Gotes d'Isnel

Llum de lluna

2009-08-29T09:59:00.008+02:00

I van decidir que ningú els espatllaria la festa. I es van inventar dues llunes enormes al jardí. I tothom es va vestir de llum de lluna. Van jugar, van ballar, van sopar, van córrer, van beure i van riure fins a la matinada, sota la llum de les falses llunes. I, en acabat, van enterrar un munt de desitjos sota l'arbre platejat. Per desenterrar-los al cap de deu anys justos.

Semblaven criatures.

Criatures tocades per la llum de les falses llunes.

Criatures bressolades per una brisa lleugera de felicitat en una nit d'estiu plena de màgia i d'innocència.

Criatures que es resistien a creure que un mail anònim els espatllaria la nit de Mart.

Mart

2009-08-26T10:06:00.003+02:00

Corre per Internet que demà dijous, sobre la mitjanit, Mart es veurà gros com una lluna plena. I que aquest fenomen no tornarà a ser visible fins d'aquí a tres o quatre generacions. No tinc ni idea si això és cert no. Però com que no em costa res encantar-me mirant el cel, encara que no sàpiga localitzar-hi amb prou feines res, ja tinc reservat un seient a primera fila, per si de cas.

I, mentrestant, he rescatat uns fragments de les "Cròniques marcianes" d'en Ray Bradbury, un llibre que figura en una de les primeres posicions a la "prestatgeria dels meus llibres imprescindibles":

"Volia anar a Mart en el coet. Va baixar a la pista de llançament al matí, ben d'hora. A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els va amenaçar amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra; tothom amb dos dits de front volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica i ell no volia pas ser-hi present. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. ¡Ja ho veuríeu! ¡Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policials, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! ¡Que s'hi quedés qui volgués! ¡Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per ficar-se en un coet?"

Parar la taula

2009-08-14T10:54:00.010+02:00

"Si vols, vinc abans i t'ajudo a parar la taula", li diu sempre un o altre. Però la Isnel és categòrica: "Si vols venir abans, vine, però la taula ja estarà parada". Li agrada agafar-s'ho amb temps i fer-ho sola, com un ritual: triar les estovalles, el color dels plats, el de les copes, les espelmes... Calcular si ha de ser una taula gran o una de més íntima... Tallar quatre flors del jardí i engiponar un ram baix, que no tapi les cares... Treure cadires, repartir-les...

Un dia hi posa copes de colors. Un altre, les de vidre transparent. Un dia triarà el blau com a fil conductor. Un altre, els colors de la terra. Depèn. Depèn de qui vingui, del menjar que ha preparat, del motiu del sopar, del temps que fa, de l'ànim del seu cor...

Però li agrada. Li agrada preparar sopars, tenir els amics asseguts al voltant i, sobretot, parar la taula. Sola. Encara que hagi de traginar taules accessòries des del garatge o repassar les estovalles amb la planxa al cor de la tarda més calorosa de l'estiu.

El sopar ja està fet (un altre dia parlarà de com tria els menús, de les hores que es passa a la cuina, de la desconnexió tan afortunada que li representa preparar un àpat per a sis, deu, dotze o vint persones, vint amics), i ara toca parar la taula. Preparar un ambient. Mimar els detalls. I esperar.

Què s'ha fet d'aquells instants...

2009-03-08T16:51:00.004+01:00

Ostres! Sembla mentida! Tants moments virtuals tan plens d'escrits, d'emocions, de tempestes, de ventades, també de calmes, d'amistats, de complicitats, de seguiments, de relacions... I, ara mateix, tot tan penjat... Com aquest aeri entre serralades, tan lluny de la terra ferma, tan a prop de l'abisme. A la Isnel li sap greu. Però aquells instants s'han omplert de tot de coses increïbles, a voltes molt belles, a voltes una mica cansades, sobretot justament per això, perquè tot està ple, ple, ple... I la Isnel, en aquesta tarda de diumenge (ai, els diumenges!), nota com mai que s'ha d'afanyar, que la vida són quatre dies, que els nens creixen molt de pressa i que s'ha d'aprofitar tot, els grans moments i les petites engrunes. I que hi ha prioritats. I que sap greu sacrificar segons què per dedicar els instants a altres coses. La Isnel us troba a faltar, però no sap pas d'on treure el temps per fer aquells viatges pels vostres blocs que feia fa tres, quatre, cinc anys...

Però, oi que ho enteneu? Hi ha tants contes per explicar abans no s'aconsegueix que s'adormi la criatura! I després queda tota l'altra feina... I, entremig, els llibres, que són aquí, esperant que algú els vagi descabdellant el fil, i la Isnel que es resisteix a abandonar-los i busca el temps sota les pedres.

Ja tornaré, ja tornaré... diu la Isnel, que encara s'ho creu.

La foto de l'aeri és del passat 27 de febrer, quan la Isnel va fer una visita increïble als alumnes de l'escola de l'Escolania. Increïble per tot el que va veure, per tot el que va aprendre, per tot el que va endur-se cap a casa, ben embolicat en un fardell atapeït de muntanyes d'inspiració i de quilos de ganes de continuar escrivint. Però això vol temps. I calma. I deixar alguna cosa enrere, encara que costi, que costi molt.

Simplement... plof!

2008-08-31T13:04:00.005+02:00

Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.

Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.

I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.

Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.

Misteris

2008-08-24T09:47:00.004+02:00

L'avi d'un conegut de la Isnel es va morir pensant que, dins dels caixers automàtics, hi havia un senyor petit. A la Isnel, encara ara, quan envia un fax, li vénen ganes d'esventrar l'artilugi per descobrir-ne el secret. El fill petit de la Isnel deixa cada dia els dits marcats sobre la pantalla del televisor intentant atrapar els ninots que s'hi belluguen. Un jove lector de la Isnel, un dia, li va preguntar com es feia per escriure tantes paraules seguides, i tantes pàgines, i tants capítols i acabar construint un llibre si només es vivia una vegada. Molts veïns i veïnes de la Isnel, i la Isnel també, ahir es preguntaven d'on surt la immensa potència d'un llamp que és capaç de partir per la meitat un roure de vuitanta anys, estellar-lo en mil trossets i pelar-lo com si fos una mandarina. Hi ha moltes persones que es pregunten constantment com és que s'aguanten els avions dalt del cel. O com és que cauen. Com és que arriben turistes al país amb la cara més alegre que una lluna plena i com és que d'altres es queden pel camí, sovint a daltabaix d'una barca infernal. Com és que n'hi ha que tenen tant i d'altres que tenen tan poc. Com és que n'hi ha que poden xerrar pels descosits i d'altres a qui se'ls nega el dret de la paraula, o d'accedir a un pis digne, o de convocar un referèndum, o de triar, o de defensar els seus drets, o de menjar cada dia, o de tenir un futur.

Roure partit pel mig per un llamp la nit del divendres 22 d'agost de 2008, molt a prop de la casa de la Isnel.

Vacances monotemàtiques

2008-08-14T10:00:00.003+02:00

Tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu i TU.
I poc espai per a res més.
O per a molt, amb tu.
Descobrint llenguatge amb tu, i pessigolles, i gestos, i riures nous, i picardies, com quan t'acabes el gelat de xocolata i dius: no m'agrada, el vull de maduixa. I així n'aconsegueixes dos.
Anem a veure vaques: fan pudor, dius. I em va bé per quan et banyo i tu no et deixes i et dic: que vols fer pudor com les vaques? I llavors, sí, llavors et deixes passar l'esponja i el sabó pertot arreu. Faig pudor, mama? No, rei, ara ja no.
I veure com et mires el món com si te'l volguessis menjar tot d'un cop.
I esperar les preguntes. Mama, què és això? Una abella. Una abella, mama? Sí, rei. I què fa? Va de flor en flor. De flor en flor? Sí. I per què? Doncs perquè li agraden les flors, ves. Li agraden les flors, mama? Sí, molt. I piquen, les abelles? Si les molestes, sí. Les molesto, mama? No, rei, si no les toques no les molestes. Les toco, mama? Millor que no, fill. Millor que no? Sí, millor que no. Per què? Perquè et picarien. Em picarien? Segurament, sí. I em farien mal? Potser sí. Potser sí, mama? Sí, i et sortiria una taca vermella. Una taca vermella, mama? Sí. Per què? Perquè les abelles, quan piquen, deixen una taca vermella. I groga, no? No, groga no. Per què? Doncs perquè no, vine, que regarem.
I em demanes la mànega per regar i ho regues tot: les flors i a mi, i a tu, i els gats, i les abelles i a tothom que es posi al davant. I et quedes xop. I et mors de riure.
I llavors te'n vas una estona i jo em quedo sola i puc escriure una mica, però poc, perquè quan tornes tot és tu. I no em sap pas greu, perquè el temps passa tan de pressa que no hi ha dret.
Agafaré un pot ben gros i ben maco per posar-hi tots els instants d'aquest estiu, un pot amb una etiqueta que digui TU, i així tindré endreçat per sempre un temps que no té preu.
No té preu, mama? No, fill, no en té. Per què? Doncs perquè és com un tresor. Un tresor, mama? Sí. Què és un tresor, mama?
I tu m'ho preguntes? (que deia aquell...).

Suavitat

2008-07-24T14:12:00.003+02:00

Sentir la suavitat d'una pell damunt de l'altra, esbandir l'aspror de carícies massa brusques, evocar moments únics, besar-te i esperar un retorn -tendre, suau, enyorat-, tancar els ulls i sospirar -sospir profund, de desig intens-, reseguir el cos nu, buscar-te, flairar-te, demanar pessigolles lleugeres, i somriures de petites felicitats, i pessics de plaer...

ALGÚ EM POT DIR COM CARAM ES FA PERQUÈ LES TOVALLOLES NO PERDIN LA SUAVITAT DEL PRIMER DIA?????????????????

Carta a un infant d'aquí sobre tots els infants d'allà

2008-07-10T17:08:00.002+02:00

Encara no tens edat per entendre-ho ni per fer-hi res. Però jo t’ho vull explicar. Perquè diuen que les coses, si s’aprenen de petit, queden. I jo vull que et quedi ben clar que has nascut en una bombolla de privilegis i que creixeràs dins d’un univers exclusiu. No ho oblidis mai, petit, mai. Per més trens que se t’escapin, per més desil·lusions que col·leccionis a la vida, per més esquerdes que se t’obrin al cor i al cos, per més llàgrimes que vomitis, per més dolor, impotència i ràbia que sentis, continuaràs sent un privilegiat. I saps per què? Doncs, entre moltes, moltíssimes, altres raons, perquè la teva mare no ha hagut de ficar-te a cap barca de la mort per fugir de la misèria i de la fam, ni veure com tancaves per sempre els ulls enmig de dos blaus –el mar i el cel- que avui han deixat escapar la seva màgia infinita, ni perdre els sentits quan li arrabassaven dels seus braços el teu cos petit per llençar-lo a les onades. Mira’m, fill, i no ho oblidis mai: avui hi ha nou gotes més al mar, o nou estels més al firmament, o nou núvols més, petits i tous, navegant pel cel; però també hi ha un munt de consciències que, mentre naufraguen nou ànimes innocents, s'hi giren d'esquenes. O parlen de mocions de censura, o fabriquen armes, o preparen les vacances, o fan congressos, tant se val. No, tu no hi pots fer res. Però no ho oblidis. No ho oblidis mai. No oblidis que aquests nou núvols petits es devien ficar a la barca pensant que era un joc. No oblidis que aquesta teva bombolla de privilegis i aquest univers exclusiu que t’has trobat haurien de ser per a tots els infants, els d'aquí i els d'allà. I, de passada, no oblidis que som tots els que hem de fer alguna cosa per aconseguir esborrar les fronteres entre l'"aquí" i l'"allà". I sobretot, sobretot, no oblidis que t'estimo molt i molt. Però que segurament t'estimo menys que les mares d'aquests nou infants perduts en un mar d'injustícies, de llàgrimes i de mort. T'estimo menys perquè et dono massa.

Bàrbars

2008-07-05T21:39:00.003+02:00

Bàrbars, sí. I egoistes. I cruels. I males persones. I insensibles. I maltractadors, desgraciats, dolents i abominables. Comença l'estiu i l'abandonament d'animals és un degoteig constant. Si els abandonadors tenen fills, penso, què els deuen dir quan s'adonen que el gos o el gat no és a casa? Que s'ha escapat? Que s'ha mort? Que l'han regalat? Els haurien de dir la veritat: que li han obert la porta del cotxe per no deixar-lo tornar a entrar, abandonant-lo enmig de la carretera, sota el sol asfixiant, sense aigua, sense menjar, sense carícies i sense entendre-hi ben res. Potser així els cauria la cara de vergonya. Malparits.

Gràcies, deric!

2008-06-13T14:17:00.006+02:00

Primer de tot, per acceptar.

Després, per tot el que vas dir. Uf.

I per com ho vas dir.

I perquè vas fer que l'estona que vam passar a la llibreria fos plena de complicitats entranyables i de bells records.

I perquè ets una gran persona.

I un grandíssim amic.

(Que guapo que estaves i que bé que vas parlar, ostres!)

Amics, llibres, un presentador excel·lent, algú que et demana que rememoris la gènesi, el procés, l'evolució i la plasmació d'una petita creació literària destinada a uns petits grans lectors... Tot plegat ajuda a espedaçar boires massa persistents i a pensar que encara ets una mica a temps d'una mica de tot.

Moltíssimes gràcies, deric! De tot cor.

Fragilitat

2008-05-20T21:30:00.004+02:00

Sembla mentida, pensa la Isnel, que a aquestes alçades de la vida encara tingui la sensació que tot al seu voltant està en construcció. Una construcció tan fràgil que el vent, o una pluja una mica massa violenta, pot tirar-ho tot a terra abans no s'hagi acabat de construir res. Llavors, als seus peus, només hi veurà uns quants taulons trinxats i uns pals prims retorçats. I no sap pas si tindrà humor, ni ganes, ni forces, per començar res de nou.

Spitalet

2008-05-04T18:48:00.003+02:00

Divendres 25 d'abril. Faig temps pel centre d'Hospitalet entre visita i visita a escoles. Aprofitaré per anar a dinar amb una amiga (que molts de vosaltres coneixeu per un blog immensament famós i terriblement entranyable que fa temps que manté en stand bye i que tots enyorem una barbaritat). Com enganyen aquestes ciutats de l'àrea metropolitana! No m'havia passejat mai per L'Hospitalet d'aquesta manera (bé, ni d'aquesta manera ni de cap!). Passo per davant de la Casa de la Vila, ensopego amb el mercat, entro en una fleca, em compro un penjoll en una merceria i una llibreta en una papereria per agafar quatre apunts mentre espero la meva amiga. Fa un sol espaterrant de primavera declarada, però a l'ombra hi ha encara un aire fresc amb regust de març. Penso que sembla mentida que estigui passejant per la segona ciutat més poblada del país. Tot és estranyament plàcid, seductorament tranquil.

Dinem en un restaurant de cuina casolana. Una delícia de dinar. Un encant de companyia. Les paraules surten i surten sense parar. Els gestos es trenen sobre un llit de confidències, de sentiments, d'enyorances, de futur, de projectes. El temps passa massa de pressa en aquest migdia tan ple de calidesa.

Un cop a casa, busco L'Hospitalet al Google. Li llegeixo la història, li repasso els personatges (descobreixo la Josefa Casas, la Pubilla de la parada del metro). Trobo el que em deia la meva amiga: el nom de la ciutat prové d'un antic hostal (abans s'anomenaven hospitals) on els pagesos, carregats de fruita i de verdura, feien nit abans d'entrar a Barcelona per anar a vendre a mercat. Fa segles va aparèixer per primer cop en un document l'antecessor del nom actual : Spitalet. M'agrada llegir i conèixer la història dels nostres pobles. És com entrar en un mirall i anar refent el camí d'aquests avantpassats nostres que ens van preparar el present. Llegeixo tot el que trobo sobre l'arribada ingent de persones de tot l'Estat espanyol a les dècades de mitjan segle vint, la construcció anàrquica, la falta de serveis, l'absència de zones verdes, i com els habitants de l'Spitalet van anar rebent com van poder els nouvinguts. Un artista molt lligat a la ciutat, l'Arranz-Bravo, va crear aquesta escultura, Acollidora, en honor d'aquesta ciutat que, malgrat tot, va saber conservar els braços ben oberts per acollir a tothom. Està en algun lloc dels seus carrers. La propera vegada que vagi a L'Hospitalet l'aniré a veure.

Aniré a veure una Acollidora de bronze i em tornaré a trobar amb la dolça i màgica patrona d'una nau enyorada que gairebé du el nom de l'escultura.

Telegrama

2008-04-27T22:01:00.002+02:00

L'Oleguer ja té dos anys. stop. Està bitxo, bitxo, bitxo. stop. És un lladre del meu temps. stop. I jo que em deixo robar. stop. Entremig, Sant Jordi, compromisos, signatures, alguna enrabiada, alguna decisió dràstica (no aniré mai més a signar el dia de Sant Jordi si em posen al costat d'un mediàtic) que segurament reconsideraré. stop. O no. stop. I visites a escoles, moltes visites a escoles, moltíssimes visites a escoles i instituts. stop. Badalona, L'Ampolla, Hospitalet, Balenyà, Esplugues, Palafrugell, Sant Vicenç dels Horts, Barcelona (potser una dotzena ben bona), Lleida, Montornès del Vallès, Martorell, Begur, Salou, Breda, Sarrià de Ter, Girona (unes quantes), Premià de Mar, Vaquerisses, Sant Feliu de Llobregat, Quart, El Vendrell, Arenys de Mar... stop. I preguntes, i somriures, i dibuixos regalats, i signatures (aquí sí) als llibres rebregats, i olor de nen a les escoles, i patis, i cafès amb els mestres, i molta tendresa, molta, i molta lectura a les escoles encara que hi hagi qui no s'ho creu. stop. I quilòmetres i quilòmetres de carretera per tot el país. stop. I un invent (descobert tot just aquest any) que em meravella: el GPS. stop. S'ha acabat preguntar per l'escola a l'entrada de cada poble o ciutat. stop. "Ja heu arribat" diu la veu del GPS. stop. I no li faig un petó perquè em fa vergonya. stop. Però l'hi faria amb un gust... STOP.
Ai, me'n descuidava: i poca estona (massa poca estona) per al blog. Ho sento. Però tot arribarà. Petons. STOP i fora.

Quin gust!

2008-03-22T17:41:00.002+01:00

Quin gust de cel! I de núvols! I de pluja! Quin gust de tarda! Quin goig d'aigua en aquest Dia de l'Aigua, que sembla que ens ha volgut donar el gust de tastar-la després de tants de dies de fer-se pregar!

I quines baralles a pertot per tenir-ne més! Els de la Cerdanya amb la mosca al nas, els pagesos de l'Empordà traient els tractors a la carretera, els ajuntaments prohibint regar els geranis del balcó i els fabricants de piscines pensant a què es dedicaran a partir d'ara.

L'altre dia vaig canviar l'aigua d'un gerro amb mitja dotzena de roses i uns quants clavells, però en lloc de llençar-la per l'aigüera com feia sempre vaig aprofitar-la i vaig regar un parell de "pensaments" comprats d'estranquis i plantats amb nocturnitat i traïdoria en una jardinera del porxo, no fos cas que algun veí em veiés i em denunciés. I ja fa dies que aprofito també la de bullir les verdures, la pasta o l'arròs per al mateix objectiu. I és que no em sé imaginar la casa sense plantes o el jardí sense flors. Hi ha qui diu que no podria viure sense música, o sense anar de compres, o sense cotxe, o sense mòbil, o sense sortir de viatge de tant en tant. A mi em costaria prescindir de les plantes. M'encomanen una mena de connexió íntima i molt especial amb els boscos, amb el cel, amb l'aire, amb la pluja... M'agrada remenar la terra dels testos, m'agrada plantar, m'agrada podar, m'agrada veure com creixen, com canvien, com busquen la llum, com es repleguen davant d'una calor excessiva o com s'obren sota l'aigua. En el fons, penso, són ben bé com nosaltres, només que nosaltres de vegades ja no sabem com som.

Remenant flors i plantes m'oblido una mica de tot allò que vull oblidar. I buscaré mil maneres de continuar-les regant. Conscient, això sí, que l'aigua serà, cada dia més, més i més difícil de trobar.

Quin gust de tarda, tu!

No en sé

2008-02-22T17:52:00.003+01:00

Me n'he adonat al taller de guions. No sé pensar en equip. No sé escriure en equip. No sé crear en equip. No sé treballar en equip. En equip, em bloquejo. Quan estem en equip, totes les idees dels altres em semblen fantàstiques i a mi no me'n surt cap. Ni de fantàstica ni de no-fantàstica. Res. En blanc. Un desastre. Un pànic increïble. Serà la conseqüència de tants anys de pensar i d'escriure tota sola? O és que potser sóc una solitària sense remei? Tant si és una cosa com una altra, el meu futur com a guionista té els dies comptats. Perquè els guionistes, ens diuen al taller, n'han de saber molt, de treballar en equip, perquè les idees i els arguments avancin. Però a mi, les idees i els arguments m'avancen a casa, quan estic tota sola, amb la meva tassa de cafè i el meu paquet de John Player Special, perdent de tant en tant la vista cap al finestral que dóna al Montseny, amanyagant el cap de la Neu quan em puja a la falda per tafanejar què faig i sabent que tinc per endavant tot el temps del món. Els guionistes han de saber treballar en equip i jo no en sé gens.

(Però potser se'n pot aprendre).

I ara, guions!

2008-02-09T09:30:00.000+01:00

Volia parlar d'un fàstic que tinc a dins ja fa dies, quan sento parlar a uns senyors -molt savis ells, molt entesos en tot, molt generosos, molt "humans"- sobre les mamografies de les noies equatorianes que viuen i treballen aquí, sobre el nou contracte que faran signar als immigrants quan ells manin (Déu i el poble no ho vulguin!) i sobre la llengua vehicular que imposaran a les nostres escoles. Volia parlar de tot això, però em fa mandra. Només els diré una cosa: que això de fer signar aquest contracte als immigrants em sembla molt bé, sobretot si comencen a aplicar-lo a aquells altres immigrants, "tocayos" seus, que viuen i treballen a Catalunya des de fa un munt d'anys i encara no saben ni utilitzen ni s'adapten ni als nostres costums ni a la nostra llengua ni a res de res. Si comencem per aquí, anirem bé. Potser així, per fi, estaré d'acord amb el famós "café para todos". Home, que ja està bé! Que ja n'estic més que tipa que no m'entenguin a casa meva! I ja està. Ja ho he dit.

I ara passem als guions. Doncs sí. M'he apuntat a un curs de guionatgte. Com si tornés a anar a l'escola, el primer dia me n'hi vaig anar amb la meva llibreta i el meu llapis, disposada a escoltar el profe. De bon principi, ens van fer presentar a tots i a escriure en una pissarra el nom d'una sèrie que ens hagués agradat molt. Hi va sortit de tot: des d'S'ha escrit un crim fins a Dallas, passant per El cor de la ciutat, Allò allò, Hotel Fawlty, Plats bruts i Els Ropper. Jo vaig triar A dalt i a baix. Però, si m'haguessin deixat posar-ne més, segurament hauria afegit Jo, Claudi, L'escurçó negre, Gent del barri i Carson i Carson advocats.

Vaig triar A dalt i a baix perquè em sembla que em ve d'aquí l'obsessió que tinc per poder tenir algun dia un majordom. A part, és clar, de la impecable actuació de tots els actors i actrius, l'excel·lent ambientació tant històrica com quotidiana de la vida anglesa del primer terç del segle vint, l'elegància i idoneïtat dels diàlegs, el dibuix dels sentiments, l'arrodoniment de cada capítol... Però sobretot això: el majordom. Quina enveja, mare meva, tenir una persona que s'ocupa de tu, dels teus i de la casa tot el sant dia sense demanar-te res, o ben poc, a canvi!

M'agrada això dels guions. Sense ser Déu, jugues a ser-ho: poses (fas aparèixer) i treus (elimines) tots els personatges que et ve de gust. De vegades m'agradaria que la vida fos això: un posar i treure personatges al teu aire, segons més et convingui. Amb un bon majordom al costat, això sí, que et posi les coses més fàcils i senzilles.

Deuen ser els astres...

2008-01-12T21:20:00.000+01:00

... que en aquest començament del 2008 se m'han posat tots (o gairebé) en línia. Un llibre nou en una editorial que s'estrena, la proposta de traduir-me'n un al castellà (oh, miracle!!!), les galerades d'un altre corregides aquests últims dies, una editorial que insisteix a publicar-me'n un que va quedar finalista no fa pas gaire (un que vaig escriure aquest estiu, gairebé en directe des d'aquest blog), la propera publicació d'un que sí que va guanyar un premi, el segon d'una sèrie que espero i desitjo que sigui llarga, llarga... i, a mig fer, un que m'emociona especialment. I, després, hi ha l'agenda: gairebé trenta visites programades per escoles i instituts de tot el país, a comentar llibres, a respondre preguntes, a constatar que els nens i els joves, ni que sigui per obligació, continuen llegint, a omplir-me de ganes fins a rebentar de continuar lligant històries, pescant arguments, pinzellant personatges, inventant-me finals, arrodonint començaments.

Deuen ser els astres, segur. O aquestes pessigolles que m'han vingut després de gairebé dos anys de sequera i enfeinada a veure com em creixia la panxa primer i després començava a canviar bolquers i a preparar biberons com una beneita. Els astres, les pessigolles, o aquest somriure nou que se m'ha instal·lat a casa en forma de vint-i-un mesos de vitalitat camuflats darrere d'uns ulls del color del mar i un vocabulari incipient que és per morir-s'hi... d'emoció.

A la contra, un blog gairebé oblidat, uns amics i amigues virtuals en els que penso molt sovint i enyoro profundament, un jardí que fa llàstima i una vida social de pena (de la sentimental, ja ni en parlo).

I duen ser també els astres, n'estic convençuda, que de tant en tant em brinden un dia com el d'avui, en el que les hores transcorren lentes i amables, entre les abraçades i els somriures d'unes persones que t'estimes amb bogeria, deixant-te anar per camins de converses planeres i confortables, abandonant les pors, les ànsies i les presses i lamentant, només, que dies com el d'avui s'hagin d'acabar en algun moment.

Però sempre tindrem el blog...

Per a tu

2007-12-27T12:45:00.000+01:00

Pont

2007-12-09T09:10:00.000+01:00

Dedicat a totes les persones que no fan pont: caixers i caixeres dels peatges de les autopistes, mossos, bombers, metges, metgesses, infermers i infermeres, locutors de ràdio i televisió (i regidors, i encarregats de so, i maquilladors i maquilladores...), flequers i flequeres, farmacèutics i farmacèutiques, cambrers i cambreres, pilots d'avió, ajudants de vol, ferroviaris, dependents i dependentes de gasolineres, porters de discoteques, homes i dones del temps, capellans, mecànics del RACC, empleats i empleades del servei domèstic, educadors i educadores de pisos d'acollida, escriptors i escriptores a temps parcial, dependents i dependentes de grans superfícies comercials, guàrdia urbana, recepcionistes d'hotels, monitors i monitores d'esquí, quiosquers i quiosqueres, periodistes, cuiners i cuineres de restaurants, cuiners i cuineres de serveis de càtering, encarregats de càmpings, mares i pares de nens i nenes en edat escolar, passejadors de gossos, encarregats de vivers, ramaders, empleats en empreses de construcció de carreteres, conductors i conductores de grues, de metro, d'autobusos, de cremalleres i de funiculars, massatjistes de balnearis, futbolistes, àrbitres, polítics en pre-campanya, lladres silenciosos, pastissers i pastisseres, voluntaris i voluntàries, actors i actrius de teatre, apuntadors, encarregats de gosseres, campaners, pescadors, repartidors de pizzes, cangurs, senyors de la guerra, músics, fabricants de neu artificial, controladors aeris, guies turístics, treballadors i treballadores de potabilitzadores, depuradores i abocadors, escombriaires, acomodadors de sales de cinema, llevadores...

Encara que sembli mentida, per més ponts que hi hagi, la vida continua.

Truita de patates

2007-12-02T10:13:00.000+01:00

Jo no crec que les faci millor que ells. Però un dia em va sortir més bona que mai i em van penjar l'etiqueta de la millor cuinera de truita de patates que es fan i desfan. I en dies com avui, de dinars distesos enmig de cases perdudes per aquests boscos de fulles pintades de colors impossibles, em toca fer una truita de patates. L'he fet a primera hora del matí, després d'acabar-me de despertar amb una tassa de café i un parell de torrades. I amb ajudant! O ajudanta, perquè es diu Fura i és una femella de gos d'atura que m'estima amb una bogeria difícil de definir. És d'un veí que viu dos carrers més avall que el meu, i cada cop que està sola, o espantada, o ha tingut malsons, o simplement té ganes d'anar a fer un tomb d'amagat del seu amo, em ve a veure. I no se'n va fins que la torno a casa seva o ve el seu amo a buscar-la. La Fura sap que casa meva és casa de gats, i potser també per això li agrada venir a treure el nas. Només de veure-la, els gats corren cames ajudeu-me a buscar un racó segur: uns s'amaguen a sota el llit, d'altres s'enfilen al roure, els més valents es queden simplement ben quiets darrere els testos de les finestres, observant-la amb cautela. Abans de veure-la, només contemplant l'esbandida general dels gats, ja sé que la Fura corre per casa. Avui ha aparegut mentre deixatava els ous, i les patates i les cebes, ja cuites, escorrien l'oli. S'ha acabat les restes de l'esmorzar dels gats que encara hi havia als plats del porxo i després s'ha assegut i m'ha mirat mentre feia la truita, amb aquells ulls vius mig amagats darrere d'uns grenyes rinxolades. No sé pas què deuria pensar, a quarts de vuit del matí, veient-me trencar ous amb aquell fervor, a mig vestir, la ràdio a tot drap i fent glopets curts d'un cafè ja refredat. Potser es pensava que la truita era per ella, vés a saber! Jo sé que cada vegada que ve és perquè em vol dir alguna cosa. Ningú no m'ho ha dit, però jo sé què és així. Mentre l'acompanyava cap a casa seva, després de deixar la truita feta fora de l'abast dels gats, caminant poc a poc pels carrers deserts, li amanyagava el cap i ella es deixava fer, remenant la cua i fent saltirons curtets. Quan hem arribat davant del jardí de la casa on viu, he obert la porta i ella ha entrat, dòcil i tranquil·la. Des de dins, m'ha llençat uns lladrucs dèbils, com si no volgués despertar el seu amo, que segurament encara dormia. En tornar a casa, els gats havien recompost el paisatge de cada dia i cadascú tornava a ser al seu lloc. He pensat que la passejada m'havia anat d'allò més bé. I que ho hauria de fer cada matí, això de caminar una mica amb el primer sol del dia, tal com em va recomanar el metge fa un temps. I que potser la Fura, que és tan intuïtiva, m'hi vol ajudar. O això, o realment la truita de patates em surt de meravella i n'ha sentit la flaire des de dos carrers més avall. I és que no hi ha com posar els cinc sentits en una cosa tan simple com fer una truita de patates que saps que compartiràs amb les millors persones del (teu) món, encara que sigui diumenge i t'hagis de llevar a quarts de vuit del matí per fer-la. O no?

Ales

2007-11-25T18:26:00.000+01:00

Quan són a terra, són capaços de matar-se per una molla de pa. Però quan aixequen el vol se senten lliures, suposo. Perquè deixen les seves misèries ran de terra i, allà dalt, s'imaginen que són més poderosos que el vent. Allà dalt, penso, deu ser fàcil preparar-se per combatre tots els mals del món.

De vegades somio que tinc ales i volo.

Moments de flors i violes

2007-11-17T13:11:00.000+01:00

De tant en tant, a la vida, es tenen moments de flors i violes. Ho pensava aquesta matinada, mentre conduïa per l'autopista tornant d'un sopar literari al País Valencià i observant de reüll l'estatueta que m'havien concedit un parell d'hores abans. Qui m'havia de dir, tres anys enrere, en aquell viatge a Mart que vaig explicar en el seu moment, i després de conèixer l'Oswaldo, que tot plegat es transformaria en un conte que un jurat valoraria i diria que sí, que es podia endur el primer premi. A l'Oswaldo tant li deu fer, suposo, que la seva història, o una de molt semblant, hagi servit perquè a mi em donin una estatueta i unes miques d'euros. Però de tot això en sortirà un llibre i, amb una mica de sort, el llegiran alguns nens i nenes dels nostres, dels d'aquí, que als cinc, sis o set anys no tenen cap necessitat d'anar a netejar les sabates dels altres des que surt el sol fins que es pon, i que l'únic problema que tenen ara mateix, que jo ho he vist, és consultar amb avidesa els catàlegs de les joguines que ja circulen per botigues, cases i carrers i començar a fer la llista de tot el que demanaran en la carta als Reis. A l'Oswaldo també tant li farà que alguns nens i nenes dels nostres llegeixin aquest llibre. Perquè, al cap i a la fi, els nostres nens i nenes ben poca cosa poden fer ara mateix per l'Oswaldo i tampoc no cal carregar-los amb la responsabilitat de les misèries que passen tots els Oswaldos del món, perquè no la tenen, ells no. Però si un d'aquests nens i nenes, un de sol, llegint el llibre, s'atura un moment i amb el pensament li envia una abraçada, jo em donaré per molt satisfeta. I segurament l'Oswaldo també.

Uala! Mira com corro, mira!!!

2007-11-03T16:04:00.000+01:00

Sí, fill, sí, corre, corre! Que, encara que no es vegi, jo sóc aquí, al teu costat, mirant que la velocitat no et guanyi a tu i el mareig no em venci a mi. I perquè, a mitja cursa, no et cansis del cotxe de bombers i vulguis pujar al tanc. O a la tartana dels Picapiedra. O al porquet que puja i baixa. Perquè mira que en feia, de temps, que jo no pujava a uns "cavallitus". Però, realment, el que no es fa per un fill no es fa per ningú. I tot plegat és un caos: tu no saps a què es deu tanta gent amunt i avall, ni tant soroll, ni tants euros que surten de la cartera, ni tanta flaire de xurros i de crispetes de colors i de frankfurts, ni tantes atraccions diabòliques, ni tants globus de formes incertes, ni tantes castanyes (malgrat el no-fred), ni tants embussos a l'entrada de la ciutat, i a la sortida, i al mig... Tu no saps a què es deu res de tot això, però amb la mà assenyales una i mil vegades les atraccions: atet, atet, atet. I entenc que vols pujar a aquest, a aquest i a aquest. I jo, amb tu. Que no me'n fio. I cap al final ja tot em dóna voltes. I tu tan tranquil. I intento pensar en l'origen de tot aquest embolic, quan a l'Edat Mitjana els mercats servien per alguna cosa més que per pujar a un cotxe de bombers que no para de donar voltes sobre un eix previ pagament de dos euros amb cinquanta cèntims els dies fluixos. Total, per dos minuts ben escassos. I, per uns instants, voldria ser una pagesa del mil tres-cents que, a redós de les muralles, intenta bescanviar unes quantes unces de fesols per uns pocs pams de drap de lli del fi per fer-se un vestit per anar a missa el dia del Ram. Allò sí que devia ser un mercat i unes fires-com-déu-mana i no tanta collonada de porquets metàl·lics que pugen i baixen amb una barretina de llums de colors a dos cèntims d'euro el segon. Home!

Però tu corre, fill. No em facis cas i corre, que aviat atraparem el motorista sense casc que cavalca una moto negra com el carbó i amb els retrovisors esquerdats. Tu corre i no paris, que bé m'he gastat els euros, no? Doncs, au, no badis, que això ja s'acaba...

Ens tenim

2007-10-24T21:27:00.000+02:00

Em tens. Et tinc. Em tens la vida, passejada pels racons de pedra, per les ombres verdes, pels reflexos d'aigua. Em tens els records, que es gronxen, com ànimes petites, pels carrers estrets, per les branques centenàries, pels ponts que emmarquen les cases pintades. Em tens amb fred, i amb pluja, i amb sol. Em tens la veu. Em tens les mans. Em tens el cor. I et tinc. Et tinc quan ric i quan corro. Et tinc quan m'arrossego. Et tinc a grapats quan no tinc res més. Et tinc i m'agrada. M'agrades. M'agrada tenir-te. I que em tinguis. M'agrada que m'expliquis d'on vas sortir, què amagues, què mostres, què sents. M'agrada que m'escoltis quan t'explico d'on vaig sortir, què amago, què mostro, què sento. Com més m'endinso en tu, més m'agrades. Com més t'endinses en mi, més t'estimo.