Recordant el present

AirComet

2009-12-22T12:01:00.000+01:00

Air Comet seguirà les passes de Air Madrid i altres companyies gestionades des d'Espanya i aviat desapareixerà.
Com a companyia la meva única experiència va ser terrible, un vol de 10 hores que va tenir 12 d'endarreriment, un avió vell, mal conservat. Era la companyia que emprava Marsans per als seus vols transoceànics i tot i la compra (o leasing) de 7 nous Airbus A330.

Aquesta no és la única mala notícia per al seu president, Gerardo Díaz Ferrán qui, recentment, es va veure obligat per un jutge a cuplir amb un compromís salarial a Trapsa, una empresa del sector del transport terrestre.
En pocs dies aquesta empresa s'ha posat a la venda.

Recordo als lectors que el senyor Díaz Ferrán és el representat d'un determinat empresariat espanyol, el que està adherit a la patronal CEOE. Per tant, és el senyor que ha estat durant tota la crisi donant lliçons sobre com sortir de la crisi a tot un estat (el mateix que els sindicats majoritaris, uns dels més subvencionats i poc representatius d'Europa). Poca cosa més es pot afegir.

Setmana blanca

2009-12-15T09:31:00.002+01:00

El nou calendari escolar provocarà alguns canvis poc consensuats amb el sector. L'inici anticipat al mes de setembre garantirà unes vacances més curtes i uns menors problemes per les llars que actualment no saben què fer amb les criatures.

Diverses veus semblen contràries a l'aturada tècnica durant l'hivern:
- La discontinuïtat en un trimestre difícil per la mobilitat de la setmana santa.
- La dificultat de garantir que tothom pot permetre's les activitats que s'insinuen que s'haurien de fer aquella setmana. Especialment sensible ha resultat la proposta del conseller Maragall, vinculant-ho al "turisme escolar d'esquí", que ha generat dubtes per totes aquelles famílies que difícilment es poden permetre ni tant sols un cap de setmana de vacances. Amb l'actual situació econòmica, la perplexitat d'algunes llars pot créixer d'igual forma que augmenten els dubtes del professorat. I en aquests casos, els pals se'ns endú sempre els interessats del sector.

Amb qui s'està consensuant aquesta proposta? Si no s'ha consensuat, per què es comunica? És una opinió del conseller o un plantejament?

I per acabar comentar que algunes escoles, de fet, ja porten molts anys fent una aturada de 2-3 dies a finals de gener. Però en aquest cas l'escola no tanca i el professorat es dedica a d'altres activitats culturals, esportives i lúdiques (incloent-hi un viatge a la neu).

Els reptes de futur dels politòlegs

2009-12-10T12:17:00.000+01:00

Estem en situació de crisi econòmica, crisi dels partits (de política tothom en parla), però curiosament els mitjans de comunicació i les persones que busquen respostes o fan propostes no tenen com a referent la ciència política ni els politòlegs catalans. Lògicament, els referents intel·lectuals i propositius a casa nostra són les persones que sovint escriuen articles d'opinió en diaris. Alguns tenen formació politològica, molts altres analitzen la realitat d'una forma diferent a la que tindria un politòleg.

Aquesta situació és especialment rellevant a la blogosfera, on fins fa relativament poc temps la visibilitat dels politòlegs era mínima. Si algú volia aproximar-se al món de la política, havia de llegir blogs de polítics. Però, és aquesta l'única o millor forma de comprendre la realitat?

En aquest entorn té sentit que es promocionin espais de debat entre aquests col·lectius. Un col·lectiu dispers, present a molts sectors de la societat (no només en l'àmbit públic), jove i poc institucionalitzat, ja que el seu col·legi professional no té prestigi entre els graduats.

Avui es celebra un senzill acte (18:45 al Campus Ciutadella) que ha de servir per impulsar aquest espai de trobada. Ho coordina l'Associació d'Antics Alumnes i hi seran present alguns amics, dos d'ells amb bloc amic: els de Pati Descobert i Aubachs.

L'altre és una nova iniciativa empresarial, sorgida des de la voluntat de crear instruments de comunicació política, tant per la societat com pels partits i organitzacions públiques. E-Politicae tindrà un espai en aquest acte.

De ben segur, les properes iniciatives tindran com objectiu proporcionar anàlisi politològic a les persones i entitats amb voluntat d'analitzar els fenòmens polítics i socials als quals s'enfronta el país.

Hipocresia d'apostes

2009-12-03T16:41:00.001+01:00

La UEFA i l'ATP porten un temps perseguint les apostes il·legals en partits: acordar un resultat per treure'n benefici econòmic personal. Aquesta pràctica, il·legal i poc ètica, no és fàcil de provar, ja que sempre és possible donar diners a un tercer que aposti els diners per un mateix.

En el cas del futbol espanyol, ha aparegut un primer escàndol. O millor dit, hi ha indicis que alguns futbolistes han apostat algunes quantitats en partits propis que, finalment, han acabat amb premi. Aquest fet ja ha estat jutjat pels mitjans de comuicació.

La qüestió aquí és ben complexa:
- Si bé les apostes per internet són al·legals i només tributen a partir dels 3.000 euros de benefici, l'ètica sembla indicar que els esportistes no haurien d'apostar en esdeveniments que els afecti.

- Ara bé, hi ha un determinat tipus d'aposta que mai s'ha investigat, que sempre s'ha fet, és legal i nodreix l'estat i els equips de futbol: es tracta de les famoses travesses, comunment conegudes com QUINIELAS.
Aquestes apostes (pertany a "Loterías y apuestas del Estado", i és evident que no és una loteria) fa molts anys que es realitza, concretament des del 1946. Tota la vida els equips han fet quinielas i alguns futbolistes han reconegut que en feien. De fet recordo que fa uns anys, concretament la temporada 96-97, un jugador del Sporting de Gijón va reconèixer que una part important de la plantilla havia estat a punt d'aconseguir un ple al 15. El fet és que el Sporting jugava un dilluns al vespre, tancava la jornada en un partit televisat per Antena 3 (quan es feia un partit endarrerit).
Tot i que l'equip va ser professional i va perdre, tot i apostar per un empat, ningú va obrir cap investigació.

Ara en canvi, mentre hi ha equips que porten publicitat a la samarreta d'apostes esportives (Milan, R. Madrid, Sevilla, per esmentar-ne 3 d'importants) la UEFA no accepta que algú aposti 10 euros i en guanyi 2.000. Si més no, una certa hipocresia existeix.

La Diagonal pren forma

2009-11-30T10:03:00.003+01:00

La passada setmana va publicar-se una informació sobre la Reforma de la Diagonal al Periódico. Tot sembla indicar que, de moment, la idea que pren més força és la de canviar el mínim possible. És a dir, ampliar els voreres i incorporar el tramvia seran les prioritats en detriment dels carrils de circulació per cotxe o la millora de l'autobús. Una idea que dies enrere ja deixava entreveure CCOO.
La reforma té i tindrà conflicte. Des d'un punt de vista de governança, és la gestió d'un conflicte. Molestarà els que viuen o treballen per la zona, molestarà els que han de passar sovint, molestarà els comerciants i hotels. Serà llarga i pesada, com han estat obres de durada semblant.

Tot això tindria un sentit si els objectius tècnics, siguin aquests millorar la connectabilitat de la Diagonal o bé la millora de la seguretat i comoditat del vianant, o fins i tot diversificar el trànsit rodat per la ciutat, es poden complir.
Però el principal problema és la gestió del projecte, l'involucrament dels interessos en joc. Ho és perquè l'evolució del tema està derivant en un joc de suma zero on els automobilistes perden molt i la resta d'usuaris de la via guanyarien força a llarg termini. Aquesta estratègia semblaria tot un error des d'un punt de vista de govern relacional (el govern de molts interessos que interactuen). I ho és no només per la dificultat tècnica, molèsties i dispendi econòmic d'una reforma polèmica. Ho és perquè, de base, considera que una part de la població, que es creu defensora del tramvia, la bicicleta i el vianant, està confrontada a una altra que va en cotxe o moto i contamina. Una visió poc progressista i realista de la complexitat social, que cada cop més deriva en una ciutadania que empra més d'un mitjà de transport al dia, i més de 2 o fins i tot tres al llarg de la setmana, incloent-hi el cotxe. Per tant, busquin una solució que perjudiqui, el mínim possible, tots els usuaris de la Diagonal. Que beneficiï molt algú, si volen, però minimitzant les debilitats. Perquè potser la Diagonal acaba sent molest, en major o menor mesura, a molta més gent del que es creu.

Reformar el mercat de treball

2009-11-23T17:19:00.003+01:00

El mercat de trebal espanyol és un dels més poc flexibles d'Europa, però alhora és un dels que té major temporalitat.

Aquesta paradoxa sempre ha tingut una doble visió. La dels sindicats, que han seguit signant acords a les empreses per uns salaris que després criticaven quan es coneixien les estadístiques. La de l'empresariat, que considera que es paga poc perquè es produeix poc i sense productivitat és difícil apostar pel contractes indefinits. Durant un temps, tanmateix, les empreses (majoritàriament d'alguns sectors) donaven resultats molt positius i repartien grans primes als seus directius, fet també criticat per l'esquerra.

En aquest entorn, les paraules de la ministra Salgado avui, apostant per la reducció dels salaris i de la jornada laboral, pot tenir el seu sentit.

I té el seu sentit perquè hi ha dos aspectes que són poc opinables:

a) Hi ha un 10% del PIB, el de la construcció, que és difícil d'inserir actualment.
b) En època de crisi la seguretat dels llocs de treball es valoren més que determinats salaris, ja que el consum de les llars es relaxa o, millor dit, s'adapta al present més que no pas al futur.

Això no vol dir que el futur impliqui fer 35 hores per llei. Possiblement a mig termini algunes empreses només necessiten pagar per 30 hores per treballador, o dividir les 40 hores entre 2 persones amb garantia d'una major productivitat (solucions més imaginatives com les setmanes de 4 dies crec que no estaran sobre la taula encara)

Aquestes mesures no solucionaran altres grans càncers de l'economia espanyola, com per exemple "com generar nova riquesa" i com impulsar una nova economia. I aquí no es tracta d'un problema de desprotegir al treballador, sinó de donar finançament i confiança pública i privada a la gent que tingui idees i motivar els que tinguin idees de valor.

Parlón

2009-11-18T13:45:00.003+01:00

Jove, amb experiència i amb perfil tècnic. Té la confiança de Manuela de Madre, ja va entrar a les llistes per les europees, la població no l'ha triat. La nova alcadessa de Santa Coloma, Núria Parlón, de 35 anys, genera dualitats.

El sistema és el que és. I a no ser que la fiscalia consideri que el cas de corrupció arriba a tot l'Ajuntament, no hi ha motiu legal per la dissolució. L'elecció d'una candidata no prevista inicialment és potser no molt legítim, però plenament legal com ho són les mocions de censura o els pactes de minories contra una llista més votada. Com oficialment el càrrec d'alcalde/essa no és uninominal, només es vota cada 4 anys. Per tant, la LOREG no preveu eleccions ni es poden avançar comicis.

Presentats els elements propis del sistema, la candidata té tres elements per ser optimista:
1) És d'una generació que de moment no té prou visibilitat pública, la generació dels que han nascut totalment en democràcia. Això, que sembla quelcom obvi, té importància en termes de valors.

2) No té ancedents familiars o personals al món local.
3) Està formada en Ciències Polítiques i de l'Administració. Òbviament, tothom té dret a ser polític, faltaria més, i precisament jo com a politòleg crec que som més útils com a col·lectiu quan no som polítics. Però d'igual forma que els directors d'empresa tendeixen a ser graduats en ADE o màster en empreses, el perfil formatiu dels polítics d'aquest país rarament conté algun àmbit vinculat amb la gestió pública o les ciències polítiques, fet que pot explicar alguns errors conceptuals.

Publicitat de Madrid

2009-11-16T22:14:00.000+01:00

Des de fa uns dies podem trobar aquesta publicitat de Madrid a la part superior de l'edifici Deutsche Bank de Diagonal-Passeig de Gràcia. És breu, directe i bilingüe, i segurament vulnera els drets lingüístics dels castellanoparlants, que tant defensa la presidenta de la Comunitat... sort que l'anunci ve de l'Ajuntament de Madrid.

Rodalies i Tramvia

2009-11-10T11:34:00.000+01:00

Girona té un pla. Tot i que l'actual Pla d'infraestructures presenta projectes ambiciosos per tot el territori, en el cas de les comarques gironines ens trobem amb 5 prioritats en l'àmbit de les infraestructures des d'una perspectiva territorial.

1. L'arribada de l'alta velocitat i la connexió amb França.
2. La garantia de subministrament energètic i d'infraestructures de telecomunicacions (que en molts casos són de baixa qualitat).
3. La manca de connexió ferroviària en rodalies: l'eix Figueres-Girona-Maçanet.
4. Les connexions del pirineu gironí amb la resta del país.
5. Les connexions del baix empordà (no hi ha tren).

En molts casos Girona ha emprat la seva capacitat com a capital. La seva situació geogràfica és magnífica i permet direccionar bona part del transport sense ser acusat de centralisme. Les alternatives, per motius geogràfics o per proximitat amb Barcelona les farien ineficaces. En aquest entorn, les propostes de creació de dues línies de rodalies s'ha vist com una bona notícia en permetre un creixement, que caldrà que sigui ben dimensionat, del tradicional eix ferroviari. Òbviament, serà un risc per les poblacions no incloses en aquest propecte.

Un altre projecte, aquest en visió de transport urbà, modificarà també la mobilitat a Girona. Per les seves característiques el transport en cotxe i autobús no és del tot ràpid. Així, anar des la Devesa al Campus de Montilivi no sempre és una tasca fàcil anant-hi pel centre de la ciutat. Es vol aprofitar l'espai i part de l'estructura del viaducte, que en principi ha de desaparèixer amb la nova estació de TGV.
Segons el Periódico en l'edició d'ahir, el projecte connectaria la part nord, propera a l'hospital Trueta, amb l'Eixample (la zona de l'estació) per després anar-hi a la ribera sud de l'Onyar. La proposta neix, com a mínim, de l'any 2007, i suposa en tot cas un risc com en altres casos similars. Hi ha casos positius, com Sevilla o Barcelona. D'altres, com Palma, estan sent molt conflictius. Els resultats del tramvia són doncs, no tant evidents.

Del Bio-compromès al Bio-estressat

2009-11-06T10:32:00.002+01:00

Fa uns anys que des de les administracions, amics, veïns, televisió i empreses (via màrqueting), s'ha destacat la necessitat de modificar els microcomportaments per aconseguir ciutats més netes i reduir els efectes contaminants dels productes que emprem o llencem a les escombraries.

Aquesta matèria avui dia de gran actualitat en l'àmbit governamental (la Conferència de Barcelona, que havia de garantir l'èxit de la Conferència de Copenhaguen contra el canvi climàtic, ha estat un fracàs), ens ha de permetre reflexionar en l'àmbit local.

Perquè si bé els comportaments en general són cada cop més respectuosos amb el medi ambient, també és cert que hi ha la sensació que les actituds o valors verds són encara no prioritaris per bona part de la ciutadania.

D'aquest canvi d'actituds, des de que un dia el Capità Enciam ens deia allò dels "Petits canvis són poderosos" fins avui, hi ha una evolució, però també un risc. La repúdia social per llençar un paper al cubell que no toca, o la sensació d'autoflagel·lació que tenim quan no separem la brossa, o fins i tot quan la llencem al matí i no al vespre com es recomana. Són totes elles situacions que poden arribar a generar una curiosa paradoxa, l'aparició d'un ciutadà "Bio-estressat", que el definiria com aquell que té valors propers a la defensa del medi ambient, però que es veu desbordat per la necessitat de modificar bona part dels seus comportaments (qui no dubta entre productes en funció de l'envàs?).
L'exemple més clar seria la gent major de 60 anys, que veuen la necessitat de tenir cura del medi ambient com quelcom nou, però també pot passar entre la població més jove on la punitat del seu entorn social sol ser més forta.
Qui sap, potser d'aquí 5 anys el bio-estressat serà majoritari, s'haurà aconseguit generar valors i actituds, però tindrem una ciutadania esgotada i permanentment dubtant sobre si les seves accions són bones o dolentes.

Font de la Granota

2009-11-02T22:53:00.000+01:00

Cada matí passo per davant de la Font de la Granota, a Còrsega amb Diagonal. Sovint es troba envoltada de coloms, de molts coloms,que s'acosten a les seves aigües per refrescar-se.
Això, des de fa unes setmanes, no és possible. Un error d'una grua va trencar-la en dos i hores d'ara l'Ajuntament encara no l'ha arreglada. Segurament esperen que l'assegurança del rodatge se'n faci càrrec, però seria una pena que la reparació trigui molts dies.

Però de ben segur hi ha gent que troba a faltar la font, ja sigui aquells que prenen cafè cada dia a una insigne terrassa propera des de fa anys, o els que simplement hi passem. La font és la font i és part del mobiliari urbà.

No és comparable, però quan hi ha una avaria al metro, o a un avió, o fins i tot es fa un forat al terra, algú ho repara ràpidament. Quant trigaran en reparar la font?

La moda a Barcelona

2009-11-02T10:12:00.004+01:00

L'any 2005 es va acabar amb 20 anys de Barcelona Fashion Week (o Passarel·la Gaudí), un model que va ser sustentat durant tota l'època Pujol. En aquell moment, la reestructuració era molt clara: s'havia generat un model consolidat per la indústria tradicional, que no era competitiva (s'arribava al 80% de finançament públic) i acabava generant negoci en visió estatal. Dit sense el micro a la mà, els responsables del Departament d'Indústria reconeixien que "s'estava pagant la publicitat a dissenyadors que fa negoci només a Espanya... per tant, que ho pagui Espanya". No hi ha dubte que si aquesta era la visió del conseller d'Esquerra, era conseqüent amb la seva perspectiva.

Al 2005, Paco Flaqué, que era director de Moda Barcelona, dimiteix i l'event de gener del 2006 ja no es celebra per falta d'organitzador.

El departament es pren un temps i acaba impulsant Passarel·la Barcelona, que temporalment dirigeix Josep Maria Donat, de TCN.

El nou model fou discutit de bon començament, no només pel nou enfocament, sinó també per les facilitats que oferia Bread and Butter, certamen de moda urbana que va tenir seu a Barcelona durant 2 anys. Algunes firmes abandonen el projecte PB.

A dia d'avui la gent que no és del sector desconeix quin o quins són els hereus del model anterior, quin o quins es fan amb el suport públic i quin o quins són els que donen visió de marca "Catalunya". Tal com denunciava CiU en seu parlamentària, la desconfiança del sector va néixer de bon començament i ara es té un model atomitzat i molt poc visualitzat per la població. I encara que sembli anecdòtic, es tendeix a prendre noms anglesos, fet que tampoc ajuda a considerar-los events amb marca Catalunya, que és l'únic que cal preservar (per exemple, el Bridal Week).

El darrer mal símptoma, després de la dimissió del reagrupantista Valdero, en part també per una mala relació amb el sector, es coneix avui. S'ha sabut que ha dimitit el nou responsable al sector. Una mala gestió de persones o una mala planificació? Què n'esperaven des de la Conselleria d'un sector que es sentia fort i referent?

La reforma sanitària als EUA (per Publius, de Washington DC)

2009-10-29T09:26:00.002+01:00

Una visió no Obamista del tema:

United States newspapers are not going the country any favors with their coverage of the healthcare debate. What sells newspapers is describing every catfight, walkout, procedural vote, and committee chairman throat clear as being the defining moment in the healthcare debate. A bit of perspective is in order.

First, there is no question that the stakes in this issue are simply enormous, both in quantity and in kind. Despite reassuring and soothing descriptions like, "a healthcare overhaul" and "a healthcare reform," what is actually being proposed is a "healthcare reconceptualization," or --as various conservative pundits have accurately called it-- a redefinition of the American middle class' relationship with its government. This is not change on the margin.

Right now, most Americans that are not enrolled in Medicare (the joint federal-state healthcare program for the elderly) get their medical care through some kind of insurance program. Most people that are employed pay into an insurance pool of some kind which, in turn, pays for most of their care, including routine, predictable primary care (annual check-ups, pediatrician visits, care of chronic illnesses, etc.). Others (though far fewer) have traditional "catastrophic care" insurance policies that only cover "one-off" events such as a broken leg or appendicitis.

Although the details President Obama's and the Congress' plan are still being nailed down, there is little question that Congressional leaders and Mr. Obama want as much government control of and involvement in healthcare as possible. The dream --the passion!!-- of the American hard left is to have government-run and -financed healthcare modeled on the UK or France. When the government gets into the business of providing something as essential and basic as healthcare, the American middle class will have ceded an enormous amount of its income (through taxes) and its autonomy (through allowing government boards and the like to make decisions about what care is available, who gets it, and when), making beggars and supplicants of the heart of the American body politic.

Readers of this blog are surely familiar with the arguments for and against welfare states (and, if I wasn't clear above, an Obama victory would be the final step in the United States' journey down that road) so let me make another observation that may be less familiar.

In The Road to Serfdom, F. A. Hayek made the the trenchant observation that, as the power and scope of the state grows, so, too, does the amount that people and interest groups stand to win and lose by winning elections. Healthcare legislation will pick winners and losers. Who gets cancer treatment? People with breast cancer or people with prostate cancer? Who gets organ transplants? More to the point, what will the decision making criteria be and who gets to choose them? When the decider is the government (a single actor, rather than a variety of actors such as many hospitals and physicians) the opportunities for corruption increase and the intensity of partisanship increases, as well. Higher stakes and a broader scope of authority worsen tendencies that are already innate to government and steadily corrode civil society.

Which brings me back to why the media coverage is so misleading. The stakes are huge...but do not imagine that any one angry outburst, "no" vote, "yes" vote, or promise means much of anything just yet. Start paying attention after reconciliation, the series of meetings during which the bills passed by the upper and lower houses of Congress are combined into one (a process that makes sausage making look good). After that one bill is created, there will be a series of procedural votes and then a handful of "yes / no" votes which will determine the American people's relationship with its government.

It's fun to watch the fur fly but what counts is watching the votes.

-Publius

Publicitat i TVE

2009-10-27T17:55:00.000+01:00

Fa un temps que es va anunciar que s'acabaria la publicitat a TVE. Des d'aquell moment, comunicat pel govern directament al director del canal públic sense prèvia consulta, el sector ha viscut amb recel aquesta mesura. I la cosa no queda aquí. Sembla que el director està pensant com afrontar el model sense ser un desastre en termes econòmiques. I la solució fàcil és pensar en dimitir.

Alternatives? Amb poc temps, possiblement no hi hagi gaires. Tenir una programació de qualitat (si mai l'han tingut) sense talls d'anuncis és complex. No només perquè la programació pròpia és cara, sinó també perquè les productores tenen uns productes que només es poden amortir amb anuncis. I sembla una quimera que siguin les privades les que, mitjançant concessions, paguin el beure a la pública.

Un model de programació, doncs, que encara avui sembla encallat, s'ha fet amb poca previsió i d'esquenes al sector i al mateix director. Potser en general sortiran guanyant, però està clar que no és un exemple de com guanyar-se el sector.

Informes i externalitzacions

2009-10-27T10:13:00.000+01:00

El cas dels informes d'escàs valor. Evidentment sempre s'han fet. Posar un límit per l'assignació lliure (12.000 euros) serveix sovint per demanar una única feina i presentar-los com a moltes diverses. Per aquest motiu pot sobtar que en alguns casos es presentin 2 pàgines per una factura de 4.000 euros.
En aquest tema es plantegen 3 elements de crítica a l'administració, que no són nous. L'única diferència és que ara es publiciten:
a) Poc control intern i extern.

b) Una determinada capacitat de fer favors als professionals externs a l'administració afins, així com compromisos de partit.
c) Algunes empreses i professionals free-lance tenen una tarifa per l'administració molt superior al que li cobrarien en altres circumstàncies.

Però sota el meu punt de vista, que està basat en experiències breus però profitoses des del món de la recerca, la consultoria i des de fa 3 des de dins, el principal problema de l'administració pública en aquesta matèria ésla seva desconeixença de la capacitat dels seus treballadors/es. Així, grans geògrafs, periodistes, enginyers o economistes, amb formació molt per sobre de la mitjana del sector privat i amb coneixement de l'organització per la qual treballen, es troben amb incapacitat per incidir en els estudis que encarreguen els seus superiors, siguin gerents o polítics.

Cop al sector del cinema?

2009-10-22T14:01:00.000+02:00

El debat sobre la nova llei del cinema de Catalunya està barrejant, sobre el meu punt de vista, objectius, mesures i valoració de futur. Possiblement és normal, ja que el cinema és un producte d'oci universal on sembla que el debat pot derivar en arguments poc tecnificats que tenen un pes fonamental.
Anem a pams, doncs.
La llei del cinema no té com a objectius principals el suport al sector privat. Té un objectiu clar i evident, regular el sector, incorporant mesures per reduir la distància entre el català i els altres idiomes dels exhibidors. Dit en altres paraules, incentivar des del món públic que el sector reprodueixi la demanda social de cinema en català.

Donant per fet aquests objectius, el tema deriva en dos debats en paral·lel en relació a mesures i posteriors resultats, un debat que en tot cas és molt més opinable que l'objectiu principal:

1) Com s'ha d'incentivar el català? La llei preveu dues formes. La primera és la incorporació de quotes mínimes d'obligat compliment i la segona és l'impuls al subtitulat en català (en aquest sentit, el cost no hauria de ser un problema).

2) Quins mecanismes té el sector públic en cas que la llei no compleixi els seus objectius? I aquí ens hem de plantejar els escenaris amb els quals ens podem trobar, perquè es evident que una llei que involucra un sector en la seva execució ha de prevere'l en posteriors avaluacions. Per valorar aquests escenaris hem de veure si el sector privat té incentius negatius per no complir la llei, si aquests incentius perjudiquen els exhibidors; però també hem de tenir en compte si realment l'idioma és un factor decisiu pel consumidor. És a dir, hem de preveure mecanismes de correcció per reduir el risc que la llei esdevingui paper mullat.

Difícilment podrem saber si una llei és bona o dolenta si no preveiem les estratègies i l'abordatge davant entrebancs que puguin succeir. Sota el meu punt de vista, el debat sobre objectius és interessant, subjectivable, però poc útil pel futur.

Freixenet

2009-10-20T09:40:00.000+02:00

Freixenet i el Nadal, tothom espera notícies, una demostració cinematogràfica per un missatge consolidat en el consumidor. Freixenet no necessita gaire per recordar que, un cop hagis de comprar cava per festes, els compris a ells. En aquest sentit, els anuncis de Freixenet no entenen de crisi i no crisi. Ells gastaran menys en l'anunci però tenen el mateix objectiu. I si pot ser, compra la varietat més cara.
Per tant, tot i que a primera vista sorprèn que un 80% de l'anunci sigui el mateix del 2008, el que realment queda és que Freixenet no vol gastar gaire. Màrqueting o crisi? No en dubteu, una gran estratègia d'imatge corporativa, a l'alçada de la Responsabilitat Social Corporativa, tant de moda en època de bonança econòmica. Adaptant el concepte a la crisi, tenim la mesura de Freixenet.

Nebrera deixa el PP

2009-10-19T12:47:00.002+02:00

Fa temps que molta gent considerava Montserrat Nebrera com una espècie estranya en la política. Tenia un passat als mitjans de comunicació i donava classes a la universitat. No tenia experiència en les organitzacions de partits, entrava ja formada com a professional i persona. Per una persona que sempre s'ha considerat "liberal" en un sentit ideològic i molt poc partidista del terme (és a dir, liberal per a tot i no només quan al partit l'interessa), no ens ha de sobtar la seva sortida. Un partit és una organització força complexa, on els objectius merament ideològics (desenvolupar polítiques en funció d'un programa) es barregen amb d'altres com maximitzar els vots o mantenir-se al poder (això ho desenvolupà un clàssic de la Ciència Polític, Kaare Ström). I ella havia abandonat alguns d'aquests objectius des de la sortida del seu principal valedor, Josep Piqué.

Per tant, la Nebrera liberal només podia tenir cabuda en un partit on tothom anés en una sola direcció, la seva, del contrari poc o gens podia aportar la seva visió personalista de com han de funcionar les coses. La societat guanyarà una bona tertuliana i una excel·lent (em consta) professora de Dret. I el PPC, doncs no sé si guanya molt o poc, però haurà de recapacitar.

Corrupció o problema de lideratge?

2009-10-15T10:06:00.000+02:00

El cas Gürtel és una qüestió de caler i favors, és evident. I de ben segur que tots els càrrecs i assessors que en surtin esquitxats ho faran amb la certesa que han actuat, personalment, malament.
Però no hem d'oblidar què són els partits polítics. Pel bo i pel dolent, són estructures jeràrquiques, professionalitzades però teixides en base de fortes vinculacion i confrontacions entre aparell (secretaries d'organització) i grup parlamentari (lideratge polític). I en aquest cas, en un partit regionalitzat, fortament controlat des del centre.
Per entendre el cas Gürtel no en tenim prou identificant les vinculacions entre Orange Market i el partit. Els personatges que han rebut obsequis, regals o diners a canvi de favors i enriquiment personal són fonamentals en el dibuix dels ossos de l'esquelet Gürtel.
Però com també passa en un cos humà, un mal de queixal pot provocar un problema muscular. Amb aquest símil no tracto de defensar que l'aparell i el lideratge polític estiguin vinculats, això és cosa dels jutges.
El que sí tracto de dir és que el problema muscular pot detectar-se i trigar un temps en fer-se una diagnosi clara. I quant més triga en afrontar la qüestió, més sensació dóna que les actuacions individuals i el partit tenen vinculació.
El risc que té el PP, i principalment Mariano Rajoy, és que hi hagi persones dins el seu partit que, amb el convenciment que el temps portarà els dos mals a trobar-se, estiguin jugant amb la seqüència dels fets. Negar-se a dimitir, no posar els càrrecs a disposició de l'organització o amenaçar internament amb destapar-ne altres qüestions és una mostra del problema de lideratge de l'aparell del partit.
Cada setmana, cada mes, apareixen més mals musculars i cada cop hi ha més persones al PP que consideren que possiblement no en tindrem prou amb una mica de Reflex i repòs a les zones afectades, sinó que possiblementserà necessari un tractament d'odontologia.

Guia de Barcelona, o com empitjorar un servei

2009-10-07T13:54:00.002+02:00

Qui més qui menys haurà fet servir la "Guia de Barcelona" mitjançant l'accés directe a la web municipal.

Amb l'aparició del Google Maps segurament el nombre de consultes ha disminuït. I potser algú haurà pensat en modernitzar el web, fent-lo més modern i amb una cartografia més completa. Potser fins i tot a llarg termini podria esdevenir un bon visor amb Informació Geogràfica.

Si accediu ara mateix us trobareu que us pregunten si voleu accedir a la nova versió beta de l'aplicatiu. Doncs bé, no sé si sóc l'únic, però de moment l'aplicatiu em sembla més lent i més complexe que el vell. I evidentment, menys complet que el google maps+street view.

Esperarem la versió definitiva però, pagava la pena duplicar informació o caldria haver apostat per un bon Sistema d'Informació Geogràfica que faci menys de "callejero" i més dades espacials per consulta tècnica?

BTV Notícies

2009-10-07T11:00:00.002+02:00

El nou portal de notícies, BTV Notícies, té un enfocament modern. Començant per la possibilitat de donar-se d'alta per subscripció RSS a les seccions que es desitgin, fins un detall que a mi, personalment m'ha sorprès positivament.

Arrel de la notícia sobre la possibilitat que els turistes paguin per entrar al Park Güell vaig deixar-ne un comentari.
Pocs minuts més tard, el director, en Rafel Luján, es va posar en contacte amb mi per comentar-me que seguirien treballant el tema per complementar la informació. El dubte sobre si es pot cobrar al turista per l'accés i deixar-ho gratis pel públic local donava per molt. I han seguit el fil, comunicant-se amb mi un cop més.

Realment desconec si aquesta forma de fer periodisme podrà tenir continuïtat quan aquest mitja esdevingui de masses (si algun dia ho fos). Però és evident que resulta una forma molt 2.0 de fer periodisme i d'engrescar als lectors.

Per cert, el meu comentari neix com a conseqüència d'un debat que es va tenir pel cas dels vaporetti venecians al bloc de Nautilia (mireu els comentaris).

Rio apropa Tarragona 2017

2009-10-06T09:41:00.001+02:00

L'assignació de Rio pels Jocs del 2016 pot tenir una repercussio aparentment no prevista, el favoritisme de Tarragona pels Jocs del Mediterrani del 2017. En teoria són dos esdeveniments poc lligats. Un té 10.000 milions d'euros de pressupost, l'altre no arriba als 900. Un mou més de 10.000 esportistes, l'altre difícilment passarà dels 1.500 i té una ressó mediàtic molt inferior (algu ha vist res de Pescara 2009?).

La candidatura de Madrid va afavorir la modificació de la llei antidopatge, que és tradicionalment un retret per qualsevol esdeveniment d'alt nivell celebrat a l'Estat Espanyol. I finalment, el fet de no ser triada, garanteix que una part important de les inversions previstes es podran garantir des de l'Estat. Aquest punt és, segons fonts properes a la candidatura catalana, un punt a tenir en compte donada la poca capacitat d'una ciutat petita en generar grans recursos per sí mateixa.

Per altra banda, el Consell Superior d'Esports haurà de posar-se algunes medalles i tenen dos objectius clars: el Mundial de Futbol del 2018 i els Jocs del Mediterrani 2017. Els primers són un gran esdeveniment internacional, la garantia del futbol professional, el segon és un gran aparador per l'esportista amateur, i un gran banc de proves pel 2020.Per cert, quan es conegui la seu dels Jocs del Mediterrani 2017, encara no es sabrà la del 2020... un altre punt a favor?

1984

2009-10-05T09:08:00.003+02:00

Una lectura als 17 anys i un retorn 12 anys més tard a l'Orwell . 1984 s'ha adaptat al teatre i ha arribat a Barcelona de la mà de Tim Robbins i la seva companyia "Actors' Gang".
Teatre poliorama ple, barreja entre públic de 30 pocs i de gent que passa els 50 sobradament. Una barreja que només s'explica per l'alt preu de les entrades.
Pels qui esperen una obra amb molts escenaris tindrà una petita decepció. L'obra es situa en una habitació d'interrogatori del Gran Germà. Winston Smith és interrogat i qui no hagi llegit el llibre no sap ben bé per quin motiu. Durant ben bé una hora es van coneixent fets de la seva vida recent, representada per 4 esplèndids actors que es posen a la pell de diversos personatges. De fet, gairebé no en fan de comissaris. En Winston té una vida normal des del nostre punt de vista actual: parla sobre el govern, treballa, dorm, de tant en tant veu una dona.
Però tot plegat és impossible en un món on el dubte no està ben vist. El món de 1984 vist des del 1948, o tal com explica Robbins potser no queda tant lluny?

Personalisme i Barça

2009-09-29T13:48:00.005+02:00

Durant molts anys el Barça ha estat més que un club, representava moltes coses i tenia presidents que eren populars, amb significació política però mai fent-ne ostentació, segurament perquè aquesta era mal vista.

El president Laporta pot significar-se políticament, només faltaria. Si algú li molesta la seva opinió, només pot reclamar-li directament a ell, perquè mai ha emprat el club amb aquestes finalitats (només faltaria!).

El problema de personalisme d'aquest president és quelcom exagerat. No seré jo qui en parli, no el conec personalment, però la sensació que aquest senyor fa el que li dóna la gana és evident. Primer fou Rosell, després la inclusió d'Alejandro Etxebarria a la directiva, posteriorment l'afer de la sortida de 8 directius i el seu cap de comunicació. En tots tres casos, en les tres crisis, mantenir-se ha estat prioritari.

En paral·lel, Laporta i els seus col·laboradors han tingut alguns capítols de "negocis privats" que de retruc han afectat al club. Primer fou el patrocini de Beijing, després els suposats negocis de Laporta a Uzbekistan que va portar a un partit amistós a porta tancada a les instal·lacions del club.
Recentment dues operacions que amaguen oficialment interessos de club.
1) El primer és l'assumpte Major League Soccer. Es va anunciar que el club volia comprar una franquícia de Miami a la lliga nord-americana. Poques setmanes més tard es va anunciar el fitxatge de Joan Oliver com a director general del club, substituïnt, no sense polèmica, l'anterior directora. Oliver havia participat com a intermediari en les consultes prèvies. Finalment es va desestimar desembarcar a mig termini.
2) El segon tema és l'assumpte Traffic. El Barça ha fitxat recentment dos jugadors brasilers (Henrique i Keirrison) per un cost aproximat de 25 milions d'Euros. Aquests jugadors havien estat oferts un any enrera a diversos clubs de nivell inferior per poc més que 6 milions el pack de 2 per l'empresa propietària dels seus drets. No discutirem la qualitat dels jugadors, però xoca que no es negociés una quantitat de negoci molt més baixa amb uns variables elevats en cas de triomfar al club. És a dir, sorprèn que no hagin seguit la fórmula de negociació més habitual.

El darrer assumpte és de faldilles. No el valoraré, però demostra que aquest president tampoc ha estat una persona de fiar per la gent del seu entorn més proper.

Em queda el dubte de saber què en pensa el senyor Laporta de la política. No què en pensa sobre Catalunya, que ja ho sabem. Què pensa que implica ser polític? Quina vida ha de tenir un polític? A què hi renunciaria? Perdó, però no me'l crec.

Pujada d'impostos

2009-09-28T09:23:00.002+02:00

Poc diferent es pot dir del tema de la pujada d'impostos, molts comentaristes en parlen (per exemple al Radar de Sarrià i Economing) i tots els que els paguem ens sentim un xic o molt desencantats per la mala gestió dels recursos per una posterior (el problema no és que vulguin millorar els serveis públics, sinó els antecedents d'haver gastat i promès ajudes i xecs nedó).
En el meu cas em sembla interessant fixar-me en algunes argumentacions oficials del govern espanyol per discutir-los. Em resulta especialment perillosa la comparació amb els països del nord.
Possiblement des d'un punt de vista econòmic hi ha una correlació entre desenvolupament, benestar (el que sovint es confon amb ser progressista) i nivell d'impostos.
Però el cert és que l'estabilitat d'aquest model es fonamenta en l'alta qualitat dels serveis públics universals i una redistribució molt enfocada a determinats sectors vulnerables. Aquesta combinació ha permès una mena d'equilibri social que permet mantenir alts impostos a un baix cost polític i social.