Blog

Curs de Gijon, 6-10 de juliol de 2009

2009-07-12T03:49:00.003+02:00

Doncs sí, he tornat a Gijón aquest juliol, i l'experiència ha tornat a ser molt gratificant.

D'entrada, em va alegrar moltíssim adonar-me que dels alumnes que vaig tenir l'any passat, ja fos a les classes de piano com al combo, n'hi havia una bona colla que repetien el curs. Això em va fer adonar que realment la feina que vàrem fer havia sigut prou interessant i gratificant per a ells com per voler tornar-hi. O sigui, que em vaig retrobar amb la Isabel, la Inés i la Maria (el duet inseparable), l'Elisabeth, el Santi i l'Ángel.

La llàstima és que aquest any no hi havia el mateix ambient fora del curs que l'any passat. A les sis s'acabaven les classes i no hi havia res més previst fins a l'endemà al matí. Sempre he pensat que un curs així ha d'estar complementat amb jams sessions nocturnes, on els alumnes poden tocar els temes que han assajat al combo i on es crea aquell ambient que fa que el curs sigui alguna cosa més que unes classes de teoria, instrument i combo.

A més, aquest any el Juanjo i el René anaven de cul amb l'organització del festival de música antiga (i diria que amb alguna cosa més, pels comentaris que em van deixar anar tots dos en algun moment del curs). Això va fer que tinguéssim menys contacte que l'any passat, i diria que també va afectar a l'organització del curs en general, que potser va fallar una mica, sobretot els primers dies.

Però, parlant de coses positives, el concert de professors va ser tot un èxit. A part de l'Andreas i del Matthew, dos artistes com una casa de pagès, aquest any vaig conèixer el Víctor Merlo, un baixista reconegudíssim, el Marcelo Gueblón, bateria i percussionista amb un cor i una ànima enormes, i dos músics asturians, el guitarrista Carlos Pizarro, de gust exquisit, i el pianista José Ramon Feito, tan tímid com bon músic i persona.

I si el concert de professors va ser un èxit, el d'alumnes no cal dir-ho. Estic especialment content de la feina que va fer el meu combo. Em va tornar a tocar el grup dels principiants, com l'any passat, i crec que vàrem conseguir que el resultat general fos prou bo, sense errors destacables, amb solos correctes per al nivell (algun fins i tot prou inspirat) i amb un treball de conjunt destacable.

I el curs em va permetre, igual que l'any passat, conèixer gent nova, maquíssima, com l'Antonio, un pianista de Huesca amb molt de talent, amb el que ja hem quedat per fer classes a partir de setembre. O la Laura, una percussionista/bateria molt jove, que em va semblar molt tímida, però que vaig aconseguir que em regalés un somriure algunes vegades. O el Javi, el guitarrista de rock que volia tocar jazz i apurava fins la darrera nota en els finals. O el Manolo, un saxofonista/guitarrista/montanyista que em feia riure amb els seus comentaris, senzills i directes. O la Maria, la tubista dolça, amb un talent, una tècnica i un so privilegiats, que ho entenia tot a la primera i que va ser el suport del combo, amb els seus baixos precisos. O la Yolanda, la pianista del somriure etern i inacabable, com la música que porta a dins esperant trobar el camí per sortir.

En fi, que un cop més la meva feina m'ha permés viure uns moments difícils d'oblidar. Tant de bó que l'any que ve, per aquestes dates, pugui tornar a escriure quatre ratlles com aquestes d'avui.

ARA SÍ, COPA, LLIGA I CHAMPIONS!!!!!

2009-05-28T00:31:00.005+02:00

No tinc paraules...

Sant Feliu de Llobregat, 22-5-09

2009-05-23T01:07:00.005+02:00

Doncs aquí s'acaba la gira de Ressons, ha estat bé mentres ha durat. Llàstima que després d'això es fa difícil trobar més bolos, perquè ja ens han vist als llocs habituals on es pot tocar. Serà qüestió de pensar en nous projectes. Potser tornaré a escriure, després d'aquest temps tocant standards ara em ve de gust fer temes nous.

El concert d'avui no ha estat malament i hi havia prou gent, després de l'ensurt que m'ha donat el Carles quan m'ha dit que aquest vespre a Sant Feliu hi havia cine fòrum i teatre. També m'ha dit que havia notat un canvi molt important des del dia del concert de Molins al gener, per la Fira, que se'ns veia més conjuntats i més "calents" des del primer tema, menys tensos, menys nerviosos. Diu que això el públic ho nota, que li arriba si a l'escenari hi ha confiança, seguretat i bon rotllo. Estic totalment d'acord amb ell.

La Mercè Parés també m'ha dit que m'havia notat diferent d'altres vegades, que ja quedaríem un dia per parlar-ne. La veritat, m'ha deixat bastant intrigat, sort que m'ha dit que era per bé, que no m'espanti.

També han vingut l'Esteve Pi i la Xènia, el Rocosa i la Lourdes, i la Isabel Àvila i una amiga. Ah, i la Giulia Valle, que s'ha presentat per sorpresa i ha sopat amb nosaltres. Entre tema i tema i després d'alguns solos la sentia que aplaudia, xiulava i cridava (després de no sé quin tema ha dit "guapos, guapos!"), aquesta tia és l'hòstia...

Jo diria que el concert ha agradat força, ens han aplaudit molt i, tot i tenir dies més inspirats, em sembla que ha estat prou bé. El piano no és cap meravella (ja sé que el vaig triar jo, però està una mica atrotinat), la mecànica no acaba de respondre i, tot i que estava afinat d'ahir, jo no l'acabava de sentir prou net. El Carles m'ha dit que algun músic li havia comentat que el Monné tenia un blog on deixava a parir els locals si no hi havia el piano i el so en condicions, que fort!

Ara a veure quan repetim amb el trio. Mentrestant puc anar pensant en això d'escriure, i tinc els bolos amb el Jesse Davis, amb Triángel i altres cosetes per anar tocant. Però trobaré a faltar aquest cocerts amb el David i el Bori, segur.

Jamboree, 7-5-09 (dia després del gol d'Iniesta a Stamford Bridge)

2009-05-08T02:18:00.007+02:00

Doncs me'n vaig amb un regust agredolç del bolo del Jamboree. Per una banda, la música no ha estat malament, tot i que hi ha hagut dies millors. En alguns moments no em sentia prou segur del que escoltava, fins i tot tenia dubtes amb l'estructura d'algun tema. Hi ha hagut moments de descontrol (en el Solar diria que hi ha hagut misteris en els dos passes) i, sobretot en el segon, em costava dirigir els solos, trobar el moment de fer-los créixer i, sobretot, la manera de conduir-los cap al final. I també m'ha costat fer dos passes seguits amb pràcticament el mateix repertori (a la intro del Whisper not no savia què tocar). Però, tot i això, el trio sona i crec que hi ha hagut moments de música de debò.

El Joan Terol ens ha felicitat efusivament, i a l'arribar a casa m'he trobat un mail seu on em tornava a dir que s'ho havia passat tan bé. També m'han dit que els havia agradat molt la Kuki i la Teresa Espuny (que m'ha tirat un piropo que em fa vergonya escriure'l aquí), el Josep Mestres també m'ha dit que havia quedat impressionat, i la nòvia del Juanma almenys m'ha repetit quatre vegades que havia estat fantàstic. M'alegra molt que tota aquesta gent, que de música no n'han sentit pas poca, hagin quedat contents del concert. Em fa sentir una mica millor, més tranquil, i potser m'ajuda a compensar en certa manera les menjades de tarro. Sovint, al públic li arriben detalls que els músics passem per alt i, per contra, ens obsessionem en aspectes que no són els que fan que l'oient vibri o s'emocioni.

Ja només ens queda un bolo del cicle Ressons Jazz, el de Contrabaix, a Sant Feliu. Tinc bon record dels concerts que he fet en aquella sala, a veure si tanquem la gira com la vam començar (el concert de Terrassa va ser un dels millors que hem fet amb aquest trio).

Olot, 2-5-09 (dia del 2 a 6)

2009-05-04T18:24:00.006+02:00

Hauria de parlar del concert de dissabte, però és que el que va passar al Bernabeu va ser tan gran que em costa no fer-hi referència.

D'entrada diré que vaig poder veure el partit a casa del Marià i la Laura, els pares del Bori, que ens van acollir a tota la família a la casa que tenen a Les Sales de Llierca, a 15 quilòmetres d'Olot. Ens ho vam muntar per fer les proves de so a les 7, de manera que a les 8 ja érem davant la tele disfrutant d'un 2 a 6 que ja és història blaugrana.

I després va venir el concert. Havíem de tocar a les 11, però fins a 2/4 de 12 no vaig saludar al públic amb un "bona nit i visca el Barça" que va encarrilar l'ambient. Ho vaig passar bé tocant, però si el concert de l'altre dia a Vilanova va anar de menys a més, potser el d'Olot va baixar una mica d'intensitat a partir de la meitat. Sigui com sigui, crec que va estar força bé. El piano era un Yamaha G2, massa petit, i amb un mecanisme que, sense estar tan atrotinat com l'Stenway del Foment Vilanoví, costava de fer córrer. El so estava prou bé, jo em sentia còmode a l'escenari, i diria que hi va haver moments molt bons.

Dijous, al Jamboree, ja sabrem si el Barça ha pogut contrarrestar la racaneria futbolística del Chelsea i passar a la final de la Champions. Creuem els dits...

Figueres, 13-3-09

2009-03-14T01:58:00.001+01:00

Avui he recuperat les bones sensacions de dies anteriors, el bolo ha anat força bé, hi ha hagut risc (i això implica algunes cagades, és clar), hi ha hagut tensió (en el bon sentit de la paraula), m'ho he passat bé tocant, el piano estava afinadet, el so era prou bo (jo ho sentia tot gairebé acústic), a la gent li ha agradat el concert, s'han venut discos, els mateixos organitzadors del concert m'han dit que havíem aconseguit que la gent passes una bona estona, que es creés un bon clima... Què més es pot demanar? Potser que el sopar estés a l'alçada (feia dies que no menjava tan malament!).

Sempre he pensat que la música i el futbol tenen moltes coses en comú, em sembla que encara no ho havia comentat mai en el blog. Però per fer música s'ha de treballar en equip, tenir un grup ple de figures no garanteix un bon resultat (quants concerts de grups d'aquests que s'anomenen All stars han acabat sent un desastre per falta d'entesa i de complicitat entre els cracks), hi ha ratxes bones i dolentes, a vegades t'agafa una "pájara", hi ha dies que surt tot i dies que no surt res (com quan la pilota no vol entrar), el suport del públic (l'afició) sempre és important,...

Avui, tot i que al començament semblava una mica fred, el públic ha estat amb nosaltres, no hem jugat malament i, encara que hem tingut alguna badada en defensa, hem marcat uns quants gols i ens enduem un bon resultat. El fútbol es así!

Granollers, 6-3-09

2009-03-07T02:33:00.003+01:00

Em sentia molt cansat, física i mentalment, el cos no responia i el cervell tampoc, els tempos eren més lents que de costum, costava trobar l'energia adequada... I també diria que no anàvem tan junts com en els darrers concerts, però potser això només era una sensació subjectiva. Al Bori tampoc li ha agradat massa el bolo d'avui, i el David diu que ell s'ho ha passat bé i que el trio, malgrat el que jo pugui pensar d'un concert en particular, sona molt millor que temps enrera.

Em sap greu per la gent que ha vingut a escoltar-nos, especialment pel Lluís Sitges, que sempre (fins i tot avui) m'ha mostrat el seu respecte per la meva música. No és que hagi estat un mal concert, ni molt menys, però tinc la sensació que avui no els he pogut donar tot el que hauria volgut.

En fi, divendres que ve, Figueres, coincidint amb la penúltima classe d'aquest curs intensiu de l'Esmuc (4 hores diàries!) que m'està xuclant l'ànima, la sang, l'esperit i el compte corrent. Sort que ja s'acaba.

Lleida, 8-2-09

2009-02-09T09:10:00.004+01:00

Sabíem que el tema del so en aquesta sala és complicat. La veritat és que tot ha començat prou bé, el tècnic semblava tranquil quan hem arribat, només ha fet algun comentari sobre com li agradava a ell que sonessin els plats del David (com si fossin seus, els plats), i alguna cosa sobre un subgreu que hi ha sota l'escenari. Però semblava entrar en raó i accedir a les nostres peticions sobre l'equalització dels instruments. Era massa bonic perquè fos cert. Hi ha hagut un moment en el concert que deu haver pensat: "calla, deixa'm treballar una mica". I ha començat a canviar coses. El baix ha començat a sonar més greu, cada copet amb el peu a l'escenari es convertia en una mena de cop de bombo fet amb ganes en una església, hi havia zones del piano que no sonaven i altres que es disparaven,... En fi, les condicions ideals per mantenir-se amb la ment activa, no fos cas que ens relaxéssim massa. Després m'ha vingut a explicar no sé què d'un micro que s'ha realimentat quan hem trepitjat l'escala per pujar a l'escenari i alguna cosa sobre una estacionària (???) i sobre la pastilla del piano, i que ell ha intentat tocar el mínim (no m'ha dit que ho hagi aconseguit o, en tot cas, no m'ha explicat què representava per a ell el concepte de mínim). He repassat el que vaig escriure en el blog del nonet i he comprovat que, realment, el tema del so en aquesta sala és complicat, molt complicat. http://comentarisnounonet.blogspot.com/#114627201021617847

També sabíem que Lleida és una plaça dura. El públic no semblava reaccionar gaire als impulsos que intentàvem transmetre. Com que, a més, el piano era vertical i jo estava d'esquena al públic, hi havia moments que em semblava que estàvem sols. És una sensació que odio, perquè immediatament em venen al cap pensaments del tipus "no els agrada, això que fem" o "s'estan avorrint". El cas és que, després, al final, aplaudeixen molt i et demanen un bis, i no contents amb això et venen a comprar discos sense haver-los anunciat. És just el contrari del que va passar a Terrassa, però què hi farem. Ja m'hauria d'haver acostumat a passar de la resposta aparent del públic, però no me'n surto.

I malgrat tot no ha sigut un mal concert. Ja vaig dir ahir que em semblava que havíem arribat a un punt interessant en la compenetració del trio i ho mantinc. I em sento en forma, tant d'idees com de dits. Llàstima que el proper concert sigui d'aquí a tres setmanes, perquè quan tens aquesta sensació tens ganes de retenir-la, de comprovar-la i de repetir-la sovint.

Vic, 7-2-09

2009-02-08T02:17:00.003+01:00

Avui ha vingut la Rosa Galbany i ha dit que era el millor bolo que ens ha sentit. A mi potser em va agradar més el d'ahir, però em sembla que és bàsicament perquè el so era millor i el piano estava afinat i en bones condicions, però no pas per la música en si, ni per l'energia i la connexió que hi ha hagut en els dos concerts.

Ara tinc la impressió que, encara que poguem tenir dies més o menys inspirats, hem arribat a trobar el camí per poder tocar sense neguit. Fins i tot quan hi ha moments on ens costa saber on som i ens podem arribar a perdre perquè potser hem arriscat massa, resulta senzill mantenir la calma i fer que d'allò, d'aquell moment de perill, en surti més música, en una direcció diferent.

Això que diré potser sona bastant fort, però jo diria que hem assolit un punt de no retorn. Demà tindrem una nova ocasió de comprovar-ho a Lleida, amb un piano de paret i una sala no massa favorable amb el tema del so. Tinc moltes ganes de tocar, i ara ja sé que se'm farà dur esperar el proper concert a Granollers després d'aquesta tanda de tres bolos seguits. Avui hem fet un sol passe llarg, d'una hora i vint minuts, però a mi se m'ha fet tan curt...

Terrassa, 6-2-09

2009-02-07T02:25:00.003+01:00

Avui ha sigut, per al meu gust, el millor bolo del nou trio fins ara. Hi ha hagut molta més connexió, més risc, més novetat i més relax que en els bolos anteriors. La veritat és que el so a l'escenari era collonut, el piano estava afinadet i hem tocat pràcticament sense monitoratge. A més, hi havia poc públic, però m'ha semblat que estava amb nosaltres des del primer tema. Cap al final del concert, després de donar les gràcies als assistents i dir que eren pocs però bons, algú ha cridat des del públic: "vosaltres sou menys i encara sou millors".

Abans de tocar hem estat parlant amb el David sobre la situació actual, amb gent que fa cua per tocar a locals on es cobra un percentatge de la taquilla, i sobre com anaven les coses, quin futur ens espera als músics, que cada cop som més i tenim menys llocs per a tocar dignament. I, després del concert, deia el David que potser quan més ensorrats estem més volem aprofitar cada ocasió que tenim per tocar i amb més intensitat ho vivim.

No sé si era per això, però avui ho he viscut com feia temps que no em passava, i és una sensació fantàstica. He tornat a sentir aquella complicitat absoluta que tenia amb el trio fa anys, i la tranquil.litat de que no passava res, que podia arriscar i provar coses, que no havia d'estar pendent i conscient tota l'estona, que no em calia intentar conduir res més del compte perquè tot fluïa naturalment. Em sentia segur de mi mateix, i deixava que la música anés sortint sense preocupar-me de si em repetia, de si calia anar a buscar més intensitat, de si el públic s'ho estaria passant bé o s'estaria avorrint. I és que a vegades ens menjem massa el tarro amb les nostres paranoies i això acaba sent sempre un obstacle.

En fi, que ha anat de conya, que comencem la gira de Ressons de la millor manera possible, i que ja tinc ganes de tocar demà a Vic i demà passat a Lleida per intentar reviure aquesta sensació que m'omple tant.

La Traska Truska, 25-1-09

2009-01-25T23:44:00.004+01:00

Exhaurides les localitats abans de començar. Com vols que no em posi nerviós? No hi ha manera, per més que m'ho proposi, cada vegada que toco a casa em sento més pressionat que mai. Per què? Possiblement perquè se que hi ha molta gent que no ve per la música, venen per veure'm a mi. I això em dóna un plus de responsabilitat malaltissa. Què pensaran? Els agradarà, això que faig? No ho trobaran molt extrany?

Potser per això no m'he aconseguit deixar anar fins ben entrat el concert, de la meitat en endavant. I potser perquè ara feia bastant que no tocàvem. I potser perquè el Bori ha aparegut a les set i no hem pogut provar ni una nota junts.

En fi, malgrat tot hi ha hagut moments bons, el David m'ha dit que s'ho havia passat molt bé i la Maria que l'hi havia agradat molt (i això sí que és notícia, perquè m'ho ha dit tot just acabat el concert i sense que jo li preguntés res, o sigui que realment li deu haver agradat molt).

Ara a esperar els bolos de la gira Ressons, a veure si em sento més tranquil i puc disfrutar més des de la primera nota.

Un dia molt llarg

2008-11-20T08:30:00.004+01:00

Sí, ahir va ser un dia realment llarg i ple.

Al matí, la reunió informativa sobre la convocatòria extraordinària per a la titolació de jazz i musica moderna. Feia temps que no veia tants músics junts, gent que no veia des de fa molts anys, alguns exalumnes, músics reconegudíssims de l'escena del país i també alguns elements que, des del meu punt de vista, s'han "colat" i potser acabaran tenint un títol que crec que no mereixen.

Crec que la reunió, tot i la bona intenció, no ha servit de gran cosa. Bàsicament ens han repetit les informacions que ja hi ha penjades a la web i s'ha obert un torn de preguntes on la majoria d'elles estaven fora de lloc, perquè no eren específicament sobre les proves sino sobre com s'ha arribat fins al moment actual o sobre què passarà després de les proves: com seran les classes, en quins horaris, queixes sobre el preu dels estudis que haurem de fer, sobre la pressa amb què s'ha fet tot el procés, etc. Evidentment, el tribunal no tenia respostes a això, ja que ells no són responsables de cap d'aquests temes, només fan que aplicar de la millor manera possible la normativa que s'ha posat des del departament per a portar a terme les proves.

Després he tingut classe de combo a la pròpia escola i he anat a dinar prop de l'Auditori, on he coincidit amb dos alumnes de primer que tindré el proper quadrimestre. M'adono que el perfil de l'alumnat està canviant, pel que fa a les seves expectatives, a com veuen l'escola abans d'entrar i un cop són dins, al seu nivell de preparació, a la seva experiència prèvia, etc. Ens hi haurem d'anar adaptant, els temps canvien i les generacions que van entrar a l'Esmuc els primers anys no tenen res a veure amb les actuals, tant pel que fa a les coses bones com a les no ho són tant.

A la tarda he tingut combos al Taller i després he tornat a l'Esmuc, on hi havia l'acte d'inauguració del curs acadèmic. M'ha satisfet plenament el llarg aplaudiment que li hem dedicat al Pep Borràs, el nou director. Diria que ha sigut la millor manera de demostrar-li públicament a ell mateix i a les autoritats presents (entre les quuals hi havia el mateix conseller Maragall) que la comunitat educativa està al seu costat i que hi ha una il.lusió renovada i moltes esperances dipositades en la nova direcció del centre. I, evidentment, ha sigut una delícia gaudir de la lliçó magistral impartida per Pere Portabella, el director de "El silenci abans de Bach", pel.lícula sobre la que ja vaig fer una referència en aquest blog fa uns mesos.

I, finalment, hi havia la festa del 25è aniversari de Fresh Sound, amb actuacions i jam. I si al matí hi havia gairebé tota la professió a l'Esmuc, a la nit n'érem una bona pila al Zac Jazz Club, i molts músics joves i estudiants (fins i tot han vingut la Rut, la Diana, l'Enric Giné i el Ferran Conangla, que s'hi han arribat després de l'acte inaugural del que parlava abans). He d'admetre que li vaig dir al Jordi Pujol que no estava segur de si hi aniria perquè sabia que el dimecres seria dur i que l'endemà m'havia de llevar a dos quarts de set per tornar a l'Esmuc, però no me'n penedeixo gens d'haver dormit poc. Només per sentir la Carme cantant "Stella by Starlight" amb el Lluís Vidal com només ella sap fer ja va valer la pena.

L'Auditori, 4-11-08

2008-11-04T23:15:00.001+01:00

Avui sí que no hi ha excusa. Si no he tocat millor és perquè no n'he sapigut més. Difícilment tenim l'ocasió de tocar en unes condicions com les d'avui. Stenway gran cua, un equip de so òptim i un tècnic de primera. Em sap greu no haver anomenat el Ferran Conangla al final del concert, però no hi he pensat, això de parlar en públic no és el meu fort. Sí que li he fet una abraçada, però, i li he agraït la seva feina. Dóna gust treballar amb gent tan competent!

A qui sí que he anomenat al final ha estat a la Rut, i li he donat les gràcies per haver-nos proposat de participar als Concerts de l'Acadèmia. Però també m'he oblidat de dedicar-li el "My one and only love" tal i com havia pensat. És que l'he presentat després de tocar-lo, i en aquell mateix moment ja m'he adonat que l'havia cagada, que havia fet tard. Què hi farem, ho sento, Rut, et dec una dedicatòria d'aquest tema que tan t'agrada...

Ja he dit que les condicions del concert d'avui eren òptimes i, no obstant, no m'he acabat de trobar còmode. Això de tocar sabent que hi ha alumnes entre el públic sempre em posa més nerviós del que és normal. Estava una mica tens i només m'he sentit relaxat del tot en moments molt puntuals. No és que hagi estat un mal concert, només que no estic del tot satisfet amb la meva actuació, res més. Era un d'aquells dies que no et sents proper a l'instrument, que costa tocar amb fluidesa.

I entre el públic hi havia sorpreses, totes elles agradables. Ha vingut el Josep Maria Fisa, la Pilar Subirà (em sembla que feia almenys un parell d'anys que no ens vèiem!), el Josep Margarit, la Lali, el Paulo, la Sara Babic, el Leandre, el Marco Losada, l'Àlex Moreno,... I hem venut un bon grapat de discos, i això sí que és noticia avui dia!

Jubilee Jazz Club, 16-10-08

2008-10-16T23:23:00.007+02:00

Doncs, vist el panorama a priori, Déu n´hi do del bolo que ens ha sortit. La sala de l'Institut d'Estudis Nordamericans és un d'aquells teatres amb un pati de butaques d'espuma vermelles (250, segons m'han dit), amb l'escenari en pendent i amb il.luminació blanca. Certament, i espero que no se m'enfadin, no és un espai massa acollidor. Hi ha un Yahama vertical de mida mitjana, afinat molt de tant en tant i força tocat, amb el mecanisme bastant donat, d'aquells que fan que costi agafar-se a les tecles i que la pulsació sigui més irregular que de costum (o sigui, que encara em resultava més fàcil aguantar la tendència a còrrer que tinc de natural). I un equip de veus amb altaveus a la sala, però no a l'escenari, que hem fet servir per amplificar una mica el piano.

Però, malgrat tot, jo diria que hem fet un concert més que correcte. Alguns temes han estat més afortunats que altres (ja he decidit que, definitivament, preferiria no tocar més el "I love you"), però en general ens hem sobreposat a les circumstàncies adverses, fins i tot quan el pedal del piano ha començat a grinyolar a la intro del "Whisper not". He hagut d'abstenir-me de fer-lo servir en la mesura del possible.

No hi havia molta gent, tot i que m'han dit que hem superat la mitjana d'assistència, però els que hi havien semblava que s'ho passaven prou bé. I tant la gent de l'Institut, com del Jubilee, com part del públic ens ha felicitat.

En fi, que ha anat millor del que m'esperava. El proper bolo és el de l'Auditori, on hi haurà un piano de cua, suposo i espero que acabat d'afinar i, en teoria, amb bones condicions tècniques de so i de llums. A veure què tal anirà...

Horacio Fumero Trio, Zuera

2008-09-27T02:25:00.002+02:00

Ves qui m'havia de dir que en un poblet de l'Aragò em trobaria un piano acabat d'afinar i un so com feia temps que no tenia. El piano era un Kawai de quart de cua, petitó, que sonava molt més que el del Jamboree. I m'hi han posat dos micros que, si no recordo malament, m'han dit que eren dos AKG 414, i que sonaven de conya. Ha sigut posar la grapa al teclat i adonar-me que avui no tindria excusa si no tocava bé. És que no ha de ser tan difícil, cony, uns micros adequats i una mica de sentit comú, no crec que calgui tocar gaires botons per fer sonar un trio, i menys sense bateria i en un lloc tancat.

Amb aquests condicionants, la música havia de sortir sola. És cert que el públic no acompanyava gaire, una mica ferd i escàs, una trentena de persones que, pel què ens han dit, era tot un èxit de convocatòria. Però jo crec que hem fet un concert molt bo, ens sentíem de conya, ens escoltavem, hi havia comunicació, trempera, camine,... En fi, per a mi, un bolo rodó. Els temes nous cada cop estan més consolidats, i els antics, com el "Carancho", s'estan convertint en clàssics. No hi ha res com rodar un repertori per anar trobant la manera de fer-lo teu i d'expressar-te amb naturalitat. Quan més toco amb l'Horacio més be m'hi entenc, més junts anem, més vegades coincidim rítmica i harmònicament. Hi ha molts moments, sobretot en els temps lents, que m'adono que no he d'estar pendent del temps, simplement respirar i escoltar-lo per anar junts, com si el temps anés acompassat amb la respiració i no fos un concepte estàtic i inamovible. I el Julián, que tocava alguns dels temes per primera vegada, ha fet una feina acollonant, cada dia que el sento toca més bé.

A part de la música, tinc la necessitat de dir una cosa que hem comentat a vegades amb el Xirgu i que li he explicat molts cops a la Maria: que fàcil, divertit i agradable que és anar amb l'Horacio pel món! No són només les històries que explica (algunes ja les conec, me les ha explicat abans, però m'és igual, m'agrada tornar-les a sentir). També és la seva alegria de viure, la seva senzillesa, aquella manera de dir les coses pel seu nom, i aquella facilitat per no trobar pegues o per buscar solucions quan n'hi poden haver. És per tot això, i per moltes més coses que segurament em deixo, que l'Horacio es fa estimar tant.

Jamboree, 25-9-08

2008-09-26T01:52:00.007+02:00

Per fi, un bolo amb el trio en un club! Al primer passe estava una mica massa nerviós, no sentia prou bé el piano (mira que és gran, i que poc que sona el Kawai aquest). Però al segon passe m'he trobat molt a gust, amb idees i relaxat, algunes frases m'han agradat i tot. Segueixo corrent com un animal, sobretot als temps medium-up. Què hi farem, he corregut tota la vida, no sé si algun dia aprendré a controlar-me en aquests tempos.

Hi havia moltes cares conegudes, El Manel Tortajada (que fins i tot ha vingut a sopar amb nosaltres), la Carme, la Rosa, el Josep Mestres, el Pujol (que m'ha dit que el disc ha sigut, fins al dia d'avui, el més venut de Fresh Sound al Japó, tot i que em costa de creure que s'hagi venut més que el "When I fall in love" del Brad, per exemple), el Pere Leyes, la Sílvia Vallribera, el Lluís Escuadra (quina alegria, m'ha dit que li havia agradat tantíssim!), tota una colla d'alumnes i exalumnes de l'Esmuc (el Galiana, l'Alfred, el Cirera i la Nuri, el Pep Mula, el Marco, el Nuno, el Joan Terol i el Nèstor, la Celeste, espero no deixar-me'n cap), el Benjamí i l'Esther, el Xavi Rocosa i la Lurdes (quina sorpresa), exalumnes del Taller (l'Àlex , l'Ainhoa i el Cristian)... Diria que a la gent li ha agradat força, o bé són molt pilotes i molt hipòcrites.

Ara venen els bolos del Jubilee Jazz Club, a l'Institut d'Estudis Nordamericans, on em consta que hi ha un piano bastant desastrós, i el de l'Auditori. Em sembla que potser caldria algun canvi en el repertori, hi ha temes que em comencen a cansar, però n'hem de conservar alguns perquè estem presentant el disc. M'agraden el "Whisper not", l'"All of me", el "Solar" (tot i que l'he de treballar una mica més, a vegades m'atabalo una mica), el "My one and only love" (depèn de dia), i em sembla que farem un ganxo a l'"I love you". Ja us ho aniré explicant...

Horacio Fumero Trio, Budapest

2008-09-20T19:37:00.010+02:00

Encara que veient la foto del concert sembli que fos en un envelat de festa major (de fet sí que tocàvem en una carpa) la veritat és que l'organització del festival era impressionant, tot estava controladíssim, i ens van atendre de conya en tot moment. El piano era un Stenway gran cua i el van afinar abans i després de les proves de so. I fins i tot el so era prou decent. Potser si que a Europa les coses funcionen com cal...

I el bolo també va estar prou bé. El públic potser era una mica fred, però mica en mica va anar entrant en el concert i van aplaudir força. Abans nostre havia tocat un duet de saxo i piano free i un grup que barrejava música hongaresa i índia, i després, en un vaixell atracat al Danubi, hi havia un altre concert amb un trio de saxo, contrabaix i bateria que també feien free, tot plegat molt europeu.

I avui al matí hem pogut passejar una mica per la ciutat, tot i que només hem tingut un parell d'horetes i ens han quedat moltes coses per veure. Què hi farem, de fet, anàvem a treballar, no de turisme!

El trio i el Basi al costat del Danubi

Passejant pel carrer Váci

Una parada de paprika al mercat central

La noche en blanco, Madrid

2008-09-14T19:32:00.020+02:00

Un altre bolo a l'aire lliure i un altre desastre amb el so i amb els tècnics. Que difícil era tocar! No m'havia passat mai, a mig concert va pujar un tècnic a l'escenari a col.locar un altre micro per al piano. Es veu que amb dos no feien i deurien pensar "calla, posem-ne tres, que sempre sonarà més fort". En fi, per sort o per desgràcia, un s'acaba acostumant a tot i diria que encara va anar prou bé, cap a mig concert em vaig començar a trobar una mica més còmode i el públic semblava content i connectat amb el concert.

Abans havien tocat el Joan Díaz i la Sílvia, una versió a duet del "We sing Bill Evans". La Sílvia, encantadora, com sempre, en el sentit literal de la paraula. I el Joan és un mestre, llàstima que el piano sonés tan poc. Era una putada, perquè si tocaves fort sonava lleig i estrident, i si tocaves fluix els micros no captaven prou senyal i no sonava res.

Amb nosaltres també van venir la Rosa Galbany i l'Oriol Ponsa i la Rut de l'Esmuc, que col.laborava amb el Círculo de Bellas Artes de Madrid i el Centre Cultural Blanquerna en l'organització de l'acte. Això de "La noche en blanco" és una mena de marató de l'espectacle que ocupa bona part del centre de la ciutat durant tota una nit amb actes culturals de tota mena, concerts, lectura de poemes, exposicions, espectacles diversos,... La veritat és que la calle de Alcalá a les tres de la matinada semblava la Rambla, amb una riuada de gent amunt i avall seguint el programa d'activitats.

Ara només espero el concert del dia 25 al Jamboree, per fi un lloc petitó, per tocar com ens agrada, amb l'amplificació mínimament necessària. Tant de bo es pogués tocar sempre acústic, com als assajos (per cert, que bé que m'ho vaig passar l'altre dia assajant a l'escola...)

La prova de so (pel què va servir...)

El concert

STANDARDS

2008-09-10T19:25:00.007+02:00

Ja tenim el disc !!!!!!!

Isoca Trio

2008-09-07T23:44:00.000+02:00

Em vaig sentir bé ahir a Centelles amb l'Horacio i el Xirgu, el piano estava acabat d'afinar, el so era prou bo i estrenàvem temes nous. Aquests dies he estat estudiant i això segur que també va ajudar, em sentia més en forma que darrerament. Primer ens semblava que no vindria ningú, perquè una estona abans de començar només hi havia quatre gats, però al final la sala es va anar omplint i, a jutjar pels aplaudiments, hi havia bastanta gent que s'ho va passar tan bé com nosaltres. Després del bis encara vans eguir aplaudint fins que vam tornar a sortir a saludar, i això no és gaire habitual (moltes vegades tens la sensació que això del bis ja fa temps que s'ha convertit en un costum, com una norma d'educació, una manera de no ser considerat un públic desagraït o descortès). En fi, una alegria de bolo. L'Horacio és un gran artista i del Xirgu, què més puc dir? Tocar amb ell és tan fàcil...

Plaça del diamant, 21-8-08

2008-08-22T03:00:00.008+02:00

Doncs he de reconèixer que, per ser un bolo a l'aire lliure i a les festes de Gràcia, no ha estat tan terrible com en un primer moment vaig pensar que podia ser. El so no estava gens malament, hi havia un Yamaha de 3/4 de cua que estava de conya, i la plaça era plena de gent que estava pel concert (sí, també n'hi havia molta que estava de festa, bevia, xerrava,... però és que són les festes de Gràcia!).

A més, ha vingut molta gent coneguda, alguns que feia molt de temps que no veia, com la Glòria Torres i el Quim Tarrida amb l'Àlex Ventura, la Clara Luna, la Diana i l'Ale, l'Esther i el Motera, la Mariona, el Ramiro, el Rocky, el Duran i l'Imma, el Sebas i la Griselda, el Salvador Toscano, el Guillermo Calliero, la Carme, la Rosa,...

Pel que fa a la música, el primer passe ha sigut bastant fluix. Ens ha costat molt entrar en el bolo, almenys a mi. Feia massa temps que no tocàvem els temes, i aquests bolos a mig agost sempre m'enganxen en una forma pèssima, per sota del que és habitual. Sort que avui hi ha hagut un segon passe, perquè m'hi he trobat molt més còmode, relaxat, la música ha fluit millor, sense tanta tensió. Potser és que m'he adaptat a la situació, o potser és simplement que m'he deixat anar i no he forçat res, però tot ha funcionat millor, o almenys aquesta és la sensació que jo he tingut.

Ah, i la Rosa m'ha dit que en quinze dies tindrem el disc! Això sí que són bones notícies!

Curs a Gijon, 7-12 de juliol de 2008

2008-07-16T15:45:00.003+02:00

Cursos com aquest, on hi ha gent amb nivells i inquietuds molt diferents, posen a prova la capacitat d'adaptació de qualsevol, i em refermen en la certesa que la vida m'ha portat a fer una feina que m'agrada i que m'omple.

Durant la setmana he fet classes de piano, amb alumnes que no tenien cap noció de música moderna, com la Isabel, altres que havien fet alguna coseta, com l'Eli, algunes que tenien tota la carrera i alguna idea vaga sobre el tema, com la Inés i la Maria (vibrafonista, ella), i l'Adrián, un tio que quan el vaig sentir vaig pensar "a veure què cony li explico a aquest paio!". Per sort, durant la setmana em vaig adonar que a ell també el podia ajudar a cobrir algunes llacunes de coneixement i que als altres els podia ensenyar les bases de la improvisació i de l'harmonia aplicada a l'instrument.

El més dur van ser les classes de teoria, amb el grup amb menys coneixements. Vàrem començar amb acords triades, però ni així. L'Ángel no savia ni on eren les notes a la guitarra, la Isabel no havia vist mai un xifrat, al Santi li costava horrors entendre el que era una tercera major,... però, malgrat tot, vàrem fer feina i crec que, al llarg de la setmana, alguna cosa en van treure de positiu. Com a mínim, l'Angel em va prometre que es matricularia a l'escola de música per aprendre solfeig i teoria perquè s'havia adonat de la falta que li feia per superar el sostre al que ja havia arribat amb l'instrument. El dia que se li va il.luminar la cara i em va dir "!Claro, ahora lo entiendo, es la primera vez en la vida que me cuentan lo de los modos y no me suena a chino!" va ser un d'aquells moments impagables que té aquesta feina de professor.

Però potser el més gratificant va ser el combo. També em va tocar el grup amb menys experiència (són les pegues de ser el "nuevo" de l'equip de professors), però la feina que vàrem fer amb la Maru, l'Eli, el Santi, l'Ángel, la Maria, la Inés, el Miguel i l'Héctor va ser collonuda. S'ho prenien amb molt d'interès i amb moltes ganes, i el grup va sonar molt bé, compacte, amb trempera i energia, sense errors destacables i fins i tot amb coherència en les improvisacions. I el més important, van fer música junts, ningú va imposar la seva part per sobre del conjunt.

Si a tot això li sumem que ens va fer un temps collonut (fins i tot vaig poder anar a la platja), i que a Astúries es menja i es beu de nassos, estic esperant l'any que ve a veure si tinc la oportunitat de tornar-hi. Una abraçada des d'aquí als profes i als alumnes i a la gent que fa possible que es facin cursos com aquest.

Horacio Fumero Trio + Gorka Benítez / Geny Barry Quartet

2008-07-01T10:27:00.004+02:00

Un dia em vaig proposar no tocar mai més un teclat fent veure que era un piano. L'altre dia vaig trencar el propòsit, tot i que l'ocasió s'ho valia; la Pedrera de nit és una passada. Llàstima que no s'hi pugui pujar un piano, però, perquè vaig tornar a tenir aquella fustració que feia tant de temps que no sentia, aquella sensació d'esperar sentir un so i rebre'n un altre. La culpa és meva, ho admeto; segurament s'ha de tocar d'una altra manera, perquè un teclat i un piano són instruments diferents, per molt que intentin fer que s'assemblin. Ens queden dos concerts més, al terrat de la Pedrera, a veure si aprenc la lliçó i aconsegueixo fer sonar el maleït teclat...

I diumenge vaig tornar a tocar a l'aire lliure, una experiència que ja he comentat altres vegades que tampoc em satisfà gairebé mai. A més, era el dia que "la roja" va guanyar l'Eurocopa, i vam haver de tocar entre sons de clàxons, petards i crits de "Ehpaña!, Ehpaña!". I, per si això fos poc, l'organització de la festa major de Sant Cugat va fer que coincidís la meitat del concert amb el castell de focs de cloenda, just en el moment en que tocàvem una balada! Això sí, tocar amb l'Aldo Caviglia és un privilegi que no es té cada dia, o sigui que només per això ja va valer la pena.

Abans de nosaltres van tocar un dels combos que he tingut aquest quadrimestre al Taller. La veritat és que només els vaig sentir a la prova de so i al darrer tema del bolo, però sonava molt bé! Sempre em fa feliç escoltar gent amb la que he compartit aula i veure com han crescut com a músics. Molta sort, ens veiem aviat!

Big Band de l'ESMUC

2008-06-17T15:13:00.002+02:00

Aquesta escola que tant hem criticat tots plegats (i parlo en primera persona) també té coses bones, coses molt bones. El concert de la Big Band n'és un exemple. Tenir la oportunitat de tocar la música que van escriure en el seu dia el Lluís Vidal i el Joan Albert Amargós arranjant el Porgy and Bess de Gershwin és un privilegi. I ser al pati de butaques escoltant el concert n'és un altre.

Felicitats al Joan Albert, quina sort han tingut aquests nanos de poder treballar amb tu!

Felicitats a tots i cadascun dels components de la Big Band, heu fet una feina excel.lent. I una abraçada al Marco i a la Celeste, que em van captivar especialment i em van fer adonar que tenia la boca oberta més d'un cop durant el concert.

Felicitats, moltes felicitats a tots!

Agustí Fernández / Paolo Angeli / Liba Villavecchia

2008-06-15T22:00:00.002+02:00

Grata sorpresa, aquesta tarda a la Traska. Tot i no estar gaire acostumant a escoltar aquesta música que en diuen de improvisació lliure m'ho he passat molt bé. El concert m'ha resultat, com a mínim, molt estimulant, interessant, diferent i ha mantingut l'atenció i la tensió gairebé tota l'estona. I si en algun moment l'ha perdut, quantes vegades no m'ha passat això en un concert de jazz? I, encara més, quantes vegades no m'he aborrit estant dalt mateix de l'escenari? No, ni m'ha deixat indiferent ni m'ha semblat una patillada, com altres coses que he sentit que volien ser modernes i transgressores.

He sentit comentaris de tot tipus, des del típic "així també sé tocar jo", fins al "quan feia això amb el piano de casa el meu pare em fotia un clatellot i em deia que no el desafinés". Però també he vist gent contenta de descobrir una altra manera de fer música. Felicitats, Agustí, Paolo, Liba, m'heu dit que aquesta era la vostra primera trobada, que en vinguin moltes més!