tag:blogger.com,1999:blog-6372840934088149911.post-71799124048645120012007-10-29T08:44:00.000+01:002007-10-29T08:44:00.000+01:00La manifestació d'avui dilluns serà un primer altaveu públic del rebuig que diàriament, però de manera privada, els usuaris habituals de Renfe expressem davant el caos que estem patint.<BR/><BR/>Tot i així, no podrà ser suficient perquè aquells que han de rebre el missatge el rebin amb la suficient amplificació. La Plaça de Sant Jaume és massa petita per fer-hi cabre l'enorme malestar que sentim.<BR/><BR/>El que de debò ens cal perquè el que tingui orelles escolti, és una manifestació massiva, un dissabte o un diumenge, que ompli els carrers de Barcelona, una manifestació que reuneixi tots els afectats per la incompetència i els interessos obscurs dels nostres governants: els que patim diàriament el desastre de rodalies, els que creiem que el traçat de l'AVE hauria d'anar pel litoral, els que no volem que la Sagrada Família s'enfonsi, els que després del Carmel i els esvorancs de l'AVE no volem que la resta de Barcelona es converteixi en una ciutat devastada per la mala gestió de les obres públiques en aquest país, en definitiva: els ciutadans que, més enllà de colors polítics, creiem que la democràcia és, sobretot, que es governi d'acord amb la voluntat popular, i estem farts que interessos partidistes dels uns i dels altres ens estiguin fent perdre, fins i tot, la dignitat. <BR/><BR/>Vam ser els ciutadans els que vam aconseguir l'èxit de Barcelona 92 i la vam fer aparèixer al món com una ciutat modèlica. És hora que, de nou, siguem els ciutadans els que prenguem la iniciativa i ens posem per davant d'aquesta incompetent classe dirigent, perquè només si ens movilitzem i hi fem alguna cosa, podrem dir lícitament que no ens la mereixem.<BR/><BR/>"Ara mateix", de Miquel Martí i Pol:<BR/><BR/>Ara mateix enfilo aquesta agulla<BR/>amb el fil d'un propòsit que no dic<BR/>i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis<BR/>que anunciaven taumaturgs insignes<BR/>no s'ha complert, i els anys passen de pressa.<BR/>De res a poc, i sempre amb vent de cara,<BR/>quin llarg camí d'angoixa i de silencis.<BR/>I som on som; més val saber-ho i dir-ho<BR/>i assentar els peus en terra i proclamar-nos<BR/>hereus d'un temps de dubtes i renúncies<BR/>en què els sorolls ofeguen les paraules<BR/>i amb molts miralls mig estrafem la vida.<BR/>De res no ens val l'enyor o la complanta,<BR/>ni el toc de displicent malenconia<BR/>que ens posem per jersei o per corbata<BR/>quan sortim al carrer. Tenim a penes<BR/>el que tenim i prou: l'espai d'història<BR/>concreta que ens pertoca, i un minúscul<BR/>territori per viure-la. Posem-nos<BR/>dempeus altra vegada i que se senti<BR/>la veu de tots solemnement i clara.<BR/>Cridem qui som i que tothom ho escolti.<BR/>I en acabat, que cadascú es vesteixi<BR/>com bonament li plagui, i via fora!,<BR/>que tot està per fer i tot és possible.<BR/><BR/>Miquel Martí i PolAnonymousnoreply@blogger.com