Alguns moments bons

De Shorter a Waits passant per...

2008-05-14T01:00:00.006+02:00

Last FM (www.last.fm) és una d'aquestes ràdios virtuals on hom pot fer-se emissores a mida, entrant un estil, el nom d'un músic o un "tag". Servidor, en aquests casos, acostuma a teclejar impulsivament i indefectiblement "Wayne Shorter" com a primera opció.

La cadena de cançons que han sonat avui quan he engegat Last FM m'han portat de Wayne Shorter a Tom Waits, passant per Count Basie, Johnny Hartman, Jaco Pastorius, Coltrane, Lou Donaldson, Michael Bublé i Django Reindhart. No sé molt bé quin nexe en comú tenen aquests noms, però em pregunto per què els amics de Last no inclouen també Camarón, Alban Berg i Pet Shop Boys a la llista d'artistes "similars" a Wayne Shorter.

En qualsevol cas, la cosa és entretinguda i ben variada. I en un d'aquests viatges per l'hiperespai musical resulta que he topat amb una proposta collonuda d'un saxofonista que no coneixia: Jim Gailloreto. Aquest senyor, il.lustre pedagog de Chicago, es mou pel món amb el "Jazz String Quintet". El grup -amb aquest nom tan... perillós- resulta que sona així de bé:

Els altres vídeos que hi ha al YouTube no són tan interessants, però podeu visitar la seva web: www.jazzstringquintet.com

"Present, punt zero"

2008-05-06T09:21:00.014+02:00

Present, punt zero

A tots aquells que encara es pensen
que la poesia només és una manera de dir,
de dir flors i violes
o allò altre, ben cert, però,
dels proletaris del camp o la ciutat,
apassionadament remarco
que només n'hi ha una, de manera de dir,
o, si ho voleu,
tantes com boques.
O com culs.
Que tot és parlar.
Però la poesia
no és parlar de...
Poesia és trobar.
És
una forma de coneixement,
no
dir
allò que ja és conegut,
parlar de...
Sinó arribar.
S'arriba
tot
caminant.
Cada passa és un vers.
Poden tenir molta llargària, tanta com calgui fins a arribar
[a l'altra petita novetat, a l'altre vers,
o
molt poca.
Poesia és obrar.
La poesia
és un fet.

Joan Argenté

(del llibre “Obres poètiques. Cicle, bicicle, tricicle
i altres llibres”. Muntaner Editors, arts&vers)

Digues-li poesia, digues-li música. Que gran és en Joan Argenté!

Maig del 08

2008-04-27T18:57:00.004+02:00

Aquest mes que ve farà quaranta anys del famós maig del 68. Aquell maig, es veu que els joves de París, i de retruc els nostres, van fer una revolució. Només ells saben què coi van aconseguir revolucionar... Potser al cap i a la fí no es tractava tant de canviar el món com de fer campana de la uni i fer manetes amb les camarades (si s'haguéssin esperat al maig del 69 segur que la cosa hagués triomfat més), però el cas és que un dels seus famosos lemes va ser "Sota les llambordes hi ha la platja" -mentre deien això, agafaven els pedrots que arrencaven de terra i els llançaven a les tanquetes de la policia-. Suposo que per a aquells herois, la platja era la natura, els valors perduts, el romanticisme, la llibertat... i la llamborda la grisa modernitat, l'opressió, la repressió...

El lema em va venir l'altre dia al cap mentre passejava pel carrer Mossèn Anton. L'estan esfaltant, i per fer-ho han arrencat la capa d'asfalt vella. No diríeu mai què han deixat a la vista de tothom: Les llambordes. Les antigues llambordes dels carrers badalonins. Quina nostàlgia, nois... Sota l'asfalt, hi ha les llambordes.

Dies intensos

2008-04-23T15:32:00.006+02:00

Fa dies que vull escriure algun post sobre la gravació del disc, però no sé ben bé què escriure que tingui una mica de gràcia o interès.

En tot cas, breument: m'he escoltat la gravació, i la música està de collons, en Rai i en Xavi toquen com saben fer-ho o fins i tot millor, i estic content de com toco jo, també. Penso que tinc el què buscava: el disc reflexa com toco, com entenc la improvisació, la forma i dinàmiques dels temes, la interrelació entre els músics; i mostra el treball que estem fent com a grup, que no ha fet res més que començar.

Dic que han estat dies intensos perquè si dimecres era un "moment bo", divendres passàvem un molt mal dia: vam haver de sacrificar en Bruc, el gos de la família, que estava molt vellet. I va ser molt dur. És una cosa molt desagradable que no desitjo a ningú (això de portar un gos al veterinari perquè el matin), un motiu de pes que s'afegeix a tots els altres motius per no tenir animals domèstics. Tornant cap a casa pensava que "Alguns moments bons" és un gran títol (segurament el CD es dirà així, com el bloc), perquè realment és el què és tot plegat, xavals, alguns moments bons i bastants més de dolents, o si més no mediocres.

En fí, seguint amb la intensitat dels estímuls exteriors i interiors rebuts, diumenge vam anar a veure "El silenci abans de Bach", l'obra mestra de Pere Portabella. Dic obra mestra perquè la pel.lícula és una absoluta meravella; un homenatge i una declaració d'amor a la música, la cultura i la identitat europees que, en uns temps on sembla que tot el què no tingui un toc oriental o exòtic no és enrotllat ni guai, es converteix en un acte de reconeixement a una tradició i unes arrels que al cap i a la fí són les nostres, ni millors ni pitjors. Aneu-la a veure corrents, abans que la treguin de la cartellera. Ja em direu el què.

Amb tantes emocions fortes a sobre, anar a l'Auditori dilluns a la nit era força prescindible. Però teniem les entrades i hi vam anar. Sobre l'escenari, l'orquestra de Tolosa interpretant Mendelssohn, Schubert i Txaikovski. Home, va valer la pena, si més no per sentir una orquestra diferent a l'OBC... i veure'n algunes diferències.

I aquí estem, amb ganes d'encefalograma pla, però això no para, tu (gràcies a Déu), i ara toca pensar en el disseny gràfic, les mescles, i començar a buscar bolos!

Monk i Nellie

2008-04-09T00:23:00.007+02:00

Seguim mirant "Straight No Chaser", i en un cert moment parlen de Nellie, la soferta dona de Monk, la seva mà dreta, la que cuidava d'ell quan se li anava la flapa.

La Maria comenta: "T'hi fixes que en aquests documentals de grans estrelles sempre surt la dona que el cuida? En canvi, quan les estrelles són elles, el què surt és el macarra de torn que les maltractava. Billie Holiday, Tina Turner,... Darrere un gran home sempre hi ha una gran dona, però darrere una gran dona sempre hi ha un fill de puta".

...

Watermelon Slim

2008-04-04T12:55:00.005+02:00

Magnífica obertura, ahir, del Festival Blues & Ritmes que organitzen la gent de Ritme & Club.

Servidor ha de reconèixer que no hi anava amb gaires expectatives (es tractava d'un concert de Blues...), però vaig sortir admirat, i havent passat una estona fantàstica amb Watermelon Slim.

Aquest senyor va aprendre a cantar a la cabina del camió, va aprendre a tocar l'slide guitar a un hospital durant la guerra del Vietnam, i té la cara marcada amb el dolor i les ferides del blues (podeu llegir la seva història aquí).

Però a pesar del què pugui semblar, no és un freak (o sí, però no només un freak): És un monstre de la música i de l'escenari. Enlloc de trobar les paraules d'elogi adients, us penjo un parell de vídeos perquè us en feu una idea:

Una cosa està claríssima: el Festival Blues & Ritmes ja està consolidat com un esdeveniment amb garantia de qualitat. Bona feina, Jordi, Guillem, Oriol, David i companyia!

Massatge cerebral amb tos

2008-04-02T00:48:00.006+02:00

Vinc de l'Auditori, de sentir l'OBC dirigida pel divertit Eiji Oue interpretant Pons, Mozart i Txaikovski. I em pregunto:

Què li passa a la gent amb la tos?

Què dallonsis li passa a la gent amb la tos?

Ara mateix faria una estripada brutal de la gent que tus als concerts (o al teatre), però no. Faré un acte de generositat envers ells i els revelaré un secret que els canviarà la seva vida de tossidors. Atenció. A punt? Aquí va: Existeixen els mocadors de roba. Ta-txan! Sabia que els impressionaria. Ara només cal que ajuntin les paraules "tos", "boca" i "mocador de roba" i segur que sabran veure-hi alguna relació, i a partir del pròxim concert el món serà una mica millor.

En fí, maleducats a banda, el concert ha estat prou bé. Pons (compositor català del classicisme), divertit. Mozart (compositor austríac del classicisme), clar, transparent, senzill, humà, bonic, fàcil, dificilíssim, genial. Txaikovski (compositor rus romàntic), profund, intens, vibrant, preciós, fosc, brillant, potent, sentit, pensat, passional, elaborat, rus.

Hi ha hagut un moment, al quart moviment de la 6a de Txaikovski, que he notat que la música m'estava fent un massatge al cervell. Us ho dic de veritat. No és cap metàfora, ha estat una sensació física real. Estic segur que ha passat, que passa: els sons, les harmonies, les vibracions sonores es transmeten a través de l'oïda cap a tots els racons del cervell, provocant una espècie de "drenatge limfàtic" d'emocions i pensaments acumulats i embussats, netejant conductes i tuberies, relaxant tensions. Ha estat francament agradable, gustoset, i per un moment m'he sentit molt i molt bé, fins que el fill de sa mare de la fila del darrere s'ha escurat escandalosament la gargamella -i pel soroll que ha fet, en deu haver tret prou substància com per alimentar una família-.

Bona nit.

Ehem.

Monk

2008-04-01T00:26:00.005+02:00

Estic a mig veure el documental "Straight, No Chaser" dedicat a Thelonius Monk, que us recomano entusiàsticament.

La música de Monk, com diria aquell, ha deixat una profunda petjada en el Jazz, però és que veure'l tocar és fascinant.

Aquí en teniu una mostra. Creativitat, ritme, energia, bellesa, tendresa, força, violència, amor, humor, vida. Serveixi aquest vídeo com a homenatge... a Charlie Rouse, el pobre saxofonista que intenta sense èxit tocar alguna cosa més interessant que el pianista que l'acompanya (o que el boicoteja, no ho sé ben bé).

Keith Jarrett dixit

2008-02-29T00:18:00.003+01:00

"Deixar que la música flueixi tot i un mateix és possiblement la característica més dura de totes les que calen per ser un músic".

Keith Jarrett (extret de la revista "Jaç", nº 18)

Paraula de mestre.

Mahler i Steiner

2008-01-30T00:59:00.000+01:00

La Maria ho ha definit millor: "No he sabut per què, però la pell se m'ha anat posant de gallina i les llàgrimes m'han pujat als ulls".

Jo simplement, un cop ha acabat el concert, havia reconegut mig avergonyit que havia plorat com una bledeta. De fet, avui la música m'ha colpit, m'ha arribat molt a dins. L'experiència ha estat intensa, transformadora, vital.

A l'arribar a casa, m'he rellegit un dels paràgrafs que George Steiner dedica a la música en el seu llibre "Errata" (Ed. Proa, 1999):

(...) La música pot envaïr i dominar la psique humana amb una força penetradora només comparable, potser, a la dels narcòtics o els trànsits explicats pels xamans, els sants i els extàtics. La música pot fer embogir i pot ajudar a curar la ment trastornada. Pot ser l'"aliment de l'amor", i pot desencadenar també els festins de l'odi.

Bueno, em tranquil.litzo: jo només he plorat una miqueta.

Diuen que la novena simfonia de Mahler (la responsable del llagrimón) és un rèquiem, que parla de la mort, etc... Jo més aviat crec que, com tota la gran música, no "parla" de res, però en canvi "diu" moltes coses. Tantes, que qualsevol intent de traduïr-la o interpretar-la amb paraules o imatges (jo mai vaig veure per enlloc els prats i boscos que la meva professora de música d'EGB s'entestava a dir que Vivaldi evocava) es queda infinitament curt . Altre cop Steiner:

Tres àmbits, el de la naturalesa i nominació de Déu, el de l'alta matemàtica i el de la música (fins a quin punt estan interrelacionats?) estableixen les condicions límit del llenguatge.

Vaja, que Bach, Beethoven, Coltrane, Shorter, s'acosten molt més a l'experiència divina que la Bíblia. No hi esteu d'acord? Deu ser precisament perquè la música funciona fora de la lògica del llenguatge, i per tant del pensament, de l'essència de l'ésser humà. Va més enllà. No es mou en termes de "bé i mal" o "veritat i falsedat": "Amb lús de la inversió, el contrapunt, la simultaneïtat polifònica, la música pot acollir contradiccions, inversions de temporalitat, la coexistència dinàmica dintre d'un mateix moviment conjunt de disposicions i pulsacions del sentiment totalment diferents, fins i tot que es neguen mútuament" (op. cit.).

Steiner és un pirrat per la música, i a més és un pensador dels de veritat. Per això li faré cas quan diu que "quasi tot el que diuen sobre les composicions musicals els crítics, els poetes o escriptors de ficció, els oients normals i els amants de la música és verborrea (en el sentit pragmàtic, fins i tot neutral, de la paraula)". O sigui que acabo el meu infructuós intent de descriure què m'ha passat avui a l'Auditori recomanant-vos efusivament que escolteu (sense tos del públic molt millor) la novena de Mahler i trempeu com a bojos.

Per cert, l'OBC avui estava més plena de cares conegudes que mai: la Mireia Farrés (com sempre), en Marc Galobardes (badaloní, nou fitxatxe OBC), en J. A. Pich i la Maria Juan (aquests dos últims socis de l'AMPB). L'orquestra, dirigida magistralment per Eiji Oue, ha sonat com mai.

Au, bona nit.

The Story of Stuff

2008-01-28T19:12:00.001+01:00

(en anglès, dura 20 minuts)

Mai més et miraràs el teu iPod de la mateixa manera...

the story of stuff

Ja hi tornem a ser

2008-01-24T16:30:00.000+01:00

Ja tornem a ser aquí, vull dir.
Vull dir que ja hem tornat del viatge a Xile,
que ja torno a escriure alguna cosa al bloc,

...que ja hi tornem a ser amb els polítics locals:
Aprofitant que jo era fora, la meva alcaldessa ha fugit.

Tal com ho sentiu.

La persona que va ser escollida per governar Badalona durant quatre anys amb promeses de servir al ciutadà, d'amor a la ciutat, etc etc, ara resulta que fot el camp.

Afortunadament, com que he estat desconnectat, no en sé els detalls. M'he estalviat sentir tots els motius que "justifiquen" la decisió, però pel què sé o suposo, la Maite Arqué se'n va a un destí superior, assumeix una responsabilitat més gran, un càrrec que -tot i requerir un gran sacrifici com és deixar l'alcaldia- l'il.lusiona i l'omple de goig: vol ser senadora.

ZAP!
Fos a negre. Canvi d'escena. Sobre un fons negre, apareix de lluny un militant socialista badaloní amb una rosa (o és un lliri) a la mà. SO EN OFF: Un míting polític, una veu femenina crida, el públic aplaudeix. FADE OUT SO EN OFF. El militant està sol, mira a banda i banda. De cop i volta està despullat. Es tapa l'entrecuix amb la rosa. Envermelleix de galtes. Mig somriu. Parpalleja. Fí de l'escena.
ZAP!

No és que la cosa sigui nova, no: ho va fer en Maragall, en Clos, i tans d'altres. Però la política badalonina té denominació d'orígen, sempre té aquell no-sé-què que la fa tan especial. En aquest cas, el què resulta insultant és que tot fos tan refotudament previsible i evident. Dit d'una altra manera, "a plaça, tothom en nava ple". Tothom sabia que la Maite era un farol electoral, que plegaria i hi posarien en Jordi Serra, un personatge que dubto que conegui ni el 0,69% -per posar algun número- dels badalonins, però que deu acontentar les dues famílies socialistes locals. Però, òsti tu, almenys podrien haver dissimulat, esperat un parell d'anys, fingit una malaltia, jo què sé!!

En fí, no val la pena gastar-hi més tinta, ni que sigui virtual. Mireu els vídeos i feu-los córrer. Signeu el manifest de Badalona 2011, perquè vegin que no ens prenen el pèl.

Ah, per cert, el viatge a Xile, acollonant. Dóna per uns quants posts.

Holofonia

2007-10-04T00:23:00.000+02:00

Vilaweb ha publicat avui -ahir- aquesta notícia. No acabo d'entendre com funciona això de l'holofonia, i en què es diferencia tècnicament de l'stereo, però la veritat és que és molt divertit.

Poseu-vos uns auriculars (en un entorn silenciós, millor), i escolteu això.

Ja em direu el què.

Actualització (5/10)

El mestre Matas m'assabenta que els Bad Plus van gravar l'àlbum "Give" amb aquesta tecnologia (la veritat és que el disc sona brutal), i veig per internet que Pearl Jam també té un disc "Binaural". O sigui que la cosa no és d'ara...

Actualització (9/10)

Més sobre el tema a wikipedia:
http://en.wikipedia.org/wiki/Binaural_recording

Sobre l'onada gegantina de somnis

2007-07-26T01:42:00.001+02:00

Wayne crea, i aleshores

Danilo pilota
la nau especial
entre pluges de meteorits
i nebuloses

Danys col.laterals: primera baqueta

La xarxa dessota
-John-
acull i projecta els arlequins trapezistes
amb salts quàntics

Danys col.laterals: segona baqueta

Brian el dragó adormit
desperta amb l'olor
dels homes:
Té fam de Déus

Mitja baqueta al lateral, sense danys a lamentar

Sobre l'onada gegantina
de bellesa que xopa, que empapa, que fa mal, que cura
Sobre l'onada gegantina
de somnis
Wayne surfeja

Danys col.laterals: les ulleres

Martí Serra, 26 de juliol de 2007
Com collons descriure-ho en prosa?!

És avui!

2007-07-25T16:04:00.000+02:00

Moment de valoracions

2007-07-12T15:16:00.001+02:00

Ahir es va acabar el II Cicle de Jazz de Badalona. Ara toca fer valoracions i començar a pensar en l'any que ve. Sapigueu que ja hi ha idees i projectes a l'aire, i no són precisament poca cosa.

Jo avui estic eufòric, per l'èxit del Cicle, pels concerts acollonants que hem pogut veure; per l'ambient que s'ha creat entre els músics, el teatre, el conservatori i l'escola de música; per veure companys de tot el país que han vingut a Badalona; per haver pogut comprovar que amb bones idees i una bona gestió tot és possible.

Penso que el pròxim repte, a nivell d'oferta musical, és la música de cambra. Penso que cal una acció coordinada amb el Conservatori, l'Associació de Músics i les institucions per tal de crear una oferta musical de cambra potent, comptant amb els alumnes i professors del Conservatori i amb el magnífic planter de professionals de la ciutat. El Jazz ja el tenim lligat; falta la clàssica. Penseu que ja se'n fan, de coses, però no se sap: Només que aconseguíssim que els Concerts de Primavera del Conservatori fóssin la primavera musical de la ciutat, ja tindriem mig partit guanyat!

En fí, de moment descansem una mica i gaudim de l'èxit, i reconeguem i agraïm la feina de tothom qui hi ha col.laborat, i del públic que ha vingut als concerts.

Gràcies a tots!!!

Kurt

2007-07-12T14:24:00.000+02:00

La vida passa molt ràpid, i un a vegades té la sensació de lliscar glacera avall sense remei. Vull dir que tenim moltes coses al cap, moltes coses a mig fer i poc temps per fer-les; vull dir que no hi ha manera de frenar i van passant els mesos cagant llets; que donaries el què fos per un petit descans, perquè tot parés un moment, per sortir i tornar a entrar un cop recuperat del cansament.

I llavors arriba Kurt Rosenwinkel.

I el temps es para. Entres al teatre Zorrilla, seus a la butaca, i el temps ja no és temps, és tempo. Durant un parell d'hores la consciència s'altera, es difumina, es rendeix al so del quintet. I no em refereixo a algun espectador il.lustre que és capaç de clapar-se en un dels millors concerts que s'han vist últimament; em refereixo que músics i públic entrem en una altra dimensió, on les paraules, el llenguatge, el pensament, deixen lloc a l'essència divina, que no és res més que l'essència humana.

La música té aquest poder immens, almenys té aquest poder immens sobre mi. I davant d'això només sé fer dues coses: donar gràcies, i animar tothom a anar a veure música en directe.

L'home Mos, la sardana i l'alcaldessa

2007-07-09T16:20:00.000+02:00

La setmana passada els membres de la Big Band de Badalona ho vam passar molt bé. Francament bé. Espectacularment bé.

No tant sols per la música de Mossman i el ball de Mosswoman, sinó per l'ambient collonut que va haver-hi tota l'estona.

Era tan collonut l'ambient, que fins i tot l'alcaldessa Maite Arqué es va apuntar al sopar que vam fer després del concert al Zorrilla (podeu escoltar-ne fragments al reproductor de l'esquerra). Sí, sí, com ho sentiu, erem tots allà a la Sargantana, compartint una taula enorme plena d'embotits, formatges, amanides, humus, escalivades i altres especialitats niubonianes, i entre ampolla i ampolla de Marmellans era tanta la joia i l'alegria que vam acabar brindant amb el sector valencià de l'orquestra per La Fallera Major. Val a dir que l'Arqué es va marcar un punt amb els músics, sopant amb nosaltres per celebrar que la Big Band de Badalona està sonant com mai.

De la farra posterior als Genis (i ja sense la Maite, és clar) no penso comentar-ne res. Ni tan sols en Pastor tocant Paquito el xocolater... és igual, res, res.

Deixeu-me explicar que l'endemà vam anar a tocar al flamant auditori de Santa Coloma. Que Santa Coloma tingui un auditori acollonant no ens provoca gens d'enveja, ja que a nosaltres l'alcaldessa ens convida a sopar. Toma.

En David Sanabria va acomplir el seu desig, ensenyar-li al Mossman les virtuts del fiscorn, aquest bell instrument de la cobla. El trompetista es va marcar un torrent be-bopper amb el trasto que Déu n'hi do.

No satisfets amb això, després del concert va resultar que a la plaça de la Vila de Santa Coloma hi ballaven sardanes, i tots vam córrer a ensenyar-li al Mossman aquell aconteixement musical tan singular -per cert, just en el moment que la cobla interpretava una sardana del gran Jordi Paulí, ex-membre de la Big Band-.

Òstres, va ser curiós, i us diré per què. Doncs perquè normalment la sardana rep per totes bandes, pels músics "moderns" és l'anti-swing, i pels "clàssics" la cobla és una formació arcaica i desafinada. Sembla que hi ha un consens sobre el tema: la sardana no mola.

I, home, és veritat que l'estètica musical de la sardana és molt decimonònica i de difícil modernització (al lloro amb la sardana d'en Paulí! Brutal), però jo quan entro en una plaça i sento la cobla tocar, m'agrada. Què voleu que us digui. I la dansa en rotllana, constantment oberta a tothom, també ho trobo maco. El problema ve quan es vol treure la sardana i la cobla de context, o se la vol modernitzar artificialment, o quan se la converteix en Dansa Nacional i tot això. Cada música té el seu lloc i el seu context, però nois, quan hi ha Festa Major, o els diumenges al matí, a la Plaça o a la Rambla, la sardana és the fucking queen.

Dissabte a la nit, a Santa Coloma, feia la impressió que els músics catalans ens ho crèiem una mica, i li ensenyavem al ianqui una tradició musical peculiar i única al món. Va durar uns pocs minuts (fins que algú va fer algun comentari despectiu i automàticament ens hi vam apuntar tots), però va ser bonic.

Per cert, peculiar i únic al món també és el fet que la Big Band hagués d'acabar puntual el concert perquè un dels músics tenia "doblete" amb una orquestra de ball. Inaudit. Espero que si l'any que ve convidem un altre director -o directora- que ve de fora, no el fem anar amb presses perquè algú té un bolo de patxanga.

En fí, aquestes són les anècdotes que volia explicar, però més enllà d'això, la setmana passada va ser inoblidable pels músics de la Big Band, i em sembla que el públic que va venir a veure'ns ho va notar.

Tal com criden els balladors al final de la sardana: "Visca!"

Sonny, Sonny, Sonny!

2007-06-20T00:57:00.000+02:00

Com pot ser que aquest paio, de no gaire bon veure, amb aquestes ulleres i aquesta barbeta de cabrit, toqui dues notes i em posi catxondo?
És Sonny Rollins. Amb el nom ja està tot dit, però hi afegeixo una cosa: Músics genials n'hi ha uns quants, però que tinguin tendresa, força i sentit de l'humor al mateix temps, només hi ha Sonny Rollins.

Aquí el teniu quan tenia 29 anyets, en el millor moment de la seva carrera (amb els anys, el mestre Rollins ha anat incomprensiblement a pitjor, i desgraciadament ja fa molts anys que perpetra una música infumable). A més, toca a trio -amb contrabaix i bateria-, una formació mínima, austera, despullada, que m'encanta.

Connecteu uns bons auriculars a l'ordinador, i a passar-ho bé.

Discursos per justificar-se políticament

2007-06-19T19:39:00.000+02:00

Discursos per justificar-se políticament:

Els que apel.len a la responsabilitat (o a la irresponsabilitat). Són aquells segons els quals en determinades circumstàncies cal renunciar als ideals polítics i a la coherència ideològica per tal que el món no s'enfonsi. Després de rumiar-s'ho molt, els que apel.len a la responsabilitat consideren que el seu posicionament és vàlid perquè és responsable, amb la qual cosa els que discrepen amb ells es converteixen automàticament en irresponsables. I ja hem trobat el final del camí: poden haver-hi infinites ideologies diferents, però en termes de responsabilitat... ai, amics, o ets responsable, o ets irresponsable.
Els que apel.len al consens i al pacte. Això s'ha posat molt de moda, i les modes doncs se segueixen: Resulta que el súmum de la democràcia és el consens. La gent vol consens! El poble demana que els polítics pactin! In medium virtus! No us baralleu, pacteu! Cal demanar 100 per obtenir 50! Només cal seguir un raonament lògic per adonar-se que si el consens és positiu, la discrepància és negativa. Amb la qual cosa arribem a un altre final de camí: Qualsevol renúncia es justifica perquè s'ha arribat a un estadi superior: el consens. Només em pregunto per què no ho fan abans de les eleccions? És a dir, ens trobem els diferents candidats, arribem a un consens, i... ja no cal que fem eleccions! Anem tots junts com un sol poble!
Els que apel.len al servei a la ciutat. És claríssim: si ets al govern, serveixes a la ciutat. Si ets a l'oposició,... no serveixes tant. Ja tenim un altre argument incontestable.

Els que apel.len a les "coincidències programàtiques". Resulta que, al final, després de tantes discussions, els programes electorals s'assemblen com gotes d'aigua, les úniques diferències són lèxiques (alguns diuen "ciutadans i ciutadanes", els altres "catalans i catalanes", els altres "badalonins i badalonines", els altres "persones i persons" i els altres "españoles todos").

Els que apel.len a tot plegat. Els nostres entranyables polítics. Si llegim bé els punts anteriors, ens adonem que no hi ha alternativa possible. Que ténen raó. Que finalment hem arribat al Nirvana polític. El discurs definitiu, infal.lible,... inapel.lable:

"Benvolguts conciutadans, des de la nostra vocació de servei a la ciutat, i com a única alternativa veritablement responsable si no volem que la ciutat vagi a la deriva, ens hem reunit els partits i hem arribat a un pacte sòlid a partir de les coincidències programàtiques que tenim"

Qui estigui al marge d'aquest discurs, ai, amics, o és un irresponsable, radical i partidista, o medeix 2 metres i pega cops de puny.

Doncs jo dic: no senyor. A mi m'agrada la discrepància, m'agrada que tu que penses diferent tinguis l'oportunitat de governar, i si no ho fas bé, ho faré jo. M'agrada tenir diferents partits a qui votar. M'agrada que el partit que he votat es quedi a l'oposició fins que sigui majoritari. M'agrada que em considerin una persona intel.ligent, capaç de distingir entre adversaris polítics i enemics. I no m'agrada que per pensar diferent em diguin irresponsable o radical (no m'agrada que "radical" sigui radical!). No m'agrada que amb tant de pacte es desdibuixin les opcions polítiques, i que l'únic partit que és -de veritat- garantia de canvi, sigui l'extrema dreta del PP.

Després es pregunten per què no votem, o votem en blanc.

www.badalona2011.cat

La Ciutat de la Música, un somni fet realitat...

2007-05-02T19:46:00.000+02:00

... a Sabadell.

Què faríeu si us digués que aquesta imatge és la futura ciutat de la música de Badalona? Doncs faríeu: HaHaHaHaHaHaHa...! I diríeu: Com vols que a Badalona es faci una cosa així? I afegiríeu: Aquesta foto deu ser d'algun edifici de la NASA!

Doncs no, aquesta foto no és cap edifici futurista de Boston o Hong Kong, és una maqueta de la futura ciutat de la Música de Sabadell, un projecte que fa molt de temps que es porta amb serietat des de l'ajuntament d'aquella ciutat.

L'última notícia apareguda als mitjans, és aquesta, que una comissió de 12 experts (en música, és clar), supervisarà el projecte, per optimitzar-lo.

Pot ser que tot plegat sigui real, però vist des de Badalona sembla ciència-ficció.

Enllaç a la pàgina de la Ciutat de la Música de Sabadell.

Nous equipaments culturals a Badalona...

2007-03-23T00:07:00.000+01:00

... per a Santa Coloma!

Sí, sí, com ho sentiu. M'he fet un panxó de riure en llegir la notícia al Punt (22-3-07):

"La masia de Can Butinyà, una perla del patrimoni badaloní, serà reconvertida en una casa museu gràcies a l'impuls de l'Ajuntament de Santa Coloma, que ha tancat un acord amb Elisa Reverter, propietària de la finca" (aquí podeu llegir la notícia sencera)

Té collons que hagi de ser Santa Coloma la que rehabiliti aquesta masia. Les coses com siguin, cal agraïr a l'ajuntament de la ciutat veïna la seva solidaritat amb els badalonins preocupats per la cultura i el patrimoni.

Ara només falta que l'ajuntament de Mongat construeixi un auditori a can Fradera, el de Sant Fost de Campsentelles faci una biblioteca a Bufalà i el del Masnou construeixi una nova piscina municipal en territori badaloní.

Potser d'aquesta manera, gràcies als pobles i ciutats veïnes sortirem de la misèria política que ens ha tocat viure...

Zoltán Kodály

2007-03-22T12:58:00.001+01:00

Aquest senyor amb tants accents a les as, i que dóna nom a un quartet de corda, va dir:

"El bon músic ha de veure allò que escolta i escoltar allò que veu".

Ole.

Com es menja un txitxi la Mireia

2007-03-09T16:30:00.000+01:00

La Mireia és un personatge amb un bloc eròtico-polític (for adults only) que està fent furor en la blogosfera catalana. Sota aquest pseudònim s'hi amaga una professora d'institut, bisexual, independentista i sobretot -tal com es defineix ella mateixa- cotxina.

Ha penjat un post molt divertit titulat "Com em menjo un txitxi", que no té pèrdua. El tema té la seva controvèrsia, entre d'altres coses perquè la Mireia sosté que la fal.lació masculina no té cap misteri i en canvi el cunilingus és un art tant subtil com la música (cosa que ha despertat les ires d'alguns mascles, farts que la sexologia moderna ens tracti d'energúmens amb una sola "punteta" de sensibilitat...)

Tot plegat m'ha fet pensar en el bateria Al Foster, que diu que voler ensenyar algú a fer música és com voler ensenyar un home a "tractar una dona".

(Bé, si al final resulta que tot està tan relacionat, doncs au, a estudiar música per ser més bons amants, i a practicar el sexe per ser millors músics!)

Parlant de màgia...

2007-03-08T15:37:00.000+01:00

I Fall In Love Too Easily - Miles Davis Quintet