Davidmsfoto

Fotospelunca (espeleofoto)

2009-11-16T11:57:00.000+01:00

Com que no podem parar quiets, iniciem un nou projecte, aquest cop m'endinsaré en la foscor, la foscor absoluta de les coves que ens envolten per mostrar-vos el seu interior d'una manera diferent.
Ahir vam marxar a la cova d'Annes, sense complicar-nos molt donat que era la primera prova, tot i que la il·luminació encara està per definir, aquesta primera sèrie la vaig començar il·luminant amb el falsh, però no com penseu, si no que amb la càmera fixa en un trípode, i amb diferents temps d'exposició, finalment i amb aquesta il·luminació el temps més acceptable va ser 30", amb altres tipus d'il·luminació haurem de seguir experimentant.
En aquesta cova a més em vaig ajudar del frontal, en aquesta imatge en concret surto jo amb el frontal a la dreta de la imatge, i en la de més a baix a l'esquerra.
Espero que us pugui anar mostrant diferents imatges d'aquestes cavernes i pugueu gaudir amb les imatges.

Per cert que "spelunca" vol dir cova o caverna en llatí....

Muntanya, pau i mort en segons.

2009-11-09T19:56:00.003+01:00

Llegia al diari l'altre dia que dues dones van perdre la vida metre feien una excursió al cim del Puigmal, no deixa de sorprendre'm i a l'hora indignar-me.

I no vol dir que no em sàpigue greu que passi això i evidentment ningú s'ho mereix, però en un 90 per cent dels casos els accidents de muntanya son per negligència, i quan dic negligència no vull dir sempre imprudència, tot i que molts cops van de la mà.

A negligència em refereixo a la falta de preparació per assolir determinats objectius per als quals molts cops no s'està suficientment preparat, ja sigui física o tècnicament, o també falta de previsió davant d'un mitjà que es pot presentar de la forma més terrorífica i agressiva que ningú ha vist, i fins i tot falta de coneixement del entorn, i la seva orografia.

Fins i tot m'atreviria a dir que es possible aventurar-se en moltes serralades i molts massissos sense cap coneixement i amb un risc assumible que amb molta mala sort només ens durà a trucar als mossos o bombers per què ens hem perdut.

Però amics, al Pirineu això no funciona, el Pirineu es una de les serralades que està més viva al nostre país, i on fins i tot en un dia d'estiu podem arribar a temperatures sota cero en determinades alçades, amb el Pirineu hem d'anar amb compte, amb peus de plom, i em de ser previsors al 100 %, i això es el més important, la previsió, quan sortim a la muntanya hem de preveure moltes coses, però si ens endinsem en el Pirineu aquesta previsió s'ha de multiplicar per dos.

Podem sortir un dia d'agost a fer un cim, Carlit, Puigmal, Canigó, Bastiments....tant se val, començar amb un dia assolellat i acabar al cim envoltats de boira i amb temperatures hivernals, i aquí apareix la complicació, algú se sap orientar amb boira...algú pot aguantar prou temps amb temperatures sota cero....i si hi sumem la pressió psicològica més un fort vent que hem dieu....hi ha una petita part de la gent que surt a la muntanya que segur que si, però hi ha una immensa majoria que jo us dic que no.

Es per això que us demano que si us plau, previsió, es la paraula en la que heu de pensar quan sortiu a la muntanya, preveure, esperar el pitjor, com a molt això comportarà dos o tres quilos més a la nostra motxilla, encara que siguin quatre o cinc, val la pena, no seria trist morir de fred mentre ens recordem de la jaqueta que hem tret de la bossa després de ficar-la pensant que ens farà més nosa que servei, no es trist esgotar-se i perdre energies donant voltes per una vall per què no coneixem la zona, i no portem mapa o gps.

Molts cops confiem en el mòbil, i pocs hi ha cobertura, jo us recomano que abans de sortir a la muntanya sigueu previsors, us recordeu d'aquesta paraula, previsió, preveieu el temps i fins a on es pot complicar segons la estació, preveieu com ha de ser l'excursió en funció de les vostres condicions físiques, si aneu en grup en funció de les del menys preparat, preveieu que potser trigareu més del que teníeu previst, i necessitareu menjar, si es tracta d'una ruta no està de més portar més d'un mapa, un gps us salvarà la vida si no us podeu moure, ja sigui per haver patit un accident, o per no poder identificar el lloc on us trobeu.

Jo sempre porto sal i sucre, si s'acaba el menjar podeu fer un suero casolà amb aigua, una manta tèrmica no us escalfarà però us aïllarà de la humitat i el vent amb la qual cosa no perdreu calor corporal, l'excés de pes es pot repartir, no ha de ser el més experimentat el que vagi més carregat, en un grup de quatre si porteu un litre d'aigua per persona, afegir-hi dos mes sería com carregar una llauna de beguda i un entrepà, i un gorro i uns guants ben plegats ocupen menys que una samarreta de màniga curta i ens poden ajudar molt.

Bé espero no haver-me fet pesat, sigueu previsors i pràctics.

El temps passa....i la història amb ell

2009-10-30T12:19:00.000+01:00

Inevitablement el temps passa, res de nou i que no sapiguem ja però quan amb el pas del temps veiem com tot es deteriora, es inevitable pensar-hi.
Diumenge passat vam anar a fer una visita a Tost, el despoblat de Tost, aquí es on més apreciem el pas del temps, i si ets una persona obsertvadora encara més, els murs de les cases van caien més ràpid que lent, vaig recordar el primer cop que vaig veure aquest despoblat, encar s'hi podia entrar en més d'una casa, s'intuia el que era la plaça del poble i la rectoría encara estava dreta, d'això ja farà uns deu anys.
Des de aleshores només una casa aguantava el pas del temps,,i dic aguantava per què finalment ha caigut, possiblement feia pocs dies doncs la runa encara no estava aposentada.
Poc abans de l'estiu encara agunatava dreta, i s'hi podia accedir a l'interior, ara ja es cel obert, no hi ha teulada, tot ha caigut.
Ara ja queda convertit en un poble fantasma, en un poble en ruïnes, ha passat de ser un despoblat a ser un munt de ruïnes que s'han empassat la seva história, sabíeu que a Tost hi havia un castell, el castell de Tost, en ell hi va nèixer l'Arnau Mir de Tost, cap a l'any 1000, dada important ja que ens dona una idea de l'any de construcció del castell, com l'Arnau venia d'una família poderosa possiblement el castell havia sigut heretat d'altres generacions, hi ha documents que diuen que probablement era de l'any 800.

El senyor Arnau Mir de Tost, nascut a la nostra comarca va ser un dels caballers més importants de catalunya en quant a estratègia militar es refereix. Va conquerir moltes ciutats en mans dels sarraïns, gràcies a ell gran part del municipi de Lleida es va alliberar del sarraïns.
Més informació sobre l'Arnau Mir de Tost. Aquí.

Reflexes

2009-10-04T20:18:00.001+02:00

De sempre he observat com el món es reflexa en els elements, des de un vidre, a un bassal d'aigua, fins i tot el capó d'un cotxe, fa tres anys ja vaig interioritzar una mica més en un treball fotogràfic sobre la gent gran a la Seu, buscava el seu reflex en aparadors i vitrines, per mostrar un punt de vista diferent.
Al Maig quan vaig marxar a Croàcia en busca de restes de la guerra i els seus efectes, vaig tenir temps d'experimentar amb els reflexes, i el resultat em va agradar força.
Es curiós com un reflex ens mostra una visió totalment fantàstica i màgica de la realitat, imatges que es barrejen, se superposen, i es fan una sola, composicions abstractes però ordenades que ni tan sosl el nostre complex cervell pot imaginar. Molts cops després de haver una foto a un reflex em quedo mirant la imatge al ordinador minuts, intentant crear una imatge verosímil, i sabent que no ho es, intentant que el meu cervell descubreixi objectes i formes noves, dins la imatge, una imatge que fusiona d'altres situadas en diferents plans per fer-ne d'una sola com si d'un únic plà es tractés.
Podríem dir que dins del món de la fotografia una fotografia d'un reflex de dues imatges superposades es com una pintura de De Kooning.
Aquesta tarda he sortit a fer una volta amb la Nikon penjada al coll, i buscant una mica més el reflexe, els reflexes de la Seu, i el resultat ha estat aquest.

Carrer Canonges

Ascensor Parc del Segre

Carlit 2921, tocant el cel.

2009-09-30T12:28:00.000+02:00

Desque vaig viure a Puigcerdà que tenia la espineta del Carlit atravessada, ja vaig intentar anar-hi un cop, però una tormenta amb força trons, m'hi va fer dessistir a tan sols un hora del cim.
El dia 8 de Setembre i aprofitant que era festa a Andorra vaig anar a treure'm aquesta espineta, vaig sortir cap a les 8:30 de la Seu, com que el dia allarga no tenia pressa, tot i que entre turistes perduts, obres i camions a 60 km/h, vaig arribar a les 10:00 a l'estany del Passet on vaig deixar el cotxe. La ruta a seguir era la menys transitada, la que hi puja per l'estany de Lanós.
Després de fer una mica de estiraments vaig posar-me la cinta del pulsómetre i vaig començar a pujar, com que hi vaig anar sol, vaig posar la directa i em vaig proposar no parar fins a dalt del cim, bé només per fer fotos.
Duia la guia del Manel Figuera "La Cerdanya Todas Las Cumbres", esperava seguir els horaris al peu, cosa bastant difícil en algunes rutes, aquest home puja com un cohet. Després de caminar molt i avançar un parell de grups de francesos, vaig arribar al petit i verd estany dels forats, d'allà m'esperava el més dur de la excursió, la pujada per la tartera, tot i que el Manel m'havia recomanat una variant, vaig passar-me de llarg la desviació, es el que té anar ràpid i distret.
La pujada a part de ser interminable tenía una pendent força dura, i jo no duia bastons, tot i així vaig decidir no baixar el ritme i vaig afrontar els 500 m de desnivell final amb bon ritme. A les 13:00 arribava al cim, havia superat en mitja hora el temps que deia la guia, vaig menjar un parell de panets amb nocilla i vaig veure un suc, vaig fer unes quantes fotos, encara quedava alguna congesta de neu, a l'latra banda l'estany de les Bulloses amb la ruta normal d'accés i l'estació d'esquí de Font Romeu al fons.
Per la banda que havia pujat jo podia veure l'estany de Lanós, la serra de les xemeneies, les muuntnayes de la Cerdanya frontereres amb Andorra, i d'altres més llunyanes que no reconeixía, després de descansar lo just, vaig començar la baixada, per seguir amb la línie no vaig baixar el ritme i en una hora i mitja tornava a ser al cotxe.
Un cop al cotxe vaig respirar fons i vaig esborrar de la meva llista mental aquest cim, després de 7 anys ja ho podia fer. Quin plaer poder assolir objectius amb aquesta facilitat i rapidesa.

Cim del Carlit

Cim del Carlit de Baix

Les dades que em va donar el SUUNTO, van ser;

Temps de pujada: 3:03:49

Pulsacions máximes: 180

Pulsacions mínimes: 79

Mitja pulsacions: 138

Punt més baix: 1741 m

Punt més alt: 2920 m

Metres ascendits: 1179 m

Velocitat d'ascens: 16m/min.

A la baixada vaig treure'm la cinta i només vaig cronometrar el temps: 1:28:57.

Les darreres llums del Cadí

2009-09-25T11:26:00.001+02:00

No hi ha dia que no deixi de sorprendre'm la majestuosita d'una muntanya com es la del Cadí, bé en aquest cas una serra, amb l'esglèsia de Sant Antoni en primer terme . El mateix dia que passejàvem pel parc i vaig fotografiar els reflexes de l'anterior post, vaig poder veure les darreres llums del Cadí, acompanyat d'aquells núvols que ja fan tardor, que presagien un canvi en la climatologia, i que acompanyant a tant espectacular imatge.
Amb el zoom al màxim, 200mm apuntava i disparava aguantant el pols ferm, segon a segon la llum anava canviant i anava enfilant-se per la muntanya més ràpid del que jo he fet mai, tot i així mentre fotografiava recordava que un dia jo vaig ser allà, amb aquelles llums amb aquella transformació màgica de la muntanya, i vaig sentir aquella màgia, vaig sentir el canvi de la llum, el canvi de les olors, el canvi de temperatura, i la pau, la pau per no haver-hi ningú més que jo, i per que poc a poc, com el dia i com la llum els sons dels bosc s'anàven apagant.

Vaig sentir la màgia de les darreres llums del Cadí, i encara la tinc dintre meu.

Llums a la Seu

2009-09-20T21:03:00.001+02:00

Encara que costi de creure, no sempre estic inspirat a l'hora de sortir a fer fotos, i sóc capaç de sortir a la caça d'un bon lloc, d'una bona llum, o de la inspiració....però com avui, pot passar que agafi el cotxe, vagi fins a Puigcerdà i torni per Alp. Tot i que també he de dir que m'agrada conduir, encara que m'enprenya una mica tornar amb la càmera buida. Però per sort en aquesta època encara ens queda la tarda, cada cop més curta però suficient, així que a la tarda em sortit a fer un vol per la Seu, el passeig de Diumenge a la tarda, i berenar, tot sigui dit, i quan semblava que la cosa pintaria un altre cop a decepció el sol ha començat a amagar-se regalant-nos unes llums i uns reflexos increïbles.
I per a postre al tornar cap a casa, la catedral amb la seva il·luminació i els núvols de fons, que més es pot demanar.

Ones

La catedral

Negre i taronja

2009-09-16T21:08:00.002+02:00

Mentre ens reparen el "fronti" seguirem amb les fotos de bitxos, aquesta tarda, i en previsió de les possibles plujes de demà i demàpassat, he sortit a fer una volta per la traba, per un petit bosquet que tinc controlat, per cert que fa temps enrera vaig fer un post en el que denunciava l'abandonament del bosc, doncs allà mateix i des de feia 10 anys hi havia un cotxe estimbat, un 131 vermell, no sé si serà casualitat però ja no hi es, només puc dir que ja era hora.
Tornant al bosquet, us explicaré que es un bosc màgic, sempre que hi vaig mai em sento sol, es com si hi hagués algunes bèsties o èssers, avui no estat menys, sempre sento com si m'observèssin i sempre sento fressa entre els matolls....
A part que realment una sensació estranya m'enveix cada cop que m'hi endinso.
Bé directament pasarem a la imatge i ens deixarem de contes, no sé de quin tipus d'insecte volador es tracta, però ha sigut l'únic que s'ha deixat fotografiar.

Aranya Tigre (argioppe brunnichi)

2009-09-13T21:04:00.006+02:00

Avui em comentaba l'amic Pep, que feia dies que no actualitzava el bloc, la veritat es que amb la nena saharauí, i els intents del canvi de plantilla l'he deixat una mica abandonat, així que aprofitant la sortideta d'aquest matí penjaré un nou post i trencarem aquesta aturada temporal.
I en quant tingui el "fronti" reparat continuarem, o millor dit acabarem amb el recull de despoblats de l'alt urgell.

Aranya Tigre (argioppe brunnichi)

L'aranya és un artròpode que, a diferència dels insectes, té vuit potes en comptes de sis i no té ni antenes ni ales. Mentre que els insectes tenen ulls simples, les aranyes els tenen compostos. Té el cos dividit en dues parts: cap i tòrax, els quals estan units pel que s'anomena caparró. Com totes les aranyes, tenen la facultat de produir seda, la qual utilitzen per a penjar-se en l'aire i per a construir trampes amb les que atrapen a les seves preses.

Representa les aranyes que construeixen les teranyines orbiculars típicament de captura, tan freqüents al final de l'estiu. Les teranyines d'aquesta espècie és una de les més grans i espectaculars, ja que poden arribar a fer uns 30 cm de diàmetre. Són molt fàcils de distingir pel traçat en ziga-zaga d'una de les bandes de subjecció, la qual és més blanca que la resta de la teranyina i la creua pel centre en sentit vertical (veure foto). L'aranya es situa normalment al mig de la teranyina. Si ensopeguem amb una d'aquestes construccions en el bosc, és recomanable, aleshores, aturar-se un moment i apreciar detingudament aquesta obra d'art.

Les aranyes realitzen una digestió externa. Quan atrapen a la seva víctima en un capoll de seda, buiden a sobre d'ella tots els sucs gàstrics, els quals desfan la víctima, i a continuació xuclen la papilla en què es converteix.

Les femelles d'aranya tigre tenen un abdomen gros i globulós a ratlles negres i grogues (veure foto). El mascle, tres vegades més petit i molt més discret de color, té un abdomen prim i tubular, vellut i amb dues franges laterals més fosques. La femella pot arribar a posar fins a 400 ous en un capoll de seda, el qual utilitza com a incubadora i que normalment amaga entre la vegetació.

Foto: David Manzanera

El poble Saharaui

2009-06-17T13:17:00.005+02:00

Aviat arribarà la nostra estimada Sàhara, per això he volgut fer aquest video amb algunes de les imatges que tinc d'ella i el seu poble, així també veureu la cara i la creu d'una lluita que dura més de 30 anys, no es el mateix veure un grup de Saharauis manifestant-se Via Laietana avall...qu eviure la seva realitat als campaments, com molta gent només viu una versió aquí en veureu les dues.
Així entendreu el perquè de els seus crits al cel.

Protecció del patrimoni........????Sant Serni de la Mala Sort....!! o de Coborriu

2009-03-14T10:55:00.006+01:00

No vull ni volia que aquest bloc fos un bloc de denúncia, per això ja en tinc un altre, però no puc evitar dir res quan veig coses com aquestes, o com va ser en el seu moment l'estat de Sant Martí de Tost, en aquest cas li ha tocat a un altre sant, Sant Serni, a Coborriu de Bellver, conegut també com Sant Serni de Coborriu, i es que em sap greu veure aquesta deixadesa patrimonial que temin avui en dia, sobre tot que tenen els que poden fer alguna cosa, si estigués en les meves mans prou sabeu que ho faria.
Els que em coneixeu sabeu que tinc debilitat per la nostra història i el nostre patrimoni, penso que es el que ens identifica com a poble, i l'hem de conservar i protegir. Això ho dic perquè em ve mal de cap quan veig segons quines aberracions, animalades, o bestieses, ahir vaig estar a Sant Serni de Coborriu, volia calcar unes làpides del 1800 que estan en el que sembla un cementiri, les volia calcar perquè em dona la sensació que algun dia desapareixeran per art de màgia, com que no les he pogut calcar les he fotografiat. Com he dit tenen prop de 250 anys i em sobta i preocupa la seva disposició, hi ha una que està recolzada en un mur com qui deixa un bastó després d'una llarga caminada, el curiós d'aquesta làpida es que a sota de tot hi té dibuixada una mena de corona, us he de dir que son unes lloses de pedra calcària bastant dura, i que estan gravades a mà, com no podia ser d'una altre manera. El perquè de la corona es el que em pregunto, si es que realment ho es, l'altre làpida important, o millor dit gran, es el que em sobta més encara, si es que hi cap la opció, la he trobat arrencant l'herba, la molsa, i les plantes que hi creixien damunt d'ella, però el més increïble es que aquesta làpida enorme, té una doble funció, es la que fixa la barana d'un petit tancat que protegeix un pedestal on imagino hi havia una creu, i que com suposo la màgia l'ha fet desaparèixer.
Doncs així es, una barana de forja, està literalment clavada en ella, suposo que el terra era massa tou i hi van buscar una "pedra", una pedra que fa gairebé dos metres.
Com l'altre aquesta també té una curiositat i es que al damunt de tot apareix un dibuix d'una gran creu entre el que sembla que son dos arbres, potser xiprers, una altre curiositat, més aviat misteri per a mi, es el fet que algú!? ha esborrat el nom i la data de la mort del personatge, per amagar quelcom potser?, o per pur entreteniment.
Tot i que sembla minimament ben conservada, si ens fixem bé veurem que la única cosa que es fa periòdicament es tallar l'herba, dels voltants, ningú s'ha preocupat, per mantenir el mur que l'envolta i que formava part del camí que anava cap a l'antic poble de Coborriu, darrera l'església hi ha uns matolls que en un parell d'anys la devoraran, i a sobre d'una de les teulades hi creix un arbre que ja fa més d'un metre i que possiblement amb les seves arrels està deteriorant el sostre.
Sembla ser que la història i el temps no perdonen a Sant Serni de Coborriu, datada de finals del segle X, al 1198 els tant estimats Càtars la van saquejar, robant el que hi havia dintre, i tots els seus ornaments, aprofitant els donatius per l'adquisició de nou material van construir dues capelletes als laterals, que com no podia ser, només en queda un, al 1793, els nostres veïns de l'altre banda del Pirineu, la van cremar, potser era hivern i els va agafar fred a la nit, ja era la tercera vegada que s'aixecava quan al 1936 i com no podia ser menys entre elles, va ser profanada durant la guerra civil, així doncs el 1967 s'aixecà de nou i es restaurà per quart cop!!
Del 1967 ençà, no s'hi fet cap remodelació important que coneguem, i sembla que esperi un nou i desgraciat aconteixement per sumar a la seva llarga història, encara que sigui la única església romànica que té un gravat cúbic, es a dir en dues dimensions, d'un orant, o orador, potser no hi ha prou amb això.
Jo, però tot i així seguiré pensant que si que val la pena protegir i restaurar, però per si un cas això no passa i la vegetació i la falta d'interés per part de qui toqui, pot amb ella, jo li vaig fent fotos que sé que li agrada, i potser d'aquí uns anys quan passi per allà i vegi un munt de pedres escampades pel terra somriuré, i pensaré que jo, si que faré que la seva accidentada història no pugui amb ella.

Despoblat de Lletó XIV

2009-03-11T21:24:00.007+01:00

Tot i estar als peus del Cadí, tot i ser pas de nombrosos rapinyaires migradors, i tot i formar part de la "Volta a Lletó", itinerari en btt; Lletó no resisteix al pas del temps i poc a poc va caient al terra mentre la serra del Cadí resta impassible davant el seu abandonament. En un marc increïblement espectacular i amb unes vistes del Cadí impressionants aquest despoblat sembla tenir un final proper, encara que hi ha una casa arreglada, la resta cauen sense treva alguna.
A la xarxa només trobem això: "El despoblat de Lletó és situat al vessant septentrional de la serra de Cadí (1 470 m), prop del coll de Vanses. Hi ha una capella dedicada a Sant Esteve. "

Despoblat de Nyus XIII

2009-02-06T10:38:00.005+01:00

Aquest cop, no vam haver d'agafar el jeep, i tot que plovia vam sortir a la caça de Nyus, que no son animals!, si no un poblet, o un agregat, de poc més de quatre cases, això si amb la seva església.
Trobem Nyus, a la carretera que de Noves de Segre surt cap a la Guàrdia d'Ares, poc abans del desviament cap a Els Castells, el poble queda en un revolt de la carretera, i tot i que només veim tres cases, fa anys hi havia més, la despoblació i la vegetació han acabat d'ensorrar-les i amagar-les.
Tot i que a Nyus ara mateix hi viu un home gran, aviat quedarà despoblat doncs possiblement haurà de marxar a un lloc més poblat i amb mes serveis degut a la seva avançada edat.
L'església era dedicada a Sant Lluc d'Anyús, tot i que molt simple encara es manté dempeus, poca es la informació que trobem sobre aquest despoblat.

Despoblat de Senyús ( XII )

2009-01-04T20:14:00.008+01:00

Després de les festes, i d'una mudança interminable reprenem el recull dels despoblats de l'Alt Urgell, aquest cop amb Senyús, a la Vall de Cabó, poble que ja havia visitat en anteriors excursions.
Trobem el despoblat de Senyús poc després d'entrar al poble de Cabó, seguint una pista a mà dreta que mena cap al Boumort, i prenent poc després la desviació cap a aquest poble, la pista es troba en força mal estat, i l'ús d'un vehicle 4X4 es imprescindible per arribar-hi, tot i que sempre podem fer-ho a peu, encara que la pendent es considerable i la excursió es fa una mica pesada.
De camí cap al poble passem per davant de l'avenc de Senyús, petita cavitat vertical.
El poble es troba en força bon estat, tot i que no hi viu ningú hi ha alguna casa que s'està arreglant i sembla que hi ha intencions de fer-ho amb alguna altre.
La situació es increïblement privilegiada, sobre un petit turó que domina part de la vall de Cabó, i des d'on arribem a veure el Pedraforca, fins i tot afinant l'ull veiem el despoblat d'Ares el silenci es total, i algun cop es trencat per alguna gralla, o algun ramat de cérvols fent caure pedres barranc avall.
Té una petita església romànica dedicada a Sant Iscle datada del segle XII, d'una sola nau amb un absis semicircular i un campanar de cadireta de dos ulls.

Navegant hi trobem això;
"Despoblat (1134 m alt) del municipi de Cabó (Alt Urgell), a la vall de Senyús , drenada pel barranc de Senyús, que desguassa per la dreta al riu de Cabó, aigua amunt del cap de municipi. L'església de Sant Iscle, antiga sufragània de la de Cabó, és romànica, amb absis sobrealçat i portal amb arquivolta a ponent."

La proximitat a la serra del Boumort feia que antigament les gents de les valls de Cabó i voltants es guanyessin la vida acollin i ajudant els pastors que venien del sud fent la transhumància, la ruta més coneguda i que passava prop de les valls era la anomenada La Cabanera, usada des de l'època medieval per a portar els ramats d'ovelles fins als Pirineus (a la primavera) i vice-versa (a la tardor). En aquesta serra hi ha un pas, anomenat Pas Comptador, usat els pastors per a poder comptar les ovelles que guiaven i comprovar que no n'havien perdut gaires. Quan els ramats tornaven a la tardor dels prats del Pirineu, podien optar per fer estada a Taús (pocs quilòmetres més al nord, un important centre de compra i venda de ramats) o baixar a vendre'ls a la Fira de Sant Andreu a Organyà. Aquesta situació privilegiada i el Pas Comptador donaven a Cabó una gran importància estratègica i econòmica. Molt a prop del pas Comptador s'hi troba també un pou de gel, que contribuïa també a l'activitat econòmica de la zona

Part del poble i l'esglèsia.

Finestra.

Part del poble.

Despoblat de Colldarnat ( XI )

2008-11-24T18:56:00.007+01:00

Ahir diumenge, de nou vaig sortir a la caça d'un altre despoblat, aquest cop Colldarnat, al Municipi de Lavansa i Fórnols.
El poble es troba situat prop del coll d'Arnat, d'aquí el seu nom, aquest coll separa les valls de Tost i Lavansa, a pocs kilómetres de Montant de Tost i Torà de Tost.
El poble gaudeix d'unes vistes impressionants sobre la vall i el congost del riu Lavansa, les muntanyes nevades del Port del Compte i la serra del Cadí.
El poble presenta un estat de semiruïna, de fet només l'esglesia i una casa es mantenen dretes, la casa es de dues plantes, i estable sota la casa, la primera planta està formada per dues habitacions, la cuina, i el menjador, i una porta que dona a una possible era, derruïda, al pis de sobre dues habitacions més amb una altre de més gran sota teulada.
L'església de moment resta sencera, actualment oberta i usada com a estable, amb una capa de fems al terra.
Com a informació només he trobat això.

"Llogaret del municipi de Lavansa i Fórnols (Alt Urgell), a 1 243 m d'altitud al vessant meridional del Montsec de Tost, prop del coll d'Arnat, a la capçalera del torrent de l'Espluga, al camí vell de la vall de Lavansa a la Seu d'Urgell, per on ara passa la pista cap a Montan de Tost. Hi ha la capella de Sant Antoni de Colldarnat. No gaire lluny d'aquesta hi ha una altra capella, Sant Fruitós de l'Espluga, d'origen romànic."

Vista parcial del poble

La capella de Sant Antoni

L'interior de la capella

Despoblat d'Ares. ( X )

2008-11-18T19:25:00.008+01:00

Seguint amb el treball sobre els despoblats de la nostra comarca, afegim a la llista, el despoblat d'Ares.
Situat sota el cim del Cogulló d'Ares, i a mig camí entre la Guàrdia d'Ares i Cabó, amb orientació sud, cap a la vessant de la Vall de Cabó.
En la tasca de recerca informativa només he trobat aquesta informació.

"Llogaret despoblat del municipi de Cabó (Alt Urgell) situat a 1 400 m d'altitud, al vessant meridional de la serra d'Ares (1 847 m, al pla Redon), gran altiplà ramader, limitat per altes cingleres, que separa la vall de Cabó de la vall de la Guàrdia o d'Aguilar. El lloc és presidit per l'església de Sant Bernabé, d'origen romànic, amb absis quadrat i dues capelles fent transsepte. Antiga sufragània de la de Cabó, ara depèn de la parròquia de Coll de Nargó. Prop hi ha les bordes d'Ares. Ares pertanyia al quarter d'Organyà, del vescomtat de Castellbò."

Es un poblet amb cases molt disperses, i sense una estructura de les edificacions formant carrers o carrerons.
En el punt alt del poble trobem l'anomenada església de Sant Bernabé, en bon estat de conservació, gràcies a que resta tancada amb candau i cadena.
El poble està orientat al sud, aprofitant així al màxim les hores de llum solar i les magnífiques vistes, les cases que resten dretes son grans masos de mes d'una planta, alguna de les edificacions té el teulat restaura i s'empra com per a resguardar bestiar, en aquest cas ovelles, al poble hi trobem aigua, d'una font que encara raja amb un petit dipòsit.
Com en molts pobles imaginem que la font era punt de reunió, doncs es troba resguardada del sol per un gran om, i hi petits murs on la gent hi devia seure, converses i converses mantingudes al llarg del temps sota aquest om, han quedat en el passat, mentre l'arbre va creixent.

Mas a Ares i vista de la Vall de Cabó i Serra de Boumort.

Interior de l'església.

Un dels masos que encara resisteix el pas del temps.

Despoblat de Banyeres ( IX )

2008-10-20T20:24:00.006+02:00

També "Banyers" o "Banyeres de Lavansa".
La informació sobre aquest petit poble es escasa, es troba a la vall de Lavansa, s'hi accedeix per una pista que surt de la carretera de la Seu a Tuixén, abans d'arribar a Adraén i passat el coll de la Traba hi ha una pista que surt a mà dreta i que ens porta fins a Banyeres.
La vistes son espectaculars i el paratge es idíl·lic, veiem la vall de Lavansa i el Cadí, el Cadinell i Port del Comte, es un poble petit que encara conserva algunes cases dretes i en un estat prou acceptable, en el seu cementiri només he vist tres creus i un parell de làpides, tot i que el poble es devia abandonar als 60, una làpida datava del 1983, un fet prou curiós, una mare i una filla enterrades amb el pare, mort l'any 1949.
Té una església d'origen romànic dedicada a Sant Joan i Sant Vicenç i el seu estat es lamentable i ruïnós, la teulada i una paret han caigut senceres, queda mig campanar dret i tota la runa es dintre del recinte amb la qual cosa al entrar caminem per damunt de muntanyes de rocs i un metre i mig per sobre del que seria el nivell de l'església cosa que fa que no puguem apreciar el seu interior, només la part del presbiteri es visible. En una publicació del 1999 en que s'anomena la església, el seu estat era bo.
En moltes de les cases en estat semiruïnós podem veure el que devien ser forns de pa, fins al moment en cap altre poble els havia vist en tan bon estat, seguint la pista amunt ja sortint del poble arribem a un gran mas i a les restes del castell de Banyeres del qual només resten dues parets que fan cantonada, i d'uns 6 metres d'alçada, però que ens dona una idea de com era el castell i l'entorn. Possiblement una de les tantes pertinences dels comtes d'Urgell.
Des de Banyeres surt l'antic camí que mena cap a Torà de Tost i que passa per Sauvanyà.
Es curiós imaginar com era la vida en aquests pobles, i intentar recrear-la mentalment, més curiós es el fet que hi hagués un castell que dominés el poble i la vall, devien haver cavallers?.
Com un cavaller m'he quedat assegut en un dels murs del castell, amb els peus penjant al buit, i gaudint del silenci, la posta de sol i la tranquil·litat mentre em recreava admirant la vasta extensió del meu domini.

L'església i una casa del poble

Làpida

Torre del desaparegut castell de Banyeres

Despoblat de Sallent de Castellbò ( VIII )

2008-10-16T11:15:00.007+02:00

Dissabte al matí, vaig sortir en busca d'aquest petit poble, tantes i tantes vegades passant per davant, i sense fixar-m'hi. Està relativament a prop i ben comunicat, i tot i que jo l'afageixo a la llista de despoblats em va semblar veure que hi vivia algú, de fet hi ha una casa a la qual li arriba electricitat, amb flors als balcons i uns quants gossos bordant. Tot i que em vaig acostar prou al poble no hi vaig poder entrar-hi dintre, la cridòria dels gossos em va atabalar enmig de tant silenci i vaig optar per marxar.
Properament hi tornaré a veure si puc parlar amb la persona que hi viu, i puc fer un passeig pel poble. Sallent de Castellbò era antigament un punt fortificat, amb unes quantes cases entorn de l'església i uns pocs masos, Can Damians, Can Tomàs, Mas d'en Roca, etc., entorn seu. És a 1 243 m d'altitud i tot el seu conjunt tenia 2 habitants el 1991 i un màxim de 9 famílies a mitjan segle XIX. La seva esglesiola de Sant Serni, un edifici rectangular, amb façana i campanaret a ponent, cobert de llosa, depenia de Sendes i ara de Castellbò.

Despoblat de la Freita ( VII )

2008-10-12T21:11:00.010+02:00

Aquesta tarda a tocat la Freita, aquest poble tot i no estar molt lluny de la Seu, està en molt mal estat, les cases només conserven el murs i l'accés a l'església es gairebé impossible. L'any 1991 restava el darrer habitant en aquest poble, suposadament un pastor.
Veiem però, que tot i que el cementiri no es molt gran hi ha ben be una quinzena de creus visibles, faltaria netejar els matolls per tenir una visió mes clara.
L'església està dedicada a Sant Joan i es d'origen romànic, com dic l'accés es casi impossible, el carreró que hi arriba està replet d'esbarzers i ortigues, només la persistència permet arribar-hi.
Com que possiblement un dia caigui, he de ser persistent, l'església presenta una planta d'una sola nau amb un petit presbiteri. Una cosa que m'ha xocat es trobar restes d'ossos humans al terra de l'església, imagino que les guineus o altres bestioles han aprofitat el poc que quedava d'ells.
Com a l'església de Solanell els arcs del sostre no han pogut aguantar el pas del temps i part d'ell ha caigut, deixant al descobert l'estructura de fusta de la taulada. Un fet que condemna l'església a la seva total desaparició.
Prop de la Freita hi trobem una creu de terme, per una banda hi diu: "Santa Creu de Tost" i per l'altre: "Digna creu de la Freita". Fins aquí s'estenien les terres del senyor Arnau Mir de Tost, d'aquest lloc on trobem avui la creu sabem que a tenir lloc una de les últimes batalles de la tercera guerra carlina.

Poble de la Freita.

Església de Sant Joan amb el cementiri en primer terme.

Creu de terme de la Freita

Despoblat de Nabiners ( VI )

2008-10-08T11:01:00.004+02:00

El poble de Nabiners, es troba a pocs minuts de la Seu d'Urgell i hi podem arribar per el Pla de Sant Tirs o la Seu.
Les vistes que s'aprecien des de les rodalies son impressionants, la plana de la Seu, les muntanyes d'Andorra, etc.
Tot i que ja no queda cap casa dreta i l'església ja ha caigut casi tota en cara queden restes evidents del que fou com a poble, i encara queden restes evidents del que fou el cementiri.
A la xarxa he trobat això;
"Aigua amunt del torrent de la Coma, a la dreta d'aquest, hi ha el despoblat de Nabiners, amb l'antiga parròquia de Sant Sadurní de Nabiners, romànica, sobrealçada, amb un bell aparell d'espiga al mur de tramuntana. Amb un campanar de dos ulls sobre la façana de ponent, el portal de mig punt és a migdia i el porxo que l'aixoplugava és mig arruïnat. La parròquia és mencionada en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell i la vila de Nabiners és citada el 987; el lloc fou del capítol d'Urgell i ja a mitjan segle XIX era un agregat d'Arfa. Dins el terme de la seva parròquia (de la qual era sufragània la de la Coma) hi havia els masos de Murris, Casanoves, Planes, Canturri i altres.
Seguint aigua amunt el torrent de la Coma, al capdamunt i a l'esquerra d'aquest trobem el llogaret de la Freita (1 h el 1991), a 1 161 m d'altitud, sota el tossal de la Freita (1 191 m). Hi ha l'església parroquial de Sant Joan, d'origen romànic, sobrealçada.
A mitjan segle XIX són documentats, a més, les Bordes i el Mas del Trilla, el Mas d'Aristot, el de Franquet, el del Fonso i el de Llerola, el Mas de Carbonell, el del Castell, el del Poblador de la Serra (la Coma) i, a Nabiners, el Mas de Ramon i el Mas del Ripoll."
La primera es de la porta d'entrada al que era l'església, el primer cop que vaig trobar Nabiners vaig poder entrar a l'interior d'aquesta.

Porta de l'església

Cementiri

Restes del poble

Despoblat de Solanell ( V )

2008-10-04T10:32:00.006+02:00

Tot i que publicats, en tingui 5, gairebé els he recorregut tots, tots menys Solanell, i ja tenia ganes, no podia ser això que un professor de geografia de la universitat de Queen's hagués fet un estudi que posteriorment va publicar en forma de llibre sobre aquest poble. I encara menys després de estar treballant a Sant Joan de l'Erm i passar gairebé pel davant.

Us he de dir que em va impactar i força.

Un poble enorme, en comparació de la resta de despoblats, amb aigua i llum, i una situació increïblement privilegiada, la arribada es espectacular, doncs fins el darrer revolt de la pista no apareix, i quan ho fa ho fa tot sencer, imponent, gegant desolador i misteriós, i amb un campanar octogonal que enfila per la part del darrera del poble.

De fet i segons estudis havia arribat a ser més important que Castellbò, i amb mes habitants.

La majoria de cases estan en estat ruïnós i molts dels carrers son inaccessibles a causa de la densa vegetació, son cases grans en molts casos amb mes d'una planta.

L'església com a la majoria de pobles està oberta a qualsevol desaprensiu que hi deixa el seu rastre a la paret, totalment buida, té el sostre interior caigut, tot i que la teulada la conserva, encara conserva l'escala de fusta que puja al campanar, que amb un mica de por i incertesa vaig pujar, campanar, però, que ha perdut part de la teulada.
El mes estrany i impactant es el dibuix que es troba al que devia ser l'altar, us he posat una foto per satisfer la vostra curiositat.

Un poble curiós i misteriós abandonat a la dècada dels 60.

Vista general Solanell

Un dels masos del poble

Dibuix a l'altar

Morir en l'oblit, els pobles abandonats de l'Alt Urgell

2008-09-23T06:49:00.006+02:00

Ja fa temps que penso que la situació d'abandonament per part de l'administració de molts pobles, ha provoct el seu abandonament i la seva posterior transformació en estat de ruïna total.
La falta de electricitat, les fonts que s'han anat assecant, i l'estat de les vies de comunicació han estat els resultats del poc interés del govern per el que jo penso que son una part de les nostres arrels.
Per això des de fa anys penso que he de contribuir conservant d'alguna manera aquest pobles abans que desapareguin totalment, només ho se fer amb fotos, així que fa temps que penso en fer un petit arxiu fotogràfic de tots els pobles, nuclis disseminats, ermites, etc. I així he començat, poc a poc i amb bona lletra, esperant que algun dia algú pugui veure una foto de com èren abans de desaparèixer aquests pobles, i de la seva importància quan encara hi vivia gent, i del patrimoni que teniem a la comarca.
He fet una petita presentació d'aquest treball personal.

"Pobles, veïnats i masos condemnats per la despoblació. Habitats en un temps per grans famílies que treballaven la terra de sol a sol mentre forjaven la història a cop d’aixada.
Uns pobles on s’han escrit llegendes i d’on han sortit grans cavallers que han format part de la història de Catalunya, una història de la que en formem part,i que dóna a aquest país la seva identitat.
Pobles que han sobreviscut a freds rigorosos, a sequeres i a grans tempestes, pobles que han estat incomunicats molt de temps, i que tot i així han sobreviscut a allò que ara els esta fent desaparèixer.
Igual que desapareixen vells costums i velles tradicions, com també vies de comunicació, com el camí d’Alinyà a La Vansa,o el de Castellbó a Albet i Solanell, el de Anserall a Farrera dels Llops, i d’altres usades des de antic i ara deixades de banda per la desaparició dels seus habitants.
Un abandó que s’ha estès al romànic català, el patrimoni mes representatiu de les nostre valls, a la arquitectura que identifica el nostre poble i l seva gent.
Esglésies,ermites i capelles amb secrets mai escoltats, i esforços mai compensats, aixecades amb el propòsit de fer arribar la fe, i amb la finalitat de protegir les seves gents, una finalitat oblidada envers aquests monuments que poc a poc van caient, i com els pobles que guardaven, van morint en l’oblit.

"Ara, tan sols xiula el vent per els carrers solitaris,

ara tan sols corre l'aigua, quan plou,

ara només juguen les fulles dels arbres al caure,

i es ara, quan aquests pobles s'han quedat, tant sols."

Pobles en llista i amb publicació al bloc.

Ministrells.
Sendes.
Sauvanyà.
Fontelles.

Propers pobles per publicar.

La Freita.
Nabiners.
La Coma de Nabiners.
Llirt.
Solanell.
Sallent de Castellbó.
Les Eres.
Forn i Caferna.
Colldarnat.
Morters.
Nyus.
Estelareny.
Senyús.
Lletó.
Banyeres.
Cerneres.
Farrera dels Llops.

Despoblat de Fontelles (IV)

2008-09-22T20:44:00.006+02:00

Ahir al matí vaig sortir a la recerca de Fontelles, tot i que ja hi havia passat algun cop, mai havia parat a mirar-m'ho amb l'interès que tinc ara.
Vaig anar cap al Pla de Sant Tirs, i allà vaig agafar la pista que mena cap a la Freita i la Coma de Nabiners.
Un cop passat per el Mas d'en Planes vaig agafar un trencall a mà dreta, seguint un itinerari de btt, i poc a poc vaig arribar al despoblat de Fontelles.
Cal a dir que petit i aïllat, és un lloc privilegiat amb vistes cap a la vall de Tost, de fet al fons es pot veure el poble de Torà.
Cap a l'esquerra veiem part de la Serra del Cadí.
Aquest llogaret es troba al vessant meridional del tossal de Can Franc , avui despoblat, on al segle XIX hi havia el Mas de Fontelles. S'hi dreça l'antiga església sufragània de Sant Fruitós de Fontelles, romànica, amb un absis semicircular i la coberta de la nau, refeta, sobrealçada.
L'esglèsia resta amagada entre uns arbres, vaig poder veure que el petit cementiri encara conserva algunes creus, la mes antiga del 1918, i la mes moderna del 1969.
Prop del poble vaig trobar fins i tot un pou del qual devien treure l'aigua potable.

Devia de ser una zona prou concorreguda, doncs els camins enllacen la Freita, Nabiners la Coma de Nabiners, Fontelles i Mas d'en Planes, als quals es podia arribar per la Seu o per el Pla de Sant Tirs.

Sant Fruitós de Fontelles

Disseminat de Fontelles

Pou d'aigua

Despoblat de Sauvanyà (III)

2008-09-19T10:31:00.004+02:00

Per arribar a Sauvanyà seguirem des de Torà de Tost una pista que gira a esquerra un cop som al dipòsit del poble, la pista al final està en força mal estat però amb un 4X4 arribarem prou be, hi ha una cadena que ens farà deixar el cotxe i caminar una mica fins al poble, cosa que servirà per entrar en situació, i gaudir del silenci i la calma del poble.

El despoblat de Sauvanyà, es troba a 1 081 m, també dit a vegades Selvanyà. La seva església sufragània de Sant Esteve és d'origen romànic, d'una sola nau coberta a doble vessant amb teulada de llicorella i absis semicircular. A la façana de ponent té una finestra cruciforme i, a sobre, una espadanya de dos ulls.

Tot i que inclòs en la meva llista de despoblats, de moment només hi viu un pastor durant uns mesos a l’any. Si algun dia arriba la llum, potser tornaran alguns veïns.

Sant Esteve a Sauvanyà

Sauvanyà vista general

Despoblat de Sendes (II)

2008-09-16T10:44:00.006+02:00

Tot i que ja us vaig ensenyar unes fotos en un altre bloc, aprofito per posar-hi alguna de diferent. De pas a veure si puc començar una sèrie sobre els pobles abandonats.
El poble de Sendes es troba a la vall de Castelbò, una de les valls mes despoblades que conec.
Sendes, a 1 243 m d'altitud, al N de la vila de Castellbò, és sobre el barranc del seu nom. Era un lloc important i cap d'una extensa parròquia i ara és un despoblat, que tenia encara 7 habitants el 1970 i 23 el 1960; havia arribat a 73 h a mitjans del segle XIX.
L'església de Sant Vicenç, un edifici del segle XVIII amb campanar de torre, tenia un retaule gòtic de Sant Feliu dels segles XIV-XV, que el 1972 es va portar a la casa del comú de Montferrer per dur-lo al Museu Diocesà d'Urgell.

Casa a Sendes

Poble de Sendes