Preludi de Bloc

Entrevista amb Roger Mas

2008-12-28T17:56:00.006+01:00

Em venia tan de gust entrevistar el Roger Mas. El cantautor – a hores d'ara en porto varis en aquest bloc – comparteix per definició un amor a la peça compensada entre música i lletra; la resta és d'una oscil·lació tan variable i personal que fa que te'n puguis trobar amb els seus projectes més diversos, més col·lectius o personals, i cada cop més allunyats de la imatge de bohèmia amb aversió a la tecnologia. Aquesta era una de les lliçons ja coneguda. En Roger Mas a la biblioteca d'Igualada me'n donava una altra: ell no és dels que busquen la comunió amb la gent, cantautor de masses, però en la seva recerca musical, plena de delicadesa, bon gust poètic i un timbre de veu profund, s'hi acaba trobant. És una personalitat autèntica. Només calia veure embadalides diferents generacions, en un espai normalment destinat a conferències. Les cançons no mantenien les estructures més habituals de la música radiable i la qualitat narrativa de les lletres tenia el risc d'esdevenir una restricció de pedants. Però tothom va quedar estabornit, de la tensió i l'amor que hi posa l'artista en la seva obra. El Verdaguer que havia estat el poeta del poble, ressuscitat, i dos nens de 5 anys al costat de l'escenari, enjogassats, semblaven atrezzo llogat per donar-hi un punt quotidià i terrenal. La discografia del solsoní és de discs rodons: tot està fet amb molta exigència, i no és exagerat dir que cada disc té vida pròpia independent dels altres. Recordo, ara que escric aquesta entradeta, com l'Antoni Bassas en un article d'opinió afirmava sorprès que després de cada disc el cantantautor s'estava quinze dies sense escoltar-lo. El contacte constant amb l'obra emmascara els errors. I el cert és que tot i que fos llàstima no haver pogut disposar de més temps a l'entrevista, per entendre'l millor i per amb calma anar a buscar cada tema i el seu misteri, també veig ara en la mateixa concisió de les respostes que s'hi imposa un no amagar els orígens i una franquesa de conversa de cafè. Just l'altra cara de la moneda que quedava tapada.

Es parla de la crisi del llibre, amb els nous formats electrònics, es parla de la crisi del disc, també pel mateix motiu. Què no està en crisi avui?
(riu). Què no està en crisi? Jo diria que la creativitat, almenys en aquest país. Les noves generacions pugen amb moltes ganes de dir coses i molt poc preocupats perquè aquestes coses donin diners, i això és molt important perquè hi sigui i evolucioni.

S'ha valorat molt l'aposta de “Les cançons tel·lúriques”, musicant poesia de Verdaguer, pel risc que suposava. Com t'hi poses a tractar un cadàver il·lustre com aquest?
Va ser un encàrrec de l'Enderrock, al 2002, que es va fer al Titot, a Pastora, La Carrau i a mi, musicar uns poemes per fer unes gires i portar-ho a un públic d'institut per acostar una mica Verdaguer a la gent jove. Vaig musicar els poemes i no coneixia Verdaguer i vaig quedar molt content.

Des del teu gènere, com encaixes els elogis per parts dels mitjans?
Doncs, és una gran sort perquè en aquest mercat tan petit que ens movem tenir aquesta bona acollida per part de la crítica ajuda a seguir treballant i seguir funcionant. Si no hi hagués tot això hauria de treballar d'una altra cosa. I francament, aquest últim disc treballant d'una altra cosa hauria estat impossible de dedicar-l'hi tot l'esforç que hi he dedicat, sis mesos bastant intensos.

De tota manera trenca totalment, per qui no et conegués, amb aquella versió de la Paulina Rubio que va sortir d'una anècdota al youtube.
Això està bé perquè hi ha altres llocs i músics... Vull dir que habitualment la gent que ven discos tendeixen a crear una mena de producte i quan troben una línia que funciona van repetint allò, cosa que està molt bé, i no hi estic en contra, però a mi tots els artistes que m'han agradat sempre són gent que a cada moment han intentat distreure's a si mateixos; gent que han intentat buscar no coses noves en el sentit de crear coses noves perquè això no existeix, però si d'anar variant i d'anar descobrint ells coses, i també fer-te-les descobrir a tu. I llavors, jo veig molt coherent fer això de la Paulina, perquè la coherència és una altra cosa: és prendre's les coses seriosament. Perquè la versió de la Paulina també me la vaig prendre seriosament encara que sigui en conya. I ara porto una mica de neguit.

En una altra entrevista has parlat que “per llançar-te a l'infinit cal agafar un impuls, i que aquest és la tradició i la terra”.
En aquest disc sí, per això es diu les cançons tel·lúriques, perquè el títol i el disc en teoria és de temes de Verdaguer i els Goigs de la Mare de Déu que són de temàtica més aviat espiritual o celestial i tot això, i en canvi el títol fa referència a les energies de la terra a les forces de la terra. Fer servir això, la terra com una molla per llançar-se a una altra cosa.

Et consideres per tant hereu d'una tradició catalana de cantautors i poetes.
Jo considero que no sóc un bolet que ha sortit d'enlloc, ni jo ni ningú. No som bolets que hem sortit de cap lloc sense cap tipus d'influència, tots tenim una història, tots hem anat a l'escola, hem llegit i hem tingut avis i una sèrie de coses que han passat abans de que nosaltres naixessim que ens marquen d'alguna manera. Sóc molt contrari a oblidar tot això. I al mateix temps no m'agrada gens l'arqueologia i el tancar-se en la tradició. M'agrada agafar el màxim que puc de tot el què hi ha, del què va passar, del què vindrà i del present, si pot ser.

De tota manera si el passat és responsabilitat, hi ha alguna mena d'interès concret per treballar-ho?
Bé, pot ser... aquí el què s'ha de fer és viure i tirar endavant, i si el poble català vol ser alguna cosa a la vida el què ha de fer és viure i divertir-se, divertir-se amb sentit, i tirar endavant. Perquè mirant-nos el melic com ens el mirem sempre no arribarem massa enlloc.

Recordo la cançó del DP com “La Rebequeria” que també mostra aquest mateix tarannà.
Una mica era un fresc de com veia jo la societat des d'un prisma una mica psicodèlic, que cadascú pot interpretar com vulgui, però que si que era una mica el quadre de la confusió de la gent de la meva generació en la post-adolescència.

Ja que parlàvem de canvis, a l'iniciar l'entrevista, la vida del cantautor és invariable al temps o ha evolucionat? Quan et lleves al matí i mires el calendari, fins on arriba?
Ara no el miro mai, quan em llevo al dematí. Quan em llevo al dematí el primer que faig és sortir de casa i prendre el sol. Vaig a esmorzar i quan he torna d'esmorzar llavors engego l'ordinador, el telèfon i tot.

Però de cara a programar...?
No, està tot programat per desgràcia. Això sí. Fins ara hi ha programat fins Sant Jordi, però clar, s'ha de fer un disc i normalment anem dos anys per davant. Una mica... el què passa és que estic una mica fins als ous (riu).

N'hi ha un altre per l'any vinent.
S'hauria de fer.

Continuaràs amb la musicació de poetes?
No, seguint més cançonetes meves. Tinc ganes de fer cançonetes. Però així com amb la Mística Domèstica vaig intentar seguir l'estructura clàssica, tornada estrofa i tal, aquí seran una mica més lliures d'estructura com al principi. Però cançonetes de dos minuts.

A la teva poesia li queden molts passos com a cantautor.
Jo crec que el què faig és cançó, que és mig lletra mi música. Penso que les dues han de ser bones, però té l'avantatge que una lletra fluixa la pot suplir una bona música i una bona lletra pot suplir una música fluixa. Però el què passa és que els cantautors som poetes mediocres entre poetes i musics mediocres entre musics. O dit en positiu som grans musics entre poetes i grans poetes entre musics.

Entrevista a Ferran-Ramon Cortès

2008-12-07T23:22:00.005+01:00

Quan em preparo una entrevista, que sol ser el plaer previ i la clau per entrar a un món personal, miro de ser conscient també de la seva dificultat, abans de res. Després, de la pluja d'idees necessària per arribar a plantejar una pregunta que sobti, que inquieti o almenys que ajudi a desllorigar alguna qüestió perduda entre la vida de l'entrevistat, la seva obra i aquest riu social on tots nedem. És pretensiós? Bé, només és un intent. Amb en Ferran Ramon Cortès, expert en comunicació personal, em veia exposat a més a més a ser a l'ull de les crítiques comunicatives; sabia que em reconeixeria la rigidesa d'una pregunta, preparada només com a recurs per evitar el silenci, o la falta de perícia per no saber veure'n una altra d'aguda i deliciosa, servida per una exposició o confessió personal inesperada. Vicissituds i tics del periodista amateur sense importància pel lector, que espero que em disculpi. Ja en l'entrevista, el què ell m'explicaria molt amablement sobre llenguatge no verbal i el desplegament de qualsevol missatge comunicatiu, val per tothom. No es circumscriu a cap camp de la vida perquè comunicació gairebé fa pleonasme amb vida.

En una cafeteria, després de trobar-nos a Passeig de Gràcia davant d'una llibreria on d'altres vegades ha presentat, em diria que quan ens parlem a nosaltres mateixos també hi posem to de veu. I quan parlem als altres – sigui el context que sigui – ens hem d'impregnar de veracitat, metàfora i crear una relació de l'oient a l'emissor, i no al revés, si volem deixar petja. Però si a mitja entrevista ja m'havia convençut (i deixat clara la meva ingenuïtat) de l'impossibilitat de trobar aquesta flaquesa argumentativa al seu discurs basat en l'observació més que en la deducció, les idees educatives del professor Cardús que tenia fresques de l'entrevista anterior tampoc no m'ajudarien. La coincidència entre els dos era més que evident: el refús a l'espontaneïtat. Dos camins per arribar al mateix punt, en un, defensat segons l'efecte contrari que significa en la convivència social feta de convencions, i en l'altre, perquè l'espontaneïtat i la sinceritat sempre han de seguir els límits i llindars dels altres. “Si jo amb la meva sinceritat supero el teu llindar de resistència, aleshores el què faig és ferir-te, i això no té cap gràcia”. Empat i en paus: sent clar que no em revelaria les meves errades més clares, tindríem ocasió per anar cap al camp corporatiu i col·lectiu. Al cap i a la fí una crítica constructiva cap a un conjunt sempre té més coixí per encaixar-se i no per això és menys necessària.

T'admeto que he utilitzat conscientment, en arribar a una festa i sabent el tipus de llenguatge no verbal que funciona, el gest i jugar-hi.

Aquesta és la diferència, que el llenguatge no sigui accidental sinó a propòsit. Però el què passa és que intentar domar-lo és una mica complicat: sempre reprodueix el nostre sentiment. El procediment efectiu és modificar aquest sentiment i expressar-lo després. És a dir, quan tu vas a la festa, tens un cert marge de maniobra per intentar a través d'un altre camí analitzar què és el què sents de cara a la festa, perquè si tu et prens la festa amb il·lusió i ganes, aquesta il·lusió i ganes és el què transmetrà el teu llenguatge no verbal t'hi posis o no t'hi posis. De forma absolutament automàtica. Perquè sobretot el llenguatge no verbal i el to de la veu reflecteixen el què sentiment. Amb les paraules pots fer el teu discurs, amb el què sents i el què no sents, perquè intel·lectualment pots inventar entre cometes aquest discurs. Però en el to de la veu i el llenguatge de la veu expressaràs el què tu sentis dins, i en aquí no hi ha masses dreceres.

Si pel contrari, estàs fet pols i vas emetent negativitat, com pots millorar-ho?

Mira, el primer pas essencial és prendre consciència d'aquest estat d'ànim. La majoria de la gent anem comunicant sense ser conscients de l'estat d'ànim i la comunicació que en surt, incontrolable, i per mi és una sorpresa. És a dir, si jo no sóc conscient en aquest moment per exemple estic trist, jo et comunicaré tristesa – sense jo saber-ho. I tu sortiràs de l'entrevista i diràs: “noi, la veritat és que he vist aquest home molt trist”. Aleshores al ser conscient d'aquest estat d'ànim és el gran pas, amb això ja hi ha mig camí fet. L'important és que et puguis entre cometes reprogramar i que et diguis: “estic anant a una festa i hi estic anant amb un estat d'ànim trist o poc alegre”, el què tu prenguis consciència d'això i decideixis modificar-lo és el què farà que aquesta feina de dir “escolta, perquè no puc passar-m'ho bé en aquesta festa?” et porti endavant. En el moment en que tu et condicionis per anar a passar-t'ho bé això és el què farà que t'expressis congruentment amb aquest sentiment i que t'ho passis bé i passis una bona estona. Però és una presa de consciència del sentiment interior el què t'ajudarà a mantenir-lo o modificar-lo, i quan el modifiquis amb ell canviarà la teva comunicació.

No es diu però que el sentiment s'ha d'expressar i que sinó és una càrrega que t'emportes dins i que a la llarga acabarà sortint?

Segur. Sens dubte. El sentiment s'ha d'expressar. El problema és que quan tu no tens consciència d'aquest sentiment l'expresses de forma involuntària i com a explosió emocional en el moment més inoportú i amb la gent més inoportuna. Aleshores quan jo prengui consciència del meu sentiment i l'expressi amb les persones i els entorns que m'ajudaran a buidar el què porto dins. Això m'ajudarà a fer una mica de neteja interior. Però insisteixo, el gran problema no és en com puc buidar jo el meu sentiment – que això és relativament fàcil – sinó el “estic jo en contacte amb el meu sentiment?” perquè si no hi estàs en contacte, apart de dominar la meva comunicació, surt en els moments en què més perjudica i més inesperats, més surrealista. I la gent del voltant diu: què li passa a aquest tiu? Perquè de cop estic expressant la ràbia per una cosa que m'ha passat durant el dia i que surt inesperadament en un sopar d'amics. L'ideal és que davant de cada comunicació important ens prenguem uns minuts per mirar una mica i sentir el sentiment que portem i veure si allò ens afectarà o no. Si et notes que has de tenir una comunicació amb una persona que és important per la teva vida, davant d'un públic o del què sigui, el més important és que et prenguis uns minuts per entrar en contacte amb el teu sentiment i entendre el què tens dins. Perquè si et veus dominat per un sentiment fort, atura, no t'hi posis perquè tot això sortirà. Fes el treball intern per com desenganxar-se o fer baixar la intensitat d'aquest sentiment. Quan hagis aturat això, comunica, però sinó sortirà i la teva comunicació no funcionarà.

Se'ns cega la visió de l'altre i no ens entenem.

Exacte. I a més a més activa els mecanismes de resposta límbica o automàtica, és a dir, jo he partit d'un sentiment en què qualsevol verbalització teva la prendré com un atac i em sortirà una resposta automàtica. Del cervell animal que portem dins. Això ens portarà a una dinàmica de confrontació molt fàcil, perquè estic en un nivell de reactivitat molt alt en el què no en sóc conscient. Si tinc un sentiment molt fort que em pot dins em fa molt vulnerable. Qualsevol cosa que em diguis la viuré com un atac i reaccionaré, i la nostra comunicació s'enfonsa segur, no tindrà marge.

Potser llavors hauríem de replantejar-nos l'elogi que es fa sovint de la sinceritat o l'espontaneïtat.

Mira és que la sinceritat i l'espontaneïtat són molt maques sempre i quan funcionem bé interiorment. L'espontaneïtat d'una persona que no funciona bé interiorment és molt perillosa; la d'una persona que està bé i funciona bé interiorment és fantàstica i desitjable. La sinceritat la tenim una mica mal entesa. No es tracta d'una virtut personal sinó interpersonal. Que jo sigui sincer i et digui tot el què penso, això a tu no et fa cap bé. Això no és una virtut. El què jo no digui res que no penso però t'ho administri amb la dosi apropiada que tu puguis aguantar i t'ajudi, això és la sinceritat. Perquè si jo amb la meva sinceritat supero el teu llindar de resistència, aleshores el què faig és ferir-te, i això no té cap gràcia. Per tant, què vol dir? Jo perquè sóc sincer tinc el dret de dir-te tot el què penso? No. Jo et diré del què penso el què crec que t'ajuda, el què no, m'ho estalvio. Perquè aquesta és una sinceritat molt mal entesa. Aquesta gent que diu “mira, mira, t'ho haig de dir...”. No m'interessa. Digam el què creus que em faci bé.

I tantes parelles que es deuen haver trencat precisament per això.

Sí, pels dos extrems: per la incomunicació i per la sinceritat desbordada i mal entesa. Un ha de ser molt conscient de l'estat en què es troba l'altre i veure fins a on és desitjable fer servir la sinceritat. Seria molt bo que tots tinguéssim una enteresa interior per la qual tots poguéssim ser sincers l'un amb l'altre perquè res del què ens diguem ens pot afectar. Perquè quan un està molt bé la sinceritat de l'altre no l'afecta: perquè jo sé com sóc i m'agrado com sóc. Això seria bo però no és la realitat. Tots estem en un estat de vulnerabilitat i quan el superem tots dos, se'n va de l'un a l'altre, i això passa molt als matrimonis.

També deu passar a les feines, tot i que últimament es parla més d'un nou tipus de cap diferent del què podien disposar els pares o avis.

Si em permets aquest nou tipus de cap està més als llibres de manegament que a la realitat (riu), però anem cap aquí. Perquè encara tenim molta autoritat i molta comunicació vertical, és a dir, aquesta comunicació que és autoritària que és de dalt a baix. És “jo em sento amb una posició de superioritat davant a tu i em permeto de dir-te el què em dóna la gana”. Encara en tenim molta, malhauradament. Si que és cert que caminem cap a un nou lideratge. Hi ha un autor que es diu James Hunton que el defineix com “de servei”, és a dir, “jo que sóc el teu cap estic al teu servei“, que és una paradoxa, no? Però aquest és el nou model de lideratge i està assumit i entès per la classe directiva. Practicat? Estem una mica en el camí (riu).

Una persona que sigui un bon cap, hàbil comunicativament parlant, també deu ser una persona que sap transmetre en altres entorns. No hi ha fissures en la comunicació, oi?

Són les mateixes. Jo sóc un gran crític d'aquestes idees de dir “separem la vida personal de la vida personal”. Escolta, jo només tinc una vida; la meva vida personal afecta la meva vida professional i la meva vida professional afecta la meva vida personal. I en la feina m'interrelaciono amb persones i a la meva vida personal m'interrelaciono amb persones. Per tant les tècniques són exactament les mateixes. La comunicació és una habilitat. L'Steve Covery, un gran gurú del management i el coach, un dia li van preguntar quina és l'habilitat més important, la més determinant a l'empresa i la vida, és la comunicació. Perquè la comunicació és la que pot fer que creixem o que no creixem. Creixem sempre amb interrelació amb una altra persona, no creixem solets, i aquesta interrelació es produeix sempre amb la comunicació. Si falla comunicació, falla la interrelació, si falla la interrelació, falla el creixement. Aquesta és la cadena que es produeix.

Que els teus llibres siguin molt venguts, al mateix temps que hi ha un auge de noves comunicacions amb Internet i mòbils, vol dir que hi ha una presa de consciència de que la comunicació és important?

Sí, a veure. Les dues coses. Que la comunicació és determinant tots qui més qui menys ho hem anat visquent a la nostra pell, i n'hem pres consciència malhauradament de la manera que n'agafem, que és amb un parell de patacades. Tots les hem tingut a la nostra vida personal o professional, on sigui. Això ens ha fet agafar consciència. I la nova comunicació el gran problema és que tenim més comunicació que mai i paradoxalment ens sentim més incomunicats que mai. I això és el què ens està fent ballar el cap i ens fa buscar instruments i ajudes perquè tenim molta quantitat de comunicació i ens està baixant dramàticament la qualitat. No estem entenent per què serveix cada mitjà de comunicació i això ens està provocant conflictes. Per exemple l'e-mail és una eina meravellosa per resoldre'ns la vida, de forma pràctica, per quedar tu i jo per aquesta entrevista, per avisar gent, per donar-nos missatges, per dir demà tenim una reunió a les vuit. Ara, si utilitzem l'e-mail per donar un missatge profund de valors i de sentiment probablement tinguem un embolic. Perquè l'e-mail expressa molt malament el sentiment. Té un gran problema, i és que el to de la veu el posa el receptor i no l'emissor. És a dir, jo t'escric l'e-mail amb una intenció, no amb la que jo l'he escrit sinó amb el teu estat d'ànim, i et puc estar dient “mira Marc, em faria molta il·lusió que ens veiéssim avui”, i tu pots llegir “em faria il·lusió que ens veiessim avui”. I per tu en tinc poques ganes mentre jo en tinc moltes. El què passa és que el receptor de l'e-mail qui li posarà el to. Aquesta és la gran mancança: perfecte per donar recados, però per expresar sentiments, conflictes, comunicació de calat, oblida-te'n. Si fas servir l'e-mail tindràs problemes: això no ho acabem d'entendre, el fem servir per tot i gairebé ens confessem per e-mail.

Si el remei ha de ser disposar del temps necessari, sembla que anem fotuts.

Si mira, anem fotuts però quan em diuen “no tinc temps”, pregunto “què t'agrada fer a la vida?”. “Jo jugo a golf”, “i ho fas cada setmana?”, “sí, la veritat és que sí”, el què per nosaltres és una prioritat sabem trobar el temps, sempre. El problema no està en inventar-se més temps del què tenim, sinó en reordenar les nostres prioritats. Si tu creus realment en la comunicació, deixaràs de fer moltes coses però ho canviaràs per comunicació. El problema és quan dius “jo vull seguir fent tot el què faig, totes les activitats del dia, i a més a més progressar en la meva comunicació”. Noi, no, renuncia, reinverteix les prioritats i fixa-les de debò per tu. És prioritari anar al gimnàs? Bé, això ja em diu de tu, i no passa res, és legítim, però no em diguis que la comunicació és tan important a la teva vida. Diga'm que t'agradaria disposar-hi temps. Si és tant important en la teva vida no en dubtis: renunciaràs a un cinema, renunciaràs a un sopar, al què sigui, i dedicaràs unes hores vitals per comunicar-te amb la persona que t'estimes. Sens dubte.

Amb quins tipus de perfils et trobes més en els teus cursos de comunicació?

Mira, jo treballo molt sobretot en el món de les organitzacions i les empreses. No treballo amb seminaris oberts al públic sinó amb organitzacions que em demanen per a un grup ja establert fer un seminari de comunicació. Això per mi té una avantatge que són grups que ja funcionen com a grup i per tant és molt rica la interrelació entre ells, i a més a més és molt fàcil treballar conflictes i actituds que ja sorgeixen en el propi grup. Dins d'aquest entorn treballo tot tipus d'organitzacions, des d'organitzacions tipus cambres de comerç, tipus fundacions, des d'empreses pures i dures, farmacèutiques i altres comercials. Sempre amb la idea de fomentar i d'entendre i de practicar la comunicació entre les persones d'aquell grup. No estic treball tampoc la individualitat en la comunicació, sinó en el context grupal, que és el meu àmbit d'investigació.

Escrivint els llibres per això hi ha un procés totalment diferent, totalment individual.

Els llibres estan escrits per mi, no “por mi”, sinó “para mi”. Cadascun dels llibres que he escrit ha estat una manera d'entendre'm jo, de sintetitzar les idees, de mullar-m'hi, d'investigar i de buscar, autors i opinions. De sapiguer com funciona això i treure'n les meves comunicacions.

Tothom hauria d'escriure llibres d'autoajuda, doncs.

Escolta, publica'ls o no publica'ls, però escriu. (riu). El què passa és que cadascú té les seves tècniques d'interiorització. Per mi escriure les coses és una gran tècnica d'interiorització, a mi els llibres els he escrit en primer lloc per mi i per fer la meva feina interior. A partir d'aquí els he volgut compartir i m'ha encantat que un editor estigui disposat a editar-me i compartir-los amb la gent. Però és cert que l'origen és absolutament egoista: és jo això ho he d'arreglar, vaig a posar-m'hi. És: primer jo això ho havia d'entendre i ara ho puc compartir amb tu. I per això he escrit el llibre.

No podem comunicar als altres una cosa diferent de la que ens comuniquem a nosaltres mateixos.

Absolutament veritat. Si no ho entenem nosaltres és molt difícil que ho intentem compartir amb els altres. La qual cosa no vol dir practicar-ho. Practicant-ho jo estic en el mateix nivell que tothom: treballant i en el procés. Perquè una cosa és saber el què hem de fer, i l'altre és integrar-ho a la nostra vida, que això és un procés que s'ha d'anar fent.

Potser et deus trobar en algun cas que hi hagi algú que et digui “jo no vull comunicar, sinó que vull guanyar”, intentant infondre respecte amb una actitud més agressiva que pot tenir utilitat.

Sí, jo em trobo amb gent, i gremis, tot i que no tant, que no creu en la meva manera de fer. No hi creu. Pensa que sóc un il·lús i un naïf. Em diuen: “escolta, que les idees s'han de transmetre ras i curt”. Directes, diuen que hi ha unes relacions de poder i una autoritat i que això ha d'anar així. Jo ho respecto perfectament. És a dir, jo no dic que el què jo defenso és la única manera d'anar pel món, sinó que a mi m'ha funcionat, he vist que ha funcionat a molta gent, i crec que aquesta manera de fer proporciona unes relacions més duradores. Que a curt plaç pot semblar un procés més lent i que a llarg plaç s'hi guanya molt segur. Si tu vols gent al teu voltant productiva i que treballi bé per tu, només hi ha un camí, que és guanyar-me la seva confiança. Això significa en primera instància que he d'esmerçar moltes hores a guanyar aquesta confiança, i això pot semblar una pèrdua de temps. Necessito deu hores per guanyar-me la teva confiança i trenta segons per donar-te una ordre. Però si has de construir aquest camí, quan tingui la teva confiança, tu treballaràs molt bé i de forma autònoma durant molts anys. A base de donar-te ordres tu estaràs treballant i jo hauré d'anar-te sempre al teu darrera i te'n cansaràs. Aquesta és la diferència. Però bé, hi ha gent que encara defensa la utilitat d'aquestes tècniques molt més directes, contundents i directives. Per mi és allò de pa per avui gana per demà, ni més ni menys.

És curiós que si repassem la història, personatges com Maquiavel defensen que el seu príncep ha de ser gairebé més temut que estimat.

Sí. També et diré una cosa: socialment hem evolucionat molt. I jo no m'he dedicat a l'estudi històric o sociològic i per tant aquí no vull pontificar. Només és una idea embrionaria: hem conquerit moltes llibertats que renunciar-hi ara no té massa sentit, i jo estic segur que a l'època de Maquiavel la societat funcionava en un nivell de manipulació que és impensable avui en dia, de forma directe. Jo crec que avui en dia la llibertat d'opinió, d'expressió, d'un mateix de fer el què li doni la gana, són conquestes absolutament irrenunciables. Per tant, tot el què facis que atempti en aquesta llibertat a mi em tirarà enrere. Però fixa-t'hi per exemple que en el món publicitari hem estat dient-li a la gent el què havia de fer “compra aquest producte, compra aquest cotxe”: com a tècnica publicitària està morta. Ara només podem fer una cosa, ensenyar-t'ho i has de ser tu que ho escullis. I la publicitat que funciona ara des del punt de vista de persuassió és la de que jo et dono la llibertat de que em triïs o no em triïs, l'altra ja no funciona. Amb la comunicació passa el mateix: els meus intents de convèncer no et convencen, la única manera de que et convencis és de que em vegis convençut i de que t'emmirallis del meu convenciment. Però perquè et dono la llibertat de que hi estiguis o no hi estiguis d'acord, i per tant, segur que molta gent hi estaria en contra i amb més fonament que jo, però en aquests moments jo diria que Maquiavel no se'n sortiria tant en la societat d'avui en dia.

Has dit en una altra entrevista que si la publicitat ha evolucionat la comunicació personal encara està 30 anys enrere.

Sí, perquè en la publicitat comercial hem entès que no podem ser literals. Que la comunicació és més que la transmissió d'informació, sinó la transmissió del sentiment. I això ho hem de fer inspirant, suggerint, a través de les metàfores i vivències, connexions amb el teu món interior. En la comunicació personal encara som endreçadets i literals, donem la informació. La informació estimula la ment, i la comunicació mou sentiments. Nosaltres estem més en l'estímul mental que en la transmissió de sentiments. Per això animo la gent que en la seva comunicació personal o quan estiguin en una conferència facin ús més de recursos metafòrics, de les històries i les vivències, per estimular el sentiment i no posar informació en el disc dur, que això és molt volàtil i es perd fàcilment.

Imagino que en les societats al llarg del temps un llenguatge si fa o no fa diferent les unes respecte les altres. Com ens en sortim els catalans?

El què passa és que nosaltres arrosseguem el què és el tipus de comunicació grega que és la comunicació conceptual. Nosaltres ens comuniquem per conceptes i els expliquem. Si jo avui et vull explicar la generositat te'n faré una definició. Et diré: ser generós vol dir compartir les coses amb la gent, donar el què tens. Això és conceptual. La tradició judaïca fa servir la tradició simbòlica, com en la biblia. La narració simbòlica no en faria una definició sinó que t'explicaria una història de generositat. Nosaltres aquí estem 80% avesats a l'exposició conceptual i hem d'empeltar-nos de la narració simbòlica, perquè és molt més recordable, mentre que la narració conceptual és informació i exigeix un esforç de procés intel·lectual que potser no tinc ganes de fer i que potser me n'oblidi d'aquí una estona. L'altra entra soleta i que si a més a més provoca ressò amb vivències meves és molt més fàcil que jo ho fixi i ho recordi dins meu. Per tant jo animo a canviar una mica de registre, sortir del concepte i anar-nos-en a la relació.

És curiós perquè es parla de la crisi de les ideologies, conceptes, en general, en tots els àmbits de la vida però més en la política. I després és l'actitud el què ven.

Sí, és el què ha passat en les eleccions d'ara on un senyor s'ha posat una fita al cap que és transmetre il·lusió. En un moment de crisi, de problema, aquest senyor ha tingut una idea molt clara al cap que és “jo he de representar la il·lusió”. Com ho ha fet? Doncs, articulant un tipus de discurs, que utilitzant les paraules que utilitzi, quan acabis de sentir el discurs potser no les recordis però et queda sensació d'il·lusió i futur. Torno a tenir esperança, torno a tenir il·lusió. Si això ho fas de forma constant com ho ha fet ell, ressona en l'estat d'ànim de la gent. Però fixa't que des del meu punt de vista la batalla a guanyar ha estat una batalla de valors i sensacions, no de continguts. Dues estratègies molt clares: la por contra la il·lusió, i ha guanyat la il·lusió.

I quan hi ha més dèficit d'il·lusió que és quan comença la crisi econòmica és quan puja més.

Mira, aquí hi ha una paradoxa molt interessant. Hi ha una sèrie de gent que es pensa que quan hi ha crisi hem d'adaptar el nostre llenguatge, la nostra oferta, el nostre tarannà, a la crisi. I per tant, austeritat, percatat, solucions pragmàtiques, etcètera. És totalment el contrari, ja hi som aquí. I per tant dels nostres líders el què necessitem és que algú ens ensenyi que el tunel s'acaba i que hi ha una llum. I per tant, més que mai és que transmetin il·lusió. La meva recomanació als polítics i a Catalunya és que avui, qui se'n surti transmetent il·lusió és el que s'endurà el gat a l'aigua. Per què en plena crisi no hem de discutir – a nivell tàctic sí, solucions concretes, feina de política – però a nivell de valors i pensament, qui sigui capaç d'ensenyant-se una porta de sortida serà el que seguirem. Fixa't que donaré una dada molt significativa: saps quins productes són els que es venen per sobre de la mitjana clarament en èpoques de crisi? Els cosmètics, perquè la gent diu al final “estic tan fotut, la vida és tan dura, que vinga...una mica de coloret, un bon somriure i al carrer que d'aquí ens n'hem de sortir”. La gent necessita estímuls que li donin vida i empenta, pensar que d'això se'n sortirà. Els polítics si volen portant-se a un camí, si volen que el seguim. Jo no vull el millor gestor - això se li suposa.

Entrevista a Salvador Cardús

2008-10-28T06:00:00.000+01:00

És sabut que en temps de crisi es solia recórrer a la figura de l'ancià. Un personatge de ritme pausat, aire reposat, que amarat d'una saviesa dels anys li tocava d'esclarir el problema – el que fos – a través d'una paràbola, frase feta o consell pràctic. Calia que, o bé per la serenor de les seves paraules o bé per la validesa de les seves interpretacions, el conjunt dels seus conciutadans tirés endavant amb una renovada empenta moral, saltant el forat el més dignament possible. “Pau i diversitat cultural” va ser el títol de la conferència que en Salvador Cardús va donar l'altra dia a l'Ateneu Igualadí entre una gernació de gent gran. La figura del sociòleg, un pèl desconeguda, treballa amb estadístiques interpretades i tota mena d'indicadors socials, però té el mateix fons inicial: agafar l'estela d'aquesta figura profètica – un pèl estereotipada – i diagnosticar la salut de la societat. Alertar de què es pot posar malalta i quan. La diferència és que ara és precisament la gent gran qui està més desorientada en el frenesí de canvis, i necessita explicacions que calmin. “Els temps estan canviant”, cantava Dylan ja fa més de quaranta anys, però encara canvien.

Pot ser per això que en aquesta entrevista oblidéssim el cantó més personal i ens n'anéssim a temes que toquen. Immigració, religió i identitat tampoc no passaran mai de moda, i preocupen. El Salvador, quan m'atén en un cafè a una hora en què el dia ja és força vençut, se'l veu responsable i atent, però no cofoi del què explica. És conscient de què com en tot ideal sempre hi ha una tensió entre la societat que desitja i la que la seva lucidesa és capaç de preveure. Distàncies franquejables.

“Som curiosament una societat poc rebel, progre, però més dòcils del què havíem estat mai”, es queixa. La contradicció és que no es pot elogiar la flexibilitat que la societat catalana ha exhibit – sovint a marxes forçades i cohibida – i a la vegada criticar-ne la seva tovor. Volent ser conciliador i optimista en la seva crítica a en Salvador Cardús se li escapen les urpes de tant en tant. I millor. No m'agraden els intel·lectuals que se les tallen per acariciar el poder. Però me'l crec ben bé quan si observo la seva persona – un treballador infatigable –, veig que aplica la màxima ghandiana de fer per un mateix el canvi que voldria en el món.

A la conferència d'avui “Pau i Diversitat Cultural”, parlaves d'integrar al país la nova onada immigratòria a través de la llengua catalana. S'han de trobar noves vies en l'educació o en altres tipus de mitjans?

Mira, això es fa des de tots els fronts: no pot ser que el català sigui o tingui només un front. Per exemple, que només es treballés a l'escola i al món del treball, i que el món del comerç o la publicitat l'oblidessin. Tot són mons cada vegada més interrelacionats; fins i tot és difícil fer-ne una sense fer l'altre i no vincular-les. S'ha de treballar en tots els fronts i crec que ja es fa. Ens falta més convicció, una adhesió més gran per part dels catalanoparlants. Més confiança en nosaltres mateixos. Crec que el problema no és tant de fer malament les coses sinó d'una certa desmoralització del país; si corrés aquesta sensació de derrota no podríem convidar ningú a parlar una llengua de derrotats. No pots dir a un altre que faci un esforç per una llengua que tu mateix estàs dient que té quatre dies de vida. Que s'acabi de morir, i ja ho tindrem resolt, no? Per tant la supervivència no és una qüestió d'enganyar, sinó de la voluntat que es tingui i de transmetre la convicció o voluntat. Nosaltres pensem que el català és la llengua del país i creiem que ho serà, perquè és el què ens fa diferents, ens fa divertits, interessants, únics, i la transmissió d'aquesta visió esperançada – no dic tontament optimista, no cal enganyar-se, sinó simplement esperançada – és el què li dóna futur.

De tota manera, si es miren els darrers informes de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura que presideixes mostren que els mitjans de comunicació pateixen una davallada en català, i més en les franges més joves que no pas les adultes.

Saps què? El què té això és que a vegades els problemes els tenim perquè anem bé. Vull dir que si algun canal de televisió havia de notar més alguna mena de crisi de pèrdua d'audiència jove, que precisament són els que saben català, és TV3. Perquè TV3 té un perfil d'audiència de més nivell cultural, més alta que la resta de canals, que són més populars i que fan més populisme. També vol dir que tens un tipus de jove que veu menys la televisió, que està més a Internet, que diguem que té altres alternatives comunicatives. Avui dia s'està produint un canvi de fons en el paper de la televisió i la gent jove ja no veu la televisió com abans, la veu menys. És que resulta que hi ha coses que no s'expliquen com toca: no és que els joves no veuen TV3 perquè és en català, no la veuen perquè són joves que tenen alternatives que no són la televisió o certs programes de televisió. No ho hem fet bé? No, hem fet el què podíem fer. Tot es pot fer millor a la vida, però hi ha coses que no són el resultat de cap error de plantejament. Fins i tot ho hauríem pogut preveure perfectament: “l'audiència de TV3 baixarà per aquesta raó i per aquesta altre en la mesura que té un perfil determinat d'audiència”.

En qualsevol cas si aquesta franja juvenil o d'altres, que recorren al món amb altres mitjans de comunicació no en català o fins i tot d'Internet, com s'ha de fer la integració o l'estimulació perquè a l'hora del pati i a l'hora del bar es parli en català, immigrants o no.

La qüestió és saber si el què passa al pati reflecteix el què passarà en el futur o no. Jo crec que no. Si agafem el pati com a il·lustració del món que ve, aleshores certament és per plegar la barraca. Però jo crec que no és així, sinó que el pati és expressió del pati. Quan jo era petit jugàvem a “indius” i americans i llavors si calia fer servir “al ataque”, dèiem “al ataque”. No se'ns acudia fer-ho en català perquè sonava ridícul ja que ens sonava millor com ho feien a les pel·lícules. Però aleshores el què va passar és que quan vaig sortir del pati la realitat no era la mateixa. No es pot ser determinista amb això. La realitat adulta no té res a veure amb la del pati. Hi ha molts patis també que són catalanoparlants, no fotem, però n'hi ha una bona colla de castellanoparlants, sí. Què ens diu això de cara al futur? No podem fer implicacions directes, dir això és el què passarà, perquè aquests mateixos quan estiguin en un context diferent en què els convingui – perquè els convindrà – parlar en català, perquè serà necessari o per varis motius, doncs parlaran en català. Però això depèn de la capacitat que tinguem de prestigiar-lo, de fer-lo modern, útil, amb futur, de no ser uns ploramiques, de no matar el català.

En aquest nou context en què es rep la immigració a l'aula, voldria preguntar sobre el paper que ha de jugar el professor a l'hora de coordinar aquest conjunt de valors que no provenen de les mateixes arrels.

Aquí és decisiu el paper del professor. Aquí si jo manés me n'aniria a les aules de la facultat de pedagogia, no aniria als patis. On hi ha la capacitat transformadora és a l'aula de l’aprenent de professor, amb la capacitat de seduir el professor a favor del nostre país. Ara, les notícies no són bones perquè si algun territori – fins i tot en termes comparatius davant l'Estat – el món escolar està mal vist i acusat de ser un desastre aquest és Catalunya. A mi m'agradaria que els mestres estiguessin molt orgullosos de ser-ne a Catalunya. Que diguessin “sort en tenim de ser mestres a Catalunya”, “sort en tenim perquè aquí les coses es fan bé”. Si tenen la sensació que les coses els anirien millor si fossin a Navarra, Astúries o Finlàndia, si no s'estimen el sistema escolar perquè tenen la impressió que no fa les coses bé doncs ens podem trobar amb uns mestres rebotats amb el país, i això si que seria greu.

Tenint en compte però la gran diversitat de procedència, la sortida de l'escola quin tipus de repte o funció de l'escola hi hauria d'haver? Una recerca de l'excel·lència o més una igualtat d'oportunitats?

No és incompatible això: no són coses diferents. L'escola ha de buscar l'equitat i fer possible l'excel·lència. El què ha d'aconseguir és que ningú no quedi enrere, que tingui unes oportunitats semblants – les mateixes no pot ser perquè l'entorn familiar és determinant en aquest cas – però com a mínim has de donar la mateixa oportunitat, has de vetllar que hi hagi uns mínims que els assoleixi tothom, i llavors has de donar portes a l'excel·lència perquè és un dels elements que estiben a la resta. Si no hi ha excel·lència de sortida tampoc hi ha equitat d’entrada. Haver-ho entès com a dues coses oposades, haver entès que la competitivitat a l'aula el què fa és perjudicar els que estan a sota és un error. És un estímul pels que estan a sota. El drama és quan en una aula ningú no vol excel·lir perquè queda malament: hem creat una situació en què ser un ase ningú no ho troba malament i en canvi excel·lir gairebé és mal vist. És una caricatura, no és que passi a tot arreu, però deu ni do. Jo crec que és compatible l'excel·lència. A l'Universitat ho hauríem de plantejar igual: que hi ha gent que té ganes de tirar endavant, d'estirar, doncs a aquesta gent se'ls ha de facilitar aquest camí i a tota la resta garantir que té les mateixes oportunitats d’entrada. Ara, jo no ho veig impossible: ni a la pràctica ni teòricament.

Quan es miren informes com ara el PISA o d'altres tipus de controls es veu que la qualitat de l'ensenyament està baixant. Es parla d'una manca de la cultura de l'esforç o potser també és perquè la feina per part de les institucions no es fa correctament. En quin cas és més clar això?

Jo no comparteixo massa aquestes diagnosis que es fan sobre el món educatiu. Perquè, primera: PISA només mesura competències en alguns coneixements, és a dir, si saps matemàtiques o no, si saps llengua o no, o si saps ciència o no. Jo sóc dels que ha defensat la importància dels coneixements, no em contradiré en el què he dit: penso que s'ha de saber tot això, i també utilitzar el llenguatge de manera adequada, però l'escola és molt més que això. Són també moltes altres coses que podria ser que si a Catalunya es mesuressin potser estaríem per davant. En segon lloc: aquests exercicis de comparació no tenen en compte les realitats socials diferents dels països analitzats. Sembla com si analitzessin escoles i aquestes treballessin al buit. Jo dic: porta'm una escola finlandesa a Catalunya i veurem quins resultats té, on els poses cada setmana uns quants magrebins, uns quants xinesos, on els pares treballen tot el dia i pleguen a les 9 o les 10 de la nit i no es veuen tot el dia amb els fills, a veure els mestres finlandesos que fan amb aquests nens. A veure si són capaços d'aixecar el nivell i ensenyar-los matemàtiques o no. Es clar, no es pot comparar la societat catalana sotmesa a unes tensions brutals i especialment aquests últims deu anys amb un creixement desaforat i amb unes condicions d'estils de vida que no tenen res a veure amb els finlandesos, de gent que plega a les 4 o les 5 de la tarda i tots se'n van cap a casa pares i fills i fan vida familiar. Això no té res a veure amb el nostre país. El nostre país és un país desorganitzat. El nostre problema no és tot d'escola, a vegades és de l'entorn que pot ser fins i tot hostil a l'escola.

Es delega des d'aquest entorn però molta responsabilitat en la figura del mestre sobre aspectes de conducta i viceveresa.

Se li demana de tot menys que ensenyi matemàtiques i llavors anem a mirar si ha ensenyat matemàtiques. Diem que ensenyi multiculturalitat o intercultularitat, que faci educació vial perquè no hi hagi accidents, que respatlli les dents dels nens, que facin un programa sociosanitari,... en fí, que han de fer mil coses. Realment, cinquanta mil. I els pares a més a més volen que els ensenyin a no dir paraulotes, a menjar, a vestir-se... I els pares quan van a fer l'avaluació de l'escola, preguntem si han ensenyat mates. És injust això, és insensat. Si tots ens posem d'acord que no cal fer tot això i el què cal és ensenyar mates, doncs els profes estaran més tranquils. Però a l'escola el què no pot ser és que els hi demanem una cosa i n'avaluem una altra. Per tant, també alerta que el què estem avaluant és una dimensió de l'escola i que sobretot hi ha un entorn que no és comparable.

L'escola com a font de coneixement ja no manté la mateixa posició. La xarxa de comunicació instantània es tracta d'un canvi de paradigma tecnològic que ha canviat el tipus d'estudiant i de relació amb la informació. Com pot xocar això?

Això és inevitable i és a tot arreu. El què alguns estudis mostren és que no és el sistema pedagògic que porta a l'èxit o al fracàs. Hi ha països amb sistemes pedagògic tradicionals i d'altres amb sistemes moderns i uns i altres poden tenir bons resultats o mals resultats. No hi ha un mètode pedagògic que té èxit, són altres factors. I els que s'ha comprovat és que la formació del professorat és fonamental, especialment la formació permanent i la capacitat per detectar problemes en el moment inicial. És a dir, quan una criatura es comença a desenganxar, s'ha de poder actuar en aquell moment. Però hi ha de tot a la vinya del senyor. Jo crec que nosaltres no tenim una escola dolenta però si que tenim una escola desorientada: no sap si ha de formar ciutadans més interculturals o matemàtics, no ens aclarim i les hores són les que tenim. Si fem el sermonet de la cultura de l'esforç i ens posen un anunci que diu “ho veus, ho vols, ho tens” els missatges són contradictoris - a més a més en aquest cas el fa una institució d'estalvi que representa que té una certa responsabilitat social corporativa. Jo crec que la societat catalana és massa tova, hauríem de tenir una societat més dura, més exigent amb els nostres conciutadans i a la gent que llença papers a terra dir, “escolti, acaba de llençar un paper a terra”, o “no veu que s'ha passat el semàfor?”. Això un dia potser ens pot portar un disgust, però fet amb moderació, ens convé una societat una mica més tensa. És difícil perquè tenim una societat molt oberta, gairebé a la intempèrie, però tranquils, jo crec que això són una mena de cicles. Ara estem en un moment baix i només ens fixem en les males notícies: totes les males notícies encaixen.

Sobre aquesta duresa o flexibilitat de la societat, m'agradaria vincular-ho al què exposa com a educació en llibres com “Ben educats” en què l'autoritat és indispensable o la presa de decisions contínua ens fa més febles.

Per mi hauríem de repensar paraules com autoritat i obediència perquè no hi ha educació sense autoritat de l'educador i sense aprenentatge de l'obediència per part del qui aprèn. A la vida social autoritat i obediència són fonamentals. Quan a vegades algú m'ha “això no és molt antic?”, jo li dic “tu on en treballes, que no has d'obeir ningú o és que no hi ha autoritat o què..? És per saber-ho...”, sinó, a quina mena de món ens pensem que vivim. I l'obediència ha de ser crítica i l'autoritat legítima. És a dir, no pot ser una autoritat arbitrària perquè sinó és autoritarismen ni una obediència dòcil perquè llavors hauríem de parlar de submissió. Es tracta d'obeir quan hi ha raons proveïdes i raons per fer cas de l'autoritat perquè és una autoritat legítima perquè té més coneixement que nosaltres i perquè ha de prendre decisions amb responsabilitat. Jo no estic parlant de ser dòcils sinó del contrari.

Els pares i els professors han de situar uns límits molt més concisos encara que sigui d'una forma menys popular pels temps que corren.

Evident, evident. Un dels problemes greus de l'educació és que el benestar ha desdibuixat els límits sobre el què has de dir que sí i que no. A quina hora ha d'anar a dormir, llevar, si pot tenir l'habitació endreçada, si s'ha d'acabar el què té al plat. Aquests són els problemes educatius, perquè en la transmissió d'aquests límits hi ha la pròpia superació. Quan dic que vivim en una societat tova, vull dir que no hem après a superar límits i superar-los. Ho hem tingut tot com molt fàcil, ho hem posat molt suau, molt tou. Som curiosament una societat poc rebel, progre però més dòcils del què havíem estat mai.

Sembla però, i tornant amb el tema dels immigrants, que tinguin els valors i les directrius molt més sòlides. Aquí s'exemplifica en les botigues 24 hores, etc.

Sí, sí. Jo crec que és així.

Quina repercussió cara al futur en la fisonomia del país pot tenir aquesta barreja entre els nostres valors més estovats i la duresa dels que venen de fora? Hi pot haver un conflicte i es pot dificultar per això la integració?

D'aquí quatre dies els catalans veurem que si no ens espavilem, els nous catalans ens passen al davant. Ara nosaltres no volem treballar els dissabtes, no volem treballar els diumenges, no volem treballar a la nit. Jo ho entenc eh, és ingrat. Doncs, alerta perquè hi haurà qui estarà disposat a treballar en aquestes hores i ens anirem trobant una mica fora de joc. A l'escola és difícil saber què passarà perquè també hi ha altres factors i condicionaments amb molta rellevància. Pel què tinc entès, pel què em diuen, jo veig que hi ha població immigrant que s'ho pren molt seriosament això de l'escola, jo veig que qui té escola i l'aprofita. Els pares esperen molt de l'escola. Nosaltres a vegades sembla que no esperem res.

I els polítics? Quina responsabilitat de projecció i organització hi pot tenir una classe política com la nostra?

Doncs en part són l'expressió del conjunt de la societat. Perquè ells mateixos - ni que jo cregui que tenen idees prou clares - segurament els espanta fer un discurs més dur, més exigent. Jo estic segur - absolutament segur - que amb un discurs més exigent triomfarien més. Que la gent està esperant algú que els parli amb més autoritat, algú que els digui que això no pot ser i que la vida és dura i no es pot anar d'aquesta manera. I un discurs més exigent crec que funcionaria perquè en aquests moments hi ha una consciència prou ample de que això no pot ser i aquesta mena de “deixatament” no porta enlloc. Per començar molts joves, que segur que els més exigents si se'ls demanés més risc i se'ls fessin propostes més agosarades, s'hi apuntarien. No ens podem comparar amb els Estats Units però hi ha alguns paral·lelismes. Per exemple, en aquests moments un Obama que fa un discurs d'una alta exigència moral i de responsabilitats. No fa un discurs de “us ho resoldrem tot i us prometem això i allò”. Diu exactament al revés, molt més proper a aquella frase de “no demanis el què el país pot fer per tu sinó què pots fer tu pel país”. Una idea de que les coses es poden fer si ens hi posem, si ens hi involucrem.

Aquí hi ha en José Montilla i a Espanya en Zapatero. Són les darreres expressions d'un tipus de populisme al costat del què és a Europa altres dirigents com Merkel, Sarkozy i Cameron? Fins i tot ara mateix en aquest moment de crisi plantegen un adéu a la social democràcia com s'entén... És cert que triomfen més ara mateix els d'aquest altre estil.

Jo crec que sí. Aquí perquè tenim alguns prejudicis ideològics però crec que el Sarkozy és un tipus molt interessant, com per parar atenció a les coses que diu. I no dic que sigui una cosa molt coherent, però a mi m'interessa molt el tipus de plantejaments que fa. Efectivament el Zapatero és a les antípodes d'això. Montilla és una altra cosa. Montilla no aquells grans discursos tipus “Capri” que feia Pujol, però és de la corda del Pujol. És més Pujol del què sembla, d'aquesta concepció de la vida, de tenacitat, de persona que creu en la importància de la superació personal. Amb poques excepcions, a mi m’agraden els discursos de Montilla. I, en canvi, crec que la societat catalana és molt plena de prejudicis: de pseudoprogressisme tou, antiamericà, anti... i no ens ajuda gens a entendre el món que ve, que serà molt diferent del què hem vist fins ara.

Ja entrant a Catalunya, situant aquests plantejaments de parlar més clar i amb més autoritat, podríem entendre doncs així la teva adhesió a en Carretero?

A veure, un matís que t'he de fer necessàriament. Jo no he pres posició per Carretero. Hi ha coses que m'han agradat i quan una cosa m'ha agradat l'he dit. Jo no estic vinculat al Reagrupament ni a cap latre moviment polític. I no ho estic perquè em sembla que pel meu paper – modest paper però en fí, cert paper public – no puc renunciar a la llibertat de dir en tot moment el què em sembli. No em puc lligar a les necessitats estratègiques de cap grup polític, tampoc dels que em cauen bé. Per tant, em vull sentir lliure. Fins i tot per dir que Esquerra Republicana ha defraudat profundament la societat catalana i una bona part de gent que li va donar suport. I possiblement qui ha fet un discurs més regenerador ha estat Carretero. Ara, no el conec prou. No sé si darrera Carretero hi ha un model de país. El què passa és que un dia vaig fer un comentari sobre en Carretero perquè l'acabava d'entrevistar el Bassas i va dir “perdoni, hem d'acabar a les 9, perquè a les 9 entro a treballar”. I jo vaig dir, “un polític que et diu “jo ara entro a treballar i no puc perdre temps” és algú que quan parla connecta amb la realitat quotidiania”. Jo vaig dir “se l'entén”. Una mica com li passava a Carod abans d'entrar al govern, que parlava un llenguatge que era clar, directe i entenedor, menys calculat.

Llavor, tornant al context general de la pregunta jo crec que ens falten líders no més forts, però sí més clars, més valents. Uns líders que siguin capaços de reclamar més exigència, de ser capaços de liderar aquesta autoexigència, de crear confiança. Una societat molt complexe i per tant l'aportació de cadascú de nosaltres és més important que mai. L'ajuntament no és qui ens netejarà els carrers, haurem de tornar a passar l'escombra: és una exigeració per mostrar la implicació. Però aquesta mena de nou rics que hem estat des de fa vint anys no ho podrem seguir sent. El món no ens ho permetrà: la competivitat,... Per tant, haurem de passar l'escombra si volem el carrer tan net com voldríem.

En aquesta independència que reclames o reivindiques com a articulista, en alguns casos t'has trobat involucrat en algun procés judicial arran d'una opinió,...Creus que té cert perill o està més controlat a Catalunya que en altres contexts o països? Hi ha una llibertat d'expressió molt oberta o s'arriba a vetar i hi ha molt més sectarisme del què sembla?

La pitjor censura és l'autocensura. Els marges de llibertat són molts més grans dels que ens prenem. La prudència, el negoci, el càlcul del què ens convé és el què ens fa covards. Per això jo defenso una idea molt clàssica del paper de l'intel·lectual, del pensador, que es fonamenta en aquesta independència. No pots estar pendent de si la teva crítica et pot perjudicar a tu o alguna de les coses que estàs fent. Jo estic lligat de mans en algunes coses i en alguns no m'expresso perquè no crec que sigui honest ser art i part. I en algunes coses sóc molt prudent per una qüestió de no voler repicar i anar a la processó. La independència de què parlo –i que intento practicar- no és mai completa, total: és un projecte, un objectiu per anar més enllà, per vetllar que no te la retallin. Jo crec que de llibertat d'expressió n'hi ha més de la què utilitzem: si ets independent, es pot dir gairebé tot.

Entrevista a Gerard Quintana

2008-06-22T12:33:00.000+01:00

“La mentida és l’oli que acaba surant sobre l’aigua”, porta escrita una de les pàgines del llibret del seu darrer disc, “Treu banya”. I penso que aquesta per força ha de ser una de les seves divises essencials per encarar la vida, artística o no, si és que hi ha diferència per ell. En Gerard Quintana emana calma quan parla, i quan canta, honestedat. Un cantant per regla crec que hauria de ser la cara visible d’un grup en els seus trets principals, la imatge que porta el ritme de l’espectacle en directe, i en rock, això es podria multiplicar per 5 sense problemes. Ell ho era, i per això deu sobtar més encara el canvi que ha fet; que el mateix que encisava jovenetes cantant el Boig de la ciutat movent els malucs sigui el que ara alterna poesia amb cançó d’autor. Però l’honestedat és tenir per camí fàcil poder afusellar una vegada rere una altra la fórmula dels antics èxits de Sopa de Cabra i no fer-ho. Altres grups en canvi, entre maquillatge i cortines de fum, són l’estampa d’una joventut de llarg rendiment econòmic i poca evolució artística. Continuen omplint: hi deu haver espai per tothom. “Però el rock anava d’una altra cosa quan va començar” – m’exposa en Gerard al bar del barri gòtic on havíem quedat. Quan m’acabo el cafè, em diu que podem anar a un petit pis que hi té a la vora. És en un edifici antic i d’una gran escalinata interior, freda, que contrasta amb el sostres baixos de les estances. Al menjador, en uns sofàs arran de terra, les hores hi llisquen esmorteïdes, tocades per la mandra. És un racó personal i com més me’l miro més entenc perquè en diu el seu cau. “Tothom necessita un lloc on expirar alguns moments tot sol, o simplement reposar les emocions del dia a dia”, conclou. Així les preguntes, en aquest cas, no poden ser gens rígides. Encenem els micròfons i ell aprofita per posar música de fons. Curiosament, no en parlarem massa de la seva.

Hi ha un tema d’aquest darrer disc que es diu “En Pau”, a tu també se't veu molt tranquil. Sembla un contrast molt gran pel què sol ser un cantant de rock.
Segurament si jo només fos un cantant de rock, doncs seria una foto a la portada del nou disc. Però com que hi ha una persona que ha fet un procés i tal, com qualsevol altre, en el fons sempre penso que quan canta a alguna cosa, a l’amor. Quan algú canta “sentir-se en pau” és perquè necessita escoltar-ho un mateix. Un mateix és el primer que necessita sentir allò. Aleshores per mi el rock sempre ha estat un estat d’energia alt en el qual he entrat i n’he sortit, també de l’apreciació que en té la gent. Sóc una persona que ve de la paraula: vaig entrar en el rock com a lletrista i sempre he tingut la sensació de ser – tot i que les paraules i les etiquetes marquin molt – un cantautor en el món del rock. Sempre el què feia en el rock i Sopa de Cabra era defensar els textos, defensar el valor de les lletres, el nivell mínim important, de vegades en una certa dimensió entre cometes literària fins i tot. Aleshores jo crec que un és molts, tot i que a vegades la gent només coneix un dels molts que ets.

En aquella cançó que es diu “M'enganxo”, que deia “quantes coses en aquest món podríem ser i no som...”. Què creus que series si no fossis un artista?
Vaig passar tota la infantesa enganyant els adults quan em deien “què vols quan siguis gran?”. Com que no tenia ni idea i el què se m’acudia era molt agosarat, ser escriptor. Aleshores els enganyava, els hi deia bomber o astronauta, el què els agradava sentir. Per tant, no m'ho imagino. Quan algú em pregunta quines són les teves aficions o hobbies, dic que no en tinc, ja que dels meus hobbies o aficions n’he fet la meva feina, per dir-ho d’alguna manera.

Tens la sensació que les etapes es tanquen totalment.
Sempre hi ha punts d’intersecció. Sobretot, vèncer les inèrcies davant d’un canvi sempre és difícil. Sembla que t’aguanten davant d’aquella sensació de vertigen davant del full en blanc o una nova etapa. I després d’aquest punt d’intersecció i un procés de reflexió penso que neix un nou camí. Quan un mira enrere a vegades és difícil reconèixer-se: amb el nen de set anys o deu, fins i tot amb el de vint o vint-i-dos que començava amb aquella banda que érem els Sopa de Cabra. Però la vida i la història, malgrat que ho hem organitzat així, no es mou en dates i calendaris. Abans d’un fet sempre hi ha tot un cau de cultiu en el qual col·labora molta gent, per tant per simplificar establim dates concretes, però... Sopa de Cabra es va acabar el 2001, no sé si a l’octubre o al novembre... o no es va acabar, perquè les cançons continuen vives en molta gent... o es va acabar abans, ja que la decisió ja l’havíem presa un any abans,... Aleshores més enllà d’aquelles dates o d’aquell dia concret sempre hi ha un espai d’intersecció entre un moment i un altre, entre una vida i una altra.

El fet d’agafar un camí diferent en una indústria com la musical, en què hi ha públic creat que sap l'estil que va a buscar, hi ha la sensació que per l’artista això pugui ser un preu a pagar?
Recordo el primer disc, Senyals de Fum, que vaig fer amb el Quimi Portet. I després, quan vaig fer les Flors de Sal i vaig assumir tota la responsabilitat i em deia que li havia agradat molt, deia que no podia carregar-me o matar aquell personatge, que la responsabilitat no podia ser meva. Havia de ser meva, això està clar. Sempre hi ha un moment en el què dubtes, la gent ho entendrà? Et seguirà?, però crec que un no ha de deixar mai de fer el que sent i del que està convençut, perquè és la única manera de tirar endavant i aconseguir estar en pau a la llarga. D’impostures n’hi ha moltes i poden funcionar, però segurament no hi ha res més tràgic que tenir èxit amb una impostura. Aleshores un ha de ser el seu sentiment més cert perquè l’has de defensar dia a dia. Tampoc penso que el meu passat fos el rock i ara estic més proper a la cançó d’autor, sinó que el gust per allò que he fet existeix i això no vol dir que un altre dia vulgui tornar a fer un projecte més de rock, amb tota l’experiència i bagatge que ara tinc. Ara estic en una intensitat més propera, i també a nivell de vida és més familiar.

Hi deu haver artistes que són més aïllants entre les seves vides i obres també.
Sempre n’hi ha, però en mi és més allò del teu moment. En el fons la música és una forma d’expressar el que m’afecta, el que se’m queda a dins, el que tinc ganes de compartir. Tot això neix del meu moment, i en aquest cas és molt proper als meus fills petits i això em dóna molta més tendresa i proximitat. Quan estava a Sopa tot sorgia d’un altre ambient, de carrer, de casa ocupada, de confrontació directe amb moltes coses que volíem canviar. Ara segurament em trobo en un altre moment vital i això s’ha de traduir; seria estrany que sonés igual que abans.

Aquest disc és una nova etapa en la teva discografia personal, un disc de quatre parts. Avui en dia quan el què sembla que es porta és la cançó solta, o l'mp3 amb Internet, reivindiques el disc com a viatge?
Quan et decideixes de tirar endavant un projecte que t’ocupa un any de la teva vida, cada vegada més el què vols fer és mimar-lo, mimar aquell any de la teva vida. Aleshores en aquest cas, sobretot ara que tinc la sensació que el suport està desapareixent – la gent escolta música sense comprar el CD, cassette, vinil, res d’això...–, tenia ganes d’apropar-me al format que a mi em va fer d’alguna manera enamorar de la música: el vinil. Fins i tot amb Sopa de Cabra el disc que vam tenir més celebrat era un doble vinil que es deia Ben endins, i el jo que vaig establir també al voltant del concepte, jo crec que si treus un disc i les cançons han d’estar allà convivint jo crec que han de tenir alguna relació. No sé si la gent ho entén així, però em sembla que tendim un altre cop a allò que va donar a la música popular a mitjans dels cinquanta, el single o senzill, les cançons soles. Aleshores estic aprofitant abans de que – fent broma – la manera d’entendre la música sigui aquesta. Un disc com aquest “Treu banya” és més una obra de concepte, que s’ha plantejat com un recorregut amb principi i final, evocant aquells grans discs i aquelles grans bandes. És la música que em va tocar escoltar quan m'hi començava a dedicar.

També hi podem trobar tant lletres teves com poetes catalans contemporanis. Com decideixes aquesta alternança? Pot fer el projecte menys teu o personal això?
No, en absolut, perquè aquesta idea de construir un recorregut, de la visió aquesta del cargol treu banya que va a un temps molt diferent al nostre. És aquest apartar-se una mica de la tribu, un cargol autònom amb la casa al damunt, sempre apuntant enlaire, amb les antenes. És molt orgànic: intento trobar l’ambient i les estacions de l’any i les parts. I aleshores al fer el projecte amb aquestes premisses per davant, i diguéssim que la poesia les canto perquè m’han donat joc com per establir-les en aquest recorregut. De fet estic tirant endavant varis projectes al voltant de la poesia i segurament, tal com m’ho estic plantejant, serà l’últim treball mixta aquest; n’hi haurà després un solament amb poetes i un altre amb les meves cançons. El què buscava eren aquests punts de vista, aquestes fotografies, mirades o cargol imaginari. Tenia quaranta cançons i n’han quedat disset: no vaig posar per davant el tema de l’autoria, sinó el concepte del disc.

Creus que els cantautors d’avui en dia, a diferència d’altres èpoques com els seixanta o setanta, canten més d’ells mateixos que no pas de la societat en què ens toca viure?
Si, perquè potser ens hem adonat que els canvis han de començar per un mateix.

Em refereixo a que Dylan, per exemple, era el reflex o icona d’uns Estats Units dels 60, Brassens de França; el cantautor potser agafava la bandera de la catarsi social per a reivindicar segons quins canvis.
Sí, i segurament també perquè ho hem de lligar a moltes altres coses. El paper de la política i de les ideologies és un altre en aquest moment. Els canvis i les eines pels canvis no són tant dogmàtics i ideològics sinó que són més individuals, interiors, fins i tot diria espirituals. En un moment en el que sembla que cada cop es vol incitar menys a la gent a pensar, en els sistemes educatius on hi havia assignatures com la Filosofia, i tot això està desapareixent, la sensació és que aquest és el tipus de mancança que tenim. El paper del cantautor és sortir d’aquest espai. De la mateixa manera que jo conec la poesia i et puc recitar poemes de Quevedo, no perquè me’ls ensenyessin a l’escola sinó perquè els vaig sentir al Paco Ibáñez, o puc recitar poemes de Papasseit que vaig sentir a l'Ovidi o al Serrat, de vegades aquest espai que no hi és en l’entorn més directe, d’alguna manera aquest espai s’està ocupant, de la mateixa manera que els poetes amb la música i la cançó van ocupar, segurament ara té una transcendència més profunda.

Perdem la individualitat de fer-se a un mateix tot i que de vegades la sensació sigui que tenim més opcions que mai?
El què és cert és que abans hi havia uns canals molt concrets i tota la informació arribava de la mateixa manera a tothom, i ara els canals s’han obert per moltes vies. Aleshores estem en un moment d’una certa dispersió, diria jo. No penso que sigui millor o pitjor, abans la joventut feia una revolució més ideològica i ara és més tecnològica. Això ens portarà a un camí més individual o a una societat més individualitzada. L'important és on anem a parar, i a vegades tinc la sensació que hi ha coses que només pot fer un mateix. Dins dels col·lectius moltes vegades evitem fer aquests processos individuals: moltes vegades quan l’home es troba sol busca companyia perquè sí. Aleshores sols no acabarem d’estar mai amb nosaltres...d’alguna manera és bo confiar en el procés que hem de fer, tot i que potser no ens porta al lloc on desitjaríem, per patiment, però evidentment haurem d’arribar el moment en què reaccionem, si el què anem veient ens col·lapsa. M’agradaria pensar que tot és a fi de bé.

Estàs en molts projectes a la vegada, girant el disc, el què planteges de poesia musicada amb l'Orquestra de l'Empordà i atenent altres propostes. No trenca aquest ritme amb tot això?
Tot es basa en trobar els espais. El fet que en una mateixa setmana pugui estar en tres o quatre llocs fent moltes coses no vol dir que visqui d’una manera accelerada. Puc estar fent feina aquí i allà, però com ara: que en lloc de donar vint minuts per fer una entrevista, ens hi haurem passat dues hores i mitja, tot i que tinc un concert i he de dinar. Això no vol dir que m’hagi d’estressar. Encara que la ment hagi d’assumir que s’han de fer vint coses en una setmana, m’ho prenc com que s’han de fer vint passes diferents al cap del dia, i això no ens produeix vertigen. Si comptéssim les passes que hem de fer al cap d’una setmana potser ens en faríem creus. Osti, ara hem de fer totes aquestes passes en una setmana? I potser les hem fet sense adonar-nos-en, i ens portaven a algun lloc.

Tota la vida i tot el funcionament el fem a través d’estadístiques, de xifres que tampoc són certes: ja que al cap i a la fi si algú té dos cotxes i jo cap, en tenim un cadascú. Doncs més enllà d’això, portar les coses en un pla més de present i més natural,... durant molts anys a pagès un senyor conreava no sé quants camps i feia tantes hores de treball i segurament no pensava en que ho havia fet tot de cop, sinó patata a patata. Crec que s’ha de tornar a un ritme més natural, però bé, això forma part d’una elecció personal.

Si ho pregunto al revés, només em queda demanar-te què et preocupa.
Em preocupa? Uff... (s’ho pensa). Preocupar-se vol dir ocupar-se abans, no?

Sí, o tenir la ment ocupada en un possible obstacle.
Em preocupa fer les coses bé, amb qualitat i disfrutant-les. Viure en un entorn més o menys equilibrat i feliç, però potser no em preocupa tant com abans coses potser que no puc afectar sinó que amb el temps vaig entenent com posar els límits i les energies.

Publicada a "La Veu de l'Anoia" 21 de juny de 2008

Entrevista a Toni Albà

2008-06-06T19:34:00.006+01:00

En Toni Albà porta gairebé 30 anys, allò que figuradament es diu, dalt de l'escenari. S'estrenà a França amb l'obra “Opération Fu”, que giraria per més de 30 països, i quan torna a Catalunya, després d'algunes produccions pròpies, el coneix el gran públic en aquelles imitacions que tant ens fan riure. No ho hauria dit pas, la televisió escapça les personalitats amb la mateixa facilitat que les realça vertiginosament; fins a vegades, de cop i volta, desapareixen, i dius: què se n'ha fet d'aquell? Silenci absolut. De ser “el Rei” que tots hauríem volgut, pots passar a ser desterrat per l'audiència o “criteris professionals”. Sovint, ens fan valdre l'últim pla al valor de tota una trajectòria, i llavors, quan ens el retrobem al teatre, la sorpresa és encara més grata. La feina d'actor, quan s'ha hagut de treballar com en el cas del Toni, que ho acaba fent tot, et porta a la satisfacció de la globalitat: el món que has creat, a part de ser la xauxa i la riatlla que desvetlla “Protocol per a Camaleons”, és un meticuós joc de tasques: escriure, actuar i dirigir. També pintar i serrar, com ens revelaria després. L'humor, súbtil o desinhibit, és tan fràgil en la seva creació, que per força quan ens arriba en forma de gàg fa que ens trenquem de riure.

En acabar la funció de dissabte, al teatre de l'Ateneu, em colo a la zona que en diuen “entre caixes”. Les cortines resguarden uns metres per on els actors es preparen, moments abans, per entrar i sortir de la tarima. És on també em rep en Toni després d'atendre algunes fotografies. Està esgotat però no perd el somriure. El ritme d'aparició de personatges és raonablement superior al d'un espectacle habitual, els maquilladors, que solen ser en els camerinos, són muntats provisionalment en aquella zona. Mentre comencen a desmuntar-ho, ens asseiem a dos tamborets en una sala a part. És una llàstima que per aquelles respostes en què fa una breu imitació no es pugui escoltar la seva veu. El còmic, quan desenvolupa els recursos, per força els ha de fer servir.

“El protocol per a camaleons” és una obra en què a més a més d'actuar tu estàs amb un equip amb més gent. Tu ja ets de per si moltes persones. Com t'hi trobes en aquesta etapa?
No és que sigui nova sinó un repte que ens vam posar fa tres anys quan acabava de fer el programa de televisió “Societat Imitada”. Just acabar la tele vam dir “agafem un temps de descans, perquè va ser molt esgotador, o comencem una obra de teatre?”. I sí, una obra de teatre. Teníem la companyia, havíem fet la creació. Els trotams, que són quatre dels actors que has vist; ells havien fet la seva pantomima, que encara l'estem venent. Després hi ha l'Arcadi que fa de Coronel Montoliu. I vam dir anem a preparar-ne una per tots sis. És una miqueta diferent. Volíem fer molts personatges i transformisme, amb un condicionant que hi hagués els personatges de la tele que jo feia; inventar-nos aquest protocol.

Els que fas tu mateix, són personatges que t'emportes cap a casa o el què es sol dir “t'endus la feina la casa”?
Home, me'ls escolto molt. Tant el Papa com el Rei o el Carod, que aquí no surt però. I d'altres que aquí no he fe tampoct. Quan estàs allà amb el Bruno i tota la resta, al Polònia, et surt imitar els altres i en molts pregons també hi faig barreges de personatges també. Encara que no són els que jo faig, si em diuen “escolta, fes no sé... l'Acebes”; (parla amb veu d'Acebes), “Estoy pensando en qué ETA continua atentando”, i et vénen de seguida. O, “anem a fer una esferificació“ (veu de Ferran Adrià), i bé, et van sortint.

De tota manera, la figura del Rei és potser la més coneguda per part teva, i que potser li tens un agraïment personal més enllà del què podria tenir el Toni Albà més ideològic que va defensar en Jaume Roures de la crema de fotos, no?
(riu), Sí, sí. Per mi és un personatge teatral, tant a la vida real com a la ficció. És un personatge que me'l miro des del punt de vista teatral i és fenomenal, perquè porto sis anys fent-lo.

Des del programa “Set de Nit”.
Des de “Set de Nit” concretament el 7 de gener del 2002, imagina't si m'enrecordo.

La televisió ha ajudat en el teatre o a obrir noves portes, o és més a l'inversa?
Sí, i no. De fet, potser a l'inversa, perquè tele tele així vaig començar a fer-ne al 1992 amb l'Emili Aragón. Ja n'havia fet abans, esporàdicament i molt puntualment, i després des del 2001 al “Set de Notícies” i “Set de Nit”, i després ja amb “el Terrat”, l'Andreu Buenafuente, Polònia i el què ha vingut. Però jo fa 28 anys que faig teatre, la resta ha vingut més tard i és d'a més a més. Sí que ha obert la porta a les imitacions, tot i que a “l'Ombra”, al 1994, ja feia imitacions però era sobre gent com jo. Anava sobre un actor que es dedicava a substituïr actors i imitar-los, a la vida real. Aquí, en canvi, intento fer un altre tipus de treball, aquest pobre que és l'Osorio, cap de la casa reial que intenta imitar el Rei i té aquest patir en el personatge. “Estoy sobrepasado por los acontecimientos” (posa veu de Rei).

És on disfrutes més en el teatre. T'has format a França, a l'escola Jacques Lacaq, on també hi vas fer un curs d'acrobàcia? Com és això?
Sí, acrobàcia n'havia començat a fer l'Institut del Teatre, després amb el Rogelio Rivel, i a París on em van ensenyar moltes tècniques de cocentració i interpretació molt necessàries,... però ara sóc incapaç de fer-ho, perquè en tinc 46, però en aquell moment em van ajudar moltíssim a nivell teatral, per fer salts i estirabots damunt l'escenari.

Tot deu col·laborar a crear el “showman” que interpreta tots els personatges i caricatures del Polònia o fins i tot en les teves obres.
Sí, mira, l'avantatge de ser actor, comediant, pallasso o digali com vulguis, és que pots fer tots els rols del món.

Vé de petit això, tal com es sol dir?
Jo era molt pallasso de petit, volia ser biòleg. Volia ser veterinari de petitet, després havia volgut ser biòleg i etòleg. Tot l'àmbit dels animals, naturalista, és una cosa que m'agrada, i no vaig poder-ho fer perquè les mates i la física,...

Hi ha alguns personatges que una mica animals sí que són.
Bé, una mica sí. La feina d'actor és saber fer de tot: des de planxar fins fer anar la mola, fins a soldar, treballar la fusta. Tot el què portem ens ho hem fet nosaltres, tot, tot, els mecanismes, el cusir,...

Els personatges ficticis o imitats, com es construeixen?
A partir de l'observació, sempre.

Però hi ha uns passos, donant més importància a la veu que a d'altres aspectes?
No sempre. A vegades t'enamores d'un personatge per com camina, per com es comporta. Per com xerra o belluga, per com s'expressa amb els demés. Per com es comunica o no es comunica. Per moltes coses diferents que t'atrauen d'un personatge. I quan estàs creant, et surt aquell, i pam, que t'agradaria fer d'aquella manera, i quan fas observacions de gent que passa pel carrer – en el qual et fixes amb tothom -, els hi acabes posant. Vas fixant-te amb entonacions i coses. No et sabria dir ara un discurs, però per exemple, amb la musicalitat de l'expressió agafes el personatge de seguida. Primer dius: osti aquest personatge com el farem, si és sosso i inimitable. Després, mica en mica hi vas trobant alguns punts. Amb el Zapatero el mateix, “Entonces llega un momento, en qué te pones a imitarlo, imitarlo” (veu de Zapatero). Encara que no sigui el teu, perquè el Queco el redoble, a mesura que l'han anat practicant molt, acabes quadrant-lo.

Acabes quadrant-lo segons el què els altres imitadors veus que treballen?
També. Jo sempre dic que allà els que tenim, evidentment el Bruno, el Cesc i el Queco, són brutals. Però la Mireia és brutal,...el Latre és un fenomen, perquè és molt jove, i té una capacitat per treure les veus. Després una altra cosa és el comportament que li facis fer al personatge, el joc que li facis fer escènicament, i els que hem fet teatre tenim avantatge en això. Jo per mi el Rei és molt important la posició, les mirades...(es posa tens i dret) Aguantar la màscara tota l'estona, jo seria capaç d'aguantar amb aquesta cara hores, dies si cal. (riu).

Després, en alguns casos deu venir de gust donar-li un parell més de voltes a la rosca.
I exagerar-lo molt, portar-lo a la comèdia en l'art. El què faig amb el Papa ja és un estadi de comèdia en l'art; “el papa, un pantalone” (posa veu de Papa). Saps el Louis de Funes? És aquesta màscara així, transformar-lo fins a una teatralitat més accentuada perquè sigui molt més capturadora de l'atenció del públic. Llavors arriba un moment en que atrau.

El límit on es situa, perquè de queixes imagino que se n'han degut rebre moltes?
No hi ha límit de voltes, només el sentit comú. La llibertat d'expressió és total i per tant no hi ha d'haver límits. El què si que hi ha és el sentit comú. Si per exemple acaba de morir tal persona, ens preguntem si la podem fer o no. Com riure-se'n: si caminant de puntetes o xafant fort. Si és el Pinochet no tindrem cap tipus de problema en xafar fort, i si és una persona estimada passant de puntetes per damunt. Però no passa res, no hi ha d'haver límit. Sinó no seria un dret fonamental sinó condicional.

I en aquest país potser l'humor també serveix per a dir alguna cosa necessària, a més a més de fer riure, esclar.
Sí, completament. Per acabar amb els tabus, vudus,... amb les bruixeries. L'humor és potser és una de les coses que ens fa més humans, tot i que el riure no sigui exclusiu humà. Se sap que alguns animals riuen, els primats sobretot. Però un gos qui no et diu que no riu quan està super content movent la cua i tal? Però segurament el poder riure'ns d'una cosa que recordem i tornem a riure,...Si expliquem un acudit i d'aquí doscents anys algú l'escolta i diu, “osti que divertit”, com passa amb Shakespeare. Tot i que sigui molt diferent del “Protocol per a Camaleons” que és un altre tipus d'obra o d'humor.

Sembla però que no agrada a tothom que s'imiti o es jugui així. El Polònia mateix ha estat acusat de fomentar la desafecció política. Què en penses?
Jo penso que si la política se sent afectada pel què fem a Polònia, malament va la política. Penso que els polítics han d'estar tranquils amb la seva feina i l'han de fer bé, això sí, professionalment han de ser... Mira, els que ho fan bé els que no se senten a parlar, els que fan la seva feina, no se sap qui són. Tu ara em diries, qui és el conseller de... Mira, el Tresserres, de cultura, que és una persona impressionant, un catedràtic que en sap, un savi, un bon gestor a més a més. Llavors hi ha molts polítics que dius “què fas?”. Llavors jo hi crec molt en la política, sóc un animal polític com ho és el ser humà. Ens hem d'entendre i els polítics penso que han de ser democràtics, perquè no tots ho són, però també gent que ha d'estar disposada a donar-se als altres perquè segurament guanyarien més en l'empresa privada. Senzillament els sous comparats amb els escombriaires segur que són molt, però que li diguin al Bill Gates, tot els quartos que ha fet.

Deixant l'humor de banda, quan fas teatre i fas obres com “La guerra dels fràgils”, què sents quan en lloc de riure fas tot just el contrari, plorar?
Bueno és diferent perquè... de fet, m'encanta fer riure, evidentment. El què intentes però és emocionar l'espectador, mostrar-li coses que potser coneix com és el cas de la guerra però no cada dia la veiem. Sí a la tele a vegades, però parlar-ne des de dalt de l'escenari i fer-ho creure des de dalt de l'escenari, en un art tant primitiu com estar explicant una història al costat d'un foc. És una cosa que encara ens meravella com una cosa que uns senyors es creguin una cosa que passa dalt de l'escenari i és mentida, perquè a mi no m'ha passat res avui. He fet veure que m'escanyava, que no sé què, però no passa de veritat. Suar en viu i directe que ens poguem equivocar i sempre passa, allò que en el cine no passa quan es diu “talleu, no es bona” i tornes a començar.

De fet, l'escriptor hongarès Sándor Márai deia que “Un actor dalt de l'escenari, sense públic, és un foll que fa ganyotes”.
Pitjor, no existeix. Un actor dalt d'un escenari sense públic no existeix. És jo creant les meves obres a casa, que em permeto de fer i explicar... Jo de fet a casa sóc el que explica més acudits dolents del món, perquè n'explico molts de dolents. Es clar, a l'escenari se'n veuen uns, però se n'han hagut de descartar deu abans.

Publicada a "La Veu de l'Anoia" 6 de juny de 2008

Entrevista a Joel Joan

2008-05-31T12:47:00.004+01:00

De ben segur que si existís un star system català en Joel Joan en seria un dels més clars exponents. "Glamour a la mediterrània", potser farà riure a algú la frase, per pintoresca i perquè sembla que no vagi amb nosaltres, però si es tracta de no saber-se veure sense els referents aliens, ell no és res més lluny d'aquesta actitud: no s'està de proclamar amb normalitat i desinhibició tot allò en que creu. Fins i tot, en les seves sèries "Plats Bruts" i "Porca Misèria" hi ha introduït algun fragment de diàleg polític o proclama de catalanitat. No se'n calla ni una i això l'ha portat, on la declaració balancejava entre el què és políticament incorrecte i el malentès, a haver de rectificar o tirar-s'ho a l'esquena. Em sembla, que si el Joel Joan jugués a futbol, seria un magnífic davanter; seria d'aquells que no s'esborren del partit, però que quan tenen la pilota tampoc la passen fàcilment, fins que s'acaben d'agradar, i si són prou hàbils, vé el gol, o la perden inexplicablement amb la desaprovació de l'afició. Els hi bufa, però precisament aquest marge d'acceptació del ridícul és el que després, quan triomfen, els fa dels més admirats. Això em fa pensar que si la política catalana, tan plena de moviments tàctics i porucs, permetés fer-hi canvis com si d'un partit de futbol es tractés, algú encara proposaria fer-hi entrar un actor en lloc d'un polític. Al cap i a la fí, segons quin personatge potser no es notaria tant el canvi - pensem en l'èxit del Polònia - però tractant-se d'actituds, amb en Joel Joan és força segur que sí. En l'ocasió d'aquesta entrevista, el trobem per a parlar principalment del seu tema, el teatre. Ha vingut a Igualada per a presentar la seva darrera obra "Intimitat". Són minuts abans de començar la funció i tenim el temps just per a intercanviar impressions sobre la seva carrera i el moment actual.

Aquesta darrera obra, Intimitat, ja l’havia dirigit Javier Daulte al Lliure de Gràcia el 2001, i amb la Clara Segura també hi havies treballat abans. Com pots dir que va l’experiència?
El muntatge em va fascinar. I amb la Clara ja hi havia treballat en l’obra “Ets aquí”, dirigida també per Javier Daulte, i en aquest cas també escrita, també vam treballar junts a Porca Misèria. M’hi sento molt bé, perquè a més és una companya molt fantàstica, molt bona persona i molt catxonda. Ric molt amb ella.

Així potser no seria el paper idoni per Intimitat, si és una parella que té una crisi.
Amb la Clara no ho havíem fet mai això. Havíem estat companys de feina de fa anys i moltes coses però mai un matrimoni en crisi. En aquest sentit l’obra és molt interessant perquè hem hagut de treballar-ho; fins i tot improvisacions sobre els personatges, com es van conèixer fa sis anys, per entendre una relació en parella i després trencar-la.

Després de tantes obres, des de Kràmpack que va marcar un punt d’inflexió, com notes ara el canvi en cada nova que actues?
Home, vaig notant potser més tranquil a l’escenari. Sobretot el canvi primordial que noto, abans i ara, és que no és tant important fer-ho bé o quedar bé, sinó quedar content. No pateixo tant com abans.

Has treballat molt en sèries de televisió, encara es recorda molt Plats Bruts o Poble Nou, més enllà de l’èxit més recent de Porca Misèria. Trobes que has madurat més la professió davant la pantalla o a l’escenari?
Davant i darrera de les pantalles i les càmeres. He treballat molt més a la tele. Vaig currar moltes més hores que al teatre. Al teatre m’ho passo molt bé i també és molt dur perquè fer una obra d’Ibsen, que dura 3 hores, també és molt dur. Però si sumes el conjunt d’hores que he dedicat a la meva vida n’he dedicat més a la televisió que al teatre.

El què és un canvi, imagino, és el treball amb la pròpia productora, dirigint i escrivint. Perquè sortir del rol d’actor i entrar en les altres facetes?
Sí, perquè la feina d’actor és molt divertida però depèn d’altres feines i d’altra gent i en el fons és molt vulnerable: tu decideixes molt poc, què vols i què pots fer. Els actors poques vegades decidim i això no deixa de ser una mica frustrant i és el què m’ha portat a mi a escriure guions, i a intentar que el producte final que en sortís fos més coherent del què a mi m’agrada.

Has estat cantant, tant al disc de Porca Misèria com amb en Gerard Quintana a “Secrets Compartits”. Pot anar a més?
Molt esporàdicament es compaginen. Sí que he cantat, algunes cançons, però no he tret cap disc, encara. Un dia ens podem trobar una sorpresa, però no, no. He cantat perquè en Gerard m’ho va demanar per aquest espectacle. M’agrada molt cantar i quan m’ho proposen m’ho penso. No ho aprofito per fer diners o per intentar fer-me famós, sinó pel meu propi plaer.

De totes aquestes branques artístiques que fa Joel Joan, quina assignatura quedaria pendent, o si diguéssim, fem una classe de com ser Joel Joan, què hi diries?
No, no (riu), no recomanaria ser Joel Joan, no. No tot és perquè volgués fer-ho sinó perquè m’hi he trobat. De totes maneres ara estic més pensant en fer cinema i ja he dirigit una pel·lícula, però en vull dirigir una altra i aquest és el meu nou repte.

També recentment has estat escollit nou president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya. Com es planteja?
Bé, bé. No sé si te n’has assabentat però ara també estic amb el premi de cinema català, del qual també en sóc president i espero que el projecte sigui un impuls al cinema en català i a la seva promoció.

La pel·lícula de Woody Allen de Barcelona, en la que també hi has treballat, es projectarà tan sols en català i anglès a Catalunya. No cal que pregunti què en penses, no?
No sé si sortiré, però hi he estat treballant, sí. Això va dir el Jaume Roures, que a Catalunya només es projectaria en català i en anglès. Subtitulada al català i doblada al català. Bé, ho celebro molt, això és el què hauria de passar en totes les pel·lícules.

El teu posicionament polític, com a co-escriptor del llibre “Despullats” amb Víctor Alexandre o amb la plataforma Sobirania i Progrés. Quin és l’impuls que et va ajudar a fer el pas de manera pública i situar-te com a referent? Va ser el Víctor Alexandre un dia que em va trucar quan estava fent Plats Bruts i em va dir que estava fent un llibre d’entrevistes i va ser aquest precisament que em va treure de l’armari, i un cop dites les coses, doncs ja està oberta la caixa de Pandora. No ets pots fer enrere i el què si que és cert és que la gent que tenim una responsabilitat pública i l’oportunitat que se’ns posi un micròfon, em sembla que ser sincer i dir respectuosament el què penses és un acte purament democràtic i de higiene pública, no? El què pensem és una cosa que en aquest país encara no s’acaba de dir, això ho heretem del franquisme, el “no t’emboliquis” i passa desapercebut. I encara molta gent em diu lu valent que arribo a ser per dir el què penso. És un punt de vista molt democràtic penso.

Sí, és democràtic i és un acte de valentia, però darrera d’una declaració de principis com aquesta es deu tenir en compte que no totes les portes poden continuar obertes.
Sí, però quines portes pot tancar? El José Luís Moreno? Les portes d’un mitjà de comunicació que rep influència de poders polítics contraris. No, això no passa.

No passa?
He fet entrevistes a tots els mitjans i he treballat a la ràdio pública i a la televisió pública, a Espanya i Catalunya. Per sort al nostre país dir el què pensem és cada vegada més normal. Ara ja no se’ns acusa de ser criminals. Si les portes que se m’han de tancar són les del José Luís Moreno, és que ja ni hi penso, de veritat, en tot cas ja estaven tancades abans.

Publicada a "La Veu de l'Anoia" 31 de Maig 2008

Entrevista a Vicent Partal

2008-01-24T11:14:00.011+01:00

La secretària d'en Vicent Partal m’havia citat per a aquesta entrevista a les deu del matí, al seu despatx. Vilaweb és, per a aquest valencià establert a Barcelona, gairebé casa seva. Més tard, ell mateix em reconeixeria mig en broma, tal com es solen dir les coses quan són veritat però no s’acaben de poder admetre, que ja el comencen a considerar de la família. Bromes apart, es tracta del diari electrònic més llegit de la xarxa. Va estrenar-se fa més de deu anys quan Internet començava a agafar volada, quan ningú sabia ben bé què significava l’e-mail i el .com, i avui és tota una referència avalada pel món periodístic i el nombre de visites. Físicament, el diari s’ubica en uns baixos prop de Drassanes. Unes grans finestres transparents, presidides per un logotip ataronjat amb la marca, permeten veure-hi tota l’agitació pròpia d’un mitjà de notícies. De fet, diuen els periodistes veterans que les oficines dels diaris ja no són el què eren, que abans amb les màquines d’escriure repicant cada tecla, sorollosament com a petits martells, s’hi respirava una emoció més densa; el soroll no atordia al bon periodista, sinó que li administrava la dosi de tensió que exigeix l’ofici. Aquest tòpic, sigui de dret o no un més d’aquells de la llista de coses que “ja no són el què eren”, no treu però que Vilaweb, actualitzant-se contínuament, i amb uns continguts innovadors que van des de les càpsules audiovisuals de VilawebTV o la xarxa de blocs MésVilaweb, sigui - per dir-ho també seguint el llenguatge mariner d’Internet - a la cresta de l’onada.

Un cop dins l’edifici, baixem unes escales i ens dirigim al seu despatx, on m’assec davant d’un escriptori ple de papers i llibres. “Perdona el desordre”, se’m disculpa, penso que innecessàriament, i tot seguit, em faig la pregunta: seria un ordre exagerat una mostra de temps buit que no està dedicant a la feina? No ho sé, però hi ha una mica tot el què suposo que el defineix: llibres de geopolítica, d’en Joan Fuster, de programació web,... fins i tot una foto d’un grup musical en blanc i negre. Quan tinc la gravadora a punt i m’aixeco per tancar la porta, em diu que no cal, que li agrada tenir-la oberta. Així, sense barreres entre el què passa a redacció, comencen les preguntes. En Vicent es veu auster tot ell, poc amant del luxe innecessari i que coneix bé el seu producte. Parla fluix, però no deixa de ser contundent. Així que mica en mica, passant revista als aspectes definidors del seu diari, Internet, i el catalanisme, s’hi descobreix una persona amb la tenacitat fèrria que ha de tenir un director, que a més a més de crear, ha sabut fer el què en aquest món tan competitiu és més difícil: actualitzar-se i créixer tot respectant els principis. Bravo Vicent!

Com estàs?
Viu! (riu) Estic bé, cansat. A final d’any sempre acabo esgotat però va bé.

La relació amb Vilaweb com la consideres?
A hores d’ara les meues filles fan broma que és la tercera filla. Portem tretze anys amb això i vam començar del no-res, al menjador de casa. Això s’ha convertit en un “tinglado” realment gros que a vegades no recordo ni el què feia abans. Jo entenc que la gent a la vida té un projecte. Hi ha gent molt excepcional que en pot tenir dos, però els éssers humans normals en tenim un i el meu és Vilaweb.

La gent normal té un projecte, però tu a Vilaweb hi has bolcat el periodisme, Internet i les tecnologies i el catalanisme. Una mescla on sembla que no s’hagi hagut de renunciar. Com s’ha portat?
Va venir tot molt rodat. El catalanisme és una cosa, i sempre explico que em vaig fer catalanista als catorze anys i que per tant són molts anys i ja tot el què faig en va impregnat i no hi ha manera de treure-m’ho del damunt. La barreja de la tecnologia i el periodisme si que va venir un poc diguem condicionada, però va ser fàcil. Jo vaig arribar a la tecnologia des del periodisme: en la meva vida anterior jo era periodista de política internacional que funcionava molt viatjant – sobretot treballava molt a l’Europa de l’est – i el meu descobriment dels ordinadors i de la xarxa era perquè els meus companys periodistes, especialment americans, sabien més coses que jo, i jo em preguntava què coi era això.

Eren els anys d’Infovista, Compuserve...
Abans i tot, a finals dels 80. Jo descobrisc que sobretot els companys americans, a través dels ordinadors tenen accés a notícies i em comence a interessar per ells. Entro a Compuserve, Internet, i és un moment del qual entenc que en aquella cosa que no se sabia exactament què caram era i què passava – pensa que quan va arrencar Vilaweb va arrencar Yahoo – també s’havia de poder fer periodisme.

Treballar per Internet en aquella època era una cosa de visionaris? Calia tenir una idea molt clara?
Jo lo de visionari sempre ho he rebutjat, perquè entenc que el visionari té una visió. Jo entenc que el visionari sap que d’ací uns anys passarà alguna cosa. Nosaltres no ho sabíem, nosaltres vam clavant-se allà dins, vam decidir que havíem d’experimentar i d’intentar traspassar al món d’Internet els principis periodístics que nosaltres sempre havíem proposat en la premsa escrita o amb la televisió on havíem treballat i a partir d’allí va anar siguent molt de casualitat. Realment no puc dir a l’any 1995 saber on anava, jo anava una mica a la pauta. Que si que hem tingut la gràcia de saber-nos adaptar i d’estar en constant renovació.

A Internet hi ha hagut diferents períodes de creixement important. Bombolles com les empreses .com, que es van desinflar. Això com s’ha viscut? No deu ser el mateix estar-hi al principi o que estar-hi ara. Es deu experimentar diferent.
Al principi hi havia molta il·lusió. Era una època molt bonica perquè tothom col·laborava amb tothom. Per a mi sens dubte la pitjor època va ser la de la bombolla: la pressió externa que rebies era molt gran; hi havia gent que venia a comprar Vilaweb amb unes idees surrealistes, però clar, te posaven molts diners sobre la taula i va ser un moment molt dur. I després el què hem viscut ha sigut una evolució molt lenta però segura.

Va ser un moment dur per la temptació econòmica?
Sí, home, esclar. Hi va haver un moment que era “me’n vaig a una illa deserta?” però el problema no era eixe. No vam pensar en cap moment seriosament vendre, però si que dubtaves de la capacitat. Perquè clar aquí n’hi ha una cosa que la gent no veu molt, però si que al costat del diari hem hagut de crear una empresa, i casi és més difícil crear una empresa que un diari. Com a mínim hi ha trenta persones que cobren a final de mes. D’alguna manera ha de fer que la màquina rutlli perquè això passi. Nosaltres venim del món del periodisme tan l’Assumpció com jo i no teníem una gran experiència empresarial. Ella una mica però jo cap. I llavorens clar, quan venia un tauró financer, pensaves “i jo què pinto aquí, en aquest mercat?”, “si jo no en sé”. Realment va ser un moment complicat.

Temps i constància donen la ráo, Vilaweb en nombre de visites és líder en català. L’organisme OJD és el què marca. Què n’opines d’aquest èxit actual amb Vilaweb TV com a darrera actualització?
Home jo estic molt satisfet. Tot i que jo sempre dic, i això està en les hemeroteques per a confirmar-ho, que a mi no m’importa molt ser el primer. Si som els primers fantàstic, tant perquè vol dir que el nostre missatge arriba a una quantitat gran, però l’interès és en la mesura que implica que les idees que jo defense o el model és àmpliament assumit. Però ser el primer, el segon o el tercer, no em preocupa: em preocupa fer bé la feina; tindre un model de diari, de qualitat, rigorós, amb una relació seriosa amb els subscriptors, i pense que, a més a més, si som els primers fantàstic.

El nombre de visites és el què surt normalment a primera plana, però també qualitativament seria el temps que inverteix cada persona, o la involucració amb el diari, que potser és el què pesa més.
Sí. Jo pense que en el cas de Vilaweb hi ha un fet curiós, o únic més aviat, que és aquest lideratge de visites que es correspon també a un reconeixement social enorme. Que digam: coses com el Premi Nacional de Periodisme, o el Premi Ciutat Barcelona de Periodisme, o el Premi Jaume I, al final són els reconeixements públics a un prestigi que jo crec que és bastant generalitzat. Jo crec que la gent quan mira Vilaweb, pot estar d’acord o no amb el nostre model, i això és cadascú qui tria, però tothom assumeix que nosaltres som una referència seriosa i important. Jo aquesta combinació és el què fa que Vilaweb sigui diferència; que no només tingui visites, sinó que d’alguna manera tens un reconeixement públic de la qualitat del teu treball, ho trobo molt important. Almenys a mi em fa sentir molt orgullós.

El diari té com a subtítol “Diari Electrònic Independent”. Quin valor té la independència en el periodisme d’avui en dia i especialment a Vilaweb?
Nosaltres sempre diem que aquesta independència té dos factors: un és la independència empresarial, aquest és un país en el qual les empreses de mitjans depenen molt del govern, nosaltres hem lluitat durant aquests tretze anys i ho estem aconseguint per tindre una independència empresarial suficient que garantisca poder dir qualsevol cosa sense que se’ns puga amenaçar de posar-nos en crisi empresarialment perquè depenem tant d’un poder polític o econòmic d’un anunciant o d’una institució com perquè no podem parlar d’ell. Això per nosaltres és l’eix bàsic del nostre treball. Si no hi ha independència empresarial no hi ha res a fer. Ara, hi ha un segon, perquè en les empreses occidentals la llibertat d’expressió no és qüestionada, en el cas de l’Estat Espanyol sí, però en general no, però en canvi la llibertat de pensament està molt amenaçada. Per a nosaltres la llibertat de pensament és el més important. Vilaweb quan ha de criticar la gent que ideològicament està pròxima i que ni tan sols per ser – amb totes les cometes – dels nostres, no es lliuren si creiem que és necessària.

És cert que en la línia editorial, es critiquen partits propers en objectius polítics del catalanisme, com és Esquerra o Convergència.
Nosaltres parlem en tota claredat i crec que hi ha un segon element molt important. Ningú pot dir que som d’un partit o d’un altre, ni que som un instrument, i per a nosaltres això és molt important. Jo tinc diverses referències periodístiques al cap. Per a mi el model de la gran premsa familiar d’Estats Units de la qual evidentment el New York Times o el Washington Post en són la referència màxima, la premsa construïda amb una independència econòmica molt important i una capacitat d’autocrítica molt gran, per a mi és la gran diferència. Però la segona gran referència és el Libération, no l’actual, el vell tenia una tesi que era formidable: nosaltres som descaradament d’esquerres que volem ser llegits per la dreta perquè som bons. Eixa és l’estratègia. Nosaltres som un diari que no amaga en absolut la seua ideologia i la seua tendència, però que no vol, o ens horroritzaria que només ens llegiren els nostres.

Així consta amb dades que hi ha sectors més propers a la dreta, fins i tot espanyola, que llegeixen Vilaweb.
Sí, sí. Jo per exemple rebo cada dia e-mails que m’escriuen en castellà amb opinions molt allunyades del què seria el marc que web aspira. Jo crec que aquí està l’èxit.

Tot i així, si Vilaweb es tracta d’una empresa, com s’aconsegueix aquesta independència quan econòmicament els teus clients et vinculen? Si no m’equivoco, Vilaweb ha treballat per Convergència, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, Edicions 62,...Com és possible tenir independència al marge d’això?
Molt senzill. Nosaltres hem treballat per tothom, per Esquerra Republicana també, o per Red Eléctrica de Espanya. Hi ha un moment, quan Vilaweb neix el 95, en què la idea és fer un diari, però no hi ha manera de pagar aquest diari. Per tant el què fem és com si diguerem crear dues empreses: una, Vilaweb el diari, i l’altra, Partal Maresme, que el què fa és aprofitar el coneixement que nosaltres tenim, per a fer webs per a empreses, que és un mercat que en aquell moment és d’explosió i que ens assegura una financiació del projecte. Això és així al 95, i al 2002 quan el diari comença a tindre suficient publicitat quan pensem que ja no necessitem subvencionar-nos, crear un producte nosaltres, tanquem aquesta empresa. Nosaltres avui en dia ja no fem webs, fem alguna cosa per amistat, però no tenim clients. Sí que va haver-hi una època en què o fèiem això o no vivíem, i ho vam fer molt a gust però sapiguent que això era una manera de fer diners per pagar el projecte de Vilaweb i que després deixaria d’existir. Ara què fem? Home, venem continguts a gent. Això és veritat: hi ha gent que ens compra, que ens demana, des de la plataforma de mòbils d’Orange fins a la Generalitat de Catalunya pel seu portal, nosaltres en una part de negoci reempaquetem part del contingut i el fem servir per altra gent.

Hi va haver un petit conflicte amb una pàgina web que afirmava que Quim Monzó plagiava, en la qual l’autor va posar la seva entrada al directori obert de Vilaweb, i vosaltres tinc entès, el trèieu d’allà reiteradament després de ser acceptat.
No això va ser un conflicte molt curiós. Fa molts anys i pràcticament no el recordo. El què si que recordo és que primer que no era veritat el què deia.

El què defensava potser no era veritat. Però ell tenia dret d’exposar-ho al directori públic de Vilaweb.
Sí. El què ell deia, no era veritat. No recordo ara sincerament si ho vam retirar. El què ell deia, i a més a més, va ser una persona extremadament desagradable. Nosaltres vam contestar, i fins i tot vam tenir una conversa telefònica, insultant-me, i vam prendre la decisió, que no recordo si ho vam treure o no. Ell mantenia que el Quim Monzó no era un bon escriptor o periodista perquè es dedicava a copiar. A veure, primera que no era veritat, i posar-nos a defensar el Quim Monzó deu anys més tard, no cal. I no calia donar-li canxa a una persona així.

Vilaweb n’ha degut passar de molts colors, amb deu anys que porta. Podria ser la metàfora d’un gran vaixell en que qualsevol canvi, tardes a veure’l?
Ui, sí. Això em posa dels nervis. És un gran vaixell.

Cal molta paciència.
Cal molta paciència. És curiós perquè Internet tens la impressió, amb la imatge pública, que és una cosa extraordinàriament veloç, i no és veritat: tot és molt lent.

Deu dependre també del tipus de projecte. Empreses que han funcionat i al cap d’un any de funcionar han fet un boom.
Si tu vols fer un projecte seriós, no tens un canvi d’aquest estil. Pensa que el tema de Vilaweb TV. Nosaltres farà un any que el tenim, i havíem de provar el model, la tecnologia, etcètera. Clar, un cop aparegut Vilaweb TV ha aparegut altra gent fent televisió seguint el model de Vilaweb TV. Jo sóc dels que pensa que a Internet no hi ha competició, hi ha col·laboració. Perquè clar tota la faena que nosaltres hem fet, això no es veu, i és molta.

S’estudia doncs com utilitzar tota la filosofia també de la web 2.0.
Jo és que lo de la web 2.0 pense que és una fantasmada, que és una etiqueta per tal d’enganyar als allunyats del mercat. No té credibilitat aquest terme de web 2.0. Les formes de comunicació sempre han existit a Internet i van evolucionant. Això de la web 2.0 pot servir per espantar els empresaris que no saben del tema i de seguida corren a comprar sent 2.0. Hi ha formes de comunicació tradicionals que pràcticament les hem liquidat, com ara els fòrums, que poden donar situacions molt desagradables. En canvi, hi ha una manera de participació que per a nosaltres ha estat un èxit espectacular, i que ens agrada molt, com és el cas dels blocs, o per exemple, ara just a principi d’any canviarem el servidor de xat per un servidor de xat sota registre precisament per evitar els problemes per evitar la gent que va a insultar. Jo crec que les formes de participació has de mirar en cada cas quin valor tenen, per exemple, jo estic molt espantat que periòdics seriosos com per exemple La Vanguardia o El País, hagin caigut en la trampa estúpida de comentar la notícia. Qualsevol pot entrar a dir gilipolles, i això és un gravíssim error. Només cal entrar i veure com la gent desfoga el seus instints bàsics. Podem entrar a qualsevol d’aquests i veuràs un comentari que interessa i noranta comentaris que tu ets un imbècil, idiota, que ho desacredita. Jo crec que aquest instrument no val. Un instrument segons el qual una persona sense estar registrada, sense saber qui és, sense haver d’assumir per tant de forma pública, i sense haver-ho de fer de forma coherent, no val. Els blocs per exemple, si jo vull dir que sóc una camionera polonesa és igual, ja que al cap de tres mesos d’escriure un bloc, hauré creat un personatge de ficció que tindrà una coherència. El fòrum o aquest tipus de resposta a sota, és un lloc inútil per al debat. I de fet, n’hi ha proves evidents: el dia que mor Polanco, el País suprimeix el fòrum perquè eixe dia no vol que entre gent a dir corrupte, no sé què, merdós, gilipolles... Jo crec que la participació per la participació no és bona. No és necessàriament bona i que s’ha de tindre un criteri. S’ha de dila faig per això, per això i per això. No aquesta cosa que ara ens ha agafat de qualsevol cosa a qualsevol preu.

El bloc potser també li falta la credibilitat que un diari ha d’aportar.
Però no l’ha de tenir, el bloc no és un diari. El bloc podria ser com les pàgines d’opinió d’un diari, on el senyor opina i és responsabilitat seva. El bloc però, canvia l’agenda col·lectiva i obre tot un nou ventall de coses, i és molt i molt positiu.

Vilaweb, per cert, no té articulistes però en canvi té una xarxa de blocs. Va per aquí?
No, a veure, nosaltres considerem que, en la tradició que et comentava abans, la nostra funció no és fer opinió sinó informació. A Internet hi ha molta gent que està fent opinió. L’opinió és més barata, té menys risc. Nosaltres pensem que el nostre paper és fer hard news, nosaltres hem de fer política en la línia dura, ben feta, i d’informació. El què passa és que sí que és cert, que hem arribat a un punt que alguna cosa hem de fer d’opinió, i per això hi ha el Mail Obert, que a vegades el faig jo o d’altra gent, i últimament intentem que el faci molta gent a més a més amb articles que no tenen massa a veure amb l’actualitat tampoc. Nosaltres pensem més en la informació, i surt més cara ja que has de tenir més gent per fer-la però el model de Vilaweb no és fer opinió. Una altra cosa és que en un futur fem un diari en paper, i si el fem, hi posem opinió.

Amb Vilaweb parlem de diari, però realment és més minut a minut. Quin perill hi ha en la immediatesa de tenir una informació i haver-la de penjar a Internet?
Bé, però això és com tot: nosaltres no publiquem res que no contrastem. Per exemple, nosaltres sabíem des de dimarts que havien censurat l’exposició de Carles Santos a Lleida. Fins que no hem parlat amb en Carles Santos i no ens ho ha confirmat ell personalment, i hem parlat amb el director de la sala de la diputació, que opina no és censura, i ens ha explicat què ha passat, fins que no ho tenim tot contrastat no ho publiquem. La quantitat de rumors que ens arriben al llarg de tot un dia és impressionant. Jo sempre dic que un bon diari es distingeix també pel què no publica. Però no pel què no publica per por o perquè creu que pot ser perillós, sinó el què no publica per responsabilitat.

Vilaweb com a aglutinador de catalanisme, amb la xarxa de blocs, o la catosfera en general, com creus que s’està movent?
Vilaweb no té al cap ser un aglutinador del catalanisme. Nosaltres en això som molt clars, som uns professionals que fem una feina i que el nostre marc nacional és indiscutible però no hi ha una voluntat política de controlar res ni de marcar res. És indiscutible que som una referència per a eixe món, i nosaltres som periodistes i no polítics.

Quina influència pot tenir per això la catosfera en el món polític i ciutadà?
Jo crec que molt gran perquè canvia totalment l’agenda. I de fet tot el què està passant en aquests últims anys no s’explica sense la catosfera. Per exemple les manifestacions, aquest inici d’acostament d’Esquerra Republicana amb Convergència i Unió, entre d’altres.

No pot ser que la catosfera es mantingui aïllada en una realitat que es pugui creure superior al què després és?
Jo no ho crec. Una bombolla? No ho crec. Vivim en una societat fragmentada i per tant, hi ha una representació. La catosfera és viure aïllat i llegir-la periòdicament? Sí, però cadascú viu a la realitat. Tan val per uns o altres.

El domini .cat com a últim avenç important del català a Internet ha de mostrar alguns punts a seguir en les seleccions esportives o políticament? Què en podem aprendre?
Jo això no ho sé. Són realitats diferenciades i seria massa fàcil dir “això hauria de ser allò”, i jo això no ho sé. El què sí que sé és que efectivament el .cat ha estat una enorme victòria. Segurament la més gran del catalanisme en molts anys i més que obrir camins, jo crec que el què fa és consolidar una realitat. La comunitat que existia era i és molt forta, i .cat el què fa és donar-li validesa pública.

Què té de singular el català a Internet?
Bé, d’això jo n’he parlat molt. Per al món quan viatges, en qualsevol fira, jo crec que el tret més important que el cas català és que és una unitat molt real. Una unitat que es basa molt en lo local. N’hi ha d’altres que són molt globals i al final no acaben sent de ningú. La catalana és molt molt focalitzada en les coses del dia a dia i això penso que és un gran èxit. Penso que la distingeix.

Molt bé doncs, donaríem per enllestida l’entrevista. Moltes gràcies.
I ara, encantat.

Publicada a "La Veu de l'Anoia" 31 de Gener de 2008

Microentrevista amb Joan Pinyol

2007-12-19T12:47:00.001+01:00

D'un país de les dimensions de Mèxic, remogut entre tons ataronjats i cultures ancestrals, en fa microrelats. D'un poble petit i tranquil com és Capellades, en surt el seu autor Joan Pinyol. Per aquesta mateixa lògica impecable, ara ens accepta aquesta microentrevista.

—Escriure és… imaginar en veu escrita i lletra clara.

—Estat present del teu esperit… engrescat, tirant a més engrescat.

—El teu lema… Escriu i deixa viure (els personatges…)

—Què detestes més?... les inoperàncies manifestes i alhora inconscients.

—Si fossis un arbre… convidaria a berenar ocells cada tarda.

—Si fossis un llibre… perdria expressament la darrera pàgina per no haver de posar mai el punt i final.

—Vendries la teva ànima al diable per… poder fer possible que no comencés mai més cap guerra.

—Un heroi de ficció… l'Àlex, del llibre "L'illa del carrer dels ocells", d'Uri Orlev.

—Un heroi real… l'escriptor manresà i supervivent del camp de Mauthausen, Joaquim Amat-Piniella.

—El teu principal defecte… l'al·lopècia diria que no perquè quan vaig pel carrer jo no em veig pas.

—Et fa vergonya… no estar a l'alçada del que espera de mi la gent que m'aprecia.

—Et sents ridícul quan… faig un pas en fals i després em costa molt tornar enrere.

—L'essencial és… saber el que és essencial en cada moment de la vida.

—La imatge més bella… una cara somrient faci el temps que faci.

—Tanques els ulls i veus… que m'estic perdent moltes coses a l'altra banda.

—Quan t'enfades… em sorprenc primerament a mi.

—Et sorprèn… tot el que és agradable i no havia previst de cap manera.

—Rius quan… la felicitat no em cap dins el cor i em surt a la cara.

—Un record d'infantesa… una tarda de juliol berenant pa amb xocolata al Riu d'agost (a l'Anoia). Tinc més records però no tinc més memòria.

—La vida és… la meravellosa possibilitat de fer camí sense haver d'aixecar gaire pols.

Publicada a la revista Miranda Desembre 2007, Capellades. Directora: MªÀngels Monteagudo

Entrevista a Èric Bertran

2007-12-03T13:36:00.000+01:00

L’Èric el vaig conèixer farà cosa d’un any. Érem a Granollers un vespre de desembre, la prèvia de l’estrena de l’obra de teatre que duia nom del seu recent llibre “Èric i l’exèrcit del fènix”. Com que tinc una mica de tendència a autopresentar-me, després de l’actuació varem acabar parlant-ne. El teatre era petit, els actors encara no anaven caracteritzats però l’argument i els gags funcionaven amb la gràcia de fer còmic el què es tràgic. Ell, tan jove, em deia que d’aquesta manera tan viva sota cortines, tret de d’algunes presentacions i intervencions en la mateixa obra que faria arreu del país, tancava carpeta amb els fets rocambolescos de l’any anterior. Em vaig quedar dubitatiu preguntant-me perquè fins aquell punt - un perquè com força gent encara ara se’n fan creus de si és verídic o no tot el què ho originà. Dies després, quan l’obra ja havia passat a Barcelona, m’explicava que la necessitat de donar forma a tot allò que passa, exposar uns fets i uns pensaments que no poden quedar dins, és necessari i que res s’oblida. Hi vaig estar d’acord i vaig creure que feia bé, no solament perquè anava més enllà d’un fenomen accidental, sinó que era mostra de compromís i ganes d’aprendre. L’èxit fou ben clar amb la venta de llibres i entrades, tot i els reiterats boicots.

Ara que els fets ja queden enrere i l’Èric ha sabut digerir i ha aprofitat l’ocasió per madurar, treu un segon llibre sobre assetjament escolar. Si en el primer s’hi mostrava la justícia espanyola com a valor democràtic desplomant-se desmesuradament tot al·legant terrorisme informàtic – d’altra banda impensable per a un noi de setze anys i que demana etiquetatge en català –, en aquest segon hi reflexiona com uns companys de tota la vida, dels que hi creixes jugant a bales tot enfangant-te, poden actuar de forma tan vil i fer el buit per la diferència que dóna la popularitat. Què està fallant perquè el sistema educatiu arribi a aquests punt? Els professors adopten les postures correctes? Per a l’AteneuTOTS ens explica què podem trobar en el seu llibre i quina és la seva visió.

Darrerament has tret un llibre sobre assetjament amb el nom de “L’Institut de la vergonya”. De la mateixa manera que parlaves en el primer llibre d’una necessitat imperiosa, què et mou després de dos anys a escriure’l?

El llibre no neix d’una necessitat tan directe com el primer, una necessitat de treure tot el què m’havia quedat a dins, però tenia ganes d’explicar-ho. Perquè són coses que se m’havien quedat a dins. Penso que parlar de l’assetjament escolar des del punt de vista d’un jove, i més d’un jove que l’ha patit, és una cosa que no es veu. Normalment en parlen especialistes, científics, o gent especialitzada que parla de l’educació des d’un despatx i no és la veritat absoluta. I jo, esclar, com qualsevol estudiant porto molt de temps a l’institut i ja que he tingut l’oportunitat d’explicar-ho, ho he fet, ja que normalment els joves no tenen veu.

Són però els mateixos fets que els del llibre anterior, “Èric i l’exèrcit del Fènix” vistos des d’un altre punt de vista, o què s’hi pot trobar exactament?
És un llibre que parla d’un tema del qual no se’n parla mai enlloc i fa reflexions a partir de fets. És a dir, primer explica com és l’assetjament escolar, com és per exemple el fet de com uns alumnes enmig d’una classe tancaven una professora en un armari i li tiraven coses, i a partir d’aquests fets fa apunts sobre l’educació. Sigui el fracàs escolar que va pujant any rere any, que està vora el 40%, i ningú no fa res per aturar-ho. - I perquè no fa res per aturar-ho? També explico altres fets sobre joves que han anat patint això i després a partir dels fets la gent pot pensar-hi. És una cosa que de moment ha interessat molt a la gent. El mateix Joel Joan, que ha escrit el pròleg, diu: “Si una cosa vol creure la gent que funciona bé i en català és l’educació”. Crec que aquest era el moment de fer aquest llibre, més endavant ja no perquè ja deixava l’institut.

Com veus els joves en general, quina és la teva percepció entre els companys de classe i amics teus?
Hi ha joves amb ganes de fer coses, el què passa és que no es dóna l’oportunitat i es desmotiva aquell qui ho intenta. A mi m’ho han dit molts cops, i és una cosa que segur que heu sentit. Quan un jove diu que té una inquietud, una persona gran li diu “tu el què has de fer és jugar a la Playstation i no emprenyar. I d’aquesta manera es desmotiven els joves que tenen ganes de fer coses i els que volen, no tenen prou veu. Amb el tema de l’Estatut de Catalunya, no van tenir opinió, amb el Pacte Nacional per l’Educació tampoc es va preguntar als sindicats d’estudiants. Va ser un pacte que va fer la Generalitat amb els sindicats de professors minoritaris, perquè els majoritaris tampoc s’hi van oposar i tenir en compte. Penso que va lligat amb el fracàs escolar, i si els joves es creuen tot el què llegeixen als diaris és perquè no els han ensenyat a pensar, simplement a creure i obeir.

El teu discurs més visible que fins ara havíem vist era sobre la independència de Catalunya, penses ara reivindicar més una pedagogia o enfocar per aquest camp el teu futur?
El meu futur no sé com l’enfocaré. (riu).

Et fa por que et vegis estigmatitzat però per aquells fets de les etiquetes, l’Exèrcit del Fènix, i ho vagis arrossegant al llarg dels anys?
Ara miro molt en el present, que és prou complicat i van sortint coses. Per tant, penso més en el present que en el demà. Ara per ara m’he centrat molt en temes de llengua i independència, però m’agradaria parlar de joves i pedagogia perquè crec que són temes que s’han de dir, però no ho sé de cara més endavant.

Amb setze anys estar als mitjans de comunicació, passar d’un llibre a una obra de teatre que tracta els mateixos fets, per a després passar a un segon pla, tu creus que et pot passar factura en un futur?
És complicat però ja he desconnectat d’aquells fets. Jo vaig treure el llibre, que va explicar el què creia que havia d’explicar, va funcionar molt bé i el meu paper en principi ha acabat aquí. Després se’n va fer una obra de teatre perquè el seu director el Pere Planella va voler que es fes, va explicar el llibre en les seves possibilitats del teatre. Si n’està fent una pel·lícula el Joel Joan és perquè la volen fer, no és que jo la faci, hi col·laboro perquè tot allò que pugui fer per estendre o conscienciar hi dono suport. Però com a jo, vaig escriure el llibre i vaig acabar aquell tema, ara vaig a intentar fer coses noves. És molt difícil treure’s una marca de sobre, però penso que amb el temps s’anirà fent. La pel·lícula va fent, és un procés lent perquè costen molts diners i s’ha de fer molt ben feta. El cinema català no té projecció fora de Catalunya però volem que aquesta pel·lícula la tingui: ha de ser per gent d’aquí i de tot el món. Volem que tingui un missatge pels d’aquí perquè es vegi la injustícia, però perquè tothom vegi que és realment l’Estat Espanyol, quina democràcia hi ha i què és Catalunya.

Es creu que es pot arribar a vetar en alguns llocs?
En principi és d’hora per dir, ja que encara n’està escrivint el guió en Jaume Cabré però jo personalment penso que aquí a Catalunya tindrà diferents respostes, boicots, tal com va passar amb l’obra de teatre, però amb la pel·lícula passarà més per la seva difusió. Però a l’exterior en principi no ens ha de preocupar res, la gent té ganes de saber les coses i tots els països del món discuteixen els seus problemes.

Va funcionar molt bé la campanya del youtube amb el documental sobre el cas.

Si, va tenir força interès i vora 200000 persones ja han vist el documental des de tot el món, subtitulat en anglès. Gent com en Noam Chomsky s’ha pronunciat públicament i ha dit que els catalans hem de sortir al carrer. La gent té interès en saber aquestes coses, probablement aquí estem molt influenciats pels mitjans de comunicació i certs polítics i a vegades costa; ens fan pensar que són mals menors. Ara, la gent del món quan els expliques una cosa així es posa a al·lucinar.

Per a la pel·lícula, si es vol fer amb visió global, hi haurà referències sobreenteses que no poden utilitzar-se, com es pot tractar això?
Clar, és molt complicat. Perquè al teatre va ser una cosa ràpida de fetan sols s’havia d’adaptar al llibre. Al cinema hi ha molts més diners ja que costa més de fer però si es vol que el món l’entengui s’ha d’acurar molt. S’està anant tant lent perquè volem que hi hagi gent d’altres països que s’involucrin mínimament en la pel·lícula i no haver de caure en cap mena de parany. Això també ha d’ajudar en un sentit neutre de nacionalisme, i que així se centri molt més en la injustícia, en l’assetjament escolar, que són temes molt socials, i a partir d’aquí s’estengui el missatge.

En aquests dos o tres anys des del inici de la pàgina web, la teva manera de veure les coses ha degut evolucionar. Què ha canviat més?
Jo penso que en totes les reflexions meves hi ha hagut una maduresa. Hi ha més teòrica que abans: abans era més per sentiment el independentisme i perquè sí, en contra de la injustícia, etc. Ara és més fonament, conec més temes i he pogut aprendre molt de la gent que he conegut.

En el cas de la llengua, com veus l’adhesió al independentisme per aquella gent que no hi mostren especial atenció?
Majoria social per a la independència no ho serà per llengua, sinó per pràctica. La gent ho acabarà sent perquè és més pràctic per temes d’economia, cultura, etc. Depèn de com s’enfoqui el tema de la llengua: si jo et dic s’ha de parlar en català perquè sí, perquè ho dic i estem a Catalunya, la gent et dirà que t’ho vagis fent. En canvi, si enfoques el tema des del punt de vista que no volem ni més ni menys que els altres països, sinó el mateix. Si per exemple en el tema de les etiquetes el dret és respectat pel castellà tal com reclama la Constitució, i tu no ho vols, és que estàs dient que hi ha llengües superiors i llengües inferiors, i per tant el què discrimines ets tu. A França persones que no saben francès no tenen la residència, i aquí estem tolerant que persones que no saben el català treballin a Catalunya Ràdio? És una mica ridícul si ho enfoques així.

Creus que ho està fent bé l’independentisme aquests darrers anys, sigui ERC o algunes plataformes? Estan aportant arguments per a convèncer més gent?
En aquest sentit penso que s’està convencent a més gent. Una cosa que s’ha aconseguit fa relativament poc és que es parli d’independència pels mitjans. Això abans era impensable i és important que encara que sigui malament és important. Així la gent en parla i així almenys s’ha de documentar. Per exemple, si fessim un referèndum d’autodeterminació ara, no seria per guanyar-lo o potser si, mai se sap. Però seria perquè així es començaria a parlar del tema i així la gent es començaria a pronunciar. Tindríem l’oportunitat d’exposar els nostres motius. Fins fa poc quan hi havia intents, la gent es tirava a sobre “radicals, rojos,...”. Ara veuen que és una cosa seriosa. Tot i així, hi ha coses que s’han de millorar en partits i plataformes, temes com les divisions internes i coses així penso que no ajuden. Hi ha d’haver més unitat i penso que la gent no ha de buscar protagonisme: no pot ser que es posin els interessos de partit per sobre dels interessos nacionals. Quan els partits pensin primer en la independència i després en com ha de ser el país, es podrà avançar més. Ara ha quedat clar que amb l’Estatut si es decideix com ha de ser el país, després ens diuen que no, i per tant és inútil. Ja no es poden fer les coses al revés, s’han de fer bé.

Per la manera com parles, et plantejaries una carrera política?
Ara per ara no. La veritat és que estic força desenganyat de la política actual. Prefereixo treballar en la societat civil i sobretot en la joventut. Penso que és un camp molt important per fer. Els polítics han d’anar fent els seus passos i al mateix temps la gent ha de respondre. Si s’ha de fer una llei de política lingüística mínimament bona, després la gent ha d’actuar acord, no pot ser que no s’apliqui. La gent necessita molta pedagogia en aquest sentit. La política també la fem tots, quan anem en cotxe fem política, quan comprem un diari fem política; tot ho és, i encara que ens pensem que no, no fer res també ho és. No només està al Parlament i això penso que és una cosa que la gent s’ha de creure amb totes les accions del dia a dia.

Pots avançar algun projecte que vagi en aquesta línia?
(riu). Al futur hi tinc molts projectes ja que sempre tinc moltes coses al cap, i menys temps. M’he de dedicar força als estudis i les coses aniran sortint. Estic fent un treball de recerca que té intenció de ser una cosa més que un treball de recerca, anar més enllà. Però ja ho veurem, la qüestió és continuar.

Molt bé, moltes gràcies per aquesta estona, Èric. Fins la propera.

Cap a Madrid (II)

2007-11-27T22:51:00.000+01:00

No pensava que en fes una segona part, però vista la gran nit que calia i que hi va finalment haver, he volgut passar a net les quatre notes que vaig escriure a l’avió de tornada. Amb això ja tanco de Bruce i no atabalo més.

25 de novembre

Ja d’arribada a la capital, a l’ordenada i lluent Terminal 4 que tant ens fa delir, havíem vist samarretes “Bruce Springsteen” autoconfeccionades diverses per fans. Algunes eren més ajustades, d’altres més primes i acusades pel lleixiu, però al Max i a mi ens va cridar l’atenció una en concret en què a l’estampat s’hi veia una composició amb la imatge de Jesucrist i la cara del mestre. Les samarretes, com a homenatge i devoció a l’artista, sempre són una bona guia per anar a parar al recinte del concert les hores abans – fan una mica de funció de flautista d’Hamelin -, però aquesta trencava motlles: “massa lluny, no Max? Tu te’n posaries una d’aquestes?”. No es pot dir mai, però en tot cas aquesta fase ja semblàvem haver-la passat.

En acabat de recórrer una Puerta del Sol transitada per rojigualdes manifestant-se, de sortir una mica a veure els ambients de Lavapiés, s’havia fet el diumenge a la tarda i anàvem ben descansats. La cua començava a ser visible des de lluny, i un cop allà, tan sols era qüestió de passar quatre hores entretinguts: discutint, mirant els diferents tipus de personals,...També hi va haver temps de les trucades a casa, a l’Eva, en què li explicava que a l’hostal compartíem habitació amb un espanyol i un rus sota el sostre d’una habitació de 3 metres quadrats i dues lliteres. “Què faries, moriries de pudor o t’arriscaries a obrir la finestra i enxampar un bon costipat mesetario?”, era la qüestió. Dels entreteniments pre-show, ens feia gràcia buscar els personatges amb una fisonomia que s’adiés amb la del Boss; fos en l’època que fos. Mira que n’arribava de lluny el fenomen! - rèiem. Més i tot, una gallega i una madrilenya hi eren des de les set de la tarda del dia anterior. Que llarga devia ser l’espera de soldat plantat. Mentrestant, el sol anava marcant les hores com una busca travessant el cel fred de Madrid. A l’hora justa d’entrada al recinte, ja era fosc.

A l’obertura de portes, va haver-hi la primera estampida endavant per entrar dins d’una prima fila india vallada. “Tu corre tal com puguis i agafa bon lloc, si no ets tu seré jo”, ens dèiem abans de l’eventual cursa d’obstacles. Primer: correguda dels passadissos i escales tal com a les pel·lícules de naufragis navals, segon: llei de l’embut i pressió, i per acabar, els trenta metres llisos i arribada a la posició inicial del concert. Prou bé va anar, amb sort vàrem superar alguns fans que havien arribat abans i tot a la cua per entafonar-nos a la segona valla, que és on es va més descansat. No es pot dir mai que no tornem a la pista, però en tot cas la fase de trinxera ja semblàvem haver-la passat. Faltarà Barcelona. I bé, en aquell moment, amb la prova de força superada, quedarien un parell d’hores per discutir encara més la jugada amb altres fans. Un parell de madrilenyes ben simpàtiques i un francès que no anava al primer concert, tots d’una franja d’edat més contemporània al nostre rocker.
La història del francès era el paradigma de fan acèrrim. Més enllà de que formés part de tal grup amb semblances facials a l’ídol, es veu que havia estat analista econòmic i que en un moment d’esgotament i fatiga vital, va mudar de pell. Ni més ni menys: de treballar en un banc va passar a escriure llibres sobre el seu ídol. Ara ja anava pel quart: “aquest però, miraré de centrar-me en un altre artista, em penso que ja he llegit i escrit prou d’ell” - deia. Me’l mirava amb certa curiositat, a veure què més em podia explicar; a veure si era una persona amb seny o era un d’aquells molts que no passen de l’escorça o l’escuma de l’èxit. Per això mateix, com si en cada resposta li anés la justificació, veies la passió en exposar un discurs treballat, unes reflexions fetes en un anglès més proper a Nova Jersey que no pas el nassal francès que encongeix les vocals. Quan es mostrava més confiat, es tocava la barbeta, rasurada i polida com la del Boss deu anys enrere, i explicava que era un fan però que “no en va tenir prou”.

“Vas excavant i excavant, i relaciones les cançons amb els diferents temes: arribes a comprendre molt millor què t’està dient”. És el què deia al darrer post: “hi ha cançons com Born In The USA en què és una minoria que sap que és una crítica a la guerra i què hi ha darrera”. Però el què més em va agradar de l’economista passat a lletres, va ser tocar el tema d’heroi. Aquí va ser on vam arribar a conclusions prou interessants. Penso que n’hauria sortit una bona entrevista si l’hagués pogut gravar. “La figura d’un artista, un cantant, en les seves tres eines comunicatives: visual, musical i de missatge, és molt propera a la d’un capellà. Només cal mirar l’escenari més elevat, la comunió musical que tenim i tots (tots iguals), com establim durant dues hores una relació amb ell no de persona a persona, sinó una mica mística”. Sense cap mena de dubte, un artista capta els estats de l’ànima i condueix segons la seva moral. S’apropa al què és un profeta. “Només ho pot fer si és un home, amb els defectes dels homes, però amb carisma i lideratge com mostren pocs”. I si nosaltres hi tenim una relació íntima, quina tenen els altres músics amb ell?, li pregunto. La mateixa dels apòstols, afalagats per tocar al seu costat.

Si no hi haguessin prou evidències de la seva part de raó, recordo un concert en què just començar i amb aquella veu trencada i aspre, deia: “I can’t promise you life after death, but here right now!”.
Pel què fa al concert en si, va anar tant i tant bé, que se’m fa difícil ara trobar moments culminants. En això fallaré si això n’hauria de ser una crònica. N’hi va haver per a tots els gustos, un concert com un viatge: trams més enèrgics, més valents i més romàntics. Així cadascú devia arribar a l’èxtasi quan ho sentia. La E Street Band va brillar en tots els seus instruments, va vestir totes aquelles cançons que de rock van néixer i en acústic viuen descalces, fràgils però boniques. No Surrender, Badlands, The Rising, Thunder Road, Born To Run,...durant més de dues hores i mitja. De tornada al Metro, la sensació que teníem era la de tants altres concerts, de no acabar de ser amos de les pròpies cames. Però això sí, teníem l’ànima ben plena.

Cap a Madrid (hi falta gent?)

2007-11-24T19:10:00.000+01:00

A pocs inconscients se’ls acudiria marxar ara tres dies, just quan està caient el vendaval d’entregues i projectes. Però me’n vaig a Madrid, i tot i que bufa fort el vent i la pressió empeny, la temeritat és elàstica i pot més. Em fa creure que escampar la boira per tornar amb més força és més que una solució, una manera salvatge de rematar aquestes entregues. I aquestes coses ja se sap, un cop te les creus, funcionen.

En principi l’excursió és per veure el mestre Bruce Springsteen, que tot sigui dit sobta veure’l abans per allà que per aquí, amb totes les seves declaracions d’amor que ha fet en català i senyera a l’espatlla. Però no hi ha motiu d’alarma: avui mateix ha anunciat que el 19 de juliol passarà pel Camp Nou. I com que són ja unes quantes nits que ens ha fet passar, i les seves cançons ens acompanyen amb la solidesa d’un clàssic que ni els anys ni la vida no rovella, de ben segur que serà un bon concert. Abans i després, dissabte i dilluns, veurem una mica de Madrid: a veure què ens explica.

De fet, el Bruce és un dels sempre m’han arribat més. És una personalitat magnètica per autèntica i això costa d’entendre a molta gent, molta gent però que al mateix temps repeteix sense inconvenients. Veig tots els adinerats, de polo lligat a la cintura, que van a veure’l com podrien fer un viatge a un país exòtic sense aprendre’n res d’evident, i em fan una mica de llàstima; és la carcassa buida que té la imatge lluent de la moda. L’èxit al que necessiten atansar-se per lluir després i seguir al nivell de la seva tribu. Potser m’equivoco, però ha de ser inevitable per qualsevol artista que creixi un fenomen així. I no seré jo tampoc qui defensi aquests elitismes que acaben dient "abans quan no era conegut si que era bo". Així que cadascú com vulgui, que com més serem millor. Cal una gran nit.

Si en directe és una festa, a casa l’experiència canvia totalment. Quan rescato un CD seu del prestatge, sigui dels 70's, 80's o actual, l’agafo amb tranquil•litat. Sé que a més a més de retornar-me altres moments passats com flaixos, em transmetrà energia i un pols vibrant. Aquells esperits perduts enmig d’una carretera a mitja nit: a vegades per ajeure’s a recordar el fracàs com un núvol queda enrere, d’altres per iniciar la ruta dels somnis que comença en tres versos. El Bruce, com qualsevol bon artista és una actitud, i la seva ha estat la de la vida neta i sense gaires parafernàlies. L'entronen en el paper d'heroi, i penso que li va gran com un vestit que no escau i penja pels cantons fent el cul més gros. Ell és humà i prou, i qui vulgui una diva que regiri que en trobarà. Fins i tot les seves lletres, al cap i a la fi la seva veritat, si mai no han mostrat cap incoherència és perquè han portat escrites els seus errors. Les novies, el record de la fàbrica on el seu pare amb butllofes a les mans hi deixava les hores, etcètera.

I des d’aquí ens entenem. No l’admiro des del desnivell llaminer de la fama, ni des de la melodia més mel•líflua i suau que enamora i retorna, sinó d’un company al peu del canó i un pas més endavant. Un company que porta la sana i franca amistat que ens crida: "marrecs com nosaltres, estem fets per córrer!".

Quan no ho recordes...(i tres haikus)

2007-11-13T23:20:00.000+01:00

Quan no recordes que t'has presentat a un concurs de poesia japonesa Haiku, i et truquen a mig matí a la porta de casa amb un sobre, gros,... l'obres i veus que has guanyat el primer premi, deixes la feina de banda i somrius. No és la saviesa japonesa, ni res que s'hi assembli, però els dies de novembre no donen per massa més tal com deia a l'anterior post. Ara, somrius i es clar que somrius, perquè una il·lusió que no s'espera sempre fa més efecte com un cel ben obert és un bon dia. I tal com deia en Llach a una cançó, "fe no és somiar, fe és penosa lluita per l'avui i per demà", "Cal que neixin flors a cada instant".

Deixo aquí sota els tres haikus:

Cel i sòl rogent,
La sargantana reposa i
El llarg dia s’acaba

De nit caminant
Entre flors que ja no brillen,
Només són olors

Dalt el cim nevat
L’ocell vola alt entre núvols,
Com de tu a tu

A Bonn

2007-11-02T23:11:00.000+01:00

Els dies són de cel gris i plovisqueja, però els passejos dónen molt de si. Grans carrers, edificis de solemnitat sense artificis en l'estètica, botigues, catedrals, Bonn i Colònia són això, i com en tota Alemanya, bona cervesa i bona carn. S'hi respira calma pertot, i el silenci fa brillar més els rètols: tot indicat, fins i tot el nivell a què ha d'estar omplert un got. Increïble.

Encabat, si una castanyada arreu ja comença a ser un Halloween, i vas amunt i avall i tot és multiculturalitat a la cantonada, també s'agraeix que per una vegada, les castanyes tornin i precisament per aquí. N'he trobat a un dels carrers principals, i sense pensar-ho dues vegades n'he comprat. Golafreria a part, ben bones.

I aquí, que fa fred, tornen a tenir sentit per escalfar-se les mans.

Bé, fins aviat amics,

Marc

Entendre l'horari

2007-09-12T21:44:00.000+01:00

Que el temps és indefugible i que això s'evidenciï tan a la tardor com a la primavera, com quan s'acaben les vacances, és una obvietat. Ara, no és fins aquest darrer moment de l'estiu que l'evidència cau feixuga i ressona un lament social, de bar en bar, de passeig en passeig, especialment per a tots aquells que pateixen estressos post i jets lags varis. "Ja s'acaba la bona vida..." - diu un. "Em queden quatre dies encara!" - contesta l'altra exhibint; sabent que tot i haver-ne tingut 20, a ulls aliens, aquesta cinquena part és tot un tresor. En general, fa fins i tot certa enveja aquell que és capaç de dir que encara el nou curs amb ganes, il·lusió i expectatives. És potser una sort que tinc, mira, que com un nen, ja m'he omplert la motxil·la nova plena de projectes esperant que el pes no em doblegui l'esquena.

Una altra de les constants a comentar acostuma a ser l'experiència que un ha pogut tenir en aquest temps de lleure - que sol moure's en un marge de dues setmanes a tres. Quina terra s'ha trepitjat, amb quins mitjans i durant quant de temps. Les tres qüestions. I és aquí també on més enllà de les fotos i el bronzejat adient, els comentaris mostren sovint que viatjar, enlloc d'una forma de cultura, arriba a ser una excel·lent forma d'evasió. No és dolent, però et trobes que més encabat d'engollir visites, recorreguts i experiències de mestissatge, si no hi ha una bona digestió, al final no n'acaba quedant gaire pòsit. D'això els japonesos en són experts: fotografia tant com puguis en tres dies i després ja recorreràs la viquipèdia per saber què has vist.

Pel què fa a mi, aquest estiu he tingut la sort de veure dues maneres d'entendre la vida força dispars. La primera i més interessant, viure uns mesos a Islàndia. Es tracta d'una societat abans endarrerida i que ara atrapa el somni americà a base d'eficiència. De la cohesió se'n desprèn també una sensació de joventut i poc cansament. La segona, la República Dominicana, on hi he estat una setmana de turista, només hi he pogut veure manca d'ambició, la vida contemplativa, i un país que naturalment dóna molt de per si però que de desenvolupament i infraestructuresli falten trenta anys.
En els dos països i tornant al principi, em va cridar l'atenció la relació que mantenent amb el temps i com s'escola; un dels trets reveladors de les idiosincràsies dels països. I és que mentre a l'empresa on treballava a Reykjavík si la feina s'anava complint l'horari esdevenia flexible, permetent marges i faltes puntuals, al davant de l'hotel de Samanà on m'hospedava, uns escombriaires un cop fet neta l'entrada tornaven a esparcir la brutícia, un cicle indefinit fins a l'hora de plegar. L'horari és necessari per a orientar-se, coordinar-se i remunerar les feines, però la diferència que mostra l'anècdota és la mateixa d'entendre el rellotge com un medi o una fí. I és que segurament, i això és ben difícil de canviar, també és la que porta un poble o altre a observar la lluna amb deleït o quedar-se embadalits mirant el dit que l'assenyala.

Entrevista a Beth Rodergas

2007-06-30T12:12:00.000+01:00

L'entrevista amb la Beth Rodergas s'havia mirat de lligar abans no comencés a col·laborar amb aquesta revista; semblava una bona candidata perquè m'estrenés però finalment no es va poder concretar en data ni lloc. Ara per això, venint a Igualada en un concert de la gira del seu darrer disc, no hi hauria excusa possible. El cert i sincer és que jo no havia vist mai amb massa bons ulls que la fama s'aconseguís mitjançant les dreceres d'un programa i l'amplificació mediàtica de la televisió. Eren les antípodes de 'curtir-se des de zero sense esquivar cap caiguda i gustejant l'escalada i no només el cim', un ideal romàntic-ratificat que havia pogut llegir en tantes biografies de conjunts de rock i cantautors compromesos. Però en la perspectiva i la distància, s'acaba veient qui té fusta i qui es queda en encenalls i la noia de Súria ara no para. Viu en tots els fronts artístics, música, teatre i televisió, en esdeveniments notables i en gires per a tot l'Estat, i se li veu que ha guanyat com a personatge català públic gaudint d'una popularitat fruit del present.

La Beth confia en el seu talent però sap que de poc serviria sense sacrifici i esforç. També en dies com aquests, la flama brillant de la fama si no s'alimenta s'apaga encara més ràpidament. Això si no te l'apaguen voluntàriament. Als interiors del teatre de la Sala ens asseuríem en unes butaques hores abans de l'actuació i compartíriem uns minuts que mostrarien una noia treballadora, senzilla i amant de la seva feina. Parlaríem del seu nou disc, on ha fet el què realment volia i ara l'honestedat i la passió sonen en anglès i en una mescla de folk i pop anglès d'allò més íntim, però també buscaríem algunes de les seves il·lusions i com es veu com a persona. Es diu introvertida i tranquil·la, i s'acaba reconeixent tímidament com a seductora; i en el fons queda ben clar que la purpurina d'una estrella del pop que vé d'Eurovisió ha caigut per a què les melodies properes d'una noia simpàtica ens captivessin.

En el moment que et trobes has decidit buscar el teu camí musical i fer aquest “Way back home”. Com ha anat el procés d'aquest disc tan diferent de l'anterior?
Buenu, tampoc hi hagut cap moment de dir prou a res. Aquest disc va ser doncs que el procés va ser jo quan vaig anar una temporada a Londres i en allà vaig fer classes i tal. Vaig composar les cançons i després al tornar vaig buscar el productor, l'estudi i tot, i vaig encarregar-me'n jo de fer el disc. I dóna la casualitat doncs que com he fet el què m'ha donat la gana és molt diferent amb el què havia fet abans, però tampoc va haver-hi res brusc, va ser tot molt natural. El disc va sortir a l'Octubre, vaig poder-lo promocionar a mitges, però llavors em va sortir lu del teatre també que m'ocupava molt de temps, i ara que he acabat amb el teatre li estic donant una altra empenta.

És un disc que hi has trobat un so bastant definitiu en el què t'agrada fer, o penses evolucionar molt?
Home, jo crec que els discs van molt depèn del moment que tu et trobes i jo penso que vull provar moltes més coses. Però si que la línia si que l'he trobat. Almenys el camí vull que segueixin aquest.

Sona bastant íntim, té més guitarra, amb referències al pop britànic o bé a Ben Harper, que ja has dit moltes vegades que és un referent, i doncs és cantat en anglès. A alguns els sobtarà, com és això?
Perquè m'agrada molt, m'agrada molt. No només l'idioma, que el parlo i tal, però m'agrada expressar-me en anglès a la música. Jo crec que les cançons sonen molt millor, però és una qüestió de que com que la música que escolto jo és tota en anglès, doncs tinc la oïda acostumada a un determinat estil de música a sentir-lo en anglès. Però també segurament tinc ganes de treure un disc en castellà, així com també un en català. Vull dir que no vol dir que sempre més canti en anglès. Però bé, en aquest moment, també és perquè estava a Anglaterra vivint, em venia de gust fer-lo en anglès.

Potser també perquè el teu mercat el consideres més global.
Si, bé, si fos en castellà també consideraria que fos globalment perquè hi ha tot Sudamèrica i apart hi ha molts artistes que cantant amb la llengua del seu país, igualment hi arriben. Vull dir que això és molt relatiu, aparentment fer el disc en anglès és una cosa que t'ha d'obrir portes perquè l'anglès és l'idioma internacional però en canvi a Espanya hi ha molt poca gent que ho faci i els hi funcioni, amb la qual cosa és complicat. Però a mi m'agrada, m'agrada portar la contrària. Tothom deia que no i jo vaig dir, doncs si.

Què es sent quan encens la ràdio i de cop i volta sona una cançó teva?
Fa gràcia, m'agrada. És una sensació i sempre és agradable. M'ha passat algun cop això. Poses la ràdio i sents un tema teu, és com anar a una botiga i veure que hi ha allà el CD.

T'agradaria que una cançó teva es pogués escoltar a un lloc o per un públic concret?
Arreu. No, a tot arreu. A tot arreu, m'encantaria poguer anar a Sudamèrica. És una cosa que tinc pendent, molts països d'allà, Argentina, Guatemala, Venezuela, hi ha gent que és del club de fans i com que veien el programa, ens coneixen tant a mi com a molts companys que han sortit. Amb lu qual sé que en allà em falta tenir el contacte d'algú per anar i fer alguns concerts, perquè com a mínim hi ha gent que et coneix, que això ja és molt. Però m'agradaria, ja que a Sudamèrica és una assignatura pendent, però no em poso límits. Tant de bo em sortís una gira per Estats Units, per Japó, per Austràlia o per on sigui. Per Àfrica, m'encantaria ser una artista que la seva música es coneix a tot el món, ojalà.

També fent teatre és una oportunitat per a fer d'actriu i difondre't molt bona. Però això no repercuteix de cap manera en el temps que dedicaries a la música?
No, ara no perquè això ja quan es va acabar Pels Pèls i la gira no la faig, jo vull fer la del disc. Realment és una feina perquè sinó m'hagués coincidit, jo aniria a full amb el teatre, perquè m'agrada molt, m'ho he passat molt bé i seria xulo anar-me'n de gira amb ells i tot. Però clar, però jo ara mateix el primer primer és la música, i al mateix temps sóc una persona que m'agrada provar moltes coses diferents i vaig picant una mica de tot arreu.

Creus que l'aprenentatge del teatre et pot servir per aplicar-ho a l'escenari de concerts?
Home, jo crec que aviam, és diferent perquè és molt diferent. També té moltes similituds, estàs a dalt d'un escenari i estàs transmetent una seria de sensacions i històries. El què passa és que amb el teatre – també depèn de quin teatre -, jo amb el teatre m'ha sigut molt còmode. El primer dia si, l'estrena i tal, però després no estava nerviosa, zero, i això és perquè és com molt mecànic. Al teatre vas allà, et disfresses i et maquilles, agafes el rol d'una altra persona. Llavors no estava nerviosa, en cap vegada, i en canvi als concerts sempre estic nerviosa, perquè és més de mi, és una cosa teva. L'obra de teatre ho vols fer bé, però si no agrada a la gent és una cosa més que no l'has escrit tu, és una obra, un paper, però amb un concert ets només tu i vols que la gent li agradi i per tant aquesta és una mica la diferència. També hi ha moltes que hi tenen a veure i de fet els últims concerts que he fet dos o tres persones m'han dit “com es nota el teatre”. Jo no m'ho noto gens perquè no crec que tingui molt a veure tampoc la postura o la meva manera d'expressar-me ni res, però suposo que si que tot està relacionat.

Sempre m'he preguntat quan un actor o un músic té un mal dia, com s'ho fa per fer el paper o cantar la cançó alegre igual com si no passés res?

Home, jo la veritat és que quan surto a l'escenari se m'oblida tot eh. Lu bo i lu dolent. Surts a l'escenari i estàs pel concert i jo almenys intento disfrutar-ho. I jo si he tingut un mal dia justament al ratu del concert és de puta mare perquè és perquè és el ratu que no hi penses amb lu que et preocupa. Un ratu que t'alliberes i estàs per un altre cosa i no hi penses.

Parlant d'escenari, t'agradaria compartir-lo amb algú en concret, sigui cantant o actor...
Amb molta gent, tanta gent. Aviam, per somiar que no quedi saps, m'encantaria doncs l'Sting, el Ben Harper, la Norah Jones, el John Mayer, més d'apropet doncs m'agradaria fer algo amb el Drexler que m'agrada molt. No ho sé, molta gent, moltíssima gent.

De tota manera, a mi em sembla que tens una imatge que ja omple l'escenari. Ets una noia a la que sovint se li diu guapa a la tele, o seductora,... Quina sensació en tens?
No crec que tingui aquesta imatge. Seductora no ho crec. Jo crec que la gent que envia els missatges al club no em coneix tampoc. Però buenu...si. (somriu)

Oh, no et coneixen però...d'acord, ens entenem. (riures)
Suposo que com a tothom. Jo vull agradar i coquetejar i això,...

Et fa por que la imatge pugui arribar a pesar i algú pensi que perquè aquesta noia és maca, ja no ha de cantar bé.
A mi no, no em fa por. Crec que si que és cert que la imatge avui en dia és com molt, i veus gent per la tele que només són una cara bonica i un cos bonic i després doncs canten fatal, sobretot en directe per això. Però a mi en el meu cas no em fa por perquè jo estic convençuda del què faig i crec que tinc talent i no... I si estàs tu convençut pots convèncer l'altra gent també... Agradis o no agradis és una altra cosa. Perquè la música com amb tot és gustos. Jo crec que tot és discutible i algú pot dir “osti, m'encanta com cantes” i un altre “doncs a mi no em diu res”. Això passa amb cantants, quadres, llibres o moltes coses,... Ara, quan hi ha qualitat això és indiscutible.

Parlant més sobre tu, com et consideres, una persona tranquil·la, simpàtica, introvertida,...
Si, les tres coses que has dit. (riu)

Ostres, he tirat tres darts i he tocat.
Si, si, si, les tres són així. Tranquil·la depèn del moment perquè quan em fico nerviosa pues també,...quan m'estresso i tal, que últimament vaig bastant estressada, pues em costa trobar la tranquilitat. Però si que en general sóc d'estar tranquil·la, estar amb els meus amics, amb la meva família. Simpàtica ho sóc, crec que si, però amb la gent que ho és amb mi, no ho sóc amb tothom, no m'agrada ser falsa, si algú em molesta o em diuen que em molesta, no em faig la simpàtica. I introvertida, si, també, suposo que si perquè és que és molt raro, jo a la que trobo algú a la que em dona bon rollo, li explico la vida, li explico coses que penso, què li estic explicant, si no el conec res, a vegades et passa que m'estic obrint massa. Quan m'hi trobo bé, si, potser em costa, si que és veritat que sóc a vegades reservada i m'obro només amb la meva gent.

També deus ser força familiar, has inclòs una cançó que imagino que va dedicada a la teva mare al disc.
A totes les mares, si, va a totes. Si, perquè no és per ella només. És allò que amb un amic vam dir, temes per a escriure: va, de les mares... però no és per ella. El dia que li faci una per ella, vull dir que sigui més personal.

Per fer una cançó, primer fas la lletra o la música?
Pues de tot. Normalment, la majoria de vegades si, primer escric una lletra i després hi poso la música. Però a vegades, el més xulo és quan ve més tot de cop. Vas fent amb la guitarra i et surt més o menys la lletra.

I són lletres que sorgeixen de la teva vida o ets partidària de fer literatura i crear?
No, de moment totes les cançons que he escrit parlen de coses que m'han passat. També està bé trobo que escriure sobre algú altre, com es deu sentir, una història que no és teva i tal, però de moment m'és molt més fàcil explicar lu que em passa a mi que no una altra cosa.

Quantes cançons has escrit per aquest disc?
En aquest n'hi ha quatre que he escrit jo, lletra i música, i quatre més que he escrit jo però amb ajuda d'altra gent. Ara sembla que m'hi vaig posant més i no se n'han quedat gaires més al calaix. Jo composo poquet, la veritat, és des de fa poc. Però ara m'hi estic posant més, tinc dos cançons en castellà que m'agraden molt i m'he animat a composar en castellà i a veure què passa.

Al disc, no ho posa però n'hi ha una en català enganxada a l'última, que parla de Súria...Com és que estigui allà al final, tota amagada?

Perquè aquesta cançó no té res a veure amb tot el disc, seria una cançó que no seria ni gairebé bonus track, perquè era una cançó que senzillament la vaig fer per un concert de Súria i la vaig fer en motiu al poble d'agraïment al suport que em van donar quan vaig estar al programa i això. I llavors aquella cançó s'havia quedat com oblidada i tenia ganes de gravar-la encara que fos d'aquesta manera. Suposo que el dia en que faci un disc en català la gravaré ja més bé amb més banda i la posaré normal.

Finalment, de concerts n'has fet a llocs molt diversos, des del Palau de la música, al Camp Nou, aquí Igualada... Què té cadascun?
Tots són diferents, però home, al palau va ser molt xulo, molt, m'encantaria poder-ho tornar a fer. També de repent això, fas un concert a un lloc super petit o al lloc que menys d'allò i acaba sent un concert super xulo que la gent...vull dir que no se sap mai. O a vegades un concert que tens moltes expectatives doncs llavors la gent està molt freda. Jo intento disfrutar de tots, i normalment ho aconsegueixo. Casi sempre, acaba el concert i jo acabo satisfeta. Després quan ja ho mires i ho escoltes, canvia. Perquè dius, com estava tant content si he fet cagades i tot,...però jo intento passar-m'ho bé.

Entrevista a Màrius Serra

2007-06-20T12:02:00.000+01:00

Cada dia laborable, a tres quarts de vuit del matí, sona la veu d'en Màrius Serra a Catalunya Ràdio per a receptar-nos un Enigmàrius, el què s'entendria com una endevinalla més un joc de paraules que ens ha d'acabar de despertar tot esmolant l'enginy verbal. Quan l'escoltes, notes una fuita de curiositat i no la pots tapar durant uns instants - depenen de la pròpia tossuderia -, i quan finalment fas el descobriment o te'l revelen, apareix la brillantor i el xoc graciós, subtil. En Màrius Serra és el què se'n podria dir un home de lletres, però no pures. Estima la paraula i observa els límits de cada estri per tractar-la i no malferir-la en cap excés. Passa de la columna a la novel·la, tot fent encreuats i tocant l'enigmística. Ell per això, es reconeix com a fabulador, un substantiu que no es podria atribuir a tots els escriptors. Per fabular cal saber volar, i hi ha narradors que planegen ras.

Després d'una xerrada a la Biblioteca Pública, m'aixeco i li demano per a fer una entrevista. Conscient de l'hora - les nou del vespre – i del partit del Barça, n'imagino un aplaçament lògic. Però el seu bon humor em sorprèn de nou preguntant si coneixia algun local, jo que sóc d'aquí. I es clar que si, li responc. Ràpidament el trobem, demanem uns quintos que acosten encara més l'entrevista formal al plaer de la conversa, i amb una remor de fons, el Barça juga a prou distància i volum per no destorbar-nos - sempre i quan no fos un gol. Però el lector veurà que no fou ni una ni dues vegades, sinó cinc, amb un gol planetari d'en Messi que no vam poder veure bé fins hores més tard. També dies més tard, el recordaríem via e-mail i en Màrius em diria textualment: “certament no podré (¿podrem?) oblidar on érem quan en Messi marcava. D'esquena a la pantalla perquè les teves preguntes m'interessaven més”. I és que malgrat el gol no servís massa, l'entrevista i el moment quedarien intactes en un bon record. Com també, la seva curiositat infatigable en tota pregunta, que per cada resposta àgil i extensa es notava prèviament qüestionada en la intimitat. I és que el l'escriptor que es sorprèn a cada joc, a cada història, també és un senyor i un filòsof, però és el nen enjogassat el que el manté jove i ben actiu.

Som-hi! Anem als teus inicis. Quin és aquell punt en que descobreixes que el llenguatge et serveix apart de per comunicar-te, per a explorar, com a divertiment, fascinació...en quin moment hi ha un canvi?
Hi ha un moment, un dia i una hora, que a més a més l'he recordat tantes vegades que n'he acabat fent relat però que és sensacional, i després hi ha una pre-història. La pre-història vol dir llegir des de sempre i tenir ganes de crear, diguem-ne d'inventar. El moment fàcil, fàcil de recordar és quan estic a primer de carrera i de sobte, llegint un conte del Cortázar, em trobo amb un palíndrom “Átale demoníaco o me delata”, d'un conte que es diu “Las ratas”; no, es diu “Satar sal”, atar les rates i això... Hi ha molts palíndroms allà dins, i cony, em preguntava què són això dels palíndroms. Estava a la Central, havia començat filologia anglesa i me'n vaig a la biblioteca a buscar “palíndrom” a buscar-ho en totes les llengües que sóc capaç de llegir o atrevir-me. Més o menys me'n posen una exemple en totes, fins que arribo a la gran enciclopèdia italiana, a una edició molt antiga, i trobo “palindromo” amb molts exemples, i em remet a una entrada que diu enigmística, i allà trobo tres pàgines d'enclicopèdia italiana que encara conservo, i jo com un full copiant-ho tot: anagrama i tal. Allò em fa adonar que jo ja em fixava en aspectes formals lingüístics sense ser-ne conscient, en els autors que més m'interessaven o llengües que més m'atreien. Llavors és quan començo a posar-me les ulleres de llegir, com en aquesta recerca de tresors, una mica, que té un punt de col·leccionisme, no és res més que avidesa de col·leccionisme, però que et va obrint a tot aquest univers. Pensant-hi enrera, en el meu primer llibre, jo escrivia en espanyol, perquè era l'educació d'aquell torn, i tot ho feia en espanyol fins que vaig començar a entrar en un grup de rock i vaig començar a fer lletres, amb un català fonètic gairebé, no el sabia ni escriure. El meu primer llibre és d'escriure contes, amb 11 o 12 anys, i vaig fer també un parell de novel·les en adolescència, que sortosament han desaparegut. No, però dius, carai, ja hi tenia una certa tendència.

No sé perquè, i tampoc ha de ser un misteri o resposta, però ho he pogut reconstruir i el moment era quan tenia 19, 20 anys i estava a la carrera, i aquell palíndrom és com un click que canvia coses.

Així doncs, l'escriptor va néixer abans que el jugador de paraules.
Sí, i a més es pot explicar que la vocació d'escriptor la tinc molt arrelada, gairebé a vegades fent broma és per dir: osti, jo de petit era molt mentider, en el sentit d'exagerar o manipular versions, recrear-me en els detalls, afegir-ne... “he vist que ha passat”...és a dir la voluntat de fabular ja hi era des d'una certa impostura però ha acabat sent una recerca de veritat, autenticitat o qüestions veritables, però a través d'estratègies de ficció. Després ve la cosa del ludolingüista, l'aprenentatge de fer mots encreuats. Ho vaig tenir claríssim que jo havia de treballar amb la meva eina, i la meva eina era la llengua, i en el cas del català més, per mi és la llengua genuïna, és la llengua del meu coixí sonor, sentimental o familiar, però no era una llengua que venia mediatitzada per l'ensenyament, que el meu va ser encara en el franquisme, i per això va ser més atractiu que per a mi és més una amant que una dona. Com diria el Salvat Papasseit “era una amant i l'he pres”. Però si,si, la vocació de ficció, de narrador, sobretot de narrador, és prèvia a la lingüística.

Creus que la creació de jocs de paraules és una aptitud natural, es pot desenvolupar o ja és un talent innat inamovible? És un do o es pot arribar a cultivar?
Hi ha estratègies, jo penso amb l'escriptura i la relació amb el llenguatge en termes de treball, es pot arribar a cultivar i treballar molt. Ara, si que penso que l'enginy és un do, i hi ha gent que hi està més predisposada. No et diré un do miraculós, però si que hi pot tenir una tendència més natural. La gent que li fa por l'enginy, o que ho considera una bagatel·la, és gent que té una gran inseguretat i necessita sistemes tancats de signes. Necessita sistemes en els quals hi hagi respostes a les seves preguntes. L'enginyós o la gent propera a l'enginy, és escèptica, és a dir, no requereix explicacions del món tancades, almenys pel què he anat detectant, sinó que busca en la flexibilitat i el canvi, el posar en qüestió tot – fins i tot les pròpies idees – la única via possible per a tenir accés al coneixement. Per tant, una mica de do hi és, una tendència. Ho detectes de seguida, amb gent si té una predisposició contrària. Històricament quan ho estudies, sempre hi ha hagut aquest discurs contra la subversió que implica el joc verbal, perquè implica també posar en qüestió els dogmes, i els dogmes sempre s'han verbalitzat, són les paraules sagrades. El carnaval, és a tocar del món sagrat però ho posa en qüestió tot i és perillós, pot arribar a ser buit de continguts, segons els solemnes de la vida. Aquí hi ha una dialèctica difícil, perquè ens portaria als sofistes, Aristòtil, Plató...

Et sembla que han guanyat la partida en el moment que el joc té un desprestigi d'alguna manera, posant per cas un presentador de telenotícies que en fa, els seus imitadors el superen i ell mateix encara sobrepassa de nou la broma.
Sí, això està molt estudiat per exemple en literatura castellana. Hi ha un estudi extraordinari des de diversos punts de vista sobre el prestigi social dels enginys verbals, com creix i decau, de forma radical. Jo penso que en totes les cultures o en totes les històries, també veiem el barroc com a moment de defensa d'aquest posicionament i que després es veu superat o menystingut. Sempre existeix aquesta dialèctica, ara, és veritat que existeix això perquè hi ha una banalització molt gran també, en general. Aleshores fixat que té desprestigi perquè hi ha una lectura postmoderna del joc. És a dir l'imitador fa acudits dolents perquè sap que distanciant-se'n la gent riu del dolents que són, però no deixa de fer-los, no deixa de fer-los perquè sap que en treu suc. El què ja no gosa és fer-los com si acabés de descobrir que aquella frase feta, aquell joc de paraules, ambigüitat, fossin nous. Perquè una qüestió clau de l'enginy és que no aguanta la repetició, és molt exigent. L'enginy com la originalitat, com qualsevol avantguarda, no suporta a diferència de la creació més convencional, no suporta una reiteració, una diferenciació del model canviant petites coses. Quan un cantant surt – això és un exemple molt il·lustratiu – davant d'un públic entregat i comença els compassos d'una nova cançó, el públic el reconeix i ja l'aplaudeix. Quan un humorista vol explicar un acudit i la gent ja el sap, la tendència natural és xiular-lo. És molt perillós...

(Aplaudiments i crits al bar). Que han marcat?

I tant, gol del Barça.
Comencem bé, veus, l'enginy.

Tindrà la seva gràcia, quan ho transcrigui o ho guardi pels anys, i ho reescolti: pam, gol del Barça.
Mira, el moment!

Tornem-hi.

Aleshores dèiem que es tracta de la naturalesa de l'enginy, i podríem fer el símil d'un pèndol, en que en una oscil·lació va cap a la sorpresa i seducció per la novetat i a l'altra el gust pel reconeixement cap el què ja ens és familiar. És això la literatura?
Sí, el què passa és que justament la diferència entre “el joc pel joc, i el foc” per agafar el vers del Carles Riba, és que la literatura admet la relectura. En canvi certs tipus de propostes o treballs d'enginy no admeten tant la reelectura. Això és una prova fefaent que hi ha una gran diferència entre fer troballes o generar sentit, sentit o no sentit. Per exemple Lewis Carrol genera un sentit forassenyat, fora del realisme, però també sobrepassa el joc pel joc. El joc és com un rull, com una d'aquelles paradoxes que deia a la xerrada, que t'hi puguis quedar tancat. Té molts perills i la gràcia és poder-los superar a partir d'un bon domini de les estratègies però anant més enllà i tenint en compte els factors de relació amb la realitat, i els factors no només intel·lectuals sinó també emocionals.

Així en la teva carrera literària ja has trobat superada la delimitació dels dos camps, sense por de ser considerat un masturbador de paraules. Que algú et digui: tu no ets prou bon escriptor perquè et dediques a fer això...
Exacte, exacte. Home! Durant una època això era un debat intern per a mi, no pel què diguessin o deixessin de dir, que sempre també, sinó que per a mi era com aquesta mena d'addicció podia acabar tenyint o contamint qualsevol escriptura. Aquí està el camí, jo no dic que ho hagi trobat o cap pedra filosofal, aquesta és la dialèctica i hi ha un aprenentatge clar. Gairebé com els alcohòlics anònims, podríem dir els verbívors anònims, i conec molts amics, jugadors d'Scrabble, que han tingut una etapa, un fulgor, una refulgència, un enmirallament en el llenguatge com ha sistema gairebé estancat, com en aquell pot que en Wittgeinstein en el tractatus parla de que queda estancat, pensant que necessita una escala per sortir del llenguatge, però llavors ja t'estàs preguntant què és l'escala, i llavors ja no hi puges...En fí, la paradoxa o el rull és molt atractiu i molt difícil de superar, aquesta és la batalla.

De Wittgeinstein en parlarem més endavant amb això del llenguatge com a eina de dobles cares. Però ara mateix et voldria preguntar sobre els somnis, i com ha estat l'experiència de passar-ho a una novel·la.
Sí, i d'una manera bastant poc premeditada. Diguem que a la vida normal, vaig començar amb la transcripció d'un somni, perquè per primer vegada a la vida el llum de taula em va caure i em va despertar. Havia estat llegint molt, i em va agafar la paranoia de voler transcriure el somni, i és inabastable, allò va acabar sent una màquina d'escriure. I em va donar un punt de vista, ja que quan comences un projecte narratiu és fonamental triar un punt de vista. Els somnis han estat massa o molt treballats. Jo no sóc poeta, sóc un lector de poesia molt esquerp, molt episòdic i en llengües no properes al català. Hi ha un llibre que es diu “La caixa fosca” que és sobre somnis en els quals posa entre parèntesi tots els noms propis que pugui reconèixer per pudor. I penses: osti, la setmana passada vaig anar al llibre de l'Altaió, a la consola de Cadaqués, Altaió i Serrahima, i fa també una aposta onírica a la via de la poesia, i ell els subratlla. Jo no tinc una voluntat clara de transcriure els somnis, però és obvi que t'acaba marcant perquè no els controles. Quan tu vols controlar tots els elements d'una novel·la o d'una obra, acabes fent mercateria, és un mecano. Domines tant el què hi passa, com un mot encreuat. Saps quan fas un mot encreuat bé, millor o pitjor. Diguem que és una altra cosa quan fas literatura.

Pel què fa a la novel·la Farsa, vèiem un teixit bastant quadrat, que tots els fils s'acaben tancant amb les històries paral·leles.
Sí, amb el farsa hi ha hagut una fase d'escriptura molt llarga. Tampoc continua, però de gairebé sis anys. Al principi volia parlar de l'atzar, com domesticar l'atzar, que es una mena de paranoia que tenen els jugadors, però que a mi em servia bastant per estudiar les creences, com neixen. Després s'hi van anar embolicant més coses. I també va ser un dia que em va desencallar, que va ser el que vaig escollir que tingués 36 capítols més el zero, i vaig posar aquesta malla que és l'estructura com les caselles de la ruleta. Aquesta mena de decisions tenen peròs i contres, m'allarga o em fixe una longitud i em porta a fer una història d'una mena on per exemple potser no hauria tingut tant de pes el què és el casino. Però sigui com sigui, una novel·la és com una relació. T'enamores d'algú i t'hi poses a viure, pot anar bé o malament, pot ser obsessiva, però és com és. Pretendre establir receptes, que és el què fan les revistes de quiosc “com ser un bon amant”. A més de fer receptes de com fer novel·les i que tinguin molt d'èxit. Jo penso que cada novel·la, cada projecte, si és una novel·la és una relació i si és un conte potser una trobada més casual amb algú, sigui sexual o no. Vull dir, no de lligam més. És una analogia que em serveix bastant, per entendre les relacions amb la literatura, com a la vida amb la “first life” que diguem.

Quan escrius una novel·la o escrius un relat, quin és el procés de donar veu a un personatge. Què hi ha de tu o de les persones properes. Com es volca la realitat a la literatura?
Això és delicat, hi va haver una època que em tenia molt capficat. Sobretot quan escrivia Mon Oncle, que utilitzava una figura familiar, i el posava sense cap mena de respecte, amb cap versemblança, versemblança narrativa si, però no amb el relat familiar. Era al servei en què volia explicar una història sobre uns lloros i la fórmula secreta del xar3 i això em va portar problemes familiars. Amb ma mare encara estem amb qüestions d'aquest tipus, i és molt delicat sempre. Has de trobar el com, sempre projectes la teva experiència, els teus sentiments o visió del món, amb qualsevol criatura que generes, encara que sigui una novel·la de ciència ficció i alimentis animalons verds que viuen a un planeta estrany. Jo penso que escriure és exposar-se i sinó no val la pena, la necessitat és el què empeny en l'escriptura des del meu criteri. Respecto molt gent que pugui ser professional, perquè jo sóc un professional de moltes coses i podria fer-ho com faig mots encreuats així, i n'hi ha moltes com Crafton, que té un alfabet de novel·la negre i ja va per la S. Collonut, res a dir. A mi m'interessa una altra cosa i en aquesta exposició té un gran pes la vida i l'entorn. Ara, tampoc ens equivoquem. Escriure és posar a través del llenguatge i posar una veritat paral·lela, mai és “La vida” o “La veritat”. No, no, hi ha mil veritats i la vida té qui l'explica des del seu punt de vista, per tant hi ha una distancia. Jo distingeixo entre el ciutadà, la persona i el narrador, i aquests tres ens podem dir Màrius Serra tots tres, però som diferents.

En el dia a dia...
(Sorolls al bar, gent que crida guturalment “Oh, oh”. Gol de Messi després de rifar-se 5 defenses.)

Un altre, un altre gol.
Què més podem demanar? Potser una altra cervesa, però no cal. (riure's)

Doncs si,si, l'articulisme és un altre tema.
Ara estic preparant de cara la tardor el primer recull d'articles. Perquè els vull traduir al català tots els de la Vanguardia. És aprenentatge, és com la velocitat. Tens un espai determinat i l'has de lliurar en un temps concret, i l'articulisme ve signat no per el jo narrador, sinó pel jo ciutadà. Em poden portar a judici per un article, també per una novel·la però és més absurd. I aleshores si que hi ha creació de personatge, n'hi ha algun que genera el personatge que escriu aquells artistes. En el meu cas això no ha estat d'una manera conscient però si que hi ha una voluntat de dir-hi la meva i una voluntat literària perquè és literatura. En canvi a diferència de la literatura de ficció per mi és un territori narratiu en el qual l'opinió té molt de pes. El punt de vista d'aprendre a pensar amb l'escriptura és un bon aprenentatge. Ara, no m'interessa un determinat tipus d'articulisme que pretén dialogar amb les forces del poder per incidir-hi. Jo només pretenc dialogar amb els meus lectors, m'és igual qui sigui el president de la Generalitat ni el darrer diputat, i no vull tenir influència com algun articulista voldria tenir. Hi ha diverses lligues a l'articulisme. Per mi en aquest sentit el Monzó va obrir un territori que ve de la literatura i que està molt compromès amb la realitat i és molt creatiu però que no es deixa posar rera una etiqueta. El Monzó més enllà de tots els peròs i contres que pugui tenir, respon a una tradició ideològica catalana de la qual jo em sento partícip a través de besavis que és la tradició llibertària, tradició anarquista, sense una militància concreta, però si de lliure pensador. Aleshores a mi m'interessa l'articulista tot i que admeto que també tinc més dependències en l'articulisme que la ficció: depèn d'un temps, un espai i un encàrrec, i d'un mitjà que és una empresa. També puc canviar de mitjà, jo porto escrivint gairebé vint anys a l'AVUI i gairebé deu a la vanguardia i estic molt a gust i còmode, però és molt diferent d'una novel·la. Que la novel·la m'és igual si me la publicarà algú, l'escriuria igualment, saps què vull dir. Mentre que l'article no el faria igualment si no me'l paguessin, no el faria igualment si no me'l paguessin.

Tornant al què dèiem abans de Wittgeinstein i el llenguatge. El llenguatge com a associació d'idees, com a escriptura no lineal, una pàgina rera altra, ha donat vida al paradigma de l'hipertext, també amb literatura automàtica amb algoritmes, o literatura interactiva de triar al teu camí. Tens pensat escriure amb algun format fora del convencional?
Vaig fer una prova fa molts anys. Quan La Vanguardia començava a ser digital vaig fer uns contes interactius, que era un conte personalitzable amb versions diferents, molt breu i molt ajustat a la xarxa. És una escriptura que mai no es podrà publicar. Pot ser interessant, però tinc els meus dubtes sobre la capacitat de generar noves vies narratives de l'hipertext. L'hipertext és molt útil per moltes qüestions, sobretot informatives, de referència. Des de la creativitat em sembla que està més aprop de la poesia i si que he vist, no he practicat, però si que he vist poetes que treballen amb Palm. Les paraules es mouen en funció com agafes la Palm. Vaig treballar en un projecte de realitat virtual amb uns artistes que vam fer una torre de babel virtual fa molts anys i vaig anar a Toronto a exposar-ho. És una via que trobo que hi ha molts farsants que estan en aquest àmbit. Molta gent que és víctima del PowerPointisme, que creu que la tecnologia li justifica prou i això és una falòrnia. Perquè no els hi agrada llegir.

Seria primer aprenguem a escriure i després ja anirem afinant l'instrument amb els nous mecanismes i virtuosismes.
Podem tocar amb grup, però primer l'has de dominar per posar-lo apunt. De tota manera jo estic atent sempre i m'interessa molt i veig moltes vies. El què es fonamental és no tenir prejudicis, tenir una mirada oberta i valorar-ho. Després també és veritat que cadascú és fill de la seva generació i pots reciclar tant com puguis, pots tenir una curiositat – per mi la curiositat ha de ser el motor de la teva vida, per mi la curiositat és tot el motor de la cultura, i la meva no et diré que sigui il·limitada però és gran – en aquest sentit estic molt obert, sóc molt promiscu des d'aquesta òptica, però és veritat que no sé. Van començar passant el paper amb l'aposta aquesta de tria la teva aventura i la van banalitzar de seguida, el Rayuela ja era això, una novel·la que es podia llegir per ordre diferent. I aquest llibre del cent vint milions de poemes de Raymond Queneau és una meravella, els exercicis d'estil, i això està fet sobre paper i en canvi ho depassa. Jo penso que el concepte pot arribar a ser independent del suport, i la força està rau del pensament que es nodreix de paraules i pot trobar que l'escriptura tingui un suport o una altra. També pot ser oral, l'oralitat és el passat de la literatura. Per tant Gutenberg és una fase, McLuhan és un altre, i no sé on anirem. Penso que hem d'estar encuriositats i no caure en la falera del nou ric, que es compra sempre l'últim en música i no sé què, fent bona aquella frase terrible de McLuhan que el mitjà era el missatge. Aquesta barreja de mitjà i missatge és el què fa que la televisió sigui com és, perquè s'ho pensen. El mitjà actua de manera decisiva, però no és el missatge. Els missatges hi són, però en moltes recerques que poden ser multimediàtiques. És a dir en mitjans diferents hi podem arribar allà mateix.

En algun moment de rebre un premi, has expressat que tenies por que la teva obra passés a ser museitzada, que es posés en una vitrina i això l'allunyés de la gent. Creus que aquí Internet hi juga un paper important perquè no sigui així?
Sí, Intenret hi juga. Penso que és una autodefensa això. Intento ser molt autocrític per a ser crític. Veig al meu voltant molta gent que queda fossilitzada per temes de caire social, i de caire egòlatre, perquè veus que l'ego és molt important en els creadors. Primer n'hem de ser conscients i després hi ha visions molt errònies i tot plegat hi ha més perills que no pas avantatges en l'èxit. Jo no t'ho sabria dir, jo crec que penso que si, que Internet i tots els mitjans han fet que la meva interacció a la xarxa amb molts lectors anònims així ho demostra, ultrapassa molts filtres d'intermediació. Jo per exemple amb la nostra literatura, et diria que una persona exemplar al respecte de poder prescindir dels llaurers és el Casasses. El Casasses és un bitxo especial, hippie, amb una trajectòria molt discreta, et recomano molt l'últim llibre del Toni Sala “Casasses, Comelade i Perejaume”, que està molt bé. És un tio que ho pot tenir tot, i pot triar d'anar amb una editorial absolutament minoritària, petita, fora de circuit. En fí, jo crec que és que té una trajectòria exemplar, però d'altres anem per una via molt diferent. Jo estic més aprop de la indústria i m'interessa molt culturalment la indústria i veure com evoluciona, què fa possible i què no. M'interessen les fronteres i la puresa no m'interessa gens. La puresa no forma part de la meva manera de ser. La curiositat et porta a tastar, a acostar-te al foc i a mirar de no cremar-te però tot el sistema de la cultura des de dins d'un armari, solemne i premiada, diguem que hi ha bastant llibre de text. A mi m'interessa el text, no pas el llibre. Del museu m'interessa el carrer, que no vol dir que no vagi a museus, però a mi m'agrada veure la tradició i l'hem de conèixer tots, i l'hem de conèixer per canviar-la. El què és absurd és ser un avantguardista de pacotilla que et penses que has inventat el món perquè no coneixes res i ets un absolut ignorant. Jo penso que l'acadèmia està molt bé i ens hem de dotar de mecanismes de prestigi, tot això ho entenc. Però sempre em veuràs com l'ultim de la classe i fotent maranya, buscant el gamberrisme o la manera de sortir, de no quedar-me jo dins de l'armari i fossilitzat.

En la teva experiència d'aquest Portal o País com Verbàlia (verbalia.com), ara en fa set anys, quin balanç fas de com funciona?
És un mercat nou i que necessita una economia de mercat nova també. Estic molt encuriositat ara per Second Life, tota aquesta mena de fenòmen de que la gent entra i tens tota una vida allà, amb un avatar, i és com un Internet bis però amb tu allà ja amb una persona. Llavors ets guapo, molt fort, la tens molt llarga i tens una moto de collons, i fas el què vols...i molts psiquiatres tindran molta feina a Second Life però si que és veritat que hi ha una evolució tan vertiginosa que costa establir. No sé, jo em vaig llegir un llibre de John Negroponte a mitjans dels noranta quan encara no existia Internet, a mi el Partal em va passar Compuserve i hi vaig entrar quan encara no existia Internet.

Llavors encara no era Vilaweb.
No, no, la Infovista es deia quan va néixer. I bé, jo estava allà molt encuriosit i mirant, tenia idees com molt fixades i aquest llibre del Negroponte tenia una quantitat de tonteries tremenda. Per fer-se el maco deia que no llegia mai, que l'únic que llegia era quan anava a agafar el tren i mirava els horaris. Escolta, a qui vols convèncer? És la típica boutade de qualsevol revolucionari que ha de dir unes bestieses tremendes per trencar una dinàmica anterior. Ara, jo penso que els veritables il·lustrats de la nostra època, vistos amb perspectiva, el Diderot, Voltaire i d'Alembert de la nostra època seran gent molt semblant sinó ells, l'Steve Jobbs, Bill Gates, gent que s'ha inventat el YouTube, gent que va crear Amazon, tota aquesta cultura que ara mateix és encara molt incerta. No es poden fer oracles, anem massa depressa. Penso que hem de gaudir i viure-ho, viure-ho d'una manera intensa.

Parles de la conservació de les llengües, que cal conservar la natura però també la cultura. Com creus que la llengua catalana pot revifar d'aquesta posició malalta que la plantegen?
No ho sé, no. No hi ha solucions amb això, jo et diria que a través del talent, a través de la passió i a través de creure l'antinormalització. No som un país normal, som un país excepcional, som una cultura central a Europa, des de Ramon Llull i no ens coneix ni Cristo. Som la cultura més exòtica a Europa i som indispensables per entendre la evolució d'Europa, de manera que jo entenc que ara no és un moment joiós. Ara per la gent jove, fer la tria de llengua quan vols escriure o fer la tria d'adhesió a una cultura o un altre, és un dubte, perquè des d'una òptica individualista, des d'una òptica racional si tu vols surt molt més rendible adherir-se a l'espanyola que la catalana. Ara, jo penso que els temps van i tornen. Ahir era en una xerrada a l'autònoma, i resulta que torna a haver-hi un augment d'estudiants de Filologia Catalana quan hi havia hagut una gran baixada a finals del Pujolisme, i ara sembla que... No ho sé, pot haver-hi teories diverses. Jo penso que per la part que em toca tots hem de treballar per la passió, gaudint-ne molt, amb el màxim talent que poguem desplegar i fent coses amb la màxima ambició. Més enllà de la política, que és molt perversa perquè el debat polític sempre acaba buidant de sentit el llenguatge, perquè és molt conjuntoral, perquè més que estratègia hi ha tàctica. Ara mateix és d'un desencantament horrorós. Jo penso que la cultura va a un altre ritme i la cultura és el què acaba pesant. Això és molt difícil de transmetre perquè avui tothom l'únic que vol són missatges immediats i la cultura no és immediatista. Però jo penso que si som capaços... El tercer!! (Gol del Barça)

Brutal.
Brutal. Ara s'estan emocionant, i pensàvem que patiríem. El què jo t'hauria de deixar...

Ara acabarem, acabem de tocar aquesta banda perquè sempre és interessant donar un punt de vista sobre el país. En totes les entrevistes, sigui l'ofici que sigui, d'una manera o altre, buscat o no, surt el tema...
És inevitable. I pel què fa a un Estat propi, jo crec que és imprescindible per sobreviure tenir un Estat, des d'una òptica política i cultural i per tant estic convençut de que és la única opció, i per tant en un període mitjà, no dic ni curt ni llarg, hem d'optar i hem d'anar cap aquí. Ara, el dia que tinguéssim un Estat amb tots els ets i uts, hi hauria gent que es giraria, i jo seria el primer que diria que seria absolutament antiestatalista. Jo crec que en el nacionalisme hi hem de ser i és un argument meu contra els que diuen que són “no-nacionalistes”, i dic, doncs collonut, però el què hem de ser proporcionalment nacionalistes en el nivell del poder d'aquell nacionalisme ja existent com és l'espanyol, i aleshores és com Arquimedes... El nacionalisme espanyol és brutal, i diuen que no existeix, no sé si tenen pa a l'ull,...Jo en termes d'Estat hi estaré a favor, i hi he estat a favor sempre, sempre ho ha estat quan no hi havia opcions polítiques ho defensessin i no sóc de cap de les que ho defensa tampoc. Crec que ho continuaré defensant. Ara bé, també t'he de dir que en termes actuals té molt més sentit parlar de mercat cultural i el nostre, que es veu perseguit pel nacionalisme espanyol i per l'estatalisme de les comunidades autonomas separades és d'un mercat cultural d'àmbit mitjà a Europa, proper sinó més gran al danès, l'holandès, suec i tants altres. És una vergonya que jo, al meu país, al meu entorn, on la meva cultura té una presència i arrel, comença allà on jo dic “Bon dia” i em responen “Bon dia” i això comença a la Catalunya Nord i acaba al País Valencià passant per les Illes. Jo no tinc ganes de fronteres, no m'agraden gens els exèrcits ni la parafernàlia dels Estats, però puc reservar totes les meves objeccions per l'endemà de que hi hagi un Estat independent i aquell dia ja les deixaré sentit. Mentrestant les deixo sentir contra l'Estat que hem té agafat pels ous i pels impostos, i per tant aquí hi ha molta demagògia.

Això és com és de moment. Però per acabar d'una manera més positiva de reafirmació, tu que domines diferents llengües, quina singularitat creus que té la llengua catalana?
Té diverses singularitats: una riquesa homofònica, fonètica àmplia. No tant com el francès però molt més que l'espanyol. Té una composició sil·làbica, un laconisme, riquesa de composició. Hi ha molts monosíl·labs, això fins i tot se n'ha fet bandera amb molts poetes valencians del divuit i del dinou que fan poemes monosíl·labics, que diuen que amb poques paraules en tenen prou, com una cosa directe, i estalviadors diríem. Però després hi ha una altra qüestió que en fi, té un punt de màgia i de ficció, però també té un punt de veritat. Diria que Eulermans, un paio holandès casat amb una catalana, que va desenvolupar una teoria gairebé pujolsiana que és la endolingüista. Era un mètode per ensenyar les llengües de deu en deu (riure's). El tio havia estudiat neurologia, un tros del cervell i estava molt desenvolupat. En aquest mètode per aprendre deu llengües de cop el català era la llengua central, la pedra angular en tot el sistema lingüístic i romànic. La utilitzava justament com a llengua fronterera amb altres realitats com el romanès, el francès, l'italià, el portuguès, l'espanyol... El català el posava al mig.

Curiós, perquè és geogràficament amplificable.
És amplificable a la situació lingüística, i aquest estudiós em mereix un respecte relatiu perquè jo tampoc tinc una formació com per rebatre'l. Però tinc algun llibre i venia a fer una mena de curset i tenia la seva secta, “els endolingüistes”, era una cosa tant curiosa com tantes altres que ha donat aquest país. En tot cas som singulars, som molt singulars i tenim una capacitat de supervivència molt estranya. A mi em sobta – només cal estudiar una mica d'història -, pensar que com és que encara avui en dia estem parlant d'això, el món és molt gran i estem aquí amb això. La millor manera de ser cosmopolita és agafar el microoscopi i conèixer la teva realitat més propera, i això és el què et permet agafar el telescopi i mirar el món i l'univers, i això ho hem de mantenir.

Moltes gràcies, donaríem per enllestida l'entrevista.
Molt bé.

Entrevista a en Quimi Portet

2007-05-21T21:32:00.000+01:00

Cap resposta a les trucades per a contactar amb en Quimi Portet. Al telèfon, com diria ell, no contestava “ni cristo”, ja era el dia del concert i l'entrevista no estava concertada. El cert és que en aquests casos el més habitual hauria estat posar cara de circumstàncies, arronsar les celles i dir “què hi farem” tot intentant oblidar el petit fracàs. S'ha de dir però que ni en Quimi Portet és un cantant habitual ni jo tenia la intenció d'abandonar. Havia sentit que era un paio original i que en els concerts promet interacció amb el públic, i sota aquestes premisses quedava oberta la possibilitat d'aconseguir l'entrevista entre cançó i cançó, per més rebuscat que fos. Fet i fet, amb una petita pancarta amb el text “PREMSA FAVORABLE”, no s'hi negaria pas. Tot el contrari d'altres concerts, al d'en Portet t'hi trobes un clima a l'escenari entre nit de monòlegs i pub musical. Ell es sent còmode en el seu paper, que curiosament ridiculitza i discuteix al mateix temps, i el públic no pot fer altra cosa sinó riure i animar en les seves intervencions extra-musicals. Un cop acabat el show, la gent s'aixeca, comenta la jugada, i jo aprofito per colar-me en els camerinos.

Ens asseiem a un racó, acomodats en butaques i al davant d'un mirall; després de preguntar-me el mitjà destí de l'entrevista – publicació o ràdio -, encenc la gravadora. En Quimi, a través de les lletres i el seu posat en escena, se'm presenta com una persona simpàtica, divertida – no surrealista afegiria ell - i capaç de fer broma amb pràcticament qualsevol tema. La frivolitat i l'estirabot tindrien per això l'inconvenient de no sempre entendre's correctament, i em confessa que ja li ha passat alguna vegada. Però per si no fos prou, amb la seva veu de sota nas, una veu que sospito que el fa més propens a fer l'acudit, va i em fa algunes declaracions ben controvertides, inesperades, i de ben segur que els lectors també se'n sorprendran. És agraïda l'experiència d'entrevistar algú capaç de mostrar-se humil i senzill i de cop i volta deixar-te anar el verí de la pedanteria bromista, innocu de prepotència real, però capaç de fer-te somriure. I el cert és que sovint sembla que en Quimi Portet no tingui iaia, però si la té, és evident que deu riure força escoltant-lo.

Comencem pel darrer disc, que és el que tenim més recent. Aquest 'Matem els dimarts i els divendres' és un disc amb cançons més acústiques, un so més clàssic a diferència dels darrers discs, aquests més elèctrics. A què es deu aquest canvi?
Doncs mira, per coses de la vida, no crec que sigui un camí d'anada sense tornada. Encara ens agrada molt fer soroll, però ara mateix em sento molt més còmode amb la guitarra acústica i molt pocs instruments. També realment m'ho passo molt bé cantant, molt més bé que anys enrera, en que em faltava un puntet. He estat quinze anys sense cantar i al tornar, em vaig trobar amb una bèstia totalment diferent. No és que no canti a gust temes antics com 'La Rambla', però estic una mica més buscant llavors, com enfrontar-se naturalment al fet de cantar.

Del teu estil, que en podríem dir surrealista en part, se n'ha parlat força, però com el definiries o matisaries tu? Perquè de surrealisme n'hi ha molt, es diria Pau Riba, Sisa,...
No en sóc de surrealista, això és una mariconada. És una paraula per la que s'ha d'haver nascut al 1905 i ser francès per ser-ho. Jo sóc de la broma, sóc de la conya. Pràcticament totes les cançons que hem cantat són absolutament sèries. Trobo que són molt més surrealistes les de cantants latinos que van movent el cul tot el dia. Jo no tinc res d'això, tot el què dic s'entén perfectament. Si poso a un disco 'Matem els dimarts i els divendres' ho poso perquè fa riure, perquè sóc de la broma, però no perquè hi vegi cap significació intel·lectual, sóc un cantant normal i corrent.

No em negaràs per això que a Catalunya hi ha personatges més pintorescs que a altres bandes.
Jo crec que és part del bestiar d'aquí i em sembla que des de fa molts anys. És normal, a d'altres llocs tenen unes altres virtuts i defectes, i els catalans també en tenim. Jo penso que és un país on aquesta originalitat sempre ha estat incentivada, mentre que a altres països amb el comunisme, ha estat penada. O en nacions germanes i més meridionals, la originalitat és un inconvenient, en canvi aquí sempre és una avantatge. Però una mica des de la infantesa es potencia l'originalitat de la gent. Es tracta d'utilitzar-la positivament, no de viure-ho com un problema sinó com una possibilitat més.

És un contrast molt gran amb el què són les músiques comercials de la ràdio...
Sí, i també hi ha música molt espantosa en català, molt comercial i molt ridícula, no ho oblidem. No diré noms perquè és un país molt petit i és una cosa absolutament repugnant posar-m'hi. No oblidem mai per això que nosaltres no tenim cap problema, només que som un país petit. Però petit, no se'n diu raro ni això,...

Petit, però si públic i emissores fossin totalment desacomplexades amb la música en català, hi hauria un mercat potencial d'uns onze milions de potencials oients.
Sí, no som raros ni res, som un país petit i sense estat, un país petit i sense estat, i ja està tot explicat. Hi ha molts països més grans que Catalunya que no hi ha una entitat musical com hi ha aquí, no oblidem que hi ha una part positiva en això.

Així doncs com a fidel seguidor de Francesc Pujols series partidari de desdramatizar això de no tenir Estat...
En Francesc Pujols no s'entén res del què va escriure...

Bé, però per exemple el seu llibre “La solució Cambó” és un llibre seriós que...
Sí, però vaja, un pamflet. En Francesc Pujols és com el Jimi Hendrix de la República. És un icona per a cridar l'atenció sobre la vitalitat cultural de Catalunya i de la Barcelona d'aquella època. Però en Francesc Pujols en persona no va escriure pràcticament cap cosa que tingués... Era infumable i incomprensible. Jo no sóc un fidel seguidor de Francesc Pujols ni de ningú. Trobo que era una persona molt simpàtica i el què trobo important de Francesc Pujols són les anècdotes que han quedat escrites per a grans escriptors. També va tenir la sort de què estava envoltat per escriptors gegants: Pla, Segarra,... Tothom en va parlar molt sempre, o sigui que en aquest aspecte era una persona entranyable. I pel què n'expliquen era una persona molt divertida i fantàstica. Em fan sentir orgullós de pertànyer a la mateixa cultura que ell, només era això.

És bo doncs que s'hagin reunit cantautors com Sisa, Pau Riba, Roger Mas, Oriol Tramvia reivindicant-lo perquè hi hagi més reconeixement social. És positiu que es faci?
Sí, però no sé on es vol arribar a parar. Existeixen i no els podem oblidar, però tampoc passa res. És un senyor que era molt divertit i que és una pena que es morís tan sol i tan trist.

Sobre les teves cançons i lletres, voldria preguntar-te pel llenguatge. Com el desenvolupes, aquestes imatges, frases fetes...com es treballa tot això?
Sóc molt treballador, m'agrada molt escriure. No faig servir mai l'escriptura automàtica. M'agrada escriure i escric des de petit. Escric per fer riure els meus amics, escric per enganyar senyoretes, escric per mostrar efecte, escric quan he estat enfadat, i en general m'agrada molt. Quan escric cançons, escric de veritat, m'agrada escriure cançons. M'és una ocasió per fer-ho però no tinc ni idea de quin és el meu estil ni què segueix. No sóc un intel·lectual en absolut, sóc autodidacta i m'atabala analitzar o analitzar-me, no ho faig mai. No ho penso mai com sóc i qui sóc, escric i ja està, i si em llegeixen que guai, que guapo. Per les lletres que veig que fan altres cantants, si que ho veig que sóc bastant bo escrivint.

Aquests punts de conyeta, agafant també la religió i tot el què l'envolta, les frases del poble,... Es donen unes combinacions que fan pensar que hi ha una feina al darrera important, d'observació de la societat, prendre notes.
Això és gratis per això. Però si si, és al què em dedico jo.

Ho fas amb una llibreta i arreu?
Bé, tinc una llibreta i hi apunto els convidats que tinc a la tarda. Però no, m'agrada molt escriure i no tinc cap norma, ni sempre estic penjat escrivint. Escric quan em ve de gust, però no sóc un tio que sempre està escrivint.

Parlant d'escriure, queda algun tema pendent que vulguis tocar per a fer lletres?
No, jo em dedico a la música popular. Cançonetes sense cap mena d'interès intel·lectual, no tinc cap consciència de fer una cosa important en absolut. Vull escriure, hi ha gent que s'ho passa molt bé amb mi, sóc diferent dels altres cantants i hi ha gent que se sent pròxima a mi i s'hi sent per comodisme, familiaritat i per una altra forma de naturalitat. No per lligam intel·lectual, no sóc un intel·lectual, no m'hi sento gens, sóc un cantant d'un gènere menor.

Ara et trobes en un punt on gaudeixes de plena llibertat, però en altres moments un projecte en grup podia portar a decisions més compartides.
Home, jo he treballat en grups i un grup és una peça. He treballat en equip i m'encanta, m'agrada molt. Sóc un bon compositor, un bon lletrista, sóc bon músic, m'encanta treballar amb un grup. Produir discos, dirigir un grup...dir “home, la bateria hauria de fer això tal...”. Sóc un xollo, perquè sóc l'òstia.

A més a més sent productor...
Sóc simpàtic, a les entrevistes sóc l'òstia amb patinet, sóc guapo, perquè no dir-ho, sisi, sóc un xollo tot plegat. Ara mateix tinc una època en que m'encanta treballar sol. Els discos els faig sol i m'ho passo molt bé.

Així descartes totalment tornar a treballar amb en Manolo García o algun altre grup diferent.
És difícil, és difícil...

Perquè si dius que has fet heavy, punk, pop-rock, de tot...què et falta per experimentar?
No em falta res, morir-me com a tothom.

I que hi posin a la làpida “progresso adequadament”... (hehe)
Progresso adequadament o necessita millorar (riu). Vull dir que no tinc... si tinc 49 anys, no estic acabat, però no estic en una fase de seguir buscant. M'ha agradat fer aquest disc, Matem els dimarts i els divendres és un disco que m'agrada, n'estic content, l'ensenyo per aquests mons de Déu i quan acabem ja ho veurem. Faré un altre disco, i probablement tindré ganes de fer una gira...i si hi ha salut ho farem. No tinc grans plans, cap planificació sobre la meva vida. M'agrada molt divertir-me, no treballar, no fer res, estar quiet, fer el vermut,... M'agrada molt, això és la meva posició ideal, no? No fotre res.

I he sentit que t'encanten les motos, que vas a viure a Euskadi,...
Sí, però això ho fa tothom, no? Normalment dormo, com un tronc. Faig vida normal, una vida gris i mediocre. Tinc unes filles. Faig com totes les persones pares de família. Una vida ridícula i avorrida, normal. M'aixeco i vaig a comprar el diari, faig el vermut, si he quedat amb algú per fer una entrevista, anar a buscar unes guitarres perquè assagem...faig el ridícul. Agafo el cotxe, o quan tinc vacances faig un viatge amb moto. Com tanta gent, cap problema, sóc un tio normal i corrent, no faig res mai.

Per Sant Jordi sortirà a la venda en forma de llibre un recull dels articles del teu Bloc a Internet. Arran d'això, en una entrevista amb l'Antoni Bassas vas dir una frase que se'n va fer ressò a un article d'en Màrius Serra, deies que no s'hauria de llegir cap llibre fins que el seu autor estigués mort...Com va anar això?
Això va ser un excés de frivolitat per la meva part. Entenc que els escriptors s'enfadessin. De tota manera, ja dic que si no hi haguessin escriptors vius, tampoc hi haurien escriptors morts. O sigui que, tot escriptor viu inclòs jo, un dia o altre serà un escriptor mort. Però bé, és una frivolitat que vaig dir a la ràdio i hi va haver una persona que en va fer un article. Després vam parlar amb el senyor Màrius Serra i ens vam enviar uns e-mails molt divertits, molt simpàtic però. Una tonteria com una casa. No tinc cap pretensió per cap escriptor viu o mort, tot i que llegeixo els llibres que em toquen. Jo ben bé, he fet un recull del bloc i el què hi he escrit durant dos anys. És un recull i surt a l'abril, és idea d'uns editors, i em sembla fantàstic. El publicarem i a veure què passa.

Internet a més a més del fenomen dels blocs, ha donat pas a un intercanvi musical. Quina posició tens en aquest intercanvi gratuït?
Ho trobo fantàstic, sóc un altre intercanviador.

Sí, però hi ha músics que s'hi han posat en contra pel tema dels drets d'autor, han sortit cànons per compensar-ho...
He tingut molta sort jo. He sigut músic en una època en què no hi havia pirateria i m'he guanyat molt bé la vida. Però ara ja sóc gran, em sap greu pels joves per això, però es clar, no tinc cap postura ni res, que els bombin a tots. Als intercanviadors, als músics, i als intercanviats, a tots, a tots, que els bombin, a tots.

També a l'època que vas començar la música tenia una càrrega molt diferent de la que té ara.
Si, la tenia perquè llavors només hi havia la música, no hi havia res més. La gent poden fer moltes coses ara, poden posar-se patins en línia, tirar-se de cap per un pont, poden esquiar amb un sol esquí... Quan nosaltres érem joves només hi havia la música, no hi havia res més. És normal que tingués una càrrega diferent de la d'ara. I si ara fos jove, no seria músic. En absolut, no seria músic. Si pogués ser jove, seria una noia, seria ben guapa.

És per allò que dius que estan com “acabades” en el sentit de finalitzades en l'evolució. El cervell més format per adaptar-se al medi...
Estan molt més adaptades. Sí, els nois som molt burros. Porto mig segle en aquest planeta i he vist que les noies són molt més intel·ligents que els nois. Els tios som molt burros i cada dia som més burros. Jo no prenc mai cap decisió, li dic a la mànager, farem una entrevista i tal... Ah, molt bé per això el lletrero al concert. Molt bé de treure-ho.

He pensat que t'agradaria.
Ha estat altament interessant, sisi, aquesta interacció. És que em sento fatal que en els prospectes que s'han fet digui que sempre interactua, que hi ha una sorpresa i coses d'aquestes. Però és que cantem bé, no? A vegades no saps com interactues amb el públic i és maco per això.

Entrevista a Josep-Maria Terricabras

2007-04-03T09:12:00.000+01:00

En Josep-Maria Terricabras m'havia citat entre els carrers Rambla Catalunya i Còrsega del centre de Barcelona. Era un dia plujós i ell, puntualment a les cinc de la tarda, arribava a la cruïlla sota un elegant paraigües negre. No era la primera vegada que hi parlava, en persona l'havia pogut conèixer el 18 de febrer de l'any anterior a la multitudinària manifestació “som una nació”, així com també en breus xats al seu portal. A diferència d'altres opinadors públics, em semblava a més a més d'un home seriós i disciplinat, una persona atenta i propera. I és que de la mateixa manera que en Lluís Llach m'havia captivat, el professor – tot i que en uns mitjans i estils molt diferents – també em despertava admiració. És ben difícil poder fer coincidir la feina amb la passió que ens mou la vida, però és d'elogi encara més quan respon a una raó social. Sentir-se útil en un context i prendre responsabilitats és una de les millors maneres de viure en un sa dia a dia. El nostre professor és una persona altament activa, escriu articles, participa en tertúlies, publica llibres, manté diàriament un portal propi a Internet i per últim – sense menystenir-ho -, dóna classe a la Universitat de Girona on és catedràtic en pensament contemporani.

Per aixoplugar-nos aquella tarda vam entrar a la cafeteria més silenciosa de voltants, ens vàrem asseure i després de comentar quatre fets i sensacions del dia, una llarga entrevista començaria per ocupar-nos vora dues hores. Jo portava diferents temes per a tractar però m'interessava més donar una imatge global del catedràtic; no s'havia d'aprofundir exageradament en el seu darrer llibre ni tampoc sobre política. Volia saber què era un filòsof avui, i ell, ja assabentat del tipus d'entrevista, em respon amb una concisió d'articulista i afable en cada pregunta. De fet, la docència que ha exercit durant els anys se li troba en cada argument, per una pulcritud i claredat que creen addicció, que d'entrada no es troben a faltar d'entrada però un cop mostrades semblen imprescindibles, pràcticament necessàries per a mostrar les idees. L'esperit crític i la imatge serien els fonaments i les rúbriques de la façana de la seva dialèctica. Aparentment, la gesticulació també és profunda i sentida, de veu trencada i mirada crítica, potser són el punt d'èmfasi per atreure complicitat. Encara recordo la primera vegada que el vaig escoltar a la ràdio, el seu timbre greu em va quedar gravat a la memòria i de seguida entre els arguments de la tertúlia, els seus apunts em feien somriure d'allò més. El somriure de descobrir una evidència que passa per alt, perquè renoi, quines tertúlies!

Una pregunta senzilla i directa. Què fa un filòsof?
Et diré el que em sembla que hauria de fer, ho dic perquè hi ha moltes maneres de fer filosofia i d’entendre-la, per tant si preguntes a diferents filòsofs segur que pensem coses diferents. Jo penso que des del punt de vista social el que ha de fer un filòsof és aportar arguments i mirar de clarificar el pensament de la gent. En les discussions i debats d’avui dia, hi ha molta confusió i a vegades no és tant la teva opinió la que has d’aportar, sinó mirar d’aportar punts d’aclariment perquè cadascú pugui pensar millor pel seu compte. Per tant, el que jo voldria és que els altres tinguessin autonomia per pensar, no que pensessin el que jo penso, sinó que pensessin pel seu compte i que pensessin cada dia millor.

De fet, el lema de referència que trobem tant al portal com als llibres, és “Pensar millor per entendre més, entendre més per actuar millor”. Com es pot pensar millor?
Doncs la veritat és que pensar millor no vol dir pensar de manera políticament correcta. Vull dir que pensa bé la persona que afina els seus arguments, la persona que no passa gat per llebre, que no treu conclusions errònies, que mira de ser conscient dels seus prejudicis, la persona que és crítica amb els arguments dels altres i autocrítica amb els seus arguments: això és pensar bé i pensar millor que els que no fan això.

Quant als filòsofs dels mitjans de comunicació, tant d’una ideologia com d’una altra, trobem que s’aventuren a fer anàlisis de tipus psicològic i sociològic. Què està passant, és bo que tractin aquests altres camps?
Sí, segurament que fan això, i a vegades simplement el que fas - perquè jo també faig coses d’aquestes - és donar la teva opinió. Ara, quan jo opino, de fet, no opino com a filòsof – t’he de ser franc -, jo opino com a ciutadà i cadascú té la seva opinió. Si jo ho faig com a filòsof, la meva feina és clarificar els conceptes, clarificar els arguments, ajudar a pensar. Aquesta és la meva feina: a la ràdio, a la premsa, a l’aula, allà on sigui.

Quin valor creus que té la filosofia en la digestió dels temps d’incertesa d’avui en dia, amb tanta informació i tecnologia com hi ha?
Sí, la filosofia forma. Quan hi ha molta informació un ciutadà va més despistat; de fet, disposar de massa informació és tan perillós com disposar de massa poca. Però jo penso que un ciutadà que té una certa formació i un cert rigor en la manera de pensar, és un ciutadà que de molta informació ja no en fa cas, vull dir que també té més eines per destriar-la. Tal com aquella persona que cuina i que coneix bé una cuina, quan va a plaça sap què vol i què vol comprar, que aquell peix, per exemple, no és fresc -i ho veu que no és fresc i no es desorienta-, sap quin peix vol comprar, quina salsa li va bé. Aleshores el que té una mica més de sentit crític, ja de seguida sap d’on ve la informació i després la que agafa, sempre l’agafa amb un punt d’escepticisme, de dir: vols dir? no te’n fiïs del tot eh! Això sol, ja em sembla una bona precaució.

Hi ha un parell de termes que repeteixes sovint, ben significatius com són “súbdit i ciutadà”.
A mi em sembla que aquesta és una diferència molt fonamental: crec que estem en un tombant de la història en què hem de decidir si volem ser súbdits o ciutadans; a Catalunya molt especialment, perquè aquesta decisió té un component nacional; però el component social, polític, és present per a qualsevol persona. Què vol dir això? Vol dir que avui en dia es pot ser súbdit bastant content. Fa cent anys un súbdit era un desgraciat a qui se li morien els fills, que vivia en cases amb humitat, que no guanyava res, que era maltractat... Avui un súbdit és algú que pot anar vivint força bé, però que no participa en res, no té sentit crític, no li importa gens la política, no s’associa, algú que obeeix. El ciutadà seria aquell que participa, aquell que vol fer escoltar la seva veu, aquell que vol dirigir els afers públics, que vol col·laborar... i les societats que tinguin més ciutadans, seran més dinàmiques, més democràtiques, més vives. Les que no, seran més autoritàries. A mi em sembla que hi ha gent que està encantada de tenir líders autoritaris; i ells, a obeir. Jo no, és clar, i em sembla que no és bo per un país i per Catalunya fóra un desastre.

A Catalunya, li sobren súbdits, doncs?
Jo sempre dic que vull un país independent, ara, si un país independent no té ciutadans independents, no sé si el vull. Perquè llavors em podria trobar que tingués un país independent, però amb una dictadura. Jo vull tenir ciutadans independents i quan tingui ciutadans independents, la independència de Catalunya em sembla que estarà a prop.

Quant al teu sector universitari, és bona la situació actual de les humanitats?
Avui les humanitats de tipus clàssic probablement estiguin una mica en crisi, però han aparegut noves humanitats amb èxit. Per exemple, comunicació audiovisual, què és sinó humanitats? què són les relacions públiques i el periodisme sinó noves humanitats? Aquestes són de les carreres que demanen més nota de tall, i per les quals la gent es baralla. És clar que els temps canvien, la gent no fa sempre el mateix, i apareixen i desapareixen coses. Les carreres de ciència i tecnologia, cada dia més, reclamen presència de professors d’humanitats perquè els aportin la seva visió. El que s’està fent és una reconversió, estem en un moment de canvi brutal, de més diversitat, i hem de valorar-ho penso que positivament. No és que estiguem molt i molt bé, però em penso que si ens hi posem, que si som capaços d’imaginar noves coses i eliminar les que no hem de fer, podem convertir la marca “Universitat Catalana” en una bona marca.

En el teu moment d’elecció, com vas començar filosofia? Senties una vocació o va ser més aviat fruit de l’atzar?
Francament, no sé com contestar la pregunta. No sé per què vaig fer filosofia i ja és ben gros això! A mi m’agradaven les llengües clàssiques, hauria estat capaç de fer llatí o grec, però finalment em vaig decidir per agafar filosofia perquè era una cosa que m’interessava i que cada dia m’agrada més. Ara no sabria viure sense això, i per tant si ara em diguessis què tornaria fer, diria que el mateix que vaig fer. Ara sí, ara ja no dubtaria. És com aquella noia que dius “em penso que sí que l’estimo, em sembla que sí”, i al cap de dos anys dius “segur que sí”, i al cap de trenta anys ja és ben clar, llavors ja no podries viure sense ella. Quan passa això, és molt bon senyal, és la prova definitiva.

I finalment el camí ha degut servir a nivell personal, però a nivell professional has pogut treure llibres, revistes, tenir un portal a Internet, col·laborar en televisió i ràdio. De quines activitats estàs més satisfet?
Més satisfet, depèn. De vegades després d’una classe, quedes molt content de la feina feta o, al contrari, surts i penses que no has estat gens agut amb això i amb allò; i a les conferències i amb les altres activitats passa el mateix. Globalment, però, si m’he de quedar amb una de les coses que faig, et diré que sóc professor de filosofia, a mi m’agrada molt l’aula. A mi, els alumnes m’estimulen i em fan aprendre.

Amb tantes activitats als mitjans, a Internet i a la Universitat, deu ser un no parar. Així, pots dir que vius en filosofia, segons l’expressió més quotidiana de viure en calma?
Sí, això sí. A mi la filosofia no em turmenta, això ho vaig aprendre de Wittgenstein que és el filòsof que més aprecio, que deia: “l’activitat filosòfica s’ha de poder tallar quan es vol”, perquè hi ha aquells existencialistes que diuen “si no he descobert el secret de la felicitat o l’existència de Déu, no podré parar...”; doncs escolti miri, es morirà sense haver-ho descobert. Tal com es fa en altres professions, tinc les meves hores lliures, lliures, i per tant no sóc un obsessionat, m’agrada més dir que sóc un ocupat, força ocupat, però no obsessionat.

Per acabar, passem a parlar sobre el teu darrer llibre: “Què ens mou, 6 valors a debat”. És un llibre que tu has coordinat, junt amb professors d’altres camps, tant de psiquiatria com de filosofia. Com presentaries el llibre?
El llibre està en una col·lecció de “filosofia per ciutadans” que publica l’editorial Mina. Es tracta d’un recull de cursos on-line al meu portal. Vaig demanar a uns col·legues de diferents camps que volguessin tractar amb mi valors clàssics com la igualtat, la llibertat,... per replantejar-los amb ulls d’avui i amb un llenguatge no complicat, a l’abast de tothom. Pretenem que el ciutadà pugui fer els seus plantejaments i, si pot ser, que després de la lectura li quedin les coses una mica més clares.

Dels 6 valors que tracta el llibre, quin destaques? Quin ens mou més?
A mi em sembla que, com gairebé sempre, el que fascina molt la gent és la felicitat.

La felicitat ven molt.
La quantitat de llibres sobre felicitat espanta quan vas a la llibreria. La meva idea no és fer promeses. Aquí hi ha un text del Dr. Corbella, però també hi ha altres valors com la solidaritat, que no és un valor gens trivial: la gent tendeix a pensar que s’ha de ser sempre solidari; i jo mostro que no sempre se n’ha de ser, que valdria més no ser solidari amb els opressors i torturadors, per exemple, i que sempre s’ha de reflexionar amb qui ho ets i per què. Aquests tipus de plantejaments em sembla que ajuden a superar aquells tòpics de “ah, he de buscar la felicitat en qualsevol racó”, perquè en qualsevol racó no la trobaràs; o aquell de “he de ser solidari amb tothom”, perquè amb tothom no. Es tracta d’aconseguir que algunes idees que estan en boca de tothom sense que tothom les tingui ben instal·lades al cap, que aquelles idees passin de la boca al cap, que els lectors puguin acabar de pensar bé les coses i que, si volen, se les puguin replantejar.

Lluís Llach: la roda de premsa

2007-02-26T11:17:00.000+01:00

Un cop acaba el concert i arriba el moment d’exercir de periodista, te n’adones que, amb la catarsis col·lectiva viscuda a les butaques, captar la personalitat d’en Llach, les seves inquietuds i projectes de futur, d’entrada s’ha d’admetre, és una tasca impossible o si més no, considerada més que difícil per a un entrevistador; dir que la duràs a terme és una mostra de pedanteria, digne de persones reduccionistes que es creuen els amos de la veritat i subjectivitat a la vegada. Per això, el màxim que et pots permetre és copsar petits trets insignificants i ben significatius alhora, detalls del rostre i fotografies: una mica com les cançons que ell amb la seva habilitat escriu, però amb la diferència que és un estira i arronsa de preguntes entre dos.

Pel què fa a la preparació que havia fet amb llibres i discs, hores d’ara la veig totalment desmesurada en vista al què finalment ha estat, però no per això el plaer estat menor. Perquè, per un principiant com jo, un aficionat a l’art aquest de mirar el món i posar paraules unes rera, aquesta entrevista era la meva primera Entrevista, i era tan important pel fet que es tractava d’un comiat, com pel personatge de qui es tractava. El fet de veure que era una roda de premsa i els companys amb qui la tenia eren joves més preparats que jo, m’esperonava i al mateix temps em tranquil·litzava perquè si no era jo qui podia fer una bona pregunta, seria un altre amb una il·lusió similar.

Ens trobem a l’entrada dels camerinos, un grup de periodistes i jo. Pugem tots cap a un altell on s’hi col·loquen cinc cadires en mitja rotllana, i la sisena més al fons pel cantautor. Ens preparem tots, cadascú amb els seus estris d’ofici. Al mateix temps, els fotògrafs deixen anar sense discreció els objectius de les cameres – i ja no paren en pràcticament tota la roda de premsa -, que per sorpresa meva, no immuten al cantant. A nosaltres, un cop encetada la tanda de preguntes, tampoc ens molesten. Estem expectants i les preguntes s’allarguen fins que el mateix entrevistat, ja després de fer quatre bisos en el concert, veu que en efecte, els d’Igualada, no en tenen mai prou.

Després de veure el concert que ha fet, com és que vol retirar-se?
Plego perquè estic bé i és la meva manera de demostrar el respecte al públic que durant tants anys m’ha deixat fer aquesta feina. Abans de deixar que les coses vagin a mercè de les malalties o de l’edat, o de que la veu comenci a fallar, prefereixo plegar ara...Aquí no hi ha ni regles ni lleis, i jo no dic què estigui bé ni què estigui malament. No voldria deixar-ho perquè estic malament.

Com has vist el públic d’Igualada?
Com sempre molt atent, molt receptiu i després molt calorós. Però primer és atent, primer segueix i després decideix què fa, me’n recordo ja varies vegades.

Així doncs, podríem parlar de que és un punt i coma o un punt i final...?
Des del punt de vista de carrera artística ,vull dir fer discos i espectacles cada any i mig, aquest seria el final definitiu. Deixo la porta oberta per si algun dia tinc un xoc, que segurament el tindré (riu ) i em dono la possibilitat d’agafar un piano i dir a qualsevol teatre “vinc aquí a cantar” Però el què se’n podria dir activitat activa, desaparec del panorama, és definitiu.

Avui no n'hem tingut prou...
Jo crec que miren a veure si l’avi aguantarà fins al final, o ensopegarà i caurà...(riu )Seriosament, haig d’ agrair la gent que m’ escolta doncs és el màxim, i crec que hi ha molta qualitat de complicitat. Sóc molt conscient que he estat 40 anys en el panorama de la música catalana, i de la música en general, perquè tossudament, només tossudament, m’han vingut a veure. Hi he pogut estar-hi fent el què volgut, he anat contracorrent, a vegades sabent que algú el molestava, etcètera.. I en un mercat també, amb unes lleis que funcionen d’una manera, la meva presència només fa que emprenyar. I per tant, si he pogut estar tants anys és per un públic, si no ja estaria esborrat del mapa .

Potser és precisament aquest món, que ara mateix o d’un temps ençà, fa més complicat que sorgeixin cantautors...
Primer s’ha de veure una cosa: el món del cantautor és un món complicat però s’ ha complementat molt bé amb aquell món que en una època se li va dir rock. I per tant, a banda de tot això que sempre ha sigut dificultós, la figura del cantautor no s’ha acabat d’entendre, perquè és independent, fa el què vol, treu discos quan vol, a més és també una qüestió de mercat, una venta que requereix molt de temps i avui en dia està tot dirigit a vendre en 3 mesos i després fer desaparèixer el producte. És una figura que incomoda molt, però a més a més, resulta que a banda de tot això la indústria està potes enlaire, per tant és molt difícil. No em facis dir noms perquè és lleig que els digui jo, però ara hi ha quantitat de gent jove interessant com mai amb molta convicció i amb idees, trempera i una visió molt clara de la funció ètica i de l’estètica. Per tant, jo diria que en aquest moment en comptes d’una manca de creativitat, al revés, hi ha més creativitat que mai. També val a dir que quan es passen moments difícils, curiosament la gent te més creativitat, i sembla que ara és un moment difícil.

Els hi faltaria que hi hagués una plataforma com els Setze Jutges...?
Em sembla una mica drama el que viu des del punt de vista cultural la nostra societat. D’aquesta manera les institucions tenen una mena de complex provincià i donen medalles i reconeixements als artistes que venen de fora i se’ls mereixen, però en canvi els Setze Jutges ja es podran anar morint tranquil·lament, i ningú dirà res... Si els Setze Jutges haguessin sortit a Chamberí o a París, avui hi hauria avingudes a Madrid o a París que es dirien Els Setze Jutges, però com que varen sorgir aquí, com que varen salvar moltes coses des de la humilitat i des de l’honestedat i la decència, doncs aquests no cal. Ni la medalla de Sant Jordi els han donat per la seva activitat, quan la donen a tothom. Podríem mirar per exemple el Miquel Porter que ha estat una de les persones que més ha entès el cinema: director general de cinematografia,...o bé l’Espinàs que és una grandiosa personalitat del què és l’activitat cultural i literària del país.. i així anar fent. Posa’m a mi si vols, la Maria del Mar o el Serrat... i Ha mort fa poc el Delfí Abella, un dels fundadors i dels macos que hi havia, un psiquiatre que no necessitava cantar i va entendre que cantant feies feina. Ell sabia que potser no era un gran artista, però tots els que després hem vingut, gràcies a la gent com ell hem pogut tenir feina i hem pogut veure com era aquest país i fer tot això que es diu cançó catalana.

Podríem dir que és aquest autoodi del poble català que va sorgint i marxant...
R: No, del poble català no. No confonguis mai el poble català amb el provincianisme de les institucions, no ho confonguis mai, és una altra cosa.

Però l’autoodi hi és...com a mínim en els mitjans,...
Però això no li diguis poble català, és el provincianisme esquifit de gent que es pensen que per ser més cosmopolita han de renunciar a les seves arrels i se’n donen compte de que no hi ha cap artista, cap entitat important a l’Univers, que no tingui clavades les seves arrels. No es poden explicar elsgrans artistes per exemple de la pintura que avui coneixem, cap ni un. No s’entendrien sense les arrels. Des del Miró, fins al Picasso, des del Dalí fins al Barceló no es podria entendre.
És com quan a TV3 no es passava cap dels grups de rock català que estava omplint pavellons d’esports als seus moments i portaven al grup del cantó esquerra de Liverpool, L’Àngel Casas ho feia això, era incapaç de portar un grup de rock en català. I mentrestant els Sangtraït, omplint a Girona i els dallonsis sortien a Reus i ells no se’n enteraven. Venien els noséquè Pim Pam, de la banda esquerra de no sé quin riu del barri de no sé on, i es sentien satisfets i cosmopolites. Jo no vull dir que no vingui aquesta gent, al revés, que vinguin i ens ensenyin coses.Però la funció social i cultural, que tenen estatutariament els polítics no és desbarrar...

Li hagués fet il·lusió ser català de l’ any?
Sincerament no. T’afalaga només perquè la gent t’ha votat. No vaig anar a cap programa de TV3 i al Cuní el tinc una mica emprenyat. No és perquè no el valori professionalment, el valoro molt, però és que no hi vull anar a un lloc d’aquests, jo vaig en direcció contrària. No per res, és una decisió personal, ara, moltes gràcies. Quan em varen dir que la catalana de l’ any és la Neus Català vaig fer unes declaracions dient que em vaig sentir molt orgullós i content, i més descansat.

Per tot el què està dient, està decebut de l’esquerra, del paper que està jugant l'esquerra...
Si però no pel què estic dient eh..

No, per la suma de coses que es desprèn dels comentaris.
No, no té res a veure. A mi m’agrada que governi l’esquerra, i a més que governi la gent que està governant contra el què diu molta que governi qui no, i que és un engany; jo vaig votar perquè governés aquesta gent i de la manera que s’han posat d’acord. Casi que no em fa res dir que no vaig votar el partit majoritari de les esquerres, jo vaig votar perquè governessin aquesta gent i estic molt content, però ara ja fa temps que hi ha coses que haurien de començar a corregir-se: el president ha de decidir si la seva prioritat és Catalunya o obeir el PSOE, Esquerra Republicana ha de decidir si pot permetre’s el luxe de callar quan es comencen a posar en perill coses fonamentals per la nostra subsistència educacional, cultural, etcètera, etcètera, i els senyors d’Iniciativa per Catalunya no han d’oblidar que ells han de ser el motor d’esquerres, la força motriu, que ha de fer esquerranosa aquesta coalició i per tant si ells comencen a tenir actituds carques, qui fa la funció de fer-los esquerranosos de veritat? Aleshores cadascú ha de fer la seva funció, i curiosament l’època Maragall a mi m’agradava, curiosament, crec que dec ser l’únic boig perquè un govern de coalició en un país civilitzat s’assembla més al què era que no pas al què és. Coalició vol dir debat, i cadascú fa la seva funció, no vol dir renunciar per governar al principi, després quan estàs al poder tothom ha de jugar les cartes que pot jugar i això és un perill que té el tripartit. Al mateix temps hi ha una preocupació pel social que és important, però el què passa és que queda emmascarat per altres raons socials, que apareixen i són manipulades com el tema de la seguretat, i el Saura ha de demostrar que és més fatxa que ningú, això s’haurà de corregir. Que es dediqui a una altra cosa, si Iniciativa per Catalunya no fa el paper de ser el motor d’esquerres d’aquesta coalició, qui ho serà? Si Esquerra Republicana no fa tenir el reclam nacional a flor de pell, qui ho farà? I si el Montilla i el PSC no fan el paper de que a Catalunya quan s’hi governa és la prioritat molt més que el somriure del ZP, malament.

Ara li faré una pregunta típica i tòpica, però creu que s’està anant enrera, vostè que és un home que ha viscut.
A on, amb què? Dóna’m un llibre i t’ho diré.

No, per uns valors per unes idees, que en determinada època.
Jo també penso que és veritat que el món sembla que va de manera pendular, que l’arribava del què jo en dic un trio demoníac, demoníac perquè un dels pilars fonamentals va ser Joan Pau II i a mi això em sona a dimonis, més el Reagen i la Thatcher. Va ser una preparació i l’inici del què vivim ara. Val a dir que tot aquest desgavell que hi ha hagut, la imposició del neoliberalisme després de que hagi fracassat absolutament. No hi ha un sistema més fracassat que el neoliberalisme, tot això es fa i queda legitimat gràcies al despotisme, a la deshonestedat, la baixesa i mediocritat ideològica de l’esquerra d’aquell moment. Quan l’esquerra europea tenia que fer el contraatac pendular, per dir una visió social-històrica, quan el Reagen i tota aquesta gentussa, l’esquerra europea, els italians estaven a Tunísia exiliats, els grecs estaven tirats pels tribunals, els presidents electes democràticament de l’Estat Espanyol feien terrorisme d’Estat i acompanyaven els seus ministres d’una manera desvergonyida entrant heroicament a la presó, deixant sense cap mena d’eina social i cap mena de sistema de valors a la gent d’esquerres per defensar, i el socialisme francès tenia que fer una llei de punt final, i al cap de cinc anys van tornar a venir els Berlusconis, els Aznars i els Bush. Només s’ha de mirar el món, i la inseguretat al món és espantosa i han amenaçat a tot el Tercer Món i el tenim derrotat, i dic tenim perquè som responsables del què ha passat, de guerres permeses, injustificable des d’un punt de vista semàntic i ara no se sap què fer, i és un desastre. Només que s’ha fet tan malament que la única esperança és que el pèndol torni a anar cap a l’altra costat, segur que apareixerà una verge de Lourdes que donarà una empenta al pèndol i anirà cap a l’altra costat. Espero que tots aquells mediocres desapareixin del mapa i tinguin diarrea fins al final dels seus dies. (riu) Com que acabo, ho puc dir.

De tota manera, el teu repertori avui, des del punt de vista polític ha estat relativament calmat i hem vist referències com altres vegades a temes molt puntuals...
Jo quan faig un recital, parlo de les meves coses personals, de les coses que em preocupen i també d’ algun tema sociopolític. Trobo que cantar és una expressió artística que mereix molt de respecte i crec que l’intent de l’estètica és la primera obligació d’un quan puja dalt de l’escenari. Si a més aquesta estètica la pots posar al servei de l’ètica, és quan un artista agafa una dimensió respectable i aquest és el objectiu.
No sé si ho aconsegueixo, però no m’obsessiona. Crec que la complexitat del ser humà és precisament això, i a mi m’interessa el ser humà i prou amb les seves limitacions i les seves petites complexitats, problemes, angoixes, sentiments i il·lusions, i faig un recital d’això.

Hi hauria alguna forma de descriure el què han estat aquests 40 anys?
Aquests 40 anys han estat un luxe i un privilegi, un privilegi immens perquè a més a més vaig tenir la sort de sortir en una època, precisament amb els Setze Jutges, que el què se’t demanava era que fossis només tu mateix i et pagaven per això. El privilegi és dantesc, en una societat on tothom havia de vendre una imatge, una mentida o inventar-se alguna cosa...la gent que va començar així, se’ns mantenia i se’ns pagava, per parlar amb termes de mercat que avui els entenem tots i sincerament, això és impagable. Jo he tingut la sort de viatjar bastant, de conèixer molts periodistes i poder-los convidar quan has fet palaus d’esports o Sant Jordi, i sempre em deien que això de que puguis ser el mateix que cinc minuts abans i que pràcticament no t’hagis de canviar de roba, això és impensable, hi ha molt poca que ho pot fer. Si no fos per la tossuderia d’aquest públic, faria anys que estaria esborrat del mapa, industrial, cultural, polític, etcètera, etcètera.

I a cada pregunta que se li feia, movia les mans i el cap amb la mateixa particularitat amb què ho feia a l’escenari, però hi havia una diferència amb majúscules: la seva mirada, que atenta amb qui l’interpel·lava, mostrava als ulls un compromís amb les seves idees. Establia un lligam, i a més a més de precisar els arguments amb les paraules polítiques, socials i personals, mostrava una autenticitat avui més valorada que mai. Agradi o no, amb tot el què suposa, en Lluís Llach i el compromís d’una persona amb una cultura i un poble, són necessaris al nostre petit país com en diria ell, així que si se’n ha d’anar, que ho faci tal com indiscutiblement es mereix i amb el cap ben amunt, però quedi en la reraguarda pel què faci falta. “I que tinguem sort, que trobem tot el què ens va mancar...”

Lluís Llach a Igualada

2007-02-20T22:13:00.000+01:00

La crítica del concert

Per tots era sabut: en Lluís Llach es retirava, però abans de fer-ho, va passar per la nostra ciutat per a realitzar un dels seus darrers concerts amb un repertori entranyable, emotiu i sobretot, en un estat de forma envejable per a un cantant a punt de deixar els escenaris. Però sí, des de fa temps – tal com afirmà després a la roda de premsa – que ho tenia previst, i l’adéu és definitiu.

De cap manera per això, el concert es va tenyir d’uns sentiments nostàlgics, de comiat o de tristesa. Tenia tots els punts més propis del cantautor de Verges: sensibilitat, força i un grapat de cançons tant personals com polítiques, que al llarg de la vetllada, els assistents a l’Ateneu vam anar reconeixent i gaudint.

Entre els temes més destacats, caldria fer esment als que en va fer una especial dedicatòria, que intercalats en tot el concert, van donar una imatge clara de tot el què més s’estima. Així, tocant íntegrament el darrer àlbum i ., junt alguns temes clàssics, va retre homenatge a la seva mare, els Setze Jutges, en Salvador Puig Antich i el seu gran amic i poeta, Miquel Martí i Pol.

Les interpretacions – tal com sempre ha fet – anaven precedides de breus discursos, on al seu més pur estil sorneguer, evocava anècdotes, feia denúncies polítiques i mostrava les seves preocupacions al descobert. Ens va fer riure, però també ens va fer pensar. Perquè per als qui creuen que no es pot barrejar la música amb altres fins, més enllà d’ignorar que la política és arreu, en Lluís Llach és una nosa igual de molesta que apreciada pels seus seguidors. Uns seguidors que aplaudírem i aplaudírem, fins que el mateix cantant, extasiat i entregat, va finalitzar l’actuació amb cançons com Ítaca, Que tingueu sort i T’estimo.

3 de Febrer del 2007

Ben aviat: la roda de premsa amb les preguntes que varis mitjans de comunicació d'Igualada vam poder plantejar al cantautor després del concert.