Animus provocandi

MARC JORDAN

2008-08-19T09:39:00.003+02:00

Una de les coses que més m’agraden és anar a una llibreria y descobrir un llibre insòlit, antic, curiós i/o original. Una altra, és fer el mateix amb un disc. Ja sé que avui dia no caldria fer-ho. Per internet et pots “baixar” tota la musica que vulguis sense pagar un duro. Però, per a mi, no te cap gràcia, a menys que només contemplem l’aspecte econòmic. I de moment em resisteixo. Tothom es gasta la pasta com vol...

Doncs bé, l’altre dia vaig descobrir un CD fantàstic (i per menys de 5 €): “This is how men cry” de Marc Jordan, editat per Blue Note el 1999. No coneixia aquest músic. Cada dia veig que sóc més ignorant en tot. El vaig triar mogut per la meva intuïció, en base a la caràtula (com faig moltes vegades, em deixo portar per la part gràfica en escollir llibres, discos, vins, etc.).

El vaig endevinar de ple. Es tracta d’un disc excel·lent. Balades jazzístiques tristes i melangioses, molt urbanes i romàntiques. Però amb aquell punt canalla...

De seguida vaig consultar Sant Google: es tracta d’un autor d’uns seixanta anys, canadenc (però nascut a Nova York), que feia una bona música pop amb influencies de Dylan, Beatles i Van Morrison, i que fa uns vuit anys va fer un gir cap al jazz. Aquell jazz per escoltar en clubs petits amb bona companyia. I amb un whisky a la mà.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XIII)

2008-08-17T18:36:00.003+02:00

Pere-Màrtir

Dia 31 d’agost de 1969. El cònsol dels Estats Units a Barcelona telefona a l’Abat Cassià M. Just. Li comunica que properament rebrà la visita, al Monestir, d’una delegació científica del seu país. Concretament de l’agència espacial NASA, que està molt interessada en conèixer de primera mà aquesta magnífica muntanya... Que l’interessa quedar bé. I que els tracti al millor possible, facilitant-els-hi tot el que li demanin. En aquells moments Espanya i els EE.UU. tenien molt bones relacions a nivell de governs. El franquisme encara era ben viu i les bases nord-americanes instal·lades per tota la península. I, l’Església espanyola mirant cap a un altre lloc, fent el joc a la dictadura.

L’Abadia de Montserrat però, des de l’episodi de l’Abat Escarré, era una altra cosa. Discrepava del comportament anticatalà i dictatorial del règim i es mostrava poc receptiu amb les directrius religioses que li venien d’Espanya.

Per això, Dom Cassià va reunir urgentment els monjos de més confiança i els va comentar aquesta trucada. I els va recomanar prudència i mesura davant aquesta comitiva que, ben bé, no sabia què anava a fer a Montserrat.

El pare Andreu es va posar en guàrdia. El seu amic Gabriel M., ex-abat, ara a Roma, ja l’havia advertit per carta en clau, que la NASA anava al darrere del llibre...

I efectivament, no van passar gaires hores i ja rebien la visita dels “científics” americans. De fet, es tractava de quatre persones, més el cònsol que els acompanyava, curiosament, en cotxe no oficial. Els va rebre l’Abat i es van identificar com a funcionaris del govern nord-americà.

Més endavant es va saber que només un d’ells era científic de l’agència espacial americana. Els altres tres eren agents de la CIA.

Van estar parlant amb l’Abat durant poca estona. Primer es van mostrar amables i interessats en conèixer el Monestir. Però, de seguida, van deixar clares les seves intencions: sabien del cert que en el monestir s’hi guardava un llibre molt interessant per als investigadors dedicats als fenòmens espacials. O sigui per a ells o pels soviètics. I ells eren els amics. I els soviètics, l’enemic més dolent.

L’Abat els va comentar que sabia de l’existència d’un estudi fet pel seu predecessor, que estava guardat a la biblioteca vaticana. Però ells van insistir. Sabien de l’existència d’una còpia i la volien. Es més, exigien el seu lliurament immediat. L’Abat va quedar descol·locat, doncs ell realment no en sabia res, d’aquesta còpia.

En qüestió de moments el van amenaçar. Com aquell qui diu, de mort. En aquell punt de la “reunió”, va entrar en escena el pare Andreu, que estava situat discretament en el fons del despatx. Amb un to de veu ferm i segur i, en un anglès força acceptable, els va dir que deixessin de molestar a l’Abat Cassià. Ell coneixia l’existència d’uns documents secrets molt ben guardats i ara mateix els hi lliuraria. Però que comencessin a posar en marxa el seu vehicle i marxessin de seguida o els podria passar alguna cosa estranya, en la tornada a Barcelona. I que no era pas una amenaça, Déu me’n guardi, sinó una constatació dels fets misteriosos que passaven, des de feia centenars d’anys, en aquest indret tant especial i a certes hores...

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XII)

2008-08-14T13:59:00.002+02:00

Foto: Arxiu Brasó

Les veus van arribar al Papa Pau VI. L’Abat Brasó va ser reclamat a Roma urgentment amb l’excusa de ser elegit President de la Congregació Benedictina de Subiaco. I, el Papa li ordenà que portés el llibre al Vaticà.

Una mena d’ascens de categoria, però en realitat el que pretenia el poder eclesiàstic era eliminar qualsevol estudi que fes referència al tema ovni, doncs Pau VI no volia que els fidels s’entabanessin amb fets “paranormals” que poguessin distreure de la religió o fer repensar els dogmes cristians

Aquell mateix any 1966, doncs, l’Abat Brasó és substituït per l’Abat Cassià M. Just, qui, seguint instruccions, no fa mai més esment d’aquest tema.

Però abans de marxar a Roma, fa fer-ne una còpia fidedigna al pare Andreu, home de la seva total confiança, amb l’encàrrec de lliurar-la personalment a un descendent directe del pare Pere Màrtir.

- Estimat germà Andreu, ho heu de fer. Ja sé que sembla estrany, però he llegit amb deteniment els manuscrits i ho especifiquen clarament. En una de les darreres anotacions diu textualment: aquests escrits han d’anar a mans d’un meu descendent consanguini, no impossible pas, doncs en ma atzarosa vida, m’han passat feits de tota mena. I soc coneixedor d’haver sembrat la meva llavor a una dona jove, a cal Senyor Onofre de Collbató. Cerqueu i trobareu...

El pare Andreu es posar a treballar contra rellotge. Va fer copia de tota la documentació. D’acord amb l’abat, els originals els va guardar i amb les còpies van confegir el llibre que aniria a Roma.

Un cop al Vaticà, davant la presència del Papa, tot van ser cerimonials i paraules amables. En un moment donat però, en el sopar d’anomenament i tot felicitant-lo pel nou càrrec, el secretari de Sa Santedat li va reclamar el llibre. Mai més se’n va saber res, doncs aquest es va perdre en la immensitat dels arxius del Vaticà. Aquell mateix vespre, el Papa, amb bones paraules, li va dir també que estava assabentat d’algunes d’aquestes històries misterioses, però que no calia, pel be de la humanitat, divulgar-les. I que, fins i tot l’Agència Espacial americana NASA s’havia posat en contacte amb el Vaticà, doncs corrien certs rumors...

El primer que va fer l’intuïtiu i veterà pare Andreu, quan l’Abat Brasó va marxar, va ser fer-ne una altra còpia. I guardar-les, ben secretament, en llocs diferents.

Durant anys va anar investigant la vida del pare Pere Màrtir. Com més s’hi endinsava més el captivava la personalitat de l’italià. Però era molt difícil resseguir la seva atzarosa vida.

Va arribar fins a l’estada al mas de l’Onofre Brasó a Collbató i, consultant registres civils, arxius i documents va poder deduir que, efectivament, aquell anacoreta havia deixat descendència!

Però només sabia que aquest descendent va ser batejat com a Josep Brasó Riera, nascut el 1862. No va aconseguir més dades ni més rastre.

CRISPI

2008-08-05T14:39:00.003+02:00

Pere-Màrtir

Ens vam conèixer fa onze anys. De seguida ens vam fer amics. Crec que el seu tarannà s’assemblava una mica al meu: obert i juganer, però amb aquell punt solitari i amant de la vida tranquil·la. Això si, amb caràcter i afectuós (segur que li va encomanar l’Esther).

Es va anar fent gran amb nosaltres. Menys juganer i més manta, es va adaptar de bon grat a totes les situacions que es presentaven. Amic dels nostres amics, de vegades els anava a visitar, sempre a la seva manera discreta i silenciosa.

Em va acompanyar moltes hores a l’estudi, mentre jo pintava. Els darrers dos anys no ens veiem tant, però els bons amics encara que no els vegis gaire, saps que els tens.

Avui el meu amic s’ha mort. Es deia Crispí i era un gat. Espero que un dia ens tornarem a trobar, petitó...

XUSTAPOSICIÓNS

2008-08-04T11:43:00.004+02:00

Foto: I. Terradas

Per tercer any consecutiu he exposat a Galícia. Ho vaig fer el 2006 a la Galeria Chroma de Vigo. El 2007 al Monestir de Padrón, al Eurostars Auriense Hotel d’Ourense, al Casino Atlántico d’A Coruña i de nou a Chroma. Ara estic exposant a l’Auditorio de Vilagarcía de Arousa (Pontevedra) fins a finals d’agost.

En aquest cas es tracta d’una col·lectiva de nou artistes, gallecs i catalans, titulada “Xustaposicións”, on exposo sis quadres, mitjans i grans, de la sèrie “Animus Provocandi”, que ja havia mostrat anteriorment al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

Com en d’altres ocasions he dit, ningú és (gaire) profeta a la seva terra... Vull dir que, entre d’altres mostres d’interès, el dia de la inauguració va haver-hi una roda de premsa on, juntament amb la coordinadora de l’exposició i un artista local, vaig ser entrevistat per la premsa gallega
(http://www.lavozdegalicia.es/arousa/2008/07/30/0003_7022939.htm)

Van assistir i presentar l’exposició l’alcaldessa i el regidor de cultura de Vilagarcía i es va editar un magnífic catàleg.

Qui tingui ganes de menjar bon marisc i visitar l’exposició, ja ho sap. Es trobarà amb obra d’artistes de Blanes, Arenys i Mataró a uns quants quilometres de Catalunya.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XI)

2008-08-03T23:14:00.003+02:00

Pere-Màrtir

La casualitat, o pot ser el destí, va voler que cent anys després que en Pere Màrtir observés personalment un aterratge d’un objecte volador no identificat, ocorregués un fet rellevant al Monestir de Montserrat.

A l’Abat Muntades el van succeir els abats Josep Deas, Antoni M. Marcet i Aureli M. Escarré, el qual arran d’unes declaracions de caire antifranquista, en un diari francès, va veure’s obligat a exiliar-se.

Això va ser el 1966. Just els cent anys esmentats. I el successor va ser l’abat coadjutor Gabriel M. Brasó... Brasó? Sí, Brasó! Descendent d’una de les branques Brasó no directa de l’Onofre però si emparentat. Ves per on. Sabem que la branca de l’Onofre i del seu pare, venien d’Horta. I, avui dia, sabem que la branca de l’Abat venia dels Brasó de Sarrià. Actualment, ambdós pobles formen part de la ciutat de Barcelona.

L’abat Gabriel M. havia nascut el 1912 i es deia realment Lluís Brasó Tulla. L’ascendent directe més antic, seu, que s’ha documentat va ser un rebesavi, Pau Brasó, nascut el 1784.

Doncs bé. L’Abat Brasó estava interessat pels fenòmens dels extraterrestres i dels ovnis. En aquells anys ja se’n parlava més, d’aquest temes, tot i que sempre es feia en petit comitè o entre experts.

Precisament, el 1950, el Papa Pius XII va observar un ovni des dels jardins del Vaticà. Ho va descriure com una “veritable dansa del sol”.

Més endavant, va ser el Papa Joan XXIII, també interessat en aquesta temàtica, qui va redactar un llibre amb una sèrie de profecies i vaticinis molt enigmàtics. Això va ser el 1960. Es deia que aquest Papa havia “contactat”...

Tot això havia alimentat poderosament l’interès de l’Abat de Montserrat per aquests fenòmens.

El pare Andreu va saber, com no, d’aquest interès per part del seu superior i va demanar per parlar, a soles, amb ell.

Li va lliurar l’extraordinària documentació que fins llavors havia estat tan secretament guardada. L’Abat Brasó va quedar estupefacte davant aquests manuscrits.

Immediatament va anar per feina. Es va dedicar en cos i anima a donar-li forma, tot ordenant i afegint-hi més dades, fins a constituir: El Llibre dels Misteriosos Fets i dels Objectes Voladors No Identificats de Montserrat.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (X)

2008-07-22T18:39:00.002+02:00

Pere-Màrtir

Van anar passant els anys i el fets. Ningú, excepte el pare Andreu, sabia de l’existència del manuscrit. Efectivament, l’havia trobat. Aquest home petit, de bon caràcter però fort i enèrgic, era tot un detectiu.

Durant anys va estar investigant tots i cada un dels prestatges, armaris, calaixos, compartiments secrets, vitrines de la biblioteca. Una tasca minuciosa que li va permetre saber, quasi de memòria, on i què hi havia en cada racó d’aquelles monumentals dependències. Només va comptar amb l’ajut d’un fidel monjo sord-mut, el pare Jaume, que era una veritable rata de biblioteca, amb una memòria i retentiva extraordinàries. I no feia preguntes...

Abans de trobar-lo però, encara van anar passant coses anormals a Montserrat. De tant en tant es comentaven fets, alguns curiosos i d’altres desgraciats, com la desaparició d’algunes persones que mai més no s’ha les trobava, ni vives ni mortes. Però quasi sempre aquestes coses s’interpretaven com a llegendes i supersticions que la gent explicava, tot posant-hi més ficció que no pas realitat.

Un dels fets excepcionals, d’una altra mena, que va succeir i que està totalment demostrat, és l’assumpte del Sant Grial i el nazis.

Resulta que Richard Wagner, el gran compositor d’òperes, va adaptar una llegenda, probablement d’origen celta, a la famosa opera Parsifal, que més o menys venia a dir que, aquell qui bevia d’un calze anomenat Graal, es tornava immortal.

D’on venia exactament aquesta llegenda, ben bé no se sap, però el cristianisme també la va fer seva. Segons sembla, en un temps remot el Sant Graal va passar de mans d’Abraham a Jacob i a Moisès. Fins i tot diuen que a la Reina de Saba i a Salomó. Va anar a parar a mans de Josep d’Arimatea i Jesucrist el va utilitzar com a calze en l’Últim Sopar.

Quan Crist era a la creu, Josep d’Arimatea, el va fer servir per recollir-hi la seva sang. Posteriorment, Sant Pere el portà a Roma i després a València. L’any 913 el domini dels moros a la península fa que el Graal viatgi d’amagat i definitivament al Sagrari del Temple de Montserrat.

El nazis, coneixedors d’ambdues llegendes, van creure que podria ser veritat i Hitler va ordenar buscar aquest calze per tot el món, però sobretot per Europa.

De fet, volien matar dos pardals d’un tret: veure si era veritat això de la immortalitat i, si hi trobaven restes de la sang de Crist, demostrar que era de raça ària.

L’octubre de 1940, mentre Hitler s’entrevistava amb Franco a Hendaia, un dels seus sinistres sequaços, Himmler, va visitar el Monestir de Montserrat, atès que tenia informació ben documentada, del fet que podria estar guardat allà.

El pare Andreu Ripol, el nostre pare Andreu, culte i amb personalitat, va ser l’encarregat de rebre la comitiva. Els va rebre amb total fredor i amb evasives constants. Els va donar llargues. No els va saludar ni a l’estil nazi, tal com li havien recomanat.

"PERFORMANCE" DE CLOENDA

2008-07-14T12:44:00.005+02:00

Pere-Màrtir

El proper 19 de juliol s’acaba l’exposició “Jo vaig ser-hi (V.O.)” a la galeria Enblanc Espai d’Art. L’hem prorrogat tres dies més, pensant en aquells que encara no l’han vist o els que la volen revisitar (aquesta paraula no m'agrada gaire però està molt de moda en l'àmbit "cultural" i tal...)

Farem un segon vernissatge, en aquest cas de cloenda, i per això us convidem (la Karen que és la galerista, i jo) a venir a l’esmentada galeria (Lepant 56, 08301 Mataró T. 93 755 10 56), el dijous 17 a partir de les 8 del vespre.

Hi haurà cava i cacauets, rapsodes que recitaran (Enric Umbert i Victor Bonetarbolí), músics en directe i desendollats (Pol Freire, Txè Aymat i “Popis”), i sortejarem una obra, entre els assistents, que pintaré “in situ”. El fotògraf de capçalera Jordi Cantenys, immortalitzarà la “performance”.

Hi ha la possibilitat, remota, de que en Tom Waits passi a fer una copa. El que segur que no vindrà és en James Brown...

CONTAMINACIÓ ACÚSTICA

2008-07-08T00:25:00.003+02:00

Pere-Màrtir

En col·laboració amb la Universitat de Vik (Islàndia), he estat fent els darrers mesos un treball sobre la contaminació acústica a Mataró, més concretament entre les “avingudes” 08301 i la 08302, o sigui el bell mig de la capital capgrossa, santera i cruillacultural. Els resultats, espectaculars, seran publicats properament a les prestigioses revistes “Torracollons, sempre us queixeu de tot”” i “Decibels reunits mai seran petits”. També, la famosa directora de cinema, catalana universal, federal i plural Isabel Sorollet, estrenarà un documental basat en aquest estudi, titulat “Coses que no en fot cas ni Déu”.

Finalment, la plataforma “Xerrar x xerrar” (que aplega polítics de tots colors, tendències, estats, nacions, nacions sense estat i faccions fratricides dirigides des del centre, però units tots pel mateix objectiu, diguem-ne de no quedar-se a l’atur ) editarà un opuscle, a nivell mundial pagant tots només faltaria, tot informant dels beneficis de no fer massa soroll, votar en silenci i callar quan no et pregunten. Només serà permès un nivell acústic elevat cada cinquanta anys, quan la Roja ens uneixi a tots i a totes. També es podrà fer un xiscle cada vegada que l’euribor s’apugi lleugerament.

Doncs bé, aquí teniu un petit avançament dels resultats. Temps hi haurà per fer-ne l’anàlisi acurada i veure que tothom ha guanyat, com sempre:

- El 47% de contaminació acústica és de tasques municipals (camions de la brossa, vehicles de netejar carrers i autobusos, tots d’última generació. Visca l’I+D).
- El 18% prové de obres i reformes publiques i privades (grues, martells elèctrics, “burres”, pics, formigoneres, excavadores, càntics obrers en comissió i unió, etc.)
- El 12% de motos de petita cilindrada, tub rebentat i cervell del conductor/a de la proporció de la cilindrada esmentada.
- El 10% són cotxes fantàstics, acompanyats generalment de música clàssica, de cambra i sacra.
- El 8% de gent que surt a/de sopar o de “marxa” i que no acaben de marxar mai a les seves respectives llars, els molt plastes!
- El 4% són gossos que borden dia i nit, donat el cas que els fan els animals racionals dels seus amos.
- Un minso 1% (i sóc generós) es tracta de gemecs i sospirs dels veïns i veïnes, el dia que fan l’amor i no la guerra. Així ens va...

Nota: no s’han valorat (perquè el formatge ja suma 100) els petards, coets i d’altres artefactes que alguns tiren quan toca i quan no toca, moguts per una cosa ancestral que tots portem a dins, però que emprenya molt quan vols dormir, quan el Barça o Alemanya han perdut o quan la festa major del teu portal no t'interessa gens. I perdoneu la cosa políticament incorrecte, si n'hi ha.

HERMANN BONNIN

2008-07-07T13:28:00.005+02:00

I. Terradas

Aquest és el text que en Hermann Bonnin, director de teatre i bon amic meu, va llegir en el vernissatge de l'exposició "Jo vaig ser-hi (V.O)" el dia 20 del mes passat, a la galeria "novaiorquesa" Enblanc Espai d'Art de Mataró:

PERE MÀRTIR, UN SOFISTA DEL MARESME

Després d’una caipirinha al port dels pescadors de Mataró, el darrer dilluns de la Pasqua de la Pentecosta d’enguany, Pere-Màrtir, aquest fill de Vilassar, de pare pagès importador de flor exòtiques de Fernando Poo, em proposa un viatge des de la Transilvània vampírica a la capital del Maresme, o viceversa.

Abans, però, m’ha ensenyat, d’amagatotis, una cistella plena de tresors. Figuretes de joguina (ciclistes, soldadets, o no eren soldadets?...) repintades mil vegades, amb les que ell havia viatjat en companyia de l’Alícia més enllà del mirall. I m’ha fet veure que la seva obra ha estat el camuflatge d’una infantesa en peu de guerra civil entre ell mateix. I que, de gran, durant vint anys, ha interpretat un “fregolisme brossià” protagonitzat per la figura d’un alt executiu bancari.

Acabada la caipirinha al port dels pescadors i ja de retorn amb el tren del centenari –Barcelona-Mataró o viceversa- em trec de la butxaca papers, catàlegs, llibrets, tots ells amb el nom de Pere-Màrtir. I una llarga tirallonga de noms de galeries del Maresme. En un d’aquests papers llegeixo: “adeso, finita già la serie ‘Islàndia’, dove mostra la sua visione personale dei paesaggi vulcanici e misteriosi di quel paese che, come il Sahara, lo impressionò, presenta quest’ultima nella Galleria Il Canovaccio de Roma”. I en altres papers descobreixo noms de crítics d’art com Josep M. Cadena i Arnau Puig i frases com que Pere-Màrtir i la seva obra “lluiten contra la buidor més pregona”, etc. etc.

En fi, em sento aclaparat ¿per què, Pere-Màrtir, aquest home de conviccions cíviques arrelades i d’amplis horitzons humans, em demana que digui alguna cosa d’interès en el vernissatge de la seva nova exposició? Ah!, però en un altre paperet trobo la resposta. I és que Pere-Màrtir té una avantpassada casada amb un fill de Casanova i, alhora es renét d’un pilot de vaixells que navegaven pel riu Mississipí. “Així és, doncs, si així un ho sembla”, vaig pensar!

Aquesta nit també, per tant, improvisem!

I és que Pere-Màrtir, el que de mi volia és que el fantasma de Pirandello em perseguís de nou. Que ficció i realitat, per tant, s’hem tornessin a difuminar en un horitzó metafísic en el que tot allò que estigues fora de mi mateix, fos exterior a mi, es fes –com diria Ricard Salvat- inaprehensible. I que Pirandello em parlés a cau d’orella de la diversitat d’individus que hi deu haver en Pere-Màrtir, de la relativitat de la seva veritat, de la impossibilitat, quasi física, d’aprehendre les seves coses.

“Cada un de nosaltres –em deia Pirandello- intenta crear-se a si mateix. Ser, ser, no és res. Ser és fer-se”.

I és així com he arribat a la conclusió de que Pere-Màrtir és un sofista i per tant un mediterrani. I més encara, un home del Maresme. Un falsificador d’ell mateix.

I d’aquesta manera em puc explicar a mi mateix la raó de que Pere-Màrtir m’hagi demanat que us parli, precisament aquí, terra d’aiguamolls i llacunes, de sediments consolidats per plantes halòfiles o salines. Aquí, terra poblada per tribus laietanes, abans de ser romanitzada.

Hermann Bonnin
Juny, 2008

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (IX)

2008-07-02T20:21:00.003+02:00

Pere-Màrtir

A partir d’aquest moment, tot resta quasi amagat. Els pares Jacint i Sebastià lliuren els documents a l’Abat Muntades, tal com deixà escrit en Pere Màrtir. L’Abat no en vol saber res i instrueix al monjo bibliotecari que els destrueixi i que no se’n parli mai més, doncs aquests fets, segons ell, eren fruit de la bogeria d’un artista il·luminat i no d’un monjo benedictí.

El pare Sebastià, conxorxat amb el pare Jacint, decideix no destruir aquest llegat i el guarden en un lloc secret de la biblioteca que només saben ells dos...

Abans, però, els llegeixen de dalt a baix. I el que llegeixen els deixa tocats de per vida. Sobretot, algunes de les darreres inscripcions, algunes quasi inintel·ligibles. També poden veure la gran quantitat i qualitat dels dibuixos, alguns aclaridors i d’altres misteriosos, que acompanyen els textos.

Aquests documents restaran amagats i oblidats durant cent anys. Els pare Jacint va morir al cap de tres o quatre anys. El pare Sebastià encara va viure molts anys. Quan va morir, diuen, tenia més de noranta anys. Ja en feia molts que s’havia anat trastocant, tot i que de vegades explicava coses amb tants detalls que semblaven verídiques. Molt sovint, els monjos més joves li anaven a fer companyia a la seva petita però acollidora cel·la. L’encarregat de la biblioteca, el pare Vicenç, n’era un dels que amb més atenció i paciència se l’escoltava.

De vegades no entenia gaire el que deia. Semblava que li parlés en clau. Repetia i repetia el mateix: “quan ho trobis, s’ha de donar secretament a un descendent del pare Pere Màrtir”. “Està molt ben guardat, però no recordo on”. “Busca-ho ben buscat, ho has de trobar i lliurar a un descendent seu” “Però no ho diguis a ningú més...”
I així durant anys i panys. Quan el pare Vicenç ja era molt gran i va veure la mort a prop, va parlar amb el seu jove ajudant. El pare Andreu. I li va transmetre les mateixes frases.

Li va dir que duia més de cinquanta anys buscant, ben bé no sabia què, però que estava segur que, en algun racó secret de l’enorme biblioteca, hi havia d’haver quelcom molt important.

EXPOSICIÓ A MATARÓ

2008-06-16T00:07:00.004+02:00

Una avantpassada casada amb un fill de Rafael Casanova, un parent abat de Montserrat, un besavi pilot de vaixells que navegaven pel Mississipí, desaparegut al terratrèmol de San Francisco i un oncle avi que, fugint amb una prostituta de Mataró, va anar a córrer un dels primers tours de França, segurament no justifica ni explica del tot el perquè del “Jo vaig ser-hi (V.O.)”.

Potser la seva afició pel còmic, haver estat d’aprenent d’un pintor, copiant totes les il·lustracions del Quixot de Gustave Doré i el seu gust per viatjar, ja explica una mica més la seva darrera obra artística.

També, en haver estat abduït per un Ovni, haver treballat en una plataforma petrolífera, haver estat enrolat en submarins i vaixells de càrrega, i sobre tot, haver estat treballador bancari ha fet que tot ho hagi relativitzat una mica. La veritat no existeix, tot són punts de vista diversos...

A més d’aquestes veritats relatives esmentades, Brasó ha fet de professor en el Curso Práctico de Dibujo y Pintura, de RBA Editores, en formats vídeo i DVD, emès per Televisió de Catalunya. Ha il·lustrat, mitjançant ordinador, el primer llibre en català publicat per internet “Qui sobreviurà la globalització?” de Jep Llany i, recentment, ha impartit el seminari de reflexió artística “De la idea a la obra” a la Galeria Paspartú, de Barcelona.

Ha exposat a Barcelona, Girona i Roma entre d’altres llocs i la seva obra forma part de diverses col·leccions d’art públiques i privades a Barcelona, Roma, Ginebra i Ljubljana.

Indiana Jones (Hollywood, juny de 2008).

enblanc espai d’art - interiorisme Lepant 56, 08301 Mataró (BCN)
20.06 16.07.2008 Inauguració i vernissatge: divendres 20.06 a les 19:30
Presentació a càrrec del director teatral Hermann Bonnin
Horari: de dill. a div. de 10:30 a 13:30 i de 16 a 20, diss. de 17 a 21

http://www.enblanc.cat/ http://www.peremartirbraso.com/

HI ESTEU TOTS CONVIDATS.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (VIII)

2008-06-11T18:21:00.003+02:00

Pere-Màrtir

Durant temps, en Pere Màrtir va recopilar molta informació de primera mà. Moltes observacions fetes per ell mateix i d’altres fenòmens dels quals no en va ser testimoni, però que li van ser relatats per persones amb certa credibilitat.

L’abat ja li havia aixecat la penitència, però ell es resistia a tornar al Monestir. Com que el pare Jacint ja no hi anava, més o menys cada dos mesos baixava a buscar alguna cosa de menjar i explicava tot el que veia. Ningú li feia massa cas. Tot i així, ell no defallia en el seu treball de documentació. Només se’l creia el pare Jacint, que de vegades, aconseguia colar-lo a la biblioteca. Un cop allà i amb el permís del pare Sebastià -un altre dels pocs que estava assabentat del que passava a Montserrat- podia consultar tot el que hi havia arxivat, per no dir amagat, relacionat amb aquests misteriosos fets.

Va llegir documents molt antics, amb relats increïbles, i els va poder comparar amb tot el que ja sabia per pròpia experiència, constatant que es tractava d’uns fets tant cabdals com desconeguts.

Fins que va passar el que va passar. Com s’ha dit al principi, ja feia quasi 6 anys que Pere Màrtir vivia a la cova. Realment no semblava el jove alegre i faldiller que havia estat. Ara estava molt prim, amb una barba llarguíssima i vestit només amb una vella túnica. I tan concentrat en la seva tasca, que tota la resta no l’interessava gens. Ni les dones!

El pare Jacint i el pare Sebastià estaven preocupats. Ja feia quasi quatre mesos que no en sabien res de res.

Amb el permís de l’abat van decidir anar a la cova per saber si estava bé. Pel camí, es van trobar un pastor que els va dir que feia setmanes que no l’havia vist, al pare Pere Màrtir. Ara ja estaven alarmats.

En arribar a la cova de seguida van notar quelcom que no era normal. Estava molt descuidada i amb evidents signes que feia temps que no hi havia ningú vivint allà.

Van voltar pels entorns, van mirar barrancs i precipicis. Van parlar amb un parell de persones més que de vegades passaven per allà prop i fins i tot van anar a veure un altre anacoreta que vivia en una cova a una hora d’allà. Ningú en sabia res, només que feia molts dies que no el veien.

Finalment van trobar una vella remeiera que recollia herbes, molt coneguda per aquelles contrades per les seves potingues curatives, que tot remugant els va dir quelcom que no van entendre massa : “no el trobareu pas, a aquell frare tan prim. Ja fa dies que se’n va anar amb ells. Ho vaig veure amb el meus propis ulls. Va pujar a dalt d’aquella cosa voladora i van marxar com un llamp! I no semblava pas espantat, el dropo...”

Van quedar garratibats. No s’ho creien pas. O sí. Ells, si... Van tornar a la cova i la van remenar de dalt a baix. Fins que el pare Jacint va trobar, amagat sota unes fustes i embolicat amb draps, un paquet ple de papers escrits i dibuixats. Amb una inscripció al davant : “Secret: per lliurar a l’Abat de Montserrat”. Uns papers extraordinaris.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (VII)

2008-06-03T12:31:00.002+02:00

Pere-Màrtir

Van passar uns quants dies amb força tranquil·litat, i els va aprofitar per parlar amb les poques persones que, en algun moment o d’altre, rondaven per aquella zona. Pastors, pelegrins, remeiers i d’altres, molt pocs, anacoretes que feien penitència més o menys com ell.

Alguns no volien parlar o els feia por, però la majoria li explicaven les seves vivències o les històries que havien escoltat. Molts relats coincidien, sobretot quant a desaparicions sobtades de persones, atacs de pànic, eufòria inexplicable, aparició espontània de poders hipnòtics i fins i tot telequinèsics, en persones que mai havien estat capaces de desenvolupar aquestes habilitats mentals.

Fins un dia que va ser testimoni d’un fet que el va marcar de per vida. Era la matinada del 11 de maig de 1866. Aquell vespre ja havia notat una d’aquelles vibracions o tremolors inexplicables. Semblava talment que la muntanya es mogués.

Aquest cop va decidir no amagar-se dins la cova. Tot d’un plegat, una claror molt potent, seguida d’un estrany soroll, va il·luminar el cel estrellat. En un tres i no res van aparèixer, sobrevolant-lo, un objecte en forma de plat, movent-se amb una extraordinària rapidesa. Va fer una sèrie de moviments en zig-zag i, de cop, va baixar lentament del cel, aterrant en un pla molt proper, on estava ell, literalment petrificat.

Era com una nau, un vaixell metàl·lic, de forma ovalada. Tota la seva circumferència emanava una potent llum groga, que el va deixar encegat per uns segons que, a ell, li van semblar eterns. Quan va mig recuperar la vista, va veure a vint metres de distància, uns éssers prims i baixos movent-se lentament. Tres o quatre. Semblava, encara que faci riure, que recollissin el romaní que cobria tota la explanada.

- Qui sou? -va poder articular amb penes i treballs-.
En sentir-lo es van girar cap a ell, van emetre un so indescriptible i en una fracció de segon ja eren dins d’aquell objecte volador que, a l’instant, es va enlairar amb una velocitat inimaginable, dibuixant una ratlla lluminosa al firmament que va durar una bona estona.

Bocabadat durant uns minuts, més impressionat que espantat, va córrer cap al lloc on s’havia posat la nau. Desprenia una olor especial i, al terra, hi havia unes marques semblants a d’altres que havia vist anteriorment.

Va anar corrents cap la cova i amb la llum de l’espelma es va posar a dibuixar i escriure frenèticament tot el que havia observat. Estava tan excitat que va tornar a sortir a fora i va estar-se mirant el cel fins que va clarejar, però ja no va veure res més fora del normal.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (VI)

2008-05-30T12:09:00.002+02:00

Pere-Màrtir

Primer no en va fer cas, després es va resistir i finalment va xerrar pels descosits.

Que anés amb compte, que no sortís de la cova si a la nit veia coses estranyes i sobre tot que, el dia 11 de cada mes, no donés senyals de vida. Que s’aixoplugués a la seva cova i es poses a resar a la Moreneta, per tal que el protegís...

Però tot això no li deia res al Pere Màrtir. Ell volia saber què passava exactament, on, quan i perquè.

Finalment el pare Jacint li va confirmar moltes de les coses que li havia explicat aquell pastor: Sant Ignasi de Loiola ja havia deixat constància escrita de fenòmens misteriosos durant la seva estada a Montserrat. I durant segles se sabia que havien desaparegut persones. De vegades havien estat desafortunats accidents fruit de la complicada topologia del terreny, però d’altres eren fets misterioses i sense explicació racional, doncs no se n’havien trobat mai més els cossos.

Les vibracions s’explicaven, en alguns casos, per moviments i tremolors geològics, però d’altres eren veritables forces tel·lúriques. Però, sobretot, li va detallar amb pèls i senyals algunes aparicions d’objectes voladors i lluminosos que, periòdicament i puntual, apareixien al cel del massís. Fins i tot, de vegades, havien aterrat en alguna planura.

En Pere Màrtir va començar a lligar caps, a tenir explicacions d’algunes coses i a entendre’n d’altres. Sobretot, alguns dels enigmàtics comentaris de l’Onofre quan li explicava què era Montserrat, ara els va interpretar i captar.

En Jacint va trencar la promesa de silenci que hi havia al Monestir. Feia tant de temps que ho volia explicar que no va poder més. Guardat a la biblioteca del Monestir -li va dir- hi havia un excel·lent i misteriós llibre. El Llibre Vermell: el Còdex-I del fons manuscrit de la gran biblioteca montserratina. Amb un contingut extraordinari i divers, com és una extensa relació de miracles de la Mare de Déu, un cançoner medieval únic, un tractat sobre l’univers i d’altra documentació de gran interès. I un annex amb manuscrits sobre els fenòmens misteriosos ocorreguts durant molts anys a la muntanya sagrada.

A partir d’aquells instants, en Pere Màrtir, va decidir abocar-se totalment a seguir documentant i estudiant aquests fets. Es va obsessionar de tal forma, que fins i tot el Pare Jacint va mig penedir-se d’haver estat tan explícit.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (V)

2008-05-27T11:51:00.002+02:00

Pere-Màrtir

Un càstig injust i desproporcionat va trobar el jove monjo. Però el seu caràcter optimista el va fer reaccionar positivament. Ho va acceptar sense gaires objeccions. Pitjor hagués estat que l’haguessin expulsat definitivament. On hagués anat a raure? Segurament, amb aquest currículum que estava ampliant, a can Brasó no l’haguessin acollit. I encara menys, amb l’amistat que hi havia entre l’Abat i l’Onofre.

I tal com estaven les coses no podia pas tornar a casa. No tenia mitjans econòmics ni, de moment, cap ganes. Les autoritats italianes encara el buscaven i havien fet córrer la brama que era un criminal perillós. Fins i tot, havien arribat veus per tota la península Ibèrica, la conca Mediterrània i gran part de la vella Europa.

Els primers dies van ser molt difícils. El monestir és a 725 metres d’altitud i ell va anar a una cova que estava ubicada a uns cent metres del cim de Sant Jeroni, el punt més elevat del massís, amb 1236 metres. Per tant, hi feia vent i fred, però gaudia d’una vista excepcional. En dies clars, podia veure fins l’illa de Mallorca. Aquesta cova ja havia estat habitada per d’altres anacoretes, en diverses èpoques i, per això estava mínimament preparada per acollir-hi un valent.

Hi havia una mena de catre de fusta i herba seca, una mica elevat, ben resguardat. La cova estava ben encarada i tenia força claror. Ben a prop hi havia un petit salt d’aigua fresca i bona. Però, que difícil era viure així...

Les explicacions que l’Onofre li havia fet respecte a la fauna i flora de la muntanya li van anar de meravella. I, cal dir que, un cop cada quinze dies pujava un monjo a portar-li algunes coses de menjar i, a la vegada, vigilava la seva salut física i mental. El noi, però, era hàbil i fort i al cap d’uns dies ja es desenvolupava quasi com un expert. Cosa que va alleugerir a l’Abat i a l’Onofre, que lògicament també estava al cas de tot.

Una nit, quan ja feia un mes que s’estava a la cova, i tenia més o menys tots els racons propers dominats i els sorolls controlats, va notar una mena de vibració dins la cova. Com un terratrèmol suau però durador. També, les explicacions sobre l’especial geologia del massís que, magistralment, li havia impartit l’avi Brasó, li van servir per a no espantar-se massa. Però, tot i així, va quedar un punt intranquil.

Sí que és veritat que l’home també li havia intentat explicar que a Montserrat, des de sempre, hi passaven algunes coses estranyes, però ell no li’n va fer massa cas. Aquests temes li semblaven supersticions de gent senzilla.

L’endemà, al matí, en una petita esplanada on sempre anava a recollir herbes aromàtiques, va notar quelcom anormal. Al terra, unes marques fondes. L’herba com cremada. I amb una forma perfectament ovalada. Molt estrany i curiós. Més tard va passar un pastor amb un petit ramat de cabres, prop de la cova. En veure el monjo li va etzibar:

- Pare, aquesta nit heu tingut companyia, oi? Feia dies que no venien per aquí, aquests mal parits! Aneu amb compte, que fa tres mesos, una mica més avall, van desaparèixer dos pelegrins.
- Què voleu dir? Quins mal parits han vingut?
- Cony, que no sabeu el que passa per aquestes contrades?
- No us entenc. És que soc foraster...
- Aquests del Monestir no s’ho acaben de creure, però aquí sempre hi han passat coses estranyes. Sant Ignasi, quan va venir a pelegrinar, fa més de tres-cents anys, ja ho va explicar.

El pastor va estar xerrant una bona estona. Semblava bastant assenyat, aquell home. Li va explicar que sovint hi havia vibracions, llums molt potents a la nit, desaparicions de pastors, pelegrins, ermitans. De vegades, per sempre. De vegades tornaven a aparèixer en d’altres llocs, sense recordar res...

- Pregunteu al pare Jacint quan vingui a portar-vos menjar. Sempre ve ell, oi? Aquell home en sap un munt, de les coses que passen a la muntanya. Apa, doneu-me la benedicció que sempre va bé per anar per aquests indrets. Sort en tinc de les cabres. Es veu que els hi tenen por...

En Pere Màrtir es va fer un tip de pensar. Es veritat que d’altres nits havia notat potents resplendors, però ell creia que eren llamps. Potser estava equivocat. D’aquí un parell de dies, el pare Jacint havia de dur-li menjar. Ja estava neguitós per interrogar-lo.

Quan l’endemà passat va arribar el pare muntanyenc, el va abordar sense dir-li ni bon dia, ni el que el senyor et beneeixi, ni cap d’altre cordial salutació...

- Pare Jacint, pare Jacint! M’ho heu d’explicar tot!

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (IV)

2008-05-22T14:28:00.003+02:00

Pere-Màrtir

Tot i que ja estava assabentat de tot, l’abat va llegir amb deteniment els papers que en Paolo, reconvertit en Pietro Martire li va lliurar. Com el seu vell amic Onofre, de seguida li va catalanitzar el nom: el monjo Pere Màrtir. A partir d’aquest moment seria l’encarregat de restaurar la part pictòrica, tan malmesa, del monestir.
A ell li va semblar bé. Li agradava aquesta tasca, la sabia fer, tindria un bon amagatall, menjar i un paisatge únic... Només li mancarien les dones!

Però, en el seu interior i donat el seu caràcter, diguem-li, faldiller, va pensar que no li seria massa difícil trobar-ne, de tant en tant, per un bon desfogament. Només arribar al monestir, ja va veure algunes mosses que portaven mercaderies des de pobles del voltant. Fins i tot va arribar a pensar que, sovint, podria anar a fer visites al mas de l’Onofre Brasó i veure’s amb la formosa Maria...

Que errat anava el pobre nou monjo! Tenia raó, en el sentit que hi havia moltes dones que anaven i venien al monestir, subministrant mercaderies diverses o ajudant en algunes tasques concretes. Cada vegada més també hi anaven creients a resar i a fer o complir-hi prometences, i la majoria eren dones i donzelles.

El que no s’imaginava pas era que, el primer intent de seduir una noia, al cap de quinze dies de viure al monestir en una prou acceptable cel·la individual, va ser el desencadenant d’una sèrie de fets increïbles.

Resulta que va tenir un fallit encontre sexual amb la filla d’un ric burgès de Manresa, que finançava gran part de les obres i que havia anat a fer un donatiu a l’Abat, acompanyat d’una filla de setze anys. Els van enxampar precisament a la cel·la d’en Pere Màrtir, quan aquest tot just l’estava dibuixant nua...

El càstig va ser molt dur. Vuit mesos a fer d’anacoreta, tot sol, en una de les coves del massís. Només acompanyat dels evangelis, llapis i paper. I una flassada. Pel que fa al menjar, el beure i el rentar-se s’hauria d’espavilar. “Deu proveeix i a la muntanya hi ha de tot, menys temptacions terrenals i tu, fill meu, t’has de guarir”, va dir l’Abat Muntadas com a comiat.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (III)

2008-05-19T09:51:00.003+02:00

Pere-Màrtir

El viatge des de Barcelona s’havia fet llarg. Com que s’havien entretingut massa a l’Hostal a l’hora dinar, van arribar a Collbató quan ja era a punt de ser fosc. I no es podien arriscar a pujar fins el monestir essent negra nit.

L’Onofre va decidir que en Pere Màrtir es quedés a sopar i a dormir al seu mas. I que, l’endemà ben aviat, ja anirien cap allà dalt. Va fer enviar l’avís que el monjo ja havia arribat sa i estalvi i li va presentar tota la familia: la seva dona Josepha, el seus fills Teresa i Miquel, i l’esposa d’aquest, l’Alberta. També li va presentar els masovers i la minyona.

Una minyona de divuit anys, maca com l’esposa del comerciant que havia mort involuntàriament. Només veure-la i estrènyer-li la mà ja va notar una sensació tan voluptuosa, que fins i tot l’hàbit amb el que anava disfressat es va remoure, com si per dins hi hagués un ratolí solt.

La Maria, que així es deia la noia, es va posar vermella com un pebrot dels que estaven acabant d’escalivar per sopar. Va sentir una cosa molt especial en veure la cara d’aquell noi jove, formós, alt com un sant Pau. Era tant agradable i rialler que en una qüestió de segons se’n va enamorar com una bleda.

Va ser una atracció instantània i mútua. L’Onofre que, tot i només fer unes hores que tractava al noi, semblava que el conegués de tota la vida, els va calar de seguida.

Aquell vespre van sopar tots junts, masovers i minyona inclosos. Un bon sopar a base de patates, tomàquets, pebrots escalivats i bacallà que l’avi havia dut del port de Barcelona. Un vi jove de collita pròpia i, en acabat, un licor fet pels monjos de Montserrat. Tot plegat, després de tants dies de nervis, li va semblar una benedicció de Nostre Senyor.
Cap al tard, l’Onofre li va dir a la minyona que ensenyés al convidat on dormiria i que l’endemà a les sis el despertés per anar al Monestir.

En Pere Màrtir sempre va creure que aquell bon home ho havia fet expressament. Fer que la Maria l’acompanyés a la seva habitació, dalt de tot el mas, era una invitació clara al pecat de la luxúria.

I, efectivament, només creuar la porta de l’estança, es van deixar anar com dues bèsties en zel. El noi duia gana endarrerida però la minyona encara més. La noia portava anys desitjant un home jove i maco. I ves per on, el seu padrí, que així era com anomenava al Sr. Onofre, li ho va donar ben mastegat.

Va ser la primera i única vegada que van estar junts. Aquella nit van fer l’amor tres o quatre vegades. Ella es va quedar fins a les sis del matí amb ell. No va voler deixar-lo sol... Era com una premonició del que passaria més endavant.

D’aquesta relació tant apassionada en va néixer un minyó que mai va arribar a conèixer els seus veritables pares. En parir, la Maria va perdre la vida, i en Miquel i l’Alberta el van adoptar. Li van posar Josep.

I en Pere Màrtir? L’endemà al matí, després d’acomiadar-se de tothom, en especial de la bella minyoneta, l’Onofre el va acompanyar al Monestir davant la presència de l’Abat Muntadas.
Aquí es va acabar, quasi bé del tot, la relació d’aquest artista italià, bon noi però una mica tarambana, amb la família Brasó.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (II)

2008-05-14T11:21:00.003+02:00

Pere-Màrtir

En Pietro Martire, va pujar d’un salt al carro. Bon dia, pare!, li va dir l’Onofre, per dissimular. Estava assabentat de tot. L’havia de portar directament al monestir, davant la presència de l’Abat de la congregació.

A partir d’aquell moment només li podria parlar en català. I només de temes religiosos i similars. Que si la Mare de Déu de Montserrat. Que si el Nen Jesús. Que si el deteriorament del monestir per culpa de l’exèrcit de Napoleó. Etcètera.

En Pere Màrtir -l’Onofre ja li va traduir el nom per sempre més- no l’entenia gaire el català. Però com ja s’ha dit, era llest i aviat va copsar que les llengües romàniques totes s’assemblen. I si un en té ganes i necessitat n’aprèn ben aviat. És qüestió de voluntat, va pensar en Paolo, amb molta raó...

El trajecte amb carro hauria de durar unes dotze hores, per arribar al monestir just quan es fes fosc. Van parar a esmorzar i a dinar. Aquell vell pagès el va posar al dia de tot el que feia referència a la seva nova llar.

L’Onofre, a més de fer un vi excel·lent, era un pou de saviesa. Li va explicar que en el segle XVI, Sant Ignasi de Loiola havia pelegrinat a Montserrat. Llavors aquest sant encara es deia Inyigo, i era un guerrer basc.

També li va detallar que, abans de la fundació del monestir, existien quatre capelles: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. Segurament cap a la fi del segle IX eren habitades per ermitans. Que posteriorment, cap el 945, hi havia documentació que testificava la fundació del monestir de Santa Cecília.

Pere Màrtir no havia estat mai gaire religiós. Més aviat era agnòstic, tot i que sempre havia estat atent i encuriosit pels temes místics. Aquesta curiositat li venia de tant de temps d’haver treballat al taller del Mestre Zappa, on s’havia fet un fart de pintar escenes bíbliques, martiris de sants, aparicions de verges, misteris, crucifixions, ascensions i anunciacions.

El que li explicava l’Onofre li anava molt bé. Tot i que l’home tenia un parlar ràpid, cada cop l’entenia millor. El posava al dia, tant de la llengua com de la història i els costums del poble català. I ell, s’hi veia molt de temps a Catalunya.

Hi havia un projecte per a la reconstrucció del monestir i els seu entorn, ja que des de 1811, quan l’exercit francès ho va destruir quasi tot, passant per 1835 amb les Lleis Desamortitzadores, en què Montserrat va perdre totes les propietats i va quedar a cura d’un sol monjo, fins el 1844, any del retorn dels monjos, s’havia deteriorat tant que era urgent fer-hi una intervenció.

Per això, les instruccions eren que, si algun xafarder preguntava, el monjo Pere Màrtir era un arquitecte sard que la comunitat benedictina enviava a Montserrat, per ajudar i aconsellar tècnicament a l’Abat Muntadas, en el llarg i complex procés de la restauració.
Tot dinant al vell hostal del Torrent de les Tartanes, prop de Martorell, l’Onofre li va explicar coses ben curioses, fora de l’àmbit religiós i històric. Li va especificar el que era realment el massís de Montserrat. En Pere Màrtir ja n’havia sentit a parlar i, fins i tot, en alguna ocasió n’havia vist uns gravats de l’artista francès Alexandre de Laborde, que el seu mestre Zappa guardava amb molta cura. Però, ni de bon tros, s’imaginava el que escoltaria a partir d’ara.
Pare, li va dir el nostre vell i savi pagès, aquesta muntanya sagrada té més de deu quilòmetres de llargada. És la formació rocosa més gran coneguda en terra civilitzada. El seu origen es remunta a milions d’anys. Diuen els escrits guardats a la biblioteca del monestir que, temps era temps, un gran riu provinent de les Balears, que llavors era un continent, desembocava en un immens llac al centre de l’actual Catalunya. Al fons hi anaven quedant sediments, durant milions d’anys. El continent balear es va enfonsar i el llac es va assecar. Quedà al descobert una gran massa pastosa de conglomerats, com una mena de delta, a la base de les muntanyes actuals.

Aquesta massa era molt vulnerable i, durant mil·lenis, els moviments de la terra, les inclemències del temps i d’altres fenòmens van anar formant aquest massís tan enlairat, esculpint-hi un relleu brusc, de parets arrodonides, separacions estretes i canals verticals de curioses formes. I en les seves entranyes s’hi van formar misterioses coves i aixoplucs...

Cada cop en Pere Màrtir estava més encuriosit pel nou entorn on aviat seria la seva llar. Aquestes explicacions tan ben detallades, quasi científiques, li feien fins i tot oblidar-se de la seva gran passió: les dones. Ja feia un mes que no jeia amb cap. I, això, per a ell era molt de temps!

Però mentre menjava, bevia i escoltava, també va tenir temps de fixar-se en la mossa que servia. Una noia jove, rodona, d’ulls negres, que cada vegada que els posava un plat a taula deixava veure un bon tros de regatera, on la mirada del noi anava a raure directament. L’Onofre se’n va adonar de seguida. Li va recomanar calma. No podia cridar massa l’atenció: era un monjo benedictí i s’havia de comportar com a tal.

A les postres encara li va explicar que Montserrat tenia un clima especial. Bàsicament mediterrani, però la topografia tan accidentada feia que, fins i tot en espais reduïts, hi haguessin molts contrastos. Avui en dia parlaríem de microclimes. Això feia créixer una vegetació única, amb més de mil espècies de plantes diferents. Curatives, verinoses, al·lucinògenes, comestibles, etc. I, segurament, el millor bosc d’alzines de l’Europa meridional.

Varen marxar una mica tard de l’hostal. L’Onofre s’havia engrescat parlant del massís i el temps havia passat volant. Es van posar en marxa, però la mula, veterana, ja no estava per masses presses. Anava fent. Com que faltaven unes quantes hores per arribar a destí, el pagès de Collbató encara va tenir temps per explicar-li la mena de bestiar que corre per aquella muntanya.

En Pere Màrtir va trobar molt curiós que l’Onofre li especifiques en llatí quasi tota la fauna: el Pipistrellus Pipistrellus que era una espècie de rata-pinyada, la Tarentola mauritanica un dragó i la Martes foina la fagina, a més d’altres animalons típicament mediterranis. D’ocells, n’hi havia una colla: l’àliga cuabarrada, el tord i el tallarol gros. I de bèstia grossa el Sus scrofa o porc senglar i, també, cabres salvatges, esquirols i gats mesquers que l’Onofre anomanava Genetta genetta. Finalment, en detallar-li els rèptils li va recomanar prudència amb la Vipera latastei, que ni més ni menys era el temible escurço ibèric.

Finalment, l’Onofre va callar una estona, tot fent una becaina, mentre la mula anava fent el camí que ja se sabia d’anys i panys de tant repetir-lo. En Pere Màrtir va aprofitar per prendre apunts dels paisatges que anava trobant.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (I)

2008-05-09T13:41:00.003+02:00

Pere-Màrtir

Ja feia gairebé sis anys que el monjo benedictí Pietro Martire havia arribat al Monestir de Montserrat fugint de la justícia italiana. Concretament de Verona, on havia nascut un dia d’hivern de 1840. Quan es van desencadenar els fets encara es deia Paolo Infantino i treballava d’ajudant al taller del famós pintor i escultor Roberto Zappa.

Era un bon deixeble del Mestre Zappa. Treballador i amb bon criteri artístic, el seu caràcter faldiller i extravertit però, li havia ocasionat bastants problemes. El Mestre, que l’apreciava molt, sempre l’avisava. Li deia que anés amb molta cura. Què en la religiosa i clàssica Verona del 1800, segons quines coses no eren ben vistes ni ben acceptades.

La nit que va matar, en defensa pròpia i sense voler, el fill d’un dels principals comerciants de la ciutat, va començar a canviar radicalment la seva vida. Feia temps que fornicava amb aquella preciosa i enamoradissa jove, fins que un dia el van enxampar in fraganti... Un moment abans que el marit cornut, l’intentés matar, li va etzibar un cop de tamboret al cap, mortal de necessitat.

A partir d’aleshores els esdeveniments van succeir a una velocitat de vertigen: va fugir a dalt de cavall a Venècia, on va agafar un vaixell que anava cap a Barcelona, via Gènova i Marsella. Val a dir que, tot això, gràcies als contactes i la fama del Mestre Zappa. Aquest li va redactar, de pressa i corrents, un document amb molt bones referències que li van servir tant per embarcar urgentment com per trobar amagatall i feina al final del trajecte.

Quina era la feina que l’esperava a Barcelona? Ni més ni menys que entrar de monjo benedictí al Monestir de Montserrat. Ubicat al massís del mateix nom, aquest monestir va ser fundat el 1025 per Oliba, Abat de Ripoll i Bisbe de Vic. Hi ha mencions documentades de Montserrat des de l’any 888 i, segons la llegenda, vuit anys abans es va trobar la imatge de la Mare de Déu en una de les nombroses coves de la muntanya.

La Moreneta, així anomenada aquesta imatge de la Verge en ser de color fosc, va ser coronada i proclamada Patrona de Catalunya el 1881. Avui dia encara és molt venerada pels creients catalans i molta gent li fa prometences d’obligat compliment.

Doncs ja tenim el nostre home dirigint-se a Catalunya, concretament al Monestir de Montserrat. Per manca de documentació escrita, es desconeix què va passar en el trajecte Venècia-Gènova-Marsella-Barcelona. Sembla ser que va durar quasi bé un mes. Se sap que a Gènova va tenir algun problema, doncs la policia portuària estava avisada del cas i havia extremat la vigilància. Però Paolo era llest i ja anava disfressat de monjo. I en el salconduit figurava la seva nova identitat: Pietro Martire Zappa. Aquest nom (manllevat del d’un germà del mestre Roberto, desaparegut en un naufragi) el va salvar de diverses situacions compromeses.

En arribar al port de Barcelona ja l’esperava un carro. Era de l’Onofre Brasó, pagès nascut a Sant Genís dels Agudells, Horta -avui dia integrat a la ciutat de Barcelona-, descendent d’una antiga saga familiar del Papiol, amb casa a Llavaneres, molt a prop de Mataró, i que conservava un mas a Collbató, poble molt proper al monestir. Un parell de cops al mes traginava vi de collita pròpia, així com un deliciós aiguardent elaborat pels monjos, cap a Barcelona. I de tornada, teixits, cafè i notícies fresques a la comunitat benedictina.

COL.LECTIVA SANT JORDI

2008-04-24T17:16:00.002+02:00

Aquest vespre, a les 8, s'inaugura l'exposició col.lectiva "Sant Jordi", que sobre aquest motiu, es presenta a la Galeria Lolet Comas, de Mataró, al c/Sant Benet, cantonada Sant Joaquim. Es tracta, bàsicament, d'una sèrie de pintures i dibuixos de petit i mitjà format, sobre paper la gran majoria, encara que també hi ha alguna tela o fusta... i per tant de preus força assequibles.

Som més d'una dotzena de pintors, la majoria de Mataró, encara que també hi ha algun artista de fora, però bastant vinculat per alguna cosa o d'altra, a la ciutat.

En el meu cas concret, exposo tres papers de 50x70 (tècnica mixta: tinta xinesa, oli i llàpis). Crec que és la primera vegada en la meva vida que estaré exposant a tres llocs (quasi quatre), simultàniament: a Mataró a la Galeria Lolet Comas, a Enblanc Espai d'Art, a la Casa Arenas (un quadern de viatge) , i a Girona a la Galeria Art22, on encara hi tinc tres quadres "pendents de destinacio".

Esteu convidats a la inauguració i vernissatge. I, com sempre, la Lolet farà un sorteig sorpresa entre els assistents.

KEITH HARING

2008-04-16T23:47:00.005+02:00

K. Haring

El Centre Cultural Caixa Terrassa ofereix una altra molt bona exposició a la seva seu de Terrassa. Es tracta d’una retrospectiva de l'artista nord-americà Keith Haring. Dues-centes obres, bàsicament sobre paper, d’un dels artistes pop més importants dels anys 80.

Inspirat pels dibuixos animats i els còmics, va començar fent grafits al metro de Nova York i en d’altres llocs, cosa que li va causar problemes amb la policia, fins que el 1982, la Galeria d’Art Shafrazi li va organitzar la primera exposició individual i de seguida es va fer famós. La seva obra denunciava la violència, el racisme, l’abús del poder i les guerres. El 1986 va pintar un tros del mur de Berlín i el 1989 a Barcelona va fer el mural “Tots podem parar la Sida”, actualment desaparegut (!)

Va néixer el 1958 i va morir, víctima de la sida, el 1990.

Doncs bé, tot i la publicitat que s’ha fet d’aquesta exposició als mitjans de comunicació, està passant bastant desapercebuda. Si es fes a Londres, Berlín o Madrid segurament hi haurien cues de gent esperant pacientment per poder entrar. A Terrassa vaig estar-hi ahir, 40 minuts, completament sol gaudint de l’exposició...

Qui no te a casa seva una samarreta, un davantal, una tassa, una llibreta o un pot per posar els bolis, amb els dibuixos i icones típiques d’en Haring? En canvi, a l’hora d’anar a veure una exposició a la gent li costa molt.

I aquí no s’hi val parlar de crisi (és gratis) i tampoc “s’ha de comprar” res. Mandra, prioritats, problema cultural?

MILITARS (ALGUNS, BASTANTS...)

2008-04-15T17:16:00.007+02:00

(Avui)

No sóc votant del PSC, ni Carme Chacón és cap referent per a mi. Sóc independentista per reacció primer, i per reflexió, posteriorment. Per tant, el meu perfil polític és bastant diferent al de la recent anomenada ministra de Defensa, tan criticada per la caverna casposa mediàtica i els militars (alguns, bastants...).

Però, tot i que la política espanyola em deixa bastant indiferent, m’agradat aquest nomenament. Entre d’altres coses perquè les dones, en general, ens comprenguin una mica millor als homes que, a principis dels '70 vàrem fer la mili obligatòria, servint a la “pàtria” . Entenguin el perquè de totes aquelles batalletes que explicàvem en els sopars d’amics, en companyia de les nostres amigues, núvies, companyes o mullers i que tant les avorria.

L’Associació de Militars Espanyols (AME) (alguns militars, bastants...) han declarat de seguida que el recanvi de José Antonio Alonso per Carme Chacón és un error perquè la dirigent del PSC és “pacifista, catalanista, federalista i té milifòbia”. Encara han dit més bestieses, per exemple, sobre el seu embaràs.

Doncs bé. Aquest perfil és els dels militars (alguns, bastants) d’ara i sobre tot de fa 35 anys (quan vaig fer de militar per a Espanya, de gratis): bel·licistes, anticatalans, centralistes i "ardorguerrero", a més de masclistes viscerals. Aquesta gent em van fer independentista (fins als 20 anys em sentia espanyol, que ja és dir). Però a la mili vaig caure del cavall (figuradament, doncs feia la mili a Alta Muntanya, amb mules) i em vaig donar compte de la realitat espanyola: jo, per a ells, era un “polaco, cara tonto y gafas”. O sigui català, no feia cara d’analfabet i portava ulleres....

Davant del panorama que se’m presentava per més d’un any vista, vaig patir una úlcera d’estómac (jo no, però el meu cos deu ser savi) que en va fer ingressar a l’Hospital Militar de Osca. Allà vaig tenir la “sort” de que el Coronel Mèdic em va fer el seu camàlic, secretari, professor de tenis i dibuixant per a les seves dispositives en conferències de metges. Es portava força bé, i quan anàvem a jugar a tenis em presentava en el seu cercle (metges, militars, bisbes i pijos de Saragossa) així: “Este es Pedro, es catalán pero es buen chico...”

Doncs més o menys com ara li passa a la ministra. Els militars (alguns, bastants...) són així de progressistes i cultes.

Per cert, el secretari general de l’AME es diu José Maria Pairet. M’imagino, pel cognom, que els seus avantpassats eren catalans. Ja se sap que els conversos són els més integristes.

ART22 GALERIA

2008-04-08T01:08:00.004+02:00

El divendres 28 de març vàrem inaugurar a Art22 Galeria, de Girona, la meva darrera exposició individual. Tenint en compte com està el moment econòmic i cultural d'aquest petit país, l'assistència d'unes cinquanta persones al vernissatge és d'agraïr. I més , considerant que a la galeria del "costat" també s'inaugurava una exposició amb la presència d'un amic del pintor. Era en Joan Manuel Serrat, en viu i en directe. I clar, el 99% de gent que va a les galeries d'art, aquell dia va preferir prendre el corresponent cava i les pastetes a prop del famós cantautor.

Comentar que hem prorrogat l'exposició fins el 12, doncs en principi s'acabava el 10 d'abril. Però, com que ha agradat força, així ho hem decidit de comú acord entre els galeristes i un servidor.

I com que desgraciadament ja no tinc àvies, ja ho dic jo mateix. El crític d'art Josep Ll. Ponce, que em va fer la presentació, va pronunciar la frase més exagerada, i més afavoridora de l'autoestima que mai s'ha dit de la meva pintura: "...un impacte demolidor (el meu tipus d'art)... ja que originava un important procés de renovació i revifament de la història pictòrica catalana...".

Per cert. Aquesta vegada he notat, una miqueta, que no sóc un "MTV", ni pota negra, ni soci de cap patúm, pessebre, bàndol o d'altres clubs locals públics o privats per l'estil... Encara sort que la televisió i la radio de Mataró no ho han tingut en consideració i m'han tractat com un "matarodetotalavida". Ésser lliure i anar per lliure comporta aquestes coses. Visca l'art i la independència...!

GRAFIT (i VII)

2008-04-07T18:39:00.002+02:00

Pere-Màrtir

Acabo la sèrie grafitera amb aquesta obra: la trobo molt representativa de Roma (gat sobre suport vell de color siena). Recordem que els gats són molt ben vistos i millor tractats a aquella ciutat (la qual cosa demostra una vegada més la sensibilitat romana). A més, casualment, és el meu animal preferit...

I per acabar-ho de rematar, aquesta mena de D. O. -denominació d'origen- picant l'ullet, com invitant a passar-ho bé.

En aquest grafit hi trobo el toc dels artistes que més m'han influït: els dibuixants de còmics.