La Intransigent

Pesca recreativa

2009-07-15T19:56:00.004+02:00

La calor em fon el cervell.

Només puc pensar en platges paradisíaques d'aigues cristalines, en botons d'acordió de nacre i amb petons amb gust a Colgate.

Bellesa

2009-07-12T18:27:00.002+02:00

"M'és igual ser guapa o lletja (...) L'únic que vull és agradar a la gent que m'interessa."

La hierba roja. Boris Vian.

Viure a Barcelona...

2009-07-12T18:10:00.002+02:00

...segons Joan Pons (El Petit de Cal Eril!)

Màgia

2009-07-08T20:34:00.002+02:00

La música és màgica.

おくりびと, Okuribito

2009-07-05T20:54:00.003+02:00

Tots vivim per morir. O morim perquè hem viscut. Això és així encara que no acostumem a pensar-hi.

Okuribito o Departures, com volgueu, ens ho recorda de la manera més bonica possible.

Stokölm

2009-07-03T17:14:00.004+02:00

El pas del temps no desfigura els temes recurrents de la nostra existència. És per això que una peça teatral escrita a l'Anglaterra dels anys cinquanta (Look Back in Anger) és tant vigent com si l'haguessin escrit abans d'ahir. Ho podeu comprovar si aneu a veure Stokölm.
L'obra em va agradar més pel contingut que no pas per la forma, tot i que les melodies del trompetista sobre la teulada em van semblar un gran encert i el final (una vegada acabat l'intèrval musical) és realment colpidor.

_______________________

Tots sóm brases que s'encenen quan algú o la seva absència ens fa mal. A vegades és difícil no cremar als que tenim al nostre costat.

_______________________

Una vegada vaig escriure una cita en aquest bloc, deia alguna cosa així com: per més difícil que hagi estat el teu camí vital no vol dir que hagis arribat més lluny.
A l'obra de teatre hi ha un personatge que canalitza la seva pena infravalorant als que l'envolten, creu que ningú és digne de viure si no ha patit tant com ell. És trist, molt trist.

_______________________

Dissabte passat, crec, al Sala 33 van passar un documental 20 anys no són res. Van dir un frase que encara em ressona a dins el cap. Deia una cosa així: Nosaltres tenim ideals i actuem d'acord amb les convencions socials. Ell tenia ideals i actuava d'acord amb els seus ideals.
I jo em pregunto:
- Quin sentit té tenir ideals si no hi actues en conseqüència?

Saó

2009-06-30T17:38:00.001+02:00

"... li entrà la nostàlgia de quan portava la vida sense sentir-se'n."

DESERT. Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders.

La mà que m'empeny

2009-06-27T20:44:00.004+02:00

Pensar que després de la mort ens espera un paradís on sempre hi fa sol és tranquilitzador.

Imaginar que aquelles persones que hem estimat només s'han traslladat a un món morbido on ens esperen sense neguits ni pors és encisador.

Sempre he envejat les persones que pensen que la mort no és el no-res. M'agradaria creure-ho. Potser així no sentiria tant viva la presència de la mà que m'empeny per darrera.

"Obrí els ulls; tancà els ulls: només va veure el tènue cel que s'estenia a sobre per protegir-lo. Lentament s'obriria l'escletxa, el cel recularia, i ell veuria al darrera allò que mai no havia dubtat que existia allà, avançant a la velocitat d'un milió de vents. El seu crit era una cosa a part, al costat seu, en el desert. No acabava mai."

El cel protector. Paul Bowles.

Escales

2009-06-23T17:24:00.001+02:00

On és l'escala que et porta a les portes del paradís?

Em fa pànic pensar que l'hagi passat de llarg sense adonar-me'n.

Margarita a la fragola

2009-06-18T17:26:00.002+02:00

Ara mateix m'agradaria estar fent la migdiada a l'ombra d'una d'aquestes bales de palla.

Sort que demà oblidarem tots els mals entre còctels de margarita amb maduixa.

A lectures em convides...

2009-06-12T19:19:00.008+02:00

"Kit no podia continuar pensant; ja no hi havia més imatges dins el seu cap. Tan sols tenia consciència de la suavitat de la bata de llana a ferc de pell, així com de la proximitat i l'escalfor d'un ésser que no li feia por. La pluja repicava contra els vidres de les finestretes."

El cel protector. Paul Bowles.

L'arquitecte-poeta m'ha deixat aquest llibre. Es va sorpendre quan li vaig dir que no me l'havia llegit i pocs dies després me'l va portar. Mentre el llegeixo l'imagino viatjant pel Marroc amb el cel protector de fons.

Em va fer gràcia el comentari que em va fer quan me'l va donar:

- Potser no t'agradrà, perquè quasi mai coincidim en gustos.

De fet, no havia pensat mai que no coincidissim en els gustos, però potser vist en fred és mig veritat... (imagino que tot això deu tenir a veure amb el fet que no sóc fan incondicional dels Manel).

No l'he acabat, però m'està agradant. I m'agrada també el fet inesperat de la seva lectura. No és res del que tenia pensat llegir, ni tampoc s'assembla massa al que llegeixo normalment (si és que es pot dir que les meves lectures han tingut mai un fil conductor).

2009-06-09T21:44:00.000+02:00

Com és que la humanitat encara no s'ha cansat de dir les mateixes coses una i altra vegada?

colors

2009-06-08T20:16:00.007+02:00

Si busquessis dins el meu armari hi trobaries, sobretot, roba negra. Es pot dir que és el meu color. És tant així que alguna vegada m´han preguntat si estava de dol.
Sempre m´he preguntat per què la societat ha tingut la necessitat de donar significats concrets als colors. Per què el blau és símbol de melanconia, per què el vermell ho és de la passió, el blanc de la puresa i el negre de la mort, si per mi el blau és simplement un color lleig, el vermell un que m'afavoreix, el blanc un color trist i el negre el meu color?

I pensar que en tema de colors tot depèn de la llum amb què es miren...

restes insignificants

2009-06-07T20:28:00.004+02:00

Es estrany descobrir que el lligam que t'unia a una persona és tant sols una cosa insignificant. Insiginficant, ara. Important, abans.

Després de sopar, caminant de matinada pels carrers buits, reflexiono de com el temps ha passat com un tanc per sobre d'algunes amistats. No sé si de les restes algun dia en sorgirà l'au fènix.

De moment gaudeixo d'altres lligams, malgrat que puguin esdevenir insignificants algun dia.

2009-06-05T20:39:00.003+02:00

"Xiulava tonades de l'any de la picor, d'aquelles que s'entestava a reproduir amb el seu acordió de botons."

Obaga. Albert Villaró

2009-06-02T20:28:00.001+02:00

Tant fàcil i tant difícil ser feliç.

Dieta Mediterrània

2009-06-01T21:45:00.003+02:00

No oblidaré mai el dia en què una companya de feina, tornant d'un cap de setmana de tres dies em va dir:
- Quina putada això dels caps de setmana de 3 dies, oi?
I jo que li dic:
- Oi tant! (pensant que, després d'haver oblidat que havia treballat alguna vegada, havia de tornar a la setè pis i mig).
I ella que em contesta:
- Si, és que això de tenir tres dies de festa va fatal, trenca la rutina.

Hi penso ara, que s'acaben els tres dies de festa més ben aprofitats dels últims temps (bé, potser exagero, però l'enyor pel passat ja es dóna a les exageracions).

Pop a la gallega, pop català amb els Manel a Mollet, camps acabats de segar a Osona, i Pau i el seu germà vista des de sota la manta, mig recargolada al sofà. Gràcies Gorina, amb el Sala 33 i la programació de les obres mestres de la filmografia actual catalana, a més de fer-nos gaudir mirant la tele (cosa que no passa gaire sovint) demostres a tothom que no s'ha de mirar horitzó enllà per trobar el millor cinema, sinó tot el contrari. I de postres, cicle Jim jarmush.

Sorpresa

2009-05-29T18:29:00.002+02:00

"Potser esperar alguna cosa no impedeix que t'agafi per sorpresa quan arriba."

D'A a X. John Berger.

John Berger és objecte aquests dies d'una exposició al centre d'art Santa Mònica de Barcelona, i aquesta és la raó per la qual vaig tenir la motivació de llegir-me el llibre D'A a X.
Pel que fa a la expo, que vaig veure després de llegir el llibre, segurament és més interessant com a esquer per motivar la lectura de Berger que no pas una altra cosa...
Llegir Berger m'ha motivat i m'ha fet reflexionar. El fil conductor és aquest: una dona escriu cartes al seu enamorat a la presó, tancat a perpetuïtat, i aquest utilitza el dors de les cartes per a escriure-hi les pròpies reflexions. Berger utilitza aquestes petites històries per parlar de la realitat espiritual dels personatges, però també de la seva realitat física.
La llibertat ens fa anel.lar allò prohibit, mentre que l'empresonament només fa somiar amb la quotidianitat. En definitiva, quan es viu la vida sota el propi criteri "El que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents".

Petits descobriments

2009-05-25T16:37:00.003+02:00

Podria ser Madame Bovary, però sóc la Mafalda.

_________________

A Les il.lusions perdudes hi he trobat les lletres de les cançons que més m'agraden.

_________________

Havia oblidat que tenia un blog.

Espiar l'amor

2009-05-19T17:01:00.003+02:00

Sóc una espia internacional a la casa de l'amor.

Quan l'angoixa esdevenia completament insuportable, se li transformava en un estat d'eufòria. L'excitació i els perills li feien l'efecte d'un joc apassionant, altament divertit. Aleshores se sentia com un infant que s'ha escapat dels qui el vigilaven i es diverteix amb la seva pròpia malícia. Aleshores passava d'aquell estat de cautela a la pruïja de vanar-se ostensiblement dels seus artificis, i se'n vanava tan alegrement, que deixava atònits els qui l'escoltaven. En ella esdevenien intercanviables l'angoixa i el bon humor. Els subterfugis, les evasions, els embulls, quan estava de bon humor, li semblaven esforços divertits i coratjosos detinats a protegir tothom de les crueltats de l'existència, de les quals ella no era responsable. La sagacitat i les bones obres, les emprava amb aquest fi tan justificable: protegir els éssers humans de les veritats insuportables.

Però cap dels qui l'escoltaven no compartia mai la seva sobtada alegria: en llurs esguards, hi llegia una forta reprensió. Aquella rialla els semblava un ultratge, una burla d'allò que hom no podia considerar sinó tràgic. No li costava gaire de veure als ulls de l'altra gent els desig que caigués d'aquell trapezi roent pel qual caminava amb l'ajut de delicades ombrel.les de paper japoneses, perquè cap culpable no té dret a una habilitat com aquella ni a viure gràcies a la pericia d'aguantar l'equilibri damunt les rígides lleis de l'existència que obliguen a escollir, d'acord amb els seus tabús contra la pluralitat de vides. Ningú no compartia la seva ironia, la seva trapelleria contra aquelles lleis; ningú no aplaudiria quan aconseguís ultrapassar, amb la seva habilitat, els límits establerts.

(...)

Tota vida d'espia acaba amb una mort ignominiosa.

La espia a la casa de l'amor. Anaïs Nin.

Si, no, potser

2009-05-18T16:54:00.005+02:00

Dissabte a la nit. Parc de Ca l'Arnús, Badalona. Pascal Comelade i la seva banda tocant entre plantes i llums de colors. Un gran concert.
Observo les cares de sorpresa i emoció dels que els veuen per primera vegada i enyoro la sorpresa que em van causar la meva primera vegada...
En Pep Pascual és defintivament un mestre de la música, més enllà de les ortodoxies. El seu espectacle Tot bufant és inoblidable.

________________________

Estic llegint 3 llibres a la vegada. Em sembla que m'explotarà el cap. Potser al final em quedaran gravats a la memòria com una sola història.

________________________

La sol.litud és la millor aliada del treball.

Èxtasi visual

2009-05-16T17:53:00.003+02:00

Aquest matí he anat a Can Framis. A casa nostra resulta quasi exòtic anar a museus privats... i aquest segurament encara ho és una mica més ja que exposa el fons de pintura de la Fundació Vila Casas, o sigui, la col.lecció privada d'Antoni Vila Casas de pintors contemporanis catalans.
He disfrutat com feia temps que no ho feia veient pintura. Hi ha obres fantàstiques, però a més estan ordenades amb sentit, ben il.luminades (sembla una tonteria, però quantes vegades no és així) i fins i tot amb algunes cites que t'ajuden a fer anar l'imaginació a l'observar-les.
M'ha encisat el contingut i també l'embolcall, l'edifici aixecat amb les restes de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Framis.
La veritat és que crec que hi tornaré aviat, algunes imatges encara em ballen pel cap, especialment els Petons de l'Isidre Manils i els quadres de Xevi Vilaró (si, si l'autor de l'útlima portada de Mazoni).

Us deixo una cita que m'ha agradat:
(...) el que espanta i el que és inconcebible (el que no es pot concebre) no és el bui infinit sinó l'existència.

Giacomo Leopardi

Uauuu....

2009-05-15T22:34:00.001+02:00

Adéu Oller

2009-05-15T21:50:00.002+02:00

Durant un temps vem adquirir el costum de sopar mentre escolatvem el Cafè de la República de Joan Barril. Era una bona manera d'acabar el dia...
Avui després de molt temps (crec que puc dir anys) ho hem tornat a fer, però tinc por que no se'm posi malament el sopar després de sentir les impertinències de Joan Oller a l'entrevistar (no sé si es pot dir entrevistar o intentar ridiculitzar) al Director del Museu d'història de Catalunya. No sé què li passa al Sr. Oller, que tinc clar que és una persona intel.ligent i culta, però no és la primera vegada que el sento manifestar una aversió brutal cap a tot allò que representi un sentiment nacional català. No ho entenc, si tant li molesta perquè no busca un altre camp on anar a pasturar?

Odiar odiar

2009-05-13T19:09:00.006+02:00

M'agradria poder viure de llegir llibres. No haver d'aixecar-me mai més a la mateixa hora exacta. Treballar des del llit, des del sofà, assentada sota una arbre, prenent el sol mentre em bec un vermut. No cansar-me mai de la meva professió. Trobar-hi nous tresors cada dia.
M'agradaria viure dels llibres que mai escriuré. No perdre mai més les hores en coses infèrtils.Treballar des del llit, des del sofà, assentada sota una arbre, prenent el sol mentre em bec un vermut. No cansar-me mai de la meva professió. Trobar-hi nous tresors cada dia.
Odio odiar la monotonia. Seria tot més senzill si no fós així.