De sentiments i altres patiments... de Raül Navarro

Els cucs del parc

2009-10-15T09:05:00.004+02:00

Pedrín no tenia més de set anys físics, perquè el percentil vital era molt més madurat, com a xiquet de la postguerra, cadell dels vençuts. El primogènit d’Esperança “la Curra” i el “tio Córdoba” es llançà molt prompte als carrers d’una Oriola color sèpia. Amb tan curta edat el ‘zagal’ ja s’oferia com a jardiner dels panxacontents. Un bon dia, però, la senyora d’un d’aquests casalots el va requerir des de la porxada. Sorprenentment – no era dia de pagament – li va lliurar un paquet que, si atenem al seu pes, contenia un bon tros de pernil. Un aliment que a ca Pedrín només rebia invitació –en rodanxes semitransparents - la nit de Nadal. Els darrers anys, Pedrín s’havia hagut de conformar amb tastar el blanc, la cansalada. I no sempre, que també recordava haver xuplat la corfa amarga. Sobretot, en arribar-hi els menuts; Sempre malalts, sempre amenaçats...

Imaginem-nos el goig del xiquet mentre acudia a corre-cuita a l’encontre amb sa mare, amb els germans. I amb el pare, si aquest tornava prompte del camp... No trescava els carrers, els volava. Hi havia qui assegurava haver-lo vist flotar, unflat com una bufa, sense respirar... Només una imatge al seu cap, l’escena que protagonitzaria en arribar al cau. Per fi, ja no hi faltaria menjar a taula. I si el pernil era blanet, convidaria també els iaios i Manolete, el seu millor amic... I tot gràcies a ell, amb només set anys i escaig!

A colps, es va obrir la porta i el correu del tsar es va anunciar davant sa majestat a qui va lliurar cerimoniós el paquet tan valuós. Esbufegant, sense alè i amb veu botijosa va relatar la història mentre esperava orgullós el premi, l’explosió d’alegria de la mare... Contràriament, però, li brollaren moltes llàgrimes. Tantes com cucs s’alimentaven del record d’un porc a l’interior del paquet. Silenci, només un abraç - el més fort que Pedrín rebria mai d’Esperança - per mirar d’aixoplugar les restes d’una innocència que mai més no tornaria. A cau d’orella, la mare va fer prometre a Pedrín que no diria res al pare. El nen obeí i callà. Dos verbs que aprengué a conjugar abans que a sumar. Però no ho va oblidar mai.

Ningú no m’abraçà a mi fa uns quants dies quan des del cotxe vaig albirar les siluetes rogenques d’un jocs infantils, coronant la part més alta de la maltractada zona esportiva de Sant Vicent, al Raval d’Oliva. A l’igual que mon pare em vaig apressar a donar-li cos al miratge. Finalment, les autoritats locals tenien a bé concedir-nos una part de la nostra reivindicació, el dret a gaudir d’una zona d’esplai digna. Tan digna com qualsevol altra del poble. I la gent jove ja tindria una excusa menys, i una raó més, per vindre a viure al barri vell/bell. Si més no, jo me l’imagine com un pulmó verd, un punt de trobada perquè el veïnat comence a respirar alleugerit dels anys d’abandonament...

Per contra, m’hi vaig topar amb una desagradable realitat. Els ravalers som uns ciutadans de segona i, com a tals, els nostres xiquets jugaran amb les deixalles dels tobogans, balancins... que l’Ajuntament ha retirat del passeig i que seran substituïts per d'altres de nous i homologats. Com diu un bon amic: “i és que els nostres fills no estan homologats!”.

D’igual manera, una altra porció del nostre particular pernil se l’han enduta els nostres carrers, els quals s’han hagut de conformar amb pedaços, amb empastres que no solucionen el mal estat dels vials i que amb les primeres pluges han tornat a mostrar les vergonyes. Mentrestant, altres avingudes del poble es fan i es refan senceres; una i altra vegada, tantes com subvencions... Per al Raval, només apanyos i pedaços sobre la mil·lenària catifa morisca. Per cert, bonica forma de commemorar el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels legítims pobladors.

Però ocorre que ara ja no són temps de callar, ni d’obeir i, per descomptat, tampoc d’oblidar.

Raül Navarro Vizcaíno

Article Publicat a la revista Safor Guia el 8-10-09

Aquest estiu ravalegem !?

2009-07-31T01:14:00.002+02:00

L’Àngela i jo celebrem aquest estiu el tercer aniversari del nostre atracament al port del Raval d’Oliva, un dels centres històrics més grans, bells/vells i desconeguts – a dòsis idèntiques - del País Valencià. Encaixat entre dues sorolloses carreteres: l’elitista i destrossa-paratges de l’AP7 i la popular, la travessa-pobles N-332, convertida en un embús permanent que fa gairebé insuportable el trànsit diari per la segona població de la comarca de la Safor.

Superada la fase romàntica – “m’agrada passejar pels carrers del meu poble i descobrir en cada racó les empremtes…” – tastades unes quantes glopades d’amargor i de realitat, ja podem assegurar que ens hi hem integrat, que ja ens sentim ravalers. Ravalers orgullosos, endogàmics, compromesos, decebuts, actius, acollidors… Personalment, no conec una altra manera d’integrar-s’hi que adoptant tots i cadascun dels trets identitaris del barri. Un barri amb gent tan extremadament generosa, com recelosa de qualsevol canvi susceptible de caure en el pou de les desil·lusions, tantes vegades reomplit amb paraules buides, amb promeses de papereta...

I mentre una gran part del poble ens concep com a marginals, com una espècie de reserva federal d’ètnies minoritàries, els ravalers – els nouvinguts i els de soca-rel – en canvi, ens sentim marginats, oblidats, menystinguts… L’efecte que produeix aquest cúmul d’adjectius és tan cruel i injust que la majoria ha après a segregar una substància que adorm els sentiments i narcotitza l’autoestima ferida. Com a mostra un botó: mentre el Pla Zapatero renova avingudes senceres cap a la platja d’Oliva, al Raval ens hem de conformar amb pedaços (‘remiendos’) que “ja es faran negres i es dissimularan” (?!?!)

Però no baixem les veles i un grup de persones – jo m’he pegat a roda – li furtem hores a la nostra quotidiana existència per dedicar-les a fer i refer barri. A l’associació de Raval-Gerreria ens reunim els dijous en una mena de teràpia de grup: aprenem a estimar-nos el barri com a pas previ i imprescindible per a aconseguir el reconeixement dels altres. I és que amb prou feines sabrem fer valdre els nostres drets si abans no som conscients de les nostres possibilitats. Que, d’altra banda, en són moltes. N’estic convençut. I com jo, la majoria de gent que visita el Raval per primera vegada. Una percepció que, malauradament, no és compartida per una part majoritària de la classe política local. Aquesta va ser una de les primeres desil·lusions com a novençà al barri i a l’associació, la incomprensió del regidor/a de torn que assistia amb incredulitat al nostre desplegament de queixes, suggeriments, propostes… “Parlem del mateix barri ?” – estic segur que això és el que es degué preguntar .

El/la polític de torn encara no sap per on cauen, però nosaltres anem fent camí i guanyant-nos, a poc a poc, el respecte i la confiança del veïnat, a força de treball i de xicotetes conquestes. La demostració és que per primera vegada la plaça Ganguis, el cor neuràlgic del Raval-Gerreria, va reunir 300 persones – ara ja sabem les que hi caben – en el primer sopar veïnal amb motiu de la recuperació de la tradicional festivitat de Sant Antoni dels focs, el 13 de juny passat.

Les activitats hi continuen aquest estiu: el 8 d’agost, a les 20 hores, la comunitat britànic ens ha organitzat una festa per donar-nos a conèixer alguns dels seus costums. El dia 22, a partir de les 22 hores, la companyia “La Cle” hi actua en un improvisat escenari a la plaça. Per últim, el matí del 5 de setembre els més menuts tenen uns tallers de manualitats, entre el quals hi ha un de danses, amb la col·laboració dels amics i les amigues del Grup Raval i Vila…

No cal dir, amic lector, que t’espere per compartir-ho amb tu. Junts podem ravalejar, que és el verb que m’he agenciat per a aprendre a estimar el meu barri, la meua terra.

Raül Navarro

(article publicat el 30 de juliol a la revista Safor Guia)

La meua Esperança s'ha marcit

2009-04-21T01:03:00.003+02:00

La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…

L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones/mares/àvies/besàvies/rebesàvies de… Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes… A mi, els últims anys em va regalar molts somriures i les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de l'espectacle. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…

Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…

Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I la meua Esperança s’hi instal·larà. Hi trobarà una casa de nines blanca, amb finestrons blaus que s'obriran de bat a bat a un jardí d'olors i colors. I a les vesprades, a les vesprades passejarà per l'horta amb el iaio Pedro i la filleta que morí d'un mal de cap. I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossets fidels.

Nota: Aquest article el vaig escriure el mes de març de 2008 en honor a la meua àvia, Esperança Ballesta Sánchez que s'apagava a l'hospital. La meua iaia però, em regalà un altre any de somriures. Finalment, em deixà el passat divendres en silenci, com hi va viure. Encara no li he plorat. I no se si això és està bé o no... T'estime iaia, t'estime.

Aquesta remor que se sent

2009-03-13T00:33:00.002+01:00

M’he pres la llibertat d’agafar els versos de Miquel Martí i Pol per tal d’explicar el que estic sentit darrerament. "Aquesta remor que se sent no és de pluja". Fa temps que escoltava un zumzeig que volia dir-me alguna cosa. I si no ho feia era perquè probablement jo no volia sentir-lo o perquè els sorolls que m'acomoden el confonien. Sortosament, quan les restes del run-run se m’arrelaren a l'oïda em provocaren un efecte de pèrdua de la verticalitat. Sota els peus, la terra tremolà el suficient com per a no tornar a ser la mateixa...
Aleshores, sobtadament, apareix un nou silenci, una pau diferent que et duu altres veus que, com jo, han decidit defugir la callada col·lectiva per convertir-se en alguna cosa que naix amb vocació de clam. Aquestes veus em reomplen els silencis i donen sentit a les meues ansietats des de fa uns quants mesos. I és que tots plegats hem aconseguit compondre una mena de cant a l'esperança. Hem obert un forat amb forma d'arc de mig punt des del qual proposar una nova mirada a la història, la cultura, les tradicions de la Safor... Amb especial atenció al patrimoni que alguns, amb febres megalòmanes, s'entesten a enderrocar, cobrint amb les seues runes les nostres senyes d'identitat, carregant-nos sobre les nostres esquenes la responsabilitat compartida per la desmemòria col·lectiva. Destruint tot allò que ens farà créixer com a societat, que ens procurarà una millor qualitat de vida, un futur com a poble.
Totes i tots conegueu els exemples, el nostre patrimoni ha minvat considerablement a tot arreu de la comarca. Potser ens hem retardat, massa, però tot no hi és perdut. Ara és urgent evitar la desaparició d'un dels darrers testimonis de la nostra horta. L'ombra de la pala amenaça amb enfosquir, per sempre, la lluentor de l'Alqueria Romaguera. Un edifici, probablement anterior al segle XVIII, lligat a una important nissaga gandiana que ha donat tres alcaldes a la ciutat. La nostra 'alqueria blanca' s'hi troba en perfecte estat de conservació. Tot i això, volen tombar-la. Al seu lloc hi faran una zona verda, curiosa manera d'insultar-nos la intel·ligència.
Des d'Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni (http://arcdemigpunt.wordpress.com/) proposen convertir Romaguera en un centre d'Interpretació del món rural. Primer però, ens cal salvar-la. I aquest divendres, 27 de febrer, a les 19.30 hores, les veus de la nostra comarca s'uniran al Teatre del Raval de Gandia. Els nostres poetes (JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO I JOSEP LLUÍS ROIG) protagonitzaran el recital: Tornaveus d'una alqueria, amb la complicitat musical de CRISTINA MARTÍ.
M'afegisc, per tant, a la remor que s'alça. Companyes i companys, reomplim-nos els pulmons de l'aire que se’ns hi ha negat i bufem, bufem ben fort, tots plegats, només que siga per aixecar la tan necessària polseguera...

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

L'estrela d'Enol

2009-01-25T23:00:00.004+01:00

Conta una mil·lenària llegenda celta que el Llac Enol, a Astúries, va ser en un principi una gran plana amb cabanes de pastors en ella. Els més antics encara la recorden: “una vegada va vindre una Senyora” de nit i va demanar posada. Cap pastor li la va donar. I és que tot i que la dama era molt bella, el seu semblant màgic va infondre por al veïnat. Només a l’horta de Los Acebos hi va haver una família de pastors que sí que li van oferir allotjament. La dona no va parlar, però els va advertir que si tenien ramat al camp, l’arreplegaren perquè a l’endemà seria un llac. I així va succeir. Qui era la dama? En l’origen de la llegenda, potser estaria la Deessa Mare Creadora, la Terra, coneguda pels celtes com La Deva. Per als cristians, segles després, seria la Mare de Déu de Covadonga o La Santina. De fet, la tradició popular també recull la història d’una llàgrima vessada per la verge com a origen del llac. A l’actualitat, en el Llac Enol es troba submergida una imatge de la verge, que cada 8 de setembre és elevada per a traure-la en processó.

Allò més semblant a les sensacions que desitge experimentar amb el naixement d’un fill/a és l’arribada del meu primer nebot. Huit mesos planificant tots els detalls previs i posteriors a la seua aparaulada aparició: ja sabeu, els recurrents debats sobre els noms més adients - i que al final ens agraden o no en funció del bon ús que altres en fan d’ell - cóm cal educar-lo, els trucs de la iaia, els consells de la coneguda d’una amiga, del psicòleg de la tele… Jo entenc el meu primer nebot quan es va agobiar en sentir-se tan planificat i va decidir donar-nos una lliçó d’espontaneïtat i improvisació.

Per començar, avança el seu rellotge i guanya a la vida tres setmanes… El desafiament continua: per tal d’evitar especulacions sobre “el que podia haver passat si naix el xiquet dimarts i tretze”, es presenta minuts abans que finalitze la supersticiosa jornada. Hi va mantindre la incògnita fins el final, perquè va trigar més d’una hora a fer-nos saber la data del seu aniversari. Més de 60 llargs minuts de dolor per a la meua germana i d’angúnia per al meu cunyat, convidat de pedra a la dantesca coreografia. Finalment, s’hi presentà. Els seus primers ‘uè, uè’ ens sonaren com miols que trencaven la fredor de la sala d’urgències… És impossible descriure amb paraules, fins i tot amb imatges, quin aspecte té la primera mirada a la vida que t’espera. El meu nebodet però, ho afrontà amb arrogància, perquè va obrir de bat a bat els seus ulls incolors desmostrant una curiositat inusual que ens reomplí d’aigües salades la caiguda de les galtes.

La tercera tassa del brou de la nostra sopresa ens la vam haver d’engolir tot d’una. Com si no empassar-nos més ràpid l’amargor pel desconcert que ens produí el so d’unes lletres que es posaren d’acord per convertir-se en el primer tret identitari del meu nebot. Amb els dies, el nom propi ENOL ha acabat conquerint-me, com ho va fer el seu nou propietari des del moment màgic del seu naixement.

Sabeu, hi ha qui diu que tots els fills anomenats amb aquest nom s’envolten de fortuna gràcies al poder que genera la influència de les aigües del llac Enol...

Article publicat a la revista Safor Guia el 29/01/09

Hi ha vida al cementeri

2008-12-18T17:27:00.002+01:00

D’acord amb la mitologia africana, el cementeri d'elefants era un lloc on anaven a passar els últims dies de vida els elefants moribunds. Com si es tractara d’un tressor ocult, al segle XIX hi havia qui cercava l’indret per fer-se amb l’ivori que es trobaria a l'amagatall fantàstic. Si no tot, part del mite és veritat. La llegenda va sorgir a partir del fet que els esquelets d'elefants es troben freqüentment en grups prop de l’aigua. Segons sembla, quan pateixen algun tipus de desnutrició cerquen instintivament les fonts amb l'esperança que el líquid els permeta recuperar-se. Els qui no ho aconsegueixen però, mostren nivells cada vegada més baixos de sucre en la sang, i acaben morint.
Trac a col·lació la llegenda del cementeri d’elefants, no perquè vullga caure en el tòpic i recurrent paral·lelisme amb la situació en què es puguen trobar els/les nostres majors, a casa dels familiars o a les modernes residències-hotel. No és la meua intenció plantejar cap debat moral al respecte, i molt menys jutjar ningú. Entre altres coses, perquè crec - i si no l’experiència, com gairebé sempre, ens ho fa palès – que totes dues opcions poder arribar a ser tan vàlides i justificades com es vullga.
D’una banda, moltes famílies no poden cubrir les necessitats bàsiques dels seus majors, perquè socialment hem canviat, perquè la cura que abans queia com una llossa sobre les esquenes de les dones, avui, afortunadament, ja no és possible per la justa incorporació al mercat laboral. En una hipotètica societat igualitària, la situació econòmica tampoc ho permetria en molts casos. L’estructura familiar i social s’ha transformat, fins i tot la mentalitat de les persones grans, les quals entenen que a una família on tothom hi treballa, o perquè l’espai és reduït…, haver d’atendre-los genera grans dificultats. No cal dir, per tant, que en molts casos, l’opció de la residència, no és perquè es deixe d’estimar l’avi o l’àvia, és perquè no se li poden donar totes les atencions necessàries al domicili, d’altra banda cada vegada més impersonal, menut i aïllat.
Afortundament, també ha canviat el concepte de residència (espai on s’apliquen unes atencions, que comparteixen persones amb problemes semblants, en un entorn ajardinat...) respecte a l’antiga imatge de lloc de reclosió, d’abandonament... Tot i això, la majoria de les persones no poden accedir a les poquíssimes places de les residències públiques. I això vol dir que, també en aquest cas, la qualitat del servei que rebrà la persona gran podria estar en funció de la capacitat econòmica de les famílies per costejar un centre privat, per garantir l’hipotètica – i no sempre certa - relació qualitat-preu. I és que també està el factor negoci i una residència no deixa de ser una empresa amb ànim de lucre. Per tant, també depen de l'animositat lucrativa de la gerència i de l'afecció sobre els serveis que s'hi oferten.
La qualitat però, no respon només a criteris economicistes. A casa, o la residència, per a mi és molt important la qualitat, no entesa com a servei, sinò com a dignitat al final del camí. Que si vivim mols anys - les estadístiques no diuen el contrari - tingam garantit el millor dels comiants (per a mi, somiant, com m’agrada viure) o, si més no, el dret a què algú ens hi proporcione un tracte humà. Quina paradoxa, còm si no caldria tractar a les persones ? Tot i això, em reitere, un tracte humà fins a la fi.
Que l’absència de memòria social, de records ordenats en fitxers coherents, no siga excusa per a folrar les cadires amb els nostres cossos. Que l’afectiva, eixa sí que no desarrela, perquè ens és inherent, en qualsevol de les nostres etapes, fins i tot quan fuig la mirada, t’abandona el somriure o es desaprenen els tripijocs que converteixen les paraules en converses...
Al cementeri de la memòria, potser el cos jau mort, però el cor hi batega. I es sent en pau, viu quan l'acaronem.
Sabeu què ? Per a mi, allò màgic dels elefants, al seu exili d’ivori, és la conducta davant la mort dels seus congèneres. Hi ha qui diu que no els abandonen, que els hi fan costat, vetlant-los, fins i tot, quan ja hi són cadàvers.
"Com et veus, em vaig veure i com em veus et veuràs, tot és qüestió de respecte no d'edat…"

Raül Navarro

Publicat a Safor Guia el 16/12/2008

Foto: 1600 x 1200 - 391 KB - upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4c/P...

No la toqueu, si us plau, no la toqueu...

2008-12-18T17:16:00.003+01:00

Definitivament, València ja s'hi troba més a prop de ser alguna cosa... Molt més que cressol de les famílies 'com Déu mana', de les 'originalitats' de Calatrava, de la dues vegades 'popular' Copa de l'Amèrica, de la Fòrmula I... Fins i tot, té la seua pròpia versió de la baronessa Thyssen. Recordeu, recordeu l'aristocràtica amenaça: "Buscaré altres amants de la naturalesa com jo i ens lligarem a cada arbre per impedir que els eliminen...". O dit d'una altra manera: "Si Gallardón no atura les obres, m'emporte les col·leccions d'art..." I qui diu que no sabem copiar? La nostra adaptació perifèrica poc o res ha d'envejar. Carmen Alborch, tota una 'ex' de luxe, ha trobat, per fi, sentit al seu autodesterrament i l'ha mamprés amb la defensa del patrimoni desnonat, el de la pala a la porta... Fa poc, contemplàvem colpits els plors mediàtics i sense consol televisiu de la socialista davant la desaparició de la Casa de la Palmera, un símbol de la ciutat que s'hi resisteix agònica a ser, literalment, només memòria col·lectiva del poble... Amb més raó que un sant, Alborch ha acusat Barberà d'insensible i ha condemnat "l'acarnissament" de l'Ajuntament cap el barri de Cabanyal. I és que el malograt immoble podria haver-se rehabilitat i utilitzat com a equipament públic, integrat en la zona ajardinada, sense perjudici per als propòsits urbanístics...
Tot just, el final que algunes i alguns implorem per a l'alqueria Romaguera, al gandià districte de Santa Anna. Els condicionants són els mateixos... I a més, ací qui governa és el PSOE... Però serà la pressió de la dreta local, o la impressió que aquest alcalde, en realitat, s'hi troba més cómode inaugurant centres comercials... La qüestió és que a Romaguera també li han aplicat la pena màxima i el seu enderrocament serà qüestió de mesos.
Caldrà agenciar-nos Tites o exministres? Encara que siga per mediatitzar la rabiola... O per què torne a brollar la sensibilitat d'antigues plomes compromeses...
Exclosa dels notaris socials, traïda pels qui manen... Qui tindrà cura de la memòria col·lectiva ?
I a mi, que em vénen al cap els planys de Piera en veure perillar la seua Drova:

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre montanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per estimar-la.

Raül Navarro Vizcaíno

Publicat a Safor Guia el 13/11/2008

Trescant el cor

2008-10-20T18:44:00.005+02:00

Una passejada pels racons de la història, la poesia i la llegenda de la ciutat comtal d'Oliva

descarregeu-vos la ruta en pdf

L'home de la gosseta*

2008-09-25T09:14:00.006+02:00

Els nois del 74 ja no són aquells que avui en tenen 34. Han deixat de ser-ho. I s'engoleixen a glopades curtes i en xopitos d'un sol ús l'amargor de la sobtada. ¿Cóm si no empassar-se'n per la gola, sense anestèsia, l'aspra descoberta ? I és que un dia algú més jove t'assenyala i tot canvia quan t'identifica com a l'home que passeja el seu gos...

I, a més glòria, tot just quan el noi del 74 havia decidit encarar-se a la muntanya. Acovardit però amb passa ferma, per allò de distraure l'atenció del sacrifici. Que cada gota de suor no esdevinga rastre o, almenys, que se la xuple el camí i s'hi confonga amb la terra humida abans que quelcom rastrege l'aventura pretensiosa…

Però, una vegada has arribat dalt - alenant com un porc, amb el fetge a una mà i vigilant amb l'esquerra que el cor no abandone el seu caixó - es pot saber qui controla que la nit s'enfosquisca el suficient per esborrar-hi les marques de l'etiquetatge ? Pas possible ! Raó per la qual, acabem com a la porta d'escola, classificant-nos en funció de la data de caducitat, per èpoques, amb una selectiva naturalitat. Els uns / les unes, que decideixen amuntegar-se al voltant d'una foguera, amb el comboi de la torrà, sense pressa, que d'això es tracta, d'estirar la nit… I tot i ser els mateixos riures del 90, ja no sonen igual... O potser siguem nosaltres els qui hem perdut el ritme, incapaços de quedar-nos amb la cançoneta...

Per contra, els/les del 74 som més pràctics i ens estimem més assegurar-nos el sopar tirant mà del socorregut entrepà de formatge, les cacaues i l'ampolla de vi… Tampoc necessitem la llum per mantindre'ns la mirada i busquem la foscor, traslladant tot el poder a les nostres paraules. Les quals, despullades de responsabilitat, brollen desvergonyides, directes i veritables... I abandonarem la festa els primers, perquè no necessitem de tripijocs per tal que els nostres cossos s'hi troben. No ens calen motius, objectius que assolir…

Els nois del 74 ja no som aquells que prompte en farem 34. I quin goig, la deliciosa contradicció que macera el meu cos !!!!

Meravellosa contradicció
aquesta de desitjar, com un cos jove,
un món nou amb nous mots
i expressar-ho amb el tacte
d'un bell nu que no alena,
marbre de fred,
magnífic (Pep Piera)

Raül Navarro Vizcaíno

* Article publicat a la revista Safor Guia el 25/09/08

La pell com a frontera*

2008-09-04T11:39:00.004+02:00

La pell com a frontera… Com una closca que ens protegeix, que té cura i/o es compadeix de nosaltres. Sota la qual fiquem el nas i ens amaguem, per olorar-nos les nafres de la vida, per llepar-les i alimentar-nos amb el suc d'amargues victòries i ensucrades desfetes. On tu eres tu, perquè no t'assembles a cap altra forma humana, enclaustrat entre les parets que folren el cos, per dins, de veritats verges…

Per fora, la pell com a frontera excloent. Falsa, perquè és impossible classificar-la, perquè està tapissada amb centenars de matisos que l'aclareixen, l'enfosqueixen, li donen un aspecte jove, madur, tendre, rude... Més o menys alié a les esquerdes... I és que tot i que s'entesten a encasellar-nos a partir del color de la pell i d'altres trets externs, en l'espècie humana no hi ha races pures. En el món dels animals sí que és encertat separar cada espècie per races, ja que tenen característiques genètiques diferents entre ells. En canvi, els humans compartim gairebé el mateix codi genètic. Per tant, la gent confon – amb major o menor intencionalitat - el terme raça (concepte biològic) amb un altre anomenat ètnia (concepte cultural), el qual fa referència a un grup humà que, per raons culturals, és diferent dels altres i que en molts casos vol conservar aquesta diferència (!!!!). La llengua, la manera de viure, la forma de relacionar-se, la religió, per exemple, són elements que caracteritzen les ètnies com ara els marroquins, els romanesos, els afroamericans, els llatins... els gitanos.

I així ha estat que és, com al meu poble s'ha alçat una frontera falsa entre ètnies cimentada amb excuses... Geogràficament tan accidentada com ha estat possible protegir d'hipocresia mitja galta, la majoritària, la socialitzada... l'excloent...

Per contra, amuntegada entre racons de vistes meravelloses, hi trobem l'ètnia gitana en un estat d'exili auto o semi-imposat, segons es mire. Les seues gents, cada cop més ensimismades en sí mateix, s'estimen més girar el cap i fer bons – per acció o omissió – els estereotips, a reivindicar l'orgull de ser diferents...

—Antonio, ¿quién eres tú?

Si te llamaras Camborio,

hubieras hecho una fuente

de sangre, con cinco chorros.

Ni tú eres hijo de nadie,

ni legítimo Camborio.

¡Se acabaron los gitanos

que iban por el monte solos!

Están los viejos cuchillos tiritando bajo el polvo.

(Lorca)

NOTA: Diumenge passat vaig assistir per primera vegada a un acte multitudinari del poble gitano. Només hi érem tres paios... Jo hi tenia por, mentre encarava la frontera costera amunt... Afortunadament, el temor social, geogràfic, econòmic... va esdevenir angoixa cultural. Em preocupava no saber moure'm amb naturalitat entre la diferència i que es notés. Que ofengués algú amb la meua ignorància... Per contra, vaig gaudir de l'experiència... Entre altres coses, perquè feia temps que no rebia tantes atencions... I tan sinceres, de pell endins !!!!

Raül Navarro Vizcaíno

* Article publicat a la revista Safor Guia, on tinc el privilegi de col·laborador-hi.

** A la foto, el de taronja sóc jo (per si algú no se n'havia adonat)

Una alqueria està contextualitzada, qui la descontextualitzarà ?**

2008-07-23T12:51:00.004+02:00

"Si la democràcia no fa participar el poble dels valors de la cultura es tracta d'una democràcia malalta, segestrada per una minoria de gestors rics i incults" Josep Ballart

A hores d'ara, no sóc tan ingenu com per a creure que l'assumpció de teories proteccionistes sobre conceptes com el patrimoni, la llengua o el territori significa dur-les forçosament a la pràctica… I és que darrerament estem constatant que la divisa del progressisme es cotitza molt a la baixa... I això em decep i em dol, però sobretot em preocupa.

Molt més que l'altre terrorisme, el que em mostra les cartes, el que no amaga i presumeix com un titot del seu menyspreu cap els testimonis (materials i immaterials) que ens han llegat i que tenim l'obligació de tornar als qui vindran… Cap a aquest tipus d'inconsciència profitosa, n'estic preparat. Que tot i formar part d'un poble de posar l'altra galta, n'estic fart. Ja n'hi ha prou que ens obliguen a buscar-nos en altres teulades, a trobar-nos sota l'eixopluc d'altres sostres, mentre prostituïm casa nostra… Però, com dic, a aquesta tipologia de proxenetes, els tenim clissats, per evidents. Per contra, protegim-nos dels altres, que la traïció només ho és quan l'ha comesa algú a qui estimem…

Oh Diei ! Salva'ns dels qui han posat el patrimoni en mans de la dreta. Dels qui ara guarden silenci… I deixen fer… I esperen… I aguaiten...

Salva'ns dels qui observen, amb misteriosa complicitat, com s'hi repartiria sobre el paper el pastís de la platja de l'Ahuir. Donen el vistiplau a qui no li tremola el pols quan ordena arrabassar un racó verd autòcton 'perquè només són quatre canyes plenes de rates', al costat de les runes de Peons Caminers... I en aquests casos sempre s'hi actua amb contundència, que el ciment no és tan brut i hi cap un edifici de vuit plantes… I tots contents, els constructors i els construïts, el veïnat també.

En el cas de l'alqueria de Romaguera - com que encara no han entrat les rates, com que tampoc s'hi tracta d'un lloc de reunió per a personatges de 'dubtosa moralitat' els quals s'hi banyen mostrant públicament les 'seues vergonyes' - cal 'vestir el santo un poquito'. Així doncs, ens trobem davant d'un edifici d'escàs valor i completament descontextualitzat, en la línia d'altres construccions com les barraques que hi ha a l'entrada de València… Així, les reivindicacions de quatre rojos sentimentals (3.089 sotasignants, per a ser més exactes) no en poden frenar els propòsits urbanístics previstos, el progrés social que Santa Anna es mereix.

Potser tinga raó el líder de la Plataforma: Una vegada esborrats els nostres paisatges, després de vestir l'horta 'amb bragues de formigó', quin sentit té conservar aquestes velles construccions rurals enmig dels grans edificis ? No queda bé ! Està… DESCONTEXTUALITZAT. I la memòria… La memòria ja se sap, és selectiva i capritxosa. I si volen memòria, per això estan els museus. Tombem-la doncs, tombem-la només signen els propietaris, no siga cas que s'hi fique un grup d'okupes i tinguem que traure-los a 'garrots' com els 'peluts' eixos que s'atrintxeraren a les alqueries de La Punta (recomanem veure el documental A Tornallom)

A hores d'ara, no sé si pensar que l'alqueria de les Torres, el xalet de Monzó, la Pilarica, l'edifici Ausiàs, la Cafeteria Liberty o l'antiga Clínica Pellicer… van desaparéixer també en trobar-se descontextualitzats i si aquesta serà la sort d'altres edificis com el de Peons caminers, la guarderia Wilson, la Torre dels Pares…

Hi ha qui assegura que el senyor Mut té en la seua taula dos calaixos: Al de l'esquerra s'hi troba el misteriós catàleg d'edificis protegits, el 'salvocoducte' de molts immobles en perill d'extinció. En l'altre calaix, l'esperada revisió del Pla General. Què difícil elecció per a un govern municipal de majoria socialista !!!!

Senyor Orengo, la memòria, també és social. Què pensaria Sant Francesc de Borja en veure descontextualitzat el Palau Ducal ?
Una alqueria està contextualizada, qui la descontextualitzarà ?. El descontextualitzador que la descontextualitze... alqueriaromaguera@hotmail.es

Més informació:

Patrimoni Verd / Elements Eco-culturals
http://www.patrimoniverd.org/home.htm

** Article publicat a Safor Guia

Passejades

2008-07-14T09:05:00.001+02:00

M’agrada passejar pels carrers del meu poble, contemplar les cases i saludar el veïnat que va amunt i avall traginant amb les seves cabòries. Mire les seues cares, els seus ulls, i si puc més endins, i fem un intercanvi de paraules banals i ens preguntem per coses que en realitat no contestem, perquè tant se val… I és que amb això ja n’hi ha prou perquè tots plegats fem un somriure i ens alegrem d’haver-nos vist. Jo, que realitze una ràpida radiografia –deformació professional- que m’aporta una idea aproximada, no tant de la realitat, com del personatge que vull reconèixer en els trets identitaris característics. Racials, de totes totes, al meu barri: per gitanos, per paios, per anglosaxons, per ‘precolombins’... No és meravellós ? I el meu veïnat que detectarà en la meua hospitalitat caldosa els símptomes del nouvingut que es pensa que arrelar i aterrar són dos verbs sinònims...

M’agrada passejar pel meu poble, sobretot els capvespres d’estiu, i tenir la sensació que els carrers i les places ens tornen a pertànyer, que es recuperen vells hàbits de comunicació considerats extingits més enllà de la frontera ‘quitranada’ on creix la vila nova... I les portes que s’obrin de bat a bat mostrant com a fruit converses delicioses, amb saboroses veus que regalimen paraules de calidesa...

M’agraden les passejades descobertes pel meu poble. Les proposades pel desaparegut Domènech Fullana, de qui em conta el meu nou amic – una altra troballa immerescuda – "que era una persona meravellosa en molts sentits. I un enamorat incondicional del Raval... Sempre àvid de conèixer més i més sobre el seu poble, i sempre gustós de compartir-ho, sense les cabòries envejoses que tan sovint traspuen en molts ‘sabuts’ investigadors". Passejades, per tant, amb pinzellades d'història i d'historietes, desconegudes per a uns, la majoria, i oblidades i/o ignorades per a altres... Ignorades com a cosa que no té valor, més enllà de l’especulador i l’immobiliari. O potser salvades "in extremis" perquè s’amunteguen en algun racó, si tenim sort i la memòria pateix la síndrome de Diògenes. Trobe encisadora la possibilitat de tastar noves sensacions allà on abans senzillament no hi olorava. Quin goig! pensar que on xafaré ara, altres hi feren camí molt abans que tu i jo... I que m’en dius d'imaginar-nos-en com i per què ? Que cada passa en realitat val per dues, perquè en té una altra que ens afegeix allò ja contat, ja succeït.... Que cada racó, ara serà redescobert...

Mentre passegem pels carrers del meu poble em recorda el nou amic les paraules de sant Pere Crisòleg: "els antics visqueren per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix".

I dic jo, que nosaltres també haurem de deixar la nostra empremta !!!

Raül Navarro

Visca la bogeria !!!!

2008-06-25T19:22:00.004+02:00

(…)La reflexió compta, tenim pors, ens les provoquen, quedem perplexos davant la paràlisi psicològica, no ens entenen i els déus tan contents.
Què he fet jo, sinó ser una persona normal en unes circumstàncies agobiants? Quina culpa tinc jo de ser diferent, si la diferència és la riqueza d’eixa societat perplexa?
No m’autocastigue, sóc valent, que els altres els foten si no m’accepten; sóc vàlid, com un altre. Que tinc problemas, i qui no en té? Però els disimula covardament amb un DVD d’última generació o qualsevol galindaina (…)
Fragment d’Eulògia de la debilitat de Josep Carles Català Castelló. Publicat al llibre Sentiments (2005) del Col·lectiu Obertament.

Ocorre que perdem massa temps, hi dediquem molts esforços en desenvolupar mesures de seguretat que ens permeten identificar a temps les peculiaritats de les persones, sobretot si aquestes es troben poderosament - i perillosament - pronunciades. Perquè tenim por a que algú se n'adone de la nostra incapacitat per reaccionar davant la diferència. Temor a que ens delate el desconcert de la nostra mirada quan ens trobem amb quelcom en cadira de rodes, d’una altra raça o amb un home/dona que besa les paraules d’amor d’un altre home/dona.

Afortundament, el manual de primers auxilis que hem instal·lat a les portes de la nostra consciència -moral- sol traure'ns de l'entrebanc. La millor improvisació, la que està escrita. Ja podem posar cara de ‘progres’ - tan natural, per sobreactuada - i continuar endavant. Prova superada…

Però ocorre igual que amb el ‘Frenadol’, que frena els símptomes del refredat però no el cura... Per contra, l'ús continuat i abusiu produeix l'efecte contrari i perllonga la sensació d'esgotament físic i anímic, atrofia els sentits, narcotitza els sentiments…

Per això poques vegades hem estat capaços de veure més enllà (comentava el desaparegut Salva que van passar més de 20 anys abans que algú es fixés en una foto seua…) de botar-nos els sistemes de seguretat.

A la nostra comarca ja fa huit anys que es va constituir la primera associació cultural de l’Estat, el Col·lectiu Obertament, els membres del qual tenen forçosament un denominador comú: pateixen una malaltia mental greu. Sí, tenen una malaltia. Sí, mental. Sí, greu. Però que no els impedeix crear. Tot el contrari, és una ferramenta terapèutica i rehabilitadora. "Es busca la capacitat i la sorpresa on s'espera discapacitació i cronicitat. Esperant allò més sa i creatiu del seu ésser".

Molt bé, ja els hem identificat. Ara, no cometa'm l'estupidesa de perdre'ns les cançons que tornen a brollar de la veu dormida de Mari; les paraules boges de Josep Carles, per poeta; la passió sense límits de Sergi… O el llegat de la follia de Salva, que va demanar - per escrit - la implicació dels polítics locals per acabar amb les guerres, la fam… Salva, cavaller de les causes perdudes. Es marxà Quixot, somiant.

Els qui hem tingut la sort de travessar la mirada estem agraïts per la lliçó constant… Enhorabona pel Premi Abril 2008. Visca la bogeria, benvinguda la diferència.

Raül Navarro

Feliç aniversari oblidat ***

2008-05-07T19:00:00.001+02:00

Ha estat l’aniversari d’una gran amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no vaig a carregar-li les culpes a la meua memòria, desastrosa ella. Molt anàrquica per a gairebé tot. Ara, per a la resta és tan precisa, tan inoportuna com el despertador que sap quan interrompre de realitat la millor escena d’un somni agradós; com l’orgasme que s’avança a la passió; com el cobrador del frac disfressat per a l’ocasió de mal de queixal i que t’adverteix que els dentistes també tenen dret a viure… Com el sentiment de culpa que transfoma en instants els moments de felicitat…
Ha estat l’aniversari d’una bona amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no es cap excusa. Es tracta de posar-hi més interés… Encara que siga per a apuntar-ho en una agenda… És cuirós, perquè ella i jo hem parlat molt d’agendes darrerament…
Doncs mira, he entropessat un any més. I ja van 10. Al meu favor, senyor jutge, li diré que sóc un fervent seguidor de la meua amiga. Un admirador fidel i incondicional que es posa dempeus i aplaudeix histèric els seus grans moments d’eclosió volcànica, quan la riuada de genialitat ho arrabassa tot, a mi inclòs. Ja sé que no en som prou per enderrocar les muralles defensives de la mediocritat, que la merda que ens envolta torna a surar…
Alegra’t, amiga meua, perquè en algun indret del mur crec haver descobert una esquerda. Hi he posat el dit per furgar les nafres de la vida. I es desfan, saps? I el forat es fa més gran. Jo crec que té vocació de finestra…
Aleshores empassarem el teu crit silenciós… Jo t’ajudaré bufant perquè el convertesques en clam. I ningú més que tu tindrà la postestat d’aturar-lo, si cal, per cedir, per lliurar la paraula. I és que per escoltar també eres generosa.
Quines coses: Quan més forta jo et sent, més em preocupa la fragilitat que t’inculpes. Eres incapaç de reconeixer-te en la genialitat que a mi em regales ??? Sàpigues que el pintor ja no estima igual els seus quadres quan descobreix que el llenç pertany més a les mirades dels altres. Com també arriba un moment que els escriptors són incapaços d’identificar-se en les lletres imaginades pels lectors… O els músics a les melodies ja escoltades…
I és clar, les ressaques són duríssimes… Però assegut al llit de la convalescència també em trobes. En silenci. Eteri si vols. Però no malinterpretes les absències. No vegues indiferència perquè estic en calma mentre tu t’atempestes… Només aguaite, feliç. Content perquè ja en falta menys per a la nova eclosió inimaginada. I t’espere com el pollet al niu, famolenc de més moments genials. Com tu, amiga meua.

*** Columna radiofònica per a l'informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia del (08-05-08)

Abril és el meu mes*

2008-04-25T19:19:00.002+02:00

Al calendari antic de Ròmul era abril el mes que donava inici, que encetava l’any. El nom llatí "Aprilis", és un derivat del verb aprile, el qual vol dir obrir. Només per l’origen etimològic ja done pistes de perquè definitivament, em manifeste, un fidel devot, d’abril. Abril per a mi, Josep, és un mes màgic o, almenys, busque intencionadament deixar-me soprendre, any rere any, per eixe fenòmen programat que ens redescobreix anualment el verd i en el qual els capolls esclaten com a magranes, com si obeiren una ordre etèria, la de disfressar de bellesa els seus òrgans sexuals per atraure els insectes, entre els quals també hi ha un bon grapat de pertanyets a aquesta espècie que tu i jo compartim.
En abril va nàixer, la Júlia, ma mare, però sovint me n’oblide. La memòria és fa egoïsta i selectiva amb els anys. I és que abril és commemoratiu, que no sinònim de celebració, per molt que ens entestem a assenyalar-ho en els calendaris o en llistats de "Dies de", penjats a la paret, perquè no se’ns passe buscar una dedicatòria adhient per encapçalar les nostres comunicacions.
L’èsser humà, en general, i els valencians i les valencianes, en particular, tenim aquestes coses. Commemorem, fins i tot, les derrotes. El 14 d’abril, alguns ens proclamem orgullosos republicans i republicanes, o, millor dir, republicanistes, perquè la resta de l’any recolzem per acció o omissió, segons el grau de bipolarització mental assolit, l’actual monarquia espanyola. Potser la familia borbona puga caure simpàtica, però no té cap tipus de legitimitat ja que l’actual Cap de l’Estat Espanyol i forma de govern, el rei i la monarquia, mai ha estat sotmés a un referéndum. La seua inclusió en l’actual Constitució ve provocada per la voluntat del franquisme i del dictador. No és creïble que en un estat i en una societat democràtica, que s’ompli la boca d’igualtat, una persona continue ocupant la més alta instància política no per mèrits propis sinó pel seu origen o pel seu cognom. I això, el meu avi ho tenia més clar que jo. I s’hi va jugar la vida. Perdó es va salvar de la mort, però va pagar un preu molt alt per defensar la democràcia segrestada, la república assassinada.
Com et deia, els valencians tenim eixa doble – o única – moral. D’una banda, hi ha qui cada 9 d’octubre es vesteix de missa de diumenge, es fica el tratge de valenciania: una adaptació folclòrica del patriotisme espanyol. En canvi, sembla ignorar, tal vegada conscientment, que el 9 d’octubre de 1238 és la data que marca el nostre naixement com a país nou d’Europa occidental. Com dia, tenim també, per desgràcia, la mala sort d’haver de recordar, cada 25 d’abril, el dia en què aquell regne o Estat va perdre la seua existència com a protagonista autònom de la propia història. I ja se sap, un poble que no és conscient de la seua pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre’s i a deixar d’existir.
El 22 d’abril és el Dia Mundial de la Terra, que està com està. No cal dir, o sí, que hui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis ecològiques, com ara l’escalfament global, la devastació dels boscos humits, el ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en sòls…
El 23 d’abril, Sant Jordi, és el dia del llibre, en què homenatgem la literatura, en general, però ens oblidem que la pròpia, i en la nostra llengua, necessita un major suport institucional i lector, perquè afortunadament prestigi en té, i molt.
Així doncs, ara i ací, declare abril el mes del futur possible. Un bon moment per començar a traballar per la Terra i pel nostre poble.

* Columna radiofònica Punt Ràdio Gandia (24-04-08)

Amb cor de dona ?

2008-04-17T11:51:00.001+02:00

"A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel (…)"

Que pensaria Maria Mercè Marçal en veure a Carme Chacón passant revista a les tropes espanyoles i cridant amb veu impostada allò de viva… HONDURAS?
No és això, companya, no és això, li cantaria LLach. Perquè la igualtat no consisteix a assumir els rols masculins, tampoc adaptar-los i molt menys es tracta de substituir-los repetint les errades de segles de dominació del mascle.

Des del meu punt de vista, s’ha perdut una bona ocasió per a que una dona presidisca, per primera vegada, el també novedós Ministeri per a la Pau i la Convivència, en substitució de la cartera de Defensa… Això sí que seria un avanç social pioner al Món, d’acord amb el nou tarannà que s’hi vol impulsar, a la nova visió "amb cor de dona"…

Malauradament, una vegada més les presses per buscar la foto i el titular han pogut més que la voluntat real d’adaptar-nos a les noves maneres de fer política que una bona part de la societat, l’exclosa, reclama.

Tot i això, s'ha de reconèixer la passa endavant tan important que s’ha donat amb la creació del Ministeri d’Igualtat i en promoure un executiu desigual. Sí, desigual. Perquè igualtat no és 50 per cent, és normalitat. I entre altres coses, normalitat vol dir que, per primera vegada, les dones poder ser majoria de poder. No obstant això, caldrà parar atenció amb el que passa amb la resta d’esglaons inferiors: subsecretaries, direccions generals… Per allò d’evitar les polítiques-aparador.

Jo confie que algun dia aconseguim que hi haja un govern desequilibradament femení sense necessitat de quotes per raó de sexe, sense discriminació positiva. O almenys, que aquestes quotes no pesen ni més ni menys que les tradicionals, com ara les territorials o les que responen als interessos de les families internes dels partits. Senzillament, que en el perfil d’idonietat ministerial s’excloga – en positiu i en negatiu - el requisit sexual… Això voldrà dir que totes i tots els aspirants arriben en igualtat de condicions al procés de selecció.

Ja se que la majoria d’homes mai ens hem sentit una espècie superior i tenim molt clar allò de no excloure ningú per raó de sexe, raça, llengüa o creença. Però el nostre silenci quotidià, cómode i egoista, el que ompli l’espai que separa el sofà de la cuina, atorga. A l'igual que la indiferència cap als maltractaments MATA dues vegades !!!

I d’allò que no estic orgullós és del sexe que compartisc amb 35 nous assassins en el que duem d’any. M’ocasionen vergonya de gènere. JA N’HI HA PROU. FINS DIJOUS

(Columna radiofònica Punt Ràdio 17/04/2008)

Breu història d’un Jo

2008-04-17T11:48:00.001+02:00

"No sóc qui vull ser, només sóc aquell que solament sap qui és quan no-res li preocupa"

Anònim

Darrerament, em dedique a les restrospectives de poca trajectòria. Em trobe en un estadi tan, tan "in" ( només tinc una gosseta afillada, un treball eventual i gaudesc d’una hipoteca que m’escalda el clatell amb la seua menstrual aparició, que m’exilia l’ànima fins a desterrar-la a una distància de 15 a 20 centímetres del melic...) que m’ha pegat per fer recopilatoris, xicotetes col·leccions de la meua història per amuntegar-les després en grups de 15, de 10 anys.
I les circumstàncies, la casualitat o allò tan eteri que anomenen l’entorn i que mai abans s’havia dignat a demanar-me una cita, s’han proposat colaborar-hi. Per començar, recentment he tornat a la Universitat per a fer una xerrada sobre la meua feïna (!!!!). I no he notat tanta diferència, més enllà de la física (que tampoc). No m’he donat als morros amb la ingenuïtat perduda, els somnis que no van ser, les bufanades d’aire per climatitzar... En canvi, he vist ulls que no creuen en el sistema, perquè en formen part d’ell. Mirades que no qüestionen, perquè no calen respostes. Somriues per a les anècdotes, silencis per a... Molts silencis... I quan predicava en el desert, la primera al front: una alumna que també vol ser comunicadora política em preguntà si no tenia por a les etiquetes. I jo, que abans sí, però que aquest mal – crònic – no es cura, però es suporta. Que primer fòren Adán i Eva i després vinguérem la resta, en sèrie i amb una completa informació del fabricant... Que només hi ha un antídot, un tractament a base de professionalitat, però que és llarg, costós i el tinc en fase experimental.
Uns dies abans em trobe a Gemma (una de les protagonistes accidentals del cas Zerolo-Ripoll-Gil-Mascarell. En aquest sentit, us recomane llegir l’article de la darrera setmana de l’amic Gamazo) la qual em recorda que ja en fan 10. I que m’ha incorporat al reportatge en record de la primera dècada de Gandia TV. Així doncs, com a memòria viva que m’han nomenat, vull homenatjar: la il·lusió; l’ambició ben entesa, la sana; la creativitat - "tot és per fer i tot és possible" - l’esperit d’innovació, de superació; el companyerisme... Els primers anys de la Televisió Pública de Gandia. "Una televisió que siga per damunt de tot viva, viva i plural", va desitjar Piera. Els anys posteriors, amb el relaxament d’uns, l’arribada d’altres i l’apoltronament de la resta, esdevindrien records en sèpia: de palmaetes a l’esquena primer, a punyalades després; persecucions; llistes negres que aclaririen comiats gairebé massius (gairebé, perquè alguns hi continauren fidels al regim) portes tancades, finestres que no acaben d’obrir-se; pèrdua de l’autoestima...
I a pesar d’això, ja no amague rancor, i agraisc no haver abaixat totalment les veles de la dignitat. Perquè de tot plegat naixeria aquest jo. I conte, contat...

(Article publicat a Safor Guia el 17/04/2008)

Seria reincident

2008-04-10T20:17:00.000+02:00

Josep*, el que et parla si poguera retrocedir en el temps i en l’espai, fins arribar eixe moment, eixa circumstància concreta -si és que hi eixisteix- en la qual algunes persones tenim la sort de triar decidir què volem ser en la vida. Si poguera mirar-me de fit a fit fins a olorar-me aquest alè carregat de matissos... Si tornara a començar, voldria ser, podria ser feliç.
Feliç, en el sentit literal i figurat de la paraula. Feliç per caminar, feliç per estimar, per valorar, per entropessar i alçar-me, feliç per apreciar el que m’envolta i als qui encercle. I miraria de fer del meu estat una professió, una processó de possibilitats i habilitats. D’aptituts i ineptituts.
Potser seria pintor o mestre… O tal vegada reincident. Però miraria de construir-me millor comunicador. Defugiria i m’espolsaria els vicis adquirits, sobretot els que llepen el sistema… No seria ni millor ni pitjor que els meus companys i companyes, però esdevindria un poc més jo, més feliç.
I a pesar d’això, no abaixe les veles i continue malhumorant-me, en ocasions des de la solitud de l’incomprés i, en altres, acompanyat per la hipocresia de la ‘palmaeta’ a l’esquena. Jo, tretze sobre tretze, reivindique el dret a la professionalitat. A fer el que cal, en un sistema que s’entesta a deixar-te fer el que es puga, cóm i amb qui es puga, i l’últim que tanque la porta.
No, no sóc cap babau, ni m’ha entrat un atac de falsa inocència, després d’una mala jornada…
Demà m’enfronte públicament, i per primera vegada, al Raül de fa 15 anys. I m’hi veuré reflectit en cadascuna de les desafiants - per joves, per valentes i per sanes – mirades dels estudiants de comunicació de la universitat. Elles i ells esperen empapar-se d’experiència, jo d’inexperiència. Potser volen escoltar les meravelles d’aquesta professió o que la tire per terra… I jo els diré que siguen ells mateixos, perquè algú ja s’encarregarà de posar-los noms i cognoms.

Raül Navarro

** Columna radiofònica setmanal per a l’informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia que condueix Josep Camacho.

El xicotet comerç que es mor

2008-04-03T18:24:00.003+02:00

No se JOSEP si és perquè em faig major o perquè tinc molt tendres encara els arrels, perquè cada vegada prenc més consciència de la importància de les xicotetes coses que m’envolten… O si tot plegat té la culpa d’aquesta acidesa estomacal que em segreguen imatges com la de la primera pedra d’un nou centre comercial. I, per descomptat, poc o res m’ajuden les píndores d’hipocresia que pretenen fer-nos engolir els nostres governants.
L’estranya parella està tan consolidada que ja ni es pren les molèsties d’enganyar-nos l’amargor amb estractes de llima o taronja. Vull dir, un dia es fan la foto amb la Unió de Comerciants, antic vaixell almirall, juntament el turisme, de l’excel·lència de Gandia. Recordeu allò de: model de centre comercial obert, pioner i referent a l’Estat i a Europa?. I unes setmanes després, ahir concretament, els inseparables els col·loquen ‘als morros’ la primera pedra del nou centre comercial amb nom espacial, un poc a l'estil de les naus extraterrestres invasores de les pel·lícules ianquis: un matí ens alcem i estan damunt de nosaltres, i ja no soms capaços de fer-les desaparèixer… "Es tracta d’una aposta més del govern per consolidar a Gandia com a referent comercial entre València i Alacant", resa al diari. En què quedem?. Qui és el referent? El llop o l’ovella?
A un altre mitjà, en canvi, s’informa que a l’Estat Espanyol més de 4.000 establiments van tancar en gener de 2008 (front els 1.000 comerços que ho van fer durant el primer mes de l’any 2007). Això suposa que aquest sector ha perdut 70.000 llocs de treball durant el primer mes d’enguany.
Les dades són alarmants. El xicotet comerç es mor i qualsevol crisi econòmica, per meduda que siga, incideix encara més en un problema que és estructural. Tot i que hi ha qui mira cap a l’altre costat - fins i tot quan t’abraça - les xifres canten: mentre uns passen el forrejat, s’obrin milers de nous metres de supermercats i centres comercials els quals, al final, també acaben ofegant-se entre ells. De fet, ja tenim algun cementeri d’elefants vora riu.

(COLUMNA RADIOFÒNICA 03/04/08 PUNT RÀDIO GANDIA)

La meua Esperança s'hi marceix

2008-03-28T12:59:00.000+01:00

La meua Esperança s’hi marceix, per sempre, al vell jarrot senzill i transparent de la seua vida. No hi trobarem flors, fa molts anys que s’hi esborraren els colors, que s’hi apagaren les aromes a força d’ambientadors barats que miràven d’esmorteir, amb poc èxit, les glopades d’amargor. Que en van ser moltes, la veritat. Massa, fins i tot per algú que ha disposat de noranta anys per administrar les injustícies i malviure d’una llum aliena, la de les persones estimades que, això sí, han sabut correspondre-li a temps el seu amor incondicional.
La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…
L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones de, mares de, àvies de, besàvies de i rebesàvies de….
Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes…
A mi, els últims anys em va regalar molts somriures, les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de la funció. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…
Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…
Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on, més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I Esperança s’hi instal·larà. En un casa de nines blanca amb un xicotet jardí, amb moltes flors. I a les vesprades passejarà per l’horta amb el tio Pedro i la seua àvia… I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossos fidels…

(Columna radiofònica emesa a l'informatiu de Punto Radio Gandia el passat dijous)

La meua veïna diu que em vol matar...

2008-03-12T19:37:00.000+01:00

A hores d’ara només tinc dues opcions. O millor dit, tres: alçar uns grans murs que separen els nostres patis i esperar… Esperar que tot siga un malson. Fer-me amb els serveis d’un advocat i iniciar un procediment legal incert. O vendre ma casa, quan encara no fa un any que me la vaig comprar. Perdó que em vaig hipotecar fins a les celles, convertint-me en un jove privilegiat - sense un euro - però afortunat per eixir-m’en de l’estadística en allò de l’accès a una vivenda digna.
La història, tan manida a pel·lícules de terror, començant per la mítica PSICOSI, tot un clàssic, i habitual als caspossos magazins sensacionalistes de sofà s’ha convertit, aquests dies, en el fil argumental de la meua vida.
La pregunta: Havia de saber quin és el perfil psicològic del meus veïns? L’havia d’haver demanat? A qui? I com que la resposta crec que és negativa, no puc més que continuar preguntant-me: Qui defén els meus drets a tindre una covincència pacífica, a un veïnat tan digne com el meu habitatge? I els de la meua veïna a rebre una atenció adeqüada, com a malalta mental?
Us conte. La meua veïna, a la qual em van vendre, juntament la casa i cite textualment: com una viejecita pobre. Ha resultat ser una persona asocial, amb antecedents i síntomes evidents de patir la síndrome de Diogénes i que en el seu temps lliure es dedica a recordar als vianants la professió de les seues mares, i a rebre els nouvinguts al carrer com jo amb amenaces de mort, festes nocturnes a la meua teulada i a fer de la porta d’accés a la meua llar una diana on clavar el seu hatxa. L’encantadora velleta, a més, té un fill en un estat avançat d’abandonament i que pateix algun tipus d’esquizofrènia i adiccions a l’alcool i les drogues. Una macàbra combinació.
Informa a Serveis Socials !!!!. Denuncia !!!!, pensareu. Han estat moltes les passes que he donat i cadascuna d’elles em porta a una espècie de carreró sense eixida: què fer amb aquestes persones – sobretot quan no han comés delictes de sang – No hi ha centres per acollir-les i tractar-les adeqüadament, així com institucions que vullguen fer-se’n càrrec.
Almenys, contant-vos-ho ja en sent un poc millor.

De rojos i blaus

2008-03-12T19:36:00.000+01:00

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". "Aquest País serà d’esquerres o no serà". Em vénen a la ment les paraules del savi de Sueca – si Joan Fuster alçara el cap - mentre contemple a la televisió com els blaus i els rojos, el Cola-Cao i el Nesquik, s’han repartit el pastís de l’Estat, reforçant cadascú els seus feus. Sembla complir-se, doncs, el guió pactat d’aquest model bipartidista el qual s’ha imposat definitivament. L’Espanya plural, des d’ahir ho és un poc menys i, excepte honroses excepcions com la de CiU – que s’ha beneficiat de la pèrdua de discurs i intentitat d’Esquerra, acomodada al sofà – el 90 per cent del territori peninsular –excepte Portugal, Andorra i Gibraltar- i insular se’l reparteix el nacionalisme espanyol.
Al nostre - o almenys al meu - País Valencià el poc verd que ens queda s’ha tintat de blau, i no de la mar precisament. El tsunami popular ha tornat a fer de les seues i ha arrabassat amb tot, amb el fitxatge estrela del socialisme sucursal inclòs. La vice presidenta De La Vega ha estat incapaç de d’espolsar-li la pols a l’honra socialista, tantes vegades calcigada. Diuen, que a Blanqueries algú continua buscant-la entre les pedres. I no parlem de la resta de formacions, sobretot a l’esquerra del PSOE. EU i BLOC han complit amb escreix el seu paper de convidades de pedra a la festa bipolar. En aquesta ocasió, als comunistes no els ha salvat ni la marca, ni les escasses aparicions públiques a les quals tenia opció Llamazares. Pitjor ho tenien els nacionalistes i no han defraudat. A priori partien amb el millor cartell, però sense espais on mostrar-lo, més enllà d’un ridícul minut a Canal 9 o 44 segons a TVE - per a tota la campanya !!!! - . La veu valenciana no s’ha deixat sentir, una vegada més, qui sap si perquè ha estat silenciada o a conseqüència d’un afonia crònica.
Finalment, la nostra comarca no hi ha estat aliena. El PP s’ha imposat en gairebé tots els municipis. A Gandia, la Plataforma de Mut ha fugit cap al desert durant la campanya, tal vegada perquè s’olorava el que anava a passar. L’electorat popular s’ha oblidat de divisions i crisis internes i ha votat PP, l’oficial, on estan els que són… I un avís per a navegants: la marginació de l’esquerra, per part de l’actual PSOE local, pot obrir un camí sense retorn cap una contundent victòria del centre-dreta en les municipals de 2011.

IGUALTAT, TAMBÉ FRONT EL TERRORISME (05/03/08)

2008-03-12T19:33:00.000+01:00

ÚLTIMA HORA. LA BANDA TERRORISTA ETA HA TORNAT A MATAR. ELS ACTES DE ELECTORALS S’HAN SUSPÉS EN SENYAL DE DOL I A HORES D’ARA JA TENIM NOTÍCIES DE CONCENTRACIONS ESPONTÀNIES DE MILERS DE PERSONES A LES PRINCIPALS CIUTATS DE L’ESTAT ESPANYOL. ZAPATERO I RAJOY S’HAN REUNIT, HAN CONDEMNAT LA BARBÀRIE TERRORISTA I HAN INSTAT A LA UNITAT DELS DEMÒCRATES.
AFORTUNADAMENT, LA NOTÍCIA ÉS FALSA.
HE POSAT NOMÉS UN EXEMPLE PER DENUNCIAR QUE EN AIXÒ DE LES MORTS TAMBÉ HI HA GRAUS. EXISTEIX L’EMERGÈNCIA NACIONAL I L’ANECDOTARI DE LA SECCIÓ DE SUCCESSOS. HI HA CATEGORIES QUE IMMEDIATAMENT ASSUMIM ELS PERIODISTES, EL PÚBLIC QUE ES REFIA DEL QUE CONTEM I ELS POLÍTICS… NO, NO BUSCAREM CULPABLES, PERÒ CAL QUE FEM JUSTÍCIA A LES VÍCTIMES. A LES ASSASSINADES PEL TERRORISME MASCLISTA. LES DONES VAN CAENT-NE, UNA DARRERE UNA ALTRA, GAIREBÉ SETMANALMENT, PER A VERGONYA NOSTRA, PERQUÈ HO PRESENCIEM IMMÒBILS… TAL VEGADA PER AIXÒ, SEGREGUEM UNA ESPÈCIE DE SUBSTÀNCIA QUE NO NOMÉS ENS FA IMMUNES DAVANT ELS NEGRETS QUE MOREN A L’ÀFRICA, TAMBÉ FRONT AQUEST TIPUS DE CRIMS. PERQUÈ ÉS L’ASSASSINAT QUE NAIX DES DE ELS ARRELS MATEIX DE LA NOSTRA SOCIETAT, DE LA NOSTRA QUOTIDIANIETAT… PERQUÈ EL MALTRACTADOR ÉS EL NOSRE VEÍ DE BAIX, EL DEL BON DIA A L’ASCENSOR, UNA PERSONA NORMAL DE LA QUAL MAI HEM TINGUT QUEIXES… I D’ELLA, DE LA MORTA, D’ELLA SABEM POCA COSA, DIUEN QUE L’HAVIA DENUNCIAT TRES VEGADES, LA POBRA…
NOMÉS AGRUPANT ELS ASSASSINATS EN UNA TERRIBLE COINCIDÈNCIA TEMPORAL, ACONSEGUIM TITOLARS QUE COMPETEIXEN EN HORARI DE MÀXIMA AUDIÈNCIA AMB RESULTATS DE FUTBOL, ELS SONDEJOS SOBRE EL DEBAT PRESIDENCIALISTA…
"QUATRE DONES ASSASSINADES PER LES SEUES PARELLES EN NOMÉS UN DIA… EL NOMBRE DE VÍCTIMES MORTALS AUGMENTA FINS A 14, EN 2008. TOT UN RÈCORD. SÓN NOMBROSES LES ASSOCIACIONS FEMINISTES QUE DEMANEN UN EDURIMENT DE LA LLEI… LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE IRRUMPEIX, PER UN PARELL DE DIES A LA CAMPANYA ELECTORAL… ZP VOL UN GRAN PACTE D’ESTAT, MENTRE QUE RAJOI MÉS CONTUNDÈNCIA EN L’APLICACIÓ DE LA LLEI…
PERÒ HA PASSAT UNA SETMANA I TOT SEGUEIX IGUAL, EXCEPTE L’ESTADÍSTICA. AQUEST MATÍ LA DARRERA, ERA UNA DONA JOVE. QUÈ ESTÀ PASSANT ? BONA VESPRADA I BONA SORT.

MINORIES (27/02/08)

2008-03-12T19:32:00.002+01:00

Hi ha un cosa que em dona molta ràbia quan vaig a fer la compra, que és que algú trie per mi. Cola-cao o Nesquick? De veritat no existeixen més marques? O és que la política del supermercat està basada en estudis psicològics-mercadotècnics que demostren que per al consumidor quan més fàcil siga la compra millor?
Doncs la mateixa sensació tinc front a estes eleccions. Zapatero o Rajoy. I si no, abstencionista, no prengues xocolata que engreixa.
Una democracia justa no hauria de garantir l’accés i coneixement de totes les opcions i propostes polítiques ?. No hauria de ser impugnables o inval·lidables uns comicis que consentiren la participació de votants que no han estat informats, com a mínim, del 50 per cent de les propostes electorals? Que no saben que aquestes no són unes eleccions presidencialistes. Que no es tracta d’elegir al president del govern o la líder de l’opisició, sinò als nostres representants, de la nostra circumscripció, els que han de dur la nostra veu al Parlament i al Senat????
D’igual manera, no tenen dret totes les opcions polítiques al mateix tractament, a concòrrer en igualtats de condicions, independentment dels seus pressupostos electorals. No és això l’essència de la democràcia?
Perquè el contrari és el que s’anomena bipartidisme: el majoritari sempre serà més gran, perquè parteix amb un avatatge clar i els minoritaris, cada vegada seran més invisibles i silenciosos.
Saben vostès que dels 700 espais electorals gratuïts que existeixen als carrers de Gandia, més de 600 se’ls reparteixen entre dues forçes polítiques?
Encara queden dies per reflexionar.

MEMÒRIA (21/02/08)

2008-03-12T19:32:00.001+01:00

Escolteu, ahir al matí em vaig trobar amb una dona major i vella, de sabiesa… Em comentava:
Saps on puc trobar un llibre on apareguen fotos ‘de antes’ ?.
Antigues ? de la seua joventut? – li vaig preguntar.
Sí, on es vega el palau del Marqués de Vasto. És que vull mostrar-li’l al meu net, que no sap que Gandia tenia un altre palau… Jo, sempre m’en recorde quan passe per l’Escola Pia, tinc bona memòria… - Em digué la dona bella. De bellesa.
I els de la meua generació que tenim ? Ens queda la memòria de museu, de biblioteca… Esporàdicament recuperada amb motiu d’alguna efemèride o commemoració, d’eixes que darrerament tant els agrada als nostres ‘friquiadictes’ dirigents, que no perden mos, ni got, si del que es tracta és de amfitar-se de populisme i emborratxar-se de glamour.
Efectivament, el Palau de Vastos ja no és memòria viva perquè algú, fa molts anys, el degué trobar descontxetualitzat. Com l’alqueria Romaguera ?. I va caure, pedra rere pedra, sense planyideres, sense remordiments. I si algú s’empenedia ha après a matirzar el dolor amb els anys i una vacuna forçosa, a força de disgustos.
Ja havia sentit parlar de les barababaritats comeses als 60-70-80, d’una ansietat febrosa pel creixement urbanístic, que arrabassava amb tota pedra que s’hi trobara pel camí: palaus, muralles, cases senyorials, hotels modernistes…
No se sí a algú li val el meu perdó, però el que no obtindrà mai és el meu oblit. Sobretot, en nom dels que encara tenen memòria i dels que la volem viva. I és que no per recurrent, sembla hui menys actual l’advertència de Paul Preston: "Qui no coneix la seua història està condemanat a repetir les seues errades". PERQUÈ TENIM MEMÒRIA !