El bou mesquer

Carreguem-nos la conjuntura...

2008-07-15T00:43:00.039+02:00

A Franco li va passar... volia accedir a la maçoneria i no el van deixar. D'acord, mal exemple... però tots, persones de diverses condicions i formes de ser, passem per experiències com aquesta (em refereixo a tenir un pas "barrat", dificultat o ser fruit de falsos rumors amb finalitats, com a mínim, poc clares) en algun moment o moments de les nostres vides. És molt interessant, com a fenomen antropològic, veure com una conjuntura trenca, de cop, aspiracions, il·lusions i tanca possibilitats i vies que no s'han pogut explorar ni posar a prova i, possiblement, en podia sortir alguna cosa fructífera. O no. Però encara que en sortís alguna cosa negativa hauria estat una experiència i, com a tal, el punt d'arribada és el mateix: fructífera.

És el nostre camí a la vida perquè ens porta a altres coses? Com a resposta-consol pot arribar a sonar prou esperançadora, però és una mitja veritat (o sigui, una mitja mentida) com un temple! Ningú ha de tenir el poder d'estroncar el camí d'altres persones. I no hem de ser tan innocents com per abandonar a les primeres de canvi. Home, hem de conèixer les nostres limitacions, tenir clar on estem i no aspirar a impossibles. No podem donar-nos cops de cap contra una paret només amb l'esperança que la paret s'apartarà o que la trencarem... possiblement abans ens hàgim esberlat el cap!

Però no s'hi val a renunciar als somnis pels que sí que estem capacitats al primer contratemps! Passant per un llarg etcètera de situacions, de vegades entren ganes de fer saltar pels aires coalicions egoistes, formades per interès, i totalment absurdes, de persones que tenen un poder efectiu, una influència en un determinat moment sobre altres persones. Si ens rendim, han guanyat. I això no es pot permetre.

Segurament el meu problema és que no sé renunciar a la meva ideologia perquè és la meva forma de ser; m'han parit així! M'encanta la mediocritat de la conjuntura perquè no sap què t'impulsa o què et motiva, però tampoc s'esforça per anar a tu, a la font, a cercar el perquè de les coses, sinó que en té prou amb una resposta exterior d'algun pobre desgraciat o gran gurú de torn, possiblement el cap de l'equip conjuntural, que pensa que té respostes a tot i agafa una drecera ràpida. És trist però no queda criteri propi al món. Una llàstima! L'autèntica recerca és la que fa un mateix anant a les fonts per assolir la veritat; una opció que, com més va, més valoro en les persones per la seva escassetat. Per què tothom creu ser tan savi quan demostra justament al contrari? Som humans o som bèsties? Suposo que apel·lar a la sensibilitat és com clamar en el desert. Com a transmissor d'històries podria entrar a parlar del risc de pressuposar i de prendre dreceres, del valor del rumor i del prejudici, de la informació no contrastada, i de la circulació d'aquesta informació que, sense voler, ocasiona danys. Però no ho faré. Aquí és quan es veu la capacitat -la intel·ligència diran alguns- no només d'analitzar, sinó d'actuar.

Sí, ja sé que estic molt filosòfic, però és que les conjuntures existeixen per carregar-nos-les i perquè, en seguir endavant, totes soles s'acaben esquinçant. Naixem i morim sense diferències. No és ja no un dret, sinó una obligació que tenim, viure sense ocasionar-ne i lluitar contra conjuntures que ens afecten? A banda de satisfer enormement, aquestes "victòries" ens ensenyen a confiar i ens donen més valor. No us deixeu erosionar, no renuncieu, feu de gota malaia i, més important encara, com diria algú que conec, que no us prenguin la cabellera! Els millor aliats anticonjunturals: el temps i les persones que, com tu, lluiten per allò que volen i que, a més, "es documenten" ;p

Com va escriure un escriptor gironí:

[...] Todo el mundo mira la realidad, pero poca gente la ve. El artista no es el que vuelve visible lo invisible: eso sí que es romanticismo, aunque no de la peor especie; el artista es el que vuelve visible lo que ya es visible y todo el mundo mira y nadie puede o nadie sabe o nadie quiere ver. Más bien nadie quiere ver [...]

L'última d'Indiana Jones...

2008-06-18T22:41:00.006+02:00

Actualitzo, que ja tocava i tenia ganes de parlar d'aquest tema. Ja fa dies vaig veure la darrera pel·lícula de la saga Indiana Jones, la qual s'ha de prendre com un divertiment i no com una recreació real de fets històrics. De fet, la gràcia de la ficció és justament aquesta, que per més similituds amb elements reals, no es pugui criticar per aquest motiu, doncs reflecteix una realitat alternativa. Aquesta, però, en la meva opinió, és la més fluixa de totes, amb un final de total picada d'ullet -fins i tot un xic narcisista- cap a la pròpia obra per part del director, Steven Spielberg.

Diverses coses que xerriquen i que serien autèntics errors calamitosos de producció si no estiguessin fetes a consciència (s'han d'entendre com a provocacions, bromes, ironies... i s'han de perdonar com a elements de ficció), són les següents:

S'escolta música mexicana en un mercat a Perú.
Utilitza una ironia molt curiosa dient que Pancho Villa parlava quètxua (?).
Les pistes o línies de Nazca, que són representacions reals (en castellà, geoglifos), no estan situades geogràficament a Cuzco.
Fa referència a una vintena de calaveres de vidre que existeixen realment i que, a més, no se sap majoritàriament ni com han estat fetes -serien hipotèticament més avançades per la tecnologia de l'època- ni qui les va fer, ni quan, ni per quina civilització. És el que es coneix amb el nom d'Ooparts. En algun moment se cita la de 1924 descoberta per Mitchell-Hedges, si bé la forma de la de la pel·lícula és ben diferent. Sí que una d'aquestes calaveres, descoberta el 1906 a Guatemala, de quars fumat, té el crani allargat, motiu pel qual se l'anomena calavera E.T. però no té més motiu que les pràctiques d'allargament del crani que practicaven cultures com la de Paracas per diferenciar-se d'altres. Ho feien posant uns llistons davant i darrere del cap.
El conqueridor espanyol Francisco de Orellana no mor de la forma com s'explica.
...

En tot cas, bona estratègia per prolongar la vida d'Indiana Jones, bon embutxacament de diners amb tota la publicitat i el marxandatge que n'ha derivat, i bona estona d'entreteniment amb un final de ciència-ficció:

Això sí, és com si en aquesta pel·lícula hi hagués un traspàs de poders del pare Indiana (Harrison Ford) cap al seu fill, Mutt Williams (Shia LaBeouf). Si això fos així, comença un altre dilema: el del títol de les futures pel·lis, que ja no portaria ni Indiana ni, possiblement, Jones, perquè el fill es diu Williams... a no ser que fos El fill d'Indiana Jones i...

Vivim en una mena de Matrix o mouen els fils de les nostres vides com a Nivel 13?

2008-05-17T14:29:00.012+02:00

Hola, gent! Ara feia molt que no actualitzava el bloc i ja aniria sent hora, la veritat. Fa poc he vist una pel·lícula que em va fer pensar. Aquestes són les que m'agraden, independentment de si el gènere m'agrada més o menys. I, encara que la ciència-ficció acostuma a tirar enrere a la gent -a mi m'agrada, si està ben feta-, ja sabia què volia veure perquè n'havia sentit parlar: Nivel 13 (The thirteenth floor), un film de l'any 1999.

El cas és que em va entusiasmar perquè planteja una realitat diferent a la de Matrix. Mentre allà s'insinua o es diu que veiem un aspecte del món que no es correspon a la realitat i que estem sent dominats per un poder superior (les màquines; tot i que a la vida real es parla molt d'un govern a l'ombra: impossible que existeixi per la coordinació de factors que implicaria però possible en línies estratègiques bàsiques), en aquesta altra es parla de l'existència de plans de vida superiors.

La sensació d'estar-nos plantejant què hi fem aquí i d'estar dominats com marionetes per la voluntat d'algú altre crec que, en un moment o altre de les nostres vides, com a éssers humans, la tenim. La pregunta és qui defineix cada pas que fem? Una mica com a El show de Truman (The Truman show), del 1998. El que passa que mentre el personatge d'aquella pel·lícula viu, sense saber-ho, immers en un reality show i ho va descobrint, a Nivel 13 es crea un microcosmos a dins d'un microcosmos que fa de detonant perquè el protagonista s'adoni del que està passant i, gràcies a això i a l'atzar, pugui ascendir a un altre pla d'existència. I això ens podria portar a parlar de l'existència d'universos paral·lels... i no acabaríem mai xD

L'obra té punts de contacte amb la literatura, ja que els personatges es rebel·len, no contra l'autor d'un guió predefinit, però sí contra els creadors-controladors del sistema. I, a la vegada, esdevé la igualació categòrica en un mateix pla d'existència entre el personatge creat i el personatge creador.

Bé, no explico més. No hi tinc comissió ni res. Si he estimulat algú a veure-la o a plantejar-se coses semblants, ja és suficient. Apa, aquí va el tràiler de la pel·lícula que he trobat a Youtube (en anglès):

El xiqui-xiqui es balla així

2008-04-02T22:29:00.008+02:00

Bé, no he acabat d'entendre mai gaire com funcionava això d'Eurovisió ni per quin motiu es presentava gent tan dolenta. Tampoc m'ha interessat mai gaire, la veritat. Ho he vist algunes vegades. El cas és que ara van els d'El Terrat, amb el personatge del gilipolles (sí, aquell que deia que ser gilipolles era una forma de vida) reconvertit en un tal Rodolfo Chikilicuatre i, hehe, no sé si és per riure o per plorar... una cosa sembla que sí que l'aconseguirem, que és fer riure i passar-ho bé, com a mínim.

Aquí va un repàs dels últims anys:

Aquí va la versió inicial:

Aquí la versió en dibuixos o Friki-friki:

I aquí la versió amb la lletra final ja modificada:

És clar que l'amiga Ester m'acaba de posar sobre la pista de la versió catalana, anomenada El Putxi-putxi:

Ser Alonsista i català no és incompatible

2008-03-18T22:44:00.011+01:00

Sóc català i catalanista. Però això no significa que la meva forma d'entendre les coses hagi de passar per un tancament envers allò que ens ve de fora. En l'època que ens ha tocat viure, no entenc aquests radicalismes que, lògicament, estan polititzats. Que m'agradaria una Catalunya independent? Sí! Però també tinc clar que aquesta idea no és assumible. I també que la via armada i violenta no és la solució per aconseguir-ho. I la via del diàleg no hi portarà. Per tant, una defensa a ultrança d'allò autòcton amb un rebuig cap a allò que no és català, crec que és un gran error. Si el ciutadà de peu no pot comparar, li estem escapçant un dret inalienable com és la seva capacitat de prendre decisions. És a dir, l'estem dirigint. I en aquest sentit, alguns mitjans de comunicació catalans crec que estan equivocant l'estratègia fa anys. La persona vol lliure albir i no pressions ni dirigismes. I sinó, us recomano l'Elogi de la Follia o algun altre d'Erasme de Rotterdam... i potser ho veureu més clar.

Penso que la mentalitat ha de ser oberta. I he de reconèixer que no entenc tots aquells radicals que, per defensar el català a ultrança es tanquen en banda contra allò que ve d'Espanya. Fa temps que sóc Alonsista. L'asturià crec que és un molt bon pilot de fórmula 1. El que em sorprèn és que et trobes catalanistes que defensen Ferrari sense saber ni què és la fórmula 1 només per una postura contrària. D'una banda, hi ha els partidaris de la idea que és un xulo i no els agrada per això. Bé, jo penso que això és una imatge mediatitzada; justament si alguna cosa sembla ser és molt sincer. Que s'equivoca? És clar, com tothom. I que no el coneixem, també. Per tant, aquest argument crec que l'hem de posar en dubte perquè per jutjar a algú se l'ha de conèixer realment. La fórmula 1 és un circ mediàtic i molt sovint les coses no són com les pinten. Hi ha els partidaris de Ferrari perquè és un cotxe a priori guanyador i, ja se sap, el més fàcil és apuntar-se sempre al carro -mai millor dit- guanyador. Hi ha qui defensa a Räikkönnen només per tocar la pera o per oposició directa a Alonso. I hi ha qui considera a Alonso com a espanyol en comptes d'asturià i, directament, és rebutjable. Hi ha qui creu que és un mal pilot. El cas és que una persona que ha guanyat dos mundials de fórmula 1 i que ha estat a punt de guanyar-ne un tercer fins a l'última jornada tot i els conflictes que mantenia amb l'empresa per un nen consentit que se'ls va pujar a les barbes... en fi, tan dolent no deu ser. No només va jubilar a Schumacher sinó que obté resultats. Per tant, per a mi és un bon pilot independentment de l'equip, perquè entenc que la seva entrega personal, la seva implicació, és màxima. I això és una cosa que m'atrau molt de les persones, aquest efecte d'arrossegament per la seva força de convicció.

Veurem què passa diumenge a Sepang, un circuït tradicionalment favorable a l'asturià. És clar que, de moment, aquest any el mundial ha començat amb una sabata i amb una espardenya, amb un R28 que no tira i, tot i això, primera prova i quarts. Sort? Segurament, pels abandonaments. Però caldrà veure què passa si el cotxe va millorant... tot i que, aquest any sí, en Hamilton ho té realment bé. Ara, si això no millora, serà un any de transició en què, això sí, veurem a un pilot que, tot i això, s'entregarà, la qual cosa penso que és molt d'agrair. Especialment si parlem d'una persona que cobra un sou bestial per estar allà on està. Perquè pel mateix fer, podria rascar-se la panxa i no fer res.

Acabo amb uns detalls d'humor. I és que un dels principals patrocinadors, ING Direct, ha volgut treure rendiment fins i tot d'això que el cotxe ni tiri... (i això que va ser gravat abans que comencés el mundial)

i Renault se'n fot del canvi d'equip.

Suposo que tenen clar que pinten bastos aquest any. Ara que, per humor, el d'aquest acudit que m'he trobat a la xarxa que situa l'actual R-28 com una evolució moderna de l'antic R-8, hahaha.

Rajoydi, les eleccions perdudes

2008-03-06T14:43:00.002+01:00

Bé, el segon debat electoral va deixar bastant clar, amb un Zapatero molt més agressiu i no disposat a perdre, quins són els arguments de la dreta extremista i radical. És a dir, els mateixos de l'anterior debat. Ahir en Rajoy va ser a Catalunya i a Girona per animar a l'empresariat i recordar el paper català com a motor econòmic del país. La veritat és que m'imagino que el gran guanyador de les eleccions serà en ZP. Però si no es posen les piles amb algunes matèries, crec que passarem d'un mal moment de desacceleració econòmica a una hivernació permanent.

A mi realment em preocupen molt els temes del cost de la vida, laborals i salarials, de la immigració, del preu de la vivenda encara que no tingui xicota, de l'aigua amb els transvasaments de Girona a Barcelona i de l'Ebre a la resta d'Espanya o a la comunitat valenciana. I em preocupa també la qüestió d'Internet Lliure, una eina que, fins ara, era col·lectiva tot i no ser gratuïta. I, d'aquests, especialment, els salaris i l'increment de la vida i el deteriorament del poder adquisitiu dels últims anys cap aquí.

El meu sentit de vot no té res a veure amb el que debatien aquests senyors. Ni tampoc amb l'arma secreta d'en Pedro, hehe, però és que oferir la segona part de Rajoydi era pràcticament obligat vist l'èxit que va tenir el primer vídeo:

La famosa niña d'en Rajoy, o com perdre unes eleccions

2008-03-03T14:29:00.005+01:00

Hola, gent! Ara feia molts de dies que no actualitzava i, la veritat, no tenia pensat ni parlar de les eleccions del pròxim 9 de març ni parlar de política. Però per donar continuïtat a l'última cinta, amb la congressista més jove, seguirem amb el tema polític.

Avui estem a punt per un segon debat electoral que no penso que aclareixi gaire res. De fet, el primer va ser tan avorrit que, si no ho milloren força durant els primers minuts, em penso que el share d'audiència baixarà espectacularment. Fa una estona deien que els sondeigs apunten que en Marià ha perdut no només el debat sinó les eleccions. Bé, jo crec que una nena, la que ell va utilitzar per al seu missatge final, ha estat la que ha decantat la qüestió, amb tota la conya que ha generat al seu darrere.

Ara bé, si ens hem de posar seriosos, realment m'agradaria conèixer la minoria que decanta les eleccions. Ho dic perquè jo almenys el meu vot el tinc molt clar i no va ni en la línia del PSOE ni del PP, i no el canvio ni el fluctuo en base a un debat. És clar que la meva situació no és la mateixa que la d'un habitant de Logroño, de Burgos, de Sevilla o de les Canàries. I també és cert que la línia que separa a la dreta i a l'esquerra d'aquest país de pandereta que es diu Espanya (Ehpaña) és molt fina. Així doncs, la niña ha deixat anar la seva força sobre el PP amb tota la seva virulència. Ho veurem exemplificat amb alguns vídeos.

El missatge final del primer i "brillant" debat que, si ens deixava un Buenas noches, y buena suerte a l'estil més purament ianqui de part de ZP, ens oferia una autèntica vomitada final de l'amic Marià(no) Rojeu. O sigui: Marià, no Rojeu! Dentro vídeo:

Una altra paròdia la trobem amb la sèrie de dibuixos animats que el PP tornarà a posar de moda, traient del bagul dels records de la infantesa dels nostres pares a Rajoydi:

I aquí un discurs de la futura criatura d'una nació tan vieja que resulta que existeix fa 500 anys, és a dir, des de l'època dels Reis Catòlics (1492), molt abans que existís el concepte nació tal com l'entenem avui. En fi, coses de la història d'aquesta "tierra de conejos" que és Hispania. Per història la d'aquest altre muntatge:

Els autors d'aquest altre deuen ser pro sociates, partit que, què voleu que us digui, tampoc no és sant de la meva devoció. Però si de sants hem de parlar, us diré que a mi em produeix nàusees i molta mandra el tema del transvasament de l'Ebre. Insolidaritat? No, sincerament penso que és desvestir un Sant per vestir-ne un altre. Aquí recuperem a la tendra nena amb una família exemplar i modèlica:

La conya de la niña ha donat per molt, certament. Entre d'altres coses, per a l'estrena d'una nova sèrie que aposta per la integració i que deixa als nacionalistes com a fidels servents de l'home:

La més jove del Congrés

2008-01-28T18:00:00.000+01:00

Joventut versus Maduresa. Aquesta és la pregunta que avui em plantejo. Una persona pot ser menys vàlida o ha de quedar limitada en voler fer una cosa només per la seva edat? Jo penso que, en molts casos, no. L'edat adulta ha de marcar un límit per relacionar-nos socialment amb l'edat no adulta? Cal posar barreres? Potser algunes. Quines? Per què? On està escrit que per accedir a determinats llocs s'ha de tenir una determinada edat, bagatge o talla en comptes de l'esperit i les ganes de la joventut? Per desgràcia, el plantejament anacrònic domina la societat, perquè és un mecanisme de control i de poder.

Afegeixo un vídeo il·lustratiu (no feu cas del nerviosisme, home pobreta també):

Zeitgeist, o el per què de tot plegat

2008-01-16T03:52:00.001+01:00

Sempre he pensat que al darrere dels atemptats de l'11-S a Estats Units (l'avió mai trobat que va explotar contra el Pentàgon o la caiguda de tres torres del World Trade Center com en una demolició) hi havia altres interessos. Crec que al poder no li importen les persones que moren. Almenys últimament m'ho sembla per un tema històric del segle XIX sobre el que estic escrivint. I algunes accions serveixen per dur a terme empreses més grans (algú recorda el cas del Maine?).

Les paraules think tank, Trilateral o Club Bilderberg em van interessar fa uns anys i us recomano que les cerqueu. No trobo tampoc conspiracions pertot arreu tot i que sí que, ideològicament, em considero contrari al sistema establert. Porto uns quants anys interessat pels temes relacionats amb la comunicació, els mitjans, el poder i el domini a més de la curiosa organització de la societat en què vivim. És un dels meus temes preferits.

Ara he descobert un vídeo que s'intitula Zeitgeist, de l'any 2007, que explica moltes coses que ja coneixia, però que m'ha permès interconnectar alguns detalls. Francament, val molt la pena.

També et poden interessar aquests llibres (els tres primers els tinc xD, sí, sóc un friqui d'aquests temes, què hi farem, millor això que altres coses hehe):

11-S. Historia de una infamia. Las mentiras de la versión oficial, de Bruno Cardeñosa
11-M, claves de una conspiración, de Bruno Cardeñosa
La jugada maestra, de Bruno Cardeñosa
El día de mañana: incógnitas y escenarios del futuro, de Bruno Cardeñosa
El gobierno invisible, de Bruno Cardeñosa
La gran impostura. Ningún avión se estrelló en el Pentágono, de Thierry Meyssan

Llegendes urbanes o grans mentides del món actual

2008-01-09T18:53:00.001+01:00

El cabell no surt amb més força quan ens el rapem! Aquesta és una de les creences o llegendes urbanes sense base científica però que, amb pretensió de cientifisme, lògica o seriositat, i amb el suport de la publicitat, s'han imposat socialment per sobre d'altres llegendes en el nostre sistema de pensament. És totalment absurd. Tornem a un dels temes que més m'agraden: els mecanismes de funcionament de la societat i de la manipulació. I és que la ment humana tendeix a creure allò que tenim assumit en base a un factor de repetició.

Aquestes són algunes de les falsedats que ara s'ha provat que no hi ha evidències científiques que les demostrin com a autèntiques:

Estar en un espai i veure la televisió, un documental, etcètera, o llegir amb llum insuficient pot afectar la vista. Genera un estrès òptic perquè l'ull treballa en condicions poc habituals i, quan tornem a la llum normal, la molèstia desapareix. A l'antiguitat medieval i, fixant la vista durant dies i dies, els monjos potser sí que se la feien malbé, la vista!
Necessitem beure dos litres d'aigua diaris. Necessitem hidratar el cos amb dos litres de líquid, però no necessàriament d'aigua. No és que no sigui bo beure dos litres d'aigua, és que és indiferent el producte del que es tracti. Al darrere s'hi amaguen les pretensions de les multinacionals per vendre més.
Utilitzem només el 10% de les capacitats del cervell. Algú pot graduar l'ús de la seva capacitat cerebral? La utilitzem tota! I qui tingui alguna part del cervell que no funciona, doncs que vagi corrents a fer-s'ho mirar...
Als morts els segueixen creixent els cabells i les ungles. Quan morim s'atura el procés de regulació hormonal del creixement, el que passa que la pell retrocedeix per deshidratació
Rapant-nos el cabell, aquest creix amb més força o més ràpid. Creix exactament igual.
Els telèfons mòbils als hospitals interfereixen amb les màquines dels pacients. Després de centenars de proves queda demostrat que no es causa danys al malalt a través de les màquines.
I un setè que no sé d'on baixa que diu que menjar paó provoca somnolència. Deu ser una qüestió cultural que, en el meu cas particular, és el primer cop que llegeixo, sento o veig.

Hi podríem afegir:

La grip aviar: llegenda urbana creada per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que va parlar d'una pandèmia segons la qual ja hauríem d'estar tots morts.

La investigació va ser publicada a finals de desembre de 2007 al British Medical Journal en un estudi que es diu Enterrando los mitos médicos (Medical myths). El més divertit és que professionals de la medicina d'arreu del món han arribat a creure coses tan inversemblants (meno, jo la de les ungles dels morts em pensava que era veritat, juju). La BBC n'informava a finals d'any a La falsedad de los mitos médicos.

El Firefox i les seves eines

2007-12-31T17:29:00.001+01:00

Hola, gent! Estem a punt d'abandonar el 2008 i, tot i que ja fa temps que faig servir el Mozilla Firefox, acabo de descobrir una nova eina. De fet, a la pàgina de plugins del Firefox n'hi podreu trobar moltes. Aquest navegador lliure és, sens dubte, un gran invent. Actualment es troba a punt de sortir la seva tercera edició, ja que ha sortit fa poc la Release Candidate 2.

Us comento dues extensions que fins ara em semblaven excepcionals i n'hi afegiré una tercera que em sembla d'interès pels afeccionats al futbol.

La primera es diu Scribefire i permet, entre altres coses, que ara mateix us estigui escrivint sense haver hagut d'entrar al bloc. Sí, sí, sense entrar-hi. És un editor WYSIWYG (per les sigles en anglès What you see is what you get: El que visualitzes és el que obtindràs) al que es pot associar més d'un bloc, editar text i publicar-lo amb posterioritat. El text queda enviat i apareix publicat al bloc sense que hi hàgim hagut d'entrar. Facilita la possibilitat d'editar eliminant alguns passos a la vegada que podem comptar amb un editor que permet, entre d'altres coses, inserir anotacions en els articles o afegir "tags" per classificar-los. Això sí, podem tenir algun problema per editar imatges, ja que se li han de configurar accessos a un FTP.

La segona porta per nom Foxmarks i permet pujar a un servidor els enllaços que tenim desats al nostre navegador. Que hem de formatejar l'ordinador? Tranquils, perquè amb aquesta eina tenim penjats en un servidor els nostres marcadors o enllaços i, per tant, no perdem res. Tornem a instal·lar l'extensió, posem el nostre nom d'usuari i paraula de pas i recuperem els enllaços que teníem. Que treballem amb més d'un ordinador i al portàtil hi hem afegit un nou marcador que no tenim a l'ordinador de sobretaula? Cap problema. Apretem a sincronitzar, actualitza els enllaços del servidor i, si premem sincronitzar novament al de sobretaula, tenim totes les entrades i la nova que havíem incorporat al portàtil.

I, la darrera incorporació al meu Firefox es diu Footfiefox. Es tracta d'una extensió generada per uns alemanys que ens informa de les competicions de futbol de 190 lligues i copes de països d'arreu del món, a més de copes d'Europa, UEFA, Intertoto, etc. Diuen, i això encara no ho he pogut comprovar, que t'informa dels resultats al moment quan un equip marca un gol. Avui, per exemple, m'ha aparegut això:

Per tant, tots aquells que vulgueu tenir un recordatori dels diversos calendaris, podeu configurar els vostres equips i lligues i disposar d'una nova eina d'informació.

Altres extensions que utilitzo són Fireftp per tenir accés a un ftp des del mateix navegador, Forecastfox Enhanced, que ofereix el temps i la previsió d'allà on li indiquem, o el WIZZ RSS News Reader, per descarregar-nos els titulars i llegir les notícies dels diaris electrònics que li marquem).

Feliç 2008 a tots!

Les sèries de televisió i la quarta temporada de Lost (Perdidos)

2007-12-19T01:09:00.000+01:00

Avui va una de les coses friquis de la meva vida. Es tracta de les sèries. La veritat és que m'està fent força ràbia la vaga de guionistes que afecta a produccions de Hollywood i a sèries, ja que els seguidors de Desperate houswevies (Mujeres desesperadas), House o Prison break ens trobem com, qui diu, encallats i sense poder avançar.

Fa poc s'ha anunciat que al febrer arribarà la quarta temporada de Lost (Perdidos). El final de la tercera temporada va acabar amb una visió de futur del metge Jack Sheperd i de la seva ruïnosa vida fora de l'illa. Sèrie molt recomanable en idioma original anglès si voleu millorar el nivell, sobretot perquè parlen a poc a poc i se segueix molt bé el diàleg. Aquí us en deixo el tràiler:

I aquí us deixo el plànol de l'illa per seguir-ne bé l'acció:

De dissenys i d'organització social

2007-12-17T23:19:00.000+01:00

He hagut d'optar per aquest disseny, ja que el que tenia fins ara sembla que pateix un petit problema amb la configuració de la imatge de la Bisbal. Tan punt torni a funcionar la plantilla, i no sé quan serà, tornaré al disseny original del bloc. Sento la molèstia però no ve causada per mi i, com que fa dies que dura, ahir em vaig decidir a fer el canvi d'imatge per aquest que, tot i no ser del meu gust, és prou decent.

Estic veient en aquests moments una pel·lícula a la televisió que, al seu dia, em va agradar molt i, de fet, cada vegada que la veig, m'entusiasma pel debat entre el bé i el mal que produeix en l'espectador: El bosque (The village, 2004), de Michael Night Shyamalan, amb una banda sonora que també trobo formidable. Suposo que és el que Aristòtil va dir, que la finalitat de la tragèdia -i jo diria més, d'una bona obra- és que l'espectador entri en un estat de catarsi; que ens transmeti sensacions, emocions, que remogui el nostre món, les nostres conviccions... que ens faci pensar en allò que, habitualment, ens sembla que tenim tan clar. En aquest sentit, crec que és una molt bona pel·lícula.

He perdut el compte de les vegades que l'he vist. La pel·lícula parla de com ens organitzem socialment, de com actuem envers els altres, i dels mecanismes de control social: la por. Per a mi l'autor fa una crítica molt clara no només a la política sinó també a la societat, a la forma de ser de la humanitat.

Si poguéssim muntar una nova societat al marge del dolor, en un moment o en un altre acabaríem imitant l'actual model, tot i la millor de les intencions. Les essències, en el fons, serien les mateixes. I aquest món tindria, entre d'altres motors, a vells i coneguts elements no contraposats: la por i l'amor, però també la malícia. Per altra banda, seria millor una societat sense diners? El film planteja que, tot i no tenir un sentit estricte de pertinença o de propietat individual i, per tant, havent-hi una connotació de col·lectivitat, no deixaríem als altres gaudir sempre de la seva vida, ja que la condició humana incorpora l'enveja, la cobdícia i altres sentiments negatius. Per tant, què és allò que no funciona en aquest món fictici, exportable al món en què vivim: el model social, la moral humana, el control sobre allò que sentim o una mica de tot? L'educació hi té culpa? Quins valors té la nostra societat? És bo que ens reprimim? [...]

Millorar la planificació

2007-12-09T18:19:00.000+01:00

L'organització és una eina clau a la vida. Jo no he estat mai d'agendes escolars en paper, però sí de recórrer a la memòria i de prendre anotacions que després acabo recordant. Tot i això, penso que necessito millorar la meva organtizació del temps. Mai m'ha acabat de funcionar fer servir programes com l'Outlook Express o similars que incorporen agenda, llista de contactes i client de correu electrònic. I no em plantejo dependre ni del telèfon mòbil ni haver-me de gastar un dineral per comprar una PDA.

Fa pocs dies, navegant, he trobat un sistema de planificació que em sembla interessant. I el vull compartir amb vosaltres perquè penso que pot ser d'utilitat o d'interès per a algú. L'ha ideat David Seah, que treballa amb qüestions de productivitat, planificació i disseny. I he quedat impressionat i entusiasmat amb alguns treballs que ha desenvolupat i que em sembla que poden permetre a qualsevol persona millorar en la gestió del seu temps:

El calendari compacte de l'any 2008: permet treballar en la programació de projectes i fer anotacions lineals. Aquí (Excel, 64 Kb.) hi trobareu una adaptació que ja inclou el calendari de festes de Catalunya per al 2008 (en espanyol). N'he fet una versió en català amb el calendari de festes locals de la Bisbal que es pot descarregar aquí (PDF, 56 Kb.).
El planificador diari de feina: permet anotar el que farem, preveure el temps que hi destinarem i comprovar si hi hem destinat aquell temps. A més, compta amb un espai per a anotar altres feines que puguin sorgir.
Fulls de comanda de fei na: com en els restaurants, permeten anotar una feina, els passos que tindrà i, fins i tot, preveure'n la durada. Em sembla el complement ideal per a tasques actuals o futures en coordinació amb el planificador.

David Seah ha desenvolupat més eines i plantilles, però aquestes tres crec que les incorporaré com a mètode de treball. A més, tenen com a avantatge que són de lliure distribució i estan a punt per a ser descarregades en format.

La teoria conspiranoica

2007-12-04T12:33:00.001+01:00

En aquesta ocasió us parlaré de la teoria de la conspiranoia. Aquesta és una paraula formada pels termes conspiració + paranoia i serveix per definir una malaltia, una mena d'esquizofrènia que porta als éssers humans a dubtar de tot i a veure fantasmes o a buscar tres peus al gat quan, si no és per alguna anomalia genètica de l'animal o per un problema de visió de l'observador, normalment tots podem constatar que en tenen quatre.

La pateixen especialment algunes plataformes ecologistes com SOS Empordanet, que tenen el problema de no tenir persones avesades en la lectura i interpretació dels textos procedents de l'administració. Però aquest càncer s'estén també a la resta de la societat a conseqüència de la desconfiança cap als governants -que s'han generat ells mateixos en no actuar correctament quan aconsegueixen la seva parcel·la de poder- i l'esvoranc s'incrementa quan aquests observen l'equivocat moviment ciutadà *. Fruit d'una mala interpretació, es cometen errades com oposar-se a coses que, en principi, estan bé, com no estar d'acord amb una normativa que regula la possible instal·lació d'antenes de telefonia mòbil. O dir que una planta de tractament de runes és un abocador. Quina credibilitat i quin favor fan a l'ecologisme entitats com aquesta?

Fa pocs dies em cridaven l'atenció un seguit d'informacions de 20 minutos, ADN, La Vanguardia i El País que parlaven de la contaminació de les aigües de Barcelona per agents cancerígens. El llindar recomanat per la Unió Europea és de 150 micrograms per litre d'un element, el trihalometà, que estava a 156,6. El tema, lògicament, em remetia a un paral·lel amb la situació dels nitrats a casa nostra, el llindar del qual està fixat en 50 mil·ligrams per litre per l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Els dos casos parlen de quantitats ínfimes, mil·ligrams i micrograms. La única diferència és que, en ser Barcelona, hi ha hagut un posicionament oficial i immediat de les concessionàries del servei i de la Generalitat i, en el cas de la Bisbal i rodalies, no.

I em pregunto: l'aigua deixa de ser potable per estar a 146 o 156 micrograms per litre de trihalometà o a 45 o a 55 mil·ligrams per litre de nitrats? Això vol dir que l'aigua -TOTA- ja deixa de ser potable? Es coneixen casos d'afectacions o morts per consum d'aigua? O en què s'hagi pogut determinar que era l'aigua el causant? Micrograms i mil·ligrams són una milionèssima part d'un gram i una mil·lèsima part d'un gram respectivament? Quants litres és capaç de beure una persona en un dia? Què fem: bevem aigua de boca, aigua de manantial o aigua purificada? I si ens instal·lem un aparell d'osmosi? Sabeu que alguns d'aquests elements els consumim amb el menjar? I si no podem menjar gaire de res? El preu de l'aigua envasada no és molt car? L'aigua envasada passa tants controls com l'aigua de boca? El fluor i el clor per què els deuen posar a l'aigua? Abans he dit que algú ven aigua purificada: què deu ser? Els mitjans de comunicació creen alarma a la captura d'un titular arribant a induir en el ciutadà una falsa percepció de la realitat?

Conclusió: em quedo amb l'aigua de l'aixeta. Tot i el mal sabor que pugui tenir, està més controlada que la de manantial i, encara que ens la cobren cara, és entre 100 i 250 vegades més barata que la dels supermercats. Pot tenir nivells més alts de substàncies en un determinat moment però no per això deixa de ser potable. I estem parlant d'elements que es troben en l'alimentació diària, com ara el cianur que porten les ametlles en dosis ínfimes. Oi que no ens menjarem 3 saques d'ametlles en cada àpat? Doncs això és el mateix.

Remenant he trobat una altra informació que he trobat genial. L'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) deia el 2006 que l'aigua de sis ciutats no era bona a través d'un estudi que havien elaborat. Us serveixo aquest oxímoron:

En rueda de prensa, la portavoz de la OCU, Ileana Izverniceanu, explicó que en estas seis ciudades las muestras de agua reflejaron que no era potable debido a un exceso de trihalometanos, pero ello "no significa que haya que dejar de beberla".

No dubto de les dades de l'estudi de l'OCU, però sí de la forma com les van presentar públicament. Aviam si haurem de corregir el concepte de potabilitat ja que, fins al moment i, segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, l'aigua potable és la que és "de qualitat acceptable" i, segons el de la Real Academia, "que se puede beber". Si no és potable, per què diu que se'n pot beure? Que ens vol matar, aquesta senyora o què? No crec que pogués carregar amb aquesta responsabilitat. I, per altra banda, estar poc per sota o poc per sobre del llindar vol dir que és no potable? Resumint: l'aigua és potable i apta per al consum. En el cas dels nitrats, es recomanava l'aplicació de precaucions només a una població de risc: nadons, embarassades, persones amb acidesa gàstrica i casos poc habituals de malalties relacionades amb la sang. Apta, per tant, per a tota la resta.

Per ampliar informació:

El de l'aigua és només un exemple de la teoria de la conspiranoia fruit del desconeixement o del mal coneixement induït amb intencionalitat dubtosa i amb una creixent indústria i comerç al darrera; s'amaneix amb la necessitat de vendes dels mitjans i l'alarma social que creen amb els titulars... I se serveix freda i sense rectificacions posteriors.

Altra cosa entenc que és preocupar-se per la qualitat de l'aigua que, efectivament, diria que ha minvat els últims anys.

----------------------------
* Ull! Sóc partidari d'oposar-me a les coses sempre que l'oposició estigui ben fonamentada i tingui una coherència i un sentit

Presentació

2007-12-03T22:29:00.000+01:00

Hola. Aquest és el primer cop que escric en un bloc. Sempre he estat poc partidari dels blocs i, més concretament, d'aquells en què la gent explica la seva vida, obra i miracles. Però diuen que les coses, per poder conèixer-se i, per tant, criticar-se, s'han de provar i, com que formo part del sistema, m'he d'integrar tot i algunes idees meves poc convencionals.

Aquest bloc no serà egocèntric. Per què? Perquè no m'interessa la vida de ningú; tothom té problemes diàriament i no entenc per què els problemes d'una persona han de ser més importants que els d'una altra. És absurd conèixer a algú pel que publica a Internet o per com diu que és, i no perquè no comparteix les seves dificultats cara a cara amb la família, amics o coneguts i el coneixem en la realitat. Potser és que la realitat és massa dura i és millor amagar-se...

Per tant, no vinc a parlar dels meus problemes ni a trobar consol ni refugi espiritual (per això resaria, aniria al psicòleg o m'emborratxaria), ni a amagar-me de la realitat sense afrontar-la, sinó a reflexionar de la vida en general o de la comunitat on visc i les comunitats virtuals on habitem dia a dia. Espero defugir l'excessiu personalisme tan inherent en aquests espais de la xarxa. Ho aconseguiré? Com a mínim ho intentaré.

Tot i el que he dit, entenc que el bloc pot ser una dedicació positiva com a exercici dautorreflexió i per deixar de banda altres preocupacions. I és un espai a través del qual es pot donar a conèixer un seguit d'interessos que no em fa res que siguin coneguts i que poden ser comuns i compartits amb altres persones.

Per què el títol "El bou mesquer"?

El motiu és haver vist aquest animal, que viu en ramat, en un documental molt recomanable de la sèrie de la BBC Planeta Tierra, d'11 capítols, en què s'han basat per fer la pel·lícula Tierra que es pot veure als cinemes en aquests moments.

La Wikipedia explica que els bueys almizcleros (bous mesquers, en català)

son animales sociales que forman manadas mixtas de entre 10 y 100 individuos durante todo el año, siendo más grandes en invierno.

Aquest aspecte, i l'esperit competitiu per a la seva reproducció i la capacitat per protegir-se en grup em van fer pensar en la societat on vivim, totalment primària en aquest sentit sent, en teoria, individus dotats d'una "intel·ligència".

El subtítol de Quatre reflexions de la comunitat on vivim va enfocat a poder parlar de la Bisbal, que és la meva comunitat, però això no vol dir que no parli d'altres comunitats on habitem diàriament, virtuals o de qualsevol tipus.

Una primera recomanació: La Rosa de los Vientos

Bé, per acabar aquest primer manifest antibloc xD us recomano el programa radiofònic La Rosa de los Vientos. En sóc oient des de fa molt de temps. Sempre m'ha agradat molt la ràdio i, durant anys vaig ser fan de José M. García, un dels pocs comunicadors que, independentment de la seva ideologia (la qual no m'importa), tenia la capacitat de transmetre i de convertir la màgia de la ràdio en espectacle o divertiment més enllà de la informació. Quan es va passar a Onda Cero, una allau d'oients vam passar-nos de la Cope a aquesta altra cadena generalista només pel personatge.

El costum de García d'excedir el temps dels informatius em va portar, un bon dia, a descobrir un nou programa. I em va impactar, perquè vaig pensar: "aquests tios estan sonats; de què estan parlant?". I em van enganxar. Era la tertúlia de las 4C (Cebrián, Cardeñosa, Canales i Callejo). Si no els havíeu escoltat mai, tractaven -i tracten encara- temes molt interessants, especialment si sou oberts de mentalitat i no us fa res debatre amb arguments. El presentador era un tal Juan Antonio Cebrián.

Amb el pas del temps, em vaig fer amic d'aquelles veus amables, d'aquells temes curiosos i, amb en Juan Antonio, vaig aprendre molta història. Tant gràcies als seus llibres, que vaig adquirir, com amb les seves narracions o Pasajes de la historia, una autèntica genialitat sonora que combinava la narració històrica, la divulgació i la música i que, en la seva veu, sonava a realitat present i tangible. Acabava de descobrir al -per a mi- millor comunicador que ha tingut la ràdio espanyola els últims anys; amb el valor afegit que a la vintena d'anys es va quedar cec i portava els programes i les seccions apreses de casa i les deixava anar en antena en viu i en directe, amb un gran domini, control i professionalitat. Turno de noche, La Red i Azul y verde van precedir La Rosa de los Vientos.

Cebrián moria als 41 anys el passat 20 d'octubre, massa aviat per a tots els qui l'apreciàvem per la seva gran qualitat humana ja que, tot i no haver-lo conegut, hi ha trets de la personalitat que no es poden dissimular. El 21 al matí, el dolor em va portar a escriure al diari Público.

A continuació us enllaço algunes pàgines on podeu descobrir part del llegat sonor que ens va deixar i que alguns guardem com autèntics tresors als nostres ordinadors:

En aquesta pàgina hi ha els enllaços al recull de Pasajes de la historia i Enemigos íntimos recopilats per l'amic Vallecillos i que un altre internauta va posar a la xarxa edonkey.

El programa segueix emetent-se actualment. A Juan Antonio Cebrián li dec moltes coses. I, si amb alguna cosa m'he de quedar, sens dubte, és amb l'esperit catxondo i amb la seva forma d'afrontar la vida, amb bromes simpàtiques com la de ser la reencarnació de la mòmia d'Amenofis IV que m'he fet meva entre algunes persones que m'envolten xD