en aquests actes hi ha discursos que es fan pesats i llargíssims, per sort els organitzadors disposen d'un potent mecanisme per evitar que s'arribi a aquests límits. Es tracta d'un àrbitre que cronometra els discursos i Miss Sweetie Poo una encantadora nena de 7 o 8 anys que va cap al conferenciant dient-li, sense parar, que s'avorreix.

També es comptarà amb la presència de guanyadors d'anys anteriors:

Don Featherstone (creador dels flamencs roses de plàstic)

Deborah Anderson (efectivitat de la Coca-Cola com a espermicida)

Francis Fesmire (massatge rectal digital per tractar el singlot incurable)

Rebecca Waber (les medicines falses cares són més efectives que les falses barates)

L. Mahadevan (com s'arruguen els llensols)

Dan Meyer (empassar espases i els seus efectes)

I amb tanta gent no podia faltar la traducció simultània a diferents llengües que serà com el seu nom indica simultània i per tant costarà molt d'entendre alguna cosa.

El discurs "Welcome, Welcome" el discurs "Goodbye, Goodbye".

Com es pot veure serà un vespre entretingut i és un d'aquells actes que si mai tinc la sort de poder assistir-hi no ho dubtaré.

I semblava que no hi arribaria...

2009-09-22T00:00:00.002+02:00

Ara fa dos anys vaig acabar-me de decidir i vaig obrir el bloc, el meu bloc. Potser em va faltar imaginació però ara ja és una mica tard per canviar de nom i a més ja m'hi he acostumat.

Fins ara han estat dos anys i tot i les temporades de poca activitat he arribat a les 136 entrades. Quan he fet la suma m'han vingut unes quantes coses al cap.

La primera és que amb el 136 es pot fer un petit joc matemàtic. Si s'agafa cada xifra, s'eleva al cub i se sumen el resultat és 1+27+216=244, i què té el 244? Doncs que si es repeteix el procés anterior: 8+64+64=136. I té la seva gràcia.

Però bé amb aquesta entrada arribo al número 137 que encara m'agrada més. En física el 137 és un d'aquells números que surt en més d'una ocasió.

Fins fa uns anys es creia que la constant d'estructura fina era exactament 1/137. Posterorment es va anar refinant i amb aquesta constant Richard Feynman va extreure de l'equació de Dirac que era el número d'electrons màxims en un àtom seria de 137, de manera que l'àtom amb nombre atòmic més gran que preveu l'equació de Dirac és el 137 que tot i no haver estat descobert ja té nom: Feynmanium. De totes maneres l'equació de Dirac no deixa de ser un model matemàtic i que portar-lo al límit de la taula periòdica pot no ser aconsellable i qui saps si en un futur no s'haurà de modificar per fer-hi entrar més elements (tot i que poc probable).

El 137 entre els físics ha generat diverses anèctodes. Per exemple, una paròdia a una publicació d'Arthur Eddington per part de Bethe i un parell més de físics que van aconseguir relacionar la constant alfa amb el zero absolut.

Amb 58 anys Wolfgang Pauli va ser ingressat en un hospital i quan va saber que es trobava a l'habitació 137 ja va dir que d'allà no en sortiria, i així va ser.

També hi havia quàntics (ara no recordo qui) que als guardarrobes buscaven el número 137...

Aquest any no he apagat espelmes, però ja reproduié dues vegades el vídeo de l'any passat ^^

Biografía de la física

2009-09-19T14:30:00.000+02:00

Biografia de la física (1961) (Biography of physics) és un llibre de divulgació escrit pel físic George Gamow d'origen ucraïnès (nascut a l'Imperi Rus).

George Gamow va treballar sota les ordres (entre d'altres) de Niels Bohr i posteriorment va treballar en física nuclear, física estel·lar, va predir la radiació de fons i també va ficar-se en temes de genètica.

Als Estats Units va treballar amb el físic Ralph Alpher (el seu estudiant de doctorat) i quan va ser hora de publicar el treball va convidar Hans Bethe a signar-lo tot i que no havia fet res. El resultat final va ser la teoria Alpher-Bethe-Gamow (joc de paraules que fa referència a les tres primeres lletres gregues: alfa, beta i gamma). Posteriorment, en uns càlculs van rebre l'ajuda de R.C. Herman qui va declinar l'oferta de Gamow de canviar-se el cognom per Delter.

Per la seva banda el llibre fa una mescla entre divulgació de la ciència i història de la ciència. Es a dir, divideix el llibre en diferents èpoques de la física i ens presenta més detalladament com va anar evolucionant centrant-se a més a més amb un o dos físics destacats.

Segons Gamow la física va néixer a l'Antiga Grècia tot i que totes les altres cultures també tenien coneixements d'astronomia. D'aquells temps destaca com a físic a Arquímedes: el Principi d'Arquímedes, la llei de la palanca, l'eureka... i la seva aferrissada defensa de Siracusa dels atacs romans.

Els capítols següents passa per l'Edat Mitjana en què havien sobreviscut les idees d'Aristòtil que tot i sobresortir en molts camps la física no se li donava massa bé. Com l'art la física va canviar amb l'entrada del Renaixement amb les figures de Copèrnic, Kepler i Galileu.

Durant la segona meitat del segle XVII Sir Isaac Newton va donar l'impuls final a la física amb grans contribucions en la mecànica, gravitació i òptica i sense menystenir el càlcul de fluxions que ha resultat molt útil.

Les idees de la llum com a partícules (de Newton) contrastaven amb les ondulatòries que podien explicar amb més facilitat certs fenòmens com els deguts a la refracció.

Després d'això entra als dos grans moviments dels segles XVII i XIX: la termodinàmica i l'electromagnetisme. Amb grans personatges com van ser Carnot, Joule, Clausius, Maxwell i Boltzmann en termodinàmica i Franklin, Coulomb, Ørsted , Ampère, Faraday i altra vegada Maxwell en electromagnetisme.

Després d'aquestes dues grans revolucions en van venir encara dues més: la relativitat i la mecànica quàntica.

Finalment el llibre acaba amb una part dedicada a la física nuclear i de partícules que es feia en aquell moment. Va ser en aquest moment, amb el descobriment de la fissió nuclear que molts temes van tornar a quedar tapats i amb alts nivells de secretisme.

El més interessant del llibre és que qui l'escriu va poder conèixer i conviure amb els qui van assentar les bases de la mecànica quàntica i que va tenir un paper molt destacat en l'últim capítol. De manera que pot amenitzar el llibre amb un bon grapat d'anècdotes de personatges com Niels Bohr, Rutherford, Dirac, Pauli...

De Bohr explica que era particularment lent a l'hora d'entendre conceptes i que molt sovint, en conferències, mentre tot el públic comprenia els conceptes només quedava ell per entendre'ls; posteriorment els assistents intentaven explicar-li com podien i acabaven per no entendre res ells i finalment era Bohr el qui ho comprenia tot i que diferent de com ho feia el conferenciant. La visió de Bohr era la bona.

A Bohr li agradaven les pel·lícules de l'oest i els seus companys de cinema (Gamow inclòs) van ser coneixedors d'una teoria molt sorprenent. Al cinema, el dolent sempre era el primer en desenfundar però tot i això el bo responia inmediatament i el qui moria era el dolent. Segons Bohr l'explicació es trobava en la diferència entre les accions deliberades i les condicionades; el dolent prenia una acció deliberada mentre que el bo hi responia de forma condicionada, un acte reflex. Fins i tot un dia Gamow va anar a comprar pistoles de joguina per fer la prova amb Bohr com a pistoler bo. Bohr els va matar a tots.

Altra vegada, com en el cas de les conferències de Feynman, i sortosament per la físia, es veu que hi ha conceptes que no poden acabar d'explicar i que els està començant a sortir greus problemes amb les cada cop més nombroses partícules subatòmiques.

Pel que fa al llibre a mi m'ha agradat i el recomanaria a tots els qui ja tinguessin unes nocions de física i que els interessés la hitòria de la física.

PS: Casualment un professor el va recomanar per si volíem conèixer una mica millor la història del desenvolupament de la termodinàmica just el dia després d'acabar-me'l...

Paisatges fractals

2009-09-15T20:30:00.001+02:00

En l'article passat (El Mont Taranaki i el Conjunt de Mandelbrot) l'Asimetrich va comentar que en el món dels efectes especials s'utilitzen tècniques fractals. La veritat és que cada cop s'utilitzen per coses més diferents.

Tot va començar amb Loren Carpenter (posteriorment va co-fundar Pixar). L'any 1978 Carpenter treballava per la Boeing, la feina del jove Loren era ajudar a visualitzar els nous prototips. Però els anuncis de Boeing acostumen a mostrar l'avió amb muntanyes al fons, de manera que la intenció de Loren era ficar-hi algunes muntanyes. El problema era que no hi havia maneres de fer una muntanya, les muntanyes estan fetes per milers de milions de petits polígons i les màquines d'aquells temps eren massa lentes.

Però Loren Carpenter es va trobar amb el llibre Fractals: Form, Chance and Dimension de Mandelbrot, en el llibre Mandelbrot deia que hi havia moltes coses a la natura que es podien explicar amb fractals, si s'agafa una superfície llisa i es trenca i es torna a trencar una i una altra vegada es podien fer fractals. Així doncs Carpenter va voler provar-ho al seu ordinador.

En tres dies ja tenia paisatges fractals. El que va fer va ser molt simple. Va començar amb una superfície plana divida en grans triangles, i el centre de cada triangle va ser elevat de manera aleatòria (sempre mantenint-los units), cada triangle el va dividir en 4 triangles més petits i els va aplicar el mateix procés però l'elevació aleatòria era més petita (es veu millor en aquesta animació). I repetint aquest senzill procés va resultar-ne una animació que té per títol Vol Libre.

Després d'aquesta animació va ser contractat per Lucasfilm on va crear un planeta sencer per la pel·lícula Star Trek II: The Wrath of Khan.

La cosa, però, no va acabar aquí. La tècnica va anar evolucionant (per exemple l'algorisme diamond-square) i els ordinadors han anat esdevingut més potents i el resultat ha estat en programari (lliure) com el Terragen que ha permès imitar molt i molt bé la natura com es pot veure en aquesta galeria d'imatges.

Un altre tipus d'efecte especial que és degut als fractals el trobem en la batalla de Mustafar entre Anakin Skywalker i Obi-Wan Kenobi a Star Wars III. En aquesta batalla la lava hi juga un paper molt important i un cop més es va recórrer als fractals. Un dels exemples més clars es troba al minut 1:30 (del vídeo següent) en què cau una onada de lava a sobre d'un braç metàl·lic. Per fer-ho Willi Geiger va partir d'un raig (m'agrada més jet de l'anglès) que feia una trajectòria parabòlica. Aplicant el trencament fractal Geiger va anar trencant una vegada i una altra el raig fins a obtenir el que es pot veure a la pel·lícula.

Com és d'esperar la cosa tampoc acaba aquí, cada cop són més i més els creadors d'efectes especials i artistes que s'aprofiten de programes que permeten transformacions fractals per acabar fent autèntiques meravelles.

Però ja al segle XIX un gran artista japonès havia utilitzat els fractals per representar la natura, es tracta de Hokusai i la Gran ona de Kanagawa.

Per aquest escrit m'ha estat de gran ajuda un documental que vaig veure ara fa uns mesos i que ara he tornat reproduir. Es tracta de Hunting the hidden dimension (Resum de 2 minuts) que forma part de la sèrie de documentals NOVA (n'hi ha que tenen molt bona pinta i miraré de veure) de la PBS, dels Estats Units.

Ja m'agradaria que els de TVC o altres televisions de per aquí es fixessin en aquestes delícies i no en altres coses, llàstima que l'audiència tingui un paper tan important... O que la població sigui com és...

Si algú vol el documental sencer es pot descarregar el torrent i baixar-se'l per alguna xarxa P2P.

El Mont Taranaki i el Conjunt de Mandelbrot

2009-09-07T09:00:00.001+02:00

Una de les caracterísitiques de la geometria fractal és que aconseguiex explicar molt millor les formes del món en què vivim. Com ja va dir Mandelbrot: Ni les muntanyes són cons ni els núvols esferes.

El fet que en la natura predominin les estructures fractals (o quasi per limitacions físiques) és per intimar al màxim amb l'entorn i alhora optimitzant al màxim l'enrgia i els recursos.

Fa uns dies vaig parlar del Conjunt de Mandelbrot com un des objectes fractals més fascinants. La pregunta que a un se li pot acudir és a la natura es pot trobar alguna cosa que se li assembli??

Doncs si es busca una mica s'arriba a la conclusió que sí, que hi ha una cosa que se li assembla i és ni més ni menys que un volcà. El volcà en qüestió es troba al sud-oest de l'illa nord de Nova Zelanda.

Es diu Mont Taranaki i és famós per la seva semblança amb el Mont Fuji japonès i per haver fet de doble del Fuji a la pel·lícula The Last Samurai (el último samurai).

Aquí en teniu una mostra, no són clavats però té el seu mèrit

Estic segur que en el camp de la biologia ja hauran trobat alguna cosa, algun dibuix o coloració que s'assembli més a alguna de les seves parts, però aquí ja no hi arribo, si sabeu d'alguna cosa estaré molt content de conèixer-ho també.

The Character of Physical Law

2009-09-03T22:50:00.002+02:00

Com ja vaig fer l'any passat aquest any també dedico un post a Richard Feynman (el de l'any passat).

Fa unes setmanes una companya de classe em va passar un enllaç que finalment em va dur al Project Tuva. Gràcies altra vegada, com es nota és un dels físics que més m'ha fascinat i que més posts m'ha provocat.

El Projecte Tuva és una plataforma creada per acollir la sèrie de conferències fetes pel físic Richard Feynman a la Universitat de Cornell l'any 1964 anomenades The Character of Physical Law (El Caràcter de la Llei Física). Aquestes conferències (un total de 7) van ser gravades per la BBC i posteriorment recopilades en forma de llibre de nom homònim.

Aquesta iniciativa ha estat possible gràcies a l'entusiasme de Bill Gates qui anys enrere les havia vist i aprofitant que per ell els diners no són massa problema ha fet aquesta obra perquè les puguem gaudir tots.

Aquestes conferències anaven dirigides a un públic no especialitzat en la física (tot i que de ben segur hi havia físics) i per tant Feynman va haver de fer l'esforç de presentar-ho entenedorament sense abusar de les matemàtiques.

1.- The law of gravitation, an example of physical law (La Llei de gravitació, un exemple de llei física)

Aquesta conferència serveix per presentar al Dr. Feynman i que al seu torn ell presenti les conferències i a què ens referim al parlar de lleis físiques, després analitza la llei de la gravitació

Com a anècdota interessant. Mentre presenten a Feynman diuen que toca els bongos entre molts altres mèrits (científics i d'altre tipus).

Quan Feynman surt diu:

És curiós, perquè en les poques ocasions que he estat reclamat en un lloc formal per tocar els bongos, el presentador no troba que sigui necessari dir que a més a més faig física teòrica. Penso que probablement és perquè respectem més les arts que les ciències.

2.- The relation of mathematics to physics (La relació de les matemàtiques i la física)

En aquesta ocasió Feynman tracta aquesta relació partint de la llei de gravitació de Newton i posteriorment amb el càlcul diferencial, a mesura que transcorre la conferència entra en temes més de les matemàtiques en sí i de com s'estructuren.

Sembla doncs que la diferència entre les matemàtiques dels matemàtics (les pures) i les que utilitzen els físics està en la generalització, mentre que els físics es preocupen per casos especials (per exemple en espais de 3 dimensions).

3.- The great conservation principles (Els grans principis de conservació)

En aquesta ocasió Feynman dedica l'hora a parlar dels grans principis de conservació: càrrega, número bariònic, energia, moment angular...

I fa un molt bona analogia:

Vull que imagineu que una mare té un nen i que el deixa jugant sol en una habitació amb 28 blocs absolutament indestructibles, com les càrregues.

El nen juga amb els blocs durant el dia, quan la mare torna descobreix que efectivament hi ha 28 blocs.

Ella veu que en tot moment hi ha una conservació dels blocs.

[...]

Ara suposem que quan la mare entra per comptar els blocs, en troba només 25, però sospita que el nen n'ha amagat en una petita capsa que té a l'habitació.

De manera que diu: "Obriré la capsa" i el nen respon "No, no pots obrir-la" Què pot ser ella? I llavors diu "Sóc una mare molt llesta, a diferència de moltes. La capsa buida pesa 16 unces i cada bloc en pesa 3, el que faré serà pesar la caixa". La mare obtindrà una altra cosa: el número de blocs vistos, més el pes de la capsa menys 16 dividit per 3, i això sempre sumarà el mateix: 28.

La mare marxa un moment fins que no ho torna a revisar. En fer-ho veu que l'aigua bruta de la pica ha canviat de nivell, llavors el que haurem de sumar és l'alçada del nivell de l'aigua menys 6 polzades (que és el que media quan no hi havia blocs) i dividir-ho per un quart de polzada (que és l'alçada en què incrementa el nivell de l'aigua bruta per cada bloc).

Ara, a mesura que el nen esdevé més enginyós, i la mare també, més i més termes s'hi han d'anar afegint, cada un dels quals representa un numero de blocs, que des d'un punt de vista matemàtic són càlculs abstractes ja que són blocs que no veiem.

Ara m'agradaria dir-vos què hi ha de comú entre això i la conservació de l'energia, i què hi ha de diferent. Suposeu que mai heu vist els blocs, en cap situació se'n veia cap.

Llavors, la mare sempre estarà calculant una pila de termes, que els pot anomenar blocs de la capsa, blocs a l'aigua i blocs a... etc.

Però hi ha diferències: no hi ha blocs (fins on sabem) no ens trobem amb enters com en el cas dels blocs.

Suposeu que quan la pobre dona calcula uns blocs, es troba amb 6 i 1/8 blocs, i que en un altre lloc n'hi ha 7/8 i 21 en un altre lloc, sumats encara donen 28.

[...]

Com en el cas dels blocs l'energia pot venir amagada de diferents maneres: deguda al moviment (cinètica), tèrmica, gravitatòria, elèctrica, lumínica, elàstica, química, nuclear, i a més a més una energia associada a la mera existència de les partícules que depèn de la seva massa...

Però tot i l'aparent complexitat (moltes són diferents formes d'una sola energia) pot ser molt útil per a resoldre certs problemes

4.- Symmetry in physical law (Simetria en la llei física)

Què és la simetria en una llei física?

Segons la definició que dóna (de Weyl) una cosa és simètrica si hi ha alguna cosa que se li pugui fer i després d'haver-ho fet aquella cosa segueix semblant igual que al començament.

Però què és la simetria en les lleis físiques? Un exemple és la translació en l'espai.

Si es construeix un aparell per fer uns experiments i després se'n construeix un altre d'igual en un altre lloc, els dos mesuraran el mateix. Sempre i quan s'hagi traslladat tot, vol dir que si hi ha una paret on s'ha de construir l'aparell aquesta també s'ha de desplaçar.

També analitza altres simetries i la més interessant és la de canviar dreta per esquerra (arriba a resultats curiosos).

5.- The distinction of past and future (La distinció de passat i futur)

Richard Feynman comença amb la frase següent: Ara és obvi per tothom que els fenòmens del món són evidentment irreversibles.

En una col·lisió entre dues boles de billar no distingiríem si va endavant en el temps o enrere, per tant les col·lisions no tenen cap problema amb el sentit del temps, però com és que no és freqüent veure com picant una bola es desencadenen unes col·lisions que fan que totes s'agrupin en la posició inicial (en el triangle aquell)??

6.- Probability and uncertainty - the quantum mechanical view of nature (Probabilitat i incertesa - la visió mecanicoquàntica de la natura)

Quan es parla de mecànica quàntica una de les coses que es diuen és que és difícil d'entendre, de comprendre. A què s'assemblen els fenòmens quàntics, a què són anàlegs. Segons Dick Feynman són anàlegs als fenòmens quàntics, a ells mateixos. No hi ha res quotidià que s'hi assembli.

Moltes vegades quan algú introdueix la física quàntica, sobretot en explicacions bàsiques, acaba comentant en un moment o altre l'experiment dels dos forats i segueix. En aquesta sessió el Feynman l'explica de forma extensa i sembrant els problemes que porten a la visió quàntica del món.

7.- Seeking new laws (Cercant noves lleis)

L'última lectura està dedicada al futur de la física, on es troben i on van. Aquesta és la més estranya des del punt de vista actual ja que de la xerrada en fa 45 anys i estaven immersos en una complexa sopa d'hadrons que per aquells anys Murray Gell-Man va començar a ordenar amb el model dels quarks.

Però com es desenvolupen les noves lleis físiques? Primer de tot el físic teòric suposa/endevina (guess) una llei, després es fan unes computacions sobre les seves implicacions i finalment es fa l'experiment. Si l'experiment no dóna el resultat esperat la idea no era bona i es torna al començament (o l'experimentador tenia la màquina bruta).

En ciència mai pots assegurar que una llei o teoria és certa, per més vegades que sigui contrastada per diferents experiments, ja que només fa falta que un experiment no es correspongui amb la predicció per descartar la llei.

Però on va la física? Ell fa dues propostes i una d'elles és a la que sembla que estem arribant.

Pot passar que els experiments siguin cada vegada més i més difícils de fer i més i més cars de fer i que obtens un 99.99 % dels fenòmens però que sempre en romà una petita part que és cada cop més difícil de mesurar i així segueix; fent la cosa cada vegada menys interessant. I en física de partícules així sembla que ha estat, cada cop és més complicat, més car i més lent aportar nous resultats.

Ara estem en una època de descobriments com en el cas de la descoberta d'Amèrica, va ser molt excitant, sí, però va ser només una època.

Però tot segueix i sorgiran nous interessos ja sigui les connexions entre els fenòmens o com estan relacionats amb la biologia... O l'exploració d'altres planetes i altres coses. O fins i tot desenvolupar la tecnologia per a poder aplicar els coneixements de les lleis de la naturalesa que tenim.

---------------

Aquestes conferències són molt interessants tot i que hi ha moments de tot, moments en què surt el Feynman que sens dubte ha passat a la història.

Parlant de la conservació de la càrrega elèctrica:

Això va ser descobert o demostrat experimentalment, per -estic avergonyit de dir, no recordo si va ser- Jo crec que Faraday (però podria haver estat Franklin); de totes maneres, és algú el nom del qual comença per F- i com a mínim sé això: que no és Feynman.

Quan un historiador diu: "Napoleó existeix" o "Napoleó va ser" o que "la Revolució Francesa va serel 1783" vol dir que si tu mires en un altre llibre sobre la Revolució Francesa trobaràs la mateixa data [riure al públic] - 1783, probablement. (Això és força precís per un físic- tenir el tercer decimal) [aplaudiment general]

D'ell també té la seva gràcia veure com ajunta milions (million million million million) o com fa servir noms estranys.

Sens dubte totes aquestes són les caracterísitiques típiques o que ha de tenir un bon comunicador.

Com ja diuen a la presentació El Doctor Feynman és un destacat professor i investigador, la unió de les quals es dóna amb poca freqüència.

La rubia de hormigón

2009-08-31T11:51:00.004+02:00

La rubia de hormigón (The Concrete blonde) és la tercera aventura del detectiu Harry Bosch i també és diferent de les dues anteriors.

Aproximadament un any després de hielo negro Harry Bosch ha de passar pels tribunals. Quatre anys abans havia resolt contundentment el cas del Fabricant de nines o el Maquillador. El Maquillador violava, estrangulava i pintava les cares de les dones que arreplegava (principalment prostitues, actrius del porno, strippers...) ; després d'onze assassinats una de les dones va aconseguir escapar i va alertar a la policia, inmediatament i sense informar-ne a ningú Bosch va sortir a l'atac. Seguint la informació de la prostituta va arribar a l'apartament de Norman Church, va entrar-hi armat i després d'un moviment sospitós de la víctima el va matar.

Church havia mort en un intent de treure una perruca de sota d'un coixí.

De manera que en el judici es tracta l'abús de poder i de justícia del detectiu i tot això coincideix amb l'ambient enrarit que es podia respirar a la ciutat de Los Angeles després dels disturbis de Los Angeles motivats per l'abús de la força per part de la policia a Rodney King. (Hi ha un Ig Nobel de la Pau que hi fa referència).

I per acabar-ho d'adobar just el dia que comença el judici apareix una nota del Fabricant de nines que assegura que amb la mort de Church no es va acabar amb ell i dóna la localització d'una altra nina, una rossa sepultada dins de formigó.

Cada cop veig que m'acosto més a treure l'entrallat del cas abans que ho faci el propi Bosch, en aquest cas m'hi vaig estar apropant més que en Bosch durant moltes pàgines tot i que al final em va guanyar...

Espero que els incendis que afecten Los Angeles siguin benignes amb la casa de Harry Bosch.

El hielo negro

2009-08-26T18:40:00.003+02:00

El hielo negro (Black Ice) és la segona novel·la de la sèrie del detectiu d'homicidis, de la policía de Los Angeles, Harry Bosch escrita per Michael Connelly.

Aproximadament un any després de la seva anterior aventura (eco negro) Harry Bosch és a casa seva preparant-se pel sopar de Nadal quan a través de la ràdio de la policia sent un avís. Han trobat un cadàver en una habitació d'un motel, tot i estar ell de guàrdia aquella nit no ha estat avisat.

Seguint el seu instint Bosch es dirigeix al motel sense haver-hi estat convidat. Un cop al motel s'hi troba a un dels peixos grossos del Departament: Irvin Irving, un dels tres subdirectors. El mort és l'agent de narcòtics Cal Moore, desaparegut des de feia dies. Moore s'havia suïcidat.

Bosch és apartat del cas i el tinent Pounds, el seu superior immediat a la comissaria de Hollywood, li encarrega una feina molt especial. Mirar de tancar algun dels casos oberts d'un dels altres detectius de la comissaria. Pounds necessita acabar l'any amb una estadística de casos tancats superior al 50%.

A partir d'aquest moment, Bosch, agafa el cas més recent i comença a estirar el fil per acabar veient que sembla relacionat amb un altre que té ell (l'assassinat d'un narcotraficant hawaià) i que podria haver-hi alguna relació amb la mort de Moore. La clau és el hielo negro, una droga d'origen mexicà que està començant a entrar als Estats Units i que promet tenir un gran èxit.

Mentrestant, Harry Bosch, després de comunicar la mort de Moore a la seva viuda comença a sentir-se atret per Sylvia Moore.

El Conjunt de Mandelbrot

2009-08-17T20:00:00.000+02:00

Fa temps vaig tractar els Conjunts de Julia. Aquests conjunts s'aconseguien aplicant reiteradament una funció sobre cada punt del pla i pintant d'un color o altre el punt en funció de com de ràpid sobrepassava un determinat valor.

D'aquest tipus de representació n'hi ha una que és la reina, que és sens dubte la més mediàtica. Aparentment inofensiva però a dia d'avui encara amaga moltes meravelles.

Em refereixo al Conjunt de Mandelbrot. Com el seu nom indica qui ens el va mostrar per primera vegada va ser el matemàtic Benoît Mandelbrot qui va batejar als fractals amb el seu nom actual.

Com en el cas dels Conjunts de Julia, aquest, necessita una gran quantitat de càlculs. De manera que va ser als anys 70 i 80 quan amb unes millors computadores es van atacar seriosament, obtenint molt bons resultats.

Per construir el Conjunt de Mandelbrot es parteix d'una simple equació quadràtica:

Com ja he comentat abans els nombres implicats són complexos i això complica (només una mica) els càlculs.

El que es fa és agafar diferents punts del pla (no tots perquè és impossible) i ficar-los en l'equació anterior de la manera següent:

Per definició el valor Z[0] és igual a 0 i el valor C és el punt que hem seleccionat anteriorment. Aplicant la fórmula ens queda que Z[1] = 0 + C = C. Ara s'ha de tornar a aplicar la fórmula substituint amb els valors de Z actualitzats; quedaria el següent Z[2] = Z[1]^2 + C. (el ^2 ens indica que estem elevant al quadrat). I es repeteix el procés...

Per exemple si s'agafem C= 0.5+0.8*I = (0.5, 0.8) què passa?

Z[0] = 0.5+0.8*I Z[1] = 0.11+1.60*I Z[2] = -2.048+1.152*I

Z[3] = 3.367-3.919*I Z[4] = -3.522-25.59*I Z[5] = -641.9+181.1*I

Z[6] = 3.792*10^5-2.325*10^5*I Z[7] = 8.974*10^10-1.763*10^11*I

Com ja es veu en els dos últims casos els números es comencen a disparar, aquest punt, el (0.5, 0.8) del pla dels complexos no forma part del Conjunt de Mandelbrot.

I si agafem el valor C = -0.5 +0.5*I = (-0.5, 0.5):

Z[0] = -0.5+0.5*I Z[1] = -0.5+0*I Z[2] = -0.25+0.5*I

Z[3] = -0.688+0.25*I Z[4] = -0.09+0.156*I Z[5] = -0.516+0.472*I

I podríem anar calculant... i veuríem que

Z[1000] = -0.409+0.275*I

Per aquest valor de C els mòduls** dels diferents valors de Z estan acotats. El punt pertany al Conjunt de Mandelbrot.

I ara què? El que es fa amb els ordinadors es fer aquests càluls amb molts punts del pla i pintar de negre els punts que pertanyen al Conjunt i ens apareix una representació gràfica com la següent:

I què té d'interessant? Doncs resulta que a la frontera del Conjunt hi ha el que el fa interessant.

Si el que es fa és canviar l'assignació dels colors i la regió del pla es poden obtenir veritables obres d'art. El que es fa és assignar una gradació de colors als punts que no pertanyen a la frontera, amb això vull dir que es marca una fita pel mòdul dels valors de Z i depenent de les iterecions necessàries per sobrepassar-la se li assigna un color diferent de la gradació.

El que de debò resulta curiós és fer ampliacions de la finestra del pla a diferents zones de la frontera

Després de veure aquest zoom al Conjunt es poden entendre dues grans coses, que la frontera és fractal (s'hi poden veure característiques dels fractals com l'autosimilitud) i que és enormement complex i molt més que immens.

Per tant a dia d'avui encara es rendible ser explorador del Conjunt de Mandelbrot, qui sap què hi trobarem.

Una altra cosa curiosa és que navegant per la frontera ens podem trobar de sobte amb Conjunts de Julia que hi estan atrapats.

La veritat és que s'hi poden trobar autèntiques meravelles, i no em cansaré de dir-ho, en el que alguns consideren l'objecte més complex que ha descobert la humanitat.

Si teniu ganes ja no només de saber-ne més sinó que simplement us agradaria submergir-vos-hi jo vaig fer servir un programa que em va agradar molt. Es tracta de l'Ultra Fractal que es pot trobar al web www.ultrafractal.com.

** Cal recordar que són números complexos i que tenen dues components, una de real i una altra d'imaginària i que el mòdul és l'arrel quadrada de cada component al quadrat

El eco negro

2009-08-14T18:00:00.000+02:00

L'eco negre és la primera novel·la de Michael Connelly protagonitzada pel seu detectiu més famós, Harry Bosch.

En aquesta primera entrega, el detectiu d'homicidis de la policia de Los Angeles (departament de Hollywood, es troba amb un curiós que aparentment sembla un cas de sobredosis d'un yonki. El detectiu Bosch, però, veu que algunes coses no encaixen i a més a més reconeix la víctima. La víctima, Billy Meadows, havia format part de la seva companyia durant la guerra del Vietnam; els dos eren rates dels túnels.

L'objectiu de les rates dels túnels era entrar als túnels del Vietcong (armats amb una pistola i una llanterna) i destruir-los fent servir esxplosius plàstics com el C-4. Bosch comenta durant el llibre que a la sensació d'horror que se sentia allà dins la van anomenar l'eco negre.

Després de trobar-lo, i confirmar-se rastres de tortura, comença una investigació d'assassinat que acaba desenvocant a una investigació de robatori bancari ja iniciada per l'FBI.

Tot això i la resta de la història està molt ben explicada a la novel·la de Michael Connelly.

Premis Ig Nobel de la Pau (2001 - 2009)

2009-08-02T18:45:00.001+02:00

Aquest és el segon (aquí podeu veure el primer) article que dedico (de moment) als Premis Ig Nobel de la Pau, en aquest cas de 2001 a 2009. Tot i que el de 2009 encara no s'ha atorgat, estaria bé que busquéssim nosaltres algun candidat.

Començo doncs.

2001: A Viliumas Malinauskus de Grutas, Lituània, per crear un parc d'atraccions anomenat "El Món de Stalin".

2002: A Keita Sato, President de Takara Co., a la Dra. Matsumi Suzuki, Presidenta del Laboratori Acústic del Japó, i el Dr. Norio Kogure, Director executiu de l'Hospital Veterinari de Kogure, a tots ells per la promocionar la pau i l'armonia entre espècies inventant el Bow-Lingual, un dispositiu computacional que tradueix automàticament els lladrucs d'un gos al llenguatge humà.

Aquest agost surt una nova millora de l'aparell que serà capaç d'identificar 6 estats emocionals diferents.

2003: A Lal Bihari, de Uttar Pradesh, Índia, per tres raons. Primer, per mantenir una vida intensa tot i haver estat declarat legalment mort. Segon, per la seva activa campanya pòstuma en contra la burocràcia i parents cobdiciosos. Tercer, per crear Mritak Sangh, l'Associació de la Gent Morta.

Lal Bihari no va poder assistir a la cerimònia per problemes burocràtics amb el seu passaport, però un amic, Madhu Kapoor, ho va fer per ell i li va entregar el premi en una cerimònia a l'Índia.

2004: A Daisuke Inoue de Hyogo, Japó, per inventar el karaoke, de manera que va dotar a la gent una nova eina per aprendre a tolerar-se l'un a l'altre.

2005: A Claire Rind i Peter Simmons de la Newcastle University, del Regne Unit, per monitoritzar l'activitat d'una cèl·lula cerebral d'una llagosta mentre la llagosta mirava fragments de la pel·lícula Star Wars.

2006: A Howard Stapleton de Merthyr Tydfil, Gales, per inventar un repel·lent electromagnètic d'adolescents; un dispositiu que fa un soroll dissenyat per ser audible pels adolescents però no pels adults, i per posteriorment utilitzar la mateixa tecnologia per fer un to pels telèfons que és audible pels adolescents però probablement no pels seus professors.

Si sou alumnes segur que alguna vegada l'heu sentit a classe, jo de moment encara el sento o si més no això pensava l'última vegada que el vaig sentir.

2007: Al Laboratori Wright de les Forces Aèries dels Estats Units, Dayton (EEUU), per la investigació i desenvolupament d'una arma química, anomenada Bomba Gay, que faria que els soldats enemics es trobessin sexualment irresistibles entre ells.

2008: Al Comitè Federal Suís d'Ètica sobre Biotecnologia no Humana i als ciutadans suïssos, per aprovar el principi legal que les plantes tenen dignitat.

2009: A Stephan Bolliger, Steffen Ross, Lars Oesterhelweg, Michael Thali i Beat Kneubuehl —de la Universitat de Berna (Suïssa) — per determinar, experimentalment, si és millor colpejar el cap amb una ampolla plena de cervesa o amb una de buida.

De totes maneres els dos que em confonen una mica són els de 2005 i 2006, encara no entenc què van fer per la pau del planeta

Premis Ig Nobel de la Pau (1991 - 2000)

2009-07-29T06:00:00.002+02:00

Algunes vedades he parlat dels premis Ig Nobel i en algun cas n'he escrit alguna cosa d'algun en concret. Ara el que vull fer és centrar-me en les diferents categories i anunciar tots els que s'han concedit fins al moment i si en surt algun d'interessant li dedicaré un article.

Per començar he triat els Premis Ig Nobel de la Pau que segons el meu parè són els més càustics de tots. Si més no és l'últim que voldria guanyar jo i si no ja veureu com acostumen a ser.

En aquest primer article repasso els premis des de 1991 fins a l'any 2000.

1991: A Edward Teller, pare de la Bomba d'Hidrogen, pels seus grans esforços per canviar el significat de la Pau tal i com el coneixem.

1992: A Daryl Gates, ex-cap de la Policia de Los Angeles, pels seus mètodes persuasius únics per fer que la gent es reuneixi.

Gates era cap de la policia de Los Angeles el 1992, quan es van produir Els Disturbis de Los Angeles de 1992. Els Disturbis van començar el 29 d'abril de 1992 després que un jurat declarés innocents quatre agents de policia acusats d'haver apallissat un motorista negre un any abans, l'acte havia estat enregistrat per George Holliday. Després de la sentència i durant 6 dies hi va haver una autèntica batalla campal que va acabar amb entre 50 i 60 morts, uns 2.000 ferits, més de 3.000 incendis que van destrossar més de 1.000 edificis, uns 10.000 arrestos i uns 1.000 milions de dòlars en danys. Gates va ser rellevat abans d'acabar l'any.

1993: A la Pepsi-Cola Company de Filipines, per organitzar un concurs amb premis milionaris i anunciar un número de guanyadors equivocat. Aquest fet va incitar la revolucuó de 800.000 "guanyadors", i van unir-se d'aquesta manera en una sola causa les múltiples faccions enfrontades, per primera vegada en la història del país.

L'ordinador de la companyia havia sofert un error durant una promoció el 1993 que va fer que enlloc de 18 taps guanyadors se n'imprimissin i distribuissin 800.000. La resposta per part dels guanyadors va ser òbvia. La companyia fou objecte de més de 5.000 querelles i una condemna per negligència labora i públicitat enganyosa que li costaren unes despeses de més de 10 milions de dòlars ja que els 18 premis pensats inicialment ascendien a un total de 720.000 dòlars.

1994: A John Hagelin, de la Maharishi University i l'Institute of Science, Technology and Public Policy, promulgador de pensaments pacifistes, per la seva conclusió experimental que la meditació transcendental simultània de 4.000 meditadors entrenats provocà una disminució del 18% en la incidència de crims violents a Washington D.C.

1995: Al Parlament Nacional de Taiwan, per demostrar que es guanya més clavant-se cops de punys i patades que no pas declarant la guerra en contra d'altres nacions.

12 anys després segueixen igual...

1996: A Jacques Chirac, President de la República Francesa, per commemorar el 50è aniversari de d'Hiroshima realitzant proves atòmiques al Pacífic.

1997: A Harold Hillman de la University of Surrey, Anglaterra, pel seu informe "Possible Dolor Experimentat Durant l'Execució per Diferents Mètodes".

1998: Als Sri Atal Bihari Vajapayee i Nawaz Sarif, Primers Ministres de l'Índia i Pakistan respectivament, per les seves agresivament pacíficadores explosions de bombes atòmiques.

1999: A Charl Fourie i Michelle Wong, de Johannesburg (Sudàfrica), per inventar el Blaster, un llançaflames que el conductor d'un cotxe pot activar amb el peu per utilitzar-lo contra els assaltadors de cotxes.

2000: A la British Royal Navy, per ordenar als seus mariners que deixessin d'útilitzar foc real, i enlloc seu simplement cridessin "Bang!!"

El professor penjant

2009-07-26T01:40:00.000+02:00

El setembre passat vaig penjar un article dedicat a una història relacionada amb la pituïtària i uns mesos després un altre dedicat a evasions extretes del llibre Eurekas y Euforias de Walter Gratzer. L'article d'avui és una adaptació d'una de les moltes històries que conté, aquesta vegada dedicada a la geologia (ciència minoritària en el llibre).

En l'expedició d'Ernest Shacketon a l'Antàrtida de 1908 hi van participar dos intrèpids geòlegs que es proposaven determinar la posició del pol sud magnètic. Eren Edgeworth David, professor de la Universitat de Sidney, i Douglas Mawson, posteriorment catedràtic de geologia a Adelaida. Per assolir el seu objectiu travessaren glacials i feren observacions de les formacions locals.

Un dia havent plantat la tenda va tenir lloc una anècdota que mostra la mentalitat d'aquest parell de científics.

David havia agafat el quadern de dibuix per representar la vista del perfil de les muntanyes mentre en Mawson era a la tenda canviant les plaques fotogràfiques del carregador de la càmera. Canviar les plaques s'havia de ficar a dins del sac de dormir.

De sobte Mawson va sentir una veu exterior:

- Mawson, Mawson

- Què hi ha?

- Oh, ets al sac canviant les plaques, no?

- Sí, professor.

I silenci. Llavors en Mawson va tornar a sentir el seu antic professor cridant-lo en un to més alt.

- Mawson!

En Mawson va respondre altra vegada i pel seu to de veu el professor va entendre que encara era a dins del sac.

- Oh, encara estàs canviant les plaques?

- Sí.

I altra vegada silenci. Al cap d'un minut, amb un to encara més alt i ansiós:

- Mawson!!

En Mawson saben que passava alguna cosa però sense saber què volia el professor va respondre:

- Eh! Què passa? Què puc fer?

- Bé, Mawson, estic en una posició més aviat perillosa. En realitat estic penjant dels dits al límit d'una esquerda i no crec que pugui aguantar massa temps més. Hauré de molestar-te perquè surtis i m'ajudis.

I en Mawson va sortir tan ràpid com va poder i es va trobar amb el professor traient el cap i penjant de l'esquerda.

Un cop aixecat el professor l'expedició va seguir el dia següent escalant encara dos glacials més i fent 15 quilòmetres diaris arrossegant els trineus seguint la direcció que els marcava la brúixola.

Finalment van arribar al pol sud magnètic (72º 25' Sud, 155º 16' Est), van plantar-hi la Union Jack, van conquerir el lloc en nom de l'Imperi Britànic i s'hi van fer una fotografia fent servir una corda per disparar la càmera a distància.

En la fotografia s'hi poden veure d'esquerra a dreta: el doctor Mackay (botànic i tercer membre de l'expedició), el professor David i en Mawson.

The Eagle has landed

2009-07-20T17:30:00.000+02:00

Avui per celebrar el 40è aniversari de l'arribada d'un ésser humà a la Lluna penjo aquest escrit extret de Gamàtica extraterrèstre.

A les 15:17 (hora a Houston) del 20 de juliol de 1969, el modul lunar Eagle es posa damunt de la superfície de la lluna.

Després de quatre dies de viatge i completada la tretzena orbita lunar, el LM amb Armstrong i Aldrin s'havia separat del CM i havia començat la maniobra de descens. Funcionant el LM amb el programa 64 de pilotatge, des de Houston l'Oficial de Guia comunica al Director de Vol que van massa ràpids i per tant passen de llarg el lloc previst d'aterratge, a més, els astronautes se n'adonen de que l'ordinador els porta directes cap a un gran crater d'on no n'hagessen sortit mai. Armstrong canvia al programa 66, semiautomàtic que li permet el control del moviment de translació lateral del LM. Aldrin va llegint i informant de la situació i reserva de combustible, mentre el LM perd altura i el comandant cerca un lloc segur per posar la nau...

Podeu veure al youtube el vídeo del moment. Tot i que jo prefereixo la recreació feta per a la mini-serie de tv "From the Eart to the Moon", d'on he tret la idea per tractar aquest tema.

La comunicació amb el Centre de Control de Missió situat al Centre Espacial de Houston es feia de manera procedimentada, tal com havia demostrat la experiència en anteriors missions. Cadascun del oficials de vol del centre reportaven al Director de Vol FLIGHT, mai parlaven directament amb els astronautes, de fet ni tan sols ho feia el director doncs aquest paper estava reservat pel Capsule Comunicater CAPCOM. Aquests eren companys astronautes, normalment la tripulació de reserva, ja que la NASA creia que un altre astronauta podria entendre i interpretar millor les situacions, doncs recordem que era de vital importància una bona entesa en moments de molta tensió i amb gran quantitat de dades a comunicar.

Ja des d'un bon principi la NASA va adonar-se'n que era impossible pilotar aquestes naus sense l'ajuda d'ordinadors amb programes informàtics que controlessin les infinites variables que comporta el pilotatge a l'espai. Això avui pot semblar fàcil de entendre, però penseu que el vostre telefon mòbil té una capacitat de calcul superior a l'ordinador del LM que va anar a la lluna. Això sí, aquells no varen fallar mai.

Honor i glòria a Sant Zenon

2009-07-08T21:25:00.004+02:00

Aquests últims dies he tingut problemes amb l'ordinador i he estat força absent. I suposo que havent començat ja el juliol la meva activitat també es reduirà ben bé fins a finals d'agost.

De totes maneres demà és Sant Zenon i per tant és festa (a Arenys, car). Per tant, jo també hi ficaré el meu gra de sorra per tal de fer una millor festa:

Himne a Sant Zenon

Cantem un himne a Sant Zenon

Patró d'Arenys, la gaia vila,

que els nostres enemics confon (Arenys de Munt)

i ens fa la vida tan tranquil·la,

Honor i glòria a Sant Zenon!

En l'alba sangonent del cristianisme,

els senyalats amb l'aigua del Baptisme

d'esclaus rebien el vil tractament.

Convertits que vau ésser a la llei nova

Vós i els vostres companys de dura prova

vau suportar sense defalliment.

Cantem….

La fe dels cristians us sostenia

i amb més força afirmàveu cada dia

que només de Jesús éreu soldat.

Ben aviat la paga us era dada

que a la mateixa vall verda i gemada

i com Sant Pau fóreu decapitat

Cantem…

Quan Arenys caminava amb passa incerta

confiant que estaríeu sempre alerta,

us escollí per guia i per Patró.

Ha conservat fidel vostre guiatge

i d'un pom de verol us fa homenatge

un cop cada any i us porta en processó.

Cantem…

Com cada any aquest serà el dia en què el rector se sentirà realitzat, ja que deu ser dels pocs dies que omple la paradeta.

Jugant amb el joc del caos

2009-06-22T06:30:00.000+02:00

En el post anterior vaig parlar del joc del caos i un dels comentaris em va convidar a jugar-hi una mica, en fer proves i petits canvis en la manera de construir el joc, he canviat alguna de les normes.

Aquest joc és un cas particular del que es coneix com a Iterated Function System (sistema de funcions iterades). L'IFS ja el tractaré en escrits futurs.

De les preguntes de la matgala només n'he pogut resoldre algunes, les que són més matemàtiques les deixo per més endavant, ara m'he centrat en les experimentals. Totes les imatges que hi ha penjades són agafant 100.000 punts (segurament en alguna d'elles n'hi ha algun menys).

1.- Què passa quan hi ha punts que tenen més probabilitats de sortir quan es fa la tria aleatòria? En la imatge següent el vèrtex 1 és al punt (-1, 0), el 2 a (1, 1) i el 3 a la part superior.

Aquí les probabilitats de sortir els punts 1, 2 o 3 eren del 66, 22 i 11 % respectivament. Com es pot veure els punts s'han acumulat a la part esquerra inferior dels triangles.

2.- Què passa si a algun dels tres vèrtex se li aplica una reducció superior? Es a dir si enlloc de reduir-se la distància a la meitat es redueix 2.5 vegades?

En aquest cas el que té el factor 2.5 és el vèrtex 2. Es veu clarament que els altres dos segueixen fent el mateix mentre que aquest fa que la figura es contragui una mica més cap al vèrtex 2.

I si s'aplica a tots els vèrtex una reducció de 3 el resultat és aquest:

En aquesta imatge les reduccions són de 2, 2 i 1.5 pels vèrtex 1, 2 i 3 respectivament:
El fet que les reduccions del vèrtex 3 siguin inferiors a la meitat fan que alguns triangles se superposin.

3.- I si el triangle no és equilàter?

Doncs cap problema.

4.- I si inicialment partim d'un quadrat què passa?
Doncs tenim un problema que es pot solucionar canviant les reduccions de cada vèrtex.
Si la reducció és de 2.1 ja desapareix el mar de punts anterior.

Com en el cas del triangle també podem aplicar reduccions diferents a cada vèrtex i ens queda:
Si fem 2.5, 2, 2, 2 els vèrtex els compto en sentit contrari a les agulles del rellotge començant des del punt (0, 0) que és el primer.

5.- I què passa amb 5 vèrtex? Doncs més del mateix:

Aquesta reducció és de 2 per tots els vèrtex però si la fem de 3.5 queda el que ens podíem esperar:
I podríem seguir. El que ens mostra això és que si es troba la reducció adequada la figura resultant és una còpia de l'original feta a escala en cadascun dels vèrtex i passa el mateix per cadascuna de les còpies a escala.

I per acabar us animo a proposar preguntes d'aquestes, què passa si...?

WolframAlpha

2009-06-19T17:00:00.001+02:00

Fa cosa d'un mes l'empresa Wolfram Research, creada i dirigida pel físic britànic Stephen Wolfram, responsable de programes com Mathematica, portals com el Wolfram Mathworld i assessorament matemàtic a la sèrie de la CBS Numb3rs, va presentar un nou buscador que s'afegeix a la immensa llista dels que ens ajuden a trobar coses inversemblants.

El millor del nou buscador és que no és un competidor de Google, o si més no no de forma clara. Ja que les coses que fa la calculadora del Google no arriben a fer tremolar a WolframAlpha.

I es que WolfranAlpha a part de resoldre operacions matemàtiques processa la pregunta que se li introdueix i les respostes que té a la base de dades i dóna per pantalla la resposta enlloc de donar una sèrie de links que et dirigeixen a altres pàgines com faria el Google. És una mescla entre el Google i la Viquipèdia.

El problema és que només sap anglès i que encara és molt jove. De totes maneres cadascú pot trobar-lo útil per resoldre diferents coses.

Per exemple, es pot fer servir per saber a què equival una energia de 15.000 Joules, en aquest cas ens diu que és 0.88 vegades l'energia que conté 1 gram de sucre i si anem afegint zeros anirem obtenint diferents comparacions.

O també es pot fer servir per interpretar funcions matemàtiques, ja que rep l'ajuda de Mathematica. Què en diu de la funció x*sin(x)? I si li introduïm x^2/16+y^2/16+z^2/16=1 ens diu que es tracta d'una esfera.

No només això també li podem demanar per altres empreses, li introduïm Google ens en dóna informació i la cotització de les seves accions i un historial.

També podem buscar... Informació sobre noms però els registres són dels Estats Units i el nom Joan (home) allà ocupa un lloc superior al 1.000 en el rànquing.

O també poblacions. Diu que a Arenys de Mar ara estem a 28 ºC i que hi ha núvols i també podem veure una gràfica amb les temperatures dels dies que té a la base de dades.

Bé, des d'aquí us animo a entrar-hi i si sabeu una mica d'anglès us animo també a jugar-hi una mica.f