Comunitat del Fosfat

Garrepes

2009-12-16T20:10:00.000+01:00

De tots és sabut que els catalans tenim fama de garrepes. Avui un company asturià, que no em cau malament, però que confirma el que ja pensava dels asturians, m'ha preguntat que com era que no anava al sopar de nadal de l'empresa, si era gratis, i als catalans ja se sap, les coses gratis...

Lluny d'ofendre'm, que ja hi estic més que acostumat, he decidit contestar-li amb un mínim d'enginy, fent-li una reflexió que vaig fer l'altre dia. El diumenge passat es va fer un any més la Marató de TV3. L'última actualització de marcador que vaig veure pujava a més de 5 milions d'euros, però ara ho he consultat per internet i ja està per sobre dels 6, i les donacions encara es poden fer fins el gener. Si es segueix la línia dels darrers anys, tot i la crisi, s'arribarà prop dels 7 milions. Però recordem que 6 milions d'euros són 1000 milions de les antigues pessetes.

Això passa a Catalunya. És important entendre que són fons recollits per potenciar la investigació de malalties, amb objectius molt clars i visibles, aquests diners van a investigació i tots ho sabem. A més, la feina de difusió que es fa és molt important, la població coneix i respecta molt més les malalties que els altres pateixen.

A les telvisions estatals de vegades fan maratons d'aquest tipus, però no han tingut continuitat. La darrera de que tinc notícia és d'Antena 3, i no en sé les finalitats, però sempre són pels nens i la pobresa. Temes molt genèrics, trobo. Es van obtenir 2.5 milions d'euros, a nivell estatal. Hem de descomptar Catalunya perquè ja posa diners per la seva pròpia marató, tot i que no és descartable que alguns també hi participin.

Qui és el garrepa aquí?

Cotxe Net

2009-12-14T21:26:00.002+01:00

Avui he anat a rentar el cotxe. Habitualment vaig a un centre d'autorentat, on hi ha aspiradors i mangueres que treuen aigua. He anat cap allà, però... tu saps el fred que feia? Ja, ja sé que hi ha gent que viu a llocs tan freds com Edimburgh o Rochester, Minesota, però és que heu d'entendre que jo no hi estic abasada.

He decidit pagar i que ho féssin per mi. Un complert, per dins i per fora, eren 15€. Ho he trobat car, però he pensat que fa un any i mig que no li faig un rentat decent al cotxe i que ja s'ho mereixia (i a més, quedava amortitzat...). Ja us avanço que n'he sortit molt contenta.

No tenia diners i no cobràven amb targeta. L'amo m'ha dit que igualment me'l rentava "Bé tornaràs, no?". Mentre m'esperava he pensat que aquest senyor havia fet molt bon negoci, perquè quan jo he arribat, no hi havia cap cotxe i els operaris estaven parats. És a dir, que la mà d'obra, que segurament és el més car del servei, ja s'estava perdent. En el pitjor dels casos, el que perdia aquest senyor eren els materials (fungibles), doncs. I en el millor dels casos (que és el que s'ha donat), jo li pagava la mà d'obra, els materials i ell guanyava una clienta. Així és com he vist que aquest senyor sabia el que es feia i m'ha caigut bé.

Per la vostra informació, el cotxe ha quedat impecable. Quan me l'han tornat, fins i tot han encès el CD. Ho he trobat un detall maco. I els operaris han estat super-simpàtics.

2009-12-02T05:12:00.002+01:00

Bufff, quant de temps sense escriure... No es que no tingui temps, pero em tiro mes al Facebook ultimament. Es molt menys elaborat, i puc posar qualsevol pensament curt (trigo segons, comparat amb molts minuts cada cop que faig un post al blog).

Ara mateix hauria d'estar fent el powerpoint de la tesi, pero es que no em posa. Ja hem arribat a aquell punt que m'es tot ben igual, que s'acabi i punt.

A lo que anavem, la defensa de la meva tesi sera el dia 18 de Desembre a les 5 de la tarda a l'aula de graus. Despres pica pica, i qui vulgui, despres de marxa (penseu-vos que he perdut els meus superpoders per sortir, i fijo que gripo el motor pels volts de la 1 o les 2...).

Farem alguna activitat conjunta aquest Nadal? Si es aixi, digue-m'ho i m'ho planejare per esser-hi.

--xf

PS. Ho se, no ha sigut un post gaire elaborat...

Glòria

2009-11-25T21:58:00.002+01:00

Tu que m'has vist caure a terra
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà

Tu m'ajudes sense pressa
si cal deixes el que tens
m'obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa
entre copes em vas dir
col·locats quasi com sempre
sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa
el meu món, els meus amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes
de la glòria del passat
he trobat aquesta història
per la nostra amistat

que potser havies oblidat.

Gràcies!!

2009-11-22T01:11:00.000+01:00

Cul calent

2009-11-19T20:55:00.001+01:00

Ja se sap que els gats són bèsties molt interessades. Si tenen ganes de jugar, se t'acosten, i si no, no els veus en hores. Però un tema en el que això es nota molt és en la variant estacional. Com nosaltres, noten molt els canvis de temperatura, i així com a l'estiu nosaltres ens traiem roba, ells s'estiren per terra i busquen els corrents d'aire sota les portes. A l'hivern nosaltres ens tapem més, però en el meu cas, com que no sóc massa fredolic, ha de fer força fred perquè engegui els radiadors. És en aquestes èpoques que els gats et busquen més i no hi ha manera de treure-te'ls de sobre. Com que tenen fred, busquen la cosa més calenta que tenen a l'abast per arrambar-se, en aquest cas: jo. Però quan ja tinc les cames adormides o em canso d'apartar-los per poder escriure amb el teclat, me'ls trec de sobre. En Bamboo s'ha buscat la vida i ha trobat la segona cosa més calenta que hi ha per aquí aprop: el router. Normalment s'estira a la safata amb papers que tinc al costat de l'ordinador, però ara s'ha desplaçat una mica més a l'esquerra per rebre l'escalfor de l'aparell. El més curiós és que sovint es queda sobat en la posició que el veieu a la foto, tot i que si s'arrauleix a sobre queda ben posadet i deu estar més còmode. Però deu ser que li interessa tenir el cul ben calent!

Reformes inútils

2009-11-11T12:13:00.002+01:00

No estic a favor de la reforma de la llei electoral. Està clar que la que tenim no és la millor, però la que podríem tenir la superaria? Jo particularment estic d’acord amb que el vot d’una persona del Montsià tingui més pes específic que el meu, i no estic a favor dels personalismes. Una reforma com la que es proposa ens duria a polítiques perjudicials per a les persones de zones poc poblades (total, pels 4 que m’han de votar...) i a una guerra de persones i no d’idees, una guerra de diners per a vendre la imatge més que mai. Per què en Laporta cau tan bé? Sense treure cap mèrit a la seva feina, de debò és pel seu caràcter, que ens agrada tant? I el seu caràcter, creieu que ens duria a tenir una bona política sanitària, per exemple?

La diferència entre una nova llei i la que tenim, seria significativa? Potser per alguns partits, sí, però per la població? Voleu dir que no estaria més bé que invertíssim aquest temps en pensar en coses més interessants, com per exemple, espavilar-nos per buscar idees per sortir de la crisi i no tornar a caure en l’espiral impossible de creixement constant?

A les tertúlies de la ràdio parlen d'aquestes coses, i cada dia n'estic més fins els nassos... Hauré de tornar al meu curs d'italià... Io mi chiamo...

Cara de tonto

2009-11-06T19:52:00.001+01:00

No es pot dir que la nostra estimada Barcelona sigui una ciutat insegura. Sí, ja se sap que hi ha els típics pispes, que més val vigilar les coses, i que a tot arreu hi ha delinqüents. Però no estaríem parlant d'un Sao Paulo, una Calcuta, o un Shangai, oi? En realitat, no es pot dir que visquem en una terra massa perillosa. Tot i així, en les enquestes de preocupació, sempre té un lloc destacat la inseguretat ciutadana, encara que des que hi ha la crisi, la gent té altres coses en que pensar... El cas és que sempre es demana que es millorin les mesures, que volem viure tranquils i no ens agrada que ningú ens prengui les nostres coses ni ens faci mal. Volem que la nostra seguretat estigui garantida.

De sempre, jo he tingut por als lladres, a la possibilitat que m'atraquin, o de trobar-me la casa buida, o sense cotxe (si en tingués). Però se'm queda una mica cara de tonto quan penso que els lladres més grans i perillosos, els que s'embutxaquen més diners aliens, són precisament aquells a qui demanem que les nostres coses i persones estiguin segures. Els mateixos polítics que demanem que reforcin la seguretat i la dotació policial, són els que ens van robant per sota mà, i fins que algú no aixeca la catifa, queden impunes. Ja us dic: cara de tonto.

A Saturday night and a grateful beggar

2009-10-26T19:50:00.003+01:00

Les nits d’Edinburgh són fredes. Si sortim per la nit amb previsió d’arribar tard, en GG s’encarrega d’encendre la calefacció abans perquè en arribar trobem càlida la casa. Al llit tenim un nòrdic que abriga bastant però si tenim més fred ens tapem amb una altra manta o encenem una mini esterilla elèctrica que tenim (la que utilitzo per les cervicals) i ens dóna escalfor. Som uns privilegiats de poder tenir aquestes coses, coses bàsiques que de vegades passem per alt.

Ahir per la nit vam anar a casa d’uns amics; al sortir feia molt de fred i ,sobretot, aire però vam decidir anar caminant, ens venia de gust caminar malgrat el fred. Sabíem que en arribar a casa un got de llet calentona i amb mel ens esperava, i ens voliem guanyar el plaer. Caminant, vam veure assegut a terra un home gran, d’entre 70 o 80 anys, tapat amb una manta. Al passar de llarg i veure´l vam tenir la necessitat de parar-nos per donar-li algo de diners. Estàvem continuant el nostre camí quan ens vam aturar per retrocedir i anar a parlar amb aquell home. Li vam oferir beguda calenta però se’ns va fer difícil trobar-ne a aquelles hores, així que li vam comprar un entrepà calent. La mirada d’aquell home, d’agraïment, crec que no la podré oblidar. Vam estar una estona parlant amb ell i ell no parava tota l’estona de donar-nos les gràcies. Jo no vaig poder reprimir les llàgrimes al veure els seus ulls. Ens va explicar que per poder menjar calent i dormir sota sostre havia de pagar 10 pounds la nit i que durant el dia demanava diners per a pode4r pagar això. No sabem si això que ens va dir és veritat o mentida, però això ja és un altre tema. El que tinc clar és que si el torno a veure el tornaré a ajudar!

Com a anècdota graciosa del post dir que vam entrar a una disco tipus “Three Sisters” per demanar un cafè amb llet! Us imagineu la cara del cambrer, oi?

Casualitats?

2009-10-24T13:08:00.000+02:00

No és cap novetat que amb els amics del poble tenim unes rutines de cap de setmana força establertes. Des de fa temps que divendres o dissabte al vespre sortim a menjar alguna cosa barata i acabem al mateix bar de sempre. Allà ja ens coneixen i tenim una preocupant confiança amb els cambrers i l'amo. El cas és que un dia d'aquests que més feina hi ha, l'organització dels empleats és sempre fixa, encara que les persones van canviant. Hi ha l'amo, una noia guapa darrere la barra, un cambrer mascle que va per les taules, un DJ i un segurata.

Després d'aquesta informació d'escàs interès, voldria centrar-me en la figura del cambrer mascle. Podria centrar-me en la noia guapa, però això seria un altre post. Tradicionalment, per aquesta feina han triat els paios més rucs del poble, o potser els van a contractar fora. Entendre't amb el cambrer sempre ha estat feina dura, no hi havia manera. El pitjor del cas és que sempre demanem el mateix, però noi, d'on no n'hi ha, no en raja. Per aquest motiu, a molts dels que han anat passant els hem acabat anomenant 'gilipolles' amb un número darrere.

Però mira, el que tenen a l'actualitat és diferent. El paio és més trempat, ens entén millor, xerra amb nosaltres, es recorda d'algunes coses que li diem setmana rere setmana... sens dubte, és el millor que han tingut en aquest lloc. I per això, ahir nit ens vam adonar de que no sabíem com es deia, per primera vegada vam tenir interès en saber el nom de qui ens serveix, perquè el noi s'ho val. I aquí us deixo una recreació de com va anar la conversa (traduint les seves parts al català, tot no es pot tenir).

- Escolta, tu com et dius?

-...mmm Jordi.

- Vaja, t'ho has pensat molt, no menteixis, eh?

- No, no... és que els amics em diuen GG, i he dubtat quin nom dir.

Un-ve-lie-ba-ble!

Inici

2009-10-18T19:12:00.002+02:00

Aquesta noia sembla molt sèria i una mica tímida, però crec que s'ho està passant bé aquests dies, i jo també soc bastant reservat. No la conec, però hi ha alguna cosa d'ella que m'atrau, crec que s'hi pot confiar. Espero que no li molestin les bambes vermelles, fan bastanta pudor...

Amsterdam

2009-10-12T22:57:00.006+02:00

Aprofitant una festa endarrerida que teníem pendent, hem fet una escapada a Amsterdam. Aquests tres dies hem pogut gaudir d'un temps de relax i de turisme en aquesta peculiar ciutat. Només arribar l'olor a tabac em va sorpendre, com també l'enorme parquing de bicicletes que hi ha al costat de l'estació central de tren. Les pots veure per tot arreu, la gent no para d'anar a munt i avall sobre dues rodes, o fins i tot poden transportar la canalla en una espècie de cistella acoplada a la bici.

El primer dia va ser de contacte amb la ciutat, sense guies, sense mapes, simplement deixant-nos portar. I la veritat és que la ciutat en cap moment ens ha defraudat. Per nosaltres, el més sorprenent ha sigut el Red Light District, on conviuen sense molestar-se les prostitutes treballant i els veïns. Durant el dia, els mercats al carrer o els esmorzars en una terrasseta (si fa sol i no plou..) conviuen amb les "noies que busquen clients" amb molta facilitat. Durant la nit, els llums vermells envaeixen els carrers, les cases i els ponts. Passejant entre els carrerons d'aquests barri mai saps quan et trobaràs un maniquí o una noia real al proper aparador, i et pots endur un bon ensurt! Com a curiositat dir que dins d'aquest barri hi ha un sector que sembla estar dominat per xinesos, amb botigues, restaurants... fins i tot els noms dels carrers estan escrits amb holandés i xinés! També ha estat sorprenent per nosaltres l'omnipresència dels Coffee shops, carregats d'aromes i de fum que allà són legals.

És un plaer anar passejant a peu o sobre una barca i descobrir les formes i inclinacions de les anitigues cases dels canals plenes d'història i d'històries.

L'aspecte artístic i cultural de la ciutat tampoc es queda curt. Per tot arreu hi ha diverses galeries d'art i també val la pena deixar-se caure per alguns museus com la casa d'Anne Frank i el Museu Van Gogh.

Tot plegat fa que Amsterdam tingui un encant especial que fa que t'enamoris de la ciutat i que vulguis tornar per descobrir-la més a fons.

Sense comentaris (another AF post)

2009-10-08T08:54:00.002+02:00

Si voleu veure l'enllaç original per cercar més inormació:

http://www.diariodemallorca.es/servicios/lupa/lupa.jsp?pIdFoto=1928623&pRef=2009091900_9_504850__Actual-Bunyola-entrega-Correguda-animada

Vistes al 2010

2009-10-04T18:50:00.000+02:00

Està molt clar que l'absència als escenaris d'Antònia Font ens està afectant molt negativament. Alguns fins i tot heu trobat substituts descafeïnats per omplir un buit massa gran, i és clar, res no toca vores. El que seria més lògic i natural és seguir les evolucions d'en Joan Miquel Oliver, que aprofita el temps d'aturada de la banda per fer gira i presentar el seu nou disc Bombón Mallorquín, molt aclamat per la crítica. Però sembla que magnífiques cançons com Lego o Final Feliç no atreuen igual que els grans clàssics.

Lluny de quedar-se aquí, en JoanMi té molts projectes paral·lel, ja que li agrada tocar moltes tecles. Sortosament, no s'oblida del grup que l'ha portat a la fama, i en múltiples entrevistes que corren a dia d'avui per internet comença a definir allà a l'horitzó el que serà el sisè disc d'AF (d'estudi), previst per finals de 2010. Un any encara ens queda per esperar, però la cosa comença a tenir un altre color, anem respirant i arrencant fulls del calendari, que ja s'acosta. El 2011 tornarà a ser un any antoniafònic. Però espero que durant l'estiu de l'any que ve ja ens vagin fent memòria a base de concerts, a l'espera de nou material, i qui sap si ens aniran avançant alguna coseta. I can't wait. Us deixo aquí una de les múltiples notícies sobre el treball d'en JoanMi, totes diuen el mateix, i el més important està al final.

També us deixo aquí el vídeo de Final Feliç, perquè veieu el que ens espera. Aquest home va de mal en pitjor.

Quan agafa fort

2009-10-01T23:59:00.001+02:00

Tots sabem que a la feina passem moltes hores. Si tens la sort de tenir uns bons companys (que no tothom la té), es pot generar un bon ambient en el que imperi la concòrdia i el bon humor. Ja no parlo de treballar, sinó de la relació que s'estableix amb els que t'envolten. Quan hi estàs a gust, és normal que es generin moltes bromes privades, i que agafin veritables vicis conjunts per algunes coses. Allà on treballo ens ha agafat fort ja per moltes coses, ja fa deu mesos que hi sóc i hem tingut temporades de tot. Vam viciar-nos a Tolkien, a Spaceman de The Killers, a l'Enjuto Mojamuto, a Cálico Electrónico, a la pel·lícula de Ford Farlaine (no us la recomano), The Big Bang Theory... i segur que me'n deixo moltes.

Darrerament ens ha agafat molt fort per Little Britain. Es tracta d'una sèrie d'aquelles de gags, com vindria a ser Dinamita, o Muchachada Nui, però que parodia, a través d'uns personatges fixos, tota la societat britànica. Es serveix dels estereotips i clixés anglesos, escocesos i gal·lesos per retratar les ridiculeses més sòrdides de les seves gents. La trobo molt recomanable, almenys de veure alguns capítols, ja que és un humor una mica absurd, però fa gràcia, i crec que encara fa més gràcia si has viscut o vius a Gran Bretanya, i no ets d'allà, és clar...

Així que, especialment pels nostres amics edinburghesos d'adopció, és una bona oportunitat de reconèixer entre els personatges de la sèrie, que interpreten només dos actors amb un munt d'extres, un dels seus veïns, el dependent d'una botiga, un company de feina...

Els detalls de la vida

2009-09-22T11:01:00.001+02:00

Ja fa una estona que has escalfat, però el cor continua accelerat per la contagiosa emoció que s'atrinxera continguda darrere la línia de sortida com un pantà a punt de desbordar. Escoltes les darreres instruccions del tio del megàfon i participes de l'aplaudiment global, resposta a la gratitud de l'organització. Sona el tret de sortida i alguna cosa dins teu et fa prendre consciència de que acaba de començar el gran moment pel qual et vas endur les sabates d'anar a córrer a Edinburgh i pel qual avui has sortit de casa a una hora en que els carrers encara estaven il·luminats pels fanals. Primer objectiu: calma. Gaudeix del paisatge, xerra amb el teu company, mira com està el temps, el que sigui, però has d'aconseguir que no hi hagi cap múscul del teu cos més tens del que li tocaria. I el relax arriba. Ets sens bé, el recorregut és maco i pots fins i tot xerrar mentre corres sense que el teu cos es queixi per la falta d'aire. A partir d'ara, recorda que la clau és aquesta: l'aire.

I mentre d'altres escolten música o intenten abstreure's amb el paisatge, tu deixes que la teva ment vagi recorrent el cos de bracet de l'oxigen en el seu viatge fins arribar al múscul, i visualitzes aquella molècula d'oxigen acceptant electrons i movent la sofisticada maquinària de la fosforil·lació oxidativa. T'has preparat com calia i ara no tens cap dubte de que els teus mitocondris poden abastir al sarcòmer de tantes molècules d'ATP com calguin. I després de perdre't una estona en la contemplació de la cilindrada d'actina i miosina, tornes a baixar la vista i et quedes contemplatiu davant d'aquella molècula d'oxigen que espera dins la mioglobina a que arribi el seu moment. No hi ha lloc al dubte, ni a la por; la màquina està a punt i funciona. Ara tot depèn de que sempre hi hagi una molècula d'oxigen fent cua per entrar, de que la maquinària no et traeixi i acabi acumulant àcid làctic perquè ja no sap on posar els electrons que li sobren. A partir d'aquí, a gaudir del paisatge i de l'ambient, que la bioquímica farà la resta... O no? Joder, tants anys llegint-ho a un web, i encara no has après que més enllà de la bioquímica hi ha alguns "detalls" que no s'han de menysprear, i és que a tota aquesta equació tan perfecta del metabolisme s'hi ha d'afegir la variable més variable de totes: El factor humà. És sense adonar-te'n que la confiança, l'eufòria i el benestar, expressats segurament en forma d'un excés d'adrenalina, et fan creure que per molt que el terreny ja no sigui tan pla, pots continuar enfilant-te al mateix ritme que abans. Però el cor s'accelera, indicant-te en silenci que ja ha d'anar massa ràpid per bombejar l'oxigen al ritme que el múscul exigeix, i és en aquest moment que el cap ha de fer l'esforç de saber llegir el llenguatge de les pulsacions: "Ara estàs molt bé, però si continues a aquest ritme, no arribaràs ni al quilòmetre quinze". I abaixes el ritme, amb un acte d'honestedat que serà premiat tres quarts d'hora més tard, quan passis el cartell dels 21 Km sense símptomes d'excessiu esgotament i vegis la línia d'arribada a poc més de dos-cents metres. Ara sí: t'oblides d'adrenalines, d'aire i de molècules d'ATP i avances eufòric compartint verbalment amb el teu company de cursa l'emoció d'estar a punt d'acabar la teva primera mitja marató!

Emma

2009-09-12T20:03:00.001+02:00

Avui, 12 de setembre, de matinada, l'Emma ha decidit fer acte de presència. Com que la mare no en deixarà constància escrita, ja ho faig jo, i és que un cop més la Rubia ens dona un alegria, ja té la parelleta! La parelleta de nenes precioses, vull dir! Des d'aquí vull donar la meva enhorabona als pares, i la benvinguda al nou membre de la família. Pel que en sé, tot ha anat molt bé aquests darrers dies, senyal que serà una nena molt bona, ja es porta bé abans de néixer.

Moltes felicitats família, i benvinguda al món, Emma!!

Aix, no ploreu, eh?

Desmemoriat

2009-09-10T19:57:00.000+02:00

Doncs sí amics, hom no es pot fer gran, o en el seu defecte, no pot sentir-se massa a gust, perquè després les coses s'obliden.

Ahir a la nit vaig tenir una animada conversa amb la Txaro i en Gerhart. Normalment, és amb la Txaro amb qui em passo hores i hores al telèfon, i això que no m'agrada (el telèfon!), però mira. Però ahir s'hi va afegir en Gerhart des del telèfon de l'estudi, i va ser molt entretingut parlar a tres bandes.

Acabada la conversa, m'assec a l'ordinador i la Rachel m'obre finestreta del xat. Quina gràcia, fa dies que no parlem. Ens posem una mica al dia, i resulta que en GG és a Madrid a fer una entrevista per una beca, però mentre nosaltres parlem escriu algun sms i ella li explica que parla amb mi.

Quina nit més maca, estenem les nostres xarxes comunicatives, seguim en comunió... ai, quina alegria.

I tot seria molt més maco si no fos que just abans de parlar per telèfon amb la Txaro i el Gerhart havia posat una olla amb aigua i sal a bullir al foc... així que després de dues hores, quan vaig anar a la cuina de casualitat, a beure aigua després de tanta xerrera, em vaig trobar que allò era una sauna i que el foc seguia escalfant una olla buida amb la sal incrustada al fons... Per sort no va passar res. No em vaig atrevir ni a tocar-la. Vaig parar el foc i allà es va quedar...

David after the dentist

2009-09-09T12:59:00.001+02:00

Si una imatge val més que mil paraules, imagineu-vos un video...

Espero les vostres reaccions.

Barcelona-Japan papallona connection

2009-09-05T16:09:00.003+02:00

No sé si vam anar més ràpid per les escales, però com a mínim les fonts de Montjuic i la vista de Barcelona ens va entretenir l'estona. Hi havia molta gent i com formiguetes anàvem entrant a l'Estadi. La pista era enorme i ja estava bastant plena. Quina emoció!! Ens havíem perdut els teloners per culpa del retard en el transport, però ens era igual.

Van començar amb una part de Life in Technicolor (mai sé ben bé quan comença i acaba aquesta cançó) i per mi van engegar amb Violet Hill, amb llums liles de fons. Van continuar, potser per matar els clàssics d'entrada, amb Clocks, In my place i després Yellow. A partir d'aquí... ja no me'n recordo. Vull treure de la meva ment que se sentia malament i recordar com van sorprendre amb Viva la vida. Així, com sense avisar de que venia va transmetre bon rotllo a tots els que estavem allà.

Després d'una petita pausa, van fer un entreteniment entranyable amb un parell de cançons i Billy Jean, i des d'allà Chris Martin va organitzar una onada amb les llums de mòbils dels que estaven a la graderia. Se'n va sortir a la tercera, i des de baix es veia preciós.

Altre cop a l'escenari central, del que jo veia ben poca cosa, van continuar amb la brutal Politik. Llàstima que quasi no sentia la guitarra... I el gran moment va arribar amb Lovers in Japan: haikus, cirerers florits, nens fent caligrafia i soldats japonesos acompanyaven la cançó que van saber embolicar amb milions de papallones de paper volant per l'estadi. Va ser preciós i molt íntim: el millor moment del concert.

En una sorpresa semblant a quan Milers d'habitants va sonar al Liceu, van tocar The Scientist i la sortida va ser amb Life in Technicolor.

Tot plegat per guardar a la ment la sensació de ser a la pista, impressionats per l'espectacle de llum i color i emocionats de sentir les cançons que tant ens agraden en directe. No em van decepcionar gens, però llàstima del so.

WiFi

2009-09-01T14:46:00.002+02:00

Amb aquest títol el Xexu estarà ben content. Però no, no vull pas parlar d'internet ni de routers ara. Del que vull parlar és d'un altre tipus de xarxa, una de molt potent i que no enten de fronteres i distàncies. Té cobertura a tot arreu, sigui a un racó enboirat de les Highlands o a una gran metròpoli, faci un sol trencador o caigui una tempesta del mil. A través d'aquests connexió puc descarregar-me mil sensacions i experiències compartides, i no té un límit d'ample de banda. No cal tecnologia punta o en miniatura per entrar-hi, hi ets i ja està. Puc afirmar amb seguretat que mai faltarà, i som afortunats de poder gaudir-la sempre. Aquesta xarxa sense cables és l'amistat, i no té preu poder establir aquests lligams tant forts. Aquests dies me n'he adonat que hi soc addicte, i no vull cap tractament per a deslliurar-me'n. Gràcies per aquest WiFi tan especial, ens hi veiem molt aviat.

El gat que estudia física

2009-08-25T09:16:00.001+02:00

Des del primer viatge que vaig fer amb els gats ja per casa, els vaig comprar un abeurador amb dipòsit perquè l'aigua els durés uns quants dies. Ara sempre els la tinc així, i sol durar una setmana. El seu sistema és similar al d'aquelles màquines d'aigua de garrafa de les oficines, per la pressió de l'aire només surt l'aigua que ha de sortir per l'orifici, ja que per dalt està tancat. Sincerament, desconec els principis físics que ho expliquen, perquè la física i jo no som amics, però sembla que tinc un estudiós a la família.

Molts cops he vist en Blog enfilat sobre el dipòsit, i mirant l'aigua. Ha observat que amb el seu pes fa certa pressió sobre la tapa, i surt aigua pel foradet de baix. També ha vist que si treu la pressió pugen bombolletes d'aire. Això el té molt encuriosit i intenta caçar aquestes bombolletes que es mouen per allà dins. Dóna voltes a l'abeurador, dóna copets amb la poteta, s'ho mira, s'ho remira, s'hi torna a enfilar... Vaja, que espero que qualsevol dia d'aquests em presentarà un document escrit amb les conclusions a les que ha arribat. Ara que, si espera que jo li corregeixi, va llest. A hores d'ara, ja en deu saber més que jo.

La imatge, de Míster Guau, on vaig comprar l'andròmina aquesta.

Els alls repel·leixen els vampirs?

2009-08-20T13:02:00.005+02:00

Xexu, et demano disculpes per avançat per haver donat una vida tan curta al teu anterior post, però set comentaris és tota una sobredosi per al nostre humil blog, així que em sento menys culpable de tirar endavant. Ja us vaig dir que estava una mica dropo amb el tema escriure, així que de nou compartiré amb vosaltres una cosa que ha estat escrita per altra gent. Es tracta d'un article científic aparegut al PubMed cap a l'any 94 i que jo he trobat perquè un simpàtic web que es dedica a recollir parides científiques ha publicat recentment.

L'article en qüestió aprofundeix sobre la popular idea de que els alls repel·leixen els vampirs. Partint d'aquesta hipòtesi, els noruecs que firmen la publicació enlluernen amb una exemplar estratègia de falsació experimental, davant la qual Karl Poper s'hagués posat a aplaudir dempeus. Us aconsello encaridament que us llegiu l'abstract; és curtet i l'única dificultat que podeu tenir és saber que leech és sangonera.

Polar

2009-08-20T09:40:00.000+02:00

No sé si us hi heu fixat, però:

Estem a punt d'anar cap a Escòcia!!!

Per celebrar-ho, per fi puc dir que sóc una persona normal. Ahir vaig visitar el Decathlon i per fi em vaig comprar un polar d'aquells que té tothom. No us creieu, eh, que em sentia una mica en inferioritat sense ell. Però ara ja el tinc, i el millor del cas és que aquests dies el podré fer servir!! La idea de sortir al carrer amb ell ara mateix em provoca un desmai, però d'aquí a uns dies segur que no em molestarà gens ni mica. Thanks god!

Un més per seguir

2009-08-17T12:02:00.002+02:00

Avui no estic gaire inspirat, però el meu pare m'ha enviat l'enllaç d'un blog que volia compartir amb vosaltres. L'autora és una biòloga (...) que es dedica a la divulgació científica. A part de ser una de les mantenidores de les llistes de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, es dedica a altres activitats freelance, com mantenir aquest blog sobre pifies, exageracions o interpretacions esbiaixades que sovint fa la premsa sobre les notícies de tipus científic. Si teniu més interès en el tema, la noia també té un blog personal, aquest en Català.

http://lacomisariavirtual.blogspot.com/