Xiruquero-Kumbaià

El seu nom.

2009-11-14T12:23:00.001Z

Noms porten imatges. Noms porten idees. Noms porten fets. Noms porten imaginacions. Noms porten. Noms generen.
Què fora un mapa mort? Crec que un mapa sense noms fora un mapa mort.
Què fora una terra morta? Crec que ho fora una terra sense noms.

Caminem els quatre companys per un corriol fet meravella. Tal vegada a l’inrevés: una meravella feta –dita- corriol. El nom és corriol i el nom és meravella. No m’interessa ara la classificació del mot en nom, adjectiu o el que es vulga. El nom és corriol i el nom és meravella. I el nom és boix. I el nom és terra. I és llum. I és espadat.
El mallorquí no es pregunta com se diu. Es pregunta, què nom?

Caminem els quatre companys per un corriol fet meravella. Sota el pes recurrent, ara sí, ara també, ara aquí, ara a prop, ara sota el faig. Ara a l’infinit on perd l’esguard. Caminem sota el pes, immensament feixuc avui, del nom que ve i torna i se'n va i roman. Del seu nom.
Elena.

Ja no tornarem a caminar plegats. Al menys en aquest món. Avui els noms de tot i de cada cosa s’han amagat, s’han retirat, amatents. Avui tot es diu Elena.
Fins i tot aquest nus de la gola es diu Elena.

Elena.

El senyal i Sant Salvador

2009-11-02T11:50:00.001Z

“Has vist el senyal?”
“Sí, gràcies Maria Rosa…”

Ella devia patir per si jo errava el camí. Ja sap de quin peu calço, ja fa temps que ho sap. Però és clar, si el grup va endavant, cal estar amb el grup.

A més, avui s’han afegit al grup un parell –sigui dit amb el respecte que calgui a la justa reciprocitat- de “correcaminos” que no venien amb els veterans perquè, segons un d’ells que va venir un altre dia, ja fa un parell o tres d’anys, el que nosaltres fem son excursions massa curtes.

I posats per davant del vocal, tibant, tibant, el grup s’avança més del compte i el Xiruquero-kumbaià, que normalment va al darrera amb la seva badoqueria i la camera, resulta que es despenja del “pelotón”. Vet-ho aquí.

No hagués estat adequat de dir a la Maria Rosa que no patís, que aquells topants ja em son prou coneguts i estimats. Perquè, al cap i a la fi som un grup que hem sortit plegats i cal que arribem plegats. Tot i que uns quants vagin amb mitja llengua fora.

Però, això, els “correcaminos” no ho tenen present: el seu ritme és “el que cal” perquè ells son, diguem-ne, dels bons.

Mala peça al teler. Sí senyor. Mala peça al teler.

Mentrestant però, una nova excursió a Sant Salvador de les Espases, un lloc de gran bellesa emmarcat a ponent pel gran drac adormit, Montserrat, que juga a pentinar unes quantes boires.

I el Turó dels Ducs, impressionant com sempre i vetllant les Roques de l’Afrau, com espinada nua d’un altre més petit drac.

Del Coll de Bram l’esguard plana damunt el Tossal Rodó i convida al salt de gegant, impossible, damunt del Cairat, per arribar a Montserrat.

M’aturo, quan tornem al Coll de Bram, a fotografiar el Sant Bernat de Menthon que hi ha a mig camí del coll i del Pla del Fideuer. Ja fa molts i molts anys que hi és. El contrallum és preciós. El temps, curt: el que cal per a la fotografia i eixugar amb el propi barret la suor.

Després pel pas de la Bossa (on sembla que la perdien davant els bandolers els que volien conservar la vida), cap a vall, cap a Torreblanca.

Els abandonats camps de can Torrella ens parlen d’antigues vinyes.

Pensa, Xiruquero, en la peça que tens al teler si això seguís així.

Kumbaià, Déu meu, kumbaià.

2009-11-01T17:00:00.001Z

ALS EXCURSIONISTES

QUE ENS HAN PRECEDIT.

IN MEMORIAM

(La Creu del Pla. La Llacuna)

"Abans que els que avui us fem homenatge,

aprenguéssim del vostre mestratge

en cada passa i en tot moment,

vosaltres trescàreu pels vostres paratges

que avui son els nostres, també per un temps.

Un dia a desgrat,

per mor que sempre es massa d´hora,

cedíreu la motxilla i deixàreu el calçat,

que per fer aquell viatge no cal la vella amiga

que penjada a l´esquena us féu sempre costat."

………..

(Fragment del meu poema “Homenatge”)

Dia de Tots Sants de l'any 2009.

Suposem

2009-10-29T19:10:00.000Z

Suposem que una colla de gent gran agafa el tren de la Renfe al baixador de Torreblanca-Vacarisses per anar a Barcelona.

Al bar de l’estació la colla fa la cerveseta com a epíleg de la caminada. Però allí no hi ha guixeta. “Li paguen vostès al revisor…si passa…” és la informació rebuda per la colla de gent gran.

Suposem que el tren és còmode, està net i que la conversa flueix mentre els objectes de l’exterior s’entesten a passar ràpidament pel davant de les finestres. I que el sol ja s’ha amagat darrera les muntanyes.

Suposem que el tema d’aquests dies retorna a la conversa, com em passa a mi amb el pebrot vermell cru, que de tant en tant em torna el seu gust a la gola. Suposem que a la conversa hi plana la indignació contra tots els polítics, que tots son igual, que poc o molt –més aviat molt- tots hi foten la grapa, que no hi ha un pam de net….a més que el tal “Bitllet” (ja, ha, ja…), del Palau de la Música…

Suposem que no ha passat el revisor.

Suposem que uns quants de la colla, tots menys dos, es preparen per a baixar a l’estació de l’Arc de Triomf i que un dels dos que no s’aixequen els diu: “però que no baixeu a Catalunya?”

Suposem que la resposta és “ja agafarem el metro i transbordarem a Catalunya, que aquell senyor (petit moviment de cap alçant una mica les celles), diu que a l’Arc de Triomf no hi ha control com a Catalunya,…he, he, ens estalviarem el bitllet..”.

Suposem que els altres dos baixen a Catalunya i van a la cabina de control: “hem pujat a Torreblanca, aquí té la tarja daurada (la de jubilats)…quan diu?, un euro setanta cada u?…tingui, gràcies…

Suposem que això hagués passat avui.

I suposem, finalment, que algú es pregunti què cony vol dir el Xiruquero amb tot això que explica.

Vacances de Nadal i pessebre.

2009-10-26T06:26:00.001Z

El pessebre 2003 a Sant Mateu de Montbui,

quan el vam portar.

El mateix pessebre quan el vam anar a recollir.

La meva dona em passa l’enllaç a un bloc de pessebristes –gràcies maca!- on també parlen d’aquesta burrada de voler canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa.

Jo ja m’hi vaig referir fa pocs dies, sense posar-hi text, perquè sóc conscient de que l’hagués dit massa grossa. Com es pot dialogar sobre burrades?

Nosaltres ja tenim gairebé a punt el pessebre de muntanya d’enguany que portarem els companys de l’entitat excursionista. I com tants i tants excursionistes i ciutadans en general arreu del país, seguirem encantats amb les tradicions de la nostra cultura per Nadal.

Derrotar la muntanya?

2009-10-21T17:44:00.001+01:00

A un cim s’hi va per a derrotar-lo?

Hi ha cims que “tenen mania” a muntanyencs?

Un xiruquero-kumbaià com jo comprèn força bé el diàleg home-muntanya, comparteix la comunió home-muntanya. I la crida dels cims. I per damunt de tot, els estima i els respecta.

Però no entendrà mai que a la muntanya se la vulgui derrotar.

Només qüestió de llenguatge? Potser sí.

Però, una vegada més, repeteixo que el llenguatge no és innocent. No ho entenc.

1938 - 2009

2009-10-19T19:03:00.005+01:00

1938

2009
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=654237&idseccio_PK=1021

Expansions

2009-10-18T07:57:00.000+01:00

Quantes vegades no ens hem hagut de mossegar la llengua, d’aguantar injustament? Quantes vegades no hem de fer-ho encara?

Tot plegat perquè determinats “personajillos” (aquesta paraula em sembla molt escaient), fent us d’una més o menys petita parcel·la de poder, pressionen a d’altres sense cap consideració. Amb un cert poder i, naturalment, sense cap autoritat.

A aquests, els ofensors s’els reconeix la capacitat de fer-ho, sovint en nom de sacrossants principis i, en canvi, als ofesos només s’els reconeix el dret a aguantar, a baixar el cap.

Recordo ara el relativament recent afer de la violació de la intimitat a dos diputats del parlament de Catalunya per captació i difusió pública de missatges de mòbil. Que la publicació d’aquells missatges privats podia perjudicar-los, com de fet els va perjudicar?

“Que si fotin fulles” en nom del “dret a la informació”. Quina informació, el seu discurs des del faristol, el signe del seu vot? No. Dret a la informació, segons aquests senyors del CIC (Consell de la Informació de Catalunya), és espiar els missatges de mòbil.

I tenen, a més, la santa barra de:

“Amb tot el respecte institucional degut al Parlament de Catalunya, màxim òrgan de representació popular, el CIC pren nota amb sorpresa de la reprovació aprovada amb l’acord de tots els grups parlamentaris en relació amb la divulgació dels missatges pels mitjans informatius.” (la negreta és meva.)

I ofensa a més als lectors per considerar que som tant eunucs com per apreciar aquesta invasió de la privacitat de dues persones, com notícia.

Gremialisme barato. Gremialisme barato que es pretén vestir de principis per a qui s’ho vulgui empassar. Lluny d’autocrítica. Perdent una magnífica ocasió per a reconèixer modestament que en el seu gremi també n’hi ha que fan les coses mal fetes.

Ep, i estem parlant del que van fer periodistes, els que ho van captar i els que ho van publicar, dits “generalistes”. Perquè si entrem en això que se’n diu “periodisme esportiu”, aleshores que Déu ens agafi confessats.

I amb tot això què hi té a fer un ciutadà corrent subjecte a ser filmat al metro, a les carreteres, a casa “per la seva seguretat”, etc., a ser tractat d’imbècil volen fer-li creure que la violació de la seva intimitat és dret a la informació o la seguretat?

Doncs hi té a fer –vista la societat en què vivim- el que deia més amunt: aguantar, baixar el cap.

Per això em complau aquesta expansió d’algú que en un moment diu prou, i engega a pastar fang –amb d’altres paraules, això sí, que no seré jo qui critiqui- a aquells que s’irroguen el dret de trepitjar a qui sigui en nom de la “santa informació”.

Més d’una vegada m’hagués agradat i m’agradaria, a mi, poder tenir aquesta expansió. “Ustedes me trataron como me trataron..”

Per si de cas ho torna a necessitar més endavant, Don Diego Armando, li ofereixo uns quants sinònims de “chupar” que he trobat al diccionari: sorber, succionar, absorber, libar, chupetear, mamar.

Bloc d'intimitat

2009-10-06T12:57:00.001+01:00

De les rieres s'escolen sovint petits fils d'aigua, com desorientats del camí principal , per mor d'una pedra al lloc precís on no hauria de ser. I acaben un tros enllà, esmorteïts en modests xaragalls.

La riera segueix el seu curs alegre, decidit, recollint amatent aquells esglais en forma de fulla que, balancejant-se, com rient-se'n de la gravetat, es dipositen a les aigües per a emprendre un viatge sense destí.

Algunes però, cauen al xaragall. I el viatge te final a l'inici.

Per bé que és aigua el que hi ha a la riera i al xaragall. I es fulla la que viatja i la que roman.

D'un l'excel·lent -com gairebé tots- post de Foravial, per via de comentari, me'n va sortir un petit fil d'aigua que ara s'entolla en un dels clots dels records: un bloc de motxilla.

Dels d'escriure-hi i dibuixar-hi. Dels de prendre notes. Dels de deixar paleses vivències, itineraris, noms de companys, anècdotes, esbossos de poemes i tantes i tantes coses que una excursió desprèn, talment com es desprèn la rosada de l'alba. Dels que portàvem molts a la motxilla. Dels que encara algú portem a la motxilla.

Després de llegir-me el post vaig anar a remenar un dels calaixos i entre grogors de paper i alès de melangia he agafat un bloc. I n'he tret unes pàgines d'intimitat que vivien a la meva motxilla d'aleshores. "La" motxilla.

Va ser una excursió del 12-13-10-63, com vaig posar al bloc. El cap de setmana vinent farà quaranta-sis anys.

És més llarga la nota que el tros que ofereixo. Per dues raons: perquè em costa compartir les intimitats i perquè no voldria cansar ningú.

Mal estil

2009-10-05T19:56:00.001+01:00

O potser hauria de dir feina no gaire ben feta.

No son pocs els que escriuen als mitjans públics que tenen una més o menys dissimulada mania, per així dir-ho, a tot allò relacionat amb internet i ben especialment amb els blocs.

Tal vegada sigui aquella por atàvica a que la feina pugui perillar en un futur o potser al que més d'un considera un cert intrusisme. No sé si és aquest el cas de l'autor de l'article que diré.

Vet aquí que una notícia, que considero molt important, per la claredat i amplitud de la exposició, així com per la possibilitat que tothom s'hi pugui veure afectat, i que ha tingut una gran difusió a la xarxa, que l'"Avui" d'avui dona en paper, però amb uns titulars -i un text- que deixo a la vostra consideració:

"Una monja contra la gestió de la grip A"

Només al text trobem després, que la senyora Forcades és metgesa internista i Doctora en Salut Pública. No en el titular ni en els subtitulars.

Vaig llegir el text, dies ha, gràcies al Bloc "El Mosquit i el Camell" que va tenir l'encert de publicar-lo.

Com deia, avui el diari esmentat dona la "notícia", amb fotografia del videu gravat amb el discurs de la Doctora Forcades. Que sí, és monja. També.

Mal estil el del senyor Joaquim Elcacho en aquest article. Mal estil el del director del diari en aquest article. És la meva opinió.

La d'un blocaire que no té accés als sacrosants mitjans escrits. Ni ganes.

En vam fer una gra massa.

2009-09-28T11:56:00.002+01:00

Així ho escric al meu Bloc de Motxilla. Perquè és cert.

Es tractava de fer una excursió per a inaugurar la temporada, el que en diríem una “rentrée”.

Ves per on, afortunadament, l’excursió d’això dels senders de l’altre diumenge va ser cancel·lada perquè no hi havia prou gent per a omplir l’autocar. Jo ja no m’hi havia pas apuntat.

I aleshores, uns quants, anaven(m) aquesta setmana passada passejant el “mono” pel local social fins que va sortir la proposta de fer, pura i simplement, una excursió. Una excursió normal, de les d’anar uns quants a veure món, estudiant el camí i arriscant-se a fer marrada, o sia, simplement, una excursió, en comptes de les d’un pastor i tot un ramat al darrera seguint-lo, vagi per on vagi.

Vam ser set que ahir, diumenge, vam anar a fer una excursió circular: Vidrà-Vidrà voltant i traspassant la Serra de Curull pel coll de la Coma del Coll.

La bellesa d’aquests paratges és prou coneguda i pocs adjectius d’admiració s’hi poden afegir que no resultin redundants. Però vet aquí que el dia anterior havia plogut per aquest país i la combinació de camins fangosos i pedres i lloses lliscants, van fer que els corriols i els desnivells, resultessin força penosos.

Tant se val que la contemplació de la ufana aportava serenor d’ànim. Però no estalviava l’esforç afegit de vigilar de no anar per terra. Tot i així, en una moment o altre, ningú ens vam deslliurar d’un cop de cul a terra.

De manera que vam fer, fet i fotut, unes sis hores de camí efectives. Hores que, afegides a la tensió de vigilar on posàvem els peus, ens van deixar ben baldats.

Ep! Amb el rovell acumulat de l’estiu, sis hores son sis hores. Tanmateix una gra massa.

Al final, amb el cafè a Vidrà, va sortir allò –segurament és veritat- de que “això ja no és per a mi” i coses semblants, però dit amb cara de satisfacció, per una banda, i d’evident cansament per l’altra. I el J. ja gairebé recuperat de la rampa.

No puc amagar que, havent acabat tou i ben tou, mentre conduïa tornant cap a casa tenia la satisfacció (I que dolça!), que el grau de rovellament de l’estiu no era tal que una mica d’oli a juntures i frontisses no pugui arreglar. Ara, Xiruquero-kumbaià, a mantenir el ritme, creu-me.

Abans de tornar, a la plaça, vam fer la fotografia de grup de rigor. La publico, ja s’entendrà, amb totes les precaucions, no fos cas que, altrament, algun o alguns companys creguessin violada la seva intimitat de persones majors.

Enllaç necessari.

2009-09-26T16:20:00.001+01:00

Hi ha moltes ocasions que determinats posts i articles val la pena llegir-los, de manera que es posa un enllaç en el text i endavant.

Però hi ha d'altres ocasions, menys freqüents, que la importància del text a recomanar exigeix la màxima publicitat, com el que avui enllaço, de manera que cal posar-lo en portada, fer-ne un post, per a donar, en la mida del possible, la màxima publicitat.

Creieu-me. Aneu a El Mosquit i el Camell.

Se'l ven

2009-09-25T12:28:00.000+01:00

No és que sigui molta quantitat de vi, però per a uns quants -pocs- àpats, n'hi ha prou.

Ignoro perquè, però el fet és que l'Emili es ven el Lambrusco.

Si hi esteu interessats contacteu-lo a ell directament.

“El meu mal no vol soroll.”

2009-09-23T13:49:00.000+01:00

És una vella dita, molt comuna en aquesta meva-nostra llengua, tant rica en expressions, que va morint d’inanició, d’abandonament culpable.

Em ve sovint al cap aquest darrers dies, en que les notícies sobre l’afer del Palau de la Música tenen ja la dimensió omnipresent de les portades i encapçalaments dels mitjans de manipulació social, (no, no m’he equivocat: no son d’informació social), i a nombrosos blocs.
Tots aquests dies, el "papu" de la grip nova o com li vulguin dir, es bat en retirada davant el nou, i sembla ser que molt sucós, pot de merda. Com la grip del pollastre i tantes altres perles “informatives”.

Ara s’està produint allò tant poc acceptable, al meu parer, però perfectament legislat, que se’n diu “alarma social”. No he trobat mai ben legislat que el jutge, en el seu exercici d’interpretació de la llei, hagi de poder decidir o no una privació de llibertat per la norma de valorar l’existència –real o suposada- d’ ”alarma social”. Molt em temo que, si es seguís enllà en aquesta deriva de l’ ”alarma social”, tornaríem a les execucions a la plaça pública.

El mal del Palau no vol soroll. Cap mal vol soroll. Que el soroll, per definició, és la corrupció del so.
Vol la feina acurada, intensa, serena, independent, de la justícia. Sense soroll, sense “alarmes socials” que puguin enterbolir el recte criteri d’aquells qui estan cridats per ofici –i tant de bo per devoció- a separar el gra de la palla, a provar, valorar i sancionar.
I vol informació. La màxima que sigui possible en funció de la millor garantia de no interferència en la recta instrucció del sumari. Informació seriosa i respectuosa.
Però, en cap cas, soroll.

D’acord, parlem del Palau, d’un símbol. Quan va cremar Montserrat, fa anys, ens vam esfereir. No tant quan va cremar, no gaire més tard, el Montsant. És injust, però és així.
I els símbols ens dolen més per tot el que representen.
Però, precisament per això, cal voler totes les garanties que s’anirà fins al final de la recerca de responsabilitats. De TOTES les responsabilitats. “Amb llum i taquígrafs”, però sense soroll ni “alarmes socials” induïdes i/o manipulades.

Han robat al Palau. D’altres han permès –ni que sigui per omissió- que això passés.
Han posat en perill una de les més estimades institucions culturals del País.
Han llençat part dels impostos dels catalans. Han llençat part dels meus diners.

Aquest és el mal. Que vol justícia. No escàndol, no soroll, no esquitxar-se de merda els uns als altres per veure qui en surt més emmerdat.
El meu mal no vol soroll.

Goig

2009-09-14T17:31:00.001+01:00

Tinc posat a la meva llista de blocs un bloc, excepcional, dedicat als goigs.
No en parlaré ara, dels goigs. Crec que ho vaig fer un dia.

Molts excursionistes (o com se sol dir ara per a marejar la perdiu, per part dels atletes de muntanya, excursionistes "tradicionals"), tenen o tenim en gran estima -molts en fan col·lecció- aquestes expressions gràfiques, poètico-musicals, del devocionari popular.
Està clar que no només excursionistes, si no altra gent.

El d'avui té prou relació amb el nostre mon. I és tota una joia. Convido a veure'l.

No n'hi ha prou

2009-09-12T07:17:00.000+01:00

En els comentaris al meu post anterior, ahir vaig escriure això:

"Avui, onze de setembre, al telenotícies migdia, la presentadora ha presentat disculpes de TV3 per la pallasada objecte del meu "post". Sigui d'on sigui que ha arribat la protesta -que no serà pas d'aquest modest bloc- l'important és que la protesta hi ha estat.

Demanen excuses? D'acord. És la seva obligació. Però no n'hi ha prou: una cosa és que s'excusin per no haver pogut establir contacte amb un corresponsal, perquè se'ls ha anat la llum o perquè han ensenyat una fotografia per una altra.

Però una bajanada preparada, planificada i emesa és una declaració formal de mal fer. I això, a qualsevol institució seriosa es rectifica per via de destitució o dimissió."

Queda dit.

Aquí hi ha el videu de la disculpa que, l’Avui té penjat al seu web.

Cessi a qui calgui o dimiteixi vostè, senyora Terribas.

2009-09-10T21:47:00.000+01:00

Fa una estoneta, acabant de sopar, veig-escolto el missatge institucional del President de la Generalitat de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, per TV3.

Immediatament després, apareix l’actor que al programa “Polònia” fa les imitacions del President senyor Montilla i, talment com si fos en aquell programa, fa un esquetx curt, de pallassada més o menys simpàtica com sol fer en el programa, tot donant gràcies pel suposat aplaudiment del públic( a la intervenció del President de veritat de fa uns segons?) i acaba amb un prou!

Em quedo astorat.

Però, què cony han pretès fer a TV3? Una brometa?

Però, què cony han pretès fer, enfotre-se’n?

Però que han pretès fer?

Acabo de mirar al “Youtube” per si hagués estat ja penjat el vídeo del missatge institucional i de la pallassada que l’ha seguit. No he trobat res encara, que pugui il·lustrar el que dic. Ja hi serà, segur.

El senyor Montilla, que no és el president que jo hagués triat, que és president en contra del meu vot en el seu moment, és el President de Catalunya i, per tant, el meu President. I exigeixo el màxim respecte a la figura institucional del President de Catalunya.

TV3, amb aquesta pallassada, no ha respectat la figura del president de la Generalitat.

Que d’uns anys ençà TV3 ha anat de mal en pitjor és, simplement, una evidència. Que, pel que fa a la programació, se soluciona simplement canviant de canal o tancant l’aparell.

Però aquesta manca de respecte que denuncio passa de taca d’oli, va més enllà de l’incompetència per a situar-se a l’espai de la xabacaneria, de la, repeteixo, manca de respecte al nostre President.

I això exigeix dimissions: sigui de la persona responsable de la programació d’avui, sigui de la senyora Mònica Terribas, directora de TV3, si no cessa immediatament al responsable o si hi ha donat el vist-i-plau.

A la retina

2009-09-09T21:21:00.000+01:00

O potser no és pròpiament a la retina on s'emmagatzemen les imatges, però és igual. El fet és que solem dir que ho guardem a la retina.

Paraula aquesta prou bonica, doncs si hi afegim un bar -cosa fina també-, ens surt una barretina, peça que m'encanta, tant per ella mateixa com pel sentit que se li dona quan els carallotets progres, que tant poc hi tenen a sota, l'usen per a identificar el pensament nacional que comparteixo.

El fet és que em vaig oblidar la màquina de retratar en la nostra - la dona i jo- anada a Castella i, en conseqüència, molt sovint m'he trobat fent el gest, com a les pel·lícules de l'oest llunyà, però sense desenfundar, perquè res hi havia per a desenfundar. Em vaig deixar la màquina.

Una mica d'estar per casa, però prou eficient, fa temps que vaig enganxar un "velcro" (m'agraden aquests noms de marca que acaben sent noms de cosa, com ara "cel·lo", "wamba" o "velcro"), al tirant esquerra de la motxilla i un altre a la funda de la màquina, de manera que resulta tant còmode com aquell que duu les targetes de presentació a la butxaqueta petita de l'esquerra del pit de l'americana i només ha de fer el gest, si és dretà, de creuar la mà damunt del pit i oferir la targeta.

És clar que això pot resultar poc entenedor per a tota una generació que només una vegada, a un casament, i perquè el van obligar els pares, s'ha posat una americana o que ha vist les targetes de presentació remenant en una capsa de papers del pare o la mare. Però ho poso d'exemple perquè la majoria de visitadors del Xiruquero-kumbaià això ja ho entenen, i als altres -amb les meves disculpes- els encoratjo a que gaudeixin del plaer de posar-se un dia un trajo.

Doncs sí, és molt còmode creuar el braç, prendre la màquina de retratar i atrapar, per així dir-ho, aquella imatge que es té a la bar-retina. Però resulta que ben poc faig servir la màquina de retratar no anant amb la motxilla i, aquesta vegada, em vaig endur la motxilla, amb la funda enganxada amb el seu "velcro", però sense la màquina a dins perquè l'havia usat a casa.

I és clar, no és el mateix fer servir la pròpia eina que haver d'estar emprenyant: "reina, deixa'm la màquina". De manera que he fet molt poques fotografies en aquesta nostra i curta estada per terres castellanes.

Em pregunto, les imatges que recordo, algunes de ben especials o ben boniques, d'aquesta estada, com les recordaré? Les recordaré un temps més llarg o més curt que si sabés que puc anar a l'ordinador a veure-les?

Ho recordaré més bé o més fidelment? o per contra l'inevitable distorsió del color de la fotografia serà substituïda per l'inevitable distorsió del temps?

No ho sé. Potser el record, en aquest diàleg no foto-foto amb la màquina de la dona, es decantarà només pel cantó de les fotografies? O primarà l'altre record visual?

Fet i fotut és del tot cert allò que som animals de costums. Si més no, parlo per mi.

No m'estic però, de posar una fotografia d'un raconet deliciós del poblet on érem hostatjats, amb un detall que em va cridar l'atenció i que, després de veure'l en d'altres construccions tradicionals, em va aclarir un llibre que vam comprar: les teulades amb, només, la filada inferior de teules.

Noves experiències

2009-09-04T18:39:00.000+01:00

En un programa de ràdio de fa molts, molts anys, que portaven a terme dos monstres de la ràdio d'aquell temps, els senyors Dalmau i Viñas, començaven amb un "arresulta ser....".

Doncs "arresulta ser" que visc la nova experiència, en aquest moment, d'estar llegint els blocs que segueixo normalment en un escenari molt especial: estic al mig de la plaça d'un poblet castellà, proper a Segovia, petit, eixerit, al costat de la qual hi ha l'hotelet en el que ens hostatgem. Xuclo el senyal del wifi de l'hotel, que arriba fins aquí sense problemes.

De tant en tant, algun nano ve a xafardejar i és esbaldit per un parell de senyors grans: "no molesteis al señor, venga, a jugar!

M'he posat gairebé al mig de la plaça a una taula de bar de plàstic d'aquestes que donen les companyies cerveseres, en aquest cas Mahou i una cadira de la mateixa paternitat que, molt amablement m'ha cedit el bar del costat. No el "meu" hotelet. I estic al mig de la plaça perquè a la terrassa del bar hi peta aquest sol castellà que parteix la closca pel mig si no vegiles.

El del bar m'ha portat una bona gerra de cervesa (és Mahou?, probablement), fresqueta, que està molt bona. "Seguro que estarà usté bien aquí?". Sí, muchas gracias.

(Ara tres nois espigadets em miren i comenten, fotetes, però correctes).

Que per què no em connecto a l'hotel? Doncs perquè no té terrassa exterior i dins, no es pot fumar. "Con la Iglesia hemos topado amigo Sancho!". Si senyors, amb "la nova Església" hemos topado amigos Sanchos.

De manera que no podria "navegar" amb una cerveseta i un cigarro. O dos.

L'amo de l'hotel, prou amable en tot el demés, es veu que no té prou cintura per a fotre'm una tauleta fora, cosa que sí que té el del bar del davant, tabernari i ple d'humanitat, com a mí m'agraden els bars.

(Ara passa una iaia i m'observa una mica de reüll: buenas tardes señora...con Dios...)

Tanmateix una nova experiència de la que m'agrada deixar constància i que, probablement tornaré a repetir perquè encara serem uns dies per aquests verals.

Ja ho veus amic Sancho del bar, con la nova església he topat. Demà, probablement em tornaràs a posar la tauleta i, demà, segur, tornaré a pensar:

"Purs"? ...a la puta merda!!

Sobresalt

2009-08-27T12:51:00.013+01:00

Passeig relaxat pel bosc.

Sorgeix el sobresalt.

Els ninos s’assemblen massa als infants.

Només un nino.

Però la mort trenca el relaxament del passeig pel bosc.

D’Irto i Carruves.

2009-08-22T21:03:00.004+01:00

Si més no, donar un voltet de matí, quan els raigs del sol encara no s’apropen a la verticalitat.

Agafar el cotxe, l’esmorzar –i beguda!!- i anar a veure d’on arrenca el camí que, un altre dia, quan les condicions siguin les adequades, ens permetrà de voltar la Mola d’Irto, pujar fins les runes de Sant Marc i després a la punta de la mola.

Avui no toca pujar. Avui només l’aproximació, veure els seus peus, els contorns. Guaitar. Estudiar el mapa. Preparar la descoberta. La meva descoberta, és clar.

Per tot arreu –a uns llocs més que a d’altres- molts hi passen. Però el camí de cadascú, l’excursió de cadascú, és un camí únic. O així ho crec fermament jo.

Probablement “Irto” vingui del Erectus llatí. De fet en italià existeix la paraula “irto” i té, entre d’altres, aquesta mateixa acepció de ert, dret. Veient la mola a una certa distància, sobretot pel cantó de la carretera d’accés al camí que hi mena, la que uneix Gandesa amb el Pinell de Brai o baixant pel cantó de Pàndols, hom no té altre remei que trobar ben encertat el nom.

El dia que hi vaig ho faré pel mateix cantó, per tornar a passar per la Vall de Carruves, una vall oberta, ampla, lluminosa, que no manté ja exemplars de l’espècie que li va donar nom: el garrofer. O carrover. Que fa carroves, garroves, etc.. La Ceratonia siliqua. Ja fa uns anys, a Amics Arbres van publicar-ne un article molt interessant.

I és que, com em va explicar un veí, home del país, els garrofers només arriben, de mar amunt, fins passat el Pinell. I la Vall de les Carruves, que ja no en té, devia ser el darrer reducte abans de la Terra Alta, on no té res d’extraordinari que l’hivern faci baixar les temperatures fins a deu graus sota zero. I devia haver-hi exemplars remarcables, doncs la toponímia de la vall guarda també el nom d’un punt concret, on hi ha un maset, que és el de Carruva del Frare.

I el garrofer no resisteix baixar de cinc graus sota zero.

Quan hi vagi passaré per sota la paret de la mola i miraré de trobar el començament –ep, només el començament, per curiositat- de la via que explica en Marsal, on es veu una pedra ben bona. I m’asseuré a ganyipar al costat de les restes de l’ermita de Sant Marc, per a fer temps abans d’arribar a dalt, que, anant-hi de dret, es perd el plaer de ser conscient que es té la fita a l’abast de la mà.

Bé. L’excursió és a punt. Només falta la data.

La mà d’un treballador no embruta.

2009-08-14T06:56:00.001+01:00

L’altre dia vam anar a visitar unes vinyes amb un altre veí. L’amo –i treballador- de les quals ens va convidar a fer-ho matinet, de manera que a les vuit ja érem als cotxes per anar cap al terme, doncs anar-hi més tard hagués estat força més incòmode per la calor d’aquests dies.

Vam anar passant per camins empolsinats, vells camins sovint de ziga-zaga que salven petits desnivells, amb vinyes a cantó i cantó, amb petites clapes de bosc de pi i alguna alzina escadussera a les zones més pedregoses i de difícil –o nul- aprofitament per a la vinya.

Aquí i allà, com esquitxant el territori, petits masos fent la sentinella, parets blanques alguns, d’altres mostrant la pedra, oberta com pell envellida, d’altres simplement en runa, testimonis d’un poblament isolat, auster i difícil, feliçment superat: ara guarden unes quantes eines, accessoris del tractor, unes quantes pertinences per a quan toca ser-hi.

De fa poc, a les vinyes, hi ha aparegut un altre tipus de petita, gairebé mínima construcció: el lloc cobert de connexió de la canonada major amb la que subministrarà l’aigua al sistema de rec gota a gota de la vinya, gran salt endavant d’uns pocs anys ençà. De fet, l’aigua de l’Ebre no va arribar als pobles de la Terra Alta fins a la dècada dels vuitanta pel que fa al subministrament de les cases. Més tard encara, arribaria al terme amb la construcció d’una complexa infrastructura d’abastament que ara permet el rec gota a gota per a activar quan el pagès ho creu convenient.

No cal dir-ho explícitament: quan algú estima la seva feina resulta prou evident. De la manera com es toquen els sarments, com es remenen els gotims, com s’escapcen els brots, com la mirada encerta a distància i amb precisió aquell cep que no va bé, s’evidencia l’estimació. De la mateixa manera que es veu en d’altres oficis com es prenen i remenen les eines, com s’agafen, belluguen o llegeixen uns papers.

Em va faltar agilitat mental per a simultanejar l’atenció a les paraules i explicacions de l’amo amb la complaença visual de les seves vinyes, ceps ben arrenglerats, jugant a la llunyania amb la perfecció de l’efecte perspectiva, els tubs de rec, penjats a un pam de terra, fent la sensació del traç del llapis que vol interpretar damunt el paper aquella perspectiva. I els meus peus ensorrant-se lleugerament, entre filera i filera, a una terra flonja, amable.

Després, la conversa a peu dret, quan el sol ja comença a insistir a fer-nos fora, sobre els preus d’enguany de les varietats, la distribució, el consum i aquestes putades de fer donar positiu si et fan bufar després de prendre un got de vi amb el dinar.

La pols de la terra, a les espardenyes, és una benvinguda. No fa nosa. No embruta.

Fa anys, quan algú avançava la mà estesa per a encaixar la de l’altre i aquest avisava que estava o havia estat feinejant, l’encaixada es produïa igualment i qui havia estès la mà deia: “la mà d’un treballador no embruta”.

Potser un dia la feina ben feta, enriquidora i emancipadora de l’home, tindrà la consideració social que es mereix. I que va tenir. Potser.

A Pàndols

2009-08-02T13:15:00.004+01:00

Cal aprofitar les hores matineres si es vol fer un passeig per les muntanyes en aquests dies de calor i en aquestes contrades de la Terra Alta. Així doncs, entrepans a punt i sortir doreta.

El matí s’ha llevat prou clar i no és encara hora de calitxes. El garbí fresqueja dalt de la Punta Alta de la serra de Pàndols, més coneguda ara com a Cota 705 degut al monument a les víctimes de la batalla de l’Ebre i l’anomenada “Ruta de la Pau” (sóc incapaç d’entendre per quins set sous s’anomena així una ruta que, punt per punt, assenyala els llocs on es produïren els fets bèlics més cruents, més sagnants).

Els Ports i la muntanya de Santa Bàrbara, des de Pàndols

Al bosc encara hi ha molts pins aterrats per la gran ventada de l’hivern passat. Posa la pell de gallina veure la quantitat de combustible sec que hi ha al bosc. Dalt, a prop del monument, una torre de guaita d’incendis. I segueix el garbí amb alenades moderades.

D’allí on hem deixat el cotxe surt un corriol que, cap a llevant –més o menys- ens porta a l’ermita de Santa Magdalena, un lloc deliciós, també enlairat on a més de l’ermita hi ha una àrea de lleure. El corriol és curt, però una delícia que gairebé fa venir ganes de donar el “bon dia” a l’eixerit i solitari margalló. El lloc, en aquesta hora està solitari i gaudim de la vista del cantó de la Mola d’Irto i la Serra de Cavalls.

L’ermita pertany al terme del Pinell de Brai i, lògicament, és tancada. Destruïda durant aquell conflicte va ser refeta els anys cinquanta. Actualment fa molt de goig.

A cantó i cantó hi ha dues petites naus obertes que tenen, cadascuna, un llar de foc i uns bancs de pedra. Lloc adient per a passar-hi la nit en cas d’emergència que nosaltres fem servir per a menjar-nos els entrepans, ben asseguts al banc i arrecerats del vent.

Ara el vent encalma. Quan anem tornant cap al cotxe, s’instal·la al bosc aquella sentor de pinassa calenta que, essent agradable, recorda el perill del bosc a l’estiu.

Vull saber els noms dels Herois

2009-07-22T21:33:00.006+01:00

HONOR I GLÒRIA ALS HEROICS BOMBERS,

VICTIMES DE L’INCENDI D’ORTA DE SANT JOAN.

Només cal una mirada superficial a qualsevol diari per a saber noms i cognoms de polítics i politiquets de primera, segona, tercera o quarta fila, que han anat a Orta de Sant Joan, uns perquè hi havien d’anar, suposo, d’altres per a sortir a la foto.

No hi cap problema en saber-ne noms i càrrecs.

Però cal molt més que una mirada superficial per a saber els noms dels Herois del GRAF, unitat d’èlit dels Bombers de la Generalitat que treballa a primera línia de risc, que van resultar morts, en nombre de quatre i molt malferits altres dos.

Entre La Vanguàrdia, L’Avui, Vilaweb, Canal de Notícies de la Generalitat, El Pais, etc., he pogut esbrinar el següent:

Ramon E. Fill del Palau d’Anglesola, resident a Mollerussa. (Vilaweb en dona el primer cognom: Espinet) Mort.

David D. Fill d’Almatret, veí de Lleida. Mort.

JA, de Tremp. Mort.

Jordi M. De la Pobla de Segur. Mort.

Pau C. De Lleida. Molt malferit.

Josep Mª P. De La Pobla de Segur. Molt malferit.

Es pot llegir notícies de detencions de persones que, suposo, pel dret a la privacitat fins que no hi hagi sentència, s’identifiquen (¿!) per les inicials. I en d’altres ocasions, amb una discrecionalitat esfereïdora, fins i tot de víctimes, es donen noms i cognoms.

Però que pot tenit tot això a veure amb persones com els nostres bombers? Quina privacitat s’ha de salvaguardar?

Els nostres bombers no son “fulano A” ni “mengano B”. Els nostres sis herois tenen noms i cognoms que han de ser coneguts de tot el Pais al que han servit amb risc de vida, com el serveixen els seus companys.

Ja sé que no serveix de res que el Xiruquero-kumbaià EXIGEIXI el noms i cognoms dels bombers morts. Però Catalunya i cada ú dels catalans, tenim dret a saber els seus noms i cognoms i homenatjar-los com es mereixen.

Sense litúrgia.

2009-07-21T07:13:00.002+01:00

Teules perfectament arrenglerades, que la humitat de l’hivern ha tacat de grisor.

Terrats de rajola vermella, emblanquinats.

Eixides enrajolades. Eixides florides, hortets de miniatura.

Cases boniques. Cases de casal, vidriera al portal. Carrer amable.

Amunt, enllà, més disperses, altres cases son els forats al formatge de pins i sureres del turó. Son unes altres cases, cases de qualsevol lloc.

El sol, en eixir, il·lumina la paret d’una d’aquelles cases abans de fer desmai damunt les del poble.

Sentor de mar. Xiscle d’orenetes. Vol rabent de falziots. Ara el sol daura els cabells del turó de Sant Sebastià.

La terrassa és petita, però prou eixerida. Bado a la barana, el matí de bonhora, en la meva oració sense litúrgia establerta.

Sento l’aigua de la dutxa. Quan no la senti em giraré, per veure-la despullada mentre s’acaba d’eixugar a costat del llit desfet, on el llençol, únic abric, testimonia la passada nit d’estiu. I m’hi acostaré per a passar el nas fregant la pell, encara un xic humida.

Davant la cala una munió de petites embarcacions de lleure oscil·len, al ritme de les ones, ancorades a les boies. A l’esquerra el port esportiu.

I la platja. Aquest estrany espai de sorra del que els matiners prenen possessió clavant el parasol, talment com el conqueridor que hi planta la bandera.

Mar bella, mar blava, escuma blanca. Onades. Sol fort a la platja.

Gent banyant-se.

Mar traïdora. Una d’aquelles barques és la de Caronte?

Udol, proper, d’una ambulància. Sacseig. Angúnia.

A la nit llums tènues al passeig, nit sense estridències. El far de Sant Sebastià pinta de llum el cel amb les seves passades rítmiques.

Un altre matí torno a obrir la porta de la terrasseta. Núvols a ponent creixen i s’esvaeixen, com una paràbola dels dies.

I torno a mirar, amb aquests meus ulls que no arriben a comprendre, les teulades, les eixides, els carrers.

Bado a la barana, un altre matí de bonhora, en la meva oració sense litúrgia establerta.

Llafranc.