Des de la Boira.

2008-10-14T08:26:00.004+02:00

No.

No penso dir res sobre la bellesa.

Tampoc dirés res de núvols, del sol o de raigs.

I ves per ón, però d'ones escumoses i de la verdor de l'aigua,

tampoc. Mut i a la gàbia.

A més, de sorra fina estic fins al cap d'amunt.

D'ella, que em dona la esquena. Tampoc.

Fixat'hi. Perduda.

Lost.

2008-09-29T10:35:00.006+02:00

Al capdavant hi estava una noia.

Parlava amb gairebé tothom que hi accedia.

Conduïa el tramvia amb energia i decisió.

El tràfic era intens i calia estar alerta.

Cotxes, vianants, revolts, pujades dificultaven la seva tasca.

Jo, seguia els seus moviments, la ma esquerra agafava amb força

una maneta, que la feia anar d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra,

actuant, suposo, com un canvi de marxes.

Al arribar a una parada, vaig adonar-me que havia acabat la jornada.

Accionà un aparell que vomità un paper imprès. Saludà a la companya

que la substituiria i baixà.

Des de dins, darrera la finestra, la vaig observar.

Em semblà distreta, com si no sabés ben bé quina direcció entomà.

Va treure un mòbil de la bossa, encengué una cigarreta i es posà a parlar.

El dia era assolellat.

Finalment només veié la seva ombra.

Potser no la veuré mai més.

Però si topo amb ella la reconeixeré a l'instant.

Aquesta era la seva força.

2008-09-04T09:29:00.005+02:00

Ho vaig dir un munt de vegades: aquella carretera

s'enfilava massa...

Era un malson.

El camí ja era tan estret que era del tot

impossible continuar.

De cop ma'donà que la resta havien abandonat.

Tot sol.

Qué els hi diria a la agència de lloguer?

2008-08-22T09:14:00.003+02:00

L'acord era total.

Sortosament tots marxàvem satisfets.

Si.

A més haviem rigut com en els vells temps.

Els anys havien passat.

Però les rialles eren les mateixes.

Som-hi.

2008-08-04T13:35:00.003+02:00

Un instant.

Dues paraules.

Al tornar, m'han dit que era mort. Es va parar el cor.

Allà, però, el ritme vital és fort.

REYKJAVIK.

2008-08-03T10:38:00.003+02:00

On the Rocks.

2008-07-08T17:27:00.003+02:00

Tot d'una.

Una copa topà amb l'altra.

Les dues es trencaren.

Potser picaren en la debilitat de la substància.

O potser volgueren buidar el pap.

L'imatge es mantinguè un instant. Un instant sord.

I el rosat, sense tenir cap culpa, es va escampar.

Pel damunt del mirall trencat.

Tots fèrem un pas cap al davant.

Demanàrem xampany.

2008-06-17T13:22:00.003+02:00

No haviem fet cap cim.

La pujada havia estat en tele-cabina.

Mentre fòssim dalt, esperant el trenet que vorejava

les pendents de les muntanyes, el sol

faria destralls en la meva pell.

En especial al cap, a la part superior, allà on abans

havien estat milions de cabells.

I guaita, ella mirant no se què, potser el futur.

Al menys, dins la seva motxil·la, hi havia crema solar.

Factor 30.

Un factor com quàlsevol altra.

2008-06-10T12:35:00.004+02:00

El millor?, el millor va ser el postre.

També ens posàrem d'acord en tots els punts.

Si. Un cop més.

Qui ens havia d'ensenyar res?

Tans anys...trenta, quaranta?

I allà continuàvem.

Ara, però, havíem de marxar.

Cadascú pel seu camí.

Aviat ens tornariem a veure...

Eh! i el postre? El millor de tot!

2008-06-01T09:36:00.002+02:00

És l'únic que obvia l'assetjament.

Ell és allà casulament. I fixa la mirada en la càmera. No seran

cinc minuts de glória. Serà una captura vital universal. Un sol

segon per a tots.

Potser no era el millor dia.

Calia un somriure. Llàstima.

2008-05-23T08:17:00.003+02:00

Recollí la pilota i assenyalà cap dalt.

La sorpresa es dibuixava en el seu rostre, com diria el guionista.

Sorpresa no poruga. Tot el contrari. Gaire bé d'admiració.

La observava.

La llum la il·luminava tota ella. Aconseguint que la blancor de la cara

continués en el cabell.

Els ulls blaus. Transparents.

I aquell dit. No faré cap comentari . Només un.

Tres ossos plens de vida.

Amunt, sempre amunt.

2008-05-19T12:05:00.003+02:00

Llet socarrimada damunt els fogons. Un pot buit amb tel de llet mig enganxat i mig socarrimat. Una cassola usada per fer el sopar. Damunt del marbre, tres o quatre gots amb restes de diferents líquids. Plats bruts amb restes de menjar i diversos coberts dins la pica. El fregall també és dins. El detergent situat just darrera l’aixeta. A la taula, restes de cafè: algú ha preparat la cafetera, i en omplir-la, en l’acció de traspassar-lo des del pot fins el compartiment on es troba el filtre, se li han vessat diverses partícules, que han caigut, degut a la força de la gravetat, damunt la taula. I en acabat no les ha retirat. Com tampoc ha recollit un dels draps de la cuina que es troba a terra, sota l’estri que serveix per subjectar-lo, que ves a saber com s'anomena

El soroll de l’assecador envaeix bona part de la casa. Un munt de llums estan

encesos. El televisor en marxa. Jo mateix intentant veure i escoltar el programa

quotidià d’esports. El gos dels veïns bordant. Un gos emprenyat.

De sobte el telèfon. Més soroll. Només hi falta posar en marxa l’equip de música. Doncs si, el poso en marxa per tal de sentir la televisió pels altaveus de l’equip.

La trucada serveix per fer aturar, durant uns instants l’assecador, una companya de feina de l’À., vol confirmar el lloc de trobada i l’hora.

Confirmat.

L’assecador torna a bramar. Sembla mentida el que costa d’assecar segons quins cabells. Els meus s’assequen en un tres i no res. És clar, que potser els tinc més curts i en tinc menys. Un quart d’hora més tard l’assecador emmudeix. Després, soroll de calaixos que s’obren i es tanquen. L’aigua rabiosa de la cisterna indica que finalment ja ha acabat. Pixar acostuma a ser l’últim que es fa abans de sortir. De fet, també és el primer que es fa quan s’arriba. Soroll de claus, un petó, i finalment resto sol.

Per fi, pau i tranquil·litat.

Deixo només encès un petit llum en un racó. M’estiro al sofà disposat a gaudir, davant el televisor, d’un bon espectacle. Debades. El telèfon torna a sonar. És en P. Es vol prendre una copa a casa. Cap problema. Calculo que trigarà uns trenta minuts en arribar i em disposo a veure el final del programa. Abans però, miro que hi hagin glaçons al congelador. No n’hi han. Omplo la glaçonera d’aigua, la poso dins un calaix del congelador, i aquest el poso a màxima potència.

Sona el timbre de la porta, sorpresa: és en J. Passava per aquí i ha decidit pujar. Ens saludem. Em demana una copa. Torno a la cuina, preparo un parell de gots llargs amb glaçons a mig fer, i per si de cas omplo un altra glaçonera.

Seiem davant el televisor. Fem uns glops. Comentem les jugades, fins que el programa acaba. Així doncs tanco el televisor. Proposo escoltar música. Poso l’últim disc d’en Quimi Portet.

Justament quan comença a sonar, pica des de baix en P., que ja ha arribat. Mentre puja preparo un altre copa. Li obro la porta. Cony! no ve sol. No. Ve acompanyat d’en O. Ostres!, pau i tranquil·litat! Si ja som quatre!. Vinga doncs, un altre got, glaçons i beguda. A veure, on son els cendrers. En trec un parell i seiem tots al voltant de la taula del menjador.

En P. i en O. em posen al corrent dels darrers esdeveniments. Em comenten que en X., últimament s’està donant molta marxa. Potser massa. Que ha tornat a canviar de companya. Que en P.B. es troba dins d’una molt dolenta ratxa: l’empresa ha perdut clients i guanys, el pare ha mort fa pocs dies, i la mare, que es troba en fase terminal, l’ha hagut de recollir a casa. Una casa que tots sabem no és gens adequada per una persona gran. En P.B., degut a tots aquests tràngols, ha patit una alopècia parcial, la qual cosa desmillora el seu aspecte. Brindem per tal que ho superi ben aviat.

El menjador ha començat a adquirir un aspecte terbolenc degut a la gran acumulació de fum. Poso en marxa l’aire condicionat. De seguida notem una millora. En O., confessa que el seu aprimament és degut a l’exercici físic. S’ha apuntat a un gimnàs municipal, ja fa uns mesos, i hi va gairebé tots els dies. Es dedica a fer molta bicicleta estàtica i a treballar els músculs amb aparells i peses. El resultat és que ha perdut uns cinc quilos i la seva panxa s’ha reduït considerablement.

En J. que no esperava trobar-se a en P. i en O., continua portant la comptabilitat d’un tipus que té un bon grapat de terrenys per la península: plantacions d’arròs a Tarragona i altres propietats. És una feina que jo trobo interessant. En J. es veu sovint amb L.A., i ens comenta que el bar que havia llogat li va molt malament. Que no fa prou calaix per pagar les despeses mínimes, i està decidit a traspassar-lo immediatament. Brindem per tal que ho superi ben aviat.

Ara que ja hem xerrat d’allò més proper passem a parlar de política. Tenim unes discussions, en alguns moments, certament desagradables. En P. i en O., continuen pensant i opinant que cal canviar la situació del país. Jo també crec que cal canviar, però no pas en la direcció que ells proposen. Doncs argüeixo que per fer aquest canvi, millor romandre tal com estem. Millor que el poder estigui en mans de gent d’aquí, que no pas en mans de polítics, que malgrat ser d’aquí, depenen d’allà. En J. opina que el que cal és tenir uns bons administradors, que defensin el que és nostre. Aquesta argumentació ens posa a tots d’acord. I fem un altre brindis.

Tots sentim un cuc dins l'estómac. A la cuina, obro pots per tal de treure fruits secs. Tallo a trossets un fuet sencer. Descongelo pa i en faig llesquetes. També trec patates i olives. Per beure ens decidim pel suc de civada. Ha!.

Ja l’hem vist un grapat de cops. Però malgrat tot, ens disposem a veure per enèsima vegada: Apocalipsis Now. Considerem aquesta pel·lícula un referent per a tots nosaltres. Un veritable viatge iniciàtic. Un motiu de plaer, degut a les imatges, banda sonora i diàlegs.

No esta rebobinada i al prémer “play”, sorgeix l’arribada dels helicòpters per un front marítim sobre un poble costaner. Aquestes imatges i les posteriors, quan un oficial pretén fer surf sobre les onades de la costa, mentre encara xiulen els trets, son força impactants i portadores de grans dosis d’ironia.

Les comentem de manera apassionada. No ens adonem que poc després estem parlant de futbol. Del gran equip que està configurant el club de la ciutat. Del penós que resulta que marxin tants jugadors de la pedrera. Encara que jo defenso que el que cal, és que juguin els millors jugadors amb la finalitat de crear un bon equip. Un equip que jugui gairebé de memòria. Amb mentalitat ofensiva.

Estem tots d’acord quan qualifiquem la situació de l’equip blanquinós de horrorosa. De la dolenta temporada que han fet. Amb la fugida dels jugadors, la crítica situació econòmica i el desgavell a la directiva. Plena d’autèntics pocavergonyes. Hi ha qui diu que també n’hi han en el nostre club. Tots assentim.

Bé, el cert és que es fa tard, en P. i en O. parlen d’anar cap a l’Uni., en J. que en un principi havia comentat la intenció de retirar-se, s’ho pensa, i decideix marxar amb ells a fer la penúltima. Abans però en P. ens obsequia amb un seguit d’acudits que ens fa petar de riure.

Quan marxen encara ric. Recollo els gots i els restes de la visita. Em rento la cara i pixo. Torna la dona i em troba al llit, però sóc despert i ho aprofitem. La llet continua socarrimada damunt els fogons.

Sortosament demà ve la dona de fer feines.

2008-05-15T14:33:00.002+02:00

Calia alguna cosa més que uns forçats aplaudiments...

2008-05-12T21:15:00.004+02:00

En acabat sopàren...

2008-05-05T11:02:00.002+02:00

El Petaner.

De seguida que va tancar la porta es va deixar anar. Va ser ben sorollós i acompanyat d’un ferum que va omplir tota la estança.

El pet. L’expulsió de manera violenta de gasos dels seus budells havia estat sempre una de les seves majors satisfaccions.

Un cop era a la feina, i a intervals de 30 o 40 minuts, bevia successius gots d’aigua per tal d’anar omplint l’estomac i anar preparant el proper recital.

Si. Abans de sortir per tal de dinar es veia obligat a pixar i procurava estar ben sol per poder fer un bon pet i així mantenir la seva inevitable quota d’alegria flatulenta.

Un cop a taula, si al menú hi veia per exemple, “mongetes amb botifarra” o “cols de Brussel·les” o qualsevol altra delícia d’efectes previsibles, es dibuixava ràpidament un somriure al seu rostre, que més d’un cop era interpretat per alguna cambrera com un inici d’assetjament. Hi ha qui sempre va errat!.

El que tenia al cap era ben diferent.

S’imaginava el concert de pets que a mitja tarda interpretaria. Li agradava fer-los de diverses tonalitats i intensitats. Curts, llargs. Silenciosos.

Un cop plegava de la feina i abans de recollir-se a casa amb la seva dona i els fills, solia
visitar alguna parròquia i fer un parell de cerveses. O tres. De fet com més es prengués,
més extensa seria la "petarrada" nocturna.

Hi havia un inconvenient. Amb la seva dona no s’hi atrevia. Doncs, sempre que deixava sortir flatulències ja enllitats, la parenta reaccionava d’allò més intolerant. Feia uns renecs que obligaven al nostre personatge a visitar el lavabo, i allà dins, fer-los sortir poc a poc.

No era el mateix.

I és que l’amic petaner es considerava tot un especialista. Un especialista amb moments de joia, especialment quan aconseguia fer-ne un i passar desapercebut. Dins un ascensor, un museu, dins l’autobús, al mig d’un dinar, etc.

Era tot un repte. La fita del Petaner.

2008-04-18T13:32:00.003+02:00

Records.

Vora la Mort.

2008-03-31T12:03:00.002+02:00

Es així com la vaig trobar.

Quasi tanco la porta tot seguit.

Però...

Ens mirarem una estona.

Li digué, "compte amb la bombeta!"

I ella, "ja la he tocada...I..he perdut la meva frescor..."

"De cap de les maneres, estàs al bell mig de la verdor",

li vaig replicà.

Un pas endavant i tancà la porta.

2008-03-17T14:42:00.000+01:00

2008-03-10T12:27:00.004+01:00

El bisbe de Toledo.

Ejpanya.

Bye.

2008-01-29T16:48:00.000+01:00

De sobte a bell mig d'un somni.

Les fades i el fum.

Els bolets i la xocolata.

Els braços oberts, els ulls clucs, la respiració...

Els colors per arreu.

Tot levitant mentre passa un segon.

2008-01-24T12:13:00.000+01:00

Després de tant voltar, he tornat.

És molt complicat. Aquelles carreteres desolades.

Sense asfaltar. Cubertes d'un cel que ofega.

Les fémines perdudes. Desorientades.

Mancades de força.

I tots al·lunyats.

De la llum.

2007-11-08T12:46:00.000+01:00

Tancar els ulls. I soportar el dolor.

Apretar i mossegar-se la llengua.

Vessar una llàgrima de sang.

Fugir.

I és que disparen a matar!

2007-10-23T13:06:00.000+02:00

En aquella hora de la tarda no cal aturar el temps.

El temps es deté. Plàcidament.

Els núvols paren. Tot sembla quiet.

Llavors, quina és la intenció de la fémina?

Potser, lluita per tornar a reviure...

Allò que s'escapa entre els dits.

Inevitablement.

2007-10-11T11:19:00.000+02:00

FENT BÍCING...

2007-09-25T10:52:00.000+02:00

Ell: Sembla tranquil i segur de si mateix.

Les mans a les butxaques, barret i un elegant

abrig. Figura gran. La més propera.

Ella: Contrariada, sorpresa. També s'ha vestit

molt correctament. Amb un atractiu pentinat.

A mig camí. Més petita. Doncs.

Passen coses: Dos éssers que semblen fora de lloc.

Embolicats per la solitud.

Suposo que esperen l'arrivada d'un tren.

Sens dubte, un dels dos no hi pujarà.

Ell.

El que hagi una única maleta i que ella

dugui una revista, facilita la deducció que

ella marxarà. Potser per sempre...

Fa fred.